Ruta literària: L'Índia by Casa Asia

Ruta literària

Títol: LosVedas: ensayos de traducción y exégesis / Ananda K. Coomaraswamy Publicació: Madrid · Ignitus · Sanz y Torres, 2007 Descripció: 190 pàgines; 21 cm

Època clàssica La literatura sagrada (sruti)

Casa Àsia - Mediateca Palau Baró de Quadras Av. Diagonal, 373 08008 Barcelona Tel.: 93 368 07 38 mediateca.bcn@casaasia.es

Centre Casa Àsia-Madrid - Mediateca Palacio de Miraflores Carrera de San Jerónimo, 15 28014 Madrid Tel.: 91 429 68 00 mediateca.madrid@casaasia.es

www.casaasia.cat www.casaasia.es www.casaasia.eu

Consorci Casa Àsia:

Alt Patronat:

Entre els segles XIV i X aC, els aris van penetrar en onades migratòries pel nord-oest de l’Índia portant un immens llegat cultural i religiós que ha quedat recollit en els Vedes, les escriptures revelades de l’hinduisme. Els quatre Vedes La religió dels aris era politeista i ritualista. Adoraven els seus déus mitjançant sacrificis i rituals en què es recitaven himnes, pregàries i fórmules sagrades. Aquests textos religiosos es van transmetre oralment durant segles i finalment es compilaren i fixaren en un corpus textual que rep el nom de veda («coneixement»). La tradició hindú creu que aquests himnes van ser revelats als risis («savis vidents»), que els van rebre per inspiració divina i que, per tant, no tenen autoria humana sinó que són eterns, sagrats i la seva mera pronúncia té un poder màgic. El corpus dels textos vèdics s’organitza en quatre grans col·leccions: Rig-veda (Veda dels himnes), Sama-veda (Veda dels cants),Yajur-veda (Veda de les pregàries) i Atharva-veda (Veda de les fórmules màgiques). Cadascun dels Vedes pertany a una determinada escola de sacerdots, que s’encarregaven de memoritzar-los, recitar-los en els sacrificis i transmetre’ls oralment a les generacions següents. Els Vedes estan compostos en vèdic, una llengua d’origen indoeuropeu i de la qual evolucionà més tard el sànscrit. Els himnes vèdics (mantres) són, la majoria, invocacions als déus perquè apareguin al sacrifici. Alguns dels déus principals són Varuna (el protector de l’ordre còsmic i social), Indra (el déu del llamp i de la guerra), Rudra (el déu de la tempesta), Agni (el déu del foc), Soma (el déu de la planta de la immortalitat de la qual s’extreia el suc durant alguns sacrificis), Vac (la deessa de la parla) i Usas (la deessa de l’albada). Els Vedes també contenen instruccions sobre com realitzar rituals i sacrificis per

Ruta literària

Ruta literària L’Índia 18

Títol: LosVedas / Vyasa; traducció, notícia preliminar i notes de Juan B. Bergua Publicació: Madrid · Clásicos Bergua, cop. 2001 Descripció: 630 pàgines; 17 cm

Època clàssica La vasta producció literària d’aquesta època —que abasta gairebé tres mil·lennis, des dels inicis de la civilització hindú cap el 1500 aC fins a la conquesta musulmana en el segle XII— inclou fonamentalment obres escrites en llengua sànscrita, la llengua clàssica de l’Índia, antecessora de moltes de les llengües modernes de l’Índia (hindi, marathi, bengalí, etc.). Aquest corpus literari està integrat per una gran varietat de gèneres (des de la literatura religiosa i filosòfica, fins la poesia, faules, contes i dramatúrgia) i, sovint, diversos gèneres es combinen en una mateixa obra. La tradició literària índia és principalment versificada i de transmissió oral i en molts casos les obres es van passar per escrit molt temps després de compondre’s. Per aquest motiu, afegit a la pèrdua de molts manuscrits, la identitat i la cronologia dels autors i les obres és gairebé sempre molt vaga. La literatura sànscrita hindú acostuma a dividir-se grosso modo en dos blocs: la literatura sagrada (anomenada sruti, «allò sentit», és a dir, els textos revelats l’autoria dels quals es considera divina) i la literatura popular (la smrti, «allò recordat», és a dir, la tradició religiosa d’autoria humana). Els textos sagrats de l’hinduisme que pertanyen al primer grup són els Vedes, les Upanisads i la BhagavadGita. De la tradició popular destaquen les dues epopeies (Mahabharata i Ramayana), les llegendes (Puranas), els aforismes filosòfics (sutras) i els tractats científics (sastras).Tots aquests textos han anat conformant gradualment la rica i complexa tradició hindú, tractant gairebé tots els àmbits del saber i des de perspectives molt diverses. De tota manera, la llengua sànscrita no només va servir com a vehicle d’una tradició solemne, de contingut sagrat o erudit, sinó que també existeix una literatura sànscrita integrada per obres més «literàries» (contes, poesies, teatre, etc.) amb temàtiques més quotidianes, fetes per a l’entreteniment del públic i amb objectius didàctics, moralitzadors o purament estètics.

Ruta literària

Índex

Escenes del Mahabharata

1.- Introducció general

2.- Època clàssica

· La literatura sagrada (sruti) - Els quatre Vedes - Les Upanisads antigues

17 17 21

· La literatura èpica - El Mahabharata de Vyasa - La Bhagavad-Gita - El Ramayana de Valmiki

25 25 29 31

· La poesia lírica i devocional - Gitagovinda de Jayadeva - La poesia de Kabir

33 33 35

· El teatre: Sakuntala de Kalidasa

· Contes i faules: El Pantxatantra

· La literatura dels tractacts - «Les lleis de Manu» - Els Yogasutras de Patanjali (segle II dC) - El Kama-Sutra de Vatsyayana

43 43 47 49

· Recomanacions època clàssica

3.- Època colonial · Ravindranath Tagore (1861-1941) · Sharat Chandra Chattopadhyay (1871-1938)

53 55 57

Introducció general

literaris nous, com la novel·la i el conte, i les llengües modernes de l’Índia (especialment l’anglès, el hindi i el bengalí) s’han instaurat com a llengües literàries. La literatura moderna índia, des de l’època colonial fins els nostres dies, es caracteritza pel realisme i el costumisme, moltes vegades tenyit d’una visió tràgica i còmica a la vegada, i altres amb altes dosis de crítica social. L’estil acostuma a ser simple i natural, ja que es busca acostar-se al públic general, especialment a la classe mitjana, que és protagonista i consumidora d’aquesta nova literatura. Les temàtiques més freqüents són: la vida i els costums de les famílies índies; les tensions entre modernitat i tradició, entre vida urbana i vida rural, entre Occident i Orient; els enfrontaments entre musulmans i hindús, i les transformacions que en molt poc temps ha experimentat la societat índia, especialment en relació amb el sistema de castes i la situació de la dona. Algunes d’aquestes històries, protagonitzades per amants que lluiten per consumar el seu amor o individus ordinaris que busquen construir la seva pròpia identitat al marge dels esdeveniments socials, han estat adaptades al cinema per la indústria de Bollywood, i molts dels autors que tractarem aquí han estat reconeguts amb premis literaris internacionals.

Ruta literària

Índex · Premchand (1880-1936) · R. K. Narayan (1906-2001)

59 63

· Recomanacions època colonial

4.- Autors contemporanis

· Arundhati Roy (1961) · Anita Desai (1937) · Khushwant Singh (1915) · Anita Nair (1966)

69 71 73 75

· Recomanacions autors contemporanis

5.- Autors de la diàspora («Els nens del Raj»)

79 9

Escenes del Ramayana

· Vikram Seth (1952) · Sir V. S. Naipaul (1932) · Jhumpa Lahiri (1967) · Salman Rushdie (1947) · Amitav Ghosh (1956)

81 83 85 89 93

· Recomanacions autors de la diàspora

Ruta literària Introducció general La immensa diversitat interna de la cultura índia es reflecteix també en la seva literatura. La història de la literatura índia podria dividirse en dos grans blocs: l’època clàssica (destaquen els textos de la tradició oral sànscrita) i l’època moderna (marcada per la influència occidental britànica i l’ús literari de les llengües modernes). En aquesta Ruta hem dividit la segona etapa en tres períodes: època colonial, autors contemporanis i autors de la diàspora. A l’Índia els inicis de la literatura es remunten quatre mil anys enrere amb els Vedes, els textos sagrats de l’hinduisme. En els segles posteriors es van compondre en sànscrit una immensitat de textos dedicats a temes religiosos, filosòfics, científics, i, en general, a tots els àmbits del coneixement que mantenien la casta dels bramans. Tot i així, aquesta literatura de l’elit religiosa anirà rebent de manera progressiva influències populars. Amb el temps apareixen nous gèneres (poesia, prosa èpica, teatre, contes, refranys, etc.), estils menys solemnes (humorístic, moralitzant, virtuós, etc.) i temàtiques més quotidianes (l’amor i l’erotisme, la política, llegendes i mites populars, els conflictes socials, etc.). A més, encara que se segueix emprant la llengua sànscrita per a tot el que fa referència a la cultura oficial, cada vegada s’usen més les llengües vernacles regionals per a les noves composicions literàries.

