Ongc 55 web ok

ONGC 55

Revista trimestral • Hivern 2013-2014 • Número 55 • 3 €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Txetxènia: llibres contra la guerra • 65 anys de Drets Humans Denis Mukwege, un home que molesta • Fundipau: 30 anys Receptes contra la pobresa energètica • 9 de novembre de 2014 Noms propis: Eva Piquer, Rita Marzoa, Laia Altarriba i Enric Borràs Col·leccionable de fotografies

Escenaris locals en un món globalitzat Làmina 25:

Ambovode (Madagascar)

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«3

Francesc de Dalmases Director

Amnistia Internacional (secció espanyola) Des d’aquestes mateixes planes hem criticat sovint les ONG que opten només per fer projectes, grans o petits, i eviten posicionar-se políticament. Ho hem criticat perquè ens sembla un error i una falta de respecte a les persones o entitats que precisament fan possible aquests projectes.

Perquè donem per fet que ningú té cap argument en contra de facilitar mitjans a la població empobrida o afamada, però cal saber, conèixer i denunciar els orígens d’aquesta pobresa. Cal saber si quan parlem d’una persona o d’un col·lectiu empobrit hi té res a veure la seva cultura, la seva llengua o la seva tradició religiosa. Cal saber si s’han conculcat els drets essencials de la comunitat amb qui treballem perquè aquest coneixement ens permet treballar amb una perspectiva de denúncia i de transformació social. No fer-ho així, ens aboca a generar fatiga i dependència de la cooperació.

En aquest sentit, Amnistia Internacional és una organització valenta i necessària. Imprescindible.

A més, Amnistia ha tingut l’encert d’entendre que sovint la proximitat de l’anàlisi torça la necessària objectivitat i per això té una norma molt interessant: les seccions estatals no es pronuncien sobre les qüestions de drets humans que afecten aquell Estat i són altres seccions i altres organismes internacionals de la mateixa organització les qui realitzen els informes, les anàlisi i les denúncies, si cal, sobre actuacions o fets en concret.

Parlem de tot això per la negativa i l’oposició de la secció espanyola d’Amnistia Internacional per celebrar el seu guardó més prestigiós, el Ambassador of Conscience, a la ciutat de Barcelona l’any 2014 en el marc del programa d’actes del Tricentenari. Un guardó que conce-

Amnistia Catalunya va quedar al marge de la presa de decisió i per això té encara més raó treballar per tal que aquesta secció tingui personalitat pròpia i deixi de ser una sucursal. deix la Fundació Art of Amnesty, vinculada a Amnistia Internacional.

Toni Soler, comissari del Tricentenari, explica que el juny passat va confirmar personalment amb el president d’Art for Amnesty, Bill Shipsey, l’acord per tal que la cerimònia 2014 tingués lloc a Barcelona. Fins i tot va quedar clar que l’Ajuntament de Barcelona hi col· laborava cedint el Palau de la Música Catalana.

També explica que tot això ho va posar en coneixement d’Amnistia Internacional Catalunya perquè fossin partícips de la bona notícia. I ja en aquell moment Soler va ser conscient que la secció espanyola no acceptava la decisió d’Art for Amnesty. Per això Soler, i el mateix Shipsey, van maldar per convèncer la secció espanyola d’Amnistia de no impedir l’acte a Barcelona.

Però no se’n van sortir.

Per tant, cal deixar clar que Amnistia Catalunya va quedar al marge de la presa de decisió i per això té encara més raó treballar, des de dins i des de fora, per tal que al més aviat possible aquesta secció tingui personalitat pròpia i deixi de ser una sucursal.

En un episodi final lamentable, la secció espanyola d’Amnistia no es va estar de fer el ridícul amb un comunicat on afirmava ‘Les celebracions de caràcter històric, com el Tricentenari, no són el marc natural que correspon al treball d’Amnistia Internacional.’ Estic segur que als amics de Sarajevo els sorprendrà molt saber que en qüestió de setges prefereixen no posicionar-se i que apel·len a la seva ‘imparcia-

litat’. En el cas de Sarajevo hi van morir 11.541 persones d’un total de més de 520.000 habitants; en el cas de Barcelona, amb una població de menys de 35.000 habitants hi van morir prop de 8.000 persones. Un setge i unes morts que han donat lloc a tres segles de repressió política, cultural i lingüística. Un temps en què hem arribat a cotes de repressió inèdites com ara comptar amb l’únic afusellament d’un president europeu democràticament elegit. Amb dades i un llibre d’història sembla difícil, molt difícil, apel·lar a la imparcialitat.

Fa mal que hagi estat Amnistia, però alleugereix força saber que tant en l’àmbit internacional com en el català els dirigents de la secció espanyola s’han quedat sols i en evidència amb el seu boicot miop. Evidencien que se senten còmodes reivindicant les víctimes llunyanes i amb vestits exòtics, però que són incapaços d’assumir i reivindicar les víctimes ocasionades per l’Estat on viuen i que els posen data de caducitat.

L’any 2000 a ONGC vam tenir la sort de comptar amb un article de Pierre Sané, secretari general d’Aministia Internacional. En aquell article Sané escrivia ‘Només quan es fa front degudament al llegat que han deixat les atrocitats del passat, és a dir podran cicatritzar bé les ferides d’una societat, un país pot girar full d’un passat que, altrament, l’acabarà atrapant’. És ben bé això. Així que en farem la traducció i el farem arribar a Esteban Beltrán, president d’Amnistia a l’Estat espanyol.

4»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Cap de redacció Jordi Fexas Internacional Judit Aixalà, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló, Toni Fullat, Francesc Parés Han col·laborat en aquest número Jordi Armadans, Dolors Aixalà, Mònica de Ayguavives, Natàlia Boronat, Enric Borràs, Joan Carles Garcia, Miquel Ferreres, Manuel Manonelles, Francesc Marco, Iñaki Marqués, Xavier Mercadé, Laia Altarriba, Rita Marzoa, Eduard Sagarra, Sònia Cervià, Jordi Martí, Helena Morén, Susana Pataro, Carme Porta, Isidre Sala, Oliver Style, Lourdes Vergés, Bàrbara Vidal, Joaquim Vilarnau.

Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Gemma Lapedriza Disseny i maquetació www.estudilogo.cat Impressió Vanguard Gràfic Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat Edita

amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de

7

amb el suport de: Foto de portada: Quim Milla ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor. L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

FERRERES

9

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

«5

SUMARI

55

3 el davantal

26

Amnistia Internacional (secció espnayola)

4 miquel Ferreres

6 en perspectiva

El preu de la voluntat

7 per cert

9 de novembre de 2014

8 l’esquena del món

El dia en què ho podrem tot

9 com t’ho podria dir

El dia que ens vam començar a suïcidar

10

món - finestra l’est Llibres contra la guerra

16

30

16 món Denis Mukwege 22 món Conferència d’AI per a estudiants actius 26 món

65è aniversari de la Declaració Universal de DDHH

30

16

la imatge El dret a l’avortament

32 món - espai ACC1Ó I millor si composem sinfonies inacabades...

38 espai verd

Els tres porquets i el llop ferotge

44 opinió - solidaris

Cada cop fa més mal la crisi

46 ara i aquí

FundiPau, 30 anys impulsant la pau

48

50 els llibres Vides hipotecades, Això no és africà!, Déus desconeguts 51 les músiques

Mara Aranda i Solatge, La Terrasseta de Preixens i Niño Josele...

52

espai Illes La insubmissió al trilingüisme de Bauzá

56 ara i aquí Trenkaband, cançons després de la guerra 58 espai CeDRe Ser.Gi: 25 anys enfortint la comunitat 62 espai Lleida

Educar per transformar

66 l’ONG del català

La llengua comuna i de cohesió social

70 cooperació i món local

Instruments per a un nou model de cooperació descentralitzada

74

74 espai accd Més a prop 80 ara i aquí

Avançar per rescatar les persones

6»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EN PERSPECTIVA

Manuel Manonelles i Tarragó

El preu de la voluntat

U

n dels escàndols més significatius i poc difosos d’aquests últims temps ha estat el vinculat a la compra de voluntats polítiques per part de la indústria automobilística, en aquest cas, la indústria automobilística alemanya.

I és que l‘octubre passat, l’oposició d’última hora del govern alemany va obligar els ministres de medi ambient de la UE, reunits a Brussel·les, a retirar una proposta important de marcat caràcter ambiental. Es tractava de la normativa que limitava el màxim d’emissions pels nous cotxes produïts a la UE a partir del 2020 a 95 grams de CO2 per quilòmetre; una mesura llargament esperada pels sectors que treballen en la lluita contra l’escalfament global i el canvi climàtic; i una mesura que també podia contribuir a impulsar un major esforç en recerca i investigació de la indústria europea de l’automòbil que, en temes d’eficiència i sostenibilitat, fa temps que ha perdut el lideratge a favor d’altres països.

Poc després, però, es conegué la notícia que uns dies abans d’aquest fet, cinc concretament, el partit de la cancellera Merkel –la CDU– havia rebut tres importants donatius per valor de 230.000E cada un, sumant un total de 690.000E, provinents dels tres principals accionistes –tots membres de la família Quandt– de la coneguda empresa automobilística BMW. Aquesta coincidència, lògicament, no va passar desapercebuda i va generar les suspicàcies –i també les protestes– d’altres partits del Bundestag, així com d’organitzacions de la societat civil, en especial d’aquelles que es dediquen a defensar la transparència, com ara Lobby Control.

No cal dir que la CDU i la mateixa Merkel es van afanyar a negar cap tipus de relació entre els dos fets, però fins ara les explicacions donades no són especialment convincents, i a més deixen moltes preguntes sense resposta.

I és que la gravetat dels fets va molt més enllà d’un cas de lobby d’alta volada, o fins i tot d’un eventual cas més de corrupció o, donat el cas, de prevaricació. El fet que una decisió d’aquest nivell, que afecta tota la Unió Europea i és de tal transcendència pels seus impactes futurs, especialment de caire ambiental, pugui estar tan fàcilment condicionada i manipulada, hauria de generar una gran preocupació i fer saltar les alarmes de qualsevol sistema de governança mínimament digne.

El fet que una decisió que afecta tota la Unió Europea pugui estar tan fàcilment condicionada i manipulada, hauria de generar una gran preocupació i fer saltar les alarmes de qualsevol sistema de governança mínimament digne És més, que una qüestió que condiciona en gran part la política ambiental de la UE pugui canviar de la nit al dia per unes transferències de poc més de mig milió d’euros demostra la baixíssima forma no sols de les institucions europees i nacionals; sinó que també reforça una certa sensació de paràlisi d’una societat que no és capaç de reaccionar amb fermesa davant d’un cas com aquest.

I tot això al mateix temps que l’últim informe del Panel de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic confirma l’avanç de l’escalfament global i dels primers impactes a gran escala del mateix, el progressiu desglaç de l’Àrtic i de les glaceres –també les europees–, el con-

seqüent increment del nivell del mar que –tot i poc perceptible per la majoria– comença a provocar els primers refugiats climàtics; l’inexorable augment d’episodis meteorològics extrems, i les primeres afectacions sobre l’agricultura que a mig terme es preveuen considerables, en un món on la seguretat alimentària encara dista molt d’ésser assolida.

I, paral·lelament, la voluntat d’un continent sencer –el que se suposava més conscienciat i decidit a fer front al canvi climàtic– pot ser comprada a preu de companyia de baix cost. Un cas certament preocupant, i que clama canvis rotunds i immediats.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

Víctor Terradellas i Maré

9 de novembre de 2014

I

nsisteixo i repeteixo que m’apassiona el procés cívic, social i polític que viu Catalunya. És un procés inèdit al món occidental i diria que inèdit arreu del món.

De forma pacífica, raonada –i quan cal a vegades fins i tot festiva–, la majoria de la societat es revolta contra l’ordre establert i fa una aposta democràtica per expressar-se i decidir el seu futur.

Els partits polítics promocionen, interioritzen, miren d’assumir, entendre, manipular o negar –cadascun segons la seva ideologia i els seus principis– aquesta iniciativa sorgida des de la societat civil organitzada.

Per això m’agrada insistir que més enllà del moment polític circumstancial i de les opcions de cadascú, segur que legítimes, els qui estem per votar formem part del partit de la democràcia. Som part de l’essència i dels valors democràtics d’aquest país.

Em va emocionar –sí, emocionar– veure el president del meu país envoltat i rebent el suport de representants de tot l’espectre ideològic que hom pugui imaginar (socialdemòcrates, liberals, democratacristians, ecosocialistes, socialistes, comunistes...) fent una proposta democràtica sense pal·liatius: la societat catalana decidirà el seu futur el proper 9 de novembre de 2014 i ho farà amb una pregunta que, com la data, ha estat assumida per totes aquestes formacions polítiques.

Per extensió i per pròpia exclusió, els que lluiten en contra d’aquesta proposta democràtica, els que treballen políticament per impedir la consulta, se situen per pròpia voluntat en el partit antidemocràtic.

Perquè enfront de la legalitat entesa com a mordassa existeix la legitimitat del diàleg, de la raó i de la confrontació ideològica i democràtica. Avui que reverenciem, amb raó, figures com la de Gandhi o la de Mandela reivindicant “allò que és impossible i il·legal, la força de la gent ho converteix en possible i legal”, cal recordar que tots ells varen rebre menyspreus, violència i condemnes, precisament, per dir que quan la legalitat és injusta, és just i necessari desobeir aquesta legalitat.

Tindrem temps de fer campanya pel ‘sí’, i esperem veure un front pel ‘no’ carregat de raons i voluntats democràtiques per defensar el seu posicionament. Per ara, però, s’evidencia l’essència democràtica d’aquells que volen que tothom tingui dret a votar, l’opció que sigui, i el nerviosisme predemocràtic dels qui volen impedir la consulta.

S’evidencia l’essència democràtica d’aquells que volen que tothom tingui dret a votar, l’opció que sigui, i el nerviosisme predemocràtic dels qui volen impedir la consulta

Amb això de la consulta, si m’ho permeten, passa una mica com allò que explicava tan bé Ovidi Montllor: ‘Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.’

«7

8»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ESQUENA DEL MÓN

Laia Altarriba i Piguillem

El dia en què ho podrem tot

E

ll té 53 anys. Després de passar-ne 22 treballant a la banca, es va quedar sense feina. I aleshores en va trobar de comercial. Fins que va arribar un dia que li van dir que no calia que tornés. I ara en fa més de dos que truca totes les portes que troba, però cap se li ha obert per donar-li feina. No em puc imaginar com ha viscut aquests 24 mesos llargs. Més 700 nits anant a dormir sense un contracte amb què combatre l’insomni.

Ella té 45 anys. I fa gairebé les mateixes nits que ell que se’n va al llit amb l’esperança que l’endemà soni el telèfon i a l’altra banda senti una veu que li ofereixi una feina. Com es pot mantenir l’esperança tant de temps? I cada mes sents al Telenotícies que uns quants milers més de treballadores se t’han unit a la llarga llista de qui no té feina.

Però fa poques setmanes s’han trobat. Ell havia parlat amb un grup de coneguts que també estan a l’atur i havien començat a muntar l’Associació ProFeina del Vendrell; ella estava creant el Col·lectiu de Persones Aturades de la mateixa població. Però cap de les dues associacions incipients arriba a la desena de persones

Proposen que es fixi una renda mínima per garantir que ningú es queda sense uns ingressos mínims per poder viure dignament.

implicades. Així que s’han posat d’acord i han fet una convocatòria pública: “Només al Vendrell som més de 4.000 persones que estem a l’atur i a tota la comarca més d’11.000. Penseu que és interessant que ens trobem a veure si podem fer alguna cosa?”.

En Francesc em diu que volen deixar de ser simplement un número en una estadística.

Que el primer objectiu de la trobada que han organitzat és fer-se visibles. Per què? Perquè els tinguin en compte els polítics quan prenen decisions que els afecten, quan aproven lleis que encara fan més fàcil (semblava impossible fer-ho més fàcil encara, oi?) acomiadar algú o quan posen totes les facilitats a les multinacionals que es volen instal·lar al nostre territori i en canvi no els demanen res a canvi quan les mateixes companyies decideixen recollir els

trastets i traslladar la producció a un altre punt on guanyaran alguns cèntims més.

La Lourdes m’explica que ha sentit a parlar d’experiències en altres ciutats de grups d’aturats que s’organitzen. I què demanen? Proposen que si hi ha tantes persones aturades, doncs que repartim la feina que hi hagi entre tothom; també diuen que es fixi una renda mínima per garantir que ningú es queda sense uns ingressos mínims per poder viure dignament.

M’ho expliquen amb il·lusió. Amb l’esperança renovada, després d’haver-la anat desgastant nit rere nit al coixí.

Llegeixo al Facebook d’un d’ells: “Els poderosos tindran por quan s’enfrontin a la desobediència civil organitzada”.

I penso en Estellés: “Arribarà el dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

COM T’HO PODRIA DIR

«9

Eva Piquer

El dia que ens vam començar a suïcidar

A

vui m’han ofert tres feines, cap de remunerada. Encara sort que visc de l’aire: si no, no sé pas com m’ho faria.

Tots els sectors estan fumuts, ja ho sé. Però n’hi ha que no es deixen trepitjar tant. El lampista que m’ha de venir a posar uns endolls em cobrarà les hores i el material, només faltaria.

Que les empreses acomiaden periodistes en plantilla és una d’aquelles notícies que ja no són ni notícia, segons els criteris que vam aprendre a la facultat. L’últim cop que vaig marxar d’un diari ho vaig fer amb un ERO entre cames. La solució, quin remei, passa per fer-te autònom i provar de viure de col·laboracions. Però això, que durant anys era una manera molt digna de guanyar-te el pa i les pizzes (ho vaig fer del 1991 al 2004), ara mateix és del tot impossible.

Els articles, per exemple, es devaluen per moments. O directament no te’ls paguen, o te’ls paguen tan poc que no et sortirien a compte ni que els escrivissis en dos segons de rellotge.

Passa el mateix amb les aparicions a ràdio i tele: els espectadors consideren que l’opinador Tal és a tot arreu, però mil tertúlies i seccions diverses no li serveixen ni per cobrir mig lloguer.

Articulistes, opinadors i col·laboradors en general ens vam fer respectar poc quan encara hi érem a temps. Treballar a qualsevol preu? “No, gràcies”, hauríem pogut respondre

Ja és tard per plantar-se. Si et negues a escriure un article a canvi d’una xifra irrisòria, sempre hi haurà algú que ho farà. Aquest algú pot ser un pobre pringat com tu que aspira a tenir visibilitat, confiant que tard o d’hora en traurà rendiment, o bé pot ser una persona que cobra una nòmina per una altra banda i es pot permetre fer d’articulista per amor a l’art. Tal com van les coses, mentre no hàgim de pagar per col·laborar als mitjans, ja podem estar contents.

Qui més qui menys plorarà la mort del periodisme remunerat. Les causes són moltes: la crisi econòmica, la consegüent caiguda de la

publicitat, el pecat original d’abocar els continguts a internet de franc, la multiplicació dels emissors (un blog o un compte de Twitter el pot tenir tothom), i anar-hi anant. Però també és veritat que els articulistes, opinadors i col· laboradors en general ens vam fer respectar poc quan encara hi érem a temps. Treballar a qualsevol preu? “No, gràcies”, hauríem pogut respondre.

Potser és per un refotut sentiment de culpa que no em sé treure del damunt ni que em matin. Però jo, en plena agonia i sense deixar de buscar el miracle que ens revifi, tinc certa sensació d’haver contribuït al nostre suïcidi.

10 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Llibres contra la guerra “Després de cada campanya militar em tocava anar recollint llibres, em vaig dedicar a anar per les escombraries i per les ruïnes de tota la ciutat buscant llibres, era la meva forma de protesta contra una guerra tan absurda. Tothom em deia que estava boja, fins i tot una vegada uns soldats russos es van riure de mi i jo els vaig dir que quan ells marxessin, la gent tornaria a llegir”, explica Satsita Israílova, la directora de la biblioteca municipal de l’avinguda de Putin, número 22, de la ciutat de Grozni.

