LLEIDA
Som un ingredient més per cuinar un món diferent La crisi alimentària mundial és una conseqüència directa del model d’agricultura i ramaderia industrial que a dia d’avui està consolidat com el model imperant. La crisi alimentària mundial en cap cas respon a una manca d’aliments sinó al fet que una part de la població mundial no hi pot accedir. Des de la Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida s’entén que denunciar les causes de les desigualtats i les injustícies és obligació de tots els agents socials que tenim com a objectiu la transformació social en pro d’una societat més justa i inclusiva per a totes les persones. En els darrers mesos s’han intensificat les protestes de pagesos de les nostres terres. Manifestacions, tractorades, repartiment de productes alimentaris a places i carrers serveixen per expressar el seu malestar per la situació difícil en què es troben. Denuncien les pressions a què se’ls sotmet i la reducció constant dels marges de beneficis que en treuen, alhora que els preus que paga el consumidor augmenten (la diferència de preu entre el que cobra el productor i el que paga el consumidor s’estima en un 400% de mitjana sobre el valor del producte). Cada vegada està més compromesa la viabilitat de les explotacions, sobretot les familiars, i de fet els últims anys són milers les que han desaparegut a tot l’Estat. Per altra banda la fam al món no para de créixer. Segons dades de la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació) ja són 1.040 milions les persones que passen fam al llarg i ample de tot el planeta, xifra que s’ha incrementat notablement arran de la recent crisi alimentària. I el més sorprenent és que un 75% d’aquestes persones són agricultors i ramaders. Aquestes dues realitats, aparentment inconnexes, estan íntimament relacionades: la causa rau en el funcionament actual del sistema agroalimentari mundial. Posarem un parell de casos per il·lustrar la situació. Lleida és una de les zones més importants de producció fructícola del sud d’Europa. Doncs resulta que si hom va a qualsevol supermercat de la capital de Ponent es trobarà que el 80% de la fruita que s’hi ven és d’importació. Això significa que a Lleida, a pesar de ser un important centre de producció, sols el 20% de la fruita que s’ofereix als lineals dels supermercats procedeix de la mateixa província o de Girona, la resta ve de països europeus, Àsia (fonamentalment la Xina) o Amèrica del Sud. A més la major part de la producció fructícola de les terres de Lleida es destina a exportació! Esquemes com aquest es reprodueixen
ONGC 66
revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals
en molts més productes. Actualment a casa nostra mengem, moltes vegades sense ser-ne conscients, peres que vénen de Xile, raïm de Sud-àfrica, vi d’Austràlia, pollastres de Brasil, salmó de Xile, arròs dels EUA... I alhora exportem molts d’aquests aliments que també produïm aquí! D’aquesta manera la majoria de fruites, verdures, carns i peix han recorregut entre 2.500 i 4.000 quilòmetres abans d’arribar a taula. Un altre cas. Les terres de Lleida també destaquen per ser una de les principals zones de producció ramadera del país. El cens ramader és molt elevat i la indústria agroalimentària associada molt potent. El que segurament no és tan conegut és que la magnitud ramadera és tal que no hi ha prou base agrària per poder alimentar el bestiar existent, i per això cal importar gran quantitat de matèries primeres, sobretot cereals i soja. Aquests cotitzen a la borsa de valors de Chicago, es compren i venen, es fan preus, es compra a futurs, s’especula, es comercialitza... Hi ha grans intermediaris que es dediquen a aquest negoci. S’estima que entre el 50 i el 60% del blat mundial es comercialitza a través de fons d’inversió. La major part d’aquests grans procedeixen de països empobrits d’Amèrica del Sud, on hi ha grans extensions de terra per cultivar i els costos de producció són baixos. Un 43% de la soja que importa Europa ve d’Argentina i un 34%, del Brasil. Es genera així un model agroexportador, on el que prima és l’obtenció de productes agrícoles per a l’exportació, per sobre de les necessitats alimentàries de la pròpia població del país. Al temps que es dediquen cada cop més recursos a la producció de cultius per exportar se’n dediquen menys a la producció d’aliments per a la població local, fet que comporta una pèrdua clara de sobirania alimentària d’aquests països. I això succeeix en llocs on els percentatges de fam i subnutrició són molt elevats.
