Capitols del 1 al 10

I

Audrey Quan et diuen que et canvies d’escola normalment et sents com si t’haguessin llençat una galleda d’aigua freda al damunt. Però no només l’aigua, la galleda pura i dura també.

Per sort, a mi no em va passar. I és que, potser, jo no sóc tant normal. Però deixant temes de normalitat apart, el que sí em va fastiguejar va ser haver de canviar de país. És a dir, jo vivia i he viscut tots els meus setze anys, bé, els meus quinze anys i tres quarts, a París, França, i ara em venen amb que m’haig de traslladar a Barcelona. Em va tocar molt els nassos i vaig estar enfadada durant dues setmanes.

Però després em vaig adonar de que potser Barcelona no estava tan malament. Em refereixo a que Tokio o algun poble perdut del Perú podria haver estat molt pitjor.

Quan finalment diviso l’edifici que m’empresonarà durant els ·7·

Audrey pròxims nou mesos durant sis hores al dia, se’m cau l’ànima als peus.

Es tracta d’un institut amb las parets de les façanes pintades d’un gris grogós i blanquinós, amb una porta principal de vidre i les finestres tancades amb una mena de persianes de ferro. La porta de vidre dona a una cantonada del barri de l’Eixample, així que hi ha un gran espai per a que els alumnes s’acumulin al voltant de la porta abans de que soni el timbre d’inici de les classes.

Ara, a les vuit i vint-i-set han arribat la majoria d’alumnes i aquesta part del carrer és impossible de travessar a no ser que vagis donant cops de colzes i empentes a tort i a dret per obrir-te pas.

El George aparca el cotxe a uns vint metres de distància del tumult d’adolescents i jo m’ho miro des de dintre del vehicle, sense decidir-me a sortir.

–Et veus amb cor o què? –em diu el Max al meu costat, sense apartar la vista dels alumnes que esperen fora.

–Tu? Ell em mira, somrient. Es tracta del meu germà gran, que ara començarà segon de batxillerat. És un noi alt i prim, fort per les seves classes diàries de natació, però no de manera fastigosa. Té els ulls d’un blau verdós i els cabells marrons despentinats i més llargs del que a mi m’agradarien.

·8·

Audrey –Oh i tant.

–Què, Audrey, surts tu sola o haig de baixar a obrir-te la porta? –em diu el George, mirant-me pel retrovisor amb les mans al volant.

Li faig una ganyota i agafo la meva motxilla de cuir del seient del costat.

–No ets tu qui s’ha d’enfrontar a una classe de gent que no coneix –li replico.

–Oh, va, no em vinguis amb això ara, que estàs capacitada per coses més perilloses que un grapat d’adolescents.

–George, saps que un pare normal i corrent no li diria això a la seva filla? –obro la porta del cotxe i em giro per acomiadar-me del George.

El Max surt per la porta de l’altre costat, amb un somriure a la cara i la seva motxilla penjada d’una espatlla.

–I tu saps que una filla normal i corrent no li diria al seu pare pel seu nom verdader? És a dir, l’anomenaria “papà” –em recorda el George.

M’inclino per fer-li un petó a la galta i li dic mentre li faig adéu amb la mà amb un somriure fals: –Que t’ho passis bé a la feina, papà.

Ell riu per sota el nas mentre fa arrancar el cotxe. S’acomiada del Max amb un moviment de mà i ell es porta dos dits al ·9·

Audrey front, com si fos un soldat que saluda a un general.

Ens quedem sols al mig del carrer sense saber ben bé què fer quan el Max em diu: –El pare té raó, estem capacitats per a coses més perilloses que noves amistats.

Alço els ulls al cel: –No parlem d’aquest tema, d’acord?

De cop i volta obren les portes de d’institut i tots els alumnes es precipiten cap a l’interior. Nosaltres els imitem però amb molta més calma.

Trec la meva Blackberry que em van regalar els meus pares i la configuro de manera que no soni però que vibri al rebre una trucada o un missatge. És millor ser conscient de quan et necessiten.

–Audrey, jo haig d’anar a la sala d’actes –em diu el Max, fentme aturar. El miro, nerviosa i esbufego– no et preocupis, no se’t menjaran.

Al Max em somriu i jo torno a esbufegar.

–Fins a l’hora del pati, petite princesse de la forêt souverain –em despentina els cabells amb una mà i jo el veig allunyar-se per una porta que dóna a un pati.

Un cop sola, busco en al meva motxilla i trec el paper on vaig apuntar la classe que em tocava i l’aula a la que havia d’anar. · 10 ·

Audrey Per dintre, l’edifici és potser una mica menys lleig. Les parets estan brutes igual, però les finestres que donen a l’interior de la mansana permeten que entri molta llum als passadissos. Hi ha un vestíbul amb una consergeria d’una banda, la sala de professors de l’altra i la porta per on ha desaparegut el Max al mig. A esquerra i a dreta hi han unes escales que pugen als quatre pisos que té l’edifici.

A mi em toca anar a l’aula 32, és a dir, al tercer pis, per tant m’armo de valor i començo a pujar les escales.

A la motxilla de cuir no porto gairebé res, ja que encara no sé el meu horari i per tant no sé quins llibres haig de portar.

Només hi tinc un estoig amb un o dos bolígrafs, una llibreta i l’entrepà per esmorzar. A part de les claus de casa i el moneder, clar.

Quan arribo al tercer pis, les cames em pesen, però l’adrenalina i el nerviosisme m’impedeixen adornar-me de que estic cansada.

El passadís del tercer pis és ple d’alumnes que es saluden entre ells, que riuen i que es coneixen. Jo em limito a lliscar com una ombra per la paret sense molestar ni tocar a ningú.

El cor em fa un bot quan me n’adono de que ja sóc davant la porta de l’aula trenta dos. És una porta blanca amb una finestreta de vidre i un 32 enorme pintat en blau marí.

Dissimuladament trec el cap i observo als alumnes que xerren i riuen sense importar-los-hi res més que els seu moment de · 11 ·

Audrey retrobament tant esperat durant tot l’estiu. No tinc el valor suficient per entrar així que em faig enrere i em disposo a buscar el lavabo per fer córrer temps.

Segueixo avançant pel passadís mirant a banda i a banda per veure si trobo una porta amb el símbol de WC. Finalment, al fons de tot del passadís topo amb una porta que té el símbol d’una dona simple, d’aquelles que estan fetes amb pals i que porten un vestit triangular.

Llisco cap a l’interior i sospiro al trobar-me sola per fi.

El lavabo és una lloc de parets enrajolades de blanc, tres piques i un petit mirall rectangular. A la paret de la dreta hi ha tres cabines que suposo que són els vàters. Em miro al mirall.

Em torna la mirada una noia de quinze anys i tres quarts, amb la pell morena i els ulls d’un verd blavós. Porta els cabells foscos recollits en una cua de cavall una mica desfeta i els ulls maquillats amb una ralla de color turquesa que contrasta amb la seva pell fosca del sol. Vesteix amb una camisa de flors blaves fina i vaporosa i uns pantalons que, encara que no els veig al mirall, sé que són texans i curts.

Amb una mirada crítica aprovo a la noia del mirall i m’inclino en una pica per beure aigua.

Fora del lavabo el timbre de l’escola fa vibrar les parets d’una manera tant tronadora que em fa incorporar-me d’un salt.

M’asseco els llavis amb una punta de la samarreta i em col· loco bé la motxilla. · 12 ·

Audrey Quan entro a l’aula trenta-dos els alumnes encara no s’han assegut als seus llocs respectius i no hi ha cap professor que els vigili.

Em quedo un segon a la porta, mirant-los com una idiota, quan sento com algú em toca l’esquena. Em giro espantada.

–Em deixes passar? El nostre tutor ja ve –es tracta d’una noia de la meva edat que em mira amb uns ulls blaus enormes.

Efectivament, darrere seu un home d’uns quaranta anys camina cap a la nostra aula amb una carpeta i uns fulls als braços.

Passo dintre la classe i la noia em segueix. A l’instant, una altra noia crida: –Marina! –la noia que m’ha fet apartar-me de la porta es llença als braços de la seva amiga que tant havia trobat a faltar.

El professor entra per la porta i va a asseure’s en una cadira negra, al costat d’una taula que fa el doble que els pupitres.

–Va, nois, calleu i agafeu les vostres coses. Primer de tot ens asseurem per ordre de llista.

Un murmuri de protesta recorre als alumnes.

–Va, Marçal, només avui, que és el primer dia.

El professor somriu, però no afluixa.

–Ja tindreu tota la mitja hora del pati per explicar-vos com us han anat les vacances. · 13 ·

Audrey L’home treu una llibreta de professor i l’obre per una pàgina.

–D’acord... –fa mentre s’aixeca de la cadira i es passeja entre els pupitres– Com que no us conec gaire us vaig a posar així, però no patiu, que ja us canviaré al llarg del curs... si ho veig convenient, clar.

El Marçal comença a recitar noms d’alumnes que obedientment van asseient als seus llocs. Jo em dedico a observar els meus futurs companys. Es tracta d’una classe variada. Amb variada em refereixo a que hi ha nois de tot tipus. Hi ha un grupet de noies que semblen prou normals, entre les quals hi ha la tal Marina. Després hi ha dues noies més que van totes maquillades i amb uns escots fins al melic. I un altre grup de quatre noies que tampoc semblen rares. Una mica apartada, hi ha una noia amb ulleres i un llibre a la mà i una altra també maquillada però no tan exageradament com les altres dues.

De nois n’hi ha tres que semblen simpàtics i que vesteixen amb roba vintage i Vans als peus, una mica del meu mateix estil. Un grup de cinc que van amb roba de marca i riuen amb el grup de la Marina i un parell més que parlen fluixet entre ells. Més apartats hi ha tres que són enormes i que segurament han repetit. I tan perdut com ho estic jo hi ha un noi amb pinta d’independentista que porta una motxilla de muntanya a l’esquena.

– Green? –diu el professor. Em giro al sentir el meu cognom i me’n adono de que l’ha repetit més de tres cops.

· 14 ·

Audrey –Mmm... sí, jo –dic mentre em dirigeixo a la taula que m’assenyala el professor.

–Tu ets l’altra nova alumna, oi?

No responc, perquè sé que el paio ja sap la resposta. A la meva esquerra tinc al noi desorientat-independentista, a l’altra banda, s’acaba d’asseure la Marina Guarch.

Deixo la meva motxilla de cuir sobre la taula i em giro cap al noi desorientat-independentista i li somric: –Tu també ets nou?

El noi alça la vista del seu mòbil que mirava d’amagat i també em somriu. Mentre m’allarga una mà es presenta: –Àlex Fuixer, un plaer.

Li estrenyo la mà. És un noi alt, amb la cara pigada i la pell lleugerament morena. Té els ulls verds i el cabell castany, rapat pels costats i una mica més llarg per dalt i per darrera. A la orella esquerra hi té dos aros i porta una samarreta vermella i uns pantalons curts texans destenyits i trencats. Als peus, unes xancletes negres i senzilles.

–Audrey Green.

Sort que em van fer aprendre a parlar català em dic a mi mateixa. Tot i que sé que el meu accent és notable, el noi somriu, més aviat divertit.

–No ets d’aquí, oi? Anglaterra, potser? · 15 ·

Audrey –França –li dic amb un somriure.

Cinc minuts són suficients per explicar-nos la nostra vida per sobre. L’Àlex anava a una escola per una part de Barcelona que no conec i es va canviar per “motius personals”, com ell mateix ha dit. Tal i com jo sospitava és independentista radical i amb un somriure trapella em confessa: –Si no haguessis sabut parlar català segurament hauria passat de tu.

Me’l miro amb les celles alçades i un somriure. Decideixo que em cau bé.

La altra noia que tinc al costat se’ns acopla a la conversa presentant-se com a Marina Guarch, cosa que tant l’Alex com jo ja sabíem.

–Quina llengua heu agafat de primera? –ens pregunta.

–Alemany –diu l’Àlex.

–Jo també –em fixo millor en la noia.

No és gaire alta i és més aviat prima. Té uns cabells negres i espessos que li cauen a costat i costat de la cara, ondulant-se’ls i corbant-se’ls sense ordre algun. No se com no s’està morint de calor amb aquells cabells a la cara. Té els ulls enormes i blaus clar, gairebé grisos. Porta els llavis carnosos pintats lleugerament de color vermell que contrasten molt amb la seva pell blanca i fina. Vesteix una samarreta granat de tirants i uns pantalons texans pirates. · 16 ·

Audrey –Si? Jo també! –ens diu amb un somriure enorme.

L’Àlex i jo creuem una mirada, divertits. La noia no ho té en compte i afegeix: –Doncs benvinguts al Jaume Balmes, el millor institut de tota Barcelona. Què dic, de tota Barcelona, de tota Espanya!

–Digues de tot el món, millor –replica l’Àlex.

–Com vulguis –fa la noia encongint-se d’espatlles.

En aquell moment, el Marçal ens fa callar mentre comença a explicar tot el que sigui que hagi d’explicar.

Jo desconnecto, preguntant-me com li anirà al Max.

· 17 ·

II

Marina El soroll trencatimpans del timbre que anuncia que són les onze i mitja, i que per tant ara tenim esbarjo, no m’alegra tant com m’hauria imaginat. Ni tant sols me n’havia adonat que aquestes primeres tres hores de “classe” havien passat.

Dic classe entre cometes perquè no es pot dir que haguem treballat molt. En realitat, el Marçal ens ha donat els papers on estaven escrits tots els llibres, les llibretes i bé, tot el material que necessitàvem per a cada matèria. Després d’això, ens ha deixat parlar, ja que diu que els professors que ens haurien d’haver tocat a segona i tercera hora, i que ens haurien d’haver explicat com puntuaven, si feien exàmens sorpresa, si l’actitud contava molt a les seves classes, i bla bla bla, no havien vingut perquè encara estaven d’intercanvi amb els que com a primera llengua feien francès. Resumint: m’he passat tres hores parlant amb l’Àlex i l’Audrey, els dos nois nous. · 19 ·

Marina L’Anna allargava el cap en la meva direcció, i feia sorolls estranys per a que la mirés. Quan ho feia, començava a parlar-me amb mímica, però jo no m’enterava de res, i al final ha desistit. L’Anna és la meva millor amiga, i tinc unes ganes boges de parlar amb ella, saber com li ha anat l’estiu, si ha conegut gent nova, emocionar-me amb ella perquè ja fem primer de batxillerat, o comentar el gran canvi que han fet els nostres companys, queixar-nos de que hagin mogut a la Marta a la B, i que no pugui continuar a la C amb nosaltres, o bé, simplement xerrar amb ella, que fa molt que no la veig! Però no he pogut, perquè el Marçal ens ha deixat parlar amb dues condicions: que ho féssim fluixet, i que no ens moguéssim del lloc. I la Marta està a primera fila, ja que es diu Aragón de cognom.

Quan tots ens aixequem, ella ho fa rapidíssimament, i abans que jo hagi pogut agafar la motxilla, ja està al meu costat, i comença a parlar, tant ràpidament que quasi no l’entenc. Estic a punt de sortir de la classe, i em giro per saludar amb la mà l’Àlex i l’Audrey, i quan ells em responen amb el mateix gest, faig cara de “ho sento, però no hi puc fer res”. Aleshores, amb un peu fora i un peu dins la classe, veig com el grupet del Marc mira cap a l’Àlex i l’Audrey, i com el Joan li diu al Marc: –Va, tio.

Ell fa un dels seus somriures “jomoloifaigelqueemdonalaganaitoteslestiesemvanaldarrere” i s’apropa cap a l’Audrey que · 20 ·

Marina s’ha quedat sola perquè l’Àlex ha sortit de la classe. Per la cara que fa, li veig les intencions, i per tant, jo també m’apropo a l’Audrey, just a temps per a sentir el final de la seva frase, acompanyada pel seu millor somriure: –...ensenyar Barcelona.

–Ah, Audrey –intervinc–, aleshores, al final hem quedat a la sortida de l’escola, no? Així et faig un tour per la teva nova ciutat. –em miro al Marc, com si no l’hagués notat, i amb la meva veu més innocent li dic:– Hola Marc, no t’havia vist.

Què tal l’estiu?

Ell no fa res per reprimir la seva cara de pomes agres, i, mirant-me amb cara de “perquè t’hi has ficat?”, li diu a l’Audrey: –Veig que ja tens un guia. Bé, és igual –torna a somriure–, doncs ja ens veurem.

L’Audrey fa cara d’agraïda, i em dona les gràcies.

–Com ho sabies, que em preguntaria això? –em diu.

–Coneixent el Marc... Noia nova, guapa i francesa. Que hagi aguantat tres hores abans de demanar-t’ho ja és estrany!