MÓN - FINESTRA A L’EST « 11

Satsita Israílova, la directora de la biblioteca municipal de la ciutat de Grozni

I

sraílova ha viscut tota la vida a Grozni, la capital de la República de Txetxènia, i és una de les persones que coneix millor la història recent de la ciutat. Fa 29 anys que treballa en aquesta biblioteca des d’on ha observat els conflictes bèl·lics que ha viscut el seu país des de la desintegració de la Unió Soviètica durant els quals, les 33 biblioteques municipals van ser destruïdes o saquejades, o destrossades o incendiades. Hi va entrar a treballar amb 17 anys, ara és una dona madura que explica que es va divorciar perquè no podia tenir fills i que per això s’ha pogut dedicar més per recuperar la biblioteca. Entre els seus llibres preferits cita El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry i El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov, els relats de Jorge Luis Borges i els poetes simbolistes francesos.

El carrer on es troba aquesta biblioteca, l’avinguda de Putin, és l’artèria principal de Grozni, un carrer que per l’arquitectura recorda Sant Petersburg i que va quedar completament destruït durant les guerres del 1994-96 i del 1999-2000 quan Moscou va intentar recuperar el control de la república secessionista.

De fet, la segona guerra no es va donar per aca-

Entre els seus llibres preferits cita El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry i El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov, els relats de Jorge Luis Borges i els poetes simbolistes francesos bada fins a l’abril del 2009, quan es va aixecar el règim d’operació antiterrorista que és com el Kremlin l’havia batejat. La primera guerra es va saldar amb uns 50.000 morts i uns quants centenars de milers de refugiats, i de la segona, no se’n coneixen les xifres exactes.

“Grozni era una ciutat molt rica abans de la guerra, perquè aquí es concentrava la majoria d’indústria del Caucas i sobretot era important per l’extracció i refinació del petroli i també era un centre geoestratègic per la seva ubicació, a prop de Geòrgia, del Daguestan, d’Ossètia i de Stàvropol”, explica Israílova. Aquesta bibliote-

cària recorda que des del moment de la seva fundació com a fortalesa russa en el lloc d’uns pobles txetxens que havien estat arrasats, el 1818, durant l’avenç de l’imperi tsarista cap al Caucas, Grozni sempre havia estat un objecte estratègic important i ja havia estat molt destruïda durant la guerra civil russa, que va seguir a la revolució del 1917, i durant la Segona Guerra Mundial. De fet, aquesta última guerra va ser una altra de les grans tragèdies del poble txetxè, que juntament amb altres pobles del Caucas, va ser acusat de col·laboracionisme amb les tropes de Hitler i va ser deportat a Àsia

12 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Central i Sibèria d’on no van poder tornar fins al 1957. Aleshores, el 1944, la policia estalinista va fer cremar al carrer els llibres txetxens.

Aquesta bibliotecària té clar que en desintegrar-se la Unió Soviètica, “la guerra va ser un nou repartiment de la riquesa i de l’esfera d’influència, tot i que al final el petroli txetxè no se’l va quedar ningú i no hi havia cap moviment independentista real”. Israílova explica que actualment se’ls vol fer creure que el motiu de la guerra va ser que hi havia armes i molts guerrillers però si la causa fos aquesta no s’explica per què el que va passar a Grozni no va passar a cap altra ciutat del Caucas Nord.

Israílova parla amb escepticisme del moviment independentista txetxè de principis dels anys noranta liderat pel general Djokhar Dudàiev, que qualifica d’“idea mítica”, que no podia anar enlloc, perquè la independència era impossible quan hi havia un 70% d’atur, feia dos anys que els que sí que tenien feina no cobraven i la gent passava gana. Israílova recorda que una vegada es va mig barallar amb Dudàiev perquè el general li va parlar de l’avi d’ella com un gran independentista, Khassan Israílov, un activista txetxè en contra del poder del dictador soviètic Iósif Stalin i que seria afusellat el 1944, però per la néta el seu avi era antisoviètic.

Israílova també dubta de la legitimitat de Dudàiev, creu que les eleccions del 1991 que el van fer president al capdavant del Congrés Nacional del Poble Txetxè van ser falsejades, que era un figura controvertida perquè no vivia a Txetxènia i no quedava clar qui l’havia portat i per quin motiu i recorda que tenia una forta oposició i que tota la intel·lectualitat estava convençuda que duraria poc perquè l’economia estava totalment enfonsada i que els mateixos que l’havien col·locat se l’emportarien. “Cap habitant de Txetxènia creia que tot allò derivaria en les guerres que viuríem després”, assegura amb tristesa. El període d’entreguerres, sota la presidència d’Aslan Maskhàdov, ja va ser el caos total perquè el president va haver de fer equilibris impossibles entre les diferents faccions que el pressionaven, inclosa la islamista més radical.

Israílova recorda les observacions de molts literats russos, com la frase de l’escriptor del segle XIX Aleksander Bestugev que va dir “Doneu el Caucas als caucàsics i s’hi instaurarà el paradís” i reconeix que sí, que hi ha alguna cosa en els pobles caucàsics que els permet definir-los com “esperits lliures a qui no els agrada subordinar-se”, però considera que “la independència política només pot ser real si s’hi pot arribar sense la guerra, sense violència i amb una plena independència econòmica”.

Israílova ha jugat un paper molt important en el procés de reconstrucció de la ciutat.

“Ja tenim uns 35.000 llibres, encara falta molt per arribar als 150.00 que se’ns van cremar, però anem fent” El carrer de la biblioteca abans es deia Avinguda de la Victòria, en record a la Segona Guerra Mundial, però se li va canviar el nom en senyal d’agraïment a l’home fort de Rússia que, oficialment, és qui va pacificar la regió. En realitat l’ascens de Putin al Kremlin està estretament lligat a la segona guerra txetxena. A l’octubre del 1999, quan feia poc que Putin era primer ministre, en resposta a la invasió de la república veïna del Daguestan per part radicals islamistes relacionats amb Txetxènia i a sospitosos atemptats a blocs de pisos (en els dos fets molts hi veuen alguna mena de relació amb els serveis secrets russos) les tropes federals van entrar a Txetxènia. D’aquesta manera es va iniciar la campanya per recuperar el control de la república que vivia en un estatus indetermi-

nat, una independència de facto després de la primera guerra i a l’espera d’unes negociacions amb Moscou que s’havien de celebrar al 2001.

“Quan van començar a bombardejar el 1994 és clar que la gent va sortir a defensar-se i la resistència va ser molt forta, però a la guerra del 1999, no, els russos van bombardejar una ciutat que ja estava morta”, recorda trasbalsada Israílova que afegeix que “qui va ser realment Putin i què va fer, segurament no ho sabrem fins que sigui mort”.

Al març del 2000 Putin va ser escollit president, càrrec que continua ocupant actualment després d’un parèntesi de 4 anys durant els quals va ser primer ministre. El 5 de febrer del 2000 Putin ja era president en funcions i estava fent una carrera meteòrica que el cata-

MÓN - FINESTRA A L’EST « 13

pultaria al Kremlin, gràcies a la imatge mediàtica que li havien creat de salvador capaç de posar ordre al caos, i Israílova recorda l’horror que va sentir aquell dia en sortir al carrer després d’haver viscut durant 56 dies en un soterrani per refugiar-se dels bombardejos amb 14 persones més: “Tot estava destruït, les cases, l’asfalt, els arbres... Els carrers estaven plens de cadàvers. Aleshores es deia que no hi havia cap necessitat de reconstruir la ciutat, ja que estava destruïda en un 90%, i es parlava de traslladar la capital a Gudermés”. “El que han fet aquí és la vergonya de Rússia, no es pot actuar així, és un crim, sobrevolar Grozni i bombardejar-la quan la ciutat ja estava pràcticament morta”, condemna Israílova. A la recerca del que per ella eren els tresors, durant

els anys 2001-2002 es va passar un munt de dies amb una bossa penjada a l’espatlla recollint llibres per tota la ciutat, recorrent les ruïnes on creia que podria trobar alguna cosa o rastrejant llocs concrets on la gent li havia dit que anés a buscar els llibres.

Israílova ha jugat un paper molt important en el procés de reconstrucció de la ciutat. “No hi havia ni la teulada de la biblioteca i ja vam començar a treballar, la vam reconstruir tota nosaltres sense el suport de l’Ajuntament, però jo estava convençuda de la importància dels llibres en aquell horror en el qual vivíem i ara ja tenim uns 35.000 llibres, encara falta molt per arribar als 150.00 que se’ns van cremar, però anem fent”. La tragèdia durant la destrucció de la ciutat va ser que van desaparèixer molts lli-

bres txetxens i durant la recollida de materials de tots aquests anys la prioritat d’aquesta biblioteca ha estat la literatura txetxena perquè els clàssics russos i universals són molt més fàcils de trobar. Israílova explica que actualment no donen en préstec els llibres de literatura txetxena perquè s’han convertit en rareses i s’han de llegir a la sala de lectura i lamenta la pèrdua tan gran que ha patit la cultura a causa de la desaparició de llibres d’història i literatura txetxena.

Ara les autoritats sí que comencen a entendre la importància de les biblioteques i se n’està construint una de nacional, de nou pisos, al costat del teatre. Només de la biblioteca nacional durant les guerres van ser destruïts 2.800.000. “Totes aquestes destruccions de

14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

llibres deuen confirmar la meva teoria: que té més força un llibre que una arma, només els llibres poden construir”, declama Israílova amb una veu desafiant.

Les guerres van arrasar totalment l’economia del país i, segons explica Izraílova, al territori de la ciutat ara només funciona una fàbrica de complements automobilístics i s’han reconstituït unes quantes fàbriques arreu de la república. Israílova explica que els problemes principals són que hi ha poca feina i cap possibilitat de col·locar els prop de 15.000 joves que cada any es llicencien a les universitats txetxenes, que encara hi ha gent que viu en habitatges temporals i el nivell de vida és molt baix.

Txetxènia viu de les dotacions del centre federal i l’economia es va refent molt lentament.

Ara el centre de Grozni està gairebé totalment reconstruït i l’avinguda de Putin és plena de cafeteries modernes amb wifi, cotxes russos i de marques estrangeres, botigues de moda, entre les quals moltes de roba musulmana, i edificis en construcció. L’avinguda desemboca a la mesquita Cor de Txetxènia, que amb una capacitat d’unes 12.000 persones es considera la més gran de Rússia, construïda a principis dels anys 2000 en uns moments en què l’Islam va viure un cert renaixement a Txetxènia i també a altres repúbliques del Caucas Nord. El teló de fons de la mesquita és Grozni city, un complex de gratacels d’entre 18 i 40 pisos d’alçada, de pisos d’habitatges, oficines i un hotel. A continuació, comença la majestuosa avinguda A. X. Kadírov, en honor a l’antic president txetxè i pare de l’actual, l’antic muftí de la Txetxènia independent que a la segona guerra es va passar al bàndol dels federals i va ser cap de facto de la república del 2000 al 2004, fins que va morir en un atemptat.

“Tot el que es veu ara a la ciutat és mèrit de Ramzan Kadírov, tot i que a vegades utilitza mètodes molt durs i se li pot criticar que encara ha fet poc per al benestar de la gent”, reconeix Israílova. Per aquesta bibliotecària, però, després d’haver passat els horrors de dues guerres “ara puc arribar tranquil·lament a les 12 de la nit a casa i només per això a Grozni ja hi estic molt bé”. Pel carrer, de tant en tant, es veuen cartells de “Gràcies, Ramzan”, perquè ningú s’oblidi que el president, a qui els activistes acusen de nombroses i terribles violacions dels drets humans, és l’impulsor d’aquesta ciutat tan moderna i del programa “Grozni sense rastres de la guerra” pel qual des del 2009 s’ha dut a terme una ràpida reconstrucció de la ciutat. Israílova reconeix que amb converses amb els amics critica obertament Kadírov, però igual que es poden criticar tots els líders occidentals. Creu que algunes mesures tan condemnades com el codi de vesti-

Ara les autoritats sí que comencen a entendre la importància de les biblioteques i se n’està construint una de nacional, de nou pisos, al costat del teatre menta que Kadírov va imposar el 2010 a les institucions estatals i que estableix que les dones han d’anar amb els cabells tapats, màniga tres quarts com a molt curta, poc escotades i faldilla per sota del genoll, o la prohibició de vendre alcohol van ser necessàries per posar ordre en el moment en què es van prendre, quan el país tot just sortia de la guerra. L’altra gran tragèdia, per aquesta dona tan compromesa amb el seu poble, és la degradació social que hi ha hagut a causa de les guerres, sobretot pel que fa a la situació de les dones.

Natàlia Boronat Periodista

16 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

MÓN « 17

Denis Mukwege,

un home que molesta En algunes parts del món el recurs a la violència sexual s’ha convertit en una veritable estratègia per destruir comunitats. És una arma que funciona a poc a poc però que té conseqüències devastadores. El doctor Denis Mukwege recorda que ”Som conscients del perill que poden representar les armes de foc o les armes químiques, però hauríem de preocupar-nos igualment de les conseqüències de la violència sexual.”

D

es de finals dels anys noranta Denis Mukwege, ginecòleg i pastor evangelista de 57 anys, exerceix de cap de l’hospital Panzi, a la província de Kivu del sud, República Democràtica del Congo, on atén gratuïtament milers de dones víctimes de violència sexual. Segons diuen els registres dels pacients, superen els 30.000 i van des de nens de 3 anys a dones de 60.” Vagines destruïdes i ànimes mortes”, així resumeix el Dr. Mukwege la feixuga tasca de recuperació física i psicològica de les seves pacients.

El testimoni del Dr. Mukwege és prou molest i no es fa estrany que en el transcurs de la seva vida hagi patit diversos intents d’assassinat. El darrer, al passat mes d’octubre al seu domicili de la ciutat de Bukavu, capital de Kivu del Sud. Després d’un operatiu espectacular en el qual diversos individus carregats amb armament pesat van irrompre violentament a casa seva i van reduir les seves dues filles, el van disparar a tort i a dret sense aconseguir ferir-lo però. Tot seguit es van veure obligats a fugir sense aconseguir el seu objectiu. Com és

habitual malauradament a la regió, ningú els va detenir ni tan sols se’ls va poder identificar.

La trajectòria d’aquest home excepcional ha servit d’inspiració a Colette Braeckmann, periodista belga especialitzada en Àfrica Central que escriu al diari Le Soir i a Le Monde Diplomatique i és autora de diversos llibres i articles sobre la República Democràtica del Congo. El títol del llibre, traduït del francès, és L’home que arregla les dones. Violències sexuals al Congo. El Combat del Dr Mukwege.

La paraula «arreglar», encara que sembli fort

18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Discurs íntegre del Dr. Denis Mukwege pronunciat a la seu de les Nacions Unides el 19 d’octubre de 2012: Excel·lències, senyors ambaixadors, Hagués volgut començar el meu discurs amb la fórmula habitual: ”Tinc l’honor i el privilegi de prendre la paraula davant seu”.

Malauradament, no puc perquè les dones víctimes de violència sexual a l’est de la República Democràtica del Congo (RDC) viuen en la deshonra. De forma permanent tinc davant meu les mirades de les ancianes, de les filles, de les mares i fins i tot dels nadons deshonrats. Encara en l’actualitat moltes estan sotmeses a l’esclavitud sexual; altres són utilitzades com a armes de guerra. Els seus òrgans estan exposats a la més innoble sevícia. I això passa des de fa 16 anys! 16 anys de caminar errant; 16 anys de tortures; 16 anys de mutilacions; 16 anys de destrucció de la dona, l’únic recurs vital congolès; 16 anys de desestructuració de tota una societat. Certament, els seus respectius estats han fet molt en termes de fer-se càrrec de les conseqüències d’aquestes barbàries. Els estem molt agraïts.

Hagués volgut dir ”Tinc l’honor de formar part de la comunitat internacional que vostès aquí representen”. Però no puc. Com puc dir-los-ho a vostès, representants de la comunitat internacional, quan la comunitat internacional ha demostrat por i falta de coratge durant aquests 16 anys a la RDC...?

Hagués volgut dir ”Tinc l’honor de representar el meu país”, però tampoc puc. Efectivament, com podria estar orgullós de pertànyer a una nació sense defensa, lliurada a si mateixa, saquejada per tot arreu i impotent davant les seves 500.000 filles violades durant 16 anys, 6.000.000 de fills i filles morts durant 16 anys sense que hi hagi cap perspectiva de solució duradora?

No, no tinc ni l’honor ni el privilegi. Més aviat tinc el cor afligit. Però tinc l’honor, això sí, d’acompanyar aquestes dones valentes víctimes de violència, aquestes dones que resisteixen, aquestes dones que malgrat tot aguanten.

Avui, gràcies a l’informe dels experts de les Nacions Unides, al mapping - report de l’Alt Comissionat per als drets humans de les Nacions Unides i molts altres informes creïbles, ja ningú pot tapar l’argument de la complexitat de la crisi. Conseqüentment, ara sabem quins són els motius d’aquesta crisi i els protagonistes. El que es troba a faltar és la voluntat política.

Però, fins quan? Fins quan hem d’assistir impotents a altres massacres?

Excel·lències, senyors ambaixadors, amb gran humilitat els dic que ja no necessitem més proves: necessitem acció, una acció urgent per detenir els responsables d’aquests crims contra la humanitat i portar-los davant la justícia. La justícia no és negociable, necessitem la seva unànime condemna dels grups rebels que són responsables d’aquests actes, necessitem accions concretes contra aquells estats, membres de les Nacions Unides, que donen suport de prop o des de la distància a aquestes barbàries. Ens trobem davant d’una urgència humanitària que ja no dóna lloc a la tergiversació. S’han reunit tots els ingredients per posar fi a una guerra injusta que ha utilitzat la violència i la violació de dones com una estratègia bèl·lica. Les dones congoleses tenen dret a una protecció com a exemple de totes les dones d’aquest planeta.

Voler desar tots aquests informes creïbles al calaix de l’oblit seria donar un cop dur a la credibilitat de les diferents resolucions de les Nacions Unides que exigeixen la protecció de les dones en períodes de conflictes i, per tant, desacreditar la nostra estimada institució que, no obstant això, se suposa que ha de garantir que no es repeteixi el genocidi. Els èxits de la civilització estan retrocedint. Retrocedeixen per les noves barbàries, com les de Síria o de la RDC. Però també pel silenci ensordidor i la manca de coratge de la comunitat internacional.

No sabríem fer emmudir la veritat ja que és tossuda, hauríem més aviat de fer-li front per evitar trair els nostres ideals.

Tinc l’honor de dir que la valentia de les dones víctimes de violència sexual a l’est de la RDC acabarà per vèncer el mal. Ajudin-les a tornar trobar la pau!

Els dono les gràcies.

DENIS MUKWEGE, metge, director de Panzi, a Bukavu, RDC

MÓN « 19

El testimoni del Dr. Mukwege és prou molest i no es fa estrany que en el transcurs de la seva vida hagi patit diversos intents d’assassinat i fora de lloc, s’aplica en aquests casos, segons l’autora. perquè les dones que arriben al seu consultori traumatitzades i sovint a la vora de la mort han estat víctimes de violacions col· lectives i els seus òrgans genitals han patit mutilacions i agressions inimaginables: els clítoris seccionats, els pits, els llavis i el nas també. Les duen a terme davant de marits,

fills i veïns perquè l’efecte de les violacions resulti més humiliant i devastador sobre les famílies i la comunitat.

En la majoria dels casos aconsegueixen que la gent terroritzada abandoni els seus llogarets i terres aptes per a l’agricultura, però, sobretot, riques en minerals com el coltan. Un dels mals d’aquest racó de món.

