La Masia Sostenible by Consorci CAT CENTRAL LAIA

El Projecte Masovera Masovera és un projecte de cooperació de diferents Grups d’Acció Local espanyols que té per objectiu comú conèixer la situació actual de les persones que viuen en habitatges rurals aïllats i millorar-ne les condicions de vida.

Edita: Consorci per al Desenvolupament de la Catalunya Central; Projecte Masovera. Responsable tècnica: Laia Espasa Finança: Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino Redacció: mOntanyanes. Estratègies creatives per a la dinamització local. SLL. Equip tècnic: Eva Tarragona, Anna Palau i Cèlia Clotes Revisió tècnica: Pere Badia Maymus (energies renovables); Bartomeu Casals Piñol (energia geotèrmica); Pere Navarro i Maroto (energia de la biomassa); Josep Bunyesc (arquitectura sostenible); Ariadna Pastó (gestió i tractament d’aigües) Correcció lingüística: Servei Comarcal de Català del Pallars Sobirà. Consorci per a la Normalització Lingüística Disseny: Pere Bàscones (espainomada.com) Impressió: Gràfiques Muval 1000 exemplars Dipòsit Legal: L-697-2011

Els textos de La masia sostenible. Guia pràctica per a la rehabilitació i la construcció sostenible del Consorci per al Desenvolupament de la Catalunya Central (Projecte Masovera) estan subjectes a una llicència de ReconeixementNo Comercial-Sense Obra Derivada 3.0 No adaptada de Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0 © de les fotografies i imatges: respectius autors.

Aquesta guia forma part de les accions individuals que s’impulsen des del Consorci per al Desenvolupament de la Catalunya Central amb l’objectiu de trobar solucions que promoguin la sostenibilitat en les nostres masies i habitatges. Aquí podreu trobar propostes per optimitzar l’ús de recursos com l’energia i l’aigua, millorar la qualitat de vida i reduir els impactes ambientals i les despeses associades a viure en un habitatge aïllat.

LA MASIA SOSTENIBLE Guia pràctica per a la rehabilitació i la construcció sostenible Com millorar l’habitabilitat, reduir l’impacte ambiental i les despeses econòmiques en habitatges aïllats

Índex Energia ............................................................................................................................................... 7 Aïllament tèrmic.................................................................................................................................................. 8 Obertures, proteccions solars i altres mesures passives d’estalvi energètic......................................................................................................................................... 12 Altres sistemes d’estalvi energètic................................................................................16 Energia solar fotovoltaica............................................................................................................. 24 Energia solar tèrmica.............................................................................................................................28 Energia minieòlica...................................................................................................................................... 32 Energia de la biomassa..................................................................................................................... 34 Energia geotèrmica................................................................................................................................... 38

Aigua.................................................................................................................................................. 43 Sistemes d’estalvi d’aigua........................................................................................................... 44 Recollida d’aigües pluvials......................................................................................................... 50 Aprofitament d’aigües grises................................................................................................ 54 Depuració d’aigües residuals................................................................................................56

Residus.............................................................................................................................................61 Residus domèstics....................................................................................................................................62

Habitabilitat, salut i medi ambient......................................................... 67 Materials de construcció sostenibles.................................................................... 68 Edificis més saludables.................................................................................................................... 72 Més informació................................................................................................................................................ 76

Introducció Les masies han estat històricament un símbol d’autosuficiència i sostenibilitat al medi rural. En el context actual, però, i amb l’arribada dels serveis bàsics a pràcticament la totalitat de les poblacions catalanes, les masies i l’hàbitat dispers han quedat en desavantatge. Algunes continuen èssent autosuficients pel que fa a una part de l’alimentació, de l’abastiment d’aigua o de l’energia per calefactar. Molts municipis han aconseguit fer arribar la xarxa elèctrica, l’aigua potable, i fins i tot sistemes de sanejament a una part important de les masies, però la llunyania i la dispersió d’aquestes augmenten la dificultat i el cost d’uns serveis que, per la majoria de gent que viu en pobles o nuclis més grans, són un dret normalitzat. Aquesta guia vol ser una primera aproximació a algunes de les solucions que es podrien adoptar en qualsevol masia, habitatge aïllat i, en general, en qualsevol habitatge, per ser més sostenibles i reduir la dependència al subministrament extern d’energia i aigua potable, als servies de tractament d’aigües residuals i a la gestió de residus domèstics. Totes aquestes possibilitats són tractades en quatre apartats: l’energia; l’aigua; els residus; i l’habitabilitat, la salut i el medi ambient. Algunes són mesures fàcils que poden adoptar-se sense un gran esforç; altres requereixen dur a terme una rehabilitació o reforma important. Totes elles, però, impliquen reduir l’impacte sobre el medi ambient, la despesa associada al consum d’energia o aigua i augmentar la qualitat de vida, sobretot en aquells habitatges on encara no arriben aquests serveis bàsics.

Energia

Antigament, tota la despesa energètica d’una llar es limitava a cobrir les necessitats de la cuina i la climatització. Les possibilitats d’aconseguir energia eren molt limitades, i per això els recursos s’optimitzaven al màxim i la majoria d’habitatges es construïen de tal forma que pogués optimitzarse la calor i la llum del sol. Els avenços posteriors van provocar que molts dels coneixements tradicionals aplicats a l’arquitectura i la construcció es suplissin utilitzant noves fonts energètiques i alhora que augmentés el consum no només associat a la climatització, si no a la il·luminació, a l’ús d’electrodomèstics, del vehicle, de maquinària agrícola, etc. A dia d’avui, l’augment de la demanda energètica no cessa. L’ús predominant d’energies no renovables ens atansa cada cop

més a l’esgotament dels recursos fòssils, agreugen el canvi climàtic i la contaminació del medi. Per això, és prioritari buscar primer fórmules per estalviar energia, per després trobar alternatives energètiques renovables i més sostenibles. Com per exemple, reduint al màxim les pèrdues associades a la climatització (aïllar bé l’edifici i aprofitar al màxim les condicions exteriors) i fent un esforç per consumir de forma responsable (fer un bon ús del electrodomèstics i minimitzar el consum en il·luminació). En el cas de les masies on no arriba la xarxa elèctrica, suposen una alternativa viable per gaudir d’autosuficiència energètica; per viure amb comoditat i de forma més sostenible.

Aïllament tèrmic La mesura més efectiva per estalviar energia és necessitar-ne poca. Una casa ben aïllada, amb poques pèrdues energètiques, necessitarà menys aportació externa per mantenir la temperatura interior. Si, a més, està ben orientada i s’optimitza l’energia que arriba del sol, el consum per climatitzar-la disminueix considerablement.

Per què aïllar correctament un edifici? ff El consum energètic per escalfar una casa mal aïllada pot representar més del 50% del total de la despesa domèstica. En una casa ben aïllada aquesta despesa pot reduir-se fins a un 30-35% o més. ff Abans de valorar la instal·lació de qualsevol sistema d’energies renovables per climatitzar una casa, és prioritari aïllar-la adequadament. Per molt eficient que sigui qualsevol tipus de font energètica, aquesta no podrà ser efectiva si l’edifici té excessives pèrdues de calor. ff En un edifici ben aïllat n’hi haurà prou amb una mínima aportació energètica per escalfar-lo o refredar-lo. La calefacció haurà de funcionar menys dies, durant menys hores, i a menor intensitat.

Disposició de l’aïllament (en groc) en una coberta i exemple d’aplicació de llana (Foto J. Bunyesc).

Com aïllar un edifici? La quantitat de calor que es necessita per mantenir un habitatge a una temperatura de confort depèn en gran part de que aquest compti amb un bon aïllament tèrmic. L’aïllament tèrmic s’aconsegueix evitant al màxim el flux de calor entre dos espais on la temperatura és diferent. Per aconseguir-ho, s’utilitzen materials amb molta resistivitat tèrmica. L’aire és un molt bon aïllant, però té el problema que pot moure’s lliurement i, en moure’s, facilita la transferència de calor. Per aquest motiu, molts aïllants tèrmics que s’utilitzen en construcció tenen la propietat de poder retenir una gran quantitat d’aire al seu interior. Aquest seria el cas del materials sintètics com els plàstics escumats o la fibra de vidre, i de materials naturals com el suro, la llana natural, algunes fibres vegetals, etc. La major pèrdua o guany de calor d’un edifici es dóna per la coberta o teula· da, ja que es produeixen fàcilment pèrdues de calor, i més, en edificis antics. Per això, i a pesar de que rehabilitar una coberta és una obra costosa, és important valorar-ho perquè ens permetrà estalviar molt en calefacció. Les façanes i murs també han d’estar ben aïllats. Els edificis antics solen estar construïts amb parets

de pedra que poden tenir més d’un metre de gruix. Aquestes parets tenen molta inèrcia tèrmica, però per contra, no són bones aïllants. Pocs centímetres de qualsevol material aïllant com el suro, la llana o la fibra de vidre, aïllen molt més que una paret de pedra d’un metre. Un mur amb molta inèrcia tèrmica el que fa és assegurar que l’edifici no es refredi o s’escalfi ràpidament perquè té capacitat d’emmagatzemar el calor. La inèrcia tèrmica, per tant, es complementa amb l’aïllament i ajuda a estalviar energia si l’edifici s’escalfa de forma contínua. Si l’edifici, en canvi, només s’escalfa esporàdicament, la gran inèrcia tèrmica de les parets provoca que es trigui molt a arribar a la temperatura de confort. A més de les façanes i la coberta, les pèrdues de calor poden donar-se per molts altres punts que també cal mantenir aïllats: finestres, portes i els seus bastiments, caixes de persiana, xemeneies, etc. Tots aquests elements poden provocar ponts tèrmics, que són els punts específics on l’aïllament és clarament inferior a la resta del conjunt. Per les finestres, per exemple, es calcula que pot perdre’s fins a un 30% de calor d’un edifici. Per reduir aquestes pèrdues és important que siguin de doble vidre, o finestres dobles. També és important el tipus de fusteria amb que estan fetes. L’alumini o els metalls tenen una elevada conductivitat tèrmica. Això vol dir que deixen passar el fred i la calor amb molta facilitat. Per evitar-ho, una possibilitat és col·locar una fusteria amb ruptura de pont tèrmic; és a dir, que té algun tipus d’aïllament entre el marc interior i exterior que evita les pèrdues de calor.

Els corrents d’aire poden ser una bona estratègia per millorar el sobreescalfament de cobertes i façanes a l’estiu. Per això és eficient comptar amb cambres d’aire ventilades i amb un bon tiratge tèrmic. Tot i això, a l’hivern cal controlar-les, ja que poden suposar el 30-40% de les pèrdues totals de calor de l’edifici. Les condensacions es donen sovint en indrets on hi ha ponts tèrmics, en situacions d’elevada humitat i fred a l’exterior. Això passa perquè l’aire calent de l’interior té més capacitat d’acumular vapor d’aigua, que no pas l’aire fred de l’exterior. En un punt on hi ha un pont tèrmic, l’aire disminueix de temperatura, fins que arriba un moment que no té més capacitat per acumular vapor d’aigua, i aquest es converteix en aigua líquida. En aquests punts es pot acumular gran quantitat d’aigua que acaba provocant problemes d’humitats.

Criteris per triar un material aïllant: Actualment, hi ha nombrosos materials al mercat amb bones qualitats aïllants. Les característiques que més poden orientar per saber si un material és o no bon aïllant són: La conductivitat tèrmica Mesura la facilitat amb que la calor travessa un material determinat; la resistència tèrmica. Com menor és la conductivitat tèrmica, més aïllant és un material. Es considera com a material aïllant aquell que té

una conductivitat tèrmica inferior a 0,060 W/mk. Els materials que hi ha al mercat solen tenir uns índex de conductivitat tèrmica entre 0,030W/ mk i 0,045W/mk. Aquest són els índex de materials aïllants plàstics (poliestirè, poliuretà), llanes minerals (de roca, de vidre), o materials naturals com el suro, les fibres de fusta, o la llana natural. La resistència tèrmica Mesura la dificultat que ofereix un producte d’un gruix donat en deixar passar la calor. Per tant, en aquest cas, s’incorpora la variable del gruix de material que es necessita per oferir un aïllament determinat. La reacció al foc Els materials que es produeixen en fàbriques tenen una normativa molt clara que determina sobre quins paràmetres s’ha d’informar al consumidor. A part de la conductivitat tèrmica i la resistència tèrmica, també han de facilitar informació sobre la reacció al foc. Per determinar aquest últim paràmetre, hi ha una sèrie d’estàndards com les euroclasses que determinen si el material reacciona millor (A), com les llanes minerals que són incombustibles o pitjor (F) com les escumes plàstiques. Criteris de sostenibilitat A l’hora de decidir-nos per un o altre material, els paràmetres anteriors seran poc determinants, perquè les diferències entre uns i altres no són molt significatives. Ens haurem de decantar per altres característiques que tenen més a

veure amb l’ús específic que se’n vulgui fer. Com per exemple:

Altres criteris

• L’impacte ambiental del material. Aquest el mesura l’anàlisi del cicle de vida (veure apartat Materials de construcció sostenible) que permet quantificar els recursos materials i energètics necessaris per l’extracció, el transport, la producció, la distribució, l’ús i la fi de vida d’aquest material.

És molt important utilitzar materials que permetin la transpiració i que no impermeabilitzin. Cal escollir materials higroscòpics, amb capacitat per absorbir o cedir humitat, en funció de quina sigui la humitat de l’ambient.

“Alguns dels materials aïllants que compleixen millor amb aquest crite· ris, són productes naturals com el suro, les fibres de fusta, les fibres vegetals i la llana d’ovella. Cal triar el de procedència més prope· ra”

Per exemple, pel que fa a la producció dels materials és important utilitzar preferentment: - Aquells que procedeixen de recursos renovables. - Que siguin fàcils de reciclar o que procedeixen del reciclatge. - Que es generin amb una baixa despesa energètica. - Obtinguts a partir de matèries primeres abundants.

Exemples d’aïllants naturals

- De baix impacte i no tòxiques. - Que es produeixin a prop del lloc on han d’utilitzar-se, per recolzar així l’economia local i evitar despeses excessives en el transport.

Llana d’ovella

Cotó

fusta

Suro

• L’impacte sobre la salut. • Els possibles beneficis per a l’economia local. Llana d’ovella

Cotó

Llana de vidre

Llana de roca

Poliestirè extruït

Poliestirè projectat

Densitat (kg/m3)

25-30

15-150

20-200

24-45

25-45

Conductivitat tèrmica (W/mk)

0,040-0,045

0,034-0,05

0,035-0,045

0,030-0,040

Reacció al foc (Euroclasse)

A1, A2

Emissions CO2 (KgCO2/Kg)

0,71-1,55

0,46-0,70

1,60

1,41

17,27

Toxicitat (PAFm2yr*)

0,071-0,085

0,0680,075

0,49

0,42

0,33

*PAFm2yr = Possibles danys als ecosistemes a causa de l’emissió de substàncies tòxiques a l’aigua, al sol i a l’aire mesurat en potencial de fracció afectat per metre quadrat i any per a cada quilogram d’emissió.

Obertures, proteccions solars i altres mesures passives d’estalvi energètic Factors arquitectònics com la forma d’un edifici, la situació i la mida de les finestres, la presència de tendals o altres proteccions solars o la ventilació poden influir considerablement en la capacitat d’un edifici per captar, conservar, emmagatzemar, alliberar o protegir-se de la calor exterior. En un edifici antic és difícil modificar alguns dels factors arquitectònics als que es pot optar en una obra nova. Tot i així, cal tenir-los en compte alhora de fer petites reformes o incorporar solucions de baix cost, ja que poden ajudar-nos a estalviar energia.

Per què tenir en compte els sistemes passius d’estalvi energètic? ff En edificis ja construïts, algunes mesures d’estalvi passives són fàcils d’aplicar i necessàries si es vol reduir el consum energètic. Comptar amb tancaments ben aïllats i amb sistemes de protecció solar adequats permet reduir molt la despesa energètica. ff En masies i habitatges ja construïts, alguns d’aquests sistemes (forma, volum, emplaçament de l’edifici, etc.) són difícils de modificar, però en obra nova són imprescindibles per optimitzar l’ús de l’energia i ens faciliten que puguem reduir al màxim el seu consum sense majors esforços. ff En un edifici ben aïllat i que compti amb bones característiques en quan a l’estalvi passiu d’energia n’hi haurà prou amb una mínima aportació energètica per escalfar-lo o refredar-lo. La calefacció haurà de funcionar menys dies, durant menys hores, i a menor intensitat.