LLEIDA
Elrayah Ombaddi Abu Baker, Sudan. Dibuixant lo nou mil·lenni – Humoralia 2009
Aquests són sols dos exemples de les incongruències que es donen en el sistema agroalimentari actual, un sistema globalitzat, industrialitzat, altament depenent del petroli, on unes poques i grans empreses de la indústria agroalimentària i de la gran distribució han acumulat un poder extrem fet que ha deixat fora dels processos de decisió els mateixos productors. Un sistema que ha permès que l’alimentació hagi deixat de ser una necessitat i un dret bàsic per convertir-se en un bé econòmic, una simple mercaderia per a l’especulació. Els aliments es comercialitzen, manipulen, viatgen milers de quilòmetres, s’hi especula... I certament és un negoci molt lucratiu. Una gran quantitat de corporacions alimentàries funcionen guiades sols per l’obtenció del màxim benefici, deixant en un segon terme la qualitat dels aliments, la salut de les persones, la llibertat d’elecció i l’accés a l’alimentació. Aquestes corporacions són les que determinen què es produeix, com es produeix, fixen els preus i seleccionen qui produeix els aliments. I això, recordem, esdevé al temps que s’assoleix el pic de famèlics al món. Alhora ens trobem en el moment que la humanitat produeix més aliments de tota la seva història: el 2007 es va assolir una collita rècord de cereals de 2.300 milions de tones de gra a tot el món. La FAO estima que la producció mundial d’aliments equival a 1,5 vegades la demanda. Però les persones consumeixen menys de la meitat de la producció total de cereals, la major part d’aquesta producció s’utilitza per consum animal i cada vegada més per agrocombustibles. El problema, per tant, no recau en la producció sinó en la distribució d’aquests aliments.
›
›
El sistema agroalimentari actual ha convertit l’alimentació en una simple mercaderia per especular
Les veritables causes d’aquesta situació cal buscar-les en les polítiques que han donat forma a l’actual sistema mundial alimentari, impulsades per organismes com el BM, FMI i OMC (els mateixos que suposadament ho han de resoldre), les quals han afavorit els interessos privats i han convertit l’alimentació en una mercaderia més. Especulació, concentració empresarial, supermercats, monopolització corporativa, agrocombustibles, demanda creixent de carn, són alguns dels principals ingredients que es combinen en l’actual model agroalimentari global, les repercussions del qual es van intensificar a finals de l’any 2007, i van donar lloc a l’anomenada crisi alimentària global. Un període en què, conseqüència de tot l’engranatge exposat anteriorment, van augmentar de forma espectacular els preus dels cereals, alhora que es multiplicava el nombre de famèlics i també els beneficis de les grans corporacions que monopolitzen certs esglaons de la cadena. Però aquesta crisi no va ser causada sols a la conjuntura d’ara farà dos anys, allò
va ser la punta de l’iceberg del desgavellat funcionament del sistema alimentari. La verdadera crisi alimentària és molt més àmplia, s’ha anat forjant des de la revolució verda amb l’entrada del model industrialitzat de producció agropecuària, amb la globalització del sistema alimentari, i segueix aguditzant-se en l’actualitat. “Som un ingredient més per cuinar un món diferent”, aquest és el lema de la campanya de sensibilització que la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida ha impulsat amb un doble objectiu. Per una banda, s’insta a la solidaritat ciutadana, ara més que mai, ja que en temps de crisi econòmica mundial, la situació de desigualtat i injustícia als països del Sud s’agreuja. En aquest sentit cal que tothom sigui conscient de la responsabilitat col·lectiva de desenvolupar accions que marquin les línies per fer d’aquest món, un espai més just i més inclusiu. A més, per altra banda, amb aquest lema d’accent culinari, l’assemblea vol fer ressò de la crisi alimentària mundial que pateixen principalment els països econòmicament i socialment empobrits. Les multinacionals monopolitzen tots els esglaons de la cadena de producció, transformació i distribució d’aliments, tot generant un model alimentari i ramader industrialitzat, model que esdevé una de les causes per la qual 1.040 milions de persones (1/6 de la humanitat) passa fam, malgrat que la producció d’aliments és més que suficient per abastar tota la població mundial. En resposta al silenci, la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida reivindica el dret a tots els pobles del món a la sobirania.
Ester Comas i Argemí Estudiant del màster en Desenvolupament i Cooperació Internacional de la UdL
ONGC
revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals
67