La por en la política i en la infecció de la COVID-19

EDITORIAL

La por en la política i en la infecció de la COVID-19

La triplicitat temàtica –por, política i Covid-19 - i llurs relacions d’interdependència reflecteixen tres factors molt vinculats en el moment present: la por va lligada als límits del que som, la política capgira cada context social i històric sota criteris de poder… que a vegades fan por, i la Covid-19 es presenta com un desgraciat esdeveniment que ha irromput en la nostra vida.

Una manera ràpida i efectiva de contravenir la por és l’expressió “polítiques de la cura”, que “obliga” a tenir present l’altre com una qüestió preferent: perquè “també és problema meu”. I llavors, la dimensió política –la que se suposa que ha d’incidir en la vida pública accions per millorar la vida i la persona- adquireix un tarannà poc habitual i ocupat en el que li succeeixi a l’altre. Hom diria que és moneda de canvi habitual –que no vol dir que sigui adient, precisament- la conversió de tot fenomen social en presura política, en arma llancívola i amenaçant. És la “política de la por”, que lluny del que creuen els qui la practiquen o difonen, no condueix a donar sortida als conflictes; perquè mantenir-se en la errònia idea totalitzant –millor dit “prejudici”- de confabulació practicada per no se sap quins poders ocults1 – ja siguin presents en la realitat social, al govern, en els grups parlamentaris en el cas de règims formalment democràtics, o ... amagat en indrets tèrbols, només serveix per mantenir la confrontació fins no se sap quan i canalitzar-la fins no se sap on.

Els exemples són abundosos en l’esfera política del nostre món. A Europa, la insistència en les dificultats no petites de la UE en determinats temes, com són el drama migratori de la Mediterrània, els paradisos fiscals dins de la UE, la descoordinació legal d’alguns estats, l’arbitrarietat de determinats governs i judicatures,... justificarien que això de “ser europeu” serveix de poca cosa. A casa nostra, les relacions complicades Catalunya-Espanya (enrarides per unes actuacions policials d’extrema violència i un procés més venjatiu que just), la repetidament anunciada inestabilitat del govern espanyol (amb Covid-19 i sense Covid-19), la turpitud entestada del govern català d’oferir un camí ràpid vers la independència respecte a l’estat espanyol, al marge d’encarar altres necessitats més urgents, ens commina. I si mirem cap a Nord Amèrica, la tossudesa absurda de l’expresident Donald Trump en no admetre la pèrdua de les eleccions, “alimentant” confabulacions que els grups ultradretans usaren per desacreditar tels eleccions, van discórrer pel mateix camí2 . I a l’Àsia, el gegant xinés, com a Rússia, no dubta en represaliar tota insurgència per motius de “seguretat”. Resta així reforçada la versió d’evocació conspiradora i actitud dura de l’actuació política. Si féssim un “resset” del passat, les “esgarrifoses” armes de destrucció massiva que George Bush i els seus col·laboradors asseguraven que existien a Iraq el 2004, o la imputació del govern dretà espanyol, sota el pes d’unes eleccions imminents, a ETA de l’atemptat dels trens a Madrid en el mateix 2004 indiquen que això de la conspiració resulta profitós al poder d’aquells que s’estimen perpetuar-lo.

Totes aquestes “apories” entre la varietat dels fets socials i la perspectiva del poder polític obeeixen a un patró: sempre hi ha d’haver un culpable per treure profit dels successos. Profit que neix, en tots els casos –amb les peculiaritats de cada lloc-, quan s’incorpora la “por” a la praxi pública. I és que les “teories conspiradores” tenen la utilitat d’amagar els deutes acumulats per l’estratègia erràtica i

1 Sobre aquest assumpte preocupant i vidriós, tant vell com la “humanitat”, n’ha parlat recentment el historiador i filòsof Yuval Noah Harari, en el seu article “De què tracta la política vertadera”, del New York Times, traduït el 7 de desembre de 2020 a La Vanguardia. 2 El mateix Yuval Noah Harari en un altre article recent del 14-3-2021 (“Lecciones de un año de Covid”) posa en relleu els disbarats d’alguns polítics en el moment actual, contraposats als avenços i superior col·laboració dels científics.

deficient; pensament que Yuval Noah comparteix, i aplicarà a la comprensió dels fenòmens de la pandèmia3 .

