La vela llatina : barques a l'Albufera

IA tiva LOG istra TNO dmin l ’E a D ió peril IÀ ac Mollà i en ENC rdin VAL ro espa Coo p Marí i e U n d E u r Co fera MUS ncia Jose aria lè CIA; ’albu ció Falcó e Rosa M LÈN ió de Va ut i L a A c r V u is a c v E d ral i Rest a Rueda oració IÓ D Diputa i b TAC natu la r Emil la col·la spai la barca DIPU ident de er Gine e a r n amb Pres ndo Gi lbufe ucció de ura a l: L’a Cult r Fern isua a const l a de ló v e r io d À L l fera el l’ Au actiu: Albu logia t de rer Rose rbon o a a r t n C e t u t a a l’ a n ’E I ñ in d Dip nte Fer t e a P ll a ncià barc de vela Alex er Vice Vale er e la d useu erengu os d ciacions Ren M s r U B o : ii ct Veu es asso Dire Gregor L ts de ions Pun visual: osic Joan p x E io ia i d d r u a e o A t ic o b c ct go M rozc dire a we Veneros Didà Indi Sub e Cruz O àgin sió, m i p Onielfa Difu u e r Jorg d ò co at ef Unit Gadea Llibr Francis u de la ció es Juan Cap iago Gra nima tern t i d’a s ex astillo s n San e s io u n c C io àctiq Rela Ureña IÓ gia xposic a E ts did nolo OSIC Pep EXP ucció cià d’Et àctica i tivita op c a ació arit Ll Prod u Valen sió, Did rdin e u Coo esc Tam Mus t de Dif ió c c a a Fran Unit ordin orlí S t i co CB e aria labuig i s pez tatg is Mun stián Ló Dolz Com dor Ca León y t a a i z b r i v Se Tama iner Bla lina Sal lina Ru itiu l xpos José deo Mo rriga Mo e Caro e ció t c ienta a Ama Luís Ga eón proje ’amb Escénic é d eny evedo L rrer s i s o is a J D rativ Pintura s Ac lta Fe ez e deco Jesú dor Bo z Jimén a tura Taller d e v l p in a ó P L S o t o a i b m Sfu lén Euse ntífic -cie a Guil znar ècnic Candel t ra A ura ip Pint el Cerve Equ María iera i P u àfica Dan José rdo Ortí Jarque an Feli nogr S n esce rados Rica és Marí llart de Sanz ia r e o r Fust bo Dec And inia Gua Aguilar o t ya Mam Flam p Vicen Romer Espan z a CB Jose Gonzále Lluesm ez pez eria ia i n Fust stián Ló olog ca Ana p Anton n Martí ro n t ’E a e í üísti ià Seb cià d Jose en Mar y i Rom lenc ció ling n a e v l l n a a tza Carm Rosale Seguí eu V mali a ucció Mus ogia Trad t de nor Valènci Joan Seguí i ació d’Etnol t a n t e i n e d n à m i ó U u i c Joa c c n ta Do ió ale Dipu ntac ntre de useu V es e ume es istad Doc oteca-C fic del M erqu trev eno i à n l r e b g Nov i m s i s to B e G é o n F u o o u e Pers el Cresp sc Chaq gozà tatg Arxi e mun e Rafa p Franc an Zara ació n Jarqu in b d r Jose nio Este Machí Coo és Marí r fic nto sco Gil icente z à r A g And ci lV ne ez eny Fran isco Gi z Martí ueva diss z Jimén c e ge i e Fran uín Lóp tí Villan va Imat bio Lóp e r tes Joaq tino Ma Villanu so Euse bjec í n Faus el Mart yo Alfo a d’o fi a r a u g Miq isco M Costa es Foto o Kalis l Ortells u q c n fi Fran el Raga i Esteva ner s grà Heïn el Ánge u i cion u n q G i c g o i u o M m d g M a i ero o an R co Rodr y i Rom repr asanova i o J ls n s a i C e n l c a fi a n r Fra J. Ros Arts ssa Mo Joan Vane

cia rroja alèn Cata de V t e n d e a atin de Silla Ajuntam sats la Ll expo ó de Ve a Llatina era del s n i o l uf F ciac e Ve -Alb Asso ciació d Devesa a o Ass ici de la lencian a Serv oteca V ortosa i .

T Bibl r Aura Sevilla ya n e Javi ingo Bru a Espa va e m Dom ni Llues Villanu oz í ñ Anto el Mart nez Mu í n u Miq el Mart i Esteva ero u Mig Ramon leny Rom Joan J. Rosa a barc Joan de la sito ió c ó G ogia c p Ex ÀLE tnol stru CAT Con Sevilla ià d’E cia c ió n é ic e s l n a Ed Jo Valè a eu V ts ntoy Mus tació de ïmen bán Mo vera u a p r i g ió D A la y Llo ena edic anet el A C ació Isab Aleman xauli M rra rdin artínez i e n o a S a z o B o o e C t J c d M t s t n e r e á g e c n g Rob Fran dor Ba ros Fer cas a e o les s Ba Salv Ballest ló Chico artic t Rodrig ez de la s r o r s r r t e o Au a Albe tto Pé orlí Pila l Barc ó Chic t Olmo í e l n e Mar io Bagg abuig i S Isab a Barce Benave í l r a e l a erg or Cal Faet l u i lén S q M v i e d M S o a Guil Salv ela Calv andela olaz Joan ingo Bru Vicente Gorgues i Mar María C añada S an feliu a Dom Carrión l Català S y José armen C llart de Espan José el Ánge a Celda o ues q r a e a u C t v n m u s g ª o s i e o G o e N M d m C M aro a u i a s i l u G é n L i g u i o ez Flam p Anton iera Amp el Cresp sc Chaq García A árqu P e Jose rdo Ortí Parra M Rafa p Franc e Juan- gozá l l a s D a e l e rte ro Ric a Isab Jos María an Zar Cadalà e í s Co b Mar aro Pon y i Rom ro José nio Este xpósito e n E p e o l t r a m o A sa y i Rom An culad m o A R n a Joan Rosale Falcó Inma el Garcí Machí gea r l E i Pila a Rueda León Dan isco Gi l Lópezi z a c o Emil lina Rui Pertus ez Fran el Ánge tí Cresp va a e u r Caro zo Zafr ozá Pér Mig Mª Ma Villanu ió n g í ntac Lore na Zara Rosa el Mart Melero or ume ia c o i u r n D lènc Ma Miq el Paulo ana Tré e de gia e Va r t d n t t e a n o es fic i C ’Etnol Raf lia Quin Costa ame co grafi à d n junt s Foto Fotogr lencià a Ame el Raga i Esteva saleñ del A z-Carra u a a i o u n r V x n q R a e e r i i f u ó n u c u A e í M m e t n b s r l a e u m l a R o -A i a del Moteca V Devesa gea y M ió Tívol Joan Jesús R ogores rejo E i a T Bibl ici de la l López- Col·lecc José Mª Ros Colmen o Serv el Ánge ortosa - ndre Ana lio Sanz Ferrand a u T i a ja roja Mig r Aura sé Alex a Cec Segarr Expósito hez arro atar t a a j C c vie ció Jo lover latina C lla ro rs de a r J a José Sevilla no Sán no t Si yL Ca eL ec do i a Col·l Aleman e Vela d atina de José ela Sori s Barch e Llatina Peixca l s Joan ciació d e Vela L Rafa rto Torre e Vela d atina El Silla l Asso ciació d Albe ciació d e Vela L atina de ia l c ció Asso Asso ciació d e Vela L e Valen a z ueta i r maq Jiméne rtua i o Asso ciació d rtuaria d ia y P n z n e e c ó s o o i p n s P c is ó è s l a D d A a bio L form rida a ) de V Euse Auto tament lencian ción e In ediport C a Ajun oteca V umenta nciana ( . emta c i Impr agraf S.L Bibl ro de Do dad Vale ATO a i 9 M c U n d i t F nt 456lè S e a i P Cen Comun . Madri alència V R 7795 l a t de NDE -84E 8 7 R de la o Nava Ciutat. V elona Valènci ntamen 9 : s .: e ia rese ISBN Mus u de la im. Barc ufera de del Aju olog emp e a t d’Etn r les D.L.: ià Mus u Marí de l’Alb Albufer e c p n e l da tors Vale ia t Mus Natura Devesa cina ls au useu nc yrigh atro Cop textos: e fies: M de Valè Parc ici de la tat p s e a r a v ls ió g r h e c o e t a D S s fo sició iput De le dició: D expo e esta De l’ Aqu

10 18 24 28 38 42 50 58 64 68 72 78

PRESENTACIÓ LA VELA LLATINA. BARQUES A L’ALBUFERA Salvador Calabuig i Sorlí - Carolina Ruiz León

LA NAVEGACIÓ A VELA LATINA Salvador Calabuig i Sorlí - Flaminia Guallart de San Feliu

L’ALBUFERA DE VALÈNCIA I LA SEUA TRANSFORMACIÓ Marina Zaragozà Pérez

LA CONSTRUCCIÓ DE LA BARCA A L’ALBUFERA DE VALÈNCIA Josep Antoni Lluesma Espanya

TIPOLOGIES DE LES EMBARCACIONS DE L’ALBUFERA DE VALÈNCIA Pilar Rosaleny i Romero - Joan J. Rosaleny i Romero

USOS TRADICIONALS DE LA BARCA A L’ALBUFERA DE VALÈNCIA José María Candela Guillén - Ricardo Ortí Piera

LES ASSOCIACIONS DE VELA LLATINA, SÍMBOL D’IDENTIDAD DE LA TRANSFORMACIÓ ENTRE EL MEDI I ELS SEUS HABITANTS María Albert Rodrigo

EL MUSEU HUI. MUSEU I PATRIMONI Salvador Calabuig i Sorlí

LA RESTAURACIÓ D’UNA EMBARCACIÓ TRADICIONAL DE VELA LLATINA Emilia Rueda Falcó

BIBLIOGRAFIA CATÀLEG D’OBJECTES

Fernando Giner President de la Diputació de València

A diferència de lo que succeïx en el món de la navegació marítima que, sense dubte, ha segut en gran manera preterit i desconegut per la gran majoria dels valencians, l’univers de la vela llatina ocupa un lloc per dret propi en la imagineria identitària valenciana.

Encara que estesa per tot el litoral mediterraneu de la península ibèrica, la vela llatina té, en les terres valencianes, un marc geogràfic inconfonible i propi: l’albufera. És en est entorn ecològic, social i cultural de característiques tan particulars i arraïlades en el que va créixer i es va desenrollar tota una cultura de la vela llatina. Una cultura feta de tipologies de barcos, de classes de velams, de sèries d’apers i arts de peixca, en fi, d’una rica cultura material que el pas dels anys ha tornat estranya o, com a mínim lluntana, a la majoria dels valencians. Pero es tracta també d’una cultura immaterial feta de ritos, de tradicions, de vocables, d’actituts davant de la vida i davant del repte que nos planteja als humans el domini de la naturalea.

Amb l’exposició Vela llatina: barques en l’Albufera, el Museu Valencià d’Etnologia vol, en primer lloc, recuperar i mostrar esta cultura material i immaterial que orbita entorn a la vela llatina, pero que no s’esgota en ella. I, en segon lloc, esta exposició pretén sumar-se al treball de recuperació i revitalisació que de la vela llatina estan fent diverses associacions des de la societat civil.

Vicente Ferrer Roselló Vicepresident primer i diputat de cultura Diputació de València

Una de les paradoxes més iròniques de la societat postmoderna en què vivim és que, la pròpia modernitat engendra la recuperació dels elements tradicionals que hi ha en el seu si. Lluny de ser esborrats per complet per la marxa imparable i aterridora de la racionalitat més freda, els fragments supervivents del món tradicional són reconfigurats en un entorn de modernitat, encara que això implique una alteració del seu significat social i del seu ús. És un bon exemple d’això el que ara ens ocupa: la vela llatina. De mitjà de transport, d’instrument per a buscar el suport en el pes, en la construcció o en altres oficis a competició esportiva, a element cultural que ha de ser valorat i conservat i, com hui podem comprovar, musealitzat. I tot això a causa de la iniciativa, no en primer lloc de les institucions culturals, sinó dels propis interessats, alguns descendents d’hòmens i dones per als quals la vela llatina era la seua vida en el sentit més pròxim del terme, altres simplement persones que consideren que cal mantindre els llaços amb el món tradicional. És ací, on el paper de les institucions culturals i dels museus etnològics com el Museu Valencià d’Etnologia resulta fonamental. Un paper investigador i aglutinador d’estudis vinguen estos de l’acadèmia o de la societat, una funció de custòdia de les restes materials d’eixes vides centrades en la vela llatina, un paper de difusor davant la resta de la societat i davant de les generacions més jóvens, paper essencial en una societat on la transmissió intergeneracional de sabers tradicionals està en decadència. És per això que esta mostra La vela llatina: barques a l’Albufera s’acull en el Museu Valencià d’Etnologia.

Joan Gregori Berenguer Director Administratiu de la Xarxa de Museus de la Diputació de València Director del Museu Valencià d’Etnologia

L’exposició La Vela llatina: barques a l’Albufera que ara presenta el Museu Valencià d’Etnologia, naix (entre d’altres motius) per a recollir l’interés institucional pel món de la vela llatina, com queda reflectit en la moció aprovada pel Ple de la Corporació del 28 de juny de 2005.

No és aquest, però, l’únic motiu que ha portat el Museu Valencià d’Etnologia a interessar-se per la navegació a vela llatina. Un museu com aquest, que fa del mètode etnogràfic (la descripció de pautes culturals que l’investigador coneix per mitjà de l’observació participat) una raó de ser, no pot quedar al marge d’una manifestació tan rellevant de la cultura tradicional valenciana. Un univers el de la vela llatina que pot semblar que agonitza de forma lenta, però que en realitat el que fa es transformar-se, mutar i arrelar en les noves condicions socials i culturals pròpies de la societat valenciana del segle XXI. Una transformació que resulta paradigmàtica d’un fenòmen inesperat que hui està entre nosaltres; la recuperació d’elements de la vida tradicional de la mà de la modernitat. És aquesta vinculació entre modernitat i tradició, entre allò local i allò global, un tret essencial de la nostra societat i —malgrat els riscos que té exercir de profeta— el tret que marcarà el nostre futur més inmediat.

I és ací, en aquesta intersecció d’identitats prenacionals, nacionalsestatals i postnacionals, on el paper de la ciencia etnològica i dels museus d’etnologia es fa palés i es legitima davant de la societat.

El Museu Valencià d’Etnologia, atent als canvis que tenen lloc a la nostra societat, és conscient de quina ha de ser la seua tasca. En aquesta «societat líquida», en aquesta «societat del risc», per dir-ho en termes sociològics que han fet fortuna els darrers anys, un museu etnològic com aquest ha d’estar atent al batec de la societat per tal de, partint de la petjada i de l’influx de la nostra societat tradicional, enfrontarse a l’anàlisi dels fenòmens culturals propis de la realitat valenciana i forània de hui.

Es tracta d’un museu que camina de la mà del mètode etnogràfic cap a la reflexió etnològica (comparativa de cultures) per arribar a l’establiment de regularitats antropològiques de validesa universal. Perquè, no hem d’oblidar-ho, l’objecte d’estudi de l’antropologia és eixa realitat tan propera i tan llunyana que es l’home. I com diu el conegut aforisme de Nietzsche: «no hi ha res més llunyà que el que és més proper».

El Museu Valencià d’Etnologia presenta l’exposició La vela llatina, barEn este sentit, l’exposició reflexiona sobre el procés de resignificació ques a l’Albufera, una mostra que tracta de donar a conéixer al públic d’uns coneixements transmesos de generació en generació; sobre una de les formes de navegació tradicional dels l’aparició del concepte d’oci en la societat travalencians i la seua recuperació en el nou condicional i els possibles paral·lelismes amb altres text cultural i social del segle XXI. L’objecte de maneres de navegar de la societat contemLA VELA LLATINA l’exposició és l’ahir de la vela llatina a l’Albufera porània, com són les regates esportives; sobre BARQUES A L’ALBUFERA de València, però igualment el hui d’aquest fenoels grups i els usos socials que protagonitzen men per mitjà de la seua recuperació per la sol’actual supervivència de la vela llatina. Però Salvador Calabuig i Sorlí cietat civil, que s’organitza i busca usos i funcions igualment reflexiona sobre els oficis tradicionals nous per a recuperar el patrimoni. com ara el calafat, el veler, el corder, el pescaCarolina Ruiz León dor, etc., amb les seues tècniques i ferramentes; sobre un ric vocabulari en risc de desaparició i En el procés d’investigació que ha donat lloc a un patrimoni que ha de ser documentat i conaquesta exposició es va constatar que molts dels servat. treballs que es pretenien fer ja existien. En efecte, des de les associacions de vela llatina no solament es recupera la navegació tradicional, sinó que també s’han recuperat els ELS MATERIALS DE L’EXPOSICIÓ sabers units a ella: la construcció de les barques, la recuperació d’oficis Els materials reunits pel Museu Valencià d’Etnologia per a la realització tradicionals, el vocabulari específic, les tècniques de navegació, etc. Es de l’exposició s’organitzen en tres blocs fonamentals, que corresponen tracta d’una tasca en què s’involucren de manera activa molts membres a les tres principals línies d’investigació del museu: de les associacions, fent treballs de camp, indagant, preguntant, rastrejant.

Així, la investigació s’ha centrat en el fet de posar en valor aquests treballs, La recopilació de testimonis directes a partir de la realització col·laborant en la seua difusió per mitjà d’una exposició que dóna la veu als d’entrevistes a antics pescadors, agricultors o calafats, com també seus protagonistes. als membres de les associacions de vela llatina de l’Albufera. Aquestes entrevistes han permés obtindre informació de primera mà a UNA EXPOSICIÓ SOBRE LA NAVEGACIÓ TRADICIONAL: LA VELA LLATINA l’entorn de diversos temes com ara la navegació amb vela llatina, el La navegació tradicional a vela llatina és comuna a tot el Mediterrani. vocabulari específic, els oficis associats a aquesta tècnica, les motiL’exposició arreplega aquest fet i se centra a continuació en les terres vacions de les associacions i les seues activitats, etc. valencianes i molt especialment a l’Albufera —el mar xicoteta com va ser denominat pels àrabs— un mar xicotet i tancat, contrapunt i reflex La recuperació de material gràfic, especialment fotografies i filmadel gran mar, on es va navegar a vela llatina i on ara torna la pràctica cions procedents tant de l’arxiu del mateix museu com d’altres instid’aquesta tècnica. tucions i col·leccions que les han cedit, com ara la Biblioteca Valenciana o la Col·lecció Tívoli.

En parlar de l’Albufera es busca ressaltar el canvi d’ús i funció de la navegació a vela. Així, es contraposa l’embarcació a vela com a mitjà de La recuperació d’objectes procedents tant de col·leccions privades transport vinculat a l’explotació de recursos, com la pesca o l’agricultura, vinculades a les associacions de vela llatina, com de les col·leccions en la societat tradicional, amb eixe mateix enginy convertit en forma d’oci, del museu relatives a pesca, agricultura, caça, etc. En aquest sentit la associat a l’esport i al turisme, en la societat postindustrial. En aquest nou mostra permet exposar nombroses peces del museu les col·leccions context es parla també de la funció de la vela llatina com a testimoni del del qual documenten la vida tradicional valenciana passat, objecte de polítiques de museïtzació i recuperació del patrimoni. .

1

19

tarroja— partien regularment barques que enllaçaven aquests punts.

D’altra banda, les barques estan lligades a les activitats econòmiques de la zona, centrades en la seua majoria en l’explotació dels recursos naturals. Així, la barca és protagonista en la pesca, hi permet als pescadors acostar-se a les seues captures i traslladar-les al port; en la caça, possibilita l’accés dels hòmens als llocs de tir ocults i l’arreplega de les peces cobrades; en la construcció, facilita l’extracció del granit —una mescla de pedretes menudes, petxines i arena de platja utilitzada en la construcció— i el seu transport; en l’agricultura, permete el desplaçament dels hòmens, els apers i la collita.

EL CONTINGUT DE L’ EXPOSICIÓ L’exposició s’organitza en tres grans apartats. El primer és una introducció general a la navegació i la vela llatina, el segon parla de la vela llatina en la societat tradicional valenciana i el tercer se centra en la recuperació de la vela llatina.

I. Navegar Esta secció està dedicada al progressiu domini del medi marítim per l’home mitjançant l’enginy tècnic de la barca i el seu perfeccionament per mitjà de la vela, a més de la simbologia i la mitologia associades a les embarcacions. D’altra banda, es contempla també la història de la vela llatina al Mediterrani, el seu origen i expansió, els seus usos i també les peculiaritats.

III. La recuperació de la vela llatina L’últim apartat ens introduïx en un nou context, el de la societat postindustrial actual, en el qual s’ubica l’Albufera. Des de la dècada de 1970 fins als nostres dies el llac ha patit un procés de degradació creixent, per part de l’home principalment, que ha alterat l’equilibri d’aquest ecosistema. A aquest fenomen s’han oposat diferents iniciatives de recuperació, com ara la declaració de Parc Natural en 1986 o les actuals associacions de vela llatina, que exercixen una doble funció de recuperació de l’entorn natural del llac i del patrimoni cultural valencià per mitjà d’aquesta tècnica de navegació

3

II. La vela llatina en la societat tradicional valenciana Este segon apartat planteja un recorregut per l’entorn tradicional de l’Albufera, entesa com a mitjà natural i humà on l’activitat s’exercix a l’entorn de l’embarcació de vela llatina. En efecte, fins a mitjan del segle passat la barca ha constituït un dels eixos centrals de la vida en l’Albufera. Per això, es tracta de mostrar la cadena completa d’activitats que la rodegen, des de la seua construcció fins a la seua utilització —en l’àmbit laboral principalment—, passant pel seu maneig.

Navegar Ací s’expliquen les maniobres bàsiques de la navegació amb l’aparell de vela llatina, mostrant els diferents elements que componen la barca i el paper que desenvolupen en la navegació.

Les associacions La recuperació de la vela llatina en l’actualitat comença per la societat civil i està lligada a l’oci. En efecte, en la dècada dels anys 90 del segle passat té lloc a l’Albufera un interessant fenomen: diverses persones reunides en associacions comencen a treballar des de Silla, Catarroja i el Palmar (actualment l’Associació de Vela Llatina del Palmar ja no existeix) per a recuperar les tècniques de navegació tradicional. Són fills o néts de pescadors i barquers, persones interessades en la cultura popular els que reprenen les embarcacions tradicionals amb l’aparell de vela llatina. En diferents entrevistes, els membres de les associacions exposen les circumstàncies en què aquestes naixen, les seues motivacions, així com les activitats concretes que desenvolupen.

Usos de la barca Les barques eren el vehicle que possibilitava l’activitat a l’Albufera.

D’una banda, el transport de persones i mercaderies era fonamental al llac. Dels diferents ports —el Tremolar, el Saler, el Palmar, Silla o Ca-

La recuperació del patrimoni Encara que l’exposició se centre en la recuperació de la vela llatina en l’Albufera, com la manifestació més pròxima d’aquest fenomen, també s’informa que tant al Mediterrani com a l’Atlàntic hi ha la mateixa

Construir la barca Al voltant de les barques hi ha diversos oficis vinculats tant a la construcció com al manteniment: el fuster de ribera, el calafat, el veler i el corder. Ací es mostra principalment el procés de construcció de la barca, amb les seues ferramentes, tècniques i materials, a més d’aspectes de la història de cada ofici i de les condicions de treball.

2

4

21

tendència de recuperar les embarcacions tradicionals, com a part del patrimoni cultural, per mitjà d’associacions. Igualment es mostra el fet que la recuperació patrimonial és un fenomen generalitzat, ja que s’estén a moltes activitats de la societat tradicional.

La constatació d’aquesta situació porta a fer una reflexió final sobre les raons que l’expliquen. Així, es planteja que la reivindicació de la nostra herència és un rescat de valors del passat que interessen a la societat actual; un intent de reprendre allò positiu del passat des del present; una reinterpretació d’allò anterior que l’allibera de la part més dura. En el cas de la navegació a vela llatina, la recuperació passa fonamentalment per desvincular l’activitat del treball i associar-la al plaer, a l’oci, ressaltant l’aspecte manual enfront del mecànic, l’artesanal enfront de l’industrial, el natural enfront de l’artificial, l’ecològic enfront del que trenca l’equilibri entre el medi i l’home.

