Tag 27

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA

setembre 2002 ◗ any VII ◗ núm. 27

SERVEIS

▼

Dilluns, dimecres i dijous: De 9 del matí a 1 del migdia De 4 de la tarda a 7 de la tarda Dimarts: De 8 del matí a 1 del migdia De 3/4 de 4 de la tarda a 7 de la tarda Divendres: De 8 del matí a 3 del migdia

Visats: Vocal: Gemma Blanch Josep Anguera, Glòria de Solà i Eva Larraz

Dimarts i divendres: De 8 del matí a 2/4 d’1 del migdia

Oficina de Reus: Yolanda Fernández Plaça Prim, 10, 4t Tel. 977 33 10 72 C.E.E.T. (Centre d’Estudis de l’Edificació de Tgna.)

Vocal: Montserrat Torrens

TAG ▼ Setembre 2002

Borsa de treball: De 9 del matí a 1 del migdia Servei d’inspecció: Josep Anguera AULA INFORMÀTICA Vocal: Gemma Blanch Marcel Ramírez i Jaume Cabré e-mail: informatica@apatgn.com Consultes i serveis: De 9 del matí a 1 del migdia De 2/4 de 4 de la tarda a 7 de la tarda ASSESSORAMENT JURÍDIC Xavier Escudé Tel. despatx: 977 212 658 M & B Advocats (Ignasi Boxó) Tel. 977 77 06 95

▲ ▲ ▲

Oficina del Vendrell: Marta Porta C/ Narcís Monturiol, 2 - 4. (cantonada av. del Puig) - C.P. 43700 Tel. 977 15 56 43

Consultes: De 9 del matí a 1 del migdia

▲ ▲ ▲

Dilluns, dimecres i dijous: De 9 del matí a 2/4 d’1 del migdia

GABINET TÈCNIC Vocal: Gemma Blanch Dalmau.

Enric Casanovas, Lluís Roig e-mail: gabtec@apatgn.com

▲ ▲ ▲

Papereria: Mª Carmen González

SERVEI DE BIBLIOTECA Horari: de 9 a 1 del migdia de dilluns a divendres

▲ ▲ ▲

Secretaria: Veronic Fernández Jornet Míriam Ferrer

▲ ▲ ▲

▲ ▲ ▲

OFICINA Tel. 977 212 799 Av. President Macià, 6, 1r 43005 Tarragona Correu electrònic: secretaria@apatgn.com

LABORATORI D’ASSAIG Tel. 977 547 909 Vocal: Josep M. Juncosa Director tècnic: Ernest Valls Formigons: Ernest Valls Química: Dolors Miquel Geotècnia: Cristina Molina De dilluns a divendres: De 8 del matí a 1 del migdia De 3 de la tarda a 6 de la tarda

2

EDITORIAL

SUMARI

▼

L’ENTREVISTA S. Bondia, alcalde de Duesaigües.

Pàgs. 4-5

Nous temps, nous plans

PATRIMONI Corrals de Bestiar.

L’arquitectura modernista de Tarragona Pàgs. 6-14 ESPAI AL TEMPS Més sobre el teatre setcentista de les comèdies de Reus.

Els corsaris a la mar de Tarragona durant la Guerra del Francès.

Pàgs. 19-23

R

especte a l’economia, circula una dita popular i no escrita: «Tot el que puja baixa». Això, que pot funcionar fins i tot en economia (veure la teoria dels cicles), sembla que no afecti des de fa anys a una variable: el preu de l’habitatge al nostre país. Els experts van assenyalar que enguany ja tocaria, que els preus es moderarien, que els anys de bonança econòmica ja no eren tan bons, que l’efecte euro faria aflorar capitals al 2001 i no tant al 2002, que hi hauria una sobreoferta, que la crisi dels Estats Units, etc. Totes aquestes coses han passat però ni els preus ni els interessos s’han moderat, els inversos continuen apostant-hi i els espanyols destinen un percentatge cada cop més gran de la seva renda a adquisició d’immobles. Comencem de nou la temporada. En el cas que vingui el llop de la recessió a l’hivern ni ens el creurem. Però, per si un cas, constructors, tècnics i consumidors, estiguem preparats sense por.

Les crisis tenen el seu efecte positiu, posen les coses i els agents al seu lloc. Un escalfament continuat i artificial en economia tampoc ni és convenient ni és just. ¿Receptes? Són conegudes i hi coincideixen neolliberals i intervencionistes: habitatges de qualitat i dimensionats a la demanda (les famílies i els consumidors han canviat), oferta adequada de sòl, combinar promocions privades i públiques, restauració i rehabilitació, més lloguer, construcció d’infraestructures, habitatge per a ús i no tant per a especulació, inversions immobiliàries atractives i normes urbanístiques modernes i realistes.

En resum, planificar el futur.

GABINET TÈCNIC Els revestiments ceràmics.

Pàg. 24 MEDI AMBIENT El codi tècnic de l’edificació i l’habitabilitat al soroll.

Pàgs. 25-26 ASSESSORIA JURÍDICA Revestiments i responsabilitat civil.

Pàgs. 27-28 DOCUMENTACIÓ La Biblioteca.

Pàgs. 29-30 INFORMÀTICA ¿Qué sistema operativo escoger?

Pàg. 31 ACTIVITAT COL·LEGIAL Interpretació dels estudis geotècnics.

II Manual professional sobre el tractament de l’aigua Pàgs. 33 SORTIM El riu Ebre (I) Pàg. 34-35

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Av. Francesc Macià, 6 1r 43005 Tarragona Tel. 977 21 27 99 Fax 977 22 41 52 e-mail: secretaria@apatgn.com web: www.apatgn.com

ENTRADA DE LA TABACALERA, A TARRAGONA, EDIFICI NEOCLÀSSIC I NOUCENTISTA, ACABAT AL 1926 FOTO: NOU SILVA EQUIPS

Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.

3

Junta de Govern: PRESIDENT: Joan Prous Masdeu VICEPRESIDENT: Joan Milà Rovira SECRETÀRIA: Veronic Fernández Jornet TRESORER: Joan Mercadé Porta

Redacció i producció revista Nou Silva Equips Tel./Fax: 977 24 96 38 e-mail: silva@tinet.org Contractació publicitat Inventa’t Comunicació Tel. 977 24 88 83 Fax: 977 24 88 92 e-mail: inventat@tinet.org

COMPTADORA: Pilar Coca Torrell VOCALS: Gemma Blanch Dalmau Josep M. Juncosa Aragonés Montserrat Torrens Torrens

Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X

TAG ▼ Setembre 2002

L’ E N T R E V I S TA

▼ Sebastià Bondia Borràs Alcalde de Duesaigües

«En 20 anys, el poble s’ha rejovenit»

T

é 50 anys, és el forner del poble i el 23 de maig de l’any vinent farà dues dècades que n’és també el seu alcalde. Sebastià Bondia es va iniciar en la política a partir de la seva inquietud pels temes públics i associatius. En aquell moment semblava que ningú es volia presentar com a candidat. Llavors vam formar un equip i vam accedir a l’alcaldia; alguns membres d’aquell equip encara hi són a l’Ajuntament, afirma Bondia des de la seva taula de l’edifici consistorial, un Ajuntament que començarà a tenir una nova seu abans de finals d’any. En 20 anys, Duesaigües ha canviat el seu perfil, tant urbanístic com poblacional. El poble manté la seva línia característica, en el vessant sud del coll de la Teixeta, a cavall entre dos impressionats ponts d’una línia ferroviària ara en desús, amb els seus dos cabals d’aigua que desemboquen en el pantà de Riudecanyes.

Duesaigües conserva encara la

«

Hi ha promotores interessades en construir a aquest terme municipal amb serveis i bon entorn natural

»

TAG ▼ Setembre 2002

▼

figura del pregoner per difondre convocatòries diverses, però també integra un important component de rejoveniment del padró; Pensa que, per exemple, l’any

L’alcalde al seu despatx municipal

4

1996 només teníem quatre infants a l’escola, i enguany s’han matriculat dotze. La població ha crescut durant els vuitanta sobre un 20%, i a partir del 1990 s’ha mantingut; hores d’ara som uns 217 veïns empadronats.

Segons Bondia, en els darrers dos anys els empadronaments a Duesaigües han estat de parelles entre els 40 i els 50 anys amb els seus fills.

Aquest canvi poblacional s’ha desenvolupat paral·lelament a l’ocupacional, i el món de la pagesia ha deixat el seu lloc a les professions lliberals i intel·lectuals: molts viuen al poble però treballen fora, assenyala Bondia, i hi ha també moltes segones ressidències; gent de Reus, Tarragona o Barcelona que venen durant les vacances, però també molts caps de setmana. Aquesta transformació demogràfica s’ha traduït en un increment de nous habitatges, molts d’ells de tipus ressidencial en forma de vivendes aïllades o apariades. Precisament de cara al pròxim mandat, l’equip de govern vol tirar endavant un ambiciós Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), amb diferents plans parcials que incentivin noves construccions. Tot i que encara no hi ha res oficial, l’alcalde de Duesaigües apunta que ja hi ha promotores interessades en construir al terme municipal. Des de fa uns 4 anys que hi treballem, en aquest PGOU, i volem incentivar les empreses promotores, donar-los les màximes facilitats. Això sí, tot mantenint unes dimensions adequades, que no arribaran mai a una massificació a la qual no podríem dotar de serveis adients. Assegurar l’abastament d’aigua és un d’aquests serveis clau.

Nous habitatges al nucli urbà

▼

Si em sento orgullós d’alguna iniciativa en aquests vint anys, és de la portada de l’aigua al poble, perquè a finals del anys vuitanta els manantials ja estaven força empobrits, i a la vila vam començar a patir mancances de subministrament, explica l’alcalde, Després de molts esforços, l’estiu del 1994 es van connectar les canonades al transvassament Siurana-Riudecanyes. Això ens va permetre mantenir la població i millorar la nostra qualitat de vida. Els diferents equips de govern municipals, als quals Bondia vol reconèixer la bona feina desenvolupada en aquests anys, han dut a terme més canvis urbanístics en aquest sentit. Durant els últims anys hem acabat de delimitar el casc urbà, hem millorat l’entrada al poble i hem remodelat diversos espais plúblics, com ara la plaça del Fossar Vell. Ara hem afrontat la reforma de l’entorn de la piscina municipal, unes obres amb una inversió d’uns 72.000 euros. Era un projecte que no pensàvem que poguessim iniciar durant aquest mandat. Els pressupostos municipals de Duesaigües són

5

d’uns 125.000 euros, i per afrontar els nous projectes ha estat molt important la instal·lació al terme de dues indústries: una pedrera per a les obres del TGV i una empresa que ha ubicat al poble 6 aerogeneradors, per convertir en electricitat l’energia del vent. L’IBI, l’IAE i les llicències d’obres que ingressen aquestes firmes han representat una bona injecció financera per a les arques municipals.

A banda de Sebastià Bondia com a alcalde, encara hi ha a l’Ajuntament un dels regidors que va sortir triat el maig de fa 19 anys. Avui dia, i a menys d’un any de la pròxima convocatòria electoral municipal, Sebastià Bondia no amaga la seva voluntat de tornar a presentar-se a la reelecció, Jo estic disposat a tornar-me a presentar. Depèn d’algunes circumstàncies: la gent que vindrà amb tu al consistori, tenir un equip en què puguis confiar, i també del tarannà de la població. Els veïns et marquen la pauta, només parlant amb ells pel carrer. De moment, per dir-ho d’alguna manera, no he trobat que se’m tanqui cap porta.

TAG ▼ Setembre 2002

PATRIMONI

▼ Corrals de bestiar

E

n temps passats l’activitat ramadera era molt important i al nostre poble i terme han quedat rastres i testimonis ben evidents d’aquella indústria.

Jo crec que les antigues villae romanes del territori bisbalenc, sobretot les situades gairebé al peu de la muntanya, com les del Vilar de La Costa, La Penyora de Freié, Cal Xico, el Vilar de Cal Llach…, devien complementar bona part de la seva producció agrària amb els ramats de bestiar que podien disposar de les grans extensions de pastures que hi havia prop d’aquelles explotacions pageses.

Després dels temps antics es continuà els mateix sistema i les grans masies bisbalenques disposaven de corrals de cabres i ovelles edificats dins el clos d’aquells casals conformant així un espai gairebé autosuficient. Així era a la Costa, Cal Llagostera, Mas d’En Busquet, Ca L’Arbosset, Gosc, La Riba, Gordei i altres. El nom i l’origen d’aquesta masia, ara tristament enderrocada i substituïda per una insulsa construcció moderna d’una urbanització, probablement fou un gran corral ja que al segle XVI s’anomenava Guardei, el lloc on es guardava el bestiar.

Des de temps immemorials hi ha hagut friccions i enrabiades entre els que s’han dedicat als que potser són els oficis més vells de la humanitat, pagesos i pastors.

Només hem de recordar allò que els hi va passar a dos germans que es deien Caín i Abel. Per això calia regular aquelles activitats i així es publicaven ordres i abans

TAG ▼ Setembre 2002

que eren pregonats pels nuncis a les places dels pobles i a la sortida de missa. S’amenaçava amb multes als pastors que deixaven entrar el bestiar pels camps de conreu dins de tres dies després d’haver plogut. I quan hi havia rosada no podien entrar als camps llaurats fins després del migdia. També era prohibit pasturar en un abellar.

Un altre motiu de mala maror era el pas dels ramats pels camins ja que el trepig de tantes potes comportava la caiguda del pedruscall dels marges. Així que, amb molta saviesa, es marcaren uns camins ramaders anomenats carrerades de bestiar, perquè els ramats es poguessin desplaçar per tots els indrets del terme. Aquests camins enllaçaven amb els dels altres pobles i comarques i així es podia practicar la transhumància i arribar fins al Pirineu i a gairebé qualsevol lloc del país.

Des de fa centenars d’anys, les carrerades bisbalenques eren les que segueixen: «Les carrerades de la vila.

«Primerament, per anar al mas d’en Manyé i a la Roca Blanca, al cap de lla del camí de l’era de Pere Sans confrontant amb Climent Bundó fins al camí clos que va al mas d’en Manyé.

«I l’altra és pel torrent dels Àlbers amunt fins a la muntanya.

«I l’altra és pel camí ral que va a Vilafranca fins a les figueres d’en Vidal i puja al pujol de les Forques, passa al costat del mallol de n’Artús, travessa la peça de terra que era d’en Buset i puja a la muntanya.

«I l’altra és pel camí que va

6

a la Creu Vermella per anar a Coster de la Torre. Per anar al Coster de la Torre baixa abans d’arribar a la Creu Vermella per la rasa de na Martina, travessa i puja a la muntanya. I l’altra per anar al Coster de la Torre i Planes pel Mitjó del Senyor avall.

«I la carrerada dels del Clot de l’Ora,de cal Pros i Felip Bundó, camí ral amunt cap a Sta Cristina, fins a la muntanya.

«I de cal Llagostera, darrere cal Pros, passant sota l’era d’en Pros, passa al costat del marge del camí del Colomà directe al pou de la rasa i fins a la muntanya».

