Calidoscopi estiu 2021

Revista de pensament i valors personalistes. Número 48

Calidoscopi

Revista de pensament i valors personalistes. Número 48 Sumari: EDITORIAL La por en la política i en la infecció de la COVID-19 ............................................................................3 L’ENTREVISTA Josep Otón Catalàn .........................................................................................................................6 FILOSOFIA PERSONALISTA La recepció catalana de l’obra de Paul Ludwig Landsberg .................................................................9 EL RACÓ DEL CINEMA “Les filles del Reich” (2020) de Andy Goddard ...............................................................................19 APUNTS REFLEXIUS Política i Humanisme II ................................................................................................................. 25 PERSONES EMBLEMÀTIQUES En record d’Arcadi Oliveres: Una vida profitosa i agraïda (1945-2021) ............................................35 ACTIVITATS REALITZADES PER L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC) ....................... 39 ALTRES ACTIVITATS DINS DEL PERSONALISME A CASA NOSTRA ................................................................. 41 PUBLICACIONS RECENTS DELS NOSTRES SOCIS .......................................................................................... 42 ACTIVITATS FUTURES DEL IEMC ................................................................................................................ 46

Calidoscopi Revista de pensament i valors personalistes L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) és una associació fundada per un grup de personalistes catalans l’any 2001, inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el Número 27918/B. DIPÒSIT LEGAL B45794-96 ISSN: 1139-9376 c/ Diputació, 231. 08007. Barcelona

DIRECCIÓ Albert Llorca Arimany REDACCIÓ Sara Fernández Puerto Sergi Mas Díaz Bonaventura Pedemonte Joan Lluís Pérez Francesch Esperanza Puigpey Nicolas Sáiz Gómez Josep Lluís Vázquez Borau PORTADA Martí Vila

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

EDITORIAL La por en la política i en la infecció de la COVID-19 La triplicitat temàtica –por, política i Covid-19 - i llurs relacions d’interdependència reflecteixen tres factors molt vinculats en el moment present: la por va lligada als límits del que som, la política capgira cada context social i històric sota criteris de poder… que a vegades fan por, i la Covid-19 es presenta com un desgraciat esdeveniment que ha irromput en la nostra vida.

Una manera ràpida i efectiva de contravenir la por és l’expressió “polítiques de la cura”, que “obliga” a tenir present l’altre com una qüestió preferent: perquè “també és problema meu”. I llavors, la dimensió política –la que se suposa que ha d’incidir en la vida pública accions per millorar la vida i la persona- adquireix un tarannà poc habitual i ocupat en el que li succeeixi a l’altre.

Hom diria que és moneda de canvi habitual –que no vol dir que sigui adient, precisament- la conversió de tot fenomen social en presura política, en arma llancívola i amenaçant. És la “política de la por”, que lluny del que creuen els qui la practiquen o difonen, no condueix a donar sortida als conflictes; perquè mantenir-se en la errònia idea totalitzant –millor dit “prejudici”- de confabulació practicada per no se sap quins poders ocults1 – ja siguin presents en la realitat social, al govern, en els grups parlamentaris en el cas de règims formalment democràtics, o ... amagat en indrets tèrbols, només serveix per mantenir la confrontació fins no se sap quan i canalitzar-la fins no se sap on.

Els exemples són abundosos en l’esfera política del nostre món. A Europa, la insistència en les dificultats no petites de la UE en determinats temes, com són el drama migratori de la Mediterrània, els paradisos fiscals dins de la UE, la descoordinació legal d’alguns estats, l’arbitrarietat de determinats governs i judicatures,... justificarien que això de “ser europeu” serveix de poca cosa. A casa nostra, les relacions complicades Catalunya-Espanya (enrarides per unes actuacions policials d’extrema violència i un procés més venjatiu que just), la repetidament anunciada inestabilitat del govern espanyol (amb Covid-19 i sense Covid-19), la turpitud entestada del govern català d’oferir un camí ràpid vers la independència respecte a l’estat espanyol, al marge d’encarar altres necessitats més urgents, ens commina. I si mirem cap a Nord Amèrica, la tossudesa absurda de l’expresident Donald Trump en no admetre la pèrdua de les eleccions, “alimentant” confabulacions que els grups ultradretans usaren per desacreditar tels eleccions, van discórrer pel mateix camí2. I a l’Àsia, el gegant xinés, com a Rússia, no dubta en represaliar tota insurgència per motius de “seguretat”. Resta així reforçada la versió d’evocació conspiradora i actitud dura de l’actuació política.

Si féssim un “resset” del passat, les “esgarrifoses” armes de destrucció massiva que George Bush i els seus col·laboradors asseguraven que existien a Iraq el 2004, o la imputació del govern dretà espanyol, sota el pes d’unes eleccions imminents, a ETA de l’atemptat dels trens a Madrid en el mateix 2004 indiquen que això de la conspiració resulta profitós al poder d’aquells que s’estimen perpetuar-lo.

Totes aquestes “apories” entre la varietat dels fets socials i la perspectiva del poder polític obeeixen a un patró: sempre hi ha d’haver un culpable per treure profit dels successos. Profit que neix, en tots els casos –amb les peculiaritats de cada lloc-, quan s’incorpora la “por” a la praxi pública. I és que les “teories conspiradores” tenen la utilitat d’amagar els deutes acumulats per l’estratègia erràtica i 1

Sobre aquest assumpte preocupant i vidriós, tant vell com la “humanitat”, n’ha parlat recentment el historiador i filòsof Yuval Noah Harari, en el seu article “De què tracta la política vertadera”, del New York Times, traduït el 7 de desembre de 2020 a La Vanguardia.

2 El mateix Yuval Noah Harari en un altre article recent del 14-3-2021 (“Lecciones de un año de Covid”) posa en relleu els disbarats d’alguns polítics en el moment actual, contraposats als avenços i superior col·laboració dels científics.

3

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

deficient; pensament que Yuval Noah comparteix, i aplicarà a la comprensió dels fenòmens de la pandèmia3.

En la crisis pandèmica, la gestió no ha sigut fàcil, i no ha estat excessivament encertada de vegades.

Però determinades acusacions “conspiratives” han creat una trama acusativa amb més interès desestabilitzador que no pas crític-constructiu. La reducció política o simplificació de la complexitat col·lectiva – exemples insistents els tenim en expressions comunes com “tots els polítics són iguals”, “tots desitgen el mateix”,...- exposen actituds simples a qüestions complexes, i atorguen la tranquil·litat d’un coneixement d’agosarada “saviesa”, d’entendre-ho tot, reculant en una reflexió que no escau i que beneficia l’adveniment de totalitarismes redemptors. Yuval Noah clou que la política –amb crisi pandèmica o no- requereix identificar les posicions de cadascú i apuntar-se o no als grups polítics en competència: la polític és això4, diu ell; no pas desqualificar d’antuvi els adversaris, siguin més o menys propers a les nostres conviccions polítiques. És evident que en el nostre context de confrontació Catalunya-Espanya, la disjuntiva que patim de fa anys no és fàcil de solucionar i aguditza les teories conspiratòries. La diversitat de la realitat social i de postures enfront de la “unitat” política de l’estat es palpable, i fins i tot, un partit dit “constitucionalista”, s’endinsa en un mal dissimulat feixisme, del que fa apologia. Apologia que no sembla molestar a altres partís polítics del seu entorn.

En una breu declaració institucional del 6 de desembre de 2020, l’actual presidenta del Congreso de los Diputados espanyol, Meritxell Batet, feia afirmacions que desqualifiquen aquesta actitud conspiradora de determinats polítics i partits. I així, afirmava que “Ja fa molt de temps que sabem de les conseqüències nefastes de considerar l’adversari polític un enemic, negar-li legitimitat, assumint un enfrontament constant i incondicional”. Paraules prou aclaridores que remeten a les teories de Carl Smith.

Aquest problema d’entesa política –la “cultura de l’encontre” de què parlava el Papa Francesc5 sobre la base del nivell de sensibilització del que demanda el carrer a qui té poder- és ratificat en l’època de la COVID-19 i del post-COVID-19. En el nostre entorn, ja fa anys que Carlos Comín, un dels puntals del personalisme comunitari, afirmava que la política calia entendre-la com la “caritat” del segle XX: “Yo creo que la experiencia de militancia en la organizaciones políticas tiene para el creyente una gran dimensión de fe” 6.

Convé recordar també que, recentment, Arcadi Oliveres, abans de la seva mort, parlava en la “crisi” de la pandèmia de la necessitat de perdre la por instal·lada dins de la ciutadania i que fa que es controli a sí mateixa; de manera que les nostres decisions, sense ser directament “polítiques”, passen per la política del control Tornant al tema de la conspiració, afirmava Yuval Noah amb cert to sarcàstic que si tot és una conspiració, llavors el cas de la pandèmia de la Covid-19 “no té res a veure amb els ecosistemes, els ratpenats i els virus. Sense dubte, tot forma part de la conspiració”7.

3

Yuval, Noah Harari. La Vanguardia, 14-3- 2021.

Ibid.

5 El Papa feia una crida a la superació de la “cultura de los muros” en el capítol 1 de la seva darrera Encíclica “Fratelli tuti”, en la que la política (“La mejor política” -cap. 5º de la citada Encíclica- la que està al servei del bé comú, diu) actua com a caritat.

6 Comín, C. (vol. 5º) de les Obres Completes. Barcelona: 1989. Fundación Carlos Comín. p. 1123).

7 Yuval, Noah Harari. Art. cit.

4

4

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

La COVID-19 ha estat i encara és una pandèmia mortífera arreu i és aliena, òbviament, al respecte que ha de proclamar la realitat dels Drets humans, des del moment que s’ha “destapat” com a fenomen que ha fet de les seves. Les diverses organitzacions de viròlegs, ecòlegs i humanistes internacionals han proclamat insistentment el risc de futurs augments de malalties infecciones, amb les repercussions òbvies sobre la salut i la marxa de l’economia en totes les societats. I proclamen, avui sí i demà també, que la humanitat ha de canviar, modificant les seves relacions amb la natura; i en absolut fomentar l’emergència i difusió de milers de virus allotjats en els animals i en les aus. En aquest enfocament nou respecte al que habitualment priva, l’atenció al canvi climàtic i a la pèrdua de la diversitat en el nostre planeta en els darrers cinquanta anys és palesa8. La comptabilització d’aquests fets ens col·loca privilegiadament a adonar-nos del que significa una pandèmia9.

Es una evidència que el creixement del comerç i el consum de fauna salvatge, juntament amb la transformació de zones tropicals en granges com les existents en les zones temperades –aquí les classes socials privilegiades a països poderosos com EE.UU o la Xina, o bé per redreçar la seva economia, com és el cas de Brasil- no ajuda a millorar el panorama.

Es pot fer quelcom per superar aquesta etapa? Segons diuen alguns dels informes citats sí; és pot minorar significativament: tot depèn de les activitats humanes que destrueixen les àrees naturals, explotant desmesuradament la natura, “uniformitzant” la biodiversitat segons convé...; però el que compte és no haver de respondre solament al desastre natural amb vacunes -que són, òbviament, imprescindibles-; però que fan oblidar el que ha provocat la situació de desgavell epidemiològic: l’actitud humana o “cultura” absurdament depredadora i que no sembla qüestionar-se; a banda del cost brutal que té girar la corba de la pandèmia, només factible per a societats benestants10.

Abundant en el canvi d’actitud humana, els citats informes als quals s’afegeix l’ONU (la OMS, la FAO, el Conveni de diversitat, entre d’altres), parlen d’establir objectius mundials compartits, de institucionalitzar polítiques de salut per a tothom (On Health) i compartir programes de prevenció de malalties infecciones, vigilant el comerç, la producció i el consum de bens naturals com els animals silvestres11. Caldrà estar atent, doncs, al que representa el món actual.

8

Això ho diuen informes de l’Agència Europea del Medi Ambient, o la Plataforma Intergovernamental de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES), i la Health Alliance.

9 A mode d’exemple, hi ha informes demolidors científics que aborden aquest tema (veure la recensió de Antonio Cerrillo del 2-2-2021 a La Vanguardia: “El cambio climático, señalado como factor desencadenante de la pandemia”).

10 Segons informes dels experts, el cost de reduir riscos “abans” que es produïssin les infeccions massives és aproximadament unes 100 vegades menys que el cost de les vacunes, que a nivell mundial es calcula, per dades aproximatives, en més de 8 bilions de dòlars. Són xifres difícils d’imaginar-se.

11 En el context del risc de la guerra nuclear i del canvi climàtic, es preguntava recentment Toby Ord, de L’Institut del Futur de la Humanitat de la Universitat d’Oxford, si en el segle XXI hi haurà riscos més grossos que els provenen de la mà de la biotecnologia i de la intel·ligència artificial: “Ens adonarem a temps d’aquests riscos i dotarem les mesures necessàries per controlar-los, o seguirem centrant-nos en altres temes fins que els riscos ens atrapin? Aquesta serà la pregunta fonamental de la nostra època i tal vegada de tota la història de la humanitat” (“El món que ve. Deu tendències en el 2021”. The Economist. Newpaper Limited, 2020 (www.economist.com).

5

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

L’ENTREVISTA Josep Otón Catalàn Per Albert Llorca Nascut al 1963, és Doctor en Historia per la Universitat de Barcelona. Està especialitzat en el pensament de la filòsofa francesa Simone Weil (sobre qui feu la tesi doctoral). Sobre aquesta autora ha publicat: Simone Weil: el silenci de Déu; Simone Weil: experiència i compromís; Totalitarisme, arrelament i nació en l’obra de Simone Weil; Història i pedagogia en l’obra de Simone Weil. És catedràtic d’ensenyament secundari i professor de l’ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona des del 2002, on imparteix Historia de l’espiritualitat, Bíblia i interioritat, Història de l’Església i Noves religiositats.

En català ha publicat diverses obres sobre espiritualitat i pensament religiós: Històries i personatges. Un recorregut per la Bíblia; El reencantament postmodern; Tabor: el Déu amagat en l’experiència. Ha rebut diversos premis per les seves obres d’assaig com ara el Serra i Moret, el Joan Profitós i el Joan Maragall Li adrecem les següent preguntes:

1. Doctor Josep Otón, amb la breu i alhora atapeïda referència biogràfica de què disposem no hi ha dubtes de la vostra intensa trajectòria vital i intel·lectual, posada en relleu en els ambients en els quals us moveu; així que us demanarem una referència global, malgrat les dificultats que us comportarà, del vostre pensament, i un comentari d’aquells escrits vostres que citem o no hi són referenciats, que considereu més significatius.

R. La meva trajectòria intel·lectual està plenament imbricada amb la trajectòria vital. Des de sempre m’ha apassionat el fenomen religiós, tot i les seves contradiccions. Escriure ha estat la manera de canalitzar aquesta inquietud. Així he intentat cercar paraules per parlar d’allò sobre el que no es pot parlar, com diria Wittgenstein.

En l’experiència religiosa es conjuga una transcendència inefable amb una immanència que aporta significants que permeten intuir la dimensió sagrada de la realitat.

En els meus treballs he intentat reflexionar sobre l’experiència espiritual a partir de diverses fonts: la Bíblia (Debir, el santuario interior; Històries i personatges; La mística de la Palabra), els místics cristians i, d’una manera especial, Simone Weil. Ara bé, no he volgut fer una reflexió autorreferencial i endogàmica, sinó que he intentat bastir ponts de diàleg amb el pensament contemporani.

Fa vint anys vaig escriure El inconsciente, ¿morada de Dios? per analitzar l’experiència religiosa des de la perspectiva psicològica, en concret des de les aportacions de C.G. Jung. Després a Vigías del abismo vaig establir una comparació entre l’experiència religiosa i l’experiència interior de grans pensadors com Friedrich Nietzsche. El reencantament postmodern planteja aquesta temàtica des de la sociologia de la postmodernitat. A Misterio y transparencia faig el mateix però en diàleg amb l’obra 6

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

de Byung-Chul Han. A Interioridad y espiritualidad ofereixo una aproximació a l’espiritualitat des de la pedagogia i a Tabor, des de la pastoral.

També he fet incursions en la narrativa juvenil per abordar aquestes qüestions. Així va néixer El chamán del Pequeño Valle i Laberintia una obra que dialoga amb El Nom de la Rosa d’Umberto Eco.

2. Assenyaleu tres temes que avui, en temps convulsius i incerts, considereu que la filosofia i les ciències socials i polítiques haurien de tractar de manera preferent, i que hauríeu reflectit en alguns estudis i articles prou coneguts vostres. Dit en una frase: quina opinió teniu sobre el paper de la filosofia i les ciències humanes en l’actualitat, i quina orientació creieu que haurien d’assolir?

R. Vivim en una societat supeditada al miratge d’un messianisme tecnològic. És completament indiscutible com la tècnica i la ciència ha millorat la qualitat de la nostra vida. Però també ha generat nous problemes. Un d’aquests problemes és la intoxicació d’informació. La cibercultura ens aporta una quantitat ingent de notícies, dades i opinions que ens poden conduir al col·lapse, per saturació, o a la manipulació, per mandra de reflexionar i discernir.

Cal, doncs, ser crític, és a dir, tenir criteri per destriar el gra de la palla. Altrament, viurem pensant que en sabem molt i no sabrem ni qui som. Cal aprendre a convertir la informació en coneixement. Un procés personal que no s’improvisa.

Els coneixements tecnocientífics han d’anar acompanyats d’una formació humanista on la filosofia, la literatura, les ciències socials i, fins i tot, la teologia, aportin la seva dosi humanitzadora per tal que el progrés no sigui únicament material, sinó també ètic.

Tres temes? La dignitat humana, el respecte del medi natural i la memòria.

3. Parlem de la realitat que ens envolta. Vos, que per la vostra vocació educadora i humanista viviu ambients diversos, exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món; és a dir, el vostre ideal, d’acord amb la vostra sensibilitat, a voltes personalista i ètica, alhora que religiosa i social.

R. Parlava abans de la memòria. Vivim en la societat de l’oblit. El passat no ha de ser pas una gàbia d’on no podem sortir, però tampoc podem viure una amnèsia col·lectiva pensant que som sempre els pioners en tot i tenim el mèrit d’inventar-ho tot de bell nou.

L’altre dia, en un webinar dedicat a les metodologies innovadores en l’educació vaig llegir un text que semblava extret de la darrera llei educativa. Plantejava perspectives molts modernes. Tanmateix, es tractava del preàmbul de la Ley General de Educación de 1970. Sí, ens sembla que diem quelcom completament nou i no som conscients que molt abans algú ja ho havia dit o pensat.

Ens vantem de ser creatius i tal vegada som uns ignorants que desconeixem les aportacions dels nostres antecessors. L’humanisme, que inclou la història i la filosofia de la ciència, ens fa ser més humils per no embriagar-nos amb els èxits aparents de les receptes que ens prometen resultats immediats i sense esforç.

A mi m’agrada molt la pel·lícula El club dels poetes morts. És un homenatge a Walt Whitman i una crítica al procés de menyspreament patit per les humanitats en el sistema educatiu nord-americà. Quan

7

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

els soviètics van posar en òrbita l’Sputnik (1957) van promoure una reforma educativa que fomentés els estudis tècnics i científics per formar enginyers capaços de vèncer els russos en la carrera espacial.

Els èxits en aquest àmbit van anar acompanyats d’una decadència de les “lletres” en les aules. Ara en patim les conseqüències.

Fotograma: El club dels poetes morts (1989), del director Peter Weir

4. Sou professor d’Història i de Ciències Religioses, amb notables reflexions filosòfiques i teològiques en diferents llocs i contextos. Digueu-nos, com a intel·lectual i persona vinculada al batec del pensament cristià, quin paper i futur albireu a l’educació des de la perspectiva humanista i cristiana en l’estil de vida del món actual.