5

6

7

23

L’HOME I EL MEDI EL MAR Des de l’aparició de l’home sobre la terra hi ha un objectiu lligat a Simbòlicament el mar és la font de la vida, la mare universal d’on l’evolució: el domini del medi. L’home, un ésser sorgeix tot allò vivent i a la qual torna tot allò fràgil, es veu impel·lit a dominar el medi per a que mor, tornar al mar és retornar a la mare, LA NAVEGACIÓ sobreviure. Gradualment, desenvolupa habilimorir. En algunes llengües romàniques és clara A VELA LLATINA tats i comença a fabricar útils, instruments per l’homofonia entre les paraules mar i mare. a aconseguir els seus fins, el primer dels quals és nodrir-se. Els diferents grups d’homínids geEl mar es troba present en molts mites de nomSalvador Calabuig i Sorlí neren útils semblants, però amb diferències en broses civilitzacions.

Flaminia Guallart de San Feliu les tècniques de fabricació i en els materials.

Alhora que apareixen els útils apareixen les Aquests mites ens parlen del mar en l’origen del distintes cultures que s’ordenen segons estadis món. Segons la tradició hebrea, Déu en el seculturals. gon dia de la Creació va separar el firmament de les aigües i el tercer dia va separar allò sec, Els estadis culturals comporten un acreixement que anomenà terra, de les aigües, que anomenà del coneixement, d’uns sabers que es transmeten i es depuren al llarg mars. Més tard, Noé, com el Gilgamesh mesopotàmic, va construir la del temps. gran barca que salvarà la humanitat i a tota la creació de les aigües multiplicades del Diluvi.

Si ens remuntem als orígens, veurem l’home desplaçant-se per tot l’hàbitat: corrent per les praderies, enfilant-se als arbres, fugint de les El Mar ens parla d’un viatge, d’un món desconegut i per això tenebrós, feres, refugiant-se en buits i grutes, nadant en mars, rius i llacs. poblat per éssers terrorífics. El mar es converteix en vincle entre la vida i la mort i les embarcacions possibilitaran el seu trànsit. La barca de Ra El domini de l’element aquàtic va ser progressiu, l’home originàriadels egipcis, la barca de Caront, transporten els humans al més enllà. ment flota en el si matern, els xiquets de bolquers es mouen naturalment en l’aigua. Millorar aquestes condicions naturals va ser qüestió El mar apareix, doncs, vinculat a les religions i el poder de les aigües al de temps. Així l’home va descobrir que podia descansar de l’esforç poder espiritual. natatori amb l’ajuda de flotadors, aquests, a més, facilitaven el seu desplaçament portats pels corrents fluvials i marins. En el seu enLAS EMBARCACIONS torn l’home va observar l’estranya qualitat d’alguns materials que Les embarcacions adquireixen una significació especial en eixe consuraven en l’aigua: troncs d’arbres, canyes de bambú, tiges de papir, text, la barca és el vehicle, per a alguns, el bressol recobrat, el claustre carabasses, tots ells elements que van ser usats per a desplaçar-se matern, per a altres és l’embolcall de l’home: el seu cos, el vehicle de sobre l’aigua, primer de manera simple i després en forma de rais i l’existència. embarcacions.

Els navilis són instruments creats per l’home, que l’home fa seus, i així, La història que segueix és un conjunt de saviesa acumulada, una reben noms, són batejats, comparteixen el destí del marí, del viatger, llarga trajectòria d’assaig-error, que va anar coneixent i depurant i amb l’home desapareixen no solament víctimes de l’infortuni i de la tècniques i materials. La tecnologia tradicional arriba, a partir de naturalesa sinó també en cerimònies rituals en què el cos del difunt és l’experimentació i l’observació, a un coneixement d’ordre pràctic que reduït a cendres o soterrat junt amb l’embarcació. més tard donarà origen al coneixement científic.

El mar és plàcid i temible, font de terrors i de fascinació però també de recursos. I en el mar l’home aprendrà a pescar, caçar, comerciar, transportar. Un mar nutrici, un mar comunicador sobre el qual flueixen i s’intercanvien les idees i els coneixements.

BREU HISTÒRIA DE LA VELA LLATINA En principi s’empraven veles de forma quadrada per a les embarcacions mercants i les barques lleugers utilitzaven el rem que els permetia maniobrar amb major facilitat.

Les embarcacions són vehicles, artefactes flotants que fan possible tota aquesta activitat, a partir d’elles sorgiran oficis, tècniques, enginys d’una varietat i riquesa sorprenents.

Les primeres grans potències ho foren perquè van dominar el mar: fenicis, cretencs, minoics, grecs, romans, cartaginesos, víkings, van utilitzar la vela quadrada.

En la construcció de les embarcacions s’utilitzaran els materials disponibles, normalment els més pròxims, per això en cada zona geogràfica les embarcacions es construiran amb distintes matèries, així veiem embarcacions de feixos de papir a Egipte, canoes de boga al llac Titicaca... Però no solament els materials determinen el tipus d’embarcació, les característiques geogràfiques, com ara els vents i els corrents d’aigua, obliguen a construir les embarcacions de determinada manera a fi d’aprofitar millor les forces naturals.

Els orígens de la vela llatina són confusos. Les característiques del Mediterrani, i el seu règim de vents amb constants canvis de direcció, feien necessari variar contínuament el rumb i acostar-se a la costa.

Amb la vela quadrada això era difícil, només era possible amb ajuda dels rems. La vela llatina permetrà navegar contra el vent —cenyir— prescindint de l’ajuda dels rems.

LA VELA Les primeres embarcacions a rem solcaven les aigües de rius i llacunes, prompte es va navegar prop de la costa, als mars.

La vela va comportar una revolució, l’equivalent a la roda en el transport terrestre. En principi, probablement, algú va observar que branques d’arbres, fulles de palmera, col·locades en les embarcacions augmentaven la seua velocitat, després apareixeria un llenç de tela que formant barrera contra el vent, servia de propulsió.

Les característiques dels vents, la seua força i el que anomenem règim de vents, és a dir, els vents que regularment, al llarg del dia o de les estacions, conflueixen en un lloc geogràfic determinat, donaran lloc a diversos tipus de veles construïdes segons principis de funcionalitat i economia de mitjans.

Les primeres representacions conegudes d’una embarcació a vela procedeixen d’Egipte. En un vas de Naqada, cap al 3100 aC, apareix la primera representació d’una vela, una vela quadrada i col·locada a la popa. Per als egipcis la vela simbolitzava, l’alé creador, l’impuls cap a l’acció

L’origen del nom també és confús. Per a uns era el nom donat pels marins del nord i el centre d’Europa a la vela que predominava en el mediterrani en l’època medieval. Per a altres el nom original era “la trina”, la triangular i d’aquest, per deformació, va passar a denominar-se llatina.

Origen Les primeres representacions d’aquest tipus de vela daten del segle II aC i apareixen en un baix relleu d’una làpida funerària, trobada en una necròpolis grega, actualment exposada al Museu Nacional d’Atenes.

Pareix que aquesta vela va ser coneguda pels grecs i els romans, tal com ens mostren nombroses representacions, com per exemple en les pintures de Pompeia. La vela llatina es va emprar sobretot en embarcacions lleugeres, a vegades també ajudada per rems. A Bizanci apareixeran les primeres grans embarcacions (més de quaranta metres d’eslora); els dromons, que en els seus orígens van ser birrems i en els seus últims temps s’arboraven amb dos i fins a tres pals de vela llatina.

Esplendor El que pareix clar és que són els àrabs els que a partir del segle VII perfeccionaran aquesta tècnica, segons pareix, a partir de prototips mediterranis i índics.

25

Els àrabs arreplegaran el saber naval antic, com van fer amb la filosofia, la medicina, la matemàtica i la geometria i el van transmetre i perfeccionar.

En expandir-se pel Mediterrani, es van veure en la necessitat construir una gran flota. Abd-al-Rahman I a Al-Àndalus va construir una flota l’aparell de la qual imita al del dromon bizantí, embarcació que servirà de model a la galera medieval.

Les Croades en el segle XI van ser un gran moment en l’expansió i el floriment de la vela llatina, es van necessitar naus ràpides amb rems i vela llatina (el pàmfil, el dromon) i altres majors, aparellades amb dues veles llatines, capaces de transportar mercaderies, útils de guerra i cavalls (barca redona, tárida...).

En aquesta època es multiplica el nombre de veles i es redueix la seua grandària per tal d’aprofitar millor els canvis en el vent i el mar.

Naus, coques, caravel·les, carraques i altres grans navilis fan servir veles llatines, sobretot al pal de messana, fins a la segona meitat del segle XVIII en el qual aquesta es va substituir, pel tipus de vela de ganivet anomenada cangreja.

Les galeres, les grans embarcacions dels segles XV al XVII, combinaven rems amb vela llatina, i eren els vaixells de guerra per excel·lència.

Les flotes venecianes i espanyoles estaven compostes per galeres, amb elles van lluitar contra la flota turca a Llepant.

Decadència L’aparició del vapor va ser una revolució. Ja no era necessari l’impuls del vent per a propulsar-se, ja no eren necessàries les veles. A partir de finals del segle XVIII i sobretot en el XIX les rodes de pales, la propulsió a reacció, la propulsió a hèlice, van canviar per complet la navegació.

A la costa se subsistirà la vela llatina associada a la pesca d’arrossegament, a València usada amb la tècnica per parelles o “de bou” consistent a col·locar una xarxa entre dues barques bessones, de manera que es pesca més i amb major rapidesa.

En tota la costa mediterrània la vela llatina romandrà fins a la desaparició de la societat tradicional, llaüts, falutxos i xabecs, desapareixeran amb la implantació de motors a les barques en els anys vint del segle passat. En un principi es mantindran les veles —motovelers— que més tard se suprimiran.

La vela quedarà reduïda a l’àmbit esportiu, hi apareixen noves embarcacions, vinculades al plaer, a l’oci i a la competició.

La història de la vela llatina és hui memòria i patrimoni encara present en molts països del nord d’Àfrica i en altres llocs d’Àfrica, Àsia i Amèrica, on la societat tradicional és viva. En els nostres dies es produeix al Mediterrani postindustrial un ressorgir de la vela llatina associat a la recuperació de les embarcacions tradicionals. Al llarg de tot el Mediterrani sorgeixen grups que recuperen antics sabers, tècniques i maneres de navegar.

8

9

10

11

Les galeres evolucionaran i així apareixen els xabecs, que primaran la vela com a propulsió sobre els rems. De grandària mitjana, tenien una arboradura de tres pals amb el trinquet inclinat cap a la proa.

Els grans navilis a partir del segle XVIII requereixen un velam més complex en el qual predominen veles quadres i cangreges, això passa en fragates, corbetes, bergantins i goletes.

La vela llatina a poc a poc es reduirà a les embarcacions lleugeres de cabotatge en tota la costa mediterrània.

27

sentiment que es recull en Cañas y barro, quan el tio Paloma, vell barEl lluent apareix com un món de plata, que quan s’eixampla, incorpora en quer, es posava nerviós quan entropessava en la barraca amb el forcat la seua extensió els pobles de la rodalia que participen una gran part de del seu fill, perquè li pareixia quasi quasi el mateix l’any, en l’hivern, inundades les seues marjals de dimoni i en el seu desconcert repetia que, anaven la llisor de l’aigua, que arriba en eixos moments, a transformar l’Albufera! En pocs anys no la coquan els Perellons es tanquen, a la seua màxima LA ALBUFERA DE neixeria ningú. Per la part de Sueca col·locaven extensió. Des de Cullera i Sueca, fins als ravals de VALENCIA I LA SEUA uns enginys de ferro dins d’unes casetes que la ciutat de València, s’estén una sola superfície TRANSFORMACIÓ tenien uns grans fumerals. I tire vosté fum! Les aquàtica, interrompuda ací i allà pels canyars que antigues sénies tranquil·les i simpàtiques, la roda sobresurten sobre l’aigua. Segons el testimoni de Marina Zaragozà Pérez de fusta corcada i els calaixons negres, anaven Blasco Ibáñez les barraques aïllades que abans a ser substituïdes per maquinàries infernals, que estaven en terra ferma apareixien flotant sobre remourien les aigües fent un estrèpit de mil dimoles aigües i les barques atracaven en la mateixa nis! Miracle seria que tota la pesquera no prenporta. guera el camí de la mar, farta de totes eixes innovacions! Anaven a cultivar-ho tot. Tiraven terra i A partir del mes d’abril quan ja s’han fet en les basmés terra sobre el llac. Tot canviava en aquell món del qual no havia eixit ses els treballs preparatoris per al cultiu de l’arròs, a partir del mes de mai el vell. L’Albufera la transformaven els hòmens amb els seus cultius i març i s’ha fet la “plantà”, comencen a puntejar els brins d’arròs i poc es desfiguraven les famílies, com si les tradicions del llac es perderen per a poc es forma una corona verda, fins que la vara del guaix ventreja, i a sempre. Els fills dels barquers es feien serfs de la terra; els néts alçaven daurada posteriorment, quan l’arròs dretet, l’espiga ben plena, encara el braç contra els seus avis; en el llac es veien barques carregades de que a voltes també coscolla, promet fruit abundant. carbó, els camps d’arròs s’estenien per totes les parts, avançaven en el llac engolint-se l’aigua i rossegaven la selva, traçant grans clarianes en La Marjal i l’Albufera formen un conjunt indestriable. En principi foren ella... La vista d’una sénia vella l’aborronava, i contemplava emocionat la mateixa cosa, i en l’hivern ja ho hem vist, les aigües cobreixen tota la la roda negra i corcada, els calaixons esmorrellats, secs, plens de palla, cultura que suposa el conreu de l’arròs, i recuperen el seu lloc original. d’on eixien les rates a grapats, al notar la seua proximitat. Eren les runes La transformació que suposaria la creació d’eixe cinturó de vida i riquesa de la morta Albufera; records com ell, d’un temps millor. al voltant de l’Albufera es possibilita mitjançant la figura de l’establiment, és a dir, el censal o emfiteusi, per concessió del Reial Patrimoni i en eixe Començaren a veure’s per l’Albufera les fites que delimitaven el temoment els canyars de les vores de l’Albufera foren objecte d’uns trerreny per a després fer les motes o màrgens que tanquen el camp. Si balls de sanejament i transformació. Les grans finques arrosseres de la parlem d’un espai d’Albufera, es feien les motes i es passava a enteribera de l’Albufera es deien establiments, i establir era l’acció de posar rrar; però si la terra que s’havia de traure era de canyar, es procedia en conreu un camp que en principi era un tros que pertanyia a l’Albufera, de la següent manera: i podia tenir de base un canyar, o el mateix fang, agle, de l’Albufera.

Els hòmens dels nostres pobles es posaren a enterrar els canyars que rodejaven el llac i a convertir-los en terres d’arròs. Utilitzaren una tècnica intel·ligent i acurada que representa un dels nostres majors tresors antropològics, encara en un món preindustrial en el qual s’introduïen uns canvis que atemorien les generacions més velles, en veure els pares com els fills utilitzaven la rella del forcat en compte d’anar a tonyar al clavill,

En primer lloc, com ja hem dit, s’assenyalava amb unes estaques el que havia de ser camp i es tallaven amb una corbellota les canyes per on havia d’anar la mota. Després en terres altes es tallaven gleves de terra, gassons, que en barques o barquets es portaven al camp que començaven a transformar, a traure, i en primer lloc anaven destinats a fer les motes, o màrgens, tirant-los en línia recta, d’estaca a estaca,

12

fins que sobrepassava el nivell de l’Albufera en cinquanta o seixanta centímetres.

Es diu marge o mota al cavalló de terra piconada que separa els predis, és a dir, la propietat rústica. Quan un d’aquests cavallons o motes estava secant-se uns quants anys i les arrels s’havien consumit, els llauradors solien fer melonar d’Alger, que per cert produïa uns melons d’Alger o síndries deliciosos.

Una volta fets els màrgens o motes, es buidava l’aigua i es segava la brossa, que en secar-se es cremava.

A continuació s’havien de llevar les arrels, el suro, del canyar. El suro s’havia d’arrancar perquè si no la terra que es tirava damunt quedava massa alta, i com que el suro anava podrint-se, quedava el terreny més fluix i s’estacaven els animals.

Per a arrancar el suro anaven dos hòmens amb dues corbelles de serrar fent talls a dreta i esquerra del gassó, i de dalt a baix. Darrere anaven cinc o sis hòmens amb aixades cavant-ho, és a dir, fent un tercer tall i arrancant el gassó. Si el suro era fort, perquè tenia un gruix de més de vint centímetres, s’havia de fer tota la faena amb el tallant, perquè la corbella i l’aixada no aprofundeixen prou.

Tota la bassa quedava plena de gleves; tot seguit s’arreplegaven els gassons de suro en muntons i en cavallons amb les mans o amb els ganxos o ganxetes perquè quan s’amollaren les aigües i quedara tot inundat, es treia més fàcilment que si estava escampat per la bassa.

Quan inundaven els camps, de novembre a març, entraven amb les embarcacions i s’emportaven el suro.Una volta net el camp, es procedia a omplir-lo de terra, és a dir, a enterrar. Per a portar a terme aquest treball feien falta moltes barquetades de terra.

Cañas y barro es fa ressò de la dificultat del treball i conta com des d’abans d’eixir el sol Tonet i la Borda anaven en dos barquets a buscar terra, per a portar-la després en un viatge de més d’una hora, al gran espai d’aigua morta, els límits de la qual marcaven els màrgens de fang. El treball era penós, aplanant, una faena de formigues. Anaven als grans sequiols que desemboquen a l’Albufera, als ports de Catarroja i el Saler. Amb perxes de forqueta ampla arrancaven del fons gran pilots de fang, trossos de turba gelatinosa, que esbargia una ferum insuportable.

Deixaven eixugar a les vores aquestos trossos del fons de les séquies, i quan el sol els convertia en gassons blanquinosos, els carregaven en els dos barquets, que s’unien formant una sola embarcació. Perxant, perxant, després d’una hora d’incessant treball, portaven al tancat el muntó de terra tan penosament reunit, i la bassa se l’engolia sense resultat aparent, com si es dissolguera la càrrega sense deixar rastre.

Es patia la monotonia del treball i es podien calcular els mesos i enca-

29

ra els anys que faltaven per acabar l’obra. Tonet pensava quant havia costat d’arrancar cada muntó de terra, i tremolava d’emoció veient com s’enterbolia l’aigua en rebre la càrrega, i després en aclarir-se mostrava el sol sempre igual, sempre profund, sense cap gepa, com si tota la terra s’escapara per un forat ocult.

El fang dragat, es treia de baix del sol de l’aigua, o amb una palangana, que la feien rodar amb els peus i en traure l’aigua, deixava el fang a la vista, o des d’un barquet amb una aixada del “rabo” llarg i de pala ampla; podia secar-se dalt del marge, com ja hem vist, i una volta sec portar-lo a la bassa, o també el transportaven posant-lo dins de la pastera d’un barquet o barquetot al que se li havien col·locat dos pontets supletoris i un tauló transversal sobre els que l’home es mantenia dret, i en el fons la pastera on s’anava recollint el fang dragat, que posteriorment, amb una aixada descarregadora, anaven tirant a la bassa.

Aquests treballs es feien a l’hivern, en el temps de la Perellonada, quan tanquen els Perellons i la marjal s’inunda d’aigua.

Com era necessari mantindre un nivell d’aigua per a que els barquets i barquetots pogueren entrar i treballar dins de la bassa, fins a últims de febrer es treballava per igual a les terres més baixes com a les més altes de la marjal, perquè totes estaven inundades d’aigua. Després amb l’aigua amainada, es podien continuar arreglant els camps més fondos, amb l’aigua que tenien normalment, és a dir, amb l’aigua plana, i els barquets entraven a nivell d’Albufera. Però en altres basses calia fer una parada en el sequiol per a retenir l’aigua, per tal que la bassa augmentara de nivell i els barquets pogueren entrar i eixir en els viatges que feien a les basses altes, els terrers, d’on carregaven les gleves per a transportar-les a la bassa on s’enterrava.

En els Terrers, els cabassets terrers, s’omplien amb el lligó, des de les séquies, ports, que era el primer que es feia al camp on es treia la terra, per a què el barquet de càrrec que té una mida especial i és el que s’utilitza en aquesta faena, poguera passar i carregar els cabassets d’espart, els cabassets terrers. Amb trenta cabassos es feia un càrrec de barquet. Quan arribaven a la terra d’arròs, descarregaven els cabassos junt a la canya que havien deixat com a senyal.

Cada barquetada de terra es tirava en un muntó, que en llevar l’aigua s’escampava en un metre quadrat. El senyal o canya es canviava després d’haver descarregat el barquet. Cada barquet de càrrec feia avançar un metre. Solien tirar-se tres-centes barquetades per fanecada en la primera tirada. Un gassó i un cabasset terrer equivalen a la mateixa quantitat de terra.

Per a fer la parada s’utilitza el trestellador, que a Cullera li diuen marranet, i es col·loca com a comporta per a tancar i obrir el pas de l’aigua en una séquia sequiol o canal; és prou ample per a que puga passar un barquet. L’home que va pel marge, estira de la corda i arranca fàcilment el trestellador per tal de poder eixir amb el barquet carregat, i el torna a tancar immediatament perquè l’aigua vaja embassant-se de nou, i així, quan torne, poder entrar en la bassa o camp.

Fets els marges i arrancat el canyar, s’havia de reblir de terra la bassa.

Com hem vist eixa terra la duien de les séquies, el fang dragat, dels terrers o camps d’horta, que fitaven amb la marjal i que es destinaven a traure’ls la terra per a enterrar nous camps d’arròs. Hi havia qui comprava el camp d’horta a posta per a convertir-lo en terrer. A voltes la terra la portaven dels camps d’arròs alts, que s’alçaven de nivell a causa de la terra en suspensió que dipositaven les aigües que venen de dalt; eren camps on l’aigua entrava amb dificultat, i si s’escapava una boquera o es feia un forat, fàcilment es quedava el camp en sec. Per això convenia rebaixar-los, i els amos donaven la terra barata endur-se-la.

ports i se’n treien sis de port. Com més es volia rebaixar el camp, més amples es feien els ports. La norma era donar-los als ports l’amplària de sis gassons, i deixar de banc l’amplària equivalent a sis, dotze, divuit, o vint-i-quatre gassons. Si li donaven la mateixa amplària al port que al banc, el camp quedava rebaixat a una meitat de l’altura dels bancs. En llocs on volien rebaixar molt poc, feien sequietes de tres gassons; en aquest cas, el treball es feia molt costós perquè s’havien de transportar els gassons a la vora amb el carret de garbejar, tirat per cavalls, ja que no podia entrar el barquet al camp. A partir d’ací el treball continuava com sempre: el treballador solia traure el barquet ajudant-se amb la perxa, mentre estava al port mare. Quan eixia al sequiol el feia avançar estirant d’una corda des del marge, si estava sec, o amb la perxa en el cas contrari. Si el portaven entre dos, un anava davant amb la corda, i l’altre darrere amb la perxa, ajudant a fer-lo avançar i evitant que fregara en la vora.

Per tant, la terra per a enterrar els camps podia ser de dos classes: fang dragat dels sequiols o de l’Albufera, o gassons trets dels terrers o dels camps alts que s’han rebaixat.

13

Per a fer aquest treball la terra havia d’estar qualladeta, començant a eixugar-se, és a dir, a patadetes d’aigua. Si la terra estava ben quallada, el gassó eixia molt bé. Amb el tallant es tallava com si fóra una pastilla de sabó o una llamborda d’uns vint-i-cinc a trenta centímetres de profunditat i tenia terreny moll i fort; la banda més dura era la més profunda. Si estava molt dura es trencava el gassó.

Després la terra es xarugava per mig del banc, i en caure la meitat de la terra a una banda i l’altra meitat a l’altra, s’omplien els ports. La raó de fer els ports de sis gassons era perquè després d’omplir-los, la terra nova que queia dins dels ports, en principi estava esponjosa, i s’enfonsava, i el port de sis gassons el treballaven els cavalls més fàcilment. A continuació es feia la desgassonada, és a dir, rompien els gassons o terrossos i es quedava el camp arreglat.

Els gassons dels camps alts eren el resultat de rebaixar el camp, faena que en Cullera diuen abaixar; per a aconseguir-los primerament es marcava el camp i es calculava en quants dits s’havia de rebaixar; immediatament feien la sanga, és a dir, el port mare, paral·lel a la mota. Del port mare eixien els altres ports, verticals al port mare i amb un colze que els unia. Port es diu la sequieta o rasa que s’obria a mesura que anaven tallant-se les gleves o gassons, i per on anaven transportant-se amb els barquets. A la mateixa distància es feien uns altres ports, i la terra que quedava entre els ports s’anomenava banc.

Vint- i -quatre gassons de banc per sis de port rebaixen dos dits. Si es volia rebaixar tres dits, es deixaven divuit gassons de banc entre els

Les terres d’arròs necessiten un mínim de trenta o quaranta centímetres de terra bona. Baix del tot queda la terra fangosa, fluixa, l’agle.