Riem, mentre anem cap a la porta, on és l’Anna, encara amb la boca oberta i la següent paraula que anava a dir als llavis.

Tanca la boca, em dirigeix una mirada d’odi pur, es gira i se’n va. Vale, l’he cagat, i el primer dia de curs, però no podia deixar l’Audrey allà!

· 21 ·

Marina Crido l’Anna pel seu nom, però ella no em respon ni es gira, més ben dit, accelera el pas. Decideixo deixar que se li passi i si durant el pati em parla, bé, si no, ja li demanaré perdó més tard. Set anys d’amistat amb ella m’han ensenyat que quan s’enfada, millor no insistir.

Baixo amb l’Audrey, i al pati, la presento als meus amics.

Almenys quatre persones li pregunten d’on és. “Sóc francesa, però el meu pare és anglès” repeteix, ara ja automàticament.

Després de mitja hora de presentacions per a l’Audrey i de retrobaments per a mi, el timbre torna a sonar, i mentre pugem fins al tercer pis, un noi que deu fer segon de batxillerat i que està baixant per les mateixes escales, li despentina el cabell a l’Audrey, i li pica l’ullet mentre somriu. Quan ja estic segura de que no em pot sentir, li pregunto a l’Audrey: –I aquest?

–És el meu germà –respon ella.

–I què fa?

–Segon de batxillerat científic.

Entrem a classe, i l’Anna se’ns apropa. Li somriu a l’Audrey i com si abans no hagués passat res, diu amb un somriure: –Hola! Em dic Anna Aragón, abans no m’he presentat.

–Audrey Green –li respon ella, també somrient.

Li vull dir a l’Anna que sento haver-la deixat amb la paraula a · 22 ·

Marina la boca abans, però em fa un somriure com per dir-me que no passa res, i jo l’abraço. Entra el professor de mates (ell no se n’ha anat d’intercanvi, llàstima!) i ens diu que ens asseguem.

Ho fem i ell passa llista. Quan acaba, es presenta: –Jo sóc el Juan Boix, i aquest any seré el vostre professor de matemàtiques. Necessitareu el llibre que surt a la llista que el vostre tutor us ha lliurat aquest matí. No vull fulls, només acceptaré llibretes A4, quadriculades, més o menys d’aquest gruix –ens ensenya una llibreta que porta ell– no vull res de llibretes grosses com Bíblies, que si me n’he d’emportar vinti-cinc, no sé com m’ho faré. Si cal, ja us en comprareu una altra al segon trimestre. Està clar?

Ningú li respon, però ell no s’esperava que ho féssim, i continua: –Ara ja sou grandets, ja feu primer de batxillerat, i per tant l’actitud ja no és un factor que pugi nota. En teoria tots hauríeu de saber com comportar-vos. Però, si que pot baixar la nota. Per tant, si feu campana, si crideu, bé, ja m’enteneu, si feu qualsevol cosa que no sigui adequada per una classe de primer de batxillerat, la nota us pot baixar fins a dos punts i mig. Té alguna cosa a dir al respecte, senyor García? –diu, mirant cap al Marc, que li xiuxiuejava alguna cosa al Jorge.

Tots els caps es giren cap a ells.

–No res, només comentàvem que està molt morè. Que ha anat a la platja?

· 23 ·

Marina Tots riem, i en Juan fa com si no l’ha sentit, i continua: –Per tant, no vull haver-li de baixar la nota a ningú, d’acord?

Tots assentim, però sense convenciment. Sento l’Àlex xiuxiuejar-li alguna cosa a l’Audrey, i m’acoplo a la conversa: –Menys mal que aquest no és el nostre tutor –els hi dic, el més fluixet que puc.

–És el que m’acaba de dir ell –em diu l’Audrey, amb cara divertida.

Quan s’acaba la classe de matemàtiques i la següent, que era de socials, amb la Neus Ferrè, podem marxar. M’imaginava el primer dia d’institut molt més llarg del que ha estat avui.

Baixem i saludo els meus dos nous amics. Deslligo la bici, li dic adéu a l’Anna, prometent-li que el divendres quedem per dormir i ens ho expliquem tot, i començo a pedalar. Arribo fins a casa, dino sense gaire entusiasme la truita que m’acabo de fer, faig els deures de socials (deures el primer dia! Aquesta dona és ben boja) i a les quatre i mitja torno a sortir i pedalo fins a on entreno. Em canvio al vestidor i surto a la pista, pensant en l’Audrey i l’Àlex. És bastant inusual que arribin dos nois nous alhora, i a més, que s’asseguin un al costat de l’altra. Però n’estic contenta. Almenys ara no hauré de parlar sempre amb la Silvia Pascual, que és una pesada, i només sap parlar de nois amb qui s’ha liat. Bé, ara ja no em parla, des de que un dia l’any passat vaig cridar-li al mig de classe que m’eren igual tots els seus rotllos. I a l’altre costat tenia al · 24 ·

Marina Marc Fernandez, i tampoc era molt “xaxi” estar al seu costat.

Més pesat aquell noi...

–Va, cinc voltes a la pista per escalfar. Tranquil·lament, res de “sprints” ni coses així, que porteu tres mesos sense entrenar –diu el nostre entrenador, quan ja han arribat tots.

Corro, pensant en les meves coses, quan de cop sento que em criden: –Marina! Però què fas?

Em giro cap a la veu, que és la del Joel, el noi més guapo d’atletisme, i veig que tots estan parats mirant-me. Torno enrere i dic: –Què passa?

–Doncs que estaves a punt de començar la setena volta, ja t’hem esperat mentre corries la sisena, però tampoc és plan de quedar-nos aquí mirant com tu corres a la teva bola –respon rient.

Entrenem un quart d’hora més o menys, quan algú s’apropa.

No el veig bé, perquè està a contrallum, però es veu per la fisonomia que és un noi. L’entrenador se li apropa i li diu alguna cosa. Després arriben els dos i ens diu: –Nois, aquest és l’Àlex, és nou.

Tots diuen “Hola Àlex”, i es presenten. A mi no em cal, ja ens coneixem. · 25 ·

Marina –No m’havies dit que feies atletisme –li dic.

–Tu tampoc a mi –em respon.

Com no sé que respondre a això, em limito a senyalar amb el cap el grupet de gent, amb el mig l’entrenador, que els hi explica el que hem de fer, i em dirigeixo cap allà.

Acabat l’entrenament, saludo a tothom, i veig com l’Àlex, quan és fora, s’encén un cigarret. Fuma? Estic a punt de pensar “mai ho hauria dit”, però després m’ho penso, i me n’adono de que si que entra molt en el seu personatge. El saludo amb la mà, deslligo la bici, i me’n vaig cap a casa.

Em dutxo, em poso el pijama (encara que només siguin les vuit i mitja), i vaig cap a la cuina, on poso l’aigua a bullir per fer una pasta. Esclafo la salsa de tomàquet, i ho barrejo tot en un bol. Estic posant la taula quan el telèfon sona.

–Si? –dic, després de respondre amb el botonet verd.

–Marina, soy mamá. Escucha, que esta noche voy al cine con las amigas,¿de acuerdo?

–Sí, claro.

–Lo siento, tendrás que cenar sola.

–Bueno, vale, da igual. Pásatelo bien.

–Adiós, cariño, duerme bien.

Penjo, i trec un dels plats, un dels gots, una de les forqui· 26 ·

Marina lles i un dels ganivets. Miro el rellotge. Són les nou i dos minuts. Sec a taula, i començo a menjar. No he d’esperar el meu pare, ja que està de viatge de negocis. Quan acabo, ho poso tot al rentavaixelles, guardo la pasta que ha sobrat, i em llenço al sofà. Encenc l’ordinador, obro una pestanya de l’Internet on poso música, i a una altra pestanya, obro el facebook. Tinc dues sol·licituds d’amistat. Una de l’Audrey Green, una altra d’un noi de segon. Accepto la primera i rebutjo la segona. Després de mirar-me gairebé totes les fotos de l’Audrey, i haver cotillejat una mica els seus amics, busco “Àlex Fuixer”. Vint-i-cinc resultats, però només veient la foto del primer ja el reconec. “Enviar sol·licitud d’amistat”.

Apago l’ordinador, em poso el pijama, em fico dins el llit, i obro el llibre “The twelfth night”, de Shakespeare. Després de dues pàgines, he d’apagar el llum, perquè m’estic morint de son. Tanco els ulls, i m’adormo pensant en tots els meus companys, sobretot en dos de nous, que sé que seran una part important a la meva vida a partir d’ara.

“Estic caminant per l’interior d’una piràmide.

Sóc la Marina, però alhora també sóc la Viola. Estic a una fila de noies, totes amb cares espantades, vigilades per unes espècies de monstres. Un d’ells em fa avançar, em mira una estona,com avaluant-me, i em diu que torni al meu lloc. Fa el mateix amb varies noies. Aleshores, em fixo que fa avançar una noia que conec molt bé. És l’Anna. La mira, com buscant alguna cosa, somriu, i diu:

· 27 ·

Marina –Aquesta.

Li demanen que baixi unes escales. Jo sé que no hi ha res bo, allà a baix, i l’acompanyo. Quan les escales s’acaben, ens trobem a una sala de pedra sorrenca, quadrada i de sostres molt alts. A cada cantó de la sala hi ha un arc que porta a una altra sala igual. És tot molt laberíntic.

De sobte, sentim un soroll, i jo sé que la sala s’omplirà d’aigua d’un moment a l’altre. Estiro a l’Anna del braç, i sortim per un dels arcs just quan l’aigua comença a sortir del no-res.

Penso que és més fàcil del que m’esperava, i l’habitació on ens trobem ara també comença a omplir-se. Correm a una altra. És com si fos un videojoc, cada cop l’aigua arriba més ràpidament, fins que les portes de la sala on ens trobem es tanquen, i no podem sortir”.

Bip, bip, bip, bip.

Apago el despertador i m’aixeco, sense recordar molt bé el que he somiat, però amb la sensació de que feia molta por.

Badallo mentre em preparo per afrontar un nou dia.

· 28 ·

III

Audrey Personalment crec que ha estat un bon començament de curs.

Encara més, diria que ha estat excel·lent. L’Àlex s’ha transformat en el meu millor amic i la Marina passa cada cop més temps amb nosaltres. Això últim és tot un mèrit, tenint en compte les raons de la meva inscripció a l’institut Jaume Balmes.

–No fotis! Ja has aconseguit fer-te amiga seva?! –ha estat la reacció del meu germà.

El George ha alçat les celles i la Claire, la meva mare adoptiva, també ha quedat ben sorpresa.

Es pot dir que la Marina és la raó de tot, per què...

–Audrey Green, vol fer-nos el favor de continuar llegint? –em diu el professor de socials.

· 29 ·

Audrey Em quedo uns instants muda i miro la pàgina per on tinc obert el llibre. Obro la boca per començar a llegir per qualsevol paràgraf quan sona el timbre i em salva d’un destí no gaire temptador.

Són les 11:30, l’hora del pati. Fora de l’edifici la pluja cau a bots i barrals i sembla que el pati s’estigui inundant.

En la meva antiga escola, els dies de pluja ens deixaven quedar-nos a les aules, però al Balmes les coses funcionen d’una altra manera. Quan plou els alumnes poden escollir entre: quedar-se als passadissos atapeïts com sardines enllaunades o afora, al pati, per acabar calats fins als ossos. Dues coses que a mi, personalment no em venen gaire de gust.

Guardo la meva llibreta i el meu llibre a la motxilla, mentre la resta d’alumnes van abandonant l’aula.

L’Alex passa pel meu costat i em pessiga la galta, amb la seva motxilla ja a l’esquena.

–Anem o què, noia francesa?

He notat que a l’Alex li agrada dir-me per qualsevol cosa que no sigui Audrey: noia francesa, Green o petite fille són algunes de les seves enginyoses idees.

Em penjo la motxilla a l’espatlla i li dono un cop amistós al front amb el palmell de la mà. Fa cara de divertit.

Sortim de l’aula, però abans agafo per la motxilla a una Marina pansida. · 30 ·

Audrey –Ei, Snow White, com anem?

Em mira sense entendre el seu nou “mote”. Sincerament, li pega d’una manera bestial. No me’n havia adonat fins ara, però la Marina té un semblant enorme amb la Blancaneus que tots coneixem.

La noia porta els cabells negres i espessos recollits en una cua llarga. La pell la té blanca amb unes galtes rosades i avui s’ha pintat els llavis de color carmesí. És una noia normal que no sap el secret que amaga.

–Fataaaaaal –em respon a la meva pregunta deixant escapar un gemec.– No he esmorzat, he arribat tard a classe i m’he deixat el treball de castellà que havia estat preparant ahir fins les dues de la matinada!

La consolo amb uns copets a l’espatlla, sota la atenta mirada de la seva amiga Anna.

–Vaaaaa noieees, anem? –ens diu l’Àlex, impacient des de la porta.

No faig cas del noi i em torno altre cop contra la Marina: –Et dono un tros de xocolata si alegres la cara.

Ella riu: –Per alegrar la cara em faria falta un quilo de xocolata.

Baixem al pati i decidim refugia-nos en un porxo que no està gaire mullat. Deixem les motxilles al terra brut i traiem l’es· 31 ·

Audrey morzar. Jo porto un entrepà de fuet i tomàquet i una barreta de xocolata, de la qual li dono la meitat a la Marina.

–I jo? –fa l’Àlex. Abans de que pugui respondre-li m’agafa la mà i li fa una mossegada a la meva meitat.

–Tu no estaves trist.

La Marina es menja la xocolata lentament i amb la mirada perduda en algun lloc.

–Si que estàs poc xerraire, avui –diu l’Alex desembolicant el seu entrepà.

–Estava pensant en que un dia hauríem de quedar per anar al cinema o alguna cosa així.

Em sembla bona idea. Proposo aquest mateix divendres, és a dir demà passat però l’Àlex fa cara de no poder quedar. Està a punt de dir alguna cosa quan uns crits l’interrompen. Giro el cap, alarmada.

Al mig del pati, sota la pluja hi han tres nois de primer de batxillerat en cercle mirant cap a algú que tenen als seus peus.

Arribo a distingir una figura asseguda al terra mullat. Reconec als tres nois. Són uns que van a la classe A, que es dediquen a intimidar a la gent. Daniel, Jason i... Álvaro, diria que es diuen.

L’Álvaro crida alguna cosa i jo em temo que li facin res al noi assegut. Decidida camino cap a ells mentre torno a embolicar l’entrepà inacabat. · 32 ·

Audrey –Ei, deixeu-lo estar –els hi dic. Sóc conscient de que m’estic ficant on no em demanen i que estic actuant com una heroïna ridícula i que si el que vaig a fer surt malament faré el patètic.

Però tampoc puc deixar al noi sol.

Els tres assetjadors es giren a mirar-me i la seva víctima fa el mateix. El reconec a l’instant. És un d’aquells tres nois guais que vaig veure el primer dia de classe. Es diu Guillem i segons la meva opinió és el més atractiu dels tres.

–Deixa’ns estar, francesa –em diu el Daniel Trobo graciós que utilitzin el gentilici de França com a paraula despectiva.

–Al nostre amic no li cal la teva ajuda, diria –fa el Jason ficant-se les mans a les butxaques. És un noi no gaire prim, amb cara de peix i uns ulls blaus enormes.

–I jo diria que no teniu perquè intimidar-lo –dic jo, tossuda.

El Daniel sospira, fent veure que li fa pena.

–Ets una noia, i a les noies no se les peguen.

Alço les celles, divertida.

–No em diguis?

Avanço per ajudar al Guillem a aixecar-se, però l’Álvaro em posa una mà a l’espatlla.

–No tant de pressa, preciosa. · 33 ·

Audrey Li hauria contestat “Vols esperar a que plogui?” però per sort em continc, ja que si ho arribo a dir, faria un ridícul espantós.

I la qüestió és que ja està plovent.

–No et fiquis en els nostres assumptes.

Estic a punt de respondre, però una veu m’interromp.

–Voleu fer el favor de deixar-lo estar? L’únic que esteu aconseguint és ficar tensió i deixar-nos a tots xops.

Em giro i veig a un Àlex seriós, que es fica per sobre el cap la caputxa de la seva dessuadora blava.

–Tots els nous heu de ficar-vos en les nostres coses? –fa el Daniel exasperat.

–Deixeu-lo a ell en pau –dic jo, apartant a l’Álvaro d’una empenta.

–No em toquis! –fa ell, tornant-me una empenta molt més forta. Perdo l’equilibri i caic a terra. De cop i volta veig volar un puny clos que impacta amb la mandíbula de l’Álvaro.

–Tu tampoc tens permís per tocar-la a ella –fa l’Àlex, enretirant el braç.