R. Alguns són molt pessimistes pel que fa al cristianisme. Un pessimisme antropològic els fa desconfiar de la nostra societat, com si les anteriors fossin millors, i no troben en el cos social cristià prou empenta per afrontar els desafiaments del nostre temps. A més, l’Església, com a organització mil·lenària, presenta símptomes de fatiga institucional. Els engranatges de l’estructura no permeten un funcionament àgil que respongui amb rapidesa a les necessitats de cada moment.

En canvi, altres són més optimistes, o fins i tot triomfalistes, però de vegades penso que correm el perill de caure en nous populismes en aparença cristians, però molt allunyats dels plantejaments de l’Evangeli.

Tot i això, sigui quina sigui la concreció històrica del cristianisme i les seves contradiccions, l’arrel, la font original, continua viva i amb capacitat de vivificar. Fins i tot l’Evangeli desperta admiració i simpatia entre els qui no tenen fe. Els creients estem tan acostumats a escoltar-lo o a llegir-lo que ja hem perdut la capacitat d’astorar-nos, d’assaborir-lo, de sorprendre’ns.

Tanmateix, en aquella experiència de fa dos mil anys es condensa una saviesa que traspassa els segles.

De vegades ens amoïnem de si ho sabem transmetre a les noves generacions i que si no ho fem, es perdrà. Però potser sigui una actitud presumptuosa que es refia més de la pròpia capacitat per convèncer que no pas de la força inherent en aquest text que traspua una vivència esclatant.

Crec que, a semblança de sant Pau, ens trobem en l’areòpag de la postmodernitat. Com l’apòstol, no ens fem entendre entre els nostres coetanis, massa cofois de la superioritat de la seva cultura. Ara bé, malgrat aquest aparent fracàs, el cristianisme va saber fecundar la civilització clàssica. Esperem que també ho faci amb la del nostre temps.

Moltes gràcies 8

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

FILOSOFIA PERSONALISTA La recepció catalana de l’obra de Paul Ludwig Landsberg Per Albert Llorca Article escrit en commemoració del 75 aniversari de la mort del filòsof alemany

Presentació: les circumstàncies en ocasió d’una trobada real entre P.L. Landsberg i Joaquim Xirau Qui fou Paul Ludwig Landsberg?

Paul Ludwig Landsberg, filòsof alemany nascut a Bonn l’any 1901 i mort al camp de concentració d’Oranienburg l’any 1944, fou deixeble i amic de Max Scheler i considerà que la “kulturkampf”, moviment que sintetitzava els ideals ètics i educadors de la República Alemanya de Weimar, era el camí per ajudar a l’assentament de la persona humana i la societat a primers del segle XX. Es formà en la fenomenologia de Husserl, primer i després de Heidegger; però aviat trobà el que més s’acomodava al seu pensament i sensibilitat: el personalisme d’Emmanuel Mounier.

El problema fou que a Alemanya la difusió del nazisme anava creixent després de la 1ª guerra europea i Landsberg no li estalvià crítiques i un fort rebuig. Les amenaces a la seva persona varen anar augmentant; de manera que a principis de 1933 (el mes de març) marxà d’Alemanya amb la seva esposa Madeleine, abans que Adolf Hitler ocupés la Cancelleria i comencessin les persecucions del Tercer Reich –ell era, a més, jueu -; refugiant-se, primer a Paris, sota l’aixopluc dels personalistes francesos, i després arribaria a Barcelona en la primavera de 1934, convidat pel degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, en Joaquim Xirau.

El pensador alemany visqué, doncs, en un món hostil i convuls abocat a l’abisme –com diria uns anys després Hannah Arendt-; una agressivitat que poc després també experimentaria a l’estat espanyol amb el cop d’estat de 1936 i l’inici de la guerra civil; preparació del drama que el seu amfitrió i amic Xirau patí a casa nostra des de del començament de la dècada dels anys 30, ja instaurada la II República Espanyola, amb la insurrecció de l’Alt Llobregat (1932), la revolució d’Astúries (1934) i els fets del sis octubre de 1934 de la Proclamació de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola; així com l’ambient enrarit i desconfiat que es trobà a Europa en ocasió dels dos Congressos Internacionals de Filosofia celebrats a Praga (1934) i a París l’any 1937.

Paper de la cultura i de l’educació A partir d’aquesta situació progressivament crítica, la relació entre ambdós pensadors anirà generant i aclarint llurs aportacions filosòfiques12, en gran mesura situades en el marc del personalisme comunitari, en una amalgama universitària, humanista, democràtica republicana i espiritualista; la qual cosa farà créixer llur sensibilitat personalista i cultural.

12

I les influències que s’exerciren entre si: M. Siguàn en va fer algunes referències fa uns anys: “Centenari de Joaquim Xirau (1895-1995)”, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1995, ps.14, 18, 23 i 26.

9

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

Hom pot assenyalar dos eixos creuats –vertical i horitzontal- sobre el posicionament antropològics i històrico-cultural, en el cas del pensament de Landsberg: Orientació espacial d’amplitud de la cultura europea i mundial: combat al nazisme allà on sigui

Orientació temporal vers el passat Orientació espacial local: la lluita per la cultura (kulturcampf) a Alemanya i Europa.

Orientació temporal vers el futur

Pes de la tradició cultura en la vida i obra de Landsberg: Previsió d’una societat més conduïda pels assumir el desastre de 1ª guerra europea i no caure en el valors de la veritat i la humanitat totalitarisme Orientació espacial concreta Por i alhora aposta per la superació del nazisme a Europa

La situació professional i vital de Landsberg al seu país és fa insostenible: se li prohibeix ensenyar i és perseguit, com H. Arendt, W. Benjamin, B. Brecht, Theodor Haecker, Adorno, Kurt Hubert i tants d’altres.

L’any 1942, després de romandre a Lyon amagat per Jean Lacroix a casa seva, escriu “El problema moral del suïcidi”, text que posteriorment, ja mort Landsberg, seria publicat pel filòsof francès l’any 1946 a Esprit13.

Com comprendre aquest text?

Landsberg, tot i ser catòlic i cristià, tingué la temptació del suïcidi a Alemanya14; i en el text es pot afirmar que el filòsof tanca un període turbulent de la seva vida, pels dubtes que tingué en haver de viure en circumstàncies tan difícils, si no hi trobava sortida. La resultant fou, a la fi, que superà aquesta temptació, essent poc després detingut per la Gestapo a la ciutat francesa de Pau acusat com element de la Resistència i sota la identitat falsa de metge.

Per què era el suïcidi, per ell, una temptació? Perquè considerava que no sempre hom estima la vida, i pot succeir que hom prefereixi la mort, que sempre és una possibilitat humana.

I per què superar-la? Simplement pel perfeccionament humà al qual Déu crida l’home, i que res té a veure amb el que ell qualifica de posició “burgesa i estúpida”, que ofereix una valoració “superficial” del suïcidi com a mera “covardia”15, la qual obeeix a una pressió sociocultural acomodatícia. I això darrer és, als seus ulls, equivocat i anticristià; perquè el suïcidi no és un mer fet –o una forma 13

Veure la bibliografia.

Fins i tot, Jordi Margall, que fou alumne seu a la UB, es fa ressò de la confidència de Lacroix: Landsberg duia al damunt un verí per si era detingut per la Gestapo. A la fi, com és sabut, no l’usà quan aquesta el detingué a Pau i l’internà a Oranienburg, on morí.

15 Si així fos, es pregunta a sí mateix, com és que els grecs el consideraven un signe d’heroIcitat, i fins i tot el mateix Samson en el AT és reconegut com a valent. El problema moral del suïcidi. Barcelona, 1966, Ed. Ariel, ps. 42-46.

14

10

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

“biològica” més de morir-; sinó una manera “inadequada” de gestionar la vida quan aquesta adquireix un sentit transcendent, donant sentit també a la mort.

Dit ras i curt: Landsberg es fixa en els màrtirs, que es deixaren matar –Sócrates n’hauria estat un exemple avançat-; i per tant, no foren suïcides. I és que la vida val, certament, però no per si mateixa, sinó perquè és donada per Déu. I el suïcidi no és desesperar de Déu, sinó d’aquesta vida; i és que la gent es mata precisament perquè la societat no li fa la vida fàcil; i Landsberg, en tenir la temptació del suïcidi sabia de què parlava...16. Però el pensador alemany, fidel a la seva convicció cristiana, té present que l’esperança constitueix el sentit de la nostra vida, que el suïcidi viu amb decepció, fet que qualifica, a la fi, d’explicable infantilisme o sentiment d’impotència17.

Aquestes breus consideracions conduïren Landsberg a la praxi del compromís, paraula clau en el seu pensament, que seria central també en el personalisme comunitari d’Emmanuel Mounier i del grup d’Esprit. De fet, Landsberg sent tenir predecessors a Alemanya, com Carl Muth, fundador de la revista Hochand a primers de segle i Theodor Haecker, expositor de la “kulturkampf”, que foren maltractats pel règim nazi. I en la persecució que esdevingué sobre aquests homes, inspiradors del grup de la Rosa Blanca de Munich –d’altres com Kurt Huber foren executats- ja es presagiava la barbàrie anticultural que cauria sobre ells al ben mig de la passivitat col·lectiva.

Per Landsberg, es pot afirmar, a grans trets, que la cultura és essencial per a qualsevol societat humana; tot i que es topés amb notables dificultats en la seva època i país per les manipulacions de què aquella n’era víctima.

Sentint-se –i sent- deixeble de Max Scheler, Landsberg concebrà la cultura com a una categoria del l’ésser18 abans que un saber de les coses o un sentiment humà. I és per això que la considera heterogènia respecte a la vida; de manera que la raó humana haurà de dirigir els actes humans per damunt de la conservació biològica i instintiva19. Per tant: la cultura constitueix el medi essencial del perfeccionament humà i no pas un simple instrument per altres finalitats. I és que seguint Spranger 20, els ideals de la cultura responen a formes personals de humanitat que no son assimilables a lleis generals rígides, que parlen més de prohibicions que de creixement de l’esperit.

La receptivitat de Joaquim Xirau a aquestes reflexions fou notable: la “kulturkampf” era essencial a la societat mediterrània en general, i en particular a Catalunya i també a Espanya. La humanització, la llibertat, la laïcitat i llur institucionalització democràtica aportades per “Weimar” no podien passat desapercebudes en un societat caracteritzada pel clericalisme i la grisalla intel·lectual i militarista com ho era l’espanyola21 d’aquella època.

El sentit espiritual de la cultura demandava un camí nou educador i moralitzador –sota l’ideal de la “paideia”-, que comportaria el creixement de la voluntat de veritat i del creixement politico-pedagògic republicà de la comunitat, com ja Plató intuïa. La formació educativa de la persona de cadascú, que el nou estil de la política,oferia exigiria el imperatiu humanitzador d’un paper en la història només possible si anava desenvolupant-se o “despertant” les possibilitats que cadascú tenia. I a parer de Xirau, les anàlisis de Landsberg feien memòria dels lligams europeus d’aquest desenvolupament humanista

16

Perquè el que compta, per Landsberg, és que el suïcidi és una forma de donar sentit a una vida que no en té –una mena de desesperança de la vida-; i que, en qualsevol cas, no fou mal considerada ni en el AT ni en el pensament estoics, (o.c. p. 42)..

17 O.c. p. 71.

18 Scheler, M. El saber y la cultura. Buenos Aires: 1975. Ed. Nova.

19 Idees molt properes a les de Joaquim Xirau “Filosofía y biología”, 1927, Obras Completas, III, vol, 2, p. 198.

20 Pensador que Landsberg té present per influència sobre el seu mestre Scheler i Xirau coneixia bé .

21 El seu mestre, Jaume Serra Hunter ja ho havia posat en relleu.

11

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

que les reformes socials i culturals calia endegar arreu; però que en el cas d’Espanya i en el que afectava a Catalunya resultaven imprescindibles amb l’adveniment de la República l’any 1931.

Ja es percebé que ambdós pensadors anaven en la mateixa direcció i, malgrat herències intel·lectuals diferents, brollaran llurs crítiques al relativisme i desitjaren l’enfortiment de la consciència moral i la lluita per la justícia social mitjançant l’educació i el que m’atreviria a dir-ne l’esfera conativo-cultural –a la fi, la “kulturkampf”-que es concretà en llur praxi dels valors i els ideals humanistes que ambdós mobilitzaren.

La filosofia com a compromís i com actitud personal-comunitària a P.L. Landsberg En dos dels estudis de Landsberg, “Reflexions sobre el compromís personal” i “El sentit de l’acció”, que Jean Lacroix inserí en “Problemas del personalismo, hom podria afirmar que hom troba una preparació per comprendre la fina anàlisi de Landsberg sobre el que ell en diu el “mitologisme polític”, que fa emergir de la seva reflexió sobre la forma i dinàmica del mite al segle XX. Pel que fa a les ” Reflexions sobre el compromís personal” (novembre de 1937), Landsberg comença afirmant que l’existència humana es desenvolupa en un destí col·lectiu, afirmació netament personalista i comunitària; de manera que la vida té sentit en pertànyer a la “història d’una col·lectivitat”; i no sembla que podem viure d’altra manera.22.

L’experiència de la nostra solitud indica que no som “gregaris”, sinó subjectes en comunitat. De manera que no estem “sols”, de manera que la nostra vida, que és subjectiva, s’incardina en la comunitat23.

Aquesta consideració de Landsberg promet una reflexió de gran calat, i és que la nostra llibertat no és cap artifici objectivat o “acabat”; perquè, dit amb senzillesa, per Landsberg, qualsevol decisió humana ho és d’una causa imperfecta24. Què vol dir això? Que tota activitat nostra és forçosament “històrica”.

La resultant derivada immediatament és que qualsevol actitud adoptada humanament és “impura”25; la qual cosa no significa que la fidelitat a una causa històrica hagi de degenerar a fanatisme26. Això és el que Landsberg concreta com el perill de “reclutament cec” “Importa sobre todo defender el acto del compromiso... y distinguirlo al mismo tiempo de un reclutamiento sin espíritu ni conciencia”27; i que Mounier diferenciarà més tard, precisament, del compromís, amb el terme “allistament”28 El context històrico-polític en què visqué Landsberg era prou contundent com perquè afirmés –i aquí hom hi podria pensar en els membres de la Rosa Blanca, arrabassats pel hitlerisme- que l’intel·lectualisme purista és un gran error i el contrari del pensament compromès; afegint-hi que 22

Landsberg, J.P., Problemas del personalismo, o.c. p. 23.

Cal recordar que Max Scheler en “El puesto del hombre en el cosmos” afirmava que els humans som “ascetes de la vida”.

24 Landsberg, P.L. Reflexiones sobre el compromiso personal (1937), a Los problemas del personalismo, o.c., p. 25.

25 Reflexió que Mounier, com a director de Esprit reconeix explícitament a Landsberg en el seu assaig “Què és el personalisme”, que el filòsof alemany –col·laborador ja d’Esprit- els salvà del “purisme” (Què és el personalisme?.

Barcelona, 1973, Ed. 62 (ed. catalana), amb pròleg de A. C. Comín, pàgs. 207-209 i 215). I és que, com afirmarà Mounier en altes moments, la impuresa és sempre present en qualsevol situació, simplement pel fet que la sang i el fang van sovint junts en la condició humana.

26 Landsberg, o.c. p. 25.

27 Landsberg, P.L., o.c. p. 25.

28 Mounier, E., El personalisme (trad. cat.). Salamanca: 2008, Fundación Emmanuel Mounier. p. 131.

23

12

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

aquest intel·lectualisme purista és el gran adversari de tots els moviments de joventut d’Europa 29. I molt probablement Landsberg pensava que la intel·ligència pura”, la que no es compromet i no assumeix responsabilitats, deixa el món en mans de forces cegues. Resulta difícil ser més clar.

Les conclusions de Landsberg, aleshores, són que el coneixement autèntic no pot sortir d’una intel·ligència aïllada; de manera que es tracta d’un coneixement històric i necessàriament moral; i per això, caldrà substituir, al seu parer, la teoria intel·lectualista del coneixement per una teoria personalista del coneixement; en tant que la primera suposaria una fugida de la realitat històrica, en la falsa eternitat d’un esperit a-personal30 Landsberg ja s’adona que hi ha una pluralitat de compromisos, davant la qual cosa caldrà desenvolupar el que ell en diu la transubjectivitat. I què és la transubjectivitat? Doncs té a veure amb tota tasca de compromís i de justícia; és a dir, si jo en la meva vida em comprometo amb el que considero just, afirma Landsberg, llavors el valor de la meva actuació és alhora universal i transubjectiu, pel fet que la meva decisió tindrà valor de justícia en provenir de determinats actes històrics meus –singulars- en favor de la justícia; dit en poques paraules, el valor universalitzable del que decideixo arrastra la meva subjectivitat vers el compromís. Lúcidament, conclou Landsberg que “Mi decisión está unida al valor que ella me hace descubrir. Si puedo hablar de una idea universal de justicia, ello se debe al carácter estrictamente transubjetivo del deber en todos los casos en que experimento la justicia de una acción razonable”31.

Pel que fa al “Sentido de la acción” (1938)32, aquesta va adquirint sentit en el compromís amb la història33. Dit sintèticament, l’acció es dóna a partir de la noció de la historicitat i del compromís34; i per tant seria erràtic foragitar-la del sentit de la solidaritat i de la praxi dels seus valors inherents. Quins valors? Dels que siguin admesos mitjançant la corporalitat, en la mesura que aquesta és una part constitutiva essencial35. Només així és possible una adequada teoria de l’acció, pròpia de la seva filosofia personalista.

Per tant, el tema primari de l’acció està clar: el seu vincle amb la corporalitat, en tant que, per Landsberg, la vida personal implica actuar enfront de perills pel fet de ser corporals. En conseqüència, l’acció humana és alhora esforç personal –ens atreviríem a dir-ne: “mobilització del cos”- i acte de voluntat; i no es dóna l’un sense l’altre.

A l’acció li correspon, segons Landsberg, l’esforç físic durable amb dues grans manifestacions: el treball humà i l’amor. Pel primer, Landsberg deixa clar que en el curs de la història el treball transforma lentament el món terrestre. I pel que fa al segon, afirmarà que “El acto personal completo del amor contiene cierta agresividad: chocamos con su solidez interna que desmiente nuestras fantasías”36. Per aquesta raó, afegirà el filòsof alemany, l’amor és unió en tant que és polaritat, tensió37. I per això, Landsberg considerarà que l’idealisme metafísic no ha entès el sentit de la lluita i de l’acció, en reduirles a una dialèctica de les idees.

29

O.c. p. 27-28. Probablement, pensant en el moviment “Esprit” i d’altres en la mateixa Alemanya, com Hochland.

O.c. p. 29.

31 O.c.p. 32.

32 El text d’aquesta reflexió fou presentat al Congrés d’Esprit el 26 de juliol de 1938).

33 La qual cosa tindrà repercussions no petites en l’àmbit polític, com farem notar immediatament.

34 “Reflexions sobre el compromís personal” (novembre de 1937).

35 O.c. p. 77. I és que, quan hom parla de corporalitat, cal parlar de feblesa social, histórica i humana, de fantisme, de bogeria col·lectiva a l’estil de Le Bon, MacDugall o del propi Freud.

36 oc .p. 79.

37 Quelcom amb el que Joaquim Xirau hi estaria d’acord: l’amor ens fa ser “en” les dificultats que ens envolten.

30

13

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

En conclusió, l’acció és corporalitzada físicament i mental; exteriorment (per l’espai i en el temps) i interiorment per l’ànima vincula al cos. Des de la seva fenomenologia minuciosa, Landsberg afirmarà que el temps i l’espai originaris són l’espai i el temps de la corporalitat i de l’acció; i hi afegeix que “mi vida es por esencia una vida corporalizada”38.