Quines mesures d’estalvi passives podem aplicar? Moltes solucions constructives que poden aplicar-se avui per aprofitar les condicions avantatjoses exteriors i protegir-se de les que no ho són, es basen en coneixements de l’arquitectura tradicional, que ha sabut trobar estratègies per optimitzar recursos escassos com l’energia. Aquestes solucions, que es complementen avui amb noves possibilitats constructives i de disseny, canvien en funció de les condicions climàtiques de cada entorn i de la ubicació específica de cada edifici. En el nostre clima mediterrani i de forma genèrica, l’estratègia consisteix: • A l’hivern, en afavorir els guanys energètics procedents de la radiació solar a través d’obertures ben orientades, i limitar les pèrdues amb parets gruixudes amb gran inèrcia tèrmica i amb un bon aïllament.

• A la mida, ubicació i forma de les obertures. • A les proteccions solars. • A la forma de l’edifici. • A la seva orientació. • A la incorporació de possibles sistemes de ventilació natural o forçada. “Els fonaments de l’arquitec· tura tradicional, amb l’adop· ció de tècniques i instal· lacions modernes, són les que guien els estàndards de les cases passives. Es tracta d’habitatges que compleixen criteris de molt baix consum energètic que s’aconsegueix combinant estratègies de disseny passiu, amb noves tecnologies i nous materials. Són cases energèticament molt eficients, amb un mà· xim de demanda per escal· far o refrigerar de 15kWh/ m2 any i de 120kWh/m2 i any de demanda total, in· cloent-hi electrodomèstics”

• A l’estiu, en canvi, hem de limitar els guanys a través de proteccions solars i facilitar les pèrdues a partir de la ventilació per reduir les necessitats energètiques de forma molt considerable. L’aïllament i la inèrcia tèrmica s’han tractat al capítol Aïllament tèrmic, però hi ha altres mesures i característiques arquitectòniques que s’han de tenir en compte si es construeix un edifici, i en alguns casos, si es vol fer una reforma. Aquestes fan referència:

Aïllament de finestres amb doble vidre

Consells a tenir en compte a l’hora d’aplicar sistemes d’estalvi passiu: En edificis ja construïts: Obertures Les finestres i altres obertures representen una discontinuïtat en la superfície exterior d’un edifici i Façana d’una masia del un pont tèrSolsonès. mic a través del qual hi ha un flux de calor molt important. La seva forma, superfície i situació determinen que hi hagi més o menys pèrdues d’energia. Per controlar aquestes pèrdues, les finestres haurien de ser de doble vidre (o doble finestra), que tanquin correctament, i amb una fusteria amb una mínima conductivitat tèrmica o amb ruptura de pont tèrmic (veure capítol Aïllament tèrmic). A l’hora de plantejar-se fer una nova obertura o modificar-ne les proporcions pot orientar-nos seguir uns criteris: • Les façanes orientades a sud són aquelles que capten de forma òptima l’energia solar. A l’hivern el sol hi arriba de forma directa durant més hores, i a l’estiu queden protegides del sobreescalfament. Per això, aquesta és normalment la ubi-

cació idònia per emplaçar finestres o ampliar-les. • A les façanes orientades a nord, en canvi, les finestres han de ser petites. • Les claraboies i lluernes de la coberta, que reben exposició solar directa durant tot el dia, i on poden produir-se durant la nit importants pèrdues de calor, han d’estar correctament protegides. Proteccions solars Les proteccions solars a les obertures permeten controlar la captació solar directa, especialment a l’estiu, per evitar sobreescalfaments. Les proteccions solars poden ser fixes (com un voladís o un porxo) o mòbils (persianes, tendals, porticons, etc.). Les proteccions són sobretot útils en les façanes sud, evitant al màxim l’entrada directa del sol durant l’estiu. Per orientacions est i oest, on la captació solar es dóna a primera hora del matí i última de la tarda, i majoritàriament a l’estiu, el més efectiu és col·locar proteccions fixes verticals o persianes amb lames verticals orientables. ESTIU

HIVERN

ombra

<< Orientació sud

En el cas de les proteccions mòbils, una correcta gestió per part dels habitants de la casa, contribueix a optimitzar el seu funcionament.

En edificis de nova construcció: Forma i orientació En edificis isolats, la superfície d’exposició a les condicions externes (radiació solar, vent, temperatura, etc.) és màxima i per tant, les possibilitats de que hi hagi pèrdues o guanys d’energia augmenten. Per aquest motiu, la forma i l’orientació són dos importants factors a tenir en compte. Una bona orientació permet optimitzar l’energia del sol i protegir-se de l’exposició al vent. Per optimitzar la radiació solar cal tenir en compte que la façana sud és la que en rep més a l’hivern; mentre que a l’estiu, aquesta radiació solar incideix majoritàriament sobre la coberta. Per tant, aquesta hauria de ser la façana principal. Les façanes amb orientació est i oest reben més radiació directa a l’estiu que a l’hivern. Per tant, és important comptar amb bones proteccions solars. Les façanes sud-est i sud-oest reben pràcticament la mateixa radiació a l’hivern que a l’estiu. Finalment, la façana nord rep molt poca radiació directa, i si la rep, és a l’estiu. Els espais interiors també haurien d’orientar-se seguint els mateixos criteris, segons l’ús i les hores d’ocupació. D’aquesta manera, les Sol a les 12 h migdia Hivern

habitacions més ocupades haurien d’estar orientades en direcció sud, sud-est o sud-oest. Aquestes són les opcions que permeten acumular major energia durant l’hivern, per efecte de la radiació solar, i quedar més protegides a l’estiu amb l’ajuda de proteccions solars. Ventilació És important tenir en compte l’efecte del vent sobre el consum energètic, ja que té molta capacitat per infiltrar-se a l’interior i refredar la superfície externa d’un edifici. A la vegada, però, l’aire exterior pot ser utilitzat com un sistema de ventilació natural. El principi físic més comú que fa moure l’aire són les diferències de pressió i temperatura. L’aire calent tendeix a pujar i el seu buit és ocupat per aire més fresc. Aquest moviment es dóna, per exemple, per diferències de temperatura entre les façanes sud i nord, o entre la coberta de l’edifici i el soterrani. També poden utilitzar-se sistemes de ventilació mecànica, que renoven l’aire interior amb aire exterior sense necessitat d’obrir les finestres. Aquest és un principi de renovació de l’aire que s’aplica en les cases passives, i que funciona captant aire fred de l’exterior que s’escalfa a través d’un intercanviador amb l’aire calent que surt de l’edifici. A l’estiu funciona a la inversa, evitant que entri aire calent. Sol a les 12 h migdia Estiu

Oest

Nord

Sud

Sud Est

Est

Altres sistemes d’estalvi energètic Reduir el consum d’energia a les llars es tradueix en un estalvi en l’economia familiar i contribueix a disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, principal causa del canvi climàtic. A més d’incorporar solucions constructives per reduir el consum energètic, hi ha accions senzilles com utilitzar electrodomèstics i làmpades de baix consum o adoptar bons hàbits d’ús que poden significar un estalvi d’energia molt important.

Per què comprar electrodomèstics i làmpades de baix consum? ff És tracta d’una mesura de fàcil aplicació que només requereix que fem una bona tria a l’hora de comprar-los. ff Els electrodomèstics de baix consum energètic, anomenats de “classe A”, consumeixen fins un 40% menys d’energia. En alguns casos són més cars que la resta, però durant la seva vida útil proporcionaran un estalvi energètic que compensarà el sobrecost inicial i permetrà estalviar diners. ff Les làmpades de baix consum duren entre 8 i 10 vegades més que les bombetes convencionals i proporcionen la mateixa llum, estalviant entre un 75-80% d’energia.

Com s’identifiquen els electrodomèstics i làmpades de baix consum? La identificació d’un electrodomèstic eficient i de baix consum és senzilla, gràcies a la etiqueta energètica. Aquesta etiqueta s’aplica en tot el territori europeu a tot tipus d’electrodomèstic: neveres i congeladors, rentadores, assecadores, rentaplats, forns elèctrics, aire condicionat i làmpades. Actualment, existeixen 7 classes d’eficiència, identificades per un codi de colors i lletres que van des del color verd i la lletra A pels equips més eficients, fins al color vermell i la lletra G pels menys eficients. En el cas de les neveres i congeladors existeixen dos nivells més: A+ i A++, sent aquest darrer el més eficient. La Unió Europea està introduint una nova etiqueta amb modificacions en l’escala de classificació que s’incorporarà paulatinament en els diferents electrodomèstics.

“Recorda que els electrodomèstics vells i les làm· pades (bombetes i fluo· rescents) foses s’han de portar a la deixalleria per a la seva correcta gestió un cop ens en desprenem”

Exemple de nou model d’etiqueta d’eficiència europea.

Un exemple pràctic: Si es comparen dues assecadores amb les mateixes prestacions, una del tipus D i l’altra del tipus A: • La del tipus D té un consum anual de 304 kWh/any. • La de tipus A el té de 167 kWh/any. El canvi d’una assecadora de classe D per una de classe A representa un estalvi de gairebé el 50% d’energia consumida i, en el moment d’escriure aquesta guia, un estalvi econòmic de 190 € al llarg de la seva vida útil.

Consells a tenir en compte per a estalviar energia en una llar: Els electrodomèstics La nevera i el congelador De tots els electrodomèstics que hi ha en un habitatge, els que consumeixen més energia, amb diferència, són la nevera i el congelador, ja que estan constantment en funcionajoomla1-5-13 ment. A les masies, a més, sol haver-hi congeladors tipus arcó de gran mida per conservar aliments de producció pròpia i per evitar desplaçaments excessius per abastir-se.

“Quasi el 19% de l’elec· tricitat consumida en un habitatge es destina a la refrigeració i la congelació dels aliments” Consells pràctics: Comprar un aparell amb l’etiqueta energètica A++, A+ o A. En el mercat hi ha models de frigorífics anomenats no-frost que disposen d’una circulació d’aire contínua per evitar la formació de gel i de glaç, la presència dels quals provoca una reducció de l’eficiència energètica de l’aparell. Ajustar el termòstat per tenir una temperatura de 6 ºC a la nevera i – 18ºC en el congelador. Revisar que la porta tanqui correctament per evitar que s’escapi el fred malbaratant l’energia.

És necessari que hi hagi suficient espai en els laterals i la part del darrere de l’aparell perquè l’aire circuli (5 cm); i ubicar-lo en un lloc allunyat de focus de calor o de la radiació solar directa. És aconsellable netejar la part del darrere un cop a l’any. Descongelar l’aparell abans que el gel arribi a tenir 3 mm de gruix. Fent-ho ens podrem estalviar fins un 30% d’energia. Desconnectar la nevera durant absències perllongades de més de 15 dies. Cal deixar l’aparell net i amb la porta oberta per evitar que hi romanguin les olors desagradables.

El televisor i els equips audiovisuals Es calcula que pràcticament totes les llars compten almenys amb un televisor (la mitjana és de dos per llar), a més d’altres equips audiovisuals com DVD, vídeos, cadenes musicals, cinema domèstic, consoles, etc. Com passa amb la nevera i el congelador, els equips audiovisuals tenen poca potència, però solen estar moltes hores en funcionament i per això són responsables d’una part important del consum de l’energia d’una casa. Consells pràctics: Comprar un aparell amb l’etiqueta energètica A. En el cas del televisor és important fixar-se en l’etiqueta i triar bé el model. Un televisor de plasma consumeix fins a 2,5 vegades més que un televisor d’LCD. Tenir cura d’apagar el televisor i els equips audiovisuals amb l’interruptor del propi aparell en comptes de deixar-lo en standby que té un consum d’energia permanent que pot representar un cost a final d’any de 50 €. Podem connectar els diferents aparells audiovisuals a un endoll múltiple amb interruptor i així tancant un sol botó s’apagaran tots de cop.

La rentadora La rentadora és el quart electrodomèstic que més energia consumeix d’una llar.

“El 85% de l’energia que consumeix la rentadora s’utilitza per escalfar l’ai· gua. Sempre que sigui pos· sible cal rentar la roba amb els programes de baixa temperatura” Consells pràctics: Comprar un aparell amb l’etiqueta energètica A. Millor posar la rentadora plena o fer servir els programes de mitja càrrega. Rentar sempre que es pugui amb aigua freda i amb la quantitat de detergent justa. Fer servir una quantitat excessiva de detergent fa que la rentadora treballi més i, per tant, el rentat durarà més temps. Al mercat hi ha rentadores bitèrmi· ques amb dues preses d’aigua independents: una per l’aigua freda i l’altra per l’aigua calenta. Aquesta última prové del sistema d’aigua calenta de la casa i entra a la rentadora ja escalfada estalviant energia i temps de rentat. També, hi ha rentadores amb sonda específica que mesura la brutícia de l’aigua de rentatge i no la canvia si no és necessari, estalviant aigua i energia. És aconsellable netejar regularment el filtre de la rentadora ja que això millora el seu funcionament i s’estalvia energia.

L’assecadora És un electrodomèstic que consumeix molta energia i, per tant, és aconsellable ferne un ús moderat.

Segons el mode d’evacuació de la humitat hi ha assecadores d’extracció o de con· densació. Les de condensació eixuguen duent a terme un procés de condensació de l’aigua que després s’evacua directament en un desguàs o en un cubell que cal buidar quan és ple. Aquest sistema és molt eficient, en canvi l’assecadora per extracció eixuga evacuant l’aigua de la roba en forma d’aire humit. No cal connectar-la a un desguàs però sí ubicar-la en un lloc ben ventilat o disposar d’una sortida d’aire a l’exterior. Aquest sistema és energèticament menys eficient. Consells pràctics: Comprar una assecadora de gas preferiblement a una elèctrica ja que és més eficient energèticament. Si és elèctrica, que sigui de classe A i de condensació. Centrifugar la roba abans de posar-la a l’assecadora. La centrifugació consumeix molta menys energia. Cal omplir-la al nivell de càrrega que indica cada cicle. Si s’ha d’eixugar poca roba, ajusteu el nivell de temperatura i el temps d’assecada. No s’ha de sobrecarregar l’assecadora, ja que necessitarà més temps per acabar el procés essent menys eficient. És preferible assecar per separat la roba lleugera, i la roba de cotó i pesada (per exemple les tovalloles). És millor, sempre que es pugui, assecar la roba aprofitant el sol. És la manera més eficient de fer-ho.

El rentaplats El 90% de l’energia que consumeix un rentaplats és per escalfar l’aigua. Actualment, hi ha models que permeten seleccionar cicles anomenats econòmics/ecològics, és a dir, permeten seleccionar una temperatura de l’aigua baixa i temps curts.

Consells pràctics: Comprar un aparell amb l’etiqueta energètica A. Existeixen en el mercat rentaplats bitèrmics amb dues preses d’aigua independents: una per l’aigua freda i l’altra per l’aigua calenta. L’aigua calenta prové del sistema d’aigua calenta de la casa i entra a l’aparell ja escalfada estalviant energia i temps de rentat. Millor posar el rentaplats ple, en cas de no fer-ho, s’haurien d’usar els programes de mitja càrrega. Eliminar les restes de menjar de la vaixella abans de ficar-la al rentaplats. Millor fer-ho amb una espàtula, i en cas que es necessiti aigua, que sigui freda. Millor fer servir els programes econòmics i de baixa temperatura. Deixeu que els plats s’eixuguin a l’aire. Si no teniu un programador automàtic per aturar l’aparell, després de l’última esbandida obriu la porta i deixeu que la vaixella s’eixugui sola.

El forn El forn pot ser elèctric o de gas. Els de gas són més eficients, tot i que els elèctrics són els més comuns a les nostres llars. Consells pràctics: Millor comprar un forn de gas que un elèctric. Si es compra elèctric, cal triar un aparell amb l’etiqueta energètica A. No obrir el forn mentre aquest està en funcionament, si no és estrictament necessari, ja que cada cop que s’obre perd el 20% de l’energia acumulada. Es pot apagar el forn abans d’acabar la cocció. La calor residual acabarà de cuinar els aliments. Per a una cocció de més d’una hora no es necessari preescalfar-lo. Mantenir les parets netes del forn millora el seu funcionament i l’eficiència energètica.

