El conte d'Elies

SEMINARI DE BIBLIOTEQUES ESCOLARS

conte col·laboratiu entre Aules d’Acollida Cornellà de Llobregat Sant Joan Despí juny 2013

El lloro enamorat

AUTORIA INSTITUT FERRER I GUÀRDIA (SANT JOAN DESPÍ) Curs: 1r ESO, Aula d’Acollida Professora: Cristina Oliver Alumnes: Hagar Akouje, Abderahime Daoui, Mariam Akouje.

INSTITUT MARIA AURÈLIA CAPMANY (CORNELLÀ DE LLOBREGAT) Curs: 3r d’ESO, Aula d’Acollida Professora: Victòria Hernández Alumnes: Bilal Akmal, Mariam Bayechou, Siham Ben Amar, Farida Bouzama, Jhon Gómez, Navdeep Kaur, Mohamed Ouhda, Zahra Oufli i Maria Rani.

H

i havia una vegada un nen que es deia Elies. Potser

us preguntareu qui és l'Elies? Doncs bé, abans de començar la nostra història, us el presentarem. L'Elies és un noi alt i simpàtic a qui li agraden molt els contes que li explicava el seu avi Anselm. L'Elies sempre somiava despert i sovint imaginava que un dia es convertiria en un d'aquells pirates que sortien a les històries del seu avi.

Cada nit, l’avi Anselm li explicava una història diferent sobre pirates i princeses. L’última tractava sobre un lloro que vivia amb un grup de pirates dolents. Tots ells vivien al vaixell, al mig del Mar Mediterrani; cercaven tresors i pescaven pops i tot tipus de peixos. Bilal era el cap dels pirates: alt, morè, amb els cabells llargs i negres, sempre acompanyat del lloro Horus. No era un lloro normal; no era un d’aquells que repeteixen tot el que diem. Era llest, intel ligent i parlava berber perquè havia nascut al Marroc.

- Salam alikum! Salam alikum! - deia el lloro Horus cada matí quan es despertava. Després de donar el bon dia es dirigia a la cuina per preparar el dinar a tots els pirates. Com que era un lloro marroquí, preparava menjar típic: cuscús, pollastre amb patates i per postres, dolços amb te verd. Un dia d'estiu els pirates dolents i el seu cap Bilal van ancorar el vaixell prop de Martil, una ciutat al costat de Tetuan. Allà hi havia un tresor...

Llavors, el lloro Horus es va apropar subtilment a veure el tresor. De sobte, va aparèixer una lloro femella, preciosa, verda, groga i blava. Era molt maca i portava un collaret amb un penjoll de la bandera tamazig.

Horus la va trobar la més bella de totes les aus de l’oceà, tan dolça i tan maca... L’Horus no parava de mirar-la i ella es va avergonyir una mica. Fins i tot, va envermellir.

Estava Horus tan embadalit que, de sobte, el capità Bilal el va estirar de les plomes, emprenyat i rabiüt.

Mentre Horus estava vivint la seva història d’amor, uns altres pirates dolents es van endur el tresor davant del

seu bec. Quin emprenyament tenia el capità! On s’havia vist un lloro enamorat i desentès! Horus no va poder evitar-ho, l’amor havia entrat a la seva vida!

Durant les nits següents, no feia més que pensar en ella. Cada dia estava més trist perquè no la veia.

Gairebé ja no menjava i estava massa prim. Tenia problemes per treballar al vaixell, el cansament i el fet de no poder parar de pensar en ella... Una nit, desesperat, mirava el cel i les estrelles, decidit a llançar-se al mar. Es va preparar per saltar, li tremolaven les potes i, en aquell moment, va sentir la veu de la seva estimada que deia: -Horus, estic aquí! Horus, estic aquí. No ho facis, no ho facis.

Horus la va veure i, mig plorós, es van ajuntar per ferse un petó amb el bec. Així, es van quedar tota la vida junts.