Pel que fa a l’anunciada dimensió comunitària i els riscos que aquesta comporta, la justícia ha d’assumir-la; parlem d’accions en el món, en un temps viscut compartit: el ”jo- aquí- ara” actua en un “nosaltres”, perquè “el yo pertenece siempre a una comunidad corporalmente existente”39; i això té perills, certament, quan els vincles inter-humans són malaltissos, com ho és el racisme40. Això fa pensar a Landsberg en els règims feixistes que proliferen a Europa en aquella època –som a l’octubre de 1938-, i afirmarà,”Una masa de productos ideológicos no tiene otra razón de ser que la de falsear la realidad y consolar a los débiles”41. I els temors de Landsberg foren, avui ho sabem, fundats.

Ens queda la reflexió de Landsberg sobre l’acció política42, que d’entrada afirmaríem que lliga amb la noció “d’impuresa del compromís” de què ens hem fet ressò línies amunt a través de la seva concepció de l’història43.

En síntesi, en aquest estudi Landsberg segueix un procés metòdic que va de la definició del “ mite” a la seva dinàmica política en els moviments feixistes de l’època.

A grans trets, farem l’esglaonament “arquitectònic” del que Landsberg tindria al cap en escriure aquest assaig: En primer lloc, fa un parell d’afirmacions contundents sobre la recepció de la Veritat en la seva època: la mentida pública és molt present en el món seu, però el perill més gros és, al seu parer, “el olvido de la idea de la verdad misma y su reemplazamiento por la idea de mito”44.

En segon lloc, l’atac contra la idea de la veritat s’originà en la crisi que plantejà la filosofia de Hegel, que, d’entre altres consideracions, pensava que la veritat només es podria conèixer al final de la història, creient el mateix Hegel que ja estava en aquest final.

L’altre gran pensador responsable d’aquest capgirament sobre la negació de la “veritabilitat” humana i l’aproximació al regne del mite en la modernitat és Nietzsche; “si la verdad que se busca no existe, hay que hacer una verdad para suportar la vida”45, diu Landsberg, parodiant-lo. I aquesta nova 38

O.c. p. 79-80.

O.c. p. 82. En un cert paral·lelisme, afirmava Mounier que “el nosaltres acompanya el jo”.

40 Ibídem.

41 O.c. p. 86. Si hom recorda els coneguts 11 punts del nazisme -“nomenats sarcàsticament “principis”- de Joseph Goebbels, hom fa palesa la queixa de Landsberg davant d’aquesta ideologia: el fet de fer fàcil, exagerada i popularitzada la propagació de prejudicis i odis de determinants individus (els que « s’allistaran » a la ideologia dominant) , que per si sols no gosarien portar a terme.

42 Landsberg, “Introduccion a una crítica del mito”, (gener de 1938): aquest text, fou llegit com a ponencia en les “conferències Esprit” de Brusel·les i fou considerat per Landsberg un “assaig destinat a dirigir l’atenció vers cert tipus de fets” (Los problemas del personalismo, o.c., nota 21 de p. 37) 43 Ficat en el tema polític que el preocupa, Landsberg adverteix del que afirmarà a ,l’inici d’aquest assaig i que pressuposa les reflexions anteriors: “El esfuerzo por tomar contacto inmediata y adecuadamente con el mundo real histórico, esfuerzo que implica compromisos, pide por tanto liberarse de los mitos ideológicos. Son dos movimientos complementarios como el sí y el no que cada determinación contiene. La crítica del mitologismo completa, pues, las “Reflexiones sobre el compromiso personal”” (nota 22 de p. 38).

44 Landsberg, P.L. “Introducción a una crítica del mito”, Problemas del personalismo, o.c. p. 38. Hom preguntaria si no és Landsberg un dels precedents dels dubtes sobre la percepció de la veritat –a la fi, avui se’n diu la “postveritat”- en l’home contemporani.

45 O.c. p. 40.

39

14

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

concepció “metafísica” de la veritat, la vida, és el mite en el sentit modern; en tant que Nietzsche, per Landsberg és un “buscador de Veritat”, acaba en una “veritat subjectiva” fins al punt de destruir la mateixa idea de veritat46.

En tecer lloc, l’autor responsable que incorpora el mite a la societat de masses, fent-ne una sociologia política que fou rebuda pels moviments polítics totalitaris fou George Sorel, a qui imputa arribar a “una justificación del elemento irracional necesario a un movimiento de masses y lo justifica como mito”47; la qual cosa alimentarà el mite del feixisme polític de Mussolini, que converteix el mite en “nacional”.

Donant una passa més –i ens situem en un quart punt- , Landsberg s’endinsa en la base del nazisme, a partir del que nomenaríem la mitologia fanàticament burlesca sobre la veritat, per part d’Alfred Rosenberg: el mitologisme racista48 exposat en el seu llibre El mito del siglo XX, que ve a ser una mena de fervor socio-psicològic racionalitzador dels “fets” socials-històrics –de masses- que apareixen com evidents, atorgant una certesa irracional i cega que aporta imatges d’odi i d’amor49.

Des del punt de vista formal –que és el que adopta Landsberg- el mite presenta unes “veritats” que, tot i que la ciència de torn les desqualifiqui, el mite n’inventa unes altres: “els jueus son monstres culpables”, “l’Església sempre fou una criminal a l’engròs a l’època de la Inquisició”, o ”la necesidad subconsciente de ver y de interpretar el mudo de tal manera y no de otra”50.

I en cinquè lloc, Landsberg arriba a les seves conclusions: l’home del mite està orientat en direcció oposada a l’home de la veritat, que està obligat a una crítica permanent de si mateix i coneix el dubte.

I les conviccions cristianes de Landsberg l’inclinen a la segona, on l’home s’adona que en la seva veritat hi ha mal i bé alhora; mentre que en l’home del mite hi ha una vulgar i perillosa simplificació: el bé està de la nostra banda i el mal de la dels qui pertanyen a una raça inferior, en una amalgama boja d’orgull i d’odi51.

Les confluències entre Landsberg i Xirau En el seu opuscle dedicat a la figura de Xirau52, Miquel Siguán repeteix per tres vegades la importància de la persona i del pensament de Landsberg en la de Xirau: com la col·laboració més important que tingué el filòsof de Figueres, com persona a qui protegí en hores dures de la persecució nazi en convidar-lo a impartir classes a la Universitat de Barcelona l’any 1934, i quan a finals del 1938, en ruta a l’exili, tornà a trobar-se Landsberg a Paris, a on s’hi hauria quedat si no hagués rebut les advertències dels perills que corria si s’hi quedava.

Per la seva banda, Conrad Vilanou , a més de recordar l’episodi de l’acollida a Barcelona l’any 193453, posa en relleu l’interès de Xirau per l’educació grega -paideia- i per la formació humanista o Bidung 46

Ibidem.

O.c. p. 41-42.

48 O.c. p. 42.

49 O.c. p. 44. Landsberg aprofita aquí per desmuntar les barbaritats històriques que la mitología político- històrica mentidera que Rosenberg profereix en el seu llibre El mito del sigle XX. 50 O.c. p. 45 51 O.cp. 49. Difícil negar que està criticant el feixisme, en general. I davant de tanta barbàrie, Landsberg crida a l’humanisme: “Cada uno de nosotros debe colaborar con el esfuerzo necesario para disipar las nubes mitológicas y para analizar en la claridad del sol de los espíritus ls miserias reales de su nación y de la humanidad. No perdamos la esperanza”.

52 Siguán, M., Centenari de Joaquim Xirau (1895-1995), Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1995 53 Vilanou, C., Joaquim Xirau (1895-1946) Quan la filosofia esdevé pedagogia, Quaderns del Mercadal 1, Fundació Universitat de Girona, 2001, p. 43.

47

15

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

dels il·lustrats alemanys (Lessing, Herder o Krause), que seria refrendada en la República de Weimar54.

Xirau, entusiasmat pel vitalisme axiològic, conegué l’obra de Dilthey i Spranger i la dels principis de l’escola de treball (Arbeitsschule) de Kerschensteiner, i traduí Werner Jaeger i August Messer; el coneixement dels quals, a més de l’obra del mestre Scheler, era notable en el pensar de Landsberg.

Les aportacions de Xirau les podem sintetitzar en dos registres: Un registre o vessant estàtic, pel qual el pensador empordanès es fa ressò de l’esperit personalista rebut de Scheler -per ell, la persona es defineix precisament com a centre actiu en el qual l’esperit es manifesta en les esferes del ser finit- i testimoniat per Landsberg, que considera la persona com activitat que produeix un sentit de cooperació per damunt de l’herència i de l’ambient55.

I en aquest mateix registre, el rebuig al positivisme i la preocupació netament personalista per la pèrdua del sentit de la veritat són dues qualitats compartides amb el filòsof alemany: afirma Landberg que la “singularidad del hombre no procede ni de la copulación de los padres ni del concurso del entorno y de las disposiciones naturales, sino de un acto especial de orden metafísico. Cada nuevo hombre es irreductible, y no un simple resultado de padres y antepasados”56. I Xirau ens serveix reflexions lúcides sobre els excessos de la ciència psicològica, des de la seva concepció humanitzadora i personalitzadora de la vida humana i de l’amor: “Las teorias psicoanalíticas del inconsciente disuelven este último resto de dignidad en un mar de impulsos monstruosos, impersonales e incógnitos... El hombre ya no és dueño de nada, ni tan siquiera de sí mismo... El amor de las persones, las creaciones de la ciencia, del arte, de la moralidad, del derecho, de la religión, no son otra cosa que el resultado de la sublimación de fuerzas ciegas e incontrolables”57. Vaja!, reduccionisme pur i dur.

I pel que fa als dubtes sobre el sentit de la veritat en el món contemporani en forma de devaluació axiològica –la qual cosa repercuteix en l’urgència de teixir una pedagogia cultivadora i amorosa solvent 58, com recorda repetides vegades-, lliga amb la critica mitològico-política, ja referida línies amunt per Landsberg59.

Un registre dinàmic: les idees, en els dos casos, apareixen “movent” la condició humana personal, actuant en un món que no els agrada gens, promocionant els ciutadans, treballadors, estudiants; lluitant per una nova cultura en l’horitzó del que Mounier en dia “l’optimisme tràgic” que obliga a sobreposar-

54

O.c. ps. 25-27.

Landsberg, P.L. “Algunas reflexiones sobre la idea cristiana de la persona” a Problemas del personalismo, o.c. p. 14.

Concepció netament personalista que ratifica unes línies més avall (p. 15).

56 O.c. p. 17.

57 Xirau, J. Amor y mundo, Barcelona, 1983, Ed. Península, p. 68.

58 Afirmava el doctor Siguán que s’hi pot assenyalar a en Xirau tres temàtiques sempre presents en el seu pensament: el sentit de la veritat, la percepció i consciència del sentit de l‘amor en l’existència humana i la fonamentació antropològica –filosòfica- de la pedagogia (Siguán, M., Centenari de Joaquim Xirau (1895-1995), o.c., p. 15).

59 Ja afirmava Jean Lacroix que Landsberg hauria fet un paper cabdal en l’Europa de la postguerra; i afegia aquesta sentencia, recollida del mateix Landsberg: “La inteligencia… es guardiana del justo en la noche de la historia” (Problemas del personalismo, Prefacio oc. p. 11).

55

16

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

se als fets mundanals de forces i de poders destructors inhumans que la fenomenologia husserliana havia descrit.

I així, en ambdós pensadors, la persona emergeix amb les seves qualitats i capacitats comunitàries, allunyades del col·lectivisme uniformitzador, sigui d’una elit o d’una massa popular i propiciadores de l’amistat i la solidaritat. Així, afirma que “El verdadero personalismo deber ser solidarismo...Sólo por su singularidad tiene el hombre un valor en el seno de la comunidad”60.

Xirau, per la seva banda, pensa que la cultura “pedagogitza” la natura; la persona s’educa tot respectant l’altre en la comunitat i la consciència moral es demostra quan la pedagogia es fa política. En efecte, la pedagogia és la ciència relativa a l’acció d’educar, en humanitzar la persona en les relacions intersubjectives61; i en la presentació del conegut llibre del seu amic i col·laborador Rafael Campalans, cal que la passió política no degeneri en la força bruta, sinó que sigui lluminosa i harmònica62.

En aquest esbós de relació en el si del personalisme comunitari d’ambdós pensadors resulta pertinent abordar “L’experiència de la mort” de Landsberg en el de camí d’autentificació amorosa personal que es desenvolupa en l’obra Xirau63.

En el seu assaig sobre l’experiència de la mort, Landsberg segueix el següent fil argumentatiu: -L’experiència de la mort pròpia –no el fet de morir, mer procés biològic- sorgeix per l’experiència de la mort de l’altre; de manera que la mort serà “la meva mort”, singularitzant la meva existència.

-Des de la perspectiva cristiana, a la mort se la supera mitjançant la gràcia de Déu; de manera que la vida humana és indici de la transcendència que li dóna sentit.

-És la mort de l’altre persona propera a mi –el proïsme- la que es se’m presenta coma a una presència absent, sota dos principis: l’espiritualitat que ens travessa i el meu amor envers ella; que ens atrevim a classificar com la “consciència amorosa” de la que ens parla Joaquim Xirau.

-En morir el proïsme, doncs, jo parcialment moro en ell64.

Aquesta triple caracterització de la mort en l’altre persona pressuposa una tesi forta del personalisme comunitari: no res menys que la noció de persona, l’existència de la qual l’alemany defineix com constitueint.se ella mateixa, com “l’actualització d’un ésser-devenir (Werdesein) que dóna un sentit i una unitat a la totalitat de l’existència individual”65. Diferenciant-se de Heidegger, la mort no és immanent a l’existència personal –el Dasein seria el més proper al que Landsberg vol dir-; sinó que és una “intrusa”; i la tasca que li pertoca a la persona és la de transformar-la en llibertat66. La persona humana, per tant, sempre s’adreça a la realització de si mateixa i vers l’alteritat, tendint així a la seva auto-perfecció.

60

Landsberg, P.L., “Algunas reflexiones sobre la idea cristiana de persona”, a Problemas del personalismo, o.c.p. 14.

Xirau, J. “Idees fonamentals d’una pedagogía”, Pedagogia i vida, ps. 66-67, (Recopilació de Miquel Sigúan i Fragment extret de Revista de Pedagogia i Psicologia, vol. III, nº 12, Barcelona, 1935, ps. 313-319).

62 Xirau, J., Presentació del llibre Política vol dir pedagogia, de Rafael Campalans, pgs. 7-11 (Recopilació de M. Siguán, Política i vida, o.c. p. 125).

63 Tindré aquí present: “L’experiència de la mort”, de Landsberg (Edició catalana amb pròleg de Jordi Maragall ja citada) i la “Consciencia amorosa” (cap. V de Amor y mundo) d’en Xirau.

64 Landsberg, P.L., L’experiència de l’altre, oc. p. 94-95. I Landsberg afegeix que aquesta experiència és semblant a la que tenim quan ens adonem de la infidelitat de l’altre, que sentim també morir.

65 O.c. p. 101.

66 Per dir-ho més gràficament i recordant l’inici d’aquesta comunicació sobre el suïcidi: no és el mateix morir que suïcidarse.

61

17

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

En resum, la mort no és qualsevol “fet” immanent que em passa; ni tampoc el suïcidi pot ser entès com una “opció” qualsevol, producte de la “debilitat humana” amb o menys frivolitat. Per què? Perquè el sentit de ‘l’existència personal és “l’esperança”, diferenciada de “l’espera”, i que Landsberg defineix com “el futur de la meva persona mateixa, el futur en el que m’he d’acomplir”, per afegir que “sabem que l’home, en tant que persona espiritual, no pot existir ni un sol instant sense l’esperança”67.

Què ens aporta Xirau, a partir d’aquestes pinzellades de Landsberg sobre la mort en l’altre i la persona?

En la seva “consciència amorosa”, el filòsof català estableix tres principis fonamentals: -El primer, l’amor és plenitud, abundància, i encara més, projecció d’aquesta plenitud en el món, transformant-lo: “mi centro personal se convierte en el centro del universo...Sólo adquiere sentido vinculado y experimentado por el espíritu. Las coses se vinculan a las personas68.

Segon, l’amor és una nova mirada, és coneixement de qualitats amagades per la persona que l’enalteixen, de tal manera que atorga “gràcia” a les coses: ”La mirada amorosa ve en las persona y en las coses cualidades y valores que permanecen ocultes a la mirada indiferente o rencorosa”69.

Tercer, l’amor és fusió, no pas confusió, i per tant, fusió amb l’altre, diferent a mi, inaugurant-se així una profunda relació interpersonal, que justifica suficientment, al nostre parer, les reflexions anteriors de Landsberg sobre la meva mort en la mort de l’altre. I és que en Xirau l’amor és creixement humà en la reciprocitat, que significa –segurament, amb influència lul·liana- diàleg, intercanvi i comunió: si la raó es fa unívoca, l’amor es fa entenedor, en el sentit que sempre il·lumina les perfeccions de la persona estimada que no eren percebudes70. Es podria afirmar, aleshores, que l’amor interpersonal o la seva presència en les comunitats humans constitueix la qualitat especial –espiritual- per la qual els éssers humans poden extraure –o “despertar”, en llenguatge personalista- el millor de les qualitats que podem aportar a la vida dels altres.

Ja es veu que ambdós pensadors anaven en la mateixa direcció i que, malgrat herències intel·lectuals diferents, brollaran llurs crítiques al relativisme, l’enfortiment de la consciència moral i la lluita per la justícia social mitjançant l’educació i el que m’atreviria a dir-ne l’esfera conativo-cultural –la “kulturkampf”- que es concretà en llur praxi dels valors i els ideals humanistes que ambdós mobilitzaren.

Epíleg. L’esperança en la veritat i en l’amor: una creença per la dignitat que suposem tenir virtualment en el nostre ésser Les implicacions que es deriven de les nostres reflexions de Landsberg i de Xirau orienten sobre aspectes com els de la relació entre la llibertat i la fidelitat, l’estructura axiològica dels fets històrics, l’empenta amorosa de l’educació i la capacitat de responsabilitat de la que ha de dotar-nos, el rebuig de la mentida pública en el nostre món o la maleïda raó d’estat al marge de les persones...

La resultant de tot plegat condueix al sentit pràctic de l’esperança en la veritat i a l’amor proposats i practicats per P.L. Landsberg com a eines per experimentar la dignitat i la millora humanes, les quals foren percebudes pel nostre Joaquim Xirau en termes i exigències essencials en el seu pensament

67

Landsberg, P.L., o.c. p. 205.207. Distinció que, d’altra banda, fa Gabriel Marcel.

Xirau, J. Amor y mundo, o.c. cap. V, ps. 95-97.

69 O.c. p. 99.

70 “Por la presencia del amor, la persona o la cosa amada sufre ante la mirada del amante una verdadera transfiguración…Amor es iluminación, contemplación y estimación de las excelencias de un ser, atracción y tendencia vehemente a compartirlas y gozarlas, decisión y anhelo de llevarlas a su más alto grado de perfección” (o.c. p. 99).

68

18

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

d’amor, educació i configuració en la vida política d’una comunitat feta a la mesura humana. I aquests matisos i qualificacions formen part, a parer meu, del personalisme comunitari.

