El Pitroig
El Pitroig Número 3
Índex Carta de la Cap de Colla Cròniques Diades de Primavera Crònica del pd6f amb Folren, per Folren, tambéconegut com a Floren, que es diu David. Marione al hable Intercasteller VS Olimpiades Odisea a l’Esquirolet Altos Vuelos time Comi Amabilitat Himne trempat És l’hora del test by Alba Arenas
El Pitroig
Novatx 2016-2017 Carta de la Presidenta Lilo and Stich Sudo de posar les pàgines que em fa molt pal. Besis
Gràcies Capos per haver fet de la temporada 2016-2017 un any ple de vivències, moments únics i full risas, que mai oblidarem. I un any més, El Pitroig (aquest cop amb una mica de retard per problemes tècnics i no tant tècnics) recorda algun dels moments més especials, de la veu d’alguns pàjarus de la colla. Es recomana als traductors o sensibles a l’ortografia posar-se ulleres anti faltes i tot estarà molt currecta. Ara sí, GAS AL PITROIG!
El Pitroig
Carta de la cap de Colla
Trempats, Trempades, Sí, és evident: després d’aquesta temporada la capo té alguna cosa a dirvos. Us escric a dia 25 de maig de 2018, l’endemà d’haver assolit la millor diada de la història dels Trempats de la UPF: 3d7, 2d7f, 4d7p i pd6f. Aquesta diadota és la síntesi de tot un any, permeteu-me unes línies: Vam començar ni més ni menys que amb el castell amb què ens “estrenàvem” caient dels de set a la UAB. No us enganyaré, aquella caiguda a la primera ronda de la primera actuació tant com a capde com a Trempada, va ser molt dura i difícil de pair. Per si no n’hi hagués prou, marxaríem de vacances amb mal sabor de boca quan no vam aconseguir domar-lo a la Guten. Vam arrossegar la por al 3 fins a Girona on, a més, hi portàvem el segon pd5. Però el pilar és una altra història. I a la nostra diada, 3d7 tramboliko i suat DESCARREGAT a primera ronda. Després d’això, de què no seríem capaços? A segona ronda, 2d7f. Insisteixo: dos de set amb folre. Allà mateix l’estrenàvem feia un any i aquest ens hem permès el luxe de portar-lo fora de casa. I no el vam dominar, ja el dominàvem des de feia temps. El “pitjor” era saber que, el que fins llavors era el nostre sostre, era un plat petit en comparació del que havia de venir. Cateu el nivellàs que això denota?! I discurs. Cal. Toca 4d7p. Teníem el 4, seria el 15è de la nostra curta història però també teníem pilar, ja en dúiem dos descarregats. Què podia anar malament? Doncs qualsevol cosa per-
què és un castellàs que havíem assajat literalment tres dies, en dos dels quals hi vam fer la pinya. Però teníem 4 i teníem pilar. I el volíem igualment i, el vam lluitar fins al final. Per orgull, ni del tronc, ni del nucli, ni de mans: allà no petava ningú. I DESCARREGAT. Pilar de mèrit. Sí, finalment ens acostumem a poder fer pilar de mèrit. A ca’ls Ganàpis dúiem per primer cop el pd5 i la setmana següent el repetiem amb tronc i baix diferent. Perquè sí. Perquè podiem. Perquè cada dimecres nit els quatre petaos de sempre, els enxixats que de tant en tant s’hi passaven i tots els Trempats que havien suat cada pinya somiaven en aconseguir-ho. I ho vam fer. Però ens trobem ahir a Ciutadella amb una (altra) soca i un (altre) folre. A pel pd6f. I discurs. Nuclis mal lligats, nervis, baixada a la plaça. Peu desmuntat i hi tornem. Sonen gralles, avall i caiguda. Estem tots bé? Alguns amb cops però sencers. I aquí és on vaig adonar-me de què implica ser cap de colla i feia por. Tocava decidir per més de 200 Trempats en pocs minuts perquè ja era tard, la resta de colles volien fer pilars i anar a tajar-la però no tenia pressa: us mirava, xerrava, escoltava sensacions i intentava treure conclusions. Una cap de colla mai està sola o com a mínim jo enguany us puc assegurar que mai ho he estat. Tots els tècnics (els de folres en aquell moment tan tens), els caps... suport constant. Hi havia diversitat d’opinions, havíem caigut, era difícil! Si plantàvem un senyor pd5 i cap a casa ens endúiem la millor diada de la història a la butxaca. Si intentàvem altre cop el de sis i no anava bé podia enfonsar-nos encara més però eo, i si
El Pitroig
no? I si ens atrevim a fer-ho com als assajos i ho fem clavat què? Seríem eterns! I uf quina reunió més intensa, no sé quant va durar. I llavors us ho havia de preguntar: la tècnica ho vol, però i els membres de la colla? O sigui, els Trempats realment ho volen? Es fa silenci a plaça i explota la veu: GAS! Ciutadella es fon en un crit col·lectiu de Trempats valents disposats a anar tots a una. Hi haurà qui no ho hagués fet o que no les tenia totes: no us jutjo, era córrer un risc! De fet, molts m’ho confessàveu després: “Ho sento Piñera eh? Jo no hi creia, però he vist a tothom tant enxixat que, a per totes”. Però és que jo hi creia, creia en cadascun de vosaltres i no m’hagués perdonat mai no tornar-ho a intentar. Vam fer tantes proves als assajos com soques a plaça oju dada. I, Trempats, vam tocar el cel. Vam saludar al que està allà a dalt i efectivament, els cors sota les camises ens bategaven amb forces que el món desconeixia. I realitat, DESCARREGAT. I ai la celebració “joder mai havia plorat tant pels castells”, sentia. Ho podem dir ben alt i ben clar: vam ser eterns. La confiança. Sona típic, però és que la confiança que heu dipositat en la tècnica d’enguany i en la novata que un 10 de juny a Valls -taja, per variar- va acceptar ser cap de colla de Trempats era immensa. I no tinc prou paraules per agrair-vos-ho. Què voleu que us digui: no ha estat fàcil. Ara que vam aconseguir el que ens proposàvem sembla tot perfecte però no ho ha estat gens. Hi ha hagut moments de debilitat, de dubtes, d’allò que et cau el món a sobre, que creus que la cosa se’t queda gran però sou vosaltres, els Trempats, els que li poseu bri-
llo a tot plegat. Ha estat un veritable honor. Un any per emmarcar, inclosos els moments de més “bajona”. Heu aconseguit portar la vida universitària més enllà del que qualsevol persona podria imaginar. Us recordo ahir i joder, em sembla que la ressaca emocional no em passarà en dies. Però us recordo cada dia, durant tot el curs, en assajos, festes, sortides, birreos i hòstia, sou energia per qualsevol. Amb aquest esperit sé que a Trempats li esperen anys increïbles i fins i tot millors que aquest tant en allò casteller com allò més vital (que sí, que encara que ara estiguem en un núvol, poden venir temps encara millors) però ei, aquest any no ens el treu ningú. Gràcies Trempats, sou la vida. Carla Piñera
“”
I aquí es on vaig adonar-me de què implica ser cap de colla i feia por.
Cròniques de les diades de Primavera
Diada Xoris Aquest cop ens tocava viatjar a Girona. Però això als Trempats no ens importa perquè sovint vol dir macrodiada (aquest cop érem 7 colles!) i la festa que la segueix. Teníem ganes de portar grans castells però amb el repte de què anàvem lluny de casa. Per mi, l’esdeveniment de cada diada comença en el trajecte. Aquest en concret segur que el recorda el revisor que va fer una bona collita de trapelles que no van pagar el bitllet (aaaiiii que car surt ser casteller...). Una hora i mitja de mig-diada, cotis, nervis, mirar per whatsapp per on va la gent que va en cotxe, ignorar les bromes de “se’ns ha trencat una roda, no arribem”, etc. i ja estàvem a Girona.
El Pitroig
Xoriguers ens va acollir en un carrer davant del camp de futbol, acompanyats encara-no-sé-perquè, d’un camió publicitari de begudes energètiques que ens podria garantir pinyes ben fortes. Allà, asseguts a la gespa, començà el ritual de sempre: van arribant els trempats a plaça, ens anem canviant, localitzem les aigües i els lavabos i saludem els amics de les altres colles. I a mesura que s’acosta l’inici de la diada els nervis s’incrementen. En aquella diada vam voler sortir de 3, un 3d7 que reestrenàvem. També va ser la diada del 3d7 per moltes altres colles, que el van estrenar també a primera ronda. L’objectiu d’aquell dia era dominar la bèstia (moment per recordar els magnífics photoshós
que va fer tècnica). I… la vam amansir. Castell descarregat tot i que bastant patit (gràcies a la resta de colles pels vostres crits d’ànims mentre fèiem el drama-castell). Primer momentazo: la celebració del castell. Després va ser hora de veure petits i grans castells. Des d’un 3d7a ganàpia fins a castells de 5 de colles més petites, passant per un 4d7a AZU que alguns es van mirar des de ben a prop (reconec que jo també em vaig quedant analitzant el pom, però pensant que només ells eren capaços de fer allò). També vaig estar mig qüestionant les persones de la colla que es van quedar fora de les soques dels 2 pd6f per aprendre dels seus folres perquè s’estaven flipant. Perdó. Nosaltres vam seguir rotant el 4d7 i vam portar un 4d6a ple d’estrenes. Un goig. I per culminar l’actuació… el segon pilar de 5! El segon de la colla, i amb una alineació diferent. I si abans del 3d7 jo personalment tenia molts nervis, aquí ja m’estava enfilant per les parets. Vaig deixar les parets per enfilar-me al pilar i uf… Descarregat! Torna l’adrenalina, les ganes de celebrar-ho, de dir gràcies a la colla. I què millor que la festa que ens tenia preparats Xoris per alliberar aquest cúmul d’emocions. Ens tenien preparada una festassa a un pavelló i una discoteca (que sincerament no recordo quina era. Ni on estava. Com s’hi anava?) i com sem-
pre, els trempats vam deixar el llistó ben alt a la festa. Aquí que cadascú recorri a la seva memòria pròpia per reconstituir la festa (#challenge) i fem crida per què els futurs trempats puguin tornar a tastar aquells deliciosos macarrons.
“”
L’objectiu d’aquell dia era dominar la bèstia i… la vam amansir.
