La tuberculosi en la creació artística

La tuberculosi en la creació artística

El president i la Junta de Govern del Col•legi de Metges de Barcelona us feliciten el Nadal

i us desitgen un bon any

Desembre de 2024

Imatge de la portada: Pintura de Pere-Joan Cardona Iglesias. Nascut l’any 1967, estudia Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i es gradua l’any 1992. Aconsegueix l’especialitat en microbiologia i parasitologia l’any 1997 i presenta la seva tesi doctoral el 1999. Actualment, és cap de Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona.

L’aquarel·la representa el sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze Safaja (Moianès). En primer pla, a la portada, el poeta i metge Màrius Torres amb el seu gran amor, Mercè Figueras. Tots dos van estar ingressats al sanatori als anys 1930.

PRESENTACIÓ

Diuen que la pulsió creadora neix del patiment, sovint físic, però també psicològic, existencial o espiritual. Grans artistes han trobat així la seva font d’inspiració, com testimonia el llegat que ens n’ha arribat.

La nadala d’enguany és fruit de l’esforç del doctor Miquel Bruguera i col·laboradors per condensar una selecta tria d’autors representatius de diferents disciplines que van plasmar en algunes de les seves obres més destacades l’impacte de la tuberculosi, o bé van ser-ne influïts pel fet d’haver patit la malaltia infecciosa més mortífera de la història.

Desitjo que et plagui i t’enriqueixi.

En nom de la Junta de Govern, et faig arribar el nostre afecte i el desig que gaudeixis amb els teus familiars i amics d’unes belles festes de Nadal i un 2025 ple d’encerts i salut.

Amb confiança i esperança,

Jaume Padrós Selma, President del Col.legi de Metges de Barcelona

La tuberculosi en la creació artística

La Junta de Govern del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) edita cada any un llibret en el qual s’analitza un aspecte inèdit de la medicina i amb què el president del Col·legi desitja unes bones festes de Nadal a la totalitat de la col·legiació, a les juntes de govern dels altres col·legis professionals i als directius d’institucions culturals i administratives del nostre país.

Aquest any s’ha decidit tractar la influència que va tenir la tuberculosi en la producció artística, ja sigui literària o pictòrica, musical o cinematogràfica, als segles xix i xx. Durant la segona meitat del segle xix i la primera del xx augmenten molt la incidència i la prevalença de la tuberculosi al món occidental. La malaltia incideix força intensament entre persones del món de l’art i de la cultura: escriptors i artistes són els més afectats per aquesta plaga. Pintors i escriptors destacats de països europeus i llatinoamericans són tuberculosos i moren per la tuberculosi.

Aquest any hem volgut assajar un nou model de nadala que, en lloc de ser escrita per una sola persona, s’elaborés amb la contribució d’un grup de col·legiats. També per aquesta raó vam escollir la influència de la tuberculosi en la vida cultural dels segles xix i xx, ja que aquest sistema permet captar el criteri, l’opinió o la sensibilitat de persones del CoMB ben destacades en la seva activitat professional. En conseqüència, hem demanat l’opinió a 15 metges i metgesses en forma d’un text breu en el qual examinen com la malaltia ha influït en la història dels personatges de la novel·la, de l’òpera o de la pel·lícula que han escollit. De ben segur el resultat serà sorprenent per la participació de tots aquests autors i la varietat de les seves perspectives.

Miquel Bruguera Cortada

ELS MISERABLES / LES MISÉRABLES

VICTOR HUGO

Els miserables és una novel·la monumental que ofereix una visió crítica de la vida a la França del segle xix, centrant-se en temes com la justícia social, la redempció i l’amor. La trama segueix la vida de diversos personatges, destacant Jean Valjean, un home que passa anys a la presó per robar pa per alimentar la seva família. Després de la seva redempció, esdevé un home ric i respectat, però es veu enfrontat a les seves pròpies ombres, especialment en la figura de Javert, el seu antic guardià de presó. La història s’entrellaça amb la de personatges com Fantine, una dona jove i pobra que es veu obligada a treballar com a prostituta per cuidar la seva filla i que finalment mor de tuberculosi, i Marius, un jove revolucionari. A través d’aquests personatges, l’obra ofereix una profunda reflexió sobre la humanitat, la moralitat i la compassió. Tot i les dificultats i el sofriment que experimenten els personatges, Els miserables transmet un missatge d’esperança i optimisme. Els valors de la bondat, la solidaritat i la justícia poden triomfar malgrat les adversitats, i la lluita per un món millor val la pena.

La tuberculosi ha tingut una influència significativa en la literatura, especialment en els segles xix i xx, simbolitzant el sofriment i la fragilitat de la vida. Apareix freqüentment en obres literàries, tant en el romanticisme com en el realisme, com una metàfora de les condicions

de vida precàries i la fragilitat de la salut. Molts autors com Victor Hugo l’han utilitzada per donar profunditat als seus personatges, explorant temes com la mortalitat, la desesperació i la lluita contra la malaltia. També s’ha utilitzat com a símbol de decadència i bellesa tràgica, ajudant a sensibilitzar sobre les desigualtats socials i la manca d’accés a la sanitat.

Encara que Els miserables no estigui directament relacionada amb la medicina, ofereix lliçons valuoses per als metges. La novel·la posa de manifest la importància de la compassió i l’empatia envers els més desfavorits i marginats, reflexionant sobre les desigualtats socials i econòmiques que afecten la salut dels individus. També planteja dilemes morals complexos que poden inspirar-nos a pensar en els seus propis valors i prendre decisions ètiques durant la seva pràctica. A més, la resiliència i la lluita per la justícia social que es mostren a la novel·la poden encoratjar els metges a comprometre’s en iniciatives per millorar la salut i els drets dels seus pacients.

En resum, la novel·la ofereix lliçons valuoses que es poden aplicar a la pràctica mèdica i a la manera com els metges interaccionem amb els nostres pacients i la comunitat.

Genís Carrasco

EL DOCTOR CENTENO

BENITO PÉREZ GALDÓS

Novel·la editada l’any 1883, un any després que Robert Koch publiqués l’aïllament i el cultiu del bacil de la tuberculosis, esdeveniment que l’obra no reflecteix. Consta de dues parts ben diferenciades: la primera narra l’arribada de Celipín Centeno [sic] des del llogaret asturià de Socartes, on hi ha les mines de Rocín.

Centeno és un pòtol analfabet que somia amb ser metge perquè admira Teodoro Gofin, oftalmòleg d’aquelles contrades, malgrat que no sap ni pronunciar correctament el seu propi nom. Es trobarà accidentalment amb un estudiant poca-solta amb ínfules artístiques, Alejandro Miquis, que l’ajudarà a sobreviure encolomant-lo com a criat en una escola que dirigeix un capellà ambiciós i poc cèlibe qui, en pensar-se que Centeno l’ha descobert, l’acomiada.

La segona part descriu la relació de Centeno amb Miquis a qui una tieta seva forneix amb una petita fortuna que li permet acollir Centeno com a criat. L’atabalat estudiant malbarata la fortuna en poc temps i això l’aboca a una vida precària, malmenjat, exposat a les inclemències de l’entorn i, finalment, malalt de tisi. Compartirà aquesta experiència amb el seu fidel servent, mentre intenta sense èxit que li representin al teatre un drama romàntic en cinc actes i trenta-cinc personatges. Els crítics coincideixen a interpretar que el propòsit de Galdós a l’hora d’escriure

l’obra era certificar la defunció del romanticisme mitjançant una analogia amb la tuberculosi, malaltia que a l’època s’associava amb aquest corrent literari i artístic. Galdós aprofita per denunciar l’atenció o més ben dit la desatenció sanitària dels pacients més desprotegits, una crítica social característica de l’obra de Galdós.