Les carrerades del bestiar es ramifiquen quan arriben a la terra baixa, a la costa, mentre que quan s’endinsen pel país es van engruixint i formen branques més importants fins arribar a la muntanya. Això està molt ben explicat en el llibre Camins de transhumància al Penedès i al Garraf dels autors Joan Rovira i Ferran Miralles. Una de les carrerades importants que anava a morir a la marina de Tarragona era l’anomenada carrerada de Coll d’Arca o camí de Segarra. Era el camí natural per anar als Pirineus o la Segarra des del Penedès o el Camp de Tarragona. El darrer tram travessa el Coll de les Rimbaldes i després de passar per cal Fontena i per la imponent masia de cal Soler de Rosset arriba al Pla de Manlleu.

Després, passat Aiguaviva i Coll d’Arca fa via fins a la Joncosa del Montmell i Masllorenç. Travessa el terme de Bonastre i arriba a la

Pobla de Montornès o després de fer un camí tan llarg, el bestiar s’amorriava i abeurava a la bassa Comú. Finalment pastors i ramats arribaven al madeler de Torredembarra. La paraula madeler designava la franja de terreny que hi havia entre la superfície conreada i la sorra de la platja. Tal com diuen els autors que he citat abans, al cor de l’hivern, aquella franja herbada era un refugi benigne pels ramats muntanyencs vinguts dels Pirineus.

Antigament, de tota la riquesa produïda per aquella activitat ramadera, el senyor de la Bisbal volia haver-ne els seus suposats drets. Ho feia d’una forma ben curiosa ja que primer deixava que el pastor pogués retirar del ramat la seva ovella preferida i tot seguit li prenia els millors cabrits o anyels del ramat. Aquest espoli que, com podem suposar, devia alegrar mols als pastors i pagesos de la Bisbal que tenien bestiar es feia cada any el dia de Carnestoltes: «Item de bastiar se paga delma, çó és dels anyells i cabrits, per carnestoltas a la dasena… Lo qual delma se ade pènder de la manera següent: Posant tot lo bestiar partidor a una part y tot lo ramat lo pagés o hamo de dit bastiar no pot triarne sino hu lo que millor li aparexerà y de tot lo remat de dits anyells o cabrits pren lo Senyor los que li toquen de delma y tria los millors y que més li agraden sinó és que o ajusten ab diners».

Però encara més, el feudal bisbalenc també volia la seva part de llana, llet i formatges: «Ítem lo delma de la llana tant solament de las ovellas y no dels anyells se paga a la desena romanentne nou parts al hamo y la desena per lo Sr. y la primíssima se paga del munt partidor. «Ítem lo delma de la llet se paga de tots los que tenen cabras

Corral de la Plana Guixera (Sansuies), El Montmell

Vista del cobert des del ras o serè

Vista de conjunt del corral de bestiar

o ovellas, se paga de tota la llet de una semmana o los formatges ques fan en una semmana.»

Dins de la petita Bisbal de l’any 1696 que només tenia 50 cases, hi havia 9 corrals de bestiar.

Escampats pel terme i les masies n’hi havia deu o dotze més.

La forma constructiva d’aquells edificis era molt senzilla i ben estudiada. Estava formada per dos àmbits força grans de manera que poguéssin contenir un ramat

7

de, al menys cent caps de bestiar.

La porta d’entrada del recinte donava accés a la primera part del corral que era la més gran. Estava descoberta i limitada per parets d’uns tres metres d’alçada a manera d’un barri o baluard de masia. Aquest espai s’anomenava els ras o serè. La segona part, la més interior del corral estava coberta de teulada i normalment tenia l’amplada d’una crugia de bigues. El seu nom no podia ser

TAG ▼ Setembre 2002

altre que el cobert. La superfície del cobert acostumava a ser la meitat de la part rasa. La comunicació entre aquells dos àmbits gairebé sempre es feia a través d’arcades. Hi solia haver una pallissa adossada i comunicava al corral que servia per a guardar els estris, palla i ferratge i també per aixoplugar als pastors.

Les parets d’alguns corrals antics del terme són d’una rara perfecció. Poso per exemple els vellíssims murs del corral de l’Era a l’Ortigós que tenen menys de quatre o cinc-cents anys. Estan formats per un sócol o basament de pedra ben triada i perfectament col·locada. Al mig hi ha un parament de tàpia amb tongades o tapieres de 15 cms. Finalment el mur queda rematat per diverses filades de pedra fins arribar a un coronament, també de pedra, que

vola dins i fora del mur i li serveix de protecció. Una pedra isolada s’ha col·locat sobre el mur tal com he vist en altres corrals i que, segurament, tenia alguna funció de protecció que ara desconeixem.

Guardava dels llamps?, dels llops?, dels mals esperits? Segur que es un element o amulet ancestral que es perd en la nit dels temps. Com també es antiquíssim aquest tipus de construcció mixta de pedra i tàpia que també podem trobar en la casa d’En Bernat Jofre o Santa Cristina (any 1211) i que ja es feia en temps dels ibers i fins i tot al període final de l’anomenada edat del bronze, tal com vaig comentar a la revista del juny passat.

Només fa dos mesos que el nou amo de Cal l’Alegret de l’Ortigós ha enderrocat el que era, potser, el corral de bestiar més

gran del terme. Ocupava aproximadament 500 m2 i tenia una gran antiguitat ja que la pallissa que era la part més nova del corral, es va fer l’any 1751. En arrencar també les alzines i pins que emmarcaven el corral ha quedat totalment desfesomiat un indret històric i un paissatge molt característic del nostre territori. Quina tristesa!

Encara bo que la majoria de pagesos de la Bisbal i dels terratinets forasters que han vingut al nostre terme tenen prou intel·ligència i sensibilitat per saber fer compatibles les noves tècniques de plantatge i conreu de la terra amb la conservació del llegat dels nostres passats.

BENJAMÍ CATALÀ BENACH Arquitecte tècnic

• Distribuïdors de les principals marques de hardware • Serveis tècnics i de manteniment • Especialistes en perifèrics professionals i venda i lloguer de canons de video (plotters, impressores làser color, scanner, etc.)

• Instal·lacions de xarxes locals • 14 anys dedicats a donar solucions informàtiques i

TAG ▼ Setembre 2002

8

TURISMOS

DEPORTIVOS

MONOVOLÚMENES VERSO

TODOTERRENOS

IVA e impuestos de matriculación P. Prever incluidos

AUTO FORUM RED PROVINCIAL TARRAGONA: C/ Gasómetro, 40 • Tel. 977 25 01 71 REUS: Ctra. Alcolea, 136 • Tel. 977 32 64 87 TORTOSA: Ctra. Tortosa-Alcolea, km 2 • Tel. 977 44 61 05

PORQUE HAY UN TOYOTA PARA CADA PERSONA

VENDRELL: Ctra. Tarragona, 246 • Tel. 977 66 15 54

P A T R I M O N I▼

Aproximació a l’arquitectura modernista de Tarragona

En aquest Any Internacional Gaudí commemorant el 150è. aniversari del naixement de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet resulta molt oportú realitzar un viatge imaginari pel Modernisme més proper. En primer lloc voldria contextualitzar aquest moviment en la seva època, que m’atreveixo a acotar entre els anys 1885 i 1915. A Catalunya anomenem genèricament Modernisme a un ampli moviment artístic que es desenvolupa en les darreres dècades del segle XIX i primers del XX, que pretén actualitzar els repertoris figuratius, les tipologies arquitectòniques o els elements decoratius tradicionals per adequar-los a les noves tècniques, als nous materials industrials i a la sensibilitat moderna.

Coincideix amb una època brillant a tota Europa, entre els anys 1885 i 1915, prèvia a la I Guerra Mundial (la coneguda Belle Èpoque), caracteritzada d’optimisme científic i tècnic, de relativa prosperitat econòmica, de creativitat en art i cultura i de certa inquietud social. Moviments paral·lels al Modernisme català són els coneguts sota el terme de: Art Nouveau a França i Bèlgica, Modern Style a Anglaterra i EUA, Sezession a Austria i Bohèmia, Jugend-stil a Alemanya o Liberty a Itàlia.

El Modernisme català té personalitat pròpia i en molts aspec-

TAG ▼ Setembre 2002

tes està situat dintre de l’avantguarda de l’època sent a la vegada un art nacional vinculat a un projecte polític: el catalanisme. Aquest moviment de reivindicació i recuperació de la llengua i la cultura pròpies, s’inicia en el camp literari –la Renaixença– i continua amb els camps de l’art, la historiografia i la política. Coincideix amb un moment de desenvolupament socioeconòmic, de consolidació del capitalisme industrial i d’estabilitat política, que dóna a la burgesia del país un marc idoni per a la inversió i el creixement.

Pati del Teatre Metropol, d’Antoni Jujol, a El Modernisme és Tarragona un estil derivat bàsicament del prerafaelitisme i el simbolisme, caracteritzat pel Santiago Rusiñol, encara uns despredomini de la corba sobre la coneguts, presentaren a la nova recta, la riquesa i el detallisme de sala Parés obres que ja foren conla decoració, l’ús freqüent de trovertides per la crítica. Era l’èmotius vegetals, el gust per la asi- poca dels primers assaigs arquimetria, l’esteticisme refinat i el tectònics d’Antoni Gaudí que en dinamisme de les formes. Fins a la arquitectura i disseny sobresurt segona meitat del decenni dels 80 sens dubte la seva originalitat i no aparegueren les primeres obres genialitat, que desborda els estricmodernistes. Arquitectes, il·lustra- tes límits del moviment i que posà dors i cartellistes són els inicia- aquest estil a l’avantguarda de dors, però el triomf internacional l’art internacional. de l’estil fou sens dubte l’ExpoGaudí amb l’arquitecte Lluís sició Universal de París del 1900. Domènech i Montaner, que aportà Abans, el 1884 i a L’Avenç, apa- importants elements innovadors reix potser per primer cop el mot vers el concepte estructural, iniModernisme, sent Ramon Casas i ciant aquest camí decorativament

▼

1. QUÈ ÉS EL MODERNISME ?

10

com un mal gust supremament creador*, definició paradoxal del moviment cultural que va dominar Barcelona i una bona part d’Europa durant el tombant del segle XIX al segle XX. Joan Clos, alcalde de Barcelona, recordava que el periodista i assagista Rafael Tasis defensava que s’havia d’obligar tots els propietaris de la ciutat a eliminar l’ornamentació de les façanes modernistes, i es suggeria als barcelonins que, en el cas d’haver d’acompanyar un turista per la ciutat, se li hauria Pl. de Braus de Tarragona, de Ramón Salas d’explicar que Barcelona havia tingut la desgràcia de construir una bona part de El Modernisme català és la l’Eixample al compàs d’aquest conseqüència d’una aparent conmoviment. tradicció entre tradició i moderniEl Modernisme partia bàsica- tat i abasta tot el territori i tots els ment d’una voluntat de trencar, de àmbits de l’activitat humana i superar els cànons acadèmics tra- s’imposa com a estil de la burgedicionals, de buscar conceptes i sia en ciutats vinculades a la formes noves i originals, mirant indústria i el comerç i en les capicap al futur. Gràcies a la investiga- tals de província. Habitatges, ció constant es podien aplicar torres d’estiueig i edificis públics, nous materials i tècniques mentre però també les fàbriques, les per altra banda hi havia una acura- colònies industrials o les cooperada recuperació de les antigues tra- tives agràries, s’identifiquen amb dicions artesanals del ferro, el les formes abstractes del Modervidre, l’ebenisteria, la ceràmica i nisme. altres. El Modernisme s’identifica El Modernisme partint del amb la natura, apostant decidida- prestigi i esplendor del moviment ment per la qualitat de la vida i la a Barcelona, es va estenent per la salut dels ciutadans. La llum natu- Catalunya litoral i prelitoral, ral i totes les possibilitats de ven- seguint els eixos de creixement tilació són una constant, a la vega- que foren en l’època la línies del da que les noves tecnologies –gas, ferrocarril. La geografia moderllum elèctric, aigua corrent i cla- nista es dibuixa en capitals vegueram– eren incorporades comarcals o ciutats industrials de amb saviesa. l’entorn barcelonès, en centres

▼

fantasiós i estructuralment innovador dels dos arquitectes, que fou seguit aviat per molts altres. Entre aquests hi ha Josep Puig i Cadafalch, el tercer gran nombre de la constel·lació modernista catalana, practica un arqueologisme culte, de tradició local i forana, amb un alt nivell de qualitat i originalitat.

Altres arquitectes importants de l’època són, en primer lloc els deixebles directes d’en Gaudí, Josep Maria Jujol, Joan Rubió, Cèsar Martinell i Rafel Masó, els dos darrers involucrats ja amb el Noucentisme. Josep Vilaseca, Antoni Maria Gallisà i Soqué i Pere Falqués i Urpí, col·laboradors de Domènech. Altres arquitectes modernistes que deuen ser recordats són Bonaventura Bassegoda i Amigó, Francesc Berenguer i Mestres, Josep Domènech i Estapà, Lluís Moncunill i Parellada, Manuel Joaquim Raspall i Mayol, Enric Sagnier i Villavechia i Josep Vilaseca i Casanovas.

El Modernisme arquitectònic té a Catalunya exemples a Barcelona, Argentona, Canet de Mar, Mataró, Olot, Reus, San Boi de Llobregat, Sant Joan Despí, Santa Coloma de Gramanet, Sitges, Sabadell i Terrassa. L’any 2000 es publica el llibre Ruta europea del Modernismo (1) Editorial Mediterrània, S.L. Textos i documentació: Mireia Freixa, Laura Mercader, Joan Molet. Barcelona, maig 2000. que a part de les poblacions citades anteriorment també hi figuren altres poblacions catalanes –L’Espluga de Francolí, La Garriga, Pinell de Brai, Santa Coloma de Cervelló– i espanyoles que són: Alcoi, Astorga, Comillas, Melilla, Novelda, Palma de Mallorca i València.

Barcelona sens dubte és el gran centre de l’arquitectura modernista. L’any 1930 Salvador Dalí va qualificar el Modernisme

11

TAG ▼ Setembre 2002

Mercat Municipal de Tarragona, de Josep Maria Pujol de Barberà

▼

d’estiueig, en els magnífics cellers de les comarques agrícoles del sud i en las colònies industrials properes als rius. A més dels edificis religiosos i civils de caràcter institucional o cultural, mereix especial atenció el ric patrimoni conservat de cases d’habitatges o unifamiliars, de botigues decorades bellament, monuments escultòrics o petites fonts, faroles urbanes, escultures i esgrafiats polícroms, vidrieres, reixes de ferro, mosaics i tantes altres mostres de les arts decoratives.

Per últim el Modernisme comptà amb un esplèndid conjunt d’artistes plàstics. Entre tots ells destaquem: els pintors Santiago Rusiñol i Ramon Casas, realistes i de tècniques impressionistes en primer instància, succeint-los els Nonell, Mir, Picasso i Anglada Camarasa; els escultors Josep Llimona i Miquel Blay, a més dels Eusebi Arnau i Pau Gargallo; ebenistes com Gaspar Homar i Josep Busquets; ceramistes com August Serra i joiers com els Masriera.