La cuina La cuina pot ser elèctrica o de gas. Les de gas són més eficients, tot i que darrerament les més instal·lades a les llars són les elèctriques. Les cuines elèctriques poden ser: • Placa de resistència: és la cuina elèctrica tradicional. Aquest tipus de cuina és la que consumeix més energia, ja que tant la producció com la transmissió de calor són molt ineficients. • Placa vitroceràmica elèctrica: actualment és la més comuna a les llars. • Placa vitroceràmica d’inducció: es caracteritza perquè transmet la calor al recipient mitjançant camps magnètics, mantenint la superfície de cocció freda i augmentant la seguretat en l’ús. La calor es genera de manera instantània quan s’encén el comandament, per la qual cosa el temps necessari per a la cocció és inferior que a la resta d’aparells. És el sistema més car, però s’estalvia un 40% del temps de cocció i un 30% de l’energia respecte a les vitroceràmiques convencionals. Consells pràctics: Les cuines no segueixen cap tipus d’etiquetatge energètic. El sistema més eficient energèticament és la cuina de gas, i si es vol una cuina elèctrica la més eficient és la de vitroceràmica d’inducció. Quan cuinem: - Cal disposar d’una bateria de cuina adequada pel tipus de cuina que s’usa. Millor bateries fabricades amb materials que difonguin bé la calor, com per exemple l’acer inoxidable, i amb un fons gruixut per evitar deformacions. - Cuinar amb olles a pressió o ràpides consumeix fins a un 60% menys que les tradicionals.

- Millor usar olles o paelles que siguin una mica més grans que la superfície del foc o de la placa. La cocció és més ràpida i s’estalvia fins a un 20%.

Consells pràctics: A l’hora de comprar un ordinador cal tenir en compte:

- Usar l’aigua justa per a la cocció, com més aigua fem servir per cuinar més temps es necessitarà per escalfar-la i més energia es consumirà.

- Que tingui el sistema d’estalvi Energy Star, ja que permet passar a un estat de repòs o d’hibernació al cap d’un temps d’inactivitat.

- És millor apagar el foc 5 o 10 minuts abans d’acabar la cocció per aprofitar la calor residual.

- Els ordinadors portàtils consumeixen molta menys energia que un PC.

El microones Es calcula que un 84% de les llars catalanes utilitzen aquest electrodomèstic. Consells pràctics: A l’hora de comprar-lo cal tenir en compte que tingui les dimensions i la potència adequades per a les necessitats reals. Utilitzar el microones en comptes del forn pot fer estalviar entre un 60% i un 70% d’energia. El funcionament del microones és diferent del forn. El microones necessita més potència o temps en funció de la quantitat de menjar que cuinem o escalfem. Per contra, el forn convencional utilitza la mateixa energia independentment de la càrrega. Existeixen reticències per part d’organismes i consumidors sobre els riscos per la salut d’utilitzar aquest electrodomèstic. La OMS, però, assegura que aquestos riscos no existeixen.

L’ordinador i els equips d’ofimàtica La presència d’ordinadors i impressores a les llars està cada cop més generalitzat. Es calcula que la meitat de llars de Catalunya tenen equipaments d’ofimàtica.

- Si es compra un PC, cal tenir en compte que la pantalla és la part que consumeix més energia. És preferible triar una pantalla plana (TFT) que són les que consumeixen menys. - Millor comprar impressores que imprimeixin a doble cara i aparells de fax que utilitzin paper normal (no tèrmic). Per a absències curtes, de menys de 30 minuts, cal activar, si és possible, l’ordinador en el mode d’hibernació o apagar només la pantalla, ja que és el component que consumeix més energia. Per absències llargues, de més de 30 minuts, és convenient apagar l’ordinador. És important no deixar els aparells en standby (consum en espera), per evitar-ho es poden connectar diversos aparells a una base de connexió múltiple amb interruptor per poder-los apagar tots a la vegada.

Els electrodomèstics petits Els altres electrodomèstics de la casa: aspirador, assecador de cabells, batedora, màquina d’afaitar, planxa, torradora, etc., tenen potències molt diferents. Els que es limiten a fer una acció mecànica (batedora, màquina d’afaitar, exprimidor, etc.) tenen menys potència i consumeixen menys energia que els que produeixen calor (planxa, assecador, torradora, etc.), amb excepció de l’aspiradora que sí té una potència i un consum alt.

Consells pràctics: Apagueu els electrodomèstics, no els deixeu encesos si n’interrompeu la tasca. A l’hora de planxar, aprofiteu que la planxa està calenta per planxar grans quantitats de roba.

Aire condicionat Existeixen diferents tipus d’aparells d’aire condicionat: • Sistemes compactes i sistemes partits: els compactes tenen l’evaporador i el condensador dins del mateix aparell, mentre que els partits tenen les dues parts separades, una que es situa a l’exterior (el condensador) i l’altre que s’ubica a l’interior (l’evaporador). Els equips partits són més eficients que els compactes. • Sistemes reversibles i no reversibles: els reversibles són els que permeten donar fred i calor, mentre que els no reversibles només donen una cosa o l’altra. Els equips de bomba de calor són aparells reversibles. • Sistemes evaporatius: no són estrictament equips d’aire condicionat ja que només serveixen per refrescar l’ambient uns pocs graus mitjançant l’evaporació de l’aigua. Tenen l’avantatge que consumeixen molt poca energia. • Ventiladors: és el sistema més senzill que permet baixar la temperatura entre uns 3-5ºC i té l’avantatge que el seu consum energètic és molt baix. Consells pràctics: Cal escollir bé l’aparell que es compra en funció de les necessitats de refrigeració de cada habitatge. La temperatura de refrigeració s’ha de fixar a 25ºC. El fet de baixar més la temperatura a l’encendre’l no fa que l’estança es refredi més ràpidament. Cal posar els aparells d’aire condicionat de manera que tinguin bona ventilació i no els toqui el sol directe. Instal·lar tendals, persianes i cortines ens ajudarà a regular la temperatura de la casa.

A l’estiu, és important que en les hores de màxima radiació solar les persianes estiguin baixades i les finestres tancades; així s’impedeix que entri la calor dins de casa. Per contra, cal ventilar l’edifici a les hores més fresques (primeres hores del matí o durant la nit).

La il·luminació La il·luminació artificial pot representar un 20% de l’energia total que es consumeix en una llar. A l’hora de triar el tipus de làmpada cal tenir en compte, a més del tipus de llum que generen, el seu consum energètic. Els diferents tipus de làmpades: • Bombetes incandescents: La llum es produeix pel pas de la corrent elèctrica per un filament metàl·lic de gran resistència. Són poc eficients ja que un 75% de l’energia que consumeixen la perden en calor. A l’hora de comprar-les són les més barates, però per contra són les que gasten més consum elèctric i les que duren menys temps (1000 hores). La Unió Europea té previst suprimir completament la distribució d’aquest tipus de bombetes a partir del setembre del 2012. • Bombetes halògenes: Tenen un sistema de funcionament similar a les làmpades incandescents (pas de corrent elèctric per un filament) però utilitzen un sistema perfeccionat que permet reduir un 30% la despesa energètica. Igual que en les incandescents part de l’energia que consumeixen la perden en calor, però en comparació tenen una millor vida útil (de 2000 a 3000 hores) i són més eficients. Actualment existeixen làmpades halògenes dicroiques de baix consum que proporcionen les mateixes característiques d’il·luminació amb una vida útil més llarga, 5000 hores, i un 40% menys de consum que les halògenes convencionals. • Fluorescents: Estan formats per un tub de vidre que conté una petita quantitat de gas de mercuri que s’excita a partir de descàrregues

elèctriques generant la llum. Aquestes làmpades necessiten un equip auxiliar per funcionar (reactàncies, arrencador i condensador) que pot estar separat o integrat al fluorescent. Són molt eficients energèticament ja que consumeixen un 80% menys que les incandescents i tenen una vida útil entre 8 i 10 cops superior (8000 i 12.000 hores). Tot i això, cal tenir en compte que el mercuri que conten és un element molt tòxic i que un cop acaben la seva vida útil cal portar-los a la deixalleria. Això permet recuperar aquest metall per a usos posteriors, i evitar la seva dispersió al medi. • Bombetes de baix consum: En realitat són làmpades fluorescents compactes. Utilitzen la tecnologia dels tubs fluorescents, però utilitzen una mida reduïda. L’equip auxiliar s’integra per poder substituir directament les bombetes incandescents. Com que són fluorescent són molt eficients energèticament, ja que consumeixen un 80% menys que les incandescents i tenen una vida útil entre 8000 i 12.000 hores. • LED (Lighting Emitting Diode, díode electroluminescent): És la tecnologia més moderna. No tenen filament i això fa que la seva vida útil sigui molt més llarga, de 5000 fins a 45.000 hores, i consumeixen un 80% menys d’energia que les incandescents. Són làmpades molt eficients perquè no s’escalfen i no perden energia en forma de calor.

que es vulguin ressaltar, es pot fer servir làmpades halògenes de baix consum o LED. No és convenient encendre i apagar els fluorescents amb freqüència, per tant, cal col·locar-los en habitacions on s’utilitzin durant més temps, com ara la cuina. Si es surt de l’habitació només uns minuts, és millor no apagar els fluorescents, ja que tenen un consum d’arrencada molt elevat. Així s’estalvia i s’allarga la vida de les làmpades. Si es substitueix el 25% de les bombetes incandescents que estan més temps enceses en una casa per làmpades de baix consum (LFC) es pot reduir fins a un 50% del consum elèctric en il·luminació de l’habitatge. Tipus de làmpades

Vida útil (hores)

Consum

Incandescents

1000

Halògenes

2000

30% menys que les incandescents

Halògenes de baix consum

5000

40% menys que les halògenes convencionals

Fluorescents

8000 – 12.000

80% menys que les incandescents

Làmpades de baix consum

8000 – 12.000

80% menys que les incandescents

LED

5000 – 45.000

80% menys que les incandescents

Consells pràctics: Les làmpades també duen l’etiquetatge que informa de les característiques energètiques. Igual que amb els electrodomèstics, hi ha 7 classes d’eficiència energètica que s’identifiquen amb lletres i colors. La lletra A i el color verd indiquen el grau més alt d’eficiència i la G i el color vermell, el més baix. Les làmpades de classe A consumeixen 3 cops menys que les de classe G. És important il·luminar la casa amb làmpades de baix consum i fluorescents. Quan es necessiti una llum de més qualitat per il·luminar espais o objectes

Energia solar fotovoltaica L’energia solar fotovoltaica permet transformar l’energia solar directament en electricitat. És una energia neta i molt competitiva en masies i emplaçaments allunyats de les línies elèctriques. Si la xarxa elèctrica es troba a prop, pot connectar-s’hi per vendre l’energia produïda i posar-la a l’abast d’altres consumidors.

Per què incorporar una instal·lació d’energia solar fotovoltaica? ff És una alternativa neta i no contaminant per obtenir energia a partir d’una font gratuïta i inesgotable. ff És una alternativa eficient per obtenir energia en habitatges, granges i altres edificis que es troben allunyats de les xarxes elèctriques. Es poden abastir tots els consums elèctrics d’una casa, des d’electrodomèstics fins a sistemes de bombament d’aigua. Per abaratir el cost de la instal·lació, pot ser recomanable preveure que les puntes de consum siguin cobertes amb algun sistema de generació de recolzament. ff En indrets propers a les xarxes elèctriques, es pot prendre l’opció d’interconnectar-s’hi per vendre l’energia, estalviar-se a més costos d’instal·lació (no calen aparells d’emmagatzematge), i augmentar la rendibilitat de la instal·lació.

Com funciona? El funcionament bàsic consisteix en transformar l’energia del sol en electricitat. Un sistema autònom (no connectat a la xarxa) està format per equips que permeten produir, regular, acumular i transformar energia elèctrica. El sistemes que es connecten a la xarxa poden prescindir d’alguns d’aquestos components, perquè no cal emmagatzemar l’electricitat que es produeix. Aquests components són: 1. Les plaques fotovoltaiques. La majoria es fabriquen amb cèl·lules de silici que tenen la propietat de generar electricitat quan s’il· luminen pel sol. 2. Un suport per les plaques. Tenen la funció de fixar les plaques en una posició correcta. Hi ha sistemes fixos i d’altres més complexos, que poden seguir el moviment del sol. Aquests suports variaran en funció del lloc on es col·loquin les plaques (sobre el terra, al teulat, paret, etc.). 3. El regulador. Regula la càrrega i descàrrega de les bateries. Només s’instal·la en cas que es tracti d’un

REGULADOR

sistema autònom no connectat a la xarxa elèctrica. 4. Les bateries. Emmagatzemen l’energia produïda durant els períodes d’assolellament, per poder abastir els consums en períodes de no generació. 5. L’ondulador. El corrent que generen les plaques fotovoltaiques i el que s’acumula a les bateries és corrent continu de baix voltatge (habitualment 12, 24 o 48 volts). En canvi, la xarxa elèctrica i la majoria d’electrodomèstics funcionen amb corrent altern a 220-230 volts. Per això és necessari l’ondulador, per convertir el corrent continu de baix voltatge a altern. Aquest aparell és, per tant, el que fa que l’energia solar fotovoltaica pugui oferir unes prestacions similars a les de l’energia elèctrica d’una xarxa convencional. 6. Els sistemes de protecció. Per evitar danys produïts per possibles curtcircuits o sobretensions. 7. Els comptadors. Per calcular l’energia que es produeix o que es consumeix. Aquests aparells s’instal·len quasi exclusivament en els sistemes en què es connecta la instal·lació fotovoltaica a una xarxa elèctrica per a vendre’n la producció.

LES BATERIES

Endolls

5 1

PLAQUES FOTOVOLTAIQUES

SUPORT DE LES PLAQUES

ONDULADOR

SISTEMA DE PROTECCIÓ

ELS COMPTADORS

Factors a tenir en compte per a una bona instal·lació: Orientació de les plaques Les plaques s’han d’orientar al sud, per assegurar la màxima exposició al recorregut solar. Inclinació de les plaques Per tal de captar la màxima radiació, els raig haurien d’incidir perpendicularment sobre les plaques, però com que l’altura del sol varia al llarg del dia i del moment de l’any, s’ha de buscar una inclinació òptima, que permeti captar el màxim de radiació. Si es tracta d’un sistema autònom (no connectat a la xarxa elèctrica), la inclinació de les plaques haurà de permetre captar el màxim de radiació en el moment més desfavorable de l’any o quan el consum sigui més elevat. Si en canvi, el sistema està connectat a la xarxa, l’objectiu serà produir el màxim al llarg de l’any, això s’aconsegueix col·locant les plaques en el mateix angle que la latitud on estiguin emplaçades (a Catalunya entre els 41º i els 42º). Ombra S’ha de vigilar que sobre el camp fotovoltaic no incideixi l’ombra de cap arbre, construcció, etc. ja que això pot alterar molt el rendiment. Si a una placa no li arriba el sol, aquesta no genera electricitat i bloqueja el pas de l’electricitat generada per les altres plaques.

Integració També s’ha de tenir en compte que tota la instal·lació estigui situada en un indret on estigui el màxim d’integrada amb l’entorn natural i arquitectònic que l’envolta.

“Casa nostra pot funcionar autònomament amb pla· ques solars fotovoltaiques. Cal fer un bon dimensio· nament de la instal·lació i un consum responsable de l’energia generada que inclogui sistemes d’il· luminació i electrodomès· tics de baix consum”

Panell solar

41º - 42º inclinació Sud

Exemple de masia amb instal·lació d’energia fotovoltaica. © Fotografia: Girasol, recursos en energies renovables

Energia solar tèrmica Una instal·lació d’energia solar tèrmica permet cobrir gran part dels requeriments d’aigua calenta d’una llar mitjana. Com que l’obtenció d’aigua calenta és un dels principals consums d’energia d’una casa, obtenir-la a partir de l’energia solar pot abaratir molt les despeses domèstiques, contribuir a la prevenció de l’escalfament global i a la reducció de la contaminació que produeixen altres energies.