Aleshores tot passa molt de pressa. El Daniel es tira sobre l’Àlex mentre jo m’incorporo i el Jason m’agafa del braç i m’aparta de la baralla.

–Deixa’l estar! –xisclo en direcció d’en Daniel. No em fa cas, així que em llenço a sobre seu. · 34 ·

Audrey “Molt bé, Audrey. Tu ho has començat, tu has de ser prou forta per arreglar-ho.” Aconsegueixo que ell es separi de l’Àlex, però rebo una bufetada de part de l’Álvaro, que ja s’ha refet del cop inicial.

Amb una agilitat considerable, m’aparto per evitar un altre atac i estudio el meu oponent. Fort, bèstia i poc intel·ligent.

Ràpid, però no suficientment.

Paro un cop de puny i li cargolo el braç, immobilitzant-lo.

Deixo anar un cop de peu que li fa doblegar els genoll, i cau a terra.

I és aleshores que me n’adono de que tenim a tot 1er de Batxillerat rodejant-nos i mirant la baralla. I és aleshores que me n’adono que potser n’estic fent un gra massa. Miro la cara de l’Álvaro. Se’l veu espantat i atemorit. I és aleshores que el deixo anar. El noi es desploma al terra xop. Miro cap a l’Àlex.

Es pot dir que el noi s’ha carregat tant al Daniel com al Jason.

L’un jeu a terra amb el nas ensangonat. L’altre està de genolls i l’Àlex l’immobilitza agafant-lo pels cabells.

L’Àlex té un morat al pòmul i la dessuadora que abans era blava, negra per l’aigua. Sé que dec fer una fila pitjor, o sigui que no dic res.

No puc evitar preguntar-me com s’ho ha fet l’Àlex per acabar amb el Daniel i el Jason. Els dos eren més alts i forts que ell i un, el Daniel, era repetidor, per tant un any més gran.

De cua d’ull veig a la Marina corrent cap a mi. · 35 ·

Audrey –Audrey! Es pot saber en què estaves pensant? Estàs boja?

La noia m’agafa la cara entre les mans. I en aquell moment se sent una veu potent per sobre la pluja.

–Es pot saber que cony ha passat aquí?

El cap d’estudi s’obre pas entre els alumnes i arriba davant nostre. Els altres tres “matones” s’han aixecat del terra i el Guillem fa estona que ho ha fet. El professor observa a situació amb els ulls fora de les òrbites.

–Vosaltres sis! Al despatx de la directora!

Baixo els ulls. Perfecte! Què se m’ha acudit quan he començat a barallar-me?

Em desfaig de la Marina i m’obro pas entre la multitud, que més aviat s’aparta per fer-me camí. Abans de seguir a l’home agafo la motxilla d’on l’he deixada.

El cap d’estudis sembla fora de si de l’ira. El Daniel intenta aturar l’hemorràgia del nas amb una mà, mentre el Jason coixeja al seu costat. L’Álvaro s’agafa el braç que abans li he cargolat i l’Àlex es limita a caminar al meu costat amb les mans a les butxaques. El Guillem no ha patit cap mal, però també se’l veu preocupat. És un noi alt i prim amb el cabell negre i arrissat, i els ulls ametllats de color mel.

–Escolta Audrey... –em diu, xiuxiuejant– gràcies per haver intervingut. I ho sento... sobretot pel teu llavi –afegeix amb un somriure cansat. · 36 ·

Audrey Em palpo el llavi i em trobo els dits plens de sang.

–És igual.

Arribem al despatx de la directora i l’Àlex i jo entrem els últims. Abans de fer-ho, el noi em para.

–Mai hauria dit que la petite fille sabria lluitar –porta la seva mà sobre la meva cara i m’eixuga la sang del llavi amb la punta de la màniga de la seva dessuadora.

–Si vols que et sigui sincera, jo sí que creia que et sabries defensar. Però tant? –li somric i li despentino els cabells xops.

Després afegeixo– Tens un morat a la cara.

–I tu un llavi partit –replica, fent-me entrar dins els el despatx amb una empenta suau.

La directora no sembla gaire contenta. Perquè ho hauria d’estar? Cinc alumnes seus s’han barallat a cops de puny i han acabat ferits. No fa molta gràcia.

El primer en marxar és el Guillem, que queda com a innocent.

A mi i a l’Àlex ens han portat gel que hem posat sobre les ferides. Al Daniel li han donat un mocador de tela que s’ha tenyit de vermell en menys d’un minut. La directora sembla més enfadada amb mi que amb cap dels altres quatre nois.

Suposo que perquè sóc una noia, i que una noia es baralli la desconcerta.

Finalment, la dona sospira:

· 37 ·

Audrey –Doncs nois, us hauré d’obrir un expedient i expulsar-vos durant un dia.

Em cau una galleda d’aigua a sobre. I ara què? Què diran el George i la Claire?

L’Álvaro i el Jason reaccionen de la mateixa manera que jo, però ni l’Àlex ni el Daniel s’immuten.

–I millor que ara marxeu a casa sense anar a classe –segueix la dona– dilluns torneu a entrar a l’institut.

Tot seguit treu uns fulls grocs, hi escriu alguna cosa i ens entrega un a cadascú. Són els famosos partes.

–Dilluns me’ls heu de portar signats.

La director ens fa fora amb un gest de la mà i mentre sortim es queda parlant amb el cap d’estudis que s’ho ha mirat tot furiós.

A fora les classes ja han començat i l’institut està desert. L’Álvaro, el Daniel i el Jason s’han precipitat a desaparèixer i ens hem quedat l’Àlex i jo sols.

–No calia que intervinguessis, Àlex –li ho dic amb un to amable, sense retreure-li la seva ajuda, més aviat amoïnada per com ha sortit de la baralla.

–És clar, tu podies carregar-te’ls als tres, oi? –em diu rient.

Estem pujant per les escales per anar a la taquilla i no veig la cara de l’Àlex quan pregunto: · 38 ·

Audrey –On has après a lluitar així? Creia que feies atletisme, no karate.

Però la seva reacció el delata. S’atura un segon i es fica les mans a les butxaques, nerviós.

–I tu? També t’has lluït.

Obro la boca. La tanco i la torno a obrir. Què li dic? Que necessito estar en forma per la meva missió?

–Faig ballet –és la meva genial resposta.

L’Àlex alça les celles, incapaç d’endevinar si faig broma o sóc curta mental, però no fa cap comentari. Baixa els ulls i és quan sé que té un secret, un secret com el meu, i ell sap que jo també tinc un secret.

L’Àlex obre la boca, però una altra veu l’interromp: –Audrey? Què fas aquí? –el Max s’apropa pel passadís, amb un llibre de text a les mans. En veure el meu llavi partit exclama:– Què ha passat?

–Res, res important...

–Audrey, estàs bé? –el Max m’agafa la cara amb les mans, i em mira el llavi. Desprès puja els seus ulls fins als meus, i em mira. I amb aquesta mirada em pregunta tot el que no pot dir davant de l’Àlex. “La Marina està bé? Hi ha tingut a veure?

Qui ha estat? Han estat ells?”.

–Sí, sí, no ha passat res important –li dic, per tranquil·litzar-lo– · 39 ·

Audrey només que m’han expulsat un dia. I no podré assistir a classe.

Tal i com esperava, el Maxime fa veure que s’enfada per la meva expulsió, però en realitat es preocupa més per la segona part. “No podré assistir a classe”. “La Marina quedarà desprotegida”.

–Haig de tornar a classe. Parlem després –s’acomiada, fingint enuig.

–És el teu germà –diu l’Àlex. És una afirmació, no una pregunta.

–Sí –no sé si tornar a treure el tema de la lluita, però com veig que l’Àlex s’ha tornat a animar prefereixo no fer-ho.

Recollim els llibres que necessitem de la taquilla i en deixem uns altres. Jo agafo el meu longboard. Tornem a baixar les escales sense badar boca. No he mirat el full groc, però tampoc tinc cap integrés per saber que hi posa, així que el guardo de mala manera a la motxilla.

–Doncs adéu... –dic mirant a l’Àlex amb un sospir. No em fa cap gràcia haver d’ anar a casa ara, amb el George i la Claire, que ves a saber com reaccionaran. Però la que si que no sap com reaccionar sóc jo quan l’Àlex em posa una mà darrere el cap i em fa un petó al front.

–Adéu, petite fille –es separa i em mira. Desprès gira cua i desapareix per la cantonada. I em deixa sola, allà al mig, sense saber com prendre-m’ho. · 40 ·

IV

Marina Avui ha estat una merda.

Ni l’Audrey ni l’Àlex han vingut a l’institut. Els han expulsat, i quan al pati he intentat parlar amb l’Anna, ha passat de mi.

La primera setmana de curs, encara em parlava amb ella, però després, la situació s’ha fet insuportable. Cada cop que parlava amb ella, l’únic tema que treia era “ara vas molt amb els dos nous, no?”. I, poc a poc, dia a dia, ens anàvem distanciant més, fins que l’amistat que havia durat tants anys, que havia aguantat tantes baralles, s’ha desfet. I avui, quan m’he apropat a ella, m’ha mirat amb cara de suficiència, i m’ha espetat: –Ah, ara vens? Quan els teus amiguets no hi són decideixes que valc la pena? Doncs ja és tard.

Quan m’he allunyat, els seus amics li han dit coses com “Ben fet” o “De què va aquella?”. Fa menys d’un mes eren els meus · 41 ·

Marina amics. M’he n’he anat amb el grupet del Joan, intentant no mirar cap on sabia que estava l’Anna.

Surto per la porta de vidre i, després de dir adéu a ningú en concret, vaig cap a la meva bici. Noto uns ulls clavats a la meva nuca, i quan em giro,decidida a tornar-li la mirada d’odi a l’Anna, no la veig enlloc. En canvi, mirant al meu voltant, veig com els ulls del germà de la Marina s’aparten de mi. Es gira de cop, però l’he vist. Era la seva mirada la que sentia.

Però si ni tant sols el conec! Noto que les galtes se m’encenen, perquè, a veure, un noi de segon m’estava mirant! I, tot sigui dit, un noi ben guapot.

Pujo a la bici, i començo a pedalejar cap a casa, amb la motxilla plena de llibres per als deures del cap de setmana. Quan em paro a un semàfor, sento una vibració a la cuixa, al lloc on tinc la butxaca amb el mòbil. M’ha arribat un missatge.

El semàfor es posa verd i jo em poso en marxa. Ja miraré el missatge després. Arribo a casa, lligo la bici amb el cadenat, i miro el missatge. És de l’Audrey, i diu “Avui quedem, no?

Parc Ciutadella a les 5?”. Miro el rellotge. Són les tres i mitja.

Li responc un simple “Ok” i pujo a casa. Avui els meus pares tampoc hi són, estan treballant els dos. Escalfo unes mandonguilles i me les menjo, mentre li envio un missatge pel chat del Facebook a l’Àlex: “Pots quedar avui a les 5 al Parc de la Ciutadella?”

“No, ho sento. Després del lio d’ahir, els meus pares em tenen

· 42 ·

Marina tancat a casa tot el cap de setmana :). (En teoria no hauria ni d’estar parlant amb tu, perquè també m’han castigat sense ordinador :P).”

“Jajaja! Bueno, vale, doncs ja quedarem un altre dia! (Per cert, ets un malote, passes fins i tot dels teus pares)”.

“Ui si, el diable en persona! Escolta Marina, que me n’haig d’anar que crec que sento els meus pares arribar”.

“D’acord. Doncs fins dilluns! :D”.

Tanco el facebook, i em poso a llegir.

Cap a les cinc menys deu surto de casa, i amb la bici, arribo al Parc de la Ciutadella en un segon. De seguida veig a l’Audrey, estirada a la gespa prenent el sol. Quan m’hi apropo, fent-li ombra, obre un ull.

–Hola! –em somriu.

–Hola rebel. No portes ni un mes a l’institut, i ja t’expulsen durant un dia.

Fa un somriure trapella i, senyalant-se la pell morena, diu: –Ja veus que no he perdut el temps.

–L’Àlex no pot venir. Els seus pares no el deixen.

Sembla rumiar sobre alguna cosa, però quan estic a punt de preguntar-li què passa, canvia de tema: –I si anem a comprar un gelat i tornem? M’estic morint de · 43 ·

Marina calor.

–D’acord.

Anem fins a un bar proper anomenat “Can Joan” i comprem dos gelats ben freds. Quan creuem pel pas de zebra, rient, de cop l’Audrey es llança a sobre meu. Abans de poder preguntar-me perquè ho ha fet, un cotxe passa just per on feia un segon estava jo. Caic enrere, esgarrapant-me les mans amb el terra, i quan li estic a punt de cridar al conductor del cotxe que què fa, i algun insult, ja que hi sóc, el vehicle es para. L’Audrey m’agafa pel braç, obligant-me a aixecar-me, i m’estira, mentre arrenca a córrer. Els gelats es queden al terra, mentre nosaltres ens allunyem corrents. Miro cap a enrere just per veure la porta del cotxe obrint-se i una dona molt alta sortint.

Semblaria una oficinista pel seu monyo perfecte, i la camisa blanca, si no fos perquè porta sabates d’esport. Les portes de darrere també s’obren, i en surt un noi que deu tenir la nostra edat, i un altra figura. No em paro a mirar bé com és, perquè l’Audrey segueix estirant-me, i crida: –Corre!

Jo obeeixo, no entenc molt bé de què va la cosa, però els del cotxe no em fan molt bona pinta. Em giro per mirar què estan fent, i veig que han començat a perseguir-nos, deixant el cotxe obert allà al mig del carrer. Tots els cotxes del costat comencen a pitar, i jo em torno a girar i corro encara més ràpid.

–On anem? –pregunto a l’Audrey cridant. Desitjo molt més · 44 ·

Marina preguntar-li què està passant, però sé que ara no m’ho podrà explicar, mentre ens escapem d’uns assassins. Perquè ara està clar que el fet de que casi m’atropellessin, no ha estat un accident.

–A casa meva.

Informació directa i clara. Llàstima que jo no sàpiga on és casa seva.

L’Audrey em deixa anar la mà, i segueix corrents.

–On tens la bici? –pregunta.

Li senyalo on l’he deixada, i correm fins allà. Hi arribem, ella para de cop, i diu: –Deslliga-la.

–Però...

–Fes-ho! –crida– De pressa!

Faig el que em diu, mentre ella controla on són els nostres perseguidors. No se’ls veu enlloc. Això, en comptes de tranquilitzar-me, em posa encara més nerviosa.

–Casa meva està a Bailén amb Casp. Ves-hi, és el tercer primera. A qui et respongui, digues-li que ets la Marina, jo arribaré de seguida.

Què? Vol que la deixi aquí amb aquests bojos?

–No, de cap manera, Audrey. No et deixaré aquí. · 45 ·

Marina –Ves-hi! Només els despistaré. A mi no em faran res. És a tu a qui volen.

La seva mirada decidida em fa pujar a la bici, i em dóna forces per posar-me a pedalejar. “És a tu a qui volen”. Què vol dir això? Aquesta frase em persegueix durant tot el camí (que per sort no és gaire llarg). Quan arribo a la cantonada, i pico el botó de l’intèrfon, noto que tinc totes les galtes mullades de llàgrimes. Ho veig tot mig borrós per culpa de les llàgrimes que em neguen els ulls. Ni me n’havia adonat que he començat a plorar, però ara que ho sé, no puc evitar posar-me a sanglotar.

–Si? –una veu masculina respon des de l’atre costat de l’intèrfon.

–Sóc la Marina.

Hi ha un moment d’indecisió, però la porta s’obre, al mateix temps que la veu diu: –Passa.

Entro a l’edifici, i em fico a l’ascensor. Pitjo el botó amb un tres, i veig com la porta es tanca. L’ascensor puja i finalment es para al tercer pis. Tres persones m’estan esperant rere la reixa de l’ascensor. Un home, que deu ser el pare de l’Audrey, m’obre la reixa i jo surto.

–Què ha passat? I l’Audrey? On és l’Audrey?

–Maxime, calla, que no veus com està la pobra noia? –diu · 46 ·

Marina l’home que m’ha obert la porta. El germà de l’Audrey tanca la boca.

–Entra –diu la dona que deu ser la mare de l’Audrey, en to dolç, senyalant-me la porta de fusta amb un 1 a sobre.

Em fan seure a un sofà, i jo segueixo plorant, sense saber ben bé perquè no puc parar, però sense ganes de fer-ho. El pare i el germà de la Audrey estan asseguts a butaques. La seva mare, en canvi, està al meu costat, i em demana: –Vols un got d’aigua?

Nego amb el cap, amb ganes de cridar, de dir que la seva filla està pels carrers de Barcelona, amb tres persones perseguint-la.

