Civ 61 web

ONGC 61

Revista trimestral • Hivern 2015 - 2016 • Número 61 • 3 E €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La Cassamance i els somnis del Mamadou • Guatemala: el canvi sense canvi El Salvador: els mapes de la violència • El declivi dels drets humans a l’Estat Girona i Xauen: intercanvi de motxilles • Refugiats: la vergonya d’Europa Noms propis: Marta Rojals, Víctor Terradellas, Anna Gabriel i Meritxell Budó

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«3

Francesc de Dalmases Director

Lumumba, la CIA i els mercenaris belgues L

a història no l’escriuen sempre els vencedors. Si viatgeu a la República Democràtica del Congo, us resultarà sorprenent escoltar la immensa majoria de les persones amb qui parlareu afirmant que l’assassinat del pare de la pàtria, Patrice Lumumba, va ser obra de la CIA en col·laboració amb mercenaris pagats pel govern belga.

Com a hipòtesi té tots els números de ser certa: Patrice Lumumba va encarnar tot allò que les metròpolis i companyies occidentals amb interessos a Àfrica volien evitar durant els processos d’autodeterminació que van tenir lloc al continent durant el segle XX. Amb poques diferències, els congolesos expliquen la història d’un Lumumba amb molt suport popular que va ser investit, l’any 1960, primer ministre del nou Congo independent gràcies a un full de ruta nacionalista i d’esquerres que apostava per l’educació laica com a fonament d’una democràcia incipient.

Lumumba i el nou govern es van veure afeblits de forma immediata per les lluites regionals promogudes pels interessos colonials que boicotejaven el procés d’independència. A instàncies del fràgil govern congolès, les Nacions Unides només van cobrir l’expedient amb un contingent insuficient de cascos blaus.

Poc més tard, i ja amb un país sencer abocat al caos promogut des de l’exterior, Lumumba decideix posicionar-se en aquell món bipolar i sol·licita ajuda a la Unió Soviètica.

El mes de setembre d’aquell mateix 1960, abans de fer-se efectiu cap suport exterior, es produeix un cop d’estat. Patrice Lumumba pateix tortura i confinament fins que, tres mesos després, és assassinat per mercenaris belgues que fan desaparèixer el cos submergint-lo en àcid.

Aquest mes de gener ha fet cinquanta-cinc anys de la mort de Lumumba i paga la pena mirar què en sabem d’aquella desaparició forçada i quines proves incriminen Bèlgica i els Estats Units en l’assassinat.

L’any 2001, una comissió parlamentària d’investigació va reconèixer la ‘responsabilitat moral’ de Bèlgica en la mort del líder congolès. És una responsabilitat moral curiosa

perquè la mateixa comissió parlamentària parlava de la implicació de dotze militars belgues en l’assassinat. I l’any següent, el 2002, Brussel·les va demanar perdó per la implicació de membres del govern belga de l’època en el cop d’estat contra Lumumba.

Pel que fa la implicació nord-americana, resulta imprescindible consultar el llibre Legacy of Ashes escrit l’any 2007 pel periodista del New York Times, Tim Weiner. Una obra demolidora per a la intel·ligència americana (sic!) i que en el cas de l’assassinat de Lumumba parla d’una ordre directa del president Eisenhower al director de la CIA, Allen Dulles, emesa el 18 d’agost de 1960. El mateix Senat nord-americà, en una investigació feta pública el 1975, va revelar que la CIA comptava amb un pla específic per assassinar Lumumba.

tica i periodística, a Bèlgica i als Estats Units, confirmen allò que la saviesa popular explica des de fa anys pels carrers de Kinshasa: Lumumba apostava per un Congo realment independent i democràtic amb capacitat de gestionar i administrar els seus recursos naturals; volia posar fi a un sistema d’explotació del país per part de companyies estrangeres sense cap mena de retorn; i, finalment, dos països Occidentals van decidir que no volien aquest nou futur per a la població congolesa i van acordar evitar-ho.

Avui, el Congo ocupa la posició 176 en la llista de països segons l’índex de desenvolupament humà (IDH) i el seu subsòl continua explotat, directament o indirectament i de forma majoritària, per companyies estrangeres entre les quals és fàcil trobar-ne de capital belga o nord-americà.

El Congo ocupa la posició 176 en la llista de països segons l’índex de desenvolupament humà (IDH) i el seu subsòl continua explotat, de forma majoritària, per companyies estrangeres

El llibre de Weiner el podeu comprar a Amazon per poc més de tretze dòlars. Barat si tenim en compte els detalls i la riquesa de les fonts que hi apareixen. Fins al punt que la mateixa CIA es va veure obligada a fer una declaració oficial, l’agost de 2007, en relació amb l’obra d’aquest periodista.

Ha passat una mica més de mig segle des de la mort de Lumumba i la investigació polí-

Oscar Wilde ironitzava sobre la història dient que l’únic deure que hi tenim és reescriure-la. És una sort que existeixin periodistes i polítics que assumeixin aquest deure des del compromís amb la investigació, la veritat i la justícia. Faltaria, clar, una reparació que ni hi és ni se l’espera.

4»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Cap de redacció Judit Aixalà Internacional Francesc Parés, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló, Toni Fullat, Dolors Elias Han col·laborat en aquest número Helena M. Alegret, Natàlia Boronat, Meritxell Budó, Frederic Callís, Núria Camps, Miquel Carrillo, Sònia Cervià, Miquel Ferreres, Arnau Flórez, Borja Franco, Anna Gabriel, Mariona Jiménez-Meifrèn, Rosa Llobregat, Marta Marquès, Jordi Martínez, Katia Orantes, Carlos Pan, Marta Rojals, Yasser Saadoune, Elisenda Soriguera i Joaquim Vilarnau.

Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Gemma Lapedriza Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat

24

Edita

amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de

amb el suport de:

ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor. L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

FERRERES

36

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

«5

SUMARI

61

10

7 3 el davantal Lumumba, la CIA i els mercenaris belgues 4 miquel Ferreres 6 la disco mòbil

Els mapes de la violència

7 per cert

Caviar per drets humans

8 l’orquestra roja

El permís i el perdó sobre el nostre cos

32

9 de gairell

Quan tinguis fills ja ho entendràs

10 món - finestra a l’est

Del boscos del Caucas rus cap a la gihad de Síria

16 món

El canvi que no va canviar Guatemala

20 món

Els somnis de Mamadou

24 la imatge 26 món

‘No hi haurà Estat palestí’

32 accd - crisi refugiats

Persones refugiades a Europa: del fracàs a la responsabilitat

52

16

36 fons català - crisi refugiats

La resposta del món local a la crisi de refugiats

40 ara i aquí

Obrir nous camins

44 espai lleida

El declivi dels drets humans a l’Estat espanyol

48 espai cedre

Intercanvi de motxilles

52 ara i aquí

Barcelona, servei d’atenció a la pobresa energètica

56 espai illes

Ramon Llull: cultura i pensament universal

60 els llibres

Mohamed Xukri, Joke van Leeuwen i David Foenkinos

61 les músiques

26

Pascal Comelade, Ix! i DDAA

62 Carlos Pan

SPAN (001)

6»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

LA DISCO MÒBIL

Miquel Carrillo

Els mapes de la violència

A

l fons del despatx d’en Will Zepeda hi ha un mapa emmarcat. És a terra, mig ocult entre llibres, però des de la taula on xerrem amb qui va ser el director de la Ràdio Farabundo Martí durant els temps de la guerra, es veu la seva cal·ligrafia de regla, d’una altra època. També es veuen els colors, verd per a les zones controlades pels cinc grups que van unir-se per conformar la guerrilla millor organitzada del continent, i groc per a les zones en disputa amb l’exèrcit salvadorenc. ‘I aquells punts blancs corresponen als campaments on la tropa insurgent es va desmobilitzar i va fer el lliurament de les armes’, afegeix en Will, avui convertit en director del Canal Gentevé, una televisió pensada per trencar el monopoli hertzià i mediàtic d’una dreta que perdi o no les eleccions, sempre sembla que té la paella pel mànec.

En un cantó, hi ha la signatura dels comandants i comandantes guerrilleres i caps polítics del FMLN. El mapa i cada centímetre quadrat d’aquell país, dues terceres parts de Catalunya i la mateixa població, eren cabdals. En base a aquest es va organitzar el repartiment de terres a la població retornada des dels campaments habilitats a les fronteres per acollir els refugiats de guerra, i durant el conflicte, el control efectiu d’aquelles zones va permetre al FMLN

abastir-se, descansar i començar a assajar el nou país pel qual estaven lluitant sobre la tinta groga. Verd de muntanyes, volcans i llogarets entaforats per fer la revolució, groc de deu anys de foc i escaramusses, emboscades i ofensives que mai s’acabaven.

ta molt més perquè hem de doblar les visites i activitats a camp. Si hi entrés algú estrany a un territori controlat per una mara, tindríem conflicte segur. Cal mirar molt per la seguretat’.

En Neto m’explica que la pressió policial a les ‘pandilles’ a les grans ciutats durant els darrers mesos ha anat expulsant-les cap el medi rural, on abans no actuaven i ara fan servir com a zones de descans i amagatall. La treva de l’anterior govern les va ajudar a enfortir-se i un cop allà, aprofiten també per controlar el territori, començant pel tràfic i el consum local de marihuana i acabant per extorsionar tota la població. ‘Hi ha gent que fa mesos que no surt de les seves comunitats per anar de visita a la ciutat per por de perdre la casa’.

Al Salvador, d’una forma o d’altra, la violència torna a dibuixar els seus mapes, i sempre trobarà un guix per fer línies a terra mentre les injustícies continuïn arrelades

Hi ha un altre mapa, ocult. Si algú gosés imprimir-lo a la impressora, també portaria la llegenda de ‘secret’ com aquell altre, que en realitat hauria de ser al museu de la memòria que el Salvador, com el nostre país, encara té pendent per entendre’s a sí mateix. És el mapa que en Neto i tots els seus companys i companys d’ACUA, l’organització amb qui Enginyeria Sense Fronteres treballa, tenen al cap. El mapa els diu per on poden passar i a quines hores, mai quan arriba la foscor, qui pot anar on i qui no, quines comunitats poden barrejar-se i quines millor mantenir separades a l’hora de fer feina a terreny. ‘Aquest any ens hem acabat abans de temps el pressupost, ara tot ens cos-

Molta gent pensa, però, que darrere d’aquesta màfia hi ha massa organització i recursos com perquè sigui un fenomen espontani. ‘Com vols que un lladregot que potser aconsegueix 200 dòlars mensuals tingui un fusell M-15, que val 5.000 dòlars al mercat negre?

Esclar que són els sicaris d’algú que vol posar fi a aquest govern, aplicant les tècniques apreses a la guerra’, em diu convençut.

Al Salvador, d’una forma o d’altra, la violència torna a dibuixar els seus mapes, i sempre trobarà un guix per fer línies a terra mentre les injustícies continuïn arrelades. I sembla que encara hi són, malgrat tant de camí fet.

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

«7

Víctor Terradellas

Caviar per drets humans

L

a primavera de 2012 el festival d’Eurovisió va tenir lloc a Bakú, la capital de l’Azerbaidjan. Les televisions públiques europees van retransmetre de forma acrítica aquest festival estrambòtic que sobreviu com un dinosaure de l’entreteniment.

Tots i els esforços de Human Rights Watch, van passar desapercebudes les notícies sobre l’empresonament i la repressió dels activistes que protestaven pel desnonament sense garanties de centenars de famílies per enderrocar els seus pisos i construir-hi el recinte faraònic que va acollir el festival.

Per què van callar els països europeus? Per què gairebé no escoltem denúncies sobre la falta de llibertats polítiques, de llibertat de premsa i de llibertat d’associació i expressió que pateix aquest país? Què passa amb la impunitat i la brutalitat continuada dels cossos policials?

La resposta, en aquest cas, la tenen els ous d’esturió.

Des del 2012 fins ara, el Consell d’Europa ha emès informes que demostren una clara indolència amb el règim de Bakú. La Iniciativa Europea per l’Estabilitat (IEE) –un reconegut organisme independent sense ànim de lucre dedicat a l’anàlisi política, especialment de l’esfera exsoviètica– va publicar aquell mateix 2012 un informe en què acusava l’Azerbaidjan de suborns continuats a membres del Consell d’Europa. La investigació apuntava directament al senador del PP valencià Pedro Agramunt Font de Mora. L’IEE defensava que Bakú utilitza la diplomàcia del caviar per guanyar i mantenir el segell de legitimitat que dóna ser membre del Consell d’Europa –una institució nascuda fa cinquanta anys a Estrasburg per defensar els drets humans i la democràcia parlamentària–, i Agramunt Font de Mora s’hauria prestat a aquest suborn.

Però el cas d’Agramunt no és un cas aïllat.

Difícilment ho pot ser. Malgrat un panorama polític marcat per la repressió i la falta de garanties democràtiques, les missions d’observadors electorals del Consell han declarat, en tots els comicis, que les autoritats de l’Azerbaidjan han seguit estàndards democràtics.

En els successius informes de l’IEE s’afirma que “l’Azerbaidjan ha obtingut la indulgència del Consell d’Europa”. L’IEE apunta que, sota la supervisió d’aquesta institució, l’actual pre-

sident, Ilham Aliyev, va ser reelegit sense entrebancs el 2008 i que l’any següent es va assegurar un canvi constitucional que li permet ser president de per vida.

Més encara, els únics dos relators del Consell d’Europa que havien realitzat un informe que posava en dubte la qualitat política i democràcia del règim àzeri van ser destituïts el 2010 pel fet de “ser excessivament crítics amb Bakú”.

El beneplàcit del Consell d’Europa amb l’Azerbaidjan contrasta amb les denúncies continuades de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), institució amb una dilatada i reconeguda experiència en l’observació d’eleccions. Segons l’informe d’aquesta organització, el costum de subornar els membres del Consell d’Europa es remunta al 2001 però va ser el 2003, amb l’arribada d’Aliyev al poder, que aquesta pràctica va arribar als nivells més alts. “Cadascun dels nostres amics al Consell d’Europa rep en cada sessió, quatre vegades a l’any, mig quilo de caviar”, va dir l’any passat una font àzeri a l’IEE. El caviar àzeri es cotitza per sobre dels 2.000 euros el quilo.

Forma curiosa d’exercir la diplomàcia que, de moment, no els ajuda amb el contenciós que

Malgrat la falta de garanties democràtiques, el Consell han declarat, en tots els comicis, que les autoritats de l’Azerbaidjan han seguit estàndards democràtics

tenen amb Armènia i el referèndum d’autodeterminació que es demana per Naborno Karavaj i que ja compta, en contra dels interessos àzeris, amb el suport dels Estats Units, França i Rússia.

Finalment, cal tenir en compte que l’Azerbaidjan deu el seu potencial econòmic a les enormes bosses de combustibles naturals fòssils. Bàsicament petroli i gas natural. Com en

tots els estats dependents d’aquests recursos del subsòl, queda per veure com els afectarà aquesta perllongada davallada del preu de petroli. L’exportació del cru és, en aquest cas, la principal garantia per garantir un sistema clientelar de relacions internacionals. Però amb el baix cost del petroli trontolla el poder mantenir la diplomàcia del caviar que tant els ha ajudat fins ara.

8»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ORQUESTRA ROJA

Anna Gabriel

El permís i el perdó sobre el nostre cos

V

an ser moltes les xerrades i les mobilitzacions que van acompanyar la polèmica reforma de la legislació de l’avortament que va presentar el Govern de l’Estat espanyol l’any 2013. L’avantprojecte que presentaven feia alçar de nou el feminisme, que havia de tirar enrere i encarar de nou debats que pensàvem caducs entorn el dret al propi cos.