Per què incorporar una instal·lació d’energia solar tèrmica? ff Permet estalviar. És una bona alternativa per proveir-nos d’aigua calenta i calefacció. La despesa energètica d’aquestes dues instal·lacions pot arribar a suposar fàcilment un 70% de la despesa energètica total d’un habitatge. ff L’energia solar és gratuïta i inesgotable. La inversió en la instal·lació es pot amortitzar en poc temps (normalment, en menys de 5 anys). ff La climatologia mediterrània, amb moltes hores d’irradiació solar, permet un bon rendiment de les instal·lacions. ff Es tracta d’una font d’energia neta i no contaminant. ff La legislació del nostre país s’està adaptant a les exigències de la Unió Europea en matèria d’energies renovables. També ho estan fent els ajuntaments, a través d’ordenances que regulen el percentatge mínim d’energies renovables que han d’abastir un edifici de nova construcció o rehabilitat.

Com funciona?

2. Un sistema acumulador. On s’emmagatzema l’aigua calenta domèstica fins al moment de consumir-la.

El funcionament bàsic consisteix en aprofitar l’energia procedent del sol per obtenir calor. Les instal·lacions domèstiques acostumen a constar de: 1. Els captadors o col·lectors solars. Superfícies encarregades de captar la radiació solar i transformar-la en calor. N’hi ha de molts tipus, però per a ús domèstic normalment s’utilitzen els que generen calor a baixa temperatura (inferior als 80ºC). Quan la radiació del sol arriba al captador, aquest l’absorbeix i la transmet a un fluid (generalment aigua). La calor d’aquest fluid es transmetrà a l’aigua domèstica.

3. Un sistema de distribució de la calor. Consta dels sistemes de control de les instal·lacions, les canonades, les conduccions, les bombes per fer circular l’aigua, les vàlvules, els purgadors d’aire, etc.

“La despesa energètica per proveir-nos d’aigua calen· ta i calefacció pot arribar a suposar un 70% de la des· pesa energètica total d’un habitatge”

Purgador d’aire Aïllament

Vàlvula de seguretat

Vas d’expansió

DIPÒSIT O SISTEMA ACUMULADOR

Termòmetre

3 1

CAPTADOR O COL·LECTOR SOLAR

SISTEMA DE DISTRIBUCIÓ DE CALOR

ACS

Dutxa

Entrad a aigu a sanit aria

Pere Báscones, basat en il·lustració de Josep Giribet

Cal·lefacció de la llar

Factors a tenir en compte per a una bona instal·lació:

sol per obtenir aigua calenta sanitària, ja que la demanda sol ser força constant durant l’any i per tant, és més fàcil de dimensionar i amortitzar la instal·lació. No obstant, com que a l’hivern, la irradiació del sol és molt menor i es necessitaria una gran superfície de captació per obtenir la totalitat de requeriments d’aigua calenta, la instal·lació normalment es dimensiona per combinar-la amb un altre sistema d’escalfament, com per exemple la biomassa. Calefacció

Exemple d’instal·lació d’energia solar tèrmica en una casa. © Fotografia: Oriol Bosch (Monteixo - Energies renovables)

Orientació i inclinació Per aconseguir captar el màxim de radiació solar al llarg de l’any, és important emplaçar correctament els captadors. Això s’aconsegueix orientant-los al sud geogràfic. Variacions de +/- 15ºC afecten poc al rendiment de la instal·lació. La inclinació respecte al pla horitzontal ha de ser la que permeti que la superfície de captació quedi perpendicular als raigs solars en el moment de màxima intensitat diària (migdia solar). Si la instal· lació s’utilitza tot l’any, el millor és inclinar-los els mateixos graus que la latitud geogràfica on ens trobem. Si hi ha més consum en una època determinada de l’any, és millor situar els captadors perpendiculars als raig del sol en aquest període de màxim consum. Obtenció d’aigua calenta L’aplicació més comú i rendible consisteix en utilitzar l’energia del

A part de l’aigua calenta sanitària, la següent aplicació més comú de l’energia solar tèrmica és per a calefacció. L’estacionalitat de la demanda, com que es concentra als mesos més freds, fa que la instal· lació pugui tenir un cost elevat si es dimensiona per cobrir el 100% de les necessitats. Normalment la instal·lació solar es dimensiona per cobrir un percentatge de la demanda de calefacció durant l’hivern, i per a obtenir aigua calenta sanitària durant tot l’any. El percentatge de calefacció que no es cobreix amb energia solar tèrmica s’ha d’obtenir amb un altre sistema d’escalfament complementari. Pel que fa al sistema de calefacció i si emprem un captador de baixa temperatura (els més habituals a les llars) els radiadors convencionals no són els més adients, perquè necessiten que l’aigua els hi arribi a temperatures elevades, i aquests captadors solars treballen a temperatures inferiors. Per això, són preferibles altres sistemes de radiació, com el terra radiant, les parets radiants, els sòcols radiants, etc. Els captadors solars d’alta temperatura

com els de tubs de buit són els més recomanables per a instal·lacions amb radiadors convencionals. Amortització El cost inicial d’una instal·lació d’energia solar tèrmica s’amortitza en un període relativament curt (normalment entre 5 i 10 anys). Tot i això, el càlcul del moment d’amortització depèn de múltiples factors que condicionaran el dimensionament de la instal·lació. Alguns dels factors més determinants són la font energètica que es substitueix, del context ambiental de cada emplaçament (orientacions i inclinacions possibles; temperatura de l’aigua entrant; dies d’irradiació solar), i l’ús que se’n faci (aigua

Captador solar tèrmic per escalfament d’aigua sanitària en una masia aïllada. © Fotografia: Oriol Bosch (Monteixo - Energies renovables)

calenta sanitària, aigua calenta i calefacció, etc.). En general, es pot considerar que l’amortització del sistema és inversament proporcional al consum. Si es requereix molta aigua calenta, la inversió s’amortitza més ràpidament. Finalment, s’ha de tenir en compte que la vida útil dels sistemes de captació sol calcular-se en 20 anys, tot i que l’experiència demostra que en molts casos és superior. Instal·lació de dipòsit en un sistema d’energia solar tèrmica. © Fotografia: Oriol Bosch (Monteixo - Energies renovables)

Secció d’un captador solar tèrmic per escalfament d’aigua sanitària.

Energia minieòlica L’energia minieòlica aprofita la força del vent per convertir-la en energia a partir d’aparells més petits que els usats amb la gran energia eòlica. Això facilita que pugui instal·lar-se en gairebé qualsevol emplaçament i a prop dels punts de consum com masies o altres edificis allunyats de les xarxes de subministrament elèctric. Aquest tipus d’energia està encara poc implantada, però té un gran potencial de desenvolupament gràcies als avenços tècnics i la introducció de noves reglamentacions.

Per què incorporar una instal·lació d’energia eòlica domèstica? ff És una alternativa neta i no contaminant, que permet obtenir energia a partir d’una font gratuïta i inesgotable. ff Si es donen les condicions adequades, és una alternativa molt eficient per obtenir energia en habitatges que es troben allunyats de les xarxes elèctriques. Poden fer funcionar els electrodomèstics d’una casa, sistemes de bombament d’aigua, i altres aplicacions que no necessiten una aportació energètica massa elevada.

Intal·lació d’aerogenerador. © Fotografia: Girasol, recursos en energies renovables.

ff Es pot combinar amb l’energia solar fotovoltaica per augmentar l’eficiència en l’obtenció d’energia. Aquesta instal·lació híbrida (solar i fotovoltaica) és la més utilitzada en edificis no connectats a la xarxa elèctrica.

Com funciona? El sistema funciona convertint l’energia cinètica del vent en energia elèctrica o mecànica. La màquines que fan aquesta transformació s’anomenen aerogenera· dors. Consten fonamentalment d’un rotor amb pales que en girar transmeten l’energia a un generador que la transforma en electricitat, o a una bomba per bombejar aigua (en aquest cas, els aerogeneradors s’anomenen aeromotors).

“El Ministeri d’Indústria

ha desenvolupat un apli· catiu on-line per conèi· xer el potencial eòlic d’un emplaçament determinat: http://atlaseolico.idae.es” Per generar electricitat en instal· lacions autònomes, els aerogeneradors que normalment s’utilitzen són de baixa potència (≤ 10kW), a diferència dels grans aerogeneradors que s’instal·len als parcs eòlics. La tecnologia és molt fiable i gairebé no es necessita manteniment. Les instal·lacions solen ser híbrides i es combina amb l’energia solar fotovoltaica per aprofitar l’energia del sol i del vent. Si la instal·lació es vol exclusivament per bombejar aigua, es pot aprofitar l’energia del vent per generar energia mecànica. En aquest cas, els rotors tenen més pales, per tal de poder aprofitar els vents de baixa velocitat que són els més adequats per aquest tipus de màquines.

Consells per a una bona instal·lació: La condició indispensable per què una instal·lació d’energia eòlica funcioni és que estigui emplaçada en un lloc on hi hagi una mitjana de vent suficient per fer girar el rotor (preferiblement ≥ a 4 m/s de promig anual), i on aquest sigui constant i sense turbulències. Tot i això, el mecanisme més fiable és mesurar el vent en l’indret concret on vol fer-se la instal·lació i conèixer quina és la direcció del vent predominant. Per obtenir aquestes mesures de vent fiables, l’òptim és fer-ho durant temporades llargues, amb un mínim d’un any. L’energia que s’obté a partir d’un aerogenerador depèn de la potència del vent que travessa el rotor, la densitat de l’aire, la superfície d’abast de les pales (àrea d’escombrat) i la velocitat del vent. Cada aerogenerador es caracteritza per la seva corba de potència que indica el rang de velocitats del vent a les que funciona i la potència que assoleix amb cada un d’aquests rangs. Un aerogenerador de 10kW no generarà 10kW fins que l’aire arribi a una velocitat determinada òptima, per la qual l’aerogenerador ha estat dissenyat. En general, la majoria d’aerogeneradors comencen a produir electricitat a velocitats de 3-4 m/s. Arriben a la potència nominal (màxima producció) als 13m/s, i per sobre de 25m/s la producció s’atura de forma automàtica per evitar danys a l’aparell.

Energia de la biomassa Biomassa és un terme ampli que es refereix a tota la matèria orgànica d’origen vegetal (per exemple, la llenya) o animal, incloent residus i materials que procedeixen de la seva transformació. Aquesta biomassa, pot ser emprada com a combustible per a obtenir-ne energia, amb una important rendibilitat, especialment si es compara amb altres combustibles fòssils com el petroli.

Per què incorporar una caldera de biomassa? ff Permet estalviar a l’hora d’escalfar la casa, especialment si es compara amb el preu d’altres combustibles fòssils com el gasoil i si l’indret de consum i extracció de la biomassa són propers. ff És una font d’energia renovable, més neta que altres combustibles fòssils i amb un balanç pràcticament neutre d’emissions de CO2, per la qual cosa no contribueix a incrementar els efectes del canvi climàtic. ff Contribueix a dinamitzar l’economia local lligada a les activitats forestals o a rendibilitzar altres activitats, com l’agrària, si la biomassa procedeix de subproductes agrícoles (restes de podes d’arbres fruiters, pinyols d’oliva, purins, etc.).

Com funciona? El terme biomassa es refereix a tota la matèria orgànica d’origen vegetal o animal. Aquesta pot extreure’s de fonts molt diverses, que inclouen les masses forestals, restes d’indústria forestal (1ª transformació), activitats agràries (purins, fems, restes de podes d’arbres, etc.), de cultius destinats específicament a l’obtenció de biomassa (cultius energètics: llenyosos o

herbacis), o de residus com els fangs de les depuradores, tot i que en aquest cas la gestió és més complexa.

L’ús de biomassa forestal per a calefacció és especialment recomanable en aquells habitatges que compleixen alguns dels següents requisits:

En el context de la Catalunya Central, la font primària i més eficient (en termes socials, econòmics, ambientals, etc.) d’obtenció de biomassa són els boscos locals a través dels treballs de millora i manteniment –podes, tallades, aclarides–, i restes de la indústria de la fusta, sempre i quan siguin materials que compleixin amb els requisits necessaris per a la generació d’energia.

• Caldera instal·lada des de fa més de 15 anys (de gas natural o gasoil).

La biomassa pot utilitzar-se per obtenir energia tèrmica (el més comú), elèctrica i mecànica. En el cas dels habitatges, l’única aplicació rentable és l’energia tèrmica, per calefacció i per l’obtenció d’aigua calenta sanitària. Aquesta energia s’obté de la combustió de la biomassa en una caldera, que escalfa l’aigua per a ús sanitari o per als radiadors. Actualment, la fiabilitat d’aquestes calderes és equiparable als sistemes de gas o gasoil, i tot i que la inversió inicial és més elevada, per a indrets on les necessitats són constants i elevades i pròxims a llocs de producció, l’amortització és ràpida.

Caldera d’estella

• Habitatge que vol renovar-se properament. • Habitatge de nova construcció. • Habitatge amb demanda de climatització alta i constant. • Habitatge amb espai per la sitja d’emmagatzematge i per descàrrega de la biomassa. Per adaptar la biomassa als sistemes actuals d’aprofitament i guanyar en comoditat, aquesta es transforma en productes derivats. Els més utilitzats són l’estella, el pèl· let i la briqueta. Les masies són els habitatges que millor es poden adaptar a la implantació d’un sistema de calefacció amb caldera domèstica de biomassa perquè generalment disposen d’espai per instal·lar la sitja i la caldera. En masies que es dediquen al turisme rural es pot trigar més a amortitzar la instal·lació si l’ocupació durant l’any és irregular.

Caldera de pèl·lets

Caldera de llenya

TIPUS DE CONBUSTIBLES:

TIPUS DE COMBUSTIBLE

PODER CALORÍFIC

Llenya. S’obté pel processament de la fusta d’arbres de diferents espècies. És el combustible tradicional.

Depèn de la humitat i de la composició. De referència, 3900 kcal/kg.

PARTICULARITATS El cost de producció i compra és baix i amb les calderes modernes el poder calorífic és elevat, però requereix alimentació manual.

Estella. Són frag- Entre 3600 ments de fusta i kcal/kg i 4000 escorça procedents kcal/kg. normalment del desembosc o de restes de la indústria de la fusta. Aquests és processen per obtenir trossos de pocs centímetres de llarg i ample. En general, la qualitat de l’estella és millor com més uniforme és.

L’estella pot utilitzar-se directament com a combustible o per obtenir altres productes com el pèl·let o les briquetes. El procés de producció de l’estella és senzill, fet que la fa més barata. Necessita però més espai d’emmagatzematge i un important control de qualitat per garantir-ne la humitat i l’homogeneïtat. És recomana no consumir-les lluny del punt de producció (no més de 50km).

Pèl·let. Són cilin- Entre 4000 dres obtinguts a kcal/kg i 4500 partir de fusta tri- kcal/kg. turada i assecada, normalment procedent de subproductes industrials, que s’ha premsat i comprimit. Els cilindres resultats tenen una mida i forma homogènia.

Com que la mida és petita, és de fàcil manipulació i transport. El contingut en cendres és molt baix, fet que redueix les tasques de manteniment. Podem trobar-lo al mercat en sacs o a granel i requereix poc espai d’emmagatzematge. És més car que altres biomasses perquè requereix un procés de producció.

Briqueta. Són aglo- Entre 4000 merats o blocs d’es- kcal/kg i 5000 tella o altres fustes kcal/kg. residuals que es compacten en diferents formes. Quan la forma és cilíndrica, són semblants al pèl·let, però de mida més gran. Poden arribar a fer 50 cm de longitud.

Com que són compactes són de fàcil manipulació i emmagatzematge. El contingut en cendres és molt baix, fet que redueix les tasques de manteniment. Es troben al mercat en caixes o bosses de plàstic i s’utilitzen normalment en llars de foc. És més car que altres biomasses perquè requereix un procés de producció.