De la malaltia, a l’autor li preocupa sobretot la seva capacitat autodestructiva compulsiva, perquè és la que millor li permet evocar la decadència inexorable del romanticisme que ja havia desenvolupat a Marianela.

Galdós utilitza la tuberculosi com una metàfora del romanticisme; d’aquesta manera accentua el caràcter letal de la malaltia, particularment si les circumstàncies del pacient no propicien una millor atenció. Malgrat que la tuberculosi no tenia tractament específic, el seu pronòstic era un punt variable depenent, en part, de l’atenció que podia rebre el malalt.

Com és habitual, Galdós és rigorós a l’hora de referir-se als aspectes i els esdeveniments de les seves narracions, una actitud que es fa palesa en l’esforç de documentació exhaustiva i prou precisa sobre la història natural de la patologia.

Andreu Segura Benedicto

LA MUNTANYA MÀGICA / DER ZAUBERBERG

THOMAS MANN

Thomas Mann, obra rica en simbolisme i reflexió amb la tuberculosi com a gran protagonista, ens introdueix en un viatge a les profunditats de l’existència humana.

La visita de poques setmanes de l’aspirant a enginyer naval Hans Castorp al seu cosí, Joachim, al sanatori de Berghof a les muntanyes suïsses, s’acaba convertint en una estada prolongada on el jove es veu captivat pel paisatge i els personatges peculiars amb qui conviu. Amb el pas del temps, Hans s’immergeix al microcosmos del sanatori i les seves intricades dinàmiques socials i filosòfiques, i experimenta una profunda transformació en la seva percepció del món i de la relació amb els altres.

El sanatori de Berghof, una metàfora de la societat europea d’entreguerres, decadent i malalta, allotja els personatges submergits en constant reflexió sobre els enigmes de la vida i la mort, on el pas del temps perd el sentit convencional. Les converses entre Hans Castorp, el seu cosí i alguns personatges com l’excèntric Settembrini, sobre religió i filosofia i les intrigues polítiques de l’època ens conviden a reflexionar sobre la complexitat de la condició humana.

El protagonista s’embarca al llarg de l’obra en un procés d’autodescobriment. El jove enginyer d’origen burgés i relativament

insensible i aliè al dolor dels altres malalts acaba per enfrontar-se amb el patiment de la seva pròpia malaltia i la por a la mort i a qüestionar-se el significat de la seva vida.

La tuberculosi, devastadora i omnipresent al llarg de tota l’obra és l’element central sobre el qual pivoten tots els personatges, el seu dia a dia, les seves emocions i pors, i la limitació de la seva capacitat vital i aspiracions personals.

Thomas Mann descriu meticulosament l’estricta rutina diària dels personatges i el personal mèdic del sanatori. Els tractaments de la tuberculosi basats en àpats abundants i freqüents, les cures de repòs, les passejades pels voltants del sanatori, els exàmens físics, les activitats socials, les lectures i l’assistència a conferències que es converteixen en el dia a dia del jove Hans, atrapat en una atmosfera d’aïllament i futur incert.

La dualitat entre la vida i la mort és un tema recurrent a tota la novel·la, on el sanatori i les seves cures exclusives s’enfronten a la decadència física i mental dels pacients en un intent d’oposar-se a la sentència de mort d’una malaltia gairebé inevitable i sovint incurable.

Malú de Souza

NOVEL.LA. 1943

PABELLÓN DE REPOSO

CAMILO JOSÉ CELA

Camilo José Cela (1916-2000) és un escriptor molt conegut. Novel·lista amb un domini envejable del llenguatge i de la psicologia col·lectiva –la forma i el fons de les narracions.

Pabellón de reposo és una obra inspirada en la seva estada, l’any 1942, al sanatori d’Hoyo del Manzanares. Aquests mesos de repòs absolut, en què la lectura era l’única activitat possible, despertaren en Cela el gust per la literatura i l’escriptura. Publicada inicialment el 1943 en forma de fascicles en una revista, fou editada l’any següent en forma de llibre.

Pabellón de reposo és una obra curta de prosa poètica, delicada i respectuosa amb els seus protagonistes, un grup d’homes i dones atrapats en un sanatori i allunyats de la societat i de la vida activa. Cela escriu una obra diferent, intimista i introspectiva, on els protagonistes pensen en veu alta sobre el seu passat, present i futur amb nostàlgia i resignació. Expressen els seus anhels, els afectes, les inquietuds, l’esperança i el desesper. Al llarg del relat, els personatges, transiten d’un moderat optimisme a un fatalisme tranquil i conformat.

En aquesta obra, l’autor alterna les descripcions paisatgístiques i la vida dels malalts interns al sanatori amb reflexions personals sobre la vida i la mort en el context d’una malaltia crònica i vagament curable. Barreja la narració amb una mena de diaris o dietaris personals, on alguns dels protagonistes re-

cullen les seves vivències de dins i de fora del sanatori, i les contrasta amb la vida alegre i despreocupada dels de fora.

És una reflexió literària i personal sobre la vivència del temps i de l’espai, aplicada als malalts de tuberculosi, atrapats involuntàriament en un recinte –físic (el sanatori) i mental–, i limitats per un temps que s’escola inexorablement. La mort és vista, alhora, com una tenalla i com un alliberament. És desitjada i rebutjada, segons el moment. És un final que iguala les persones tuberculoses de diferents edats, cultura i condició social.

Obra escrita als anys quaranta del segle passat, abans de l’era antibiòtica, ens comenta els recursos terapèutics emprats en aquells moments: el repòs absolut, el sol, l’aire pur de muntanya, l’alimentació nutritiva, la higiene i el pneumotòrax, de resultats imprevisibles. No es troba pràcticament cap referència al personal sanitari del centre.

El tema de la tuberculosi és present i ha inspirat moltes pàgines de les obres de Cela, tant novel·les i contes com articles i memòries. Sens dubte, la primoinfecció tuberculosa que va patir en la seva joventut, a més de les cicatrius pulmonars, li van deixar altres cicatrius a la memòria, que es poden observar en l’atenta lectura de tota la seva obra.

Ferran Sabaté i Casellas

GEORGE ORWELL

George Orwell (pseudònim d’Eric Blair) entrà a l’Eton College amb una beca. Sense diners per estudiar a la universitat, ingressà a la Policia Imperial Britànica i fou destinat a Birmània. Uns anys després escriví Dies a Birmània (1934).

El 1936 es va casar amb la poetessa Eileen O’Shaughnessy. Van anar a viure al camp, a Wallington, un petit poble a l’est d’Anglaterra. Orwell era un gran fumador i tenia problemes respiratoris des de petit, a Wallington hi havia molta humitat i va patir freqüents episodis de bronquitis.

Després va escriure i publicar El camí de Wigan Pier (1937), Homenatge a Catalunya (1938) i Rebel·lió a la granja (1945). Els primers símptomes de la tuberculosi van aparèixer després de ser voluntari a la Guerra Civil espanyola. A causa de la malaltia no el van acceptar per combatre a la Segona Guerra Mundial. En aquell moment ja era un escriptor molt reconegut i amb una estabilitat econòmica.

1984 és la seva última obra, publicada el 1949: un llibre premonitori. Impressionat per la televisió, el fet que entrés una imatge directament a casa li va fer pensar que en el futur podia servir per controlar les persones (premonició dels actuals telèfons mòbils?).

El món de 1984 està format per tres grans blocs: Euràsia, controlat pel neobolxevisme; Estàsia, on existeix el culte a la mort, i Oceania, que englobaria els països de parla

anglesa, controlat pel Sociang. Els tres blocs estan permanentment en guerra i la població en desconeix el motiu. Justifica el control dels individus, el manteniment de la pobresa i el poder restringit en mans del Partit. El personatge principal de l’obra és Winston Smith, un home de 39 anys que tus quan s’ajup i té una úlcera varicosa a la cama.