La reforma del PP, la que va anomenarse “llei Gallardón”, recuperava un marc legal superat des de feia tres dècades, moment en què el PSOE havia passat de la restrictiva llei de supòsits del 1985, on es tipificava l’avortament com a delicte i només es permetia en tres casos, a una norma de terminis, que facilitava la interrupció lliure de l’embaràs fins a la setmana 14 de gestació.

Vam despullar aquell avantprojecte per assenyalar tota la reacció que hi contenia; informes mèdics que patologitzaven la dona, penalització per als metges i supòsit de violació per tal de segellar l’autorització a no ser mare.

Supòsits que decidien no atendre els milers de supòsits existents en la realitat; calvaris íntims, dinàmiques familiars complexes, situacions sobrevingudes... o simplement, manca d’efectivitat de mitjans anticonceptius. Retorn també a la doble moral, al fet de saber que les dones amb recursos sempre tenen més opció que la resta.

Només pel fet de recuperar el text de l’avantprojecte el cos reviu el temor i fa mal llegir allò que es pretenia fer amb nosaltres.

La fredor amb què el legislador exigia la denúncia de la violació i el termini màxim de dotze setmanes per haver fet tots els tràmits necessaris, permetia entendre com de lluny estan alguns d’imaginar-se el dolor profund que pot provocar allò que s’atreveixen a escriure en forma de norma.

Vam passar mesos amb neguit... i finalment, i després de posicionaments de treballadors i treballadores de la salut i col·legis professionals diversos, de mobilitzacions i debat públic, es deixava enrere un nou intent de legislar amb esperit inquisidor les preteses lliçons de vida.

I com passa massa sovint; victòria amarga.

Perquè no hem aconseguit, encara, que l’avortament sigui el que mereixem que sigui: un dret de lliure exercici i de cobertura universal, i per tant, gratuït, sense justificacions, sense permisos, sense informes psiquiàtrics. Només amb allò que entenem que ha de regir la

Els nostres cossos mereixen tenir tots els recursos a l’abast per tal de protegir-los. Protegir-los d’agressions, de malalties, d’humiliacions, de judicis farsa... i sí, d’embarassos no desitjats maternitat: el desig i les condicions objectives per tirar-la endavant amb les garanties que nosaltres mateixes li vulguem o puguem donar.

I victòria amarga, perquè fa que les joves de 16 a 18 anys necessitin de l’autorització dels progenitors. S’exigeix que elles s’aboquin a allò que, en molts casos, serà el mur infranquejable per poder decidir.

Aquelles que puguin trobar en els seus pares, mares, familiars o tutors, la comprensió requerida, tindran qui les acompanyi en la presa de decisió i fins i tot, el dia mateix de la interrupció. Les altres, les noies que no trobin qui les escolti i les entengui. Les que no sàpiguen posar paraules a allò que els ha passat, perquè potser només hi poden posar plor, les que no tinguin manera de saber explicar per què no els ha arribat el moment, no tindran l’autorització

requerida i hauran de fer allò que només hauria de fer-se partint del desig.

Els nostres cossos mereixen tenir tots els recursos a l’abast per tal de protegirlos. Protegir-los d’agressions, de malalties, d’humiliacions, de judicis farsa... i sí, d’embarassos no desitjats. I en el nostre país, de moment, les noies que no arribin als 18 anys, al marge de qualsevol altra consideració que no sigui l’edat, no poden decidir per elles mateixes. I no, no digueu allò de.. “si han estat prou grandetes per quedar-se embarassades, també ho han de ser per ser mares”. No, ser mares ho volem ser només si volem ser mares.

Aquesta és la nostra condició, i no volem demanar permís ni perdó per ser-ne. I no volem demanar permís ni perdó per ser-ho quan vulguem. Potser mai.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

DE GAIRELL

«9

Marta Rojals

Quan tinguis fills ja ho entendràs

E

l director d’aquesta revista reacciona a la meua sequera d’idees i em suggereix un tema. Em demana si he parlat mai “de les complicacions que tenen les parelles per adoptar un fill” en comparació amb la responsabilitat que significa, a l’altre extrem, que qualsevol persona sense escrúpols “pugui engendrar-ne i ser titular d’un munt de drets i obligacions”. M’agrada el suggeriment.

M’agrada perquè és suggeridor de moltes més coses.

Primer de tot, em suggereix la parella que té dificultats per procrear. Que s’ha de sentir la pregunta: i vosaltres què, i vosaltres quan. De casa endins, la intimitat és un calendari roent, de casa enfora tot són cotxets a la una i sorrals a les cinc i postadolescents –d’àmbits culturals menys sacralitzadors de la paternitat– que ja carreguen dos o tres criatures. Cunyats que es reprodueixen amb facilitat animal.

Em suggereix la parella que no pot procrear.

Que ho sap i que s’ha de sentir dir, per part de qui també ho sap: ui, jo en conec uns que s’hi van passar anys i quan es pensaven que mau, llavors pam! I els consells, i les recomanacions, els especialistes, les clíniques, els viacrucis de les sigles, IA, FIV, ISCI, i mentrestant, al carrer, el doble de parelles amb bessonades, el doble de fills de mares de l’altra punta del món, i la pregunta: per què no nosaltres.

Em suggereix, i ja ens acostem al tema, la violació de la intimitat de la parella que vol adoptar. Les preguntes perforadores que mai no s’han fet ni ells. El que són i el que tenen, esventrat sobre una taula d’avaluacions, generant informes, veredictes, visites, certificats. Idoni, no idoni, tu sí, tu no. I, amb tot, es diu poc, però hi ha parelles ‘idònies’ que ‘tornen’ els seus fills. Una de cada cent, en el cas de les adopcions internacionals. És molt. Judicis i més judicis, dels jutjats, i de la societat.

Tot això també val per les persones que volen ser pares sols. Que s’han de sentir dir, també: I què hi diu, la teva família?, com volent dir: i ja tens qui t’ajudarà?; com volent dir: ja te’n sortiràs, tota sola? Perquè és clar, cal demanar què en pensen els primers jutges, els jutges capitals, els que un hom té a casa, sang de la sang.

La causa de tenir fills uneix parelles i les destrueix, dóna sentit a unes vides i en xucla d’altres, però una cosa és segura en aquestes latituds: el desig de ser pare o mare es dóna

El desig de ser mare no es discuteix; el desig contrari, per molt oberts de ment que fingim ser, és una anomalia. I que es fa pagar cara, a terminis, durant tota la vida

per fet. Puntualitzo, va: el desig de ser mare es dóna per fet. El contrari, que és el desig de no ser mare, és fiscalitzat durant tota l’etapa fèrtil d’una dona: des del això ho dius ara perquè, fins quan no puguis te’n penediràs, passant pel et vols perdre el millor de la vida. Per no parlar del qui no és mare no pot entendre que, o el mite de la dona no-mare com a dona incompleta. Una pressió salvatge que condemna la víctima a tota una vida de justificacions i culpabilitzacions. Qui vol pagar aquest preu, tan fàcil com és deixar-se endur pel corrent?

‘Quan tinguis fills ja ho entendràs.’

Aquesta frase. Quants imperatius tots de cop: l’obligació del ‘quan tinguis’, tan lluny de la condició ‘si tens’ ‘, ‘si vols’, del crit de llibertat

del ‘si et dóna la gana’. El paternalisme del ‘ja ho entendràs’, perquè no n’hi ha prou amb ser persona, una persona adulta, per a entendre fins les relacions humanes més ancestrals. De nou, la persona no-progenitora com a ésser incomplet.

Quantes dones que no desitjaven ser mares s’han vist empeses a ser-ho per la força del mite de la dona incompleta? No ho sabràs. Quantes dones mares tenen contradiccions íntimes sobre la seua condició, que les cremen en un infern intern de brutal auto-censura, per por de ser brutalment censurades? No ho sabrem.

El desig de ser mare no es discuteix; el desig contrari, per molt oberts de ment que fingim ser, és una anomalia. I que es fa pagar cara, a terminis, durant tota la vida.

10 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

MÓN - FINESTRA A L’EST « 11

Dels boscos del Caucas rus cap a la gihad de Síria Rússia, sobretot les regions musulmanes del Caucas Nord, també és un dels terrenys de joc de reclutament de l’islamisme radical per fer engrossir les files d’Estat Islàmic i altres organitzacions considerades terroristes que lluiten a la guerra de Síria. Segons dades oficials del 2015, hi ha més de 2.200 ciutadans de la Federació de Rússia que lluiten a Síria al dispers bàndol dels gihadistes. “Evitar que els terroristes tornin a casa” va ser un dels motius que va esgrimir Vladímir Putin per justificar la intervenció que l’aviació russa du a terme en aquest país àrab des del 30 de setembre, després que Moscou rebés una petició d’ajuda del seu aliat, el president sirià Baixar al Assad, i un mes abans de l’abatiment de l’avió de passatgers rus a la península del Sinaí.

12 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

E

ls darrers anys part de la regió del Caucas Nord ha estat l’escenari de la insurgència armada russa de caire islamista. Al 2007 el líder dels rebels txetxens, Doku Umàrov, va abandonar la idea de la independència de Txetxènia i va proclamar l’Emirat del Caucas que tenia per objectiu crear un estat regit per la xaria al sud de Rússia i es recobria ideològicament amb l’escut del salafisme, corrent sunnita que defensa el retorn a una forma d’Islam més pura. Després de dues sagnants guerres per recuperar el control de Txetxènia, 1994-1996 i 1999-2009 –quan va entrar en joc Vladímir Putin i va llençar la segona guerra que sempre va anomenar “operació antiterrorista” per alliberar el país dels radicals islamistes– al cap d’uns anys aquesta república va quedar relativament pacificada però la inestabilitat es va estendre a les regions veïnes del Daguestan, KabardinoBalkària i Ingúixia.

S’ha parlat molt de què va ser el que va provocar que la lluita laica per la independència dels primers anys derivés en el radicalisme islamista i alguns txetxens que ho van viure ho atribueixen al fet que el poder es va començar a rodejar d’islamistes radicals, txetxens i també estrangers, i que quan la república estava devastada per la primera guerra van començar a arribar diners de determinats països àrabs. De fet, després de la desintegració de la Unió Soviètica a tot el Caucas l’Islam va experimentar un renaixement: van començar a arribar predicadors de països àrabs i hi havia moltes facilitats perquè joves de la regió anessin a estudiar a universitats religioses de l’estranger.

L’Emirat del Caucas ha estat responsable de gran part dels atemptats que s’han produït a Rússia així com de bona part de la violència que assota el Caucas de Nord. De tota manera, seria incorrecte atribuir tota la violència d’aquesta regió a l’Emirat del Caucas i a les diferents vilaiats que el conformen ja que a la zona hi ha també diverses estructures criminals que es dediquen al negoci de la violència.

A més, la dura repressió que exerceixen les forces de seguretat russes i la corrupció que impera a tot arreu així com la situació econòmica d’aquesta part de Rússia també contribueixen a la violència.

Al Caucas Nord el fet de col·laborar amb la insurgència armada es coneix amb l’expressió “anar-se’n al bosc” i les autoritats d’aquestes repúbliques ho combaten per eradicar la violència tot i que les mesures que s’apliquen a vegades tenen l’efecte contrari. Diversos observadors i defensors dels drets humans consideren que una de les errades és que es posi direc-

S’ha parlat molt de què va ser el que va provocar que la lluita laica per la independència de Txetxènia dels primers anys derivés en el radicalisme islamista

tament una creu al salafisme perquè professar aquest corrent de l’Islam –en contraposició a l’Islam sufí que és més tradicional a la regió– no té perquè significar que s’acabarà sent terrorista. Actualment les autoritats txetxenes asseguren que a la seva república no hi ha cap mesquita salafita mentre que al Daguestan sí que n’hi ha unes quantes i aquestes comunitats sempre estan sota la lupa dels Serveis Federals de Seguretat.

En certa manera al Daguestan el salafisme s’ha convertit en una religió de protesta de joves nascuts durant l’època de caos que va derivar a la desintegració de la Unió Soviètica que no tro-

ben el seu lloc en una societat molt dominada per la corrupció, l’atur, on la situació socioeconòmica és molt complexa i on les institucions estatals –com el poder judicial– estan desacreditades per la seva ineficàcia i troben més respostes en la llei islàmica. Els joves salafites sovint són víctimes de reclutament per part de les estructures criminals i també de desaparicions però també són víctimes de persecucions i interrogatoris per part de les estructures de seguretat que els creuen sospitosos de col·laborar amb la clandestinitat. A Makhatxkalà, la capital del Daguestan, expliquen que creuar la línia vermella és molt fàcil perquè a vegades hi ha gent que

MÓN - FINESTRA A L’EST « 13

sense adonar-se’n es converteix en còmplice dels terroristes simplement per fer arribar un paquet a algú o medicaments al bosc.

En una conversa al 2013 en un parc de Makhatxkalà, l’Alí –un jove que aleshores tenia 20 anys i que no volia que es publiqués el seu cognom per motius de seguretat– explicava que es dedicava exclusivament a l’estudi de l’Islam després que un bon amic li insistís que havia de definir-se com a bon musulmà. Aleshores es va endinsar en el salafisme, estudiant a la coneguda escola alcorànica de Novosasitli i als cursos de la mesquita, va deixar la música perquè aquest corrent religiós la prohibeix, es va deixar barba, considera que totes les dones musulmanes han d’anar vestides de tal manera que només ensenyin les mans i la cara i no va a celebracions on hi hagi música i alcohol.

L’Alí explicava que accepta aquestes i altres prohibicions perquè per ell “l’Islam en si és la llibertat més gran”. “El primer conflicte sempre és amb la família perquè creuen que entre deixar-se la barba i anar-se’n al bosc només hi ha un petit pas però la nostra religió és pacífica” explicava. Segons Alí, els seus coneguts que sí que havien marxat al bosc “ho han fet de forma voluntària, consideren que han de lluitar per la

gihad de Daguestan però jo crec que aquí no es donen les condicions per justificar-la, ja que no ens ataquen, com està passant per exemple a Síria”.

Denís Sokolov, director del centre d’investigació Kavkavski tsentr proiektnikh reshenii, explica que hi ha diversos motius que empenyen els joves cap al bosc: “En primer lloc, la por, la humiliació, la no acceptació de la realitat; en segon lloc, la falta d’altres perspectives i la il·lusió de què es tracta d’una sortida digna de la situació que els envolta, i per últim, l’existència d’una ideologia que lluita contra un estat imperfecte i no només d’una ideologia sinó també d’un lloc que es diu “bosc”, encara que es tracti d’un poble concret o fins i tot de Moscou”. Sokolov també constata que “la divisió que s’estableix des de cercles econòmics i polítics entre l’Islam que és amic de l’estat, el tradicional, i el que és enemic, radical, polític, el no tradicional, és molt perillosa perquè d’aquesta alguns dels nostres conciutadans cauen automàticament en la llista d’enemics de l’estat per les seves conviccions”.

El bosc és sovint un camí de no retorn però sempre hi ha alguna excepció i Djabrail Altisultànov va aconseguir tornar-ne gràcies

a la Comissió d’adaptació dels guerrillers de Daguestan. Altisultànov, de la ciutat daguestanesa de Khassaviurt, explicava que el rebuig a la realitat que el rodejava, la falta de perspectives socials i laborals que li permetessin guanyar més diners per mantenir la seva família el van impulsar a anar més sovint a la mesquita. Un altre factor al Daguestan és que al Caucas es recluten pocs joves per fer el servei militar i a molts els agradaria fer-lo perquè consideren que aprendre a defensar la pàtria és una manera de créixer com a homes i també perquè per accedir a una feina a la policia i a altres estructures de seguretat cal haver-lo fet.