Clara Aler
Not found The request URL /hchrrtn.php was not found in this server No hi ha fotos d’aquesta diada
Diada Ganàpies Havia arribat el dia, per fi. Ens hagués agradat que hagués estat a Hivern. Ens hagués agradat que hagués estat a la Gutenberg. Malgrat donar-ho tot i intentar-ho absolutament de qualsevol manera, no va arribar. Era un objectiu ambiciós, però que calia seguir cuinant a foc lent. El 2de7f passava a ser l’objectiu primordial per Primavera. Tot això que ens endúiem del principi de curs, molta feina avançada per poder polir detalls, agafar rodatge i conèixer millor el castell. Que el tronc s’ho sàpigues de memòria. Que el folre s’acostumés a una forma diferent de treballar. Que la soca anés guanyant solidesa per aguantar el pes. I mesos per tal que els nouvatxs es fessin seu el dos, imprescindible.
El Pitroig
Aquests mesos ens van anar molt bé. El 2de7f pintava cada setmana millor, les proves eren més convincents, però sempre cal una última empenta. Les intencions de la tècnica de folrar la Cívica venien de lluny, i hi estàvem decidits. Però la colla no ho va saber fins la mateixa setmana de la diada de Ganàpies; treball previ amb naturalitat i tranquil·litat, sense pressions imminents, i xut d’adrenalina d’última hora. Saber enxixar en el moment just és clau, i crec que va funcionar prou bé. L’última prova abans d’anar a plaça havia d’anar bé. Feia dies que ens crèiem el folre a terra, però damunt una soca tot canvia força. Prova sòlida, bones sensacions, amb marge per poder treballar més si calia. Cla-
reta darrere dosos. Desmuntant el folre, busco amb la mirada la Piñera, que cantava la prova. Ens mirem i ens somriem, havia anat de puta mare. Jo estava convençut que l’endemà anava a plaça, però mai se sap quines decisions poden prendre els caps. La colla no va saber què faríem a l’Autònoma fins la nit, amb un vídeo bastant cutre, tot sigui dit. Jo no podia aguantar tant. Sobre la mateixa gespa vaig burxar la Piñi perquè em fes spoiler. Em va demanar que em posés de genolls. “Et vols casar amb mi?”, li vaig preguntar metafòricament. “Sí, vull”. Apa doncs, cap a casa, que l’endemà tocava folrar la Cívica. Alba, Marione, Floren i servidor fins les tantes, com de costum, polint qualsevol detall. He de confessar que el dijous em vaig despertar nerviós, i hi vaig estar tot el matí. Uns nervis positius i il·lusionants, però, com si haguessin de passar els Reis. Després de classe, cap a buscar els Ferros. I vinga, ja hi érem. La Cívica. L’Autònoma. Els veterans sabeu què significa. Subratllador i paper en mà, anava marcant un per un tothom que anava arribant. He d’admetre que em vaig cagar en més d’un de vosaltres per aparèixer més tard del que havíeu dit. Res personal, tics pinyetis. Comença la diada. De sortida, 5de6 treballadet, per treure’ns els nervis de sobre. Rotacions i debuts. Descartat el 3de7, el 5 sempre és un castell maco de fer. I ja
s’aproxima el moment. Des de setembre perseguint-lo, traient hores de son. Nervits. Pipi per enèsima vegada aquell dia. I cap a plaça de nou. Vaig a parlar amb la Piñera per veure cap a on fem mirar el dos. “Cap allà, així sortirà bé a les fotos”. Error. Demostrat que la tècnica és lastre. Ens apartem els integrants del folre, sempre va bé un salid y disfrutad. Comencem a col·locar la gent a lloc, a quadrar el castell i a posar les fileres rectes. Havia de ser tot mil·limètric. Em saludo amb la meva gent de confiança, ens donem ànims i ens esperonem. Es tanca la soca, pugen els segons, agulla, contraforts i crosses. Em toca. Abans de pujar veig uns Bergants fent tribuneo. Quina motivació extra, amics. I cap amunt, escaleta al Carlos, shit is getting real. A partir d’aquí no recordo gaire cosa, l’aleta i poc més. Crec que vam treballar prou còmodes dins la imperfecció. La soca, una roca, ni una queixa, quina seriositat. Bravo! Havíem descarregat el puto 2de7f. Fora de casa. Ja estava emocionat desmuntant el folre, però quan vaig tocar de peus a terra em vaig ensorrar. A llàgrima viva, la primera persona a qui vaig abraçar no podia ser una altra: el Floren. Padrí, amic, company de frustracions, de projectes, d’il·lusions i, per fi, company d’alegries. El karma ens en devia una i per fi ens l’havia tornat. Una abraçada infinita, d’eufòria i de tranquil·litat. Durant els deu
minuts en què no vaig parar de plorar, em vaig abraçar amb tothom qui trobava; Marione, Alba, Piñi, Ignasi, Groc, Marga... Sóc una persona a qui li costa plorar. La vam liar grossa. Havíem tret el primer plat a taula. Calia tornar a la realitat. Confesso que el 4de7 em feia més por que una pedregada, temia que la gent estigués completament desconnectada. Res més lluny de la realitat. El quatre, també descarregat. Un més, enguany l’hem passejat per pràcticament allà on hem volgut. Espectacular. I apa, canvi de xip per enfrontar-nos a un altre dels reptes de la temporada, als fogons també des de l’inici. Puja Groc, busca comoditat damunt la pinya. Ignasi amunt, coll entre les dents. Puja Sònia. Amunt Clareta. Al cap d’uns segons, ja teníem a la butxaca el primer pde5 de la història de Trempats. Increïble. Imparables. Vaig ‘ajudar’ a baixar l’Ignasi, però vam acabar al terra. Ens vam tornar bojos. Quanta feina darrere aquest pilar! Quantes hores! Mentrestant, la resta de la colla cantant ‘Un pis més!’. “Esteu com una puta cabra, que acabem de descarregar el primer de 5”, vaig pensar. I mira ara. No havíem acabat. Tocava rebaixar l’eufòria de nou. Em tocava fer el pilar de comiat. El recordaré per tres motius. El primer: “A la Cívica sempre ens cau alguna cosa”, gràcies per tranquil·litzar-me abans de pujar, Chiara. El segon: “Tigre, estàs com molt tort,
no?”, “paio, què fots pujant per daus?”, quina vergonya. El tercer: em va fer molta il·lusió fer-lo amb la Lian, fent-lo una miqueta tarragoní i una miqueta lila. Gràcies, Laura, pel regalàs. Ara ja sí, ara ja havíem acabat. Tot descarregat, la Cívica ens va tornar tot el que ens devia. Podia començar la festa. Vaig ser dels últims en acabar de canviar-me, necessitava pausa i una estona per mi sol per assimilar-ho tot. Per començar la celebració de la que aleshores era la millor diada de la història de Trempats –vaia risis ara, eh- un parell de gots de Chartreuse amb gel, per enlairar-nos. A la propera, Ignasi, assegura’t que és groc, i no verd. Biel Roquet
El Pitroig
“”
“Tigre, estàs com molt tort, no?”, “paio, què fots pujant per daus?”, quina vergonya.
Diada Trempats Per mi la crònica de la diada de trempats seria alguna cosa així com: AKJSCVDS3D7JBCJB 2D7FGFVDCHB4D7ANLKVFDJPD6FHJBDJZL. Però per a que tothom ho entengui ho explicaré millor:
El Pitroig
Estàvem convocats a les 16:30 a l’Àgora de Ciutadella. La plaça es va començar a omplir ràpid de camises avellanes, blau fosc, blau cel i morades. Es notaven els nervis: mirades de complicitat, abraçades, crits, gestos tranquil·litzadors i moltes moltes ganes que el show comencés. El menú del diada era ni més ni menys que una mariscada amb couland de xocolata de postres. Havíem d’aconseguir no atipar-nos gaire ja que havíem d’acabar-nos tot el plat i quedar-nos amb gana per les postres. Així doncs, vam començar la diada amb un 3d7, que just l’havíem estrenat fa una setmana. Aquest era el primer repte, el que havia de ser més fàcil, el que ens donaria la confiança per fer tots els castellots que el seguien. Doncs bé, SUERTIIII. Als trempats i trempades ens agrada l’èpica, a la Marione li agrada que li estigui a punt de sortir el cor per la boca portant un castell i a la Laia li agrada que li tremolin els peus fent de crossa. Vam fer el que es diu “defensar un castell fins la mort” perquè el 3d7 no podia caure de cap manera, perquè encara teníem molt per fer. El segon repte que se’ns presentava era l’estimadíssim 2d7f. Ja l’havíem
fet de postal a la diada de Ganàpies i anàvem amb tota la confiança del món. El castell va pujar prou fort i dur, la soca era una roca i el folre semblava que estigués petrificat perquè no es movia un mil·límetre. A partir dels terços el castell estava giradíssim i amb entrada de dossos allò es movia més que unes manilles. Tot i així ningú es va atrevir a dir avall (US JURO QUE CASI HO DIC) i vam fer el tercer 2d7f de la nostra curta i immillorable història. La mariscada ja s’estava a punt d’acabar, tothom havia menjat suficient però encara quedava escurar el plat, i quin plat. A tercera ronda ens vam plantar amb un senyor 4d7a o també anomenat pd5 blindat pels costats. El castell va pujar tranquil i maco, va sonar l’aleta i tots vam apretar el cul. L’estructura del 4 ja estava fora i el pilar es va quedar sencer, maquíssim i paradíssim. Un altre cop, a trempats ens agrada massa l’èpica i ja feia una ronda que no ens ho passàvem bé, així que vam decidir que el pilar es convertís en un latigo i vam “azotar” tota la plaça mentre el descarregàvem (i mentre el Marcel -primeres del Groces casi dislocava el dit gros de la mà). I llavors va arribar tota l’eufòria, tota l’alegria d’haver aconseguir un regal que feia dues setmanes ni ens plantejàvem que acabés veient plaça. Ara si que la mariscada s’havia acabat. Estàvem pleníssims i satisfets però tots sabíem que el couland de xocolata ens esperava. Vam començar a
tancar la soca, va pujar tot el folre i el terç però vam decidir-ho desmuntar perquè estava girat. Vam tornar-hi, aquest cop ja estava el quart col·locat, l’aixecadora col·locada i quan l’enxaneta estava remuntant el pilar la capo va dir avall i literalment tot va anar avall. Per sort la caiguda va ser molt neta, ningú va prendre mal. Ens havien servit un couland mig desmuntat i trencat. Tota l’alegria que portàvem es va convertir en ràbia, en decepció. Havíem pecat de novatos? Era un repte massa gran per nosaltres? Què esperàvem? Feia una setmana i mitja que l’assajàvem, no podíem pretendre que ens sortís tot el que ens proposàvem. Tot i així la tècnica ens vam reunir, hi havia diferents opinions. Algunes deien que ja ho havíem intentat i que no ens podíem frustrar amb el que ja havíem aconseguit, altres deien que havíem de tornar a intentar-ho. Si hi ha alguna cosa que m’enamora de trempats és la tossuderia, les ganes boges i incansables que tenim de no donar-nos per vençuts, de lluitar-ho tot fins al final. Ens dirien hooligans, ens dirien bojos, si tornàvem a caure, però només els trempats sabíem que seriem eterns si ho aconseguíem. Així que vam escoltar la colla i vam decidir tornar-hi. Vam dir-li al cambrer que ens canviés el couland, perquè el volíem en condicions. Vam tornar a tancar la soca, els nervis hi eren més que mai, però la concentració no fallava. Va pujar el folre i al
segon ja vaig escoltar l’aleta. Van ser dels segons més tensos de la meva vida. Havíem putu carregat el fucking pd6f i les gralles i tabals seguien sonant, pel que tot indicava que havíem putu descarregat el fucking pd6f. De cop tota la plaça estava saltant, cridant, rient, flipant, PLORANT. Havíem pres la bona decisió. VAM FER LA MILLOR DIADA DE LA NOSTRA HISTÒRIA. Ja eren les 9 de la nit aproximadament i tots estàvem ansiosos per anar a l’animaçao. Ho vam petar màxim, tot i que per mi el local té -100 punts perquè no tenien una tarima en condicions i perquè hi havia més diòxid de carboni que oxigen. L’orxata loca va ser la sorpresa de la nit, idea que ens van donar els nostres estimats padrins ganàpies, a qui hem vist a totes les places aquest tram i amb qui ens hem fet molt amiwis. Ens va xutar la pulisai del local i vam anar xinu xanu cap a Bòveda. Allà les rises van seguir i tots ja anavem sentats a l’avió volant direcció Mart. El senyor DJ Guillem ens va deleitar amb fresh tralla on els raveros vam disfrutar més i amb paquitos els xocolateros on la resta de mortals ho van donar tot també. La tarima de bóveda o ja coneguda com el pis d’adalt del local, es va convertir en una classe de zumba al ballar el Palance. Tot va transcórrer adequadament fins que vam xapar Bóveda i els més herois vam acabar a la platja de Bogatell veient sortir el Sol i donant per acabat
un tram de somni, un tram on no han faltat les bones festes, la bona companyia, els reptes, els somriures i la il·lusió incondicional que caracteritza aquesta colla que m’estimo tant.