Escriptura sobre paper en sànscrit, Índia, 1583

Tant en la seva vessant culta com popular, la literatura índia clàssica es caracteritzà pel seu caràcter oral (es componia, escenificava i transmetia oralment), pel predomini del vers i la mètrica (facilitava la memorització, la recitació i la transmissió) i perquè en general donava més valor a la tradició que a l’autoria individual. Però, la colonització britànica i el contacte amb l’Occident modern disminueixen considerablement el pes de la tradició a l’Índia i cada vegada la literatura es fa més ressò de les preocupacions socials del present. En els últims dos segles, la literatura índia ha integrat els conceptes moderns d’«autor» i «originalitat», s’han consolidat gèneres

Ruta literària

Època clàssica · La literatura sagrada

aconseguir determinats fins, ja siguin mundans (pluges, èxit en la batalla, guariment de malalties, etc.) o supramundans (la immortalitat i el renaixement en un dels cels). Molts dels déus i rituals vèdics van perdre importància en l’hinduisme posterior, però la seva cosmovisió constitueix la base de la religió hindú, com per exemple la creença en un ordre còsmic (rta, més tard anomenat dharma) que ho manté tot unit a base de connexions i analogies entre els nivells humà, diví i còsmic. Cada un dels quatre Vedes va donar origen a una vasta literatura exegètica: els Brahmanas, tractats que expliquen de manera molt detallada com cal executar correctament els diversos tipus de sacrificis i rituals; els Aranyakas o «tractats del bosc», que se centren en els aspectes esotèrics de la religió vèdica i, finalment, les Upanisads, que interpreten la religió vèdica en un sentit marca-dament simbòlic i místic.

Títol: Poemas breves / Kabir; traducció de Jesús Aguado Publicació: Palma de Mallorca · José J. de Olañeta, cop. 2001 Descripció: 79 pàgines; 14 cm

Ruta literària

Època clàssica La poesia lírica i devocional En la literatura sànscrita ocupa un lloc important la poesia lírica, que tracta de manera predominant el tema de l’amor i la natura i que inspirà alguns poetes romàntics europeus com Goethe. Potser l’obra més important d’aquest gènere és el Meghadhuta de Kalidasa, traduïda a diverses llengües europees. Aquesta obra relata com un yaksa (esperit arbori), condemnat a un exili d’un any en el centre de l’Índia, convenç un núvol que passa perquè enviï un missatge d’amor a la seva dona, que resideix als Himàlaies, descrivint-li els meravellosos paisatges que podrà admirar en el seu camí. Un altre poeta important és Bhartrhari (segle VII dC), autor de les tres sataka («col·leccions de cent poemes») sobre l’amor, la conducta sàvia i el deslligament, respectivament. Però els poetes que destaquem aquí són els que recorren a la poesia per expressar el seu sentiment intens de devoció religiosa. Gitagovinda de Jayadeva

Jayadeva, de Bengala (segle XII dC), és l’últim gran nom de la poesia sànscrita i l’autor de la Gitagovinda («La cançó de Govinda»). Era un fervent devot del déu Krishna —un dels nou davallaments (avatars) del déu Vixnu—, també conegut amb el nom de Govinda («el pastor de les vaques»). Aquesta obra se situa entre el gènere del drama i la lírica i interpreta poèticament la vida del déu Krishna. Descriu els jocs amorosos de Krishna amb les pastores en el jardí de Vrindavan, i especialment les emocions que es despleguen en la relació amb la seva pastora favorita, Radha. Títol: Upanishads / Versió i introducció de Juan Mascaró; edició a càrrec de José Manuel Abeleira Publicació: Barcelona · Random House Mondadori, 2009 Descripció: 262 pàgines; 20 cm

En el Gitagovinda s’entremesclen la devoció religiosa, l’espiritualitat, els sentiments humans i l’erotisme, una combinació que és molt present en les tradicions devocionals (bhakti) de l’hinduisme. És una obra molt i molt popular, sobre la qual s’han escrit molts comentaris, traduccions, versions i interpretacions, en tot l’Índia i a Occident. A més, la força poètica i el sentiment del Gitagovinda s’han traslladat a altres arts com la música, el ball, el teatre i la pintura.

Ruta literària

Època clàssica · La literatura sagrada Les Upanisads antigues A voltants del segle VI aC, hi va haver a l’Índia una reacció contra l’excessiu ritualisme de la religió vèdica i el monopoli religiós de la casta dels bramans. Aquesta revolució espiritual s’expressà en forma de diversos corrents místics i ascètics. Alguns es van escindir de la religió oficial, i van originar religions noves, com el budisme i el jainisme, mentre que altres es van limitar a reformar i reinterpretar, des de dins, la religió oficial bramànica. Les escriptures vèdiques que transmeten aquesta nova mentalitat són les Upanisads, compilacions de paràboles i ensenyaments escrits en un llenguatge poètic i filosòfic, i que circulaven en els cercles d’ascetes renunciants. El terme upanisad —compost de les partícules upa («a prop»), ni («sota») i sad («asseure’s»)— al·ludeix el fet que aquests ensenyaments esotèrics es rebien «als peus del mestre», el qual només les transmetia als deixebles que estaven preparats per comprendre-les.

Títol: Gita Govinda: los amores del dios Krishna y de la pastora Radha / Jayadeva; traducció del sànscrit, introducció, edició i notes de Fernando Tola Publicació: Madrid · Biblioteca Nueva, cop. 1999 Descripció: 132 pàgines; 21 cm

En lloc de fixar-se en el significat literal i ritualista del llegat vèdic, les Upanisads s’esforcen a trobar-ne el significat esotèric, simbòlic i místic. Encara que aquests textos agrupen de forma no sistemàtica gran varietat de doctrines, la cosmovisió que hi predomina és un monisme místic que identifica el brahman (allò Absolut, el fonament únic de la realitat) amb l’atman (l’essència individual de totes les coses). Les Upanisads ensenyen que només mitjançant el coneixement de l’experiència d’aquesta identitat —i no mitjançant rituals, recitació de mantres o l’estudi teòric de les Escriptures—hom es pot alliberar de les terribles xarxes del samsara (el cicle sense fi del naixement, el patiment i la mort). En aquests textos s’introdueix per primera vegada la idea de la llei de la retribució moral de les accions (karman), el concepte de reencarnació (samsara) i el nou ideal de l’alliberament (moksa), que seran presents en gairebé tots els corrents de pensament posteriors. Existeixen més de cent Upanisads, però les més importants són les més antigues, que van ser compostes entre els segles VII i IV aC i es

Època clàssica · La literatura èpica

Ruta literària El Ramayana de Valmiki

El Ramayana («El viatge de Rama») narra la història del príncep Rama que es veu obligat, per poder mantenir l’honor del seu pare, el rei Dasaratha, a renunciar a l’herència al tron i a retirar-se al bosc com un asceta durant catorze anys juntament amb la seva dona Sita i el seu germà Laksmana. Tanmateix, un cop al bosc, Sita és segrestada per Ravana, el rei dels dimonis (raksasa) i reclosa a l’illa de Lanka. Aquest poema èpic narra les aventures de l’heroi Rama en el seu llarg viatge per rescatar la bella i estimada esposa. Després de superar moltes dificultats, Rama, amb l’ajuda del seu germà i un exèrcit de simis encapçalat per Hanumat, aconsegueix alliberar Sita de les urpes de Ravana, i li dóna la mort a ell i al seu regne. Al final de la narració, Sita li demostra a Rama la seva fidelitat quan es llança al foc sense cremar-se i Rama es revela com un dels avatars («davallades») del déu Vixnu, que s’ha encarnat en home per acabar amb l’estirp dels dimonis. L’autoria del Ramayana s’atribueix al poeta Valmiki i es calcula que es va compondre a l’entorn del segle III aC. El poema conté vint-iquatre mil versos i està dividit en set llibres, tot i que sembla que en el seu procés de transmissió oral va patir força canvis i, fins i tot, interpolacions. La història de Rama ha estat sempre molt present en la mentalitat índia en general. Prova d’això són les nombroses recreacions literàries d’aquesta història, especialment la coneguda versió en hindi Ramcaritmanas, de Tulsidas (segle XVI), i el fet que encara avui la història de Rama s’escenifica en molts festivals i en les cerimònies nupcials s’entonen durant tota la nit els noms d’aquesta parella d’herois que personifiquen el matrimoni ideal.

Títol: Upanisads / Pròleg de Raimon Panikkar; edició i traducció de Daniel de Palma Publicació: Madrid · Siruela, 2001 Descripció: 169 pàgines; 22 cm

En efecte, per a la mentalitat índia es tracta d’una història exemplar. Tots els seus personatges representen un ideal social. Rama, com a príncep i marit, pel seu coratge i noblesa; Sita, com a esposa, per la seva devoció i fidelitat, i Hanumat, com a devot de Déu, per la seva entrega incondicional. Com en el cas del Mahabharata, l’honor dels herois radica en l’execució del seu propi deure, d’acord amb un destí còsmic que només coneixen els déus.

Ruta literària

Època clàssica · La literatura sagrada

consideren part integrant de la revelació vèdica. En ordre cronològic són: Brhadarayaka, Chandogya, Taittiriya, Aitareya, Kausitaki, Kena, Katha, Isa, Svetasvatara, Mundaka, Mahanarayana, Prasna, Maitri i Mandukya. D’aquestes, les més antigues estan escrites en prosa i contenen un llenguatge, temàtica i estil encara més proper al vèdic, mentre que les més recents estan redactades en sànscrit clàssic, empren el vers i introdueixen noves deliberacions filosòfiques i místiques que desembocaran en el naixement del vedanta, l’escola filosòfica hindú més important.

Títol: El Ramayana / Valmiki; traducció, estudi preliminar, notes i estampa ramayànica de Juan B. Bergua Publicació: Madrid · Clásicos Bergua, cop. 2006 Descripció: 2 volums; 771 pàgines - 832 pàgines; 17 cm

Ruta literària

Època clàssica · La literatura èpica La Bhagavad-Gita La Bhagavad-Gita («La cançó del Senyor») és una de les parts integrants del Mahabharata (6.23-40). Fou composta cap el segle II aC i ocupa set-cents versos, estructurats en divuit capítols. Aquest petit poema s’insereix en la trama narrativa del Mahabharata en el moment crític de la batalla de Kurukshetra, quan Arjuna, el guerrer més noble dels pandavas, es queda paralitzat en el camp de batalla quan veu els seus familiars i els amics estimats en el front enemic que ha d’atacar. En aquest moment crític, Krishna, que fins llavors havia estat la seva auriga i amic, se li revela com a Déu mateix (Vixnu, que ha assumit forma humana) per convèncer-lo que no abandoni la lluita. Si no lluita, diu Krishna, desobeirà el seu deure (dharma) de guerrer i impedirà el compliment del destí: la victòria dels pandavas i el restabliment de l’ordre social i còsmic (dharma). Els divuit capítols de la Gita reprodueixen el diàleg entre Krishna i Arjuna, i culminen en la decisió final d’Arjuna de llançar-se a la lluita. La Gita és, per tant, una digressió filosòfica inserida en la trama èpica del Mahabharata, que es pot llegit també com una obra independent. La seva importància radica en el fet que introdueix una nova perspectiva en el desenvolupament de la filosofia hindú: la importància de l’acció compromesa (karma) i la devoció (bhakti) —a més del coneixement (jñana)— en el camí d’alliberament.