TAG ▼ Setembre 2002

2. EL CAMP DE TARRAGONA: ARQUITECTES I OBRES L’aportació al Modernisme de les comarques meridionals de Catalunya la podem concretar en dos aspectes diferents i complementaris. És a dir, arquitectes i edificis. Respecte als arquitectes hi ha tres figures a destacar. En primer lloc tenim Antoni Gaudí i Cornet (1852 – 1878 – 1926) (I), Josep Maria Jujol i Gibert (1879 – 1906 – 1949) i Cèsar Martinell i Brunet (1888 –1916 – 1973). Si analitzem les dades de defunció podem veure que hi ha uns 24 anys de diferència, és a dir, pràcticament quasi bé una generació.

Per tant, entre els tres tenim obres construïdes durant cent anys, dels quals la tercera part comprenen el període modernista: 1885 – 1915. Altres arquitectes vinculats al Camp de Tarragona són: Domènech, Caselles, Rubió, Berenguer, Sugrañes, Salas, Pujol de B., Martorell, Monguió, Fossas i Sagnier.

12

(I) Dades del naixement, obtenció del títol d’arquitecte i defunció.

Gaudí és un arquitecte escultor o un escultor de l’arquitectura. Gaudí és un geni i està fora de mida. En l’exposició bibliogràfica que es va celebrar, a la primavera passada, al Centre de Lectura amb els actes de l’Any Internacional Gaudí hi havia exposats uns 200 llibres sobre Gaudí, dada objectiva que ens permet afirmar que existeixen molts pocs arquitectes, quasi bé ningú, que disposi de tanta edició de llibres. A la vegada podem afirmar que més del 90 % diu que Gaudí va néixer a Reus, sols un 3% a Riudoms i la resta ignora. No volen entrar en aquesta dada. La dada del naixement és important per alguns i anecdòtica per altres. El que sí és cert és que tenim diversos documents, entre altres, que manifesten que el lloc de naixement és Reus : la certificació de baptisme (26.06.1852), la confirmació (10.12.1853), la sol·licitud de matrícula a les Escoles Pies (14.09.1864), acta de l’allistament de soldat que es guarda a l’Ajuntament de Reus (22.01.1870), matricula a l’escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona (1872).

Reus va estar a punt de tenir una obra de Gaudí, la façana del Santuari de Nostra Senyora de Misericòrdia. Pere Batlle i Marca, president de la Junta d’Administració del Santuari demanava a l’Ajuntament, el 3 de juliol de 1903, el permís per construir la façana. En aquest document es pot llegir: "Que en una de las últimas sesiones de la junta se acordó

▼

empezar cuando antes las obras de construcción de una fachada del santuario, cuyo proyecto se ha encargadi al disntinguido arquitecto hijo de esta ciudad Don Antonio Gaudí, destinando por de pronto a ellos el importe de los donativos hechos, el uno por Doña Francisca (. . .)." Però no va ser així ja que finalment va ser Pere Caselles i Tarrats l’arquitecte autor del projecte definitiu. En canvi, a Tarragona si hi ha una construcció, es tracta de l’Altar de la Capella de Jesús i Maria al carrer Méndez Núñez, datada l’any L’arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol va començar a treballar amb Gaudí el 1906 en la decoració de la Casa Batlló barcelonesa, seguint la seva col·laboració amb la catedral de Palma de Mallorca, la Casa Milà i el Parc Güell, entre d’altres. Tot i traslladar-se amb la seva família a Barcelona als nou anys, és evident la forta vinculació de l’arquitectura jujoliana amb el Camp de Tarragona, de la que destaquem la Casa Bofarull a Els Pallaresos, l’església de Vistabella a La Secuita i el Santuari de Nostra Senyora de Montserrat a Montferri, a més de la Masia Negre i la Torre de la Creu (també *dels Ous*) a Sant Joan Despí –d’on va ser arquitecte municipal durant més de vint anys– , que són las cinc obres estrelles de l’univers fantàstic i simbòlic de Jujol.

Altres obres que tenim a casa nostra són: Bonastre, església; Brafim, ermita de la Mare de Deu del Lloret; Constantí, reformes església parroquial; Creixell, campanar de l’església; Els Pallaresos, Casa Fortuny ("Ca l’Andreu"), Ajuntament i escoles; Tarragona, Teatre Metropol, cambril de l’església dels Pares Carmelites, Casa Ximenis i reformes a les esglésies de Sant Llorenç i Sant Francesc; Vallmoll, ermita del Roser.

Cèsar Martinell, de Valls,

Col·legi de les Teresianes, de Bernardí Martorell, a la Rambla Nova de Tarragona

completa aquest trio d’arquitectes del Camp de Tarragona. La seva obra es caracteritza per ser el gran impulsor de l’arquitectura agrària promoguda per la Mancomunitat i l’aprenentatge i l’admiració per Gaudí. Martinell projecta sobretot les Cooperatives Agrícoles, en Tarragona i Lleida, i també té obra urbana a Barcelona, Valls, Alcover, Cabra del Camp i Sarral.

Martinell rep l’encàrrec d’unes 50 obres en poblacions rurals als voltants dels anys vint, moment en què la Mancomunitat de Catalunya impulsa el cooperativisme, fet quelcom rar ja que totes aquestes obres agràries es van realitzar bàsicament entre els anys 1918 i 1922 i les comunicacions llavors eren molt difícils. Francesc Cabana, historiador i economista, a la Universitat Catalana d’Estiu celebrada a Pinell de Brai el juliol de 2001 va donar la clau el perquè Martinell va dirigir tantes construccions. El Banco de Valls era qui realment ajudava al finançament de les cooperatives i Martinell era vallenc.

Les construccions agràries martinellianes i per comarques són: Alt Camp i Conca de Barberà, Barberà de la Conca, Cabra del Camp, Aiguamúrcia,

13

Montblanc, Nulles i Rocafort de Queralt; Priorat, Falset i Cornudella de Montsant; Terra Alta, Gandesa i Pinell Brai. A més hem de citar les seves intervencions a la prioral de Sant Pere de Reus, baldaquí (1943) i retaule de la capella del Santíssim (1945). Per últim, la faceta d’historiador de Martinell és molt important i l’any 1967 va escriure el llibre "Gaudí. Su vida. Su teoría. Su obra", considerada una de les obres cabdals que analitza la trajectòria del mestre, del qual era un bon coneixedor a través de visites constants al taller de la Sagrada Família i es pot considerar a Martinell com un dels grans defensors i publicistes de Gaudí i tota la seva obra.

Lluís Domènech i Montaner (1850 – 1873 – 1923) també va deixar la seva petjada al Camp, a Reus sobretot, que té quatre obres.

Dos d’elles magnífiques: la Casa Navàs, "la guapa del Mercadal", i l’Institut Psiquiàtric Pere Mata. A més a Reus hi ha las Cases Rull i Gasull i un panteó al cementiri reusenc. Altres obres a casa nostrasón la Tomba del Rei Jaume I per a la catedral de Tarragona, existent actualment a un dels patis de l’ajuntament tarragoní i el

TAG ▼ Setembre 2002

celler cooperatiu a L’Espluga de Francolí.

Altres obres modernistes a Reus i força importants són les de Pere Caselles i Tarrats: Cases Sardà, Grau, Tarrats, Sagarra, Munné, Iglesias, Tomàs Jordi, Punyed i Homdedeu, museu comarcal Dr. Salvador Vilaseca, Estació Enològica i les escoles de Prat de la Riba i de Rubió i Ors. L’arquitecte reusenc Joan Rubió i Bellver (1871 – 1893 1952) va començar a treballar només acabada la carrera com ajudant de Gaudí, amb qui va coincidir no només en la reivindicació de la tradició artesana i la cultura popular catalana, sinó també en els plantejaments teòrics. Rubió exercí una projecció pedagògica de l’anomenada teoria del gaudinisme, centrada en la recerca de la natura i en els simbolismes de les formes i els espais i, al mateix temps, en la racionalització de les estructures arquitectòniques. Las majoria de les seves obres estan a Barcelona. A Reus hi ha la Casa Serra (o Cuadrada), el xalet Serra a la carretera de Castellvell i el dispensari Antituberculós i a Botarell el Mas d’En Perdiu en el qual va fer unes reformes.

Francesc Berenguer i Mestres (1866 – sense títol - 1914) és un reusenc que va ser un col·laborador que va mantenir una estreta relació professional i humana amb Gaudí, amb el qual va tenir una participació molt activa a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, als cellers de Garraf a Sitges i la Sagrada Família. A la seva mort, Gaudí va confessar que havia desaparegut la seva mà dreta.

Un altre arquitecte reusenc és Domènec Sugrañes i Gras (1879 – 1912 – 1938), que arribat a la universitat, va començar a treballar al despatx de Gaudí per costejar-se els estudis, fet que provoca una

TAG ▼ Setembre 2002

gran admiració cap el mestre. Va agafar el relleu de Francesc Berenguer com a primer ajudant a la Sagrada Família a partir de 1914 i vuit anys després, va assumir la direcció d’obres com a conseqüència de la mort de Gaudí. La seva vinculació amb la catedral de les catedrals va ser tant que l’incendi al taller del temple l’any 1936 el va enfonsar anímicament, morint dos anys després. Un exemple magnífic és la Casa Bonet al passeig Jaume I de Salou, sense oblidar altres edificis salouencs com són els apartaments Sol i Mar, la Casa Loperena i el xalet Llevat.

Hem de tornar a Tarragona ciutat per seguir amb l’escenari modernista de les comarques meridionals de Catalunya. Dos arquitectes desenvolupen durant cinquanta anys, 1880–1930, el procés de l’arquitectura local. Són Ramon Salas i Ricomà i Josep Maria Pujol de Barberà (1871 – 1892 – 1949). De Salas tenim la Casa de Pablo Sala i la casa Salas, la plaça de braus, l’ermita de la Salut i l’emblemàtica barana del balcó del Mediterrani ("tocar ferro"). Pujol de Barberà té moltes obres: Escorxador municipal, actual rectorat de la URV; Casa Güell (enderrocada), Mercat municipal, Casa Ripoll, Col·legi i internat de La Salle, actual Facultat de Filosofia i Lletres i la Cooperativa Obrera. A més Pujol de B. inicia una nissaga de quatre generacions d’arquitectes: Antoni Pujol Sevil, germans Antoni i Agustí Pujol Niubó i el recent titulat Víctor Pujol Hugas.

Altres arquitectes modernistes/noucentistes tenen obres a la ciutat de Tarragona. Cal mencionar: Juli Maria Fossas i Martínez (1868 - 1890 - 1945) que dissenya la Quinta Sant Rafel, en l’actual Parc de la Ciutat; Bernardí Martorell i Puig (1877 - 1902 1937) amb l’esplèndid edifici

14

homenatge a l’albanyileria catalana com és el Col·legi de Las Teresianes, a la Rambla, també projecta el col·legi de la mateixa orde a Vinebre; Pau Monguió i Segura (1865 - 1889 - 1956) projecta l’Església dels Pares Carmelites, també té obres a Tortosa i Terol; Francesc de P. Morera i Gatell (1869 – 1899 – 1951), l’actual Col·legi Pax; Enric Sagnier Villavechia, (1858 – 1882 – 1931), arquitecte que projecta l’edifici de la Caixa de Pensions.

EPÍLEG Una vegada hem fet aquest passeig imaginari, virtual, en el qual hem citat més de quinze arquitectes i una cinquantena d’edificis, que representen en certa manera la crème de la crème del Modernisme de les nostres contrades i que són aproximadament la quarta part de tot el que tenim.

Posats a destacar citarem: les obres de Domènech i Montaner a Reus; les tres de Jujol, Vistabella, Els Pallaresos i Montferri; les construccions agràries de Martinell a Pinell de Brai, Gandesa i Rocafort de Queralt i altres que responen a arquitectes o tipologies importantíssims.

Des d’aquestes ratlles sols em queda que facin turisme cultural amb el Modernisme més proper i que facin rutes urbanes o rurals, per tal de gaudir de Gaudí. És a dir, parodiant la magnífica exposició "Gaudí sense Gaudí" que s’ha celebrat recentment a Reus, hem de fruir del Modernisme, amb Gaudí i sense Gaudí.

JOSEP MARIA BUQUERAS I BACH Arquitecte tècnic i professor

ESPAI AL TEMPS

▼ Més sobre el teatre setcentista de les comèdies de Reus (1)

L’

any 1993 Maria Tarragó Artells publicà la història del teatre de les comèdies de Reus que, del 1761 al 1892, contribuí a fer més agradable la vida dels reusencs.I Un cop llegit el llibre de la senyora Tarragó ens adonàrem que teníem informació inèdita, desconeguda o no utilitzada per l’autora, la qual complementava d’alguna manera el seu treball, i pensàrem que podríem donar-la a conèixer; tot quedà, però, en projecte fins ara, al cap de nou anys, que hi tornem, gràcies a l’oportunitat que ens dóna la revista TAG, i en fer-ho no pretenem esmenar res a la senyora Tarragó ans tot el contrari: volem retre homenatge a la persona que, al seu dia, historià el que fou el coliseu més important del Camp de Tarragona durant el segle XVIII.

«

Homenatgem Maria Tarragona, historiadora del que fou el coliseu més important del Camp

»

En la nostra contribució ens limitarem a fer aportacions puntuals, les quals repartirem entre dos articles, sobre alguns aspectes de l’esmentat teatre com ara les llotges,II el pintor Perruchetti, el funcionament del teatre, els seus arrendataris, les companyies que hi actuaren, els salaris dels còmics i l’inventari de l’any 1800.

En aquest primer article ens referirem únicament a les llotges

de la planta principal i els seus propietaris i a dir quelcom del pintor Giuseppe Perruchetti.

ADJUDICACIÓ DE LES LLOTGES L’any 1775 els responsables del teatre decidiren la seva remodelació o reconstrucció ja que l’edifici bastit els anys cinquanta no reunia les condicions adequades per atendre les necessitats d’una població en expansió i organitzada en estaments; es tractava, doncs, de satisfer les necessitats del públic en general i d’evitar que les classes benestants i dirigents patissin la contradicció de veure’s obligades a barrejar-se amb el comú de la gent.