El Pitroig
Chiara Bulgarelli
“”
Vam decidir que el pilar es convertís en un latigo i vam “azotar” tota la plaça mentre el descarregàvem.
El Pitroig
Crònica del pd6f amb Folren, per Folren, també conegut com a Floren, que es diu David.
Arriba el moment: Pd6f. El més xungo ja ha passat. Després d’haver salvat el 4d7a de manera espectacular i bíblica, ens crèiem capaços de descarregar el 4d8 o el 3d8f si ens ho proposem. Miro el Tigre i li dic: “Si va com ahir, ho fem amb la figa i amb la polla. N’estic segur”. Acabem la nostra conversa amb una abraçada matalassera-granollerina. Sabíem que la feina estava feta. M’acosto a en Biel, el meu company d’alegries i penúries de la temporada, i li dic (modo Massagué ON): “Ara a Gas eh”. Qui ens hagués dit, el mes d’agost quan fèiem folres teòrics de pd6f, que això aniria així. I que poc realista era aquell folre que vam fer durant els dies de Sant Magí. Esperem que no surti mai a la llum. Ell i la Marione, amb la Piñera, es posen a tancar la pinya, mentre que jo, em trec les sabates, i busco un lloc per guardar-les entre les motxilles. Es nota que no sóc tronketi i no estic acostumat a això. Hi ha molt xivarri, però de mica en mica, la gent va fent silenci. Es va tancant la pinya i vaig mirant cap a on puc pujar els peus. Puja nucli, agulla, mans i laterals. Un cop a dalt, jo i la resta del folre, notàvem que alguna cosa no anava bé. En Tigre constantment es queixa i demana canya a la dreta. Jo començo a fer un paso-doble amb els peus i noto que tot és una mini-barqueta. Decidim baixar el castell, ja que és una sensació generalitzada i millor desmuntar i tornar-ho a fer. Sant tornem-hi. Em dic a mi mateix que això ens va bé, que es per treu-
re’ns els nervis de sobre i blablabla. Aquelles típiques frases de topicazos que et repeteixes per treure’t la pressió de sobre. Jo tot i això, continuava pensant que el castell estava, ho sabíem, així que no havíem de patir. Si havíem fet el 4 amb l’agulla, el pd6f que havia anat millor assaig, era un tràmit. Mal auguri. Repetim el ritual. Pugem el nucli i les mans. La cosa no sembla estar gaire millor que en el primer intent, però tot i així, confio en que a mesura que pugi el pilar la cosa s’assenti una mica. Però ni de conya. El meu paso-doble del principi es multiplica per 1000 i veig que allò no rutlla. Miro el pilar (cap avall) i abaixo el cap. Això cau segur i evidentment, fa llenya. Noto que alguna cosa m’empeny cap enrere i surto disparat, cap als quesitos. Estic en xoc. M’he estat a punt de fotre una hòstia al terra de ple. Això de caure d’un castell caga molt. Me’n vaig a l’edifici 40 i m’amago, no vull parlar. Quina merda, frustració. Hem anat de sobrats, ens creiem els millors i potser el pilar necessitava més assaig. Ens ha passat el mateix que a l’UAB, hem anat de guais i pam. Joder, tota la diada per res. L’esforç que havíem fet per res. Me’n vull anar a casa, ja, a l’igual em quedo de festa amb aquest panorama. I ara, d’aquí a poques setmanes, exàmens i mil entregues de la universitat per fer. Penso mil coses més que augmenten la meva depressió. Finalment, surto fora. Veig l’ambient tens i cares de decepció. No tinc gaires ganes de parlar. De sobte, arriba la Carla i diu que vol parlar amb mi i
en Biel. Crida a la resta de la tècnica. Tots tensos, comencem a parlar entre nosaltres amb veu fluixa. Ella trenca la tensió, amb una veu més fluixa que l’habitual: “Mmm... Com esteu?”. Contestem mig balbucejant: “Bueno...” - “Què us sembla si el repetim?” El primer que penso, és que ens hem tornat bojos. La caiguda encara em fa mal i em veig obligat a reconèixer que el folre del pilar no el teníem bé. Discrepàncies. Uns opinen que sí, que ningú s’ha fet mal i que la colla el vol tornar a fer. D’altres volen fer el pd5 i avall. Jo no ho veig clar. Jo tinc ganes de no estar allà, no vull dir cap opinió. No sé ja ni què pensar. Noto l’Àgora molt lluny.
El Pitroig
Es decideix tornar-lo a fer. Intento, com puc, concentrar-me amb el pilar. Comentem de canviar-lo de lloc, que miri cap a no sé on. Jo faig voltes, intentant mossegar-me la llengua. Però tampoc tinc res a dir ara que ho penso. M’aparto i veig a la Piñera parlant amb la colla. La gent està enxixada. Potser és que estem com una puta cabra. Això dels castells ens trastoca a totes. Doncs, va, que sembla que la cosa anirà en serio. Comenta en Tigre que aniria bé, que en Guiri i jo poguéssim falcar més per la dreta. Assentim, tot i que jo no sé com ho podríem arreglar. Tornem a tancar pinya. Escolto una Xoriguera defensant als seus compis de colla, que si fos ella, també repetiria el pilar. Els altres per la cara, ja veig que no pensen igual. Observo la plaça i veig que poca gent es posa a la soca. Normal, jo tampoc
m’hi posaria segurament. Veig que alguns Ganàpies s’hi posen en el cantó que pujava jo. Orgull de padrins. Abans de pujar, li dic a en Segarra que segur que el descarregarem. Vaig a la Clareta i a la Sònia i els dic el mateix. La diada havia d’acabar així. Patiment, però amb alegria doble després. Just abans de pujar, en Bernat em pregunta on havia de posar els peus i no sé què d’alçades. Balbucejo una resposta, dient-li que intenti arribar com pugui i ja està. Tinc el cap en una altre banda. Així doncs, tanquem pinya i pugem un altre cop. Sembla que les sensacions són més bones. Decideixo, canviar els peus i posar-los diferent: un peu a la Chiara i un altre a en Guillem. Ara sí que dono bé pit a en Tigre. El nucli de la soca, ara sí que està clavat. Puja en Groc. Està còmode. Puja l’Ignasi. Sònia. Es nota moviment, però defensable. Ara sí que hi ha millora. Puja la Clareta. Aleta. Motxilla de sortida. Penquem com unes desgraciades la soca, el nucli, el pilar i el folre. Surt la Clareta. Sònia comença a baixar. Jo no m’ho crec en absolut. Començo a cridar i a mig sanglotar com si fos un nen de tres anys. En Carlos, m’escridassa, recordant-me que el castell no s’ha acabat. Surt l’Ignasi. Només queda en Groc. I ara sí, crido. Crido pels 9 mesos de feina, per les hores buscant solucions als entrebancs, per les frustracions de la temporada, perquè estimo els castells, perquè ens hem aixecat, perquè el que hem fet és impossible, perquè molts no confiaven, perquè jo il·lús de
mi tampoc confiava, perquè va valer la pena anar a aquella assemblea random de Trempats aquell setembre de 2015. Crido, perquè estimo aquesta família avellana. Gràcies colla, per donar-me aquest moment. Mai ho oblidaré. #ElTramEstavaServit #MaiHaSigutQüestióDeSort David Florentín
“”
L’esforç que havíem fet per res. Me’n vull anar a casa ja, a l’igual em quedo de festa amb aquest panorama.
“”
Crido pels 9 mesos de feina perquè el que hem fet es impossible, perquè molts no confiaven, perquè jo il·lús de mi tampoc confiava...
