I
Audrey Quan et diuen que et canvies d’escola normalment et sents com si t’haguessin llençat una galleda d’aigua freda al damunt. Però no només l’aigua, la galleda pura i dura també. Per sort, a mi no em va passar. I és que, potser, jo no sóc tant normal. Però deixant temes de normalitat apart, el que sí em va fastiguejar va ser haver de canviar de país. És a dir, jo vivia i he viscut tots els meus setze anys, bé, els meus quinze anys i tres quarts, a París, França, i ara em venen amb que m’haig de traslladar a Barcelona. Em va tocar molt els nassos i vaig estar enfadada durant dues setmanes. Però després em vaig adonar de que potser Barcelona no estava tan malament. Em refereixo a que Tokio o algun poble perdut del Perú podria haver estat molt pitjor. Quan finalment diviso l’edifici que m’empresonarà durant els ·7·