Mukwege, espantat pel fenomen que es va començar a registrar el 1999, va anar a Human Rights Watch, que el 2002 li va publicar un primer informe: ”La guerra dins la guerra”.

Mukwege recalca que la pràctica de la violació com a arma de guerra s’ha fet extensiva a tots els grups armats que campen i pul·lulen a l’est del Congo: rebels hutus, combatents maimai, soldats ruandesos i també les mateixes forces governamentals congoleses i el moviment M23 .“Rivalitzen en crueltat, sofistiquen la tortura, perfeccionen els suplicis: jo puc distingir les seves signatures en les ferides de les dones». ”He vist vagines en què s’havien introduït trossos d’arbre, de vidre, d’acer. Vagines que havien patit laceracions a força de ganivetades, ganivetades o cops de baioneta. Vagines en què s’havia fet córrer cautxú bullint o sosa

20 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

càustica. Vagines plenes de combustible a les que se’ls havia calat foc...”

I això és així perquè la violació és utilitzada com a arma de guerra per desmoralitzar, humiliar i finalment aconseguir sotmetre les poblacions rurals. Mukwege veu en això una veritable estratègia del terror i no ho considera producte de la casualitat. Originari de la regió de Kivu del Sud no recorda haver presenciat casos com els que va començar a veure a partir de 1999, després del genocidi rwandès. ”Molts homes tenen la impressió que la violació és una relació sexual no desitjada. No és això! És una destrucció. I ja fa 16 anys que aquesta situació dura al Congo.

Setze anys de destrucció de la dona, quasi dues dècades de desestructuració de tota una societat. I malauradament no para de créixer”.

Tal com ho va fer en altres reportatges, i com ho havia fet poques setmanes abans de l’atemptat contra la seva vida davant un Comitè d’Experts de les Nacions Unides, Mukwege es rebel·la contra la indiferència de la comunitat internacional i responsabilitza d’aquest crim contra la humanitat el mateix govern congolès, els països veïns (en particular Rwanda), l’exèrcit congolès, a certes ONG i a la força de pau de les Nacions Unides, MONUSCO que, dotada d’un mandat de ”manteniment de la pau” es limita a observar i informar sense intervenir per aturar les atrocitats que ocorren pràcticament davant els seus ulls.

El seu testimoni irrita perquè toca interessos econòmics i polítics. Nicholas Kristof, peri-

odista del New York Times que ha consagrat diversos articles del seu bloc al conflicte a l’est del Congo i a la tasca del Dr. Mukwege, no dubta a vincular l’últim atemptat contra la seva vida a la vibrant intervenció del metge en el panell de les Nacions Unides on denunciava la impunitat dels que cometen violacions sexuals al seu país.

Quan es va saber que després de l’atemptat el metge havia estat traslladat d’urgència amb la seva família a Burundi i posteriorment a Europa, la comunitat de dones de Bukavu va ser presa d’una onada d’indignació. El 31 d’octubre van organitzar l’”operació ciutat morta” per protestar contra la inseguretat creixent. Després l’associació Congoleses per a la Pau va fer una crida per aconseguir el retorn de Mukwege i el 12 de novembre centenars de dones arribades des de tota la província de Kivu del Sud, a peu o en piroga, algunes portant els nadons, van ocupar les oficines de la fundació per suplicar-li que tornés. ”Anem a lliurar a l’hospital el que hem cultivat en els nostres camps, bananes, ananàs, coliflors, per comprar-li el bitllet d’avió. I nosaltres, les dones, farem torns, dia i nit, davant la seva residència per garantir-li la seguretat.” Així a principis del 2013 el Dr. Mukewege va tornar a l’hospital Panzi.

Susana Pataro és antropòloga i diplomàtica de carrera

Nota: Si voleu aprofundir en la tasca del Dr. Mukwege podeu llegir el llibre L’homme qui vaig reparar les femmes. Violences au Congo, li combat du docteur Mukwege» Colette Braeckman, GRIP / André Versaille éditeur, 2012, 156 pag.

22 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

MÓN « 23

“Human rights have their uses, don’t ignore 1 their abuses” Conferència d’Amnistia Internacional per a estudiants actius del Regne Unit Com a membre representant d’Amnistia Internacional a la Universitat de Hull (RU) vaig assistir a la conferència d’AIUK que va tenir lloc a Londres el 2 i 3 de novembre de 2013 al Centre de Drets Humans d’AI. 1 “Els drets humans tenen la seva utilitat, no ignoris els seus abusos”

24 »

ONGC

E

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

l dissabte, 2 de novembre, va ser un dia carregat d’emocions: les sessions van començar d’una manera amarga per culpa de la situació en la qual moltes persones s’han trobat i es continuen trobant a l’Afganistan, Sri Lanka i Síria, però es va anar modelant per acabar amb paraules esperançadores d’activistes involucrats en el treball local i amb 250 estudiants que volen ser partícips d’aquest canvi pel respecte dels drets humans. El matí del diumenge, 3 de novembre, va començar amb un esmorzar energètic després d’una nit al poliesportiu on vam dormir. A la tornada al centre de drets humans es va escollir el nou comitè de sis estudiants representants en l’àmbit nacional el “STAN Committee”, ens van ex-

plicar més coses sobre la complexa situació a Irlanda del Nord, després ens vam organitzar en diferents grups per fer workshops especialitzats i vam concloure la conferència parlant sobre el futur d’AI i les properes campanyes a portar a terme.

Cal destacar l’ambient internacional durant aquests dos dies entre els estudiants, però sobretot dels speakers, ja que en cada sessió vam poder escoltar les veus d’activistes que treballen al terreny i amb la perspectiva d’AI. En aquest article vull destacar tres campanyes, la primera s’ha portat a terme fins ara, la segona encara té vigència a RU i, per tant, hi vam participar a Londres, i per últim, una darrera que començarà al 2014.

2 “Women in Afghanistan – in the news for the wrong reasons”

‘Dones a l’Afganistan - als mitjans de comunicació per raons equivocades’2

Aquesta va ser la primera sessió després de la presentació inaugural i podria dir que va ser bastant depriment. Com a estudiant de màster en estudis de gènere estic acostumada a llegir articles, llibres, veure documentals que hagués preferit evitar si no succeïssin al món, però tot i això aquestes històries punyents sempre m’impacten, i encara resulta més dur sentir-les en primera persona.

Manizha Naderi, directora de l’associació Women for Afghan Women, va relatar algunes de les històries de dones del centres d’acollida de l’organització. Algunes de les atrocitats que

3 “Sri Lanka – Sun, sea, torture and impunity”

MÓN « 25

Aquest va ser l’inici d’una sessió dedicada a la situació d’aquest país, la importància de no oblidar i de no donar l’esquena al que va passar. Durant aquell cap de setmana era decisiu pressionar en relació amb els crims realitzats ja que del 10 al 17 de novembre a Sri Lanka va tenir lloc la CHOGM (trobada de caps de govern de la Commonwhealth) i el primer ministre del Regne Unit, David Cameron hi va assistir.

Des de l’AI i tots els joves activistes d’AI demanem que no s’invisibilitzi i que es demanin responsabilitats. Nosaltres vam sortir als carrers de Londres, davant del Parlament per fer-nos sentir i demanar que les violacions dels drets de les persones a Sri Lanka no passin impunement. Si continuem silenciosos això pot tornar a passar.

Una conferència molt inspiradora que ens ha donat l’energia necessària per involucrar-nos encara més en la lluita pels drets humans

ens va explicar que passen al seu país, i per les que AI ha engegat una campanya sobre la dona durant el 2013, són la violència domèstica, la violació considerada com a adulteri amb la conseqüent mort de la dona per la dignitat de la família, els matrimonis de conveniència, l’intercanvi de nenes per la impugnació d’un crim, les dones que s’intenten suïcidar amb àcid, la llista continua amb intents de divorcis que acabem amb la mort de la dona...

Un altre punt del que es va parlar va ser la por al futur, un futur incert que tenen amb la partida de les tropes americanes. Va remarcar la importància d’una transició gradual en el 2014 ja que hi ha una necessitat contínua d’ajuda i de pressió política des de fora.

‘Sri Lanka – Sol, platja, tortura i impunitat’3 La sessió va començar amb un tràiler sobre el documental ‘No Fire Zone’ de Callum McRae, que també hi va ser present. La transmissió no va deixar ningú indiferent a sala i la majoria de comentaris que se sentien eren de sorpresa, una sorpresa ingrata perquè descobríem els crims duts a terme pel govern en els últims mesos dels 26 anys de la guerra civil al 2009.

El documental presenta l’horror que van viure 40.000 civils (o més) que van ser assassinats al final del conflicte. D’altres han desaparegut per voler informar sobre el que va passar, com el periodista Prageeth Eknaligod. Això i altres tortures són les que continuen passant al 2013.

‘El meu cos, els meus drets’3

‘El meu cos, els meus drets’ és el títol d’una de les campanyes que s’iniciarà cap al febrer/ març del 2014 a escala internacional. L’eslògan em recorda el que s’ha utilitzat en les campanyes feministes a favor de l’avortament a Catalunya “El nostre cos, nosaltres decidim” i és que aquesta campanya tracta sobre els drets sexuals i reproductius de les dones.

Té com a target cinc països diferents: el Nepal, sobre el prolapse de l’úter; el Salvador, l’avortament com a forma de violència contra la dona; Burkina Faso, amb l’accés als mètodes contraceptius; el Magreb, pel canvi en el codi penal, i Irlanda, per la despenalització de l’avortament. D’aquests cinc casos cada delegació nacional d’AI decidirà sobre quin vol centrar la campanya.

Ha estat una conferència molt inspiradora que ens ha donat l’energia necessària per involucrar-nos encara més en la lluita pels drets humans, i no només de manera solidària com diu AI, sinó, des del meu punt de vista, perquè és just, i s’ha de tractar tothom com a ésser humà igual sense influència de l’origen, raça, gènere, sexualitat, edat... I no abusar de les estructures de poder, i el poder en si.

Mònica de Ayguavives Arch 4 “My body, My rights”

Sociòloga i activista, especialista en estudis de gènere

26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

65è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans El 10 desembre de 1948, al palau parisenc de Chaillot, es presentava la Declaració Universal dels Drets Humans. Un document breu i clar, tan sols un preàmbul i 30 articles. Però d’una importància absolutament capital. I és que, malgrat tot, 65 anys després, aquest text fonamental, promogut per les Nacions Unides, encara continua sent la Carta Magna dels Drets Fonamentals de la Humanitat, i el seu articulat segueix sent els ideals comuns, així com també els drets i els deures que han d’assumir tots els pobles i nacions, lliures de tot temor i misèria, perquè puguem viure en un món en llibertat, justícia i pau.

MÓN « 27

E

l panorama en què estem vivint aquests darrers anys no convida precisament a l’optimisme. El sagnant conflicte a Síria és sens dubte la crisi que avui dia ens ve immediatament al cap, tot i que malauradament no és l’única situació de gravíssima vulneració del drets humans que es produeix a Àfrica. Però és que, lamentablement, ni tan sols hem de canviar de continent per ser directament partícips de les “males notícies”.

Pensem en el drama de Lampedusa, que ens avergonyeix com a ciutadans ja que té lloc a una Unió Europea que ha fet bandera de la seva tasca com a baluard del benestar social, els drets i valors de les persones, i que, de moment, mira cap a un altre costat –o encara pitjor, fomenta els extremismes i la intolerància, parlar del creixement de l’extrema dreta a la UE Europa mereix sens un dubte un altre article. I pensem també en els drames que

vivim a diari a casa nostra: l’augment de les desigualtats socials, les retallades als nostres serveis bàsics i pilars de la societats, l’educació i la sanitat principalment, així com les taxes d’atur rampants que aboquen milions de persones dins la UE a l’exclusió social.

El que està en joc és el tracte “humà i digne a les persones”, segurament quelcom secundari en un moment en què la crisi econòmica, la competitivitat, els mercats o l’estabilitat del sistema bancari es volen fer passar per prioritaris. Però és que la dignitat de l’ésser humà és un dret essencial NO negociable. La dignitat no és només un valor moral o religiós, forma part dels ordenaments jurídics, i per tant la seva defensa i protecció són exigibles, ja que són la base de la convivència, amb independència del lloc on s’estigui, quines creences es tingui o quina posició social ocupi la persona. I aquest dret, en ple 2013, segle XXI.

I és que la història, en majúscules, es desenvolupa mitjançant una sèrie de cicles que en el llarg termini ens aboquen cap al progrés, jalonats per èpoques de crisi més o menys llargues, més o menys universals (avui en diem ‘globals’, coses del llenguatge). És obvi que en l’època que vivim n’estem patint una, potser la més llarga, i molt probablement la més global de totes. Motius per la desesperació? Molts. Però, al 1948, els representants de la humanitat reunits al palau de Chaillot no es trobaven en una situació gaire millor. Ans el contrari. Mig Europa estava arrasada pels efectes de la Segona Guerra Mundial, de la mateixa manera que moltes regions d’Àsia, on s’havia utilitzat una bomba atòmica d’abast imprevisible que feia palesa la possibilitat de l’anorreament total de poblacions senceres, i part d’Àfrica.

Entretant a Espanya amb prou feines s’intentava recuperar d’una guerra civil i encetava

28 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

un període de profunda i llarga obscuritat. I no obstant això aquesta gent es van sobreposar a les circumstàncies i va ser capaç de redactar i aprovar una Declaració, que 65 anys després continua sent la base sobre la qual la societat global intenta posar-se d’acord i bastir un anhelat i incipient Dret Internacional dels Drets Humans.

Per tant, la d’aquest desembre no és una efemèride qualsevol. Commemorar el 65è aniversari de la Declaració és una reivindicació amb totes les seves conseqüències. És tornar a posar sobre la taula que, com a societat global, els 30 articles que la conformen són les nostres línies vermelles, les quals no acceptem que es creuin. De cap de les maneres.

No obstant això, per reivindicar uns drets, abans s’ha de conèixer. Així que al mateix temps, commemorar la Declaració Universal de Drets Humans també ha de servir per difondre-la. Només així recuperarà la seva dimensió universal. Faig servir les paraules del savi professor Francesc Cardona quan parla de proposar una utopia amb el fervent desig que deixi de ser-ho. És la següent: “Igual que s’identifica en major o menor grau segons els països més desenvolupats o en vies de desenvolupament, per què a cada ésser que neix, al costat del llibre de família, no se li facilita una cartilla amb els drets humans resumits? Els personals, els processals, els socials i els culturals. I a la cartilla se li diu: “Per quan puguis llegir-lo i entendre-ho: acabes d’incorporar-te com a membre d’una gran família que es diu humanitat, viuràs en un planeta que es diu Terra. Però, és clar, hi ha unes normes per complir, defensar i difondre, els drets humans, que alhora són deures. Perquè no se t’oblidin, aquí els tens”.

El professor Cardona embelleix el que malauradament és una utopia, però hauria de ser quelcom fonamental per a l’educació dels individus. Aprendre de ben petit quins són els

La dignitat no és només un valor moral o religiós, forma part dels ordenaments jurídics, i per tant la seva defensa i protecció són exigibles, ja que són la base de la convivència teus drets i deures. Oi que quan no recordes un programa de la rentadora o no et funciona un aparell vas al llibre d’instruccions abans de posar-te en contacte amb el tècnic? Doncs amb els drets humans hauria de passar igual. Amb qualsevol dubte o cruïlla de la vida que consideris sospitosa, injusta o escabrosa, mira, atén i, com ell diu, amb la “cartilla” a la mà trobaràs la solució. Si aquesta “cartilla” es donés a tothom des del naixement i s’atengués aquest consell, segurament el món seria força diferent. Humilment, aquesta és la tasca que l’As-

sociació per a les Nacions Unides a Espanya fa des de l’any 1962. Però perquè sigui efectiva és necessari que tothom es faci coresponsable de la necessitat de conèixer, promoure i reivindicar la Declaració Universal de Drets Humans, tan indispensable avui com fa 65 anys.

Eduard Sagarra i Trias

President de l’Associació per a les Nacions Unides (ANUE)

30 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

LA IMATGE « 31

El dret a l’avortament Mentre la societat catalana mira de construir una nova realitat política, les dones d’aquest país continuen subjectes a les lleis de l’Estat espanyol. És des d’aquesta perspectiva que cal denunciar la reforma de la llei d’avortament que ha perpetrat el PP i que recupera el marc legal de fa tres dècades. Més enllà d’uns supòsits impropis d’una normativa del segle XXI cal destacar el fet que l’avortament deixi de ser un dret de la dona. I aquesta és la qüestió de fons quan parlem de l’essència predemocràtica de l’estat espanyol: la incapacitat de respectar els drets humans siguin individuals, siguin col· lectius. Una raó més per bastir des de Catalunya noves realitats polítiques, econòmiques i socials.

32 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

MÓN - ESPAI ACC1Ó « 33

I millor si composem sinfonies inacabades...

T

OYOLA ENERGY http://www.toyolaenergy.com/# és una empresa de Ghana que ha irromput amb un innovador fogonet de cuina destinat a la població de baixos ingressos i emminentment rural. Aquest producte aconsegueix una gran eficiència en la cocció dels aliments (necessita un 40% menys de combustible (= carbó) que els fogons tradicionals), fet que comporta avantatges obvis.

Toyola ja ha venut més de 100.000 fogons a més de 35.000 llars africanes, ha creat 300 llocs de treball i contribueix a estalviar l’emissió de 140.000 tones de CO2 i, el que és més important, a millorar la salut dels usuaris, fins i tot possiblement a salvar vides. Encara avui en dia a l’Àfrica Subsahariana una causa habitual de mort evitable és la inhalació dels gasos

de la combustió ocasionada per la cocció dels aliments. L’empresa recentment reconeixia que no van fer el veritable salt en les vendes del seu producte fins que van redirigir l’estratègia comercial cap als beneficis econòmics que suposava comprar els seus fogons eficients enlloc dels tradicionals. “Don’t burnt your Money” diu el seu eslògan, i explica que invertint un grapat de dòlars en la compra del fogó eficient, en 4 anys s’aconsegueix un retorn de la inversió del 5.000%! Inicialment l’estratègia comunicativa s’adreçava més a fer ressaltar els beneficis per a la salut i el medi ambient dels seus fogons. Però aquest plantejament, no els permetia enlairar les vendes. Un cop van posar per davant l’argument econòmic, la població destinatària es va llançar a comprar aquest producte.

34 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Resultat? L’empresa va veure augmentar definitivament les vendes, i això va permetre contribuir a l’impacte social (salut) i mediambiental (reducció de combustible i d’emissions).

Conclusions? Tenim encara molt per aprendre de com assolir l’éxit de models de negocis inclusius i fer així fer realitat l’impacte en la reducció de la pobresa.

De fet, estem entrant en un estadi decisiu. La popularitat i l’entusiasme inicial que han provocat entre policy makers, inversors i emprenedors les iniciatives de models híbrids de valor –iniciatives empresarials adreçades a resoldre reptes socials i molts cops també ambientals– es poden convertir en fustració si no aconsegueixen enlair-se definitivament.

El 2012 Monitor Inclusive Markets va redactar un informe titulat “From Blueprint to Scale” on analitzava una mostra de 400 empreses híbrides actives a Àfrica, i arribava a la conclusió que només un 32% eren comercialment viables i un 13% havien escalat el seu projecte empresarial, per tant, queda molt camp per córrer encara.

Podríem dir que el resultat més tangible des de l’eclosió dels negocis inclusius és que ja no es discuteix que aquests tenen un altíssim potencial d’esdevenir mecanismes de reducció de la pobresa, i mostra d’això és el fet que han atret aliats potencials molt rellevants. A partir d’aquí, molt per fer encara...

