En la foscor del túnel

Catalunya I

Felip Gallart Fernàndez I

La construcció del Canal d'Urgell és la història de la transformació i millora més profunda i visceral que mai no hagi esdevingut en un territori a Catalunya. És el relat d'un triomf extraordinari en un context ple d'adversitats. El túnel de Montclar és la seva obra més emblemàtica. En aquest llibre no hi trobareu les biografies dels seus burgesos inversors, ni dels enginyers, ni dels polítics, ni d'aquells que la història oficial coneix com a personatges rellevants de l'obra del Canal d'Urgell. A partir d'un exhaustiu recull documental, els autors dibuixen la crònica més precisa, viva i convulsa de les obres del túnel de Montclar i del seu presidi dins la gran epopeia de la construcció del Canal Principal d'Urgell (18531862). El presidi i els seus confinats, sobretot tots aquells que hi van deixar la vida, en són els grans protagonistes.

El Clot del dimoni

Abans del Canal d'Urgell, la gran plana urgellenca era coneguda com el Clot del dimoni. El paisatge era àrid, abrupte, sec. Abans de passar el Canal d'Urgell, l'ombra més alta era la del timó, li havia dit el seu pare al periodista junedenc Miquel Capdevila Rosinach. Ni llenya no hi havia per fer foc i en alguns pobles com Bell-lloc d'Urgell, per escalfar-se a l'hivern o per coure el pa cremaven les mates de salades i els excrements dels bous, explica Pascual Madoz en el seu gran diccionari. La vasta planura urgellenca era una terra inhòspita i desolada, improductiva i depriment.

Les cròniques de l'època expliquen eixuts espantosos. Les basses i els pous s'assecaven. Es perdien les collites. Calia fer llargues caminades de fins a cinc hores per obtenir una mica d'aigua per als usos més elementals. Els pocs corrents que travessen l'Urgell, com l'Ondara, el Sió, el Corb o la Femosa, eren de cabal irregular i escarransit i de cap manera podien resoldre el gran problema de la sequera persistent. Els seus habitants malvivien amb la aigua escassa que podien recollir de la pluja i del subsol en petites construccions de fang i pedra seca.

El Canal d'Urgell

El Canal Principal d'Urgell, les quatre sèquies i el Canal Auxiliar van esdevenir finalment l'obra hidràulica més important de la història de Catalunya, en transformar setanta mil hectàrees d'aquell Clot del dimoni en terra regada i fèrtil i nodrir amb aigua de boca més de cent mil habitants de les cinc comarques ponentines. Aquesta va ser la gran revolució econòmica del Ponent català. El reg va possibilitar el gran canvi i va convertir aquell fondal estepari en la superfície regada més gran de Catalunya. La construcció del Canal Principal es va fer entre 1853 i 1862. Nou anys i vuit mesos de treballs incansables. Jornals d'entre 7 i 19 rals diaris per treballador quan Catalunya i l'estat estaven immerses en una profunda crisi de subsistència. Venien de tot arreu cap a qualsevol lloc on s'obria aquella gran rasa de 144 quilòmetres des del Tossal a Montoliu. Durant el període de màxima ocupació, a l'obra del Canal d'Urgell hi van arribar a treballar 6.829 persones, 486 carros i 143 animals. De forma paral·lela la mateixa empresa “Girona germans, Clavé i companyia del Comerç de Barcelona” obria el camí del ferrocarril Barcelona a Saragossa i en el temps de màxima activitat hi treballaven 7.729 persones, 752 carros i 921 animals.

El túnel de Montclar

Des que l'any 1346 el comte d'Urgell es va plantejar dur l'aigua a la plana d'Urgell, van ser més de cinccents anys de projectes fracassats. S'han comptabilitzat fins a quinze projectes anteriors al que finalment es va dur a terme. Tot s'aturava al mateix indret: la Serra de Montclar. Travessar aquella barrera de 7 quilòmetres i 300 metres en el punt més estret i baixar fins a prop de 150 metres de profunditat per assolir un nivell més baix que l'assut del Tossal era més que una proesa. Era una temeritat. La Societat Anònima Canal d'Urgell, liderada per l'empresa Germans Girona, Clavé i Companyia, amb el projecte base de l'enginyer Pedro de Andrés Puigdollers i amb la direcció facultativa de Domingo Cardenal, van ser els encarregats de dur a terme aque- lla empresa extraordinària, sense parangó en tota la història de Catalunya.