El llibre està estructurat en tres parts: a la primera, ens explica com és el món de 1984; una segona part és la seva relació de parella que li permet parlar de la bellesa del camp, que li recorda el País Daurat de la seva infantesa. La tercera part és la més fosca. Descriu les diferents tortures a què sotmeten Smith per tal que accepti les veritats del Partit. És un capítol dur i carregós que probablement està influït per la mala salut d’Orwell, pels tractaments de col·lapsoteràpia que va rebre i per la reacció nefasta a les sulfamides que li va impedir seguir-ne el tractament. George Orwell era un escriptor polític amb una gran vitalitat i joia de viure. Sempre entusiasta de “tot el que hi ha sobre la terra”. De fet, a l’habitació de l’hospital on va morir per hemoptisi el 1950, hi tenia una canya de pescar, per a quan sortís d’alta.

Va suportar la tuberculosi amb el màxim estoïcisme, intentant escriure fins al final.

Conxita Bru Saumell

EL JARDINER CONSTANT / THE CONSTANT GARDENER

JOHN LE CARRÉ

En un lloc remot de Kenya apareix assassinada Tessa Quayle, una activista que estava investigant les pràctiques inadequades d’una empresa farmacèutica multinacional en el país. En un principi, tot sembla un crim passional. Però el vidu, el diplomàtic britànic Justin Quayle, no es creu les aparences i inicia una investigació pel seu compte. Finalment descobrirà que l’assassinat de Tessa està vinculat a l’ús de Dypraxa, un medicament nou per a la tuberculosi multiresistent que s’està provant en la població de Kenya i que comporta un risc important per als qui el reben. Aquest argument està inspirat en el cas real del Trovan©, el nom comercial de trovafloxacin, un antibiòtic que es va experimentar a Nigèria i que causà un nombre important de morts entre els pacients pediàtrics que el van rebre.

La recerca de Tessa és la realització d’estudis clínics amb Dypraxa. La malaltia era un problema greu de salut pública al Tercer Món i la seva aparició en malalts immunodeprimits amb sida portà el problema a Europa i l’Amèrica del Nord. Com a resultat, les empreses farmacèutiques occidentals van iniciar programes de desenvolupament de nous fàrmacs. En ocasions els estudis amb nous antiinfecciosos es feien en països africans. El compromís ètic d’aquesta decisió era important perquè els malalts africans no

podien renunciar a rebre el tractament experimental i es vulneraven els principis ètics d’autonomia i de justícia. L’element final de l’obra és el tractament de la tuberculosi multiresistent, tot i que són les males pràctiques d’una empresa farmacèutica i l’assassinat de Tessa els element essencials de la trama.

L’associació de sida i tuberculosi justifica la necessitat d’estudiar la presència i la relació de les dues malalties i els seus tractaments. L’obra considera nombrosos temes mèdics d’interès. Així, se citen alguns aspectes sobre la prevenció i el tractament de malalties infeccioses, com la vacuna per la diftèria, les mesures de prevenció de la sida, la prevenció de transmissió transplacentària d’aquesta amb nevirapina, el risc de noves epidèmies de tuberculosi i el seu tractament. Un segon punt rellevant és la consideració ètica de la investigació clínica amb medicaments, específicament l’ús del consentiment informat, els principis bioètics, les bones pràctiques clíniques, la problemàtica de la recerca en països subdesenvolupats i l’ocultació de dades en assaigs clínics. Finalment, cal destacar també els temes de la tramesa de medicaments al tercer món i la identificació de missatges amb intenció educativa en situació de malalties.

Josep-E. Baños Díez

RIUS PARAL·LELS

JORDI ESTRADA

Sense cap mena de dubte, aquesta és la nostrada “muntanya màgica”, situada, això sí, enmig dels cingles del Bertí, al Puig d’Olena. Estrada ens recrea el final del poeta Màrius Torres, sorprès per la tuberculosi tot just encetada la seva carrera d’internista a Lleida. Home d’una extraordinària sensibilitat estètica i musical, decideix lluitar contra la malaltia en el sanatori més avançat a la Catalunya plenament immersa en el control de la tuberculosi. No vacilla a fer-s’hi internar el Nadal de 1935 després de mesos de patir “una grip mal curada”.

Talment “un transatlàntic enmig de la tempesta d’hivern” l’obra d’Estrada broda l’epíleg en forma dels tres últims dies d’agonia de Torres, aprofitant una trama inquietant d’un sanatori controlat per feixistes que li prenen l’alè. El contrapunt, una xiroia Mercè Figueres, antiga pacient, nacionalista gironina que no vacil·la a incomodar els sicaris del nou règim. El triangle es culmina amb el doctor Obac, alter ego del doctor Saló, director mèdic, catòlic d’ordre, anteriorment víctima de la malaltia i de l’anarquisme, protegit de Torres que es reconverteix en protector.

Cançons a Mahalta. Per què Mahalta? Res més que l’obsessió de Torres per aquell nom, declinació antiga de “Matilda”, que corres-

ponia a la dona del comte Cap d’Estopes. Les extenses converses que Estrada va poder compartir amb el doctor Saló, li permeten burxar més enllà del conegut binomi sentimental, per convertir-lo en un triangle atrapat per la malaltia i l’espai muntanyenc idíl·lic, encaterinat pels interessos poètics i musicals de Torres, en una relació de desitjos soterrats.

En aquesta novel·la, la tuberculosi és la protagonista. La mort hi vaga en tot moment, com a quart protagonista, encenent totes les passions d’una joventut atrapada en el paradís i abandonada al vagareig dels sentits pels jardins del sanatori, l’argent i indi de la vall, on es troba el Mas Blanc, esponerosa masia a on de tant en tant s’escapaven amb el permís del cinquè personatge, Maria Valls, propietària i gerent de la institució, que va fer construir inspirant-se en Davos. Valls es fa omnipresent i es converteix en la guardiana d’aquell triangle sobre el qual només podem especular.

Estrada teixeix una trama trepidant que ens permet aprofundir en la vida d’un gran poeta immers en les inclemències temporals d’aquest sanatori encimbellat i en la rutina a què abocava la cura del patogen més mortífer.

Pere-Joan Cardona

La tuberculosi en la creació artística

LA PLAGA BLANCA

ADA KLEIN

Ada Klein Fortuny –aquest és el pseudònim amb què signa l’autora– és metge en exercici en l’àmbit de les malalties infeccioses i dedica aquest assaig a aprofundir sobre com la tuberculosi, la malaltia infecciosa més mortífera durant segles, va influir en el pensament d’alguns referents de la nostra cultura. La naturalesa contagiosa de la malaltia la convertí en la plaga blanca per la demacració que produïa en els afectats en les fases avançades i terminals del procés infecciós.

L’autora ens redescobreix com aquesta epidèmia, que va delmar generacions d’europeus va influir en el món creatiu de molts artistes, escriptors i pensadors. L’afany investigador d’Ada Klein l’ha portat a endinsar-se en la correspondència d’alguns d’ells. Propers, com Salvat-Papasseit, o forans com Kafka, Mansfield, Txèkhov o Orwell. A través del que traspua en els diferents escrits, obres o correspondència, Ada Klein descriu la personalitat de cada personatge.

El fil principal del llibre arrenca sobre la correspondència d’Éluard, que esdevé el vehiculador de les següents pàgines dels autors escollits, i és qui, de fet, va viure més temps, i en va deixar força testimoni. Però, de Kafka és de qui en treu més profit.

I a través de la creació d’aquests creadors, l’autora es pregunta: què és abans, la

malaltia o l’home? I ella mateixa es respon: “La malaltia defineix l’home, però el caràcter de l’home defineix el curs de la malaltia.” I en la comprensió de l’inevitable i d’un probable final debilitador, ens fa veure com cada personatge assumeix –ara en diríem “gestiona”– la seva pròpia sort: combatent-la, sovint miserablement, resignant-se o, fins i tot, amb humor transcendent. Totes les formes són possibles .