Títol: La batalla de Kurukshetra / Maggi Lidchi-Grassi; traducció de Bel Atreides Publicació: Barcelona · Apóstrofe, 1997 Descripció: 427 pàgines; 22 cm

La Bhagavad-Gita és probablement el text més popular de l’hinduisme actual i també el més conegut a Occident. La universalitat del seu missatge radica en la filosofia del karma-ioga, que ens ensenya a portar a terme el propi deure individual (sva-dharma) amb actitud desinteressada i oferint el fruit de les nostres accions a la divinitat. Aquesta actitud és, segons la Gita, un mitjà no només d’abastar el propi alliberament sinó la millor manera de contribuir al manteniment i benestar de l’organisme social i còsmic.

Ruta literària

Època clàssica La literatura èpica El Mahabharata i el Ramayana són les dues grans epopeies de l’hinduisme i són el testimoni textual de les creences, costums i mites de l’hinduisme popular teista que es gestà i desenvolupà durant segles de manera paral·lela a la religió oficial bramànica. El Mahabharata de Vyasa El Mahabharata («la gran guerra dels Bharata») és la història de l’enfrontament entre dos clans emparentats, els pandavas (fills de Pandu) i els kurus (fills de Dhrtarastra), ambdós descendents de l’antic rei Bharata. Aquesta guerra finalitza amb la gran batalla de Kurukshetra («el camp dels kurus») en la qual participen gairebé tots els reis de l’Índia. Finalment, els pandavas, ajudats per la intervenció del déu Krishna, acaben vencent i recuperant el territori que els havien usurpat els kurus.

El període de compilació del Mahabharata abasta des del segle IV aC al segle IV dC. Durant aquest període, i a partir del nucli narratiu originari, es va anar enriquint paulatinament amb nous mites, episodis i fragments doctrinals procedents de diverses tradicions populars orals. El Mahabharata, per tant, no té un autor sinó molts i anònims —encara que la tradició ho atribueix al personatge mític Vyasa, el nom del qual significa literalment «el compilador».

Títol: El canto del Señor. Bhagavad-Gita / Traducció directa del sànscrit, introducció, edició i notes de Fernando Tola Publicació: Madrid · Biblioteca Nueva, cop. 2000 Descripció: 222 pàgines; 21 cm

Aquest poema èpic, amb una extensió aproximadament set vegades la Ilíada i l’Odissea juntes, és probablement l’obra més extensa de la literatura universal. Conté gairebé dos-cents mil versos, organitzats en divuit llibres (parvan) i un apèndix final anomenat Harivamsa. El que són els Vedes per a la religió bramànica, ho és el Mahabharata per a l’hinduisme clàssic popular. A més d’exercir la funció de gesta nacional de l’Índia, s’ha convertit en una veritable enciclopèdia filosòfica, religiosa, moral i jurídica, que ha estat coneguda, rememorada i representada durant segles fins a l’actualitat. Les seves històries

Ruta literària

Època clàssica · La literatura èpica

exemplars i els ensenyaments que conté representen una síntesi entre la religió bramànica i les creences populars, així aporten especialment una concepció teista de la divinitat i la idea de devoció (bhakti) com a camí de salvament.

Títol: El auriga de los caballos del sol / Maggi Lidchi-Grassi; traducció de Bel Atreides Publicació: Barcelona · Apóstrofe, 1998 Descripció: 409 pàgines; 22 cm

Ruta literària

Època clàssica · La poesia lírica i devocional La poesia de Kabir Títol: La hora de los dioses / Maggi Lidchi-Grassi; traducció de Bel Atreides Publicació: Barcelona · Apóstrofe, 1998 Descripció: 351 pàgines; 22 cm

Títol: Mahabharata / Versió abreujada de R. K. Narayan; traducció de l’anglès d’Ángel Gurría Quintana Publicació: Barcelona · Kairós, 2003 Descripció: 218 pàgines; 20 cm

Kabir (segle XV), fill d’una família d’artesans musulmans de Benarés, és el més important dels sant del nord, místics que predicaven amb cançons la devoció a una divinitat única i inefable. Fou un gran poeta, músic, filòsof i sant, però no com a renunciant sinó portant la vida d’un cap de família. Era analfabet i desconeixia el sànscrit, però va compondre poemes i va predicar la llengua vernacle de la seva regió: el hindi. La seva poesia té un caràcter marcadament místic, devocional i universal. Situant-se en un terreny comú entre l’hinduisme i l’islam, es va avançar als seus temps i exercí una gran influència entre els moviments devocionals (bhakti) de l’Índia, especialment com a precursor de la religió sikh, que recull gran part de la seva poesia en el llibre sagrat (Adi Granth). Kabir ensenyava que la finalitat de la vida és la unió de l’ànima individual amb l’ànima de Déu. Predicà la senzillesa de l’experiència directa de la divinitat interior i la unitat de totes les religions, així es va mostrar molt crític amb la rigidesa i el ritualisme de l’ortodòxia hindú i musulmana. La seva obra principal és el Bijak, una col·lecció de poemes en què expon la seva visió de l’espiritualitat. Kabir extreu de l’hinduisme els conceptes d’atman (ànima individual), brahman (ànima universal) i la doctrina de la reencarnació, mentre que de l’islam agafa la idea d’un Déu únic i la igualtat dels homes davant seu, independentment de la casta, sexe i religió. Posava en dubte l’autoritat dels textos revelats de les dues religions, així predicava un camí intuïtiu, senzill i directe, d’unió amb la divinitat. Explica la llegenda que quan es va morir va esclatar una disputa entre musulmans i hindús pel seu cadàver. Tot i això, quan van obrir la seva tomba la van trobar buida, i en lloc seu hi van trobar un llibre en què els deixebles hi escriurien els seus ensenyaments. Kabir ha inspirat poetes, místics i músics de tots els temps i és considerat un sant per l’hinduisme, l’islam i el sikhisme. Tot i que no va fundar cap secta ni religió, els seus deixebles van formar una comunitat, el Kabir Panth, que ha perviscut fins a l’actualitat.

Ruta literària

Època clàssica · La literatura dels tractats El Kama-Sutra de Vatsyayana El Kama-Sutra («Aforismes sobre l’amor», ca. segle III-V dC) és un text conegut de la tradició hindú que tracta sobre la ciència de la sexualitat, l’erotisme i l’amor. Ha estat traduït a moltes llengües índies i occidentals, i ha estat tema de representació artística en moltes ocasions. Encara que a Occident és conegut per la classificació que conté de postures coitals i a vegades se’l considera, erròniament, un manual de sexe tàntric, el Kama-Sutra no pertany a la tradició tàntrica sinó que tracta des d’una perspectiva molt més àmplia el tema de les relacions amoroses i sexuals, inscrivint-se plenament en la tradició i els valors de la societat hindú en general. Aquest tractat està escrit en prosa (tot i que té nombrosos fragments en vers intercalats) i consta de trenta-sis capítols organitzats en set parts. Aquest tractat s’ha de llegir des del marc de la doctrina hindú dels quatre objectius de la vida (purusartha) exposats a El código de Manú: el plaer (kama), la riquesa (artha), la virtut (dharma) i l’alliberament (moksa). Malgrat que l’alliberament espiritual és l’objectiu més noble i elevat, els tres primers són aspectes fonamentals de la vida. D’aquests, el plaer és el menys important en la jerarquia, però, perquè una societat funcioni bé en el seu conjunt, les dones i els homes han de saber com zcomportar-se i com treure el millor d’aquest aspecte de la vida.

Títol: The Recognition of Sakuntala: a Play in Seven Acts / Kalidasa; Sakuntala in the Mahabharata (Mahabharata 1.62-9); traducció i edició de W. J. Johnson Publicació: Oxford [etc.] · Oxford University Press, 2001 Descripció: 147 pàgines; 19 cm

Així, proporciona informació abundant sobre el paper del sexe i l’amor en la societat i per un mateix, les maneres de conquerir una dona, els jocs eròtics, un elenc de posicions sexuals (fins a 64), com trobar l’esposa adequada, la presència d’intermediaris, com millorar l’atractiu propi, l’art del matrimoni, la conducta de la dona i de l’home cap a l’altre sexe, les esposes úniques, les diverses esposes i les cortesanes, la naturalesa dels sentiments i les emocions, etc., però també ens adverteix del perill de deixar-se portar completament per la recerca del plaer.