Passa el temps. No sé si deu minuts, una hora, o quant de temps, però de cop se sent un soroll provenient de la porta d’entrada. Em poso molt tensa, els pares de l’Audrey s’aixequen, i en Maxime para de caminar per l’habitació (cosa que ha estat fent gairebé des de que he arribat). Les llàgrimes paren de rajar. Es fa un silenci carregat de tensió, i quan la porta s’obre amb un soroll de claus, i sentim la veu de l’Audrey dient “sóc jo”, tots sospirem d’alleujament.

Entra a l’habitació, panteixant, i en Max va cap a ella per abraça-la. Però jo ja m’he aixecat i he corregut, i hi arribo abans. Me li llenço als braços, i voldria posar-me a plorar d’alegria i alleujament, però les llàgrimes ara ja no em surten.

Suposo que se m’han acabat. Enlloc d’això em poso a riure, · 47 ·

Marina per descarregar tota la tensió, i ella també riu. Acabem rient tots cinc, i fins a després d’una estoneta, no em desenganxo d’ella. Quan ho faig, el Max se li apropa, la mira amb uns ulls carregats d’afecte, i li fa una abraçada curta.

–Què ha passat? –li pregunta.

–Ara us ho explico. Abans que res, la Marina ha de trucar als seus pares per dir-los que avui es quedarà aquí a dormir –diu, mirant-me amb les celles aixecades–. Hem d’explicar-li unes quantes coses.

· 48 ·

V

Audrey La Claire ha portat una safata amb cinc gots i un platet amb galetes salades. Ens ha servit una llimonada freda i dolça que jo m’he acabat d’un sol glop. La Marina, en canvi, l’ha acceptat entre les seves mans, però no l’ha tastada. El George, assegut a la seva butaca, ha fet un glop i després l’ha deixat estar.

–Audrey, vull parlar amb tu un moment –em diu l’home aixecant-se. El segueixo fins a la cuina i hi deixo el got buit.– Ets conscient del que estem a punt de fer?

Me’l miro, sense dir res. Ell continua.

–Les nostres ordres eren protegir-la sense explicar-li res. Després, quan faci divuit anys ja li explicaran tot ells, i la prepararan.

–L’han intentat atropellar, què vols que fem? Que diguem que

· 49 ·

Audrey ha estat un accident? Que fem veure que és curta? Quasi la maten, no pot seguir sense saber el perill que corre.

El George es porta dos dits al pont del nas, preocupat.

–Molt bé, doncs què proposes que fem? –em diu finalment.

–Crec que li hauríem de dir i preparar-la ja.

–I enviar-la a la Closca? Separar-la de la seva família?

–No, deixar-la aquí amb ells i preparar-la aquí –dic jo, sense estar realment segura de que seria el més convenient per la Marina.

El George sospira.

–D’acord. L’hi expliquem i que ella decideixi què vol fer.

Quan tornem a entrar a la sala, l’ambient està més calmat. La Marina i la Claire jeuen juntes al sofà, parlant d’alguna cosa i el Maxime se les mira, amb un dit als llavis i la mirada perduda. Al entrar, tots es giren a mirar-nos. Jo m’assec a un costat de la Marina i li agafo la mà, mentre el George es queda dret, amb les dues mans al respatller de la butaca buida.

–Marina –comença l’home– No ens coneixem. Sóc el George Hawes i ella –diu, assenyalant a la Claire– és la Claire Lanchbury. Som els pares adoptius de l’Audrey i el Maxime.

Els seus pares van morir quan ells encara eren molt petits, el Maxime devia tenir sis anys. Nosaltres ens vam presentar voluntaris per fer-nos càrrec d’ells. · 50 ·

Audrey Em miro al George, sense entendre perquè comença per aquesta part, però no dic res.

–Els seus pares... –l’home sospira, amb la mirada perduda en uns altres temps– els seus pares eren una parella meravellosa... els millors agents que hem tingut mai... però això és una altra cosa que ja t’explicarà l’Audrey un altre dia.

De cua d’ull miro a la Marina. La noia fa cara de... de res. Es mira al George, atenta al que diu, però no sabria dir si està espantada, enfadada o què.

–Nosaltres, la Claire i jo, pertanyem a la mateixa organització que els pares del Maxime i l’Audrey, una organització secreta, coneguda només pels seus components –la Marina obre els ulls, ara si, una mica nerviosa– que té com a finalitat protegir-te. Vetllar per la teva seguretat i no deixar que et passi res.

Estrenyo la mà de la Marina dins la meva. A veure com s’ho pren.

–Ets única i especial, Marina –diu el George sense rodejos– vas néixer i ens vas donar esperances a tots. No podem permetre que desapareguis així com així.

–Un moment, m’he perdut –diu la Marina, desfent-se de la meva mà–. Única? Especial? Què?

La Claire rodeja amb un braç maternal a la noia i li diu suaument: –Fa molt temps la Terra estava poblada per dues especies do· 51 ·

Audrey minants. Una eren els humans, l’altra els argers. Aquests últims eren increïbles. Aparentment eren iguals que els humans, amb dos ulls, una boca, dues cames i cabells. En realitat es podrien considerar com uns humans que havien desenvolupat habilitats estranyes. Els argers vivien juntament amb els humans, sense cap conflicte greu, s’ajudaven els uns als altres i mai van estar sotmesos a una guerra important. Tot i això, hi va haver un moment en que els argers es van començar a extingir. Una primera onada de morts va fer baixar el nombre d’habitants d’aquesta espècie, i després no es va recuperar. Fa uns anys va desaparèixer l’últim arger conegut, però per sort ja havíem donat amb la teva pista. I ara la nostra missió és salvar la espècie arger i no deixar que desaparegui. Per això et protegim, et vigilem i cuidem de tu.

Es fa un silenci a la sala. No sé si la Marina ens creu, però és necessari que ho faci, així que dic: –Nosaltres som d’aquesta organització que et protegeix, però no estem sols. Hi ha uns que et volen salvar, però també hi ha uns altres que prefereixen la teva mort. Els pots anomenar equalists. Els seus ideals es basen en que tots els humans han de ser iguals, sense avantatges els uns sobre els altres. I es dediquen a exterminar qualsevol arger que s’atreveixi a treure el nas. Pots pensar que ells van ser els causants de l’extinció dels argers, però nosaltres no ho creiem. Pensem que potser sí que van matar a un bon número, però no eren ni són tan poderosos com per acabar amb una espècie. Els tres paios que · 52 ·

Audrey t’han intentat atropellar eren equalists i haurien acabat amb tu si no hi hagués estat jo per el mig.

–Nosaltres ens vem canviar d’escola per vigilar-te de prop, ja que fer-ho des de França era molt més complicat –intervé el Maxime amb un somriure– i la nostra estimada Audrey és la principal agent que tenim per protegir-te.

La Marina em mira. Clava els seus ulls blaus i enormes en els meus. Jo intento aguantar-li la mirada, amb esforços.

Sento com el George, la Claire i el Maxime s’aixequen i ens deixen soles. Sé que ara és un moment delicat i que probablement la col·laboració de la Marina per salvar-se a si mateixa depèn d’aquests instants.

–Com et trobes? –aconsegueixo dir.

La Marina alça les celles i esbufega amb un somriure: –Desconcertada.

–Marina, els argers eren una espècie magnífica. No saps el poder que tenien. Alguns eren capaços de moure objectes amb la ment, altres de teletransportar-se, i alguns, molt pocs, fins i tot de controlar la ment d’altra gent. Eren intel·ligents, savis, atractius... eren esplèndids!

La Marina deixa anar una rialleta.

–Què?

–Res, que dius que eren molt guais, però jo no sóc capaç de · 53 ·

Audrey fer cap de les coses que has dit ara i tampoc sóc taaan intel· ligent i taaan atractiva. Però per molt que fos l’últim arger, quin seria el següent pas? Què faríeu ara amb mi?

–El següent pas... el següent pas es ensenyar-te a domar els teus poders i introduir-te en tota la petita cultura que hem format dins la nostra organització. Portar-te a la Closca seria una bona opció.

–Que és la “Closca”?

–La Closca és la base de la nostra organització. On està reunida la major part dels nostres agents i on portem els argers que trobem.

–Una presó? –pregunta la Marina, alçant una cella. Em molesta que s’ho hagi pres així.

–No, un lloc mil cops millor.

–Escolta Audrey –la Marina agafa aire, com si temés la meva reacció després del que em digui a continuació– no es que no et cregui. És a dir, no es gaire estrany tot el que m’acabeu d’explicar tenint en compte que m’acaben d’intentar atropellar, però tampoc puc fer res al respecte –clava els seus ulls en els meus i em mira, amb pena– no puc anar a la Closca i abandonar als meus pares. No puc deixar els estudis.

Somric, alleujada, tement-me una cosa pitjor.

–No et preocupis per això, Marina. No cal que deixis els estudis i molt menys que abandonis els teus pares. Amb la meva · 54 ·

Audrey família ja tenim suficient per protegir-te. A mi em veus cada dia a l’institut. I si no estic jo, està el Maxime. Però tot i així t’haurem d’ensenyar a defensar-te per si mai intenten fer-te alguna cosa i nosaltres no ho podem impedir.

–Entenc –la Marina s’agafa les mans i respira profundament– o sigui que ara em quedo a casa teva a dormir. Telèfon?

Capto el missatge i m’aixeco per anar a buscar el telèfon.

–Vols que lloguem una peli per mirar aquesta nit? –demano, després de posar-li el telèfon a la mà.

La Marina marca el número de casa seva mentre assenteix amb el cap. Jo la deixo sola i vaig a buscar el George, que està a la cuina ajudant a la Claire a fer el sopar.

–Anem a alquilar una peli, d’acord? Mmm... què es això que fa tan bona olor?

–Mandonguilles –diu la Claire, remenant en una gran cassola.

No són els meus pares biològics, però com si ho fossin. Me’ls estimo igual.

–La Marina es queda a dormir, no anirem a la Closca.

El George deixa de fer el que estava fent i em mira.

–No sé com s’ho prendrà el Noah.

–El Noah no ho sabrà.

El George no diu res, però em mira amb cara de tu-no-conei· 55 ·

Audrey xes-a-aquest-paio. Li somric, innocent i faig mitja volta.

–Audrey –em diu a Claire, abans de que surti de la cuina–.

Aneu amb compte.

Assenteixo i vaig buscar la meva caçadora.

Quan sortim al carrer el cel ja està prou fosc i han encès les faroles. Hi ha poca gent i pocs cotxes, així que gairebé anem soles.

–No es perillós sortir al carrer quan acaben d’intentar matar-me? –em pregunta la Marina. Per sorpresa meva, s’ho està prenent d’allò més bé.

–No crec que intentin un segon assassinat en una mateixa tarda. Però anem alerta igualment.

Baixem pel carrer Bailén i passem pel costat de l’Arc de Triomf. Creuem per davant d’un bar. És un lloc petit, ple de gent que s’arremolina a l’entrada i fum que surt cap a l’exterior. Hi ha un grup de nois i noies, repenjats a la paret. Al principi no m’hi fixo, però després un noi m’atura: –Audrey?

Jo em giro i reconec a un noi que fa ballet amb mi. Cada dia per la tarda (menys divendres i el cap de setmana) vaig a una acadèmia de ball on m’hi passo dues hores. M’agrada ballar, tant ballet com dansa moderna, i ho faig des de que era petita.

Quan ens vem mudar a Barcelona el George i la Claire em van buscar un lloc on pogués seguir amb les meves classes de ball. · 56 ·

Audrey Finalment van trobar aquest lloc, una acadèmia professional amb gent una mica més gran que jo, però amb el mateix nivell. El noi aquest es diu Jordi i balla prou bé.

–Què fas per aquí? –em pregunta, amb un somriure. És un noi amb el típic atractiu dels ballarins, amb el cabell molt curtet i uns ulls allargats de color marró.

–Ei, hola. Es que visc al costat. Més aviat, què hi fas tu per aquí? –que jo recordés, vivia al costat de la acadèmia i no és que aquesta estigui gaire a prop.

–No res, quedar amb uns amics –el Jordi senyala el grupet de nois i noies que fan un gest amb el cap com a salutació.

La Marina torna al meu costat. Sense adonar-se que m’havien parat, la noia havia seguit caminant, despistada com sempre.

–Jordi, aquesta és la Marina. Marina, Jordi –la noia li dedica un dels seus millors somriures i ell la saluda amb la mà que aguanta una ampolla de cervesa.

–Ei, Jordi! No ens presentes a les teves amigues? –diu aleshores una noia. El Jordi somriu i ens apropem al grupet.

–Audrey –saludo. Són uns cinc amics, contant al Jordi. Hi han dues noies, no gaire maquillades. L’una és baixa i rodanxona, amb un nas de ratolí tot pigat. L’altra porta rastes i una samarreta oberta per l’escot i les mànigues que deixa veure clarament el seu sostén. Els nois són alts, un molt forçut, amb una samarreta de màniga curta, grisa i arrapada. L’altre porta · 57 ·

Audrey una mena de caçadora de cuir i el cabell negre pentinat cap a enrere. I a la cara, porta impresa una expressió de suficiència que em mata.

–Joe –es presenta. El noi em dona la mà i desprès fa el mateix amb la Marina. A la noia se li pugen els colors a la cara quan el tio li fa un petó al dors de la mà.

–Bueno, nosaltres hauríem d’anar tirant –dic jo, que me’n vull anar ja–. Ens esperen.

–Molt bé, doncs ja quedarem un altre dia –diu el Jordi– espera un moment, que t’havia de dir una cosa. Que no se’m oblidi.

Demà hi ha assaig a les deu i mitja del matí.

Obro els ulls: si normalment el cap de setmana no hi ha ballet!

–Dintre de tres mesos tenim un espectacle i el Nikolay vol començar a assajar ja. Demà donarà els papers, o sigui que si no vens et quedes sense espectacle.

–Doncs hi serè. Demà a les deu i mitja, oi?

–Exacte –el Jordi s’acomiada amb un somriure i un gest de mà.

Quan torna amb el seu grupet d’amics sento com riuen i diuen alguna cosa. La Marina camina al meu costat, encara vermella i amb la aparença d’estar somiant. “Què li haurà fet aquell tal Joe?” em pregunto, però no dic res. Em limito a mirar divertida a la meva amiga Marina.

· 58 ·

VI

Marina M’he d’aclarar. Per tant, escriuré la: LLISTA DE LES COSES QUE SÉ: 1. No sóc humana.

2. Molta gent em vol veure morta (equalists).

3. Molta gent em vol salvar (per saber de qui, consultar el punt dos d’aquesta mateixa llista).

4. L’Audrey és una mena d’espia-ninja-guai.

5. L’Audrey va poder salvar el Guillem perquè (consultar el punt quatre d’aquesta mateixa llista).

6. No sóc humana.

7. Els pares de l’Audrey no són els seus pares, si no que també són espies-ninjes-guais. · 59 ·

Marina 8. El seu germà també és un espia-ninja-guai.

9. No sóc humana.

10. En realitat, ni l’Audrey ni els seus pares ni el seu germà són ninjes, però són molt bons lluitadors.

11. Això de dir que són ninjes, li dóna un toc guai, per tant, seguiré dient-ho.

12. No sóc humana.

13. Sóc una pesada dient que no sóc humana (consultar els punts: u, sis, nou i dotze d’aquesta mateixa llista). Assimila-ho ja, Marina!

14. Estic a l’habitació de l’Audrey, i en qualsevol moment podria arribar un espia-ninja-noguai-dolent i matar-me (encara que almenys la tinc a ella per a que em defensi, i ella és (consultar el punt quatre d’aquesta mateixa llista).

15. Un noi que no coneixo de res m’ha fet un petó a la mà.

16. El punt quinze d’aquesta mateixa llista no ve al cas, en una situació tant estranya i seriosa.

17. M’és igual que el punt quinze d’aquesta mateixa llista no vingui al cas.

18. El Max aquest matí no m’ha mirat perquè jo fos guai, si no perquè m’estava vigilant.

19. El punt divuit d’aquesta mateixa llista em fa sentir com · 60 ·

Marina una panoli i una il·lusa.

20. Per si no havia quedat clar: no sóc humana.

Ara la pitjor part: LLISTA DE COSES QUE NO SÉ: 1. Què és (ben bé) això de la Closca.

2. Perquè jo hauria de ser mega-guai, amb poders i coses estranyes i no ho sóc?

3. Seguiré anant a la escola com si res?

4. Seguiré anant a atletisme com si res?

5. Podré dormir, a les nits, sabent que algun espia-ninjanoguai-dolent podria entrar i matar-me i que, en aquell moment, no tindré a l’Audrey? (i l’Audrey és consultar el punt quatre de la “Llista de coses que sé”).