Altisultànov explicava que “a la mesquita vaig conèixer un membre de la insurgència armada que m’explicava que si me n’anava a lluitar per l’Islam i em moria, immediatament em convertiria en un màrtir i me n’aniria al paradís”. La no acceptació de la realitat en la qual vivia, les ganes de descarregar adrenalina corrent pel bosc i disparant i les frases que li havien inculcat el van impulsar a creuar la línia vermella. Va estar 3 mesos en un campament però de seguida se’n va penedir i va pensar que al Daguestan tots són musulmans i que no tenia sentit lluitar per l’establiment de la

14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

llei islàmica en un estat laic. Els familiars el buscaven i gràcies a la Comissió d’adaptació va poder-ne sortir i el van acusar d’haver participat en bandes il·legals, però com que no tenia les mans tacades de sang el van amnistiar.

Tot i que no s’han solucionat els problemes que alimenten el terrorisme, el conflicte al Caucas Nord ha perdut intensitat els dos darrers anys per diversos motius: les mesures extraordinàries de seguretat que es van desplegar arran dels Jocs Olímpics d’hivern del 2014 a la ciutat russa de Sotxi, l’aniquilació del líder Doku Umàrov i la debilitació de la insurgència, de la qual una part va jurar fidelitat a Estat Islàmic com a estat vassall i també perquè hi ha hagut un flux important de gihadistes de Rússia cap a Síria.

L’Ali i el Djabrail són només dos exemples de comportaments juvenils al Daguestan que demostren que el Caucas Nord amb totes les seves problemàtiques són també un terreny fèrtil per l’activitat dels reclutadors que busquen carn de canó per fer la gihad al Pròxim Orient. Elena Milàixina, periodista de Nóvaia Gazeta que ha investigat el fenomen del radicalisme, explica que quan pregunta al Daguestan per què la gent marxa a lluitar a Síria la resposta més comuna és un hadiz del profeta Mahoma sobre la guerra santa segons el qual si un musulmà fidel no participa a la guerra santa que té per objectiu la creació d’un califat, aquest no anirà a parar al paradís. Aquesta dita i les seves interpretacions més radicals per part de predicadors que recluten gent per organitzacions terroristes ha tingut molta difusió pel sector en rus d’Internet, que és la principal plataforma per captar gent.

El maximalisme juvenil i creure’s que més enllà hi ha el paradís i les tasques psicològiques de manipulació dels que recluten, però, no són suficients per creuar les fronteres per arribar fins a Síria. Segons va explicar a Nóvaia Gazeta Akhiad Abdulàiev, l’alcalde de Novosasitli, un poble del Daguestan de 2.500 habitants del qual almenys 22 han marxat a lluitar a Síria, els Serveis Federals de Seguretat (FSB) ajuden als que volen marxar proporcionant-los passaports perquè estan interessats en què lluitin fora del país. Tornar a Rússia és més difícil ja que al novembre del 2013 Putin va signar una llei que castiga amb penes de fins a 10 anys de presó la participació en bandes armades en territoris d’altres estats.

A Txetxènia, on el president Ramzan Kadírov oficialment ha pacificat la república però amb mà molt dura i imposant la seva llei i on el salafisme s’ha castigat tant que ja no és popular com al Daguestan, la manipulació i el

Al Caucas es recluten pocs joves per fer el servei militar i a molts els agradaria fer-lo perquè consideren que aprendre a defensar la pàtria és una manera de créixer com a homes reclutament de joves per engrossir les files de la gihad internacional a finals del 2015 també era molt vigent i molts joves que passegen pel centre de Grozni tenen algun conegut que ha marxat cap a Síria. Magomed Tsuntsaev, periodista del canal Mir de Txetxènia, explicava que el reclutament es fa sobretot via Internet i concretament per Whatsapp on et conviden a un grup i de mica en mica van passant vídeos de les injustícies que les tropes de Baixar al Assad cometen contra la població musulmana.

“Molts hi cauen perquè se’ls encén el sentit juvenil de fer justícia”, lamenta Tsuntsàiev però “després sovint queden ràpidament decebuts del que veuen però és molt difícil marxar-ne”.

Tsuntsàiev explica el cas d’un jove txetxè que sí que va poder tornar a Txetxènia després d’aconseguir fugir d’Estat Islàmic i creuar la frontera de Síria amb Turquia pagant 3.000 dòlars que havia pogut demanar als seus pares per telèfon i que van ingressar en un compte de l’home sirià que el va ajudar a creuar la frontera.

Les autoritats txetxenes duen a terme una estratègia entre els joves per fer prevenció del radicalisme religiós, les drogues i l’extremisme amb l’objectiu que no es confonguin, entenguin quin és el veritable islam, i evitar d’aquesta manera que puguin ser víctimes

del reclutament d’organitzacions terroristes.

Oficialment aquesta estratègia que realitzen en conferències i activitats als centres educatius funciona però hi ha joves a Grozni que es queixen perquè diuen que és una manera d’imposar que tothom sigui bon musulmà com marquen les autoritats.

L’Andzor i el Kerim, dos joves que venen cafè a l’Avinguda de Putin, que estudien a distància i es presenten com a musulmans, representen una generació que en molts casos no ha nascut a Txetxènia, perquè els seus pares en van fugir durant les guerres i des de fa uns anys han anat tornant. Aquests joves han crescut en ciutats russes i creuen que el jovent se sent ofegat a ciutats com Grozni.

“Deu ser l’única ciutat del món que no té bars ni discoteques ni hi ha perspectives de futur”, exclama el Kerim, que diu que tan aviat com pugui marxarà primer a Moscou i després a Nova York, i creu que potser es faria més contra el radicalisme islamista si hi hagués una mica més de llibertat.

Nàtalia Boronat Periodista

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ÂŤ 15

16 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

MÓN « 17

El canvi que no va canviar Guatemala Després del que semblava una revolució moderna, una d’aquelles que fa que la gent que mai s’ha manifestat surti al carrer a demanar un canvi, els guatemalencs van portar al poder Jimmy Morales, el qui per a molts representa l’antipolítica i el l’antipartidisme tradicional. En realitat, però, resulta que obeeix als interessos dels sectors més conservadors del país, tant per als empresaris tradicionals, com per a la línia més conservadora de l’exèrcit.

E

l que en àmbit internacional molts han definit com “el triomf de l’antipolítica” és el reflex de la Guatemala més profunda, la Guatemala que dóna el seu vot a un personatge que en lloc de defensar el desenvolupament i la lluita contra la pobresa, s’aferra al discurs evangelista en el qual es pot cometre qualsevol barbaritat en nom de Déu.

Un candidat a qui els militars més conservadors donen suport –de manera directa, ja que van ser part dels alts comandaments de l’exèrcit durant el conflicte armat– i el sector empresarial més conservador.

Durant els últims mesos, Guatemala ha tornat a acaparar l’atenció del món i ha escrit titulars a la premsa, en els quals fins i tot s’ha parlat d’una revolució moderna, d’una població que ha aconseguit enderrocar el president Otto Pérez Molina i la vicepresidenta Roxana Baldetti pels múltiples actes de corrupció comesos durant el seu mandat.

El 25 d’abril del 2015 quedarà marcat en la història de Guatemala. Aquest dia i durant els següents 5 mesos milers de guatemalencs es van concentrar a la plaça central per exigir la renúncia dels governants per diversos

18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

actes de corrupció. Tot va començar amb la denúncia del colombià Iván Velásquez, cap de la Comissió Internacional contra la Impunitat (CICIG), que el 16 d’abril del 2015, va anunciar el desmantellament de la xarxa governamental de defraudació duanera denominada “La Línea”.

Durant 5 mesos va succeir alguna cosa impensable per a un país com Guatemala: el que havia començat com una demanda dels de sempre, es va convertir en el clam de persones que mai s’havien apropat a manifestar-se.

A Guatemala durant anys s’ha considerat que la gent que es manifesta és d’esquerres i està vinculada a l’exguerrilla, amb la qual cosa tradicionalment s’ha considerat que era una acció de pocs. Però això va semblar que canviava, perquè centenars de persones van acudir cada dissabte a manifestar-se per exigir que els governants dimitissin.

A poc a poc les proves contra Pérez Molina i Baldetti es van fer més evidents fins a aconseguir-ne la renúncia i la posterior captura.

El 27 d’agost passarà a la història recent com el dia en què hi va haver la més gran manifestació nacional. Segons la premsa més de 100.000 persones es van sortir per exigir la renúncia d’Otto Pérez Molina. Finalment Molina va deixar la presidència el 2 de setembre després de ser desaforat pel Congrés de la República.

Malgrat l’eufòria col·lectiva i les múltiples manifestacions de satisfacció dels guatemalencs per apartar de la presidència tot un gabinet de govern acusat de corrupte, sorgeixen molts dubtes respecte a la veritable espontaneïtat d’aquest moviment. I és que durant aquests cinc mesos, en el moment de més auge va arribar a tenir el suport d’empresaris –que es “van unir l’aturada”, fet que havien rebutjat en diverses ocasions abans–, i el dels mitjans de comunicació tradicionals, que van ser part fonamental de les convocatòries i la generació d’opinió a favor d’aquest “moviment ciutadà”.

Segons l’escriptor i columnista Mario Roberto Morales, que qüestiona de manera reiterada l’espontaneïtat i l’esperit de les mobilitzacions, el moviment sorgit a Guatemala, no és espontani ni forma part d’un procés natural de la societat guatemalenca, sinó que igual que les mobilitzacions sorgides al voltant del món durant els últims anys són el resultat d’intenses campanyes d’agitació a les

El 27 d’agost més de 100.000 persones es van manifestar per exigir la renúncia d’Otto Pérez Molina, que va deixar la presidència el 2 de setembre xarxes socials. Segons Mario Roberto Morales aquesta tàctica, que a Guatemala va donar els resultats esperats de manera que va deixar fora els governants corruptes, és el pla pilot per fomentar una nova pràctica a Amèrica Llatina Però a més d’aquesta teoria conspirativa hi ha altres factors que fan sospitar de l’autenticitat del que molts guatemalencs van qualificar de “La Primavera Chapina” o “la revolució blava i blanca”. El principal factor és l’elecció de Jimmy Morales com a president, ja que abans de les protestes ni tan sols figurava a les enquestes, i sense cap publicitat va aconseguir la presidència. I és que tot i que ell mateix reitera que no va tenir publicitat, els mitjans de comunicació i les xarxes socials que van donar suport a les protestes són els mateix que es van abocar durant mesos a posar-ho en l’escena política.

Un altre factor que fa sospitar que Guatemala realment no ha canviat és el que fet que les protestes van desaparèixer del tot quan a alguns ja no els van interessar més. Malgrat que els problemes socials i econòmics segueixen

sent els mateixos que fa set mesos, sembla que ara ja ningú vol protestar, i això que cada dia les mineres i grans empreses segueixen explotant recursos sense deixar beneficis a la població i que la violència segueix sent el principal problema de la capital... Sembla, doncs, que l’únic objectiu era canviar al govern.

En l’actualitat Guatemala està governada per Alejandro Maldonado Aguirre, un acadèmic relacionat amb la dreta i conegut per ser un dels magistrats de la Cort de Constitucionalitat que va deixar sense efecte la sentència en contra Efraín Ríos Montt per genocidi, i va anul·lar el judici històric en el qual Ríos Montt va ser condemnat. Maldonado, al poder fins al dia 14 de gener del 2016, va haver de lliurar la presidència a Jimmy Morales.

El president electe Jimmy Morales és un còmic que durant anys va tenir un programa d’“humor” a la televisió nacional, farcit d’acudits fàcils i profundament racistes, que apel·la a riure’s d’estereotips de diverses professions, però principalment es riu de la població indígena que representa el 68% de la població

MÓN « 19

del país i de la població afrodescendent, que encara que és minoritària, és representativa de la diversitat cultural de Guatemala.

Però això no és el més preocupant de l’elecció, els guatemalencs han triat un personatge que no té ni pla de govern, ni equip de treball i que està acusat d’obeir als interessos dels sectors més conservadors del país. Va arrasar a les urnes amb un 67,44% i més d’un milió de vots per sobre la candidata Sandra Torres, la primera candidata dona a arribar a la segona volta electoral i amb un abstencionisme del 43,68%.

Sandra Torres va fer una campanya basada en la seva experiència fent govern, la qual cosa possiblement va ser la raó de portar a guanyar-se l’antivot. És l’exesposa de l’expresident Álvaro Colom, un home a qui durant els quatre anys de govern se’l va titllar de tou i se’l va acusar de ser manipulat per la seva esposa, la qual pocs mesos abans de deixar el govern es va divorciar amb l’objectiu de ser candidata a la presidència. Aquest fet i les múltiples acusacions d’utilitzar els programes solidaris per

promocionar-se, la van convertir per a molts en un personatge negatiu.

Un altre fenomen sorgit a les xarxes socials és el dels “Jimmlibers” (en comparació a les “belibers” fanàtiques de Justin Bieber), els defensors acèrrims de Jimmy Morales a les xarxes socials, que el defensen de manera visceral i es dediquen a atacar a tothom que a les xarxes socials se li ocorri escriure’n qualsevol cosa negativa. Molts van participar a les manifestacions contra la corrupció i contra el virtual guanyador Manuel Baldizón, qui s’autoproclamava guanyador i que va quedar fora de la segona volta electoral.

En definitiva alguna cosa va canviar a Guatemala, però, a qui afavoreixen aquests canvis? Aquesta és la pregunta per respondre, encara queda pendent la persecució de la denominada “Línea 2”, que és la xarxa d’empresaris que evadeixen impostos i posen fre al desenvolupament del país, que han controlat durant anys. Queden molts dubtes, sobretot sobre el destí de Guatemala amb un president que una setmana després de ser

electe encara no té gabinet ni pla de govern.

El destí del país és incert però l’esperança dels guatemalencs és que qualsevol que governi no s’atrevirà a robar perquè “els guatemalencs els traurem del govern”.

El que no va canviar és que la majoria de la població segueix i seguirà vivint en extrema pobresa, sense accés a educació, salut ni feina.

Avui no hi ha si més no promeses de govern, ja que l’eslògan de Jimmy Morales va ser: “Ni corrupte, ni lladre”. Ningú no sap el què li espera a una Guatemala que va apostar per un candidat desconegut pensant que no tindria passat tèrbol... Avui Guatemala té un futur impredictible.

Katia Orantes Periodista

20 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ARA I AQUÍ « 21

Els somnis del

Mamadou “Nosaltres intentàvem treballar per millorar la situació del barri, però no teníem les idees que té el Mamadou. Quan va venir a trobar-nos i ens va explicar tots els projectes ens va fer obrir els ulls”.

Amb aquestes paraules Omar Sane començava la seva intervenció durant la primera reunió del curs escolar de l’associació Diande Àfrica.

Q

ueia la nit a Coboda, un barri de la ciutat senegalesa de Ziguinchor, situada a la regió de la Cassamance.

Sane, professor de reforç escolar de Diande África, feia poc que havia tornat d’una de les escoles on treballa ensenyant francès. En arribar, va treure una desena de cadires que va distribuir en cercle davant de casa seva. Així, i amb la foscor de la nit ja gairebé a sobre, els integrants de l’associació van començar la posada en comú del pla de treball d’enguany en la lluita contra l’analfabetisme en aquesta zona del sud del Senegal.

La Cassamance és una àrea dominada per l’agricultura i el turisme, i també una de les zones senegaleses amb més absentisme escolar.