Ruta literària

Època clàssica El teatre: Sakuntala de Kalidasa Kalidasa (ca. segle IV-V dC) és, sens dubte, el poeta de cort més important de l’Índia. Les temàtiques de les seves obres s’extreuen de l’èpica i dels relats populars, a les quals el poeta afegeix modificacions notables. El seu estil destaca per la caracterització dels personatges, l’estudi de la naturalesa humana i un mestratge absolut de la llengua sànscrita. Kalidasa és l’autor de poemes èpics, com el Kumarasambhava i el Raghuvamsa, i del conegut poema líric Meghadhuta. Però aquest poeta destaca sobretot per les composicions dramatúrgiques (nataka). La seva obra més important és l’Abhijñanasakuntala («El reconeixement de Sakuntala»), un drama en set actes que ha estat traduït a diverses llengües europees. La història procedeix del Mahabharata i tracta de la història de Sakuntala, una jove que, abandonada pels seus pares, ha crescut salvatge i innocent en una ermita del bosc, adoptada pel sant Kanva. Un dia, el rei Dusyanta de Hastinapura visita l’ermita i, captivat per ella, hi contrau matrimoni. Tanmateix, un dia que el rei no hi és, el savi Durvasas visita l’ermita i, sentint-se desatès per Sakuntala, li llança una maledicció que consisteix en què el seu marit no la reconeixerà com a esposa. Sakuntala viatja al palau del rei, però perd l’anell pel camí. Efectivament, quan arriba al palau, el rei no la reconeix, la refusa, i Sakuntala ha de tornar a viure a l’ermita. Molts anys després, l’anell arriba a mans del rei, que finalment reconeixerà Sakuntala i el fill dels dos, Bharata.

Títol: Kama Sutra / Vatsyayana; traducció d’Àlvar Valls Publicació: Barcelona · La Magrana, 1999 Descripció: 225 pàgines; 20 cm

L’origen del teatre indi es remunta pocs segles abans de la redacció del Natyasastra, el tractat dramatúrgic de Bharata (segle III aC). El teatre indi es caracteritza en general per donar més importància al sentiment que als personatges o a l’argument. L’idealisme i el romanticisme predominen per sobre de la tragèdia, i els personatges són més aviat estereotipats. Els temes i els personatges sempre són populars i generalment s’extreuen d’episodis de les dues grans epopeies. A més de Kalidasa, destaquen altres dramaturgs com Bhasa (autor de tretze obres i predecessor de Kalidasa), Bhavabhuti (autor de l’Uttararamacarita) i Harsa (autor del Ratnavali).

Ruta literària

Època clàssica · La literatura dels tractats Els Yogasutras de Patanjali (segle II dC) En els primers segles de l’era cristiana es desenvolupen les sis escoles filosòfiques clàssiques (darsana, literalment «perspectives»): nyaya, vaisesika, mimamsa, vedanta, samkhya i ioga. Cada una d’aquestes escoles compta amb un filòsof fundador i un tractat bàsic, escrit en forma de breus aforismes (sutras), que sintetitza els preceptes bàsics de la seva doctrina filosòfica. L’economia lingüística que permet el gènere dels sutra està pensada per facilitar-ne la transmissió oral (havien d’anar acompanyades d’explicacions i aclariments del mestre) i la memorització (per part dels deixebles). No obstant això, malgrat la utilitat que devien tenir en el seu moment aquest tipus de tractats, el seu caràcter extremament succint es va convertir en un problema de comprensió per als filòsofs posteriors, i va donar lloc a una tradició de comentaristes que en alguns casos arriba fins els nostres dies. En el cas de l’escola del ioga clàssic, aquest tractat fundacional són els Yogasutras («Els aforismes del ioga») en els quals el savi Patanjali (ca. segle II-III dC) recull i sistematitza un conjunt de disciplines ascètiques i meditatives que practicaven els grups de renunciants de la seva època. Els Yogasutras exposen una disciplina psicofísica orientada a purificar i controlar de manera progressiva la ment, amb l’objectiu final de discernir entre els fenòmens psicològics de la ment (pensaments, records, emocions, etc.) i la consciència que els observa (l’esperit o consciència transcendental).

Títol: Panchatantra / Traducció del sànscrit de José Alemany Bolufer; pròleg de Carmen García-Ormaechea Publicació: Barcelona · Círculo de Lectores, DL 2001 Descripció: 396 pàgines; 21 cm

Encara que el terme «ioga» s’empra, en general, a l’Índia per designar qualsevol camí que condueixi a l’alliberament, en sentit estricte s’utilitzava per referir-se a la filosofia de Patanjali, que rep el nom de ioga clàssic, raja-ioga («ioga regi») i astanga-ioga («ioga de les vuit parts»), perquè practicar-lo inclou vuit etapes: restriccions ètiques (yama), disciplines individuals (niyama), postura de meditació (asana), control de la respiració (pranayama), abstracció sensorial (pratyahara), concentració (dharana), meditació (dhyana) i contemplació (samadhi). En el cas de les altres escoles, els tractats principals són: els Mimamsasutres de Jaimini, els Brama-sutres de Badarayana, els Nyaya-sutres de Gautama, els Vaisesika-sutres de Kanada i les Samkhya-karikas d’Isvarakrsna.

Ruta literària

Època clàssica Contes i faules: El Pantxatantra El Pantxatantra («Els cinc principis») és una col·lecció de contes, històries i faules de contingut moralitzant i didàctic. Se n’atribueix l’autoria a Visnu Sharma (ca. segle III aC), però les històries que narra procedeixen d’una tradició oral molt més antiga. L’obra s’estructura en una introducció i cinc capítols, que són els «cinc principis» als quals fa referència el títol. En la introducció s’ofereix el marc general de l’obra: totes aquestes històries són narrades per Visnu Sharma a uns prínceps que han de ser instruïts sobre l’art del bon govern i la conducta sàvia. Els cinc capítols contenen un total de setanta-tres històries entrelligades. Cada capítol conté una història principal o marc, que a la vegada conté altres històries que els personatges s’expliquen entre si, a l’estil d’un joc de nines russes. Els contes estan escrits en prosa i en un sànscrit molt senzill, però sovint s’hi intercalen versos procedents de les dites populars (subhasitas) que el narrador recita per exemplificar o resumir el missatge essencial de cada història.

Títol:Yoga-sutra / Patanjali; versió i comentaris de T. K. V. Desikachar Publicació: Madrid [et al.] · EDAF, 2003 Descripció: 159 pàgines; 18 cm

En general, les històries il·lustren d’una manera senzilla la lògica del comportament humà (encara que els protagonistes siguin gairebé sempre animals) i aporten directrius sobre com actuar hàbilment en la vida per obtenir els fins propis. Hi abunden els animals de la fauna índia, com el xacal, el lleó, el corb, la tortuga, la serp, les granotes, el gos, l’ase, etc. A més del to inic i humorístic d’aquestes faules, la força d’aquestes històries radica en què els animals protagonistes personifiquen, en el seu comportament, molts trets de caràcter humà. Existeixen moltes versions i traduccions d’aquestes faules en diverses èpoques i regions de l’Índia. La seva versió índia més coneguda és l’Hitopadesa («Els bons consells») de Narayana (segle XII), que conté la majoria de les faules del Pantxatantra però ordenades d’una altra manera i perfeccionades literàriament.

Ruta literària

Època clàssica · La literatura dels tractats

A més, la vida s’organitza en quatre etapes: estudiant (brahmacarin), cap de família (grhastha), jubilat (vanaprastha) i renunciant (samnyasin). Des d’aquesta visió, molt pròpia de la mentalitat bramànica, la llei universal (dharma) s’expressa en el deure particular de cada individu —segons la seva pertinença social, sexe i etapa de la vida en què és—, el qual, complint el seu deure en la societat, contribueix al benestar general.

Títol: The Pañcatantra: the Book of India's FolkWisdom / Traducció del sànscrit de Patrick Olivelle Publicació: Oxford [etc.] · Oxford University Press, 1997 Descripció: 195 pàgines; 19 cm

Ruta literària

Època clàssica · Contes i faules: El Pantxatantra

El recorregut de transmissió d’aquestes faules també es pot traçar per tot el món, cap a la Xina i el Sud-est Asiàtic primer, i cap a Pèrsia i Europa després. La versió que arribà a Europa és la coneguda com Calila i Dimna i procedeix d’una versió persa del segle XII. Així doncs, aquestes històries d’origen indi són conegudes en tot el món, encara que transformades pel pas del temps i per les llengües i cultures que les van adoptar. És difícil determinar l’abast de la influència mútua entre les faules gregues d’Èsop i les faules índies del Pantxatantra, però sembla ser que el contacte que existí entre el món indi i el grec es va poder veure reflectit aquí també.

Títol: The Law Code of Manu / Traducció basada en l’edició crítica de Patrick Olivelle Publicació: Oxford [etc.] · Oxford University Press, 2004 Descripció: 316 pàgines; 22 cm

Ruta literària

Època clàssica La literatura dels tractats La literatura científica és característica de la cultura índia. Existeixen tractats sobre gairebé tots els àmbits del saber: estètica, astrologia, etimologia, mètrica, gramàtica, medicina, política, filosofia, etc. Dins d’aquest tipus de literatura distingim entre el gènere dels sutras (aforismes «enfilats» que sintetitzen una doctrina) i el dels sastras (tractats complets i sistemàtics que exposen una ciència). «Les lleis de Manu» A l’Índia, el sistema religiós gairebé sempre ha anat de la mà del sistema social i polític. L’ideal d’alliberament, que en l’època de les Upanisads implicava renunciar al món, es va anar integrant paulatinament amb els valors polítics i morals de la societat. Aquesta integració de valors s’encarnà en el concepte de dharma, que designa la llei religiosa que regeix la vida política i social.

En els primers segles abans de Crist es componen els tractats sobre el dharma (Dharmasastra) que sistematitzen els diversos principis socials, polítics, religiosos i morals sobre els quals s’erigeix, pràcticament fins l’actualitat, la societat hindú. Són tractats d’ètica i política entre els quals destaca la Manusmriti (ca. segle II aC - III dC) i l’Arthasastra de Kautilya (ca. segle II aC - II dC).

Títol: Código de Manú y otros textos / Anònim Publicació: Madrid · Fondo de Cultura Económica, 1998 Descripció: 96 pàgines; 17 cm

La tradició atribueix l’autoria de la Manusmriti («Les lleis de Manu») a Manu, segons la llegenda fou l’únic supervivent del diluvi universal, i, per tant, el primer antecessor de la humanitat i el creador del sistema de normes socials. Aquest codi de lleis relata la creació del món, els deures que competeixen a cada casta, als governants i a les dones, la legislació a aplicar davant conductes criminals, la doctrina del karman, entre d’altres. Però potser el més important en aquest tractat és l’ordenació de la vida que proposa per als membres de les castes superiors. Segons «Les lleis de Manu», la vida té quatre objectius (purusartha) que tota persona ha de satisfer: el plaer (kama), la riquesa (artha), el deure (dharma) i l’alliberament (moksa).