Consells a tenir en compte a l’hora d’escollir una caldera de biomassa: Consum anual estimat. Per tal d’escollir la potència de caldera més adequada. Disponibilitat d’espai. Un sistema de calefacció amb biomassa té unes exigències d’espai majors que un sistema de gasoil. Es necessita espai per la caldera, la sitja i l’accés dels camions per poder subministrar la biomassa. Capacitat del dipòsit. Segons el nombre de càrregues anuals. Garantia de subministrament del producte. Ha d’assegurar-se el subministrament a mitjà-llarg termini amb una qualitat de la biomassa alta i constant abans del seu establiment. A distàncies curtes, es recomana llenya i estella. El pèl·let (degut a les seva elevada densitat energètica) i de més fàcil transport, és més recomanable si les distàncies són llargues.

Segons l’estudi Masies sostenibles. Aprofitaments energètics forestals, desenvolupat pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (Àrea d’Aprofitaments Fusters i Biomassa), una masia tipus de la Catalunya Central podria necessitar una caldera de potència entre 25 i 34kW, segons necessitats. Si la masia està associada a una explotació d’engreix de porcs o d’aviram, les necessitats energètiques augmenten, requerint també una caldera de major potència. En funció d’aquestes necessitats energètiques i de l’existència de bosc a la finca el tipus de caldera a instal·lar i l’amortització variarà. De forma genèrica, si només es vol escalfar l’habitatge, l’opció de caldera més econòmica i de més fàcil amortització és la de llenya. Si es vol un sistema més automatitzat, l’opció és una caldera de pèl·lets (si la finca no té bosc) o d’estella (si la finca té bosc i el combustible s’extreu d’allí). Si es tracta d’una masia amb explotació d’engreix, l’opció més econòmica és una caldera d’estella que s’amortitzarà més aviat si la finca té bosc o s’extreu d’un bosc proper.

Manteniment de la caldera. Quan no s’utilitzen calderes de biomassa amb sistemes automàtics de neteja, és necessari planificar la retirada periòdica de les cendres dels intercanviadors de calor. A més, s’ha de vigilar el nivell de combustible a la sitja d’emmagatzematge i planificar la seva reposició per tal d’evitar la falta de subministrament. Disposar d’un servei tècnic de confiança i proper.

Energia geotèrmica L’energia geotèrmica basa el seu funcionament en l’aprofitament de l’energia acumulada al subsòl terrestre procedent de la radiació solar per climatitzar (sigui en forma de calor o fred) un edifici o per obtenir aigua calenta sanitària. És el sistema de climatització que consumeix menys energia, i a més, és constant al llarg de l’any, ja que no depèn de les condicions climatològiques com passa amb altres energies renovables.

Per què incorporar una instal·lació d’energia geotèrmica? ff Permet estalviar energia a l’hora de climatitzar una casa, tant si és per escalfar com per escalfar i refredar alhora (en aquest cas, l’estalvi és major). ff És una font d’energia neta i inesgotable, ja que utilitza l’energia natural del subsòl. ff El cost de manteniment és mínim, i s’estima que la vida útil de la instal·lació és de més de 30 anys. ff No afecta l’estètica del l’indret on s’instal·la, ja que no hi ha elements externs visibles. ff Es pot instal·lar en edificis ja construïts, sempre que hi hagi un espai per a construir el bescanviador tèrmic amb el subsòl.

Com funciona? L’energia geotèrmica solar basa el seu funcionament en l’aprofitament de la calor que el subsòl terrestre acumula procedent de la radiació solar. L’escorça de la terra té capacitat per emmagatzemar una part de l’energia que

prové del sol, i a partir d’una certa profunditat (entre dos i quinze metres, en funció del tipus de terreny), la temperatura es manté constant. El valor d’aquesta temperatura pot variar en funció de la situació geogràfica de l’emplaçament entre 7 i els 17°C. Aquesta calor pot utilitzar-se per refrigerar o per escalfar un habitatge, i per obtenir aigua calenta sanitària. El sistema consisteix en cedir calor al subsòl, si es vol refrigerar, o extreure’n, si es vol escalfar. Per poder aprofitar aquesta calor, una instal·lació d’energia geotèrmica es compon de: Circuit intercanviador. Instal·lat al subsòl, a través del qual es fa l’intercanvi de calor. Aquest circuit està format per un conjunt de col·lectors enterrats al terra, per on circula una solució d’aigua i anticongelant. El circuit pot ser horitzontal, enterrat a poca profunditat, però ocupant una superfície de terreny important, o pot ser vertical, ocupant poca superfície però enterrat a força profunditat.

Bomba de calor. El funcionament és similar a un frigorífic o als sistemes d’aire condicionat. Aquestes bombes basen el seu funcionament en el cicle de Carnot, a través d’un gas, són capaces d’absorbir calor d’una font per lliurar-la a una altra que està a una temperatura superior. La diferència, en el cas d’una bomba de calor aplicada a un sistema de geotèrmia, és que el rendiment és molt superior, ja que la font que aporta el calor arriba sempre a una temperatura constant i permet al sistema funcionar de forma òptima. D’aquesta manera es pot aconseguir aigua calenta fins a 65°C per ús sanitari o per escalfar la casa a partir d’una temperatura del subsòl de 15°C, o al revés, aconseguir aigua més freda per a la refrigeració a l’estiu. Circuït d’intercanvi amb l’habi· tatge. Hi ha diferents maneres de distribuir el fred i la calor a l’habitatge. El més comú és fer-ho a través d’un circuit d’aigua calenta (aprox. 35 - 45°C) i freda (aprox. 10°C), que permet utilitzar qualsevol sistema de distribució: fan-coils, radiadors, superfícies radiants, etc.

Espai Atmòsfera

Reflectit pels núvols 17%

Absobit pel vapor d’aigua, la pols, 0 3 19%

Absorvit pels núvols 4%

Dispersat per l’aire 8%

TEMPERATURA A BARCELONA 25

ºC

Absorbit per la superfície 46%

20 15 10 25 MES EF

Temp. Superior

Temp. a 5 m.

Temp. a 50 m.

Reflectit per la superfície 6%

Terra

2x1017 J/s

Destí de la radiació solar que arriba a la Terra. A 50 metres de profunditat la temperatura és constant. Pere Bàscones, basat en una il·lustració de Geòtics.

Consells a tenir en compte a l’hora d’escollir un sistema d’energia geotèrmica: La bomba de calor geotèrmica aconsegueix extreure calor del subsòl a una temperatura més baixa i augmentar-la per escalfar una casa. Per cada kWh d’electricitat que consumeix pot produir 4kWh de calefacció. O a l’inrevés, si es vol refrigerar. Com que la temperatura del subsòl és estable, les bombes de calor geotèrmiques són molt més eficients que les bombes que funcionen amb l’intercanvi de calor a través de l’aire, i estalvien respecte a aquestes un 50-60% de l’energia. A l’hora de dissenyar i dimensionar una instal·lació geotèrmica s’ha de tenir en compte que existeixen diferents sistemes: Intercanvi directe Procés també conegut com circuit obert en el que l’aigua subterrània és utilitzada directament per la bomba de calor. És un sistema que requereix com a mínim dos pous d’aigua, el primer per extreure el cabal d’aigua necessari per cada potencia de bomba de calor, i el segon per a retornar aquest cabal al subsòl. Té l’avantatge d’un bon rendiment energètic de la bomba de calor, però cal comptar amb un cabal d’aigua extret del subsòl constant, ja que, en absència d’aquest, el sistema no funcionaria.

Intercanvi en circuit tancat En aquest cas, la transferència de calor entre el sòl i la bomba de calor es produeix mitjançant un circuit tancat enterrat, sense que calgui extreure aigua del subsòl. Aquests últims poden ser horitzontals i verticals. En els horitzontals, l’intercanvi tèrmic es realitza a poca profunditat, captant l’energia que el subsòl emmagatzema de la radiació solar, o cedint-la a aquest. Aquest sistema és més barat que el vertical, però s’ha de comptar amb una superfície de terreny important, aproximadament entre 1,5 i 3m2 de circuit per cada m2 d’habitatge que s’ha de climatitzar. A més, aquesta superfície ha d’estar lliure d’asfalt o d’arbres. En els verticals, les canonades s’enterren en profunditat, de forma vertical, amb un o diversos pous en forma d’U. Normalment s’ha de soterrar d’1 a 1,5m de profunditat per cada m2 a climatitzar. Aquest sistema té un cost més elevat que l’horitzontal, però requereix poca superfície de terreny i té millor rendiment. En tot cas, s’ha d’analitzar en cada cas el tipus de terreny, perquè en alguns, les perforacions a profunditat poden resultar complicades i encarir la instal·lació.

DIPÒSIT D’INÈRCIA BOMBA DE CALOR TERRA RADIANT CAPTURACIÓ VERTICAL

Sistema d’intercanvi en circuit tancat vertical.

DIPÒSIT D’INÈRCIA BOMBA DE CALOR CAPTURADORS HORITZONTALS

TERRA RADIANT

Sistema d’intercanvi en circuit tancat horitzontal.

Aigua

A les masies, a part dels problemes habituals d’abastament d’aigua que es donen a tota la conca mediterrània, es sumen els problemes per fer-hi arribar la xarxa pública. En aquest context, les mesures d’aprofitament, reutilització i estalvi tenen encara major abast i rellevància. Aprofitar les aigües pluvials, instal·lar sistemes de reutilització de les aigües grises i sistemes d’estalvi són mesures força

senzilles i molt eficients per disminuir el consum d’aigua d’una llar sense afectar la qualitat de vida. Aquestes solucions, acompanyades d’una instal·lació autònoma de sanejament d’aigües pot ajudar a que els habitatges aïllats siguin autosuficients en tots els aspectes que fan referència al cicle de l’aigua, i que es minimitzi l’impacte ambiental en termes de contaminació de les aigües terrestres i subterrànies.

Sistemes d’estalvi d’aigua Cada cop hi ha més masies i habitatges aïllats amb connexió a la xarxa de subministrament públic d’aigua i en molts casos es compta amb sistemes alternatius d’abastaments com fonts o pous. L’escassetat d’aigua no afecta a totes les zones per igual i per això, no es percep a tot arreu com un problema real. No obstant, cal tenir en compte que l’aigua potable és un recurs limitat (només un 1% de l’aigua del planeta es troba disponible per a ser utilitzada com a aigua potable) i el seu malbaratament pot agreujar i estendre la situació d’escassetat. Per evitar-ho hi ha sistemes i actituds fàcils d’adoptar que poden contribuir a un consum més racional i eficient.

Per què incorporar sistemes d’estalvi d’aigua? ff L’aigua és un recurs molt preuat i escàs que no es pot malgastar. ff Tenint en compte el context mundial actual amb l’escalfament global i l’avançament de la desertització a certes zones del planeta, és necessari adoptar mesures de control per tal de minimitzar el seu ús. ff Hi ha un gran nombre de petites accions molt econòmiques que es poden utilitzar a les nostres llars per a contribuir a reduir el consum, i que alhora fan que es pugui disminuir la despesa econòmica associada a l’aigua. ff En el context mediterrani, sovint s’ha de fer front a períodes de sequera. Per aquest motiu, aplicar sistemes d’estalvi redueix la dependència d’aigua respecte la xarxa general i permet que el nostre habitatge sigui més autònom.

CONSUM D’AIGUA HABITUAL Rentar-se les mans

2-18 litres

Rentar-se les dents

2-12 litres

Omplir la banyera

200-300 litres

Dutxar-se

30-80 litres

Posar una rentadora

60-90 litres

Posar el rentavaixelles

18-30 litres

Rentar els plats a mà

15-30 litres

Buidar la cisterna del vàter

6-10 litres

Aigua de la cuina i de beure

10 litres/dia

Netejar la casa

10 litres/dia

Rentar el cotxe

400 litres

Regar 100m de gespa del jardí

400 litres

Com podem estalviar aigua a la llar? Hi ha infinitat de fórmules que permeten estalviar aigua. El principal punt per on començar és adoptar actituds responsables davant del seu ús, que faciliten no utilitzar més aigua de la necessària en la vida diària. Hi ha, a més, una gran quantitat de sistemes que es poden aplicar a un habitatge. Alguns requereixen un planejament previ i una certa inversió, com la instal·lació d’un sistema de captació o recollida d’aigua de pluja o de reutilització d’aigües grises (veure Aigües pluvials i Aigües grises). Altres però, es fonamenten en la incorporació de sistemes i dispositius més senzills que es poden instal·lar fàcilment.

Estalvi d’aigua a través de dispositius. Alguns dels sistemes per estalviar al nostre habitatge estan destinats a reduir el consum de les aixetes, els electrodomèstics, els sanitaris i els jardins. Els sanitaris El consum màxim per cisterna, segons la normativa europea, ha de ser de 9 litres per descàrrega. Per reduir la despesa hi ha diferents sistemes, com els polsadors de doble pulsació que permeten activar i aturar la càrrega; i els dobles polsadors amb dos botons, un de

“Els sanitaris són els principals responsables del consum d’aigua diari d’una llar, i representen aproximadament el 65% ”

descàrrega curta (3 litres) i l’altre de descàrrega llarga (màx. 6 litres). En els vàters amb la cisterna elevada es pot posar un contrapès que aturi la descàrrega d’aigua un cop deixem d’utilitzar el tirador. Els vàters secs Poden ser l’opció més adient en el cas d’habitatges aïllats ja que no consumeixen aigua, per tant, tampoc la contaminen com fan la resta de sanitaris, i permeten una total autonomia de la xarxa general. L’aspecte d’aquest vàter és similar als vàters convencionals, però el seu funcionament és diferent. Els residus van a parar directament a una càmera on es realitza un procés de compostatge. D’aquesta manera, es converteixen les femtes en un producte útil apte per adobar un hort, un jardí, etc. Hi ha la possibilitat d’instal·lar un vàter sec a partir de l’autoconstrucció, però cada cop és més fàcil adquirir-ne un i l’oferta és també més àmplia. Com que per obtenir el compost és important separar l’orina de la femta, els sistemes més còmodes inclouen mecanismes que permeten separar la fracció líquida, que pot abocar-se a la xarxa de recollida d’aigües residuals, de la fracció sòlida, que es dirigeix cap al compostador. De vegades és necessari afegir serradures de fusta per afavorir la formació del compost, tot i que en

els sistemes més avançats això ja no és necessari. També solen incorporar sistemes de ventilació per afavorir el procés de compostatge que poden acoblar-se als sistemes d’aspiració d’aire que eviten les males olors. A l’hora d’instal·lar un vàter sec cal tenir en compte els següents aspectes: • Les característiques de l’habitatge i l’espai disponible per acollir el compostador. • El nombre de persones que viuen a la casa. • La climatologia de la zona on s’instal·la. • L’ús que es farà del compost final. Les aixetes El consum habitual d’una aixeta és de 15 litres/min. Si s’utilitza a l’habitatge algun sistema d’estalvi es pot aconseguir que el consum passi a ser entre 4 a 8 litres/min. Al mercat existeixen diversos dispositius depenent de les seves característiques. A les aixetes es pot instal·lar fàcilment: • Airejadors perlitzadors. Permeten reduir el cabal d’aigua que surt de l’aixeta mantenint-ne la seva qualitat i estalviant fins el 40 o 50% del consum. El dispositiu s’enrosca a l’aixeta i barreja

l’aigua amb aire, són molt fàcils d’instal·lar. • Limitadors de cabal. Són molt eficients ja que l’estalvi pot arribar a ser del 50%, es poden instal·lar a les aixetes i la dutxa tot i que han de funcionar amb pressions de cabal comunes (1-3 bar). Les aixetes monocomandament

Són actualment les més utilitzades i es caracteritzen per tenir una sola palanca que regula el cabal d’aigua. El disseny d’aquestes aixetes garanteix que no es produeixin degotejos i que la temperatura desitjada s’aconsegueixi ràpidament. Tenen però alguns inconvenients, com que la palanca s’obre molt fàcilment fent rajar més aigua de la desitjada i és fàcil que s’utilitzi més aigua calenta o tèbia. Per evitar aquests inconvenients, hi ha nous models d’aixetes monocomandament: • Amb obertura en dos fases. Disposen d’una posició intermitja que proporciona un cabal suficient pels usos habituals. Si és necessari utilitzar un cabal més elevat, s’haurà de realitzar una petita pressió en sentit ascendent.