Com que a l’octubre la temporada de pluges

La Cassamance és una àrea dominada per l’agricultura i el turisme, i també una de les zones senegaleses amb més absentisme escolar estava tocant la seva fi, l’ambient estava carregat d’humitat. Però això no era un impediment perquè a l’hora de la reunió el carrer estigués ple de nens que aprofitaven les hores lliures de l’escola per jugar a futbol. Corrien amunt i avall amb els peus descalços, fent malabarismes

amb la pilota per intentar esquivar tots els esvorancs del carrer. “Coboda és un barri perifèric de Ziguinchor que està abandonat per les autoritats i no té gairebé infraestructures.

Com que està situat en pendent, totes les aigües de les pluges desemboquen aquí i fan

22 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

totes aquestes destrosses al carrer. I sovint també s’inunden les cases”, explica Sane.

El Mamadou Saliou (23 anys) a qui es referia Sane també es va criar en aquest mateix barri, tot i que vivia tres carrers més amunt, a tocar de la carretera principal, l’artèria comercial de la zona. I encara que sembli mentida és prou distància com per tenir la sensació d’estar en un altre món: els carrers estan mínimament rectes i plans i les cases no amenacen de caure. “Entre altres coses jo vaig tenir la sort de poder anar a l’escola, i ara sé llegir i escriure a diferència de molts dels meus companys”, diu el Mamadou. I és que això pot ser considerat un luxe a l’Àfrica Negra ja que, segons un informe publicat recentment pel Banc Mundial, gairebé el 50% dels joves subsaharians no assisteixen a l’escola. Entre les causes principals destaquen la pobresa, el treball i el matrimoni infantil, les dificultats de transport per a la població rural o la manca d’infraestructures i pro-

fessors a les escoles. De fet, un altre informe de Transparency International apunta que entre un 11% i un 33% dels professors africans s’absenten de les classes. És per tot això que l’Omar i el Mamadou s’han unit i estant intentant canviar aquesta realitat.

“La vocació social és una cosa que em ve de família, suposo. Al meu pare i als germans els van anar bé els negocis i jo sempre he vist com des de casa hem ajudat altres familiars i gent del barri amb més dificultats”, assegura el Mamadou. La història familiar amb el comerç va començar anys enrere, quan el seu pare va decidir obrir la primera botiga del barri. “Llavors tothom que havia d’enviar un paquet al barri ho feia a aquest negoci, que es deia Boulevard Alfa. I així és com amb el temps aquest carrer ha passat a dir-se igual”, explica el Mamadou mentre passa per davant de la tenda, que ara la porten dos dels seus germans. Segurament també per tradició familiar el Mamadou sem-

pre ha sigut una persona molt autònoma i emprenedora i als 14 anys va crear el seu primer negoci dins la botiga del pare. “T’imagines?

Aprofitava per vendre iogurts als clients. Després em vaig comprar una moto amb els diners que havia guanyat i feia de venedor ambulant de targetes de mòbil”, recorda orgullós. Però el seu somni era venir a Europa per convertir-se en un futbolista d’elit. I l’oportunitat li va arribar el 2006 quan el capità d’un vaixell pesquer, que l’havia vist jugar, es va oferir a portar-lo fins a les Canàries. “No m’ho vaig pensar dues vegades, i apa!”, afirma el jove senegalès. Aquí és on la seva vida fa un gir, inesperat. No només no va poder triomfar com a futbolista sinó que com a immigrant va topar amb una realitat molt diferent de la que s’havia imaginat.

“A l’Àfrica es deia que un cop arribaves a Europa els empresaris et perseguien per oferir-te feina. Però realment és molt difícil aconseguir la documentació per viure i treballar... Mai

ARA I AQUÍ « 23

“A Àfrica encara hi ha molta feina per a fer, i després de la meva experiència migratòria m’he adona’t que allà és on puc aportar més coses”, afirma el Mamadou

m’hagués imaginat que hi hagués immigrants dormint al carrer, passant fred, o recollint ferralla”, relata. No obstant això, al cap de tres anys va aconseguir feina i regularitzar papers, una fita que suposa el punt i final de la lluita personal de molts immigrants. Però per al Mamadou en canvi acabava de començar. “M’havia sentit enganyat. Hi ha molta gent a l’Àfrica que s’arruïna per poder venir a Europa, molta gent que mor durant el trajecte...”, denuncia. I va decidir transformar aquesta indignació en dos vídeos (Si yo sabría no vendría i Mañana lo mismo) per denunciar aquesta realitat i sensibilitzar la joventut del seu país sobre les dificultats de “l’aventura”. Encara ara, cada vegada que visita el Senegal, organitza una projecció d’aquests materials a les diferents escoles de la seva ciutat.

“El Mamadou és l’exemple ideal d’un jove que ha anat jugant amb les seves motivacions i il·lusions, i ha anat assolint les seves

necessitats d’una manera positiva. Ell ha estat capaç de crear un projecte de vida a través de l’experiència migratòria”, testimonia un dels seus educadors socials del Casal dels Infants del Raval, Cristian. Després de fer els vídeos el Mamadou va voler anar més enllà. “El que més em sorprèn d’ell és el seu atreviment. No té por de fer les coses i arriscar-se a emprendre. De fet, els meus companys sempre bromejaven i deien que el tutor semblava ell en comptes de jo”, recorda el mentor del Mamadou de Punt de Referència, Ferran Roca. A més a més del seu tarannà, part de l’èxit del Mamadou es deu també al suport que va rebre de les diferents organitzacions socials del Raval com aquestes dues últimes, o la Fundació Èxit i Nexes.

Així, després d’experimentar com a usuari el sector social de Barcelona, el Mamadou va pensar que seria una bona idea replicar aquest model al Senegal. I d’aquí neix la ONG Diande Àfrica. En aquell moment, el Mamadou tenia

una feina fixa a Barcelona en una botiga de lloguer de bicicletes. Però va decidir deixar aquesta seguretat per liderar el seu projecte.

“A l’hora de començar tothom em deia que m’esperés a rebre una subvenció, però si fos així encara estaríem esperant. Jo vaig decidir arriscar-me. Crec que a la vida el més important és saber prendre decisions”, assenyala. Dos anys més tard, Diandé Àfrica és una realitat i està ajudant l’escolarització de 18 infants del barri de Coboda, tots ells fills de famílies amb pocs recursos o orfes. L’associació de moment compta amb un pressupost molt humil, fruit de les col·laboracions d’una vintena de socis i dels ingressos d’una ruta amb bicicleta, anomenada “Una Barcelona Diferent Sobre Rodes”, ideada pel mateix Mamadou i on s’ofereix un recorregut per les diferents entitats socials del Raval. No obstant això, tant el Mamadou com el Sane asseguren orgullosos que el projecte és tot un èxit al barri. “Hi ha moltes famílies que em vénen a veure a casa per demanar-me que els seus fills entrin dins del projecte, però ara com ara no podem arribar a més”, es lamenta Sane.

“A Àfrica encara hi ha molta feina per a fer, i després de la meva experiència migratòria m’he adona’t que allà és on puc aportar més coses”, afirma el Mamadou. Com deia el Ferran, el seu mentor, quan parles amb el Mamadou sembla que no l’espanti res. Exposa les seves idees amb una confiança i una seguretat encoratjadora i hipnotitzant i cada vegada que quedes amb ell té un projecte nou al cap. “M’agradaria emprendre per crear feina per als joves i ja tinc algunes idees, com construir una escola o una guarderia privades. Però ara per ara la meva prioritat és Diande Àfrica, perquè penso que l’educació és la base del desenvolupament de qualsevol societat. Avui en dia aquest és el meu somni”.

Borja Franco Nieto Periodista

24 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

LA IMATGE « 25

La imatge d’aquest número correspon a la fotografia guanyadora del 4t concurs de fotografia organitzat per Gràcia Solidària. L’autor és en Jordi Martínez Millan i va ser realitzada als camps de refugiats sahrauís de Tindouf, a Argèlia. L’obra es titula ‘Ensenyament als campaments’. Parlant de la imatge, Jordi Martínez explica que “la precarietat de l’ensenyament als campaments de refugiats porta, fins i tot, a buscar la ‘seguretat’ dels alumnes per poc preu.”

26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

“No hi haurà Estat palestí” A més de 63 anys de la creació de l’Estat d’Israel, l’eternitzat conflicte entre àrabs i jueus a la regió de Palestina segueix sense resoldre’s. Una radiografia sobre el territori no deixa lloc a dubtes: a través de diverses estratègies sigil·loses, el govern d’Israel està judaïtzant la regió ocupada i modificant el paisatge per tal d’anul·lar la possibilitat de crear un Estat palestí.

MÓN « 27

“

No vull que els meus néts visquen en un Estat ocupant”. Pren la copa de vi negre; s’imposa el silenci a la taula. Ilan Baruch, diplomàtic veterà d’Israel, va ser ambaixador a Sud-àfrica fins que el 2011 va renunciar al càrrec: “No podia continuar representant la política exterior del meu país”. Quatre anys després, Israel, qui emula actualment el sistema d’apartheid sud-africà, segueix sense representar-lo. “Crec que la pau només serà possible amb la fi de l’ocupació i el reconeixement de l’Estat de Palestina d’acord amb les fronteres de 1967”. Una solució que el govern actual està, però, tractant d’aniquilar.

Ilan Baruch no deixa de ser una excepció dins d’una societat que viu d’esquena a l’ocupació. El passat març, els ciutadans van revalidar el govern conservador de Benjamin Netanyahu. “No hi haurà Estat palestí” va ser la promesa electoral que va fer decantar finalment les urnes al seu favor. En Ramallah, capital administrativa de l’Autoritat Nacional Palestina,

s’ha assentat la desesperació. “Després de tants anys de converses, Netanyahu ha estat sincer reconeixent que no permetrà que tinguem el nostre Estat, el que demostra que tot aquest temps de negociacions ha estat en va”. explica Azzam Al-Ahmad, membre dirigent de Fatah. ¿Quines armes silencioses fa servir actualment Israel en aquest conflicte eternitzat?

Nous assentaments colons, ampliació de l’anomenat “mur defensiu”, excavacions arqueològiques i declaració de terres palestines com “zones naturals” són els principals mecanismes israelians per impossibilitar la creació d’un futur Estat palestí.

Una arquitectura per a l’ocupació Planificació urbanística i arquitectura són, en mans del govern hebreu, armes de tall i llança per l’ocupació del territori palestí. Al cim de cada turó, els assentaments il·legals s’erigeixen imponentment, apropiant-se ja el 61% del sòl. Des de la fi de la guerra dels 6 dies el 1967,

se n’han establert més de 150 a tot Cisjordània, incloent-hi Jerusalem Est. “El missatge polític està clar: si segueix aquesta situació, la solució dels dos Estats serà impossible”, avisa Nader Muaddi, de l’ONG Norwegian Refugee Council.

La comunitat beduïna Jahalin, a Abu Nwar, és de les primeres que destorben l’actual Pla E1 d’annexió del govern, que amenaça d’enderrocar les cases. “No abandonarem les nostres terres”. Abu Emad, líder de la tribu, beu te assossegadament sota l’ombra d’una haima. Tot i la gravetat de la situació, no perd la temprança: “Rebutgem completament ser desplaçats. Exigim a la comunitat internacional que faci respectar la Convenció de Ginebra.

I demanem permisos per renovar les nostres cases, abastament d’aigua i electricitat i suport a l’agricultura”. Malauradament, aquest 6 de gener l’amenaça s’ha fet realitat: les autoritats israelianes han tirat les primeres cases i han deixat 26 refugiats, entre ells, 17 xiquets.

28 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

És difícil entendre la lògica del mur si no és veient-lo. La barrera separa el territori ocupat en forma de ziga-zaga. El 85% recorre l’interior del West Bank Els beduïns són la cara de la misèria de l’apartheid. “Intentem donar una infància als nens en aquesta situació excepcional”, diu una de les mestres de l’escola Jahalin. “No tenim recursos ni infraestructura”. Els xiquets, d’un costat, canten una cançó típica beduïna, de l’altre, les xiquetes atenen l’explicació de la mestra. A uns metres, s’estenen barraques de llaunes i cartrons que amb prou feines es mantenen en peu mentre, a pocs qui-

lòmetres, trobem els assentaments de Maale Adumim i Kfar Adumim servits de tota comoditat.

Un altre cas paradigmàtic de l’ocupació és la ciutat d’Hebron. L’assentament envaeix aquí el mateix cor d’una ciutat que ha deixat de bategar al ritme que ho feia abans. Les venes de la seva antiga kasba sagnen encara vestigis de l’expulsió: comerços tancats, cases abandonades i torres de vigilància. “Anar-me’n a una al-

tra banda? Jo vaig nàixer en aquesta casa. Per què hauria d’abandonar-la?” Zuleikha Muhtaseb és el símbol de la resistència, però la vida allà no és fàcil. La porta de sa casa dóna a AlShuhada, antiga artèria principal, avui tancada als palestins. Per entrar i sortir ha de creuar la teulada en la part posterior. Des de la reixeta de la seva porta inhabilitada, relata el setge a què es veu sotmesa constantment pels colons: “Llancen escombraries i pedres. Colpegen portes i finestres. No puc sortir lliurement a visitar la meva família. Per què no puc tenir una vida normal? Quin delicte és ser àrab?”.

Les pintades murals en hebreu diuen “mort als àrabs”, els cartells oficials resen: “Hebron, una comunitat de la Torà, la caritat i la gentilesa”. Avihai Stollar, membre de l’associació d’exsoldats israelians “Breaking the silence” dedicada a denunciar els abusos de l’exèrcit, reconeix que la seua societat desconeix la realitat de l’ocupació: “Ens diuen que

MÓN « 29

hem de protegir el nostre país dels terroristes.

Després ens trobem amb la realitat dels registres aleatoris on deixem cases quasi destrossades, els nens ploren i ens miren atemorits”.

Però el missatge dels seus superiors és clar: “Hem de fer-los veure als palestins que hi ha nou xerif a la ciutat”.

El mur de l’ofensa A l’altre costat de la ruta 443, a 8 km de Jerusalem, separada pel mur de l’apartheid, es troba Bir Nabala. “T’magines el que significa despertar i veure cada dia aquest mur davant la teua casa?”, Jamal Juma, coordinador de la campanya “Stop the Wall”, assenyala la imponent paret de formigó que envolta aquesta població. L’anomenat “mur defensiu” –ofensiu per a molts- tindrà una llargària aproximada de 712 km. D’ell, el 62% ja ha estat construït i es treballa actualment en el 10% següent.

És difícil entendre la lògica del mur si no és veient-lo. La barrera separa el territori ocupat en forma de ziga-zaga. El 85% recorre l’interior del West Bank, annexionant territori palestí.

La lògica del mur és la lògica de la humiliació.

La que restringeix la mobilitat dels palestins impedint-los arribar als seus treballs, escoles, hospitals, camps. És la lògica d’una guerra psicològica contra la resistència que fa servir com a armes ciment, tanques, filferros, rases i uns 550 controls militaritzats.

La ciutat de David, excusa arqueològica “Davant teniu el futur Disneyland bíblic”, Nader Muaddi assenyala les excavacions del Parc Arqueològic de la ciutat de David. Les obres semblen una ferida oberta al veïnat de Wadi Helwa, part de l’antiga aldea palestina de Silwan, contigua a la Ciutat Vella de Jerusalem. Les ONG denuncien que “en els últims 20 anys s’ha viscut una dramàtica trans-

formació. Israel es va fer amb el control del barri aplicant diferents mecanismes: declarant cases com ‘propietats absents’, obligant els palestins a vendre les seues cases i, des de principis dels noranta, emprant l’excusa arqueològica i històrica per transferir les propietats a organitzacions privades d’extrema dreta.”