Quan s’havia fet la primera tirada de terra per tot el camp, escampaven bé la terra amb l’aixada de cavar, i després movien la terra, és a dir, la cabutjaven, enfonsant-se en el fang, treballant en molt males condicions. Després li feien una passada d’entauladora que remolcaven dos hòmens. La qüestió era plantar el camp com més prompte millor. Cada any s’afegia la terra necessària per a reblir els fondos i

31

elevar el nivell del camp, fer apujada, o si calia, rebaixar algun alteronet, fer abaixada. A partir del segon o tercer any ja podia, afonant-se, entrar al camp una haqueta, o el rossí amb el forcat ferrat amb una rella i una coltellina. Durant set o huit anys, hom anava collint arròs i tirant-li terra al camp, fent camp; observant els rogles fluixos que senyalava amb canyes, a fi de saber, a l’hivern, quan el camp estava inundat, on havia de tirar la terra. I així la terra anava assentant-se a poc a poc. La terra que es tirava als camps recent establits, i la que es tira encara hui, en el cas que calga omplir algun clot al camp, sol ser fang dragat, que normalment es trau dels sequiols.

La preparació d’una bassa fins que se la podia plantar costava molt d’esforç, i a més del treball extenuant passaven estretors i mancances de tot tipus, perquè calia fer front als préstecs que havien de demanar i als problemes produïts per les inclemències del temps i el salnitre que a voltes entrava en les basses i matava la collita.

de dos en dos per a transportar garbes, o sacs d’arròs ja trillat, quan els camins no arribaven a tots els camps, i s’havia de traure la collita pels sequiols.

Per a configurar l’entorn de l’Albufera una volta vista tota la dinàmica del cultiu de l’arròs, fruit d’unes profundes transformacions en la seua estructura, considerarem tres aspectes més: la pesca, la caça, i l’home i la seua estructura social: La Confraria de Pescadors i les tirades de l’Albufera.

14

La pesca és una altra activitat econòmica, per al tio Paloma la activitat principal que hauria de prevaldre sobre les altres a fi de mantindre

la llibertat i la dignitat de l’home, que es perdien en els treballs agrícoles; segons ell, poc a poc, els vertaders pescadors, els purs, els que fugien del treball de les terres com d’una abdicació deshonrosa, s’havien traslladat al Palmar... Volien el llac i per això es varen quedar en ell. Els llauradors pobres eren uns esclaus, que rabiaven tot l’any mentre treballaven; i per a qui era el producte? Tota la seua collita se l’emportaven els estrangers: el francés que els presta els diners i l’anglés que els ven el guano a crèdit... Viure rabiant per a mantindre gent de fora! No; mentre hi hagueren anguiles en el llac podien les terres cobrir-se tranquil·lament de joncs i boves, amb la seguretat que no seria ell qui les xarugara.

Una volta estructurada la Marjal, comença una dinàmica d’aigua i treball que fa que aquest cultiu siga una de les fites per a descriure el paisatge i l’activitat humana i econòmica de la zona.

L’aigua que baixa de les fonts i del riu, en el seu devallar cap a l’Albufera, servirà per a criar l’arròs. Els arrossers aniran fent-la passar de bassa en bassa segons les seues necessitats i el seu gust; i era per això que totes les devespradetes, quan ja havien acabat la faena, des que es feien els planters passaven a pegar una mirada a l’arròs, per veure si el nivell de l’aigua era l’adequat, si les soleres estaven al nivell que l’arrosser volia, si les anguileres desaiguaven bé, si els brins portaven la força i el color necessaris; i pujaven o baixaven el nivell de l’aigua segons el color del cel els indicava si al dia següent faria ponent o tramuntana. Quan tot està preparat van fent-se els eixugons, per criar l’arròs primer, i finalment per poder entrar a segar-lo. Quadrilles d’hòmens, vinguts de la Marina i dels pobles dels costats en l’època de la sega, quan corbella al muscle, i com sempre en els nostres treballs, dotats d’una estructura i un ritme, en poques setmanes recollien l’esforç de molts mesos. Carros que es cluixien carregats de sacs d’arròs i una polseta viscosa que estenia la seua olor per tot el poble, que els hòmens de la colla descarregaven en les cases. Antigament, s’utilitzaven barques de càrrec, a voltes unides

15

16 17

33

puntes dentades, arma terrible que una volta clavada, només podia traure’s amb grans esforços i terribles destrosses. La llum baixava fins al fons del llac. Es veia el llit de petxines, les plantes aquàtiques, tot un món misteriós, invisible durant el dia, i l’aigua era tan clara que pareixia flotar en l’aire, sense res on recolzar-se. Els animals del llac, enganyats per la llum, acudien cecs a la roja resplendor i el tio Paloma, nyas!, no pegava colp amb la fitora que no traguera del fons un peix gros cuejant desesperat, a l’extrem de l’agut trident.

18

Els punts de pesca més coneguts són: el Brossar, el Cementeri del Palmar, les Goles del Perelló, el Pujol; també es pesca als ports, als motors, als canals.. Es pot pescar amb diferents sistemes: a la llum, o a l’encesa, amb canya, que pot ser curta, llarga, i amb carret, al foradet, amb mornella, mornells, mona, monot, també es pot utilitzar el tir parat xarxa, que segons Alcover-Moll és una xarxa llarga per a pescar en el riu i en l’Albufera, i el tir armat, que és una xarxa llarga amb peces de sosteniment, a fi de mantenir la xarxa estesa convenientment, i les paraderes, que Alcover descriu com la xarxa amb que s’intercepta el pas dels peixos dins d’un riu o un braç de mar per a poder-los agafar amb les mans.

Les Confraries de Pescadors, i la Companyia, que anava per tota l’Albufera parant xàrcies per a pescar, i els redolins que gestiona la Comunitat del Palmar, són les institucions bàsiques, que comporten també tota una estructura social.

Il·lustrarem la pesca a l’encesa seguint la novel·la Canyes i fang: Després venien les pesques a l’encesa: el passeig pel llac des que s’ocultava el sol fins que eixia, sempre en l’obscuritat de les nits hivernals. Tonet vigilava en la proa el feix d’herbes seques que cremava com una torxa, esbargint sobre l’aigua negra una gran taca de sang.

El iaio anava en la popa empunyant la fitora: una forqueta de ferro de

La caça és un esport que es practica a l’Albufera des de temps immemorial. Quan es tanquen els Perellons, en la tardor i en l’hivern segons deia Max Thede, tots els dies de novembre es veuen voletejar sobre el mar i la costa enormes esbarts d’aus de pas. A les primeres hores de la nit travessen la Devesa i es paren a l’Albufera. Aquestes aus atrauen als caçadors des de tots els racons del país. I tots els dissabtes, al clarejar el dia es permet matar-les. Orellana, a les acaballes del segle XVIII comenta: Si ets aficionat a aquest gènere de caça que es freqüenta en els dies que diem d’Entrada, de Sant Martí i Santa Caterina, l’onze i el vint-i-cinc de novembre... Aquests dies i els dos anteriors es pot tirar de manera gratuïta en l’Albufera. Són les úniques ocasions en que es pot tirar tres dies seguits. Però per preparar aquestes tirades i que hi haja abundància de cacera, es suprimeixen les tres tirades anteriors. A açò es refereix la dita popular: “A Sant Martí folguen les tres tirades”. Recorden els caçadors que quan hi havia gran abundància de caça, el primer dia només es tirava en mitja Albufera, a les fronteres de Sollana, de Silla i de Catarroja, per la part de terra, i des del lloc de la Ratlla fins a les Barres, pel llac, deixant folgat l’Amitjanat, el Fang i el Brossar. El segon dia ja tiraven a tot. I el darrer dia es tirava a tot, perseguint la revolada i tirant des dels barquets a la caça que quedava pel llac. Així tenien dos dies de bona tirada, ja que altrament, la caça fugia a refugiar-se en les terres d’arròs o cap al mar, encara que després tornava.

S’han de distingir els puestos de caça de l’Albufera, i els de la terra d’arròs, vedat.

A l’Albufera hem de distingir entre puestos pròpiament dit, que es situen als millors llocs de l’Albufera, i l’empavesada, col·locada a les mates, al voltant d’un puesto, en llocs no tan adequats i escollits com en el pri-

mer cas. Aproximadament cada cent metres hi havia una empavesada, que estava fixa, mentre que el puesto rodava. I tot es distribuïa en una subhasta, segons els diners que cadascú tenia a l’abast. Els puestos es compraven per a tota la temporada, de setembre a març, i eren vint tirades en total. Els que quedaven després de la subhasta, es venien al tall, és a dir, a continuació dels que havien comprat un puesto, però abans de vendre’s a sort que consistia en numerar els puestos que quedaven i es triaven l’ordre que eixia a sort. Finalment es venien les llicències per a caçar a la vora de l’Albufera, o en barquets, de les quals se’n venien poques i només per a les mates.

La vespra de cada tirada es reunien els que havien comprat un puesto i anaven mirant on hi havia més cacera, més mostra, i segons el resultat d’aquest examen començaven a demanar el puesto, la demanada.

D’aquesta manera i per a cada tirada, el primer triava on hi havia més caça, i així successivament. A açò se li diu anar a roda. Ajudaven el demanador i el rematador, que també s’ocupava de fer alçades; amb aquesta finalitat utilitzava el barquet, que al principi es portava arrambat a la barca en què s’havia transportat el puesto i tots els ormeigs. A voltes es col·locava la vela atendada.

Les terres d’arròs, quan a l’hivern estan inundades, són un vedat particular al voltant de l’Albufera. Aquests puestos que són fixos per a tota la temporada, també es compren per subhasta a la plaça de cada poble, es nomenen per números, i a voltes per lletres i s’ubiquen en partides. Ací, des d’octubre fins a gener es fan sis tirades, i una darrera tirada més curta, la tiradeta, perquè quan ixen dels bots per arreplegar la pollejada, ja podien entrar al vedat a tirar tots els que volien.

Els qui no havien comprat una opció per a les tirades, podien esperar amagats a les vores del vedat, i si algun ocell s’escapa li tiraven. A aquesta manera de caçar se li diu anar a joca.

La tirada comença en fer-se de dia, quan ja es veu la cacera, i des de la Manseguerota s’encén una bengala, eixida o coet per a començar.

Estan caçant tot el dia, des que entren a les bótes fins que ixen a arreplegar la pollejada, cap al migdia, l’avís es fa mitjançant una carcassa. Després poden seguir tirant fins que hi haja llum, aproximada-

19

ment fins a les cinc de la vesprada, moment en què es fa la pollejada de la vespradeta. Mentrestant, al vedat, no es podia eixir de les bótes que ocupaven els caçadors. A l’Albufera tenen més llibertat de moviments. Solen menjar als mateixos puestos.

La vespra de les tirades, alguns tiradors es reuneixen al port o als motors per a fer-se un allipebre i passar allí la nit.

Les bótes són l’habitacle on els hòmens es refugien enmig de l’aigua per a disparar en les tirades; són grans com els tonells de vi. En molts casos són la mateixa cosa. Les bótes de l’Albufera són un poc més menudes perquè s’han d’arrancar tots els dies. Per la part de baix són més estretes. Per la part de dalt porten un bastiment circular de fusta que es diu barcella, i evita que s’arranquen les estaques que serveixen per a subjectar les bótes. La bóta queda fixada a uns quaranta centímetres de l’aigua; per això quan fa un poquet d’ona, l’aigua tendeix a introduir-se en la bóta; per a evitar-ho, es col·loca senill entre el nivell de l’aigua i l’altura de la bóta i així es mata l’ona i, per tant, el risc que l’aigua hi entre és menor. Al fons de la bóta es fica una cadireta que porta per baix un punt de ferro, un ull, i un colze. D’aquesta manera el caçador pot girar-se segons vinga la cacera, donant voltes sobre l’eix. Dins de la bóta cap un home i els ormeigs necessaris per a la caça: el sarnatxo o sarró, la canana

35

amb vint-i-quatre o vint-i-cinc cartutxos, i una capseta amb reclams de tot tipus: de fotja, d’ànec, de jodies, etc.

Els bots són fotges o ànecs de fusta, darrerament se’n fan també d’altres materials, pintats segons el color de cada espècie. Baix d’ells porten un plom que quedarà davall de l’aigua i que serveix per a guardar l’equilibri i un clauet d’on es lliga un fil d’un metre i mig que porta a l’altre extrem un altre plom redó per amarrar-lo a l’asprella i al fang. Serveixen de reclam. Es col·loquen a uns vint metres d’on se situarà el caçador, al trast del puesto. El caçador situa el conjunt de reclams, l’embotada, al voltant de la bóta, segons vinga l’aire, perquè els pardals sempre venen cara vent i els distribueix de forma que els bots sempre queden davant per tal que l’ànec entre bé i no canvie de direcció amb dos colps d’ales.

Les escopetes, antigament eren pistoneres, i es carregaven per la boca del canó, com els trabucs. La de la fluixé ja era de cartutxos.

Posteriorment, les escopetes de foc central, i darrerament les repetidores, han perfeccionat molt les primitives. Segons el calibre poden ser del deu, del dotze, del setze i del vint.

També es caçava amb filats, parança, però només per a caçar ànecs d’ala llarga, perquè els d’ala curta es capbussaven i així se n’eixien del filat.

Il·lustrarem aquest món amb el referent literari de Cañas y barro: “Abans de l’alba, al clavar el puesto, el prudent burgés hagué de demanar l’auxili d’alguns barquers. Lleugers pel costum, clavaren tres estaques en el fons fangós de l’Albufera i col·locaren, recalcada en elles l’enorme bóta que havia de servir de refugi al caçador.

Després rodejaren de canyes el puesto per a enganyar els pardals i que s’acostaren confiats, pensant-se que era un tros de canyar enmig de l’aigua. Per a ajudar l’engany, rodant al puesto flotaven els bots, embotada: unes quantes dotzenes d’ànecs i fotges esculpits en suro, que, amb les ondulacions del llac es movien a flor d’aigua. De lluny feien la impressió d’un esbart de pardals nadant tranquil·lament prop de les canyes.

El barquer que l’acompanyava se n’aniria en el barquet a certa distància per a no espantar la cacera, i quan ja haguera mort algunes

fotges no tenia més que cridar i aniria a arreplegar-les sobre l’aigua.

Havia eixit el sol i les escopetades sonaven per tota l’Albufera, engrandides per l’eco del llac. Quasi no es veien sobre el cel gris els esbarts de pardals, que alçaven el vol espantats per l’estrèpit de les descàrregues”.

Aquest entramat de geografia humana que recull tota la vida dels nostres pobles, no s’entendria sense el seu mitjà de transport: les barques i els barquets impulsats per la vela triangular, la vela llatina, característica que la nostra zona comparteix amb tots els pobles de la Mediterrània.

En Cañas y barro es descriu com contínuament passaven perxant hòmens que tornaven del camp, drets en els barquets negres, menudets, la borda quasi arran de l’aigua. Eren els cavalls de l’Albufera. Des de ben menuts, tots els nascuts en aquella tribu lacustre s’ensenyaven a manejar-los. Eren indispensables per a treballar en el camp, par anar a cal veí, per a guanyar-se la vida. Tan prompte passava pel sequiol un xiquet com una dona o un vell; tots perxaven molt ràpidament, recolzant la perxa en el fons fangós per fer que s’esvarara sobre les aigües mortes la sabata que els servia d’embarcació.

A poqueta nit els camps s’ennegrien. El canal prenia una blancor d’estany a la suau llum del crepuscle. Al fons de l’aigua brillaven les primeres estreles, que tremolaven quan passava la barca. Parava la brisa i la vela queia desmaiada al llarg de l’arbre i el barquer, empunyava la perxa, recolzant-se en les vores per a espentar l’embarcació.

Passava en direcció a l’estany una barqueta carregada de terra.

I de bon matí es veia la barca correu que unia l’illa del Palmar i València com un taüt carregat de persones i paquets, la borda quasi a flor d’aigua. La vela triangular, apedaçada d’obscur, estava rematada per un drap descolorit que en altres temps havia estat una bandera espanyola i feia veure el caràcter oficial de l’embarcació, col·locada en l’aigua morta que lluïa com l’estany.

de l’aigua augmentaven les remors. De les barques llunyanes i quasi invisibles arribaven, engrandits per la quietud, el xoc d’una perxa al caure sobre la coberta, el grinyolar d’un pal, les veus dels barquers avisant-se per a no entropessar en les revoltes dels canals. L’horitzó s’obria. A un costat la línia fosca i ondulada dels pins de la Devesa que separa l’Albufera del mar. A l’altre costat, la immensa plana dels arrossars, perdent-se en l’horitzó per la part de Sollana i Sueca, confonent-se amb les llunyanes muntanyes.

Davant els canyars i les illetes que ocultaven el llac lliure, i per on s’esmunyia la barca afonant per la proa les plantes aquàtiques, besant la seua vela les canyes que avançaven de les vores. Un conjunt d’herbes obscures i gelatinoses com viscosos tentacles pujaven a la superfície, enredrant-se en la perxa del barquer.

El vent cada volta més fort, canviava la superfície de l’Albufera. Les ondulacions es feien més sensibles, les aigües prenien un color verdós paregut al de la mar, s’ocultà el sol del llac, i a les vores de grossa arena formada de petxines començaren a dipositar les ones, groguenques línies de bromera, bambolines sabonoses que brillaven a la llum del sol.

La barca s’enfilava al llarg de la Devesa i passaven ràpidament davant d’ella els muntanyars, on estaven les barraques dels guardes, les espesses cortines de matolls, els grups de pins retorçuts. Els viatgers, enardits per la velocitat, excitats pel perill que oferia l’embarcació que portava un dels seus costats arran d’aigua, saludaven a crits les altres barques que passaven a certa distància i estenien la mà per a rebre el xoc de les ones commogudes per la ràpida marxa. Al voltant del timó s’arremolinava l’aigua. A prop suraven dos escabussons, pardals obscurs que es submergien i tornaven a traure el cap després d’una llarga immersió, distraient els passatgers amb les evolucions de la seua pesca. Més cap allà, en les mates, en les grans illes de canyars aquàtics, les fotges i els collverts alçaven el vol en aproximar-se la barca, lentament, com si endevinaren que aquella era gent de pau.

La barca s’esmunyia per canals tranquils, d’una aigua groguenca que tenia els daurats reflexos del té. Al fons les herbes aquàtiques inclinaven els seus cabells quan la quilla les tocava. El silenci i la tesor

20

37

La construcció de vaixells sempre ha estat un sector estratègic, a cauEl barquet: principalment la seua activitat era per a la pesca i la caça, sa de la trascendental implicació econòmica i militar que han tingut les tot i que el de més grandària també tenia un ús agrícola. Entre 17 i 22 naus per als estats i les seues activitats i interespams de llarg. sos. Però a mesura que descendim en la concreLA CONSTRUCCIÓN DE ció d’aquests interessos, els fem més personals i El barquetot: Més ample que la barca, les BARQUES A L’ALBUFERA locals, i els distribuïm entre les distintes activitats seues dimensions el feien molt adequat per al DE VALÈNCIA possibles dins de la societat (transport de mercatreball agrícola i el transport de materials per a deries, de persones, la pesca, etc.), observem com la construcció. El més habitual és que tinguera el fet de la construcció manté a tots els efectes el de 7 a 11 m de llarg.

Josep Antoni Lluesma Espanya mateix grau d’importància. Saber fer barques és i ha estat sempre una activitat valuosa. No interessEl marimatxo: embarcació gran i resistent, com ava tant la nau en primera persona, com la tècnica l’híbrid del cavall i l’ase, per a les activitats utilitzada. Encara hui dia observem aquesta preagrícoles en general. ocupació, no cal més que escoltar les notícies de tant en tant sobre l’ America’s Cup que se celebra Jordi Joan també dóna en la seua obra una bona tia València, per a adonar-se de la bel·ligerència que desperta el coneixepologia de les grans naus de la seua època. Antonio Capmany oferix d’igual ment de la tècnica constructiva, perquè la millor tècnica et farà ser sumanera els noms d’algunes de les principals embarcacions mediterrànies perior a l’altre. Fer bons vaixells continua sent també als nostres dies una des de l’Edat Mitjana. Una relació dels tipus de bots i barques tradicionals informació preuada. de la mar la té l’estudi de Francesc Oller. Per a la pesca en les costes valencianes eixa llista ens l’ofereix Rafael Viruela i María Rosario Cabrera. ¿Qui és el responsable en la construcció de les embarcacions? El mestre d’aixa. A l’Albufera de València, la funció de mestre d’aixa i calafat es EL PROCÉS CONSTRUCTIU fan una. El constructor de barques a l’Albufera s’anomena calafat. Esta Construir vaixells i embarcacions de qualsevol tipus és un procés mateixa identificació també l’hem trobada en altres àmbits valencians, llarg i costós. Un procés que s’ha de basar en l’estudi i la planificacom és el cas de Joaquím López Martínez, del Cabanyal, mestre d’aixa o ció, com no deixa de recordar-nos l’il·lustre Jorege Juan, però que calafat com ell mateix es definix. Esta relació entre els dos oficis també també té —almenys en el cas de l’Albufera—, molt d’experiència i ha afectat altres llocs de la costa mediterrània peninsular, si més no. En d’observació. En l’Encyclopédie trobem una prolixa descripció dels tot cas han mantingut una vinculació tan estreta que tots dos àmbits propassos a seguir per a la correcta construcció d’un vaixell, esmentantfessionals han acabat per vincular-se de forma indestriable. se fins a cent vint-i-dos treballs essencials abans de dedicar-se aux menus ouvrages. Naturalment la construcció de les grans naus de ¿Quina tipologia de barques construïa el calafat a l’Albufera? Com que guerra o de comerç exigia una planificació considerable per a poder ho hem d’expressar d’una forma molt bàsica i general, hem de dir que afrontar l’obra amb garanties suficients, tot i que també és ben cert segons els usos a què anava a destinar-se l’embarcació es construïa un que en algunes ocasions «No conocieron, como hemos dicho, los tipus o altre de barca, així tenim: antiguos constructores la delineación de los planos, y aún hoy hay muchos que tampoco la conocen, particularmente los que fabrican La barca: utilitzada per a la pesca, la caça, l’agricultura, el “ravatxol” barcos y otras embarcaciones pequeñas». I embarcacions menudes, (transport de persones i de mercaderies) i la construcció. Podia anar dels si les comparem amb les de vida marítima, són les de l’Albufera.

5/6 m fins als 12 m de llargària.

Els calafats de l’Albufera fan servir en el seu treball, i així ho fan els que encara treballen, plantilles per als diferents models que fabriquen. Aquestes plantilles reprodueixen les peces de fusta que després s’uniran per a conformar la barca. La fusta, així, serà tallada segons les plantilles. En el moment de la seua col·locació patiran encara certes modificacions per a poder ser encaixades correctament al seu lloc. Tota aquesta tècnica necessitava i necessita de tota l’experiència i de tot el bon ull del calafat. Els calafats de l’Albufera eren i són una bona simbiosi entre la teoria i la pràctica.

La fusta utilitzada en les embarcacions tradicionals de l’Albufera era la de la garrofera, l’olivera, la morera i el pi de Suècia. Segons ens ha dit el calafat Francesc Mayo Alfonso, de Catarroja: «utilitzàvem les fustes que hi havia per ací», però aquesta afirmació conté més informació que la que aparentment manifesta. Ja que la diferent qualitat de les fustes les feien adients per a un tipus de peça i d’ús. No valia qualsevol fusta segons per a què.

Amb el pi es construia el forro, mentre que les altres fustes s’empraven per a la quilla, les costelles i les altres parts. Actualment, continua utilitzant-se el pi de Suècia, però també el roure i altres fustes. Més recentment, la fibra de vidre i el polièster han estat els últims materials incorporats a les barques de l’Albufera, com explica Francesc Gil Machí, fuster de Silla que ha aprés l’ofici de calafat.

S’ha produït un procés d’adaptació tant pel que respecta a les fustes com a altres materials. No així respecte a la tipologia de les barques. Les raons d’este canvi són bàsicament d’ordre pràctic: facilitat d’accés a una determinada fusta i la disminució dels costos de manteniment de la barca. A més, com que les actuals barques de l’Albufera ja no s’utilitzen per a les activitats tradicionals, tampoc es necessiten aquelles altres fustes, més o menys resistents al treball i al desgast de la feina diària.

El treball del calafat es feia normalment a l’aire lliure, encara que també es podia disposar d’algun obrador en un moment donat, si les dimensions de la barca ho permetien. Els calafats actuals continuen fent-ho de la mateixa manera.

Tampoc no era estrany que el calafat es desplaçara al lloc on se li havia fet l’encàrrec de la barca. La construcció sempre era per encàrrec, i es basava en el principi del tracte oral, mitjançant el qual s’estipulava el preu a pagar i les característiques del treball. Eixa promesa verbal era suficient, és el que es coneix com donar paraula.