A la conclusió, Ada Klein s’endinsa en les raons per escriure aquest assaig. I ho fa a partir de repensar el perquè de la tria d’escriptors que ha fet: “Sense fixar-m’hi ho vaig fer perquè tots van patir del mateix i tots eren diferents, però tots iguals en una mateixa afecció terrible. Cap va parar mai de treballar malgrat el sotrac, es van centrar en el que més els importava, cap va perdre les ganes de viure.”

Al final del llibre llança una reflexió, un repte, als lectors que alhora són companys i companyes de professió: “Ara que ja estem, mirareu els malalts de manera diferent, més humanament? Us fixareu en els detalls, demanareu les circumstàncies, voldreu saber?”

Jaume

Padrós

OBRA POÈTICA DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT

(1894-1924)

Joan Salvat i Papasseit va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894. Conegut sobretot per la seva obra com a poeta, fou autor també d’articles, manifests i altres escrits de caire polític i social. La seva va ser una vida intensa, marcada per una tuberculosi que el conduiria precoçment a la mort. Tot i això, fou un poeta de la vida i, malgrat la seva malaltia i sentir que tenia la mort a prop, continuà sentint-se vitalista, pensant en la vida i lloant-la fins al darrer moment.

Va viure per a la poesia i se’l considera el poeta del poble i de l’amor. Fou el principal introductor de l’avantguardisme dins de la literatura catalana. Ell mateix es definí com a “poetavantguardistacatalà”; es posicionà com a poeta futur –perquè “el demà és més bell sempre que el passat” – i escrigué Contra els poetes en minúscula, primer manifest català futurista (1920). Poc abans havia publicat Sóc jo que parlo als joves i Concepte de poeta. Però també fou separatista, socialista i anarquista, i un destacat pensador de les esquerres radi-

cals. Compromès políticament, és el primer gran poeta obrer que transcendeix més enllà de l’àmbit obrer, que parla de la pobresa i del món del treball.

De família extremament pobre, es quedà orfe de pare als set anys. Pel fet que la mare malaltejava, va viure des de llavors i fins als dotze anys a l’Asilo Naval Español, instal·lat en una corbeta al port de Barcelona. Després va treballar en feines diverses, des d’aprenent d’adroguer, en un taller d’escultura religiosa, a vigilant nocturn al moll. Àvid d’aprendre, lector voraç i de formació autodidacta, feu coneixences que l’introduïren en diferents ambients culturals, artístics i polítics barcelonins. A partir del 1914, començà a escriure amb el pseudònim Gorkiano a publicacions revolucionàries com Los Miserables, La Justicia Social i Sabadell Federal, amb una defensa aferrissada de la classe obrera i fent crítica politicosocial.

Posteriorment, es va fer càrrec de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes, que convertí en un focus avantguardista, sobretot

La tuberculosi en la creació artística

després de fer una estada a París el 1920. Agitador cultural, fundà tres revistes, Un enemic del poble (1917-1919, on publicà els seus primers poemes), Arc-Voltaic (1918) i Proa (1921) i col·laborà a La Revista, Vell i Nou, La Publicitat i La Mainada, entre d’altres.

La seva obra poètica està formada per sis títols: Poemes en ondes hertzianes (1919), L’irradiador del port i les gavines (1921), Les conspiracions (1922), La gesta dels estels: mostra de poemes (1922), El poema de la rosa als llavis (1923) i Óssa Menor: fi dels poemes d›avantguarda (1925).

El 1918 es casà amb Carme Eleuterio i Ferrer, amb qui va tenir dues filles, Salomé i Núria. La vida de Salvat-Papasseit, però, quedà aquell mateix any marcada per la tuberculosi. Des de llavors, els problemes de salut feren que hagués de fer cures de repòs a Sitges, a Sant Just Desvern i a Matadepera, entre d’altres indrets. Els tres darrers anys de la seva vida els passà de sanatori en sanatori. Tot i la tuberculosi, foren anys d’intensa activitat poètica; la malaltia influí en la seva obra però, optimista fins als últims dies, no transmet el seu estat de salut als poemes, i en canvi sí la joia de viure.

Es deixa veure el seu estat i la seva convalescència només en alguns poemes com “Tot l’enyor de demà” de L’irradiador del port i les gavines, que tracta de les ganes de llevar-se del malalt:

Ara que estic al llit malalt, estic força content.

-Demà m’aixecaré potser i heus aquí el que m’espera: [...]

Si no em puc aixecar

mai més, heus aquí el que m’espera: -Vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort.

I “L’ofici que més m’agrada” d’Óssa Menor, on exposa la bellesa de cinc oficis que requereixen unes condicions físiques que ell ja no té.

Les cartes escrites per Salvat-Papasseit durant les estades als sanatoris mostren les seves vivències i els pensaments més íntims: ràbia, però també optimisme; esperança i, tal vegada, resignació.

Molt poc abans de morir, escriu: “Quin greu em sabria morir ara, precisament ara!”. El mes de febrer de 1924 va morir la seva filla petita. Poc després, el 7 d’agost, moria ell a causa de la tuberculosi. Tenia trenta anys. Sota el seu coixí van trobar una sèrie de poemes inèdits: Óssa Menor: fi dels poemes d›avantguarda, publicats pòstumament el 1925, on el poeta, que sap que s’està morint i no vol acceptar-ho, s’endinsa en l’angoixa i la proximitat de la mort.

La vida i l’obra de Joan Salvat-Papasseit estigueren sempre dedicades a l’exaltació de la joventut, la llibertat, la sinceritat, l’heroisme i la lluita. La poesia fou una alternativa per idealitzar una vida que li fou poc amable: una existència traumàtica marcada per la brevetat, la misèria i la malaltia: “Tot el secret d’aquest meu optimisme, amic, ve, i de no res més, de què jo he sofert molt”, “Viure, desig de viure, i en la mort desig de tornar”, escrigué.

Elena Guardiola i Pereira

La tuberculosi en la creació artística

POESIA OBRA POÈTICA DE MÀRIUS TORRES (1910-1942)

Màrius Torres (Lleida, 1910 - Puig d’Olena, 1942) no va publicar mai la seva obra en vida. No obstant això, les seves Poesies, editades per primer cop pel seu amic Joan Sales el 1947 a Coyoacán, Mèxic, van tenir de seguida un fort ressò i han esdevingut una part essencial del cànon nuclear literari català. S’han continuat editant, llegint, traduint, recitant, cantant i segurament formen part de l’imaginari de molts dels lectors d’aquesta nadala.

Nasqué a Lleida en una família republicana, catalanista i d’una espiritualitat viva molt allunyada, i de fet enfrontada, a l’integrisme catòlic d’aquells anys. Estudià medicina a Barcelona on mantingué una intensa, però discreta, vida cultural i on cultivà la seva afició a la poesia. Ben avançat el 1934, als vinti-quatre anys, s’establí, de nou, a Lleida on obrí una consulta mèdica.

La pràctica durà poc. Al cap de pocs mesos, una suposada grip mal curada l’obligà a passar unes setmanes de repòs al Pirineu, la

primavera de 1935, i el desembre del mateix any una hemoptisi confirmà el diagnòstic de tuberculosi pulmonar. Fou ingressat ràpidament al Sanatori de Puig d’Olena, on romandria fins a la seva mort. Aquest sanatori, dirigit pel doctor Ribas Soriano, era dels més ben dotats en aquell moment, ja que disposava de radiologia moderna i de capacitats tècniques per fer tot l’arsenal d’intervencions disponibles. Malgrat que no sabem que ningú hagi estudiat l’evolució clínica de la seva tuberculosi ni que se n’hagi localitzat la història clínica, set anys de progressió en l’era preantibiòtica no era un fet excepcional. De les seves cartes sí que se’n poden deduir aspectes del seu curs clínic i del fet que va ser tractat diverses vegades amb la tècnica de Monaldi 1 .