• D’obertura en fred. S’estalvia en consum d’energia. En obrir l’aixeta, sempre sortirà aigua freda excepte en el cas que s’obri el monocomandament en la posició esquerra, expressa per a aigua calenta. • Termostàtiques. S’adapten a les aixetes de la dutxa i tenen un selector de temperatura. A l’interior contenen materials termosensibles a la temperatura que permeten reduir tant el consum elèctric (7-17%) com el d’aigua. • Temporitzades. Aquestes aixetes tenen una durada determinada del flux d’aigua des del moment en que són accionades. La reducció del consum d’aigua pot arribar al 40% i són sobretot utilitzades en edificis públics i de serveis. • Electròniques. Són aixetes que utilitzen detectors per infrarojos de moviment. Aquest sistema permet que l’aixeta s’accioni en el moment en que s’apropen les mans i s’aturi quan es retiren. Són les que assoleixen un major estalvi d’aigua i energia. Són molt recomanables en espais públics. Els electrodomèstics La rentadora i el rentavaixelles són els electrodomèstics que més aigua consumeixen a la llar; normalment un 20% del total d’aigua gastada. Una rentadora, per exemple, consumeix entre 60 i 90 litres d’aigua per rentada. Tots els electrodomèstics compten amb una etiqueta que indica quina és la seva eficiència, tant pel que fa al consum energètic com per al consum d’aigua. Els més eficients són els de classe A.

Jardins, horts i superfícies de conreu • Les rentadores i els rentaplats. Les rentadores més eficients anomenades “intel·ligents” i els rentaplats, tenen incorporats diferents sistemes d’estalvi d’aigua i energia. Aquests sistemes inclouen una sonda que detecta la brutícia de l’aigua i només la canvia si és necessari; programacions de prerentat que utilitzen menys aigua que en el rentat; sistemes de detecció de càrrega que determinen l’aigua necessària per aquella rentada; dispositius antifuites; vàlvules antiretorn; filtres, bitèrmiques (veure Altres sistemes d’estalvi energètic), etc. És també recomanable utilitzar detergents biodegradables i perles ceràmiques per a les rentadores, que permeten estalviar detergent i suavitzant. Es consideren eficients aquelles rentadores que gasten menys de 75 litres per 5kg de roba i aquells rentaplats que gasten entre 11 i 14 litres per rentada. Horts escolars amb sistema de reg amb mànega exsudant. © Fotografies: mOntanyanes.

Per reduir el consum d’aigua cal contemplar mesures d’estalvi a l’hora de regar. En el cas dels jardins, una mesura efectiva és plantar predominantment espècies de clima mediterrani, adaptades a consumir poca aigua. També és important contemplar l’aprofitament d’aigües pluvials, tant en el cas dels jardins com dels horts. Els sistemes de reg també tenen diferents eficiències pel que fa a l’estalvi hídric. Uns dels més eficients són el reg per degoteig o el reg amb mànega exsudant ja que aporten progressivament la humitat necessària al sòl i a les plantes. Cal tenir prou pressió a la xarxa d’aigua per poder-los instal·lar. També es poden contemplar sistemes per evitar l’evaporació excessiva de l’aigua. Els jaços protectors o “mulching”, per exemple, són cobertes amb materials naturals o artificials que es disposen sobre les plantes i els conreus, i que, entre moltes altres aplicacions, eviten l’evaporació excessiva de l’aigua del sòl.

Actituds senzilles a tenir en compte per contribuir a estalviar aigua: Dutxar-se en comptes de banyar-se: estalvia 5 vegades més aigua. Tancar l’aigua de la dutxa mentre ens ensabonem o ens rentem les dents o ens afaitem: permet estalviar 14 litres cada vegada. Posar un dosificador o una ampolla plena a la cisterna del WC: s’estalvia 2 litres per descàrrega. No encendre la rentadora o el rentaplats si no estan ben plens: s’estalvia 30 litres per rentada. Utilitzar electrodomèstics eficients de classe A en el consum d’aigua (es pot consultar a l’etiqueta). Escollir plantes de jardí autòctones ja que estan ben adaptades al clima i tenen necessitats d’aigua menors. Aprofitar l’aigua de la pluja per regar les plantes de casa i fer-ho al vespre per evitar l’evaporació.

Recollida d’aigües pluvials L’aigua de pluja pot substituir l’aigua potable per a diferents usos domèstics. Podem utilitzar l’aigua de pluja per fer funcionar la rentadora, el rentaplats, el vàter o per regar les plantes i l’hort. Amb sistemes de depuració adequats, fins i tot es pot utilitzar per al consum humà.

Per què incorporar un sistema de recollida d’aigües pluvials a l’habitatge? ff Permet estalviar aigua. Si aprofitem l’aigua de pluja es poden arribar a substituir, en una llar mitjana, uns 50.000 litres anuals d’aigua potable. Si utilitzem aquestes aigües per omplir la cisterna del vàter, podem estalviar fins a un 30% del consum domèstic. Si, a més, incorporem a la casa mesures complementàries d’estalvi d’aigua (per exemple, un vàter sec), dimensionem bé les instal· lacions, i instal·lem un sistema de depuració, la casa pot ser completament autònoma pel que fa a l’abastament d’aigua. ff Permet estalviar detergent: L’aigua de pluja és més tova que l’aigua de l’aixeta, això fa que puguem estalviar fins a un 50% de detergent. ff És de fàcil instal·lació en un habitatge ja construït.

Com es recull l’aigua de pluja i quines instal·lacions es necessiten?

Factors a tenir en compte per a una bona instal·lació de recollida d’aigües pluvials:

Una bona instal·lació de recollida d’aigua ha de ser senzilla i ha de requerir un manteniment mínim.

1. El dipòsit

Quan plou, l’aigua es recull en una superfície com pot ser la teulada d’una masia o d’un habitatge. Depenent de la superfície de la coberta, es recollirà més o menys aigua. Aquesta aigua es canalitza i es fa passar per un filtre per evitar que entrin residus. Si l’aigua es recull sense filtre, no és aconsellable utilitzar-la per a instal·lacions domèstiques (rentadora, rentaplats...). En tot cas, pot fer-se servir per regar les plantes o l’hort. L’aigua s’emmagatzema en un dipòsit. De dipòsits n’hi ha de molts tipus diferents (exteriors, soterrats, amb bomba de distribució, etc.). És important evitar que hi toqui la llum o que estigui exposat a la calor. Per dimensionar el dipòsit correctament, hem d’estudiar la precipitació del nostre municipi.

Quan s’instal·la un sistema de recollida d’aigua pluvial en un habitatge ja construït, com seria el cas de la majoria de masies, s’aconsella emplaçar-los en el soterrani. És convenient instal·lar un dipòsit construït amb un material respectuós amb el medi com el polietilè reciclat, en comptes de materials com el PVC o la fibra de vidre. Per evitar la proliferació d’algues, bacteris o altres microorganismes dins l’aigua és molt important que el material amb que estigui construït el dipòsit no deixi passar la llum i que el dipòsit no es trobi exposat a la calor. La temperatura òptima d’emmagatzematge hauria de ser inferior als 12ºC.

L’aigua es distribueix a la casa mitjançant una bomba que pot ser exterior o submergida. Si a més s’instal·la un sistema de depuració per raig ultraviolats, l’aigua pot ser apta pel consum humà.

Si s’ha de rehabilitar una masia, es recomana instal·lar un dipòsit soterrat, que a més, ens permetrà mantenir una bona temperatura de l’aigua emmagatzemada i la protegirem de la llum. 2. La bomba Cal escollir-ne una que tingui la potència adequada per la nostra instal· lació, evitant sobredimensionar-la. Per la resistència a l’aigua, són més duradores i econòmiques les de polietilè que les d’acer inoxidable.

Si es fa passar l’aigua de pluja per un sistema de depuració per raig ultraviolats aquesta quedarà completament desinfectada i serà apta pel consum humà. Si recollim suficient aigua, utilitzem mesures complementàries d’estalvi (instal·lem un vàter sec, per exemple) i fem un ús racional de l’aigua, una llar pot ser completament autosuficient pel que fa a l’abastament d’aigua.

3. Les canonades Poden utilitzar-se canonades de plàstic (es recomana el polietilè). L’aigua de pluja, al ser tova, no les agredeix.

3 2

LES CANONADES

SISTEMA DEPURADOR

LA BOMBA

1 DIPÒSIT

Aprofitament d’aigües grises Les aigües grises són les que provenen de la cuina, la rentadora, el rentavaixelles i la cambra de bany (dutxa i aixetes). Normalment es tracten com a aigües residuals, però amb una instal· lació adequada poden ser reutilitzades per a usos no potables com la cisterna del bany, el reg de l’hort, la neteja d’exteriors o la neteja del cotxe. D’aquesta manera, podem estalviar una gran quantitat d’aigua (fins a un 25%).

Per què incorporar un sistema per a la recollida de les aigües grises? ff Permet estalviar aigua. Si s’aprofiten les aigües grises es pot arribar a estalviar fins a 30 litres per persona i dia. En una família tipus de 4 membres, això pot suposar un estalvi del 25% del consum diari de l’habitatge. ff Les aigües grises ben tractades poden ser una font de nutrients per l’hort ja que contenen fòsfor, potassi i nitrogen que en concentracions adequades poden ser molt beneficioses per les plantes. ff El manteniment del sistema de recollida és senzill i el podem fer nosaltres mateixos. ff És un bon sistema que disminueix la dependència d’aigua respecte la xarxa general i permet que el nostre habitatge sigui més autònom en situacions de sequera.

Com s’aprofiten les aigües grises? El sistema de recollida es basa en la recuperació de les aigües de l’habitatge poc contaminades per a ser reutilitzades, un cop filtrades i tractades, per tenir una nova funcionalitat i ús a l’habitatge.

L’aigua utilitzada de la cambra de bany i la rentadora es canalitza i es fa passar per unes canonades independents que tenen instal·lats uns filtres de mida adequada per evitar que entrin residus. Aquesta aigua es dirigeix a un dipòsit on es depura i desinfecta. Per a retornar l’aigua cap a les cisternes del bany, per exemple, es requereixen unes bombes de baix consum. En el cas que la casa compti amb un sistema de recollida d’aigües pluvials i aquestes no s’utilitzin per al consum humà, les instal·lacions poden ser complementàries amb la reutilització de les aigües grises.

Consells a tenir en compte per a una bona instal·lació de recollida d’aigües grises:

ment de la resta de canonades (per exemple, amb un color diferent) i que les aixetes comptin amb un distintiu que indiqui que són aigües no potables. El dipòsit Cal triar la mida en funció de les persones que viuen a l’habitatge. Normalment s’ubiquen al soterrani i/o al celler de l’habitatge, tot i que, poden instal·lar-se en falsos sostres, sota cobertes, etc. Si per algun motiu no hi ha suficient quantitat d’aigües grises, el sistema té un mecanisme de boies i vàlvules que permet nodrir-se de l’aigua de la xarxa general. En cas contrari, si hi ha un excés d’aigua, l’aigua grisa es pot conduir cap als desguassos. De forma general, el manteniment del sistema és senzill. Només requereix una revisió anual dels filtres i del sistema de cloració. La instal·lació del sistema, degut a que necessita canonades i dipòsits independents, és més senzilla en habitatges d’obra nova o en aquells que estan en procés de rehabilitació. BANY/DUTXA

Les aigües de la cuina

RENTAPLATS I CUINA

RENTADORA

S’inclouen dins del grup d’aigües grises però cal tenir en compte que en cap cas, podran contenir olis ni altres restes orgàniques importants. Les canonades Han d’instal·lar-se de manera independent per a que recullin les aigües grises i les condueixin cap als dipòsits on es fa el tractament de depuració. És important que les canonades es diferenciïn fàcil-

Depuració d’aigües residuals Les aigües residuals domèstiques són les aigües procedents d’habitatges i serveis, generades per les activitats domèstiques i pel mateix metabolisme humà. Aquestes aigües han patit una alteració de les seves característiques naturals, poden ser contaminants, per això han de ser tractades específicament. L’abocament i tractament en nuclis urbans es soluciona mitjançant els sistemes de clavegueram i plantes depuradores; en masies i habitatges aïllats, però, s’han de buscar alternatives que permetin retornar les aigües en el medi natural en condicions adequades perquè no siguin contaminants.

Per què instal·lar un sistema de depuració d’aigües residuals? ff L’aigua dolça és un bé escàs i indispensable per a la vida. El tractament de les aigües residuals és imprescindible per tal de retornar-la en condicions adequades al medi ambient i evitar possibles contaminacions. ff Qualsevol habitatge (autònom o no) necessita algun mitjà de recollida o de depuració de les seves aigües residuals domèstiques. ff L’abocament d’aigües residuals no tractades pot contaminar pous i aigües subterrànies. ff Existeixen diversos sistemes i tractaments de depuració d’aigües residuals (convencionals i naturals) que es poden triar segons les condicions de l’habitatge i les seves necessitats. ff Els sistemes de depuració naturals són tractaments eficients que depuren l’aigua de forma natural, sense necessitat de grans infraestructures ni aportació energètica extra.

Com funciona? Hi ha diversos sistemes de depuració d’aigües residuals. Els més habituals són les Estacions de Depuració d’Aigües Residuals (EDAR), que poden ser físiques i/o biològiques i formen part del sistema de serveis municipals dels ajuntaments on els habitatges dels nuclis urbans estan directament connectats. L’objectiu de tota depuració és separar les substàncies contaminants de l’aigua. En aquest procés es genera una fracció líquida d’aigua neta, que es retorna al cicle natural i una fracció sòlida, els fangs, que poden ser reutilizats com a compost o destinats a un abocador. En el cas de les masies i habitatges aïllats, el sistema de depuració és particular i individualitzat, ja que normalment no tenen la possibilitat de connectar-se a un sistema de clavegueram. Això no vol dir que en aquests casos no s’hagi de tractar l’aigua, ja que si no es fa, es corre el risc de contaminar la zona on es fa l’abocament i fins i tot, convertir en no potables aigües subterrànies, fonts o pous. L’Agencia Catalana de l’Aigua (ACA), organisme que regula l’autorització d’abocaments d’aigües, contempla uns sistemes mínims, que haurien de tenir tots els habitatges que no tenen possibilitat de connectar-se a un sistema de sanejament públic. En el cas d’habitatges de fins a 20 persones, els mínims inclouen un primer sistema de pretractament i un tractament primari.

Els sistemes de pretractament. S’encarreguen de separar la matèria sòlida de mida més gran de les aigües residuals, per tal que no arribi als sistemes de tractament posteriors. Per fer-ho, el sistema compta amb reixes i filtres a l’entrada del sistema de tractament que s’ha de protegir. Sovint, aquests sistemes de tractament ja porten incorporats els filtres. De forma opcional, i especialment si l’aigua a tractar conté greixos, és important la instal·lació d’un desgreixador. Tot i així, és molt convenient evitar llençar greixos a l’aigüera, ja que aquests poden obstaculitzar el tractament posterior.