Sembla clar que a Xirau i als pensadors precedents de Lansdberg i ben coneguts pel ell -com el mestre Scheler, Kerschensteiner i Spranger (Màgia de l’anima, 1947)- hi ha un tarannà espiritualista i personalista innegable71. No en va Xirau desenvolupa, segons Vilanou, una ontologia de l’amor o “ordo amoris” que, compartida per Landsberg, es concreta en “una paideia potenciadora de la subjectivitat humana que resta oberta al personalisme axiològic. Seguint les petjades de l’humanisme socràtic, de la “vida interior” de sant Pau i de la doctrina de l’amor de sant Agustí, conjuminà la tradició hel·lènica amb el cristianisme, tot generant un profund espiritualisme personalista que insisteix en la importància que la consciència i la intimitat tenen per a la vida humana”72. Quelcom així com què les persones humanes alhora reben i donen en una reciprocitat transcendent a llurs voluntats, constituïdes per les corresponents subjectivitats interpretades en cadascú.

A la fi, hom podria concloure sobre ambdós pensadors que l’esperança en la veritat ens encamina vers la veritat, i la vivència de la praxi amorosa –com a esforç, do i incertesa- arrela en la nostra dignitat, que és una fe personaltzadora fonamentable en el respecte a l’altre, en tant que saber posar-se en el seu lloc.

EL RACÓ DEL CINEMA “Les filles del Reich” (2020) de Andy Goddard Per Sara Fernández Puerto Fitxa tècnica Títol: Les filles del Reich País: Regne Unit (2020) Direcció: Andy Goddard Guió: Andy Goddard, Eddie Izzard i Celyn Jones Durada: 99 minuts Música: Marc Streitenfeld Fotografía: Chris Seage Disseny de vestuari: Lucinda Wright Productora: Mad As Birds, West Madison Entertainment. Distribuidora: Lionsgate UK. DeAPlaneta.

Repartiment principal: Eddie Izzard (Thomas Miller), Carla Juri (Ilse Keller), James D’Arcy (Capitán Drey), Judi Dench (Miss Rocholl), Jim Broadbent (Charlie), Celyn Jones (Cabo Willis), David Schofield (Coronel Smith), Nigel Lindsay (Mr. Wheatley), Kevin Eldon (Sargento Simmons), Franziska Brandmeiern (Beatrix), Rupert Holliday-Evans (Band Leader) i Tijan Marei (Gretel)

71

Conrad Vilanou, Joaquim Xirau (1895-1946) Quan la filosofia esdevé pedagogia, Q Fundació Universitat de Girona, 2001, p. 41.

72 O.c. ps. 44- 45.

quaderns

del

Mercadal

19

1,

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

Sinopsi Darrers dies del mes d’agost de 1938 a Anglaterra i fets de base real. Thomas Miller es un professor d’anglès que ha acceptat, en l’últim moment, una plaça de professor d’anglès a l’escola d’elit Augusta-Victoria, situada en la costa sud anglesa i sota la direcció de la senyora Rocholl, ajudada per l’alemanya Ilse Keller. A aquesta escola els nazis alemanys d’alt estatus enviaven llurs filles als anys 30, com fou el cas de la filla de VonRibbentrop o de l’afillada de Himmler. Les noies practicaven l’anglès, alhora que aprenien l’ideal nazi de la dona alemanya. En l’inici del film, l’aparició del cos sense vida d’un antic professor de la escola posarà en joc la vida de totes les persones i de la institució. Del tema de l’educació es passa al thriller dels prolegòmens de l’espionatge en els precedents de la Segona Guerra Mundial.

El context de l’escola Era poc habitual que s'instal·lés una escola alemanya pro-nazi en terreny britànic. Aquest fet històric fou el motiu pel que Eddie Izard –que interpretarà el paper del professor d’anglès Tomas Millers’interessés pel tema. Va assabentar-se del fet en una estança de vacances al poble al que havia pertanyut l’esmentada escola, en la localitat de Bexhilll-on-Sea. I el director de la pel·lícula, Andy Goddard, veu un incentiu en la trama; trama que explora més enllà dels tòpics cineastes usats en el tema de la 2ª guerra europea. S’ha de dir que la pel·lícula no és excepcional per la temàtica; però, a banda de la fidelitat històrica i la bellesa en la fotografia, ens serveix per reflexionar sobre un fenomen important: el paper de l’educació en la transmissió de coneixements i valors humans i nacionals, doncs, en la mateixa l’època i subsegüent, existien escoles paral·leles, com les Escoles d’administració i lideratge creades per Pétain per millorar l’administració de l’estat a la “França Lliure” (entre elles fou coneguda l’Escola Uriage a Franca), les escoles alemanyes on s’exercia el control ferri del Tercer Reich i les escoles espanyoles on es duia a la pràctica el sistema repressiu del franquisme.

En el museu de Bexhill, l’actor Eddie Izzard descobrí la insígnia del col·legi femení AugustaVictoria College: l’emblema de l’escola i la bandera anglesa acompanyada de l’esvàstica nazi. Així, s’adonà que aquell centre havia estat una escola femenina per a les filles de l’elit alemanya i alts càrrecs oficials del partit nacionalsocialista.

La pel·lícula mostra la cara tensa –és un drama- del futur conflicte que s’està forjant a las portes de la Segona Guerra Mundial. Tibantor e intriga expressades amb notable solemnitat: la fotografia dels paisatges costaners hi ajuda, i així altres ambientacions, com ara els castells en runes, les platges, els ports, el vestuari... una acurada posada en escena que aporten al realisme de l’època un to punyent de reivindicació britànica i europea defensada pel director. No es agosarat establir paral·lelismes amb la nostra època, on s’ albiren amb estupor i preocupació l’augment de certs fanatismes nacionalistes en el panorama polític europeu i mundial.

Educar o controlar?

Com i per què l’escola Augusta-Victoria College va fer aquesta funció? Realment pretenia educar?

Aquestes preguntes condueixen a altres: Cóm fou l’experiència d‘aquestes joves a l’Anglaterra de l’època? Quin tracte reberen? Quin era llur vincle amb el nacionalsocialisme? Aquest dubtes són aviat contestats en la pel·lícula: es tractava de conduir les nenes, per part de l’ajudant de la directora i mentora, l’alemanya Ilse Keller (l’actriu Carla Juri), vers l’Alemanya de l’època sota la mentalitat nazi.

20

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

En la pel·lícula, les joves conviuen en el col·legi alienes al conflicte deslligat entre Alemanya i el país d’acollida. De fet, el grup de noies estudiantes alemanyes es convertí en la moneda de canvi dels interessos polítics i ideològics que entre Alemanya i Anglaterra.

Arran d’una festa-concentració amb els pares de les noies, el nou professor-agent britànic s’adona de la gravetat de la situació, i aleshores posa en joc el seu criteri sobre el que és correcte i alhora el seu deure patriòtic, desencallant-ne la “resolució”. L’escola-castell és una enorme tapadora per al domini nazi, i sempre hi ha algú –en el present cas, una alumna- que copsa les irregularitats que els altres no perceben. De manera que, un cop més, la barreja entre educació, ideologització i control mostra la seva duresa.

L’experiència de les escoles d’elit a d’altres llocs en els anys 30 i posteriorment El cas del Augusta-Victoria College fou a Anglaterra un cas únic, però el model adoctrinador que seguia tenia semblances amb el que succeïa a altres llocs d’Europa en aquella època, com eren els esmentats casos de França, d’Alemanya i d’Espanya. Avaluem, per ordre descendent, el grau ideologitzador del centres “educadors”, la duresa de les pràctiques portades a terme i la durada temporal en cadascun dels tres països. a) La França lliure del govern de Vichy: seleccionar els quadres més capacitats per gestionar l’estat El 25 de juny de 1940, un cop signada la davallada francesa davant del nazisme, el mariscal Pétain, heroi de la 1ª guerra europea, declara que vol operar una recuperació moral i intel·lectual de les elits franceses, responsabilitzades per ell en part del desastre de la guerra, a fi d’engegar una “Revolució Nacional”.

Per fer-ho, decideix crear al voltant de seixanta escoles d’administració, de les que es va destacar la de Uriage, fundada i conduïda per l’oficial militar Pierre Dunoyer de Segonzac i ubicada al castell de Saint-Martin d' Uriage, a 10 km Grenoble.

Château d’Uriage. Font: Internet.

Aquesta escola estava destinada a formar a joves executius que se suposava liderarien els moviments juvenils de l’estat francès. L’escola només reclutarà homes i les estadístiques parlen de 1.064 aprenents que participaren en llargs cursos de formació. Comptava amb un 55,3% de alumnes entre els 21 i els 30 anys; el 9% tenia més de 40 anys i el 11,5% no arribava als 21 anys.

Quant als formadors, l’escola estava constituïda per personal divers: cristià realista, catòlic social i marxistes oberts. El professorat desenvolupava temes clàssics sobre filosofia, cultura, ...; però també abordava qüestions socials, como les dels treballadors, la història del moviment obrer, el capitalisme o els monopolis.

La majoria dels formadors eren col·laboradors externs que donaren forma als valors de l’escola. Destaquen noms com Hubert Beuve-Mery (fundador del periòdic Le Monde al 1944), el sociòleg Jofre Dumazédier (pioner en l’estudi de la sociologia del turisme i el oci), el filòsof Jean Lacroix (amic i col·laborador de Mounier), el mateix Emmanuel Mounier (fundador de la revista Esprit al 1932) i Jean-Marie Domenach (director, de la revista Esprit de 1946 a 1976), d’entre molts d’altres intel·lectuals de trajectòria valuosa.

21

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

L’escola estava molt influenciada pel personalisme d’Emmanuel Mounier i promovia valors que anaven més enllà de les vides individuals. Aquest pensament mounierià li aportà el gruix filosòfic que requeria.

Però Les primeres crítiques aparegueren a mitjans del 1941, doncs els formadors de l’escola eren cada cop més crítics en el que feia referencia a la col·laboració oberta amb l’Alemanya ocupant i antisemita.

Articles com "El liberalisme del pensament" d’André Lacaze o "Algunes idees sobre la Pàtria" de Louis Lallement foren molestes per a l’escola. De fet, Beuve-Mery, Mounier i Dumazedier s’havien compromès amb llurs activitats a l’escola sota la condició de mantenir la seva llibertat d’expressió i d’acció.

La reacció de l’escola es canalitzà a través de la seva revista Jeunesse France, sota la pressió del govern de Vichy. A la fi, Vichy ordenà la destitució d’Emmanuel Mounier i de l’abat de Naurois.

Pierre Dunoyer de Segonzac s’hi negà, però el mes de setembre de 1942 Dunoyer de Segonzac fou amenaçat amb l’acomiadament i la detenció. L’escola d’Uriage tancaria oficialment l’1 de gener de 1943 mitjançant decret de Pierre Laval, a instàncies de Pétain.

Hom ha dit que “La conquesta intel·lectual Uriage i la seva evolució cap a la Resistència va ser sens dubte un dels més bells assoliments de la tàctica adoptada per Mounier, aquest “contraatac intern”73. És evident que el seu programa, com veurem seguidament, estava molt lluny de les “escoles d’elit” creades pel Reich alemany o dels “internats-camps de concentració per a fills de dissidents” ideats pel règim franquista.

b) L’Alemanya nazi els anys 30 i primers dels 40: seleccionar els més poderosos i útils al regim El Tercer Reich estava destinat a durar mil anys. Després d’una generació, els nens de l’època constituirien el futur de l’imperi.

Per dur a terme aquesta tasca ambiciosa, el règim nazi necessitava formar oficials militares, policies, administradors i líders polítics competents i no contaminats por la “subversió”. Tal qualitat requeria ser inoculada en escoles d’elit, inspirades en un precedent de finals de segle XIX, a l’època del Kaiser Wilhelm II a Prússia.

L’any 1933, coincidint amb les celebracions del 44 aniversari del Führer, el ministre de Ciència, Educació i Cultura del Reich establí la primera d’una sèrie d’escoles residencials destinades a la l’instrucció de la futura elit germànica: els nomenats Instituts d’Educación Política Nacional, o Nationalpolitische Erziehungsanstalten, abreujats com NPEA o Napolas. El lema dels NPEA era “Mehr sein als scheinen” (Sigues modest, però destaca sempre). I en aquests centres rebrien educació els quadres principals de l’estat i del partit de les generacions futures, reservats per nens i joves; no pas per noies, i encara menys per personal no ari o de races inferiors o impures.

L’objectiu de les “Napola” era donar una formació de lideratge als nois que havien destacat per llurs capacitats intel·lectuals, en educació física, en força per a decidir i en lleialtat als seus.

Les NPEA estaven inicialment sota l’administració del Departament d’Educació fins a 1936, moment en el que las SS es feren amb llur control, amb plens poders de decisió en qüestions relatives al pla d’estudis i el nomenament del personal. Quant als llocs d’ubicació, eren preferits les antigues escoles

73

Diaz, C. Mounier. Salamanca: 2003 (5ª ed.). Fundación Emmanuel Mounier. p. 84.

22

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

de cadets de l’exèrcit, els monestirs requisats o els castells restaurats. Al 1935 ja hi havia 15 Napolas, i 21al 1938; la majoria a Alemanya, però també n’hi havia a Àustria i als Sudets.

L’educació física i les proeses atlètiques tenien més pes en el seu programa educatiu que altres matèries, i les Napola eren considerades les escoles superiors més elitistes d’Alemanya; de manera que la majoria de menors desitjaven fervorosament accedir-hi.

NAPOLA Ballenstedt. Font: Internet

Només els nens de raça ària pura podien arribar a convertir-se en la classe dominant del futur estat alemany, i devien ser educats per a la seva futura missió. Ocuparien els alts càrrecs de l’exèrcit, del partit i de l’administració del Reich, per la qual cosa, tot i ser oficialment obertes a tot jove, més enllà dels seus orígens socials, en la pràctica només els fills dels membres del partit, dels oficials militars i de les famílies de provada lleialtat al moviment, o aquells nois que haguessin destacat en les Joventuts Hitlerianes o els fills de caiguts en combat en la guerra, tenien cabuda.

Els escollits edificarien la nova Alemanya. En frase repetida de Hitler, ”Aixecarem una generació que farà tremolar el món. Vull joves excepcionals, intrèpids, despietats i salvatges. També seran forts i bells. Aprendran a pensar només en Alemanya i a actuar per a Alemanya. I així serà com donaré vida a un home nou“.

Como succeïa amb la resta de les institucions d’ensenyament del Reich, el programa acadèmic de las NAPOLAS estava totalment imbuït de d’ideologia nacionalsocialista, posant un èmfasi especial en desenvolupar un esperit de camaraderia, coratge físic i fort sentit del deure, alhora que autodisciplina, austeritat i sentit de la comunitat nacional, i menyspreu d’allò forà. c) L’Espanya franquista en la guerra i en la dictadura posterior: destruir els “enemics rojos” Del que se sap del règim franquista, en la zona ocupada en la guerra i encara més en la postguerra dictatorial, l’obsessió de Franco i dels seus era instal·lar un sistema de poder que organitzés centres de control de menors de famílies republicanes i pobres, a fi d’eradicar el “gen rojo”. Per això, els nomenats “internats franquistes” foren una xarxa d’adoctrinament i treballs forçats: des de col·legis religiosos i orfenats, fins a preventoris antituberculosos o centres d’Auxili Social.

Els colpistes fundaren el Patronato Nacional Antituberculoso en la guerra civil, i el propi Francisco Franco signà el desembre de 1936 un decret per a constituir-lo, i posteriorment es creà un organisme del “Ministerio de la Gobernación” per gestionar-lo.

Aquests centres–internats franquistes reflectien la crua realitat dels més pobres: un escenari que dividia els actors entre rics i pobres, donant una educació diferenciada, que coincidia amb la divisió entre els qui eren afins al règim i pertanyien a la classe acomodada, i els menors de famílies excloses i pobres: els “rojos”, destinats a servir als primers. En el cas de las nenes, en ser menors, se sap que eren reclutades por vies diverses; ja fos mitjançant l’escola, atretes per la propaganda de la Sección 23

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

Femenina de Falange, o bé des dels dispensaris mèdics, en tenir familiars en contacte amb la malaltia de la tuberculosi.

Las condicions de vida en aquests internats eren "terribles" per aquests darrers, segons han denunciat algunes de les víctimes. Entre els “preventoris antituberculosos” fou tristament famós el de Guadarrama: una mena de colònies infantils establertes per la dictadura que funcionava de manera encoberta com "camp de concentració".

Preventorio Doctor Murillo de Guadarrama (Madrid). Font: Internet

Persones amb noms i cognoms –en una macro causa legal oberta a l’Argentina contra el franquismecoincideixen en afirmar que aquests centres de control i maltractaments, molts d’ells religiosos - i això és encara més esfereïdor-, servien com a "venjança" contra els perdedors de la guerra, venjança exercida sobre els seus fills.

En un documental recent elaborat per Montse Armengou y Ricard Bells l’any 2015, sota el títol “Los internados del miedo”, es testimonien maltractaments físics i psíquics, abusos sexuals, explotació laboral i pràctiques mèdiques dubtoses patits per milers de nens i nenes. Una experiència "terrible " que s’amplià a persones nascudes en les dècades dels 50 i 60 del segle passat. I el més trist és que en un règim posterior, ja no dictatorial, tanta barbàrie fou amnistiada i silenciada.

Per finalitzar, afegirem com a conclusió de la pel·lícula, que Las hijas del Tercer Reich, no essent una cinta memorable, es de gran bellesa visual i distreta. I sota la seva factura clàssica ofereix un camí a la reflexió sobre el paper que ocupa a l’educació en la formació de noves generacions, que ha d’allunyarse de l’adoctrinament i contribuir a desenvolupar coneixents i arrelar en l’alumne un esperit crític davant aquests coneixement i la vida per exercir-los i exercir-la en coherència i responsabilitat. És, doncs, un avís per a qui vulgui veure, escoltar i pensar

24

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

APUNTS REFLEXIUS Política i Humanisme II Per Joan Lluís Pérez Francesch La política i el bé comú La democràcia es lliga amb l’ètica, cerca el reconeixement del bé comú, de l’interès general, que és la seva raó de ser.

El bé comú no és la suma dels interessos personals ni de sectors o parts de la societat, sinó la recerca d’allò que pot satisfer a la generalitat de la població. Es clar que en l’apreciació de què pot ser aquest bé comú hi ha sovint disparitat de parers, atès que tothom considera que les seves idees són les millors. En la concepció d’aquest bé comú hi influeixen els programes i les ideologies dels diferents partits o grups organitzats. També hi ha qui nega que existeixi aquest bé comú, adduint que la política és una activitat de dominació d’un sector de la població sobre un altre. Això pensa, per exemple, qui defensa que la lluita de classes és el motor de la història.

A la pràctica no sempre domina una concepció partidària de defensar el be comú. Des de les revolucions liberals fins els nostre dies s’ha desenvolupat una visió més societària que comunitària.

Vull dir que la societat, allò que de vegades s’anomena societat civil està formada per individus i grups que tenen interessos contraposats i per tant és difícil trobar quins poden ser els elements comuns entre ells. La societat està fragmentada i dividida, amb sectors enfrontats entre si, de manera que la percepció de què hi ha un bé comú no és fàcil. Falta una consciència del “nosaltres” que és el que domina des d’una perspectiva mes comunitària. En ocasions pot ser qüestió de trobar un mínim comú denominador acceptat per tots els sectors implicats. Per exemple, decidir les prioritats en un any determinat. Entre el conflicte i l’harmonia jo sóc partidari de l’harmonia. Això també pot semblar una mica utòpic, però no deixa de ser una convicció personal, com tantes vegades insatisfeta.

La visió comunitària no evitaria el conflicte perquè el conflicte és probable en qualsevol organització humana. El que vull dir és què potser n’hi hauria més visió de conjunt dels problemes, més cohesió social, més voluntat d’integració i també més justícia social. Saber-se i sentir-se membre d’una comunitat, en la que tens coses en comú amb els altres ens permetria captenir que els problemes dels altres també són els nostres problemes.