Ruta literària

Època clàssica · Recomanacions

Títol: Bhagavad Gita /Amb els comentaris advaita de Sankara; edició de Consuelo Martín Publicació: Madrid · Trotta, 2002 Descripció: 333 pàgines; 23 cm

Títol: Cien poemas / Kabir; pròleg i presentació de Francesc Ll. Cardona Publicació: Barcelona · Edicomunicación, cop. 2003 Descripció: 128 pàgines; 18 cm

Arundhati Roy, Khushwant Singh, Anita Desai i Anita Nair

Títol: Kumarasambhava: el origen de Kumara / Kalidasa; edició de José Virgilio García Trabazo Publicació: Madrid · Akal, 2003 Descripció: 220 pàgines; 22 cm

Ruta literària

Època colonial · Recomanacions

Títol: Srikanta / Sarat Chandra Chatterjee; traducció del bengalí i notes de Gloria Khisha Publicació: Madrid · Alianza, cop. 2006 Descripció: 227 pàgines; 23 cm

Títol: The Collected Short Stories of Khushwant Singh Publicació: Nova Delhi · Ravi Dayal Publisher; Bangalore, cop. 198 Descripció: 219 pàgines; 22 cm

Estació de tren de Bombai

Títol: La morada de la paz: una guía poética y espiritual / Rabindranath Tagore; traducció del francès de Rosa Alapont Publicació: Barcelona · Oniro, cop. 1999 Descripció: 239 pàgines; 20 cm

Ruta literària Època colonial Títol: El llicenciat en lletres / R. K. Narayan; traducció de Xavier Pàmies Publicació: Lleida · Pagès, 1998 Descripció: 217 pàgines; 21 cm

Títol: Gora: and other stories / Rabindranath Tagore; Traducció de l’original en bengalí per diversos autors Publicació: Nova Delhi · Macmillan India, 1924 Descripció: 867 pàgines; 18 cm

Títol: Shatranj Ke Khilari / Producció de Suresh Jindal; guió, música i direcció de Satyajit Ray Publicació: Bombai · Shemaroo Video, cop. 2004 Descripció: 1 disc òptic (DVD); 116’; color

Amb l’arribada dels anglesos, no només van sobrevenir canvis en la societat hindú, sinó que l’impacte també es va poder veure en la literatura. El sentiment de patriotisme entre els autors era més evident que abans i es va donar, per tant, un creixement de la literatura escrita en llengües regionals. La literatura bengalí fou la que més prosperà amb autors com Bankim Chandra, Sharat Chandra o el mateix Tagore. Un altre fet destacat fou la introducció de l’educació occidental i la literatura anglesa en el sistema educatiu indi per part dels britànics. Com a resultat d’aquest fet, alguns autors indis van començar a escriure en anglès i hi va haver un creixement de la classe mitjana, que no només era protagonista d’aquestes obres sinó que també n’era consumidora. En la literatura clàssica el gènere literari principal era la poesia i el teatre escrits majoritàriament en sànscrit, però en l’època colonial adquirí protagonisme la ficció, especialment novel·les i contes curts, escrits en hindi, anglès i bengalí. Alguns exemples són Premchand, que va escriure en una versió senzilla de hindi, més propera a la gent comuna; R. K. Narayan, que escribia en anglès, i Tagore, que va escriure en anglès i en bengalí. Els temes, que a l’època clàssica la majoria eren religiosos i morals, ara són temes socials, com la pobresa, el sistema de castes, la situació de les dones, l’Índia rural i els seus costums, etc. A continuació es tracten alguns dels autors importants de l’època colonial.

Època colonial

Ruta literària R. K. Narayan (1906-2001)

Rasipuram Krishnaswami Iyer Narayanswami, conegut com R. K. Narayan, és considerat un dels grans novel·listes de la literatura índia en llengua anglesa. Narayan va néixer en una família tradicional de bramans de classe mitjana, en el Madràs rural, però va passar la infantesa a la ciutat de Mysore, on el seu pare era director d’una escola anglesa. Això ajudà el nen Narayan a conèixer la cultura i la literatura angleses perquè tenia el tàmil i el sànscrit com a llengües maternes. El jove Narayan somiava que seria escriptor, però els inicis van ser molt durs a causa de les males condicions econòmiques de la seva família i l’oposició del seu pare, que pensava que el jove Narayan perdia el temps escrivint llibres. El seu primer treball va ser En Swami i els seus amics, publicat el 1935. L’estil és simple però natural, i la ironia i l’humor en les situacions tràgiques són el tret principal de les seves novel·les. En el món literari és considerat «l’encantador de les paraules». Totes les seves obres se situen en un poble imaginari semiurbà anomenat Malgudi i el tema comú de gairebé totes les seves obres és la classe mitjana. Aquests són alguns dels llibres més importants de l’autor, amb els quals va guanyar prestigiosos premis literaris de l’Índia: El llicenciat en lletres, El profesor de inglés, El experto en finanzas, Esperando al mahatma, El guía, El devorador de los hombres de Malgudi, El Mahabharata i El cuento de la abuela.

Títol: Gitanjali: Song Offerings / Rabindranath Tagore; Introducció de W. B.Yeats Publicació: Nova Delhi · Rabindra-Bhavana, 1999 Descripció: 273 pàgines; 20 cm

La novel·la El guía és l’obra mestra de l’autor. D’una manera magistral, Narayan narra la vida tràgica i còmica del protagonista principal, Raju. Raju és un guia turístic a Malgudi, que s’inventa històries del seu poble i dels llocs per entretenir la seva clientela. L’altra protagonista és Rosie, una ballarina de dansa clàssica que va a Malgudi amb el seu marit. Raju i Rosie s’enamoren i ell es converteix en el seu mànager i representant. Més tard, a causa dels fraus, passa una temporada a la presó i quan surt la seva vida fa un gir de 180 graus. El criminal Raju es converteix en un home sant i el guia turístic es converteix en un guia espiritual.

Època colonial

Ruta literària Ravindranath Tagore (1861-1941)

R. Tagore, popularment conegut com «Gurudev», fou poeta, filòsof, pintor, compositor, músic, educador, escriptor i reformador. Nascut en una família influent de Bengala, fou el primer premi Nobel asiàtic i, sens dubte, l’autor i personatge més important de l’època colonial a l’Índia. Fou seguidor de Gandhi però no va entrar en la política activa perquè era contrari al nacionalisme i partidari dels valors espirituals. Així, per exemple, el 1915 el van nomenar cavaller de l’Orde de l’Imperi Britànic, però renuncià a aquest títol després de la matança d’Amritsar el 1919. Tagore fundà l’escola Shantiniketan, actualment és una universitat de prestigi que combina en l’educació la filosofia oriental i l’occidental. El treball literari de Tagore consisteix en gairebé 2500 cançons, més de 2000 quadres i retrats, 28 volums de poesia, diverses obres de teatre, novel·les, contes curts, assaigs i nombroses cartes. És, a més, l’autor dels himnes nacionals de l’Índia i de Bangla Desh. 62

L’obra més important de Tagore és Gitanjali, per la qual li van donar el premi Nobel de literatura. Es diu que aquesta obra fou el resultat de l’immens dolor per les pèrdues i successos tràgics que va patir Tagore en aquella etapa de la seva vida. El títol Gitanjali prové de les paraules en hindi git («cançó») i anjali («ofrena»), de manera que es podria traduir com «Ofrena de cançons». La Gitanjali fou escrita en bengalí i traduïda a l’anglès el 1912 pel mateix Tagore. La versió anglesa és una col·lecció de cent tres poesies, la meitat procedeixen de la versió bengalí i la resta d’altres llibres de poesia de Tagore. Títol: El guía / R. K. Narayan; traducció de l’anglès de Nicole d’Amonville Alegría Publicació: Barcelona · Kairós, 2002 Descripció: 241 pàgines; 20 cm

La majoria de les cançons parlen de la relació del poeta amb Déu i el món, i també de la devoció, l’amor i la fe. Malgrat que Tagore era de religió hindú, els seus poemes parlen d’una fe i espiritualitat universal; volia crear una cultura mundial basada en la multiculturalitat, la diversitat i la tolerància. Molts crítics opinen que la Gitanjali és com un bàlsam calmant per a l’esperit. Altres obres seves destacades són: Gora, El cartero del rey i Las piedras hambrientas.

Ruta literària

Època colonial · Premchad

En aquesta novel·la l’autor no només parla dels conflictes rurals sinó també dels urbans: la vida tràgica i còmica dels periodistes, els problemes i les males condicions dels treballadors industrials, etc. L’autor presenta, a més, el moviment feminista de l’Índia colonial a través de les discussions entre dos personatges, amb arguments que encara són vigents en la societat hindú actual: la doctora Malta, que creu en la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, i el Sr. Mehta, que pertany al corrent tradicional de pensament.