En la crisis pandèmica, la gestió no ha sigut fàcil, i no ha estat excessivament encertada de vegades. Però determinades acusacions “conspiratives” han creat una trama acusativa amb més interès desestabilitzador que no pas crític-constructiu. La reducció política o simplificació de la complexitat col·lectiva – exemples insistents els tenim en expressions comunes com “tots els polítics són iguals”, “tots desitgen el mateix”,...-exposen actituds simples a qüestions complexes, i atorguen la tranquil·litat d’un coneixement d’agosarada “saviesa”, d’entendre-ho tot, reculant en una reflexió que no escau i que beneficia l’adveniment de totalitarismes redemptors. Yuval Noah clou que la política –amb crisi pandèmica o no- requereix identificar les posicions de cadascú i apuntar-se o no als grups polítics en competència: la polític és això4, diu ell; no pas desqualificar d’antuvi els adversaris, siguin més o menys propers a les nostres conviccions polítiques.

És evident que en el nostre context de confrontació Catalunya-Espanya, la disjuntiva que patim de fa anys no és fàcil de solucionar i aguditza les teories conspiratòries. La diversitat de la realitat social i de postures enfront de la “unitat” política de l’estat es palpable, i fins i tot, un partit dit “constitucionalista”, s’endinsa en un mal dissimulat feixisme, del que fa apologia. Apologia que no sembla molestar a altres partís polítics del seu entorn.

En una breu declaració institucional del 6 de desembre de 2020, l’actual presidenta del Congreso de los Diputados espanyol, Meritxell Batet, feia afirmacions que desqualifiquen aquesta actitud conspiradora de determinats polítics i partits. I així, afirmava que “Ja fa molt de temps que sabem de les conseqüències nefastes de considerar l’adversari polític un enemic, negar-li legitimitat, assumint un enfrontament constant i incondicional”. Paraules prou aclaridores que remeten a les teories de Carl Smith.

Aquest problema d’entesa política –la “cultura de l’encontre” de què parlava el Papa Francesc5 sobre la base del nivell de sensibilització del que demanda el carrer a qui té poder- és ratificat en l’època de la COVID-19 i del post-COVID-19. En el nostre entorn, ja fa anys que Carlos Comín, un dels puntals del personalisme comunitari, afirmava que la política calia entendre-la com la “caritat” del segle XX: “Yo creo que la experiencia de militancia en la organizaciones políticas tiene para el creyente una gran dimensión de fe” 6 .

Convé recordar també que, recentment, Arcadi Oliveres, abans de la seva mort, parlava en la “crisi” de la pandèmia de la necessitat de perdre la por instal·lada dins de la ciutadania i que fa que es controli a sí mateixa; de manera que les nostres decisions, sense ser directament “polítiques”, passen per la política del control

Tornant al tema de la conspiració, afirmava Yuval Noah amb cert to sarcàstic que si tot és una conspiració, llavors el cas de la pandèmia de la Covid-19 “no té res a veure amb els ecosistemes, els ratpenats i els virus. Sense dubte, tot forma part de la conspiració”7 .

3 Yuval, Noah Harari. La Vanguardia, 14-3- 2021. 4 Ibid. 5 El Papa feia una crida a la superació de la “cultura de los muros” en el capítol 1 de la seva darrera Encíclica “Fratelli tuti”, en la que la política (“La mejor política” -cap. 5º de la citada Encíclica- la que està al servei del bé comú, diu) actua com a caritat. 6 Comín, C. (vol. 5º) de les Obres Completes. Barcelona: 1989. Fundación Carlos Comín. p. 1123). 7 Yuval, Noah Harari. Art. cit.