Farem ara una descripció sintètica i comparativa del procés de construcció segons un calafat del Cabanyal i un calafat de l’Albufera.

Com ens ha contat Joaquím López, abans de procedir al treball directe sobre les peces de fusta, calia fer el model de l’embarcació que es volia construir. Per a després passar-lo al dibuix, del qual anaven a

21

39

fer-se les figures de les peces a partir de les línies d’aigua, les línies diagonals i les verticals. Des d’una escala d’1:20 fins a les mesures reals. Fetes totes estes línies de disseny i comprovació, es feien les plantilles de les quadernes, que després eren tallades amb una serra per a donar-los la forma desitjada. Una vegada es tenien les plantilles i les peces tallades es procedia a la construcció de l’embarcació. Es començava per la quilla, òbviament, ja que la quilla és la columna vertebral sobre la qual es construirà la resta de l’embarcació. Després la roda i el codastre, les quadernes, una multitud d’altres peces i finalment el forro que tancava tota l’embarcació per l’exterior. Acte seguit es posava l’aparell, i d’aquesta manera ja es podia calafatejar.

Finalment, amb el potim es pintava la barca per a aïllar-la de l’aigua.

Altres activitats o oficis tradicionals vinculats a la construcció de les barques eren les dels mestres velers i les dels mestres cordellers.

El treball més teòric de disseny i de plantilles, una vegada fet, podia aprofitar-se per a construir altres embarcacions de la mateixa tipologia.

Francesc Gil, ens dóna la següent descripció del procés de construcció tradicional d’una barca de l’Albufera: 1. S’aconseguia la fusta, que era de garrofera, olivera i pi de Suècia. Hui s’utilitza el roure i el pi de Suècia, principalment.

2. Esta fusta era preparada a les fusteries del poble, tallant-la com convenia per a portar-la després al lloc on el calafat treballava. El calafat només tenia eines per al treball manual. No comptava amb les possibilitats tècniques dels calafats de València. Hui, la fusta també es prepara a la serreria.

3. Amb la fusta tallada segons el disseny, el calafat plantava primer de tot la quilla.

4. Després les dues rodes, la de popa i la de proa.

5. La maestra.

6. Posava les entrades i les eixides d’aigua.

7. Tirava la cinta d’aigües.

8. Muntava els merils.

9. S’ajustaven les costelles fins a tocar la cinta. Es duien al seu lloc amb els gats, i després es clavaven amb el martell.

10. Es col·locava el forro, primer el de la coberta i després el del cul de la barca.

11. Les juntes es calafatejaven.

12. La barca s’afonava amb pedres dos o tres dies per a que la fusta unflara i les juntes es tancaren del tot. Una vegada assecada es procedia a pintar-la amb el potim.

TERMINOLOGIA I FERRAMENTES Els diferents tipus de ferramentes utilitzades en el procés de construcció d’una barca les podem classificar segons la seua funció i ús en: traçat/ disseny, tall, muntatge, i calafatejat.

Segons la descripció que ens ha fet Francesc Gil, les principals eines utilitzades en la construcció de les barques de l’Albufera eren les següents: 1. Les garlopes. S’utilitzaven per a raspallar i traure les rectes, la més gran, i les més xicotetes per a devastar i treballar en llocs més reduïts.

Actualment, s’utilitzen el ribot i la caladora elèctrics.

2. L’aixa. Per a refinar les costelles o quadernes.

3. Les barrines. De diverses dimensions. Ara s’utilitza una barrina elèctrica.

4. Els gats. Amb ells s’ajustava, i encara ho fan, el forro a les costelles.

5. El rosset. Amb ell es marcaven els gruixos de la fusta.

6. Les serres. Des de les més grosses fins a les de mà. Continuen en ús.

7. Les esquadres. Per a la comprovació de línies.

8. La raspa. Per a afinar les peces de fusta.

9. El punta corrent. Per a llevar fusta.

10. Les paletes i el martell de calafatar. Per a la col·locació de l’estopa entre les juntes de la fusta.

Als nostres dies el potim ha estat desplaçat per la fibra de vidre i el polièster, que recobreixen tota la superfície exterior de la barca. Primerament, es posa la làmina de fibra de vidre, i després es consolida amb el polièster. Estos dos materials aïllants impedixen que l’aigua deteriore amb rapidesa la fusta.

La construcció d’embarcacions, independement del tipus d’embarcacions i del medi on anaven a ser utilitzades (mar/aigua dolça), observa un mateix principi constructiu. No cal dir, que aquesta manera de fer les embarcacions caldrà matisar-la segons les dimensions i la tipologia de què parlem. Però, els procediments bàsics semblen ser iguals a tot arreu del nostre àmbit territorial.

22

Una descripció més detallada de les ferramentes que utilitzaven els calafats tradicionals valencians l’ofereix el treball de Martorell i de Cabrera.

23

41

No és difícil d’imaginar un enclavament prehistòric on confluïen l’experiència de molts segles, feren de les embarcacions a vela llatina l’aigua dolça amb la salada, amb estanys i aiguamolls on abundava una eina d’una eficàcia notable al seu entorn. la pesquera i la cacera. És lògic que per als humans en resultara molt atractiva l’explotació.

Amb el pas del temps els diferents usos i TIPOLOGIES DE LAS Segurament els primers tifells (embarcacions) l’especialització en cada treball han donat com EMBARCACIONS DE daten d’aquesta època, d’un temps on les goa resultat el desenvolupat de diferents tipoloL’ALBUFERA DE VALÈNCIA les estaven obertes i el traspàs no era estrany gies, amb diferencies en el buc i en les arbosinó una opció quan la mar marejada no deixava radures, però totes elles caracteritzades per la Pilar Rosaleny i Romero pescar. seua versatilitat i pragmatisme.

Joan J. Rosaleny i Romero Durant segles trobem poques diferències entre Pel que fa a les embarcacions de l’Albufera es les embarcacions de l’Albufera i les de la mar reconeixen com a tipologies clàssiques les que però finalment les goles es van tancar i les emes van desenvolupar abans de l’aparició dels barcacions d’aigua dolça i les d’aigua salada primers motors de combustió interna que provoiniciaren una evolució separada que atorgà a caren reformes a les barques per al seu ús. cada tipus uns trets diferenciats.

LA VELA LLATINA Però sense cap dubte el moment de màxim desenvolupament de la La silueta de la llatina fou durant segles la més generalitzada, tant a navegació a vela llatina es donà durant la dominació musulmana de la costa com al llac. La vela llatina ha estat molt més que un aparell la zona, de fet, l’any 1248 deu anys després de l’entrada del rei Jaume motriu, una eina versàtil, eficient en totes les feines encomanades: I a València, l’Ordre de Sant Joan de l’Hospital, Senyora de Silla, plancomerç, pesca, guerra, pirateria, guarderia i més, sinó que ha signifitejà un seriós problema al monarca: l’expulsió dels anomenats moros cat un vincle entre les cultures. deixava l’explotació del llac en unes poques i inexpertes mans. Com a solució el Conqueridor, concedí a Fra Pedro Garrañaga, comanador La seua supremacia a la Mediterrània fou indiscutible durant molts d’Amposta, el benefici de retenir cent famílies mores, els seixanta segles. Es considera la mare de la majoria de les veles de gabinet. hòmens havien de tripular unes trenta embarcacions mentre que les La seua presència es dóna pràcticament a tots els oceans i mars del dones s’ocuparen en les feines agrícoles. món, però és a la Mediterrània on abasta especial importància, ja que com a l’Albufera els seus vents són molt canviants i la vela llatina Com ja hem dit, foren els musulmans els que crearen el model, el tipus s’adapta a la perfecció a aquests canvis. S’ajusta als passos estrets d’embarcació tradicional, autòctona a vela llatina a l’Albufera. Així de carreres, sequiols i passadissos, on demostra la capacitat innata les embarcacions que hui dia entenem com autòctones podríem dir de cenyir-se al vent. que són aquelles que són originaries i naveguen pel mateix marc geogràfic que les seues antecessores seguint un estil propi heretat.

Les formes més clàssiques de les llatines són barques amb tinter central, caiguda de l’arbre a proa d’uns 18º. La norma empírica i pràcUna embarcació es considera tradicional quan la seua construcció, tica més acceptada és aquella que diu que amb l’antena arriada ha disseny, materials i aparell segueixen una tipologia constructiva que de sobreeixir de la barca per proa 0,5 m i per popa 1,5 m. Açò a topassa de generació en generació, mostrant una fisonomia invariates les barques, tingueren l’eslora que tingueren. Si ho considerem ble al llarg del temps. En aquest cas en concret, descendents d’una respecte a la mànega veurem que no és gens desgavellat sinó que família d’embarcacions pròpies del Mediterrani. La seua constant i guarda una relació proporcional de la vela respecte a la mànega de singular evolució, el seu aïllament, la seua capacitat d’adaptació i l’embarcació.

VARIANTS TIPOLÒGIQUES A la marjal, on totes les tasques passen per les embarcacions, qualsevol activitat quotidiana necessitava un tifell adequat a l’activitat que havia de realitzar, d’ací l’aparició de les diferents tipologies.

Anem a parlar d’una societat tradicional, on l’eixida i la posta del sol, la lluna o el règim de brises era el que marcava el ritme de la vida i on les unitats de mesura no són les actuals. És per això que trobem necessari la realització d’unes equivalències entre les mesures actuals i les d’aleshores.

-1 sac de arròs: 70-75 kg.

-1 càrrec: 8-9 sacs.

-1 pam valencià: 20.8 cm; el castellà: 22,7 cm.

Respecte a les embarcacions a vela llatina tradicionals podem parlar de dues grans famílies : -Els barquets i barquetots, de fondo i costats plans, angles rectes i secció trapezoïdal.

-Les barques, de secció redona.

En cadascuna de les famílies trobem tot un ventall de diferents solucions depenent del treball que desenvolupaven i de l’estil de cada calafat o el gust de l’armador. Però sempre sense apartar-se de les característiques que comparteixen les embarcacions d’aigües pro-

tegides i de poca profunditat. Per això aquestes eines llueixen una fisonomia singular, invariable i genuïna des de fa segles.

No podem oblidar que les embarcacions eren concebudes segons les necessitats personals del propietari armador, és per això que es dóna una àmplia varietat de mesures i formes. Per exemple, els barquets es construïen a pams, de 16 a 18 fins a 22; les barques de 25 pams a més de 14 metres d’eslora. Algunes barques es construïen ajustant-se a la càrrega, que no era altra que la quantitat d’arròs segat que posseïa el propietari i armador de la barca.

Tot i les seus diferències trobem uns trets generals que són comuns a les dues famílies: la mànega en relació amb les marines, les formes fines, menor mànega i puntal, orla baixa, tot lògicament per navegar en aigües protegides. Trobem després de contrastar moltes mesures que la mànega no guarda una relació directa amb l’eslora. Les embarcacions menudes, barquets i baquetes de menys de 30 pams tenen una mànega major en relació amb les barques i els barquetots que són més fines bé per motiu d’estabilitat en les menudes o bé per la restricció d’alguns passos o carreres en les grans.

Tot i que com s’ha vist no podem generalitzar i donar unes regles fixes, algunes barques grans arriben a una relació eslora/mànega de 5, és a dir, 20 cm per metre, un fet que mai no passa en les menudes.

24

43

El buc està compost per una estructura o armadura transversal constituïda per peces encobertes entre si, medis, peuets, llate, barrots, tàlems, banc d’arborar i el pontet de sobre prova. Longitudinalment està constituït per les cintes, els palomars, els bordos i els sobrebordos o defensa. El folre i els corredors també donen rigidesa al conjunt.

La seua simetria, prova-popa, és un avantatge als llocs on no es pot fer la volta fàcilment. L’arrufament del buc no deixa clavar la popa o la proa, podent superar la vegetació de flor d’aigua, possibilitant així l’encallament a les motes i les mates, alhora de llevar fre en la navegació. Manca de caperó, de quilla, de timó (a vela es fa servir el rem per a servar).

Té una eslora entre 16 i 22 pams i un puntal entre 20 i 25 cm, mànega de 97 cm fins a 125 cm. Té les cobertes iguals a prova que a popa, unides pels corredors, delimitats transversalment pels tàlems i longitudinalment pels palomars que es corbaven buscant el bordo.

BARQUETS GRANOTERS – D’ARRAPAR De 16 a 18 pams, menuts i lleugers, fet que possibilita el desplaçament per les mates, sobre la vegetació. S’usaven per a caçar i per agafar granotes. Es caracteritzen per una simetria total i un fons molt arrufat.

No solien muntar banc d’arborar.

25

Tampoc no n’arriba cap de les grans a la relació eslora/mànega de 3,5 o, el que és el mateix, 28 cm de mànega per metre d’eslora, com passa en alguns barquets i barquetes.

Les proes o proves en totes les variants són llançades, en les barques en forma de cullera, en els barquets i barquetots rectes d’uns 45º a les quals es resta l’arrufament del buc, totalment simètric com la popa en els barquets. El llançament és aprofitat per envestir les motes i les mates, desembarcant o embarcant amb més facilitat al quedar dalt de la vegetació.

ELS BARQUETS És una embarcació molt característica de les zones lacustres i semblant a les piragües, evolucionades en aigües protegides arreu del

món. Foren de gran importància per a la realització de qualsevol activitat quotidiana en aquest entorn, són molt abundants i populars.

Són capaços d’arribar a qualsevol racó per somera que siga l’aigua i estret el passadís. El desplaçament es feia a perxa, rems, tirant de corda, escalem i arrapant, és a dir, subjectant-se a la vegetació.

El disseny està molt unificat i perfeccionat durant segles, és una embarcació econòmica i molt útil. La seua unificació tècnica feia que els calafats de l’Albufera feren encàrrecs per a llacunes i estanys de molts indrets com, per exemple, Ciutat Reial, la ribera i delta de d’Ebre, Toledo, Alacant i d’altres.

BARQUETS PESCADORS De 18 a 22 pams. És el més popular i estés, preferit per la seua gran versatilitat que el fa molt adient tant per pescar com per a caçar. És capaç de fer qualsevol feina. I servia d’auxiliar a totes les barques, podríem parlar de l’utilitari de l’Albufera.

Ha sigut joguina i escola de navegació per a molts xiquets, podríem dir que és l’optimisst de l’Albufera. És l’expressió mínima d’una llatina, senzilla i eficaç. És l’embarcació a vela llatina més versàtil, es pot desplaçar a perxa, rems, a escalem, arrapant, tirant de corda i per descomptat a vela.

La classificació ve donada per les dimensions determinades pel seu ús.

És el model més exportat, la fabricació estava molt estandarditzada, cosa que influïa en el preu i en ràpid el temps de muntatge. El calafat feia servir unes plantilles comunes de manera molt enginyosa. Així i tot no n’hi ha dos iguals com en les barques.

26

45

Una família de calafats, els Mayo, significà una gran aportació a aquesta tipologia con també a la fabricació de barques pescadores.

Els barquets de pescadors es desplaçaven a perxa, rems, tirant de corda, a vela i escalem, que consisteix en caminar per la mota empenyent el barquet amb la perxa fent palanca amb el escalem o un bitó fals.

BARQUET DE CÀRREC Al voltant de 28 a 30 pams. Naix i es desenvolupa per a soterrar, omplir fons als camps, repassar motes i fer la resta de feines en les bases.

No muntaven banc de arborar, ni escalameres. Una de les seues característiques definitòries és que els palomars eren rectes i paral·lels, per a poder ajustar una pastera, cosa que es procurava evitar per l’augment de pes. Es feien servir empostats. No és estrany que s’anomene igual la proa que a la popa, (proves) ja que són pràcticament idèntiques.

La terra es carregava a cabassos o quan estava bona en gassons que extreien amb el tallant fent cubs de terra.

La capacitat, “un càrrec”, s’aproxima als 150 o 160 cabassos o gassons. A una falta podia transportar huit o nou sacs de arròs.

La propulsió solia ser a perxa, tirant de corda i a escalem, etc. Era habitual unir lligats dos o tres barquets per les alestes, endauats, fent un bloc mes fàcil de controlar.

BARQUETOTS Són els germans majors dels barquets de càrrec, eren els preferits per a dragar. Les seues dimensions eren bastant dispars, sabem que els més menuts en la campanya de l’arròs podien carregar uns 24 sacs, és a dir, tres càrrecs. El més gran construït fou l’anomenat Titànic que podia carregar fins a 56 sacs d’arròs (set càrrecs).

Trobem una diferència significativa dins de la mateixa variant tipològica. La distribució de la coberta és el que primer es distingeix com a característic dels barquetots. Palomars paral·lels alberguen la pastera, a prova, i immediatament trobem el banc d’arborar situat a un terç

de l’eslora, a continuació una descoberta per al remitger (tripulant), i la coberta de prova. A popa de la pastera el senó, porció de coberta, seguit del carquinyol, descoberta que alberga el patró.

Té bordos baixos coincidents en altura amb els palomars, per facilitar el dragat. La roda de prova és la típica de barquet llançada recta a 45o i ras a bordo. En els més antics la popa era igual a la proa, posteriorment. i en adoptar el timó axial, la roda de popa recta, vertical rep el timó, sobreïx el just per albergar l’escotera.

Trobem que els de grosses dimensions podien portar quilles en forma de falca, a proa i popa, sense donar calat, per a reforçar l’estructura i perdre deriva.

La propulsió era a vela, a perxa i tirant de corda. L’arbre, com als barquets, conserva una certa inclinació a proa. L’antena no se solia arriar, ja que molestava per dragar, pensem que es feia amb una aixà d’un mànec tenia tres brases, aproximadament uns tres metres. Per a plegar vela, el patró, escota en mà, anava a prova i rotllava el drap a l’antena, aconseguint així que no s’embrutara.

MARIMATXO Als anys cinquanta a Catarroja se’n fabricaren unes poques unitats, es tracta d’una embarcació mixta que tenia buc de barca de carregar i coberta de barquetot, una barca rasa. La capacitat de carrega oscil·lava de quaranta i cinquanta sacs.

BARQUETA De 25 a 32 pams. S’usava en qualsevol art de pesca, podríem dir que és la germana menuda de les pescadores.

BARCA PESCADORA Eslora al voltant de 7 o 7,50 m., puntal de 32 a 36 cm., mànega d’1,70 m. a 1,90 m. Es caracteritza per tenir una carena més dolça d’entrada i eixida d’aigües, una mestra en estemeneres més obertes. Té la proa més plena que la popa, com demana la llatina.

Lleugera i fina de formes. Proa i popa tancades de canoa o llaüt .Poc de puntal per a laborar les xarxes i la resta d’arts. No és una barca

27

47

per a la càrrega però a una falta podia carregar uns vint-i-cinc sacs.

La propulsió, solia ser a vela, tirant de corda, perxant i als fons, dos hòmens drets a rems.

Un bon exemple és la barca de Faustino Martí (Sulema) amb una capacitat per a 70 sacs d’arròs o huit càrregues, amb uns 12 m d’eslora i que podia carregar fins a quatre o cinc metres cúbics d’arena.

El casc es compon d’una estructura o carcassa transversal constituïda per peces encobertes entre si, medils o medis, estemeneres, barregots, llates, tàlems, barrots, sobre medis, i fins i tot el banc d’arborar. L’estructura longitudinal es compon d’una quilla, les cintes, els palomars i la premola. El folre a filades longitudinals, canto a topall, junt amb els corredors i les cobertes formen un armadura resistent i lleugera. La roda de prova és llançada en forma de cullera, la de popa és recta i vertical. El caperó: pic o cap de moro, part superior de la roda de prova que sobreïx per damunt del bordo, coronada per una gorreta o tapeta, horitzontal a la barca, semblant a les antigues mules, bous o barques de redons valencianes també als galeons andalusos de marca i amb una clara reminiscència àrab.

La barca de càrrega té la mateixa distribució de coberta que les pescadores, proporcionalment més reforçades. Carena de secció més plena i plana per a guanyar flotació. A les més grans al mig de la coberta de prova, un quarter donava pas a l’interior. La quilla correguda era mínima i una biga subjectada a l’interior amb perns dóna rigidesa al conjunt. La majoria d’aquestes grans barques se muntaven al Saler per calafats de gran prestigi

L’orla o bordo es compon d’una taula de proa a popa sense tapa de regala. A la part superior externa trobem la defensa o sobrebordo, en la part inferior i coincidint amb els barregots hi ha els embornals per a desguassar les cobertes i corredors. Uns generosos i engreixats forats entre les rodes i el primer barregot eren usats per a passar els caps de les maniobres.

EL RABATJOL No estaria complet aquest estudi si no parlarem d’aquestes embarcacions. Primerament el servei d’ordinari es realitzava amb una pescadora, però a finals del XIX i principi del XX, augmentà de tal manera la demanda que s’incorporaren barques més grans de càrrega a vela, a perxa o tirant de corda com era el més habitual. La comunicació per terra era molt deficient i la feina entre Catarroja i la resta de l’Albufera creixia. És en la dècada dels anys vint quan apareix una primera embarcació, al poc una segona, totes dues amb característiques pròpies: barques a motor, timoneres i cabinades per al transport de passatgers i mercaderies. Respecte al nom trobem diferents teories, la primera relaciona el nom amb el soroll que produïen els seus motors i que resultava estrany d’escoltar a l’Albufera. L’altra de les teories afirma que el nom procedeix d’un revolucionari francés de l’època, mentre que hi ha gent que assegura que el nom ve d’un tramvia tirat per cavalleria que passava pel port de València.

Aquestes embarcacions van donar servei fins a l’any 1955; del seu fi s’encarregà la riuada del 1957. Dues embarcacions úniques en la història de L’Albufera.

El timó deu a les aigües someres la seua singular figura, la seua profunditat guarda línia amb la quilla. L’altura de la línea de flotació, nomes podent créixer a popa.

29

Totes aquestes particularitats fan que les barques pescadores siguen les que millors resultats obtenen a les profies o proves BARQUES DE CÀRREGA El desús per la millora en les vies de comunicació ha sigut una de les raons per les quals d’aquesta tipologia és de la que menys exemplars ens resten.

Continuant en la unitat de mida tradicional del sac, trobem barques de 45, 50, 60, 70, 80 i 90 sacs i més de 14 m. de eslora.

28

30

49

A l’Albufera de València, els diferents usos tradicionals relacionats Des de temps remots, l’aiguamoll ha exercit una poderosa atracció amb l’ocupació de la barca han respost a les diverses activitats sobre l’home. Al seu entorn natural l’ésser humà ha desplegat tota econòmiques que el medi lacustre ha permés una sèrie d’activitats a fi d’obtindre recursos, i ha fet possible. La barca ha servit com a mitot instal·lant-se a les seues riberes o a les USOS TRADICIONALS DE tjà de transport de persones i mercaderies seues proximitats i modificant el medi per a LA BARCA A L’ALBUFERA per a desplaçar-se pels municipis riberencs adequar-se’l a les necessitats. Malgrat les liDE VALÈNCIA del llac, per a portar els caçadors al lloc i a mitacions que imposa el biòtop lacustre per al l’empavesada i per a cobrar les peces, per a desenvolupament de les activitats humanes, traslladar les eines de cultiu a l’arrossar o a amb l’aparició de malalties com el paludisme o José María Candela Guillén Ricardo Ortí Piera l’horta i transportar l’arreplega de la collita, les dificultats físiques posades de manifest pel per a carregar l’herba arreplegada com a alimateix assentament, la veritat és que els homes ment dels animals, per a traginar el granit utis’han vist persuadits per la gran quantitat de relitzat per a la construcció d’habitatges, per a cursos i beneficis que la naturalesa proporciona aterrar la superfície de la llacuna i, finalment, en aquest tipus d’entorns. Obtenció d’aliment per a l’activitat pesquera. La barca constitueix per mitjà de la pesca, l’agricultura i la caça, una eina fonamental per a guanyar-se el suport i també represeni adquisició i explotació de recursos materials per a la construcció ta una activitat econòmica pròpia, centrada en la construcció i el d’habitatges o per al comerç o l’intercanvi, com l’extracció de la sal, manteniment de les embarcacions. El fuster de ribera i el calafatehan significat la introducció d’un procés d’antropització mitjançant el jador (units en un sol ofici) —i complementàriament el mestre veler qual el medi ha anat transformant-se gradualment, canviant la seua i el corder— eren figures essencials sobre els quals girava la major fisonomia segons les necessitats de les poblacions assentades als part dels treballs desenvolupats en l’entorn de l’Albufera. La barca en seus dominis i generant a la fi un paisatge cultural on les pràctiques i l’actualitat és un element més del paisatge de la llacuna, un objecte les activitats humanes han intervingut decisivament en l’ecosistema recuperat i patrimonialitzat per determinats actors locals que l’han natural, i han generat d’aquesta manera un agroecosistema definit transformada en un símbol identitari, però en la societat tradicional per la presència del cultiu de l’arròs i en menor grau de l’horta. va ser primer que res un catalitzador d’una bona part de les tasques que es desplegaven en el llac i la marjal.