Títol: Devdas: a Novel / Saratchandra Chattopadhyay; traducció del bengalí de Sreejata Guha Publicació: Nova Delhi [etc.] · Penguin Books, 2002 Descripció: 128 pàgines; 19 cm

Època colonial

Ruta literària Sharat Chandra Chattopadhyay (1871-1938)

Sharat Chandra Chattopadhyay, nascut a la Bengala rural de l’època colonial, és un dels autors més importants en llengua bengalí. Sharat Chandra fou l’escriptor de les masses i les seves obres, molt populars entre la classe mitjana, parlaven dels problemes socials d’aquella època. El protagonista principal de les seves novel·les sempre era la societat, una societat plena de discriminació social i de supersticions, i uns costums i pràctiques immorals en nom de la religió. Sharat Chandra fou un revolucionari i reformador social. A través de les seves novel·les incitava els oprimits a sortir al capdavant i protestar. Les seves obres parlen, per exemple, de dones atrapades pels costums en una societat molt ortodoxa, i la majoria s’han portat al cinema de Bollywood. Devdas és, sens dubte, l’obra més popular de l’autor. Fins ara se n’han fet quatre versions cinematogràfiques per diferents directors de Bollywood. Devdas és una història d’amor tràgica que explica els costums i el sistema de castes en una societat molt ortodoxa de la Bengala rural. Els protagonistes principals són Devdas, fill d’una família influent de bramans (la casta social més alta), i Parvati (anomenada Paro), filla d’una família veïna d’una casta inferior als bramans. Devdas i Paro estan enamorats però el seu amor pateix les conseqüències del rígid sistema de castes d’aquella època. En la història hi ha una tercera protagonista: la prostituta Chandramukhi, que està enamorada de Devdas i completa el triangle dels amors impossibles.

Títol: Antología de cuentos / Premchand; selecció, introducció, traducció del hindi i notes d’Álvaro Enterría Publicació: Palma de Mallorca · José J. de Olañeta · Indica Books, 2001 Descripció: 156 pàgines; 21 cm

Ruta literària

Època colonial Premchand (1880-1936) Premchand, popularment conegut com «Munshi Premchand», és la figura més important de la literatura hindi. Premchand va néixer a Benarés i el seu nom veritable era Dhanpat Rai Srivastava. Va perdre la mare quan només tenia 7 anys i va tenir una infantesa força dura. La literatura hindi de l’època anterior a Premchand eren, principalment, obres religioses o fantàstiques. Premchand va portar el realisme a la literatura hindi perquè va escriure sobre els problemes reals del poble en un llenguatge senzill. Premchand és considerat el gran mestre de la narrativa literària en hindi. Va escriure més de tres-cents contes, una desena de novel·les i dos assaigs. Godan és l’última novel·la completa escrita per Munshi Premchand. La paraula godan significa literalment «vaca» (go) i «regalar» (dan), per la qual cosa el títol traduït seria: «El regal d’una vaca». No obstant això, la paraula hindi «dan» significa molt més que «regalar»: és el gest que tots els hindús haurien de fer per netejar el seu karma i godan és el dan més gran que hi pot haver en l’hinduisme.

Títol: Godan / Munshi Premchand; traducció d’Ayushma Sharma Publicació: Nova Delhi · Diamond Books, 2009 Descripció: 373 pàgines; 22 cm

Godan és la història del camperol Hori, la seva dona Dhania i els seus tres fills. La novel·la comença quan Hori compra una vaca, que sempre havia estat el seu somni i també és el símbol més prestigiós de l’Índia rural. La trama segueix amb la gelosia del germà de Hori i el seu fill Gobar. La vida de Hori és una lluita per sobreviure, i pàgina rere pàgina el lector pateix al seu costat. Malgrat els problemes interminables, el protagonista és molt optimista i sempre pensa que un dia les coses s’arreglaran i vindran temps millors, un sentiment molt comú entre els indis. La història de Hori i la seva família és la història de centenars de milers de camperols de l’Índia colonial i també de l’Índia del segle XXI.

Ruta literària Autors contemporanis L’Índia és un país amb una gran tradició literària i els autors contemporanis han continuat amb gran mèrit aquesta tradició. Aquesta època ens ha portat grans novel·listes indoanglesos guanyadors de diversos premis literaris. La literatura contemporània índia té una clara influència occidental, però conserva el seu sabor indi polivalent, d’aquesta manera ocupa un lloc important en la literatura mundial. La introducció de l’anglès tingué un gran impacte sobre els indis cultes, que van començar a llegir altres literatures i a conèixer altres cultures. Aquesta època està marcada per la diversitat de gèneres i llengües, però la intenció dels autors era ser naturals, dirigir-se a l’ésser comú i tractar temes quotidians. Un altre aspecte important és el sentit d’alliberament entre els autors, que ja no veuen l’anglès com un idioma colonial sinó que empren aquesta llengua sense complexos i sovint la barregen amb paraules i expressions de les llengües regionals originàries, com per exemple fa l’escriptora Arundhati Roy en la seva novel·la El déu de les coses petites, on usa frases i paraules del malaiàlam, la llengua oficial de la regió de Kerala. La llista dels autors contemporanis és molt llarga, però aquí tractarem els més destacats.

Títol: Una casa para el señor Biswas / V. S. Naipaul; traducció de Flora Casas Publicació: Madrid · Debate, 2001 Descripció: 571 pàgines; 23 cm

Autors de la diàspora

Ruta literària Vikram Seth (1952)

Vikram Seth pertany a aquesta important saga d’autors indis que escriuen en anglès sense complexos. Seth ha viscut en tres continents diferents i ha escrit en gairebé totes les varietats de gèneres, des de poesia, novel·les, faules i contes, fins i tot les seves experiències viatgeres. Nascut el 1952 a Calcuta, s’educà en una escola d’elit índia i més tard completà els estudis a Anglaterra, els Estats Units i la Xina. Entre les obres principals trobem: la primera novel·la, The Golden Gate, escrita en vers i publicada el 1986; Des del llac del Cel. Viatges pel Xinjiang i el Tibet, publicada el 1983 i guanyadora del premi Thomas Cook de viatges, i el seu treball per a infants Beastly Tales from Here and There, un recull de contes en vers sobre animals. Tanmateix, la seva obra més coneguda i premiada, i per la qual Seth va rebre 250 mil lliures d’avançament, és la seva famosa novel·la A Suitable Boy (Un buen partido). 68

Títol: El dios de las pequeñas cosas / Arundhati Roy; traducció de Cecilia Ceriani i Txaro Santoro Publicació: Barcelona · Anagrama, 1998 Descripció: 382 pàgines; 22 cm

La novel·la Un buen partido està dividida en dinou seccions i narra la història de quatre famílies —Mehra, Chatterji, Kapoor i Khan— que viuen en una ciutat fictícia anomenada Brahampur. La història principal és la recerca de la mare d’un bon noi que es casi amb la seva filla petita, en poques paraules, «un bon partit» per a la seva filla. Enmig d’aquest drama familiar, Seth explica la història de l’Índia postindependent, les relacions entre els hindús i els musulmans, la influència anglesa sobre la cultura índia, la situació de les dones, el sistema de castes i una llarga llista de temes menors. Hi ha molts personatges femenins en la novel·la, cada un amb les seves limitacions, i a través seu Seth mostra les restriccions que s’imposen a les dones a l’Índia. Així, per exemple, el sogre Mahesh Kapoor creu en l’educació de les dones però no en què les dones treballin fora de casa. La novel·la comença i acaba amb un casament i amb la famosa frase que la mare Mehra li diu a la seva filla petita Lata: «Que tu també et casis amb el noi que jo esculli per tu», que reflecteix molt bé la societat hindú i alguns dels seus costums, com els famosos casaments concertats.

Ruta literària

Autors contemporanis Arundhati Roy (1961) Arundhati Roy, escriptora, intel·lectual i activista, és filla de pare bengalí i de mare cristiana. Va néixer a l’estat de Bengala però va passar la seva infantesa a Kerala, al sud de l’Índia. Roy va fer la carrera d’arquitectura a Delhi, però des de petita volia ser escriptora i començà la seva carrera escrivint guions. La primera novel·la de Roy és El déu de les coses petites, que es publicà el 1997. Molt aviat es convertí en un best-seller i l’octubre del mateix any va guanyar el prestigiós premi Booker. El 2005 Roy guanyà el màxim guardó de la literatura índia (Sahitya Akademi Award) per la seva obra El álgebra de la justicia infinita. Arundhati Roy sempre ha participat activament en els moviments socials dins i fora del país i ha escrit nombrosos articles en suport a diverses causes socials.

Títol: Un buen partido / Vikram Seth; traducció de Damián Alou Publicació: Barcelona · Anagrama, 2000 Descripció: 1350 pàgines; 25 cm

El déu de les coses petites és la millor obra d’aquesta autora. La novel·la està situada a Ayemenem, un poble de muntanya de l’estat indi de Kerala, i és la història de tres generacions d’una família cristiana. Roy parla de l’amor i la compassió humana, però a través dels seus protagonistes també ens explica diferents aspectes de la cultura de Kerala, com els costums, la vestimenta i el menjar. Amb una ironia subtil, l’autora explica les tradicions i les pràctiques antigues de la societat i la religió, com per exemple el tracte despectiu cap als intocables per part de les castes altes, fins i tot dels cristians britànics. Els protagonistes principals d’aquesta novel·la són Pappachi i la seva dona Mammachi; el seu fill Chacko, divorciat de l’anglesa Margaret, i les seves filles Sophie i Ammu, alhora que Margaret també està divorciada i té dos bessons, Estha i Rahel. Roy ens explica el patró de la família índia, en la qual l’home és superior a la dona. En aquest cas, Pappachi és el patriarca i més endavant Chacko ha d’heretar aquest honor. A través de les protagonistes femenines, Roy parla de la violència de gènere i de la desigualtat que pateixen les dones a l’Índia, la influència britànica sobre els indis i les transformacions que han patit els pobles a causa de la modernització i el creixement econòmic.

Ruta literària

Autors de la diàspora («Els nens del Raj») L’imperi britànic de l’Índia va rebre el nom de Raj («regne», en hindi), i molts dels autors que van néixer al final d’aquest període i escrivien en anglès sovint reben el nom de «fills o nens del Raj». Quan Vikram Seth va rebre una quantitat milionària com a avançament per a la seva novel·la Un buen partido, s’inicià una època daurada per a la literatura índia. A Seth el van seguir altres autors que amb les seves obres han guanyat molts premis i popularitat en el món literari. Aquesta saga és la dels autors que han crescut en una Índia independent. La majoria escriu en anglès, sense complexos i sense mirar a Occident. La ficció és l’estil més popular entre aquests autors i els temes que tracten són molt variats, encara que sempre estan vinculats a fets històrics i a l’actual sistema social i polític de l’Índia. La seva visió d’aquests temes s’assembla a la dels indis que viuen a l’estranger, però estan més a prop del seu país pel que fa als sentiments. Novel·listes com Rushdie, Vikram Seth, Naipaul, Amitav Ghosh, Anita Desai, Shashi Deshpande, Gita Hariharan, Kiran Desai, Arundhati Roy són només alguns dels noms d’una llarga llista d’autors i autores que han guanyat molts premis literaris en els últims anys i que, amb les seves obres, han portat la literatura índia moderna a una posició molt alta.