La solució que hom trobà per tirar endavant el projecte fou la de vendre a carta de gràcia les vint llotges de la planta principal al preu unitari de 200 lliures i la majoria foren adjudicades mitjançant un sorteig efectuat, el 3 de setembre de 1775, entre les diverses persones que les havien sol·licitat. El resultat de la distribució fou aquest: Llotja núm. 1: Robert Herrier i Cia (Manuel Vignau)III Llotja núm. 2: Josep de Bofarull i GavaldàIV Llotja núm. 3: Francesc Carreres i BagesV Llotja núm. 4: Francesc Aiguals i CaulesVI Llotja núm. 5: Josep de Miró i BovéVII Llotja núm. 6: Bonaventura de Marc i SantgenísVIII Llotja núm. 7: Joan ClaveriaIX

15

Llotja núm. 8: Francesc SunyerX Llotja núm. 9: Domènec de Dalmau i BargallóXI Llotja núm. 10: Antoni Auger i FiguerolaXII Llotja núm. 11: Pau de Miró i de MarcXIII Llotja núm. 12: Joan Molins i TorrellXIV Llotja núm. 13: ignorem a qui fou adjudicadaXV Llotja núm. 14: Salvador Prats i SerraXVI Llotja núm. 15: Salvador Prats i Serra Llotja núm. 16: Antoni Carreres i PallarèsXVII Llotja núm. 17: Joan Baptista Montagut i SolerXVIII Llotja núm. 18: Francesc Freixa i VecianaXIX Llotja núm. 19: Francesc de Bofarull i MiquelXX Llotja núm. 20: Gabriel AixemúsXXI CANVI DE PROPIETARIS DE LES LLOTGES Les llotges, en el decurs dels anys, canviaren sovint de mans i esdevingueren, en alguns casos, elements de mercadeig fins a l’extrem d’arribar a sextuplicar el preu inicial.XXII Entre els canvis de mans que es produïren podem mencionar els següents: - 14 d’abril de 1778. Josep de Miró i Bové traspassà a Francesc de Larquie la llotja número 5 pel preu de compra.XXIII

TAG ▼ Setembre 2002

- 13 d’abril de 1781. Francesc de Larquie es desprèn de la llotja número 5 a favor de Francesc Borràs per 200 lliures.XXIV - 13 d’abril de 1781. Es produeix un intercanvi de llotges: Bonaventura de Marc cedeix la número 6 als administradors de l’hospital a canvi de la número 4.

Com que la darrera llotja, el 1775, havia estat adjudicada a Francesc Aiguals, cal interpretar aquest fet com que l’administració de l’hospital l’havia aconseguit recuperar.XXV - 8 de febrer de 1798. Els administradors de l’hospital que al seu moment van recuperar la llotja número 10, ara la tornen a vendre per 200 lliures. El beneficiari és Francisco Martínez de Negrete.XXVI - 28 d’agost de 1790. Salvador Prats cedeix la llotja número 15 a Josep Estapar pel preu de 200 lliures.XXVII TRETS BIOGRÀFICS DELS PROPIETARIS DE LES LLOTGES

TAG ▼ Setembre 2002

▼

Sabem, doncs, que la vintena de llotges del pis principal estigueren en mans d’aquests vint-idos propietaris: Francesc Aiguals i Caules, Gabriel Aixemús, Antoni Auger i Figuerola, Francesc de Bofarull i Miquel, Josep de Bofarull i Gavaldà, Francesc Borràs i Anglès, Francesc Carreres i Bages, Antoni Carreres i Pallarès, Joan Claveria, Domènec de Dalmau, Josep Estapar, Francesc Freixa i Veciana, Robert Herrier (Manuel Vignau), Francesc de Larquie, Bonaventura de Marc i Santgenís, Francisco Martínez de Negrete, Josep de Miró i Bové, Pau de Miró i de Marc, Joan Molins i Torrell, Joan Baptista Montagut i Soler, Salvador Prats i Serra i Francesc Sunyer.

Francesc Aiguals i Caules Nasqué a Maó vers l’any 1730 del matrimoni format per Fran-

Plànols del Teatre de Reus, 1775. Arquitecte Miquel Picanyol

cesc Aiguals i Joana Caules. S’establí a Reus, on ja el trobem documentat l’any 1757. Comerciava amb els ports de la Ligúria i els anys seixanta era soci de la casa Greenne, Ford i Hall, de Barcelona. Morí abans del 9 de juny de 1795 ja que en aquesta data la seva esposa, Maria Sullivan, consta com a vídua.XXVIII Gabriel Aixemús i Folc Aquest ciutadà honrat era fill d’Antoni Aixemús i Morell i Maria Folc i Sabater. Es casà, el 1771, amb Isabel Simó i Sabater,

16

filla de Gabriel Simó, ciutadà honrat, i de Rosa Sabater, que li aportà un dot de 17.000 lliures.XXIX Antoni Auger i Figuerola Era fill de l’adroguer Antoni Auger i de la seva esposa Teresa Figuerola. Es dedicà al comerç i fou familiar del Sant Ofici. Es casà amb Gertrudis Selma, filla de Pere-Jaume Selma, argenter de Reus, i no aconseguí deixar descendència; per això, en el testament que atorgà el 15 de febrer de 1782, designà hereu el seu nebot Josep-Antoni Miralles.XXX

Exterior del Teatre Principal (dibuix de Tomàs Bergadà)

▼

Francesc de Bofarull i Miquel Era fill de Josep de Bofarull i Gavaldà i de la seva esposa Maria Miquel i Pagès. Vingué al món a Reus vers el 1737 i es casà amb Teresa Mascaró i Sales, filla del comerciant reusenc Andreu Mascaró. Entre les seves activitats s’han de destacar la de síndic personer de Reus i la d’administrador de l’ermita de la Mare de Déu de Misericòrdia i de l’hospital reusenc. Atorgà el darrer testament el 25 de juliol de 1791.XXXI Josep de Bofarull i Gavaldà Era fill del boter Pere Bofarull i Llagostera, el genearca dels Bofarull reusencs, i de Teresa Gavaldà i Cabrer. Prengué per muller, l’any 1732, Maria Miquel i Pagès, filla de Francesc Miquel, calderer de Reus, i de Magdalena Pagès. Fou regidor i batlle de Reus, batlle de Mascalbó i subdelegat de Marina de Reus i Salou. La pràctica del comerç a l’engròs li permeté fer-se amb una gran fortuna i l’èxit en els negocis l’arrodoní amb l’obtenció del privilegi de ciutadà

honrat de Barcelona el 1760, del de cavaller el 1772 i del de noble el 1774. El seu testament, atorgat el 18 de gener de 1779, fou obert el 15 de març d’aquell mateix any.XXXII Francesc Borràs i Anglès Era originari de Riudecanyes.

L’any 1767 contragué matrimoni amb Teresa Bofarull, filla i germana, respectivament, dels comerciants Pere i Bonaventura Bofarull, que li aportà un dot de 2.500 lliures. Mantingué tractes comercials amb Llauger, Roura i Cia., de Cadis, i entrà a formar part de la companyia que amb el nom d’Espalter, Rivera, Milà i Cia. s’establí, el 1779, a Santa Margarita i Cartagena de Indias.XXXIII Francesc Carreres i Bages Aquest home de negocis era fill del comerciant Josep Carreres i Mercader i germà del negociant Josep Carreres i Bages. Fou familiar del Sant Ofici i estigué casat amb Maria Ferrando.XXXIV Antoni Carreres i Pallarès Era fill del negociant Francesc Carreres i de la seva esposa Teresa Pallarès. El gener de 1765 era

17

cadet del Segon Regiment d’Infanteria de Catalunya, però no perseverà en la carrera militar ja que al cap de cinc anys el trobem a Reus exercint de a notari.XXXV Joan Claveria Era tinent coronel d’infanteria i l’any 1775, quan aconseguí la llotja núm. 7, era el governador de les torres i el port de Salou.XXXVI Domènec de Dalmau i Bargalló Era fill del cavaller Josep de Dalmau i Mas i de Rosa Bargalló, de Montbrió del Camp. Es casà amb Francesca Fals i Roger i s’establí a Reus. Morí l’any 1794.

Francesc Freixa i Veciana Era ciutadà honrat i fill de Jaume Freixa i Tecla Veciana. Es casà dos cops: el primer, el 1767, amb Teresa Sunyer i Ferrer, filla del comerciant i ciutadà honrat Francesc Sunyer i Marsal, i el segon amb Juliana de Bofarull i Miquel. Morí, el 1835, sense descendència.XXXVII Robert Herrier i Cia. L’activitat d’aquesta societat comercial francesa establerta a Reus girava entorn dels aiguardents (entre el 1767 i el 1775 hem trobat escriptures d’embarcament de 3.045 bótes i 92 mitges bótes amb destinació a comerciants establerts a les poblacions franceses de Saint-Omer, Lille, Saint Quentin, Saint Germain, Amiens i Saint Valer. El gerent de la casa era Manuel Vignau, que fou qui adquirí la llotja número 1. De Vignau podem dir que nasqué a Auloron, població de Bearn, i que es casà amb Teresa de Miró i Bové, filla del cavaller reusenc Pau de Miró i Roig i de Magdalena Bové; el 1796 fou afavorit amb un privilegi de ciutadà honrat de Barcelona.XXXVIII Francisco Martínez de Negrete Aquest home de negocis era el gerent a Reus de la societat madrilenya "Casa de los cinco gremios mayores de Madrid".XXXIX

TAG ▼ Setembre 2002

Personatges d’una llotja del Teatre Principal, 1857 (dibuix de Marià Fortuny als 19 anys)

▼

Josep de Miró i Bover Era fill del noble i doctor en dret Pau de Miró i de Magdalena Bover. Es casà amb Rosa Guardiola. Morí entre el 23 de juny, data en què féu testament, i el 9 d’agost de 1793, quan la seva esposa consta com a vídua. Fou soterrat en el vas que el seu cunyat Manuel Vignau posseïa al convent de Sant Francesc, de Reus.XL Joan Molins i Torrell Aquest important home de negocis era fill de Francesc Molins, boter, i de Maria Torrell i degué néixer el 1731, ja que el 1778 afirmava tenir 47 anys. El 1760 contragué matrimoni amb Maria Querol i Freixa, filla de Francesc Querol, veler de Reis.

Joan Baptista Montagut i Soler Nasqué a Marçà on vivien els seus pares: el comerciant Joan Montagut i Rufina Soler. Es dedicà al comerç i contragué matrimoni amb Teresa Pedret que li aportà un dot de 8.500 lliures. Morí a Reus el 4 de gener de 1803.XLI Salvador Prats i Serra Era un comerciant de Reus actiu en el darrer quart del segle XVIII. Havia nascut a Mataró fruit del matrimoni del passamaner

TAG ▼ Setembre 2002

Francesc Prat i Desidèria Serra.

Sembla que morí fadrí ja que deixà els béns a la seva germana Roser. El seu testament fou publicat el 1791.XLII Francesc Sunyer i Marsal Nasqué a Reus vers el 1716, ja que el 1769 declarà tenir 53 anys.XLIII Es dedicà als negocis a l’engròs i arribà a acumular una fortuna considerable. Obtingué el privilegi de ciutadà honrat i morí entre el 23 de gener de 1778, data del seu darrer testament, i el 14 de maig de 1779, en què la seva tercera esposa, Tecla Veciana, consta com a vídua.XLIV NOTÍCIES DEL PINTOR GIUSEPPE PERRUCHETTI Les pintures que decoraven el teatre foren realitzades per PerePau Montanya, Baptista Sisla i el pintor italià Giuseppe Perruchetti.

Perruchetti s’incorporà als treballs de decoració el gener de 1776 i no els deixà fins a l’acabament de les obres, el setembre de 1776.

Els administradors del teatre li encarregaren, el 21 de gener de 1777 i per la quantitat de 375 lliures, pintar "con las tintas correspondientes, las cuatro decoraciones del salón regio, jardín, selva y cárcel". També se li encarregà, per la mateixa quantitat de lliures, la realització de "la marina, panteones, tronos y otras piezas".XLV NOTES I. Maria TARRAGÓ, El teatre de les comèdies de Reus. Un exemple de vitalitat ciutadana (1761-1892), Tarragona, Edicions El Mèdol, 1993.

II. De les llotges parlarem de la seva adjudicació, dels canvis de propietaris i dels trets biogràfics dels compradors III. Maria Tarragó diu, a la pàgina 22, que fou adjudicada a Robert Ferré.

IV. Arxiu Històric Tarragona (AHT).

Protocols Reus (PR). Reg. 5128, f. 323.

V. Ibid., f. 321.

VI. Ibid., f. 327.

18

VII. Ibid., f. 329.

VIII. Maria Tarragó el confon amb Bonaventura Bofarull.

IX. AHT. PR. Reg. 5128, f. 333.

X. L’adquirí l’11 d’octubre de 1775.

AHT. PR. Reg. Reg. 5128, f. 449.

XI. Li fou adjudicada el 5 de novembre de 1775. AHT. PR. Reg. 5128, f. 498.

XII. AHT. PR. Reg. 5128, f. 335.

XIII. Ibid., f. 337.

XIV. Ibid.

XV. Fou venuda el 25 de febrer de 1776. AHT. PR. Reg. 5129, f. 96v.

XVI. Adjudicada el 3 de setembre de 1775. AHT. PR. Reg. 5128, f. 341.

XVII. Maria Tarragó diu que l’aconseguí el notari Joan Claveria i, tal volta, és veritat, però qui signà l’escriptura de compravenda i pagà els diners, el 3 de setembre de 1775, fou Antoni Carreres.

AHT. Registre Hipoteques Reus (RHR).

Núm. 11, f. 257.

XVIII. AHT. PR. Reg. 5128, f. 343.

XIX. Ibid., f. 447.

XX. Ibid., f. 345.

XXI. La comprà l’11 d’octubre de 1775. AHT. PR. Reg. 5128, f. 451.

XXII. TARRAGÓ, M., El teatre, p. 23.

XXIII. AHT. RHR. Núm. 20, f. 230 XXIV. AHT. PR. Reg. 5134, f. 124.

XXV. Ibid.

XXVI. AHT. PR. Reg. 5136, f. 9v.

XXVII. AHT. PR. Reg. 5168, f. 259v.

XXVIII. AHT. PR. Reg. 4817, f.

244; 4817, f. 372; 4939, f. 395; 5189, s/f.

XXIX. AHT. PR. Reg. 5078, f. 76.

XXX. AHT. PR. Reg. 5089, f. 140v.

XXXI. AHT. PR. Reg. 4981, f. 207; 5135, f. 163; 5136, f. 135v.

XXXII. AHT. PR. Reg. 4648, f. 67; 5136, f. 75.

XXXIII. AHT. PR. Reg. 4794; 5122, f. 1v.; 5142, f. 3.

XXXIV. AHT. PR. Reg. 5123, f. 67; 5143, f. 126; 5184, f. 70.

XXXV. AHT. PR. Reg. 5042, f. 15; 5077, f. 229.

XXXVI. AHT. PR. Reg. 5128, f. 333.

XXXVII. AHT. PR. Reg. 4981, f.

269; 5079, f. 638v.

XXXVIII. AHT. PR. Reg. 5128, f.

321; 5130, f. 108; 5171, f. 257.

XXXIX. AHT. PR. Reg. 5136, f. 9v.

XL. AHT. PR. Reg. 5136, f. 9v.

XLI. AHT. PR. Reg. 4826, f. 73; 5092, f. 18; 5171, f. 257 i 307.

XLII. AHT. PR. Reg. 5136, f. 156.

XLIII. AHT. PR. Reg. 5042, f. 123.

XLIV. AHT. PR. Reg. 5079, f. 577.

XLV. AHT. PR. Reg. 5130

SALVADOR-J. ROVIRA GÓMEZ Doctor en Història Moderna i professor de la URV

I

E S P A I A L T E M P S▼

Aproximació a l’activitat corsària, a les costes de la província marítima de Tarragona, durant la guerra del Francès

INTRODUCCIÓ El setge i la posterior ocupació de Tarragona per les tropes napoleòniques, el 28 de juny de 1811, va obligar a l’autoritat de marina a traslladar-se a Vilanova i la Geltrú, des d’on continuà operant, esdevenint l’únic port que restava en llibertat, ja que els francesos solament hi anaven a recaptar els impostos i se'n tornaven a Barcelona. Tota aquesta activitat, generada a Vilanova, forma part, també, del conjunt recercat.

