LLEIDA
Som un ingredient més per cuinar un món diferent La crisi alimentària mundial és una conseqüència directa del model d’agricultura i ramaderia industrial que a dia d’avui està consolidat com el model imperant. La crisi alimentària mundial en cap cas respon a una manca d’aliments sinó al fet que una part de la població mundial no hi pot accedir. Des de la Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida s’entén que denunciar les causes de les desigualtats i les injustícies és obligació de tots els agents socials que tenim com a objectiu la transformació social en pro d’una societat més justa i inclusiva per a totes les persones. En els darrers mesos s’han intensificat les protestes de pagesos de les nostres terres. Manifestacions, tractorades, repartiment de productes alimentaris a places i carrers serveixen per expressar el seu malestar per la situació difícil en què es troben. Denuncien les pressions a què se’ls sotmet i la reducció constant dels marges de beneficis que en treuen, alhora que els preus que paga el consumidor augmenten (la diferència de preu entre el que cobra el productor i el que paga el consumidor s’estima en un 400% de mitjana sobre el valor del producte). Cada vegada està més compromesa la viabilitat de les explotacions, sobretot les familiars, i de fet els últims anys són milers les que han desaparegut a tot l’Estat. Per altra banda la fam al món no para de créixer. Segons dades de la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació) ja són 1.040 milions les persones que passen fam al llarg i ample de tot el planeta, xifra que s’ha incrementat notablement arran de la recent crisi alimentària. I el més sorprenent és que un 75% d’aquestes persones són agricultors i ramaders. Aquestes dues realitats, aparentment inconnexes, estan íntimament relacionades: la causa rau en el funcionament actual del sistema agroalimentari mundial. Posarem un parell de casos per il·lustrar la situació. Lleida és una de les zones més importants de producció fructícola del sud d’Europa. Doncs resulta que si hom va a qualsevol supermercat de la capital de Ponent es trobarà que el 80% de la fruita que s’hi ven és d’importació. Això significa que a Lleida, a pesar de ser un important centre de producció, sols el 20% de la fruita que s’ofereix als lineals dels supermercats procedeix de la mateixa província o de Girona, la resta ve de països europeus, Àsia (fonamentalment la Xina) o Amèrica del Sud. A més la major part de la producció fructícola de les terres de Lleida es destina a exportació! Esquemes com aquest es reprodueixen
ONGC 66
revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals
en molts més productes. Actualment a casa nostra mengem, moltes vegades sense ser-ne conscients, peres que vénen de Xile, raïm de Sud-àfrica, vi d’Austràlia, pollastres de Brasil, salmó de Xile, arròs dels EUA... I alhora exportem molts d’aquests aliments que també produïm aquí! D’aquesta manera la majoria de fruites, verdures, carns i peix han recorregut entre 2.500 i 4.000 quilòmetres abans d’arribar a taula. Un altre cas. Les terres de Lleida també destaquen per ser una de les principals zones de producció ramadera del país. El cens ramader és molt elevat i la indústria agroalimentària associada molt potent. El que segurament no és tan conegut és que la magnitud ramadera és tal que no hi ha prou base agrària per poder alimentar el bestiar existent, i per això cal importar gran quantitat de matèries primeres, sobretot cereals i soja. Aquests cotitzen a la borsa de valors de Chicago, es compren i venen, es fan preus, es compra a futurs, s’especula, es comercialitza... Hi ha grans intermediaris que es dediquen a aquest negoci. S’estima que entre el 50 i el 60% del blat mundial es comercialitza a través de fons d’inversió. La major part d’aquests grans procedeixen de països empobrits d’Amèrica del Sud, on hi ha grans extensions de terra per cultivar i els costos de producció són baixos. Un 43% de la soja que importa Europa ve d’Argentina i un 34%, del Brasil. Es genera així un model agroexportador, on el que prima és l’obtenció de productes agrícoles per a l’exportació, per sobre de les necessitats alimentàries de la pròpia població del país. Al temps que es dediquen cada cop més recursos a la producció de cultius per exportar se’n dediquen menys a la producció d’aliments per a la població local, fet que comporta una pèrdua clara de sobirania alimentària d’aquests països. I això succeeix en llocs on els percentatges de fam i subnutrició són molt elevats.