6. Podrem seguir (l’Audrey i jo) quedant amb l’Àlex?

7. Respecte al punt sis d’aquesta mateixa llista: i si un dia matessin a l’Àlex per culpa meva?

8. L’Audrey moriria per salvar-me?

9. Jo moriria per l’Audrey?

10. Si la resposta a el punt nou d’aquesta mateixa llista fos sí: Podria? Perquè segurament tots els que m’intenten salvar no em deixarien.

· 61 ·

Marina 11. L’Audrey és amiga meva perquè li caic bé o perquè forma part del pla?

12. M’odia? Potser l’Audrey m’odia però ha d’estar amb mi!

13. Creu en els ideals que defensa o només ho fa perquè els seus pares hi creien?

14. I el seu germà: consultar punt tretze d’aquesta mateixa llista.

15. I si la gent del meu voltant, els meus amics, coneguts, fins i tot familiars, són equalists i em volen matar?

16. Com és que jo sóc una arger, si els meus pares són humans?

17. Estic segura de que els meus pares són humans?

18. Perquè l’Audrey s’ha adormit? Ara no li puc demanar que em respongui ninguna de les preguntes que estic anotant en aquesta llibreta!

19. Al final, qui era l’assassí de la pel·lícula que hem vist?

Paro d’escriure. Miro el rellotge. És la una i mitja de la nit.

Em torno a llegir les dues llistes i, satisfeta, veig que sé més coses de les que no sé! Després però, me n’adono de que si a les vint coses que sé, li resto els sis cops en els que he parlat de que no sóc humana, només sé catorze coses. I tinc dinou preguntes. Bé, que més dóna. Ja obtindré respostes demà.

Tanco els ulls, intentant no pensar en assassins i m’adormo. · 62 ·

Marina Em desperto sobresaltada. Crec que he tingut un malson, però no puc recordar què passava. Al rellotge de la tauleta de nit de l’Audrey hi posa que són les nou i quaranta. Miro cap a on és la seva cara, i la veig amb els ulls oberts, mirant-me. Casi crido de l’ensurt.

–Bon dia! –diu, posant-se més dreta i creuant les cames. Ja porta la roba posada, deu portar ja una estona desperta– Crec que hauria de canviar-te el nom de Blancaneus per el de Bella dorment. Has vist quina hora és?

Assenteixo, fregant-me els ulls. Badallo i em poso dempeus, allargant-me per despertar-me.

–Vols esmorzar? –pregunta.

Assenteixo, tinc una gana que em moro!

Sortim de l’habitació, i quan arribem a la cuina, la Claire, el George i el Max, es giren a mirar-nos. En aquell moment me n’adono que només vaig vestida amb un camisó de l’Audrey (que és més curt del que recordava) i les calces, que per sort no se’m veuen. A més, no m’he pentinat els cabells, i dec semblar una bruixa. Em poso vermella instantàneament, però els somriures que ens dirigeixen tots els membres de la família em fan sentir com a casa.

–Bon dia, noies. Què voleu per esmorzar?

–Jo un té. En vols Marina? –diu l’Audrey.

Assenteixo. · 63 ·

Marina –On són les tasses? –li pregunto.

La Claire i el George surten de l’habitació, en canvi el Maxime s’hi queda, ja que encara s’està acabant la seva torrada. Ell també va en pijama.

–I com se suposa que fareu que em surtin aquests “poders” –faig unes cometes amb els dits– tan chachis?

–En teoria, ara que ho saps, t’arribaran. Nosaltres no et podem entrenar per això, ja que no som argers, però el que si que podem fer –diu el Max– és ensenyar-te a defensar-te.

L’Audrey somriu, suposo que dec estar fent una cara bastant graciosa, però mentre mira al seu voltant, els ulls se li paren al rellotge. Són les deu i nou. Obre molt els ulls, s’aixeca de cop i diu: –He de marxar o em quedaré sense paper!

Corre a la seva habitació, obre una motxilleta i comença a omplir-la de coses. Torna corrents a la cuina, li fa un petó al seu germà, se m’apropa i em xiuxiueja: –Hauràs de començar a entrenar sense mi.

S’apropa a la porta, surt i torna a entrar, cridant-me: –Intenta que avui no et matin!

I se’n va. El Max s’aixeca, deixa el seu plat a la pica, com si l’Audrey es comportés així cada dia, i se’n va cap a la seva habitació. Abans però em diu: · 64 ·

Marina –Si vols ficar-te roba més còmoda, no crec que l’Audrey li importi que li agafis un xandall.

M’acabo el té el més ràpidament que puc (considerant que està bullint) deixo la tassa a la pica i vaig cap a l’habitació de l’Audrey. Obro tots els calaixos que trobo fins que finalment trobo roba d’esport. Una samarreta grisa de tirants i unes malles curtes negres. Em poso les sabates que portava ahir (que per sort són d’esport) i surto a la sala. Al sofà hi és tota la família de l’Audrey. Em sento una mica fora de lloc, però són tant agradables, que me n’oblido de seguida.

–Què, comencem?

Assenteixo amb el cap, sense ni la més mínima idea de a què estic dient que sí.

–Doncs apa, anem.

S’aixequen, el George agafa una motxilla que té al costat, i sortim per la porta. Tots van vestits amb roba còmoda.

Agafem un cotxe gris, que més que un cotxe es podria dir que és una furgoneta. Té tres llocs al davant, i sis més darrere. La Claire condueix, el George va al seu costat, i jo i el Max darrere. De cop li sona el telèfon, i quan veu el nom que surt a la pantalla se li il·luminen els ulls.

–Clara?

Ella li respon alguna cosa, i comencen a parlar, ell amb un somriure als llavis. · 65 ·

Marina Finalment arribem. El cotxe es para a un descampat i jo baixo, mirant al meu voltant, buscant el lloc on hem d’anar, encara que no sé ni el què busco.

–On vas? –em pregunta el Max, mig rient.

–La veritat és que no ho sé. On hem d’anar?

–A cap lloc. Ja hem arribat.

–Un descampat?

–Justa la fusta!

No em puc estar de riure, no sé si pel lloc, o per l’expressió tant catalana que acaba d’utilitzar un noi nascut i crescut a França, que només porta aquí un mes.

Quan començo, els altres tres es miren entre ells i també es posen a riure. Sempre em passa això. Es veu que ric d’una manera molt estranya, perquè quan començo a riure, tothom es riu de com ric.

Finalment, aconseguim parar, i la Claire em fa apropar-me a ella amb un gest de la mà.

–Saps algun tipus de lluita?

–Doncs... no. De petita vaig fer esgrima un any –aixeca les celles com per dir “això està bé”–, però res, només amb espases de “gomaespuma”.

Somriu, divertida. · 66 ·

Marina –Bé, doncs hauràs d’aprendre des de zero –veu la meva cara de preocupació i afegeix:– és més fàcil del que sembla, tranquil·la.

–Primer pas –diu en Max, apropant-se a mi–: aprendre a veure.

I, de cop, em dóna un cop de puny. Em moc una mica, desconcertada, encara que no suficientment ràpid. El seu puny clos, però, no em fa mal. Just quan estava a punt d’impactar, s’ha aturat. El tinc a un centímetres de la meva galta esquerra.

–Abans d’aprendre a atacar, abans d’aprendre a esquivar, abans d’aprendre fins i tot a caure, has d’aprendre a veure –diu, allunyant la seva mà de la meva cara–. Si no ho fas, no podràs aprendre cap de les altres coses.

–Això sona molt “zen”, no?

Deixa anar una riallada.

–Doncs sí, la veritat és que si que ho sembla. Només em falta una barba i uns bigotis blancs i sóc el mestre perfecte. Aleshores, petit saltamartí, has entès el que t’he dit?

–He de mirar.

–Vale, resumint, sí.

Després de la xerrada típica, comença l’acció. En Max comença a intentar donar-me amb els punys, i jo he de dir per on ve, i apartar-me. Al principi és molt fàcil, perquè ho fa tot · 67 ·

Marina a càmera lenta (fins i tot fa unes cares i uns sons que ens fan petar de riure), però cada cop em costa més dir “dreta” o “esquerra”, i moure’m cap a l’altre costat, per a que no em doni.

A més, de vegades fa com si parés, i de cop m’ataca, i quan jo crido que no si val, diu que “Sempre alerta, petit saltamartí, sempre alerta” amb cara de místic i tocant-se la barbeta, com si tingués una llarga barba.

La Claire i el George ja fa temps que han marxat, dient que ja ens les arreglàvem sols i que havien de fer uns encàrrecs.

Després d’un temps (que no sé quant és), arriba un cotxe blau.

Frena davant nostre, la porta del davant s’obre i en surt una noia somrient. Deu tenir pocs anys més que jo. És molt bufona, amb les dents molt blanques, el cabell marró clar recollit en una trena i els ulls del color de la mel brillants.

–Max! Se li apropa i li fa un petó als llavis. Es queden enganxats una bona estona, i jo no sé on mirar. Quan finalment se separen, em veu i diu: –Qui és?

–Una amiga de la meva germana. Havíem vingut a córrer tots tres, però l’Audrey ha hagut de marxar.

–Ah –diu, per un segon desconcertada. Després em somriu d’una manera tant dolça i agradable que no sé perquè, però em fa odiar-la–. Doncs hola! –m’estreny la mà– Jo sóc la Cla· 68 ·

Marina ra, la xicota del Max. –Marina –em limito a dir, de cop de mal humor.

–Doncs Marina, no et deixarem pas aquí sola, oi? Vols que et portem a algun lloc?

El Max se’n va? I la Claire i el George no tornen? S’ha acabat tant abruptament l’entrenament?

–No, és igual, ja me les arreglaré. –la idea de ficar–me al cotxe amb dos novios que gairebé no coneixo i que em porten com si fos una nena petita no m’atreu gaire, la veritat.

–Marina –intervé el Max– no tens ni idea d’on som. Deixa que la Clara et porti.

Té raó. Assenteixo i els hi dic: –És igual on em deixeu, per on us vingui de camí. Tinc ganes de caminar.

Ells anaven a les Rambles, i per tant em deixen a portal de l’Àngel, bastant per la part alta.

–Adéu –diu la Clara encantadorament.

–Fins aviat, Marina –diu el Max. –Adéu. –dic. M’obligo a afegir:– Gràcies per portar-me, Clara.

–De res, preciosa. Ha estat un plaer conèixer–te.

Com que preciosa? Que no sóc un bebè, nena! Li somric el · 69 ·

Marina més dolçament que puc, i el cotxe arranca.

Camino per Portal de l’Àngel, suada, entre gent que compra per aquí i turistes per allà. Giro a mà dreta en algun carrer sense mirar-ne el nom, i veig un bar. Hi entro, desitjant un suc de taronja per sobre de qualsevol cosa.

M’assec a la barra, i quan el cambrer se m’apropa, ni me n’adono. Estava mirant-me les ungles, pensant en que necessito veure ja a l’Audrey per dir-li com odio a la xicota del seu germà. El cambrer fa com si tossis per reclamar la meva atenció i diu amb un estrany accent: –Qué te pongo?

Aixeco la vista per respondre-li “un zumo de naranja por favor” quan el reconec. El Joe. El noi del petó a la ma. De cop, me n’oblido de la Clara.

· 70 ·

VII

Audrey –No, no, no! –la música s’atura i nosaltres ens congelem amb ella– Miranda, vols fer el favor de no desplaçar-te tant cap a la dreta? Què coi creus? Què potser estàs tu sola ballant?

Mentre el Nikolay esbronca a la Miranda aprofito per anar a buscar la meva ampolla d’aigua. Ja que estic, miro el rellotge. Les vuit menys cinc. Portem ja una hora i mitja assajant la maleïda peça de ballet clàssic i el Nikolay no sembla molt disposat a fer-nos parar.

–I tu, Peter, no li donis tant espai per moure’s –segueix el Nikolay, ara enfurismant-se amb la parella de ball de la Miranda–. Si la tia s’obstina en allunyar-se del lloc que li correspon tu l’agafes i la tornes al seu costat. No podem perdre el temps amb tonteries com aquestes!

De cop, el professor s’atura i mira el rellotge. · 71 ·

Audrey –Mare meva! Les vuit ja! Us espero demà a les sis per fer-ho mil cops millor que avui. I que a ningú se li acudeixi arribar tard.

L’home es gira d’esquenes i busca alguna cosa dins la seva bossa. I això ha estat tot. Els alumnes comencem a parlar i a recollir les nostres coses. A mi em fan mal les cames de passar-me dues hores ballant a tota màquina, i només tinc ganes d’arribar a casa dutxar-me i dormir.

Agafo la meva bossa i l’ampolla d’aigua. De cop i volta em sembla veure una figura, observant-nos des de la cantonada esquerra de les butaques on, quan hi ha espectacle, s’asseu el públic. Quan torno a mirar ja no hi ha ningú. M’inquieto, però em repeteixo que només m’ho he imaginat, que no hi ha cap perill. Tot i això em plantejo trucar a la Marina per veure si tot va bé.

I es quan em sona el mòbil. A corre cuita el busco dins lla bossa i veig a la pantalla “Marina”. Vaja, quina sincronització, em dic mentre despenjo.

–Si? Audrey! Ho sento, encara estàs a ballet? Si ho estàs penja, no passa res! –pel to de veu de la noia endevino que està perfectament i no li passa res, però està nerviosa.

–Marina. Calma’t. No estic a ballet. Què vols?

–Ua, no t’ho creuràs! Es increïble, Audrey, de debò! –els meus companys de ballet em miren de cua d’ull i alguns em fan adéu amb la mà. El Jordi, el tio que ens vem trobar al bar · 72 ·

Audrey em fa una petita empenta amistosa quan passa pel meu costat– Te’n recordes de que em vaig trobar a un tio súper guai?

–Què? De què em parles, Marina?

–Sí, Audrey, t’ho vaig dir dilluns. El dia que em vaig quedar a casa teva a dormir ens vem trobar un amic teu de ballet a un bar. I estava amb un grup d’amics i un d’ells em va fer un peto a la mà. I que al dia següent me’l vaig trobar a un bar?

–Sí, me’n recordo, que veu estar parlant i tal i us veu fer amics i us veu donar els números de telèfon.

–Doncs m’ha trucat! M’ha dit que em pot venir a recollir demà desprès del cole! Ja sé que no es important, però es que no m’he pogut estar de dir-t’ho! Et juro que he intentat contenir-me, perquè potser et molestava i no sé! Ua, no m’ho puc creure! Es molt guai, aquell noi!

M’he quedat sense paraules, així que ric.

–Audrey?

–Sí, res, res. M’alegro molt per tu, Marina, de debò, però em decep una mica perquè aleshores demà ja no podrem quedar.

A l’altra banda del telèfon la Marina riu.

–Si tu i jo quedem cada dia!

–Tens raó. Apa, adéu.

–Fins demà! · 73 ·

Audrey Penjo el telèfon pensant que la Marina és una noia guapa. Es a dir, tampoc es una de les set meravelles del món, però té alguna cosa, els ulls enormes, o la seva manera de ser, que la fa especial. Potser és perquè es una arger. M’alegro que s’hagi trobat un noi simpàtic.

Cavil·lant, cavil·lant, em pregunto si no estaria bé que jo també em busqués un novio. O potser no, potser ja estic bé com estic. El meu germà ha trobat una noia, també, però no sabria dir si la tia el beneficia o el perjudica. És una noia tant, però tant cursi que tinc la sensació de que no la podré aguantar molts dies més. La Marina ja em va dir que ella també la odiava. I mira, amb dir-te que un dia va entrar a casa i es va posar a cridar: “Amor? Amor?” buscant al Max. I el pitjor es que a ell no li molesta. Quan per fi la Clara va trobar al Max es van començar a petonejar allà al mig. Puaj!

Al dia següent arribo a classe amb un quart d’hora de retard.

Les classes són avorrides i res surt del normal. Tret de la Marina, clar. Va arreglada, amb una faldilla per la cintura i llarga fins als genolls, de color blanca, i una samarreta de tirants taronja fosc. Per sobre porta un jersei finet de color blau grisós. Com sempre, porta els llavis pintats de color vermell i el cabell negre com el carbó li cau darrera l’esquena, llarg i brillant. Es nota que s’ha arreglat per la seva cita.

–Passa res important avui, Blancaneus? –li ha preguntat l’Àlex, inclinant–se cap a ella en quan hem tingut la oportunitat d’intercanviar alguna paraula. · 74 ·

Audrey La noia li ha fet un somriure però no li ha respost, perquè en aquell moment apareixia el professor de la següent hora.

L’Àlex, per cert, no ha fet cap comentari o cap insinuació de comentari sobre el petó de dijous. Com si no hagués passat res, i per mi millor, perquè no hauria sabut què dir-li.

