BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2015
INICI: CRP Baix Llobregat 5 NUS: 3r de l’escola Joan Perich tutora: Rosa Barcenilla DESENLLAÇ: 3r B de l’escola Roser Capdevila tutor: Nacho Ledesma
Em dic Maria i la rentadora de casa meva és boja. Segurament no em creureu, potser us penseu que és impossible. Clar! Perquè us sembla que les rentadores són unes màquines que s’estan quietes allà on les deixen i que només fan allò que els manen. Doncs aneu molt equivocats. Perquè totes les rentadores del món mengen mitjons. Això ho sap tothom. A casa meva l’encarregat de les relacions amb la rentadora és el meu pare, que la posa en marxa una o dues vegades a la setmana, tot depèn de si el cistell de la roba bruta ja sembla més una muntanya. El meu pare primer li posa la roba a dins, després li posa sabó i, finalment, toca uns botons que són les ordres que la rentadora ha d’obeir: per exemple, has de rentar amb aigua calenta, o bé has de centrifugar, que vol dir donar voltes molt de pressa per a eixugar la roba. Ho diu el diccionari, el meu germà ho ha buscat. Quan la rentadora acaba de treballar el meu pare estén la roba a les cordes i l’enganxa amb unes agulles d’estendre perquè no marxi volant. I moltes, moltes i moltes vegades falta un mitjó. És evident que se’ls empassa la rentadora! No cal ser detectiu per saber-ho. La meva mare és l’encarregada de plegar i planxar la roba. I també de desar-la dins els armaris. Perquè a casa nostra treballem en equip, com diu sempre el meu pare quan renya el meu germà perquè no vol parar la taula. Doncs, la meva mare va decidir un dia que feia patxoca portar els mitjons desparellats. Perquè si desapareix un mitjó de color vermell, què fas amb l’altre que et queda? Llençar-lo? Ni parlar-ne! - Maria, te’n poses un de blau i un de vermell -em va dir la meva mare- i als teus companys de classe els dius que està de moda. El primer dia vaig passar molta vergonya quan tothom em mirava al pati. Ara m’he acostumat i
m’agrada i tot: no és tan avorrit com portar els dos mitjons exactament iguals, oi? I al meu pare li ha passat el mateix. Va protestar molt un dia quan va veure que hauria de sortir de casa amb un mitjó de ratlles i un altre de llis, però a la seva feina tothom va riure tant quan ho van descobrir que, encara ara, se’n recorda i se’n riu. Fins a la setmana passada la nostra rentadora es comportava com totes. O és que la vostra rentadora no es menja un mitjó de tant en tant? Però vet aquí que dimarts tot va canviar. I ara estem sorpresos, i astorats, des que vam descobrir el que s’havia menjat.
Quan el pare va obrir la rentadora, va cridar a tota la família, veniu, veniu... Tots vam anar corrents i vam veure al pare amb la cara vermella i bocabadat. - No hi ha roba, se l’ha menjat tota!!! I la rentadora cada vegada està més grossa!!! - És impossible, què ha passat!!! – cridem tots. La mare va dir: - Hem de treure el corrent a la rentadora!!!
El pare, molt valent, ho va fer ràpid. Només treure l’endoll del corrent, es van apagar totes les llums de l’edifici. I va començar a ploure a bots i barrals, trons, llampecs, calamarsa ... Es va il·luminar tot el carrer amb diferents tonalitats de molts colors. Tots els veïns van sortir corrents i molt espantats dels seus pisos. Ens vam trobar a l’entrada de l’edifici i vam veure com el carrer estava tot ple d’aigua de molts colors. El president de la comunitat de veïns va dir: - Això sí que és un misteri, ens ha desaparegut tota la roba, les rentadores de tot l’edifici s’han engreixat... Què podem fer? En primer lloc havíem d’esbrinar perquè les rentadores s’havien menjat la roba i perquè estava plovent de colors al carrer. El carrer estava ple de veïns que sortien per veure els rierols de colors que s’havien format amb la pluja de
coloraines. Van anar arribant més presidents de comunitats, tots molt espantats perquè la seva roba també havia desaparegut. Pensa que pensaràs van anar proposant solucions, un va dir que calia desconnectar totes les rentadores, un altre que si s’havien de posar a rentar amb aigua calenta, un altre que era millor trencar-les a cop de martell..., però el meu va proposar: - i si obrim la rentadora? Potser veiem per on s’empassa la roba! El meu pare va tornar a connectar la rentadora, amb molta cura va obrir-la. Havia crescut tant que hi cabia dins tot sencer. De cop i volta la porta de la rentadora es va tancar i el pare va desaparèixer. Tothom va quedar bocabadat, ningú no sabia que fer. El meu pare havia sigut transportat al país de la roba. Allí la Rentadora Reina li va explicar que les rentadores estaven tipes de rentar roba bruta de fang, tomàquet, pintura, bolígraf, etc... i que ja n’hi havia prou. Menjar-se mitjons era la seva venjança però estaven tan fartes que ja no podien més, no hi havia dret a ficar a la rentadora roba tan bruta que mai no aconseguien deixar-la ben neta i per això havien decidit menjar-se tota la roba i treure-hi el color. Era per això que ara plovia tot de colors, eren els colors de tota la roba que s’havien empassat. El meu pare li va prometre que aniríem més amb compte amb les taques i que faríem servir
un bon sabó de rentadora. La Rentadora Reina va prometre que tornaria la roba. Així que el meu pare va colpejar la porta de la rentadora. El president de la comunitat i jo vam obrir-la i vam abraçar-lo entre llàgrimes i crits de felicitat. De cop i volta la nostra rentadora va anar vomitant tota la roba del carrer. Només hi havia un problema: tota la roba s’havia tornat de color blanc, no quedava ni un color, llavors vam decidir fer una festa al carrer, amb tot de tallers, per què cadascú es decorés la seva roba com volgués.