Els organismes multilaterals ja s’han compromès amb els negocis inclusius

El Banc Mundial (BM), per exemple, ha presentat a l’abril de 2013 la nova estratègia per a l’era post-2015, que es resumeix bàsicament en 3 objectius: • Posar fi a l’extrema pobresa fixant l’indicador que al 2030 el percentatge de població que visqui amb menys de 1.25 $/dia no superi el 3% de la població mundial.

• Promoure la prosperitat compartida, entesa com l’assoliment d’un augment dels ingressos del 40% de la població més pobra en tots els països, i per monitoritzar-ho llança l’Indicador de prosperitat compatida (shared prosperity) • Assegurar la sostenibilitat en el desenvolupament i la reducció de la pobresa per gestionar adequadament els recursos per a les futures generacions, incorporant la inclusió social i adoptant polítiques responsables fiscalment que limitin el deute del futur.

Tenim encara molt per aprendre de com assolir l’éxit de models de negocis inclusius i així fer realitat l’impacte en la reducció de la pobresa D’acord, i a la pregunta lògica de “com?”, la resposta del BM és que la prosperitat no podrà ser compartida si el creixement econòmic no genera prous llocs de treball i oportunitats per a tots els segments de la població.

Jim Kim, el president del BM en la presentació de l’estratègia argumentava que aquests objectius no s’aconseguiran sinó hi ha una implicació directa del sector privat: “El principal recurs per sortir de la pobresa és la consecució d’un lloc de treball estable i remunerat segons els estàndars del mercat, i per aconseguir eradicar l’extrema pobresa al 2030 calculem que caldrà generar 600 millions de llocs de treball.

Sinó serà missió impossible”.

El 2013 el BM preveu que arribarem a 1 bilió d’USD anuals d’inversió privada en països en desenvolupament, xifra que fa petits els 125.000 milions d’USD de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). L’AOD per si sola no pot crear els llocs de treball necessaris per fer emergir de la pobresa tanta població.

La Corporació Financera Internacional (CFI), braç del Grup Banc Mundial que finança

el sector privat en països en desenvolupament, anunciava el passat 10 d’octubre en el 4t Fòrum Anual de Líders de Negocis Inclusius celebrat a Washington que en els darrers 9 anys ha invertit 9.000 milions d’USD en 400 projectes inclusius en 80 països diferents, fet que ha creat un impacte sobre 200 milions de persones i més de 300.000 llocs de treball.

El Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), per la seva banda, va crear el 2007 la iniciativa “Oportunidades para la Mayoría”, que ha finançat 43 negocis inclusius amb 300 milions d’USD que han impactat ja sobre 2 dels 360 milions de persones que composen la base de la piràmide socioeconòmica de l’América Llatina i el Carib.

A més a través del Fons Multilateral d’Inversions (FOMIN) també promou i finança projectes innovadors que s’inspiren en la convicció que és necessari garantir l’accés a finançament, mercats i capacitats, i serveis bàsics, per proporcionar un mitjà sostenible per sortir de la pobresa. El FOMIN, cada cop més dóna suport a iniciatives de negocis inclusius i en

MÓN - ESPAI ACC1Ó « 35

els darrers anys ha finançat 120 projectes pilot en 22 països llatinoamericans creant 200.000 llocs de treball d’alt impacte.

Aquest novembre s’ha publicat l’informe “Working Together in Pursuit of Inclusive Business: Sharing the Latin American and Caribbean Experience with Asia and the Pacific” conjuntament entre el BID i el Banc Asiàtic de Desenvolupament (ADB) que reforça el compromís d’ambdós bancs amb els negocis inclusius, i més important encara, sobre com reconeixen les sinèrgies entre ambdues regions i es comprometen a alimentar aquesta cooperació Sud-Sud per la modalitat dels negocis inclusius per impactar en la qualitat de vida de milions de persones.

Proliferació de grans esdeveniments i nous estudis en negocis inclusius El darrer trimestre de 2013 ha estat especialment profílic en esdeveniments i presentació d’informes rellevants sobre la matèria amb el comú denominador que tots preveuen transformacions rellevants en el futur proper.

“Creant una agenda d’acció per a la propera dècada” Pocs dies després del 4t Fòrum de l’IFC a Washington, també als EUA el 21-23 d’octubre es va celebrar el “BoP Summit 2013” organitzat per un dels grans gurús del moment sobre la matèria, Ted London, i amb l’assistència dels experts més importants de l’àmbit a escala mundial.

El propi London ja va escalfar l’ambient amb un ambiciós títol “Creating an Action Agenda for the Next Decade” i una convocatòria provocadora. Reconeixent que la pràctica dels negocis en la BdP està en una cruïlla decisiva i que un cop ja és indiscutible que els negocis inclusius juguen un rol significatiu en la reducció de la pobresa, continuem estant lluny del repte de veritat. En les seves pròpies paraules “Honestament, m’estic començant a cansar de sentir emprenedors, líders d’empreses i organitzacions no lucratives i professionals diversos explicant com les seves iniciatives de negocis inclusius funcionen tan bé. Al final, sempre hi ha un però perquè tot sigui perfecte”.

En un exercici d’humiliat, London manifes-

ta que la comunitat BdP té encara molt que aprendre i poc temps per fer-ho. A parer seu els propers 3 anys seran crucials i exhortava els participants a canviar la mentalitat i deixar de ser repetitius.

L’altre “gurú”, Stuart Hart, afirmava en el congrés que sembla estrany com encara moltes iniciatives han de passar del model de negoci 1.0 a la mentalitat 2.0, i per tant, establir un veritable diàleg amb els implicats per desenvolupar models de negoci convincents. Cocreació, interacció real, i temps són les úniques claus per a models de negocis inclusius amb futur. I no cal dir-ho més, sinó fer-ho.

Precisament Hart va dir en aquest fòrum que una de les millors coses que poden fer els impulsors d’un negoci BdP és imitar F. Schubert i no composar la sinfonia fins a l’última nota. Encara no en sabem prou, i tenim ja massa casos de fracàs. En canvi, podem ja reconèixer que precisament molts dels negocis inclusius reeixits com les microfinances, les tecnologies mòbils o les bombes manuals d’irrigació ho han estat perquè han sabut evolucio-

36 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

nar. Potser la clau és l’adaptació del model i no la innovació del producte.

Més enllà dels teòrics, practitioners com E. Noursalehi, director creatiu de Bump Nonprofit Design Studio (http://madebybump.org/ about/), un estudi de disseny sense afany de lucre que ha creat un revolucionari braç ortopèdic accessible per a la població BdP cridava l’atenció al fet que potser no cal sempre cercar projectes que suposin una gran catarsi. Hi ha marge per desenvolupar bons projectes empresarials que tenen un impacte significatiu i resolen necessitats insatisfetes de població BdP sense transformacions radicals. També són necessaris.

En aquest esdeveniment es va presentar l’informe “Marketing Innovative Devices for the Base of the Pyramid”, que presenta 15 casos de negocis inclusius com Toyola per extreure lliçons replicables. Molt interessant de llegir.

1st BoP Global Network Summit

Un altre gran esdeviment en l’agenda dels negocis BdP l’ha organitzat la Xarxa Global de

Laboratoris BdP, una plataforma d’acció formada per una activa comunitat d’acadèmics i practicioners en la generació i el desenvolupament de models de negoci a la BdP, que juntament amb Enterprise for a Sustainable World (ESW) i Global Social Impact (GSI) han celebrat el 7 i 8 de novembre a Sao Paulo el 1r BdP Global Summit per debatre sobre el reptes presents i oportunitats d’iniciatives BdP. Un dels objectius de l’event era documentar casos sòlids d’èxit d’iniciatives de negocis inclusius que ja haguessin assolit un impacte social significatiu, un empoderament de la població local, i a la vegada, bons resultats financers. Sembla que el repte fou assolit, a jutjar per la bona acollida de l’Informe “Raising the Base of the Pyramid through Enterprise”. Aquest infome, coordinat per la catalana Global CAD, va presentar 16 casos de negocis inclusius d’arreu amb l’esperança que segueixin inspirant nous emprenedors en 5 àrees especialment rellevants: disseny dels productes, cadenes de valor innovadores, generació d’ocupació, millores en

la distribució i accés a serveis bàsics. Llegiu-lo, val la pena!

Seguirem, doncs, atents els propers anys a l’evolució del debat i sobretot dels resultats assolits. Esperem veure com cada cop calgui parlar menys de negocis inclusius perquè ja tots els negocis que intrínsecament generin inclusivitat, sobretot tenint en compte que el veritable repte ens el trobarem si es confirmen els augments previstos de la població mundial per a les properes dècades, sobretot, en el món en desenvolupament.

Isidre Sala i Queralt Gerent de Contractació Pública Internacional Unitat d’Internacionalització Empresarial ACC1Ó. Govern de Catalunya

38 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ESPAI VERD « 39

Els tres porquets i el llop ferotge L’any 2010, el 12 % de les llars de l’Estat espanyol estaven en una situació de pobresa energètica, segons l’Associació de Ciències Ambientals. Causa d’unes 5.000 morts a l’any, la pobresa energètica es defineix com una situació en la qual una llar és incapaç de pagar els costos energètics per satisfer les necessitats domèstiques. Un habitatge Passivhaus permet la reducció de fins a un 80% en les despeses energètiques en comparació amb una casa convencional. La història del Jordi i la Itziar, una família jove i visionària, relata com han decidit optar per aquest nou model constructiu d’energia gairebé nul·la.

40 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L

a Itziar, el Jordi i les seves dues filles viuen en una masia al poble de Collsuspina, a Osona. Terra de turons verds, roques angulars, aire pur i hiverns frescos, Collsuspina s’ofereix com l’improbable escenari d’una obra re- evolucionària: la construcció d’una casa de fusta i palla que s’escalfa majoritàriament amb el sol que entra per les finestres.

“Per a nosaltres era important plantejar un projecte d’habitatge d’una manera diferent, és a dir, pensant en l’eficiència energètica i l’ús de materials naturals com la fusta i la palla, més que en els metres quadrats o el disseny” explica el Jordi. “Tot és important, però cal tenir clar quin camí prens, i nosaltres apostem pel canvi en el model constructiu.”

El Jordi i la Itziar feia temps que somniaven tenir casa pròpia: un somni que ha acabat en unes desastroses conseqüències per a més de mig milió de famílies, les desnonades de les seves llars des del començament de la crisi econòmica. Potser el Jordi i la Itziar pagaran, durant uns quants anys, una hipoteca econòmica, però viuran sense hipoteca energètica.

“Durant els anys de bombolla immobiliària es va optar per sistemes molt poc sostenibles que no tenien en compte aspectes tan importants com el cost d’operació dels habitatges” ens explica la Maria, l’arquitecta tècnica del projecte. “Actualment la situació és una altra: el preu de l’energia s’ha encarit. Hem de buscar sistemes constructius que no suposin una despesa energètica elevada al propietari, que facin disminuir la despesa com fan els edificis Passivhaus.”

Al març d’aquest any, es va convocar la primera reunió de l’equip de treball a la casa actual del Jordi i la Itziar. Recordo la sensació en entrar: “Que bonica, però, carai, fa més fred dins que fora!”. És una masia amb murs de mig metre de pedra, finestres petites, i inhabitable a l’hivern sense la injecció de copioses quantitats d’energia d’una caldera de gasoil, aquell or negre el preu del qual ha pujat més d’un 50% en els últims 5 anys. “Era un escàndol, –ens explica el Jordi– vivim en una casa gran i teníem un consum aproximat de 2.800 euros anuals de gasoil. Amb la Passivhaus estem parlant d’uns 380 euros anuals de consum. Costa de creure, oi?”

Fins a la data s’han construït més de 20.000 edificis Passivhaus en el món, des d’habitatges fins a blocs de pisos, escoles, museus, centres esportius i fàbriques Cap al decreixement energètic: viure millor usant menys energia

La història de la Larixhaus remunta als anys vuitanta, quan dos físics, el suec Bo Adamson i l’alemany Wolfgang Feist, observaven que, tot i fer servir cada vegada més aïllament en la construcció d’edificis, no s’aconseguia reduir de manera important el consum energètic. ¿Per on s’escapava l’energia? La seva conclusió va ser aquesta: l’edifici és un sistema interconnectat i dinàmic amb un disseny que requereix una estratègia integral. Només amb una atenció teutònica a tots els detalls constructius serem capaços d’aixecar edificis de molt baix consum energètic, saludables i respectuosos amb el medi ambient.

I així va néixer el que avui s’anomena Passivhaus: edificis de consum energètic gairebé nul, amb un alt nivell de confort, qualitat d’aire i llum natural. Aquests edificis es caracteritzen per un bon disseny bioclimàtic: aprofiten el sol i el vent per mantenir-se càlids a l’hivern, i queden protegits també a l’estiu; s’usen grans quantitats d’aïllament tèrmic i finestres d’alta qualitat, disposen d’un alt nivell d’estanquitat

per reduir al màxim les infiltracions d’aire i les pèrdues d’energia, i disposen d’un sistema de ventilació mecànica per recuperar calor.

Aquest últim garanteix una renovació d’aire fresc, recupera la calor de l’aire que s’extreu de l’habitatge per seguir aprofitant-la a l’interior.

Fins a la data s’han construït més de 20.000 edificis Passivhaus en el món, des d’habitatges fins a blocs de pisos, escoles, museus, centres esportius i fàbriques. Reconeguts per un consum energètic escandalosament baix, un alt nivell de confort i un cost de construcció mínimament per sobre del que és convencional, els edificis Passivhaus s’ofereixen com a part de la solució en un sector que és responsable del 40% del consum energètic de la Unió Europea.

“Mentre estiguem entossudits a trobar fonts d’energia econòmiques no resoldrem gran cosa. És passar el problema d’un lloc a un altre. Per exemple ara està molt de moda la biomassa... Si tots ens passem a la biomassa, sense trobar la manera de reduir la quantitat de quilowatts necessaris per escalfar casa nostra, d’aquí a quatre dies també reproduirem un problema amb aquesta font energètica. Al cap

ESPAI VERD « 41

i a la fi, un Passivhaus es basa a aplicar el concepte de decreixement energètic a l’habitatge”, diu el Jordi.

Un nou model constructiu: senzill, modern i natural

El Marià i l’Albert Fargas, pare i fill, són mestres fusters i constructors de la casa nova del Jordi i la Itziar, la Larixhaus. L’Albert és propietari i constructor de la primera casa Passivhaus certificada a Catalunya. “Com és viure en una casa així?”, li vaig preguntar l’altre dia.

“A part del consum energètic molt baix –durant el mes més fred de l’any consumim 35E de calefacció– el que més ens agrada és el confort. La mateixa temperatura a tota la casa, la mateixa temperatura de l’aire que de parets, una humitat del 50-55% constant, nivells de CO2 molt baixos i l’afegit que els materials tenen una mínima petjada ecològica, a més de no ser tòxics.”

Quan vaig anar a la casa per primera vegada, percebia una combinació estranya de sensacions. Primer, el silenci. Era un oasi de tranquil·litat després de l’enrenou diari de la

42 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ESPAI VERD « 43

ciutat. Segon, el confort, la comoditat i la sensació de ser en un espai saludable, íntegre. I finalment, una qualitat d’aire excepcional i el fet de ser molt lluminosa.

La Larixhaus s’ha construït amb un sistema prefabricat d’entramat de fusta, amb palla com a aïllant tèrmic. La palla ve dels camps de blat de Bellcaire a l’Empordà, i dóna uns 40 cm d’aïllament 100% natural. D’aquesta manera, a les entranyes de les parets quedaran segrestades unes 36 tones de CO2 durant els propers 80 anys o més. Quan l’edifici arriba al final de la vida útil, es podrà desmuntar, reutilitzar gran part de la fusta i convertir la palla en combustible de biomassa. Les finestres són d’alta qualitat, amb vidres de triple capa i fusteries aïllades. L’habitatge tindrà un sistema de ventilació mecànica amb recuperació de calor. L’aigua calenta sanitària es generarà amb una bomba de calor aerotèrmica, que extreu la calor de l’aire exterior per escalfar l’aigua. I el sistema de calefacció consisteix en quatre petits radiadors elèctrics amb un cost total d’uns 800E, que donaran el suport necessari per mantenir la temperatura de confort durant els dies més freds de l’any.

Una casa Passivhaus és tan escandalosament eficient que es pot escalfar la sala amb tan sols 7 espelmes. “Creieu realment que casa vostra serà així?” Els pregunto a la Itziar i el Jordi. “Passat aquest hivern t’ho expliquem!”

Quina és la clau per fer realitat aquest mètode constructiu? “És un sistema de treball que suposa un esforç molt gran de tot l’equip per crear el projecte (arquitecte, arquitecte tècnic, enginyer energètic, constructor...). S’ha de dibuixar tot molt bé, treballar al mil·límetre, decidir-ho tot abans de començar...” ens explica Albert. El diable –com diuen en anglès– està en els detalls.

Un altre ingredient essencial és el treball en equip. Ens explica la Maria: “La precisió amb què es treballa en aquest tipus de projecte és molt més elevada. El fet de tractar-se d’una construcció amb panells prefabricats en taller ens obligava a treballar amb molt de detall, amb una estreta col·laboració amb la resta de membres de l’equip tècnic i el constructor. El disseny de la Larixhaus i els sistemes constructius utilitzats estan enfocats a aconseguir la màxima eficiència energètica, utilitzant materials naturals no agressius amb el medi am-

La Itziar, el Jordi i les seves dues filles viuen a la casa nova des del novembre d’aquest any, tot just tres mesos després de començar la feina al taller

bient. Per aquesta raó ha estat imprescindible realitzar el PHPP (el programari de disseny i certificació d’edificis Passivhaus) per ajudar a definir els aïllaments, dissenyar ponts tèrmics, tipologia de tancaments i les instal·lacions. La Larixhaus és un exemple de modernitat i qualitat que utilitza productes naturals.”

Al final, fer realitat aquest nou model constructiu ens és més que donar-li una mica d’afecte a la feina... gaudir del temps i de l’energia que requereix un treball ben fet, compartit en un equip de professionals compromesos i divertits.

“Construir amb palla i fusta. Que no coneixeu la història dels tres porquets?” Ens va tuitejar un company l’altre dia, en assabentar-se del projecte. Albert respon: “Utilitzar la palla ens ho hem pres com si utilitzéssim qualsevol altre material, és a dir, seguint les normes d’ús i aplicació rigorosament. Aquests materials tenen unes propietats que crec que superen els inconvenients que puguin carregar, per tant, no crec que construir amb materials amb tan mínima petjada ecològica sigui retrocedir en el temps, ni molt menys. En el cas de la fusta, és un material natural que ha evolucionat amb un ventall de material tècnics molt avançats i que et permeten arribar a fer qualsevol tipus de construcció amb fusta. “Però sobretot –diu l’Albert– és important que la utilització d’aquest tipus de materials sigui correcte i ben executada.” ¿I quina és la trampa, llavors? Això d’una casa Passivhaus ha de ser molt car! Des del principi, un dels objectius principals del projecte era que el cost no superés el d’una construcció convencional, perquè serveixi com a model d’habitatge econòmicament accessible.

La Maria ens explica com s’han reduït el cost de construcció: “El disseny de la Larixhaus és un disseny compacte, amb un espai optimitzat

AMB EL SUPORT DE L’ÀREA DE COOPERACIÓ I SOLIDARITAT DE

al màxim per mantenir un cost de construcció acceptable. Un dels objectius que ens hem marcat en aquest projecte és que el cost de construcció no superi el cost que tindria l’habitatge construït de forma tradicional.”

El llop va bufar i bufar...

Quins consells li donaràs a algú que vol emprendre el mateix camí que vosaltres? Pregunto a el Jordi i la Itziar. “Que trobin un constructor que els deixi implicar en el projecte com en el nostre cas amb Farhaus. Que busquin una persona molt competent per fer el càlcul Passivhaus, i una encantadora i implicada arquitecta tècnica com és el cas de la Maria Molins.