L’organització d’ultradreta Ir David (Elad) és la subcontractista encarregada de gestionar les excavacions, on suposadament el rei David va construir el seu palau i va establir la capital del regne fa 3.000 anys. Una part de la zona ja ha estat transformada en modernes instal· lacions que reben cada any uns 500.000 turistes als quals se’ls explica una part de la història.

A pocs metres, el modest Centre d’informació de Silwan resisteix amb un equip de voluntaris que treballen per fer visible la situació de discriminació racial i la recent història de la vila que vol ser soterrada.

30 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Política verda de doble tall La instrumentalització del “bé públic” és un altre dels mecanismes emprats. El governador de Jerusalem, Nir Barkat, utilitza la declaració d’ “espais oberts protegits” com una eina més per a l’ocupació. “Tant l’Ajuntament de Jerusalem com l’Autoritat Nacional de Parcs semblen obsessionats a crear en aquesta àrea un corredor controlat per Israel. Estan fent servir la llei per a un fi polític”, denuncia l’ONG Peace Now. Al juny, els veïns d’Issawiya es van trobar amb una ordre de confiscació de les seues terres: un total de 60 hectàrees volen ser destinades a fins de jardineria. Els parcs nacionals existents i planificats en la part àrab de Jerusalem ocupen ja 270 hectàrees, a la part jueva només 124. Amb l’excusa mediambiental, la municipalitat permet fer ús temporal de les terres no conreades per a benefici públic (jardineria i aparcaments), sense haver de pagar

indemnitzacions als seus propietaris. Feta la llei, feta la trampa.

Representar una comèdia El teatre de la ciutat israeliana de Jaffa obre l’escenari a un cert optimisme, comunitats àrabs i jueves treballen co-produint obres i fent una tasca d’integració única al país. El govern incomoda per fer-los desaparèixer, però la veu de la seua jove directora anuncia fort el següent acte: “resistirem”.

Per al poble palestí existir passa inevitablement per resistir. Resistir a aquesta pantomima representada per un govern que sempre ha fet ús de la tergiversació. “Una terra sense poble per a un poble sense terra” resa un dels grans lemes del sionisme. Mentida que va defensar l’ex-Primera Ministra Golda Meir al 69: “No existeix el poble palestí”. També fa tres anys, una comissió legal nomenada per Netanyahu va concloure que “l’ocupació no existeix”. Són

mecanismes que falsegen una realitat intolerable. Que representen la comèdia de l’opressor.

I, mentre la comunitat internacional segueix com a mera espectadora, les excavadores continuen transformant la realitat i el paisatge, legitimant una mentida. Aniquilant, a poc a poc, la solució dels dos Estats.

Text i fotos: Rosa Llobregat

32 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Persones refugiades a Europa: del fracàs a la responsabilitat Més d’un milió de persones han arribat a Europa durant el 2015 refugiant-se dels conflictes, la pobresa i la vulneració dels drets humans als seus països d’origen. D’aquestes, més de 830.000 han arribat per via marítima a Grècia, que s’enfronta a la pitjor crisi del deute de la Unió Europea i que l’ha portat a rebre el tercer rescat bancari en els darrers cinc anys.

ACCD - CRISI REFUGIATS « 33

U

na precària barca inflable s’apropa a les costes de Quios, una de les illes més orientals de Grècia, a poques hores de distància de la costa turca. A bord hi viatgen famílies senceres, nadons i també ancians, provinents de països en guerra i societats que han deixat de ser segures. Les expressions d’alleugeriment en trepitjar la sorra humida són indescriptibles. La part més mortal del seu viatge ha acabat. Davant seu s’hi dreça Europa, on s’hi amaguen perills molt més subtils: el menyspreu, el tancament de fronteres, la manca de respostes, la xenofòbia.

L’escena s’ha repetit totes les setmanes -gairebé cada dia– del passat 2015. Gota a gota, barca a barca, almenys 840.839 persones han arribat a Grècia per via marítima, segons xifres de l’ACNUR. Salpant de desenes de punts diferents de la costa turca, posant les seves vides a les mans de traficants de persones, sota

la mirada indiferent del Govern turc, 840.839 menors, joves, pares i mares de família i ancians han entrat a Europa per la porta del darrere.

Les illes de Lesbos, Quios, Samos, Kos, Leros i Rodes són el primer punt de l’etapa europea dins d’un periple que té Alemanya o Finlàndia com a destinació final.

Com és l’acollida dels refugiats?

L’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament ha visitat les infraestructures d’acollida a l’illa grega de Quios, molt a prop de les aigües territorials de Turquia. Es tracta de la segona illa més important de Grècia pel que fa a nombre d’arribades, després de Lesbos.

A Quios hi tenen presència una desena d’organitzacions humanitàries, incloent-hi l’ACNUR, que treballen conjuntament amb les autoritats locals com guardacostes i policia, així com agents de Frontex, l’òrgan de la Unió

Europea per a la gestió de les fronteres. El port de Quios serveix de punt de reagrupament per a totes les persones que arriben amb barca.

Allà hi ha personal sanitari i humanitari per a una primera atenció, i aixopluc bàsic.

La següent parada és al camp de registre de Tabakika, a pocs quilòmetres del port. Per arribar-hi, els grups de refugiats hi fan cap caminant o bé amb autobús. A Tabakika, una vella fàbrica de tabac abandonada, es registren els refugiats, segons l’ordre d’arribada i mitjançant polseres de colors. També s’hi fan visites mèdiques i s’hi distribueix roba seca. La policia grega s’encarrega del procés de registre, que consisteix en una breu entrevista, una fotografia i la presa d’empremtes dactilars.

Un cop registrats, els refugiats obtenen un document que els permetrà viatjar lliurement per Grècia. No és exactament un visat, ni una garantia de protecció. És un simple document

34 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

que permet arribar a la frontera i continuar el viatge cap a l’Europa occidental. En la majoria dels casos, les famílies refugiades compren immediatament un passatge en algun dels ferris que viatgen als ports de Pireus (Atenes) o Kavala, a la costa nord-est del país.

Sobta veure com, un cop arribats a Europa, els refugiats continuen depenent completament dels seus propis recursos econòmics. Busos, ferris, trens, i àpats que s’han de pagar de la seva butxaca.

En cas que calgui passar la nit a Quios, ja sigui perquè cal esperar un ferri o bé per descansar i recuperar forces, el camp de refugiats de Souda, a deu minuts de Tabakika, pot donar allotjament a entre 800 i 1.000 persones. Consta de bungalows amb capacitat per a dues famílies cadascun, una gran tenda per a homes que viatgen sols, un centre d’atenció sanitària i una ludoteca. A més, el camp està equipat amb aigua potable, wifi gratuït, i punts de corrent per carregar els aparells electrònics.

Sortir de Grècia Per a la majoria de refugiats, marxar de Grècia és una cursa a contrarellotge, de manera que difícilment passen més d’un o dos dies

Almenys 840.839 persones han arribat a Grècia per via marítima, segons xifres de l’ACNUR

en cadascuna de les parades. El següent pas després de Quios és agafar un ferri comercial que els permeti continuar el recorregut per via terrestre fins a Eidomeni, l’única frontera practicable amb la república de Macedònia.

La situació està plena de contradiccions.

Per exemple, si bé Grècia permet, previ registre, la lliure circulació de totes les persones que arriben des de Turquia, la frontera amb la república de Macedònia tan sols autoritza l’entrada als provinents de països en conflicte obert: Síria, l’Iraq i l’Afganistan. D’aquesta manera, milers de famílies queden atrapades a la frontera o a Atenes, i esdevenen una presa fàcil per a les màfies que prometen un viatge clandestí al cor d’Europa.

Davant d’això, l’ACNUR ha alertat del risc de fer distincions en funcions de la

nacionalitat, i ha recordat que el dret de protecció internacional ha d’estar basat en les necessitats de protecció i no pas en el país d’origen.

Tot això passa, recordem-ho, a Grècia: un dels socis més empobrits de la Unió Europea ha de fer front a la pitjor crisi humanitària en territori europeu de les darreres dècades.

El fenomen en context L’àmplia majoria de persones que entren a la Unió Europea a través d’illes com la de Quios provenen de cinc països: Síria (57%), l’Afganistan (24%), l’Iraq (9%), el Pakistan (3%) i Somàlia (1%). Més de la meitat són homes, el 17% dones i el 28% són menors d’edat.

El 2015 va ser sens dubte l’any dels

ACCD - CRISI REFUGIATS « 35

refugiats. Més d’un milió de persones van arribar a les fronteres de la Unió Europea, la majoria dels quals (840.839) a Grècia, seguit per Itàlia (152.700) i Espanya (3.592). Moltes persones, a més, no van aconseguir arribar a la seva destinació: almenys 3.735 van morir ofegades o van desaparèixer.

Sota aquesta perspectiva sorprenen les irrisòries xifres proposades per la Unió Europea, que el setembre de 2015 va aprovar que 120.000 demandants d’asil fossin repartits entre els estats membres. Cal recordar que, si ens fixem només en les persones que fugen de Síria, l’ACNUR ha registrat fins a 4.390.439 persones als països limítrofs com Turquia, el Líban, l’Iraq, i Jordània. Tan sols a Turquia hi ha més de dos milions de sirians refugiats, esperant fer el pas cap a Grècia i la resta d’Europa.

Passar del fracàs a la responsabilitat Fracàs. És difícil definir d’una altra manera la gestió d’aquesta crisi per part de la Unió Europea i els seus estats membres. Malgrat els esforços de les organitzacions involucrades, l’acollida de les persones refugiades a les illes queda lluny de la dignitat que caldria esperar del continent europeu, al qual se li suposen uns valors i principis que van més enllà del mer humanitarisme. És urgent un canvi d’actitud de les autoritats estatals i comunitàries en el vergonyós repartiment de quotes. El govern espanyol, per exemple, s’ha compromès a acollir 17.000 persones. Només a Grècia, el mes de novembre va arribar-hi una mitjana de 5.040 persones cada dia. Quatre dies serien suficients per completar la quota oferta pel

govern de Mariano Rajoy.

No només cal més generositat per a l’acollida dels refugiats en trànsit: no podem oblidar totes les persones que ja són aquí, vivint sovint als llimbs de la legalitat i corrent el risc de convertir-se en refugiats de segona, menyspreats sota l’etiqueta de migrants econòmics.

A banda de millorar l’acollida, cal incidir en les causes que empenyen a milions de persones a fugir dels seus països d’origen. Els conflictes armats, les crisis de llarga durada i les violacions dels drets humans tenen lloc amb la complaença dels països europeus. Les

escalades bèl·liques a Síria, l’Iraq i l’Afganistan no han fet més que agreujar la situació per a milions de persones que s’han convertit en refugiats i desplaçats interns.

Per això, més que mai, hem d’incidir en les polítiques de pau i la cooperació al desenvolupament, pressionant els titulars de responsabilitats i promovent l’apoderament dels titulars de drets, per passar, en definitiva, del fracàs a la responsabilitat.

Arnau Flórez

Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament

36 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

FONS CATALÀ - CRISI REFUGIATS « 37

La resposta del món local a la crisi de refugiats A principis de setembre de 2015 el Fons Català convocava una reunió d’urgència per abordar la crisi de refugiats. La ciutadania reclamava als dirigents polítics una resposta immediata davant la situació que estan patint milions de persones que es veuen obligades a abandonar els seus països d’origen i, al mateix, temps els ajuntaments volien coordinar esforços davant d’aquesta situació. D’altra banda, la imatge colpidora del petit cos d’un nen sirià que morí a les costes turques ens removia les consciències.

S

egons dades d’UNICEF, prop de 700 nens han perdut la vida en aigües del mar Mediterrani en el que va d’any. En aquella reunió multitudinària, que va comptar amb la participació d’una vuitantena d’ajuntaments, es va posar damunt la taula la inquietud del món local i les entitats municipalistes per la situació dels refugiats, la necessitat de posar-se a treball d’immediat i la voluntat de la societat

catalana de contribuir a pal·liar el patiment dels refugiats, com ja va fer durant la guerra dels Balcans. També es va decidir endegar una campanya d’emergència i es varen definir quatre línies d’actuació: suport a les rutes de fugida, suport als municipis de la ruta, educació per al desenvolupament i planificació i gestió de l’acollida, que és coordinada pel Comitè Operatiu creat per la Direcció General

d’Immigració de la Generalitat de Catalunya.

Paral·lelament, es va consensuar una moció conjunta entre les entitats municipalistes: ACM, FMC i el mateix Fons Català, que ha estat aprovada per 289 ajuntaments i ens supramunicipals del nostre país.

Han passat tres mesos des d’aquella primera reunió i des de llavors són moltes les lliçons apreses i les conclusions extretes en

38 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

aquesta crisi, diferent d’altres emergències que hem gestionat des del Fons Català per la complexitat, la variabilitat i la incertesa.

D’una banda cal fer èmfasi en l’alt nivell d’implicació que han demostrat els municipis catalans en la gestió de la crisi dels refugiats i la rapidesa a respondre-hi.

N’és prova el suport econòmic que ha rebut la campanya d’emergència endegada, que a dia d’avui ascendeix a més de 600.000 euros, provinents de prop de 100 ajuntaments, entitats municipalistes, diputacions, consells comarcals, entitats socials i donacions privades.

En el marc de la campanya vàrem obrir convocatòria i hem aprovat 12 projectes, ja en execució, d’entitats que estan donant suport als refugiats en els països de primera acollida i en els països de les rutes de fugida. Recentment hem obert convocatòria per a projectes d’educació per al desenvolupament.

En aquest sentit, els municipis estan tenint i tindran un rol crucial en la gestió d’aquesta crisi, ja que són l’espai de govern més proper a la ciutadania, tenen un rol fonamental en el procés d’inclusió de les persones nouvingudes, poden fer pressió i denúncia davant la passivitat i la manca de voluntat política d’altres nivells de govern, poden articular vies per a la participació de la ciutadania de manera organitzada i coordinada, són un actor clau de la cooperació descentralitzada i la solidaritat entre els pobles i, per últim, ja sigui de manera directa o a través del Fons Català, poden destinar recursos al suport de la població refugiada.

D’altra banda, la importància de la coordinació entre els actors implicats en aquesta crisi com són els diferents nivells de l’administració pública, entitats i ciutadania.

Som conscients que es tracta d’una crisi de llarga durada, que requereix d’una resposta integral i que treballem des dels espais de concertació existents, com són el CCAHE o el Comitè Operatiu per a l’Acollida de les Persones Refugiades, en el qual participen, a més d’organismes públics, diferents entitats expertes en matèria de refugi, la xarxa asil.cat i la Fede, entre d’altres. També cal esmentar la multiplicitat d’iniciatives ciutadanes sorgides per donar suport a la població refugiada.

Pel que fa a la situació a la ruta de fugida oriental (Turquia-Grècia-Balcans), que és la que hem pogut conèixer in situ, cal destacar: En primer lloc, la força i el pes de les organitzacions i el voluntariat en la gestió de la crisi. Les entitats i els voluntaris són actors

Hem constatat, doncs, la pertinència de continuar donant suport a les entitats que estan cobrint les necessitats humanitàries en les rutes de trànsit on es troba la urgència en aquests moments crucials en la resposta humanitària i juguen un doble rol dins dels camps: d’una banda, fan el proveïment d’ajut humanitari bàsic (atenció sociosanitària, medicaments, aliments, roba i altres articles de primera necessitat (tendes, flassades, etc.) i, de l’altra, ofereixen protecció a través de l’observació de vulneracions de drets humans dins els camps de trànsit i de registre.

En segon lloc, les entitats humanitàries no donen l’abast per respondre a les necessitats urgents generades per la crisi. Són les que despleguen la resposta humanitària sobre terreny i han d’afrontar els efectes de moltes decisions crucials preses per la UE, Frontex i els estats, en un context que no depèn d’aquestes entitats.