EL "MODUS OPERANDI" 2 DELS CORSARIS

▼

Otero Lana, ens diu que l’estratègia emprada pels corsaris per a capturar un vaixell era l’abordatge, a fi de causar el menor dany possible a l’embarcació i la seva càrrega, ja que era el potencial botí, i, per tant, eren refractaris a utilitzar l’artilleria contra el buc. En els quadres que s’han conservat de l’acció dels corsaris francesos, de les guerres republicanes i napoleòniques, els representen perseguint la seva víctima per a abordar-la pel costat de popa, o sia, per les aletes; i el bauprès de la nau corsària decantat per usar-lo de passarel·la d’abordatge.3 En molts casos, l’ostensible superioritat de combat del corsari, servia per retre el bastiment sense lluita.

S’emprava la navegació en combois, escortats per vaixells armats, per a garantir-ne la seguretat

MERCADEIG CORSARI La comercialització del producte arrabassat, una vegada emès el veredicte del jutjat militar de marina de Tarragona, sobre la validesa legal de la captura, la majoria de les vegades, es venia en pública subhasta mitjançant el porter reial que la notificava (...) por los parajes públicos y acostumbrados (...) por edictos y pregones en la playa (...) por espacio 4 de tres díes... La casuística del tribunal, en molts casos, sembla una arbitrarietat evident al comprovar l’indubtable potencial de pillatge, en aquestes sentències, contra la

19

gent de mar del propi país, pel sol fet de romandre treballant als seus llocs d’origen i suportar, a més, el domini i l’opressió de les tropes d’ocupació.

Vegem la rendibilitat d’aquesta activitat depredadora, eufemísticament qualificada de comerç alternatiu, dels diferents corsaris que pillardejaven pel nostre mar.

CORSARIS ESPANYOLS I ANGLESOS La guerra del Francès (18081814) féu capgirar els pactes que havia signat la monarquia espanyola amb França en afanyar-se a contactar, per mitjà d’Enric

TAG ▼ Setembre 2002

MacDonell, cap de l’armada hispana, amb l’almirall britànic Collingwood per acordar el cessa5 ment de les hostilitats. Els antics enemics s’havien convertit en aliats, emplaçant-se, aleshores, davant de les nostres costes l’estol anglès, el qual també va practicar el cors, conduint les seves captures al port de Vilanova i lliurantles a l’autoritat naval. Al mateix temps armadors en cors privats, espanyols i de la Gran Bretanya, feien la seva guerra personal, espigolant tot el que trobaven pel davant. Heus ací, alguns d’aquests episodis.

El capità Jolm (sic) del bergantí anglès "Mentor", armat en cors, ancorat a la rada de Vilanova, manifestà, el 5 de desembre de 1811, per mitjà del seu intèrpret Pere Farlet, comerciant de la vila, que havien finalitzat amistosament els tractes que el propi capità havia mantingut tocant a la captura que va fer, el dia 3 del mateix mes, del llaüt de tràfic anomenat "San Antonio", d’un arqueig de 8 tones, que patronejava Sebastià 6 Bas de la matrícula de Vinaròs. El vaixell va ser intervingut, a les aigües de la badia de Vilanova, a 8 milles de terra. Pactaren que abonant-li 400 duros de plata, al capità Jolm, el llaüt tornaria a mans dels antics propietaris.

L’escrivà de marina legalitzà l’o7 peració.

Hem dit que Vilanova era un lloc poc inquietat pels francesos i que solament el cobrament de la fiscalitat els hi portava. Doncs bé, un d’aquests dies fou el que, malauradament, ensopegà el patró de la matrícula de Tortosa, Bernat Gironella, veí de Vilanova, el qual el 10 de maig de 1812 havia salpat d’Eivissa, amb sal, rumb al port de Mataró i altres no ocupats pels francesos amb l’obligació de passar per Vilanova per a embarcar un sobrecàrrec. En ancorar la nau a la rada de dita vila, s’adonà que la

TAG ▼ Setembre 2002

població estava ocupada per les tropes napoleòniques. Aleshores intentà posar proa a mar oberta i com que no tenia el vent favorable per una maniobra àgil i rabent, i veient la presència propera i intimidatòria d’una columna de soldats francesos, que l’obliguen a apropar-se a terra sota l’amenaça d’obrir foc en cas de resistència, es veié forçat a lliurar-los el vaixell i la càrrega, els quals ho subhastaren tot. El patró Gironella comprà la seva pròpia embarcació pel preu de 900 duros, donant-li caució Ignasi Oms, comerciant 8 vilanoví.

Francesc Carreras, porter reial de Vilanova, el 14 de desembre de 1812, és designat, pel jutjat de marina, responsable de la subhasta pública d’un quetxmarí, d’un arqueig de 19 tones, el qual l’havia capturat i sostret, juntament amb altres vaixells, durant la nit del 26 de setembre del mateix any, del port de Tarragona l’estol anglès amb el suport de la divisió espanyola del baró d’Eroles, el qual va rebre l’import de l’adjudi9 cació que fou de 425 duros.

El dia 31 el comodor Eduard Codrington, comandant del vaixell insígnia de la flota de S.M. Britànica "Blake", lliurà, al jutjat reial militar de marina, un llaüt de tràfic d’un arqueig de 10 tones, perquè fos venut i l’import aconseguit entregat al baró d’Eroles.

Aquest bastiment havia estat també capturat al port de Tarragona la nit del 27 de setem10 bre de 1812.

Un dels corsaris més reeixit, en les seves incursions de lladronici, fou el capità Josep Segarra, que comandava el falutx "San Antonio". Aquesta embarcació era propietat del comerciant i armador Josep Antoni Cit, al qual li gestionava la comercialització de les captures el seu apoderat Rafael Bordera, patró de la matrícula de Tortosa, expatriat a Vilanova. El

20

21 d’abril de 1813, legalitzà les següents adjudicacions: El porter reial de Vilanova notificà públicament la sentència del jutjat, en la qual s’estimà justa la presa del llaüt de tràfic "San Juan de la Cruz", d’un port de 20 tones, patronejat per Joaquim Cortés, de la matrícula de Tortosa, resident a Cambrils, per bé que els capturadors solament podien repartir-se les dotzenes parts de cinc dels parçoners de llaüt, que eren: Gabriel Verges, Pere Joan Verges, Bernat Cabanes (administrador de duanes de Tortosa), Pedro Ricardo i Juan Lamote (comissionat per a la venda dels béns dels emigrats de Tortosa) La participació del patró i d’altres propietaris, així com la càrrega estaven exemptes. Una vegada quantificat, pels pèrits, l’import dels damnificats, aquests l’havien de lliurar al tribunal. Al no disposar de liquiditat, es posà a subhasta, adjudicant-se-la el mateix Bordera pel preu de 1.650 duros.

El patró Cortés donà conformitat a la transacció i l’apoderat liquidà l’afer de la següent manera: va retenir en el seu poder 687,5 duros (un 41,66% de la mota) més 88,5 duros i 5 rals dels beneficis obtinguts durant el darrer viatge de la nau, que era la part dels socis extorquits, la resta 873,5 duros i 5 rals els lliurà als propietaris 11 indemnes.

Vicent Salas, matriculat de Tortosa, expatriat a Vilanova, li comprà el llaüt pescador "Sant 12 Vicente" pel preu de 300 duros.

Va vendre pel preu de 610 duros el llaüt de tràfic "La Virgen del Viaje", d’un arqueig de 10 tones, a Lluís Rosell i Guasch, ter13 cer pilot, veí de Vilanova.

Andreu García, de la matrícula de Tortosa, expatriat a Vilanova, li comprà el llaüt "San Antonio", 14 pel preu de 300 duros.

Josep Martagana, de la matrícula de Vinaròs, domiciliat a

gona, emigrat a Palma de Mallorca, pel preu de 499 16 duros.

Finalment, el dia 30 del mateix mes, vengué a Joan Baptista Gallart, patró de Tortosa, domiciliat a Vilanova, dos llaüt sanomenats un "Las Almas" i l’altre "San Juan Bautista" pel preu total 17 de 1.100 duros.

El 24 d’agost de 1813, Josep Antoni Molins, capità del falutx corsari "San Antonio" vengué a Josep Lacomba, patró de la matrícula de Vinaròs, el llaüt descobert "San Antonio", pel preu de 80 duros, el qual es trobava sobre figuerots a la platja de Salou.

L’havia capturat, el 5 de maig del mateix any, carregat de sal. Suposem que aquest falutx era homònim del que menava Josep Segarra, ja que no hem pogut establir cap tipus de relació, ni per venda ni per designació de nou patró. Hem de destacar que la reiteArmament que duia el xabec corsari «Intrépido» ració de noms en les embarcacions segons l’inventari de l’1 d’agost de 1813. AHT en aquells temps Vilanova, li comprà el llaüt pesca- era una constant, sobre tot de 18 dor "La Providencia" , de 8 tones sants i maresdedéu.

15 de port, pel preu de 520 duros.

Andreu Felicó, de la matrícula Aquesta barca el mes de juny la d’Eivissa, capità de la pollacra comprà Carles Mallol, de Tarra- corsària "El Angel de la Guarda",

▼

21

vengué el 16 de setembre de 1813 a Climent Conill, de la matrícula de Lloret, una pollacra espanyola, ancorada a la rada de Salou, dita "San Francisco de Paula", d’una portada de 150 botes, pel preu de 1.800 duros, la qual l’havia capturat a un corsari francès el 14 de 19 juliol d’aquell mateix any.

Novament trobem al capità Josep Antoni Molins amb el seu falutx corsari "San Antonio", quan legalitzà la venda, a Ramon Boxó, de Tarragona, del llaüt de tràfic "Las Almas", pel preu de 340 duros, el qual l’havia capturat carregat de sal. La transacció es va realitza el 15 de novembre de 1813, des de la comandància militar de marina ja restablerta a la 20 nostra ciutat. Ens consta que Molins, en aquell moment, figurava matriculat a Palma de Mallorca, pel poder que havia atorgat, un mes abans, al procura21 dor de Tarragona Benet Galcerà.

CORSARIS FRANCESOS Durant el temps que durà la contesa, corsaris francesos solcaven les nostres aigües a la recerca de preses, propiciats pels ports que les tropes napoleònides tenien ocupats. Un d’aquest era el de Tarragona.

El 25 de novembre de 1811 el patró Pau Belluga, de Badalona, manifestà que el dia 3 del mateix mes, durant el viatge que feia amb el seu llaüt "Sant Josep", des d’aquell port al d’Alacant, fou capturat, juntament amb quatre tripulants, pel corsari francès, amb base al nostre port, Cipriano Caraccioli, natural de Mursilla (sic) (Còrsega). Aquest vaixell corsari anomenat "Flibustier" l’havia armat a la nostra ciutat el marsellès, domiciliat a Barcelona, Francisco Materon Guerin. El patró Belluga així com l’agent del Consolat de Mar i Comerç consideraren que la documentació que

TAG ▼ Setembre 2002

TAG ▼ Setembre 2002

▼

portava era legal, la qual cosa indicava que l’havien despatxat les autoritats franceses, i una vegada més es palesa el fixament depredador que tenia aquesta gent quan es feien a la mar. Aleshores es buscà una solució de compromís, mentre el tribunal no hagués dictaminat si era legítima o no la presa, perquè l’embarcació i la dotació restessin en llibertat per a poder continuar la seva activitat.

El patró s’obligà a aportar una garantia en metàl·lic, en cas d’ésser vàlida la captura, de 150 duros de plata, que era el valor taxat pels pèrits. Aquest import s’havia de lliurar al cònsol de França a Tarragona, Juan Lorenzo Vignes, en funcions de comandant de marina, el qual l’hi aplicaria un descompte del 5% destinat a la caixa dels invàlids. La caució la donà el comerciant reusenc Joan 22 Baptista Casamajor.

Amb data 7 de maig de 1813, el capità Cipriano Caraccioli, possiblement inactiu llavors i adonant-se de la probable i imminent ensulsida del domini gavatx a les nostres contrades, donà poder al mencionat cònsol, perquè en nom seu cobrés, a Francisco Materon, la part que li pertocava de les preses que havia fet durant les seves escomeses, així com la seva parti23 cipació com a parçoner de la nau.

Un vaixell francès que també anava en cors era el "Vengeance", que comandava el capità Francesc Blanc, el qual actuava des del mes de juny de 1811. El producte de la seva activitat s’emmagatzemava al nostre port, per ésser subhastat, juntament amb altres mercaderies de la mateixa procedència. Part dels gèneres licitats eren: mocadors de cotó, sucre, cacau i quina, 24 i per descomptat els bastiments.

La paradoxa d’aquestes subhastes era que hi podien concórrer persones que residien en zones on exercien les seves funcions, "de facto", les autoritats insurrectes,

Escena d’abordatge. Gravat del s. XVIII. «Los corsarios españoles durante la década de los austrias» E. Otero Lana. p. 171

com és el cas de Vilanova, sota el pretext de donar suport a la causa bèl·lica espanyola pel sol fet de comprar embarcacions i així minvar el poder logístic de l’enemic, segons fan constar, amb data 18 de gener de 1812, Josep Francolí, Ramon Alegre, Josep Alegre i Cortina, de Mataró i Felip Monbrau, de Ciutat de Mallorca.

El permís, per a poder-hi participar, els hi concedí el capità general de Catalunya i cap de l’exèrcit.

Es tractava d’adquirir una pollacra i un quetxmarí espanyols, que el

22

mes anterior s’havien hagut de refugiar, a causa d’un fort temporal, al nostre port carregades de sardina i dogues, les quals foren segrestades i posades a la venda.

L’import de la compra, dels dos vaixells i la seva habilitació, fou 25 de dos mil duros.

PIRATES BARBARESCOS La pirateria marroquina havia estat neutralitzada amb el tractat de pau que Carles III firmà amb el Marroc el 1767. Anys més tard, el

1786, es va signar un altre tractat amb la regència algeriana, fent possible la progressiva desaparició de les falconades dels pirates 26 d’aquest darrer país. Malgrat els pactes s’havia d’anar amb molta cautela.

L’any 1812 el comandant militar interí de la província de Tarragona, seguint les instruccions de la superioritat, confiscà la pollacra "Santa Andrea", propietat de la firma Fidel Moragas i fill, comerciants originaris de Valls, establerts a Barcelona, per a conduir presoners francesos des de Vilanova a Ciutat de Mallorca.

Arribats en aquesta darrera ciutat el capità general els obligà a anar a l’illa de Cabrera a desembarcarlos, i durant la travessia, el dia 25 d’agost, fou capturada per corsaris algerians que la vararen a la costa d’Àfrica. El motiu que va provocar la presa, segons l’armador, fou que el capità no disposava de contrasenya, si bé l’autoritat de marina es justificà, en un certificat amb data 12 de desembre del mateix any, dient que no era procedent aquesta formalitat, perquè l’embarcació anava a matrículas.