En un projecte tan íntim com el de casa teva, és molt important sentir-te ben acompanyat i formar part d’un bon equip de treball!”

“Ha estat una experiència molt enriquidora que m’ha ensenyat una forma diferent de construir, on el treball en equip és fonamental per obtenir bons resultats” diu la Maria. “El fet de comptar amb un equip format per grans professionals amb molta experiència en el sector del Passivhaus ha estat un factor clau per al bon desenvolupament del projecte.”

La Itziar, el Jordi i les seves dues filles viuen a la casa nova des del novembre d’aquest any, tot just tres mesos després de començar la feina al taller. Un petit exemple, modest i digne, del que es pot aconseguir quan un grup de persones es posa a treballar, estretament, amb il·lusió i entrega, per fer néixer un nou model constructiu.

Oliver Style Consultor Energètic-Expert Passivhaus

44 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Cada cop

fa més mal la crisi Cada cop és més fred el llautó que ens han venut a mode d’estafa. Com més se’ls veuen les vergonyes, més costa mantenir les formes. I malgrat tot, hi ha qui manté la il·lusió en projectes socials. És naïf pensar que la crisi és una gran oportunitat, fins i tot comença a semblar-me ofensiu sentir a seques que d’això en traurem coses bones. Perquè si bé és cert que en alguns casos pot ser així, el desgast que suposa patir el desmantellament del confort, el benestar, els mínims que ens havíem treballat i guanyat, té i tindrà unes conseqüències encara difícils de preveure.

E

l moment fa mal també perquè la perversió arriba al límit de sentir-te malament en la crítica perquè sempre hi ha algú que està pitjor. I en això s’amaguen els discursos dels mesquins que ens fan creure que tots estem en crisi. I no és veritat. Quan n’hi ha molts que hi perden, n’hi ha uns quants que s’enriqueixen. Això ha estat així sempre. No és en això que em vull entretenir, però sí deixar-ho dit, perquè avui ploraré amb els ulls de la cooperació i més concretament d’un sector de la cooperació.

Aquest darrer mes ha estat especialment intens per a mi. La Fundació Vicens Ferrer em va convidar a visitar durant uns dies els seus projectes a l’estat d’Andhra Pradesh. El campus de la ciutat d’Anantapur va ser la base d’operacions on vam poder comprovar com la cooperació catalana, el voluntariat fonamentalment (que no exclusiva) principatí era un exemple de transformació i apoderament amb Denominació d’Origen. Uns dies després la Universitat del País Basc, concretament la Facultat de Periodisme i Ciències Socials, organitzava

OPINIÓ - SOLIDARIS « 45

unes jornades de periodisme de qualitat en què convidava el Grup de Periodisme Ramon Barnils per parlar de periodisme de primer nivell en una llengua minoritzada. Escric aquest article des de Lió, on la Federació Catalana d’ONG juntament amb les seves homòlogues del Piemont i el Roine-Alps debaten models de cooperació i comunicació de l’obra feta. La comparativa és impossible, la cooperació catalana, organitzativament, estructuralment, quant a recursos humans, tècnics, incidència i eficàcia és l’ambaixadora més solvent de la catalanitat exterior. Francesos i italians volen ser com els catalans quan siguin grans. I els catalans es mostren com a iguals davant models de cooperació de països com Noruega o Suècia.

La mateixa Suècia que, amb la responsabilitat europeista, reclama a Estrasburg i a Brussel·les més compromís amb el Sud, per exemple, en la concessió de l’estatus de refugiat als sirians que arriben a Lampedusa, perquè la pressió que suposa per a la seva societat saber-se els hostes del 80% de refugiats que es queden a Europa, avui per avui els és complicat d’explicar.

Els catalans no podem decidir encara a qui concedir l’estatus de refugiat, i com contribuïm a la solidaritat del nostre continent amb altres; però sí que tenim la capacitat de mantenir uns mínims en una matèria, la de la cooperació, en la qual podem mostrar-nos com a exemple, en la qual hem cultivat una expertesa que avui és envejada a la regió.

No creure en aquest model (perquè les paraules no són aliment de res) és tant com veure indolent com fugen els cervells i la força d’una generació formada amb un esforç col· lectiu importantíssim, i que potser no recuperem mai més.

Provoca molt tristesa veure com el nostre Parlament aprova uns pressupostos que comptat i debatut no preveuen recursos per a projectes de les nostres ONG. Sí: mantenen l’estructura d’una agència que no ha sabut posar-se al servei de les organitzacions, i també una partida per pagar deures contrets en anteriors convocatòries, així com quatre euros per a urgències i emergències. Encara no ha arribat

Entre una cosa i l’altra deixen completament despullada una cooperació, un teixit d’organitzacions petites, mitjanes i grans, que no sabem com es mantindran vives la campanya de Nadal i ja demanem a la societat que ajudi les Filipines... I entre una cosa i l’altra deixen completament despullada una cooperació, un teixit d’organitzacions petites, mitjanes i grans que no sabem com es mantindran vives.

Hi ha qui teoritza i veu un futur segur a les grans organitzacions, pensant-se que els socis i patrons mantindran el vaixell surant fins que passi la tempesta. Altres que diuen que les micro espavilades, com que no han de mantenir grans estructures podran reeixir (mentre moltes d’altres moriran). Però ara ve el que em preocupa, i pel que he dit que avui ploraria: les considerades mitjanes. Aquelles amb una estructura necessàriament professionalitzada, que perd gairebé tots els suports institucionals, i que és l’espinada d’una de les coses més importants per mantenir ideològicament i en l’imaginari col·lectiu de la cooperació: la creació de discurs i pensament. I penso en Justícia i Pau, Fundipau, Nova, Setem, Ciemen, l’Observatori del Deute en la globalització...

Organitzacions referents al país, per al sector, però també referents internacionals, think tanks corporativistes. Penso que la gran pèrdua a la qual ens enfrontem en aquest desmantellament estructural de la cooperació catalana, sobretot en la manca de projecte i recursos de

la cooperació pública del país, és permetre agonitzar o fins i tot deixar morir aquest capital descomunal de la nostra aportació com a nació al pensament global. La potència dels discursos d’organitzacions com les que us cito ressona a les àgores més reputades del pensament social a Europa i al món. Aquesta crisi que està desmantellant-nos el benestar que ens permetia treballar des de la cooperació catalana per a la transformació, està servint d’argument a qui s’ha mostrat fins ara incapaç d’escoltar, pocatraça per afrontar el repte de construir, conscient que el moment no és el millor. Però això no serveix quan no s’ha intentat construir. La crisi i la incapacitat per pensar i gestionar polítiques públiques de cooperació suposen un risc elevadíssim de dinamitar no només una acció exterior envejada, sinó una potència i rigor de pensament, de pensaments. Al món encara vivim de renda. No sé per a quant de temps.

Els Drets Humans, la Cooperació i el Desenvolupament tenen el seu altaveu al

SOLIDARIS amb Rita Marzoa

Rita Marzoa Periodista

CATALUNYA ` RADIO

Cada dissabte, de 15.00 a 16.00 hores Sempre que vulguis a www.catradio.cat

46 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

FundiPau

30 anys impulsant la pau Els aniversaris són un moment privilegiat per fer una mirada enrere, fer-se conscient del camí recorregut, dels canvis que s’han produït al nostre voltant i dels reptes que se’n deriven. Com a entitat, és important fer aquest exercici per saber establir un diàleg amb els nous temps, adaptant-s’hi i alhora incidir en la seva construcció amb l’objectiu d’aconseguir que els drets humans, la justícia i la pau es consolidin per a tothom.

ARA I AQUÍ « 47

L

’any del 30è aniversari de FundiPau coincideix amb dos fets de signe ben oposat, tot i que molt relacionats. Per una banda, amb la que ja es pot considerar la major crisi humanitària del segle XXI, el conflicte de Síria. Per l’altra, amb l’aprovació del Tractat sobre Comerç d’Armes, una fita històrica que s’ha aconseguit gràcies a la feina coordinada de centenars d’organitzacions de la societat civil d’arreu del món durant més de quinze anys.

El conflicte de Síria evidencia que encara hi ha molta feina a fer per tal d’eradicar la violència i l’amenaça com a forma de relació entre les comunitats humanes i entre els estats.

El Tractat sobre Comerç d’Armes demostra que la coordinació i la constància del treball de la societat civil, pot assolir fites que s’havien considerat impossibles. Així, després de 30

anys, persistim a treballar pels grans reptes pendents, convençuts –i amb evidències– que l’opinió pública organitzada avança, tossuda, en la construcció de la pau.

Els orígens de FundiPau

El 28 d’abril del 1983 naixia oficialment a Barcelona la Fundació per la Pau, avui FundiPau. Només feia 8 anys de la mort de Franco i una tendra transició maldava per obrir escletxes de llibertat en un Estat espanyol en construcció. En l’àmbit mundial, la Guerra Freda impregnava les relacions internacionals i esperonava una cursa armamentística temerària.

Just aquell any, el president nord-americà Ronald Reagan va presentar al món la seva Iniciativa de Defensa Estratègica, més coneguda com a Guerra de les galàxies. La Unió Soviètica

va respondre les amenaces anunciant el desenvolupament i la instal·lació de nous míssils. A Europa, molts ciutadans, especialment a Alemanya i a la Gran Bretanya, es mobilitzaven per la pau i en contra dels blocs militars. A Catalunya i Espanya es debatia vivament sobre la permanència a l’OTAN. Aquest és el context en què es va gestar la fundació. Una de les persones que, sense saber-ho, més va influir en el naixement de l’entitat va ser el polític irlandès, cofundador d’Amnistia Internacional i Premi Nobel de la Pau, Sean MacBride. Alfons Banda, membre fundador de FundiPau i president de l’entitat durant 28 anys, ho recorda així: “A l’inici dels anys vuitanta hi havia molta preocupació per l’enfrontament dels dos blocs, el soviètic i l’occidental, del qual la cursa d’armaments n’era una evidència amenaçant. En aquesta atmosfera, Sean MacBride va pronunciar una conferència a Barcelona en la qual apostava per l’opinió pública com a factor determinant de l’evolució política. Aquest va ser el moment inspirador, que encara perdura.”

Xavier Masllorens, membre fundador de FundiPau i actual president de l’entitat, recorda les paraules de MacBride: “No sabeu la força que té l’opinió pública per millorar les coses.

Davant els poders públics, una opinió pública formada i informada pot canviar el curs de les coses.” I afegeix que “el ressò d’aquestes paraules va motivar que un grup de persones de diferents àmbits professionals ens reuníssim i decidíssim anar a totes.”

MacBride va assistir a la roda de premsa de presentació de la Fundació per la Pau, en un petit local del carrer Pau Claris de Barcelona. A Alfons Banda li resulta “inesborrable la imatge de la nostra primera conferència de premsa, en el petit primer local, ple com un ou de periodistes, i una mesa amb Sean MacBride, Joan Gomis, Fèlix Martí, Xavier Masllorens i jo mateix com a primer president”. Xavier Masllorens recorda que “la taula, rere la qual parlàvem, era inestable, només aguantada per dos cavallets desiguals, i els ponents vam fer esment del fet que des d’una taula inestable es podien fer grans coses, que no calia tenir grans estructures per millorar el món, sinó grans voluntats”.

De la Guerra Freda a la Primavera Àrab

Uns anys més tard, el 1989, un fet que semblava impossible va sacsejar la política i les relacions internacionals: la caiguda del mur de Berlín. Aquest esfondrament semblava posar fi a un món polaritzat en dos blocs. “Es va rebre amb una gran alegria perquè es creia que simbolitzava el final de l’anomenada Guerra Freda” afirma Xavier Masllorens, “però els anys

48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

següents van evidenciar que el nou món, ‘La fi de la Història’ que deia Fukuyama (1992), es basaria sobre la prepotència d’un sistema on preval el lucre, l’especulació i la competència per sobre la cooperació. Entenc que va ser un pas necessari però mal digerit”. Per Alfons Banda va ser “una enorme expectativa de canvi a escala mundial que s’ha frustrat, principalment per no voler avançar cap a nous paradigmes, no armats, de la seguretat”.

Els anys noranta van venir carregats de guerres, hereves de la rivalitat entre els dos blocs que van condemnar les poblacions de molts països i regions a la pobresa i a la inseguretat. I en comptes de fer passos cap al desarmament, es va iniciar una escalada de militarització, armamentisme i despesa militar. No va ser fins a finals de la dècada que va començar a obrir-se pas una nova lògica de la seguretat, amb nous plantejaments i propostes que apuntaven cap a la supressió de les desigualtats per superar les violències.

Però la crisi de l’11 S de 2001 i l’aparició del terrorisme internacional va fer reobrir els processos de militarització i va comportar la reculada en llibertats democràtiques en benefici de la pretesa seguretat. En alguns països es va viure un retrocés de la llibertat de premsa, d’associació o de circulació amb l’excusa de poder garantir la defensa de la ciutadania.

Els repetits fracassos d’aquest enfocament, les mentides que l’han justificat i els rebrots de violència que apareixen una vegada i una altra en zones on s’ha intervingut militarment, han fet que en els darrers anys hagi recuperat força el convenciment que un món més segur només es pot aconseguir amb una democràcia real, amb la participació de la ciutadania en les decisions sobre el seu destí i en la garantia ineludible dels drets humans per a tothom. La Primavera Àrab és un reflex d’aquest clam.

Avenços impulsats per la societat civil

En les darreres tres dècades, hem viscut i vivim processos eficaços i esperançadors que permeten avançar cap a l’assoliment d’objectius concrets de foment de la pau, control d’armes i desarmament. Processos que compten amb la tenacitat, la constància i la coordinació de les organitzacions de la societat civil d’aquí i d’arreu.

En l’àmbit de Catalunya, des del 1983 s’han donat passos clars i contundents en aquest sentit. Alguns exemples en són l’aprovació de la Llei de Foment de la Pau, la creació del Consell Català de Foment de la Pau i el naixement de l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau), una proposta sorgida de FundiPau i discutida i consensuada amb la resta de la societat

civil, la universitat i el món polític. Com recorda Xavier Masllorens, “Des del principi havíem parlat de promoure a Catalunya un centre de recerca i divulgació, com el SIPRI suec (Stockholm International Peace Research Institute).

El dia de la inauguració de l’ICIP a Catalunya va ser molt emotiu per a nosaltres.”

“Hi ha hagut altres moments emotius, en què hem recollit el fruit d’un treball callat i constant: la prohibició de les mines antipersones i de les bombes de dispersió, les manifestacions multitudinàries contra les dues intervencions a Iraq, la signatura del primer Tractat sobre Comerç d’Armes i, aquest any, la celebració dels nostres 30 anys en un concert al Palau de la Música amb la Locomotora Negra”, afirma el president de FundiPau. Per la seva part, Alfons Banda reconeix que “en l’àmbit institucional, en determinats moments hi ha hagut dubtes sobre què calia fer, naturalment!, i magnífiques discussions per prendre decisions (crisi dels Balcans, Fòrum 2004...), però mai no hi ha hagut desànim. El temps no fa sinó confirmar la intuïció inicial respecte de la importància i la força de l’opinió pública.”

En aquesta línia, Jordi Armadans, director de l’entitat, afegeix: “Quan veiem que en els

darrers 20 anys s’ha aconseguit el Tribunal Penal Internacional, els acords contra les mines i les bombes de dispersió o el recentíssim Tractat que ha de regular el comerç d’armes, ens hem de preguntar: sense la societat civil organitzada per la pau i els drets humans, s’haurien aconseguit aquests canvis? I la resposta, clara i contundent, és no.”

De la cultura de violència a la cultura de pau

Al llarg de la història ha quedat més que demostrat que la violència engendra més violència, que el greuges generats per la imposició de la força desperten l’instint de revenja i que aquesta espiral no té aturador. Segons Xavier Masllorens, “el tomb es donarà quan conflueixin dues circumstàncies. D’una banda que les experiències de resolució pacífica dels conflictes comencin a ser reeixides i es demostri que la via de la violència tapa els problemes però no els resol. Quan ens adonem que els exèrcits causen molts problemes afegits, que les amenaces reals no es poden resoldre amb tancs, avions i drones. I de l’altra, que hi hagi una massa crítica de la ciutadania que exigeixi un canvi de paradigma. Jo no ho veuré, però els fills dels meus fills sí.”

ARA I AQUÍ « 49

Sempre hem tingut clar que s’ha de treballar de forma coordinada amb altres organitzacions d’aquí i d’arreu per aconseguir generar canvis que millorin la vida de les persones En aquest sentit, des de FundiPau creiem que perquè es produeixi aquest canvi de paradigma cal que les noves generacions coneguin i assumeixin la cultura de pau. Per això des dels nostres inicis, apostem per activitats i materials d’educació per la pau.

En aquest camí cap a una cultura de pau, Alfons Banda assegura que “si parlem d’absoluts és ben difícil, tant si parlem de pau com de justícia o de llibertat, però si parlem de possibilitats raonables d’avançar molt significativament, no en tinc cap dubte. La història no és un cicle repetitiu sinó un camí que apunta a la humanitat plena.”

“Estic convençut que la cultura de la violència es podrà eradicar però els processos

històrics, els canvis culturals són lents i han de passar molts anys en què resolguem conflictes diversos de forma pacífica: amb mediació, negociant amb qui no ens entén gens, donant passes en una direcció diferent a l’actual. Cal que la força de la raó es vagi imposant a la raó de la força.” Hi afegeix Masllorens.

Els nous reptes

A Fundipau sempre hem tingut clar que s’ha de treballar de forma coordinada amb altres organitzacions d’aquí i d’arreu per aconseguir generar canvis que millorin la vida de les persones. I aquest continua sent el nostre tarannà, per això col·laborem amb ONG i xarxes de tot el món per tirar endavant objectius com ga-

rantir el compliment de la Llei espanyola de comerç d’armes, per evitar que el Govern espanyol vengui armes a països on la llei ho prohibeix; aconseguir la prohibició de les armes nuclears; evitar que s’avanci en la recerca de robots assassins –armes autònomes que actuen sense la intervenció humana–; avançar en la implantació de la cultura de pau, per aconseguir que la negociació i la diplomàcia siguin les eines de resolució dels conflictes, nacionals i internacionals, i tants d’altres. És innegable que la societat civil avança més ràpidament que els seus representants polítics.

Les multitudinàries manifestacions contra la guerra de l’Iraq del 2003 van evidenciar el clam popular per prioritzar les vies del diàleg i la negociació per davant de les armes, i el convenciment que ja no s’hi val a enviar persones a matar i a morir pels interessos d’algú, sigui qui sigui.

Des de FundiPau volem contribuir a avançar en aquesta direcció i el nostre principal repte, conclou Alfons Banda, és “tenir la imaginació i el coratge que ens permetin trobar els mètodes de treball i els recursos per mantenir els nostres objectius de sempre en un món canviant.”

Lourdes Vergés Responsable de comunicació de FundiPau

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Preu exemplar 3 € Subscripció anual (inclou l’IVA i les despeses d’enviament de 4 números): PPCC i Estat espanyol............................................. 15€ Europa......................................................................... 30€ Resta del món........................................................... 40€

Formes de pagament Xec bancari adjunt Ingrés al c/c: la caixa 2100 0227 11 0200272343 Domiciliació bancària:

Senyors, us prego que fins a nova ordre carregueu al compte o llibreta indicada els rebuts que us presentarà IGMAN - Acció Solidària en concepte de subscripció a la revista ONGC

Fonollar, 14 · 08003 Barcelona Tel. 935 334 238 Fax 933 192 224 c.e.: ongc@igman.cat www.ongc.lesrevistes.cat

Nom i Cognoms Adreça

Població Telèfon

Codi Postal Titular del compte

Caixa/Banc

Adreça Entitat

Població Oficina

Control

Número de compte

C.P. Signatura

50 »

ONGC

ELS LLIBRES

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Una tria de Jordi Fexas

Vides hipotecades

Això no és africà!