L’aigua és l’element fonamental dels aiguamolls. El medi aquós determina les espècies animals i vegetals que hi habiten i l’espai físic El que en el seu dia va ser un bé útil i necessari per a poder treballar mateix on es desenvolupa la part viva de l’ecosistema. L’abundància en un medi generalment hostil, s’ha convertit en les últimes dècades de fauna piscícola i avícola, la possibilitat d’extraure sal de salines i en objecte d’una activitat d’oci, associat a la preocupació per recupesaladars, la potencialitat de les zones humides com a espais de cultiu rar un element del patrimoni etnogràfic valencià que aleshores estava i l’existència mateixa d’una gran reserva d’aigua dolça que facilita el perdent-se. En efecte, la conscienciació d’un segment de la societat, reg dels camps i el consum de les poblacions humanes, van constituir que va assistir en primera persona al declivi d’aquest mitjà de transsens dubte un gran atractiu per a l’assentament de comunitats que port a causa de l’abandó de les pràctiques culturals tradicionals —un van començar a modificar el paisatge natural per tal de condicionarfenomen que va tindre lloc paral·lel a l’avanç dels mitjans de comunilo per al seu millor aprofitament, arribant-hi en la majoria de les ocacació terrestre i al progressiu deteriorament del medi natural on es va sions a produir-se una degradació mediambiental que ha ocasionat desenvolupar la barca de vela llatina com a mitjà de transport—, ha greus perjudicis per a l’equilibri de l’ecosistema. fet possible la recuperació, la conservació i l’impuls de la barca per a fins exclusivament recreatius.

PESCA Un dels recursos més abundants que proporcionava l’Albufera era la pesca. Els condicionaments naturals dels aiguamolls han determinat l’ús d’aparells i arts molt específics adequats a l’escassa profunditat del llac. Així, l’ocupació de xarxes menudes com les nanses ha sigut la resposta tècnica a la impossibilitat d’utilitzar barques de gran envergadura que permeteren el treball de molts homes.

Per a l’activitat pesquera s’utilitzaven barquets i barques.

A l’Albufera hi ha tres comunitats de pescadors: Silla, Catarroja i el Palmar.

31

Hi destaquen tres tipus de pesca: - En redolí, exclusiva de la Comunitat de Pescadors del Palmar, que es fa en un lloc fix de calada de la xarxa, en la qual diversos pescadors col·loquen paraderes (paradera), que són xarxes perpendiculars al fons, subjectes a grosses i llargues estaques de fusta (estacons), que no capturen sinó que detenen els peixos. En elles es calen mornells, mornelles, mornellots i gànguils, xarxes còniques en què una vegada entra el peix no pot eixir si no s’extrau manualment.

- Involant, tècnica en què el pescador, de manera individual, es desplaça amb el barquet calant les seues xarxes i pescant en zones profundes. En aquesta modalitat poden participar les comunitats.

32

- En companyia, art que no es practica en llocs fixos però a diferència de l’anterior participen un grup de pescadors. També en aquesta modalitat poden participar les tres comunitats que hi ha a la zona.

D’aquests dos últims tipus (involant i en companya), cal destacar quatre tècniques de pesca: -Petardo, que consisteix a ancorar un mornell per la seua banda més ampla al fons de l’albufera per mitjà de pesos i introduir en el seu interior gambes, en la part més estreta, tirant-ne algunes al voltant. D’aquesta manera la llisa tasta les gambes i intenta introduir-se a l’interior, on queda atrapada.

33

51

-Tir trasmall, consta d’una xarxa rectangular que conforma una triple xarxa armada amb suro en la seua part superior i ploms en la inferior. Al centre es troba una xarxa amb malla de reduïda grandària i en un costat i l’altre xarxes amb malla més gran. El peix travessa les laterals sense problema però queda atrapat en la central.

-Molinà o molinada, practicada amb canya. En primer lloc es posa d’esquer un jònec de fil amb cucs i s’introdueix en l’aigua. Quan l’anguila comença a menjar i té part del fil en el seu interior, el pescador l’extrau i la diposita en una estructura semblant a un paraigua o en un mornell.

-Palangre: consisteix en una corda de deu metres subjectada a dues canyes d’on pengen fils amb hams amb esquer de gamba, granota, etc.

Hi ha moltes més tècniques de pesca i més eines com ara el gamber, moneta, monot, i altres tipus de xarxes o de canyes.

Entre les espècies obtingudes d’aquesta activitat, destaquen la tenca (carpa), llisa (llisa), llobarro (llobarro), anguila (anguila), i gambeta (camarón de agua dulce).

CAÇA El predomini d’una gran quantitat d’aliments primaris a l’ecosistema de l’Albufera ha permés l’existència d’un abundant nombre de cadenes tròfiques, la qual cosa al seu torn ha facilitat el desenvolupament d’una fauna terrestre i una avifauna que ja des de l’Edat Mitjana va ser objecte d’una especial atenció per part de les autoritats, que es van reservar l’explotació i el gaudi a la zona per mitjà de privilegis i drets d’ús.

Per a aquesta activitat es desplaçaven en barquets o barques als llocs, encara que també es caçava des de la mateixa barca.

35

Els punts de caça estaven distribuïts a l’Albufera i a la terra d’arròsvedat (a l’hivern). Poden ser de dos tipus: llocs, que se situen als millors llocs de l’Albufera i l’empavesada, situada al voltant dels llocs.

La diferència consisteix que la primera és mòbil i la segona és fixa.

Els primers llocs eren dues fortes i espesses palissades de canyes de vares paral·leles, construïdes a l’alteró al mig del llac on col·locaven el barquet o omplien el fons amb gran quantitat de palla d’arròs. En 1761, Carles III va prohibir aquests llocs perquè incrementaven l’àrea

de canyars, limitant d’esta manera la caça i la pesca. Hi va autoritzar tanmateix un altre tipus de llocs denominats en ronda, que en origen eren de pell de bou assaonada subjecta al fons per quatre estaques formant una bassa, que queda rodejada de canyissos, on es diposita un poc de palla d’arròs al fons perquè s’ubicara el caçador.

Posteriorment, es van fer estructures circulars de fusta (denominades barcelles) reforçades amb cércols de ferro d’un metre d’alçària, subjectades per tres o quatre estaques al fons, figurant dos tonells superposats, el superior més ample que l’inferior, donant lloc a un seient. Després es van utilitzar llocs de fusta amb cércols de ferro de forma cònica-cilíndrica, i finalment, els bocois o bots, que són barrils rodejats amb canyes, assegurats o fixats al fons amb estaques o cadenes. Finalment es delimitava un cércol (encerrallat), per a facilitar l’arreplega de les aus abatudes, i evitar que es desplacen a altres llocs. Per a l’activitat cinegètica es fan servir bots, que són cimbells de reclam (ànecs) de fusta, suro o plàstic amb ploms de pes, i xiulets, que simulaven els gralls de les aus de l’Albufera. En algunes ocasions també es tirava arròs al llac per a atraure a les aus. Una figura important era la del barquer, que indicava des de la seua barca cap a on es dirigien les peces.

Hui en dia ja no es pot caçar en l’Albufera.

36

Les espècies més cobrades eren siverts, fotges, ànecs rabuts, i en menor quantitat polles d’aigua i aus limícoles AGRICULTURA-RAMADERIA Indubtablement, l’agricultura ha constituït l’activitat econòmica més destacada de totes les que han tingut lloc tradicionalment en l’àmbit de l’Albufera. Els aiguamolls són espais que afavoreixen el desenvolupament de cultius com l’arròs, un cereal que necessita per al seu creixement un cicle anual d’inundació. El medi amfibi en què es desenvolupa el cultiu de l’arrossar ha permés a més altres usos paral·lels com la pesca i la caça.

Els agricultors es traslladaven amb barques, barquets (els més grans), barquetots i marimatxos per a realitzar les feines del camp.

34

37

El procés del cultiu de l’arròs s’inicia després de la sega al setembre, moment en què es cremen els rostolls i es tanquen les comportes

53

de l’Albufera (perellonà), inundant-se els camps. Pel mes de febrer es produeix la fanguejà, operació que es realitza per a aconseguir aplanar els camps, i es deixa la terra pastosa i en condicions per a la plantació. Des d’aquest mes fins a abril es treballa la terra, s’adoba, es remou la terra, i va eliminant-se l’aigua per a assecar els camps. I després d’això tornen a inundar-se per a iniciar la plantà, bé plantant manolls de planter (guaixos) en els clots fets anteriorment o sembrant a mà o amb màquina amb llavor (barrejar), i es queda la llavor submergida en l’aigua. Quan aquesta germina es desseca el camp, comença el període de birbar (neteja de la terra) i de replantació, en aquelles zones que han quedat sense cultivar. Quan al setembre s’assequen els terrenys comença la sega, feta amb les mans, amb corbelles i amb falçs, és una operació que en l’actualitat es fa amb segadores mecàniques. L’arròs es collia formant garbes (gavelles) que anaven amuntegant-se, i eren traslladades el més prop possible del sequer o eren carregades en carros i en cavalls per al transport allí. Posteriorment es trillava l’arròs, separant el gra de l’espiga, i finalment s’emmagatzema. Amb les millores en el transport i en les carreteres, els carros van poder portar directament l’arròs a l’era on estaven les trilladores o batedores. Les diferents tipologies d’arròs cultivades a l’Albufera són badia, bomba, sénia i thaibonnet.

S’utilitzava una pala especial (aixà de mànec llarg, el mànec de la qual mesurava entre tres i quatre metres), que permetia aprofundir uns dos o tres metres amb l’objectiu d’extraure el granit o grava, compost per pedres menudetes, petxines i arena de platja. No rebia cap tipus de tractament com per exemple l’assecat, però en algunes ocasions es garbellava amb un tamís, sobretot si les pedres eren grosses.

El granit extret anava dipositant-se a la barca, situació davant de la qual el treballador es veia obligat a traure l’aigua que acompanyava la grava. Posteriorment, es transportava al port i allí es descarregava en carros amb l’ajuda de pales, per al seu posterior trasllat al lloc de destinació.

El granit s’utilitza per a l’elaboració de blocs, destinats a la construcció de les parets de les cases (no s’utilitzava per a la fonamentació ni com a paviment), per a la qual cosa s’introduïa en motles, normalment rectangulars, i s’assecaven al sol. També s’utilitzava per a elaborar ciment, mesclat amb altres materials.

El seu ús s’estenia des de l’Albufera fins a la ciutat de València.

ATERRAMENTS El cultiu de l’arrossar es va estendre a partir del segle XVIII gràcies a les condicions d’inundabilitat que hi ha a l’àrea perimetral de l’estany i a l’escassa profunditat de les aigües. A pesar de les dificultats físiques que imposava el medi, la veritat és que l’home ha anat guanyant terreny a l’aiguamoll aterrant grans extensions de terreny per a rompre’ls i convertir-los en superfície de cultiu. L’esforç de l’home per a condicionar aquests espais humits representa el paradigma de la lluita de l’ésser humà per dominar el medi hostil.

En el cas de la ramaderia, se seguia el mateix procés, però en compte de tractar la matèria s’utilitzava directament com a farratge per als animals.

A l’Albufera valenciana es recol·lectava principalment brossa, gram, canyota, senill (un tipus de gram) i bova cantonera.

CONSTRUCCIÓ L’assentament a les riberes de l’Albufera va portar a la necessitat utilitzar els recursos que el medi proporcionava per a la construcció d’habitatges i obres d’infraestructura local. La construcció de barraques amb canya, palla i fang va donar pas a la utilització d’altres materials considerats més duradors. Els materials utilitzats per a l’edificació d’habitatges a la zona a partir de la primera meitat del segle XX van ser la grava o granit extret del Saler.

Per a extraure el granit de l’Albufera emprat per a la construcció s’emprava la barca, obtenint-se fonamentalment de la zona de la Devesa.

38

39

Els aterraments es feien als canyars o a la mateixa aigua del llac. En primer lloc es delimitava amb estaques el que seria el camp; en el cas del canyar s’havien de tallar les canyes amb la corbellota. Posteriorment es portava el suro (suro) i la terra que provenia de terres altes, denominada gassons o gleves (terròs), amb què es construïen els marges o motes, que aconseguien una alçada d’uns 50 o 60 cm.

Posteriorment, es buidava d’aigua, se segava la brossa i quan ja estava seca es cremava. Posteriorment s’extreia el suro ja que en cas contrari la terra quedava molt alta i blana. En eixe moment s’inicia

55

l’ompliment de la base del que després serà el camp d’arròs. La terra provenia de tres zona: terrers, que eren camps de l’horta situats prop de la marjal, els quals anaven rebaixant-se i es convertien al seu torn en camps d’arròs; camps d’arròs alts, que eren camps amb desnivell a causa de l’acció de l’aigua; i de les séquies, on s’obtenia fang al dragar (fang dragat).

TRANSPORT Els problemes que el medi lacustre ha imposat per a l’assentament humà es poden així mateix fer extensibles a les possibilitats de circulació de persones i mercaderies d’un lloc a un altre de l’Albufera. Els ports de Catarroja, Silla, el Palmar, o el Tremolar (a Castellar) van fer possible, a més de les activitats agrícoles i pesqueres conegudes, el trànsit de persones, béns i servicis al llarg i ample de tot l’aiguamoll.

40

Per al transport de persones i mercaderies es feien servir barques, i una embarcació específica per a aquest ús, el rabatjol, que servia per a repartir el correu i en general per a distribuir les comandes entre particulars que es feien als diferents punts de l’Albufera.

El rabatjol comunicava distints punts de l’Albufera. El seu ús es va estendre des de finals del segle XIX fins a la primera meitat del segle XX. Al principi, eren els mateixos pescadors els qui transportaven les persones i les mercaderies. Navegaven a vela, amb l’ajuda de la perxa o la corda (tirant de cordeta), en aquells trams que discorrien per séquies i camins.

Amb els avanços tècnics va començar a utilitzar-se el motor i fins i tot es va cobrir l’embarcació. Es va configurar un recorregut fix que partia del port de Catarroja, i passava entre altres llocs pel Palmar, la Devesa, el Saler o el Perelló. Transportava viatgers, agricultors i comerciants.

El servici del rabatjol va acabar en el període comprés entre els anys 1955 al 1957, a causa de la millora en les vies de comunicació i dels mitjans de transport.

41

42

57

fície de l’Albufera es veurà reduïda pels anomenats aterraments (coAquesta fi de segle passat ha protagonitzat un dels moments de canvi brir de terra les zones limítrofes del llac per al seu posterior cultiu) i la social més actius de la història, la qual cosa en certa manera ens seua dedicació al cultiu de l’arròs, la qual cosa ajuda a comprendre un dels fenòmens socials disminueix el període anual de pesca, va diverque més visibilitat social ha cobrat en els últims LES ASSOCIACIONS DE sificar les seues tasques i va obrir una nova via anys: l’eclosió associativa. Les associacions, VELA LLATINA, SÍMBOL en capitalitzar en la terra la canviant fortuna de com a agents històrics que són, canvien i es D’IDENTITAT DE LA la pesca. La introducció de la terra i la conjuntransformen en el temps i, encara que aquesta TRANSFORMACIÓ ENTRE tura favorable per a l’arròs a principi del segle nova onada associativa afona les seues arrels EL MEDI I ELS SEUS XX, va permetre un creixement de la població en temps llunyans, les actuals formes associatiHABITANTS fins a la dècada de 1950-602. Moment a partir ves tenen aspectes i pautes que les distingeixen del passat i que responen a les necessitats sodel qual el creixement industrial del país discocials actuals. rrerà de forma paral·lela a la crisi pesquera al María Albert Rodrigo llac. Els pobles i ciutats que voregen l’Albufera Aquest esclat associatiu, el seu especial dinacomencen a industrialitzar-se (tret del Palmar3) misme i la tendència cap a l’especialització funi a abocar residus orgànics i detergents, que cional són potser els seus aspectes més rellevants. Però no ho és s’uneixen als procedents dels nuclis urbans que alteren (desequilibris menys la seua heterogeneïtat, és a dir, la diversitat de formes que en la flora i la fauna) la proporció de les seues espècies piscícoles presenta, els objectius que persegueix i els destinataris a qui es di(desaparició de la gamba) i disminueixen el rendiment dels camps rerigeix. En el que segueix, tanmateix, anem a fixar-nos en unes assogats amb les seues aigües. A això ha de sumar-se, a més, la creació ciacions molt específiques, ubicades en un espai també molt concret. del port esportiu del Perelló, a la Gola Sud de l’Albufera, que encara Es tracta de les associacions de Vela Llatina (o Ibera) dedicades a agreujarà més la difícil situació mediambiental de l’Albufera. Amb tot, la navegació a l’Albufera de València i que s’inclouen en el que cono sols va ser el desenvolupament econòmic de la mà de la indústria neixem com a sector del patrimoni dins del camp cultural, encara que el que va modificar l’equilibri ecològic de la zona, sinó que, a més, abans d’això veurem algunes de les característiques del territori on les millors comunicacions, la seua proximitat a la ciutat de València i s’ubiquen: l’Albufera. l’existència de bones platges van transformar el que va ser un xicotet nucli de pescadors-agricultors en un centre turístic de primer ordre.

L’ALBUFERA: D’UNA MANERA DE VIDA A UN RECURS PATRIMONIAL En el Llibre de Repartiments de Jaime I, en 1238, trobem una de les El que des de molt antic va ser un territori d’excepció per la seua riquesa referències més antigues al llac de l’Albufera. Tal text es transcriu en i diversitat ecològica per a la supervivència dels seus habitants (grans el capítol III de les ordenances pertanyents al Comú de Pescadors de 1 Endavant, en un reial privilegi establirà la possibilitat de pescar al llac després del pagala Ciutat de Valencia i diu així: Lo rei En Jaume... per propi special Pament del quinto com a impost, anul·lant i sancionant als pescadors agrupats en el Comú dels Pescadors de la Ciutat de València amb l’impost que, per la seua activitat, debien trimoni seu, se retrech la Albufera de Valencia, Devesa de aquella; e abonar al titolar del llac com qualsevol altre que desitjara exèrcir l’ofici de la pesca. El reial privilegi de 1250 diu així: que puedan pescar cualquier vecino o habitant de la ciujatsia aquella fos en lo Regne, é de terme de la Ciutat de Valencia, en dad o Reino de Valencia, y cualquiera extraño también, y coger peces, y no tengan que tant que status alguns fets é ordinacións per la dita ciutat, no podem dar a Nos y a los nuestros nunca de estos pescados, sino solo a la quinta parte franca, sin ningún mandato nuestro o de los nuestros, las restantes cuartas partes sean de los comprendre, los drets de la Albufera, com es anexa al Patrimoni del pescadores.

2 Princep. És a dir, el rei es reservava per a si com a pròpia l’Albufera i la En estes dates la població de Catarroja i Silla seguix creixent i es dispara cap a dalt en la dècada següent- Al Palmar ocorreix just el contrari, la població comença a disminuir a seua devesa, podent atorgar com a concessió determinats privilegis1. partir de 1950 i així contonua en la dècada de 1960-70.

3 De 1960 a 1970 es duplica el número d’indústries a Catarroja, i ja en els anys 70 es locaAixí, durant molts segles la principal activitat econòmica desenvolulitzaven al voltant de 5.000 indústries, xicotetes en la seua majoria que comprenien una pada al llac serà la pesca, fins que en època molt posterior, la superampla gama d’activitats.

possibilitats de pesca i posteriorment de cultiu de l’arròs), que configura una manera de vida particular, en les últimes dècades ha sigut l’escenari d’interessos contraposats entre eixe tradicional mode de viure, el desenvolupament industrialment i, finalment, el turisme (entre l’especulació del sòl amb fins urbanístics i la conservació de l’espai i de la tradició com a bé patrimonial i com no, com a recurs turístic d’excepció). En esta tessitura de conflicte és on es configuren i se situen les associacions de vela llatina, dins d’un ampli moviment conservacionista que vela per la conservació tant de l’espai natural com de poder mantindre eixe mode “tradicional” d’embarcació per a navegar pel llac.

La vela llatina té una antiguitat estimada de 2.000 anys, amb ella van navegar els romans, els bizantins i els àrabs per tot el mar Mediterrani i va ser d’ells de qui es van adquirir els coneixements i la destresa necessària per a tal tipus de navegació. La vela llatina actual és el resultat de la seua evolució i va ser precisament, la perfecció del seu disseny el que li ha permés romandre fins als nostres dies. Hui en dia, aquestes embarcacions es construeixen com a rèpliques actuals, millorades, d’aquelles altres destinades al treball en faenes portuàries i de pesca, amb l’única finalitat de competir esportivament, però, en imitació als antics que perseguien condicions comercials arribant abans que els seus competidors, aquests lluiten pel trofeu o els punts en litigi. Ha sigut precisament esta nova modalitat instrumental (competició esportiva) de l’ús de tals embarcacions el que ha permés mantindre l’ofici de la seua construcció i la pràctica de la seua navegació que s’ha aconseguit de la mà de l’afecció popular i del clamor general davant del detriment que significa la pèrdua del símbol del que va ser “el particular mode de viure d’un poble”. Vegem per tant, quins són els seus orígens i algunes de les característiques més comunes en les associacions de patrimoni culturalment i concretament, de les dedicades a la vela llatina.

43

ASSOCIACIONS DEDICADES AL PATRIMONI En termes generals, serà a partir dels anys huitanta quan trobem les primeres associacions en defensa del patrimoni cultural. Encara que ja en la dècada anterior (fins i tot abans en alguns casos) es constitueixen algunes associacions a cavall del camp esportiu i el patrimonial (colombaires, vela llatina, tir i arrossegament, etc.). Tanmateix, no

59

serà fins a la dècada dels noranta, quan es produesca una verdadera febra associativa a l’entorn de la qüestió patrimonial i sorgesquen multitud d’associacions dedicades al patrimoni de nova creació i les associacions ja existents redefinesquen el seu discurs a l’entorn de les accions que practiquen i els objectius que persegueixen.

En general, aquestes associacions són la manifestació més contundent de la consciència de pèrdua d’allò que s’identifica com a tradició o patrimoni. Els protagonistes d’aquesta nova concepció són col·lectius formats per minories cíviques que despleguen, directament o indirectament, una gran activitat de defensa, restauració i protecció del patrimoni. Es constitueixen ben sovint, per col·lectius reduïts formats per elits culturals locals que gaudeixen d’una gran legitimitat social en les seues accions i propostes. Així, aquest associacionisme s’ha convertit, junt amb els especialistes i experts, en un dels principals subjectes activadors de béns patrimonials. Formen part d’un verdader moviment social modern de caràcter conservacionista patrimonial, que es manifesta com una nova veu social i política que expressa una nova sensibilitat patrimonialitzadora de la cultura i una forma de practicar i entendre la participació cívica i la ciutadania.

Les associacions de patrimoni apareixen i en gran manera responen a un context de globalització6 que comporta grans transformacions socials a escala planetària. L’efervescència per l’interés del patrimoni es correspon amb una de les múltiples dimensions de la globalització, la globalització cultural i més concretament a la patrimonialització de la cultura. Així, la pèrdua de les identitats locals com a conseqüència de l’homogeneïtzació i de l’imperialisme cultural ha despertat gran interés per conservar tradicions, vells costums i antigues formes de vida.

social, la qual cosa facilita la cohesió i la integració social. Funcions àmpliament assenyalades i corroborades en els estudis fets sobre l’associacionisme i que s’aconsegueixen gràcies a la pràctica de la sociabilitat. Les relacions d’amistat i d’afinitat que s’estableixen al si associatiu són fonamentals no sols per als membres de l’associació sinó per a la mateixa supervivència de l’associació en el temps. Moltes vegades, les associacions sorgeixen a partir d’un nucli d’amics o persones afins que comparteixen un mateix objectiu (recuperar o mantindre una tradició, etc.). A més, resulten ser un lloc ideal per a xarrar, distraure’s i passar-ho bé, en definitiva, per a trobar-se amb amics i conéixer gent amb què fer activitats agradables. En aquest espai es fa possible l’assaig de la moderna interacció, cultivar les relacions d’afinitat i d’amistat, d’endinsar-se en un clima amigable i distés, de dedicar el temps a l’oci, etc.

allò que ara ens ha convertit en nosaltres. Això ens obliga d’alguna manera a mantindre un vincle amb els nostres orígens, amb les nostres formes de viure anteriors, en definitiva, amb tot allò que vam ser. En aquest sentit, cal assenyalar el que coneixem com la radicalització dels processos d’individualització, que tal com ho entén Beck, és un procés de socialització històricament contradictori entre la col·lectivitat i l’estandardització de les situacions existencials individuals emergents.

Precisament, aquesta oposició entre la col·lectivitat i l’individu és la que condueix al sorgiment de comunitats socioculturals noves, de espais nous per a les relacions socials: les associacions.