Hi ha molt individualisme i egoisme en la societat actual, però aquesta percepció és parcial. També ens trobem amb persones que treballen per als altres com a voluntaris, organitzacions no governamentals que ajuden en la cooperació amb el tercer món, entitats d’ajuda als desvalguts, etcètera. No ens hem de fixar només en la part negativa del que veiem, perquè la política, com he dit abans, en la mesura en que es planteja transformar allò que no ens agrada, ha de ser positiva per tal de valorar les coses que funcionen bé i millorar les que siguin reformables, a partir d’uns ideals.

25

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

L’estat L’estat és la forma d’organització política de l’edat moderna i de l’edat contemporània. Des del renaixement fins els nostres dies la vida política ha girat entorn l’estat. En èpoques anteriors, però, s’organitzava en les ciutats-estat gregues, l’imperi romà, el feudalisme, etc. L’estat és un conjunt d’institucions organitzades. Quan parlem de l’estat tenim en el cap aquest conjunt d òrgans o institucions que canalitzen el seu poder. “L’estat-aparell” no inclou la societat, el poble, que serien els destinataris d’aquell poder. Des d’una altra perspectiva, l’estat també comprendria els ciutadans, sobretot els nacionals, aleshores parlaríem de “l’estat-comunitat”.

L’estat té uns elements que el formen i que podem considerar que són “constitutius”, és a dir, que s’han de donar necessàriament per tal que existeixi. Aquests elements són el territori, el poble i el poder polític. Analitzem-los a continuació.

El territori és un element que podem considerar la base física sobre la qual s’organitza l’estat. De fet, avui en dia tot el món es troba dividit en estats. Els mapes “polítics” ens permeten veure-ho. Així tenim les fronteres, que delimiten els diferents territoris estatals, tot i que també es consideren parts del territori el mar davant les costes, l’espai aeri, els vaixells, els avions i les ambaixades. El poble és un altre element constitutiu. Tot Estat ha de tenir un poble (quin sentit tindria un estat sense ningú?), que és el destinatari del poder polític. A més, des d’una perspectiva democràtica, el poble té el poder constituent de l’estat, el crea, el legitima i forma el cos electoral, o sigui, pot votar. Però el poble s’ha identificat en la nostra cultura política amb els nacionals o ciutadans de l’estat. Els estrangers no formen part del poble, de manera que si bé paguen impostos no exerceixen com a norma els drets de participació política. De tota manera, el concepte de ciutadà s’ha engrandit històricament: primer només eren uns quants burgesos i homes, desprès s’amplia amb el sufragi universal masculí i femení. Fins i tot, avui s’ha creat una ciutadania europea comuna per als ciutadans de la unió europea i els estrangers en determinades condicions poden votar i ésser votats en les eleccions municipals. En tot cas, el concepte de poble és diferent al de població. Aquest és més estadístic i descriptiu, ja que comprèn totes les persones que habiten o es troben en el territori d’un estat.

Mitjançant les seves institucions l’estat expressa un poder, que és polític. Com comentàvem abans, si la política fa referència a allò que és comú a totes les persones i a tots els grups socials, el poder polític s’exerceix des d’uns òrgans que actuen amb hegemonia sobre la resta de poders socials (per exemple, empreses, associacions, grups de pressió, etc.). Per tant, quan les decisions de l’estat no es compleixen per una part de la població, la pròpia existència de l’estat entra en crisi (com passa amb els grups mafiosos o paramilitars). A partir d’aquest fet es parla de l’obligació política com una nota bàsica de l’estat, en el sentit que encarna un poder, el màxim poder, i no meres recomanacions o orientacions.

Entre els factors que incideixen en que el poder polític de l’Estat sigui respectat i obeït hi trobem la força i la coacció (del dret, de la policia, dels jutges) però també la recerca del consens o de la legitimitat entre els ciutadans. Sobre aquest darrer punt és important destacar que tot estat intenta crear una nació, convertir la seva existència, que no deixa de ser un accident de la història en una cosa natural, permanent. Es parla així de l’estat-nació, que és una realitat europea exportada desprès a tot el món. Des dels aparells de l’estat s’intenta unificar la diversitat cultural, lingüística, nacional, mitjançant l’establiment d’una ciutadania el més uniforme possible. Vers aquest objectiu també es dirigeixen el recurs a la història comuna o el foment d’uns sentiments col·lectius –que us sembla el tema de les anomenades seleccions nacionals? Així es va construint amb els anys i els segles un

26

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

“nosaltres”, amb la pretensió de que es consideri el més natural del món la pertinença a un determinat estat. Podem dir que l’estat fomenta que hi hagi una nació. I aquesta nació pot acabar existint, en els sentiments, en la consciència de la població, o si més no d’una gran part. I d’avant aquesta situació hi ha la reivindicació del “fet nacional”, o sigui l’existència de nacions que no tenen estat propi o que tenen un reconeixement subordinat al de la nació que està en la base de l’estat. Alguns parlen de nació de nacions, d’altres d’estat plurinacional, en d’altres situacions de minories nacionals no del tot reconegudes o fins i tot ignorades per l’estat. En la meva opinió, un dels grans temes de la història europea, encara no resolt és el de les nacionalitats que no tenen un estat propi. I dic no resolt perquè reapareixen contínuament problemes derivats de la nacionalitat. L’estat en el seu intent de generar una nació subjacent, abans o desprès, no pot impedir l’aparició de sentiments i consciències col·lectives diferenciades de tipus nacional (Euskadi, Catalunya, Bretanya, Còrsega,). El cas més flagrant d’aquesta problemàtica ha estat la guerra dels Balcans.

A mi em sembla molt normal que la gent vulgui que es reconegui la seva identitat, que no tan sols és individual sinó també col·lectiva. Es un fet que de vegades s’ignora quan no es creu en l’existència d’una comunitat, la qual - precisament per que és concebuda com a tal- té uns elements que relacionen i uneixen les persones. Llavors es pot parlar de drets col·lectius, com el de l’autodeterminació d’una nació. Aquests elements comuns, quan són molt sòlids, la singularitzen d’una altra. Els que no ho entenen així redueixen els problemes de les nacions a una qüestió de tipus ètnic o de violència gratuïta.

En moltes ocasions és un sentiment i una voluntat de sobreviure d’un grup social que no troba un reconeixement suficient per part de l’aparell estatal. També és cert avui que les actuals societats occidentals són multiculturals, i que el món es troba immers en una globalització de l’economia que fa que sigui realment complex el reconeixement de tots els signes d’identitat, sense friccions i amb la pretensió de viure en harmonia. El clàssic principi de les nacionalitats segons el qual a cada nació li correspon un estat s’ha d’adaptar a un món interdependent, globalitzat i que li costa de reconèixer el pluralisme com un dels elements més avançats de la democràcia. El pluralisme encaixa perfectament amb el fet nacional, ja que el pluralisme és la vida. La vida no es mai uniforme. Una nació no és un tot compacte i homogeni, sinó que en la mesura en que està formada per persones ha d’admetre la diversitat. Malgrat això, tota nació que vulgui ser-ho ha de tenir unes senyes d’identitat, de manera que faci possible el principi de la unitat en la diversitat (aquest és el lema del federalisme nord-americà).

El pluralisme sempre ha d’estar emmarcat i delimitat. De vegades, el pluralisme pot acabar en una suma de drets individuals sense respecte als drets col·lectius perquè no hi ha prou consciència o força per defensar la unitat. O potser no se sap ben bé què és aquesta unitat, quan en les actuals societats multiculturals es perd la referència a la unitat i es produeix una disgregació de referències.

Per a mi això és el que passa a Catalunya en relació a Espanya, tot i que s’ha avançat molt en els darrers anys. A Espanya hi ha dos conceptes de nació, l’espanyol i el català (a més del basc i el gallec, com a mínim). I si mirem Europa encara hi ha més. Per l’estat democràtic és important saber quin és el demos, el poble i aquest no és mai un concepte estàtic, sinó que es conforma al llarg de la història i de les evolucions del present, com ara les onades migratòries. Cal tenir molta sensibilitat per poder apreciar això. I els estats es fan i es desfan. Són realitats profundament històriques. Em sembla interessant plantejar-nos com han nascut els estats que ara hi ha al món. Avui volem que tot els estats siguin democràtics, però pocs estats han nascut lligats a la democràcia.

Els més antics són producte de la consolidació de monarquies que més tard van ser objecte d’una revolució liberal i de mica en mica van anar introduint elements democràtics. Cap dels grans estats europeus o de llur àrea d’influència (per exemple, els estats units) neix com a tal lligat a la democràcia, 27

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

sinó que un cop creats s’han convertit a la democràcia. D’aquí en deriva un fet per a mi important i és que els estats s’han creat sense comptar amb la totalitat del poble. Això unit al fet que néixer en un determinat territori és un fet casual i no voluntari, fa que tinguem que relativitzar la condició de ciutadà o nacional d’un Estat. Es clar que hi ha qui voluntàriament es fa ciutadà d’un Estat (per emigració, per residència habitual, per elecció si així ho permet la legislació vigent), però aquesta no és la situació majoritària.

La política supraestatal Una part de l’activitat política fa referència a les relacions exteriors i als acords amb altres estats, normalment mitjançant tractats internacionals. La política exterior és una part de l’activitat política, dirigida pels governs, on no sempre hi ha el grau de transparència que s’exigeix a la política interna.

L’estat es troba internacionalment integrat i està condicionat per aquest fet (aliances militars, espais econòmics, organismes internacionals, etc.).

Abans els estats es trobaven en una situació de més independència, però els estats sempre han necessitat de relacionar-se, per raons econòmiques o del tipus que sigui. A més, la política internacional afecta els estats però també l’establiment d’un ordre mundial.

Aquest ordre mundial no sempre és un ordre de pau. De pau, com a mínim en el sentit de no agressió entre els estats. Si acceptem que el conflicte és un element potencial de tota convivència, podem observar que, si bé és molt difícil solucionar-lo dins un estat, encara és més difícil en les relacions entre diferents estats. La guerra i la violència entre els estats és una dada que ens aporta la història. Si llegim la història d’Europa veiem com és una història de guerres i de conflictes. I en el segle XX hi ha hagut dos guerres mundials i durant molt de temps l’ordre mundial s’ha muntat sobre la por al bloc enemic en l’anomenada guerra freda. La dificultat d’establir un ordre mundial va ser exposada magistralment per Kant, en el seu Tractat sobre la Pau perpètua (1795) on entenia que es donava una situació d’estat de naturalesa, de caos i de perills entre els estats, i que calia per tant assolir un estat mundial per garantir la pau, el mateix objectiu primari què en l’àmbit intern dels estats.

No sembla que s’hagi avançat gaire d’aleshores ençà. Potser s’ha intentat especialment desprès de la segona guerra mundial, que fou una gran catàstrofe per la humanitat. Aleshores es crearen la Organització de les Nacions Unides (ONU), organisme en el que es troben representats tots els estats del mon, i el Consell d’Europa.

En el nostre continent també es formà la Comunitat Europea, anomenada Unió Europea el 1992, que suposarà la cessió voluntària de competències estatals vers aquesta organització. En aquest procés, el concepte de sobirania, entès com a independència de l’Estat s’ha reformulat i tot i que els estats encara mantenen un grau notable de marge de maniobra, cada vegada estan més interrelacionats. La sobirania és avui un atribut dels estats que alguns estudiosos l’han considerada “perforada”, ja que ha de tenir en compte tots els condicionaments que li venen de fora, per bé i per mal.

28

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

Encara queda molt per fer per tal de tenir un mon més just. No s’han acabat les guerres, la situació del tercer món és esfereïdora, i tants d’altres problemes que hi ha a nivell planetari. Ara s’hi afegeixen el procés de globalització econòmica, l’accés a les noves tecnologies de la informació o la defensa contra l’amenaça terrorista arran dels esdeveniments de l’11 de setembre de 2001. Aquests fets, d’una banda han ajudat a la interdependència dels estats, però de l’altra han comportat una pèrdua de la capacitat de decisió política, en detriment dels interessos de les grans multinacionals i dels estats més industrialitzats. També han creat dos circuits, el del mon rellevant i el que no ho es perquè no pot accedir a les condicions que imposa una economia mundialitzada. Avui dia, a nivell planetari és gairebé mes important formar part de l’organització mundial del comerç i participar en les seves decisions que no pas altres organismes internacionals, com els esmentats més amunt.

La democràcia La democràcia és una paraula que prové del grec i que vol dir govern del poble. Com va dir Rousseau, la democràcia és una forma tan perfecta de govern que només els Deus la poden fer realitat plenament.

Els homes, humils mortals, el màxim que podem fer és tendir cap a la democràcia, caminar vers ella.

Per això la democràcia és una aspiració constant, que sempre pot ser perfeccionada, millorada, aprofundida. La democràcia és la forma més plena de governar-se una comunitat.

En una democràcia el poble decideix lliurement com vol viure. I també qui l’ha de governar, amb quines condicions i segons quins procediments. La democràcia s’ha de donar dins l’estat i dins la societat. La democràcia hauria de donar-se més en els organismes supraestatals o internacionals. I sobretot hi ha un tema que de vegades no s’esmenta: saber si els ciutadans som demòcrates. Podeu imaginar-vos una democràcia sense demòcrates?

Aquest és un tema cabdal. La democràcia té els seus enemics i fins i tot hi ha gent que mentre arribi a final de mes –per entendre’ns- no li preocupa gaire aquest tema. Algú va dir que la democràcia és una forma de vida. Per a mi es pot viure en un sistema polític que es consideri democràtic però que les nostres actituds humanes no ho siguin. Les actituds democràtiques comporten respectar uns valors, com ara que jo no tinc tota la veritat sobre un tema i que per tant necessito el diàleg amb els que no pensen com jo per tal d’arribar a una convivència més bona; que tot i que no hi hagi lleis escrites sobre aquest punt, es convenient no perpetuar-se en els càrrecs; que cal afavorir l’exercici de la llibertat i dels drets dels altres; que s’ha de pensar en el benestar general que no és la suma dels interessos particulars. La democràcia requereix ciutadans actius que vulguin millorar la societat, que participin en els afers públics. Una actitud democràtica fonamental és el respecte dels drets humans i tolerar allò que no ens agrada però que és legítim.

Es clar que les notes anteriors s’han de donar en una part important de la població perquè si no la democràcia és una ficció. Anar a votar cada quatre anys i desprès “passar” de tot? Això sembla una actitud democràtica? Curiosament, en les democràcies occidentals es dona un grau molt alt d’abstenció. La política no interessa. Jo crec que és perquè es perceben unes actituds dels polítics que no són sempre “polítiques”. Els partits ho volen dominar tot i aleshores segresten la democràcia.

També hi ha una campanya permanent per tal de desacreditar els polítics, ja que així els ciutadans es poden dominar més fàcilment per part d’entitats econòmiques o grups de pressió que no són gaire fiscalitzables per l’opinió pública.

Molts ens preguntem, què és pot fer per engrescar els ciutadans en la política i en la democràcia?

Aquesta pregunta té una resposta difícil. Per a mi, caldria insistir en l’educació cívica. L’escola i els centres d’ensenyament informal (des de les famílies fins els casals) tenen un paper molt important en l’ensenyament no tan sols de continguts sinó d’actituds. La família és un àmbit on es pot donar testimoni i aprendre actituds d’amor i comprensió, és a dir, valors positius vers els altres. El civisme comença per no llençar papers al carrer, perquè com que és una via pública és de tots o ens interessa a 29

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

tots, passa per respectar el paisatge i no fer malbé la natura i acaba essent una actitud general de respecte i d’estimació a tot el que t’envolta. Estimar és una actitud democràtica, ja que comporta comprensió i interès pels altres. L’afectivitat uneix les persones i crea llaços comunitaris.

Avui hi ha una gran dosi de sectarisme: aquest és del meu partit i té raó, aquell n’és d’un altre i l’ignorem. Hi ha de tot, perquè depèn de les persones, però n’hi ha molt de sectarisme. Un líder comença dient “nosaltres“ creiem... Parla en plural perquè es refereix al seu partit. Domina més la confrontació que el diàleg. I a les campanyes electorals és esperpèntic! És normal que cadascú defensi el que pensa. El problema és que m’agradaria que desprès d’exposar cadascú el seu punt de vista tingués menys supèrbia, que penses que no tot és la confrontació amb els que no pensen com ell. Els grans polítics, aquells que de vegades se’ls hi diu “estatistes” ja ho saben prou.

L’estat democràtic requereix una sèrie de fets. En primer lloc cal que el poble en l’exercici del seu poder d’autodeterminació, també anomenat “constituent”, elabori –mitjançant els seus representants- una constitució democràtica. Això em sembla molt important, perquè avui la democràcia és una democràcia constitucional, de manera que no podem deslligar constitució i democràcia. Els ciutadans, han d’aprovar una constitució on s’estableixen les regles de joc de la vida política, les institucions que els governaran i els drets fonamentals que es garantiran. A la pràctica, però, els ciutadans no elaboren una constitució de manera directa. En aquest moment i desprès en tot el funcionament de l’estat, actuen sobretot mitjançant representants. Hi ha una assemblea constituent escollida pels ciutadans que elabora el projecte de constitució per tal que desprès sigui ratificada en referèndum popular. Al llarg de la història els estats s’han constituït per vies diverses (guerres, pactes internacionals, descolonitzacions) i moltes vegades sense comptar amb els ciutadans. En d’altres, es crearen per un sector de ciutadans, que eren una part del poble, com la constitució americana de 1787, ja que fins el 1870 no s’aboleix l’esclavitud dels negres. Les constitucions per tant, s’han fet de moltes maneres. Sovint primer s’ha creat l’estat i desprès s’ha fet una constitució mes o menys democràtica.

Hi ha per a tots els gustos, però l’important és que tinguem clar quin és el criteri correcte, perquè en això de la democràcia cal tendir a la màxima qualitat.

Un cop feta la constitució és important el seu contingut, perquè el nom no fa la cosa, i el grau d’aplicació pràctica d’ allò que s’estableix. La constitució ha de regular de manera efectiva i no tan sols nominalment les regles de joc de la vida política i social per les quals s’hauran de regir els ciutadans i els poders públics. Podem dir, per tant, que a la constitució hi ha un ordre establert, unes guies, uns paràmetres. Per això la constitució és una norma jurídica i no una declaració d’intencions.

La constitució s’ha d’acatar i de respectar, però en la mesura que es recull en un text, no sempre pot acabar de regular tota la complexitat de la vida política i social. Per tant, si d’una banda es pot exigir als ciutadans no vulnerar-la, també sembla raonable que la pròpia constitució es vagi adaptant als canvis. Per això les constitucions es reformen, s’interpreten de diverses maneres segons els moments i permeten un joc molt ampli d’interpretacions, de manera que només es inconstitucional allò que es manifestament contrari a la constitució, però la majoria d’actuacions son perfectament constitucionals, perquè s’ha de fer un esforç d’interpretació d’acord amb la constitució. Així política i constitució poden anar del bracet.

Entenc que una constitució no és un catecisme. Podem no compartir el que diu la constitució. La constitució no és un text tancat que només marca límits i prohibicions, sinó que també s’ha de desenvolupar, interpretar i adaptar. Es pot criticar el que estableix; fins i tot no creure allò que diu, perquè això és la llibertat ideològica i d’expressió. No comporta una fidelitat ideològica. Aleshores cal tenir idees per reformarla segons els procediments establerts o per canviar-la, sempre per via pacífica i respectant els drets fonamentals de les persones.

30

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

De vegades, la vida política planteja problemes als quals la constitució no pot donar sortida. Aquí és important la capacitat dels líders polítics i la força de les conviccions dels ciutadans per tal d’oferir noves propostes, per dialogar i arribar a nous acords, perquè no hi ha cap tema tabú.