El Pitroig
Marione al hable
Escrivint això intento fer una crònica de tot un any d’emocions vàries, no sé si serà gaire fàcil. De fet, em pensava que aquest any seria com una muntanya russa: puja i baixa, puja i baixa... però la sensació del final ha estat de pujada constant, i no parlo només de castells. Tot comença a la UAB. Festa Major, no és una diada qualsevol… hem descarregat els primers castells de 6 nets a assaig. Tenim un 3 preciós, i també el coco, però la Chiara el trenca. 2pd4, 3d7c. Canvi de plans: 4d6, 5d6 i 2pd4 més. Recordo les sensacions dels més novatxs desitjant el 3d7, no sabia que podien sentir-ho tant i les ganes de tornar-hi eren immenses. Confiança cega. Comencen les diades del tram d’hivern, ara sí. Estem a tope amb els assajos tot i la marea de manifestacions. Comencem a Manresa, diada de Penjats: 4d6a, 4d7, 5d6 i 2pd4. Tot descarregat, primer castell de 7 de la temporada descarregat, i novatxs estrenant camisa. Seguim a Barcelona, diada d’Engrescats. Estic malalta, però arribo a aquell lloc perdut de la zona rica. Per Trempats, el que calgui. 2d6 que reclama un pis més, 4d7, 5d6 i 2pd4. Estrenes i més estrenes, quina felicitat. Anem acumulant 4d7s. I arriba la nostra diada. Els assajos previs són increïblement intensos. Nervis a flor de pell. Volem tres castells de 7 a la Gutenberg. 3pd4 (1 carregat), 4d7, id3d7. Els nervis juguen males passades, però hi volem tornar. Cau el 5d6 d’Engrescats i el Clua es
lesiona, ens quedem sense primeres a la rengla, però ho podem solucionar. Seguim: 5d6, id3d7 i 3pd4 femenins (1 carregat). Aquest cop no ha pogut ser, però volem el 3d7. De fet, ho volem tot. Ho petem de festa abans d’exàmens, que toca. Última diada d’hivern, molt de fred a Vilanova. Llunàtics, ja som aquí. 2pd4, 3d6, 3d6a, 4d6 i pd4. La primera diada (si no m’equivoco) amb més dones baixes que baixos. 7 baixes i 2 baixos. I no sabem el que ens espera. Bon Nadal, ens veiem a la tornada! Dia de Sants Innocents. Els Alberts ens volen substituir, la tècnica sembla que dimiteix, però al final no. I jo pensant que el Rigo em substituiria. Passen els dies i l’Alba guanya el concurs de pinyes decorades. Bé, no es presenta ningú més, però té mèrit igual. Enhorabona! Tornem als assajos, celebrem els nostres 4 anys, arriba el calendari, assaig de Carnaval, marxem de colònies, dinar popular a Ciutadella. 8 de març. Quina setmana tan bonica, amb quines publicacions tan boniques. 2pd4 a Ciutadella i, PAM, pd4 íntegrament femení al mig de plaça Catalunya, que ho vegi tothom: les Trempades som fortes i valentes. Arriba l’Aniverfest. Diada sense castells de 7, però compensen les llàgrimes d’il·lusió de totes les persones que s’estrenen. Tenim noves baixes i que maco que és! 4d6, 3d6, 2d6 i 2pd4 (1 carregat). Comencem a haver d’afegir quadra-
dets nous a les pinyes, això promet! Però de totes maneres, encara no sabem què ens espera. TOTHOM A TAULA. EL TRAM ESTÀ SERVIT Ja tenim vídeo. Quines ganes. Quins nervis. Que fort. Cap a Castelldefels. Pluja, no pluja, pluja, no pluja. Entre una cosa i l’altra: 5d6, id4d7, 4d7, 2d6 i pd4. Tornen els castells de 7. Assaig porta un amic. Assajot. L’acotxadora darrere dosos del 2d7f a assaig. No sabem què portar a la UAB?
El Pitroig
Tornem a la UAB. A la Cívica normalment ens cauen coses. Anem pas a pas, doncs. 2pd4, descarregats. 5d6 a l’antiga, descarregat, que els padrins vegin que nosaltres també som originals. 2d7f, descarregat, sí, descarregadíssim, hem folrat la Cívica. 4d7, descarregat. Pd5, descarregat, paradíssim, preciós, el primer de… tants? Pd4, quanta pressió, però també descarregat. I sí, millor diada de la nostra història i fora de casa. Però això no és tot i seguim sense ser-ne conscients. Frenem una mica? Som a Girona, volem recuperar el coco, volem el 3d7. Doncs som-hi: 3d7, id4d7, 4d7, 4d6a, pd5 i pd4. Hem recuperat el 3d7, descarreguem un pd5 diferent i fem un 4d7 que costa quadrar de mides perquè va encarat a una cosa que volem fer, però que acaba sortint. Quan hi som tots i totes, ho podem tot. Quina diada tan maca. Quants castells grans entre totes les colles. I tornem-hi, som a Ciutadella, ara volem folrar l’Àgora, però amb un folre
no en tenim prou. Comencem: 3pd4, 3d7, 2d7f, 4d7a, ipd6f, pd6f, 2pd4 (1 carregat). Escric tot això i penso: segur? Sí, segur. Un 3d7, trambòlic, però que no li falta coco, descarregadíssim. Un 2d7f amb canvis que és l’enveja de moltes colles. Un 4d7a impensable feia un mes, però que s’acaba descarregant. Un ipd6f que remunta i acaba en pd6f. Brutal. L’emoció, l’eufòria, les llàgrimes als ulls, les cares dels aveiaixs i dels novatxs. Les cares de tècnica, les cares de junta. Les cares del que ve a cada assaig i del que només ve quan hi ha birra. Els nervis quan sona la gralla. L’èxtasi quan sona el tabal. Les ganes de voler-ho tot i l’orgull de tenir-ho tot. Doncs sí, sembla que ho hem aconseguit. Sona bé dir que aquest any som la segona colla, però és millor escriure tot això i saber que, si ha estat així, és perquè els trempats i les trempades estimem la nostra camisa i som capaços i capaces de molt per fer-la brillar. Potser sí que ha estat la muntanya russa de la qual parlava al principi, però ha valgut la pena. Ha valgut molt la pena. Gràcies per tant, Trempats. Us duré sempre al cor. Mariona Arnau
“”
Brutal. L’emoció, l’eufòria, les llàgrimes als ulls, les cares dels aveiaixs i dels novatxs.
“”
PAM, pd4 íntegrament femení al mig de plaça Catalunya, que ho vegi tothom: les Trempades som fortes i valentes.
El Pitroig
Intercasteller VS Olimpiades
Intercasteller ENGRESCAT
Olimpiades GANÀPIES
Preparació Airlines Trempats va preparar banderes, avions de cartó, l’himne trempat i alguna coreografia. Poca cosa va funcionar.
Preparació Només es va registrar intenció de preparació al tren minuts abans d’arribar a les Olimpíades i de forma improvisada, una “haka” deien…
Menjar Un trist entrepà.
Menjar Nostrum i frankfurts
Festa Després de la poc esperada eliminació dels dos equips de T rempats, ens vam muntar la RAVE a la gespa.
Festa Trempats va tornar a demostrar que són els reis i reines de la gespa i ho van petar tant a la zona ravera de tralla com a les proves de les olimpiades!
OTTO només va deixar entrar a alguns trempats selectes que van tardar molt poc a sortir per no pagar la motxilla al guarda-robes.
Això sí, a Dresden hi va haver unes quantes bombes de fum, alguna baixa mèdica i algun “cigarro imaginari”.
Premi L’organització va decidir que ens mereixíem el premi “Fair play”
Premi VAM GUANYAR LA PRIMERA EDICIÓ DE LES OLIMPÍADES GANÀPIES!
Anècdota L’inter va portar cua, algun que altre comunicat oficial i moltes acusacions a Manaires.
Anècdota Tot l’esforç demostrat a les Olimpíades quasi fan que no tinguem cap de colla al Tram de Primavera. També cal destacar el tobogan que va trencar el peu del Pozu. I per últim, que el trofeu de les olimpiades no va durar ni 3 segons sencer. Aaron Llinares
El Pitroig
2078, odisea a l’Esquirolet Important disposar de 24h per llegir aquest article!
(“error sad violinet”, falta d’informació degut a l’elevat volum de movidas succeïdes)
El Pitroig
Com ja és de costum en els darrers anys, cap a finals de desembre “s’avecinaven” les esperadíssimes colònies trempades, un cap de setmana on una família de tullits (cada cop més nombrosa i més única) es reuneix a l’Esquirol, una casa que ningú sap on pollastres està exactament però que tothom aconsegueix arribar-hi (tot i que no tothom en surt de la mateixa manera de com hi va arribar, i menys si anaves amb el cotxe del Menéndez <3). Aquest any la meva historia començava al pàrquing atrotinat de sota el local de CdB, allà on el Bennat te els testicles de deixar el seu cotxe a la intempèrie. Doncs bé, tot apuntava a maneres; els integrants del cotxe érem uns bons petaos aka: Mulet, Pinyera, Mar, Bernat i jo mateix. L’estadística no va fallar i a uns 10 minuts abans d’arribar a la casa vàrem haver de fer un aterratge d’emergència (seria el primer de molts) per a que la presi i la capde fessin un intent desmuntat de tralladeta i Bennat, Mulet i jo ens marquéssim un ball folklòric davant de les nombroses mirades de tots els turismes que passaven pel costat. Un cop arribat a la casa de forma majestuosa a volum de “Bum Bum Tam Tam” i haver inspeccionat estratègicament les lliteres en busca de una amb finestreta per deixar alcohol, vam començar les dinàmiques. L’equip del qual jo formava part (terra) -sorry Gerson, les teves “triquiñuelas” per hackejar l’enquesta i formar part de terra no van prosperar, tot i que
a l’Elga li explotés un hemisferi cerebral intentant entendre que passavavam començar “bien” de forts amb un pilar caminat i no se quina movida més, però un intent de 2d4n ens va deixar al carrer (confirmem que el ridícul havia estat prou important, tot i que el balanç de lesions fos 0). Un cop acabat les dinàmiques i preparar la zona de rave amb en Guillemet, ens disposàvem a efectuar el primer sant sopar. La veritat es que tot es va realitzar de forma bastant tranquileta, almenys des de la meva perspectiva, tot i que per algun motiu desconegut em vaig veure forçat a ficar una “barrita del capitan Frudesa” a la bústia trempada. No recordo el perquè, però va ser putu èpic. Val, a partir d’aquest punt començo a perdre/fusionar records degut a l’alta ingesta de ponche amb llima (nèctar sagrat per a les grans ocasions), però la meva nit va anar més o menys així à RAVE DE CAL DÉU fins les 8am. A tot això si que recordo que cada x temps anava fent excursionetes per rebuscar cadàvers o contemplar màgia. A mode d’exemple, recordo un ko tècnic de l’Esperxada al minut 3 de començar la nit o el xalat del Victor destruint la seva pròpia botella de Vodka i cagar-se tant fort en la verge santa com ho feia jo de petit quan les gavines em robaven l’entrepà a l’hora del pati. Movidas. Un cop acabada la Rave a ben entrat el matí amb els 9 o 10 rebentats que quedàvem vius i després de fer uns Ronaldiños amb la piloteta que corria per la casa tocava descansar el cervell, quedaven encara dos dies per fer el petao.