Ada Colau i Adrià Alemany

Marc Serena

Angle Editorial (Barcelona 2012)

La Magrana – RBA (Barcelona, 2013)

Pagès Editors (Lleida, 2013)

El dret a l’habitatge ha estat un dret sistemàticament vulnerat. Amb l’esclat de la crisi, a les dificultats d’accés que arrossegàvem històricament, s’hi sumarà la pèrdua de l’habitatge per part de milers de llars. Desnonaments, execucions hipotecàries, famílies desallotjades i endeutades de per vida...

Però com hem arribat fins aquí?

El llibre explica les causes, assenyala els responsables d’aquesta situació, analitza el paper que han tingut les administracions públiques i posa en relleu la lluita que des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca s’està duent a terme amb testimonis en primera persona.

Escrit per dos dels fundadors de la PAH, Vides hipotecades també ens dóna consells i recursos útils per defensar el dret a l’habitatge i evitar els abusos de poder de les entitats bancàries.

«Vides hipotecades és un llibre valent. Un d’aquells llibres que irrompen sense demanar permís, en el moment just en què els mateixos poders que han generat la crisi es disposen a pactar la seva impunitat i a culpabilitzar els més vulnerables.»

Del pròleg de Gerard Pisarello.

Això no és africà! diuen molts habitants del Caire a la Ciutat del Cap, quan se’ls parla dels amors que no són entre un home i una dona. Aquest és també el pretext perquè hi hagi persones perseguides, amenaçades, expulsades de les seves pròpies famílies, empresonades o tingudes per «posseïdes pel diable». El periodista Marc Serena viatja set mesos (2011-2012) de nord a sud del continent per retratar de manera meticulosa unes de les persones més desconegudes i sovint desemparades d’aquest continent: gais, lesbianes, bisexuals, trans i intersexuals. Una cuinera, un imam, una mare de família o un informàtic són els protagonistes que il·lustren aquesta sexualitat amagada i perseguida que sovint s’ha d’enfrontar al govern, a la policia, als jutges, als mitjans de comunicació, a la família, i sobretot a la imcomprensió i el rebuig que sobre la seva sexualitat generen en la majoria de societats africanes.

Una manera d’estimar “obra del diable i de mals esperits” i en el millor dels casos fruit de males companyies i del contacte amb les “perversions occidentals”. Així és com són vistos els protagonistes d’aquest llibre, en unes latituds on potser no tot és possible però sí que hi ha moltes coses que estan per fer.

Fèlix Martí és la mena de savi generós amb el propi coneixement i amb els aprenentatges que assoleix. A Déus desconeguts ens proposa un viatge a l’Orient per conèixer en directe les religions nascudes a Àsia. És un itinerari que explica les pràctiques religioses que ha observat a l’Índia, Sri Lanka, el Nepal, Birmània, Tailàndia, Laos, Cambodja, el Vietnam, la Xina i el Japó.

Hi trobarem un Fèlix Martí fascinat per unes tradicions espirituals i unes icones de la divinitat molt allunyades de les cultures occidentals, que expressa impressions i opinions que ens ajuden a interpretar missatges i símbols valiosos per a qualsevol persona.

El llibre no és una guia de viatges, però serà útil als que vulguin descobrir les contribucions de les religions de l’Orient al patrimoni espiritual i estètic de la humanitat.

Déus desconeguts ofereix un viatge cultural sense cap pretensió catequètica confessional. Presenta de manera respectuosa tradicions espirituals que potser no coincideixen amb la pròpia del lector, però de les quals pot rebre efectes positius.

Déus desconeguts Fèlix Martí

LES MÚSIQUES « 51

Mara Aranda i Solatge

La Terrasseta de Preixens

Folk

Rumba-fusió

La prolífica cantant valenciana Mara Aranda presenta el segon disc d’un dels projectes on milita actualment, Solatge. Amb aquesta formació que reuneix autèntiques figures del folk ja va gravar un treball extraordinari, Dèria (Sonifolk, 2009), on extreia or sonor de velles tonades i romanços dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó. I ara reincideix amb nota. L’acompanyen l’arpa vidriosa del gran instrumentista cerdanyolí Josep Maria Ribelles; el no menys gran Eduard Navarro, que a més de tocar multitud d’instruments és peça clau en la feina d’arranjaments i composició; Jota Martínez amb viola de roda, busuqui, etc., i Abel Garcia, amb viola de roda, lauto i baglama.

El resultat és un disc amb paleta tímbrica extraordinària, una combinació de veus treballades amb subtilitats instrumentals que va merèixer el guardó a millor disc de folk de l’any en els premis que convoca el Col·lectiu Ovidi Montllor. Si a tot això hi afegim un repertori de pes que abasta cançons de bressol (“Mareta”), romanços fets de sang i fetge (“Lo testament”), graciosos balls occitans (“La papallona”), noves composicions amb els sofisticats ritmes coixos (“Se n’anireu”) i jotes tradicionals posades convenientment al dia, el resultat és rodó. Folk dens i contundent, amb instrumentació de luxe al servei d’una de les veus carismàtiques de la música d’arrel actual.

Prepareu-vos per la festa i la disbauxa sense perdre el nord i sabent bé contra qui discurseja aquest grup de ponentins: justament contra els depredadors a què fan referència al títol del seu segon disc. Uns “Rapinyarires” que són cosins germans o descendents d’uns altres a qui ja cantava l’himne de Pi de la Serra “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, i que aquí el mestre s’anima a tornar a cantar des de La Terrasseta de Preixens. També s’apunta a la festa Tomeu Penya, que canta la rumba que tira cap a Mallorca, “No tinc son”, una cançó que acaba, això sí, amb una mescla que també remet a “L’endevinalla” dels referencials La Troba Kung-Fú. Un altre convidat de luxe és El Petit de Cal Eril, a “Muntanyes”. La txaranga de La Terrasseta de Preixens continua i s’accelera amb “Anem a les cavernes” o “El dia que tot exploti”. La fusió més surrealista és en cançons com “Rumbero de metall”, on s’atreveixen a evocar Iron Maiden o arrenquen amb una rapidesa propera als embarbussaments (“Confós”). Però a la vegada no perden l’aire folk en peces com “El ritme”, la sintonia “Pels carrers de la ciutat” o la festiva “Diumenge”. La producció de Marc ‘Xerramequ’ Serrats es nota en la valentia de cançons com “Si vull sóc” o la represa final de “No tinc son”, tranquil·la fins que arriba el rebombori que fa que tothom tremoli. Molta festa i disbauxa per arribar amb alegria .

Lo testament (Bureo Músiques)

Jordi Martí

Rapinyaires (Casafont Records)

Helena M. Alegret

Niño Josele & Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona Live at the Kursaal Theater (DiscMedi / Warner Music) Folk-flamenc Tot i provenir de dos mons aparentment distants com són la cobla de sardanes i el flamenc, tant la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona com Juan José Heredia ‘Niño Josele’ han donat bona mostra del seu eclecticisme musical amb projectes amb Roger Mas, Pascal Comelade o David Esterri i el Conjunt Badabadoc els primers i al costat de Lenny Kravitz, Alicia Keys, Elton John o Joan Manuel Serrat el segon. La trobada entre uns i l’altre era, per tant, qüestió de temps. Tot i això, a priori l’encaix semblava complicat, i més si hi sumem un quintet de jazz que esdevé la tercera pota de l’espectacle. El resultat són més de cinquanta minuts de música repartits en vuit peces.

Flamenc? So de cobla? Jazz? World music? No, no, no i no. O sí, sí, sí i sí, si entenem els gèneres musicals d’una manera ben oberta i lluny de les ortodòxies. Aquesta és la gràcia de l’invent, que no grinyola i que enganxa.Una música que fa viure harmoniosament peces de Bill Evans, Federic Mompou, Francis Hime i del mateix Niño Josele, que acaben amb una interessant versió d’“El noi de la mare”. Un disc on tot té un equilibri natural, gens forçat. En cap moment es presenta com un combat entre maneres d’entendre la música, al revés: cada formació reforça i matisa el que està tocant l’altra. Una petita joia.

Joaquim Vilarnau

52 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La insubmissió al trilingüisme de Bauzá:

l’opció més contundent i arriscada

ESPAI ILLES « 53

Fa poc més de tres mesos que els mestres de les Illes Balears van decidir suspendre temporalment (que no desconvocar) la vaga indefinida que havien començat dia 16 de setembre i d’ençà no s’han aturat. Acaben de presentar la campanya “Exercim el dret a ensenyar en català” i s’han convocat jornades de vaga per recordar que les reivindicacions continuen desateses i que la Conselleria d’Educació no té voluntat de diàleg. A Mallorca, l’aturada va ser el 8 de novembre, coincidint amb l’Asssemblea de Batles que va debatre una moció de suport a la comunitat educativa; a Eivissa i Formentera va ser el dia 11, dia que el Govern tenia previst començar l’avaluació de l’aplicació del TIL a 50 centres educatius, i Menorca encara no té dia decidit. Així doncs, el motor que va empènyer la manifestació més gran en la història de les Illes Balears continua en marxa i els mestres ens continuen donant lliçons de dignitat, força i determinació. Manteniu-vos informats i llegiu com podeu donar suport a l’Assemblea de Docents al blog http://assembleadocentsib.blogspot.com.es i llegiu, si us ve de gust, l’article d’opinió que ens ha fet arribar el corresponsal de l’Ara a les Illes Balears, Enric Borràs Abelló.

54 »

ONGC

E

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

ls mestres i professors que lluiten contra les retallades, les imposicions i el trilingüisme del president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, han optat per l’opció més contundent i arriscada: negar-se a aplicar el decret del Tractament Integrat de Llengües, el TIL. Intenten la insubmissió a l’eina legal que elimina la possibilitat de la immersió lingüística i redueix l’ensenyament en català a un terç de les hores de classe.

L’anomenen “desobediència civil” i la preparen amb una por que ni tan sols els deixa dir-la pel seu nom: insubmissió. L’Assemblea de Docents i el sindicat STEI-i apleguen suports entre els professors, compromisos anònims, noms de mestres disposats a negar-se a fer classe en un idioma que no sigui el propi de les Illes Balears. I ho fan assegurant que mantindran la confidencialitat dels disposats a negar-se a acatar les ordres.

Aquesta confidencialitat hi és per la mateixa raó per la qual no fan servir la paraula insubmissió: la por. La por de les represàlies d’un Govern obsessionat en contra de la llengua pròpia i de tot allò que simbolitzi els Països Catalans. El Govern d’un PP al·lèrgic a qualsevol símbol o fet cultural que mostri els punts en comú entre els illencs i els catalans del continent, tal com va demostrar dimarts 5 de novembre la presidenta del Parlament, Margalida Duran, obsedida per expulsar un llaç amb les quatre barres de l’hemicicle.

A Galícia 4.500 mestres i professors es varen declarar insubmisos al trilingüisme de

Els mestres i professors que lluiten contra el TIL han optat per l’opció més contundent i arriscada: negar-se a aplicar el decret Núñez Feijóo; sense que s’obrís cap expedient.

Però el PP gallec va anar aplicant el trilingüisme de manera gradual, va començar fa anys i encara no l’ha dut a tots els centres. Bauzá ha tirat pel dret: d’un any per l’altre, l’ha volgut imposar a totes les escoles i instituts públics.

Després del fracàs de la mal anomenada “lliure elecció de llengua” a l’escola –en què tan sols una petita minoria va optar per l’espanyol–, el PP balear ha hagut d’optar pel TIL per arraconar el català. I ho ha fet per la via directa.

Amb aquests antecedents, si es té en compte el caràcter de buldòzer del PP balear, és normal que els docents tinguin por. I encara més després de la negativa reiterada del Govern de negociar ni una coma del rovell del conflicte, o amb el precedent dels expedients als tres directors d’institut de Maó suspesos de sou i feina per negar-se a aplicar un projecte lingüístic que no havia aprovat el consell escolar del seu centre.

Però aquesta por també és una feblesa que fa més difícil l’èxit de la insubmissió, de l’única manera, ara com ara, d’evitar el TIL. Amb Bauzá enrocat i tancat al Consolat de Mar qualsevol mena de pacte és inviable i els professors només poden optar per la unilateralitat de dir

no. Però a la vegada tenen la por en contra, la pitjor amenaça en contra de la unitat de la lluita.

També cal tenir en compte que els professors que han d’aplicar el TIL i fer classe en anglès o espanyol no són tots. Per molt que els altres signin la desobediència civil, no la podran dur a terme i tot el pes recaurà damunt dels qui haurien d’ensenyar en foraster. Això tampoc no afavoreix la unitat d’acció i fa més fàcil al Govern saber qui és que compleix les seves ordres i qui no.

Amb la manca de negociació tot i la vaga indefinida els docents no tenien més opcions que la de negar-se a aplicar allò que és injust.

Ara hauran d’aconseguir estar units per fer-ho. És un repte difícil, però també és l’única manera de mantenir viva la lluita real contra un Govern que fa servir la llengua d’arma contra el seu propi poble. La insubmissió és l’única sortida que Bauzá ha deixat als mestres.

Enric Borràs Abelló Periodista

56 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Trenkaband, cançons després de la guerra

Trenkalòs va iniciar la seva activitat en l’àmbit de la cooperació internacional a mitjans dels anys noranta. Veníem del món de la fotografia i del periodisme i, en un primer moment, la intenció era transmetre informació, ja fos mitjançant escrits, fotografies o conferències. Però aquest objectiu va anar evolucionant cap a treballs més palpables sobre el terreny, principalment als Balcans i a Àfrica.

I

ves per on, quan et trobes treballant en un orfenat, una escola o un camp de refugiats, quan ho vius des de dins i a poc a poc vas començant a formar part d’aquelles realitats que volies explicar, augmentes encara més el bagul dels coneixements i de les històries viscudes.

Històries magnífiques, però també horribles.

Aleshores també t’adones que hi ha coses, tan bones com dolentes, que és millor no guardar-se per a un mateix. Fins al punt que comences a valorar com a fonamental transmetre els coneixements apresos a llocs on molt poca gent té accés: la ignorància és una de les causes de males pràctiques en el món de la solidaritat, on tot sembla “màgic i preciós.”

I més articles, i més fotografies, i més xerrades... Fins que un dia iniciem el projecte del documental Homenatge a Srebrenica, on s’exposen els fets d’aquell genocidi. I ho fem amb un guió diferent: un genocidi explicat mitjançant la banda sonora escrita per Laia Carrera després de conviure amb els supervivents i de conèixer de primera mà les conseqüències d’aquella massacre.

L’èxit d’aquell treball ens va portar a pensar que, segurament, el format clàssic de les xerrades i els articles escrits començava a quedar una mica monòton, especialment si ens adreçàvem a un públic jove. D’aquesta manera naixia el grup de música TRENKABAND.

ARA I AQUÍ « 57

El públic es pot acostar més a les sensacions que pateixen massa persones lluny d’aquí, o de vegades més properes del que ens pensem La gent de la TRENKABAND havíem començat a crear un repertori musical amb temes escrits amb aquelles experiències viscudes arreu, algunes de precioses, altres de brutals, que crèiem que seria bo poder compartir amb més gent.

“Vine amb mi” explica la tragèdia dels nens soldat a Àfrica, “...Em vas dir: si vols menjar, vine amb mi. Els teus amics ara són herois perquè van dir que sí...” .

“Ana”, la cançó que parla de la filla del general Ratko Mladic, que es trauria la vida en saber de les atrocitats comeses pel seu pare durant la guerra de Bòsnia, “...i no vas voler créixer més, vas aturar-te d’un cop sec, uns ulls de vidre i una lluna que se’n va…”

Cançons que ens permetrien explicar històries que mai no hauríem volgut viure, però que hi són, i que no es poden oblidar. Concerts per cantar i parlar sobre Palestina, el Tibet, Àfrica…

Avui, després del CD Llàgrimes de Potocari (banda sonora d’un genocidi, del film Homenatge a Srebrenica) la TRENKABAND ja ha publicat el CD Amb sorra a la mirada-cançons de després de la guerra, format per 9 temes amb històries d’arreu del món.

I l’últim CD Llavis sense veu, amb 8 temes més, aquesta vegada incloent-hi també cançons amb temàtiques més properes, com la defensa de la llengua amb la cançó “Uri” “…

vas haver d’aguantar un policia pollós que sempre cara al sol et deia un altre cop ¡hábleme en español!.”; o “Dona”, que tracta de la violència masclista, i la lletra de la qual ha estat escrita per una dona maltractada “…només vull somriure i viure amb el que m’has deixat, sóc una dona, no un mirall trencat...”

La TRENKABAND està formada per Bàrbara Vidal, veu principal; Jordi Rodri, guitarra acústica i veu; Marc Pagès, baix elèctric; Carola Danés, flauta travessera; Gerard Civat, teclats i veu, i Noël Meya, bateria.

I després de l’última nota t’adones que potser sí que, d’aquesta manera, el públic es pot acostar més a les sensacions que pateixen massa persones lluny d’aquí, o de vegades més properes del que ens pensem.

Bàrbara Vidal TRENKALÒS

58 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

25 anys enfortint la comunitat Un repàs a la història de la Fundació Ser.Gi (Servei Gironí de Pedagogia Social) permet veure, a grans trets, quins han estat els principals focus de vulnerabilitat social del nostre país. Perquè Ser.Gi ha estat sempre una entitat dinàmica, que ha sabut copsar els col·lectius amb més risc d’exclusió social i treballar per millorar la seva qualitat de vida.

A

les acaballes dels 70, en plena transició, un grup de persones posava en marxa la Comunitat d’Acolliment les Tremoledes, a la Vall de Bianya, al cor de la Garrotxa. Es tractava de donar una alternativa a la mainada òrfena, que substituiria els tradicionals hospicis públics. Més endavant, el germen del que ara és la Fundació s’ocuparia, a la dècada dels 80, de la lluita contra les drogodependències.

En aquells moments la heroïna feia estralls entre la gent jove i el seu tractament i preven-

ció va anar prenent força dins l’entitat, fins a constituir una via pròpia: la Fundació Teresa Ferrer, que actualment continua treballant en l’àmbit de les drogodependències. És l’any 1987 quan la Fundació Ser.Gi deixa de ser associació i es constitueix com a tal. En aquests inicis, el plantejament de la Fundació era el de ser una entitat de segon nivell, que no fes intervenció directa sinó que donés suport als professionals que estaven a primera línia, mitjançant formacions, creant materials, edi-

tant textos o donant suport a entitats. A finals del 1999, però, la Fundació reprèn la intervenció directa, sense abandonar la línia consolidada de suport als professionals.

Ja som als 90 i alguns professionals reconeguts i vinculats a l’entitat, com el pedagog Francesc Carbonell o l’educador i activista Sebas Parra, apunten que la incipient població immigrada –llavors un 2% de la població catalana–, jugaria un important paper en el futur de Catalunya. La Fundació Ser.Gi va saber lle-

ESPAI CeDRe « 59

gir aquestes prediccions i avançar-se: quan la immigració dels països empobrits va començar a arribar de manera notable, la Fundació feia anys que treballava per la inclusió i la cohesió social. Fruit d’aquest treball, es va posar en marxa la primera Escola d’Estiu d’Interculturalitat que es va fer a Catalunya. «Recordo que venia gent del País Basc, de Madrid, de les Illes, de València... Era un punt neuràlgic de formació i innovació entorn d’aquesta temàtica.», diu en Bru Pellissa, director tècnic de la Fundació.

De l’Escola d’Estiu d’Interculturalitat se’n van arribar a fer 20 edicions. Però ara fa tres anys, el Consell Assessor de l’Escola d’Estiu, integrat per una quinzena de persones de reconeguda trajectòria professional en l’àmbit social, van iniciar un ric debat sobre la caducitat del format escola, que va convergir en el I Fòrum d’Inclusió Social i Ciutadana. «El canvi més important va ser passar de ser un espai de formació, com era l’escola d’estiu, a ser un espai d’intercanvi.», diu el director de Ser.Gi.

