BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2014
INICI: CRP Baix Llobregat 5 NUS: 3r A de l’escola Joan Perich i Valls tutora: Marta Boada DESENLLAÇ: 3r A1 de l’escola Pau Casals tutora: Dolors Fabregat
Avui és dissabte i aquest matí he après una paraula nova divertidíssima. Plantofes. El cas és que tinc un full enganxat a la porta de la nevera de casa se sosté perquè té un imant a sobre on escric llistes de paraules noves. És un joc que em va ensenyar l’Anna, la meva germana gran. De color marró fosc he escrit les paraules més avorrides: gris, carrer, sorra. Només en tinc tres. Però en tinc moltes de color vermell, que són les més complicades i les que més li agraden a la meva germana. Ella se’n riu de mi si no les pronuncio bé: saltimbanqui, enderrocs, matafaluga, terrabastall, i així fins a dotze! Les que més m’agrada com sonen les escric amb retolador verd, perquè és el meu color preferit: paaas tís, paaaas tís, a que sona bé pastís? I galàxia. M’encanta dir “galàxia”. I Coixí. Sí, ho poso amb lletra majúscula perquè Coixí és el nom del gat dels meus avis. És tan gros i té tant de pèl que quan està a sobre del sofà ja podeu imaginar a què s’assembla. Doncs quan estàvem esmorzant a la cuina, perquè els dies que no anem a l’escola ens llevem una mica més tard, ha arribat la meva àvia, ens ha fet petons a tots i ha dit: Vinc de comprarme uns plantofes. Unes què? he dit jo Unes pitofes? Si home, unes estufes, si et sembla. Miquel, l’àvia ha dit plantofes. L’Anna, de vegades, es fa la interessant perquè ella ja va a sisè i coneix moltíssimes paraules. Però jo he començat a pensar ràpid i, com plantofes s’assembla a carxofes, he dit: I són bones per menjar? No vegis com han rigut. No podien parar, la mare, l’Anna, l’àvia, i a mi se m’ha encomanat. Vinga riure. Resulta que plantofes és igual que dir sabatilles d’estar per casa. Així que quan hem parat de riure tots plegats he agafat el full de la nevera i he començat una llista de color taronja: paraules divertides. I he escrit plantofes. Llavors l’àvia ha explicat que s’ha comprat unes sabatilles noves perquè fa tres dies que no troba les seves, creu que Coixí les ha amagades, però molt ben amagades. He posat el pis potes enlaire i és ben bé com si s’haguessin evaporat!
O volatilitzat ha dit l’Anna fentse la xula. Llavors ha sonat el telèfon, i era l’avi que parlava tot nerviós i astorat. La mare no podia entendre el que li deia i només repetia: Estigues tranquil, ara venim, estigues tranquil, ara venim. El cas és que Coixí també ha desaparegut.
A mi se’m va ocórrer una paraula nova i vaig dir agafantli el telèfon a la mare: Avi, no et preocupis, vindrem a correcuita! Després vaig anar corrents a la llista i vaig apuntar la paraula correcuita en color taronja perquè era molt divertida. Vam anar a casa dels avis i, quan vam arribar, tots van buscar en Coixí per tot arreu i sobretot al sofà. Els avis estaven molt preocupats, només faltava revisar el jardí però tampoc no el vam trobar. Vam sortir al carrer i un ocell que es deia PitRoig va dirnos que havia vist un gat que semblava un coixí que estava escrivint una nota. Vam seguir buscant tot el dia però ni rastre del gat Coixí, així que, molt cansats i amoïnats, vam anar tots a dormir. Al dia següent, el carter va portar una carta que deia: “Si voleu el vostre gat i les vostres plantofes mireu a la porta de la veïna, trobareu una pista enganxada a l’entrada de la porta”. L’Anna, els pares, els avis i jo vam dirigirnos a casa de la Sara, la veïna que es passava el dia tocantse el melic, i vam veure un sobre molt gran, estrany, de color vermell i amb
esgarrapades de gat, penjat a la porta. Jo vaig agafar el sobre, vaig obrirlo i vaig llegir la nota que deia: “Mai no em trobareu! No us diré on sóc! Us preguntareu per què puc escriure… Doncs escric amb la boca! Firmat: el gat Coixí”
Tot plegat era molt sospitós perquè en Coixí, amb aquells bigotis tan llargs, era incapaç de fer bona lletra. En Coixí mai no marxava gaire lluny de casa perquè li agradava massa el menjar. Vam pensar que si li posàvem un bol amb el seu menjar preferit tornaria a casa. Però quan vam anar a obrir el rebost de casa no ens quedava cap llauna de menjar de gats. Aleshores vam anar a preguntar a la veïna si tenia una mica de llet i, quan vam obrir la nevera per agafar el cartró,
l’Anna va veure que al fons hi havia una llauna del menjar preferit del Coixí i es va quedar molt sorpresa. Què estrany! – va dir l’Anna si la Sara no té cap gat. Això és molt esbojarrat. I llavors jo vaig anar corrents a apuntar aquella paraula en color vermell a la llista de paraules difícils. Vam mirar a la Sara que es va posar vermella com un tomàquet i semblava que amagava alguna cosa. Vam mirar i remirar per tot el pis de la Sara i no el vam veure, semblàvem uns detectius professionals. El Coixí semblava que estava camuflat al sofà com un camaleó. Però NO, només era un coixí sobre el sofà. L’ Anna li va preguntar a la Sara: Sara, no tens a casa el Coixí, el gat dels meus avis? La Sara, tota sufocada i vermella, amb un mig somriure va dir que no. Jo, que sóc molt observador, vaig veure que la Sara tenia una esgarrapada a la mà i pèl de gat als pantalons. El pèl era com el del Coixí, el gat dels avis.
La meva germana i jo vam comprovar els coixins del sofà. N’hi havia un que s’assemblava al Coixí però era un coixí pelut. Quan estàvem a punt de marxar vam escoltar un miol i unes esgarrapades. L’Anna i jo vam obrir ràpidament l’armari del menjador i va sortir el Coixí. Va córrer per tot arreu i es va camuflar sota el coixí del sofà. Sara t’hem atrapat amb les mans a la massa!!! vam dir enfadats. És que estic molt sola i trista i no sé on comprar un gat va dir la Sara, una mica neguitosa. Però no has de robarne. Adéu Sara!!! vam dir tots dos a la vegada. Vam trucar a la porta dels avis i vam entrar amb el Coixí. Tots estàvem contents. Vam explicar als avis que la Sara estava sola i entre
tots vam decidir que li regalaríem un gat pel seu aniversari. Sempre havia estat una bona veïna i una gran amiga dels avis.
I conte contat, conte acabat i si no és mentida serà veritat!