44

Estos nous espais associatius (ja siga en forma d’ONG, plataforma, fundacions, entitats etc.) són un lloc extraordinari per a la interacció

Més enllà de les possibilitats recreatives que ens proporciona l’espai associatiu, en general, en qualsevol tipus d’associació, però de manera molt significativa en les associacions dedicades al patrimoni, la practica associativa ens proporciona la possibilitat no sols d’identificar-nos amb l’associació sinó que és la mateixa associació la que ens confereix identitat col·lectiva. En el cas de les associacions de patrimoni, que en molts casos són de molt recent creació, comporten la creació d’una nova identitat cultural7 amb què ens identifiquem molt específicament. Aquesta nova identitat és la que sorgeix a partir de la consciència de pèrdua dels elements de la nostra identitat cultural. Es tracta, doncs, de recuperar i salvaguardar tots aquells elements (béns tangibles o intangibles) amb què ens identifiquem i que en un context de profunds canvis socials corren el perill de desaparéixer. En definitiva, les accions que es tenen lloc en les associacions proporciona “sentit” a l’existència dels individus, ja que ens ajuden a establir vincles amb el nostre passat, ens diuen d’on venim, ens situen en el present i ens projecten al futur.

45

La veritat és que la majoria dels punts de referència constants i sòlidament establits que suggerien un entorn social durador, segur i digne de confiança durant el cicle vital de qualsevol persona s’han acabat.

Hem canviat de tal manera el nostre actual mode de viure que difícilment els nostres avantpassats recents podrien reconéixer-se en tot 6 La globalització és un llarg procés històric no exclusiu de la segona modernitat, sinó que el tronem antreriorment encara que no amb la mateixa intensitat. Es caracteritza per una constant intensificació de la conectivitat complexa, materialitzada en una xarxa d’interconexions i interdependències de ràpid creixement i densitat, que caracteritza la vida social moderna a escala global. La intensificació de la globalització genera, al ser percebuda, una progressiva presa de consciència reflexiva que porta a considerar el món com una totalitat interdepenent.

Aquestes associacions es caracteritzen per compartir un objectiu fonamental, “mantindre la tradició i salvar el patrimoni”, ja que es conceben a si mateixes com el verdader àngel custodi del patrimo-

46

7 S’entén la identitat com un sentiment de pertanyença. Tal com ho assenyala Bauman respecte a la identitat, “la paraula deu l’atenció que atrau i les passions que desperta a que és un sucedàni de la comunitat: d’eixe suposat lloc natural o d’eixe cercle que es manté càlid per freds que siguen els vents de l’exterior”.

47

61

ni cultural davant de les múltiples amenaces (el pas del temps, el progrés, la globalització) que comporta la modernitat avançada. Són portadores i pretenen fer extensiva una consciència de salvaguarda d’aquells elements que com a símbols d’identitat són dignes de ser conservats i que ens remeten i connecten amb el nostre passat.

Mantindre la tradició i salvar el patrimoni rescatat de l’oblit no són objectius finalistes de les associacions, sinó que aquests col·lectius pretenen també, la seua extensió i irradiació social. Per això, la conscienciació i difusió del patrimoni ha de considerar-se com un objectiu transversal que es troba present en pràcticament quasi totes les activitats que efectuen, ja siga a través de l’estudi de la història, dels costums i de les formes de vida locals o, senzillament, mantenint viu l’ofici de fer les embarcacions de vela per a practicar un esport que ens remet al nostre anterior forma de vida per a evitar la seua pèrdua, com és el cas de les associacions de vela llatina.

Quant a la ideologia o marc cognitiu de les associacions dedicades al patrimoni consideren que a través de les seues activitats de recuperació, conservació i protecció mantenen vius els símbols de la identitat col·lectiva. Enarboren, per tant, l’estendard de la puresa i de l’autenticitat de les seues arrels. D’altra banda, són portadores d’una nova visió sobre els elements patrimonials. Allò que podia veure’s com a vell i inútil ara es considera com digne de preservació per a les generacions del futur. Abanderen per tant, els elements necessaris per a produir un verdader canvi en la societat pel fet de crear consciència de conservació.

torials bé siga per mitjà del coneixement i la investigació del forma de vida i de la història local com per mitjà de la recuperació i conservació dels elements patrimonials. No obstant això, aquesta implantació local no és un impediment perquè a través d’allò particular s’expresse la identitat ètnica, la identitat valenciana.

48

49

Val la pena destacar dues peculiaritats de les associacions dedicades a l’esport tradicional. Ja que la seua vida associativa consisteix, abans que res, en les trobades setmanals per a practicar la vela a més de les competicions que fan. Per aquesta raó instrumental, l’associació és freqüentada amb notable assiduïtat i presenta, per tant, un altíssim grau de sociabilitat que implica tota la família en primera instància i totes les localitats confrontants de l’Albufera en últim terme.

Aquestes entitats tenen en la seua immensa majoria un caràcter local i en alguns casos, comarcal. Encara que es tracta d’associacions que tenen tant un àmbit d’actuació com d’implantació estrictament locals i naixen amb vocació de representar o expressar els seus valors terri-

50

51

63

EL PATRIMONI El patrimoni és la Hisenda que algú ha heretat dels seus ascendents o el conjunt dels béns propis adquirits per qualsevol títol.

del món a partir dels seus fets, dels objectes, seguint les directrius dels il·lustrats. Els museus mausoleus que conservaven les restes de mons desapareguts. I eixa classificació fa que sorgesquen organitzats per temàtiques, així EL MUSEU HUI apareixen els museus de pintura, ciències naturals, ceràmica, escultura.

MUSEU I PATRIMONI

política cultural, aquesta tractarà de facilitar-los l’accés a la cultura: «Es tracta de popularitzar la cultura i la ciència, de fer-les accessibles al major nombre de gent, de procurar que el poble poguera apropiarse d’allò que era considerat la seua herència cultural».

per les seues activitats d’adquisició, conservació i comunicació, les institucions que presenten espècimens vius com a jardins botànics i zoològics, aquaris, vivers, els parcs naturals i els centres científics i planetaris.

El concepte de patrimoni etnològic apareix a França i significa el mateix que en altres llocs rep el nom de béns culturals. Però caldria diferenciar entre cultura i patrimoni, perquè la cultura és allò realment practicat i el patrimoni és el que s’ha conservat i memoritzat de la cultura.

L’objecte del museu canvia, les exposicions es plantegen per a comprendre i per a reflexionar no sols per a ser contemplades. El públic dels museus creix i apareixen les associacions d’amics dels museus; a l’entorn del museu s’organitzen múltiples activitats. S’assenten doncs les bases del museu tal com el concebem hui.

NOUS CANVIS, NOUS MUSEUS. UN NOU PAPER Quasi huitanta anys després la societat ha passat per abruptes canvis, la societat industrial, va donar pas a la postindustrial, la modernitat a la postmodernitat, i ara vivim els albors de la tercera gran revolució, després de l’agrícola i la industrial: la revolució informàtica. En un món global, en un món de la informació, del mestissatge, de la pluralitat en què els valors humans, són xafats i arrossegats pels valors de l’interés, la riquesa, la mentida, que impliquen la destrucció del medi, de la naturalesa que ens sustenta i de les societats en què vivim.

Els museus d’etnologia apareixen al mateix temps que la colonització. Es descobreixen noves cultures, apareix l’exòtic i occident, curiós, arreplega els elements d’aquestes. El següent pas és el descobriment de les cultures pròpies dels pobles occidentals. Occident es mira a si mateix, és el Romanticisme. La burgesia ha d’inventar-se una nova història, una història diferent de la narrada en l’Antic Règim, que era la història de les classes aristocràtiques, la dels grans fets. Per a fer visible aquesta nova història apareixen els museus del poble, (en alemany Volk, en anglés folk del que derivarà la paraula folklore) i les d’arts i els oficis populars.

Salvador Calabuig i Sorlí

Aquest és un món en continu canvi, on naixen i moren infinits mons. Una societat en la qual identitat, pertinença, globalització, fan i desfan l’embolic del hui. Una societat que es qüestiona, s’indaga, es pregunta. Una societat que debat, discuteix, fa la guerra. Aquesta societat que es qüestiona, que tot ho qüestiona va crear en un moment donat uns guardians, els dipositaris del saber, del coneixement, els transmissors de la saviesa: el patrimoni per excel·lència. L’acadèmia, l’escola, la Universitat, s’ocupen de la transmissió de la saviesa, anomenada ara ciència, ètica, política, i mestres, professors, catedràtics, savis, seran els seus creadors i els oficiants de la seua litúrgia Eixe saber intangible es transmetia oralment en altre temps i amb la invenció de l’escriptura, i segles després la impremta, va passar a transmetre’s pels llibres. Les biblioteques es crearen per a guardar el saber escrit. Més tard, apareixeran uns altres mitjans de reproducció: del so, de la imatge inerta, de la imatge en moviment. Captar el món per a comprendre’l, per a analitzar-lo, per a saber, cosa que donarà lloc a l’aparició d’altres espais on s’acumulen aquests materials: fonoteques, filmoteques, videoteques, arxius, ordinadors, memòries internes i externes.

EL MUSEU I per al tangible, el material, van aparéixer els museus. Primer, acumulació de bellesa, o de raresa (el rar és bell o almenys estrany), en les col·leccions privades i gabinets de col·leccionistes. Més tard, taxonomia, classificació, categorització, un intent de comprensió

L’organisme internacional que regula el món dels museu, l’ICOM proclama: el museu és una institució permanent sense finalitat lucrativa, al servici de la societat i del seu desenvolupament, obert al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i exhibeix per a fins d’estudi educació i de delit, testimonis materials de l’home i el seu entorn.

L’ICOM també considera museus els instituts de conservació i les galeries permanents d’exposicions, les biblioteques i els arxius, els paratges i els monuments, naturals, arqueològics i etnogràfics, els monuments històrics i els llocs que tinguen la naturalesa de museu

I en aquesta societat, ¿quin és el paper del museu? I en concret, ¿quin és el paper dels museus d’etnologia?

El museu conserva, és una de les principals funcions del museu. I en aquest món, ¿què mereix ser salvat? Algun conservador ha plantejat que conservem allò que ens agrada, és a dir: que extraguem un missatge

UNA NOVA MIRADA, UN NOU MUSEU Passarien anys fins a la primera revolució en el món dels museus, revolució que sorgeix en l’àmbit dels museus d’etnologia i antropologia .

En els anys trenta a França (on les avantguardes qüestionaven l’art) G. Henri Riviere i Paul Rivet en el Musée de l’Homme i el d’Arts et Metiers Populaires obrin la caixa dels trons, sacsegen els mausoleus i assenten les bases del que s’anomenarà la nova museologia; una nova forma d’entendre els museus. La concepció del museu de Riviere es defineix pel nou paper que assigna als objectes, aquests ja no es col·leccionen com a curiositats o obres d’art, sinó com a objectes de saber, de saber positiu sobre les representacions i valors culturals de les societats que els han produït. El museu ja no és només un lloc on conservar, és un laboratori, un lloc on indagar i, fins i tot més, un lloc lligat a una política educativa, un concepte d’educació no elitista, sinó de les masses. En els anys vint les masses d’obrers comencen a gaudir de temps lliure, per a omplir eixe temps d’oci, sorgeix una nova

52

65

positiu, que construïm un futur positiu i, si l’horrible és necessari, que es conserve en clau exemplificant, com a memòria perquè no es repetesca (així, la museïtzació dels horrors dels camps d’extermini nazis).

En aquest temps, el museu ha passat a ser una de les estreles de la vida social, l’edifici del museu, el seu contenidor, és l’encàrrec mes preat dels arquitectes. Les ciutats rivalitzen pel museu més bell o espectacular, un edifici que es converteix en fita en símbol, que projecta la ciutat. Les masses el visiten i es quantifica la importància del museu segons el nombre de visitants. Els museus es converteixen també en dinamitzadors de les ciutats, de la seua economia (Bilbao i el Guggenheim o la Ciutat de les Arts i les Ciències a València), en centres de turisme en la societat de l’oci.

sos: activitats, tallers vinculats als seus continguts, exposicions dinàmiques.

En una societat on la informació flueix, el museu ha d’afavorir la difusió dels seus continguts. La forma de fer partícip la societat és la de posar a la seua disposició informació sobre els seus fons, materials, audiovisuals, fotogràfics. Les noves tecnologies permeten aquest acostament per mitjà de la informatització de bases de dades, pagines web, museus virtuals, fòrums.

El contacte amb el públic per aquestes vies acostarà el museu.

La creació de xarxes és fonamental, xarxes que propicien la descentralització del museu i que incidesquen en l’establiment de col·laboracions en-

Els museus es converteixen en espectacle, les col·leccions, les exposicions i les activitats no són allò principal i molts d’ells, perdut el nord, cauen en la banalització, en l’explotació econòmica, en la que tot val per tal d’aconseguir recursos i els conservadors i els professionals es converteixen en estreles d’un star system mediàtic

El museu a vegades és entés com el refugi d’una casta, tancada en despatxos dedicada a misterioses investigacions. El museu ha d’obrirse a la participació social, en la societat hi ha persones, grups, amb una especial sensibilitat cap al patrimoni, el museu ha de ser el receptacle d’ells, ha de ser-ne la referència i el seu suport, on han de trobar empara, el museu ha de ser qui arreplegue i projecte els seus treballs El museu ha de contribuir a una major i millor integració social, ha de fomentar una consciència ètica i política universal, ja que és un dels custodis del patrimoni: dels testimonis materials i immaterials de la cultura

Un museu al servici de la societat, dels usuaris.

53

Un museu obert, accessible, un centre d’investigació, de reflexió i debat, un lloc de trobada de tots els interessats en la cultura popular, en l’antropologia, en la sociologia.

55

Un referent per a altres museus, que oferesca els seus servicis, que els compartesca, que afavoresca la creació de xarxes.

REPTES DEL MUSEU El món de hui planteja reptes nous, els museus d’etnologia, d’arts i tradicions populars, els d’antropologia, estan transformant-se en museus de societat, museus que intenten la comprensió dels fenòmens que ens van agitar en el passat i que ens agiten en el present, que reflexionen sobre la societat de hui Els reptes nous parlen d’un canvi important: l’aparició del concepte d’usuari davant del concepte de visitant, la necessitat de fidelitzar un públic i oferir-li una sèrie de servicis, el museu no sols es visita, s’utilitza, per a això el museu ofereix una sèrie de recur-

A l’hora d’ajudar-nos a comprendre millor el món i els éssers humans, ha d’oferir una triple mirada del passat: aprenent dels seus encerts i errors i projectant-nos a partir del seu exemple cap al futur

UN MUSEU AMB FUTUR El Museu Valencià d’Etnologia desitja caminar per aquesta senda. Als tres pilars bàsics de l’acció del museu, conservació, investigació i difusió, hauríem d’afegir:

També n’hi ha que, des del rigor i la modèstia, opten per establir línies de revisió de conceptes, de renovació de la mirada, replantejant les seues col·leccions permanents, obrint-se a nous camps.

Altres museus opten per la provocació, pel qüestionament, per colpejar el rostre de la societat i de l’ortodòxia, i així convertir-se en instruments de reflexió.

tre ells, que optimitzen i compartesquen recursos: magatzems, unitats de restauració, exposicions, que propicien la creació d’extensions o subseus o simplement complementen l’oferta buscant singularitzar propostes.

Un museu dinàmic que ajude a mirar des de tots els angles, que contribuesca a la integració, al pluralisme.

Un museu que utilitze els recursos de les noves tecnologies tant internament, facilitant-ne la gestió, com externament, acostant els seus fons, els seus continguts, les seues activitats, als usuaris i fer-hi possible la comunicació entre aquestes i el museu.

54

Un museu que siga un pont integrador entre el món acadèmic, els estudiosos, i a la societat civil.

56

67

Diagnòstic Les embarcacions de vela llatina han jugat un paper primordial i bàEl procés de restauració comença amb una fase de diagnòstic en què sic per a la subsistència i el desenvolupament d’aquelles comunitats s’identifiquen les patologies i l’estat de conserassentades a l’entorn de l’Albufera. Empleades vació dels diferents materials que configuren la com a principal ferramenta motriu de treball per LA RESTAURACIÓ peça. La identificació d’aquestes patologies es a l’aprofitament dels diferents recursos que ofeD’UNA EMBARCACIÓ farà per mitjà de l’exploració visual sense haver ria el llac, han generat tota una cultura popular TRADICIONAL de necessitar proves més complexes. Bàsicai una tecnologia nàutica que significa un imporment els deterioraments que es van trobar van tant testimoni del passat. Tot un llegat que forma DE VELA LLATINA ser ocasionats pel propi envelliment de la peça i part ja del nostre patrimoni cultural i al qual ens per la situació d’emmagatzematge en què estaveiem obligats a respectar i conservar.

Emilia Rueda Falcó va abans de ser intervinguda.

MORFOLOGIA DE LA PEÇA La fusta, el material majorment empleat en la L’embarcació que ens ocupa forma part del tipus construcció de la peça, i a pesar de ser altament vela llatina, la més adequada per a navegar per deteriorable, es trobava en bon estat de conserl’Albufera, sobretot per la tipologia que oferix vació però oculta sota concrecions de fang i depòsits de brutícia. De la llacuna d’aigües poc profundes sotmeses a un règim capritxós i forma puntual els components àcids de les deposicions d’aus van provents contraris i canviants. Aquest tipus d’embarcació més conegut vocar decoloracions. per barquet o albuferenc es distingeix de la barca per la seua menor grandària (uns 22 pams d’eslora i 1,45 metres de mànega) i per no tinEl pas del temps junt amb les condicions ambientals a què va estar sodre quilla sinó el sòl pla. El barquet va ser construït a principi del segle tmés durant el seu funcionament (nivells alts d’humitat, temperatura i XX per un mestre d’aixa i aparellat per a la navegació tradicional amb radiació) van provocar en part la degradació externa de la fusta. Fins la combinació de les dues tècniques de vela llatina i perxa. i tot la utilització de fustes resistents i durables com la morera no van impedir que algunes parts del barquet patiren desgast físic, com ara les Les característiques de l’embarcació tenen relació directa amb les cobertes de popa i proa amb els seus respectius pontets, el corredor seues necessitats funcionals; per a navegar per l’Albufera amb el amb la defensa i les serretes o la roda de popa i proa. Un altre element velam desplegat i la perxa per a realitzar les maniobres en casos de molt danyat per l’erosió va ser la perxa confeccionada amb fusta jove falta de vent. La forma i les dimensions del barquet estan també esde xop. En canvi l’arbre i l’antena fetes de fusta de pi, de poca densitat tretament relacionades, i es dóna prioritat màxima a l’optimització de i pes i molta flexibilitat, presentaven un atac inactiu d’insectes xilòfags. l’espai. És lleuger i estilitzat per a permetre manejar sense dificultats, La fatiga d’aquest material va provocar també l’aparició de ruptures i amb la popa i la proa llançades per a obrir-se camí entre la vegetació fissures estructurals, com per exemple al caixetí on s’allotja la metxa i passar per les carreres i passadissos, amb la carena plana i amb de l’arbre, al banc d’arborar o a l’entaulat on s’advertia fins i tot la sela coberta oberta configurada per a permetre el treball al centre o paració d’alguna de les taules. allotjar la càrrega que es portava.

INTERVENCIÓ DE LA PEÇA A continuació, es contempla la descripció i avaluació dels treballs de restauració i conservació realitzats per part de l’equip tècnic del Museu Valencià d’Etnologia.

Les juntes de les taules i les peces de coberta van calafatades amb estopa per a impermeabilitzar i evitar l’entrada d’aigua a l’interior i embreades amb podet (brea, pols de blanc d’Espanya) per a mantindre la flexibilitat i protecció del material de farcit.

El potim, que resulta un estrat molt gros, s’estén per tot el folro (conjunt de taules de pi acanades al costellam de manera longitudinal) i per l’interior impedint així la deformació de les taules per efecte de la humitat. En general és un estrat ben conservat tret de l’àrea que coincidix amb l’eslora de flotació on s’aprecia decoloració per presència de sals i descohesió de la superfície.

L’estat de conservació de les parts metàl·liques era prou bo perquè els claus de ferro no van patir un alt nivell d’oxidació. Les peces de cuiro es trobaven molt deshidratades, i tenien minvades les seues propietats d’elasticitat i flexibilitat. I el teixit de lli amb què es va confeccionar el velam estava molt brut i amb esguells.

Criteris i objectiu de la intervenció Una vegada, finalitzat el diagnòstic de la peça, es va procedir a realitzar el tractament més coincident al seu estat seguint els principals criteris d’intervenció. Aquests criteris es van basar en: -Detindre els processos de deteriorament, i consolidar les parts fràgils per a evitar-ne la destrucció.

-Intervindre el mínim possible controlant el nombre d’intervencions i el tipus de tractament, començant pel menys agressiu i emprant els materials més innocus, respectant sempre la pàtina i les marques d’ús.

-Aplicar tècniques i materials reversibles. Qualsevol intervenció ha de poder ser eliminada.

-Realitzar reintegracions, que no falsegen o modifiquen l’estructura de l’objecte i la seua estètica, preservant-hi el seu valor documental.

D’altra banda, la instal·lació de la peça al museu va fer que l’embarcació no assumira una intervenció tan acurada del que exigiria si tornara a ser usada novament a l’Albufera. L’objecte ens serveix per a explicar el passat i la història dels homes, en l’objecte es reflecteix el pas del temps, la transformació tecnològica i el desgast provocat pel treball. En l’objecte es deixa de costat el valor material per a concentrar-se en el valor etnològic.

Per aquesta raó l’objectiu va ser deixar l’objecte en el seu estat natural basant-se simplement a consolidar, netejar i protegir per a poder fer una lectura senzilla del que ens explica la història de l’objecte veient-se l’esforç i el treball realitzat per l’home.

Tractaments realitzats La restauració de la peça es realitza en dues fases, una primera restauració connexió l’any 2002 coincidint amb l’exhibició de la peça en l’«Exposició sobre els aiguamolls valencians» que el Museu Valencià d’Etnologia presenta en la 8a Conferència de les Parts Contractants (COP8) del Conveni RAMSAR i una segona intervenció realitzada en el 2007 amb motiu de l’exposició temporal sobre la vela llatina.

METALL Els treballs de restauració es van iniciar amb la neteja de les parts mecàniques (claus i tatxes) per a evitar que les restes d’òxid danyaren els altres materials. S’hi va eliminar l’òxid i els depòsits terrosos de forma mecànica emprant un micromotor amb posterior protecció final amb resina acrílica (Paraloid B67® en Xilé al 4%) que impedira l’aparició de noves oxidacions.

CUIRO Després d’una primera neteja mecànica per a retirar les incrustacions terroses es va efectuar una segona neteja, però en aquest cas química, que alhora netejara i aportara un major nivell d’hidratació al cuiro. Per a això es va emprar una dissolució d’aigua destil·lada al 50%, alcohol al 40% i glicerina al 10%.

FUSTA Per a la neteja de la fusta es va emprar la combinació de mitjans mecànics i químics. Es va aspirar eliminant-se tot el material alié a la peça (terra solta, nius d’aranya, brutícia...) i es van efectuar tests de neteja per a determinar quin tipus de dissolvent emprar, i s’arribà a la conclusió que l’aigua destil·lada (dissolvent apolar) eliminava la brutícia de manera controlada i gens agressiva. Per a reblanir i remoure les crostes més dures es va combinar la neteja amb aigua i l’ús de raspalls i bisturís. Aquesta metodologia es va seguir tant en l’interior com en l’exterior de la peça.

69

El grau de neteja es va canalitzar cap a la consecució d’un equilibri estètic en la totalitat de les superfícies de l’embarcació, respectant sempre la pàtina original, màxima establida en tot el procés perquè aquesta ja forma part de la mateixa història de la peça. D’aquesta manera, a l’escometre la neteja de les parts empotinades es van respectar totes les marques d’ús, cas de les restes biològiques adherides així com les xicotetes partícules de grava i vidre emprades com a càrrega.

Les superfícies de fusta més deteriorades per deshidratació es van netejar acuradament evitant alçar la fibra i aportant la quantitat justa d’humitat.

El pal de l’arbre es trobava fragmentat a l’altura del punt d’ancoratge amb la barca. La reparació es va efectuar encolant les dues parts col·locant una espiga interna, també es va fer un tractament preventiu de desinfecció, a pesar d’estar inactiu, per mitjà d’injecció i impregnació. Per a la reintegració volumètrica es va emprar un estuc fet amb pols de fusta i acetat de polivinil i per a la reintegració cromàtica mitjans aquosos ajustant-se al croma original. Tant les operacions anteriors com els materials emprats en elles van ser totalment reversibles.

