BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2014
INICI: Creat per l’institut Francesc Ferrer i Guàrdia NUS: 1r ESO de l’institut Francesc Ferrer i Guàrdia Tutores: Cristina Fernández i Cristina Oliver Alumnat: Yoselin Zavala, Alisson Veliz, Fuliu Ye i Andrea Franco. DESENLLAÇ: 1r ESO de l’institut Maria Aurèlia Capmany Tutora: Victòria Hernàndez Alumnat: Loammi Cuesta, Michael Castillo, Miguel Cortiñas, Nuria Castro, Usama Hassan i Steven Campos.
Em dic Luana, sóc del Perú. Tinc 35 anys i un fill nascut al Perú que es diu Jean Pierre. El meu nom complet és Luana Margarita del Pilar Sánchez, però em podeu dir Lua o Luana. Em disposo a explicarvos una petita part de la meva vida. Vaig conèixer en Reynaldo, pare del meu fill, a una discoteca on havia anat amb les meves amigues. Aquella nit m’ho vaig passar molt bé, i a partir d’aleshores en Reynaldo i jo vam ser la parella ideal, tant és així que un dia em va proposar ser la seva esposa. Ens vam casar el 21 de febrer de 1991, quan jo tenia 23 anys i a l’any següent va néixer el nostre fill Jean Pierre. Aquest temps vaig estar molt enamorada d’en Reynaldo. L’amor creixia cada dia més i em feia sentir la persona més feliç del món, fins que va arribar la traïció i amb ella un dolor que no puc expressar amb paraules. Cert dia en Claudio Andree, un amic comú, em va explicar un fet que no podia suportar mantenir en secret: en Reynaldo tenia una amant. En aquell moment vaig descobrir que no coneixia la persona amb la que compartia la meva vida i a la que jo estimava tant. Vaig esperar que en Reynaldo arribés per demanarli explicacions. Qui és la Carolina? Quina Carolina?
La teva amant Jo no tinc cap amant … que dius ara? només t’estimo a tu Això pensava jo… que era l’única dona de la teva vida… has destrossat la nostra família!! Qui t´ho ha dit ? Ha estat aquesta amiga teva que sempre t’omple el cap amb bajanades? No cal que ho neguis… tinc fotos teves amb ella… Quan vaig anar cap a la porta per marxar d’aquella casa, em va agafar pel braç i em va donar una bufetada. Les llàgrimes que em queien dels ulls es barrejaven amb la sang que em sortia dels llavis. Vaig jurarme a mi mateixa que aquell home acabava de sortir de la meva vida. Vaig parlar amb es meus pares, i vam decidir que en Jean Pierre es quedaria a Lima amb ells, perquè jo necessitava allunyarme d’en Reynaldo i cercar una vida més digna per a mi i pel meu fill. Amb el cor trencat i amb llàgrimes als ulls, vaig arribar a Barcelona a casa d’uns amics, que em van acollir amb molta alegria, amb l’esperança de trobar una feina que m’ajudés a començar de nou. Els meus estudis de bibliotecària em van permetre sobreviure fent substitucions a les biblioteques públiques. El dia que vaig veure publicat un anunci per a ocupar una plaça definitiva a una biblioteca de Sant Joan Despí vaig decidir
estudiar tot el que pogués per aconseguirla. Estudiar m’ajudava a ocupar el meu temps i enyorarme menys de la meva família i del meu país. I així va ser com vaig trobar la feina on que ara estic... Fins que un dia que estava treballant a la biblioteca, vaig escoltar una veu masculina que em va dir...... Bon dia, em pocs fer un petit favor? Sí; vaig respondre amb una veu baixa sense aixecar el cap..... Gràcies, va dir l’home. Estic buscant una guia de viatges de Perú. Perú!, els meus pensaments van volar cap el meu país, el meu fill, la meva família... Vaig aixecar el cap i vaig veure dos ulls verds que se’m van clavar directament al cor. Era un noi alt i morè amb uns ulls verds que em van atreure de seguida. Tenia un accent desconegut per mi, no sabia ben bé si era americà o anglès. De totes maneres era tan dolç i encisador… Les meves mans suaven i em vaig posar tant nerviosa que se’m va caure el llapis amb el qual feia fitxes de registre. No podia gairebé reaccionar i ell em va dir si l’escoltava. No vaig ser capaç de respondre durant vint segons. Però, finalment vaig contestar tímidament:
La guia és al prestatge de llibres de viatges. Em podries acompanyar?
D’acord! T’acompanyaré. Quan feia la fitxa de registre, ell em va proposar de sortir a prendre un cafè. Volia parlar amb mi per conèixernos una mica més. El noi d’ulls verds era tan maco… Em feia tanta gràcia com parlava. Era nordamericà, es deia Michael i tenia un accent tan graciós… Llavors, vam quedar divendres a la tarda a Cornellà, a la cafeteria del costat del Centre Comercial Sant Ildefons. La cita va ser meravellosa. Ell m’explicava tant com li agradaven els gossos, la natura i passejar per parcs i muntanyes. Jo li vaig contar una mica de la meva vida i records: l’escola de quan era petita, els amics, els jocs infantils… També vam parlar de la meva família i de la mala sort que vaig tenir amb Reynaldo. Parlant i parlant, de sobte, em va dir que li agradava molt. Quina emoció! Em van caure tot plegat dues llàgrimes, de tristor, de pena i desesperança. Aquestes llàgrimes van ser les últimes que em van caure. A partir d’aquell moment, la meva vida canvià radicalment. Un canvi cap a la felicitat i l’alegria. Deu anys després encara m’emociono quan penso que l’amor i la comprensió en van ser la raó.