Puig d’Olena representà per a l’obra de Màrius allò que Davos havia estat per a La muntanya màgica de Thomas Mann uns anys abans. Els dies de repòs, els agreujaments i les estabilitzacions temporals posteriors de la

malaltia, el contacte amb altres tres residents al sanatori, el “grup de Puig d’Olena”, amb qui compartia aficions i gustos literaris, el contacte epistolar amb els poetes Joan Sales i Carles Riba i, sobretot, les oscil·lacions entre la confiança en una possible curació i la proximitat inexorable de la mort el porten a fer la transició, en les seves paraules, d’un “metge que fa versos” a “aquesta cosa absurda: un poeta líric”.

L’originalitat d’aquest camí, que és també el d’una profunda transició interior de dolor i renúncia, és que pren cos al mateix temps que observa i pateix com el món, tal com ell l’havia imaginat amb els seus ideals de democràcia, civisme i catalanisme, s’esfondra progressivament amb l’inici de la guerra civil, la caiguda de la seva Lleida a les forces franquistes, la pèrdua de la guerra, l’exili de la família i dels seus amics, l’inici de la guerra mundial i el triomf de l’Eix totalitari que, quan ell mor, encara semblava indeturable.

No és endebades que els conceptes de combat i de resignació són clau en molts dels seus escrits: l’acceptació de la derrota per la malaltia o per la guerra, però sempre amb un pòsit d’esperança que segurament és allò que tant ens arriba. “Combat” és una paraula que apareix explícitament en el sonet “El combat dels poetes”, on descriu com creu que els poetes s’han d’enfrontar a la poesia,

Poetes, com l’arquer que es dreça d’entre els morts, i tibant el seu arc, encara espera vèncer en el combat obscur per la nostra remença tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Però ressona també en els seus dos poemes més coneguts. És allò que fa estremir quan a “Dolç àngel de la mort”, en un moment en què la malaltia ja es preveu fatal, versifica allò que tants malalts i tants vençuts han expressat

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, el dolor que m’espera em fa mal...

O a “La ciutat llunyana”, possiblement la seva poesia més popular, datada en un amarg 3 de març de 1939, amb tota la família i els amics a l’exili, comença referint-se, citant Baudelaire, als captius, als vençuts...

...Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin senyar el teu sòl.

Oriol Ramis

1. Vicenzo Monaldi (Fermo 1899 - Nàpols 1969 ) va ser un notable tisiòleg italià que donà nom a una tècnica de drenatge pulmonar. En una carta de 1941, Màrius Torres escriu al seu cosí, J. Gili: “El Sr. Monaldi m’ha fet una broma pesada [...] sigui per haver fet pressions negatives massa intenses dins de la caverna, sigui perquè els meus pulmons reaccionen amb una susceptibilitat desusada, [...] m’han fet passar una temporada bastant tronadet”.

LA TRAVIATA

GIUSEPPE VERDI

La traviata, de Giuseppe Verdi, ha estat durant diverses temporades l’òpera més representada del món. Aquesta popularitat es pot deure a diversos factors: la bellesa de la música, l’atractiu de la trama (basada en la novel·la La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas) o el dinamisme de l’acció: les òperes belcantistes, se centren en la bellesa de la línia vocal.

Verdi, en ple romanticisme, revoluciona el gènere operístic donant-li més protagonisme a l’orquestra, als diàlegs i al que realment està succeint. A La traviata, la protagonista està malalta de tuberculosi. Però aquest fet no és, l’element central d’aquesta enrevessada narració, sinó un factor que afegeix dramatisme a una història ja prou complexa i plena d’emocions. Les emocions, doncs, caracteritzen aquesta òpera: l’amor, l’hedonisme, l’ambició, l’enveja, la revenja, el remordiment, la por a la solitud, la por a la mort… Té algunes semblances amb La Bohème, de Puccini, a banda de la tuberculosi: l’acció transcorre a París, tot i que en èpoques diferents; el protagonista (el tenor) està enamorat de la malalta (la soprano); hi ha problemes econòmics; el final és tràgic, s’acaba amb la mort de la protagonista.

Les diferències entre les dues òperes són importants, a La traviata, Violetta té una malaltia poc simptomàtica que li permet dur una vida dissoluta fins que, ens la trobem al llit de mort al tercer acte. Sabem que té tuberculosi perquè el metge ens menciona el diagnòstic. I el metge apareix en tots tres actes, i fins i tot en sabem el nom: el senyor de Grenvil. Analitzant aquest personatge veiem que, en el primer i el segon acte és un dels convidats a la festa; per tant, ens el presenten en el seu temps lliure participant en les festes de l’alta societat i sense gairebé badar boca. Al tercer acte, en canvi,

el metge va per iniciativa pròpia a visitar Violetta, malalta al llit. L’ajuda, sol·lícit, i li fa una anamnesi breu, però seguint l’esquema clàssic: com es troba? Com ha passat la nit? I li recomana coratge i li assegura que la convalescència no serà pas llarga. La minyona de servei, Annina, és la que, en veu baixa, li pregunta: com va, senyor? I el metge respon: “La tisi només li concedeix unes poques hores.” Aquestes breus paraules ens donen en una frase tant un diagnòstic com un pronòstic clars i contundents. Un pronòstic infaust que es complirà. La darrera actuació del metge serà per cloure l’òpera amb les paraules “È morta!”, certificant la mort de la protagonista. Fixem-nos que el metge en tot moment és anomenat dottore o senyor, però no pas medico com a La Bohème.

Pel que fa a l’impacte de la malaltia sobre la protagonista, al primer acte, Violetta experimenta un calfred i la pal·lidesa, després del famós brindis. Alfredo, bojament enamorat, s’ofereix a cuidar-la. Ella, al segon acte, confessa a Giorgio Germont, el pare d’Alfredo, que està condemnada a mort per la seva malaltia. I reitera clarament que es morirà. Però encara hi haurà molta acció fins al tercer acte, quan Violetta canvia d’actitud, de malalta a moribunda: ha tingut el consol d’un capellà, demana reiteradament perdó a Déu, disposa la distribució dels seus béns, se sent acompanyada pels éssers estimats, i accepta la mort tot experimentant la desaparició dels símptomes. La seva joia es barreja amb el dolor dels protagonistes (Alfredo i Giorgio Germont) i del metge, figura clau en aquest moment crític, que clou la representació amb el lirisme dramàtic dels acords finals de l’orquestra.

Josep Maria Vilaseca

LA BOHÈME

GIACOMO PUCCINI

És una de les òperes més famoses de Giacomo Puccini. La bohème a diferència de La traviata, de Giuseppe Verdi, la tuberculosi és l’element modulador de la història d’amor i no pas un element complementari. En aquesta història, l’amor és condicionat per la mateixa malaltia.

A París, la nit de Nadal, quatre amics artistes viuen junts. L’autor ràpidament ens dóna pistes sobre els factors ambientals que produeixen la tuberculosi. L’escriptor Rodolfo i els seus amics viuen en un edifici fred, patint estretors econòmiques i amb dificultats tant per menjar com per escalfar-se. Tampoc poden pagar el lloguer, però aconsegueixen saldar el deute amb el propietari a canvi d’un pacte de silenci sobre les seves infidelitats malgrat la seva edat avançada.

l’impacte psicològic que pateix Rodolfo. En una conversa encetada per Marcello en la qual demana si està gelós, Rodolfo li diu que es vol separar de Mimí. Després d’un petit interrogatori per part de Marcello, Rodolfo explica que la pobra i petitona Mimí està condemnada (a mort): una terrible tos li sacseja el pit i li enrogeix de sang les galtes pàl·lides. Casa seva és una petita estança en la qual no hi ha foc i hi entra el vent de tramuntana. El remordiment el fa sofrir i no pot suportar el terrible mal que l’afligeix: no n’hi ha prou amb l’amor per retornar-li la vida!