Travessar la serra de Montclar era indefugible si finalment es volia fer arribar l'aigua a la plana de l'Urgell. Es va haver de fer una trinxera d'entrada de 800 metres, amb un alçada màxima 20 metres, una volta de 4.917 metres tota revestida de pedra de gairebé 7 metres d'amplada amb un radier o solera de volta invertida de més de deu metres i una trinxera de sortida de 1.500 metres i d'uns 20 metres alçada màxima. Tones de fusta per als cindris i els apuntalaments. Tones de pedra per cobrir la volta. Tones de pólvora per trencar la roca. Una mina completament recta, amb un pendent total de cinc metres, perquè llisqués bé l'aigua. Pic, pala i pólvora i molt de de dos mil metres cúbics d'aigua i dins de les galeries en van arribar a córrer cent mil metres cúbics. Aquestes enormes avingudes van provocar terribles despreniments i esllavissades. Al pou 1 al costat del 0 durant vuit mesos es van patir fins tretze esllavissades i només es va poder avançar 30 metres. Per refer la volta es van arribar a aixecar apuntalaments de fusta de més de trenta metres. treball.

La perforació de la mina es va fer pel sistema de pous. Se'n van obrir divuit, però degut a les constants avingudes d'aigua només se'n van poder acabar tretze. Entre el pou 7 i l'11 va restar un tram de 1.730 metres sense cap obertura. Amb només tretze pous les dificultats es multiplicaven. Els llums de treball, que havien d'estar sempre encesos, l'acumulació de persones i animals i, sobretot, les constants explosions de pólvora enrarien l'aire en cremar oxigen. La humitat, l'augment de temperatura, l'aire rarificat, carregat d'humitat i de paràsits intestinals, provocaven greus problemes de salut als treballadors.

Les obres del túnel van començar a mitjans de març de 1856 i no es van acabar fins al 19 de novembre de 1861. Les dificultats van ser extraordinàries durant els 5 anys i 8 mesos que van durar les obres. La naturalesa i composició del terreny, la majoria de vegades margues argiloses i guixoses molt dures, guixos i gresos, roques que exigien la utilització constant de pólvora per ser atacades van complicar molt l'obra. En els terrenys més humits i en contacte amb l'aire es van haver de fer apuntalaments complicats amb continus despreniments. L'estratificació del sòl, i molt especialment del guix i els afloraments d'aigua i de sorra, van provocar immenses avingudes de fang i d'aigua. Es van arribar a fer extraccions diàries

També hi va haver un treball ingent en superfície. Des del poble de Marcovau fins més avall de Montclar s'hi van construir camins, desaigües, clavegueres, polvorins, casetes per als treballadors... A prop del pou 4, a poca distància de Marcovau, encara hi ha les restes dels edificis de l'empresa Canal d'Urgell: magatzems, les oficines de l'enginyer, la ferreria, els forns de pa i de calç, la presó... I a tocar de Montclar, entre el pou 6 i els pou 7, s'hi va construir la caserna per als presidiaris. A prop del pou 8 s'hi va fer el Sant Hospital. I com que el cementiri de Montclar ja no podia encabir la gran quantitat de morts que es produïen amb l'avenç de les obres, van haver de construir un nou fossar, que van pagar a mitges el comú de Montclar i l'empresa constructora. I malgrat tantes dificultats, la mitjana d'avenç diari va acabar essent de 2,36 metres amb el túnel totalment revestit. Una xifra espectacular en el context de l'època, quan avenços d'entre 0,50 i 1 metre diaris ja depassaven el que era raonable.

Era tan important i complicada l'obra del túnel de Montclar que l'empresa Canal d'Urgell va tardar més de dos anys per trobar algú que es fes càrrec de la seva construcció. No va ser fins al març de 1856 que Carlos Tassier, enginyer de Madrid, va signar la concessió. Però a poc de començar va abandonar l'obra, al·legant inadaptació al clima. L'empresa se'n va haver de fer càrrec i Domingo Cardenal en va ser l'enginyer a peu d'obra.