Les accions dutes a terme per les entitats estan afectades per molts factors externs: interessos geopolítics, rumorologia, decisions externes (tancament de fronteres, segregació per origen, etc.). Cal assenyalar, però, que tot i que el context d’intervenció és altament canviant i impredictible, la capacitat reactiva de les entitats que estan treballant a les rutes de fugida per adaptar-se a contextos canviants i no aturar la feina humanitària és alta. La incertesa pel que fa als múltiples i variats escenaris que

es poden donar a mesura que avanci la crisi, també l’estan patint les persones refugiades.

En tercer lloc, la fugida des dels països d’origen de les persones refugiades esdevé un èxode carregat de perills i riscos que les pròpies víctimes han d’assumir i gestionar. La pràctica inexistència de vies legals segures i la feble intervenció dels estats implicats per protegir les persones que fugen provoca que aquestes arrisquin les seves vides a mans de les màfies.

Es detecta una manca de voluntat política i d’interès per facilitar, amb mitjans i dignitat, el trànsit de les persones que fugen.

En quart lloc, hem constatat que en la ruta de fugida oriental, la seguretat i la protecció de fronteres primen per damunt de la seguretat i la protecció de les persones. Les institucions estatals dels països de les rutes de fugida, tret de la policia i l’exèrcit, estan pràcticament absents en el procés de gestió de la crisi i la resposta a les necessitats humanitàries de la població en trànsit i en alguns casos dificulta que les entitats puguin treballar dins dels camps.

D’altra banda, la gairebé nul·la implicació dels governs locals es constata en la manca de gestió de residus sòlids i en la poca preparació

« 39

dels camps de trànsit i de registre localitzats en els municipis fronterers implicats. La tasca de Frontex (Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa a les Fronteres Exteriors dels Estats membres de la Unió Europea) bàsicament està orientada al registre de les persones en trànsit. N’hem constatat la inoperància i la poca efectivitat, a través de les llargues i feixugues esperes que provoquen en els camps. Una persona pot esperar d’un dia a una setmana (o més) per ser registrada. Els acords de la UE fan èmfasi en la protecció i la seguretat de les fronteres i en polítiques de contenció de fluxos de refugiats vers Europa.

Aquest fet es constata amb totes les dificultats que han de fer front les persones que fugen.

En cinquè lloc, és fonamental donar un enfocament integral a la crisi, i vincular així acció humanitària, protecció de les persones refugiades, denúncia de la situació i educació per al desenvolupament. La UE va acordar el setembre d’enguany la reubicació de 160.000 persones refugiades a través d’un sistema de quotes entre els estats membres, una minsa quantitat si tenim en compte, d’una banda, l’elevat nombre de persones refugiades que es troben

als països de primera acollida dels refugiats, com és el cas del Líban, Jordània o Turquia, i de l’altra, que, segons dades d’ACNUR, més de 900.000 persones han arribat a Europa per mar durant l’any 2015.

L’acollida d’aquest contingent de persones reubicades als diferents països de la UE s’està desenvolupant a un ritme lamentablement lent, la qual cosa ens serveix per dimensionar la crisi i entendre que, a dia d’avui, hem de situar els nostres esforços en les rutes de fugida.

I és que per ser solidaris amb la població refugiada, no cal esperar acollir-los a casa nostra, sinó que els podem donar suport des del moment en què emprenen el feixuc i perillós viatge cap a Europa a la cerca d’un futur i una vida en pau.

Hem constatat, doncs, la pertinència de continuar donant suport a les entitats que estan cobrint les necessitats humanitàries en les rutes de trànsit on es troba la urgència en aquests moments: als països de primera acollida (Líban, Jordània, l’Iraq, Turquia...) i a les rutes de fugida: Mediterrània oriental (Turquia-Grècia-Balcans), Mediterrània central (Líbia-Itàlia) i Mediterrània occidental

(Marroc-Estat espanyol). Cal tenir en compte que les condicions climatològiques estan empitjorant amb l’arribada de l’hivern, però que les persones refugiades no deixaran de venir, motiu pel qual les entitats necessitaran continuar comptant amb el nostre suport. Per últim és crucial que treballem paral·lelament en la sensibilització i l’educació per al desenvolupament, motiu pel qual es posaran en marxa els projectes aprovats a la convocatòria en curs.

Per a més informació sobre l’avenç de la campanya podeu entrar al microsite http://monlocalrefugiats.weebly.com/, o bé hi podeu accedir des del web del Fons Català, http://www.fonscatala.org/

Meritxell Budó Presidenta del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament

40 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Obrir nous camins Crear oportunitats perquè joves en situació social desfavorida puguin gaudir de la muntanya acompanyats i acompanyant joves d’àmbits socials diferents, professionals de diversos sectors i empresaris amb el fi de crear una xarxa social solidaria i obrir nous camins per a aquests joves, són els principals objectius de la Transpirenaica Social Solidària (TSS). La quarta edició de la TSS a través del sender del Pirineu GR-11 comença el mes de juny a Higer (Hondarribia) i acaba passats 42 dies al cap de Creus (Catalunya), un total de 800 km passant pel País Basc, Navarra, Aragó, Andorra i Catalunya. La duresa d’alguns trams del trajecte i la durada fa que no tots els joves la facin sencera.

L’any passat la van fer tres-cents joves amb etapes majoritàriament de set dies i quatre d’ells la van completar. Fer-la ajuda a treballar valors importants com la superació d’un mateix, la companyonia, la planificació, l’autonomia i el lideratge.

ARA I AQUÍ « 41

No es tracta només de caminar Simultàniament s’organitzen activitats elaborades pels professionals de diversos sectors i les organitzacions que hi participen, en forma de fòrums, màster classes o una parada en el camí per parlar sobre temes diversos que interessen, inquieten i il·lusionen als joves participants per tal d’ampliar els seus recursos i així crear una experiència més completa i transformadora.

D’altra banda aconseguim donar veu i visibilitat al projecte.

Ignasi de Juan, l’alma mater i impulsor del projecte, amb el suport de FiT (Formació i Treball) i la col·laboració enguany de més de quaranta fundacions i associacions de caràcter social de Catalunya, País Basc, Navarra, Madrid i Aragó juntament amb Irene Zendrera, Ariadna Mateu i els amics de la TSS, un grup cada dia més extens de voluntaris, formen la gran família que acompanya els joves.

Ramon Albert García, voluntari de la Fundació Pere Tarrés: “Penses que els acompanyes i acabes sent acompanyat per ells”.

Samanta Esteller, voluntària de TSS: “És molt més que caminar plegats pel Pirineu.

Acompanyar i ésser acompanyat, apropar realitats, sensibilitzar, respectar la natura...

Una travessa solidària de transformació i creixement personal.”

La resta de l’any La Transpirinenca Social Solidària és un projecte que continua després de la travessia. La resta de l’any s’organitzen trobades a l’aire lliure, activitats de caràcter cultural i sortides a la muntanya a on participen tant els joves com els col·laboradors, professionals de diferents sectors, empresaris i amics de la TSS, de manera que s’estableix una xarxa social solidària activa.

42 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Donar a conèixer el projecte a fi que hi participin joves d’escoles i centres educatius de famílies d’un entorn estable és una de les prioritats d’enguany. A través d’aquesta experiència es pretén afavorir el fet que els joves coneguin altres realitats molt diferents de la seva, i això entre d’altres vivències els permetrà tenir una visió de la societat molt més realista.

Jordi Jofré ens parlar de com influeix la TSS en els participants. Posem nom i cognoms a algunes de les històries que han apuntat abans, durant i després d’aquesta travessia solidària.

Mamadou Saliou, integrant de la TSS 2013.

Nascut a Guinea-Conakri, amb 16 anys va viatjar en un vaixell de pesca i va arribar a Barcelona. Sense llar ni documentació, va sobreviure en el centre de menors Mercè Fontanilles. Gràcies a diverses organitzacions socials va legalitzar la seva situació jurídica i, el més important, va accedir a un lloc laboral que li va permetre obtenir el permís de treball. Com ell diu, va ser el punt d’inflexió en la seva aventura, l’estatus al qual molts no arriben i que va suposar el tret de sortida a una sèrie de projectes que està duent a terme.

Va realitzar, amb el suport del Casal dels Infants i amics seus, dos curtmetratges: “I demà el mateix” i “Si ho sé no vinc”. Des de 2013, cada vegada que viatja al Senegal, els projecta a escoles i universitats amb la finalitat de mostrar la veritable cara amb la qual la majoria d’emigrants es troben a Europa. Mamadou, està convençut que la clau és el coneixement i per això ha creat Diandé Àfrica, un projecte educacional per a l’escolarització, creixement humà i inserció laboral de joves. És, sens dubte, un emprenedor, com ho demostra una altra de les seves iniciatives. Es tracta d’Una Barcelona diferent sobre rodes, que ofereix rutes alternatives per la Ciutat Comtal a col·legis, universitats i empreses. És un projecte que crea ocupació per a joves en risc d’exclusió social i destina part dels beneficis a nens de la seva ciutat. Tot això fruit de molt esforç, i gràcies al suport de diferents organitzacions socials, com la Transpirinenca Social Solidària.

Shahid, per exemple, va creuar tot el Pirineu l’any passat amb aquesta iniciativa. Gràcies a això, va aconseguir unes pràctiques professionals (estudia un grau mitjà de telecomunicacions) i en aquesta ocasió exerceix com a coordinador dels joves. Carmelo és un altre dels nois que hi va participar l’estiu passat. Amb certes dificultats i força timidesa va recórrer algunes etapes, ara el seu somni és completar la travessia l’any que ve. Aquesta aventura li servirà per guanyar autoestima gràcies a l’oportunitat que va tenir de socialitzar-se amb col·lectius nous i a la superació dels reptes esportius.

La Transpirinenca Social Solidària és un projecte que continua després de la travessia.

La resta de l’any s’organitzen trobades a l’aire lliure, activitats de caràcter cultural i sortides a la muntanya Polina Likhobabina: “Hem d’esborrar fronteres, prou de construir més i més tanques.

Cal obrir la motxilla” Polina, d’origen rus i també transpirinenca en altres edicions, aspira a “canviar el món”. Soufiane, que hi participa com a representant de Punt de Referència, entén la ruta com “una manera de superar-me a mi mateix i conèixer els meus límits”. I així amb centenars de joves que, potser, trobin a la muntanya, entre llacs i flors silvestres, l’impuls necessari per a una vida millor.

Mariona Jiménez-Meifrèn

44 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El declivi dels drets humans a l’Estat espanyol Durant l’any 2015 l’Estat espanyol ha hagut de rendir comptes en matèria de drets humans davant diversos organismes internacionals, d’acord amb el que li exigeixen les obligacions derivades dels tractats internacionals als quals s’ha compromès, dins el marc de les Nacions Unides.

ESPAI LLEIDA « 45

Makhmudjon - Font: Humoràlia 2015 | “Flag of human rights” Maakhmudjon Eshonkulov (Uzbekistan)

E

l resultat és decebedor i ens confirma una realitat palpable per gran part de la ciutadania i denunciada per diferents entitats i moviments socials, el procés de deteriorament que pateixen els drets humans a l’Estat i que ara els organismes internacionals competents corroboren de forma palmària en els seus respectius informes. Els “exàmens” als quals s’ha sotmès fins ara Espanya durant el 2015 són tres.

El primer és el conegut com “Examen Periòdic Universal” (EPU) davant el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides.

Consisteix en un mecanisme de control mitjançant el qual s’avalua el grau de compliment del país de les seves obligacions internacionals en matèria de drets humans. És obligatori per a tots els membres de les Nacions Unides i cal passar-lo cada quatre anys. Aquest procediment vetlla perquè el comportament dels estats s’ajusti als compromisos de dret internacional que han adquirit i d’aquesta manera contribueix a l’aplicació efectiva dels drets humans. L’examen té lloc a Ginebra i

Es va posar de manifest que la situació dels drets humans a Espanya ha empitjorat de forma notòria des de l’anterior examen consisteix en un diàleg interactiu de tres hores i mitja entre l’estat examinat i els estats membres i observadors del Consell, el qual adopta un informe final sobre el resultat. Els documents que serveixen de base a aquest examen són tres: l’informe elaborat pel govern de l’Estat que s’examina; una compilació d’informació de les Nacions Unides sobre l’estat preparada per l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans (ACNUDH), i un resum de la informació presentada per altres actors interessats (inclosos els representants de la societat civil).

L’Estat espanyol es va sotmetre, de manera voluntària, per primera vegada l’EPU l’any

2010. El segon EPU el va passar aquest any, el 21 de gener de 2015. En el transcurs de la sessió es va posar de manifest que la situació dels drets humans a Espanya ha empitjorat de forma notòria des de l’anterior examen. Les qüestions més preocupants assenyalades i sobre les quals han versat les 189 Recomanacions del Consell dirigides a Espanya destaquen: les acusacions d’ús excessiu de la força i d’abusos per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, la inquietud davant la Llei de Seguretat Ciutadana per la possibilitat que pugui atemptar contra els estàndards internacionals de drets humans.

El racisme, la xenofòbia, el discurs d’odi i els crims d’odi; estretament relacionada amb

46 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Júcalo - Font: Humoràlia 2015 | “Prohibido lastimar” Juan Camilo Lopera (Colòmbia)

aquesta qüestió, suscita igualment preocupació el tracte a les persones migrades, Espanya segueix rebutjant totes les recomanacions que la insten a ratificar el Conveni internacional de protecció dels treballadors migrants i les seves famílies. Finalment, es crida l’atenció sobre les anomenades “devolucions en calent”, les morts en frontera i les condicions i l’existència mateixa dels Centres d’Internament de persones Estrangeres (CIE), que són objecte de múltiples recomanacions.

La segona prova de foc per a Espanya va ser l’examen del Comitè de Drets Humans, durant els dies 6 i 7 de juliol de 2015. Aquest Comitè s’encarrega de supervisar periòdicament l’aplicació i el compliment de les disposicions del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics per tots els Estats que l’han ratificat (Espanya ho va fer l’any 1976). Integrat per 18 experts independents, el Comitè realitza la valoració a partir de l’informe presentat pel govern i dels anomenats “informes a l’ombra” enviats per les organitzacions de la societat civil. A partir d’aquesta informació el Comitè elabora unes observacions finals, una llista de les qüestions que més li preocupen donat que constitueixen una vulneració del Pacte i demana una resposta a l’Estat. Coincideix en molts aspectes amb el que ja s’havia posat de manifest amb l’EPU. Hi destaquen els següents: la discriminació envers els immigrants, estrangers i minories ètniques en l’accés a certs drets fonamentals com l’accés a l’habitatge, educació, ocupació i atenció a la salut; els maltractaments en els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i l’ús excessiu de la força per part de les autoritats migratòries. La persistència de la violència contra les dones, la discriminació de gènere pel que fa a la representació en els sectors públics i privats –especialment en els llocs que requereixen presa de decisions– així com les diferències salarials entre homes i dones. Les taxes en l’àmbit de l’administració de justícia.

Els abusos i les violacions de drets humans comeses per policies, incloent la tortura, així com les reparacions atorgades a les víctimes de violència per part d’agents de l’Estat. Respecte als menors no acompanyats, els mètodes utilitzats per determinar-ne l’edat, que en ocasions no respecten la sensibilitat dels nens i posen en risc la integritat física. Els obstacles legals d’ordre intern per assegurar que s’investigui, s’enjudiciï i se sancioni els responsables per violacions als drets humans en el passat, en particular els delictes de tortura, desaparicions forçades i execucions sumàries. La persistència de la tracta de persones, Espanya continua essent un país de destinació, de trànsit i origen de dones, homes i nens víctimes del tràfic amb

ESPAI LLEIDA « 47

El respecte als drets humans ha de ser un bé públic global que està per damunt de la seva sobirania fins sexuals i de treball forçós; la Llei de Seguretat Privada, l’expulsió dels sol·licitants d’asil i els immigrants indocumentats.

