Les paraules ens porten a grans tresors

BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col·laboratius Sant Jordi 2012 - 2013

INICI: CRP Baix Llobregat 5 NUS: 4t de l’escola Pau Casals mestra: Dolors Fabregat DESENLLAÇ: 3r A de l’escola Joan Perich i Valls tutora: Lucia Sánchez

Avui és dissabte i aquest matí he après una paraula nova divertidíssima. Plantofes.

El cas és que tinc un full enganxat a la porta de la nevera de casa -se sosté perquè té un imant a sobre- on escric llistes de paraules noves. És un joc que em va ensenyar l’Anna, la meva germana gran.

De color marró fosc he escrit les paraules més avorrides: gris, carrer, sorra. Només en tinc tres.

Però en tinc moltes de color vermell, que són les més complicades i les que més li agraden a la meva germana. Ella se’n riu de mi si no les pronuncio bé: saltimbanqui, enderrocs, matafaluga, terrabastall, i així fins a dotze!

Les que més m’agrada com sonen les escric amb retolador verd, perquè és el meu color preferit: paaas -tís, paaaas - tís, a que sona bé pastís? I galàxia. M’encanta dir “galàxia”. I Coixí. Sí, ho poso amb lletra majúscula perquè Coixí és el nom del gat dels meus avis. És tan gros i té tant de pèl que quan està a sobre del sofà ja podeu imaginar a què s’assembla.

Doncs quan estàvem esmorzant a la cuina, perquè els dies que no anem a l’escola ens llevem una mica més tard, ha arribat la meva àvia, ens ha fet petons a tots i ha dit: - Vinc de comprar-me unes plantofes.

- Unes què? -he dit jo- Unes pitofes?

- Si home, unes estufes, si et sembla. Miquel, l’àvia ha dit plantofes.

L’Anna, de vegades, es fa la interessant perquè ella ja va a sisè i coneix moltíssimes paraules. Però jo he començat a pensar ràpid i, com plantofes s’assembla a carxofes, he dit: - I són bones per menjar?

No vegis com han rigut. No podien parar, la mare, l’Anna, l’àvia, i a mi se m’ha encomanat.

Vinga riure. Resulta que plantofes és igual que dir sabatilles d’estar per casa.

Així que quan hem parat de riure tots plegats he agafat el full de la nevera i he començat una llista de color taronja: paraules divertides. I he escrit plantofes.

Llavors l’àvia ha explicat que s’ha comprat unes sabatilles noves perquè fa tres dies que no troba les seves, creu que Coixí les ha amagades, però molt ben amagades.

- He posat el pis potes enlaire i és ben bé com si s’haguessin evaporat!

- O volatilitzat- ha dit l’Anna fent-se la xula.

Llavors ha sonat el telèfon, i era l’avi que parlava tot nerviós i astorat. La mare no podia entendre el que li deia i només repetia: - Estigues tranquil, ara venim, estigues tranquil, ara venim.

El cas és que Coixí també ha desaparegut.

La mare li ha dit a l’avi: - Escolta pare, portes les ulleres posades? A veure si el que passa, és que el Coixí està ben assegut al sofà i no el veus...

L’avi, tot nerviós i cridant, li ha dit: -Tu creus que et trucaria si no m’hagués posat les ulleres? Creus que sóc gran i ja em despisto?

- Em sap greu pare, ara venim i t’ajudem a buscar-lo, ha dit la mare trista perquè no volia que l’avi Miquel es preocupés més.

Quan arribem al pis dels avis, l’avi també ha desaparegut. L’àvia intranquil·la, preocupada i cada cop més nerviosa comença a cridar l’avi, però no respon ningú. Ni l’avi, ni el Coixí, ni apareixen les plantofes velles.

La mare va a mirar si hi ha l’abric de l’avi al penjador i sí que hi és. L’avi Miquel no hauria sortit mai de casa sense el seu abric nou.

Tots hem revisat cadascun dels racons de casa dels avis: sota els llits, dins dels armaris de les habitacions, als lavabos, sota la taula de l’escriptori, sota el sofà, al rebost de la galeria... però res de res.

Llavors quan la mare i l’àvia estaven decidides a trucar als Mossos d’Esquadra hem escoltat un miol molt fluix, llunyà, i tots hem callat.

Després no hem escoltat res. Hi havia una calma estranya. No és gens normal que l’avi marxi sense el seu abric nou i no avisi. Tampoc no és normal que en Coixí no hi sigui.

Mentre pensàvem en silenci, mirant-nos angoixats, hem tornat a sentir un altre miol, aquest una mica més fort, semblava del gat dels avis.

Hem tornat a buscar pels llocs més petits on es pogués amagar el Coixí però res, no hem trobat ni un pèl petit del Coixí.

La mare ha agafat el mòbil i ha trucat als Mossos, al servei de persones desaparegudes. Quan l’han atès, li han dit que era massa aviat per començar

a buscar però que donarien un avís a totes les unitats que hi haguessin al voltant de casa dels avis.

Quan la mare ha penjat, l’àvia Mercè plorava i l’Anna i jo intentàvem tranquil·litzar-la.

De sobte hem escoltat un altre miol i una veueta suau que semblava la de l’avi.

Hem callat i hem sentit com la veueta deia: -Mercèèèèèè La veueta venia del final de les escales, de les golfes, que estaven plenes de trastos vells. Tota la família hem pujat corrent les escales cap a les golfes.

Cridant: - Avi, avi Miquel!

- Aquí, sóc aquí. Porteu una corda –ha dit l’avi amb una veueta molt fina.

Tots hem anat a buscar l’avi, i amb una corda hem aconseguit treure’l.

Després de baixar tots al menjador, l’avi ens ha explicat què li havia passat: - Estava buscant el gat per les golfes i de cop m’entrebanco amb un bagul i caic dins d’una estança desconeguda, em faig mal i no em puc aixecar.

L’estança està molt fosca, però veig dos grans ulls, els d’en Coixí, el gat.

Després d’una estona sento que tinc una cosa al cul, la toco a les fosques i resulten ser les plantofes. “Com pot ser que hagin arribat aquí?” em pregunto, però continuo palpant i trobo una cosa estranya; és una capsa força vella.

A l’avi li feia mal tot però ens ha dit a l’Anna i a mi que havíem de pujar a les golfes i veure què era aquella capsa.

Hem pujat tots dos corrent a buscar la llanterna de les colònies. Hem arribat a les golfes i allà hi era l’estança amagada. Quan hem mirat dins hem vist les plantofes i una capsa vella de fusta plena de teranyines!!!

Hem agafat la capsa i l’hem obert. Oh!!! Estava plena de monedes antigues!!!

L’Anna i jo hem baixat emocionats amb la capsa i les plantofes. Tota la família s’ha quedat bocabadada, però a l’avi li feia mal tot i hem decidit portar-lo a l’hospital. Per sort no té res greu.

Una vegada hem retornat a casa hem avisat el director del museu del nostre poble, que s’ha quedat meravellat per la troballa. I tots molt contents hem anat cap al museu a deixar les monedes.

I vés per on, unes paraules i unes plantofes ens han portat a trobar un gran tresor.