Conclusions Aquest treball ens permet concloure que la intervenció en un element patrimonial va més enllà d’una recuperació material, perquè l’objecte per si mateix explica la seua pròpia història, per tant hem de tindre en compte el seu paper com a llegat cultural i el valor educatiu que té afegit.

La recuperació museística d’aquesta embarcació és un exemple per a emfasitzar la falta de respecte i posar en valor el patrimoni autòcton de l’Albufera.

Finalment, voldríem agrair a les restauradores Begoña Navarro i Rosa María Cordero la seua col·laboració en els treballs de restauració d’aquesta peça.

57

58

59

60

TÈXTIL Neteja química de la tela de lli per mitjà d’immersió en aigua destil·lada i sabó neutre al 3%.

La primera intervenció es va centrar a escometre les operacions de neteja i consolidació de la peça mentres que en la segona intervenció es realitzen bàsicament tasques de conservació. Després de la primera restauració la peça roman diversos anys emmagatzemada en les sales de reserva del Museu Valencià d’Etnologia fins que és seleccionada en el 2007 per a l’exposició sobre la vela llatina. Durant el temps que transcorre entre una i una altra intervenció no s’aprecien canvis notables en la peça, els tractaments i els productes emprats no patixen cap alteració i només és necessària una neteja mecànica per a eliminar la brutícia superficial.

61

71

VELA LLATINA BIBLIOGRAFIA TEMÀTICA Mari Carmen Cañada Solaz María Isabel Parra Márquez Lorenzo Zafra Pertusa Sergio Bagetto Pérez de las Bacas Mariela Calvo Faet Amparo Pons Cortell

MONOGRAFIES 1.Al·lès, Cristòfol Introducció a la pràctica de la vela llatina / Cristòfol Al·lès ; dibuixos originals de l’autor. - 2a ed. - Menorca : Departament de Cooperació Local i Esports : Escola Balear de l’Esport, 2005.

79 p. : il. ; 29 cm. - (Esports i jocs autòctons de l’illa de Menorca Balears; 3) ISBN 84-606-3152-4 BETNO 5088 2.Ayza Roca, Alfred El món mariner de Peníscola : paraules i coses / Alfred Ayza Roca; prólogo de M. Sanchis Guarner. - València : Universitat. Institut de Filologia Valenciana.

Diputació de Castelló, 1981.

349 p. : il. + 8 h. de lám. - (Monografies i assaigs; 6 ISBN 84-370-0185-4 BETNO 0657 3.Blanes Andrés, Roberto El puerto de Valencia : encrucijada de rutas, productos y mercaderes, (1626-1650) / Roberto Blanes Andrés. - València : Biblioteca Valenciana, [2003] 397 p. : il. ; 21 cm. - (Colección Historia. Estudios) ISBN 84-482-3481-2 BETNO 4716 4.Castelló i Ballester, Josep Vicent Pescadors, caçadors i ramaders : un estudi de les economies complementàries a l’Horta-Albufera (1761-1846) / Josep V. Castelló.

- Catarroja : Servei de Publicacions de l’Ajuntament, 1991.

147 p. - (Josep Servès, de documentació i recerca; 7) SBN 84-86787-56-4 BETNO 3624 5.Huertas Morion, José Los últimos veleros del Mediterráneo : Torrevieja marinera / José Huerta Morión; prólogo de Alvaro Rodríguez. - 3ª ed. - Alicante : Instituto Municipal de Cultura “Joaquín Chapaprieta Torregrosa” : Ayuntamiento de Torrevieja, 1981.

2 vol. : il.

ISBN 84-7231-607-6 ISBN 84-7231-607-6 BETNO 2830/01 BETNO 2830/02 6.Huet, Jean Voiles latines : renaissance des bateaux de Méditerranée / Jean Huet, Philippe Rigaud, Bernard Vigne. - Douarnenez (Francia) : Chasse-Marée, 2004 159 p. : il. col. y n. ; 32 cm. - (Bateaux des côtes de France; 1 ISBN 2-9142-0840-5 BETNO 5233 7.Llecha, G. A vela latina / G. Llecha. - 3a ed. - Barcelona : Llagut, 2002.

60 p. : il. ; 17 cm.

ISBN 84-932385-5-4 BETNO 5228 8.Llibre del Consolat de Mar (Arxiu Municipal de València. Any 1407) / Introducció, transcripció i traducció castellana per Antoni Ferrando Francés.

València : Vicent García Editores, 1979.

XXXVI, 280 p : il.

ISBN 84-85094-15-8 BETNO 3096 9.Maestros del modelismo naval : [exposició] Sala de Exposiciones del Edificio del Reloj, Puerto de Valencia del 8 de junio al 4 de julio de 2004 / [textos, Miguel Ángel Català Gorgues] .- València : Autoridad Portuaria de Valencia, [2004].

90 p. : il. col. ; 27 cm.

En la port.: Fundación Valenciaport ISBN 84-933614-0-2 BETNO 5241 10.El mar : terror y fascinación : [exposición presentada por la Bibliothèque Nationale de France en el site François-Mitterrand, Paris, 13 oct. 2004 - 16 ene. 2005.... ] / bajo la dirección de Alain Corbin y de Hélène Richard. - Barcelona : Paidós Ibérica, 2005.

199 p. : il. col. y n. ; 37 cm ISBN 84-493-1809-2 BETNO 5246 11.Martorell, Pep El món mariner del Cabanyal / Pep Martorell. - [València] : Engloba, 2001. 173 p. : il. ; 28 cm ISBN 84-607-2286-4 BETNO 3721 - BETNO 3721/Dup. 12.Mestres d’aixa, calafats i mariners : del modelisme naval a la fusteria de ribera a les costes valencianes / Josep Vicent Boira, ...[et. al.]. - València : Escola d’Arts i Oficis de València, 2000.

208 p. : il. col. y n. Publicació emmarcada en el 150 aniversari de l’Escola d’Arts i Oficis de València. Traducción en castellano ISBN 84-482-2554-6 BETNO 3541 13.Monleón y Torres, Rafael Construcciones navales bajo su aspecto artístico / por ... Rafael Monleón. Barcelona; Madrid : Lunwerg, 1989.

3 v. : il. ; 49 cm. Reprod. facs. Del mas. Conservat al Museo Naval (Madrid) Contiene: T.I A-F T.II G-O T.III P-Z ISBN 84-7782-080-5 14.Oliver Font, Bernat La vela llatina a Mallorca : patrimoni i competició / Bernat Oliver Font; pròleg de Bernat March Martínez. - Palma de Mallorca : Moll, 1999. 190 p. : il. ; 21 x 21 cm ISBN 84-273-0805-1 BETNO 5192

15.Oller, Francesc Nuestra vela latina / Francisco Oller, Vicente García-Delgado. - Barcelona : Juventud, 1996. 238 p. : il. ; 27 cm ISBN 84-261-2986-2 BETNO 5231 16.Ramón Fernández, Francisca El ingreso en la Comunidad de Pescadores de El Palmar y la transmisión hereditaria del “redolí” / Francisca Ramón Fernández. - [València] : Universitat, Vicerectorat d’Investigació, 2001.

186 p. ; 23 cm. - (Col·lecció oberta. Ciències socials; 66) ISBN 84-370-5275-0 BETNO 4029 17.Rodríguez Buenafuente, Alejandro La vela latina canaria / Alejandro Rodríguez Buenafuente. - Tenerife : Centro de la Cultura Popular Canaria, 2001. 142 p. : il. col. y n. ; 22 cm.

- (Juegos y deportes autóctonos y tradicionales de Canarias) ISBN 84-7926-345-8 BETNO 5229 18.Roque Pérez, Fernando Al corazón de la vela latina canaria / Fernando Roque Pérez. - Gran Canaria: Cabildo Insular. Comisión de Cultura y Deportes, D.L. 1992.

168 p. : il. col. y n. ; 24 cm.

BETNO 5230 19.Sarzo, Emilio La Albufera y la Calderería (Caza acuática) / Emilio Sarzo. - Valencia: Librerías “París-Valencia”, 1991.

128 p. : il. + 4 h. pleg. de plan. - (Biblioteca valenciana) Reprod. facs. de la ed. de: Valencia: Imprenta de Francisco Vives Mora, 1906.

BETNO 3659 20.Sebastià, Jordi La conquista del viento / Jordi Sebastià con la colaboración de José Ferrando. - Alzira : Bromera, 2004. - 255 p. : il. col. ; 35 cm.

DL V 3751-2004 . - ISBN 84-8471-073-4 BETNO 5362 21.Sella Montserrat, Antoni Creences de la mar / Antoni Sella, Enric Garcia. - Barcelona : Museu Marítim; Manresa : Angle Editorial, 2003.

73

219 p. : principalment il., col. y n. ; 31 cm.- (Patrimoni marítim; 2) ISBN 84-96103-37-4 BETNO 4689

EN: Le Chasse-Marée : Revue d’Histoire et d’Ethnologie Marée. - Douarnenez (Francia) : Le Chasse-Marée, [1981]-. - ISSN 0292-4609.

N. 163 (2003), p. 2-7 ; BETNO PP 0030

22.Simposio de Historia de las Técnicas (1o. 1995. Cantabria) I Simposio de historia de las técnicas : la construcción naval y la navegación (Cantabria, Centro de Estudios “Astillero de Guarnizo”, 26,27 y 28 octubre 1995) / coordinació de Juan José Achútegui Rodríguez,...[et.al.]. - Cantabria: Universidad de Cantabria; Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas, 1996.

534 p. : il.

ISBN 84-89627-32-0 BETNO 2854

27.Duck, Noëlle Delecta est Kerkenna! (Les régates de Kerkenna - Tunisie -) / Noëlle Duck EN: Le Chasse-Marée : Revue d’Histoire et d’Ethnologie Marée. - Douarnenez (Francia) : Le Chasse-Marée, [1981]-. - ISSN 0292-4609.

N. 179 (2005), p.24-27 ; BETNO PP 0030

23.Les vistes valencianes d’Anthoine van Den Wijngaerde (1563) / Vicenç M. Rosselló i Veger..[et al.]. - València : Generalitat, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1990.

368 p. : il. col y n. ; 26 cm. + 8 h. pleg.

Bibliografía p. 359-363.

ISBN 84-7890-147-7 BETNO 2405 24.Zaragozà Pérez, Marina El cultiu tradicional de l’arròs a Silla : (Albufera de València) / Marina Zaragozà Pérez. - València : Universitat. Institut de Filologia Valenciana; Ajuntament de Silla, 1982.

345 p. : il.. - (Biblioteca Manuel Sanchis Guarner; 7) ISBN 84-370-0215-X Tesi doctoral dirigida pel catedràtic doctor en Manuel Sanchis Guarner BETNO 0685 PUBLICACIONS PERIÒDIQUES 25.Berner, Simon Sauver le patrimoine navigant corse / Simon Berner EN: Le Chasse-Marée : Revue d’Histoire et d’Ethnologie Marée. - Douarnenez (Francia) : Le Chasse-Marée, [1981]- . - ISSN 0292-4609.

N. 180 (2005), p. 58-59 ; BETNO PP 0030 26.Bertonèche, Patrick Le patrimoine maritime méditerranéen à l’affiche / Patrick Bertonèche

28.Duck, Noëlle Voiles latines à Saint-Tropez : le fruit de la passion / Noëlle Duck EN: Le Chasse-Marée : Revue d’Histoire et d’Ethnologie Marée. - Douarnenez (Francia) : Le Chasse-Marée, [1981]-. - ISSN 0292-4609.

N. 186 (2006), p.18-23 ; BETNO PP 0030 29.Gabrielli, Maria Voiles latines à Saint-Tropez et à Menton / Maria Gabrielli EN: Le Chasse-Marée : Revue d’Histoire et d’Ethnologie Marée. -Douarnenez (Francia) : Le Chasse-Marée, [1981] . - ISSN 0292-4609.

N. 180 (2005), p. 60-61 ; BETNO PP 0030 30.Garry, Martine L’Albufera de Valencia : une communauté de pêcheurs en Espagne / Martine Garry EN: Le Chasse-Marée : Revue d’Histoire et d’Ethnologie Marée. - Douarnenez (Francia) : Le Chasse-Marée, [1981]-. - ISSN 0292-4609.

N. 104 (1997), p. 8-23 ; BETNO 0030 31.Jadresic, Klement Latinsko idro : voiles latines en Croatie / Klement Jadresic EN: Le Chasse-Marée : Revue d’Histoire et d’Ethnologie Marée. - Douarnenez (Francia) : Le Chasse-Marée, [1981] . - ISSN 0292-4609.

N. 186 (2006), p. 50-57 ; BETNO PP 0030

33.Martinoli, Marguerite “Aurore” la cochère du Léman : un caboteur lacustre à voiles latines /Marguerite Martinoli EN: Le Chasse-Marée : Revue d’Histoire et d’Ethnologie Marée. - Douarnenez (Francia) : Le Chasse-Marée, [1981] . - ISSN 0292-4609.

N. 171 (2004), p. 28-37 ; BETNO PP 0030 AUTORS (REG) Al·lès, Cristòfol (1) Ayza Roca, Alfred (2) Berner, Simon (25) Bertonèche, Patrick (26) Blanes Andrés, Roberto (3) Castelló i Ballester, Josep Vicent (4) Duck, Noëlle (27, 28) Gabrielli, Maria (29) Garry, Martine (30) Huertas Morion, José (5) Huet, Jean (6) Jadresic, Klement (31) Jaffry, Gwendal (32) Llecha, G. (7) Martinoli, Marguerite (33) Martorell, Pep (11) Monleón y Torres, Rafael (13) Oliver Font, Bernat (14) Oller, Francesc (15) Ramón Fernández, Francisca (16) Rodríguez Buenafuente, Alejandro (17) Roque Pérez, Fernando (18) Sarzo, Emilio (19) Sebastià, Jordi (20) Sella Montserrat, Antoni (21) Zaragozà Pérez, Marina (24)

32.Jaffry, Gwendal Latine lovers / [Gwendal Jaffry] EN: Le Chasse-Marée : Revue d’Histoire et d’Ethnologie Marée. - Douarnenez (Francia) : Le Chasse-Marée, [1981] . - ISSN 0292-4609.

N. 189 (2006), p. 62-63 ; BETNO PP 0030

75

BIBLIOGRAFIA ARTICLES

Oller, Francesc (1995): Bots i barques. Editorial Noray S.A. Col·lecció el Nostre Mar 1. Barcelona.

Viruela Martínez, Rafael (2000): “Les barques de pesca i l’ofici de mariner al litoral valencià”, dentro de Mestres d’aixa, calafats i mariners. Del modelisme naval a la fusteria de ribera a les costes valencianes. Valencia.

Martorell, Pep (2000): “Mestres d’aixa i calafats a València. Els últims supervivents d’una professió.”, dentro de Mestres d’aixa, calafats i mariners. Del modelisme naval a la fusteria de ribera a les costes valencianes. Valencia.

Martorell, Pep (2001): El món mariner del Cabanyal. Valencia.

LA CONSTRUCCIÓ DE LA BARCA A L’ALBUFERA DE VALÈNCIA Josep Antoni Lluesma Espanya.

Alcover- Moll (1988): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca.

Cabrera González, Ma Rosario (1997): El món mariner a Dénia. Estudi etnolingüístic. Institut de Cultura “Juan Gil-Albert”. Dénia.

Capmany y Montpalau, Antonio (1779): Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. Imprenta de D. Antonio Sancha, Madrid.

Diderot i D’Alembert (1779): Encyclopédie ou dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers. Sociétés Typograhiques. Berne i Lausanne.

Hinojosa Montalvo, José (2002): Diccionario de historia medieval del Reino de Valencia. Biblioteca Valenciana. Valencia. http://www.xardesvives.com/calafates/ Juan y Santacilia, Jorge (1771): Examen marítimo theórico práctico o tratado de mechanica aplicado a la construcción, conocimiento y manejo de los navíos y demás embarcaciones. Imprenta de D. Francisco Manuel de Mena, Madrid.

Llabrés y Ramis, Joan i Vallespir Soler, Jordi (1980): Els nostres arts i oficis d’antany I. Ciutat de Mallorca.

Oller, Francesc (1995): Vocabulari de navegació. Editorial Noray S.A. Col·lecció el Nostre Mar 3, Barcelona.

USOS TRADICIONALS DE LA BARCA A L’ALBUFERA DE VALÈNCIA José María Candela Guillén - Ricardo Ortí Piera Ayza Roca, A. (1981): El Món mariner de Peñíscola. Universitat Valéncia-Diputació de Castelló.

Blanes Andrés, R. (2003): El puerto de Valencia 1625-1650. Biblioteca Valenciana.

Cabrera González, M. R. (1997): El Món mariner a Dénia. Estudi etnolingüístic. Ajuntament Dénia Ferrer Pastor, E. (1959): La Albufera de Valencia y sus famosas tiradas de aves acuáticas.Valencia.

Llabrés Ramis, J. y Vallespir Soler, J. (1980): Els nostres arts i oficis d’antany I. Estudis monogràfics del Museu de la Porciúncula.

LES ASSOCIACIONS DE VELA LLATINA, SÍMBOL D’IDENTITAT DE LA TRANSFORMACIÓ ENTRE EL MEDI I ELS SEUS HABITANTS María Albert Rodrigo

Martorell, J. (2001): El Món Mariner del Cabanyal. Editorial Engloba Oller, F. (1995): Bots i Barques. Editorial Noray S.A. Oller, F. (1995): Vocabulari de navegació. Col·lecció el Nostre Mar. Revista Chasse-marée. No 104, pp. 8-23, 1997.

Rosselló i Verger, V. (1995): L’Albufera de València. Publicacions de l’Abadia de Monserrat. Serie Il·lustrada, II. Sala, D., Calero, F. y Sapena, J. (2000): La albufera de Valencia. Ajuntament de Valencia.

Sanmartín Arce, R. (1982): La albufera y sus hombres. Akal/Universitaria.

Seymour, J. (1990): Artes y oficios de ayer. Ediciones Folio.

Torres, M. et alii (1998): “Tradición cinegética en la Albufera, Valencia”, en Sehumed, Universidad de Valencia, no 7.

Viñals, M.J. (coord.) (2002): El patrimonio cultural de los humedales.

Ministerio de Medio Ambiente.

Huertas Morión, J. (2000): La Valencia Marítima I. La pesca del Bou, tempestes i naufragis. Colecció Ethnos. Diputación de Valencia .

Huertas Morión, J. (2006): La Valencia Marítima II. Els altres protagonistas de la navegació valenciana: dels constructors a les embarcacions. Colecció Ethnos. Diputación de Valencia.

Virgili Sorribes, P. (1956): Aprovechamiento piscícola de la Albufera de Valencia. Madrid.

Jiménez Hernández, A. y de la Torre Yubero, A. (1994): “La Albufera”, en Narria, estudios de artes y costumbres populares, no65-66, pp.

2-7. Museo de Artes y Tradiciones populares. Universidad Autónoma de Madrid.

Zaragoza Pérez, M. (1982): El cultiu tradicional de l’arrós a Silla (Albufera. Valéncia).Universitat València.

VV.AA. (2000): Mestres d’aixa, calafats i mariners del modelisme naval a la fusteria de Ribera a les costes Valencianes.Escola d’arts i oficis de València.

Zarzo, E. (1906): La caza acuática. La albufera y la Calderería. Imprenta de Francisco Vives Mora.

Albert, M. (2004) La eclosión asociativa en el tránsito hacia una nueva era.

Un estudio del tercer sector en el ámbito comarcal de l’Horta Sud (Valencia), Tesis doctoral; Universitat de València.

Ariño, A. (dir.) & Aliena, R. & Cucó, J. & Perelló, F. (1999) La rosa de las solidaridades. Necesidades sociales y voluntariado en la Comunidad Valenciana.

Fundació Bancaixa. Valencia.

Ariño, A. (dir.) & Castelló, R. & Llopis, R. (2001) La ciudadanía solidaria. El voluntariado y las organizaciones de voluntariado en la Comunidad Valenciana.

Fundació Bancaixa. Valencia.

Ariño, A. & Cucó, J. (2001)“Las organizaciones solidarias. Un análisis de su naturaleza y significado a la luz del caso valenciano”. Revista Internacional de Sociología no 29. pp.7-34.

Ariño, A. & Albert, M. (2003) L’associacionisme a l’Horta Sud. Un estudi de la societat civil en l’àmbit comarcal. Fundació Horta Sud. Torrent.

Bauman, Z. (2003) Comunidad. En busca de seguridad en un mundo hostil. Siglo XXI. Madrid. (Edición original: (2001). Comunity. Seeking safety in an insecure world. Polity Press).

Beck, U. (2000) La democracia y sus enemigos. Paidós. Barcelona.

Cucó i Giner, J. (1990) “El papel de la sociabilidad en la construcción de la sociedad civil”en Cucó i Giner, J. Pujadas, J.J. Identidades colectivas. Etnicidad y Sociabilidad en la península Ibérica. Generalitat de Valenciana. Valencia.

- (1991) El quotidià ignorat. La trama associativa valenciana. Alfons el Magnànim. Valencia.

- (1992) “Vida Asociativa” en García Ferrando, M. (coord.). La sociedad valenciana de los 90. Alfóns el Magnànim. Valencia.

Cucó i Giner, J.(dir.) & Ariño, A. & Cruz, I. & Luz, P. & Ros, F. (1993) Músicos y Festeros Valencianos. Generalitat Valenciana.

77

Sanmartín, R. (1982) La Albufera y sus hombres : (un estudio de antropología social en Valencia). Akal.

LA RESTAURACIÓ D’UNA EMBARCACIÓ TRADICIONAL DE VELA LLATINA Emilia Rueda Falcó Sala, D; Calero, F; Sapena, P., La Albufera de Valencia, Ajuntament de València, 2000.

ÍNDEX FOTOGRÀFIC

Arazo, M. A; Jarque, F., L’Albufera, Ajuntament de València, 1987.

Zaragoza Pérez, M., El cultivo tradicional de l’arrós a Silla, Biblioteca Sanchis Guarner, Univertitat de València, 1982.

VV.AA., Mestres d’aixa, calafats i mariners, del modelisme naval a la fusteria de ribera a les costes valencianes, Escola d’Arts i Oficis de València, 2000.

Il restauro del lenyo, Actas del 2o Congresso Nazionale Restauro del Legno (Firenze, 8 – 11 Novembre 1989), Nardini Editore, 1996.

1.- Vela llatina en l’Albufera. Mora Carbonell. Col·lecció Tívoli 2.- El Canal. Biblioteca Valenciana 3.- Embarcador del Tremolar (Castellar-L’Oliveral). Biblioteca Valenciana 4.- Vivers d’Anguiles. El Saler. Biblioteca Valenciana 5.- Barques. Mora Carbonell. Col·lecció Tívoli 6.- Excursió amb barca. Biblioteca Valenciana 7.- Pescadors atracant la barca. Biblioteca Valenciana 8.- Barca de boga del llac Titicaca. Joan Alemany i Llovera 9.- Barca de pell de iac utilitzada en el Tibet per a creuar els rius.

Joan Alemany i Llovera 10.- Barca de vela llatina, per al transport, a Moçambic. Joan Alemany i Llovera 11.- Barca de vela llatina a Moçambic. Joan Alemany i Llovera 12.-Planol de l’Albufera de València de Joan Baptista Romero. Segle XVIII. Museo Naval de Madrid.

13.-Vivers d’anguiles i pescador en el Palmar. Miguel Ángel LópezEgea. Servici de la Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València.

14.-Barraques de Cul de Mona en el Palmar. Servici de la Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València.

15.-Plaça del Palmar. Servici de la Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València.

16.- Coent en el forn morú. Servici de la Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València.

17.- Transport de la collita d’arròs. Miguel Ángel López-Egea. Servici de la Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València.

18.- Dona, ànecs i vivers d’anguiles. Servici de la Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València.

19.- Hòmens, xiquet i gos amb barca. Biblioteca Valenciana.

20.- Canal en els arrossars. Biblioteca Valenciana 21.- Embreant barques en un sequer, junt amb barraques de cul de mona. Servici de la Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València.

22.- Construcció d’una barca. Catarroja. Toni Torregrossa. Museu Valencià d’Etnologia 23.- Fuster de ribera construint una barca. Catarroja. Toni Torregrossa. Museu Valencià d’Etnologia 24.- Fuster de ribera construint una barca. Catarroja. Toni Torregrossa. Museu Valencià d’Etnologia 25.- Barques. Museu Valencià d’Etnologia 26.- Barques en l’Albufera. Toni Torregrossa. Museu Valencià d’Etnologia 27.- Barca i barquet. Museu Valencià d’Etnologia 28-29-30-31.- Barca. Toni Torregrossa. Museu Valencià d’Etnologia 32.- Pesca en l’Albufera. Museu Valencià d’Etnologia 33.- Pescant amb xarxes en els canals. Museu Valencià d’Etnologia 34.- Pesca en l’Albufera. Museu Valencià d’Etnologia 35.- Dones caçant. Biblioteca Valenciana 36.- Grup de cacera. Biblioteca Valenciana 37.- Un puesto en l’empavesada. Sueca. Museu Valencià d’Etnologia 38.- Caça amb bots – reclams - Sueca. Museu Valencià d’Etnologia 39.- Barca carregada amb gavelles d’arròs, arribant a port. Biblioteca Valenciana 40.- Barca terrera amb aixada de mànec llarg. Mora Carbonell.