En el pas de l’escola al Fòrum, hi ha també un canvi conceptual per deixar de parlar d’interculturalitat a inclusió social. En aquest sentit Pellissa diu que, encara ara, la interculturalitat s’associa massa a un esforç d’integració per part de les persones immigrades. En canvi, «el concepte interculturalitat planteja un model molt més social i comunitari que implica tots i cadascun dels estaments presents a la societat.» El Fòrum ja parla d’inclusió social perquè «si en un moment determinat sí que és

60 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

el col·lectiu immigrat el que pateix més les retallades de drets socials, a partir del 2011, quan iniciem el Fòrum, el col·lectiu social que pateix aquestes retallades és molt més ampli.»

Un altre dels llegats de l’entitat que destaca en Bru Pellissa és l’Escola d’Educadors Especialitzats que acabaria desembocant en la Diplomatura d’Educació Social a la Universitat de Girona. Aquesta escola va ser la resposta necessària a una sèrie de professionals que treballaven amb la mainada òrfena, amb més bona voluntat que formació. «L’Escola d’Educadors és una experiència molt interessant perquè eren persones que estaven treballant, al mateix temps que s’estaven formant. Una formació molt vivencial. Ideològicament és molt important perquè s’intentava reflexionar des de la pràctica.» afirma Pellissa.

25 anys de la Fundació

A l’hora de fer balanç dels 25 anys, des de l’entitat s’apunta la professionalitat, les col· laboracions i el treball en xarxa, com a carac-

A l’hora de fer balanç dels 25 anys, des de l’entitat s’apunta la professionalitat, les col·laboracions i el treball en xarxa, com a característiques pròpies

terístiques de l’ADN de l’entitat. Segons el director de l’entitat, això en part té a veure amb l’arrelament territorial que busca l’entitat, però també està relacionat amb què acostumen a «treballar amb fenòmens complexos i que, per tant, necessiten diversos punts de vista.» Pellissa també destaca la voluntat de fer un treball comunitari en un sentit ampli –que impliqui la població, però també els professionals, les entitats i les administracions– i el fet de ser pioners.

I en posa algun exemple: «En el cas dels infants

quan comencem fa 35 anys, implementem una metodologia que s’estava duent a terme a França, que és el que després han estat els centres residencials d’acció educativa», que van suposar un trencament amb la línia d’asil i l’inici del treball amb petites comunitats de vida quotidiana.

Però se’n podrien afegir d’altres: la incorporació de les famílies en el tractament de les drogodependències o el treball en l’àmbit de l’habitatge que van obrir l’any 2002, quan la crisi encara no havia deixat veure les seves orelles.

ESPAI CeDRe « 61

De fet, ja l’any 1996 la Fundació Ser.Gi va fer un primer estudi sobre temes d’habitatge però vinculat a la immigració. «En aquells moments les persones immigrades que volien comprar o llogar un pis ja tenien problemes de racisme.» Després s’han desenvolupat altres experiències per territori gironí. Però potser la que ha tingut més ressò és la de la masoveria urbana, iniciada gràcies al suport rebut de la Marató de TV3. La masoveria urbana permet abaratir el cost de lloguer, a canvi que el llogater faci una sèrie de millores en l’habitatge, calendaritzades i quantificades. Amb aquesta innovadora experiència, «Hem aconseguit fer veure que és possible.», diu en Bru Pellissa.

Però la Fundació Ser.Gi és molt coneguda, i reconeguda, en l’àmbit educatiu gironí per tots els programes adreçats a joves provinents de col·lectius més vulnerables: Porta d’Accés, Altricis, Youthme, Pigmalió, Futbolnet –el projecte de la Fundació del FC Barcelona–...

Inicialment, els projectes educatius estaven adreçats a l’acollida i integració de l’alumnat

Com diu Francesc Carbonell, en el cas nacional la gent ha dit prou i ara la societat també hauria de dir prou en l’àmbit social

nouvingut. Però actualment, i adaptant-se als nous temps, tots aquests projectes giren entorn l’assoliment de l’èxit escolar o l’assoliment de l’èxit a la vida.

Mirant cap al futur, Pellissa creu que les entitats socials, nascudes sovint, com Ser.Gi, d’una pulsió personal o professional per canviar una realitat injusta, han de fer un replantejament. Moviments com el 15-M o el naixement de plataformes com la d’Afectats per la Hipoteca són símptomes de la metamorfosi

que viu la nostra societat. Per a Pellissa, «Com diu en Francesc Carbonell, en el cas nacional la gent ha dit prou i ara la societat també hauria de dir prou en l’àmbit social.»

Sònia Cervià i Vidal periodista

62 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Educar per transformar A SED tenim l’educació com el pilar fonamental del nostre treball, ja sigui al Nord amb la sensibilització com al Sud amb els diferents projectes a països empobrits.

ESPAI LLEIDA « 63

J

a fa uns anys enrere que des de SED hem fet la nostra petita transformació en l’educació, en una educació crítica per als més joves sobre els problemes que envolten el món on vivim buscant una transformació social en clau de justícia i solidaritat. Entenem l’Educació pel Desenvolupament (EpD) com un procés que, a través del coneixement i l’anàlisi crítica de la realitat, genera reflexions, actituds i accions crítiques en les persones i les fa subjectes responsables i actives (compromeses localment i internacionalment), a fi de construir una societat civil, tant al Nord com al Sud, compromesa amb la solidaritat (entesa com a coresponsabilitats en el desenvolupament en què estem totes les persones implicades) i amb la transformació de les estructures i les relacions injustes. Pretenem construir una societat crítica, políticament activa i socialment compromesa amb un desenvolupament més just i equilibrat.

Entenem l’EpD com un procés que genera reflexions, actituds i accions crítiques en les persones i les fa subjectes responsables, actives i compromeses.

Creiem que no podem seguir sols amb la realització d’accions al Sud, sinó que el canvi més important que hem de realitzar és primer el del nostre voltant, el d’educar per transformar buscant que les accions que realitzem al Nord tinguin realment una repercussió en els països del Sud. Com a ONG vinculada majoritàriament a l’educació des de fa uns anys ens hem allunyat

de la realització de projectes relacionats amb la construcció d’infraestructures, primerament pel gran cost energètic que suposen aquests grans projectes, i perquè això xoca directament amb la imatge d’educació que defensem des de l’organització. La majoria dels projectes que tenim en països com el Paraguai, Tanzània, la República Centroafricana i Madagascar són eminentment educatius amb els més joves,

64 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

busquen i lluiten per un dret fonamental que és el dret a l’educació. Aquest treball que realitzem des de l’organització no seria possible sense l’ajuda i el seguiment que ens fan els germans maristes desplaçats a aquests països, són realment ells els que fan que els projectes tirin endavant durant tot l’any i no solament els mesos d’estiu on cada any l’ONG envia voluntaris.

Tal com hem comentat busquem que el nostre treball no se centri exclusivament en els països més empobrits, creiem en un canvi global, per això treballem amb molta força a les escoles, també amb els més joves per arribar a tenir una societat crítica i compromesa amb les desigualtats del món.

Tal com ens recorda Pere Casaldàliga “no existeix un primer món desenvolupat i un tercer món subdesenvolupat, sinó un únic món mal desenvolupat.”

Què és sed?

Solidaritat, Educació i Desenvolupament som una organització no governamental que treballa la SOLIDARITAT amb els més desatesos del Sud, L’EDUCACIÓ al Sud per fer créixer la seva dignitat i autoafirmació. L’educació al Nord per fomentar consciències crítiques i el DESENVOLUPAMENT per potenciar la capacitat d’autonomia i autogestió, a partir de la nostra ajuda i col·laboració.

Des de la delegació de SED a Catalunya cada estiu realitzem els Camps de Treball Missió (CTM), on un grup de voluntaris que ja han demostrat una sensibilització amb la cooperació i el voluntariat decideixen realitzar als mesos d’estiu una experiència en algun dels països on SED està treballant. El camí cap aquest CTM no comença el dia que el voluntari agafa l’avió, sinó que prèviament es realitzen forma-

cions en caps de setmana on l’equip de formació i les persones que marxen als CTM comparteixen no sols informació sobre el país en qüestió on aniran a passar 40 dies, sinó que es busca entendre la solidaritat com un concepte de trobada, apropar de manera respectuosa les comunitats i cultures del Sud, i implicar les persones en accions en favor del desenvolupament al Nord.

Sed a Lleida

Des de fa mes 15 anys va néixer la delegació de Lleida, formada majoritàriament per mestres, educadors, monitors de lleure, joves i altres professionals que res tenen a veure amb l’educació però que aporten la seva experiència positiva.

Ens reunim periòdicament per fer activitats de sensibilització amb els més joves, campanyes com la donació de sang o les col· laboracions periòdiques amb altres entitats i sobretot un treball amb la Coordinadora ONGD i aMS de Lleida.

Una tasca important que fem són les xerrades per apropar a la societat de Lleida les realitats que els voluntaris han experimentat durant l’estiu.

Iñaki Marqués Rodríguez SED Lleida

www.estudilogo.cat estudi@estudilogo.cat

66 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

L’ONG DEL CATALÀ « 67

La llengua comuna i de cohesió social Era al tombant de segle quan es començà a plantejar el repte. Tot just s’iniciava l’esperançador segle XXI quan des de l’entitat, internament, es posaren les bases per començar a treballar en un nou àmbit, en la nova migració dels anys noranta, que potser fins llavors no s’havia plantejat amb tota la seva complexitat. La Plataforma per la Llengua, des de llavors, centraria una part molt important dels seus esforços a fer del català la llengua d’acollida.

L

’entitat, ja llavors, duia a les seves espatlles una tasca ingent desenvolupada des de desembre de 1993 –data de la seva fundació, per tant, ara fa vint anys– en l’àmbit socioeconòmic, especialment en l’etiquetatge de les grans empreses, però també al cinema, a l’Administració, a les universitats o en temes de conscienciació lingüística. Amb el pas dels lustres i de les campanyes de sensibilització, d’argumentaris i de reunions, el món econòmic comença a interioritzar que l’ús de la llengua els aporta un valor afegit, tot responent a la responsabilitat social corporativa.

Si el grup de joves que la impulsà, molt vinculat als joves de la Coral Sinera i els Lluïsos de Gràcia, tenien clar de bon inici quines havien de ser les metodologies a seguir en el moment

en què l’activista Crida a la Solidaritat es dissolia, continuen presents aquell rigor desitjat, aquella estima per l’eficiència, aquella voluntat d’eficàcia, aquell anar per feina que tant els caracteritzava dins del món associatiu i que encara avui és un dels principals trets definidors.

L’acollida, l’escola i les oportunitats

En aquest moment, ja al nou mil·lenni, després d’una anàlisi global de la llengua i de la societat, l’ONG proposa que un dels reptes més importants de la societat actual es converteixi en una oportunitat. Martí Gasull, ànima i fundador de la Plataforma per la Llengua, que ens deixà abans d’hora a l’Himàlaia, expressava en aquest sentit en un article a La Corbella, re-

68 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

vista de la Plataforma, que aquestes “han estat sempre terres de pas, obertes a diferents pobles i enriquides constantment a partir d’aquestes noves aportacions (...) la llengua catalana n’ha estat el vehicle integrador, ha estat un dels principals mitjans pels quals els nouvinguts s’han sentit catalans”.

L’escola seria fonamental en aquest aspecte, com en molts d’altres. Així, tot i els diversos intents per laminar-la, continuen vigents “els principis de l’escola catalana i la metodologia de la immersió com a eina per aconseguir una escola integradora, catalana, de qualitat i equitativa per a tothom” com recorda la filòloga Teresa Casals, que coneix de primera mà la tasca ingent que va suposar des de finals de la dècada dels setanta el reciclatge de mestres per poder oferir, ja en democràcia, l’escola que hom havia somniat. “I ho hem fet amb pau social i d’acord amb uns principis pedagògics avalats i elogiats” emfasitza amb fermesa i cordialitat Casals, portaveu de Som Escola. Si els més petits ja disposaven de l’escola, eren necessàries igualment propostes per als que s’incorporaven al món laboral.

Calia, doncs, reforçar el català com a eina principal de l’acollida, per ser aquest el millor instrument per permetre al conjunt de nous catalans, provinents de contextos molt diversos i distints també entre ells, incorporar-se a la nova societat tot aportant –i rebent– influències que els farien ser partícips del present i el futur. El català és, en aquest marc, la millor eina de cohesió social, l’instrument necessari, imprescindible; la llengua comuna d’entre les gairebé 300 que es parlen i conviuen en places i carrers i que suposen, al mateix temps, una riquesa i una pluralitat de la qual com a país no volem prescindir.

Pel professor de la Universitat Oberta de Catalunya Josep-Anton Fernàndez, l’aprenentatge del català per part de la població que no la té com a llengua materna, i per tant la gestió de la llengua, s’ha de plantejar “en termes de ciutadania, per tant, de drets i deures, de reconeixement i respecte, i d’oportunitats”.

En aquest sentit, i trencant alguns dels tòpics que sovint s’han esgrimit, Fernàndez –lúcid– remarca que “és una evidència que no hi ha llengües més difícils que altres, és més aviat una qüestió d’exposició a aquestes llengües, i de com s’ensenyen, i de quins àmbits existeixin per poder utilitzar-les. Allò determinant és la percepció i el valor que els donem, i la relació afectiva que s’estableix”.

Cal reforçar el català com a eina principal d’acollida, per ser aquest el millor instrument per permetre al conjunt de nous catalans incorporar-se a la nova societat Trenquem murs i obrim fronteres

Amb aquesta convicció, i coneixedors de la realitat social del país, l’ONG del català desenvolupà tot un seguit d’iniciatives dirigides a fer evident el valor de la llengua i la seva utilitat en aquest procés. I d’aquí a la creació d’una xarxa d’entitats de nouvinguts amb les quals es treballa amb aquests mateixos objectius, hi ha només un pas. Aquesta col·laboració continuada amb el temps, assessorament i bon fer, es visualitza per Sant Jordi any rere any. I és que en català es trenquen murs i s’obren fronteres –com assenyalava un dels lemes utilitzats– i per això, els catalans d’origen pakistanès, equatorià, xinès, marroquí, senegalès i de més d’una trentena d’orígens diferents expressen junts la seva voluntat i, adreçant-se a la població d’acollida, els demanen que també s’hi impliquin. “Si us

plau, parla’m en català”, deia el clam, i és que de res serviran els cursos que s’ofereixen des de les institucions, i que són molt necessaris i que caldria potenciar-los encara més, si després els catalanoparlants no se’ls adrecen en català i no els permeten practicar, aconseguint-ne més fluïdesa i obviant la timidesa primerenca.

Aquesta petició formulada pels catalans d’arrels amazigues, o provinents de Bolívia, espera una resposta satisfactòria, una resposta sincera que no pot quedar en una declaració d’intencions. Suposa, la resposta que cal donar, una implicació desinteressada, des del voluntariat, en les parelles lingüístiques o els grups de conversa ideats per a l’ocasió, però també a la feina, al comerç o a les cafeteries. Els treballadors, estudiants, pensionistes o aturats són la peça necessària. I no n’hi ha per menys, ja que no es tracta d’una qüestió menor.

L’ONG DEL CATALÀ « 69

En un moment com l’actual, en què els horitzons del país es van definint i es fan més explícits, el valor de la cohesió –si és que mai ha deixat de ser crucial– es fa novament present i pren, si es pot, una rellevància encara més transcendent. I aquí el món associatiu, les organitzacions no governamentals, hi tenen molt a dir, ja que la seva participació assegura aquests resultats. La cohesió ha estat sempre un dels principals elements adjectivadors de la nostra societat, que ha defugit qualsevol altra fórmula, per ser aquesta la més preuada.

L’ONG del català, amb els vint anys d’experiència que l’avalen, hi esmerçarà tots els esforços de què disposi, això segur. I és que si al llarg d’aquestes dues dècades han estat contínues les campanyes, estudis, propostes i accions que s’han anat ideant, impulsant o realitzant, els primers resultats d’aquesta cursa de fons ja

són visibles. Tot i així, encara queda feina per fer, drets per defensar i àmbits en què encara és necessari que el català hi esdevingui plenament normal. Pel que fa a l’acollida, com s’ha anat esbossant, s’estan fent passes en la bona direcció tot consolidant el català com a llengua comuna i de cohesió. Ara, caldrà la implicació de tota la societat.

Francesc Marco Palau Historiador

70 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Nous instruments per a un nou model de cooperació descentralitzada En moments de fort qüestionament de la cooperació al desenvolupament, la Diputació de Barcelona impulsa una bateria d’instruments per promoure un nou paradigma des del món local basat en l’horitzontalitat, els partenariats, l’aprenentatge mutu, els intercanvis, la territorialitat, la reciprocitat i la sostenibilitat.

COOPERACIÓ I MÓN LOCAL « 71

Forum URBsociAL del Programa URB-AL III (Arxiu DRI, Diputació de Barcelona

E

l passat mes de setembre va arribar a Barcelona una delegació de l’alcaldia de Bogotà (Colòmbia) amb la finalitat de conèixer de primera mà diverses iniciatives municipals catalanes sobre gestió de runes i residus. Durant una setmana, els tècnics colombians van rebre una formació adaptada a les seves necessitats i van poder recórrer plantes de reciclatge, centres de tractament de residus, ecoparcs o deixalleries.

Aquesta visita va ser possible gràcies a una assistència tècnica finançada per la convocatòria 2012 de la Diputació de Barcelona i com a resultat de la col·laboració entre l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès, l’alcaldia major de Bogotà, la Fundació ENT, l’Agència de Residus de Catalunya i l’empresa Gestora de Runes de la Construcció S.A. Un innovador model de partenariat públicoprivat que exemplifica el nou paradigma de cooperació descentralitzada pública impulsat

per la Diputació. Entre les convocatòries 2012 i 2013, la Direcció de Relacions Internacionals ha aconseguit mobilitzar 27 entitats sense ànim de lucre, 28 municipis de la demarcació de Barcelona, 45 agents empresarials i socials i 44 governs locals o regionals dels països destinataris.

Aquest model té uns trets distintius clars i s’emmarca en la nova agenda internacional de la cooperació descentralitzada, que fuig de fórmules assistencialistes i aposta per l’impuls de partenariats horitzontals, multilaterals i multisectorials, en els quals hi participin els principals actors territorials (públics, socials i privats) i que fomentin l’intercanvi, l’aprenentatge mutu i la complementarietat.

En aquesta línia, totes les actuacions de les noves convocatòries es basen en una aliança entre entitats, administracions públiques i organismes privats de dos territoris amb la voluntat que es complementin i uneixin els seus

esforços per assolir un objectiu comú: millorar la qualitat de vida dels ciutadans.

També inclouen l’intercanvi d’experiències i formació a la demarcació de Barcelona de quadres directius i electes de l’administració pública local del país destinatari de l’actuació.

I, a més, en totes les actuacions és clara la voluntat d’assolir un impacte a la demarcació de Barcelona en termes d’internacionalització, així com el desig de transmetre eficaçment a la ciutadania dels dos territoris involucrats els beneficis de les intervencions.

En moments de disminució de recursos financers i de qüestionament dels models tradicionals de cooperació, la Diputació impulsa un nou paradigma que aposta per la sostenibilitat i els impactes recíprocs, l’enfocament territorial, el municipalisme i el posicionament dels governs locals com a motors del desenvolupament. És a dir, una cooperació més estratègica, més eficaç i eficient i amb impactes sobre la

72 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Visita tècnica de Bogotà en el marc d’ una asistencia tècnica sobre gestió de runes (Arxiu DRI, Diputació de Barcelona)

qualitat de vida dels ciutadans. Sota aquesta òptica, l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament de la Diputació de Barcelona té en marxa 144 actuacions, entre projectes de cooperació i accions de sensibilització. En relació amb les actuacions de cooperació, les principals zones geogràfiques d’intervenció, atesos els forts vincles històrics i culturals existents, són Amèrica Llatina i la Mediterrània Occidental. I els principals àmbits temàtics són la governança i la millora de la gestió pública local, el desenvolupament econòmic local o la gestió de residus.