La realitat era que no en disposa27 va de cap exemplar. La contrasenya era un document indicatiu de la part inferior de la meitat de la nau, i servia de salconduit en cas de reconeixement per part de corsaris algerians, els quals disposaven de la part superior. S’hi feia constar el nom del capità així com el tipus de vela que aparellava.

Unes eren de vela llatina i d’altres de vela quadra. Es recomanava, fins i tot, que la portessin els pescadors amb possibilitat de topar28 se’ls. La pollacra la comandava el patró Francesc Rabassa, de la matrícula de Tarragona.

L’import total de la recuperació del vaixell i la seva rehabilitació ascendí a 2.800 duros, els quals la propietat, l’any 1826, encara no havia cobrat.

CONCLUSIÓ Finalitzada la guerra del Francès, moltes naus continuaren armades en cors o simplement armades, especialment pel perill que representaven els algerians al mediterrani, malcontents perquè els consolats a l’Àfrica no havien rebut els ajuts econòmics, com a conseqüència de la difícil situació financera de la Corona, en especial el consolat d’Alger, el qual, l’any 1815, tenia un descobert de prop de tres milions de rals, i, per aquest motiu, la Reial Junta de Comerç de Barcelona es dirigí al nostre Ajuntament, sol.licitant donatius o bestretes per a fer front a aquesta situació, que amenaçava seriosament les comunicacions marítimes. El mes de setembre de 1816 foren lliurats a la Reial Junta 2.915 duros, (...) para desviar de nuestras costas y de nuestro pabe29 llón las hostilidades argelinas...

Més endavant, una vegada perdut el domini americà, la desafortunada política portada a terme per l’antiga metròpolis va provocar el naixement de l’anomenat corsarisme colombià, el qual operà ben al nord del medi30 terrani.

7. AHT. PT. Reg. 932, f. 122.

8. AHT. PT. Reg. 932, f. 137-138.

9. AHT. PT. Reg. 926, f. 213-214.

10. AHT. PT. Reg. 926, f. 169.

11. AHT. PT. Reg. 926, f. 146-147-148.

12. AHT. PT. Reg. 926, f. 149.

13. AHT. PT. Reg. 926, f. 150.

14. AHT. PT. Reg. 926, f. 151-152.

15. AHT. PT. Reg. 926, f. 153.

16. AHT. PT. Reg. 926, f. 214-215.

17. AHT. PT. Reg. 926, f. 157.

18. AHT. PT. 926, f. 256.

19. AHT. PT. Reg. 926, f. 278.

20. AHT. PT. Reg. 926, f. 341.

21. AHT. PT. Reg. 926, f. 333 22. AHT. PT. Reg. 882, f. 171-172174-175.

23. AHT. PT. Reg. 883, f. 129.

24. RECASENS I COMES, J.M., La revolución y guerra de la independencia en la ciudad de Tarragona. Tarragona: Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, 1965, p. 355.

25. AHT. PT. Reg. 926, f. 4-5.

26. VILÀ I GALÍ, A.M., La marina mercant de Lloret de Mar – Segles XVIII i XIX – Lloret de Mar: Ajuntament de Lloret de Mar, 1992, p. 123-124.

27. AHT. Fons Moragas – Vaixells i Capitans – Reg. 2014.

28. Ordenanzas de S.M. para el Régimen y Gobierno Militar de las Matrículas de Mar. Madrid: Imprenta Real, Año de 1802, p. 177-178.

29. AMT. Sessió del 9 de setembre de 1816.

30. VILÀ I GALÍ, A.M., La marina mercant de Lloret de Mar, p. 140.

JOSEP MARIA SANET I JOVÉ

NOTES 1. PI DE CABANYES, O., Vilanova i la Geltrú en la guerra del francès (18081814), Barcelona: Rafael Dalmau, 1971, p. 42-45-53.

2. Per a més informació sobre corsaris consulteu el TAG nº. 25 p. 18-19.

3. OTERO LANA, E., Los corsarios españoles durante la decadencia de los austrias. El corso español del Atlántico peninsular en el siglo XVII (1621-1697).

Madrid: Editorial Naval, 1992, p. 164-165.

4. AHT. PT. Reg. 926, f. 147.

5. CUEVAS TORRES-CAMPO, A., Historia de la marina de guerra española.

Barcelona: Editorial Mitre, 1984, p. 36.

6. Entenem per matriculat l’home de mar que s’acollia al sistema que regulava el reclutament per al servei de l’armada reial, a canvi de certes franquícies.

23

TAG ▼ Setembre 2002

GABINET TÈCNIC

▼ Els revestiments ceràmics Els morters L’ADHERÈNCIA

MORTERS ADDITIVATS

Es la propietat de la matèria per la qual s’uneixen dues superfícies, d’igual o diferent natura, quan entren en contacte i degut a l’atracció mútua de les seves molècules.

La ràpida evolució dels material ceràmics (grans formats i baixa porositat) ha comportat la creació de tota una gamma de material per enganxar específicament adaptats per a la col·locació en capa fina. La solució tradicional de col·locar el material ceràmic amb capa gruixuda no sempre ofereix les necessàries garanties d’adherència i durabilitat.

En tots els casos el medi adhesiu s’aplica en estat líquid o plàstic i manifesta les seves propietats quant es solidifica. Pot ser mecànica i química.

L’adherència mecànica es base en la penetració del material adhesiu en els porus del material a enganxar.

L’adherència química contempla la formació d’unions químiques per contacte i reacció entre el material adhesiu i la peça.

Són aquells, que com diu la paraula porten additius per millorar qualsevol qualitat que li vulgui donar a aquell morter.

A) MORTERS COLA: Contenen additius de C.P. Blanc o gris sorres silicis, productes orgànics i resines acríliques o sintètiques, que milloren notablement l’adherència i la resistència.

A1- Morters d’altes prestacions: són morters que porten resines i propietats mecàniques molt bones que normalment es fa servir per a revestir piscines.

A2- Morter d’enduriment ràpid: porten accelerats de fraguat, que permet revestir-los a les 3h. de la seva col·locació.

A3- Morters de lligants mixtos: són morters amb C.P. blanc i alts continguts de resines, que normalment es fa servir per col·locar peces de gran format (a partir de 50/50) A4- Morters de lligants sintètics: és una pasta adhesiva que porten resines plàstiques i càrregues minerals compensades, que es fa servir per col·locar peces petites (de 10x10).

A5- Morters a base de dos components: són morters epoxi que contenen (resina+enduridor) càrregues minerals i additius especials, ideal per a revestiments industrials.

B) CIMENTS COLA: a més de portar l’aglomerant hidràulic, porta

ELS PONTS D’UNIÓ Tenen com a finalitat millorar l’adherència del morter al suport, el més utilitzat és l’escardeijat amb una dosificació de 1:1 i un diàmetre de la sorra de 2 mm.

TIPUS

CLASSE

Tradicional Morter de c.p i Morter mixt Tradicional Ciment cola Inorgànic Morters cola Orgànics Coles

ADHE FLEXIB N/mm2 0.5 1 1-3 2-3

TAG ▼ Setembre 2002

No No Si Si

UTILITZACIÓ General, es fabrica normalment en obra Preparat amb addició d’aigua Preparats amb addició d’aigua Pastes per emprar directament

24

gran quantitat de "caseïna" (mineral), es fa servir per col·locar revestiments damunt del guix.

C) COLES DE BASES ORGÀNIQUES: són adhesius que endureixen per l’evaporació de l’aigua o d’un dissolvent o com a conseqüència de reaccions químiques internes.

Les bases més freqüents d’aquest adhesius són: - Copolímers acrílics: evaporació d’aigua.

- Copolímers vinílics.

- Resines sintètiques.

- Resines epoxídiques.

No es poden utilitzar en exteriors ja que no són resistents a l’aigua i a les gelades. En canvi són més elàstics que els morters normals i es poden utilitzar en superfícies sotmeses a vibracions.

També es pot fer servir en tot tipus de suport.

C1- Les pastes adhesives: són compostos a base de gomes naturals o sintètiques dissoltes en líquids orgànics o resines acríliques, a més de càrregues minerals i additius.

C2- Adhesius de dos components: endureixen per reacció química dels dos components, tenen una gran resistència a l’atac químic dels àcids, una gran adherència i alta resistència mecànica. Són impermeables i no tenen contracció. S’utilitza normalment en paviments i revestiments d’indústries químiques i laboratoris.

ANTONI BLADÉ RECHA Professor de construcció

MEDI AMBIENT

▼ El codi tècnic de l’edificació i l’habitabilitat al soroll l Codi Tècnic de l’Edificació, Habitabilitat al Soroll (CTE HR) està en procés de revisió, però a no trigar gaire ens trobarem amb un nou context, no solament amb noves implicacions de tècniques acústiques d’obligat compliment, sinó també amb implicacions econòmiques i jurídiques. Totes estan relacionades i cada nova solució d’aïllament acústic que s’adopti tindrà repercussions de cost i pot tenir conseqüències de responsabilitat jurídica. Els canvis en l’aïllament acústic de l’edificació seran substancials una vegada desapareguda la permissibilitat de la NBE-CA 88.

Si bé és cert que molts avanços s’han basat en mètodes de prova-error, lluny estem de l’època en què a l’antiga Roma es va haver de reduir per llei l’alçada edificable dels habitatges primer a 20 metres i desprès a 18 per evitar fallides, o dels temps en què la competició entre ciutats, per veure quina d’elles tenia la catedral més alta, fos a costa de vides i ensurts per manca de previsió i desconeixement d’usos d’arcs de descàrrega i contraforts. El fet és que aquí en acústica s’està encara en l’època de Vitrubi, però actualment en l’acústica de l’edificació no cal temptejar ni caldria arriscar-se aplicant allò que la tecnologia acústica posa ja des de fa una cinquantena d’anys a disposició dels professionals. És probable que surtin programes "softs", i ja n’hi ha, que permeten uns càlculs d’aïllament

acústic suficientment acurats, com hi ha "Autocads" que han facilitat el dibuix als ja dibuixants.

Però tot i així, es tracta d’adquirir uns coneixements bàsics en acústica que permetin projectar amb llibertat, tenir criteri acústic i bellugar-se a l’obra amb seguretat.

Els primers canvis vénen donats per la nomenclatura de símbols i magnituds d’aïllament acústic, degut a les recents normes europees que el CTE ha d’adoptar i que ja estan traduïdes a UNE-EN ISO. Si bé aquestes normes acústiques ja eren aplicades en Ale-

▼

E

Fig. 1 Camins de propagació del so entre dos recintes

manya, a França ha suposat una recent adaptació i a casa nostra, que per proximitat i cultura estem influenciats pel país veí, suposarà manejar aproximadament una vintena de paràmetres acústics presents arreu en projectes, materials i controls.

Però els canvis més notables vindran donats perquè l’aïllament acústic serà objecte de mesurament i control "in situ" i en això

25

no s’hi valdran plànols ni papers.

El que el nou CTE HR pretén són els resultats i les garanties per als usuaris o propietaris dels habitatges. Aquests canvis obligaran a tenir en compte, a l’hora de projectar aïllaments acústics, les transmissions secundaries o laterals, és a dir, com es mostra en la figura 1, no únicament l’energia tramesa pel camí directe Dd, sinó també pels laterals Ff i Fd que sumats als Df són 12 vies més de transmissió de soroll entre dos recintes, ja siguin adjacents en el mateix nivell o superposats.

Una confusió corrent -i de greus repercussions acústiques- és la d’atribuir a materials que tenen un bon comportament com aïllants tèrmics un "miraculós" efecte acústic, quan de fet els materials obeeixen a lleis tèrmiques i acústiques ben diferents. A primer cop d’ull l’ús de dobles parets sembla el camí adient per aconseguir aïllaments acústics més elevats, però no és tan simple

TAG ▼ Setembre 2002

les sales de màquines d’ascensors i les portes de garatge comunitari són part de les queixes habituals dels veïns dels habitatges adjacents, quan les exigències acústiques vinguin regulades per la normativa també creixerà el grau d’exigència.

La posta en marxa del nou CTE HR no serà ni ràpida ni senzilla ja que l’edificació és com un vaixell i si bé el capità pot estar al dia, qui posarà al dia els mariners?

JOSEP M. QUEROL NOGUERA Enginyer Industrial Consultor Acústic

Màquina normalitzada d’impactes, sense la carcassa protectora

TAG ▼ Setembre 2002

▼

▼

ni atraient quan s’analitza de prop el seu comportament.

L’aïllament acústic de façanes respecte al soroll exterior, principalment el de trànsit urbà, requerirà més atenció, ja que l’aïllament dependrà del nivell exterior de la zona, i si bé en el mercat es disposa de vidres d’elevat aïllament i de bones carpinteríes estem veient uns deficients acabats d’entregues i juntes i elevades deficiències en l’aïllament acústic de caixes de persiana.

Quant a l’aïllament a sorolls d’impacte, l’herència de la NBACA 88 en què l’obligació d’atenuació a impacte era mínima, ha relegat als llimbs l’ús de terres flotants, els materials esmorteïdors i la corresponent tècnica acurada d’execució, quan a l’obra, un pont acústic en un terra flotant és un dany quasi irremeiable per les dificultats de la seva localització i reparació.

Les instal·lacions són una font de soroll no menyspreable i segueixen patint d’un endèmic procés d’inadaptació a la qualitat acústica. Pocs són els projectistes i constructors que trien les aixetes segons el seu nivell d’emissió sonora, perfectament conegut i facilitat pels seus fabricants. Ara

Font emissora omnidireccional per a mesurament d’aïllaments acústics

26

ASSESSORIA JURÍDICA

▼ Revestiments i responsabilitat civil L’atribució de responsabilitat civil professional als arquitectes tècnics dels defectes dels revestiments de pedra artificial en els paraments de façana dels immobles

▼

L’aplicació de peces de pedra artificial a les façanes s’ha convertit en un sistema molt habitual en els edificis del nostre entorn. Les possibles patologies que aquest material pot presentar al llarg del temps constitueixen una problemàtica que implica de ple als Arquitectes Tècnics segons es desprèn de les resolucions judicials que últimament s’han anat dictant en l’àmbit de les nostres comarques, on s’ha produït una unificació de criteris entre les dues Sales de l’Audiència Provincial de Tarragona, a establir de forma unànime la responsabilitat solidària entre el Promotor, el Constructor i l’Arquitecte Tècnic, excloent la possible responsabilitat del tècnic projectista i director de les obres, és a dir, de l’arquitecte.

No cal dir que aquesta assessoria no compateix aquest criteri, atès que la degradació de les peces de pedra artificial, a més de tractar-se, en els casos en què es produeix aquesta corrosió, d’un defectuós procés de fabricació per part dels centres industrials externs a l’obra, en la majoria de casos també és conseqüència de la manca d'especificació en el projecte del tipus de pedra, de la composició i característiques del material i de les condicions de l'armat existent en l'interior de les peces.