Cap a les 12 i poc el meu bulb raquidi va decidir que no volia descansar més, així que contra pronòstic em vaig haver de llevar havent dormit poc menys de 4h. Ja començàvem malament el dia. Decideixo fer una dutxeta per intentar ressuscitar, però abans calia fer un safari per inspeccionar la zona de lliteres. No recordo res d’aquella passejada més enllà de que el Tor seguia dormint. Poder era mort, perquè l’únic record que tinc d’ell es de passar tot el cap de setmana estirat al llit, però necessitava la dutxa urgent així que no em vaig molestar en comprovar-ho. Una plegaria no hagués estat de més, ho reconec, però no estava per tonteries. Després de 579 intents de que sortís aigua calenta vaig desistir i em vaig putu dutxar amb aigua gèlida recent sortida d’algun glaciar de la zona o algo. Evidentment m’havia deixat la tovallola a la llitera, així que em vaig eixugar amb la camisa de yisus que portava. També m’havia deixat el sabó (a casa), així que crec que aquella dutxa em va enguarrar més que netejar, però en fi, l’aigüeta freda em va fer sentir bé. Després de vestir-me i socialitzar-me amb els supervivents era l’hora del cafetó i començar a preparar el dinar. Degut a que el meu estat encara era crític, necessitava un cafè urgent. El que no sabia és que tindria tants problemes amb una tonteria com ferse un putu cafè amb llet. El drama va aparèixer quan em vaig percatar de que no quedava sucre a la casa, i jo necessito molts grams de sucre en el meu cafè. Després de remenar per tota la casa i entendre que no en trobaria per més que em cagués en tot, vaig decidir, junt amb el Gerson,
avisar a la resta de gent que no quedava sucre en les immediacions de la casa. La forma de fer-ho va ser fent una ratlleta de sal a la cuina i ficar un cartellet dient “no és sucre”. 24h després la ratlleta seguia intacta; és més, en van aparèixer de noves. Ningú es va atrevir a tastar-ho, just in case no fossin farinetes. La gent poc a poc s’anava llevant i tot començava a agafar forma de nou, tot i que ben dinat em vaig veure obligat a fer una becaina, interrompuda de nou pel meu bulb raquidi el qual estava nerviós perquè no sabia si jugaria Coutinho. L’havia alineat al comunió i confiava en que fes un 10 o un 14. Va fer un 2. No vaig poder dormir pas, però vaig descansar un xic més. Cap a mitja tarda amb tothom ja més o menys viu va passar una de les coses més increïbles del cap de setmana. Ens trobàvem el Gerson, l’Ot, la Chichipenis i jo estirats en una de les lliteres de dalt (concretament la de la Gemma) i estàvem valorant si fer explotar una bossa de Lais ben gran que hi havia a la rapissa de sobre el llit. Després de decidir per unanimitat
“”
Evidentment m’havia deixat la tovallola a la llitera, així que em vaig eixugar amb la camisa de yisus que portava.
El Pitroig
en no fer-ho perquè era una santíssima putada, la Chiara va decidir fer un Chiara i en un rampell de ràbia dels seus va fer explotar la bossa contra la paret d’una sola coça, qual Hitmonlee. L’explosió va ser majestuosa i la bossa es va obrir per sota deixant un rastre de quilo i mig de Lais per tot el llit. Preciós. Em vaig deshidratar de tot el que vaig plorar de riure. La tarda anava avançant i la gent anava fent per lliure, preparant-se per la
segona nit. Després de que el Guillem ens anuncies que l’altaveu no funcionava vàrem haver d’improvisar qualsevol cosa per tenir música durant la nit. Semblava que amb l’altaveu del Gerson i el meu mac podríem fer quelcom, però no va acabar de quallar la idea. Així que vàrem desistir per una estona. Llavors, per algun motiu encara desconegut, ens va donar per batejar/xutar coses. Qualsevol cosa servia, tant per batejar com per esser xutat. Des de el líquid de lentilles,
a que us feu una idea: https://es.wikipedia.org/wiki/Volcán_Krakatoa). El nombre piroclasts i de lapil·lis que van sortir projectats va ser espectacular. D’aquí 25 anys quan els nostres fills vagin a tullir a l’Esquirol encara trobaran restes de patates d’aquella nit millor conservades que alguns dels tresors que amaga Pompeya. Doncs bé, la febre per seguir batejant coses seguia fins al punt que a la zona de l’entrada del menjador es va convertir en l’estadi dels Houston Astros, tothom volia sortir vencedor d’allà. Amb espàtula en mà, de nou les llaunes, el paper de vàter, els gots, i les fundes de mòbil, entre d’altres, eren bons per ésser batejats. Després de fer uns quants home-runs i de deixar l’entrada feta un merder vam ser cridats per a sopar, moment en el que es van llegir les notes de la bústia i va aparèixer la barrita del capitán Frudesa que vaig dipositar la nit anterior J. Realment, el sopar no se si va ser abans o després de tot lo mencionat abans, però suposo que és irrellevant.
passant pels gots de polietilè fins a una bossa de patates. Sí, la història es repetia en menys de 4h, aquest cop de la meva mà (del meu peu, per ser més exactes). Recordo veure com Mr Cohete em llençava aquella bossa de patates de xurreria des de la llunyania (que encara avui dia no sabem de qui eren) i, instintivament, em vaig veure amb la necessitat de xutar-la. L’explosió va ser una puta bogeria, va superar de lluny la violència del Krakatoa (us deixo aquí el link de wikipedia per
Ben sopat ens vam disposar a fer l’esperat concurs de st Hidalgos, el qual no hi vaig participar perquè després de les Pinyera jo soc el següent en la llista de gent que fa pena fent cul-sec (st hilaris). Durant els múltiples duels que s’anaven duent a terme cal destacar que el Mateu en un atac de fúria i emoció va decidir destrossar el sostre d’un cop de puny, fent un forat bastant important del nivell dels del Safareig. Després d’una final bien de disputada entre el Carlos i el Menendez (juraria que eren ells dos) i sortir guanyador el Maroño, tocava fer el mític flamet volador. Doncs bé, a hores d’ara en-
cara deuen ser-hi les taques al terra produïdes per tots els flams fallits que impactaven contra el terra. Tot i això, recordo que algun si que va rebentar en alguna cara ben fresca. Destacar també el moment de boxejador professional del Bernat, amb un préssec com a protector dental. Magestuós. A partir d’aquest moment torno a fusionar records degut a, de nou, el ponche amb llima. Si més no, recordo participar en algunes dinàmiques de la gimcana, fer una entrada triomfal al pati amb el cotxe del Bernat, fer algun que altre beerpong, tirar el ganivet contra el porticó de la cuina per a que es quedés clavat i ficar-me una bossa d’escombraries per a no tacar-me (o per semblar encara més retrassat). Doncs bé, la bossa d’escombraries
El Pitroig
junt amb el ponche i la falta d’equip de música marcarien el que és, probablement, una de les nits més randoms i genials que recordo des de que estic a la colla. Tot el transcurs de la matinada la vaig passar a la cuina. Per algun motiu ens vam fer amos i senyors de la zona dels fogons i les neveres. La música, de la mà d’en Gerson, sonava a volum d’un mini altaveu dins una cassola per fer un bon reverb i la màgia va anar apareixent sola. El punt de no retorn va ser el descobriment de les eines pesades; sí, qual Homo erectus fa 2 milions d’anys, ens vam adonar que hi havia utensilis que ens podien ser útils. De nou, l’espàtula gegant va ser l’eina escollida, aquest cop per esclafar i fer explotar tot allò que se’ns poses per
davant. Les detonacions de les mandarines i dels tarrons de sucre (al final va acabar apareixent el maleit sucre...) van ser majestuoses, i sort que portava la bossa d’escombraries posada, si no hagués acabat fet caldíssim. Un cop evolucionat i passada la fase d’esclafar mandarines, tocava jugar amb les neveres. Havíem d’ aconseguir ficar algú dins el congelador, i com la més petiteta dels que estàvem era l’Esperxada, va pillar ella. L’altre opció era l’Ot. A tot això, ens vàrem marcar un “Masterchef” i vam dipositar a la nevera esmorzars màgics pel dia següent (croissants amb orenga i tomàquet, enciam amb préssec en almívar, paper de vàter, bosses d’escombraries... tot era vàlid en aquell moment). A tot això la meva padrina havia vingut a la cuina a controlar-me
perquè m’estava menjant la tunyineta i l’enciam del dia següent. Aixeco la mà i demano disculpes. Un dels moment més efímers que va succeir durant aquella nit però que mereixen unes quantes línies va ser el Roger Federer que es va marcar en Rigo. Per algun motiu encara desconegut va aparèixer per la cuina i, a cops de raqueta (sense raqueta, evidentment) es va posar a fer crits
“”
Havíem d’ aconseguir ficar algú dins el congelador.