Hem de llegir la constitució i veure que hi diu. De fet hi ha una sèrie de temes que són els propis d’una constitució: els principis que fonamenten la vida política, com ara a Espanya, l’Estat social i democràtic de Dret, la monarquia parlamentària i l’organització autonòmica de l’Estat; l’organització del poder de l’estat d’acord amb el principi de separació de poders, entre un Govern, un Parlament i els jutges; la garantia dels drets fonamentals dels ciutadans i el procediment per a la reforma de la pròpia constitució. Aquest són els elements típics que s’anomenen la “matèria constitucional”. A més, ens hem de fixar en l’elecció dels càrrecs representatius, en la seva renovació, en la participació popular, en la presa de decisions per les majories però respectant la veu i el vot de les minories. I tot això que està en un text s’ha de fer realitat a la pràctica. La constitució és la garantia del correcte funcionament de l’Estat d’acord amb uns principis i uns procediments.

Quan els governants no fan cas del que diu la constitució fan una actuació anomenada inconstitucional, i per tant no pot portar-se a terme. Existeix el Tribunal Constitucional que és el màxim intèrpret de la constitució i els jutges també han d’aplicar les lleis d’acord amb la constitució. Per això és tant important l’Estat de Dret, perquè és el govern de les lleis i no dels homes. La democràcia constitucional estableix regles per als governants de manera que aquests es troben limitats en llur actuació. Fins i tot el Parlament quan fa la llei no la pot fer de qualsevol manera sinó d’acord amb la constitució.

Però el govern sempre vol manar i té una tendència a controlar-ho tot. Per això s’estableix el principi de la separació de poders. Evitar la concentració en unes úniques mans és un aspecte nuclear, perquè com va dir Montesquieu a L’Esperit de les lleis (1735), cal aconseguir que el poder freni el poder, que hi hagi un cert equilibri entre els poders executiu, legislatiu i judicial. Montesquieu també va dir que l’equilibri entre els poders no és per raons estètiques sinó per tal de garantir la llibertat dels ciutadans. La llibertat es desenvolupa quan el poder de l’Estat està sotmès a normes i no és abusiu sobre els ciutadans. Des de la perspectiva democràtica, també comporta que els ciutadans sotmesos a la llei puguin participar-hi en la seva elaboració, com a mínim mitjançant l’elecció dels seus representants. La democràcia és avui una democràcia representativa que té el seu origen a les eleccions.

La llibertat, per tant, no és el dret a fer el que hom vulgui. Aquesta és una idea de la llibertat molt simplista. Des d’un punt de vista estrictament personal pot ser certa, però com es recorda sovint la meva llibertat acaba on comença la llibertat dels altres. La llibertat ha de ser una llibertat ordenada, per tal de fer possible la convivència. Podem dir que la llibertat és el dret a fer allò que jo vulgui, d’acord amb les lleis. La llibertat la podem entendre com una “llibertat natural” a l’estil del bon salvatge, sense ordre ni concert. Però aquesta accepció no és la que interessa a la política que s’ha d’ocupar de regular el bé comú dels membres d’una comunitat. La llibertat que ens interessa a nosaltres és la que hom anomena civil o política. Des d’aquesta perspectiva és una llibertat que s’exerceix en relació amb els altres, i especialment amb l’estat. En un estat que ordeni l’exercici de la llibertat mitjançant el dret el que s’ha de fer és interpretar el dret de manera que sigui favorable als teus interessos. Aquí els jutges tenen un important paper, per tal de fer justícia, que és donar a cadascú el que es mereix.

Però la llibertat així entesa por ser insuficient. Aleshores jo crec que cal treballar per la via de les reformes més que no pas per la revolució com a mitjà per aconseguir més llibertat. La revolució és un extrem i els extrems no són bons. S’ha de treballar per tal d’obtenir nous àmbits de llibertat però sense perdre de vista el dret, que és un element de moderació entre dos interessos enfrontats. No em sembla sobrer anar regulant tant dins els estats com internacionalment, noves esferes de llibertat de les

31

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

persones, dels col·lectius i dels pobles, tot lluitant per a que s’apliquin. El nucli de la llibertat són els drets humans. Els podríem definir com aquells drets bàsics per a viure, que consagren les declaracions constitucionals però també els tractats internacionals sobre la matèria. Són conseqüència de concebre la vida com una existència dotada de dignitat i no la mera supervivència.

El primer dret és el dret a la vida, a una vida digna. Hi ha un debat sobre quan comença i quan acaba la vida, amb la conseqüent admissió de l’avortament o de l’eutanàsia. Per a mi, que n’hi hagi aquests debats és positiu, perquè vol dir que hi ha coses en joc que interessen. Desprès cadascú farà el que li dicti la seva consciència. Però ningú té dret a acabar amb la vida dels altres i menys encara aquells que addueixen motius polítics. No hi ha contradicció més gran que matar i dir que fas política.

La constitució, la convenció europea de protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals o la declaració universal dels drets humans, recullen tot un conjunt de drets humans. Alguns consisteixen en poder fer coses sense que els altres ens molestin, com la llibertat de moviments, la inviolabilitat de domicili o el secret de les comunicacions. Altres són accions humanes que ens permeten contribuir a la comunitat com el dret de vot, la llibertat d’expressió, el dret d’associació, etc. Aquest darrers són drets de participació política o pública. Tenim uns altres lligats al món socioeconòmic, com ara el dret de vaga, que és un dret dels treballadors, o el dret a l’educació que comporta fer efectiu el principi d’igualtat d’oportunitats en l’accés al sistema educatiu. Hi ha alguns que són propis de la societat post-industrial com el dret al medi ambient, el titular del qual som tots els ciutadans. I ara s’està reflexionant molt sobre el dret a la pau, és a dir, el dret a viure com a mínim sense guerres, amb una tranquil·litat existencial.

Darrerament ha augmentat l’interès per la cultura de la pau, que comporta una educació en valors de pau, no agressió, no discriminació. Encara hi ha molta feina a fer per tal d’instal·lar en el món actual aquesta cultura de la pau, ja que els estereotips que criden mes l’atenció als joves i als no tan joves són la violència, la prepotència, la “xuleria”, ... Si mireu la televisió veureu com els esquemes mentals dominants són aquests. Pel·lícules on les armes, la violència entre les persones, és el mes comú, anuncis masclistes o que juguen amb els sentiments dels pares. Les multinacionals massa vegades primen la venda a qualsevol altre consideració. Jo em sento manipulat per ens que no sóc capaç de conèixer del tot i que em fan seguir modes, com per exemple, la del patinet o les consoles, que em demanen el fills. En l’exemple anterior veiem com la política no sempre té la capacitat de generar un fonament ètic, a partir d’una concepció centrada en les persones, que no poden ésser considerades mers objectes del consum compulsiu.

Tornem, però, a la idea democràtica. Com ja he dit abans, la democràcia s’entén en la nostra cultura com una democràcia representativa, que es basa en les eleccions periòdiques. Però no tot s’acaba aquí; hi ha més democràcia possible.

Per exemple, els referèndums o consultes populars; la iniciativa legislativa popular, que a Espanya no serveix per gaire, ja que només és això, una iniciativa i desprès el Parlament pot fer el que vulgui; la participació en l’Administració de Justícia mitjançant el jurat; el dret d’accés als registres i arxius administratius, etc.

Totes són formes de participar. Perquè la democràcia requereix de la participació ciutadana.

Totes aquestes formes de participar són dins l’estat, però també es pot participar en la societat civil.

32

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

Tenim el dret d’associació que permet incorporar-se a un projecte col·lectiu del tipus que sigui (i que comporta el dret a no associar-se si no es vol). El dret de reunió i manifestació també estaria en aquest tipus d’actuacions. I no ens oblidem del dret de participació sindical en les empreses. Per tant, la democràcia és política, social i econòmica.

Fora de l’estat i de la societat establerta en un territori es mes complicat parlar de democràcia. Així, tenim les eleccions al Parlament europeu que són eleccions directes per part dels ciutadans de cadascun dels estats membres, però desprès la Comissió –govern europeu-, el Consell de Ministres o el Consell Europeu de caps d’estat i de govern són els que realment manen. Darrerament, el Parlament europeu ha augmentat les seves competències, però encara és lluny d’assimilar-se a un Parlament tradicional.

Aquest és un exemple del “dèficit democràtic” de les institucions europees.

A nivell mundial encara és mes complicat. A l’ONU els governs nomenen els ambaixadors i a més hi ha el “Consell de Seguretat” on els seus membres permanents tenen el dret de vetar determinades decisions.

Per tant, veiem com tots els estats no són iguals dins l’ONU. Això em permet comentar una cosa, que ja ha anat sortint en altres moments: la igualtat. La democràcia comporta dos grans valors: la llibertat i la igualtat. Tots dos són importants i no es pot donar un sense l’altre. Jo diria, com va advertir Tocqueville a La democràcia a Amèrica (1840), que els pobles democràtics tenen una tendència natural a la llibertat, però per la igualtat senten “una passió ardent, insaciable, eterna, invencible; volen la igualtat en la llibertat”.

Lluita en la reducció de la contaminació mundial. Font: Internet

La desigualtat entre les persones, entre col·lectius o entre pobles fa que no puguin ésser lliures.

Difícilment podem dir que un pobre és lliure. Tindrà la llibertat de pensament o de voler, però la llibertat de fer és reduïda. Les lleis poden reconèixer molts drets i moltes facultats a tothom, però desprès s’ha de veure què passa a la realitat.

33

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

Per exemple, la constitució afirma que tots tenim dret a un habitatge digne i adequat, però la gent jove té problemes per trobar un pis i a més l’ha de finançar amb una hipoteca de vint-i-cinc anys. També ens diu la constitució que tenim el dret a treballar i malgrat això hi ha un alt índex d’atur. Des d’un punt de vista polític ens ha d’interessar què cal fer per a que hi hagi més igualtat. Per una raó bàsica: quan més iguals siguin les persones més se sentiran membres d’una comunitat. L’anomenada exclusió social, d’aquells que no troben feina o pis no és tan sols un problema econòmic sinó sobretot polític.

Aleshores, el que cal fer és fomentar la igualtat ajudant els que no poden valer-se per si mateixos.

A part de treballar per la igualtat també em sembla important distingir en què s’ha de ser igual i en què s’ha de ser diferent. Es el que en podríem dir el dret a la diferència. La igualtat no vol dir que tothom sigui igual en tot, ja que així també es poden establir discriminacions. En el tema de la igualtat és important distingir. No tot és la igualtat davant la llei, és a dir, que s’apliqui una mateixa llei a totes les persones sense discriminacions de raça, sexe, situació econòmica, etc. S’ha de reconèixer que no tot tracte diferent ha de ser necessàriament discriminatori. Només és discriminatori aquell tracte que no és raonable, que no té una explicació racional o que no té justificació. La igualtat és tractar els iguals com a iguals i els diferents com a diferents. Per això es parla d’una igualtat formal i d’una igualtat real.

La igualtat merament formal sense introduir elements de la realitat concreta, no és igualtat. Cal per tant adaptar les lleis i la seva aplicació als casos singulars, als que són diferents i necessiten un tracte divers. Així, les lleis poden preveure ajudes, subsidis, regulacions específiques, a determinats col·lectius, per exemple, els discapacitats, els menors d’edat, les dones, els immigrats, etc. I perquè?, per tal de promocionar la igualtat. Per això els jutges o l’administració han de saber aplicar les lleis en condicions realment igualitàries i les pròpies lleis no han de tractar a tothom exactament igual. Això seria una gran injustícia.

Avui a l’estat espanyol ja no hi ha servei militar obligatori i tampoc la prestació social substitutòria, però mentre va existir només la feien els homes. En el camp de les forces armades professionals s’ha admès la dona i per tant ara no hi ha aquest problema. Però fa uns vint anys, quan jo vaig acabar la carrera de dret, la “mili” era una qüestió que preocupava els homes, perquè es perdia el temps. A mi em va tocar anar a Canàries –on per cert, vaig aprendre moltes coses de la vida- . Les noies no tenien aquest problema (en tindrien d’altres), i les que volien fer-la no podien. Segurament era una actitud molt masclista. La dona apareixia com a “nòvia” que enviava cartes i que esperava a casa al seu noi.

Us explico tot això perquè jo ho vaig viure com una discriminació, com un mal que només afectava els homes, tot i que també es podria interpretar com una discriminació envers les dones que no podien fer aquest servei. Sigui com sigui, afortunadament la nostra societat ha evolucionat i els nostres fills no hauran de fer la “mili”, gràcies a Déu. Per a mi, la supressió del servei militar obligatori ha estat una de les alegries més grans.

S’ha de tenir perspectiva històrica, comprendre cada fet en el moment en què s’esdevé i després fer balanç. Al nostre país hi ha molts aspectes que han millorat però encara hi ha reptes pendents, com ara la immigració, millorar la cohesió social, tenir fe en un ensenyament públic de qualitat, el ple reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i tants d’altres. La democràcia és omnicomprensiva, en el sentit que qualsevol aspecte que faci referència a la millora de la qualitat de vida de les persones és un progrés democràtic. La democràcia comença per cada persona, continua pels grups o col·lectius en que s’insereix i arriba a l’estat o fins i tot a nivells superiors d’organització, com ara la unió europea. De vegades, quan es parla de dèficits de la democràcia només es té en compte la participació en les decisions públiques. Aquest aspecte és molt important però no és l´únic. Cal tenir sempre present la necessitat d’aconseguir més justícia social, més benestar per a les persones i que hi hagi una plena sintonia entre el poble i les institucions polítiques.

34

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

PERSONES EMBLEMÀTIQUES En record d’Arcadi Oliveres: Una vida profitosa i agraïda (19452021) Per Albert Llorca Arimany Un darrer reconeixement i homenatge a la seva persona Vida i actuacions Nasqué a Barcelona l’any 1945 i estudia els primers anys a l’Escola Pia del carrer Diputació, tenint de professors a Lluís Mª Xirinacs, a Octavi Fullat i a Francesc Botey.

De jove s’implicà ràpidament a la lluita contra el franquisme; de manera que com estudiant d’economia (estudiava a la UB) intervingué en diversos afers de l’època, com fou la Caputxinada l’any 196674, on hi fou present. Però el 1968, abans de llicenciarse en economia, fou processat pel Tribunal d’Ordre Públic, encara que finalment resultà absolt.

En el mateix 1968, Arcadi Oliveres treballa ja en temes de desenvolupament econòmic a nivell comarcal i local. Es casà amb la noia suïssa Janine Künzi, amb la qui tingué 4 fills, dels quals en Marcel morí amb 28 anys víctima d’un càncer.

A partir de 1970 es pot afirmar que comença la seva vida pública d’adult: es posa a favor de l’auto-govern de Catalunya participant en l’Assemblea de Catalunya, i milità, entre altres institucions, en l’organització de Cristians pel Socialisme. L’any 1974 participarà en l’organització internacional Pax Christi, que es dedicava a la promoció de la pau i de la reconciliació dels pobles. Aquesta organització, juntament amb Justícia i Pau, intentà aturar les darreres execucions del franquisme l’any 1974.

En el 1977 participà en la creació de l’Associació Catalana de Solidaritat i Ajut als Refugiats (ACSAR), arribant a ser-ne membre destacat. En el 1980 inicià la seva ruta com a professor d’economia a l’Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell de la UAB, passant després a Bellaterra al 1992, on presenta un any més tard la tesi doctoral “La industria militar a Espanya”. Alhora anà cooperant amb d’altres universitats.

L’any 1981 començà la seva militància a Justícia i Pau, entitat cristiana depenent de la Diòcesi de Barcelona ocupada en la defensa dels Drets Humans, entitat de la que arribaria a ser vicepresident primer, i president després fins al 2014. Dedicà les seves energies a buscar els ajuts del 0’7% del PIB del països occidentals per distribuir-los als països empobrits, també l’objecció de consciència a la despesa militar i la corresponent objecció fiscal. Així mateix, com a profund i honest activista, participà en diversos afers: campanya contra l’entrada d’Espanya a la OTAN al 1986, la cofundació de la Xarxa Europea contra el Comerç d’Armes (1984), la mobilització social contra les guerres del Golf i d’Iraq 74

En el llibre Quan el franquisme va perdre la universitat (Barcelona: 2021. Ed. Base. AA. VV.), n’Albert Coromines afirma en la seva contribució, “La política sindical universitària del PSUC: del SEU al SDEUB” (Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona), que “contra el que algunes persones creuen o volen fer creure, l’acte de constitució del SDEUB de 9 de març de 1966 no era un fet aïllat… No anàrem al convent a tancar-nos, sinó a aprovar uns documents que s’havien discutit àmpliament i llargament… Que la policia encerclés el recinte i finalment hi entrés per desallotjar-lo podria ser previsible, però no buscat ni desitjat era” (p. 66).

35

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

(1991 i 2003), el Finançament Ètic Solidari (1999), la defensa i mediació d’immigrants davant l’Administració Pública, amb tancades a esglésies (2001),…entre d’altres activitats.

Ha participat en moltes conferències arreu75 –a Catalunya i fora de Catalunya- i ha estat convidat en diversos programes de ràdio i televisió.

A partir de 2005 fou, entre altres càrrecs, membre del Comitè d’Experts de l’Institut Català Internacional per a la Pau76, així com participant directe en la cimera de Seattle (1999), el Fòrum Social de Cartagena de Indias (2003), els Fòrum Mundials de Porto Alegre (2005), Nairobi (2007), Dakar i dels moviment dels “indignats” del 15M (2011) i del Fòrum Social Català (2008).

Al 2011 es va realitzar, promoguda per Justícia i Pau, un pel·lícula-reportatge sobre la seva vida i pensament, dirigida per la Erika Sánchez, i projectada al 2014 als cinemes de Catalunya sota el títol “Mai és tan fosc”.

L’abril de 2013, juntament amb la religiosa i Dra. Teresa Forcades, Arcadi Oliveres presentà el Procés Constituent de Catalunya davant les eleccions catalanes. Va rebre la sol·licitud de En Comú Podem per integrar-se a la seva candidatura; però l’Arcadi la declinà, fidel a les seves arrels activistes i ètiques.

Afirmava la periodista Assumpta Sendra que “des de finals de gener, quan li van diagnosticar el càncer i va decidir passar l’etapa final de la seva vida fins la mort a casa seva, obrint les portes i el seu cor, encara he sentit més admiració pel seu testimoni constant”.77 I a l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya78 l’honora haver-li atorgat el Reconeixement Mounier 2011.

75

En efecte, com diu en Jordi Vila Borràs (rector de l’Arquebisbat de Tarragona), l’Arcadi “Ha estat un economista i activista que ha dedicat la seva vida a denunciar la perversitat inhumana del sistema econòmic i polític en què vivim. Ho ha fet sovint amb paraules escandaloses per la seva claredat i la seva coherència incontestable. Ha viscut sempre amb l’agenda plena de conferències i reunions perquè mai no ha sabut dir no a aquells que li demanaven una col·laboració desinteressada. Ha fet de la seva vida un apostolat per tal de fer arribar a tothom el missatge que no solament és possible construir el món d’una altra manera –no es cansà de dir que és possible canviar-lo-, sinó que és absolutament necessari, perquè el camí que portem ens condueix al desastre. I tot plegat ho ha fet mogut per una fe ben sincera en Jesús i ben crítica amb molts aspectes de l’Església que no reflecteixen l’esperit de l’Evangeli”. (Ascensió del Senyor. 2021..No the End. (Mc 16,15-20)).

7676 l’Institut Català Internacional per a la Pau (ICIP) és un organisme de mediació i d’acció creat pel Parlament de Catalunya l’any 2007amb la finalitat de promoure per a la societat catalana i en l’àmbit internacional la cultura de la pau.

77 Sendra, A. (Directora Àmbit de investigació i Difusió Maria Corral). En un article de reconeixement i ’agraïment a l’Arcadi Oliveres. Barcelona, abril 2021.