A l’última classe del dia, mentre la professora explica alguna cosa del sistema nerviós el Guillem, el noi aquell que l’Àlex i jo vem salvar dels tios que el pegaven, em pica suaument a l’espatlla. Jo giro lleugerament el cap per evitar que la professora em cridi l’atenció, però el suficient per veure què vol. Ell, m’allarga la mà, amb el puny clos. Capto les seves intencions i poso la meva mà sota la seva. Noto el tacte del paper amb el palmell de la mà. Quan em torno a girar cap a la pissarra obro la nota. Al paper hi ha dibuixat un símbol amb tinta negra. No el reconec de cap lloc. Tampoc em sona haver-lo vist enlloc.

De cua d’ull, veig a l’Àlex, al meu costat, que desvia els ulls al trosset de paper. Desprès em mira a mi i desprès un altre cop al paper. Finalment em torna a mirar a mi, amb les celles alçades i el bolígraf a la boca. No li faig cas i em giro cap a el Guillem.

Amb una ganyota li faig entendre que no entenc que significa el símbol. La cara del noi, però, es una màscara immutable.

–Audrey, giri’s i no molesti als companys. Faci el favor –diu la professora, interrompent la seva explicació de biologia.

Em torno a girar cap a la pissarra pensant que el Guillem ja es · 75 ·

Audrey podria guardar els seus enigmes per a ell solet. De totes maneres em guardo el paperet que encara conservo a la butxaca de darrere dels pantalons.

Quan per fi sona el timbre tots ens aixequem fent soroll i agafem les nostres motxilles. La Marina i jo anem cap a les taquilles.

–Audrey, l’has de conèixer millor, al Joe. És l’hòstia.

–Ara me’l presentes.

–Oh i tant. Creus que vaig bé? –em pregunta separant-se de mi perquè la pugui veure de cos sencer.

Jo fai veure que m’ho rumio, portant-me la mà a la barbeta i rascant-me-la.

–A veure? Fes una volta.

La noia s’impulsa i gira sobre les puntes dels peus. La faldilla blanca se li infla i provoca que sembli una campana. Està realment bonica.

–Bah, jo crec que passes –li dic en broma. Deixo al terra el meu longboard i m’hi pujo a sobre mentre li dic:– bona sort amb el teu príncep blau, Blancaneus.

Ella em dedica un somriure i m’abraça, encara que el seu cap m’arriba a la barbeta (tenint en compte que estic sobre el long i que a més jo sóc més alta).

–Acompanya’m al lavabo –li dic. · 76 ·

Audrey M’impulso amb un peu i llisco poc a poc sobre el long pel passadís de l’institut. El Marçal, el nostre tutor, surt d’una classe i es creua amb nosaltres.

–Audrey, aquest patinet... –m’avisa.

–Es diu longboard –li dic jo, amb un somriure, mentre baixo i me’l fico sota el braç.

–M’és igual, el que sigui. Guarda’l i que no el torni a veure.

–D’acooooord –li dic.

Amb el long sota el braç, la Marina i jo seguim fins al lavabo, on ens quedem uns minuts, mentre bevem aigua i xerrem una estona més.

Quan baixem al carrer, encara hi ha un munt de gent, parlant, rient i acomiadant-se. La Marina i jo ens dirigim a un grupet de gent on hi ha l’Àlex, el Joan, el Marc (per si no ho recordeu va ser el tio que em va demanar d’ensenyar-me Barcelona el primer dia de classe, no sé, un noi que va de guai i tal) i un munt de nois i noies més.

–... no sé és un tio gran, d’uns vint i pocs anys –arribem a sentir com acaba el Joan.

–Hola noies –fa l’Àlex distret mirant cap a una altra banda. Li segueixo la mirada. A la vorera, repenjat en una moto enorme i jugant amb les claus d’aquesta hi ha el Joe. Veig com les alumnes del Balmes, sobretot les més petites, les de l’ESO, miren de reüll al noi i riuen fluixet entre elles. El Joe en fa cas · 77 ·

Audrey omís i es dedica a seguir jugant amb les seves claus.

D’acord. Sí que es un paio que atrau. Porta una caçadora fosca descordada amb una samarreta negra a sota on hi ha estampat un dibuix que no arribo a veure. A les cames porta uns texans grisos desgastats, però encara foscos i calça unes Converse blau marí. És un noi alt, amb unes espatlles amples i uns ulls amb una espurna d’intel·ligència que l’afavoreix. Porta els cabells castanys foscos pentinats cap a endarrere.

De cop, alça els ulls i veu a la Marina. Fa un somriure i s’incorpora.

–El coneixes? –diu el Marc, mirant a la Marina desconcertat.

Ella passa d’ell i s’obre pas cap al Joe. –M’he perdut alguna cosa, oi? –em demana l’Àlex, fluixet, de tal manera que sigui una cosa entre ell i jo.

Li somric i li faig una mirada de “tu espera’t que desprès t’ho explico”. Ell em mira, divertit i em passa un braç per sobre les espatlles.

La Marina ha arribat al costat del Joe i s’han fet dos petons a les galtes. Veig com les noies que abans miraven de cua d’ull al noi els miren bocabadades. I també veig a l’Anna, l’amiga de la Marina, mirant-se a la parella amb una mirada desbordant de rancor i amb les mans als malucs. Després, l’Anna es gira cap a les seves amigues i els hi diu alguna cosa, amb to · 78 ·

Audrey indignat.

Al cap d’uns instants, la Marina ens fa una senyal amb la mà perquè ens apropem. L’Àlex retira el seu braç de mi i es fica les mans a les butxaques. El miro de reüll. Tot i que porta les mans a les butxaques (quan va així vol dir que està nerviós) no el veig gaire alterat. Més aviat va molt relaxat.

–Hola –dic amb un somriure i un gest de mà al Joe. –Ei! Tu ets la ballarina del Jordi! –fa ell mentre em dona la mà.

Em quedo una mica sorpresa per ser “la ballarina del Jordi”, però no dic res.

–Joe, aquest és l’Àlex –diu la Marina, senyalant al noi– Àlex, el Joe. –Un plaer –diu l’Àlex, estenent-li la mà al noi. Mentre se la estrenyen la Marina i jo ens mirem, i amb una mirada li dic: “Uau, si que mola, el Joe aquest”.

–Bueno, nois, nosaltres marxem cap a Passeig de Gràcia, ja ens veiem demà –ens diu la Marina, metre agafa al Joe per un braç.

–Sí, nosaltres també marxàvem. Oi que sí, Àlex? –dic jo, empenyent al noi per separar-nos de la Marina i el Joe i deixar-los sols.

–Ah, sí, es veritat, anem Audrey –diu ell, abans de marxar, · 79 ·

Audrey afegeix picant-li l’ullet a la Marina– que us ho passeu bé.

–Shhh, no et passis, Àlex –li dic jo, quan la Marina i el seu acompanyant ja no ens senten.

–No és una mica gran per a la Marina?

El miro entretancant els ulls.

–No. –D’acord, d’acord, com tu diguis.

Quan passem pel costat de l’Anna i el seu grup la noia no ens treu els ulls de sobre. Crec que aquesta tal Anna m’està començant a odiar.

–Marxem? –els hi diu l’Àlex al Joan, el Marc i tots els demés nois que hi ha per allà.

Creuem el semàfor i comencem a caminar pel carrer de Consell de Cent. L’Àlex s’ha apropiat del meu long i no m’ha deixat altre remei que anar caminant. Vaig amb una noia de la meva classe que es diu Júlia i un tio de la classe A, al que li diuen Loony. No em pregunteu perquè, no en tinc ni idea.

L’únic que sé es que li falta un bull. Està boig. Sense exagerar.

De cop, sento les rodes del long apropant-se per darrera a tota màquina. Abans de que tingui temps de reaccionar tinc a l’Àlex al meu costat fent lliscar la seva mà per la butxaca de darrera dels meus pantalons, és a dir, pel meu cul.

–Es pot saber què...? –deixo anar, apartant-me d’un bot. · 80 ·

Audrey L’Àlex enretira la mà, amb un trosset de paper que devia estar a la meva butxaca i s’empeny amb el peu al terra per allunyar-se de mi sobre el monopatí– Alex! Què coi fas?

Em llanço darrere el noi per agafar-li el paperet i veure què és.

Quan l’atrapo, li agafo la mà i li arrenco el paperet a la força.

–Què es això? –dic, més per a mi mateixa que per a l’Àlex. El noi em mira des de dalt del long, amb un somriure estúpid a la cara. Aleshores reconec el paperet. D’acord, quina tonteria. És el dibuixet que m’ha donat avui a classe el Guillem.

–I perquè cony vols això? –li demano a l’Àlex, passant-li el paper per davant dels nassos.

–Jo? Per res. L’únic que... no tens ni idea de què vol dir? –em fa ell, mirant-me de reüll, amb aquell mig somriure a la cara tant Àlex. Jo em limito a tornar a mirar-lo entretancant els ulls mentre el meu cervell treballa a tota màquina intentant deduir que significa el maleït dibuix.

–Me’n havia oblidat. Ets francesa, no catalana.

Mmmm, vaaaale. Em quedo igual.

L’Àlex baixa del long i l’agafa amb una mà.

–Aquest dibuix és d’un grup català de música molt conegut per aquí. I que avui mateix fa un concert gratis a l’Arc de Triomf –s’atura un moment per mirar-me i dir-me:– suposo que això deu ser una invitació.

· 81 ·

Audrey Me’l quedo mirant, amb les celles alçades.

–I què pretens, que vagi a aquest concert merdós?

–No,no, jo no pretenc res –fa ell, però no es pot estar de dir– El concert és a les nou i mitja.

Em torno a guardar el paperet, ara a la butxaca de davant dels pantalons.

–No sé.

–Què no saps?

–Bah, deixa’m en pau –li dic, empenyent-lo amistosament i separant-me d’ell, ja que hem arribat al carrer que jo haig de tirar cap a baix i ell cap a dalt. Em pujo al long que he recuperat i mentre creuo el pas de zebra sento el crit de l’Àlex darrera.

–Jo també t’estimo!

Giro una mica el cap, el suficient per veure la cara somrient del noi. Li faig un gest amb la mà, perquè pari de fer l’imbècil i el perdo de vista.

Durant tot el recorregut de tornada a casa no paro de pensar si vaig o no vaig al concert. En realitat seria una pèrdua de temps, anar-hi. A més hauria de ser desprès de ballet. I jo, després de ballet estic morta. I perquè coi el Guillem havia de trobar la manera més complicada de convidar-me a un concert?

No podia venir i demanar-m’ho simplement? Suposant que · 82 ·

Audrey anés al concert, com m’ho faria per trobar al Guillem entre un munt de fanàtics del grup aquest? Resumint, que no hi vaig.

A les nou i vint-i-vuit, després de ballet, em trobo agafant una jaqueta i ficant-me el mòbil, les claus i un bitllet de deu euros a les butxaques dels pantalons.

–A on vas, Audrey? –em diu la Claire, des de la sala, al sentir com obro la porta.

–No ho sé! –dic, exasperada– no ho sé...

–Mmm, d’acord, però no tornis gaire tard –diu la Claire.

Surto de casa i tanco la porta darrere meu. Quan arribo a l’Arc de Triomf em quedo amb la boca oberta. Tota l’esplanada ha quedat coberta per un mar de gent, que bota, balla i canta a ple pulmó. A la part del fons, han muntat un escenari on un grup de gent toca una musica independentista i moguda. Hi han unes paradetes on venen begudes i coses per menjar.

Jo em quedo repenjant l’esquena en una de les faroles que hi ha davant de l’Arc, esperant a veure el Guillem per algun lloc.

La música, que al principi m’havia semblat horrible, cada cop m’agrada més, fins al punt que vull saber com es diu el grup que la toca.

–Perquè no balles? –em demana una noia mig borratxa. Li somric i m’allunyo una mica. No sé perquè he vingut. Mai trobaré a l’idiota del Guillem entre aquesta gentada.

· 83 ·

Audrey Uns nois que tinc a la dreta em diuen alguna cosa i jo intento no fer-los cas.

No sé perquè he fet cas a l’Àlex. No hauria d’haver vingut.

Miro al cel, que ja és negra, i les faroles que impedeixen veure les estrelles i em trobo completament fora de lloc. Miro l’hora al mòbil. Les onze menys deu. Mai hauria dit que ja ha passat tanta estona.

Decideixo marxar i que el Guillem s’aguanti. Quan estic a punt de guardar la BlackBerry a la meva butxaca, l’aparell vibra. Miro la pantalla. Marina.

A aquestes hores? Ja no deu ser amb el Joe. Alarmada despenjo el telèfon.

–Marina?

· 84 ·

VIII

Marina –Audrey! –casi crido, alleujada perquè m’hagi agafat el telèfon.– Creia que no em respondries.

–Digues. Ha passat alguna cosa? –se la sent preocupada.

–No és que... –ara no em surten les paraules, i em sembla que estic comportant-me com una paranoica per haver-la trucat– Tinc la sensació de que em segueixen. Sé que sona estúpid, però...

–No –em talla–. Has fet bé en trucar-me. On ets?

–A Sant Pere més baix. Bastant a prop de Via Laietana.

Em giro de cop, cap a un racó en ombra, on m’ha semblat sentir alguna cosa. Empasso saliva.

–Audrey?

· 85 ·

Marina –Sí. Tranquil·la. Arribo en un segon. Si veus algun lloc il· luminat, amb gent o així intenta apropar-t’hi, d’acord? Ves cap a Via Laietana, segur que algun lloc obert hi ha. Tranquil· la –repeteix–. Espera’m. Ara arribo.

Penja. Miro al meu voltant. Inspiro i expiro diversos cops, intentant tranquil·litzar-me. Un calfred em recorre l’esquena. És perquè ja estem gairebé a finals d’octubre o perquè m’estic morint de por? Probablement per una barreja de les dues coses.

Començo a caminar cap a Via Laietana, primer lentament, cada cop accelerant més el pas. Cada ombra que veig, sembla algú esperant el moment propici per matar-me. Finalment arribo a Via Laietana, i m’assec a una de les típiques taules de bar cutre, feta d’al·lumini que reflexa la llum de les faroles.

Després miro al meu voltant i després de veure un parell de siluetes moure’s, decideixo que aniré a dins. Almenys, si han de matar-me, potser decidiran no fer-ho davant d’altra gent. O potser això els hi és igual. El cas és que entro a dins.

No és el típic bar en el que aniria. Més ben dit, no hi entraria mai. Està ple d’homes grassos que miren un partit de futbol al minúscul televisor encès, amb un got de cervesa mig buit a la mà. Criden i gesticulen, queixant-se i demanant targeta groga per un dels jugadors. Uns quants es giren quan entro i un em diu alguna cosa que no entenc, però que per la cara que fa, tampoc vull saber. Estic a punt de girar-me i anar-me’n com si m’hagués equivocat de bar, quan me’n recordo que a fora · 86 ·

Marina potser hi ha un o més assassins, i la perspectiva de quedar-me entre borratxos que criden com si els estiguessin torturant, em sembla més acceptable. M’assec a una cadira el més allunyada que puc de la televisió i bastant a prop d’un grup de dones, que em semblen les úniques que potser no em tocarien el cul si els hi passes massa a prop.

Els minuts passen lents com setmanes i, per distreure’m, començo a mirar les coses que tinc a la bossa. El mòbil, les claus de casa, les de casa l’Audrey (que me n’ha donat una còpia per si hi hagués alguna emergència), el reproductor de música, uns mocadors de paper, un bolígraf i una llibreta per a qualsevol apunt que hagi de prendre, una goma de cabell, i les entrades del cinema d’avui, on hem anat el Joe i jo. Sembla que fos fa una setmana i en canvi han passat només unes hores.

Acabo de revisar la bossa i l’Audrey encara no ha arribat. I si li hagués passat alguna cosa? En el precís instant en que ho penso, ella entra per la porta. M’aixeco de cop (fent caure la cadira, per cert) i corro cap a l’Audrey. Òbviament ara tots els ulls estan clavats en nosaltres, menys els del barista, que ordena uns gots sense alçar el cap i un home, que està tant concentrat en el partit que ni se n’adona.

–Anem –xiuxiueja l’Audrey.

Assenteixo i marxem, deixant la cadira bolcada i els que ens observaven, sense espectacle.

· 87 ·

Marina –Audrey, ho sento que t’he trucat, estaves a casa o...

–No, és igual. Tampoc estava a casa, o sigui que... –m’interromp.

M’agafa el braç i comença a caminar ràpidament.

–T’acompanyo a casa. A partir d’ara haurem de controlar-te encara més. No pots anar enlloc sense algú de nosaltres, d’acord? Jo et vindré a buscar als matins i anirem juntes a l’escola, per atletisme... Jo no puc portart-hi, potser podrà el Max, encara que em sembla que té piscina... Bé, ja ho solucionarem. I respecte a quedar amb altra gent... –em mira i per la cara que faig, ja ho entén tot–, doncs serà una mica complicat.