Els sistemes de tractament primari Són sistemes senzills que tenen per objectiu reduir la càrrega de contaminats, fonamentalment els que no es dissolen en l’aigua. En aquests sistemes es separen els greixos i olis, i les partícules més pesants. Els greixos i olis floten i formen una capa superficial a l’aigua; les partícules més pesants van al fons per decantació, formant els fangs. Per completar aquest procés físic, també té lloc un tractament per fermentació, que porten a terme els bacteris que es troben a l’aigua. Els bacteris fermenten una part de la matèria que s’ha acumulat al fons, i dels greixos i olis que es troben a la superfície. Els sistemes de tractament primari poden ser de dos tipus: els pous decantadors, i les fosses sèptiques. Aquests han de ser instal·lats a menys de 10 metres de l’habitatge,

sobre un llit de sorra compactada i amb sistemes de ventilació eficaços per evitar males olors. Els pous decantadors o pous Imhoff Permeten sobretot una bona separació de les matèries en suspensió. Normalment tenen forma de cilindre vertical, on l’aigua circula lentament afavorint la decantació dels sòlids que cauen al fons i fermenten sense presència d’aire. Els gasos resultants d’aquest procés (metà) són conduits fins a la superfície. Les fosses sèptiques Són la forma més simple de tractament. Tenen el mateix funcionament que el pou mort o pou sec amb la diferència que la fosa és un dipòsit estanc, i per tant, no hi ha risc de contaminació de les aigües freàtiques. Les fosses estan formades per una o dues cambres, on s’aboquen les aigües residuals. L’aigua entra per un costat i surt per l’altre ja tractada. Si hi ha dues cambres, en la primera s’acumulen els greixos i la major part de substàncies sòlides, i en la segona l’aigua més neta. Per tal que el sistema funcioni de forma òptima, és molt convenient separar les aigües negres (fecals) i de la cuina, que aniran a la primera cambra, i les aigües grises (dutxa, rentadora, lavabo) que aniran a la segona cambra. En cas de fer una rehabilitació o una obra nova, és important tenir en compte la possibilitat de separar aquestes aigües, no només perquè és més fàcil tractar-les, sinó també, perquè les aigües grises es poden reutilitzar fàcilment per a usos no potables (veure apartat Aprofitament d’aigües

grises). Si no és possible fer aquesta separació d’aigües, s’ha de fer un dimensionament superior de la instal·lació per poder fer correctament el sistema de tractament. L’aigua resultant d’aquests tractaments primaris no es pot fer servir per a reg. Sistemes de depuració biològica A part d’aquests dos sistemes de tractament, també existeixen sistemes de sanejament biològics molt eficients, que de vegades es fan servir com a sistema suplementari un cop les aigües han sortit d’un tractament primari. Hi ha diferents tipus de sistemes biològics. • El sistemes biològics compac· tes són sistemes prefabricats que contenen el suport perquè en un espai limitat i controlat, un conjunt de microorganismes puguin degradar les substàncies contaminants de l’aigua. Aquests sistemes compten amb una gran diversitat de dissenys, segons la quantitat d’aigua a depurar i l’ús que se’n faci. Necessiten a més, una aportació d’energia per tal de bombejar l’oxigen que necessiten els microorganismes que fan que la matèria orgànica residual es degradi. • El tractament d’aigües per infiltració directa en el terreny és un sistema en que les aigües pretractades es filtren en un sòl porós (pot ser natural o preparat per a fer aquesta funció). L’objectiu d’aquests sistemes és retenir els sòlids que no s’han separat amb el pretractament i que els microorganismes presents al sòl metabolitzin la matèria orgànica.

• En la depuració d’aigües a tra· vés de sistemes de llacunatge i aiguamolls, s’aprofita la capacitat d’algunes plantes de ribera i dels organismes que viuen en ambients de llacuna, per nodrir-se i degradar la matèria orgànica i altres components contaminants de les aigües residuals. Aquests sistemes reprodueixen en un espai petit un sistema ecològic de llacuna. Les plantes que s’utilitzen per fer la llacuna es trien en funció de la climatologia de la zona i de la seva capacitat de degradació. La superfície de la llacuna també varia en funció de la qualitat de l’aigua que s’ha de tractar. Normalment es necessiten uns 3040m2 per depurar les aigües d’una casa unifamiliar amb 4-6 persones. Si l’aigua ja ha passat per un tractament previ, la superfície pot ser inferior. L’avantatge d’aquests sistemes és que tenen un cost molt baix de funcionament, el manteniment és molt senzill i no necessiten cap aportació d’energia externa; a més poden contribuir a recuperar el paisatge i els ecosistemes. A més d’aquests sistemes descrits n’hi ha d’altres i diferents possibilitats de disseny per cada un d’ells. Triar el més idoni dependrà de les característiques de cada emplaçament, de l’ús que se’n faci, i del tipus d’aigua a tractar. És important el consell d’un tècnic per prendre la decisió més encertada. En tots els casos, l’aigua que surt d’aquests sistemes de depuració ja pot ser abocada directament a la llera o reutilitzada com si es trac-

tés d’aigües grises, per al sistema de reg, per neteja, o altres usos no potables.

Consells a l’hora d’escollir una instal·lació de tractament d’aigües residuals: A l’hora de triar un sistema de sanejament autònom per una masia o habitatge aïllat cal analitzar l’ús que se’n farà, quin cabal haurà de depurar, la càrrega de matèria orgànica, de quin espai es disposa per fer la instal·lació, etc. Si es vol aplicar un sistema biològic no compacte, cal analitzar les característiques de la zona per determinar la idoneïtat d’un o altre. Cal mirar per exemple, les característiques del sòl, l’orografia del terreny i la climatologia (és molt important en els sistemes de llacunatge). Segons el sistema emprat, el manteniment serà més o menys costós. Per exemple, en les fosses i pous de decantació els fangs s’han d’extreure cada dos anys. En canvi en els sistemes de depuració biològica, aquest període pot allargar-se. És important que un tècnic analitzi el cas en particular i exposi les avantatges i inconvenients de cada un dels sistemes.

Residus

L’aïllament i dispersió de les masies fa especialment complexa la gestió i recollida dels residus que s’hi generen. La major part del volum de residus d’un habitatge està format per matèria orgànica i envasos d’aliments. En una masia, hi ha força possibilitats de reduir la fracció orgànica, especialment si s’autogenera una part dels

aliments i si les restes s’utilitzen per fer-ne compost. A les masies, a més, el sobreesforç que suposa traslladar els residus fins als punts d’aportació on hi ha tots els contenidors fa encara més pertinent prendre mesures per reduir al màxim la seva generació.

Residus domèstics Cada català genera a la seva llar, per terme mig, uns 1,5 kg de residus domèstics al dia, el que equival a més de 500 kg a l’any. Aquesta xifra, a més, va incrementant any rere any pels canvis en els hàbits de consum. Cada cop és més habitual comprar productes envasats en detriment dels que es venen al detall, i els envasos retornables han quasi desaparegut de les botigues, ja que, cada cop menys, la gent va a comprar amb cabàs o carretó. Aquesta generació creixent de residus és un problema que ens afecta a tots, i per tant, cal que tothom s’impliqui per prevenir-la i gestionar correctament el que es genera. Si aquesta brossa es produeix en una masia o habitatge aïllat, la gestió és encara més complexa, pel sobrecost que suposa la recollida en punts tant dispersos.

Com millorar la gestió dels residus domèstics? Les deixalles que es generen en una llar s’anomenen Residus Sòlids Urbans (RSU). La composició de la brossa generada sol ser: 43% de matèria orgànica 21% paper i cartró 16% envasos lleugers 7% vidre 5% tèxtils 8% altres

“Quasi el 90% de la bros· sa que es genera en una casa deriva directament del processat dels ali· ments (les restes orgà· niques i els envasos dels aliments)” ff Separar els residus domèstics directament a casa i llençar-los al contenidor que toca facilita el seu procés de reciclatge i recuperació. La brossa que es llença al contenidor de rebuig i no es recicla no té possibilitat de tenir cap utilitat i acabarà a l’abocador o a l’incineradora. ff Reciclar les deixalles permet estalviar el consum de matèria primera i energia. Una tona de paper reciclat respecte a fer el paper nou,

per exemple, estalvia el 70% d’energia (uns 5000 kW), evita la desaparició de més de 14 arbres madurs, estalvia uns 80.000 litres d’aigua (entre el 80 i 90%), un 73% de la contaminació atmosfèrica i un 39% de la producció de residus sòlids.

ff Els plàstics es fabriquen a partir del petroli i amb el seu consum afavorim a l’esgotament d’un recurs no renovable. El seu reciclatge és laboriós ja que cal reciclar cada tipus de plàstic per separat i això dificulta el procés.

ff Quasi la meitat de la brossa que generem diàriament en una casa és matèria orgànica (el 43%). Fer una correcta separació de les restes de menjar a la cuina permet que aquests es puguin reciclar correctament. En el cas dels habitatges aïllats és aconsellable fer compostatge casolà, així es redueix molt el pes i el volum de les deixalles que cal transportar fins als contenidors i s’obté un adob de gran qualitat, com el compost, per l’hort o el jardí.

ff Les llaunes sovint són d’alumini, el qual s’extreu de la bauxita, que es troba sota les selves tropicals i el seu procés d’elaboració és molt costós, molt contaminant i té un elevat impacte ecològic. El reciclatge de les llaunes permet fer llaunes noves.

ff La resta de brossa domèstica (el 57%) cal separar-la correctament, transportar-la fins als contenidors més propers i llençar-la al contenidor corresponent. ff El paper i cartró és de molt fàcil reciclatge, per això, és important separar-lo i llençar-lo al contenidor de reciclatge correcte (el de color blau). ff La gran majoria dels envasos lleugers (plàstic, brics i llaunes) que es generen en una casa provenen dels embalatges dels aliments. No representen molt en pes, però sí en volum, per això, és important intentar reduir-ne la generació. Per fer-ho, a l’hora de comprar, cal seleccionar aquells aliments menys envasats, millor si es compren els aliments al detall i sense bossa; triar els envasos de mida gran, els familiars, abans que els petits i, si es pot, triar envasos retornables. Un cop l’envàs està buit cal llençar-lo al contenidor groc.

ff Els brics estan molt estesos com envàs per a begudes alimentàries. Es fabriquen amb fines capes de paper, alumini i plàstic que són molt difícils de separar i dificulten molt el seu reciclatge. ff El vidre és l’envàs ideal per a qualsevol aliment o beguda. A l’hora de comprar, és molt millor escollir un envàs de vidre abans que un de plàstic, bric o llauna. El vidre és pot reciclar al 100% i s’ha de llençar al contenidor verd. ff Hi ha una part dels residus que es generen en una casa que no es poden llençar a cap contenidor i cal que es duguin a la deixalleria per fer-ne una correcta gestió. Una part d’aquests, a més, són residus tòxics i necessiten un tractament especial: bombetes, fluorescents, pintures, olis, piles, medicaments, etc.

Exemples de diferents tipus de contenidors. Fotografia Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

On portar les deixalles La majoria de masies, habitatges aïllats i petits nuclis han de portar les deixalles fins als contenidors més propers. Hi ha altres sistemes de recollida en hàbitats amb més densitat de població (recollida porta a porta, contenidors soterrats, etc.), però que no són viables en hàbitat dispers.

VIDRE (contenidor verd)

SÍ: envasos de vidre: ampolles, pots de conserves, de melmelades o de salses, que estiguin buits. NO: els taps de les ampolles i els pots, bombetes, fluorescents, ceràmica, els pots buits que hagin contingut medicaments, miralls o vidre pla.

PAPER I CARTRÓ SÍ: diaris, revistes, sobres, caixes de cartró, paper de regals, la publicitat que trobem a les bústies, etc. (contenidor blau) NO: tovallons i paper de cuina usats, papers bruts, fotografies… Qualsevol d’aquests residus redueix la qualitat del paper reciclat resultant. ENVASOS (contenidor groc)

SÍ: envasos plàstics de tot tipus (iogurts, aigua, detergents, lleixiu, bosses, etc.), llaunes de conserves i refrescos, brics, tapes metàl·liques, safates de porexpan, paper d’alumini. NO: esprais plens, pots metàl·lics de pintures o productes químics, pneumàtics, petits electrodomèstics i productes d’informàtica que contenen tinta.

ORGÀNICA (contenidor marró o com· postadors)

SÍ: restes de verdura, fruita, peix, carn i ossos, marro de cafè, restes d’infusions, menjar sòlid en mal estat, restes de flors i plantes, serradures de fusta natural, closques de fruita seca, ous i marisc, taps de suro, paper de cuina, tovallons de paper usat

RESTA (contenidor gris o verd)

SÍ: burilles, compreses, bolquers, pols d’escombrar, paper transparent, cotó fluix, bolígrafs, llapis usats, fregalls, etc.

DEIXALLERIA

Els residus que no es puguin dipositar en els contenidors dels carrers, cal portar-los a la deixalleria més propera. Allà s’encarreguen de reciclar o reutilitzar tots els residus que hi arriben. En alguns municipis existeix el servei de deixalleria mòbil que funciona amb horaris i parades establertes de recollida.

MOBLES I TRASTOS VELLS

Aprofitar els serveis de recollida de mobles i electrodomèstics vells que ofereixen molts ajuntaments o consells comarcals.

Actituds senzilles per prevenir la generació de residus?

Consells a tenir en compte per prevenir els residus domèstics:

El millor residu és aquell que no es genera, per això, el més important és:

El criteri del consumidor a l’hora de comprar els productes desitjats és el que determina la quantitat de residus que es produeixen. Un bons hàbits de compra poden evitar-ne la generació d’una part important:

1. Reduir, és a dir, evitar-ne la producció. És important seguir unes pautes de consum que evitin l’adquisició d’articles innecessaris i elements que ràpidament es convertiran en brossa (embalatges, envasos d’un sòl ús, bosses de plàstic, etc.). No s’han de comprar productes contaminants que perjudiquen el medi ambient. 2. Reutilitzar les coses tant com es pugui, així s’allarga la vida dels productes, disminueixes les necessitats de comprar-ne de nous i es contribueix a disminuir la quantitat de residus. 3. Reparar les coses que es fan malbé en comptes de llençar-les i comprar-ne de noves, és el tercer pas. Reparar els electrodomèstics, restaurar els mobles vells, arreglar la roba, etc., ens permetrà reduir la generació de residus. 4. Reciclar: Finalment, els residus que no s’han pogut evitar ni tampoc reutilitzar, sovint poden, mitjançant un procés industrial, tornar a ser matèria primera per a nous productes i evitar així que es converteixin en residus sense ús, és a dir, es poden reciclar. Energèticament és molt més eficient reciclar un producte que tornar-lo a produir de nou. Per poder reciclar els materials és important que es llencin de manera separada, és a dir, que es faci una recollida selectiva correcta.

Anar a comprar amb cistell, bosses de roba o carretó i rebutjar les bosses de plàstic. No usar productes d’un sol ús (com vaixelles de plàstic, tovallons i mocadors de paper, etc.). Comprar al detall o envasos grossos en lloc de productes envasats en dosis individuals o molt petites. Els envasos en format familiar surten més econòmics i ajuden a la reducció dels residus. Conservar i guardar els aliments en carmanyoles o roll-ups en comptes de fer-ho en paper d’alumini i de plàstic. Millor comprar envasos de vidre i, si es pot, retornables, abans que d’altres tipus. Comprar productes recarregables (piles, bateries, bolígrafs, encenedors, etc.). Evitar el consum de productes envasats amb porexpan (poliestirè expandit). L’embalatge no millora el producte i el porexpan tarda mig milió d’anys a degradar-se totalment. Portar la roba que no fem servir als mercats de segona mà o als centres de beneficència.

Habitabilitat, salut i medi ambient Passem un important percentatge de la nostra vida dins dels edificis. Els materials amb què estan construïts, el disseny de les estances, la qualitat de l’aire o de l’aigua influeixen en la nostra salut i en la del medi, en el nostre confort i la qualitat de vida. Petites accions com escollir una pintura, evitar alguns materials de construcció, o ventilar adequadament un edifici poden tenir un gran efecte sobre la salut.

En alguns casos, com seria la tria de certs materials de construcció, l’opció més respectuosa pot resultar una mica més cara, però els factors mediambientals i de salut personal són cada cop més valorats i el mercat de productes és fa més ampli i assequible.

Materials de construcció sostenibles Els materials que s’utilitzen per rehabilitar o construir un edifici tenen incidència sobre la salut de l’entorn i la nostra pròpia. Per construir de forma més sostenible hem de tenir en compte que els materials es generin amb la menor despesa energètica i que no siguin contaminants. També, si pot ser, que siguin reutilitzables o reciclables i produïts en una zona pròxima. D’aquesta manera, no només ens assegurem de causar el menor impacte ambiental possible, si no que a més, contribuïm a dinamitzar l’economia local i protegim la nostra salut.

Per què utilitzar materials sostenibles? ff Els subministraments i materials que s’utilitzen en la construcció o rehabilitació d’un edifici tenen sempre un impacte sobre el medi ambient, i de vegades també, sobre la nostra salut. Comptar amb informació adequada i escollir materials i subministraments més respectuosos amb el medi i la nostra salut minimitzarà aquests efectes negatius. ff El fet d’augmentar la demanda de materials més sostenibles pot afavorir un augment de l’oferta i que els preus siguin més competitius. ff Si s’adquireixen productes locals, no només contribuïm a reduir els impactes ambientals ocasionats pel transport, si no que a més, es contribueix a dinamitzar l’economia local.

