CALIDOSCOPI: ESTIU 2021
EDITORIAL La por en la política i en la infecció de la COVID-19 La triplicitat temàtica –por, política i Covid-19 - i llurs relacions d’interdependència reflecteixen tres factors molt vinculats en el moment present: la por va lligada als límits del que som, la política capgira cada context social i històric sota criteris de poder… que a vegades fan por, i la Covid-19 es presenta com un desgraciat esdeveniment que ha irromput en la nostra vida. Una manera ràpida i efectiva de contravenir la por és l’expressió “polítiques de la cura”, que “obliga” a tenir present l’altre com una qüestió preferent: perquè “també és problema meu”. I llavors, la dimensió política –la que se suposa que ha d’incidir en la vida pública accions per millorar la vida i la persona- adquireix un tarannà poc habitual i ocupat en el que li succeeixi a l’altre. Hom diria que és moneda de canvi habitual –que no vol dir que sigui adient, precisament- la conversió de tot fenomen social en presura política, en arma llancívola i amenaçant. És la “política de la por”, que lluny del que creuen els qui la practiquen o difonen, no condueix a donar sortida als conflictes; perquè mantenir-se en la errònia idea totalitzant –millor dit “prejudici”- de confabulació practicada per no se sap quins poders ocults1 – ja siguin presents en la realitat social, al govern, en els grups parlamentaris en el cas de règims formalment democràtics, o ... amagat en indrets tèrbols, només serveix per mantenir la confrontació fins no se sap quan i canalitzar-la fins no se sap on. Els exemples són abundosos en l’esfera política del nostre món. A Europa, la insistència en les dificultats no petites de la UE en determinats temes, com són el drama migratori de la Mediterrània, els paradisos fiscals dins de la UE, la descoordinació legal d’alguns estats, l’arbitrarietat de determinats governs i judicatures,... justificarien que això de “ser europeu” serveix de poca cosa. A casa nostra, les relacions complicades Catalunya-Espanya (enrarides per unes actuacions policials d’extrema violència i un procés més venjatiu que just), la repetidament anunciada inestabilitat del govern espanyol (amb Covid-19 i sense Covid-19), la turpitud entestada del govern català d’oferir un camí ràpid vers la independència respecte a l’estat espanyol, al marge d’encarar altres necessitats més urgents, ens commina. I si mirem cap a Nord Amèrica, la tossudesa absurda de l’expresident Donald Trump en no admetre la pèrdua de les eleccions, “alimentant” confabulacions que els grups ultradretans usaren per desacreditar tels eleccions, van discórrer pel mateix camí2. I a l’Àsia, el gegant xinés, com a Rússia, no dubta en represaliar tota insurgència per motius de “seguretat”. Resta així reforçada la versió d’evocació conspiradora i actitud dura de l’actuació política. Si féssim un “resset” del passat, les “esgarrifoses” armes de destrucció massiva que George Bush i els seus col·laboradors asseguraven que existien a Iraq el 2004, o la imputació del govern dretà espanyol, sota el pes d’unes eleccions imminents, a ETA de l’atemptat dels trens a Madrid en el mateix 2004 indiquen que això de la conspiració resulta profitós al poder d’aquells que s’estimen perpetuar-lo. Totes aquestes “apories” entre la varietat dels fets socials i la perspectiva del poder polític obeeixen a un patró: sempre hi ha d’haver un culpable per treure profit dels successos. Profit que neix, en tots els casos –amb les peculiaritats de cada lloc-, quan s’incorpora la “por” a la praxi pública. I és que les “teories conspiradores” tenen la utilitat d’amagar els deutes acumulats per l’estratègia erràtica i 1
Sobre aquest assumpte preocupant i vidriós, tant vell com la “humanitat”, n’ha parlat recentment el historiador i filòsof Yuval Noah Harari, en el seu article “De què tracta la política vertadera”, del New York Times, traduït el 7 de desembre de 2020 a La Vanguardia. 2 El mateix Yuval Noah Harari en un altre article recent del 14-3-2021 (“Lecciones de un año de Covid”) posa en relleu els disbarats d’alguns polítics en el moment actual, contraposats als avenços i superior col·laboració dels científics. 3