Col·lecció Tívoli 41.- Descarregant la barca. Col·lecció José Aleixandre. Museu Valencià d’Etnologia 42.- Càrrega de gra camí del molí. Museu Valencià d’Etnologia 43.- Transport de persones. Biblioteca valenciana 44.- Activitats de l’Associació de Vela Llatina de Catarroja 45.- Esmorzar de l’Associació de Vela Llatina de Catarroja 46.- Cursos de l’Associació de Vela Llatina de Catarroja 47.- Esmorzar de l’Associació de Vela Llatina de Catarroja 48-49-50-51.- Proves de l’Associació de Vela Llatina de Silla 52.- Proves de l’Associació de Vela Llatina de Catarroja 53.- Centre Cultural La Beneficència. Heino Kalis 54.- Exposició Pasen y Vean. Eusebio López 55.- Exposició “La ciutat viscuda”. Museu Valencià d’Etnologia 55.- Restauració de peces. Museu Valencià d’Etnologia 56.- Treballs de memòria oral. Museu Valencià d’Etnologia 57-58-59-60 Procès de restauració d’un barquet de l’Albufera. Museu Valencià d’Etnologia

79

Catàleg d’objectes

Navegar

Falucho “El Roig”

Barca de pesca “Cabanyal”

Barca de bou “Crist del Salvador”

Fusta, metall i fibra vegetal

Fusta, metall i fibra vegetal

Fusta, metall i fibra vegetal

Model en grandària reduïda d’un falutx. Embarcació costanera de guerra o mercant de casc lleuger, arborada amb un pal major inclinat cap a popa i una messana vertical darrere del botaló per al floc, en ambdós pals hissava veles llatines.

S’utilitzava principalment per al tràfic de cabotatge. L’eslora oscil·lava entre 15 i 20 metres

Model en grandària reduïda d’una barca de pesca. Aquesta embarcació és un llaüt, semblant al falutx, té un pal amb vela llatina, i l’eslora és de 15 a 20 metres. És típica del Mediterrani, s’emprava en la pesca de bou

Model en grandària reduïda d’una barca de bou.

Embarcació típica de la costa valenciana, on es practica aquest tipus de pesca a gran escala, que consisteix a pescar amb dues barques arrossegant les seues xarxes pel fons, com els bous (bous) amb l’aladre. Són embarcacions semblants als falutxos però amb un sol pal molt inclinat a proa, una gran vela llatina i un floc

Últim terç del segle XX Autor: Joan J. Rosaleny i Romero

Primer terç del segle XX Autor: Anónimo Ajuntament de València

Segona meitat del segle XX

Joan J. Rosaleny i Romero

Autor: Cayetano Barcelona

Xabec “Indiscret”

Goleta “El Palleter”

Fusta, metall i fibra vegetal

Fusta, metall i fibra vegetal

Model en grandària reduïda d’un Xabec.

Embarcació de cabotatge, de la família de les galeres amb una capacitat entre 30 i 60 tones, va sorgir en el segle XV i va perviure fins al segle XIX. És una barca típica del Mediterrani, es desplaçava per mitjà de rems i a vela, el seu aparell constava de tres pals que portaven vela llatina o triangular.

Model en grandària reduïda d’una goleta.

D’origen nord-americà es va difondre per Europa a finals del segle XVIII. És una embarcació fina i rasa, amb una capacitat de cent tones.

La goleta tradicional porta en el seu aparell focs i veles àuriques o de ganivet (cangreges i escandaloses)

Segona meitat del segle XX

Autor: Joaquín López Martínez

Autor: Rodolfo Pardo Vera

Ajuntament de València

Ajuntament de València

Segona meitat del segle XX

Ajuntament de València

Barca de bou “Concha Peiró” Fusta, metall i fibra vegetal Model en grandària reduïda d’una barca de bou.

Embarcació típica de la costa valenciana, on es pràctica aquest tipus de pesca a gran escala, que consisteix a pescar amb dues barques arrossegant les xarxes pel fons, com els bous (bous) amb l’aladre. Són embarcacions semblants als falutxos però amb un només pal molt inclinat a proa, una gran vela llatina i un floc Segona meitat del segle XX Autor: Joaquín López Martínez Ajuntament de València

83

Construir la barca - traçat

Esquadra

Compàs

Plantilles de calafat

Fusta

Metall, fusta i grafit

Descripció/funció: ferramenta amb forma de ela en angle de 90 graus. Utilitzada per a quadrar en angle recte

Ferramenta que utilitza el mestre d’aixa per al traçat de circumferències i per a fer mesuraments. Emprat en la fase de traçat.

Fusta, cartó o semblant

Segona meitat del segle XX

Segona meitat del segle XX

Són els patrons que serveixen de model per a elaborar les distintes peces de l’embarcació.

Normalment el mestre d’aixa utilitza plantilles d’antigues embarcacions

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Finals del segle XX Joan J. Rosaleny i Romero

Plomada Metall i fibra vegetal Consisteix en un pes metàl·lic de plom que penja de l’extrem d’un cordell, serveix per a comprovar la verticalitat d’un element Finals del segle XX Joan J. Rosaleny i Romero

Compàs

Falsa escuadra

Escuadra

Metall (ferro)

Fusta

Fusta

Ferramenta que utilitza el mestre d’aixa per al traçat de circumferències i per a fer mesuraments

Ferramenta formada per dues peces articulades. Utilitzada per a quadrar en angle recte

Segona meitat del segle XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Segona meitat del segle XX

Ferramenta amb forma de te en angle de 90 graus. Utilitzada per a quadrar en angle recte Segona meitat del segle XX Museu Valencià d’Etnologia

85

Construir la barca - tall

Aixa de peu

Aixa de mà

Barrina

Fusta i metall

Fusta i metall

Metall

Ferramenta de mestre d’aixa semblant a una destral, està composta per un mànec de fusta i un tall o full de metall, s’utilitza per a llaurar i desbastar fustes de gran tamany. En l’Albufera, esta ferramenta dóna nom a l’ofici, el mestre d’aixa

Ferramenta de mestre d’aixa semblant a una destral, està composta per un mànec de fusta i un tall o fulla de metall, s’utilitza per a llaurar i desbastar fustes de xicotet tamany. A l’Albufera, aquesta eina dóna nom a l’ofici, el mestre d’aixa Segona meitat del segle XX

Ferramenta de mestre d’aixa, composta per una tija metàl·lica amb l’extremitat llaurada a forma de caragol rematat amb una punta molt aguda.

Penetra en la fusta per pressió i rotació, serveix per a trepar la fusta i posteriorment introduir caragols o semblants

Segona meitat del segle XX

Museu Valencià d’Etnologia

Segona meitat del segle XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Barrina

Barrina

Fusta i metall

Metall

Ferramenta de mestre d’aixa, composta per una tija metàl·lica amb l’extremitat llaurada a forma de caragol rematat amb una punta molt aguda.

Penetra en la fusta per pressió i rotació, serveix per a trepar la fusta i posteriorment introduir caragols o semblants

Ferramenta de mestre d’aixa, composta per una tija metàl·lic amb l’extremitat llaurada a forma de caragol rematat amb una punta molt aguda, té mànec de subjecció de fusta. Penetra en la fusta per pressió i rotació, serveix per a trepar la fusta i posteriorment introduir caragols o semblants

Segona meitat del segle XX Museu Valencià d’Etnologia

Filaberquí

Serra

Fusta i metall

Fusta, metall i fibra vegetal

Instrument format per una barra de ferro en espiral que en la seua part superior té un pom de fusta giratori. El mestre d’aixa l’utilitza per a penetrar en la fusta per pressió i rotació, per facilitar la introducció de caragols o semblants

Ferramenta de mestre d’aixa composta per una làmina fina dentada i un bastidor de fusta que en permet el maneig. S’utilitza per a tallar peces de fusta

Segona meitat del segle XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Segona meitat del segle XX Museu Valencià d’Etnologia

Segona meitat del segle XX

87

Construir la barca - tall

Parafusa

Xerrac

Raspall-Garlopa

Metall i fusta

Fusta i metall

Fusta i metall

Ferramenta de mestre d’aixa, està composta per un mecanisme metàl·lic, en la part inferior es troba el receptacle de broques, al centre un mecanisme circular que provoca el moviment de la broca i en la part superior hi ha un pom que en facilita la subjecció. Serveix per a trepar la fusta i posteriorment introduir caragols o semblants

Ferramenta de mestre d’aixa composta per una làmina dentada i una empunyadura lateral de fusta que en permet el maneig. S’utilitza per a tallar peces de fusta

Descripció/funció: ferramenta de mestre d’aixa de forma rectangular amb la superfície inferior plana i empunyadura lateral. S’empra per a igualar superfícies de fusta

Segona meitat del segle XX

Segona meitat del segle XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Puntacorrent

Raspall-Garlopa

Metall i fusta

Fusta i metall

Ferramenta manual de fusteria. Es compon d’un full de metall amb boca formada per un bisell i mànec de fusta. Serveix per a fer talls, mosses i rebaixos, per a això s’ajuda d’una maça

Ferramenta de mestre d ́aixa de forma rectangular amb la superfície inferior inclinada, no té una empunyadura lateral. S’empra per a igualar superfícies de fusta

Segona meitat del segle XX

Museu Valencià d’Etnologia

Segona meitat del segle XX Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Raspall-Garlopa Fusta i metall Ferramenta de mestre d’aixa de forma rectangular amb la superfície inferior plana, té una empunyadura en la seua part superior. S’empra per a igualar superfícies àmplies de fusta Segona meitat del segle XX Museu Valencià d’Etnologia

89

Construir la barca - ensamblatge

Martells Metall i fusta Ferramenta de metall i fusta, emprada per a clavar per xoc o percussió claus i reblades o subministrar a altres eines de tall o modelatge energia per a la seua tasca Segona meitat del segle XX Museu Valencià d’Etnologia Joan J. Rosaleny i Romero

Claus

Perns

Sargenta-gat

Metall

Metall

Utensili de ferro de forma allargada, punxegut per un extrem i amb cap en l’altre, que serveix per a unir dues peces

Peça metàl·lica amb forma cilíndrica allargada, que per un extrem acaba en un cap, generalment prismàtic, i en l’altre extrem té una rosca, en la qual es caragola una femella

Metall i fusta

Segona meitat del segle XX Joan J. Rosaleny i Romero

Últim terç del segle XX

Instrument de ferro format per dues peces, una fixa i una altra mòbil que formen esquadra, i que s’estrenyen o s’afluixen per mitjà d’un caragol d’espiral que es maneja des del mànec. Serveix per a subjectar les peces

Joan J. Rosaleny i Romero

Últim terç del segle XX Museu Valencià d’Etnologia

91

Construir la barca - calafatar

Maça Fusta Ferramenta de fusta, emprada per a subministrar l’energia necessària per a introduir l’estopa en les juntes amb l’ajuda dels ferros de calafatar Segona meitat del segle XX Joan J. Rosaleny i Romero

Martell de calafat Metall i fusta Eina de fusta i metall, emprada per a subministrar l’energia necessària per a introduir l’estopa en les juntes amb l’ajuda dels ferros de calafatar Últim terç del segle XX Joan J. Rosaleny i Romero

Ferros de calafatar Metall Són eines metàl·liques amb les quals el calafat introdueix l’estopa colpejant-la amb el martell o la maça. Alguns autors denominen a aquest ferro “calafat” Segona meitat del segle XX Joan J. Rosaleny i Romero

93

Anar al camp - agricultura

Tragella

Aixada

Aixadeta

Fusta i metall

Metall i fusta

Metall i fusta

Ferramenta agrícola utilitzada per a aplanar o igualar la terra amb l’ajuda de tracció animal, d’un o dos cavalls

Ferramenta agrícola que consisteix en una làmina o pala rectangular de ferro per un costat tallant i per l’altre un anell que subjecta un mànec de fusta

Ferramenta agrícola que consisteix en una làmina o pala rectangular de ferro per un costat tallant i per l’altre un anell que subjecta un mànec de fusta

Museu Valencià d’Etnologia

s. XX

s. XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Didals

Falç-Corbella de desbarbar

Falç-Corbella

Fibra vegetal i cuiro

Fusta i metall

Fusta i metall

peça composta per dues fundes allargades de cuiro amb forma de dits, units per un cordó.

La seua funció és la protecció dels dits en l’exercici de l’activitat agrícola, en aquells moments en què hi ha risc de tall com en la sega

Ferramenta agrícola, composta d’un full acerat i corbat fixada en un mànec de fusta. Serveix per a tallar les arrells de les garbes d’arròs

Ferramenta agrícola, composta d’un full acerat i corbat fixada en un mànec de fusta. Serveix per a tallar l’arròs

s. XX

s. XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

s. XX

s. XX Museu Valencià d’Etnologia

Falç-Corbella d’herba

Soquetes

Fusta i metall

Fusta

Eina agrícola, composta d’un full acerat i corbat fixada en un mànec de fusta

Ferramenta agrícola que consisteix en un guarda mans. El segador l’usa per a la seua mà esquerra, deixant lliure el polze, d’aquesta manera es protegeix de possibles talls amb la falç

s. XX Museu Valencià d’Etnologia

s. XX Museu Valencià d’Etnologia

95

De cacera - caça

Reclams cacera

Cartutxera

Fusta, metall i fibra vegetal

Cuiro i metall

Són cimbells o figures esquemàtiques i realistes d’aus de l’Albufera, fetes en fusta, en alguns casos de palmera, que s’ancoren per mitjà de ploms que pengen d’un cordell que se subjecta al cimbell. Serveixen de reclam a les aus. A l’Albufera es denominen bots

Part de la indumentària del caçador, utilitzada per a guardar els cartutxos, facilitant el seu ús i protegint-los de la humitat o de la seua deflagració s. XX Josep Antoni Lluesma Espanya

s. XX Museu Valencià d’Etnologia

Contenidor de pólvora

Cartutxos

Omplidor de pólvora

Metall

Material sintètic i metall

Asta i metall

Utensili de caça, utilitzat pel caçador per a guardar la pólvora amb l’objecte de protegir-la de l’aigua i d’agents que provoquen la seua deflagració

És una part imprescindible de l’activitat cinegètica junt amb l’escopeta. Consisteix en un cilindre que conté material explosiu que serveix per a abatre les aus. El caçador els guarda a la cartutxera

Utensili de caça, realitzat amb asta de bòvid i metall, utilitzat pel caçador per recarregar de pólvora l’escopeta

Primera meitat del s. XX

Primera meitat del s. XX Josep Antoni Lluesma Espanya

Museu Valencià d’Etnologia

Primera meitat del s. XX

Xiulet

Escopeta

Reclams de cacera

Fusta

Fusta i metall

Fusta, metall i vidre

Instrument buit que en bufar reprodueix un so semblant al grall de les aus, atraient-les cap al caçador. El caçador utilitza diversos xiulets depenent de les preses. És un reclam com el cimbell i l’arròs

És una part imprescindible de l’activitat cinegètica junt amb els cartutxos. És una arma de foc d’un o dos canons muntats en una caixa de fusta

Figura realista d’un ànec de l’Albufera. En la part inferior figura el cognom del propietari: Bru

Primera meitat del s. XX

Josep Antoni Lluesma Espanya

Josep Antoni Lluesma Espanya

Josep Antoni Lluesma Espanya

Primera meitat del s. XX

s. XX Salvador Calabuig i Sorlí

97

Terra que va, terra que ve - construcció

Tallant Fusta i metall Ferramenta semblant a una pala, composta d’una làmina o full pla tallant i un mànec.

Serveix per a tallar els denominats gassons o gleves (terrossos) per als aterraments de l’Albufera Segona meitat del s. XX. Museu Valencià d’Etnologia

Llegona

Aixà de mànec llarg

Metal y madera

Fusta i metall

Ferramenta que consisteix en una làmina o pala pseudoquadrada de ferro per un costat tallant i per l’altre una tija que subjecta un mànec de fusta. Utilitzat per a remoure i extraure la terra

ferramenta de dragar, composta d’un full corbat subjectat en un mànec cilíndric allargat, amb una longitud aproximada de tres a quatre metres. S’utilitzava per a l’extracció de fang i granit

Segona meitat del s. XX

s. XX

Museu Valencià d’Etnologia

Miquel Martí Villanueva

99

Anar de pesca - pesca

Canya de pescar

Gamber

Moneta

Fusta, metall i material sintètic

Fusta, metall i fibra vegetal

Vímet i fibra vegetal

Aparell de pesca, composta per un mànec cilíndric de fusta o canya amb un fil subjectat del qual penja un ham, on es posa l’esquer

Aparell de pesca utilitzat per a pescar gambeta, consisteix en un cércol de metall que sosté una bossa, embut o mànega de xarxa molt atapeïda que dificulta la fugida de les gambes i un mànec allargat de fusta

És una xarxa cònica amb cércols de vímet (tres en aquest cas) amb un sistema d’embuts concèntrics de malla on una vegada dins l’anguila no pot eixir com no siga manualment. Es calen en una canya acanada a la qual es lliguen per una corda i queden lliures per l’altre costat.

S’utilitza per a pescar principalment anguiles

Segona meitat del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

Segona meitat del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

Segona meitat del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

Mornell Vímet i fibra vegetal És una xarxa cònica amb cércols de vímet (quatre en aquest cas) amb un sistema d’embuts concèntrics de malla, on una vegada dins el peix no pot eixir com no siga manualment.

S’utilitza per a pescar qualsevol tipus de peixos, amb ell es realitzen diversos tipus de pesca, com per exemple la del petard Segona meitat del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

Redolí “Cap en terra de la Sanxa” en los años 30-40 Fusta, material sintètic i fibra vegetal Un dels tipus de pesca de l’Albufera és el revaig doldre, exclusiva de la Comunitat de Pescadors del Palmar, que es realitza en un lloc fix de calada de la xarxa, en la qual diversos pescadors col·loquen paraderes (comportes) que són xarxes perpendiculars al fons, subjectades a grosses i llargues estaques de fusta (estacons), que no capturen si no que detenen els peixos, en elles es calen mornells, mornelles, mornellots i gànguils, que són xarxes còniques on una vegada dins el peix no pot eixir com no siga manualment Finals del s. XX Domingo Bru Sevilla

101

Anar de pesca - pesca

Cistella de palangre

Cistella de palangre

Cistella de palangre

Fibra vegetal, cotó i material sintètic

Fibra vegetal, algodón y material sintético

Fibra vegetal, algodón y material sintético

És una cistella circular la base de la qual és un entramat de xarxa de material sintètic, sobre ella s’alça una estructura de perfil corb de fibra vegetal i cotó, en ella es diposita el material del palangre, per aquest motiu rep el seu nom. El palangre és un tipus de pesca que consisteix en una corda de deu metres subjectada a dues canyes de la qual pengen fils amb hams amb esquer de gamba, granota...

És una cistella circular la base de la qual és un entramat de xarxa de material sintètic, sobre ella s’alça una estructura de perfil corb de fibra vegetal i cotó, en ella es diposita el material del palangre, per aquest motiu rep el seu nom. El palangre és un tipus de pesca que consisteix en una corda de deu metres subjectada a dues canyes de la qual pengen fils amb hams amb esquer de gamba, granota...

És una cistella circular la base de la qual és un entramat de xarxa de material sintètic, sobre ella s’alça una estructura de perfil corb de fibra vegetal i cotó, en ella es diposita el material del palangre, per aquest motiu rep el seu nom. El palangre és un tipus de pesca que consisteix en una corda de deu metres subjectada a dues canyes de la qual pengen fils amb hams amb esquer de gamba, granota...

Segona meitat del s. XX

Segona meitat del s. XX

Segona meitat del s. XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Anguilera

Anguilera

Ceràmica

Cerámica

Es tracta de cànters amb uns orificis menuts que impedeixen que l’anguila se’n fuja per ells.

S’utilitzaven per a mantindre vives les anguiles després de la seua pesca. El seu ús s’estén per tota l’Albufera

Es tracta de cànters amb uns orificis menuts que impedeixen que l’anguila se’n fuja per ells.

S’utilitzaven per a mantindre vives les anguiles després de la seua pesca. El seu ús s’estén per tota l’Albufera

Segona meitat del s. XX

Segona meitat del s. XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Xarxa

Xarxa

Contrapés de xarxa

Fibra vegetal

Fibra vegetal

Barro cocido y material acrílico (poliéster)

Aparell fet de fils, cordes o fils d’aram travats en forma de malla.

Aparell fet de fils, cordes o fils d’aram travats en forma de malla.

Utilitzat en diversos tipus de pesca, com per exemple tir de trasmall o tir pla

Utilitzat en diversos tipus de pesca, com per exemple tir de trasmall o tir pla

Complement de la xarxa que consisteix en un pes que n’equilibra un altre, d’aquesta manera neutralitza l’acció

Segona meitat del s. XX

Segona meitat del s. XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Segona meitat del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

103

Portar i endur-se’n - transport

Tonell

Tonell

Cànter

Fusta i metall

Fusta i metall

Ceràmica i suro

Contenidor de sòlids i líquids, dedicat al transport. Normalment s’utilitza per a productes amb un volum important

Contenidor de sòlids i líquids, dedicat al transport. Normalment s’utilitza per a productes amb un volum important

Primera meitat del s. XX

Primera meitat del s. XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Recipient contenidor de líquids, generalment utilitzat per al transport. És una peça de perfil curvilini amb eixamplament en la carena, té base plana, coll cilíndric amb obertura circular i dues anses Primera meitat del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

Garrafa

Garrafa

Fibra vegetal (Vímet), vidrio y corcho

Fibra vegetal, vidre i suro

Contenidor de líquids. Consta d’una botella de cos globular amb coll recte amb dues anses, embolicada en vímet

Contenidor de líquids. Consisteix en una botella de cos curvilini de base ovalada i amb muscle pla, embolicada en fusta

Primera meitat del s. XX

Primera meitat del s. XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Garrafa Fibra vegetal, vidre i suro Contenidor de líquids. Consisteix en una botella de cos curvilini de base ovalada i amb muscle pla, embolicada en fusta Primera meitat del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

105

Portar i endur-se’n - transport

Cistella

Cistella

Botella

Fibra vegetal (mimbre)

Fibra vegetal (mimbre)

Vidre, metall i material sintètic

Recipient de base plana amb parets curvilínies amb dues anses laterals. S’utilitzava per a transportar productes

Recipient de base plana amb parets curvilínies amb una ansa superior. S’utilitzava per a transportar productes

Principis del s. XX

Principis del s. XX

Contenidor de líquids. Es tracta d’un recipient de base lleugerament còncava amb parets rectes i coll i vores rectes. És una peça policromada, amb el logotip de Flor de València (gasosa)

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Caixa

Caixa

Fusta

Fusta

És un recipient de base plana rectangular amb parets rectes i orificis laterals per agafar-la.

S’utilitzava per a transportar productes

És un recipient de base plana rectangular amb parets rectes i orificis laterals per agafar-la.

S’utilitzava per a transportar productes

Segona meitat del s. XX

Segona meitat del s. XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Maleta

Maleta

Metall, fusta, cuiro i fibra vegetal

Metall, fusta, fibra vegetal (cotó) i material sintètic

Contenidor d’objectes. Es tracta d’una estructura rectangular amb tancaments laterals i anses per a facilitar el seu transport. Serveix per a transportar materials, roba i efectes personals Segona meitat del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

Segona meitat del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

Contenidor d’objectes. Es tracta d’una estructura rectangular amb tancaments laterals i anses per a facilitar el seu transport. Serveix per a dur materials, roba i efectes personals Segunda mitad del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

107

Navegar a l’Albufera

Rems

Perxa

Fusta

Madera y metal

Consisteixen en un instrument allargat amb eixamplament en l’extrem de forma rectangular.

Serveix per a impulsar l’embarcació manualment en els moments en què la climatologia no permet l’ús de la vela

Aparell de la barca amb forma cilíndrica allargada acabada en ve, serveix per a impulsar l’embarcació manualment en els moments en què la climatologia no permet l’ús de la vela

Segona meitat del s. XX

Museu Valencià d’Etnologia

Museu Valencià d’Etnologia

Segona meitat del s. XX

109

Navegar a la Albufera

Vela llatina Cotó Llenç de cotó triangular utilitzat per a fer avançar el barquet Principis del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

Barquet Fusta i metall Embarcació de xicotet tamany, uns 4 m. d’eslora i fons pla, utilitzat a l’Albufera Principios del s. XX Museu Valencià d’Etnologia

111