Com podem valorar si un material és o no sostenible? Una eina útil per saber quin és l’impacte real d’un material sobre el medi és calcular el seu cicle de vida. L’anàlisi del cicle de vida dóna eines per conèixer i quantificar els impactes ambientals i els recursos materials i energètics que es requereixen per obtenir o produir un material, transformarlo, transportar-lo, fer-lo servir, i finalitzar la seva vida.

sum energètic en la seva extracció i/o producció. • Aquells que procedeixen de matèries primeres abundants i no tòxiques. • Si hi ha la possibilitat, aquells que es produeixen en zones properes, com potenciar el consum de producte local o Km 0. Pel què fa a la construcció dels ma· terials, és important: • Reduir al màxim els residus de l’obra i, si es pot, que els que es generin siguin reciclables. Durant la vida de l’edifici:

L’estudi del cicle de vida es realitza a partir d’una metodologia específica que es fonamenta en l’elaboració d’un inventari dels consums (en forma de matèria i energia) i de les emissions de cada una de les fases del cicle de vida d’un producte en particular.

• Reduir al màxim les necessitats energètiques de l’edifici amb materials que ofereixin un bon aïllament i incorporar l’ús de les energies renovables.

L’impacte ambiental d’un material pot variar en funció de l’etapa de la vida en que es trobi. Pot ser que durant la seva vida útil en l’edifici tingui poc impacte, però produirlo impliqui una gran despesa energètica o que no es pugui reciclar. Per això és important analitzar el cicle de vida complet:

• Utilitzar materials amb un cicle de vida llarg.

Pel què fa a la producció dels materials, és important utilitzar:

En la rehabilitació:

• Aquells materials que provenen de recursos renovables.

• Diagnosticar correctament perquè ha de fer-se la rehabilitació, per resoldre el problema i evitar que torni a aparèixer.

• Si és possible, utilitzar materials reciclats o procedents de la recuperació de residus. • Aquells que generen un baix con-

• Reduir al màxim les necessitats d’aigua, reutilitzar les aigües grises i aprofitar l’aigua de pluja.

• Assegurar-nos que els sistemes també són duradors i es poden reparar. • Definir les operacions de manteniment que s’hauran de fer.

• Utilitzar materials compatibles amb els existents. • Els materials que s’han d’usar

han de complir els mateixos criteris que els que s’han mencionat més a munt, en l’apartat de producció.

Informació a tenir en compte a l’hora d’adquirir un material: Ecoetiquetes

En la fi de vida del material: • Maximitzar la reutilització de tots els residus d’obra (pedra, llosa, teula, etc). • En cas que els materials no puguin reutilizar-se, maximitzar el reciclatge.

Casa passiva de nova construcció realitzada amb materials de fusta i aïllament de llana d’ovella. Arquitecte: J. Bunyesc. © Fotografies: J. Bunyesc

Per identificar aquells materials que tenen un menor impacte ambiental, existeixen diferents sistemes d’etiquetatge que permeten que el consumidor els diferenciï respecte a altres. Aquestes etiquetes donen informació contrastada, exacta i no tendenciosa sobre les característiques de cada material en referència als aspectes ambientals. Segons la normativa de la ISO, existeixen tres tipologies d’identificació d’etiquetes ecològiques:

Les ecoetiquetes (Tipus I) Les porten els productes i materials certificats per una entitat independent de forma oficial, i indiquen que compleixen una sèrie de requisits referents als seu cicle de vida que fan que siguin ambientalment preferibles respecte a altres que hi ha al mercat. Hi ha moltes etiquetes d’aquest tipus. Aquí a Catalunya, per exemple, la Generalitat té competències per concedir el Distintiu de garantia de qualitat ambiental i la Etiqueta ecològica de la Unió Europea. Les autodeclaracions ambientals (Tipus II) És una indicació que fa el mateix fabricant o envasador (no ho certifica un tercer, com en el cas de les ecoetiquetes) i normalment es refereix a una característica específica del producte, per exemple, “reciclable” o “biodegradable”. Un exemple conegut seria el cercle de Möbius, que indica que un producte és reciclable o que un percentatge d’aquest és reciclat. Declaracions ambientals (Tipus III) En aquest cas es tracta d’identificatius que donen informació quanti-

tativa sobre diferents paràmetres d’un producte que fan referència al seu cicle de vida. Aquestes etiquetes no diuen que el producte sigui ambientalment millor que els altres, ni estableixen mínims per complir, però sí que permeten al consumidor comparar productes i prendre una decisió informada. La verificació de la informació es porta a terme per un tercer. N’és un exemple l’etiqueta de Declaració Ambiental de Productes de Construcció, que aglutina les empreses que tenen interès en conèixer l’impacte ambiental dels seus productes. Com en la resta d’etiquetes de tipus III es tracta d’informar al consumidor sobre una sèrie de paràmetres ambientals durant el cicle de vida del producte com el consum energètic, l’impacte sobre l’esgotament de recursos, el consum d’aigua, el canvi climàtic, la contaminació, etc. A Catalunya hi ha una normativa específica, el Decret d’Ecoeficiència, que indica que en la construcció de qualsevol edifici s’ha d’haver utilitzat com a mínim una família de productes amb etiquetes ecològiques de tipus I o III. No s’especifica però, quina família.

Les ecoetiquetes - Etiquetes Tipus I

Les ecoetiquetes - Etiquetes Tipus II

Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental

Cercle de Möbius

Declaracions ambientals – Etiquetes Tipus III Certificació forestal FSC (Forest Stewardship Council)

Declaració Ambiental de Productes de Construcció

Etiqueta ecològica de la Unió Europea

Edificis més saludables Els materials amb què està construït un edifici, la seva orientació i forma, el disseny de les estances o una correcta ventilació són factors que influeixen en el nostre confort i salut. El concepte d’edifici saludable, però, seria més ampli i inclouria tots els criteris que es tracten en aquesta guia i que contribueixen a que l’impacte ambiental d’una edificació sigui el menor possible i els seus habitants hi visquin amb el major confort .

Per què preocupar-nos per si l’edifici en què vivim és saludable? ff Les pràctiques constructives i els materials que s’utilitzen poden tenir efectes sobre la nostra salut. Ser-ne conscients pot ajudar-nos a prendre les millors decisions a l’hora de construir o rehabilitar un edifici. ff La construcció té un important impacte sobre el medi. Utilitzar materials de construcció adequats, reduir al màxim la despesa energètica i d’aigua i la generació de residus no només minimitza els impactes negatius sobre el medi ambient, sinó que beneficia la nostra salut i redueix la despesa econòmica.

Com és un edifici saludable? Un edifici saludable és aquell que no només ens assegura confort i cap efecte negatiu sobre la salut, sinó que, a més, contribueix positivament en el medi que l’envolta. Seria, en definitiva, aquell edifici que contempla tots els criteris de sostenibilitat per no malbaratar recursos escassos com l’energia i l’aigua; que genera pocs residus; i que assegura la salut dels seus habitants. Aquests criteris són els que s’adopten en bioconstrucció.

El següent resum recull alguns dels criteris que podrien contribuir a tenir un edifici més saludable:

Criteris generals L’emplaçament. Si es pot triar, s’han d’analitzar les condicions geofísiques del terreny i buscar la millor orientació. Els materials. El més naturals possibles i locals, és a dir, d’origen proper a l’obra. Cal evitar usar productes nocius com asbest, poliuretà, clor, PVC, etc. La fusteria. Prioritzar la fusta local amb certificació ambiental i tractar-la amb productes naturals. Les pintures. Millor optar per pintures naturals, innòcues pel medi ambient i la salut i a porus obert, que deixen respirar el material pintat.

Criteris en l’estructura de l’edifici Els fonaments. Millor no emprar formigó armat ni ciments. És més saludable i causa menor impacte ambiental el formigó amb calç sense armar. L’estructura vertical. Millor evitar el formigó i substituir-lo per maons massissos, termoargila, tova, tàpia i pedra natural. L’estructura horitzontal: Evitar l’ús de bigues de formigó i prioritzar la fusta. Les cobertes: Prioritzar l’ús de materials naturals com la teula o la pissarra. Cal aïllar-la tèrmicament amb aïllants naturals que permetran la transpiració de la casa, creant un ambient sa a l’interior. L’aïllament tèrmic i acústic: Per aïllar la casa és aconsellable utilitzar productes naturals que permetran l’intercanvi d’humitat entre la casa i l’exterior com el cànem, la llana

d’ovella, el suro, les fibres de fusta, etc., i aplicar-los en gruixos adequats. Amb un bon aïllament tèrmic es pot reduir la despesa energètica en la climatització d’una casa.

lar un sistema biològic de depuració serà més respectuós amb el medi ambient.

Les obertures: Ens permetran regular tèrmicament la casa i aprofitar l’energia del sol per escalfar-la a l’hivern. Una casa amb criteris bioclimàtics comptarà amb grans finestrals orientats a sud per tal de captar l’energia del sol passivament.

Criteris en les instal·lacions d’aigua En la instal·lació: Incorporar sistemes de recollida d’aigua de pluja, reutilització d’aigües grises i mecanismes d’estalvi d’aigua: aixetes termostàtiques per a la dutxa, vàter sec, etc. En les canonades: Evitar les canonades de PVC, material tòxic en cas d’incendi, a favor de les de polipropilè o polietilè, amb un cicle de vida més llarg, reciclable, i per tant, més respectuós amb el medi.

Calefacció i aigua calenta sanitària: Incorporació de sistemes d’energies renovables per a subministrar aigua calenta sanitària i calefacció. En cas d’utilitzar sistemes radiants per a la calefacció, és millor optar per parets radiants en comptes de terra radiant, ja que les primeres transmeten la calor a l’ambient, en comptes de directament als peus, i es considera una forma més propera a l’escalfament natural i més saludable. La depuració de l’aigua residual: Si l’edifici no està connectat a la xarxa de clavegueram caldrà instal·lar un sistema de depuració d’aigua. Instal·

Criteris en les instal·lacions d’energia L’energia elèctrica: Si és possible, obtenir-la a partir de fonts renovables de producció propera, o pròpia. Adoptar actituds d’estalvi energètic i comptar amb aparells electrodomèstics de baix consum.

HIVERN

+ 5%

21 ºC 20 ºC

20 ºC ESTIU + 8%

24 ºC 23 ºC

24ºC Temperatura de confort a la llar A l’hivern, una temperatura de 1921ºC ens permetrà gaudir de confort. A l’estiu, s’està bé a una temperatura de 24-26ºC. Cada grau que ens estalviem en la climatització d’una casa suposa un estalvi del 5% en energia a l’hivern i un 8% a l’estiu.

Instal·lació elèctrica: Evitar l’ús d’halògens, amb un gran consum energètic; i l’ús de PVC, material tòxic en cas d’incendi.

Més informació Construcció i arquitectura sostenible Agenda de la construcció sostenible: http://csostenible.net Lloc web que conté informació detallada sobre diferents temes relacionats amb la construcció sostenible. La informació està ordenada per temàtiques amb conceptes bàsics, bases de dades de productes de construcció, legislació i un blog que s’actualitza amb reportatges i notícies interessants referents a la construcció sostenible. ATECOS. Assistent tècnic per a la construcció sostenible: http://www.atecos.es Lloc web desenvolupat per la Fundación Ambiente, la Fundación de la Universidad Autónoma de Madrid i Miliarium.com amb informació sobre construcció sostenible, tècniques, materials, normativa, etc. Plataforma edificació Passivhaus: http://www.plataforma-pep.org Lloc web d’aquesta associació que té per objectiu d’adaptar i fomentar l’estàndard de passivhause a Espanya. Conté informació sobre els estàndards d’aquest tipus d’arquitectura, notícies i documentació. Guía de la construcción sostenible: http://www.ecohabitar.org/PDF/CCConsSost.pdf Guia editada per l’Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut que exposa de forma detallada els principis de la construcció sostenible, amb amplia informació tècnica sobre sistemes constructius, materials, instal·lacions, a més de casos de bones pràctiques, enllaços i bibliografia recomanada.

Energies renovables i eficiència energètica Institut Català d’Energia (ICAEN): http://www.gencat.cat/icaen Al web de l’ICAEN trobareu informació actualitzada sobre possibles ajuts relacionats amb les millores energètiques a la llar, a més de totes les accions i programes que es realitzen des d’aquest organisme de la Generalitat de Catalunya per optimitzar els recursos energètics. Instituto para la Diversificación y el Ahorro de Energía: http://www.idae.es Al web d’aquest organisme estatal podeu trobar interessant informació per al ciutadà, i descarregar-vos la Guia pràctica de la energia. Consum eficient i responsable amb informació didàctica sobre el consum d’energia a la llar.

Energia minieòlica Manual práctico de evaluación de una instalación de energia eólica a pequeña escala. Walter Hulshorst. ECON Internacional: http://www.leonardo-energy.org/espanol/08/manual-practico-deinstalaciones-eolicas-a-pequena-escala Manual on es dóna informació bàsica i pautes per a qualsevol persona que vulgui instal·lar un sistema d’energia minieòlica. Es pot descarregar des de l’enllaç. Atles Eòlic d’Espanya. Ministerio de Industria, Turismo, y Comercio: http://atlaseolico.idae.es Lloc web on poden consultar-se les potencialitats eòliques de qualsevol lloc de l’Estat.

Biomassa Masies sostenibles. Aprofitaments energètics forestals. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). Consorci per al Desen· volupament de la Catalunya Central: http://www.lcc.cat/web/cooperacio/projecte-masovera.html

Estudi realitzat pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) que analitza de forma exhaustiva les possibilitats de la biomassa com a font energètica en diferents tipologies de masies (segons si són habitades tot l’any, si tenen explotacions ramaderes amb necessitats, si tenen o no un bosc associat, etc.). Àrea d’aprofitaments fusters i biomassa del Centre Tecnològic Forestal: http://afib.ctfc.cat En aquest web pot descarregar-se el butlletí Infobiomassa, les publicacions que es realitzen des d’aquesta Àrea, o estar al corrent de noticies i esdeveniments relatives al món de la biomassa. L’Observatori de la biomassa: http://www.idae.es Espai web del Consorci Forestal de Catalunya que reuneix informació tècnica, actualitzada i especialitzada sobre la biomassa forestal primària.

Gestió de l’aigua Agència Catalana de l’Aigua: http://aca-web.gencat.cat Web d’aquesta empresa pública de la Generalitat de Catalunya que gestiona les polítiques del Govern en matèria d’aigua.

Vàters secs La revista Agrocultura, inclou el següent article, publicat l’hivern del 2005-2006, sobre vàters secs: http://www.agro-cultura.org/article.php?article=19 Web de l’Associació de Llicenciats/des i Estudiants en Ciències Ambientals de les Illes Balears – ALCAIB. Podeu trobar-hi el document: De l’excusat al vàter de compost; una presentació que explica com funciona un vàter sec, els tipus que hi ha, exemples pràctics, etc. realitzada per Caterina Amengual Morro.

Gestió de residus Agència de Residus de Catalunya (ARC): http://www.gencat.cat/arc A la web de l’ARC trobareu informació actualitzada sobre la generació de residus a Catalunya i sobre la seva correcta gestió. Guia d’educació ambiental 4: Propostes senzilles per a reduir els residus: http://w110.bcn.cat/MediAmbient/Continguts/Vectors_Ambientals/Neteja_i_Gestio_de_Residus/Documents/Fitxers/GUIA_ReduirResidus.pdf Guia pràctica editada per l’Ajuntament de Barcelona on poden trobar-se consells i informació útil per reduir els residus i el consum dels productes més contaminants.

Ecoproductes, ecodisseny i materials sostenibles Generalitat de Catalunya, Departament de Territori i Sostenibili· tat, Empresa i Avaluació Ambiental: http://www.gencat.cat Al subapartat d’Empresa i Avaluació Ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat es pot trobar informació sobre ecoproductes i ecoserveis; ecodisseny i anàlisi del cicle de vida dels productes. Xarxa Catalana d’Anàlisi del Cicle de Vida: http://www.acv.cat El lloc web de la Xarxa aporta informació actualitzada sobre els avenços i estudis que s’estan duent a terme sobre l’anàlisi del cicle de vida i esdeveniments relacionats.

Aquesta guia vol ser una primera aproximació a algunes de les solucions que es podrien adoptar en qualsevol masia, habitatge aïllat i, en general, en qualsevol habitatge, per ser més sostenibles i reduir la dependència al subministrament extern d’energia i aigua potable, als servies de tractament d’aigües residuals i a la gestió de residus domèstics.