Conseqüentment, donada la manca d'especificacions d’aquest material en el projecte, aquesta responsabilitat hauria d’ampliar-se a l'autor del projecte que, a més, és el director de l’obra.

Diverses intervencions restauradores a la Muralla de Tarragona

Això no obstant, el criteri jurisprudencial de la nostra Audiència Provincial ha determinat amb claredat que aquesta responsabilitat ha d’atribuir-se al Constructor com a conseqüència d'allò que disposa l'Art. 17.6 de la Llei 38/1999, de 5 de novembre, d’Ordenació de l’Edificació, que determina que aquest agent constructiu respon directament dels danys materials causats pels productes de construcció adquirits o "acceptats" per ell. Quant a l’Arquitecte Tècnic, es justifica l’atribució de responsabilitat en base a les seves atribucions professionals, en virtut de les quals l’Arquitecte Tècnic és tècnic especialista en materials de construcció (Decret 16 de juliol del 1935 i Decret 265/71). Concretament, l’article 1, apartat segon, del Decret 265/1971 disposa que a

27

l'Arquitecte Tècnic li correspon, sota el principi de la seva especialitat, "inspeccionar els materials que s’emprin, les seves dosificacions, i mescles". També la recent Llei d’Ordenació de l’Edificació, en el seu article 13, apartat 2.b), estableix que correspon a l’Arquitecte Tècnic "verificar la recepció en obra dels productes de la construcció, ordenant la realització dels assaigs i proves necessàries." És clar que en aquest cas, el material de pedra artificial s’elabora en un centre de fabricació extern a l’obra, i que, a més, no existeix cap normativa que "obligui" a la seva anàlisi, ni existeix cap segell de qualitat prèviament establert per la normativa per verificar la seva qualitat en el moment de la seva recepció a l’obra, però, a pesar d’aquesta manca de regu-

TAG ▼ Setembre 2002

La necessitat d’abaratir costos ha provocat inseguretat a les façanes

▼

lació, es considera responsable l’Arquitecte Tècnic quan la degradació de la pedra es produeix per la seva excessiva porositat, permetent la penetració de la humitat a l'interior amb la conseqüent corrosió i oxidació de l’armadura interior, que generalment no és inoxidable, provocant el trencament d’aquestes peces amb el risc de caiguda a l'exterior.

Naturalment que el disseny d’aquests revestiments de façanes en edificis propers a la costa no és el més adequat, però les exigències del promotor i la necessitat d’abaratiment dels costos de construcció provoquen que aquests revestiments siguin molt comuns i habituals en els edificis de les poblacions costeres. És evident que la manca de manteniment i d’entreteniment, així com la manca d'especificacions en el Llibre de l’Habitatge sobre la necessitat de procedir a l'aplicació periòdica de pintures específiques incideix en l’acceleració d’aquesta degradació, però s’ha de tenir molt present que en cas que es produeixin danys en la construcció per aquest motiu, per part dels òrgans judicials la responsabilitat serà atribuïda sense cap dubte a l'Arquitecte Tècnic. Si, a més, es dóna la circumstància que el pro-

TAG ▼ Setembre 2002

motor i constructor són insolvents, aquesta responsabilitat, avui per avui, serà assumida per l’Arquitecte Tècnic de forma solidària i exclusiva.

Cal tenir en compte que els efectes d’aquesta patologia en les peces de pedra artificial són molt perjudicials, ja que la seva reparació es costosíssima, tenint el compte els metres lineals o quadrats en els que s’ha d’actuar i, això, sense comptar amb els possibles efectes de provables despreniments al buit, que poden provocar danys directes a les persones o a les coses. És per això que aquest article va encaminat a la sensibilització de tot el col·lectiu, per tal que en aquests casos es prenguin les mesures més adequades per poder evitar els nocius efectes d’aquesta responsabilitat. Quines actuacions concretes es poden emprendre? O bé fem constar de forma expressa en el Llibre d’Ordres la necessitat que l’autor del projecte i director de les obres especifiqui de forma clara les característiques que han de reunir aquestes peces, o bé s’ha de reconduir el tema assumint personalment les condicions que ha de reunir aquest material, especificant les dosificacions del material de fabricació i l’obligació que l'armadura sigui inoxidable i requerint al cen-

28

tre de fabricació la certificació que acrediti la idoneïtat del mateix i les seves garanties. Unes garanties que actualment no estan establertes en cap normativa, però que hauran de ser determinades per l’Arquitecte Tècnic com a tècnic de la Direcció de l’Execució de les obres, ja que en el cas que es produeixin danys en aquest tema, la responsabilitat serà atribuïda sense cap mena de dubte a l'Arquitecte Tècnic, en la seva condició de tècnic autònom en la seva àrea d’especialització.

Per tant, estem davant d’una responsabilitat que no es pot defugir en cap cas si no és emprant aquests mecanismes que hem relacionat anteriorment i que preocupa enormement a aquesta assessoria, motiu pel qual voldria compartir amb tot el col·lectiu aquesta preocupació directa.

Per això, recomano l’adopció de totes les mesures necessàries per tal de minimitzar els efectes d’aquesta doctrina jurisprudencial i, en aquest sentit, m’ofereixo personalment pel Col·legiat sempre que ho necessiti, estudiant cas per cas quines són les mesures més adequades en la fase d’execució per tal d'evitar els efectes de les demandes judicials i, sobretot, dels possibles pronunciaments judicials.

El tema de la responsabilitat en aquesta matèria i el de les baranes executades amb llunes o vidres, són fonamentalment els dos temes que més mals de caps donen quan són analitzats des del punt de vista legal.

Són qüestions que reclamen als tècnics que assumeixen la Direcció de l’Execució un decidit tractament a nivell, en un moment en què encara no està regulada la normativa que exigeix l’acreditació de l’assegurança pels danys constructius no estructurals o de vici del sòl.

F. XAVIER ESCUDÉ I NOLLA Lletrat-assessor

DOCUMENTACIÓ

▼ La nova biblioteca!

L

a Biblioteca col·legial ja és una realitat! Després de més de dos anys de tractament documental i de millores en aquest aspecte podem afirmar que tenim un servei útil i eficient a la vostra disposició, per cobrir les vostres necessitats informatives.

LA NOVA SALA Us volem presentar les noves instal·lacions de la Biblioteca, amb més de 50 metres lineals de documentació, i uns 2.500 volums d’obres especialitzades en el món de la construcció i l’arquitectura.

En aquesta sala hi ha les monografies i les publicacions periòdiques que rep el col·legi, ja sigui per subscripcció o per donació. Les publicacions oficials (BOE, DOGC i BOPT) estan ubicades a l’arxiu central de la institució i els catàlegs comercials i les NTE estan a dues prestatgeries de la sala d’actes.

La biblioteca disposa de lloc per a la consulta en sala de les seves obres, ja sigui perquè són obres amb el préstec exclòs o perquè hagueu de fer consultes puntuals. De moment, la capacitat d’usuaris per a consulta en sala és de 4 però està previst, amb el temps, ampliar aquest número.

UN LLARG PROCÉS

Han estat dos anys de posada al dia i reorganització de la biblioteca.

Un cop analitzat tot el material existent a les antigues instal·lacions, es va elaborar una classi-

ficació pròpia (amb l’ajuda del Centre de Documentació Josep Renart del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona) i es va informatitzar la col·lecció, creant una base de dades amb totes les obres catalogades. Així mateix, s’ha anat incrementant el fons documental seguint una política d’adquisicions que cobreixi tots els camps que poden ser del vostre interès.

A la biblioteca podeu trobar diferents materials: llibres, catàlegs comercials, vídeos, revistes, publicacions oficials... tot a la vostra disposició La classificació seguida per l’anàlisi de la col·lecció està formada per 22 classes, les quals permeten distribuir totes les obres en els àmbits temàtics existents. Us presenten aquestes matèries: 01- Diccionaris i enciclopèdies (classe amb el préstec exclòs) 02- Ciències i tècniques en general i referides a la construcció

29

03- Teoria i història de la construcció 04- Tècniques de construcció 05- Materials de construcció 06- Condicionament de terreny, cimentacions i murs de contenció 07- Càlcul i construcció d’estructures 08- Instal·lacions en edificis 09- Tancaments, estanqueïtat, revestiments i aïllament 10- Tipologies constructives 11- Durabilitat, patologia, reparació i manteniment 12- Qualitat i control de qualitat 13- Organització de l’empresa 14.- Obres públiques i serveis urbans 15- Dret i legislació 16- Normatives 17- Medicions, preus i costos de la construcció 18- Economia. El sector de la construcció i el seu entorn 19- Arquitectura 20- Urbanisme i dret urbanístic

TAG ▼ Setembre 2002

21- Història, arqueologia i cultura popular. Literatura 22- Art, fotografia i decoració LA BASE DE DADES La creació de la base de dades era una de les tasques imprescindibles a realitzar: és el catàleg i descriu les dades més rellevants de totes les publicacions: autor, títol, editorial... incloent també l’estat del document (disponible, exclòs de préstec o prestat).

Aquesta imatge de la dreta és l’aparença del comentat catàleg.

I EL FUTUR? En aquests moments la biblioteca constitueix una bona eina al servei dels membres col·legiats però el projecte és més ambiciós i, amb el temps, volem ser també útils per a un col·lectiu més ampli: estudiants i d’altres usuaris que els pugui interessar la nostra professió i matèria. Intentarem mantenir-nos en permanent actualització i alerta amb les darreres novetats editorials i normatives, esdevenint el centre de les activitats informatives i formatives, el vostre centre de treball.

QUÈ QUEDA PENDENT?

DOS DARRERS APUNTS

La base per tal d’ésser efectius està ja establerta, ara bé, encara hi ha coses en el tinter com poden ser la creació d’una base de dades rigurosa i sempre al dia que sigui efectiva i pugui controlar les publicacions periòdiques que el Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona rep o la senyalització acurada i clara de la biblioteca, per tal de localitzar, amb un simple cop d’ull, on està la classe d’informació o document que ens interessa.

Un és que hauríem de "batejar" la biblioteca amb un nom. Un nom solemne per nosaltres, que ens evoqui quelcom rellevant i que ens faci conèixer arreu: qui hauria d’anomenar la nostra biblioteca? Un aparellador destacat de la història de Tarragona, o de Catalunya, un antic president, algun personatge de la nostra ciutat...? Esperem les vostres propostes.

L’altre és recordar-vos, un cop més, que som el pont entre vosaltres i la informació, i que estem per atendre les vostres demandes i necessitats.

Us hi esperem!

LAIA SINGLA

TAG ▼ Setembre 2002

30

INFORMÀTICA

▼ ¿Qué sistema operativo escoger?

M

uchas veces se discutió en este y en otros foros el tema Mac versus PC. Muchos de los usuarios de este sitio son conocidos fanáticos de Windows, otros proclaman la excelencia de Linux y algunos otros aseguran que el futuro empieza con Be. Queridos lectores, yo no tengo la fórmula mágica de la computadora o el sistema operativo perfecto e ideal. Solo puedo decirles que el fanatismo no lleva a nada. Defender un sistema a muerte es una muestra de necedad. Cada uno encontrará en su computadora y sistema operativo las razones suficientes para amarlo u odiarlo.

Así, por ejemplo, no me imagino a Lionel utilizando otro sistema operativo que no sea Windows, ya que él es un reconocido amante de los juegos de última generación y es verdad que la plataforma que más juegos tiene es Windows. Tampoco me lo imagino utilizando una versión vieja de Windows, ya que él siempre está en la punta con los avances tecnológicos.

Quien utilice otro sistema operativo, tendrá razones equivalentes para ello. Sin embargo, a los que voy a atacar acá es a los que critican sin conocer otros sistemas.

Qué son las Mac Muchas personas jamás oyeron hablar de las Mac. Ello denota su gran impopularidad, la cual no es debido a que sean malas, sino a que son caras, difíciles de conseguir y no son "el estándar".

Una Mac es una computadora personal similar (permítanme utilizar por un momento esta palabra) a una PC. Así como las PC fueron

creadas por IBM, las Mac fueron creadas por Apple. IBM, más tarde cedió la licencia de las PC para que otras compañías, como Compaq o Dell, fabriquen clones. Apple hizo lo mismo en una época pero en los últimos años, decidió acaparar el mercado y convertirse en la única empresa fabricante de este tipo de computadoras.

Ambos tipos de computadoras nacieron como computadoras personales o de escritorio, aunque las Mac incursionaron en la interfase gráfica desde más temprano.

En realidad, cronológicamente hablando, primero surgieron las computadoras Apple, Apple ][, Apple Lisa e IBM PC, todas con interfase en modo texto. Luego, en 1984, surgió la primera Mac, la cual fué la primera computadora de escritorio con interfase gráfica.

La gra. brecha entre Mac y PC se dió precisamente cuando se adoptó la interfase gráfica y las Mac empezaron a utilizarse en aplicaciones de diseño, mientras que las PCs se utilizaban para otros fines.

Sin embargo, luego llegó Windows y las cosas se emparejaron. Hoy en día, no existen tareas inalcanzables para una u otra plataforma.

El hardware Casi desde un principio, las computadoras IBM PC optaron por una arquitectura abierta, posibilitando a otros la fabricación de clones.

Esto hizo que las PCs fueran muy baratas y populares, pero también llevó a que se fabriquen componentes baratos y de mala calidad.

El mundo Mac siempre fue más cerrado. Apple fué la única fabricante de hardware, a excepción de

31

un corto período en que habilitó la fabricación de clones. Pero esto convirtió a la marca en sinónimo de calidad ya que los componentes utilizados y los productos finales estaban cuidadosamente fabricados.

Por todo esto, cuando se compara una Mac y una PC, es bueno tomar una PC de marca y de última línea. Si comparamos a una Mac con un clon, la Mac lleva las de ganar. Un clon generalmente está armado con componentes no siempre soportados por el sistema operativo (generalmente Windows). En las Mac, el sistema operativo está probado siempre sobre el mismo hardware y ambos son diseñados para interactuar el uno con el otro sin conflictos.

Pero sin embargo, al comparar una Mac contra una PC de marca, tampoco es tan grande la diferencia.

Los procesadores G4 de Motorola que incorporan las Mac son en ocasiones superiores a los Intel, estándar reconocido del mundo PC. Con respecto a otro hardware, no hay muchas diferencias. Las memorias, los discos rígidos, las lectoras y grabadoras de CDs y DVDs, Mouses y periféricos USB, son totalmente compatibles entre las Mac y las PC, por lo que no debería haber diferencia en ellos.

Mac OS X Se conoce con este nombre al nuevo sistema operativo de las computadoras Macintosh y es considerado por muchos el sistema operativo más avanzado del mundo. El mismo está basado en el sistema operativo UNIX, pero cuenta con una interfase gráfica llamada Aqua.

Como muchos de ustedes saben,

TAG ▼ Setembre 2002

UNIX es un sistema operativo muy poderoso y estable que nació como aplicación exclusiva para mainframes. Más tarde surgieron versiones de escritorio como Linux y FreeBSD. Este sistema le da a Mac OS X una gran estabilidad nunca antes vista, un número muy grande de herramientas de terminal y todo el software del sistema UNIX. Mac OS X cuenta con un excelente sistema de protección de memoria. Es posible tener abiertas una gran cantidad de aplicaciones sin que esto afecte en lo más mínimo el rendimiento del sistema. Para comparar este tipo de posibilidades con las de Windows, existe ya una práctica muy común: En Windows: 1) Dirigirse a la carpeta Archivos de Programa con la vista de Exploración activada (carpetas).