El Pitroig
qual jugador professional de tenis. Després de dos minuts d’aturdiment i impressió col·lectiva, va desaparèixer sense deixar rastre. A tot això, no recordo en cap moment quina hora era ni en quin ordre anaven passant totes les movidas. El que si recordo, però, van ser els infinits balls de “Vale Vale” i “Warni Warni” junt amb els turbants que ens vam fer de paper de cuina. Volia destacar, també, dos moments més abans d’abandonar la cuina per marxar cap a la zona de lliteres. El primer de tots és el moment en que la canalla es preocupar per la seva integritat física i van decidir posar-se coladors de plàstic al cap a mode de casc. Cuquis, però a l’assaig no els recolliu eh maleïdes <3! L’altre moment top és quasi indescriptible. La Chiara es trobava ballant sobre la tarima (una cadira de plàstic) amb el seu got de vidre ple d’allò que estigués bevent. Doncs bé, de nou el Mateu és el protagonista. Va aparèixer sense avisar ni dir res, es va posar a ballar amb nosaltres i en un moment de bogeria extrema es va llençar cap a la Chiara, que en aquell moment just estava asseguda reposant. Després d’uns segons d’incertesa va desaparèixer. La Chichi es va quedar modo “está tan confuso que se irió a si mismo”. Un cop assimilat i jartat del que havia passat va tornar sobre la tarima i per algun motiu també desconegut es va quedar petrificada sobre la cadira amb el got en mà. Segons després el got estava al terra trencat en 18 mil trossets. Evidentment va sudar i va seguir ballant. Milers de coses mes van passar en aquella cuina, que l’endemà estava
feta una puta merda i vam haver de recollir i disculpar-nos pels nostres pecats, però ja porto 4 pagines escrites i començo a estar fins la ouada. Suposo que vosaltres també, així que tiro milles. Un cop acabada la rave a la cuina tocava anar a dormir. Apostaria que era més aviat que la nit anterior, deurien ser les 5 o les 6 del matí. Doncs bé, degut a la meva taja senil, vaig decidir que era una bona idea entrar a la zona de lliteres amb la llanterna del mòbil encesa sobre el cap i donar voltes com si fos un far. El far d’Alexandria concretament. Després d’estar 15 minuts donant pel sac amb la llumeta i petar la xerrada amb el Gerson i la Laia, que també portaven sang en alcohol, vaig acabar dormint a la llitera del Rigo. No se on testicles deuria dormir ell. Pel matí següent em vaig llevar amb les risas del Gerson. No entenia ben bé que passava. Pel que em va explicar més tard es veu que jo estava dormint fent un “chante” amb els dits de la mà i va ser lo primer que va veure a l’obrir els ulls. Aquest cop començava millor el dia. Poc recordo d’aquell matí més enllà de que no vaig beure cafè i que la Massagué em va obligar a netejar tota la cuina (amb tota la santa raó del món).
“”
Van decidir posar-se coladors de plàstic al cap a mode de casc.
Després de recollir tota la sida que hi havia a la casa i de dinar, ja tocava marxar. Això sí, cal destacar els balls apocalíptics del Mulet i el Bernat i la brutal foto de grup que ens vam fer abans de marxar, foto on jo no surto perquè estava cagant i ningú em va avisar. Putus.
Un cap de setmana genial, on segur que cadascú de vosaltres va tenir la seva pròpia historieta i les seves movidas particulars. Amor etern Trempats i Trempades!
El Pitroig
Miki.
A continuació el Yers ens fa un disseny de puta mare.
Comi Altos vuelos time
Caixa negra d'un
avió
Altos vuelos és el testimoni físic de tot vol ocasionat durant les festes, Tot el que passa en questió de mecànica i comunicacions interpersonals acaba quedant registrat en la nostra personal i indestructible caixa negra, capaç de suportar les més elevades altures i tajes. us deixem tota la informació que hem pogut recuperar al nostre laboratori.
arees d'investigació Altura del vol
desaparicions del mapa
velocitat etílica
relacions sentimentals
membres de la comi alises anna puig bennat didi esperxada genís
gerson guillem ureta massagué laia dosta lian rodó de vedella
vols formar part d'altos vuelos?
aquí et deixem algunes idees, si et sents identificat, potser ens podem conèixer!
El Pitroig
Autocontrol: capacitat important per no perdre el control sobre tu mateix. a part et permet decidir si vas a japó o nebraska o a saber.
Visió: cal estar molT atent a tot el que pasa al teu voltant Moltes eventualitats les controlem nosaltres mateixos evidentment sempre pots comptar amb l'ajut de la torre de control (grup whatsapp)
propulsió i empenta: cal que vagis al màxim nombre de diades, sino que pollastres controlaràs? a part, per lubricar i cuidar motors sempre hem de portar el diposit ple de beguda isotònica ( birra o altres ) som de lo més petao, si no arribes a un bon nivell etílic i de bojeria mental, altos vuelos no es el teu lloc.
ganes de volar alt: ningú neix après, nosaltres t'ensenyarem a volar, la jerga tècnica de la comi i moltes mes altres movidas. a partir d'aqui, porta amb orgull aquesta responsabilitat.
avions més guardonats
vols que hem controlat
podium dels trempats amb més descontrol
quants lios per diada hem notificata torre? TREMPATS
de la
UPF
trempats
60
engrescats
ganàpies
31
xoriguers
71
19
TREMPATS
de la
UPF
trempats
79
TREMPATS
penjats 89
Hivern 220
primavera 168
de la
UPF
sopar trempats
39
hivern clar vencedor
1. Bennat
Doble Mocador verd i nombroses nominacions setmanals
2. Mateu
Mocadors vermell i verd amb l'excel·lència en trencar sostres
3. fusta
Mocador vermell i groc amb l'excel·lència en capità pescanova
Senyals Radiofòniques
Interceptades amb la torre de control
2 cubates ben frescos "Vale yo ja sabeu això que a vegades pues quan estic dins a discoteques i no vull pagar pues agafo algun cubatilla així prestao. Total que en vaig veure dos ben FRESCOS a la barra i vaig dir UOOHH i li vaig dir a la marga MIRAAA en plan MIRA QUE FRESCOS i jo vaig pensar, no els agafo perque estan aquests dos aqui al costat ballant i com amb la meva experticitat vaig veure que no podia anar bé allo ossigui que em pillarien perque estaven molt al costat, no hi havia ningu al voltant i vale si, estaven solets pero relativament vigilats, però jo ja li havia dit a la marga saps que aquells dos cubates estaven solets i la Marga que te menys filtres que jo va anar i li va forte una Xuclada cual no se cual ABELLOT SRSRRSR i llavors clar la van pillar obviament i no se llavors lo que diu la diana, li van dir a un superior de parlar i noseke , però que era mentida que s'havia confòs, vull dir fff mentida Total, ossigui era la excusa que va ficar la marga perque la deixessin tornar a entrar, però, era mentidissima, i jo de cop ossigui van venir a buscar la marga i no se perque sem van emportar també a mi, però jo no havia fet res, ossigui bueno vai ser la CODICIA saps que li va dir a la marga del plan (mira estan sols) però no se, no li vaig dir del plan agafals, ni ni en vaig agafar jo pero em van chutar igualment saps, I un cop estava fora jo els hi vaig dir del plan: Júlia: Pero tio que he fet? Seguretat: T'hem vist per les camares agafant cubata Júlia: Pues no heu vist res perque jo no he agafat res, torna-ho a mirar si vols Seguretat: (2 minuts despres) Bueno amb tu ha sigut una confusió, ens disculpem, et deixem tornar a entrar. I la marga dient es que m'heu portat aqueta pava aquí que no coneixo de res, noseke perque em deixessin tornar a entrar saps i res, em van deixar tornar a entrar però esque als dos segons va ser una EXPULSIÓ EN CALENT. però ja em van deixar tornar a entrar, però esque de veritat no se perque em van fer fora saps i jo del plan: Bueno marga ens veiem dins (aixi que no em veiessin molt) i a ella la van tornar a deixar entrar també" - Júlia xuclagué (13:07 - Post sopar final temporada)
La inestabilitat de l'arribada a la universitat sumada a l'aparició de trempats a les vides de molts nous estudiants va fer aquest hivern molt turbulent. això va fer que desde altos vuelos haguessim de controlar més anticiclons,tormentes i explosións vulcanianes del previst. un inici de temporada molt molt fort amb l'aparició de jocs trempats i una multitudinaria diada a can penjat ( on de sempre s'hi eleva la bona malifeta ), ha fet d'aquest hivern el tram guanyador en vols controlats. PD: a l'hora de mantenir al dia la nostra llista vam trencar motors a llunàtics, així que amb molta tristesa, sentim no poder donar dades d'aquella última diada d'hivern.
Primavera suaveta de malifeta
Arriba el bon temps ja ens coneixem més i acabem anant més per feina, oi trapelles... doncs això, el fet de perdre de vista els jocs trempats i encetar un tram de primavera a can grillat on ja volaven els avions del prat i no nosaltres ha fet que baixem dels nuvols i els resultats siguin inferiors al previst. PD: el fet de tenir un aeroport a can grillat va donar interferencies en la pujada de les dades al nostre servidor central, un cop més, ens tornem a disculpar, també volem com tu! el sopar de final de temporada no hauria de contar, però bueno, fa maco i compensa una mica.
Rigogees Welcome "Un moment, jo tinc una història a explicar també bastant interessant, no és referent a mi, sinó referent al Rigo. Ahir el tio em sembla que havia de baixar a Plaça Catalunya o yoquesé on, total, que no sé com collons li vaig acabar proposant que vingués a dormir a casa. Li he posat un matalàs al menjador, vaig anar a dormir i es veu que avui se l'han trobat dormint al sofà amb el matalàs intacte (les meves companyes de pis això). Quan s'ha despertat, s'ha posat a escoltar musica clàssica dret, que elles l'han saludat, ell no contestava i al cap d'una estona, finalment, els hi ha contestat i els hi ha dit que anava encara taja i no sabia on estava. Li han dit: és casa el Bernat, el coneixes? i ha fet ah ah el Bernat i ha marxat." - BEnnat (Matí resacós - Post diada Grillats) MAY-DAY | AMPUTRACIÓ MASSIVA "DIOS DIOS ALTOS VUELOS JODER JODER JODER, Aquí des de CABINA DE CONTROL. La clareta ha sigut amputrada contra un dels pilars de, de, no no foto no foto no… Ah pues vale pues foto si. AMPUTRAMENT MASSIU DE LA CLARETA, NO! DE UN TIO A LA CLARETA, ossigui animalada, ostia ostia, els están precintando, locura, nono se li ha anat de les mans tio, això ha sigut un Malasia tio caiguda en picat des de 4000 milions de metres. OSSIGUI AMPUTRACIÓ MASSIVA esque no ho puc descriure de una altre manera, no tinc adjectius per qualificar-ho. Ossigui un emboirat ha enganxat a la clareta, clar, clar, clar… (el pes el pes) La massa curpural de la careta es baixa, l’ha enganxat cap amunt i ENGA cap a la torre BEENG." - Mike Circle (21:38 - diada xoris - Girona)
SALT DE PLENS A BOVEDA VALE VALE VALE VALE, un moment, vaig a explicar una historia graciosa (2:37) i mentre l’explico la reprodueixo per que us en pogueu fer una idea. Jo estava pixant, dintre un lavabo amb la porta tancada, perque en principi havia intentat plantar el pi i m’ha fet fastic, bueno, coses d’aquestes… Llavors, he intentat obrir la porta, no he pogut empaitant cap enfora i pujant sobre el lavabo de Dixi, l’he obert desde fora i m’he enterat que la porta s’obria cap endins, llavors com estava pujat sobre el lavabo, SENSE TAPA, he patinat i m’he quedat així. - BENNAT (2:37 - diada trempats - boveda)
El Pitroig
Comi Amabilitat
A continuació teniu el resultat del cuquiformulari. Esperem que hagi servit perquè expresseu sense por la part més cuqui de la vostra persona. Si reconeixeu el vostre cuquimote d’entre els guanyadors, contacteu amb algún beibi de la comi amabilitat i obtindreu una sorpresa. Recordeu: Quina és la teva shushe preferida del món mundial? Els rajols ensucrats, per intentar arribar a ser taaaaaan dolça com la Lilo.