78 Heus aquí el text original del Reconeixement Mounier, quan es concedí a l’Arcadi Oliveres: RECONEIXEMENT EMMANUEL MOUNIER 2011 L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) amb la col·laboració de la Facultat de Filosofia de Catalunya de la Universitat Ramon Llull atorga cada any el Reconeixement Emmanuel Mounier a aquelles persones o institucions que destaquin per actituds i activitats que expressin les qualitats més apreciades de la persona humana, tan en l’àmbit intel·lectual com pràctic, en l’horitzó del pensament personalista, sota les característiques del compromís amb el creixement de l’ésser humà i amb l’avançament comunitari vers un món més just i habitable.

Enguany, l’institut Emmanuel de Catalunya i la Facultat de Filosofia de Catalunya han decidit atorgar el Reconeixement Emmanuel Mounier 2011 al Dr. Arcadi Oliveres i Boadella, pel seu mestratge en el coneixement com a professor en l’àmbit socioeconòmic i ètic d’abast planetari i pel seu permanent compromís en defensa del desenvolupament humà, la pau, els drets humans i la plena convivència al front de Justícia i Pau, basats en el profund respecte a la persona humana.

El guardó serà lliurat al senyor Arcadi Oliveres el dia 19 de maig de 2011a les 19h a la Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia de Catalunya (c/. Diputació, 231 de Barcelona) en un acte previ a la sessió ordinària de l’Aula Mounier prevista per a aquesta data.

Barcelona, 13 de gener de 2001

36

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

Pensament continu i coherent i una actitud humana generosa i molt afable A banda dels desacords i discrepàncies que el pensar d’Arcadi Oliveres pugui produir, el cert és que ha estat una persona entranyable, per la seva amabilitat dispensada a tothom que se li acostava, de la qual cosa en dono fe79. I el que és evident és la continuïtat i coherència –i contundència- de les seves afirmacions.

Pel que fa al seu pensament –difícil de sintetitzar en poques paraules- hom destacaria, a grans trets i il·lustrant les seves actuacions, que: - S’enfrontà als denominats “paradisos fiscals” i al problema financer en les societats dites eufemísticament de “lliure mercat”.

- Reclamà l’educació cívica en molts dels problemes col·lectius, recomanant canvis imprescindibles en el hàbits de la població, començant pels de consum i el del foment de la pau80. Afirmava l‘Arcadi que “La societat no pot pas quedar allunyada de les responsabilitats i dels treballs pacificadors.

L’educació per la pau és probablement una de les primeres tasques que ha d’assumir, però no pas l’única. Sembla fora de dubte que també li correspon l’organització de moviments i xarxes pacífiques, la valorització de les figures de la no violència, la denúncia davant la presentació de falses amenaces (per exemple, la immigració) i davant la creació de noves formes de militarisme (per exemple, l’anomenada defensa europea) i la posada en marxa de campanyes reivindicatives de les quals són interessants exemples exemple la de la prohibició de les mines antipersones, la de la transparència en el comerç de les armes i la que actualment s’està duent a terme en contra de les armes lleugeres”81. I considerava que parlar de la Cultura de la pau és adient i positiu; perquè estem en un món on el culte a la violència és practicat des dels mitjans de comunicació fins els blocs militars (art. Cit.).

- En diferents moments denuncià el poc pes dels sindicats, i la separació aberrant entre el capital i el treball, arreu.

- Constatà els problemes institucionals presents en la ONU i en el desenvolupament recent de la UE (erràtica en la seva concepció, segons Arcadi Oliveres), dominades en excés per les minories dels poder econòmic i polític, denunciant els “clubs” econòmics (Bildelberg i Davos) que pretenen “regnar” al món.

- Denuncià el mal hàbit de la por que s’ha inserit a la ciutadania, amb el corresponent control que l’estat nacional fomenta.

- Rebutjà la condició maligna humana i les guerres de tota mena a nivell mundial (la “bruta” i la destructora), sota la seva idea ben convençuda que no existeixen les suposades guerres justes82.

79

Vaig tenir l’honor de fer la traducció del seu llibre del 2010 Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar, quan a penes em coneixia físicament; i fou en la projecció de la citada pel·lícula Mai és tan fosc en el meu poble, La Garriga, quan li vaig demanar que em dediqués un exemplar de la traducció del llibre esmentat. La seva disposició fou total.

80 Afegia Assumpta Sendra en el seu article, que “Ell era un pacifista convençut que cridava a la pau i no a la guerra.

Aquesta pau que calia “exercir des de les petites accions”; cosa que em recorda allò del dissident primer i després governant Vaclav Havel a Txecoslovàquia els anys 70 –agafat del president Tomàs Masaryk-: “treballar a petita escala”.

81 Oliveres, A. “2000 Any Internacional de la Cultura de la Pau”. Revista RE, número 24 (octubre de 2000). El sentit de ciutadania és aquí fonamental per aquesta educació per a la pau. Com diu l’Arcadi, cadascú ha de tenir i exercir la seva responsabilitat, perquè “No tenim el dret a demanar als altres que treballi per la pau, si no assumim nosaltres mateixos la part de responsabilitat i fins i tot de risc que això comporta” (art. cit).

82 “Caldria començar a pensar que les possibles amenaces a què estem sotmesos no són mai de caràcter militar, que les guerres no són el “darrer recurs”, sinó el “pitjor recurs”; que els conflictes bèl·lics són tots evitables si hi posen mitjans de prevenció i negociació pertinents…”. En efecte, afirma tot seguit l’Arcadi que “Els dirigents polítics són els primers en la responsabilitat d’emprendre el camí cap a la pau. A ells correspon el reforçament i la democratització d’unes Nacions Unides que haurien de tir la capacitat de prevenció, negociació i arbitratge en cas de conflictes” (art. cit.). Es vol més aquella actuació imprescindible de l’educació dels polítics, tal com afirmava fa anys Paul Ricoeur?.

37

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

- Les TIC són molt útils als humans; tot i que es poden manipular i usar per fins inconfessables. També analitzava la força del capitalisme, dels diners, dels poders fàctics, de l’armament i de la globalització, de la fam i de la pobresa... I és que l’economia era per l’Arcadi estar al servei de les persones.

- Les decisions humanes no són polítiques, però “passen” per la política. I en congruència presentà el projecte de Procés Constituent de Catalunya, juntament amb la Teresa Forcades.

- L’esperança no s’ha de perdre mai –pocs dies abans de morir, sabent-ho sobrerament, afirmava en públic -en un entrevista a TV3- que “tenim l’obligació de no perdre mai l’esperança”83.

Totes aquestes consideracions les anava reiterant l’Arcadi Oliveres arreu, amb el seu mestratge habitual.

Publicacions i Premis De les publicacions d’Arcadi Oliveres farem un resum ràpid, tenint present que són un recull de les idees i preocupacions exposades més amunt.

Nord-sud, diagnòstic i perspectives (1989) El ciclo armamentista en España (2001) Introducció a l'economia (2002) ¿Quién debe a quién? Deuda ecológica y deuda externa (2004) Aldea global, justícia parcial (2004) Contra la fam i la guerra (2006) El meu camí cap a la utopia (2009) Aturem la crisi. Les perversions d'un sistema que és possible canviar (2010)84 Diguem prou! : indignació i respostes a un sistema malalt ! (201 La Força per canviar les coses : converses sobre nous paisatges i velles lluites (2015) Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar (2021).

I pel fa referència als premis; Arcadi Oliveres en rebé més de 15, tant de l’Administració Pública com d’entitats privades. Els principals foren: Memorial per a la pau Josep Vidal i Llecha (1985), atorgat per l’Associació Josep Vidal i Llecha i el Centre de Lectura de Reus.

Premi Memorial Lluís Companys (2000), atorgat per la Fundació Josep Irla.

Premi Ciutat de Sant Cugat del Vallès (2009), atorgat per l’Ajuntament de Sant Cugat.

Premi Flama del Canigó (2011), atorgat per Omnium Cultural.

Premi Internacional Alfonso Comín (2011), atorgat per la Fundació Alfons Comín.

Reconeixement Emmanuel Mounier (2011), atorgat per l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya.

Premi Pere Casaldàliga a la solidaritat (2013), atorgat pel Festival Internacional de Cinema de Navarcles Clam.

Premi Internacional per la Pau (2017), atorgat per l’Institut de Ciències Polítiques de la UAB. Medalla d'Or al Mèrit Cívic (2019) atorgat per l’Ajuntament de Barcelona.

D’aquests i d’altres reconeixements i premis no citats que rebé l’Arcadi Oliveres, gosem afirmar que foren mostres per enfortir el seu compromís – o testimoniatge- davant un món per transformar; més que no pas una acumulació de lloances meritòries d’una persona com l’Arcadi, a qui no semblava que li interessessin gaire.

83

Que l’Arcadi creia que és, efectivament, un dret i un deure, per possibilitar un entorn que condueixi al bé de la gent.

Obra (Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és posible canviar. Barcelona: 2010, Ed, Angle Editorial) que l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya traduí per a la seva publicació al castellà (Detengamos la crisis. Las perversiones de un sistema que podemos cambiar: Salamanca: 2012. FEM).

84

38

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

ACTIVITATS REALITZADES PER L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC) -

22 d’octubre de 2020. Conferencia inaugural de les Aules Mounier Curs 2020/2021. El tema del curs, marc de les xerrades, porta per títol “La psicologia de la cura en la perspectiva personalista”. Ponència a càrrec del Dr. Sergi Mas: “La psicologia de la cura i la persona humana”. Lloc: Aula Sant Jordi de la Facultat de Filosofia de Catalunya.

-

Març de 2021. Presentació “on line” del llibre de Josep Lluís Vázquez Borau: Etty Hillesum.

Una místic en el horizonte nazi, promogut per la Editorial Digital Reasons.

-

Abril de 2020. Seminari Presencial a la seu de Cristianisme i Justícia sota el títol: “El sentit de l’ètica de la cura en el món actual”.

Es desenvolupà en 4 sessions –dijous- a càrrec del Dr. Joan Lluís Pérez Francesch (catedràtic de Dret a la UAB) i del Dr. Bonaventura Pedemonte (escolapi, missioner, Dr. en filosofia i professor d’ art).

-

20 de maig de 2020. L’Aula Mounier, convocada a la Facultat de Filosofia de Catalunya URL), procedí a l’entrega del Reconeixement Mounier 2019 (amb un any de retard per motiu de la COVID) a la Cooperativa l’Olivera, de Vallbona de les Monges. Així mateix, una vegada recollit el guardó pels responsables de la mateixa, el professor de Dret Constitucional de la UAB, Joan Lluís Pérez Francesc, i actual vicepresident del IEMC va oferir una conferència presencial a l’auditori: “La misericòrdia i la compassió com a eines de construcció de la comunitat cívica”.

39

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

Intervencions prèvies a l’entrega del Reconeixement Mounier 2019: 1. Lectura de la secretària del IEMC, Esperança Puipey, en l’acte de l’entrega del Reconeixement Mounier 2020: “El passat dia 16 de gener de 2020, “l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya juntament amb la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, es felicitaven d’haver aconseguit l‘equanimitat en l’acord d’oferir aquest Reconeixement Mounier a la a la Cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges.

Tal com ja es feia palès en l’exposició de la trajectòria humana, col·lectiva i pràctica de la Cooperativa L’Olivera, valors i conceptes com persona, comunitat, territori, treball ben fet, sostenibilitat, ecologia social... resulten innegociables en el treball en pro del bé comú i en l’esforç en fer emergir les qualitats de les persones components de la cooperativa a fi que, pugin resoldre llurs necessitats humanes d’auto-realització, juntament amb la sempre imprescindible confiança en la persona de cadascú en l’activitat abocada en la cooperativa. I aquest elements constitueixen factors que no poden passar desapercebuts.

Tenint presents aquestes qualitats personalitzadores de la Cooperativa L’Olivera, ens ratifiquem, doncs, en les raons més que suficients, per l’atorgament amb el nostre goig d’aquest humil Reconeixement Mounier 2020 – ara ja 2021-”.

Moltes gràcies, Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, Barcelona, 14 de maig de 2020 - 20 de maig de 2021.

2. Intervenció en nom del Degà de la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL) 3. Intervenció de Bonaventura Pedemonte, membre destacat de l’Institut Emmanuel de Catalunya, qui ens va apropar a la Cooperativa L’olivera comentant la visita realitzada a la mateixa per part d’alguns membres del IEMC. Cal destacar que la Cooperativa ens va rebre amb calor, desplegant una gran acollida.

4. Lectura del tresorer del IEMC, Nicolás Sáiz, testimoniant els mèrits que acrediten el guardó.

5. Intervenció del president del IEMC, Albert Llorca, ratificant l’atorgament del Reconeixement Mounier a la Cooperativa L’Olivera: “Vàrem copsar les dificultats, els esforços i les virtuts que envolten la gestió de la Cooperativa L’Olivera en la feina del dia a dia. També l’atenció als desvalguts i l’ajut de les persones implicades en llur creixement material i humà; contribuint així a una societat més justa i disposada a escoltar els qui per a molt, encara 40

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

malauradament fan nosa. La ruta no ha esta fàcil: des de la fundació, ara fa 47 anys, la tasca assistencial a la que la societat i l’estat dels anys 70 abocaven les persones amb limitacions físiques o mentals, fins arribar a l’impacte de reconeixement en el treball i en la tasca cooperativa, més enllà del regne del productivisme i dels guanys econòmics –i fins i tot, de l’anomenada “Responsabilitat social corporativa”-, la transformació de la consciència humana, tot i no ser majoritària, és significativa i, en aquesta mesura, esperançada. Com hom ha dit: “el bé social és, en la Cooperativa L’Olivera, tant important com el bon funcionalment econòmic”; a la qual cosa cal afegir que el seu procés de producció resulta un bé en si mateix per a tots els qui en formen part, a banda del càlcul de resultats”.

De manera que: -

Cap activitat pot ser desqualificada com a tal: sempre hi ha algú que escolta i espera el que fem. conseqüentment, tota valoració humana és, d’entre altres qualitats, forçosament ètica.

En la condició humana mana el principi de la no indiferència de tot allò que afecti l’humà, i en aquesta mesura, té valor universal ètic allò que faci referència a l’home.

Felicitem pel guardó a la Cooperativa l’Olivera de Vallbona de les Monges.

Moltes gràcies. Barcelona 20 de maig de 2021.

Carles d’Ahumada, gerent de la Cooperativa L’Olivera, com a representant de la mateixa i en presència de la directora de l’entitat, recull el guardó

ALTRES ACTIVITATS DINS DEL PERSONALISME A CASA NOSTRA -

Curs 2020-2021 del Grup de Filosofia Personalista (Societat Catalana de Filosofia – IEC).

Lectura i anàlisi del llibre: El hombre doliente, de Viktor Frankl. Les conferencies i xerrades per part del grup van ser en format (“on line”).

-

18 de desembre de 2021. Col·loquis de Vic. Per raó de la COVID-19, aquest acte que es fa a Vic de fa més de 25 anys en el mes d’octubre, es va realitzar al desembre i en format “on line”.

L’apertura va contar amb una ponència a càrrec d’Emilia Olivé: “El diàleg com a horitzó d’utopia”. A l’acte, hi contribuí el nostre company Albert Llorca amb la comunicació: “El diàleg: la configuració d’un nou món”.

-

2020. Exposició en la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB “Arcadi Olivers: In Memoriam (1945-2021)”, conduïda per l’economista Albert Recio, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB, en el que estava enquadrat l’Arcadi Oliveres.

41

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

“Presentar l’Arcadi Oliveres és potser innecessari, doncs ha estat un dels professors més populars de la nostra Universitat. Va estudiar Econòmiques a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1968. Durant uns anys va haver de fer-se càrrec d’una empresa familiar que va acabar tancant el 1978 (a la primera de les moltes crisis que ha experimentat el país). Després va poder dedicar-se a la tasca docent, que era la seva autèntica vocació. El 1980 va iniciar la seva docència a l‘Escola d’Empresarials de Sabadell (actualment integrada a la Facultat d’ Economia i Empresa) i posteriorment, ja integrat al Departament d’Economia Aplicada, la seva dedicació es va centrar a la Facultat de Polítiques i Sociologia.

La seva tasca docent és només una part de la seva vida activa. Una altra gran part ha estat dedicada a l’activisme social, començant pel Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona i sobretot fonamentada en el seu compromís amb el cristianisme progressista (Cristians pel Socialisme, Pax Christi, Justícia i Pau). Ha estat un dels actors principals de diversos moviments socials a Catalunya, especialment el pacifisme (presidint Justícia i Pau i la Universitat Catalana per la Pau), el de la solidaritat internacional (la lluita del 0’7), l’antiglobalització… Va ser també promotor del Procés Constituent, un intent d’aplegar forces d’esquerres entorn al debat independentista. Activitats que el van portar a donar una infinitat de xerrades, conferències i debats.

La seva producció intel·lectual ha estat associada a la seva activitat sociopolítica, amb molta influència en el temes als que hi va dedicar atenció: la indústria militar, el paper de les grans corporacions, la globalització, el desenvolupament... I també en les formes, on predominen els escrits curts, la divulgació, el material per conferències per sobre d’una producció acadèmica més convencional. Va mantenir en tot moment l’interès per conèixer el paper del agents concrets, de les connexions personals, de les xarxes de relacions que estableixen les elits per fer que les regulacions econòmiques siguin favorables als seus interessos: el que en podríem dir la cara oculta dels mercats. Al que ell confrontava amb la seva visió ètica del que hauria de ser una economia al servei de tothom. I aquesta passió en el coneixement del concret, de la denúncia dels abusos dels poders econòmics, era el que transmetia a classes i a xerrades, el que les feia tan atractives. Era, en certa mesura, una tasca socràtica, de promoure el pensament crític més enllà de las veritats oficials.

Avui que l’activitat econòmica torna a estar en crisi, les desigualtats socials són insuportables per milions de persones, la crisi ecològica és cada cop més evident i proliferen les incerteses, avui és més necessària que mai una activitat crítica, rigorosa, informada, coneixedora de la complexitat dels problemes, compromesa amb la societat. Aquest és el llegat més important del treball i l’activitat que va fer l’Arcadi Oliveres al llarg de tota la seva vida”. Albert Recio Andreu. Professor del Departament d'Economia Aplicada de la UAB.

PUBLICACIONS RECENTS DELS NOSTRES SOCIS Josep lluis Vazquez Borau: Etty HIllesum: una mística en el horror nazi. Ed. Digital Reasons. Madrid 2020.

Luis Roca Jusmet: Ejercicios espirituales para materialistas. Terra Ignota Ediciones. Barcelona 2017.

Joan Lluís Pérez Francesch: “El posthumanismo. Los derechos de los seres vivos. La naturaleza y la humanidad en el horizonte de 2050”. (UAB, 2019).

Joan Lluís Pérez Francesch : “Elementos para un nuevo paradigma político tras la crisis del Covid19. La ética del cuidado a debate”. Forum of Animal Law Studies. 11/abril (2020).

42

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

Albert Llorca Arimany: “La cura de les persones en l’Administració Pública”. Article per a la Escola d’Administració Pública de Catalunya, inserit al nº 62 de la Revista Catalana de Dret Públic (maig del 2021).

Albert Llorca Arimany: “El diàleg: la configuració d’un nou món”. Comunicació-publicació dels Col·loquis de Vic, XXVI (SCF), (desembre del 2020).

Albert Llorca Arimany: “El regnat de la COVID-19 i la davallada humana”. Article a la Revista Ars Brevis, nº 26: (juny del 2021).

Josep Lluís Vázquez Borau: Etty Hillesum. Una mística en el horror nazi Ed. Digital Reasons. Madrid 2020.

