BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2015
INICI: CRP Baix Llobregat 5 NUS: 3r A de l’escola Espai 3 tutora: Laia Martínez DESENLLAÇ: 4t B de l’escola Pau Casals tutora: Mireia Font
Em dic Maria i la rentadora de casa meva és boja. Segurament no em creureu, potser us penseu que és impossible. Clar! perquè us sembla que les rentadores són unes màquines que s’estan quietes allà on les deixen i que només fan allò que els manen. Doncs aneu molt equivocats. Perquè totes les rentadores del món mengen mitjons. Això ho sap tothom. A casa meva l’encarregat de les relacions amb la rentadora és el meu pare, que la posa en marxa una o dues vegades a la setmana, tot depèn de si el cistell de la roba bruta ja sembla més una muntanya. El meu pare primer li posa la roba a dins, després li posa sabó i, finalment, toca uns botons que són les ordres que la rentadora ha d’obeir: per exemple, has de rentar amb aigua calenta, o bé has de centrifugar, que vol dir donar voltes molt de pressa per a assecar la roba. Ho diu el diccionari, el meu germà ho ha buscat. Quan la rentadora acaba de treballar el meu pare estén la roba a les cordes i l’enganxa amb unes agulles perquè no marxi volant. I moltes moltes moltes vegades falta un mitjó. És evident que se’ls empassa la rentadora! No cal ser detectiu per saberho. La meva mare és l’encarregada de plegar i planxar la roba. I també de desarla dins els armaris. Perquè a casa nostra treballem en equip, com diu sempre el meu pare quan renya el meu germà perquè no vol parar la taula. Doncs, la meva mare va decidir un dia que feia patxoca portar els mitjons desparellats. Perquè si desapareix un mitjó de color vermell, què fas amb l’altre que et queda? Llençarlo? Ni parlarne! Maria, te’n poses un de blau i un de vermell em va dir la meva mare i als teus companys de classe els dius que està de moda. El primer dia vaig passar molta vergonya quan tothom em mirava al pati. Ara m’he acostumat i m’agrada i tot: no és tan avorrit com portar els dos mitjons exactament iguals, oi? I al meu pare li ha passat el mateix. Va protestar molt un dia quan va veure que hauria de sortir de casa amb un mitjó de ratlles i un altre de llis, però a la seva feina tothom va riure tant quan ho van descobrir que, encara ara, se’n recorda i se’n riu. Fins la setmana passada la nostra rentadora es comportava com totes. O és que la vostra rentadora no es menja un mitjó de tant en tant.
Però aquesta setmana quan el meu pare va anar a obrir la rentadora, per estendre la roba, es va adonar que havíem rentat la tablet, entremig de la roba. I el meu pare va començar a cridar: Qui ha sigut? Però cap de nosaltres va dir qui era el culpable, vam provar la “tablet” i, com va funcionar, el meu pare va callar. Però rentar la tablet no va ser un ensurt inofensiu. El ratolí que viu darrere el tub de la rentadora... perquè vosaltres sabeu que tenim un ratolí que es menja els mitjons de la rentadora, no? Doncs aquest ratolí que es menja els mitjons com si fossin rotllets de primavera amb formatge, va programar la tablet, per convertir la rentadora en una rentadora molt llesta i una mica entremaliada, que cada dia a les dotze de la nit es transforma en un ser animat amb peus i braços, i que se’n va cada nit a passejar amb el ratolí. I sabeu on van? Doncs cada dia a casa d’un veí de l’escala, i la meva rentadora i el meu ratolí s’han fet amics de totes les rentadores dels veïns, i s’intercanvien la roba. I aquestes festes duren fins les set del matí, que és l’hora quan s’aixequen els pares i mares de l’edifici on vivim. Pobres pares! Cada dia estan més desesperats! Cada cop que obren la rentadora es troben roba d’un altre veí, i no troben la seva, i els hi falten els mitjons...
Tots els veïns van parlar amb el president de l’escala i van fer una reunió. Alguna cosa passava que no es podia entendre. Van decidir que posarien càmeres de vídeo a les galeries per aclarir la situació. L’endemà van veure que eren les rentadores i els ratolins. I com si sabessin que les havien vistes, totes s’havien espatllat. La Marta, la filla de la veïna del costat, va dir: I si fem un pacte amb tots els ratolins? Ara no tenen menjar perquè les rentadores no van. Tothom se la va mirar estranyada, però van dir que ho intentés. La Marta va esperar a les dotze de la nit per parlar amb el ratolí de la seva rentadora: Mira nosaltres us donarem menjar i joguines si no us mengeu la nostra roba. – li va xiuxiuejar a cau d’orella. Us donarem arròs, cansalada, formatge de molts tipus (bola, roquefort, cabra, blau, cheddar i mozzarella). Fruits secs variats com ara panses, pipes, cacaus, ametlles, nous i també joguines de tota mena.
Llavors el ratolí va començar a parlar: Ens ho donareu a tots? Sí! va dir la Marta. D’acord! va dir el ratolí. Però vols saber què ens passa? va continuar trist el ratolí. Sí va contestar encuriosida la Marta. Estem tristos i enfadats perquè ja no us som útils. Amb les tablets els ratolins (els nostres amics digitals) ja no serveixen per a res. I si ells s’avorreixen nosaltres també i… sense voler, fem de les nostres. La Marta va dir: I si us deixem les nostres tauletes tàctils per a què pugueu jugar tranquil∙lament? Els nostres jocs us agradaran, n’hi ha de molt diferents: Fifa 15, Clumsy ninja, Crossy Road, Zombie tsuname, Face Q (una aplicació per a crear cares), Dubmash, Clash of clans… El ratolí hi va estar d’acord. Nosaltres els rosegadors ens aguantem bé amb les potes del darrere i amb la cua, i tenim les potes del davant per a poder jugar. I segur que ens ho passarem superbé. – va dir el ratolí. Un tema solucionat! Ara només falten les rentadores, quin ratolí les havia reprogramat? I com treureho? va dir la Marta al president de l’escala. El president va trucar el tècnic de rentadores i, quan va arribar, va treure de les rentadores un xip estrany que no sabia què era. I de cop i volta totes funcionaven.
Tot enllestit, rentadores funcionant i mitjons aparellats.
O no? I història contada, història explicada! Però pareu atenció i col∙loqueu cada cosa al seu lloc perquè sinó els mitjons tornaran a…