La trobada casual amb la seva veïna Mimí comença amb una lipotímia de la jove. Rodolfo fa servir com a tractament el vi, un remei tradicional. Quan casualment Rodolfo toca la mà de Mimí, enceta amb les paraules “Quina mà gelada!” la seva cèlebre ària, a la qual respon Mimí amb una altra ària que ens indica que viu en una habitació petita, tota sola, es fa ella mateixa el menjar i que quan, el mes d’abril, desglaça el primer raig de sol entra per la seva finestra (per tant, hem de suposar que l’estança és fosca durant l’hivern). D’aquesta trobada casual neix un amor a primera vista i tots dos se’n van a reunir-se amb els amics de Rodolfo al cafè Momus, al barri llatí de París.

Allí dos personatges enceten una història d’amor en paral·lel i ben diferent: el pintor Marcello i la seductora Musetta, una dona atractiva de vida dissoluta.

El tercer acte ens dona una descripció molt clara dels símptomes de la malaltia i de

Després d’aquesta clara descripció de la malaltia i dels factors ambientals que l’afavoreixen, Mimí, que ho ha sentit tot d’amagat, entra en escena per sorpresa. I després d’un diàleg entre Mimí i Rodolfo, Marcello i Musetta enceten una discussió que es barrejarà en un meravellós concertant amb les veus de tots plegats. I així, entre els insults i retrets de Marcello i Musetta, Mimí i Rodolfo decideixen que es deixaran a l’estació de les flors. Tots dos voldrien que l’hivern durés eternament!

Però al quart acte Mimí empitjora; aleshores reneix amb més intensitat l’amor de Rodolfo. Ell l’acull a casa seva, i a diferència de La traviata, de Verdi, el metge només és mencionat, però no hi apareix. Com que veuen que triga, repeteixen que vindrà. Ens queda clar que el pagament al metge és directe, perquè Colline es vol vendre la seva gramalla per aconseguir diners. Malgrat que li donen un cordial a Mimí, la seva sort és inexorable i mor, sense que el metge hagi arribat, i enmig dels crits de dolor de Rodolfo mentre cau el teló.

Josep Maria Vilaseca

PINTURA. 1885-1886

LA NENA MALALTA / DET SYKE BARN

EDVARD MUNCH

PINTURA. 1889

LA PRIMERA Y ÚLTIMA COMUNIÓN

CRISTÓBAL ROJAS POLEO

Edvard Munch (1863-1944) fou un pintor i gravador noruec expressionista. Les seves obres sobre l’angoixa van influir profundament l’expressionisme alemany de començament del segle xx. El crit, de 1893, originalment titulat Desesperació, és la seva obra més coneguda.

Fill d’un metge militar, Munch va tenir una infància molt difícil, ja que la seva mare i la seva germana van morir de tuberculosi quan ell era molt jove.

La nena malalta és el títol d’un grup de sis pintures fet entre 1885 i 1926. Totes plasmen el moment abans de la mort de la seva germana gran, Johanne Sophie (1862-1877), de tuberculosi a 15 anys.

Sophie està asseguda en una cadira, acompanyada per una dona morena, probablement la seva tia Karen. Recolzada en un coixí blanc gran, mira una cortina fosca, que potser vol representar un símbol de la mort.

Miquel Bruguera Cortada

Cristóbal Rojas Poleo (1858-1890) és, juntament amb Arturo Michelena, un dels pintors veneçolans més importants del segle xix. Gràcies a un quadre que va presentar en el centenari del naixement de Simón Bolívar, es va fer mereixedor d’una beca que el va portar a París, on va fer la major part de la seva obra. El 1890 li van suspendre la beca, i va haver de tornar a Veneçuela. Malalt de tuberculosi, va morir aquell any, a 32 anys.

En la pintura titulada La primera y última comunión, s’observen cinc persones en un recinte llòbrec. La desesperança és la reina de l’obra, i al centre hi ha una nena que rep la primera i probablement última comunió. Al seu rostre s’aprecien símptomes de tuberculosi en estat terminal, està caquèctica i devastada.

Miquel Bruguera Cortada

PINTURA. 1892

RAMON CANUDAS, MALALT

SANTIAGO RUSIÑOL

PINTURA. 1907

LA CONVALECENCIA DE MI HIJA (MARÍA EN EL PARDO)

JOAQUÍN SOROLLA

Entre els nombrosos retrats que Rusiñol pintà dels seus amics i que avui es conserven al Cau Ferrat, un parell tenen de protagonista el gravador Ramon Canudas, mort a Sitges el 1892 –en plena joventut–per una tuberculosi pulmonar.

Ramon Canudas fou enterrat al cementiri vell de Sitges. Rusiñol presidí la migrada comitiva fúnebre i pagà les despeses del sepeli.

Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931) va ser un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català, un dels líders del modernisme a Catalunya. Rusiñol fou un pintor realista, interessat pels paisatges de boscos i jardins, però també li agradava pintar personatges.

Miquel Bruguera Cortada

Aquest retrat pertany a un conjunt de quadres que Joaquín Sorolla (1863-1923) va pintar sobre la seva filla quan aquesta estava convalescent d’una tuberculosi en una finca situada a la muntanya del Pardo, durant l’hivern de 1907.

María se’ns presenta recolzada sobre diversos coixins, i protegida per un abric negre, un coll de pell i tocada per una gorra. Una manta li cobreix les cames i part del tronc. Amb les mans té agafada una taronja. En un segon pla hi ha la serra de Guadarrama.

Miquel Bruguera Cortada

AUTORETRAT / AUTORITRATTO

AMEDEO MODIGLIANI

La pintura és de colors pastel clars i mostra l’artista assegut en una cadira, vestit amb una jaqueta gruixuda, amb un mocador nuat al coll i a la mà dreta sosté la paleta plena de pintures multicolors. El cap de l’artista està lleugerament inclinat enrere. Un rostre prim, impenetrable. Els ulls, ni oberts ni tancats, criden l’atenció, magnificant la sensació de solitud. Té un rostre prim, emaciat, una cara pàl·lida i tranquil·la, que podrien deure’s a la tuberculosi avançada. Aquesta obra és una de les seves pintures més cèlebres i el seu únic autoretrat. Amedeo Clemente Modigliani (1884-1920) va ser un pintor i escultor italià que va desenvolupar la major part de la seva carrera a França. En l’obra de Modigliani es troben evidències de la influència de l’art primitiu d’Àfrica i Cambodja que havia tingut ocasió de veure en el Musée de l’Homme a París. Modigliani va pintar una sèrie de retrats d’artistes i amics contemporanis seus a Montparnasse. Mor a 35 anys d’una meningitis tuberculosa.

Miquel Bruguera Cortada

La tuberculosi en la creació artística

TRES CAMARADES / THREE COMRADES

FRANZ BORZAGE

Tres camarades, dirigida per Franz Borzage i estrenada el 1938, explica la història de tres amics alemanys, soldats de la Primera Guerra Mundial, Erich (Robert Taylor), Otto (Franchot Tone) i Gottfried (Robert Young) que, quan acaba la guerra, tornen a la seva ciutat i intenten sobreviure amb un taller mecànic. Tots tres coneixen Pat Hollman (Margaret Sullavan), dona de classe aristòcrata, però arruïnada, que viu per sobre de les seves possibilitats. Pat comença una relació amorosa amb Erich.

La història passa a Alemanya durant la República de Weimar, un període de gran inestabilitat política i una difícil situació econòmica. El primer terç del segle xx, la tuberculosi continua sent una malaltia que matava sobretot la població de classes humils. Tres camarades oscil·la entre aquesta visió dels pobres i com ells fan front a la malaltia i una visió idealitzada i romàntica de la tuberculosi.