Les obres del túnel van tenir dues celebracions. El 28 de setembre de 1860, quan el ministre de foment, marquès de Corvera, va inaugurar solemnement la perforació total del túnel, amb una càrrega de 50 barrinades de pólvora entre pous

8 i 9. I la gran festa fi d'obres del 19 de novembre de 1861. En canvi la finalització de les obres del Canal d'Urgell, quan el 15 d'agost de 1862 les aigües van retornar al Segre, no es va ni celebrar. Tot plegat demostra la importància que tenia per a l'empresa aquella gran obra. Això i que el cost del túnel de Montclar va ser gairebé la meitat del cost total del Canal Principal d'Urgell. El túnel de Montclar, que inicialment s'havia pressuposat en 16.717.800 rals, va tenir un cost final de 26.060.100 rals. Un dèficit de 9.342.300. El Canal Principal, per la seva part, que s'havia pressupostat en 32.000.000 rals, en va costar 57.642.695. El dèficit total de l'obra va ser de 25.642.695 rals, un llast que l'empresa va arrossegar sempre.

L'obra es va fer des de l'empresa privada, bàsicament amb diners d'inversors de la burgesia de Barcelona, sense cap subvenció de l'estat, només alguns préstecs estatals que es van haver de retornar religiosament. Va ser totalment ruïnosa per als inversors, fins al punt que l'empresa va haver de presentar suspensió de pagaments. Cal dir, però, que finalment l'obra la van pagar els regants amb el novè, durant els cent anys de la concessió a l'empresa constructora.

Contràriament amb el que s'ha dit sempre, el túnel de Montclar no va ser mai el túnel més llarg d'Europa. En el moment de la seva construcció ja ho era el de Riqueval, al Canal de Sant Quintí (nord de França), amb 5.670 metres, 753 metres més que el de Montclar, construït entre els anys 1801-1810 per presoners, molts espanyols. Això però no desmereix una obra extraordinària que cal posar en valor com un dels monuments més singulars i importants de les nostres terres.

Els presidiaris Al túnel de Montclar hi van arribar a treballar tres mil persones. Més d'un terç d'elles van ser presidiaris. Exposats al perill, a l'amuntegament i tota mena de malalties, els presoners treballaven en condicions deplorables d'extrema duresa. Pràcticament no veien el sol. Encadenats, segons les penes, treballaven en dos torns: de sis del matí a sis del vespre i de sis del vespre a sis del matí. Els relleus eren molt llargs i pesats (recompte, revisar els ferros, baixar de quatre en quatre a les galeries a través dels pous) i el tracte brutal per part dels capatassos i els caporals de vara era un fet més que habitual.

La primera corda de presos va arribar l'1 d'agost de 1858, amb doscents divuit presidiaris procedents de Barcelona. De cordes de presos en vam arribar moltes. Des del presidi d'origen al de Montclar. els reus anaven a peu i encadenats i el viatge podia durar mesos. El jurista i polític Fernando Cadalso s'hi referia com a viatges de martiri i amargor.

El cost d'una corda de presos era elevadíssim, tant que el trasllat es podia arribar menjar més del 15 % del pressupost del presidi. Els darrers presidiaris hi van ser fins a finals de març de 1862. Durant 3 anys i 8 mesos aquells homes hi van fer les tasques més dures i perilloses.

La presència de presidiaris en les grans obres del segle XIX era molt habitual. Es deia que un presidiari costava la meitat d'un treballador lliure. Però l'argument més important és que mai no es podien negar a treballar, per perill que hi hagués, ni podien demanar millores salarials.

En el període de màxima activitat (1860), a Montclar hi va arribar a conviure 1.207 presidiaris, vinguts de presidis d'arreu d'Espanya, principalment de Barcelona, Tarragona, Saragossa, València i Cartagena.

La mortalitat del presidi de Mont- clar va ser desaforada. Així l'any 1860, any de màxima activitat, amb una mitjana del 11, 68 % va ser la més alta de tots els presidis de l'estat. Els autors han recollit 284 defuncions, amb noms i cognoms, professió, procedència i causa de la mort. La majoria de reclusos van morir per malalties infeccioses, digestives i respiratòries. Això encaixa amb una acumulació de persones amb les condicions d'alimentació, de fatiga i d'higiene que van viure. Per causes externes han recollit 22 morts: 12 per accidents i 10 morts violentes, d'aquestes 6 assassinats, 3 execucions i 1 suïcidi. Les dades desmenteixen la tradició oral que assenyalava una gran quantitat de presoners que se suïcidaven llançant-se als pous i a la barrina. Només un suïcidi i, segons els indicis, dos més a tot estirar, han recollit els autors.

El presidi de Montclar

Per encabir tots aquells presidiaris es va construir un gran presidicaserna provisional, situat entre els pous 6 i 7. Segons la documentació el presidi tenia 111 metres de llarg 43 metres d'ample, aproximadament com un camp de futbol, amb un petit annex per a dipòsit de llenya i excusats. Una mica separat del presidi hi havia el corral i un magatzem per als aliments.