Títol: Ayuno, festín / Anita Desai; traducció de Gian Castelli Publicació: Madrid · Alianza, cop. 2000 Descripció: 281 pàgines; 22 cm

Ruta literària

Autors contemporanis Anita Desai (1937) Anita Desai, filla de mare alemanya i de pare bengalí, va néixer a la ciutat muntanyenca de Mussoorie, al nord de l’Índia. Des de petita va créixer envoltada de les cultures occidental i oriental, a més de parlar cinc idiomes, i aquesta barreja de cultures es reflecteix en les seves obres. Una vegada va escriure: «Jo veig l’Índia a través dels ulls de la meva mare, com una persona de fora, però els meus sentiments cap a l’Índia són com els del meu pare, d’algú que ha nascut aquí.» Anita Desai ha escrit molt sobre les dones de classe mitjana índia i, a través dels seus personatges femenins, en retrata els conflictes interiors. S’han publicat nombroses obres seves, traduïdes a onze idiomes. Entre les obres més importants destaquen: Dejunis i festins, Clara luz del día, Polvo de diamante y otros relatos, En custodia, El Bombay de Baumgartner, El camino en zigzag i Fuego en la montaña. La novel·la Dejunis i festins és un drama familiar en dues parts. La primera part narra la història d’una família índia de classe mitjana que té dues filles i un fill. Com a la majoria de les famílies índies, el fill ha d’anar a estudiar a l’estranger i les filles han de casar-se en matrimoni concertat pels pares. A la segona part de la novel·la es narren les vivències del fill en una família americana. L’autora explica molt bé els patrons de família i la desigualtat de gènere en dues cultures tan diferents com l’Índia i l’americana. El títol de la novel·la Dejunis i festins representa la idea del contrast: el contrast de les dues cultures, la situació de la dona, el paper dels homes en la societat..., per finalment fer-nos plantejar: és realment tan diferent la situació de la dona en les dues cultures?

Brick Lane a Londres

Anita Desai és, a més, la mare de l’escriptora Kiran Desai, guanyadora del premi literari Booker de l’any 2006.

Ruta literària

Autors contemporanis · Recomanacions

Títol: Un hombre mejor / Anita Nair; traducció de José Manuel Berástegui Publicació: Madrid · Santillana, cop. 2004 Descripció: 427 pàgines; 23 cm

Títol: Las nueve caras del corazón / Anita Nair; traducció de José Manuel Berástegui Publicació: Madrid · Alfaguara, 2006 Descripció: 526 pàgines; 24 cm

Títol: Tren a Pakistán / Khushwant Singh; Traducció de Marta Alcaraz Burgueño Publicació: Barcelona · Libros del Asteroide, 2011 Descripció: 246 pàgines; 20 cm

Títol: Mitos mágicos de la India / Anita Nair; traducció de José Manuel Berástegui; il·lustracions de Frederic Amat Publicació: Barcelona · Duomo, 2009 Descripció: 200 pàgines; 21 cm

Ruta literària

Autors contemporanis Khushwant Singh (1915) Títol: El Bombay de Baumgartner / Anita Desai; traducció de l’anglès de Gian Castelli Publicació: Madrid : Alianza, cop. 2004 Descripció: 365 pàgines; 22 cm

Títol: Fuego en la montaña / Anita Desai; traducció de María Corniero Publicació: Madrid · Horas y Horas, DL 1997 Descripció: 206 pàgines; 21 cm

Títol: Clara luz del día / Anita Desai; traducció de Gian Castelli Publicació: Madrid · Alianza, cop. 2001 Descripció: 241 pàgines; 22 cm

Nascut el 1915 a Haladi (al Pakistan actual), Khushwant Singh és novel·lista, traductor, periodista i escriptor. Singh és un dels autors més importants i més llegits, però també és un dels més controvertits del panorama literari actual de l’Índia. Durant molts anys fou editor de la prestigiosa revista The Illustrated Weekly of India, ha col·laborat en nombrosos diaris nacionals i internacionals, i ha estat membre de la cambra alta del parlament indi. El primer treball literari de Singh fou el conte The Portrait of a Lady, publicat pel Canadian Forum. El seu primer llibre fou The Mark of Vishnu and Other Stories, una col·lecció de contes curts, però va obtenir la fama amb la seva primera novel·la, publicada el 1956, Tren a Pakistán, titulat anteriorment Mano majra. Tren a Pakistán és una novel·la històrica resultat del dolor que l’autor va sentir per la partició de l’Índia i el Pakistan el 1947. Els fets esdevenen en un poble tranquil anomenat Mano majra, situat a la frontera de l’Índia i el Pakistan on la gent de totes les religions vivien en pau i harmonia, i l’únic fet destacable era el pas dels trens. La tranquil·litat del poble s’ensorra a causa dels rumors sobre les matances dels sikhs i els musulmans, i aviat el tranquil poble es converteix en un camp de batalla. Enmig d’aquesta situació té lloc la història d’amor entre Jugga Singh, un jove sikh, i Nooran, una noia musulmana. Quan els musulmans del poble decideixen marxar al Pakistan en tren, el protagonista principal, Jugga Singh, decideix salvar la seva estimada Nooran i els seus amics musulmans de tota la vida, i fa tot el possible perquè el tren pugui anar cap al Pakistan amb tots els passatgers sans i estalvis. L’autor explica amb mestratge de quina manera els polítics i els policies corruptes poden acabar amb l’harmonia d’un poble i la importància dels valors com ara l’amistat i la generositat entre el veïnat d’una localitat.

Ruta literària

Autors contemporanis Anita Nair (1966) Anita Nair, nascuda a Kerala, és llicenciada en literatura anglesa i va fer la carrera de publicista. Començà la seva carrera literària amb una compilació de relats. La seva primera novel·la The Better Man (Un hombre mejor) va sortir el 1998, però el reconeixement i la fama en el món literari li va arribar amb la novel·la El vagón de las mujeres, que fou un best-seller a l’Índia i a Anglaterra. Altres novel·les seves són: Mitos mágicos de la India i Las nueve caras del corazón. En la majoria de les obres d’Anita Nair, les protagonistes són dones. De fet, després de la publicació d’El vagón de las mujeres, en el món literari se la considera una autora feminista, malgrat que ho hagi negat en diverses entrevistes.

Títol: El vagón de las mujeres / Anita Nair; traducció de José Manuel Berástegui Publicació: Madrid · Alfaguara, 2002 Descripció: 376 pàgines; 23 cm

El vagón de las mujeres relata la convivència de sis dones en la intimitat d’un vagó de tren reservat a les dones, típic dels trens de l’Índia. Durant un viatge llarg i nocturn, les sis dones fan un recorregut per les seves vides i parlen de l’amor, la solitud, el matrimoni, la família i els seus sentiments personals, d’aquesta manera conviden els lectors a participar en aquest viatge especial. A través de les protagonistes, amb un llenguatge senzill, l’autora ens introdueix en un món dels sentiments humans. La protagonista principal és Akhila, una soltera de 45 anys, fet inusual en la societat índia. Akhila, que sempre havia viscut com a filla, germana i tieta, però mai com a dona, un bon dia decideix canviar la seva vida i compra un bitllet de tren, només d’anada, per viure la seva pròpia vida. L’autora parla de la falta d’autoestima en les dones índies, que viuen sempre segons el rol que altres han escollit per elles (com a filles, mares i esposes) però gairebé mai com a dones. La gastronomia és un altre aspecte important d’aquesta novel·la, que no només conté els noms de diversos plats de la gastronomia hindú, sinó que també n’inclou les receptes al final del llibre.

Autors de la diàspora Sir V. S. Naipaul (1932) Sir Vidiadhur Surajprasad Naipaul, premi Nobel de literatura el 2001, va néixer a Trinitat i Tobago el 1932 en el si d’una família hindú. Els seus avis, igual que molts indis d’aquella època, van haver d’emigrar de l’Índia a Trinitat a finals del segle XIX per buscar feina. Quan el seu pare aconseguí una feina a la capital, tota la família va haver de marxar del poble a la capital Port-of-Spain, on gairebé no hi havia famílies hindús. Amb això, la vida del nen Naipaul canvià completament i a la ciutat passà una infantesa dura i solitària. El 1950 emigrà a Anglaterra amb una beca d’estudis d’Oxford i amb el gran anhel de convertir-se en escriptor. Durant molts anys va treballar com a col·laborador a la BBC. El 1990 li van donar el guardó de cavaller de l’Orde de l’Imperi Britànic. Sir Naipaul va fer el debut en el món literari el 1957 amb la novel·la El sanador místico. Les seves obres més importants són: India, El enigma de la llegada, Una casa per al senyor Biswas, Un camino en el mundo, La pérdida de El Dorado, Leer y escribir: una versión personal, Media vida, Miguel Street i Cartas entre un padre y un hijo. Sir Naipaul és un veritable mag de les paraules, el seu estil és simple, precís i alhora elegant. Una casa per al senyor Biswas és una comèdia social, que explica la vida extraordinària d’un home ordinari. El protagonista principal és Mohan Biswas, un home comú que no és ni guapo ni ric i que des de petit busca la seva identitat. La seva vida és tràgica ja des del naixement; està atrapat en un personatge que no és el seu i per això sempre està buscant una oportunitat per ser el protagonista principal de la seva vida. La història de Mohan Biswas és extremament humana. El protagonista sembla egocèntric, ja que l’únic objectiu que té a la vida és tenir casa pròpia, lluny de tothom, per ser lliure. Però malgrat les dificultats econòmiques, socials i culturals, el senyor Biswas soluciona tots els problemes amb dignitat, elegància i una persistència admirable. En definitiva, aquesta novel·la és com la vida mateixa, a vegades tràgica i a vegades còmica.

