Dones i turisme.
Transformadores del sector
Mireia Font
Qui la coneix bé, descriu la Mireia com «una noia de poble (i amb orgull!) que té molt interioritzats els valors del món rural, valors com ara la comunitat i el bé comú». La seva manera de fer és l’«entre totes i per a totes» i, per això —asseguren— és transformadora, «perquè sempre busca impulsar les iniciatives que imagina involucrant els veïns i veïnes de la seva comunitat, i tractant que allò que fa tingui un impacte positiu i multiplicador en el territori, en les persones que hi viuen i en altres projectes existents».
Aquesta mirada generosa i l’estima per la seva comarca són les claus de l’èxit de la Mireia Font i Vidal (Senterada, 1975), propietària de Casa Leonardo, un allotjament rural de vuit habitacions ubicat al seu poble natal, al Pallars Jussà, que va reobrir l’any 2001 per donar continuïtat a un negoci familiar que va començar el 1913. Després de la seva etapa com a estudiant a Barcelona, va tornar-se’n al poble amb ganes de fer un territori encara millor i transformar-lo mitjançant iniciatives singulars com ara el Cinquè Llac, Gratitud Pallars i Senterada Comestible.
Parlar de Casa Leonardo és parlar d’acolliment, els teus hostes estan buscant alguna cosa més i tu estàs atenta per donar-los-hi, oi?
Exacte. Tradicionalment, donem allotjament i el menjar típic de la nostra zona, però ens agrada compartir amb ells la nostra història, les nostres tradicions, els connectem amb la nostra comunitat; ja que els tenim a casa, mirem de conscienciar-los de com podem visitar altres territoris i deixar una petjada positiva. Crec que, en general, tots els hotels estem una mica massa desconnectats. I quan acollim, la gent vol veure i viure l’autenticitat del territori que visita: com viu la nostra gent, com cuidem aquest entorn...
Com a dones, ens preocupa la família, la comunitat, el nostre entorn... Quan treballem, ho fem amb una sensibilitat diferent, intentant conscienciar que podem fer les coses d’una altra manera.
Creus que les dones estan més preocupades, en general, per la sostenibilitat?
Sí, portem una cosa innata, potser la qüestió de la cura. Crec que, com a dones, ens preocupa la família, la comunitat, el nostre entorn... Quan treballem, ho fem amb una sensibilitat diferent, intentant conscienciar que podem fer les coses d’una altra manera. Si parlem de turisme sostenible o responsable —posem l’etiqueta que vulguem—, sí que veig que se’n parla molt i que hi ha molts projectes, però gairebé tots es queden en un calaix. Queda molt bonic parlar-ne, però el que hem de començar a fer és actuar. No pot ser que continuem fent el turisme com sempre l’hem fet, perquè anem tard. Tothom, des del sector que sigui i des de les seves possibilitats, hem de començar a aportar accions i que es vegin uns resultats, perquè no anem bé.
Posa’ns algun exemple, en el teu cas...
Em vaig proposar compensar d’alguna manera les emissions que generàvem des de Casa Leonardo acollint els nostres visitants, però a escala local. Per a mi, fer una compensació correctiva, és a dir, el consumir el que vulguem i plantar arbres a no sé on i ens quedem tranquils, no era una bona solució. Calia crear una compensació preventiva, és a dir, intentar generar la mínima petjada o la mínima contaminació quan fem l’estada en un lloc. Amb aquesta voluntat creem el projecte Gratitud Pallars, amb el qual puc compensar les meves emissions i el meu visitant també pot compensar les seves, amb una calculadora pròpia. És una iniciativa que implica tothom, locals i visitants, en la conservació d’aquest paisatge que, aquells que ens dediquem al turisme sabem que és la nostra gallina dels ous d’or. La gent no ve al Pallars per venir a casa meva. Algú, potser, però no tothom. Generalment, ve per gaudir d’aquest paisatge. Per tant, des del sector turístic hauríem de tenir claríssim que part dels nostres beneficis els hem de destinar a cuidar aquest actiu únic i valuós.
Em vaig proposar compensar a escala local les emissions que generàvem des de Casa Leonardo acollint els nostres visitants.
Allò local segueix sent allò universal?
Sense la meva comunitat, jo no seria ningú. Necessito tenir gent, i gent connectada, i treballo per influir al màxim en la seva felicitat i el seu benestar. La meva primera raó de ser no és el visitant, és el local, i quan la persona local sigui feliç i pugui regalar una rialla als meus visitants, aleshores puc oferir una experiència molt més bona. Sense uns treballadors contents —que són uns treballadors locals—, sense un entorn cuidat d’estar ben cuidat, no es poden oferir experiències satisfactòries, totes les persones que hi intervenen han de ser felices. Aleshores és quan podrem oferir aquesta experiència i satisfer el nostre client. Li hem d’oferir el millor del nostre territori.
Una mirada generosa, treball en equip i l’estima per la seva comarca, claus de l’èxit de la Mireia Font.
És important la perspectiva de gènere a l’hora de «vendre» un projecte? És a dir, una feina que fem les dones des de llocs petits, des del treball constant, forma part del que vols explicar?
La veritat és que la comunicació no és un tema que porti gaire bé (riu). No hi ha temps per a tot! Soc molt productiva, faig molts projectes, però tot of ine. A les xarxes intento ser-hi present perquè si no, no ets ningú. Però sobretot comunico amb la meva feina, el meu dia a dia, amb el menjar que cuino amb els productes de la pagesia que forma part del paisatge pallarès. Quan vaig començar em deien: «Com compres aquest formatge que és caríssim?» I jo deia: «Doncs el compro perquè passejar per aquest bosc és una delícia. Gaudir d’aquestes cabres és un plaer. I, per això, estic disposada a pagar deu euros més el quilo». Hem de començar a canviar perquè si no, no anem bé.
Per què creus que et consideren una dona «transformadora»?
Jo no em sento transformadora ni innovadora, només penso que tinc sentit comú, que avui dia és el mínim que puc tenir i és el menys comú dels sentits, com s’acostuma a dir i amb raó. Des de ben petita tinc clar que he de cuidar els meus veïns, el meu paisatge, la meva comunitat... Ho vaig aprendre ja dels meus avis. Però el sistema ens ha portat a ser individualistes. Crec que simplement hem de tornar a ser persones. No crec que sigui innovadora, només faig allò que crec que s’ha de fer com a ciutadana d’aquest planeta.
De la feina que fas, de què estàs més orgullosa?
Diria que de millorar l’autoestima de la gent del meu territori. Sempre ha estat un territori de pas, poc turístic. «Qui vols que vingui aquí si no hi ha res?». I jo responc: «Com? Tenim el paradís!». Només cal que ens ho creiem. Quan vaig començar a crear productes d’ecoturisme tothom s’ho mirava amb una mica de recel i escepticisme. Ara ja em venen els veïns i em diuen: «Mireia, saps què? Hem arreglat la font perquè els pobres arriben amb tanta set!». I ja comencen a dir: «Ostres, sí que tenim un territori que val la pena que el treballem plegats perquè ocupi el lloc que li pertoca».
D’això, sens dubte, se’n diu transformar. Per tant, la Mireia és també, sens dubte, tot i que ella no ho cregui, una dona transformadora.
Montse Virgili Treig i Glòria Prunés Galera