Altra gent és el Joe, per si algú no ho havia entès.

Assenteixo, perquè ho entenc, i morir no em fa una il·lusió desmesurada.

I és aleshores quan sento passes rere nostre. L’Audrey es para en sec. Ella també ho ha sentit.

–Deixa-la! –crida una veu masculina que m’és força familiar. L’Audrey comença a córrer a tota pastilla i per força, jo també, ja que m’està estirant el braç i em sembla com si me l’estigués a punt d’arrancar. Mentre correm, l’Audrey em deixa el braç, i em fa un gest com per que la segueixi. Gira per un carreró, després per un altre fins que de cop es para en sec.

Casi li caic a sobre quan ho fa.

–Ha parat de seguir-nos –diu. · 88 ·

Marina I és veritat. Ja no se senten les passes de darrere nostre. Intento recuperar l’alè, i miro a l’Audrey. Sembla quasi tant espantada com jo. Quan se n’adona que la miro, fa un somriure dèbil.

Una ombra s’aparta de la paret i se’ns apropa. M’agafa el canell abans que pugui reaccionar i m’estira cap a ella. I només aleshores me n’adono de qui és.

–Àlex! –crido. I les paraules comencen a sortir soles– Ens has espantat, creia que...

–Apartat d’ella –diu, tallant-me, i no sé si es dirigeix a mi o a l’Audrey.

–Àlex? –diu ella.

Ell treu una pistola de la seva jaqueta (una pistola! Els ulls se’m deuen haver posat com taronges) i l’apunta cap a l’Audrey.

–No t’apropis a ella –i ara si que es dirigeix a ella.

Tot l’alleujament que havia sentit en veure’l, s’evapora.

–Què... Què fas Àlex? –li pregunto, encara que em costa bastant pronunciar les paraules. De cop la meva boca està seca com un desert.

–Salvar-te –respon, simplement–. Sé que no em creuràs, però –es gira una mil·lèsima se segon cap a mi, i em mira als ulls–, ets l’última d’una raça anomenada argers i hi ha gent que vol matar-te. Com l’Audrey. · 89 ·

Marina No em surten les paraules per respondre-li, i alguna cosa en els seus ulls em fa voler creure’l, però no pot ser, perquè l’Audrey m’ha salvat i ajudat tants cops que és una bestiesa dir que em vol matar.

L’Audrey també s’ha quedat sense paraules. Obre la boca i la torna a tancar un parell de cops.

–Marina, no et puc portar a casa, perquè sap on vius, però pots dormir a la meva. Quan arribem, trucaràs als teus pares i els avisaràs. Anem. I tu no et moguis –li diu a l’Audrey, amb una certa amargor a la veu. Carrega la pistola, que segueix apuntada al cap de l’Audrey–. No creguis que dubtaré a disparar.

M’estira pel braç cap al final del carrer, sense mai abaixar la pistola. Encara veig a l’Audrey, immòbil. Quan estem a punt de girar la cantonada, ella crida: –Ahir vaig veure en Yul! L’Àlex para de caminar, em deixa el braç, i es gira cap a l’Audrey molt lentament.

–Jo fa molt que no el veig –diu, tant fluixet que jo que estic al seu costat, gairebé no el sento.

Però evidentment l’Audrey sí que l’ha sentit perquè s’apropa primer lentament i després corrent i els dos s’abracen. Em sembla que se m’està escapant alguna cosa. Fa un segon un li apunta una pistola al cap de l’altra i ara s’abracen? A veure, aquí hi ha alguna cosa que no encaixa. · 90 ·

Marina –Algú m’explica què passa? –pregunto després d’uns minuts de silenci.

L’Audrey es posa a riure (encara que té els ulls humits) i l’Àlex se li afegeix. I segueixen. I segueixen. D’acord, molt bé que estiguin feliços, però que algú m’expliqui què està passant!

Finalment, paren, em miren i l’Àlex diu: –Aquesta frase és una manera de saber de quina banda està algú. Si l’altre et respon erròniament, saps que és un equalist.

–I l’abraçada a que venia?

–Estava a punt de matar a una de les meves millors amigues! És reconfortant saber que no he de fer–ho, no?

D’acord, té raó.

–Erets tu el que em seguia abans?

Assenteix.

–Et vigilava per a que no et passés res, volia explicar-t’ho tot, però no trobava el moment. I aleshores és quan ha passat un estúpid gat, i tu m’has sentit. Des d’aleshores no has parat de mirar-te al voltant i no volia espantar-te. Però quan he vist que te n’anaves amb l’Audrey... He cregut que ella t’havia enganyat, i que era una equalist. Això explicaria el perquè de que lluités tant bé i que hagués vingut al teu institut, com jo...

Però mai hauria cregut que estigués del meu bàndol. El Noah no m’ha dit res d’altres agents tant propers a la Marina. · 91 ·

Marina –És que nosaltres actuem una mica en propi –intervé l’Audrey–, per dir-ho d’alguna manera.

Tots ens quedem callats, sense saber què dir fins que, farta del silenci, dic: –I ara què?

–Ara tenim el problema d’atletisme solucionat –em respon l’Audrey, amb un somriure.

L’Àlex fa cara de no entendre molt el que diem, aixeca les celles, però no diu res. Més silenci incòmode.

–D’acord! –gairebé crido– M’estic fartant d’aquests silencis.

O algú diu alguna cosa, o jo me’n vaig a casa meva, que m’estic morint de son.

L’Audrey badalla i diu: –Tens el meu vot, Marina. Anem a casa, que no m’aguanto d’empeus.

–Doncs jo crec que me n’aniré al concert, no tinc gaire son –diu l’Àlex, com qui no vol la cosa.

No sé de quin concert parla, però ara mateix, m’és completament igual.

–Puc anar sola o necessito guardaespatlles?

–Suposo que millor que t’acompanyi –diu l’Audrey, amb els ulls que se li tanquen. · 92 ·

Marina –Ni parlar-ne –intervé l’Alex–. Estàs tant zombie que si algú intenta matar la Marina, ni te n’adonaràs. I no volem que la Marina mori, oi?

L’Audrey torna a badallar.

–L’acompanyes tu? –li pregunta.

–És clar, tot per la petit-fille.

–Ei, ni que jo fos una nena que no sent com parleu d’ella!

–Si ho prefereixes et deixo anar sola, a veure si et maten –diu l’Àlex, amb un mig somriure. Si hagués estat qualsevol altre, li hagués dit que no fes bromes sobre això, que jo estava molt espantada, però l’Àlex podria fer bromes sobre el pitjor dels temes, i no semblar cruel.

–Audrey, ves a casa. Ens veiem demà.

Ella assenteix i s’allunya sobre el seu estimat long.

Veig que l’Àlex s’ha quedat mirant el punt on acaba de desaparèixer l’Audrey i li dic, amb un somriure burleta: –O sigui que tu i l’Audrey...

Ell sembla despertar-se i em mira desconcertat. Després, es posa seriós i diu: –Vinga, va, no diguis bajanades.

–Sí, sí, bajanades... T’agrada.

No respon. · 93 ·

Marina –T’agrada! T’agrada l’Audrey!

–Vols parlar d’amor? D’acord. Doncs a tu t’agrada el paio de la moto.

Sento que les galtes se’m posen vermelles, i ara és ell qui fa un somriure trapella.

· 94 ·

IX

Marina Ja ha passat un mes i pico des del dia X. El dia X és el dia en que em vaig enterar de que era una arger, per a qui no ho sàpiga. En dic el dia X, perquè he posat una X vermella al dia 13 d’octubre al meu calendari. Sé que sembla una xorrada i que sóc una friki, etcètera etcètera, però és un dia important, i potser algun dia em servirà saber-ho, d’acord? Mira, i si no us agrada, no fiqueu una X al vostre calendari, però al meu, hi faig el que em dóna la real gana.

D’acord tornem al tema principal: Ja ha passat un mes i pico des del dia X. Podria dir que la meva vida no ha canviat gaire en aquests dies, ja que he seguit anant a l’escola, a atletisme, i tal. Mentiria. Sí que ha canviat, i molt. No només psicològicament (perquè a ver, mires el món de manera diferent si et sents com un animal en perill d’extin· 95 ·

Marina ció), si no també en les meves costums. Sí, entro a l’institut a les 8 del matí, com abans, i sí, segueixo sortint a les dues i mitja, i sí, encara vaig als entrenaments d’atletisme els dilluns, els dimarts i els dijous. Però ara, quan acabo, ja no torno a casa en bici. Ara vaig amb l’Àlex fins a casa seva, pugem al terrat i m’ensenya tàctiques de lluita. De tant en tant l’Audrey o el Max també venen, però normalment estan fent les seves activitats extraescolars i per tant amb ells entreno el cap de setmana i els dimecres i divendres. Resumint, que arribo a casa a les vuit i no m’aguanto en peus. Literalment. Algun cop m’he arribat a caure en obrir la porta. Ara estic començant a acostumar-m’hi una mica, però igualment, em fico al llit a les deu de la nit (a les deu! Abans em quedava desperta fins a mitjanit o més) i m’adormo en dos segons. “The twelfth night” s’ha quedat abandonat a la tauleta de nit, i el meu ordinador mai havia estat tant de temps sense que el toqués. Sembla que ha passat una eternitat des de que he parlat amb l’Anna per últim cop, i amb els que eren amics meus, o només companys, ja no intercanvio ni una paraula. El meu món s’ha reduït a l’Àlex, l’Audrey i el Max. Les meves notes han baixat. Ja no tinc temps ni forces per posar-me a estudiar. Els meus pares s’estan començant a preocupar. Diuen que també estic baixant de pes. Vale, per la descripció d’aquest últim mes, sembla que jo m’hagi convertit en un zombie. Doncs no. Ha estat el mes més feliç de la meva vida. Estic tant unida amb l’Audrey i l’Àlex que és com si fóssim germans. No puc imaginar-me sense ells. · 96 ·

Marina Però ara, fent aquestes reflexions tant profundes, me n’he adonat de que m’he tornat una asocial. I fa dies que no veig al Joe. O sigui que... He de parlar amb els altres dos.

Mantinc premut el 2 del meu mòbil.

–Audrey?

–Hola Marina! Què tal?

–Bé. Tu? –Tirant –riu.

Somric en imaginar-me-la.

–Volies alguna cosa?

–Sí! Era per si podia sortir. Quedar amb algú i tal.

Es queda en silenci una estona.

–Saps que hem de venir amb tu.

Sospiro. No puc sortir de casa sense un d’ells.

–Bé, doncs quedem tu, l’Àlex, jo i algú més.

Sé que a l’altre costat del telèfon està somrient i aixecant les celles.

–Algú més com qui, per exemple?

–No sé... Algú! Es que m’estic començant a cansar de les vostres cares, saps?

· 97 ·

Marina –Mmm... I si convidéssim al Joe? Segur que ni se t’havia passat pel cap, oi Marineta?

Es posa a riure i no puc evitar fer-ho jo també.

–Et conec massa bé, estimada. Aleshores que, el truques tu i li dius que ens veiem al cine Comèdia a les quatre i mitja? Vinc a les quatre i anem juntes, vale?

–Xaxi! Fins després!

–Adeeeeeu.

Penjo i marco el número del Joe. No arriba a pitar dos cops que ja l’ha agafat.

–Marina?

–Hola, Joe. –Estava a punt de trucar-te! –somric, encara que no em pugui veure–. Què volies?

–Era per saber si feies alguna cosa aquesta tarda.

–No, estic lliure com un pardal. Què tenies al cap?

–Si volies venir amb mi i uns amics a veure una pel·li.

Calla durant uns segons.

–Al cinema Còmedia a les quatre i mitja, a veure si fan alguna cosa acceptable.

–D’acord. Allà a les quatre i mitja, no? · 98 ·

Marina –Exacte.

–Fins aleshores, llavors.

–Adéu!

Penjo, i miro el rellotge. Són les quatre menys quart. Vaig fins al lavabo, em pentino i em faig una trena. Em fico una bufanda groga grandíssima i molt, molt calenta, recullo el mòbil, les claus i el moneder que estan perduts per tots els racons de la casa, i responc al intèrfon, que acaba de sonar.

–Marina?

–Baixo, baixo!

A baix m’està esperant la Audrey, mirant el seu mòbil i aixecant les celles.

–Què mires? –li pregunto.

–No res, una xorrada.

Es guarda el mòbil a la butxaca, i caminem fins al cinema.

Avui el temps és terrible. Fa molt vent, i el cel està d’un gris gairebé negre. I fa un fred que et peles. Quan arribem, el Joe ja hi és, però no es veu a l’Àlex enlloc.

–Hola –diu ell, somrient.

L’Audrey li fa un gest amb el cap, i jo somric.

–Què, quina pel·li voleu veure? –pregunta l’Audrey.

Mirem els cartells. Hi ha unes cinc pel·lis, però el segon en · 99 ·

Marina que veiem el cartell vermell, l’Audrey i jo ens mirem i cridem: –Hunger Games!

El cas és que vem llegir aquest llibre fa un o dos anys, l’Audrey en francès, perquè encara estava a França i jo en català. i ens va encantar, i ara que fan la pel·li, l’hem de veure.

El Joe riu, divertit per la nostra coordinació, s’encongeix d’espatlles i diu: –Si esteu tan emocionades...

Decidim anar comprant les entrades, i esperar l’Àlex, però segueix sense aparèixer. Finalment, quan queden cinc minuts per a que comenci, arriba, amb tota la calma del món. Porta les mans a les butxaques, i la dessuadora blava que li vem regalar pel seu aniversari, fa dues setmanes.

–Tu, la paraula puntualitat no la coneixes, no? –el renya l’Audrey, donant-li un copet amistós al braç– Ara ens perdrem el principi per culpa teva!

–Ei, tranqui! A més, es passaran mitja hora fent anuncis, o sigui que és igual.

Per fi entrem a dins, comprem les crispetes, i com l’Àlex havia previst, quan arribem a la sala, encara estan fent els típics anuncis de “la pirateria es un delito”.

L’Audrey s’asseu la primera, i jo m’estic a punt d’asseure al seu costat quan veig la cara de l’Àlex i el deixo passar, pi· 100 ·

Marina cant-li l’ullet.

–Va, passa tu –li dic.

Em dóna un copet amb l’espatlla, per a que pari de somriure com una tonta, i s’asseu. Després vaig jo, i després el Joe. A mitja pel·lícula, ja m’he cruspit totes les crispetes (i mira que era un pot gran), o sigui que començo a robar-li a l’Àlex.

Ell riu i em dóna un cop a la mà, per a que la tregui. El Joe em fica la seva capsa entre les mans, i veig a l’Àlex mirant el cel com “quin cursi”, però no li faig cas. Li somric al Joe entre la foscor, i li xiuxiuejo si no en vol més.

–No, no. En realitat no sé perquè he agafat un paquet tan gran.

–Gràcies.

Segueixo mirant la pel·li, com si res, però no puc evitar somriure. Quan arriben els gossos mutants, paro, per això. Els estic esperant, sé que estan a punt de sortir, ho sé, però no puc evitar cridar de l’ensurt quan surten d’entre les fulles.

L’Audrey fa el mateix, i fins i tot l’Àlex fa un saltet a la seva butaca. El Joe fa com si res, però sé que s’ha espantat.

Sortim de la sala, l’Audrey i jo comentant la pel·li, si ens ha semblat tan bona com el llibre, si els actors estaven ben escollits, si eren guapos... Globalment, estem bastant satisfetes.

A fora, el Joe em pregunta si vull que em porti a casa. Ha vingut en moto, òbviament. Miro a l’Audrey, que fa cara de · 101 ·

Marina no saber què dir.

–És igual, torno amb l’Audrey. A més havíem de passar a comprar un parell de coses o sigui que...

Assenteix, i somriu, encara que juraria que l’he vist prémer la mandíbula.

–Doncs adéu, ja ens trucarem.

Mirem com s’allunya el Joe, i quan està a suficient distància com per no sentir-nos, l’Àlex diu: –Això de fer-te sempre de cangur m’està començant a cansar.

–Mira noi, com si a mi m’agradés! –li responc.

–Va, tireu cap endavant i pareu de queixar-vos. –fa l’Audrey, posant els ulls en blanc.

Arribem fins a casa meva, i, abans d’entrar per la porta miro a l’Àlex amb cara significativa.

–Bé, doncs aquí us deixo!

–Tira! –diu ell, rient.

