MOCIÓ PROPOSTA D’ESTUDI D’UNA TAXA D'AIGÜES SUMPTUÀRIES ATÈS QUE: Estem en una situació d’ Emergència Climàtica, declarada recentment per l’ajuntament, amb les conseqüències negatives sobre la disponibilitat d’aigua dolça al planeta que preveuen els estudis científics. L’increment global de pressió fiscal es mantindrà aquest any, en promig, per sota de l’IPC, fet que probablement comportarà una reducció d’ingressos municipals. La propera implementació de la Tarifació Social provocarà molt probablement una altra reducció en els ingressos municipals que podria deteriorar els serveis que presta l’ajuntament, fent-se necessari compensar aquesta reducció d’ingressos. Els ajuntaments, en la seva qualitat d’Administració pública, tenen potestat tributària (Article 4, apartat 1-b de la Llei Reguladora de les Bases de Règim Local - LRBRL) i, a més, li correspon al Ple la determinació dels recursos propis de caràcter tributari (Article 22, apartat 2-e de la LRBRL). El proveïment d’aigua potable és competència municipal (Article 25, apartat 2-c, de la LRBRL i Article 26, apartat 1-a de la mateixa) i que, en tot cas, l’aigua és un bé públic i un dret essencial que cal preservar: “El juliol de 2010, l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar una resolució en la qual es reconeixia que” el dret a l’aigua potable i el sanejament és un dret humà essencial per al ple gaudi de la vida i de tots els drets humans “(A/RES/64/292). Dos mesos després, el setembre de 2010, el Consell de Drets Humans (CDH) va confirmar aquest dret aclarint-ne els fonaments, va concretar que forma part del dret internacional i va confirmar que és legalment vinculant per als estats signants del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de 1966 (PIDESC) (A/HRC/RES/15/9). Posteriorment, el novembre de 2010, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (CDESC) va publicar una declaració en la qual es posava l’accent en el sanejament com a component indispensable del dret a un nivell de vida adequat, però que també està íntegrament relacionat amb els drets a la salut i l’habitatge, contribuint així a un major reconeixement del sanejament com un dret diferenciat (4 E/C.12/2010/1). Més recentment, l’Assemblea General de Nacions Unides ha aprovat successives resolucions reafirmant-ne el reconeixement del dret humà a l’aigua i al sanejament el desembre de 2013 (A/RES/68/157) i el desembre de 2015 (A/ RES/70/169), i el CDH va fer el mateix l’octubre de 2016 (A/HRC/RES/33/10). Aquestes resolucions han culminat un procés dins de l’ONU pel qual l’accés a l’aigua sempre s’havia considerat determinant per a disposar d’un nivell de vida adequat. D’aquesta manera, s’han confirmat i reconegut els drets a l’aigua i al sanejament com a obligacions jurídicament vinculants per a tots els estats signants del PIDESC i d’altres tractats de drets humans.”1 (1) 1
Pàgina 127 del document annex
Les entitats municipals tenen capacitat per gestionar tributs propis (Article 5 de la LRBRL )i per a establir taxes per qualsevol supòsit d’utilització privativa o aprofitament especial del domini públic local, i en particular pel cas de balnearis i altres gaudis d’aigües no consistents en l’ús comú de les públiques (l’Article 20, apartat 3-c, de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals -LRHL). Es proposa la creació d’una Taxa Municipal d’Aigües Sumptuàries que gravi la retenció d’aigua corrent en piscines d’ús privat. ACLARIMENTS Sobre el fet imposable. Encara que l’Impost de Béns Immobles (IBI) ja contempla un increment de tipus impositiu pel fet de disposar de construccions accessòries que revaloritzen una propietat com és el cas d’una piscina, l’aigua que aquesta conté no és, evidentment, part integrant de la infraestructura física imprescindible de la construcció. Així doncs, l’aigua continguda en la piscina no és pròpiament un immoble sinó, en tot cas, un tipus molt especial de mobiliari que, per tant, no forma part del fet imposable. Per una altra banda, encara que per a facilitar la facturació del servei de distribució d’aigua corrent, l’aigua es facturi en funció del volum d’aigua consumit, el que realment es paga és el servei de captació, control de potabilitat i distribució, es a dir, el servei, no les molècules d’aigua en sí mateixes. És el mateix que passa amb l’electricitat. Com en el cas de l’aigua, allò que paguem per l’energia ho fem per tal de cobrir el servei de transformació i distribució d’aquesta encara que, per conveniència, comptem els Kw-hora que consumim. Així doncs quan paguem el rebut de l’aigua, encara que paguem pel sobre-consum, no estem pagant pel bé material com a possessió, sinó pel servei i els costos associats a aquest. En definitiva, el fet de retenir un bé públic la disponibilitat del qual, a més, és un dret universal reconegut per l’ONU, és un luxe que podria ser gravat fiscalment com a política de solidaritat amb aquells que tenen dificultats per fer efectiu aquest dret i com a mesura de restitució de l’equilibri ecològic dels sistemes hidrodinàmics. Totes les piscines privades d’instal·lació fixa haurien de estar gravades amb aquesta taxa municipal. Les piscines públiques, atesa la seva condició de servei social i/o esportiu assimilable a l’ús comú de les (aigües) públiques a què es refereix l’Article 20, apartat 3-c, de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, estarien exemptes d’aquesta taxa. Quota S’establiria en funció de la superfície de la piscina (S) multiplicada por un factor corrector variable (F). El factor corrector dependrà de la tipologia de la finca (habitatge unifamiliar, plurifamiliar, cases pareades, edifici amb comunitat de veïns, etc.) i del número de persones empadronades en l’habitatge o finca corresponent. Caldrà fer l’estudi corresponent. Q[€]=S[m2] x F[€/m2]
Per a fer el càlcul de la superfície (S) es poden fer servir els sistemes d’informació geogràfica i cadastral disponibles (Google Earth, SITMUN, etc.). Per tal de facilitar l’aplicació de l’impost, es podria bonificar una part d’aquest a aquells propietaris de piscines que, durant un periode de carència comuniquin per iniciativa pròpia la superfície corresponent. ACORD DEL PLE: Tenint en compte, finalment, que totes les prerrogatives legals corresponents als municipis abans citades han estat transferides per la Llei 31/2010, del 3 d’agost, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Com a conseqüència de tot l’anteriorment exposat, el Ple de l’Ajuntament de Sant Just Desvern insta al govern municipal a elevar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (a través del Consell d’Alcaldes o del sistema que es consideri més eficaç) la sol·licitud de fer un estudi en profunditat sobre la viabilitat tècnica i jurídica d’implantar una nova Taxa d’Aigües Sumptuàries. Taxa que gravaria la utilització privativa i solaç d’un dret i alhora bé públic com és l’aigua.