Tercera prova és l’examen del Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona. El passat 8 de juliol el comitè va examinar l’informe presentat per Espanya per tal de rendir comptes dels avenços o retrocessos en l’aplicació de la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW). Aquest òrgan, format per 23 experts independents de tot el món, és l’encarregat de supervisar el compliment de la CEDAW, de la qual és part Espanya des de 1984.

En data 24 de juliol de 2015 s’ha publicat les conclusions en relació amb Espanya. En les aquestes, després de destacar alguns factors positius com l’adopció de la Llei 4/2015 de règim jurídic de les víctimes de delictes; de la Llei Orgànica 1/2015 de modificació del Codi Penal en relació amb la violència contra les dones; l’Estratègia Nacional per a l’Eliminació

de la Violència contra la Dona (2013-2016); el Pla Estratègic d’Igualtat d’Oportunitats (20142016); i del Pla d’Acció per a la Igualtat entre Dones i Homes en la Societat de la Informació (2014-2017); l’informe explicita un ampli ventall de recomanacions a Espanya, tal com ja s’havia evidenciat en un anterior informe demolidor del Grup de Treball sobre “la qüestió de la discriminació contra la dona en la legislació i en la pràctica” del Consell de Drets Humans de Nacions Unides (17 de juny de 2015) i com també havien denunciat davant diferents organismes internacionals més de 250 organitzacions feministes, de drets humans i cooperació al desenvolupament, integrades en la Plataforma CEDAW Ombra-Espanya.

Entre els principals motius de preocupació que enuncia el Comitè en les seves conclusions poden subratllar-se els següents: els efectes específics de gènere de la crisi econòmica i financera; la insuficient visibilitat de la Convenció i el seu Protocol Facultatiu i de

recomanacions del Comitè les quals han de ser aplicades per tots els poders de l’Estat, inclòs el poder judicial, la necessitat de recuperar l’estructura institucional dedicada al progrés de les dones, la persistència d’actituds tradicionals arrelades i estereotips sobre els rols i responsabilitats de les dones i els homes en la família i la societat; la persistència de la violència contra les dones, incloent la violència sexual i l’alt percentatge de dones mortes com a resultat de la violència domèstica; la persistència del tràfic i explotació sexual, l’exclusió de les migrants en situació irregular del sistema sanitari universal, fins i tot per als serveis de salut sexual i reproductiva, que perden així l’oportunitat d’identificar víctimes de violència de gènere i del tràfic; el baix percentatge de propietats agrícoles en mans de dones (més del 70% dels propietaris són homes); la disminució del pressupost per millorar la situació de col·lectius de dones desfavorides: especialment migrants, romaneses, tercera edat i discapacitades; la insuficiència d’instruments per abordar la custòdia en els casos de violència domèstica.

A més, el Comitè dirigeix a Espanya una petició molt concreta: l’exhorta a adoptar les mesures apropiades per aplicar les recomanacions adoptades per ell mateix en el cas de Ángela González Carreño (juliol 2014) en les quals, el Comitè, reconeixia la responsabilitat d’Espanya i demanava a les autoritats que apliquessin mesures de reparació per les violacions de drets humans sofertes per Ángela González, que lamentablement van acabar amb l’assassinat de la seva filla. Es tracta d’un cas força preocupant, ja que a la vulneració de drets se li afegeix la manca de reparació a les víctimes de les violacions. Resulta ser un exemple il·lustratiu de la precarització que pateixen els drets humans en aquest Estat i que assenyalen de forma diàfana i en total sintonia els resultats dels tres “exàmens”.

Tot i la limitada capacitat coercitiva d’aquests òrgans de control, recorden als estats que el respecte als drets humans ha de ser un bé públic global que està per damunt de la seva sobirania... Tant de bo algun dia tinguem l’arquitectura institucional internacional, la voluntat política i la condició humana que ho facin possible.

Núria Camps Mirabet Professora Titular de Dret Internacional Públic de la UdL

48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Intercanvi de motxilles Què millor que un viatge al Marroc per conèixer el bagatge educatiu amb el qual arriba el teu alumnat d’origen marroquí? Amb aquesta premissa inicial va néixer l’«Intercanvi entre el professorat de Girona i Xauen», ara fa més de 7 anys, de la mà de l’Associació Èccit. Una experiència d’intercanvis i debats educatius, a les dues bandes de l’Estret, que fins avui ha aconseguit la implicació de més de 175 mestres catalans i més d’un centenar de marroquins.

ESPAI CeDRe « 49

L

a iniciativa va néixer l’any 2008 a Marràqueix com un viatge “turístic“ dins l’àmbit sindicalista, d’on prové el coordinador d’Èccit. En aquella ocasió hi va participar un grup de gent de l’àmbit de l’Ensenyament i es van veure, ràpidament, les possibilitats que donaria un viatge amb més contingut, que possibilités un intercanvi vivencial amb d’altres professionals del mateix ram. «Pots saber quin currículum escolar han seguit els teus alumnes o com actuen els mestres d’allà llegint. Però amb el viatge tot et queda incorporat», assegura la docent Anna López, que va participar a l’intercanvi de l’any passat. A més, diu la mestra, «no és només

El 2016, i quan s’arribarà a la setena edició, ja podem dir que l’intercanvi entre el professorat de Girona i Xauen és un projecte ben consolidat una riquesa personal o professional, sinó que els teus aprenentatges són una riquesa pel centre on estàs treballant. Perquè per a aquells alumnes que tens, de famílies immigrades, el fet que la mestra viatgi als seus països d’origen,

torni, expliqui què ha viscut, que ha estat en una madrassa i que ha vist com s’hi ensenya, és d’un gran valor».

Al 2016, i quan s’arribarà a la setena edició, ja podem dir que l’intercanvi entre el

50 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

professorat de Girona i Xauen és un projecte ben consolidat. Escoles d’ambdues ciutats participen d’un ric intercanvi d’experiències que inclou, en la part que es desenvolupa al Marroc, visites a centres educatius i tallers a càrrec de professionals autòctons, compartir la tasca in situ amb la mainada, així com un treball pràctic en un institut rural de Xauen, per adquirir noves experiències i eines. En la visita a Xauen, el professorat gironí –format majoritàriament per dones– treballa també altres aspectes per acabar d’entendre la realitat social, política i cultural de la zona.

Per a l’Associació Èccit, «conèixer què passa en altres àmbits, com el religiós, per exemple, pot ajudar a entendre millor la realitat d’on provenen molts alumnes d’origen marroquí que ara assisteixen a les escoles de Girona».

La primera fase, però, arrenca a Girona el mes de febrer, amb una introducció sociopolítica sobre l’islam i sobre el paper de la dona al Marroc, que precedeix tot un treball de grup per preparar el desenvolupament d’activitats adreçades a les aules que es visitaran a Xauen. I és que l’estada al Marroc

Per a l’associació, els nens immigrats d’origen marroquí són la primera llavor de la integració del conjunt del col·lectiu marroquí i la comunitat és molt pràctica i el professorat català està tres dies a les aules, repartit segons els interessos i l’especialitat de cadascú. A més, l’últim dia, la mestra o el mestre es posa al davant de l’alumnat marroquí durant una sessió que es fa amb el suport i la col·laboració del professorat autòcton.

Per la seva part, en la visita dels docents marroquins a Girona, la delegació de Xauen passa també per diversos centres educatius de la ciutat, així com pel Departament d’Ensenyament. L’estada formativa sempre finalitza amb una trobada-debat entre el professorat d’ambdues ciutats per fer

una avaluació conjunta de l’intercanvi d’experiències.

Una altra de les mestres gironines participants, Alícia Mira, mestra d’Audició i Llenguatge, explica: «el primer que em va sobtar van ser les mancances de material que tenen. Per exemple, un laboratori sense instrumental». De l’alumnat, Mira assegura que li va sorprendre «el respecte als professors, les ganes de contestar les preguntes, la curiositat, les ganes d’aprendre i de treballar».

Aquesta mestra gironina diu que els docents marroquins són conscients de la falta de recursos: «hi ha una certa tristesa en les seves

ESPAI CeDRe « 51

paraules quan parlen amb nosaltres, lluny dels ulls encuriosits dels alumnes». En el cas de Mira, es va posar davant d’una classe de P5 a una escola rural: «va ser una de les experiències més enriquidores que he tingut mai. Malgrat els problemes de comunicació entre la mestra de P5 i jo, vam aconseguir fer una classe de mates molt manipulativa, la qual cosa els va agradar, tant a la mainada com a la mestra.»

Durant tot aquest temps del projecte d’Èccit, l’entitat ha aconseguit crear llaços de cooperació entre les dues ciutats, en l’àmbit educatiu. És el cas de l’intercanvi de cartes iniciat entre alumnes d’anglès de 2n d’ESO i de francès de 3r d’ESO de l’INS Narcís Xifra de Girona, amb alumnes de secundària de l’institut Al Machichi de Xauen. L’intercanvi va sorgir arran d’una de les edicions del projecte d’Èccit en el qual van participar les mestres gironines Bea Ramos i Isa Pont i el mestre Abdelwahid Afassi Alami. «Va ser sorprenent veure com els nostres alumnes no tenien gaire clar com s’obren les cartes, mentre que no tenen cap mena de problema d’obrir un correu electrònic!», explica Isa Pont.

Per a l’associació, els nens immigrats d’origen marroquí són la primera llavor de la integració del conjunt del col·lectiu marroquí i la comunitat. Per això, aquest projecte incideix en l’escola com a espai d’immersió en la nova cultura, donant importància a una intervenció eficaç que millori la seva formació i la convivència aquí. En aquest sentit, des d’Èccit consideren que en el procés d’integració de l’alumnat marroquí a la comunitat educativa catalana és vital la implicació dels centres educatius, dels diversos agents socials i professionals del país d’origen, i alhora la col·laboració d’aquests en el sistema educatiu de Catalunya que juga un paper fonamental per a la integració del conjunt del col·lectiu immigrat. La clau, segons Anna López, està en què «el viatge que organitza Èccit és intercanvi, que és l’essència de la interculturalitat».

Yasser Saadoune

52 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Barcelona,

nou servei d’atenció a la pobresa energètica A finals de tardor va entrar en funcionament a les oficines d’Habitatge dels districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí els Punt d’Atenció a la Pobresa Energètica. Es tracta d’un servei específic que estarà operatiu durant els mesos d’hivern i oferirà assessorament, tallers formatius, suport en la tramitació d’ajuts i en la interlocució amb les companyies subministradores, alhora que servirà per a la detecció de casos de vulnerabilitat de pobresa energètica, especialment en aquells barris més afectats. A la resta de districtes, l’assessorament es continuarà prestant a través de la xarxa de centres de serveis socials.

ARA I AQUÍ « 53

L

a posada en marxa d’aquest dispositiu de reforç als districtes més afectats forma part del desplegament de la Mesura de govern per afrontar la pobresa energètica i l’emergència habitacional, que el govern municipal va portar al Consell Plenari del passat mes d’octubre. Entre 2011 i 2014, els ajuts destinats a famílies que patien pobresa energètica van créixer un 152,2%. El pressupost global per a 2015 per combatre aquest fenomen és de 2,5 milions d’euros.

Diagnosi La pobresa energètica és la dificultat o incapacitat de mantenir l’habitatge en les condicions adequades de temperatura per raons econòmiques. Les persones que la pateixen no poden disposar de calefacció, acumulen impagaments en les factures i pateixen talls de subministrament elèctric, d’aigua o gas. Se’n deriven, entre d’altres, conseqüències que afecten a la seva salut, disminució del rendiment físic i acadè-

mic, problemes socials i relacionals (intra i extrafamiliars), degradació dels edificis, i deutes inassumibles per les famílies.

A Barcelona, s’estima que un 10% de les llars es troben en risc de patir pobresa energètica, un fenomen que es concentra en alguns dels barris més desfavorits, situats als districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí, on conflueixen un alt volum de famílies en situació d’exclusió residencial, un parc immobiliari de baixa qualitat i índexs d’atur elevats, alguns dels indicadors que estan directament vinculats amb la pobresa energètica.

Per respondre a aquesta situació, i mentre es treballa per millorar els protocols existents i la col·laboració amb les companyies subministradores, l’Ajuntament posa en marxa, a través de la xarxa d’oficines d’habitatge, un servei específic que ofereixi informació, formació, atenció i intervenció a persones i famílies que es puguin trobar en situació de pobresa o vulnerabilitat energètica.

Un servei que són cinc La posada en marxa d’aquest servei té per objectiu detectar situacions de pobresa energètica o de risc potencial de patir-ne a partir d’un diagnòstic específic en relació a les tres variables clau: l’estat i composició de la llar, els ingressos econòmics, i la despesa en el pagament dels subministraments bàsics.

Per tal que sigui útil i accessible, el servei ofereix cinc portes d’entrada: Front Office, Tallers, Servei d’assessorament, Servei d’intervenció al domicili i Programa comunitari.

Front Office És el servei de primera atenció i d’informació, encarregat de rebre i detectar les demandes de la ciutadania per via presencial o telemàtica, facilitar informació bàsica i orientacions generals per prevenir i lluitar contra la pobresa energètica, atendre i derivar les demandes quan calgui cap als diversos recursos i serveis de l’oficina, i orientar cap a altres serveis aque-

54 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Entre 2011 i 2014, els ajuts PER a famílies que patien pobresa energètica van créixer un 152,2%. El pressupost 2015 per combatre aquest fenomen és de 2,5 milions d’euros lles persones que realitzen demandes que no s’ajustin als criteris de l’oficina.

Tallers Tenen per objectiu facilitar informació pràctica sobre com millorar l’eficiència energètica de la llar, a través d’estratègies que no comporten inversió. Amb una durada aproximada de 90 minuts, s’hi aborden qüestions com ara la introducció als principals usos d’energia a la llar; consells i recomanacions per prevenir la pobresa energètica i per reduir la despesa energètica de la llar a partir de mesures de baix cost i de canvis d’hàbits; capacitació en la comprensió dels conceptes clau de les factures de gas i electricitat per tal d’ajustar i equilibrar les necessitats de les famílies a les tarifes disponibles; o capacitació per a fer intervencions bàsiques de manteniment d’electrodomèstics per millorar la seva eficiència i prolongar-ne la vida útil.

Servei d’assessorament S’ofereix atenció en sessions individualitzades en aquells casos que requereixin d’una orientació personalitzada sobre el consum energètic, així com la resolució d’incidències vinculades a la contractació o als rebuts dels subministraments, tramitació d’ajuts, de certificacions energètiques, requeriment del bo social,…

S’ocupa també d’acompanyar les famílies en la gestió dels talls de subministrament o en la interlocució amb les companyies, especialment en cas de conflicte. Aquest servei determina si el cas requereix d’una intervenció al domicili.

clou recomanacions de rehabilitació energètica de la llar, indicant la inversió necessària aproximada, i oferint assessorament sobre els ajuts a la rehabilitació disponibles.

Servei d’intervenció al domicili

Programa comunitari

Acompanyament a la llar per part d’un tècnic que avalua la situació de l’habitatge, la despesa i l’ús energètic de la família, i que plantejarà recomanacions de mesures estalviadores de baix cost o petites reparacions, com la instal·lació de perlitzadors a les aixetes, ribets a les finestres o portes, canvi de bombetes, i monitors de control energètic.