Seria la Angela Merkel i li diria Mercedes tous
Aquelles que son acides, perquè amb la dolçor de la comi amabilitat en tinc prou.
Quant més temps penses estar repartint amor a Trempats? 34% dels enquestas han respost: Fins que la LR acabi la carrera
Tenint Trempats, el meu cos ja va sobrat de sucre. Els ositos amb vodka Palote. La teva boca. Què llevas puesto quan dorms? Dormo despullada tal i com em van portar al món. Calçons del segle XIII. L’amor de trempats m’envolta mentre dormo.
Seria la chiara i es diria chiara.
Desitja bon profit a un company casteller de la manera més cuqui: Ai cuqui, espero que et senti super bé l’esmorzar/dinar/berenar/sopar, i que facis un rotet al acabar que et deixi fer la migdiada acompanyat/da de la persona que més desitgis. “Té, més birra”. Si aquest menjar esta tan bo com tu, bon profit tindras!
Quan “voy puesto” no dormo.
Espero que el dinar vagi tant genial com el segon tram de passarells, s’ho han menjat tot però són feliços!
Si poguessis tenir qualsevol mascota, quina seria i com es diria? Un pop que es digués Corn.
Que aquest plat et senti com a mi quan et veig somriure després de descarregar un castell.
Seria com el Kero de Sakura la caçadora de cartes, i es diria Bat.
Que la vida et sigui tan dolça com ho és la comi amabilitat <3
Un pit-roig. Es diria: família
Descriu el petó perfecte <3 Un petó fet amb molt de desig, com el que sento per la gent de comi amabilitat. El típic petó entre riures, amb unes birres de més, que acaba en una empotrada monumental. Intercanvi de saliva entre humans adults amb alt percentatge de ser una operació exitosa a no ser que els participants portin ulleres. Poc a poc, lent, però que poc a poc arribi a hot arreu. Els que ens repartim entre tots i totes després d’una gran diada. De festa o no, i perquè si. El petó perfecte és el que em faria algú de la comi amabilitat, sota un cel ple d’estrelles i algú tocant el violí de fons. És que mai m’has fet un petó, lilo. Qualsevol que no sigui el de la meva ex. El que em fa la iaia a la galta quan marxo cap a bcn els diumenges...
El Pitroig
ELS GUANAYDORS SÓN: Flor de primavera Desamabilitat La llum d’Àfrica Osito avellana
(TONGASO....)
Himne trempat Cuentan nuestros aveiaios, Que en 2014 nació una ilusión. Fuimos 4 gatos, nos dimos un nombre. Y para defenderlo escogimos color. Ejemplo de puro alcoholismo, Familia avellana del gran Campus Mar. Un corazón que late gritando JONQUERA. Sentimiento en plaza y el cielo tocar. Y es por eso que hoy vengo a verte. Avellana seré hasta la muerte. Ciutadella presume orgullosa de ver a su colla en diadas follar Y TREMPA Y TREMPA Y TREMPA! Desnudemonos todos de fiesta. Terminate el Kali y la birra que nada te impida echar a volar.
El Pitroig
És l’hora del test by Alba Arenas
¿Cuál es la colla de tu corazón? Con qué valor te identificas más? a) Fuerza (+2) b) Equilibrio (+1) c) Valor (+3) d) Juicio (+0) Qué estampado prefieres para el verano? a) Floral (+1) b) Liso (+3) c) Topos (+0) d) Un buen encaje (+2) En una cena de empresa serías el típico que…
Suma las respuestas y descubre la colla de tu corazón: RESULTADOS Si sacaste de 0 a 3: Pataquers: Eres amante del naranja butanero y lo sabes. Eres una persona a la que le gusta la fiesta, el alcohol y pasarlo bien. En tu grupo de amigos eres un poco la oveja negra porque siempre la lías, pero que le vamos a hacer, no sigues las normas de nada ni nadie. Porque ya sabes: Que ladren perros. Si sacaste de 4 a 7:
a) Le hace la pelota al jefe (+0) b) Va a su bola (+3) c) Explica sus batallitas (+2) d) Bebe demasiado y acaba haciendo un poco el primo (+1) Qué tres cosas te llevarías a una isla desierta para sobrevivir? a) Teléfono, cargador, bañador (+3) b) Navaja, papel de plata, silla de camping (+0) c) Condones, mechero, cojín (+2) d) Un flamenco hinchable para la piscina, goma de pelo, plancha (+1) Como prefieres dormir en verano? a) Con una camiseta de propaganda (+0) b) Con pijama (+1) c) En bolas (+3) d) En compañía (+2)
Azus: Arriba el verde quirófano! Y quien piense lo contrario está loco. Porque seamos claros, regalarías el marrón avellana por ser azu. Eres una persona un poco engreída y prepotente, o eso dicen. Pero es porque puedes. No entiendes como no eres adorado cual dios maya, si eres el mejor! Si sacaste de 8 a 11: Engrescats: El cielo será amarillo o no será. Sin embargo últimamente tus preocupaciones se encuentran en saber si el año que viene podrás seguir defendiéndolo o no. No sabes que has hecho mal para estar en esta situación. Por qué estás cogiendo tan mala fama si el Inter te dio tanto dinero y, gracias a tu simpatía, conseguiste tanta ayuda en las piñas?
Si sacaste de 12 a 15: Bergants: Ya está aquí el verano: Calippo de lima para todos! Últimamente te dicen bastante que estás un poco crecidito, pero es que no es para menos, te has marcado un temporadote y se nota: muchos pd6f, 4d7a, 3d7, 2d7f… Ah no, ese no… Pues una buena macrodiada… Tampoco? Pues… mmm… Segunda colla y punto!
(No ens agrada aquest test perquè no surt Ganàpies........)
El Pitroig
Novatx 2016- 2017
Els Nouvatxs que hem entrat a Trempats aquest any, ja sigui a l’última setmana abans de fer el pilar de 6 –que al final ens ha donat nom–, al primer taller abans de començar classe o, per què no admetre-ho, a la primera Razz d’aquest curs... us volem transmetre un petit tast del que han estat els nostres pensaments, opinions i sentiments al llarg d’aquest vol alhora que us descobríem a vosaltres, i els castells en general. D’aquesta manera, els Pilastres us presentem: “LA PRIMERA VEGADA QUE...” … que vaig anar la Pompeu (portes obertes) la Didi ja em va fer spam de Trempats. ... vaig fer de contrafort no entenia de que servia perquè li vaig fer a la Judit i no necessitava ajuda per res. … vaig entrar al grup gran de Whatsapp, me’n vaig penedir. … vaig veure el color de la camisa vaig pensar: quina merda! … vaig estar al nucli vaig sentir que la unió pot amb tot. ... vaig entrar a Plataforma em van sagnar les orelles.
… vaig posar-me a una pinya de Trempats va ser a la FM de la UAB i… ... vaig veure a algú fer un toc de castells vaig pensar: ‘’on m’he posat?’’ … vaig anar a un sopar de Trempats vaig entendre perquè mai recuperem cap fiança. … vaig sentir la paraula crossa el primer que se’m va passar pel cap va ser una muleta. ... vaig veure el que s’allargaven els post-assajos vaig entendre que treure’t una carrera en 4 anys i estar a Trempats no és compatible. ... vaig discutir algo amb els novatxs, vaig entendre perquè la gent marxa de les colles. ... vaig anar a una diada i vaig descobrir que l’alcohol era gratis i infinit vaig pensar que era molt divertit. Aconseguir el mocador vermell no ho va ser tant. … vaig veure els Trempats, el Carlos em va dir si volia provar i vaig sortir corrents. Un any més tard aquí estic. … vaig sentir contraforts, taps i vents volia plorar. Visca la ZT.
... vaig escoltar a l’Alba Arenas fent un Jonquera pensava que s’ofegaria.
... vaig anar a la barra i em van donar una ampolla de sangria per mi sola vaig saber q les notes de la uni baixarien molt.
... em vaig veure amb una ampolla de 8litres de pasta pel metro em vaig preguntar on m’havia ficat.
... vaig fer de baix vaig morir i vaig pensar q no volia fer allo mai mes… al final m’he acabat acostumant i tot.
… vaig anar a l’Aniverfest vaig esbrinar el límit d’alcohol que pot suportar el meu fetge.
… em van dir que la Pinyera es deia Piñera i que era tronketi pensava que era broma.
… vaig sentir la paraula lastre no sabia que volia dir. Ara 1 de cada 3 paraules que dic és aquesta.
… que em vaig saltar una classe per Trempats vaig saber que no seria l’última.
… em van dir “fes com quan surts de la piscina” i... Como que no.
… vaig comptar els mallorquins de la colla vaig patir per la població de Mallorca.
… vaig assistir a l’assemblea em vaig adonar de lu “pájara” que havia sigut com a nouvatx. … que vaig intentar controlar els vols n’hi havia tants que no hagués pogut ni des del far d’Alexandria. ..vaig anar a una prèvia amb Trempats de Razz O Apolo (qui sap) a casa del Carlos i ens va caure una multa de 100, vaig confirmar que la festa amb Trempats mai s’acaba. … vaig anar a una cervesada, no sé quan vaig arribar a casa. … em van cridar a pinyes com a “Sulanas”, vaig saber que m’esperaria un llarg i feixuc camí per combatre “el català correcte”.
