Nati Roca i Josep Carmona, 30 anys de geganters

Han combinat la cultura popular amb una vida d’esforç i treball en un Ripollet que va haver de superar la brutal postguerra fins al poble actual

Els conec des de fa un munt d’anys, a la Nati Roca i el Josep Carmona. Tants com anys tenen n’Elisenda i en Pere, els gegants de Ripollet. Junts i amb la resta de la colla, vam participar en un munt de festes i celebracions al poble i arreu. Un servidor va deixar la colla i ells seguiren, acompanyant als més alts del poble, allà on convingué. 30 anys de dedicació als gegants, a la cultura popular. Els veig habitualment pel poble, passejant i fent-la petar amb els uns i els altres. Un dia els dic que vull dedicar-los un article a la revista Ripollet al Dia. Quedem al «meu despatx» (la terrassa d’El Cultural) , tot i que em diuen que ells han viscut una vida normal, que no ha destacat en res de les vides d’altres de la seva generació. Vosaltres jutjareu, en acabar de llegir aquest text.

Ambdós tenen 86 anys. La Nati va néixer a Ripollet i en Josep, a Cardona. Focalitzo en l’arribada d’en Josep al poble, de ben menut. Una decisió de la seva mare, que s’havia de fer càrrec tota sola de 3 caganius amb 1 any i mig de diferència entre ells. El pare feia de miner a Cardona i va haver de fugir després del triomf dels feixistes. Decisió dolorosa que va comportar un trencament total amb la família.

La mare, com en moltes d’altres famílies, va haver de tirar endavant. I va decidir anar a Cerdanyola del Vallès, al carrer del Nord, just al costat de l’estació del tren. Un fet molt important, perquè la mare d’en Josep feia l’estraperlo. És a dir, en època de mancança d’aliments i de cartilles de racionament, hi havia qui es guanyava alguns calerons anant a buscar nodriment directament als pagesos i el portaven a les ciutats, on es venia al mercat negre. Un tiet d’en Josep, resident a Tàrrega, cercava els aliments que portarien petits estraperlistes com la mare d’en Josep, cap a les grans ciutats. La Guàrdia Civil s’encarregava de fer la guitza a aquestes persones, requisant-los el que podien. Jugaven al gat i a la rata. En Josep recorda haver-se barallat a pedrades amb els del tricorni. De vegades hi havia qui ajudava als estraperlistes pujant al tren a la parada de Sabadell. O

Foto 1 - La Nati i el Josep amb els gegants del poble

Foto 2 - La Nati, en la seva etapa escolar

Foto 3 - Ball seguit a l’envelat de la Festa Major. Any 1957

Foto 4 - En Josep va treballar de teixidor i Foto 5 - La Nati treballava d’ordidora. A la imatge, amb unes companyes

Foto 6 - Nati mare i Nati filla, junt amb en Josep, a la mítica atracció de la Festa Major, Látigo bé quan arribaven a l’alçada de l’antic pas a nivell del carrer de Sant Francesc de Cerdanyola del Vallès, avui desaparegut, llençaven els fardells de menjar per la finestra en una zona de vegetació densa. Després només calia recollir-los. Ara es fa difícil imaginar aquella vida grisa, amb molta gana i una gran repressió dels malànimes dels feixistes. Eren situacions difícils, amb tocs que ben bé podrien aparèixer en una pel·lícula de Berlanga: un dels guàrdies civils que revisaven els trens de l’estraperlo era cunyat de la mare d’en Josep!

L’ESCOLA

La Nati confessa que li agradava molt, l’escola. Tant que s’escapava de casa seva i se n’hi anava. La mestra no la volia, allà. La feia seure en una cadireta. Fins que arribava sa mare, que ho sabia, i l’anava a buscar. Les seves mestres van ser doña Carmen, doña Maria i doña Rosa Va anar a l’escola nacional, l’actual Anselm Clavé. Dels 4 als 14 anys. Explica que com moltes altres dones, la seva vida “estava programada” per casar-se i tenir fills. No es contemplava que estudiessin. El seu germà va estudiar a Ca la senyora Encarnació, l’escola de prestigi del poble. En Josep va estudiar a cal Baster, al barri del Pont Vell. “No m’agradava l’escola”, confessa. Fins al punt que la seva àvia el portava a estudi i abans que arribés a casa ell ja s’havia escapat per la finestra del centre. Sa mare va insistir perquè estudiés i el va anar a unes classes particulars, amb l’Araceli, de Can Puigmartí a l’avinguda de Prat de la Riba.

Ordidora I Teixidor

Un cop finalitza l’etapa escolar ambdós anaren a treballar. A Can Marcet, a Sabadell. Ella, d’ordidora. Ell, de teixidor. Després entraren a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripollet, on es van conèixer, s’enamoraren, es prometeren i es casaren. L’any 1961. Tenen dos fills: Nati i Agustí. I dos néts: Bernat i Núria

La vida en comú la començaren a casa de la mare d’en Josep, a Barberà del Vallès. Allà hi romangueren 2 anys. Es guanyaven bé la vida. El tèxtil anava com un tro i ells rebien, cadascun, un sou de 1000 ptes. a la setmana. Eren afortunats. Molts d’altres decidiren marxar a l’estranger a guanyar-se la vida perquè les coses no els anaven bé. Ells, en Josep i na Nati, decidiren emigrar malgrat que no els feia falta. Alemanya va ser el destí escollit. Allà hi anà en Josep amb el seu germà i en Tupinamba

Trobaren feina a Langenberg. Els seus oficis i el coneixement dels talers alemanys que ja usaven a Sabadell i Ripollet van ser la millor “recomanació” per treballar-hi. S’hi passaren 9 anys. Expliquen que “vivíem bé”. Però Ripollet tirava i els nens encara eren petits, sense possibilitat que establissin arrels.

En tornar, en Josep va treballar a la Mir Miró com a teixidor. I la Nati va dirigir una drogueria al carrer de Sant Salvador, que va romandre oberta 24 anys.

Jubilats, expliquen que han pogut viatjar, una de les seves grans afeccions. No enyoren els temps passats. El poble canvia: això és una realitat. Repregunto. Em diuen que potser recorden especialment la Festa Major d’abans. Amb l’envelat, les passejades amb les amigues i els amics, les atraccions .. amb un record especial per al Látigo, mítica atracció situada ben a prop de la casa dels Roca. No idealitzen el passat. El seu passat, que parafrasejant al trobador, no va ser ni millor ni pitjor. Va ser el seu. L’entomaren tal com va arribar, vivint-lo intensament.

Periodista