La visita permet també detectar situacions de greu vulnerabilitat o urgència en relació als subministraments d’electricitat i gas, així com mancances en l’estructura de l’edifici o evidències de deteriorament. L’informe resultant in-

Els Punts d’Atenció treballen per implicar la ciutadania, el serveis i les entitats del territori en la detecció i la reducció dels efectes de la pobresa energètica. S’estableixen vincles de col·laboració amb associacions veïnals, escoles, AMPAs, casals de barri, casals d’avis, etc.

Es treballa per constituir un grup de persones voluntàries al territori, que reben formació en matèria de pobresa energètica, per realitzar acompanyaments i donar continuïtat a les intervencions de detecció i atenció realitzades des del servei, així com promoure una major sensibilització vers aquest fenomen.

Un equip multidisciplinar Els Punts d’Atenció a la Pobresa Energètica comptaran amb un coordinador del servei, un educador o treballador social a càrrec del front office de cada oficina, un tècnic encarregat de les diagnosis i propostes d’intervenció als habitatges, i un tècnic especialista en pobresa energètica, per als tallers, assessoraments i formació de voluntaris.

Un equip al servei de la ciutat per evitar que el fred de l’hivern entri a les cases.

Pàgina d’informació de la ciutat amb la col·laboració de

56 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Ramon Llull:

cultura i pensament universal Ramon Llull és una figura tan absolutament extraordinària –en tots els sentits de la paraula– que és un plaer que enguany que commemorem el 700è aniversari de la seva mort s’organitzin tot un seguit d’activitats tant acadèmiques com artístiques que permetin gaudir de conèixer millor el personatge i aprofundir en les seves obres i en el seu valuosíssim bagatge intel·lectual i vital. A més a més, de la mateixa manera que passa amb altres celebracions com la del Tricentenari o l’Any Espriu, per posar un parell d’exemples, aquesta commemoració és una bona oportunitat per reafirmar els lligams entre les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i tots els territoris de la Mediterrània que formem part d’una mateixa matriu cultural i lingüística.

“Mestre Ramon, Ramon lo Foll, Doctor Il·luminat, Doctor Inspiratus, Servent de Déu, Mestre Barbaflorida, Català de Mallorques, Christianus arabicus, Mestre en arts a la Sorbona, Senescal de la taula del rei de Mallorca, Escriptor enciclopèdic, Poeta, Filòsof, Místic, Pensador, Frare, Ermità, Teòleg, Professor, Beat, Contemplatiu, Missioner, Pedagog, Lingüista, Cavaller, Cortesà, Viatger, Evangelitzador, Trobador, Científic, Savi, Màrtir, Poliglot, Pelegrí, Polític, Predicador, Caparrut talentós, Intel·lectual, Apologeta del cristianisme, Home de Déu...”.

ESPAI ILLES « 57

58 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

T

ots aquests descriptors surten a les primeres pàgines del programa de mà del concert que va organitzar el Bisbat de Mallorca el 27 de novembre de 2015 per donar el tret de sortida a l’any jubilar de commemoració del 700è aniversari de la mort del Beat Ramon Llull. El concert, a càrrec d’uns músics de luxe, Jordi Savall, la Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI (amb instruments tan especials com el ney o el kanun) i gràcies als recitadors Sílvia Bel i Jordi Boixaderas, va suposar un viatge musical i narratiu per la vida de Ramon Llull. El lloc, a més a més, va ser solemne: el concert va ser a la Basílica de Sant Francesc de Palma, lloc on resten les despulles de Ramon Llull. Un home de tanta fortalesa i energia que va superar els 80 anys en una època on la mitjana devia rondar els 50.

Ramon Llull va néixer a la Ciutat de Mallorca pocs anys després de la Conquesta. Els seus primers trenta anys de vida van ser plens de plaers i gaudi dels privilegis derivats de formar part de l’elit illenca del moment. Per dir-ho ras i curt, era un jove de casa bona que es podia permetre fer de trobador i encalçar al·lotetes amunt i avall. Es va casar i va tenir dos fills, però això no va impedir que, un bon dia mentre escrivia un poema, després de tenir unes visions del Crist crucificat decidís abandonar la vida frugal i dedicar-se a Déu. Aquesta il·luminació va ser un punt d’inflexió, un gir radical a la seva manera de viure.

Ramon Llull a partir d’aquell moment va marcar-se el repte d’instruir-se. Com a bon savi, coneixia les seves mancances i sabia que li calia augmentar els seus coneixements i enfortir la seva fe. De fet una de les primeres coses que va fer va ser el Camí de Sant Jaume i més endavant també és destacable la seva estada al Puig de Randa. Així doncs, les activitats que més el marquen de llavors ençà són estudiar, escriure, predicar i viatjar. Va exercir l’activitat diplomàtica i va tenir contacte amb tot tipus d’autoritats civils, religioses i acadèmiques de l’època. També es va proposar aprendre llengües. Va comprar un àrab perquè li ensenyés la llengua dels “infidels” i de fet va ser Llull qui va crear la primera escola de llengües a Miramar, prop de Deià, Mallorca, ja l’any 1276. Ramon Llull va recórrer mitja Europa i el nord d’Àfrica amb l’objectiu d’aconseguir de reis, papes i nobles, fons i mitjans per ampliar el seu coneixement i poder acomplir el seu objectiu: difondre les seves idees i el seu mètode filosòfic (amb l’Ars es va proposar trobar la veritat per convèncer els “infidels”). Així, Ramon Llull va viatjar per Barcelona, Roma, Nàpols, Pisa, Gènova, Messina, París, Montpeller, Lió, Avinyó, Tunis, Bugia, Xipre, Armènia Menor i fins i tot diuen que va arribar a Jerusalem. Tenint en

Els seus llibres van ser escrits en català, en llatí, i probablement també en àrab. De fet ell mateix es va encarregar de promoure’n còpies i traduccions

compte els mitjans de l’època, és del tot sorprenent.

Llull té una gran vigència en tant que símbol de la possibilitat de discutir entre cultures, sense violència; va defensar activament la riquesa de l’intercanvi que ell posava en pràctica entre musulmans, jueus i cristians. Volia convèncer més que no vèncer, establir ponts de diàleg (sempre amb l’objectiu final de convèncer, però!). Fins i tot en els escenaris més hostils i arriscats va exposar les seves idees (va arribar a passar per la presó) convençut de la seva missió. En total es calcula que va escriure 265 obres –a partir dels 40 anys i fins la seva mort– sobre diferents disciplines i àmbits del coneixement. La seva originalitat encara avui sorprèn els més entesos.

Actualment existeixen catalogats més de 1.000 manuscrits d’obres lul·lianes repartides pel món, des de Nàpols fins a Nova York, passant per Munic. Els seus llibres van ser escrits en català (Llull és considerat el pare de la literatura catalana), en llatí, i probablement també en àrab. De fet ell mateix es va encarregar de promoure’n còpies i traduccions per tal que el seu pensament es pogués estendre arreu. Exis-

teixen prestigiosos centres d’estudi i recerca sobre Ramon Llull per tot el món (a Catalunya, Itàlia, Alemanya, Brasil, etc.). A més a més, cal remarcar l’enorme capacitat d’influència de les seves obres al llarg de tots els temps, en àmbits tan diferents com ho poden ser la medicina, el dret o la geometria. Des de Giordano Bruno fins a Leibniz, passant per Montaigne o Breton, la seva influència és clarament universal.

Finalment, i per acabar d’entendre el conjunt de descriptors que us oferíem al principi d’aquest article i poder valorar amb més profunditat la dimensió universal del personatge, us recomanem el documental de Cesc Mulet “Phantasticus, el cant de Ramon” (disponible online), i recuperar d’IB3 a la carta els capítols que s’emeten en motiu dels 700 anys de la mort de Ramon Llull: “Ramon Llull, escriptor”, “Ramon Llull, teòleg i místic”, “Ramon Llull, filòsof i científic” i “Ramon Llull, poliglot”.

Júlia López i Seguí Traductora

ESPAI LLEIDA

60 »

ONGC

ELS LLIBRES

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Els pa de cada dia Mohamed Xukri

Bromera Edicions (Alzira, 2000) Un relat esfereïdor, terriblement cruel, que narra la història d’un nen a la recerca d’un lloc en la vida i de coses ben elementals: l’aliment i el sexe. El protagonista és un orfe voluntari que desitja la més dolorosa de les morts al seu pare, un home misogin i violent que, a més de maltractar a diari l’esposa, estrangula el seu propi fill.

En un món dominat per la violència, la prostitució, la droga, la por i l’opressió, el narrador haurà de lluitar cada dia per guanyar-se el pa, encara que per aconseguir-lo haja de regirar entre les escombraries dels barris on viuen els europeus, més riques que no les dels marroquins.

Gràcies a la tenacitat i a un dur autoaprenentatge, Mohamed Xukri s’ha convertit en “l’escriptor de Tànger”. El pa de cada dia va estar censurada per les autoritats del seu país durant molts anys, i va ser publicada quan Paul Bowles s’hi interessà i la donà a conèixer al món Occidental.

Quan el meu pare era un arbust Joke van Leeuwen

Editorial Cruïlla (Barcelona, 2013) Tenim el deure i el dret d’explicar als més petits de casa el què significa ser refugiat. En senten a parlar a la televisió i a l’escola i cal que vagin més enllà de xifres de morts i d’imatges violentes. Per això proposem aquesta joia literària de Joke van Leewen.

Amb el teló de fons d’una guerra on uns i altres es troben immersos en una lluita interminable, seguirem el camí que fa l’Ela, una nena d’uns deu anys, per sortir del país on vivia amb la seva àvia i seu pare, un pastisser excepcional a qui ha tocat anar a la guerra on sobreviu “camuflat d’arbust”. El camí ha de conduir l’Ela al país veí, on no hi ha guerra i hi viu la seva mare, a qui ella mai no ha vist i de qui tan sols té una fotografia i una adreça.

La primera persona narrativa ens permet viure amb ulls d’infant les sensacions, pensaments i lògica que acompanyen les inclemències d’un viatge llarg i dur cap a un destí desconcertant i desconegut. El dramatisme del conflicte queda soterrat a favor de la vitalitat d’una nena que no acaba d’entendre’n el funcionament i que només té la mirada posada al punt d’arribada, a la destinació, al lloc que l’àvia li ha fet entendre que és el millor, malgrat l’enyorament constant.

Charlotte David Foenkinos

Edicions 62 (Barcelona, 2015) David Foenkinos, autor de La delicadesa, sorprèn amb aquesta novel·la en descobrir-nos la història de Charlotte Salomon, una pintora alemanya d’origen jueu que amb tan sols vint-i-sis anys va morir a Auschwitz.

Nascuda el 1917 al si d’una culta família berlinesa, Charlotte viu una infantesa marcada per la mort de la mare i per una relació amorosa que deixa en ella una empremta definitiva. Exclosa de les esferes socials per l’ascens dels nazis, deixa Berlín i posa rumb a Villefranche-sur-Mer, un poblet de la Provença, on l’esperen els avis, custodis d’un secret familiar que no convé que la seva néta conegui. És en aquest poblet on Charlotte comença a donar forma a la seva autobiografia amb uns quadres d’una modernitat fascinant. En saber que la seva vida corre perill, confia els dibuixos al seu metge, i li confessa: «Són tota la meva vida».

Retrat d’una dona excepcional, evocació d’un destí tràgic, història única d’amor i de vida, Charlotte és també el resultat d’una recerca: la d’un escriptor captivat per una artista que es va avançar al seu temps.

LES MÚSIQUES « 61

PASCAL COMELADE

Ix!

Concepte general de la quincalla catalana (DiscMedi) Rock d’avantguarda

Vessants (Microscopi) Pop-rock

La “quincalla” és una paraula d’origen francès que significa conjunt d’objectes de metall de poc valor. Partint d’aquest concepte, el nord-català Pascal Comelade basteix una catedral sonora a base d’aplegar músics de carrer, però que no són quatre arreplegats sinó tot el contrari: des del grup Les Limiñanas amb Xarim Aresté (“The Nothing Twist”) fins al saxo de Pep Pascual (“Friki serenata”), passant per Les Limiñanas amb Ivan Telefunken (“One of Us, One of Us...”), Cabo San Roque (“Sardana mecànica”) o la Cobla Sant Jordi (la cançó himne “The Halucinogenic Espontex Sinfonía”). I si la idea plana per un ampli repertori de vint peces compostes de Comelade i es connecta amb el territori català del sud i del nord, és per l’experiència prèvia amb la Bel Canto Orchestra, la seva quincalla primigènia. La ‘cosa aquella’ que té el sentit figurat d’allò que ha quedat, amb regust nostàlgic i màgic. Es nota en cançons com “La bella Dorita” que evoca la vedet del Paral·lel; “Barcelona tango”, perquè durant un temps la capital catalana va ser tan portuària i cabaretera com l’argentina Buenos Aires, o la desaccelerada “Sheena Was a Punk Rocker”.

Malgrat que encara no han entrat a formar part de la nòmina dels artistes més cobejats del país, els sabadellencs Ix! tenen talent i cançons per arribar on es proposin. Bona mostra d’això que diem és Vessants, el seu quart treball d’estudi –finançat a Verkami i amb una edició limitada–, en què el grup es reinventa i busca noves sonoritats. Això no vol dir que hi hagi un trencament amb el que havien fet fins ara; els nous Ix! seguiran agradant als seus seguidors, el nombre dels quals va augmentant amb cada disc i cada concert. Pop? Sí, i molt més. Desacomplexats del tot, són capaços de posar fragments del “We Shall Overcome”, la cançó que va popularitzar Pete Seeger i que al nostre país pot generar ressonàncies del Grup de Folk i Xesco Boix, a “Silenciats”. O, per exemple, “Flor d’un sol hivern” permet reconèixer un vers de Joan Salvat-Papasseit, ‘res és no és mesquí’, camuflat entre la lletra. I és que Ix! té tanta cura del que diu com de com ho diu, tant pel que fa a les paraules com a la música i els arranjaments.

Cada cançó és un tot per al qual sembla que han trobat els elements necessaris perquè res no trontolli. Si encara no els heu descobert, aprofiteu per endinsar-vos en el seu univers

HELENA M. ALEGRET

JOAQUIM VILARNAU

DDAA

Pop a la catalana 4 Jazz, Bossa & Groovy Sounds from Catalunya (1961-1974) (Picap) Pop ie-ié El melòman i espeòleg musical Òscar Dalmau (DJ Phil Musical) descobreix noves troballes del pop ie-ié en català: 27 grans èxits dels anys seixanta i setanta interpretats en català per vocalistes amb acompanyament orquestral. El quart volum de Pop a la caralana és un recull que abarca de 1961 a 1974. L’àlbum s’obre amb la mítica adaptació al català de “Nina de cera”, en aquesta cas a càrrec de la tarragonina Renata. També hi ha versions com “Fly Me to the Moon” cantada per Núria Feliu, Els Corbs fent “The Last Time” dels Rolling Stones o Els Dracs atrevint-se en català amb “My Girl” dels Beatles. Voleu curiositats? Hi escoltem Miguel Ríos cantant en català “Germans” o la italiana Mina reinterpretant l’universal “Se’n va anar”. Tanca el disc un intens Guillem d’Efak, viatjant fins a la pel·lícula Casablanca amb “Com ahir”. Només hi ha una concessió a un cantautor, per descobrir-nos la bossa nova enregistrada el 1971 per Lluís Llach titulada “Jo sé”, amb arranjaments de l’omnipresent Francesc Burrull.

Sembla que el bagul de Dalmau és com la bossa màgica de Mary Poppins, està plena de secrets i no s’acaba mai. Un elegant tast d’història musical catalana.

ELISENDA SORIGUERA

62 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

SPAN (001) de CARLOS PAN