Ruta literària

Títol: The Namesake / Jhumpa Lahiri Publicació: Boston; Nova York · Houghton, Mifflin and Company, cop. 2003 Descripció: 291 pàgines; 21 cm

Autors de la diàspora Jhumpa Lahiri (1967) Jhumpa Lahiri va néixer a Londres en el si d’una família bengalí, però passà la infantesa als Estats Units. Des de petita sentia una gran admiració i amor per la terra dels seus pares, l’Índia, però també guardava sentiments per Anglaterra i els Estats Units. No obstant això, d’adulta desenvolupà una sensació de no pertànyer a cap d’aquests tres països, com es reflecteix en les seves paraules durant una roda de premsa a Calcuta: «Cap país és la meva pàtria, em sento a l’exili vagi on vagi, i per això tinc aquesta necessitat d’escriure sobre les persones que viuen lluny de la seva terra i els seus sentiments.» Jhumpa Lahiri va debutar en el món literari quan va guanyar el premi Pulitzer amb l’obra Intèrpret d’emocions, una col·lecció de contes curts. The Namesake (El buen nombre), la primera novel·la, és un llibre sobre les relacions entre les persones i les famílies i sobre la recerca de la pròpia identitat, una veritable història sobre la vida. El protagonista és un jove que es diu Gogol, fill d’Ashok Ganguli i Ashima Ganguli, que té una germana, Sonia. Els seus pares són indis però viuen als Estats Units. El nom Gogol no és ni indi ni americà, sinó rus, i té una història al darrere que juga un paper important en el desenvolupament de la novel·la. Ashima es casa amb Ashok Ganguli en un casament concertat i es traslladen a viure de l’Índia a Massachusetts (Estats Units), lluny de les seves arrels i del calor i l’afecte dels seus familiars. Ashima sempre busca alguna cosa en aquella terra llunyana que la faci sentir a prop de la terra materna, com per exemple fer menjar bengalí amb ingredients americans. La novel·la ens explica amb intensitat les vivències i les celebracions de les famílies índies emigrades als Estats Units. El fill Gogol, nascut als Estats Units, tracta d’integrar-se en la vida americana, però els seus pares, nascuts a l’Índia, no poden oblidar els costums del seu país d’origen, fet que provoca una barreja d’emocions que l’autora transmet als lectors de manera magistral. La família

Ruta literària

Autors de la diàspora · Recomanacions

Títol: Desde el lago del Cielo: viajes por Sinkiang,Tíbet y Nepal / Vikram Seth; traducció de Juan Gabriel López-Guix Publicació: Barcelona [etc.] · Ediciones B, 1998 Descripció: 286 pàgines; 24 cm

Títol: Mar de roselles / Amitav Ghosh; traducció d'Iñaki Tofiño i David Cañadas Publicació: Badalona · Ara Llibres, 2010 Descripció: 525 pàgines; 24 cm

Títol: Intérprete de emociones / Jhumpa Lahiri; traducció d’Antonio Padilla Publicació: Barcelona · Ediciones del Bronce, 2000 Descripció: 248 pàgines; 21 cm

Títol: El círculo de la razón / Amitav Ghosh; traducció de Benito Gómez Ibáñez Publicació: Barcelona · Anagrama, cop. 1992 Descripció: 458 pàgines; 22 cm

Autors de la diàspora · Jhumpa Lahiri

Ruta literària

Títol: India / V. S. Naipaul; traducció de Flora Casas Publicació: Madrid · Debate, 2001 Descripció: 583 pàgines; 22 cm

Títol: El sanador místico / V. S. Naipul; traducció de Flora Casas Publicació: Madrid · Debate, 2001 Descripció: 233 pàgines; 22 cm

Títol: Els versos satànics / Salman Rushdie; traducció de Màxim J. Rovira Publicació: Barcelona · Columna, 1989 Descripció: 431 pàgines; 24 cm

Ganguli, com tots els immigrants, intenta oblidar el passat, mirar al futur i endavant, però no sempre ho aconsegueix, i aquesta lluita és un dels eixos temàtics més importants de la novel·la. L’autora descriu molt bé la situació de les segones generacions d’immigrants, que se senten totalment fora de lloc i perduts entre les dues cultures. A més, explica la difícil situació en què es troben les dones immigrades en la solitud, lluny de les seves arrels i buscant la seva pròpia identitat.

Ruta literària

Autors de la diàspora Amitav Ghosh (1956) Amitav Ghosh és un dels autors més coneguts de l’Índia. Va néixer el 1956 a Calcuta, però va viure i es va formar a diverses ciutats, entre les quals hi ha Delhi, Alexandria i Oxford. Actualment viu entre l’Índia i els Estats Units i és un reconegut professor de literatura. Ghosh és un autor polivalent que ha tocat diversos gèneres literaris —novel·les, experiències viatgeres, assaigs, treballs periodístics— i ha guanyat molts premis literaris de prestigi, dins i fora de l’Índia. Gosh va publicar la seva primera novel·la, El círculo de la razón, el 1986, i les seves obres principals són: Líneas de sombra, Dancing in Cambodia, El cromosoma Calcuta, El palacio de cristal i La marea hambrienta. L’últim treball, Mar de roselles, és el primer volum d’una trilogia. Líneas de sombra és la segona novel·la de l’autor. La novel·la se situa entre Dhaka, Calcuta i Londres, i l’autor hi barreja la vida personal dels protagonistes amb els fets històrics de l’època. La novel·la està escrita en primera persona, amb un llenguatge senzill i un humor especial, còmic i tràgic alhora. El jove narrador viatja per diferents llocs del món i, a partir del record de la seva entranyable àvia, del brillant tiet Tridib i de la bella cosina Ila, narra la vida i els esdeveniments de dues famílies: la família bengalí del narrador i una família anglesa, els Price. L’autor entrellaça subtilment amb l’argument els fets històrics i polítics de l’època, com ara la creació de Bangla Desh i la violència i els disturbis que es van produir com a conseqüència d’aquest fet. L’autor parla de la violència generada en nom de la lluita per la llibertat i de les línies invisibles que divideixen els països i les fronteres. Amb aquesta novel·la Ghosh va guanyar el màxim guardó literari de l’Índia, el Sahitya Akademi Award, en la categoria de llengua anglesa.

Títol: Els fills de la mitjanit / Salman Rushdie; traducció de Joan Sellent i Arús Publicació: Barcelona · Empúries, 2002 Descripció: 636 pàgines; 24 cm

Autors de la diàspora

Ruta literària Salman Rushdie (1947)

L’autor S. Rushdie, brillant i controvertit alhora, és un musulmà indi que va néixer a Bombai el 1947, l’any de la independència de l’Índia i la creació del Pakistan. Tot i que Rushdie ha viscut molt temps lluny de l’Índia, el seu esperit és indi i ha escrit molt sobre els assumptes sociopolítics de l’Índia. Un bon exemple d’això és la seva obra mestra, la novel·la política Els fills de la mitjanit, escrita el 1980, però el debut en el món literari fou molt discret, amb una novel·la titulada Grimus, que passà totalment desapercebuda. El 1983 va escriure la polèmica Vergüenza, una sàtira sobre la política al Pakistan que fou censurada en aquest país. Però l’obra amb la qual Rushdie es coronà com a «rei de les polèmiques i controvèrsies» fou Els versos satànics. Aquesta novel·la va despertar la ira en el món islàmic pels comentaris que conté sobre el profeta Mahoma i el llibre sagrat l’Alcorà. A conseqüència d’això, Rushdie fou condemnat a pena de mort pel líder espiritual iranià Aiatol·là Khomeyni. 92

L’autor es va haver d’amagar durant diversos anys, però no va deixar d’escriure. Creacions d’aquesta època són l’antologia de contes Haroun i el mar de les històries i la novel·la El último suspiro del moro. Altres obres conegudes d’aquest autor són La terra sota els seus peus i Fúria.

Títol: The Shadow Lines / Amitav Ghosh; Publicació: Ravi Dayal · Nova Delhi · Permanent Black · Delhi, 2002 Descripció: 252 pàgines; 22 cm

L’obra mestra de Rushdie Els fills de la mitjanit és una novel·la política que narra la història de la lluita de l’Índia per la independència, la divisió de l’Índia en dues parts, la creació del Pakistan i les conseqüències sagnants en forma de disturbis entre les comunitats hindú i musulmana. La novel·la transcorre a les ciutats de Srinagar, Amrítsar, Agra, Bombai i Karachi. El protagonista principal, Saleem Sinai, juntament amb altres 1001 nens, neix a l’instant màgic i històric de l’Índia —entre les dotze i la una de la matinada del 15 d’agost del 1947—, el moment de la independència de l’Índia. A la novel·la tots aquests nens i nenes tenen poders màgics i, barrejats amb el drama de les seves vides, l’autor ens relata episodis i incidents importants d’abans i després de la independència. Saleem treballa en una fàbrica

Ruta literària

Autors de la diàspora · Salman Rushdie

de confitats i cada nit escriu la seva vida en un diari, que després llegeix en veu alta i queda enregistrat a la novel·la. Els fills de la mitjanit va guanyar el premi Booker el 1981 i el 1993 se li va concedir l’honor de ser la millor obra entre tots els guanyadors del Booker dels primers 25 anys, és a dir, fou el guanyador entre els guanyadors.

Títol: La terra sota els seus peus / Salman Rushdie; traducció de Carme Geronès i Carles Urritz Publicació: Barcelona · Destino, 2001 Descripció: 629 pàgines; 23 cm