A més dels presidiaris hi havia d'entre 400 i 600 soldats de tropa que s'ocupaven de la vigilància i l'ordre, tant en el presidi com en el treball.

A més hi havia la plana major que dirigia i controlava el presidi. Estava formada pel comandant, el major, l'ajudant, el furrier, sis capatassos (dotze en el moment de màxima activitat), el capellà (Francesc Blanch), dos facultatius, els caporals de vara (quaranta-vuit caporals primer i quaranta-vuit caporals segon en el període àlgid). Amb els membres de la plana major també hi podien viure les seves famílies.

La nit de 23 de setembre de 1858 a Preixens van explotar dos sacs de pólvora, causant la mort a una dona que estava en estat, una nena i un empleat del canal (segurament eren de la mateixa família). El llibre recull desercions (fins a 39 desertors amb noms i cognoms), cops de navalla, robatoris, morts violentes, crims com el del caporal de vara Antoni Navarri, que va provocar l'execució a garrot vil de Manuel Jorge, al mateix presidi i davant de sis brigades de presos (uns 600 homes). Alonso Pérez, complicat en el crim i condemnat a cadena perpètua, va haver de contemplar l'execució amb l'argolla al coll.

La gran evasió de trenta-dos presidiaris amb Felip Bes Saún, de malnom Cassola, Josep Dañans i Joan Santacana al capdavant . Era el 27 de juliol de 1860. Treballaven al pou 2 i van fugir després de ferir un sentinella. La cerca i captura de la majoria dels evadits va ser implacable. El 29 d'abril de 1861, Dañans i Santacana van ser afusellats dins del mateix presidi de Montclar, al davant de dues brigades de presos.

Dintre del presidi hi havia les quadres (habitacions dels presos), dos grans patis, cuines, una església, les presons, la presó solitària, els dormitoris i salons per als soldats, els llocs de guàrdia, la majoria (oficines), l'arxiu, els rentadors, la bugaderia, la cantina, la barberia, els excusats, diferents magatzems, etc.

El Sant Hospital del presidi era un edifici en forma de ventall, de 50 per 9,5 metres, amb un local adjunt (sala d'operacions). Era capaç per a 120 llits. Una mica separat, tenia un local per als malalt contagiosos.

Se n'encarregaven dos facultatius: Jaume Soler, metge d'Agramunt, i el cirurgià Santos Padrones. En acabar les obres els mateixos presos van desmantellar tots els edificis, segurament van utilitzar les pedres per encegar els pous. De tot plegat només en resta un pany de paret d'uns tres metres d'alt per tres d'ample, com a darrer testimoni aparegut en una neteja recent.

Crònica negra

El llibre recull també aspectes molt rellevants i desconeguts de la crònica negra del presidi i de la construcció del túnel de Montclar.

Però encara mancava atrapar Cassola. Desertor de l'exèrcit, complicat en dos robatoris i un crim, era el bandoler més conegut del seu temps. A Cassola el van perseguir fins a Sevilla, on el van capturar. Va ser afusellat a la plaça de Batea, el seu poble, el 3 de juliol de 1861, davant d'una gran multitud. Com que no va voler confessar, va ser enterrat a la plaça, a poques passes de l’església, davant de la porta de Sant Miquel, perquè així tothom el trepitgés.

No hi ha Urgell sense flagell

El Canal havia de convertir els estèrils bancals de la plana en terres fèrtils i de collita abundant. Havia de multiplicar la ramaderia, fer créixer l'agricultura i desenvolupar la indústria. Havia de fer desaparèixer tots els mals de l'Urgell i millorar la seva condició moral i social. Però com diu la dita “no hi ha Urgell sense flagell”. Es va construir el Canal. Van començar els primers regs. En no existir desguassos ni clamors, l’aigua es va entollar. Les collites es van perdre a causa del salobre, que aflorava per capil·laritat en una terra que no havia tastat mai aigua de reg. Entre els anys 1865 i 1874 una terrible epidèmia de febres palúdiques va provocar un desastre demogràfic, econòmic i social en moltes localitats de la zona regada. La transformació de l’Urgell encara hauria d’esperar uns quants anys. Fins ben entrat en segle XX no es va poder regar amb normalitat. Però com diuen els seus autors, això ja és una altra història.

Ressenya del llibre El presidi de Montclar. Els reclusos en la construcció del Canal d'Urgell Felip Gallart Fernàndez i Vicent Lladonosa Giró Pagès editors, 2023