La visió romàntica de la tuberculosi està representada pel personatge femení que, malgrat tenir el físic de malalta –molt prima i d’aspecte pàl·lid–, sempre se la veu guapa i elegantment vestida. La visió realista de la malaltia és quan la parella de joves es casen i durant el viatge de nuvis, ella té una hemoptisi. A partir de llavors, ens adonem de la gravetat de la malaltia, el metge diagnostica la necessitat d’ingressar-la en un sa-

natori. Malgrat la pobresa dels personatges i com n’és de difícil pagar el tractament, Pat ingressa en un sanatori per rebre el tractament dietètico-higiènic. Als anys trenta, segons expliquen els tisiòlegs Jacint Reventós i Conrad Xalabarder, es comença a dubtar de l’eficàcia d’aquesta teràpia, sobretot a partir de l’aparició dels mètodes de collapse, de quimioteràpia i l’aplicació de la radiologia en l’exploració pulmonar. La pel·lícula mostra la vida al sanatori i els possibles tractaments quirúrgics. El metge del sanatori li recomana una toracoplàstia i l’informa que no té perill, però ha d’estar immòbil al llit durant dues setmanes.

El 1932, el cirurgià Lluís Frontera i el tisiòleg Lluís Sayé consideraven que la toracoplàstia era una operació de risc, seguida sovint de complicacions i mortalitat i no es feia si no era indispensable. El cirurgià Manuel Corachan, en un dels seus articles, explica les complicacions immediates de l’operació, com ara un síncope mortal a causa de la posició del malalt després de la cirurgia. En la pel·lícula Pat ha d’estar immòbil al llit, però quan s’adona que el seu tractament és una càrrega econòmica per al seu marit i amics, decideix moure’s, s’aixeca i mor. Des del punt de vista mèdic, l’escena es pot considerar exagerada, però el dramatisme és indiscutible.

Sara Fajula Colom

PASSIÓ DELS FORTS / MY

DARLING CLEMENTINE

JOHN FORD

Una de les històries recurrents dins de la mitologia del gènere cinematogràfic conegut com a western és el relat de l’enfrontament entre el xèrif Wyatt Earp i els germans Clanton, un duel que va tenir lloc a la ciutat de Tombstone (Arizona) el 1881, en un racó de la població conegut com a O.K. Corral. En aquest tiroteig, en el qual el representant de la llei (Earp) s’enfronta als malfactors (els Clanton), el xèrif està acompanyat dels seus germans i alguns amics. Entre aquests darrers, sobresurt la figura de John “Doc” Holiday, un antic dentista amic de Wyatt Earp que havia deixat la seva professió per sobreviure com a expert jugador de jocs d’atzar i temut pistoler. Però el tret distintiu de Holiday, que marcarà el seu paper en aquest conflicte, és la seva condició de malalt tuberculós en grau avançat, un fet que està present en totes les representacions que s’han fet d’aquesta història.

L’autèntic John Henry Holiday (conegut com a Doc pels seus estudis), va néixer a Griffin (Geòrgia) el 1851. Va tenir una solida formació clàssica, amb estudis de literatura, història i diversos idiomes. Es va graduar com a cirurgià-dentista a la Universitat de Pennsilvània i de seguida obrí consulta. El 1873 fou diagnosticat de tuberculosi, la mateixa malaltia que ja havia provocat la mort de la seva mare. Llavors es traslladà cap al sud dels Estats Units amb l’esperança que el millor clima li permetés prolongar alguns anys més la seva vida. Abandonà la carrera de dentista i va sobreviure com a jugador de cartes, al mateix temps que diversos enfrontaments li van fer guanyar la fama de pistoler perillós. En un dels seus viatges va conèixer Wyatt Earp i es convertí en un fidel amic seu. Després d’alguns esdeveniments violents posteriors al duel de Tombstone, Holiday morí al llit d’un hotel de Colorado Springs (Colorado) el 1887, a l’edat de 36 anys.

Sobre l’enfrontament a O.K. Corral s’han fet nombroses versions cinematogràfiques. Se n’han escollit cinc amb l’objectiu d’analitzar la representació del personatge de Holiday, l’expressió de la seva malaltia i com aquesta condicionà la seva conducta. Les pel·lícules CINEMA.

CINEMA. 1957

DUEL DE TITANS / GUNFIGHT

AT THE O.K. CORRAL

JOHN STURGES

CINEMA. 1971

DUEL A MORT A L’OK

CORRAL /DOC

FRANK PERRY

triades han estat: Passió dels forts (John Ford, 1946), Duel de titans (John Sturges, 1957), Doc (Frank Perry, 1971), Tombstone (George Pan Cosmatos, 1993) i Wyatt Earp (Lawrence Kasdan, 1994).

Una primera qüestió a valorar ha estat l’aspecte físic dels actors que han interpretat el paper de Doc Holiday. En els dos primers films, que podem situar dins l’època diguem-ne clàssica del cinema de l’Oest, els protagonistes donen una imatge segurament molt allunyada de la que mostrava el dentista en els seus darrers anys, d’acord amb les poques fotografies que se’n conserven. Un massa corpulent Victor Mature a la de Ford i un atlètic Kirk Douglas a la de Sturges van ser escollits probablement més pel seu indiscutible atractiu publicitari que per la seva semblança amb el personatge. Uns anys més tard, a Doc, la història està narrada de forma naturalista molt lluny del to romàntic de les versions anteriors, d’acord amb la situació dels Estats Units de l’època, immersos en plena crisi del Vietnam. En aquest marc, un Stacy Keach encara vigorós s’esforça a posar de manifest el seu deteriorament mitjançant els signes evidents de la malaltia: els accessos de tos i alguna hemoptisi. En els anys noranta del passat segle hi va haver una revifalla del gènere western, i el tema va ser tractat amb més realisme en els dos darrers films citats. Mentre que a Tombstone l’actor Val Kilmer mostra clarament tots els símptomes lligats al procés, a Wyatt Earp Dennis Quaid va arribar a perdre més de deu quilos de pes per apropar-se millor al personatge.

De tota manera, la tuberculosi està present des del moment en què Doc Holiday apareix en pantalla. La tos, constant i en forma d’accessos, assenyala el personatge i el diferencia clarament de la resta de protagonistes. La sang, element pertorbador que demostra el deteriorament avançat i la gravetat de la situació, es manifesta amb més dramatisme en les pel·lícules dels darrers anys. Òbviament, no es va poder veure a Passió dels forts, rodada en blanc i negre, però la seva presèn-

CINEMA. 1993

TOMBSTONE. LA LLEGENDA DE WYATT EARP / TOMBSTONE

GEORGE PAN COSMATOS

cia s’endevinava per contrast en el mocador impecablement blanc que sempre duia a sobre Victor Mature.

I no cal esperar que aparegui tot el conjunt de símptomes: en tots els guions la referència a la malaltia de Doc és constant per part dels seus interlocutors, siguin amics o enemics. “Diuen que està tuberculós”, “tísic podrit”, “ha perdut teixit pulmonar, li queden dos anys de vida”, són expressions que es repeteixen malgrat les diferències en el tractament de la història al llarg del temps.

Però més enllà d’analitzar com es mostra un malalt tuberculós a la pantalla gran, el punt clau és comprovar com la consciència d’estar afectat per una malaltia greu condicionarà la conducta de John Doc Holiday i el durà a prendre decisions que potser no hauria pres si el seu estat de salut hagués estat diferent.