Per Albert Llorca Arimany Distribueixo les observacions sobre Etty Hillesum i J.L. Vázquez Borau en dos apartats que crec fonamentals: I. En primer lloc, faré una Síntesi d’algunes consideracions que l’autor fa en el llibre sobre dos eixos clau: les relacions humanes i la presència de Déu en la vida d’Etty Hillesum.

II. I en segon lloc: Una breu reflexió sobre tels consideracions de J. Ll. Vázquez en el llibre i sobre la protagonista de l’obra.

Pel que fa a la síntesi sobre aquesta obra: - Dedica un ampli apartat al tema de la relació amb l’altre - Respecte al tema de Déu: La presència de Déu en mi.

a) El tema de la relació amb l’altre Josep Lluís Vázquez Borau afirma que Etty Hillesum posa en relleu el risc de destrucció de la subjectivitat humana i del sentit de la culpabilitat: quan tenim el vici de treure’ns la culpa per la nostra actitud miserable (i no sembla que el nostre món ho hagi après, a jutjar pel canvi climàtic i l’adveniment i tractament inicial del “coronavirus”).

El tema de la fragilitat –o vulnerabilitat- surt contínuament en el “Diari”85. La pobresa humana fanàtica dels nazis es posa en relleu en l’episodi de la presentació d’Etty a una oficina de la Gestapo86; i no és bo, diu Etty Hillesum, “tornar” l’odi nazi mb l’odi dels jueus87 : El mal ve de dins de la persona, no de fora.

85

Hillesum, E. Diario. o.c.. 140-141.

Hillesum, E. Diario. 84-85pàgs.

87 o.c. pàgs. 8, 9 i 10, i pàgs, 176-177); i del llibre de Vázquez Borau (Etty Hillesum. Una mística en el horror nazi. Madrid, 2021. Ed. Digital Reaons. p. 15).

86

43

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

b) El tema de Déu: La presència de Déu en mi Etty Hillesum ressalta la interioritat per damunt de l’exterioritat; i J.L. Vázquez Borau ho considera en tres afirmacions del Diari de març de 194188: si hi ha una persona honesta no es pot odiar a una poble: no podem contestar l’odi amb l’odi; i si algú li dirigeix un mot odiós, es pregunta Etty Hillesum, com això ha estat possible89.

Saber portar el patiment és fonamental, cosa que Occident no ha après90. J.L. Vázquez Borau posa en relleu la veta mística d’Etty Hillesum. I afirma també en Josep Lluís Vázquez que Etty Hillesum no està inscrita en cap església, i sí immersa en la turbulència nazi: dues coses que explicarien, en part, la pràctica de l’avortament91 Fent referència a algunes anàlisis sobre l’actitud d’Etty Hillesum, inspirades algunes d’elles en Gonzàlez Faus92, afirmarem que Déu és el “meu descans”; i en aquest sentit, trobo que hi ha semblança amb Ramon Llull, degut a la sensibilitat mística d’Etty Hillesum. Remarcaré 4 punts en aquest aspecte: -

L’ésser humà és un ésser encarnat.

Es condueixen ambdós per la voluntat esforçada, en abordar conflictes humans i en l’experiència de la vulnerabilitat.

El món és còsmic; es dir, es bell, malgrat tot.

Déu es tractat com un Amic en un diàleg permanent i el consideren llur descans.

D’altra banda, hi percebo –i González Faus també ho veu així- a Etty HIllesum una certa semblança amb Spinoza: Déu és dins de nosaltres, tal com deia Spinoza en la seva definició de “natura naturans”; és a dir, Déu fa que les coses siguin, que és una manera de dir que l’home no té el centre en ell mateix, sinó fora d’ell. La diferència, potser és que Etty Hillesum ho viu i pateix en una situació tràgica i fins les darreres conseqüències.

La dependència de Déu és cada cop més forta a Etty Hillesun. Diu a Déu: “t’ajudaré a ajudar-me” (Diari: 142-143), i repeteix amb insistència el valor del pregar (Diari: 247-248). En aquest sentit, apel·lar a Déu contínuament, afirma Gonzalez Faus, no es supèrbia, sinó confiança. I em ve a la memòria aquella afirmació del mestre Eckart, segons la qual si Deu és expulsat de la vida dels homes, Ell no va més enllà de la porta.

Epíleg sobre el llibre de Josep Lluís Vázquez Borau -

Etty Hillesum mostra la riquesa de la seva interioritat (lectures sobre Rilke, S. Agustí, S. Francesc d’Assís).

- Etty es destapa vers l’Absolut Diví, segons afirma l’autor en el seu llibre93. I afegeix, ja a l’inici del llibre94, que “el Diario de Etty nos ha permitido conocer la riqueza de una experiencia interior que, frente a un sufrimiento extraño, supo alabar la vida y vivirla con plenitud de sentido”. Tinc la impressió que aquesta perspectiva i sentiment la mantingué l’autor al llarg del llibre.

Per acabar, diré que en procurar comprendre l’abast del llibre i de l’esperit d’Etty Hillesum, em comprenc una mica més jo mateix.

88

Vázquez Borau, J.L. o.c. pàg, 35-36.

I en les pàgines 57-58 (oc.) ressalta que Etty Hillesum necessita el silenci i agenollar-se davant de Déu.

90 Hillesum, E. Diario. o.c. ps. 114 i 145.

91 Hillesum, E. Diario. o.c. p.69; i Vázquez Borau, J.L. Etty Hillesum. Una mística en el horror nazi. o.c. o..c . ps. 52-53.

92 González Faus, J. I. Ety Hillesum: una vida que interpel·la. o.c.

93 Vázquez, Borau, J.L. o.c. ps. 45, 51-52 i 74 94 Vázquez Borau, J.L. o.c.. pàg. 8.

89

44

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

Luis Roca Jusmet: Ejercicios espirituales para materialistas Terra Ignota Ediciones. Barcelona 2017.

Per Albert Llorca Arimany En rebre l’atenció de l’amic Luis Roca en enviar-me l’exemplar del seu recent llibre, m’atreveixo a fer-ne un succint i parcial comentari . El meu comentari no és gaire acadèmic ni precís; però serveix per orientar-me; i hom tindrà un nou punt de vista per afegir.

Primer de tot: les diferències entre Hadot i Foucault (del qual en sé, sobre tot, de l’arqueologia del saber; però no del que esdevé després en el seu pensament ) radiquen, procurant seguir el discurs d’en Luis Roca al voltant de la concepció de la filosofia, en l’actitud de cadascun i de la trajectòria vital que seguiren ambdós autors.

Se’m fa difícil separar els filòsofs en general, i aquests en particular, entre “conversos” i “aclaridors” dels condicionants i/o criteris de coneixement considerats cabdals. En la majoria d’ells –no en tots, ben segur- es pot trobar una dosi de “cura de si”, que al meu parer és fonamental en tota activitat filosòfica; potser els més positivistes se situen al marge d’aquesta opinió... (avui tindríem els transhumanistes i/o els posthumanistes...; que ja diuen ells mateixos que estan lluny de tot humanisme, sigui el que sigui).

L’ampliació dels “exercicis espirituals” als àmbits materialistes és francament interessant; perquè, tal com diu el mateix autor, permet abordar el nihilisme; i crec que més que obrir les portes a una nou humanisme o humanisme no teòric, sembla pretendre introduir la universalitat en la singularitat de les persones i/o de les comunitats, cosa no gens fàcil. La referència al llibre de Kane Athony Appiah és certament suggeridora; perquè és un pensador actual que venint d’una tradició no occidental lliga molt amb alguns trets essencials del personalisme filosòfic en el que crec.

No n’estic segur que abans de construir un estat no es pugui parlar de ciutadà, com sembla suggerir l’autor... Bé, no sé si això és qüestió de matisos; perquè dóna la impressió que confiem molt –massaen el pacte social, que en el fons prové de la capacitat “pactista” –o relacional- de la persona de cadascú.

L’estat –o una institució que fos equiparable, que sembla absolutament necessària, té un paper instrumental imprescindible en tots els àmbits; però és la persona i la seva actitud oberta la que el fa possible... (recordem que ja Hannah Arendt parlava del “saber viure junts”). Per això entenc que el “federalisme” –sense precisar, ara- seria la via idònia per parlar de l’estat. És per a mi molt satisfactòria la referència, en diferents paràgrafs del llibre, a Kant i a la seva contribució a la noció d’emancipació, a la “cura de si”, al respecte (perfectament diferenciat, en el llibre, de l’autoestima), a la crítica teòrica i pràctica ...; i amb un to i clau diferents, a la serenor i racionalitat de Spinoza: quelcom com la dignitat i la justícia, aquesta darrera promoguda en la

45

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

instal·lació d’institucions justes, són qualitats que el personalisme recent de més nivell (Lévinas, Marcel, Ricoeur) mantingué. Haig d’afegir que la meva noció del “conatus cultural” –en evident l’emulació a Spinoza- orienta l’actitud per la qual tots estem en una cultura determinada –finita- i actuem –ens “comprometem”, com diu la sensibilitat personalista- en la Cultura, que dóna sentit a la primera. M’atreviria a afirmar que l’hermenèutica seria el vincle, feta narració (en la temporalitat i singularitat que viu cadascú) entre la subjectivitat humana –allò que em passa, doncs, sigui el que sigui- i la superació dels entrebancs als quals s’ha d’enfrontar tota persona humana.

Hom té la impressió –no sé si és del tot certa- que en Luis Roca aborda la dimensió de la filosofia – després d’haver fet la confrontació entre Hadot i Foucault- precisament en termes d’hermenèutica; i si és així, em fa particularment feliç, perquè crec que el pensament filosòfic –i el personalisme, encara que no se’l consideri tal en molts sectors- va per aquesta via. Sí mantinc, en tot cas, que l’actitud filosòfica personalista ajuda a la persona humana, concretant-se en l’educació humana i el civisme que la recolza.

Ja per acabar, resulta aclaridora la referència als “exercicis espirituals” entesos com a “tecnologies del jo” en termes foucaultians; i condueixen l’atenció i l’interès a la lectura a temes com l’examen de consciència “matutí” (que entenc en termes de fer referència a l’orientació en la vida), a la “certesa” -de la que el món d’avui de la COVID se sent mancat- i a viure el present (quelcom que l’autor no confon amb el que alguns avui entendrien com a “presentisme”).

En conjunt, Lluis Roca ens ofereix una il·lustrativa confrontació no gens fàcil de dos pensadors de finals del segle XX que habitualment no es relacionen. Sempre és estimulant poder “trobar” allò que hom agrada llegir en els llibres recents; i aquest és el cas.

Felicitats a l’autor pel llibre i molt agraït pel regal. He aprés molt.

ACTIVITATS FUTURES DEL IEMC L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA ha previstes un seguit d’activitats. En la pagina web de la institució anirem concretant la realització dels actes previstos i la seva modalitat: on-line o presencial, així com de les cancel·lacions o noves activitats, si es el cas.

-

17 de juny de 2021. 18 h. A la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL) se celebrà una Reunió de la Junta del IEMC sobre el futur curs 2021-2022 i sobre la celebració acadèmica i amical del 20 aniversari del IEMC. Proposta de planificació del curs 2021-2022, sota el tema general: “El risc de deshumanitzar-se”

Aules Mounier. Tema del curs 2021-22: “La dificultat de re-conèixer l’altre”.

-

29 de setembre de 2021. Ponència Inaugural a càrrec del Dr. Albert Recio. Estarà dedicada a recordar la figura i la memòria d’Arcadi Oliveres. Serà compartida amb el GFP, que aborda la tesi doctoral de Lluís Cuéllar; amb temes com la veritat, la responsabilitat, l’atentivitat i la

46

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

vivència en l’altre, els mals socio-educatius i la pressió sanitària-social-econòmica-cultural actual, entre d’altres.

-

21 d’octubre de 2021. Ponència a càrrec del Dr. Sergi Más: “Conseqüències, límits i febleses de la Il·lustració Europea”. Presentació del llibre de Josep Lluís Vázquez Borau: “Simone Weil y los crucificados de la tierra”.

-

16 de desembre de 2021. Dinar de Nadal.

-

20 de gener de 2022. Ponència a càrrec del Dr. Josep Lluís Vázquez: “Una mirada a un passat recent”. Presentació del llibre de Josep Lluís Vázquez: “Simone Weil” pel Dr. Albert Llorca.

Lectura del Reconeixement Mounier 2022 (X. Puigdollers).

-

24 de març de 2022. Ponència a càrrec del Dr. J.Mª Viedma i Salvador Jové: “L’èxit econòmic i els deutes humans: com ha d’ésser l’economia després del “coronavirus”.

-

28 d’abril de 2022. Ponència a càrrec de Mònica Sumoy: "Els fils que sostenen la vida.

Representacions de la cultura de la cura en el cinema".

-

19 de maig de 2022. Ponència a càrrec del Dr. Joan Lluís Pérez Francesch: “L’encontre amb l’altre i les virtuts polítiques”. Concessió del Reconeixement Mounier 2022 (X. Puigdollers).

XV Cicle de Persona i Comunitat. Tema del curs 2021-22: “La transversalitat dels des-encontres humans”. Tindrà una durada de tres sessions (dimarts de novembre de 2021).

-

2 de novembre de 2021. Taula Rodona entre els Drs. Sergi Mas i Albert Llorca: “El tracte a la Natura i l’ús de la Tecnologia: lliçons apreses després del coronavirus?”.

-

9 de novembre de 2021. Taula Rodona entre els Drs. R. Brotat i F. Guillèn de la UAB: “L’aplicació de la llei fou motiu de des-encontre humà en el període del coronavirus?”.

Presentació a càrrec del Dr. Joan Lluís Pérez Francesch.

-

16 de novembre de 2021. Taula Rodona entre els Drs. Tura Pedemonte i Josep Lluís Vazquez Borau: “La fe religiosa: motiu de des-encontre?”.

Seminari del IEMC a Cristianisme i Justícia. Tema del curs 2021-22: “La institucionalització de les necessitats de la persona en el segle XXI”. Tindrà una durada de quatre sessions (dijous de febrer de 2022).

-

3 de febrer de 2022. Presentació del seminari a càrrec del Dr. Albert Llorca: “La institucionalització i la persona a tres bandes: l’actitud davant la natura, la tecnologia i la religió”.

En les següents sessions participaran tres ponents en cadascuna d’elles, presidida per un quart ponent, i una taula rodona final.

47

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

-

10 de febrer de 2022: “La cultura tecnològica que configura en l’actualitat la natura”, presidida pel Dr. Albert Llorca.

-

17 de febrer de 2022: “La tirania tecnològica i l’exclusió social”, presidida pel Dr. Joan Lluís Pérez Francesc

-

24 de febrer de 2022: “Religió i institucionalització de la fe religiosa”, presidida pel Dr. Josep Lluís Vázquez Borau. I “L’altre, jo i la institució”, presidida pel Dr. Tura Pedemonte.

Celebració del 20º Aniversari de la fundació del Institut Emmanuel Mounier de Catalunya: INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC)

L’any actual, 2021, es compleixen 20 anys de la fundació de la institució que cal tenir present i celebrar, segons marqui la Junta Directiva el dia 17 de juny de 2021, prèvia consulta a l’Assemblea del IEMC. El propòsit és clar: celebrar un acte en el que es reflecteixin algunes de les aportacions de les persones de dins i de fora de la institució, amb la intenció de renovar-la en el que calgui.

L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) fou fundat l’any 2001 sota l’impuls d’un petit grup de personalistes catalans, estant al capdavant el Dr. Josep Lluís Vázquez Borau, filòsof cristià especialista en moviments religiosos. Actualment el IEMC col·labora amb el Moviment Personalista Internacional, mantenint vincles amb Cristianisme i Justícia, i també amb el Instituto Emmanuel Mounier, entre d’altres.

L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya és una institució sense ànim de lucre i està inscrit en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número 27918/B Actualment la Junta està composada per un president honorari i fundador de la institució (Josep Lluís Vázquez) , el president (Albert Llorca), el vicepresident (Joan Lluís Pérez Francesch, que fa les funcions de vocal de publicacions), la secretària (Esperanza Puigpey) i el tresorer (Nicolás Saiz).

Els objectius fonamentals de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya són els de lluitar per una societat més justa i fraterna, defensar la vida de la persona humana arreu ajudant-la al seu desenvolupament i caminar vers una societat comunitària, superant la cultura de la violència i dels enfrontaments; i tot això des d’una visió crítica de la societat, avui influïda per l’economicisme i consumisme que són sovint emparats per polítiques inhumanes dels poders dels estats. El punt de referència intel·lectual i vital que el IEMC adopta és heretat del pensament i el testimoni del mestre Emmanuel Mounier, pensador cristià francès nascut l’any 1905 a Grenoble i significat per la seva actitud crítica davant del capitalisme i dels totalitarismes feixisme –règim de Vichy instal·lat a França amb l’adveniment de la invasió alemanya de 1949- i del comunisme de signe soviètic; i amb la difusió del personalisme comunitari.

48

CALIDOSCOPI: ESTIU 2021

En l’actualitat, en ocasió de l’obra de Maurice Nédoncelle, valorada molt positivament per Emmanuel Mounier, L’IEMC comparteix que: - L’existència personal humana és una relació múltiple amb si mateix i amb els altres; perquè ésser és relacionar-se i entrar en una comunitat de vida compartida.

- La persona humana, essent un ésser comunal, ha de ser altruista envers l’altre, que li és imprescindible per viure la plenitud del seu jo: el “nosaltres” sempre és més que el jo.

- A la fi, en les persones amb sensibilitat religiosa cristiana, la presència del Déu cristià no és allò “fora de mi”, sinó que “rau en mi”.

Les activitats que porta actualment a terme el Institut Emmanuel Mounier de Catalunya es concreten en tres activitats bàsiques: -

Les Aules Mounier, a la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL); carrer Diputació, 231, Barcelona, i seu de la institució. Aquí es fan ponències, difusió de qüestions sensibles a la ciutadania i debats.

El Cicle de Conferències de Persona i Comunitat, de to acadèmic, compartit a la Sala Pere Casaldàliga sota l’aixopluc de la Llibreria Claret.

El Seminari Permanent de Personalisme, desenvolupat amb col·laboració i l’ajuda de Cristianisme i Justícia.

-

Així mateix, el IEMC publica des de la seva fundació la revista digital semestral Calidoscopi. Revista de pensament i valors personalistes, sota la direcció actual d’Albert Llorca Arimany, president de l’entitat, i en la que els membres de la institució col·laboren regularment.

-

A banda de les activitats habituals 95, l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya ha promogut la traducció al català d’obres centrals del pensament d’Emmanuel Mounier, com són: Manifest al servei del personalisme (2008) El personalisme (2010), de la Fundación Emmanuel Mounier Carlos Díaz: Emmanuel Mounier. Colección Sinergia. Instituto Emmanuel Mounier.

La data d’aquesta celebració del 20ª aniversari del IEMC s’anunciarà oportunament a la pàgina WEB del Institut Emmanuel Mounier de Catalunya.

95

En les diverses actuacions del IEMC al llarg d’aquest últims anys, s’han abordat temàtiques diverses (com Fraternitat i esperança en temps de crisis, Persona i paraula, la persona en l’Europa actual, entre d’altres); i han estat convidats com a conferenciants, persones il·lustres de notable validesa humana i intel·lectual, com Francesc Torralba, Antoni Comín o Carles Llinàs. Així mateix, han estat guardonats amb el Reconeixement Mounier persones de la talla de Josep Mª Coll Alemany, Arcadi Oliveres, Teresa Losada, Victoria Molins i J. González Faus. I institucions com l’empresa Calandra de Vic, la Fundació Pare Manel, la Fundació Arrels, la Fundación Vicente Ferrer, la Cooperativa l’Olivera de Vallbona de les Monges,...

49