I si fora ella… Anònim

El següent testimoni és anònim per voluntat de la pròpia escriptora, entenem que és un tema personal que encara hi ha persones que no es troben en força de sincerar-se.

La nostra escriptora anònima, va nàixer en la dècada dels 80, hui en dia té un alt càrrec en el seu treball, casada amb fills, podria dir-se que té una vida perfecta.

Uns ulls que criden empoderament, una seguretat cada volta que obri la boca, mai diríem que és aquella xiqueta que ens narra a continuació.

Però com diu en les següents línies, va tindre una joventut plena de traumes que la va marcar per sempre.

Si algú es veu reflectit en el seu escrit, abans o ara mateix, que sàpiga que tot canvia, que tenim el poder de fer-lo canviar.

Pot semblar la lletra d’una coneguda cançó, però en aquest cas és el pensament en bucle de la meua persona uns anys arrere. Vaig créixer en els 90, envoltada de marquesines amb fotos de “top models” anunciant un producte o mes bé una imatge.

Aquell cànon de dona jove blanca, prima, alta, rossa d’ulls blaus.

El joguet per excel·lència de les xiquetes era una Barbie, i els seus variats complements.

Tot el que m’envoltava em cap a veure que jo, i sobretot el meu cos no encaixàvem.

En la pubertat, aquells horribles anys, aqueixes inseguretats es van transformar en un rebuig absolut del meu cos. Ténia que fer tot el possible per encaixar en aqueix estereotip perquè el meu amor platònic i la societat es fixaren en la meua.

Per desgràcia, fins i tot les persones mes pròximes, amb el seu vocabulari perjudicaven fins i tot mes aqueixos pensaments, el concepte “rellenita” o de bon veure, o el no aquestes grossa és que eres gran era un discurs diari.

Les típiques botigues de roba i la seua variació de talles tampoc ajudaven molt.

Record amb especial trauma el canviarse en el vestuari després de gimnàstica i com al final em tancava dins dels lavabos per a canviar-me sense escoltar critiques.

Conforme m’anava acostant a una edat mes adulta la meua maduresa va fer prendre’m les coses d’una altra forma, sempre treballant el meu interior a base de teràpia, canviant el com em prenia jo les coses ja que la societat poc havia canviat el seu judici.

Una parella estable, el treballar cara al publique, tot sense voler, anava lligat al meu aspecte.

Per desgràcies molts d’aqueixos pensaments s’han desenvolupat en innombrables vegades en trastorns alimentosos amb fatals conclusions, això ha fet reflexionar a la societat i als exponents d’aqueixa imatge que alguna cosa havia de canviar.

Hui en dia es mostren els diferents tipus de bellesa, dones reals, de qualsevol raça, altura, pes, perquè les xiquetes, que són les dones del demà reforcen el seu amor propi, que es vegen representades i encara que les xarxes socials i els seus nombrosos filtres són un perillós canal de desinformació cal continuar treballant i usant totes les eines per a potenciar l’amor propi.