Un clar exemple d’aquest nou model, que ja va donant els primers fruits, és la plataforma Local Med. Es tracta d’un innovador espai d’intercanvi i aprenentatge mutu entre 14 municipis de la demarcació de Barcelona i 10

del nord del Marroc amb la finalitat última de millorar la qualitat de vida dels ciutadans a través de l’impuls del desenvolupament econòmic local i la cohesió social.

Local Med, promogut per la Diputació, és una oportunitat perquè els actors locals de les dues zones geogràfiques d’intervenció es posin en contacte, intercanviïn experiències i bones pràctiques, fomentin la replicabilitat i identifiquin interessos comuns.

En la construcció del nou model de cooperació descentralitzada pública la Diputació no només ha impulsat intervencions concretes, sinó que també ha desenvolupat un conjunt d’eines metodològiques adreçades a administracions locals i actors del sector. Es tracta de sis guies metodològiques que tenen com a comú denominador la sostenibilitat, ja que

conceben els projectes de cooperació descentralitzada com a processos a mig o llarg termini i no com a accions puntuals que desapareixen tan bon punt conclou el finançament.

Les guies abasten gran diversitat de temes com ara la identificació i intercanvi d’experiències d’èxit, el seguiment, l’avaluació i la comunicació dels projectes, la construcció de polítiques públiques locals, la incidència d’aquestes polítiques en la cohesió social o la definició d’estratègies de ciutat.

Aquestes publicacions, que estan disponibles en format digital, formen part de les activitats desenvolupades per la Diputació com a institució líder de l’Oficina de Coordinació i Orientació (OCO) d’URB-AL III (2009-2013), el programa de cooperació regional “estrella” de la Comissió Europea.

COOPERACIÓ I MÓN LOCAL « 73

L’Oficina de Cooperació al Desenvolupament de la Diputació té en marxa 144 actuacions, entre projectes de cooperació i accions de sensibilització

URB-AL III, amb impacte en més de 500 municipis llatinoamericans i 1,8 milions de beneficiaris, ha estat un interessant laboratori d’experiències de cooperació descentralitzada basades en partenariats horitzontals i multiactor i susceptibles de convertir-se en models de referència.

Unes experiències que estan en sintonia amb els nous debats internacionals de cooperació i que la Diputació posarà en valor durant la propera edició dels European Development Days (EDD), el principal fòrum internacional de cooperació al desenvolupament que organitza anualment la Comissió Europea.

La Diputació, juntament amb el PNUD i el Comitè de les Regions, ha estat seleccionada per organitzar una taula rodona política i una altra de pràctica sobre els models de coopera-

ció des d’un enfocament territorial de cara a la definició de l’agenda post-2015, data de finalització dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

Totes les accions descrites es complementen amb un fort programa formatiu adreçat a electes i tècnics de governs locals amb l’objectiu de reforçar capacitats, construir lideratges, millorar la gestió pública local i, en definitiva, enfortir la governança democràtica. En aquest sentit, la Direcció de Relacions Internacionals de la Diputació, a través de l’Observatori de Cooperació Descentralitzada Unió Europea-Amèrica Llatina i en col·laboració amb Goberna AL, té en marxa els cursos en línia “Especialista en cooperació descentralitzada Europa-AL” i “Plataforma de Lideratge Local”, que per només 95 places han rebut 435 sol·

licituds de 23 països. A més, organitza cicles formatius presencials a Barcelona per líders locals sobre gestió de les polítiques públiques.

Projectes, assistències tècniques, actuacions de sensibilització i Educació pel Desenvolupament (EpD), incidència internacional, eines metodològiques i formació configuren un nou model de cooperació descentralitzada que situa els governs locals en l’eix de l’acció per optimitzar al màxim els potencials d’un territori en benefici dels seus ciutadans.

Joan Carles Garcia i Cañizares Diputat adjunt a la Presidència

74 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Més a prop:

coneixement, compromís, cooperació Segona campanya de sensibilització organitzada amb el sector La Sala Cotxeres del Palau Robert de Barcelona acull fins al 7 de gener la campanya de sensibilització “Més a prop. Coneixement, compromís i cooperació”. L’objectiu és promoure una reflexió sobre les causes i les conseqüències de la pobresa i de les desigualtats al món i posar de manifest la importància del respecte pels drets humans, especialment el dret a l’alimentació, a l’aigua, a la salut i a l’educació, per garantir una vida digna i un desenvolupament personal i social sostenible. A més d’oferir dades i elements de reflexió sobre les causes i els efectes de la pobresa, dóna a conèixer les respostes de la societat catalana, de les administracions, les universitats i les ONG catalanes, així com recomanacions sobre de quina manera podem contribuir individualment i col·lectivament a construir un món més just.

ESPAI ACCD « 75

76 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

T

ot i que la campanya està dirigida a tota la ciutadania en general, les escoles formen un col·lectiu prioritari. Per aquest motiu s’han organitzat visites escolars els matins per a l’alumnat del cicle superior d’educació primària, secundària i Batxillerat. Aquestes sessions estan dinamitzades per una educadora que acompanya els alumnes, primer en la visita guiada de l’exposició i després en el passi d’un documental a escollir entre diverses temàtiques, en funció de l’interès del centre, amb un debat posterior.

Per facilitar l’accés al material educatiu, s’han recopilat molts materials pedagògics i estratègies d’aprenentatge, que s’han classificat per facilitar-ne la difusió entre el professorat.

La campanya inclou l’exposició, dues sessions de contacontes i una Mostra de Cinema Documental, amb curtmetratges de qualitat i de temàtiques diferents.

Mostra de Cinema Documental

La campanya de sensibilització “Més a prop” inclou, a més de l’exposició, un programa d’activitats paral·leles, entre les quals destaca una mostra de cinema documental amb dos tipus de propostes diferenciades. La primera consisteix en un programa de sis sessions específiques a la Sala d’Actes, presentades per les entitats autores dels audiovisuals. La segona proposta es presenta a la sala annexa a l’exposició i és un muntatge de diversos curts en format bucle i classificat per temàtiques: consum responsable i comerç just, desenvolupament, desplaçaments, drets dels col·lectius, conflictes

ESPAI ACCD « 77

Viure és conviure Pere Casaldàliga

La convivència és la capacitat de les persones per viure amb d’altres en un entorn de respecte i harmonia.

Aquesta capacitat es fonamenta en els valors personals i en el compliment de normes universals que garanteixin una vida digna per a totes les persones; permetin una bona relació entre diferents pobles, cultures i identitats; i ajudin a resoldre conflictes. Amb aquest esperit sorgeixen els drets humans.

La Declaració Universal dels Drets Humans va ser proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1948 a París, just després de la Segona Guerra Mundial, per garantir que mai més es repetirien les barbaritats que havia sofert la humanitat en aquella i en altres situacions terribles. Des del 1968 és una obligació per a tota la comunitat internacional i influeix en la redacció de constitucions i lleis, així com en decisions de tribunals de justícia.

Els drets humans es basen en el principi de respecte incondicional a les persones i a la dignitat humana, i tenen sentit per si mateixos. Són universals per a totes les persones sense cap discriminació; inalienables, ja que són irrenunciables i intransmissibles; indivisibles, interdependents i obligatoris en qualsevol circumstància. Són històrics, i s’adapten als canvis socials, culturals, científics i polítics que es van produint, i estan sotmesos a millores, per la qual cosa es parla de diferents generacions de drets humans.

El gran repte és garantir que es respectin a tot arreu.

Tot i ser presents en els redactats dels acords internacionals, milions de persones pateixen encara actualment la vulneració dels seus drets de forma sistemàtica, tant als països del Nord com del Sud. La campanya “Més a prop”, a través del cicle de documentals i de l’exposició, ofereix dades i elements per tenir més coneixement sobre les causes i els efectes de la vulneració dels drets humans, sobretot de quatre drets fonamentals com són el dret a l’aigua, el dret a l’alimentació, el dret a la salut i el dret a l’educació; també per prendre consciència que qualsevol acció solidària individual o col·lectiva, per petita que sigui, representa un compromís en la defensa de la dignitat de les persones, i per conèixer millor i valorar les actuacions que desenvolupa el sector de la cooperació catalana.

La globalització comporta una important interrelació directa entre tot el que succeeix al Nord i al Sud, una connexió que també implica compartir la responsabilitat d’eradicar les desigualtats i les injustícies.

Catalunya té una llarga tradició en la defensa de la pau i la llibertat, i valors com la solidaritat, el respecte i la sostenibilitat. Les actuacions de nombroses entitats, institucions i administracions públiques demostren l’esperit solidari, pacífic i constructiu de la societat catalana.

Una societat que ha contribuït i participa en molts processos de construcció de pau, així com en projectes de cooperació i d’acció humanitària que promouen el desenvolupament sostenible de les generacions presents i futures i estan compromesos amb la defensa dels drets humans.

78 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’èxit del treball conjunt Fa dos anys, l’Agència va impulsar un grup de treball format pels caps de comunicació de les entitats i institucions que formen part del Comitè Català d’Ajut Humanitari d’Emergències que, entre d’altres actuacions, va organitzar al 2012 la campanya “Alerta fam, prevenim-la!”. L’experiència va ser molt positiva i ens vam animar a continuar amb un altre projecte. Davant la gran quantitat de material audiovisual de molta qualitat produït per les entitats sobre la vulneració dels drets humans fonamentals, vam proposar treballar una nova campanya que facilités la reflexió sobre la importància dels drets humans, sobretot els més fonamentals per garantir una vida digna, tant al Nord com al Sud. La proposta va ser compartida amb l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, la Universitat de Girona, la Universitat Politècnica de Catalunya, el Departament d’Ensenyament, el Consorci d’Educació de Barcelona i més de 30 entitats: La planificació i l’organització de la campanya s’ha fet entre tots, amb un procés de participació enriquidor i constructiu; hem convocat sessions assembleàries periòdiques per proposar, compartir, debatre i prendre decisions; hem distribuït la feina en diferents comissions de treball per garantir la coordinació i la comunicació; hem posat moltes dades en comú, hem compartit molta informació, hem fet recerca i hem classificat tota mena de materials i continguts; hem aconseguit espais de complicitat i d’implicació, també dels membres de Tactica, dissenyadors de la imatge i de l’exposició, que han viscut intensament tot el procés.

Treballar en equip ha estat, de nou, tot un repte. Més enllà de l’impacte de la campanya en la ciutadania i en l’àmbit educatiu, “Més a prop, coneixement, compromís, cooperació” és un èxit perquè posa de manifest la capacitat del sector – ONG, universitats i administracions públiques– de treballar de forma coordinada, de compartir un projecte i de generar les complicitats necessàries per gestionar-lo de forma consensuada.

ESPAI ACCD « 79

La campanya inclou l’exposició, dues sessions de contacontes i la Mostra de Cinema Documental, amb curtmetratges de qualitat i de temàtiques diferents i construcció de pau, educació, aigua i gènere.

L’objectiu és contribuir a difondre les produccions i oferir elements que permetin una reflexió sobre les causes i els efectes de les desigualtats entre els països del Nord i del Sud. La campanya ha estat organitzada per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el Departament d’Ensenyament, el Consorci d’Educació de Barcelona, la Universitat de Girona, la Universitat Politècnica de Catalunya i més de trenta ONG de Desenvolupament, Pau i Drets Humans: Acció Contra la Fam, ACNUR –Comitè Català, Associació Catalana per la Pau, Càtedra Unesco de Sostenibilitat–, Universitat Politècnica de Catalunya, Comissió de l’Agenda Llatinoamericana, Creu Roja, EduAlter, Enginyeria Sense Fronteres, Farmamundi, Fundació Apip-Acam, Geòlegs del Món, Medicus Mundi Catalunya, Quepo, Save the Children, UNICEF Oficina Catalunya, Universitat de Girona –Oficina de Cooperació per al Desenvolupament, Vision Films, CEAR Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, Consell Comarcal del Barcelonès, Educació Sense Fronteres, Fundació Adsis, Fundació Ajuda en Acció, Fundació InteRed, Fundació Tus Ojos, IAP International Action for Peace, Metges del Món, OBREAL, VSF Justícia Alimentària Global, Xarxa de Consum Solidari, Associació de Periodisme Fora de Quadre i l’Associació Rella.

Dolors Aixalà Periodista

80 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Avançar per rescatar les persones La llei no és més que una prescripció de la raó, amb vista al bé comú, promulgada per aquell que té l’atenció de la comunitat (St. Tomàs d’Aquino).

La construcció de les lleis, de les normes de convivència han de basar-se en la construcció del bé comú, i aquest ha de ser el principi del bon govern. Això és un tema de lògica humana i el que expressa Tomàs d’Aquino en aquesta màxima. Ara mateix la percepció social no és aquesta, és a dir, no hi ha percepció de bon govern, de bona política pública... No em refereixo a unes sigles a un sol govern sinó a les institucions polítiques en general. No sembla que sigui la màxima a seguir per algunes institucions, que han posat, per davant de les necessitats de la comunitat, les de la macroeconomia, de l’economia especulativa.

ARA I AQUÍ « 81

E

l bé comú no és una suma de béns particulars però, en tot cas, sí que hem de tenir en compte els beneficis sobre les persones per parlar de comunitat, no es tracta de parlar d’interessos generals (quan en realitat parlem d’interessos particulars o d’Estat) per sobre de les persones.

Actualment ens trobem en aquesta cruïlla... Els rescats bancaris i bancs que executen desnonaments són uns dels exemples més cruels i coneguts. I a partir d’aquesta consciència la societat civil es mou, com sempre però amb més força. I ens movem amb propostes que generen alternatives, possiblement alternatives que ens volen aturar en nom d’aquests interessos generals però que sabem que no són per a la comunitat. En les propostes generades estem parlant de construir sobre els valors fonamentals de la convivència el respecte i la solidaritat. És en aquest context que tirem endavant una proposta d’Iniciativa Legislativa Popular (ILP), com a espai per a la participació directa.

La Via Catalana ha mostrat la importància de la mobilització i de la pedagogia que es genera a l’entorn. Aquesta ILP és la primera d’aquesta legislatura, molt poques es presenten i només n’hi ha una d’aprovada a Catalunya.

La Renda Garantida de Ciutadania té per objecte garantir que ningú estigui per sota del llindar de la pobresa La proposta que recull és la de creació d’una Renda Garantida Ciutadana (RGC), una proposta de redistribució en un moment de necessitats urgents i de pobresa emergent. Aquesta ILP pretén garantir una prestació econòmica a tothom que tingui uns ingressos econòmics per sota de l’índex de suficiència garantida que estableix la Generalitat cada any.

La situació de pobresa a Catalunya és cada dia que passa més alarmant i els diversos informes que es publiquen alerten sobre uns quants

indicadors ben negatius. És rellevant i no del tot gaire conegut: més d’una quarta part de la població catalana està en la pobresa i la situació no s’atura. Malgrat que Catalunya està per sobre de la mitjana del Regne d’Espanya, l’evolució indica que el risc de pobresa i exclusió social ha augmentat molt més que a la resta de l’Estat entre 2009-2011: un 6,8% a Catalunya per un 3,6% en el conjunt de l’Estat. Un altre indicador força preocupant pel futur de qualsevol país és el gran augment de la pobresa

82 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

entre els menors de 16 anys: s’ha passat d’una taxa de risc de pobresa del 17,60% el 2008 al 26,40% en el 2011.

L’índex de privació material és un altre indicador que complementa les mesures de pobresa monetària. La privació material fa referència a la dificultat de les persones o de les llars per poder pagar els béns de consum i les activitats que són pròpies d’una societat.

La privació material greu ha augmentat del 1,15% del 2007 al 4,98% del 2011, i pot significar no poder fer front a tres dels indicadors següents: pagar les factures de lloguer, hipoteca o serveis públics, mantenir l’habitatge adequadament calent, assumir despeses inesperades, menjar carn o proteïnes de forma regular, anar de vacances, disposar d’aparell de televisió, de nevera, de cotxe i disposar de telèfon. Gairebé el 5% de la població està en una situació de pobresa severa!

Cal destacar, encara, un nou indicador: el creixement considerable dels treballadors que pateixen la pobresa, aquelles persones que treballant tenen uns ingressos inferiors als que determina el llindar de la pobresa i que a Catalunya han augmentat més d’un 2% entre el 2007 i el 2010, passant d’un 11,40% a un 13,70%, mentre que a la Unió Europea dels 27 es manté, malgrat la crisi, estable en un 8,50%.

La proposta que generem compleix, de forma exquisida, tots els requisits per convertir-se en llei, donat que recull l’article 24.3 del present Estatut de Catalunya on es diu: “Les famílies o persones en situació de pobresa tenen dret a accedir a una Renda Garantida Ciutadana que els garanteixi una vida digna”.

Però no és una declaració d’intencions, altres lleis avalen la creació de la RGC, com ara la Llei de prestacions socials de caràcter econòmic, en la qual es recull l’índex de suficiència de Rendes a Catalunya, que marca el mínim per sota del qual no es pot.

Així, fem un desenvolupament per tal de fer possible el compliment real de l’actual marc legislatiu.

La Renda Garantida de Ciutadania té per objecte garantir que ningú estigui per sota del llindar de la pobresa i consisteix en: 1- Un dret universal de tots els ciutadans de Catalunya, no condicionat a disponibilitats pressupostàries ni a l’obligació de participar en accions d’inserció social i laboral.

2- Un dret subjectiu de caràcter individual però vinculat a la situació econòmica de la persona i, en el seu cas, del nucli familiar o de convivència.

En un moment en què el debat del nostre futur és eix central de la política, el model de benestar del nou estat ens obliga a plantejar alternatives 3- El dret a percebre una prestació econòmica de, com a màxim, 664 euros mensuals per dotze pagues.

4- La prestació econòmica de la RGC té caràcter suplementari; és el dret a percebre la quantitat necessària a fi que, sumada als ingressos econòmics que es tinguin per qualsevol concepte, es disposi d’uns ingressos econòmics iguals a 664 euros mensuals per dotze pagues.

5- Els requisits per accedir al dret a cobrar la prestació econòmica de la RGC són: a)- Tenir 18 o més anys, o ser menor emancipat. b)- Viure legalment a Catalunya. c)- Tenir residència continuada a Catalunya durant un mínim de 12 mesos. d)- No disposar d’ingressos econòmics superiors als mínims garantits equivalents a la quantia de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (per l’ any 2012, 664 euros mensuals per dotze pagues), durant com a mínim els 4 mesos anteriors a la sol·licitud.

6- El projecte de Llei per la RGC regula també les obligacions de les persones perceptores de la prestació econòmica; l’incompliment de les obligacions pot com-

portar la suspensió o la pèrdua del dret a percebre la RGC. En un moment en què el debat del nostre futur és eix central de la política, el model de benestar del nou estat ens obliga a plantejar alternatives. Aquesta proposta n’és una de ben viable.

Hem estat 6 mesos recollint signatures de suport a la iniciativa, i a finals d’octubre es van lliurar a l’IDESCAT les caixes que contenien els plecs amb 121.191 signatures de suport, per a la seva acreditació.

L’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) va comprovar-les i va lliurar als i les representants de la Comissió Promotora el certificat que acredita aquestes signatures, que van entregar-les al Parlament el 20 de desembre. Així el 2014 hi ha sobre la taula del Parlament l’asoliment de la llibertat nacional, però també garantir la dignitat de vida de les persones que formem part d’aquest país.

Carme Porta Màster en Mestratge d’Alta funció directiva en l’Administració Pública