El Pitroig
… vaig estar a una diada (Manrússia) vaig pensar: “menys mal que estic casada”. ... “ “ “ “ “ “ vaig pensar que acabava en orgia. … vaig veure que la gent s’apuntava més ràpid a la llista de Razz que als doodles vaig veure que compartíem prioritats.
… vaig fer de baixa a plaça -sense haver-ho fet abans a assaig- vaig qüestionar-me el lema “No va ser qüestió de sort”; i vaig reafirmar que volia casar-me amb l’equip de pinyes. Si pensàveu que “La primera vegada que...” anava d’alguna cosa sexual, us confirmem que sou uns trapelles, tot i que estem oberts a que ens ensenyeu alguna cosa més que a fer espatlleres... D’això, però, ja en parlarem la temporada que ve. Si heu fet bé la vostra feina i creieu que ens coneixeu, us convidem a intentar esbrinar qui ha escrit cada cosa!* Finalment, només ens queda donar-vos a tots i a totes les gràcies per acollir-nos i fer-nos sentir part d’aquesta família avellana. Visca Trempats, puta Arreplegats i mori Engrescats! *Si ho feu per Comunicats hi ha premi sorpresa.
Confesionari
Confesa quina és la cosa més random/trapella/pájara que has fet aquesta temporada (diades, festes, colonies, inter, ETC) Fer coses als lavabos d’Apolo i Dresden, que xutessin a gent i a nosaltres no. Fer explotar una bossa de patates del llit de la Gemma a les colonies i que hi haguessin troços a dos km de distancia i tot fet una merda Trencació massiva de tot objecte que em trobava a les colonies amb una espumadera junt amb el guardament de mitja cuina a la nevera, incloses bosses de basura, galetes, estris de cuina i persones i a saber que mes. Confesso que durant les festes he fet alguna siesta als lavabos de La Mirona, Dresden, Bóveda... segur que alguna disco més. Però és que fins agafar el tren del matí hi havia moltes hores... Canviar radicalment de plans per anar a una festa d’una convencional a veure si pescava, sabent que hi havia molts trempats. Desitjar que caigués el pd6f de Bergants (però que ningú és fés mal). Naah, trapelleries vàries per indrets del nostre estimat país. Netejar-me el “xuminu” després de pixar amb una fulla que punxava. Vaig tirar a la Chiara de una tarima perqué em fa rabia que sempre les acapari. A una diada vaig potar i després em vaig liar amb el Pau Graller.
A una trempada i a mi ens van pillar follant al lavabo de Girona, quan el porter ens va fer fora va dir que ens castigava 5 minuts sense entrar perque penssesim en el que haviem fet. No és per fardar, però liar-me amb un Russi salvatge dalt d’una tarima va estar prou bé #queladrenperros Fa unes quantes temporales, dues trempades encarregades dels cascs de canalla van decidir porsars’els per anar en moto en mig de Barcelona. Cap de canalla d’aquell any, sorry not sorry. De 2n lateral a un 5d6 engrescat. Luxació Fer migdiada a pràcticament el 60% de les festes/diades/celebracions que s’han fet. La primera vegada que vaig anar a l’Autònoma va ser amb Trempats a la FM i vaig perdre la ronyonera. Sé que no ho sabíeu. Trencar el vàter de la discoteca de Chirona. A principis del tram de primavera jo notava que em feia mal el dit del peu quan pujava. Vaig preguntar a la penya; van riure del meu problema de tronketi i em van dir que era mal de pujar perquè no hi estava acostumada. Doncs resulta que he anat al metge 2 setmanes després d’acabar temporada i m’ha dit que tinc capsulitis i que prohibit fer castells... Així que si
pujava lent durant tots aquests mesos ara ja sabeu el perquè! En l’època que feiem llista pels jocs trempats, vaig dir-li al Bernat que no ens haviem liat perquè no volia que sortís a la meva llista.
Qui és el teu crush trempat/da que se t’ha resistit aquest any?
La senyoreta Guzman
Pau Graller, t’estimo
Piññññeruu
Mar, em tiraria a tots els mars del món amb tu
Pensava que Homdedeu cauria però se veu que no li va lio dimonio El Pau Guiri com sempre, no hi ha manera TT
Sóc asexual Abril Ignasi
Elisenda, un dia la cosa prometia, però no Alguna novata de Zona molt Tradicional Ara i sempre, la Torrami Groc Llucasso (joder que bo que estàs nen) Piñera, siempre he volgut liar-me amb tu, pero volaves tant a diades que no m’atrevia a acostar-me per si t’em menjaves Piñero Bernaaaaat!!! Aaron, tant de bo fossis bisexual.
Solanes, t’adoro. Si tornes a entrar a l’armari, call me. Rodonet de Vedella El Concurs Trempat Desemparat. Inyustisia.
El Pitroig
Carta de la Presidenta
Mem, això està sent més complicat que escriure un comunicat lo suficientment “fàcil de llegir” perquè no sudeu d’ell. Però avís que s’allargarà tant com es meus àudios. Record que quan vaig entrar a Trempats (setembre de 2015 i tot perquè a la vegada que posava un peu dins es pis també el vaig ficar a sa colla, gràcies a na Marta Badia) lo primer que vaig pensar va ser: “Uau, me flipa que gent tan jove estigui darrera s’organització d’un projecte com aquest”. Sí, estava destinada a ser Junta. Però poca broma! Arribes a sa colla i pareix que ses coses roden soles. I, a més, passen es dies, ses setmanes i no deixes de veure que ses persones amb càrrecs estan senceres i d’una peça. Pareix que controlen sa situació. Amb un somriure a sa cara. En es meu cas… sa presidència va anar així: va passant s’estiu i setem-
bre de cada vegada està més aprop. I sents una ànsia que és una mescla d’expectació, de nirvis, de dubtes i d’emoció. I quan menys t’ho esperes esteim a inici de curs. Aquí, al borde del precipicio. Te cagues de por. Això està a punt de començar. Assemblea. BUUUUM. Caiguda lliure i sense opció de tornar enrere. A partir d’aquí, s’aventura és una muntanya russa, de ses fortes, 24/7, un curs sencer. I sí, he plorat bastant i moltes vegades m’he cagat en tot. Però també m’ha donat s’oportunitat de treballar colze a colze amb persones espectaculars, coneguent-les a fons, confiant en elles i agafant-lis un apreci indescriptible. També he de dir que m’he emocionat molt en cada passa endavant que ha fet sa colla, per molt petita que pogués parèixer. Veure-la créixer i disfrutar me recarregava ses piles. I tot i que soni molt típic, no vos podeu imaginar lo que he après amb tota aquesta experiència. A n’es
principi, me preocupava sèriament no estar a s’altura de sa responsabilitat que exigia es càrrec (puc arribar a ser molt despistada o no “saber-me imposar”). Na Natàlia diu que he millorat molt. Com a presidenta abans que jo, me l’ha creuré. Amb es permís de na Chiara, m’allargaré. Això també és una carta de despedida i no me vull limitar només a n’aquesta darrera temporada. Jo vos diria que lo millor de Trempats és que cada any és especial. Vos sóc sincera si dic que no puc escollir quin ha estat per jo és millor. Cada any entra i surt molta gent. Però això és lo fantàstic! Perquè és lo que fa que cada curs sigui inigualable, incomparable. I lo millor de lo millor és que, tot i així, s’essència se manté.
El Pitroig
Per jo Trempats ha estat sortir de casa amb sa motxilla carregada un dilluns
o un dimecres perquè s’assaig se podia allargar fins sa matinada següent si sa cosa s’enxixava. Ha estat tots es cants i crits de guerra, d’alegria, es somriures i ses llàgrimes compartides cada vegada que sa colla creia molt en un castell, a tal punt que se sentia sa pinya vibrar d’emoció. Ha estat ses interminables reunions per treure endavant múltiples projectes, a vegades les disfrutaves i a vegades te desesperaven, però sempre amb una birra a sa mà (o més). Ha estat una mirada o qualsevol gest de complicitat que ha fet més sublim sa festa o més aguantador un mal moment. Ha estat trobar persones que s’han convertit en pilars des teu dia a dia i d’altres que les sents germanes amb només haver compartit un moment de complicitat i locura. Per tot això, vull donar ses gràcis a totes i cada una de ses persones amb ses que he tengut sa sort de topar-me
aquests tres anys, a ses que vàreu estar abans i a ses que vendreu. Per fer de Trempats un espai tan acollidor, intens i únic. Lo que m’ha donat sa colla i, lo que m’heu donat cadascú de voltros, m’ho enduc d’ara endavant. Fins sempre! Vos estim. *M’agradaria fer una menció especial a sa Power Junta! Es seus inicis i evolució. Al·lots, sa feina que heu fet no està pagada! Contenta d’haver compartit aquesta experiència amb voltros. A sa capo, companya, Carla Piñera i en Bernat. Per ser-hi en tot moment! Sa colla queda en molt bones mans. Maria del Mar Martos
“”
Perquè es lo que fa que cada curs sigui inigualable, incomparable. I lo millor de lo millor és que, tot i així, s’essència se manté.
El Pitroig
“”
“Tia, Chiara, ens apuntem a castells quan comencem la uni?” “T’ho anava a dir! Gas al matalàs!” I així va començar la meva història d’amor amb la gran família avellana. Han estat quatre anys que no canviaria per res. I nomes puc agrair-vos-ho. Gràcies, Trempats, per fer-me un lloc a la colla. Gràcies, Trempats, per ensenyar-me que ho podem tot si hi som tots. Gràcies, Trempats, per confiar en mi. Gràcies per les segones oportunitats i per aixecar-me quan caic.
Gràcies per no deixar-me desmotivar per una carrera mediocre. Gràcies per donar-me un nom. Gràcies per posar bus de tornada a Girona. I per ensenyar-me a apreciar les Steinburg. I per tots els petons i les sudaderes. Per l’amabilitat. Per anar més enllà d’una matrícula. I gràcies per tot el que vindrà. Us estimo, Lilo
“”
La Lilo i jo estavem assegudes al costat de la parada de metro del Fòrum, perquè voliem anar a provar al primer assaig “hooligan” que feien. “Tia Lilo suda d’apropar-nos, quina vergonya, a més no semblen molt majos”. “Tia calla, que ja que hem vingut fins aquí, ara anirem a saludar”. Moments després: La Lilo i jo caiem
al terra fent una espatllera de 2 persones. La nostra carrera com a castelleres va començar molt exitosament. Gràcies Lilo per xapar-me la boca i fer que anéssim amb els petaos aquells, que ara són familia <3 Chiara