2) Desplegar todas las carpetas que tengan aplicaciones.

3) Seleccionar todas, utilizando la tecla CTRL. 4) Abrir todos los programas a la vez.

Si se les derrite la máquina no es culpa mía :-) En Mac OS X: 1) Dirigirse a la carpeta /Applications en vista Lista.

2) Abrir aquellas que contengan aplicaciones.

3) Seleccionar todas las aplicaciones, utilizando la tecla COMMAND. 4) Abrir todos los programas a la vez (Archivo/Abrir).

En este caso, a menos que tengamos muy poca memoria, al cabo de un rato, tendremos todas las aplicaciones abiertas y podremos trabajar con ellas sin ningún inconveniente.

Cosas que se pueden hacer con una Mac Mac OS X permite portar con mucha facilidad todo tipo de aplicaciones para Linux. Gracias a ello, existen varias versiones de XWindow para Mac OS X, con lo

TAG ▼ Setembre 2002

que se pueden correr sin ningún problema programas como GIMP, StarOffice y otros. Además, existen ports de las aplicaciones Linux más comunes como Apache, PHP, Lynx, Emacs, MySQL, etc.

La excelente interfaz tiene soporte para el formato PDF en forma nativa y permite guardar cualquier documento imprimible en este formato que es sabido que es ampliamente multiplataforma.

Con respecto a las aplicaciones, es posible encontrar todo lo necesario para trabajar en cualquier tarea: Office, Internet Explorer, ICQ, Illustrator, Photoshop, Dreamweaver, etc. Creo que aquellos que dicen que la plataforma Mac no es recomendable porque no existen tantas aplicaciones como en Windows, no tienen muy en claro de lo que hablan, ya que existe cantidad y variedad. Además, con OS X, han aparecido numerosas aplicaciones Open Source, por lo que el desarrollo de nuevos programas es cada vez más rápido.

Con respecto a la estabilidad, se puede decir que este es el sistema operativo a elegir si lo que buscan es evitar cualquier cuelgue del sistema. Puedo asegurar que Mac OS X jamás se me colgó, cosa que no puedo decir de Windows XP, en donde, por más que sean poco frecuentes, los cuelgues me arruinaron varios trabajos.

Sobre la facilidad de uso y la personalización, realmente no le veo muchas diferencias con otros sistemas operativos. OS X incorporó una herramienta llamada Dock en donde se muestran los íconos de las aplicaciones abiertas con todas sus ventanas. También se pueden arrastrar accesos directos a documentos o ubicaciones favoritas.

Particularidades del sistema Existe una gran cantidad de características que a los usuarios de Windows les parece increíbles, por ejemplo: - Para instalar un programa de

32

un CD a nuestro disco rígido, lo más común es arrastrarlo y soltarlo. Por ejemplo, Office X se instala así: con solo arrastrar la carpeta del CD al disco, Office ya estará instalado.

- El proceso de desinstalación no es muy diferente. Simplemente hay que tirar el programa (o la carpeta que lo contiene) a la papelera.

- Un programa puede moverse de su ubicación y ejecutarse desde cualquier lado. En Windows siempre existirá un problema al hacer esto, salvo para programas como NotePad o WinAmp. - Los accesos directos también tienen una característica muy importante. Los mismos no están referenciados por la ubicación, sino que siempre apuntan al archivo original. Si movemos el original, el acceso directo siempre lo encontrará.

- También es posible elegir con qué programa se abre un archivo determinado (no tipo de archivo).

Así, por ejemplo, podemos elegir que foto1.jpg se abra con ACDSee y que foto2.jpg se abra con Photoshop.

Conclusión Esta nota simplemente pretende dar un vistazo de las características de las Mac a aquellos que no las conocen. En particular yo utilizo tanto Mac como PC y puedo asegurar que mi experiencia con la Mac es mucho más agradable que con la PC. Sinceramente, para mi trabajo no encuentro el sentido de utilizar una computadora lenta, que se cuelga, tiene problemas frecuentes para conectarse a Internet o que cuenta con una interfase poco cómoda, cuando puedo utilizar una Mac, una computadora confiable, estable, rápida y fácil de usar.

Informació basada en: webabierta.com

MARCEL RAMÍREZ Informàtica Col·legi

ACTIVITAT COL·LEGIAL

▼ La interpretació dels estudis geotècnics

El passat mes de juny es va dur a terme a la sala d’actes del Col·legi una jornada sobre interpretació i validesa dels estudis geotècnics. L’exposició va anar a càrrec de Josep Darder, geòleg, i Cristina Molina, cap de l’àrea de Geotècnia del CITAM. Els curs estava adreçat a aquells professionals que intervenen en la fase de projecte i en l’execució de l’obra, ja que el ple coneixement de l’estudi geotècnic de cada projecte és fonamenrtal, tant per projectistes com per directors d’execució i empreses auditores de risc (OCT).

La jornada va mostrar la manera d’aconseguir una correcta identificació dels assaigs que componen un estudi geotècnic, dels seus marges d’utilitat i de la interpretació dels límits de validesa dels seus resultats. Durant la xerrada es va posar també de relleu la necessitat d’identificar els tipus de sol «in situ», així com

Una imatge de la xerrada sobre geotècnia, amb prop de 25 col·legiats inscrits

les diverses eines per obtenir-ne més informació, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu.

CURS D’AUDITORIA EN PREVENCIÓ A partir del pròxim 20 de setembre i fins al 16 de novembre es durà a terme un curs d’auditor en serveis de prevenció, amb 60

hores de durada. El curs serà desenvolupat per un equip de set especialistes en el tema, a partir del Reial Decret 39/97, que estabelix l’obligatorietat d’una auditoria cada 5 anys com a part del sistema de gestió de la prevenció de riscos laborals. L’horari és divendres de 18.00 a 22.00 h, i dissabtes de 9.00 a 13.00 h.

El Col·legi edita un segon manual

Manuales profesionales - II

Tratamiento del agua y prevención de daños en edificios Red sanitaria, calefacción, torres de refrigeración y piscinas

JORGE MARCÓ GRATACÓS

El Col·legi d’Aparelladors ha editat recentment el llibre Tratamiento del agua y prevención de daños en edificios (red sanitaria, calefacción, torres de refrigeración y piscinas) de Jorge Marcó, enginyer químic, director tècnic de l’empresa Cilit i col·laborador del nostre Col·legi -recordem la seva comunicació a les jornades de la LOE i un curs recentment impartit a la nostra aula.

Tot i l’interés permanent d’aquesta obra, la seva oportunitat és més gran atenent al Reial Decret 909/2001 per a la

33

prevenció de la legionelosi, una normativa que actualitza el tractament. El llibre explica els principals problemes que es poden ocasionar en les instal·lacions segons la composició química de l’aigua d’entrada i, a més, les sol·lucions i els equips adequats.

Destacar també l’èxit de vendes i actualitat de l’anterior manual professional publicat pel Col·legi La carga de fuego y el riesgo de incendio.

Parámetros de cálculo de Félix González Redondo, llibre que possiblement es reeditarà.

TAG ▼ Setembre 2002

SORTIM

Embassament de Riba-roja

a Lleida

▼ El riu Ebre (1)

el M onsa nt

Riba-roja d'Ebre

Flix C-12

Vinebre

La Torre de l'Espanyol

Siu

ra

na

Ascó

el

l'E br e

C-12B

Garcia Móra la Nova

N-420

Embassament de Guiamets

MÓRA D'EBRE

Benissanet C-44

GANDESA

Miravet

C-43

Pinell de Brai

Tivissa

l'E b

Serra de Pàndols

Ginestar

re

N-420

Rasquera

la Can aleta

Benifallet

Cardó Serra de Cardó

Paüls

Xerta

Tivenys

Ports de Tortosa - Beseit

Aldover Alfara de Carles C-12

Roquetes Mont Caro

Barques turístiques al pantà de Riba-roja

▼

Riu Ebro, riu Ebre, riu Íbero, el riu més caudalós de la Península, recorre 150 quilòmetres del territori català, quasi tots dins de la província de Tgna. Rega al seu pas pobles que obren les seves balconades a les aigües manses i velles, nostàlgiques, tal vegada, del riu càntabre dels seus inicis i altres que s’amaguen darrere els magnífics barrancs que el reclamen fins a la placidesa última del Delta.

RIBA-ROJA, FLIX I ASCÓ Riba-roja d’Ebre és el primer poble que s’emmiralla en les seves aigües detingudes pel pantà de Flix. Aigües amunt, també Ribaroja té el seu pantà, hidroelèctric.

Aquest és el paradís de la pesca.

Abunden els lluços de riu, les carpes i el silur, un peix implantat des de la seva procedència centre-europea, molt voraç i que pot tenir una mida d’alguns metres de llarg. No se sap molt bé si aquesta introducció és un desastre ecològic o si s’ha produït una adaptació que la mateixa natura ha regulat. En tot cas, la

TAG ▼ Setembre 2002

TORTOSA

a Amposta

seva pesca crea gran expectació entre aficionats de tota Europa, principalment alemanys que fins i tot tenen una urbanització de casetes. Tant en aquest embassament com en el de Flix, existeixen clubs nàutics que promocionen l’esport fluvial: rem, motonàutica o el senzill passeig en vaixell pels seus passos amagats o abruptes barrancs que cerquen el pantà. En Riba-roja es poden llogar embarcacions que són autèntiques cases flotants per passar unes vacances en un entorn natural verge i gairebé desconegut: els quaranta quilòmetres de riu que van des de l’embassament fins a Mequinensa.

Fantasmagòrica la visió del campanar del poble submergit de Faió (com Mequinensa, en la comunitat d’Aragó).

En mig d’un alt paisatge que domina una àmplia visió al voltant d’aquestes terres, trobem l’ermita de Berrús, l’antiga església del poblat del mateix nom, que com a conseqüència del pantà va ser traslladat pedra a pedra, a la posició actual.

34

Flix s’endinsa en el riu pel meandre que forma l’Ebre al passar per la seva ribera vigilada per les restes del seu castell. Aquest meandre, junt amb un paratge conegut amb el nom de Sebes, són dos espais fluvials declarats com a paratge natural de la fauna salvatge. Formen un bosc de ribera amb pollancres, canyares, tamarindes, canyissos, que serveixen de refugi natural d’aus migratòries. Aquesta reserva disposa d’un centre d’educació mediambiental i està preparada per ser visitada pels amants de l’observació ornitològica. Es poden veure, entre d’altres espècies, garsetes, ànecs, àguiles pescadores, martinets i harpies, un au rapaç en vies d’extinció que aquí troba un lloc segur per a la seva pervivència.

Baixant pel riu, el pròxim poble que ens trobem és Ascó, conegut per la seva central nuclear.

Ascó va ser un important enclavament musulmà per al control de la frontera del riu en el s. XII. L’entramat dels carrers del barri moro, escalonats, ombrejats pels

▼

porxos, rústics i alambinats ens fan pensar en la supervivència d’una herència moresca que encara perdura en aquestes terres de l’Ebre -i en la propera comarca del Prioratmés que en altres llocs de Catalunya.

En Vinebre hi ha una casamuseu agrícola. És una iniciativa popular. Un dels seus esperits romàntics que ha replegat tots els objectes i utensilis de la vida rural que han quedat pel record. També es pot visitar la casa natal del beat Enric d’Ossó, fundador de la companyia religiosa de les Teresianes, i el poblat iber de Sant Miquel, situat en un estratègic pujol que domina una àmplia panoràmica.

A través de la carretera coneguda per l’Eix Transversal de l’Ebre, o a través del riu, i superant l’estret Pas de l’Ase (escenari èpic de la Guerra Civil) arribem al poble de Garcia, on desemboca el Siurana, afluent de l’Ebre que neix a les muntanyes de La Fredó. Les seves hortes són molt boniques.

Pont de Móra

caigut en l’oblit alguns valors de la tradició que els esperits nostàlgics enyoren i que recuperen en festes amb competicions i exhibicions de muletes i altres barques. Aquestes activitats es van anar a norris amb els pantans i les noves comunicacions.

«

LES DUES MÓRES I TIVISSA

La navegació comercial i tradicional s’ha perdut però es recupera la turística

I seguint aquest mateix eix, arribem a les dues móres, Móra la Nova i Móra d’Ebre, unides per dos espectaculars ponts testimonis d’amors i desamors entre veïns.

Des de Móra d’Ebre es pot fer realitat el son de navegar pel riu. Fins al Delta hi ha 128 quilòmetres que han estat drenats i senyalitzats per a la navegació fluvial de plaer.

Anys enrere havia vist navegar les barques que transportaven els productes del comerç, carbó sobretot, tant de l’Ebre com del Segre.

Barques, llaguts, arrossegades riu amunt per homes (sirgadors) que tiraven d’unes cordes (sirgavents) mentre caminaven pel camí que bordeja el riu (camins de sirga).

Tota una mitologia d’esforços i treballs, afortunadament, desapareguts, encara que amb ells hagin

Des de Móra podem aproparnos fins a Tivissa, coneguda perquè per les festes del corpus hi ha catifes de sorra de colors pels seus carrers. El terme és molt extens i conté un patrimoni natural de terrenys muntanyosos i salvatges gairebé desconeguts, com la Serra de Llaveria, on s’ubica la pedània del mateix nom. La seva església és romànica, de les que cerquen alçades humils i amagades.

Tivissa va ser molt important a l’Edat Mitjana. En el lloc conegut com Castell de Banyoles es va construir una llotja per emmagatzemar el blat que arribava d’Aragó transportat pel riu.

Encara perviu pels seus carrers nets i ben cuidats, l’aire d’antiguitat de les seves muralles i en una

35

»

entrada al recinte, el Portal de l’Era. L’església de Sant Jaume sobresurt en la llunyania per damunt de les cases recollides al seu entorn. Conviu en ella un elegant eclecticisme arquitectònic: té un presbiteri gòtic amb una volta de creuaria, una façana lateral és renaixentista i la principal, barroca.

En Tivissa tenim un jaciment arqueològic d’un poblat ibèric.

Situat damunt d’una altiplà que domina les riberes del riu, conserva part de la muralla i torres fortificades. Pertanyia a la tribu dels ilercavones. A principis de segle es trobaven diverses peces d’orfebreria, gerros, safates de plata, monedes. El tresor de Tivissa, com es coneix popularment, s’exposa al Museu d’Arqueologia de Barcelona.

Dins del seu terme, al barranc de la Font de la Vilella, s’han trobat pintures rupestres. Són similars a les trobades al Perelló i Vandellós.

En Benissanet, a l’altre costat, a la dreta del riu, perviu l’artesania del fang que va començar al poble veí de Miravet. Es pot visitar el Museu Serra, un curiós museu monogràfic d’instruments musicals, considerat com el segon més important de Catalunya en el seu gènere.

TAG ▼ Setembre 2002