CINEMA. 1994

WYATT EARP

LAWRENCE KASDAN

En aquest sentit, cal dir que Holiday coneix perfectament en quina situació es troba; és un professional sanitari amb estudis universitaris. Sap, per tant, quin és el destí que l’espera. En una època sense medicació terapèutica l’esperança de vida dels tuberculosos era curta. Ell veia el futur: degradació física devastadora i final turmentós entre vòmits de sang. Es rebel·la contra aquesta situació, i en diferents seqüències el veiem trencant els seus títols tot lamentant-se de no poder exercir per culpa de la malaltia, abandonant la seva companya perquè no li pot oferir un projecte de vida futura, o recorrent a remeis degradants com la beguda o l’opi.

La tuberculosi, en definitiva, el porta a prendre la decisió clau de la seva vida: acompanyar Wyatt Earp en l’enfrontament amb els Clanton. El seu argument és clar: “Sé que no viuré gaire temps més i no vull morir en un llit.” El tiroteig i la possibilitat de la mort representen per a Doc un alliberament. I, en el fons, el més perillós és sempre el que no té res a perdre. La llegenda de John Doc Holiday es mantingué al llarg dels anys i el seu nom restà associat a un dels antiherois més famosos de la història del cinema.

Carles Hervás

AGUSTÍ VILLARONGA

El mar és una pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga, estrenada l’any 2000, que va rebre el mateix any el premi Manfred Salzgeber a la Berlinale pel seu caràcter arriscat i innovador. Està basada en la novel·la de l’escriptor mallorquí Blai Bonet, publicada el 1958 per l’editorial Aymà.

Els protagonistes de la pel·lícula, dos nois (Manuel Tur i Andreu Ramallo) i una noia (la futura Sor Francisca). Eren amics de petits i marcats des de la seva infància pel fet d’haver viscut un afusellament durant la Guerra Civil i l’assassinat d’un amic per un altre amic que després se suïcida. Es retroben ja adults al sanatori antituberculós de Caubet a Mallorca. Ells dos com a malalts i ella com a monja-infermera. La convivència durant el llarg temps que passen al sanatori no és fàcil. Andreu no dona importància a la malaltia i roba estreptomicina; Manuel es refugia en la religió preveient la seva mort. La seva religiositat es posa en contradicció quan s’adona que sent alguna cosa més que amistat pel seu amic. Malgrat això acaba denunciant el robatori. Andreu el viola i finalment moren els dos a ganivetades. La monja es fa càrrec de les seves restes.

La pel·lícula es va rodar als sanatoris de Caubet i de Terrassa. Curiosament, el mar,

malgrat el títol, només apareix en una curta escena que cal interpretar com una hipotètica fugida d’aquell sanatori que els tenia enclaustrats.

Sens dubte les hemoptisis és el que preocupa més l’autor de llibre. A la pel·lícula es veuen imatges impactants de diversos episodis d’hemoptisi, alguns dels quals acaben amb la mort dels pacients. En canvi, el contagi no sembla que sigui una preocupació important ja que els malalts estan en habitacions col·lectives amb un cert amuntegament. El que sí que fan es traslladar els pacients que empitjoren greument a una habitació individual.

Té importància en la trama de la pel·lícula el robatori d’estreptomicina (fàrmac molt valuós en aquella època i subjecte a estraperlo). Destacaria que les hemoptisis estan molt ben representades i són molt realistes, com també la tos i les raneres. Els pacients eren classificats per creus vermelles segons grau d’expectoració. Són interessants els aparells de Raigs X i en el soroll que fan, i en tot el sanatori i els seus jardins.

“Si tens tuberculosi, necessites superar-la (nedant, fent el tractament) i pots així arribar a la riba”

Joan A. Caylà

BAZ LUHRMANN

Original i enginyós musical romàntic ambientat al París de 1899, la pel·lícula Moulin Rouge va ser estrenada l’any 2001 i aclamada per la seva originalitat i estil visual, va rebre múltiples premis, a més d’èxit comercial. L’estètica i la bellesa que desprèn, juntament amb la barreja de sensualitat, extravagància i el punt d’humor, sorpresa i conflicte, ens fan reviure el que devia ser el cabaret en un París de la Belle Époque.

Tot plegat, està ben representat per la posada en escena i la gran interpretació dels seus protagonistes: un poeta anglès (Ewan McGregor) persegueix el somni de ser escriptor quan coneix la formosa estrella del famós club nocturn, (Nicole Kidman). Christian i Satin s’enamoren perdudament, però ocultaran la seva passió i sentiments per no perjudicar les pretensions del ric duc i potencial mecenes de la transformació del Moulin Rouge.

La tuberculosi entra en la trama, ja que Satin està irremeiablement tocada per la malaltia. La pal·lidesa de la reina del cabaret juntament amb la seva primesa i els seus accessos de tos que s’acompanyen de discretes hemoptisis, tant característiques del que era entès com una malaltia romàntica en el seu moment, van apareixent mentre es desenvolupa l’argument. La mort en braços de l’ésser estimat després

de la culminació de la seva actuació plegats posa el punt emotiu final a la trama que porta a l’ara escriptor ple de dolor i malalt d’amor a reflectir en la seva obra la increïble història viscuda. La tuberculosi acaba sent la discreta actriu principal i més influent que arriba per la porta del darrera quan ningú no l’espera.

L’autor d’aquest film brillant i ple d’emoció mostra una tuberculosi a la qual tot just se l’anomena, però que influeix completament en la pel·lícula i en el seu desenllaç. La malaltia engoleix tot d’una la vitalitat, l’art i la diversió que acompanyen Satin, els protagonistes dels balls espectaculars i el projecte sencer de renovació d’un Moulin Rouge per poder sobreviure.

L’obra reflecteix molt bé la manera de presentar-se d’una malaltia infecciosa transmissible com és la tuberculosi. Acostuma a tenir una clínica inespecífica i que apareix a poc a poc. La tos, la pèrdua de pes, la febre o la pal·lidesa solen ser escasses o poden no estar presents al principi, però es fan cada cop més importants amb el pas del temps. Això fa que moltes vegades no se sospiti fins que no està força avançada, i això afavoreixi la transmissió per via aèria a altres persones i produeixi més dany tissular si no es tracta a temps.

Joan Pau Millet Vilanova

COL.LEGI DE METGES DE BARCELONA

Passeig de la Bonanova, 47 Barcelona 08017 Tel. 935 678 888

col.metges@comb.cat www.comb.cat

EDITA

Col·legi de Metges de Barcelona

COORDINADOR DEL PROJECTE

Miquel Bruguera, director de la Unitat d’Estudis Acadèmics del CoMB

AUTORS

Miquel Bruguera

Sara Fajula, arxivera del CoMB

Agraïm la col·laboració dels autors (en ordre alfabètic):

Josep-E. Baños, acadèmic Numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

Conxita Bru, metgessa jubilada de l’Hospital Clínic de Barcelona

Pere-Joan Cardona, cap del Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol

Genís Carrasco, col·laborador de la Unitat d’Estudis Acadèmics del CoMB

Joan A. Caylà, Fundació de la Unitat d’Investigació en Tuberculosi de Barcelona

Elena Guardiola, Societat Catalana d’Història de la Medicina, Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

Carles Hervás, Fundació-Museu d’Història de la Medicina de Catalunya

Joan Pau Millet, Programa de Tuberculosi, Agència de Salut Pública de Barcelona. Serveis Clínics

Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona

Oriol Ramis, Societat Catalana d’Història de la Medicina

Ferran Sabaté, Museu d’Història de la Medicina de Catalunya i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

Andreu Segura, metge de salut pública

Malú de Souza, pneumòloga a la Unitat de TB Drassanes, Hospital Vall d’Hebron

Josep Maria Vilaseca, Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

DISSENY GRÀFIC I MAQUETACIÓ Temabcn

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA

I CORRECCIÓ DE TEXTOS

Esther Roig

IMPRESSIÓ

Serveis Gràfics AMARANT

La tuberculosi en la creació artística

Més informació sobre les nadales del Col·legi a: http://nadala.comb.cat

La tuberculosi en la creació artística