La COVID-19 ha estat i encara és una pandèmia mortífera arreu i és aliena, òbviament, al respecte que ha de proclamar la realitat dels Drets humans, des del moment que s’ha “destapat” com a fenomen que ha fet de les seves. Les diverses organitzacions de viròlegs, ecòlegs i humanistes internacionals han proclamat insistentment el risc de futurs augments de malalties infecciones, amb les repercussions òbvies sobre la salut i la marxa de l’economia en totes les societats. I proclamen, avui sí i demà també, que la humanitat ha de canviar, modificant les seves relacions amb la natura; i en absolut fomentar l’emergència i difusió de milers de virus allotjats en els animals i en les aus. En aquest enfocament nou respecte al que habitualment priva, l’atenció al canvi climàtic i a la pèrdua de la diversitat en el nostre planeta en els darrers cinquanta anys és palesa8. La comptabilització d’aquests fets ens col·loca privilegiadament a adonar-nos del que significa una pandèmia9 .

Es una evidència que el creixement del comerç i el consum de fauna salvatge, juntament amb la transformació de zones tropicals en granges com les existents en les zones temperades –aquí les classes socials privilegiades a països poderosos com EE.UU o la Xina, o bé per redreçar la seva economia, com és el cas de Brasil- no ajuda a millorar el panorama.

Es pot fer quelcom per superar aquesta etapa? Segons diuen alguns dels informes citats sí; és pot minorar significativament: tot depèn de les activitats humanes que destrueixen les àrees naturals, explotant desmesuradament la natura, “uniformitzant” la biodiversitat segons convé...; però el que compte és no haver de respondre solament al desastre natural amb vacunes -que són, òbviament, imprescindibles-; però que fan oblidar el que ha provocat la situació de desgavell epidemiològic: l’actitud humana o “cultura” absurdament depredadora i que no sembla qüestionar-se; a banda del cost brutal que té girar la corba de la pandèmia, només factible per a societats benestants10 .

Abundant en el canvi d’actitud humana, els citats informes als quals s’afegeix l’ONU (la OMS, la FAO, el Conveni de diversitat, entre d’altres), parlen d’establir objectius mundials compartits, de institucionalitzar polítiques de salut per a tothom (On Health) i compartir programes de prevenció de malalties infecciones, vigilant el comerç, la producció i el consum de bens naturals com els animals silvestres11. Caldrà estar atent, doncs, al que representa el món actual.

8 Això ho diuen informes de l’Agència Europea del Medi Ambient, o la Plataforma Intergovernamental de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES), i la Health Alliance. 9 A mode d’exemple, hi ha informes demolidors científics que aborden aquest tema (veure la recensió de Antonio Cerrillo del 2-2-2021 a La Vanguardia: “El cambio climático, señalado como factor desencadenante de la pandemia”). 10Segons informes dels experts, el cost de reduir riscos “abans” que es produïssin les infeccions massives és aproximadament unes 100 vegades menys que el cost de les vacunes, que a nivell mundial es calcula, per dades aproximatives, en més de 8 bilions de dòlars. Són xifres difícils d’imaginar-se. 11En el context del risc de la guerra nuclear i del canvi climàtic, es preguntava recentment Toby Ord, de L’Institut del Futur de la Humanitat de la Universitat d’Oxford, si en el segle XXI hi haurà riscos més grossos que els provenen de la mà de la biotecnologia i de la intel·ligència artificial: “Ens adonarem a temps d’aquests riscos i dotarem les mesures necessàries per controlar-los, o seguirem centrant-nos en altres temes fins que els riscos ens atrapin? Aquesta serà la pregunta fonamental de la nostra època i tal vegada de tota la història de la humanitat” (“El món que ve. Deu tendències en el 2021”. The Economist. Newpaper Limited, 2020 (www.economist.com).