–Audrey, connectat després al facebook! –és l’últim que em dóna temps de dir, abans que l’Àlex em tanqui la porta als nassos, amb el seu típic somriure com rient-se de tu, però amb tu. No sé, és difícil de descriure, però és un somriure que només sap fer ell. *** · 102 ·

Marina

Deixo la bossa al llit, i m’assec al sofà, preparada per als meus exercicis diaris. Per assegurar-me de que no hi ha ningú a casa, miro a totes les habitacions, però estan buides. Menys mal. Si els meus pares veiessin el que està a punt de passar (si és que aquest cop em surt), els hi donaria un atac. Sobretot al meu pare, que ja li sembla un escàndol que els veïns tinguin una iguana com a animal de companyia (d’acord, és un pél estrany, però tenint en compte que s’han comprat la iguana perquè el mico que tenien abans se’ls hi ha mort, ja sembla una mica més normalet. A més, la iguana com a mínim no crida com ho feia el Bruno. De veritat, a les nits d’abans d’un examen, em venien ganes d’aixecar-me, i posar-me a cridar jo també, a veure qui cridava més fort. Menys mal que no ho vaig arribar a fer, perquè ma mare m’hagués tirat pel balcó, que ja prou migranyes tenia amb un boig que cridava).

Resumint, que m’assec al sofà, i estenc davant meu un full, un llapis i una goma. Respiro profondament un, dos i tres cops, i després em concentro en el full. Intento no pensar en res més, i noto com se m’arruga el front. Em sento prou estúpida, quan obro un ull i veig com el full segueix al seu lloc.

El Max, l’Audrey i l’Àlex han insistit molt que a part d’entrenar-me físicament en la lluita, hauria d’intentar dominar els meus “poders d’arger”. M’han dit: “Concentrat en un full i intenta que floti”. Óndia, sí, com que tinc la mínima idea de com fer això! Si fos la protagonista d’un llibre, segur que seria la · 103 ·

Marina típica que supera tots els problemes en un tres i no res. Oh, com odio aquest tipus de personatges. “Ei, noi! La teva vida és una merda! Els teus pares s’han mort (els protagonistes d’aquest tipus de llibre sempre acaben amb pares morts o que passen d’ells), però tu ho has superat en dos minuts! A més tens poders i t’intenten matar! Òndia què bé que controles els teus poders el primer cop que ho intentes! Ets l’Escollit”!”.

Doncs no senyors, la vida no és tant senzilla. Del frustrant fet de que porto tres dies intentant que aquest maleït full voli i no aconsegueixo res, l’únic que en trec de bò és que si algú escrivís el que ens està passant, ningú tindria el dret d’odiar-me per ser massa perfecte, ja que, observant els meus grans avenços en lluita i “flotació d’objectes” (no sé com dir-li a això, sé que hi ha una paraula, però ara no em ve al cap... telequinesi?

Era telequinesi? Després ho busco al diccionari), es podria dir que: sóc un desastre.

Torno a inspirar i espirar, i el miro, notant com els altres objectes que entren al meu camp visual es tornen borrosos. Només veig el full. Em concentro, em concentro, i em concentro.

Res. Em sento com una pringada. I si tot és mentida? Vull dir: és normal que un arger no sàpiga fer res? Potser estic decebent a tothom.

Si no puc ni aixecar un objecte tant lleuger com un full, no sé com podré moure coses més grans. Ni com podré arribar mai a teletransportar-me! I ni tant sols parlem de controlar la ment, cosa que molts pocs argers aconsegueixen fer, segons · 104 ·

Marina m’ha dit la Claire. Bé, el cas és que no em surt, i ara no tinc moltes ganes de seguir intentant-ho, per tant m’aixeco, obro el llibre i la llibreta de mates, i em poso a fer un dels tres-cents mil que ens ha posat la boja de la nostra professora. Però aleshores, me’n recordo d’una cosa que he de fer.

Encenc l’ordinador i els meus dits es mouen per les tecles ràpidament.

La telequinesis o telequinesia (del griego τήλε, tēle, «lejos» y κίνησις, kínēsis, «movimiento») es, en el marco de la parapsicología y otras pseudociencias relacionadas con el estudio de lo paranormal, el fenómeno consistente en el desplazamiento de objetos mediante una acción a distancia sin que intervenga ningún medio físico conocido.

Punto para Marina.

· 105 ·

X

Audrey En deixar la Marina, comença a ploure. Ja amenaçava en ferho per tant, jo portava paraigües. Però l’Àlex no. Obvi. I típic.

–Estaràs eternament agraït per la meva magnífica idea de portar paraigües –li dic, mentre el desplego.

–Òndia, doncs sí. Gràcies Audrey, ets la meva heroïna –fa ell, sarcàstic (per variar).

Poso el paraigües entre els dos i em poso els cabells a un costat del coll amb la mà lliure.

–No hauries d’haver dit lo de fer-li de cangur a la Marina – murmuro més par a mi mateixa que per al noi.

–Què dius?

–Res, ara la Marina es sentirà malament per no poder anar enlloc sola. · 107 ·

Audrey –No et preocupis, Audrey, o crec que sigui tan masoquista.

Me’l miro de reüll, sense que se’n adoni.

–Li vas dir als teus pares? –em pregunta.

–No són els meus pares –li replico. Quan vaig saber lo de l’Àlex, lo de que també protegia a la Marina, vam acordar que un dia ens reuniríem per decidir que fer a continuació– i sí, sí que els hi vaig dir. Qualsevol dia de la setmana trucaran a casa teva.

–Perfecte.

L’Àlex es treu els auriculars de la butxaca dels pantalons i els endolla al seu mòbil. Me’n allarga un.

–Què és? –li pregunto, referint-me a la música.

Ell m’ensenya la pantalla i jo li prenc per tafanejar una mica a l’aparell.

–Creus que la Marina i el Joe estan sortint oficialment? –em pregunta.

–No sé, però fan bona parella.

–Oh i tant, sense contar que ell té uns cinc anys més que ella, potser.

Alço les celles: –Que potser li tens enveja?

Ell em mira, no sabria dir si està enfadat o no ho està. Arribem · 108 ·

Audrey al portal de casa meva i ell diu: –A qui? Al Joe o a la Marina? –diu ell ficant-se les mans a les butxaques. S’està posant nerviós.

Passo la meva atenció del mòbil a la cara de l’Àlex.

–No em diguis que et mola el Joe... –faig, mig en broma mig en serio.

Ell em mira, irritat, com si hagués de captar alguna cosa que jo no capto.

–Mira Audrey... podria dir-te que els hi tinc enveja a tots dos.

He tret les claus de la bossa, però em giro en sentir-lo. De cop i volta em trobo amb la seva cara molt a prop de la meva.

–Podria dir-te que els envejo perquè es tenen l’un a l’altre – murmura, gairebé fregant el seu nas amb el meu. Noto el meu cor batent-me a cent per hora dins el pit i em posa nerviosa que l’Àlex l’escolti.

De cop i volta, però algú diu: –Emmm... perdoneu, però em permeteu?

No m’havia adonat que la meva esquena s’havia enganxat al portal de l’edifici, ni de la mà de l’Àlex sobre els meus malucs, ni de l’altra mà repenjada en la fusta de la porta. En un instant l’Àlex es retira i ens separem. Jo em faig a un costat, més vermella que mai en ma vida, deixant passar al veí que volia obrir la porta. · 109 ·

Audrey L’home entra, i jo aguanto la porta abans de que es tanqui.

Em giro cap a l’Àlex. Ell es puja la caputxa de la dessuadora blava i em mira, amb el seus ulls tan foscos i una insinuació de somriure a la cara.

No se com interpretar-ho, però abans de que ho pugui fer, diu: –Adéu, petite fille.

Ara sóc jo la que fa un somriure: –Saps que fa temps també et vas acomiadar amb el teu “petite fille”? –Alça les celles, desorientat, tal i com jo esperava.– Sí, el dia que ens van expulsar i que em van partir el llavi.

L’Àlex torça la boca en una mena de somriure i assenteix, recordant de que li parlo.

–M’agrada acomiadar-me de les noies així –fa, inclinant-se endavant i endarrere.

Faig una mena d’esbufec mentre travesso d’esquenes el portal, sempre de cara a l’Àlex.

–Ens veiem dilluns.

–Ens veiem –repeteix, ficant-se les mans a les butxaques de la dessuadora.

Quan arribo a casa deixo la bossa al terra i me’n vaig al lavabo, on hi deixo el paraigües desplegat perquè s’assequi. Obro l’aixeta de la banyera i deixo córrer aigua.

· 110 ·

Audrey No hi ha ni el Max ni la Claire ni el George o sigui, que sóc lliure. I com sóc lliure faig el que em ve de gust. I què em ve de gust? Una banyera.

Em desfaig de la jaqueta, del jersei i de les sabates mullades.

Em trec la samarreta i deixo lliscar els pantalons cames avall.

Els mitjons els poso directament a la rentadora, perquè estan xops.

Llenço els sostens i les calces damunt del llit i me’n vaig com una bala al lavabo, no sense agafar la BlackBerry abans.

Tanco l’aixeta i omplo l’aigua d’una mena de pols que olora a “avena”, tal i com la Claire em diu que faci sempre, que tenyeix el líquid d’un color grogós. Busco entre la quantitat de coses que té la Claire pel cabell fins que trobo una mena de pal que m’aguanta els cabells en un monyo mig desfet. Encenc la radio i em poso dins l’aigua.

Està molt calenta, però m’agrada. Sobretot després del xàfec d’avui.

Un cop relaxada, agafo el mòbil d’on l’havia deixat i em poso a xafardejar al Facebook.

Després d’una estona veig que la Marina està connectada i obro una conversació.

“Ei, Blancaneus!”

“Hola, com va?”

· 111 ·

Audrey “Mmmm... perfecte. Com portes lo de la levitació?”

“Sincerament? Fatal” Fa uns dies vam començar a practicar amb les habilitats de la Marina. Com que ja es sentia més segura amb tot el que era lluita i activitat física, el George i la Claire van decidir provar amb l’activitat psíquica, cosa imprescindible per a ser un arger madur.

Diguem-ne, però que la Marina no se’n va sortir prou bé. Potser perquè les expectatives eren massa altes (esperàvem que comencés a moure blocs de roca i els transportés d’un costat a un altre), però no va poder anar més enllà d’aixecar una mica de sorra del terra. Per acabar-ho d’adobar, la Marina es va deprimir i va començar a lamentar-se de que era una inútil.

Resumint: com a deures, practicar la levitació.

“No comencis amb la depressió, Marina. Segueix intentant– ho” “Es el que faig precisament ara. Per cert... què tal amb l’Àlex?”

Haig d’acceptar que no esperava que em preguntés això. No tenia ni idea de la consciencia de la Marina sobre temes amorosos relacionats amb l’Àlex. Però pensant-ho bé, tampoc és tan estrany. És a dir, l’Àlex li pot haver dit. Diria més, hi té tot el dret a dir-li. “???” li contesto finalment. No vull començar a parlar d’amor ara. · 112 ·

Audrey “Mira Audrey, necessites un tio. Algú que t’estimi” “Què tu no m’estimes?”

Com a resposta rebo una imatge d’una careta groga amb els ulls entretancats i la boca recta. *** Dilluns a la tarda, després d’un dia en que la Marina i l’Àlex m’han marginat (no exagero, no sé què els hi passa però han malgastat el dia dient-se coses que ningú normal entendria), tinc al plasta del Nikolay dient-me com coi haig de ballar.

Però siguem sincers, avui no estic ballant precisament bé.

La coreografia és difícil i fent un exercici de salts al centre m’he torçat un turmell. Ara mateix intento fer dobles “piruets” amb el peu dolent i em sembla que m’estic morint del dolor.

En la última volta perdo l’equilibri i em torno a torçar el turmell, caic al terra fent un soroll tronador. Per la meva sorpresa, el Nikolay no m’escridassa.

–Mare meva, Audrey! Però que has fet? Et trobes bé? –em pregunta, posant-me una mà a l’espatlla.

Em noto el peu esquerra palpitant i inflat i les llàgrimes de dolor a poca distància d’aparèixer. Deixo anar un gemec ofegat · 113 ·

Audrey que acaba per convèncer al Nikolay: –Miranda, porta-la a la infermeria i demana gel, si us plau.

Una de les meves companyes m’ajuda a aixecar-me i em passa un braç per la cintura per tal d’ajudar a sostenir-me. Cada cop que repenjo mínimament el peu a terra m’envaeix una punxada de dolor horrible.

La Patrícia, la infermera em fa seure en una llit i m’envolta el peu amb una bossa plena de gel.

–Estàs bé? –em diu la Miranda, preocupada.

–Si, si, més o menys –li somric i ella s’excusa i marxa altre cop cap a la classe del Nikolay.

–Aquestes ballarines... –murmura la Patrícia– No hauríeu de forçar el vostre cos fins a tal punt. Portaves una bona estona ballant amb el turmell així de torturat, oi?

La Patrícia és amable, encara que de vegades s’empipi amb les lesions dels ballarins. És una dona amb un gran cor i unes grans ulleres també, que sempre porta posades i li donen un aire d’anys 50.

–Nena, t’hauràs de treure les mitges perquè t’haig de posar una pomada.

–Doncs tinc la roba de carrer al vestuari. No pretendrà que em peli de fred, no? –li dic, amb un somriure.

Ella em mira per sobre les seves ulleres mega–faishons i dei· 114 ·

Audrey xa anar un esbufec.

–Ja te la vaig a buscar jo –acaba cedint.

Obre la porta de la habitació, però de cop i volta fa: –Ei! Què hi fas tu aquí?

No arribo a distingir cap resposta, però la Patrícia segueix: –Tocaràs el piano? Saps com m’hauria agradat tenir la teva sort de petita?

Sento una rialla de l’altre costat de la porta i entre la figura de la Patrícia puc entreveure un noi.

–Ja m’ho imagino, ja... –diu aquest– Què, tens algun ballarí lesionat?

–I que ho diguis, aquests nois que ronden per l’escenari es lesionen un cop no i deu sí. I a més volen que els hi faci de cangur i els hi porti la roba –noto com es meves galtes es tenyeixen de color– són un malson, això és el que són.

–Vol que vagi jo a buscar la roba? –diu de cop el noi.

“No, si us plau, no”.

–Òndia, doncs quin goig em faria! Jo ja estic gran, saps, i pujar al pis dels vestuaris i tornar a baixar ja no és pa sucat amb oli...

–No es preocupi, Patrícia, ara mateix li porto. Quina bossa es?

De cop la Patrícia es gira a mirar-me i també ho fa el noi. · 115 ·

Audrey Mmmm... en sembla morir de vergonya.

–És una motxilla de cuir i les sabates estan a sota –dic, amb un somriure una mica forçat.

Ell somriu, mil vegades més natural que jo i s’acomiada amb un moviment de cap.

La Patrícia torna endins i comença a regirar uns fulls que té sobre la taula.

–És un àngel aquest noi –diu, tant per a ella mateixa com per a mi– Un encant! Saps? És el fill de la propietària de la acadèmia.

Jo em porto les mans al cabell i em començo a treure les pinces que aguanten la malla del monyo. Se’m cau una al terra i m’aixeco del llit, sense tocar el terra amb el peu malferit.

–Vigila, nena, que encara et faràs una fractura completa. Aleshores el Nikolay m’esbroncarà –aixeca els ulls i em mira– tu no deus ser la solista, oi?

Nego amb el cap. La solista es la Helena.

–Sort –fa la Patrícia, sospirant d’alleujament.

Mentre m’estic traient la malla, algú pica a la porta. Apareix el noi, amb la meva bossa a la mà. Em dono presa en treure’m la malla i la amago feta una bola en la meva mà. No sé que em passa.

–Es aquesta? –fa ell. · 116 ·

Audrey –Sí, gràcies.

–Molt bé, noia, doncs treu-te les mitges per a que et pugui posar la pomada i et baixi la inflamació. No et preocupis, eh, que no es res greu. Només t’has torçat el turmell.

Assenteixo i obro la meva bossa. Primer guardo les pinces i la malla per veure si el noi decideix sortir de la infermeria i donar una mica de intimitat.

Finalment s’acomiada amb un somriure radiant i jo em trec el mallot. Es quan caic en que jo el conec. És a dir, no. No el conec oficialment, però n’he sentit a parar d’ell. I no és el primer cop que l’havia vist.

Sempre apareix quan la classe del Nikoay està a punt d’acabar-se, quan queda un quart d’hora o així, s’asseu a la última fila de butaques i es queda mirant. Després quan la classe s’acaba s’aixeca i torna a desaparèixer.

Fa temps em va espantar, veure’l allà sol, tan misteriós, a més, jo estava amb paranoies sobre la seguretat de la Marina, i qualsevol cosa em preocupava.

La Patrícia em fa arremangar-me els pantalons una mica i m’unta alguna cosa blanca i freda. Jo tinc el meu cap a quilòmetres de distància.

· 117 ·

Audrey

路 119 路