El gosset perdut

EL GOSSET PERDUT

CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE SANT JOAN DESPÍ CURS 2010-2011 INICI – ESCOLA ROSER CAPDEVILA NUS – ESCOLA SANT FRANCESC D'ASSíS DESENLLAÇ – ESCOLA JOAN PERICH I VALLS

Hi havia una vegada un nen que es deia Eloi i tenia 8 anys just acabats de complir. L’Eloi era un nen amb els cabells negres i molt alt. Li agradaven els esports, jugar als blei-bleis i anar a l’escola. Pel seu aniversari, els seus pares, que es deien Esteban i Sílvia li van comprar un gosset. El cadell, que era molt bonic, tenia el pèl negre, els ulls marrons i les orelles punxagudes.

Quan va veure un paquet tan gran, l’Eloi es va posar molt nerviós. A l’obrir-lo i veure al seu nou amic, L’Eloi va començar a donar salts d’alegria per tota la seva habitació i a fer tombarelles al seu llit.

L’Eloi va pensar que el primer de tot era posar-li un nom al seu gosset, però li van poder més les ganes de sortir al carrer i

jugar

amb ell: - Ja li posaré un nom mentre juguem una estona amb la pilota- va pensar l’Eloi.

I van sortir a jugar al carrer.

El gosset, que era molt petit,

va

sortir

corrents

darrere de la pilota. Quan ho va veure,

l’Eloi, va

arrencar a córrer darrere la seva mascota.

Quan va trobar la pilota, el seu

gosset

havia

desaparegut.

Al terra va trobar unes petjades sospitoses i les va seguir, però després les petjades desapareixien. Més endavant, va trobar el collaret del seu gos, al costat d’un arbre. Ara ja estava segur de que havia perdut al seu nou amic.

Va pensar que el primer de tot era explicar-ho als seus pares i va anar cap a casa. Allà va cridar l'Esteban i la Sílvia i els va dir que mentre jugaven a la pilota, el gos havia desaparegut.

Els tres van pensar què farien per trobar el cadell.

-El primer de tot és posar cartells per tot el poble! - va dir l'Esteban. -D'acord, pare, però no li hem fet cap fotografia. - va dir molt trist l'Eloi. La Sílvia, que era una bona dibuixant, va fer un dibuix del gos, el van posar a uns cartells i van escriure també la data de la desaparició i el telèfon de la casa de l'Eloi, per a que truqués qui veiés el gos.

Quan ja tenien fets els cartells, van anar per tot el poble a penjar-los. Va passar una setmana i tots tres continuaven passejant, buscant el gosset perdut.

Un dia, quan van arribar a casa, van rebre una trucada telefònica. -Bon dia -va dir un senyor – penso que he trobat el vostre cadell. L'Eloi va fer un gran salt d'alegria i molt content va acompanyar els seus pares a casa del senyor que havia trucat.

Durant el camí, l'Eloi, que estava molt nerviós, anava pensant quin nom li posaria. - Pipo!

El meu gosset es dirà Pipo! - va dir l'Eloi als seus pares.

Estava molt content que algú hagués trobat el seu gosset i tenia moltíssimes ganes d'arribar a aquella casa. A la fi, van arribar a l'altra punta del poble i l'Eloi va picar ràpidament a la porta. Quan van obrir-la, va aparèixer tot corrents, un gosset petitó i molt semblant al Pipo, però era força més petit que el gosset que li havien regalat. -Bé – va dir el senyor – doncs si no és el vostre gos, l'hauré de portar a la gossera, ja que jo no el puc cuidar. L'Eloi es va posar molt trist però va agrair al senyor que els hagués trucat.

Van anar a casa i va plorar molt. Els seus pares el consolaven i l'animaven: - Comprarem un altre gosset – va dir la Sílvia. -No, jo vull el Pipo! - va respondre l'Eloi. -Tens raó, Eloi.

Continuarem buscant-lo fins que el trobem! - va dir l'Esteban.

I així ho van fer. Cada dia, quan l'Eloi tornava de l'escola, voltaven pels carrers del poble tot buscant el Pipo.

Durant les seves passejades, l'Eloi es va adonar que hi havia molts gossos abandonats al carrer. Això li feia molta pena i va proposar els seus pares portar els gossos a la gossera municipal. - Allà estaran ben cuidats i qui sap si allà ens trobem amb alguna sorpresa – va dir-li l'Esteban.

Van decidir alquilar una furgoneta per poder portar tots els gossos que havien recollit.

Quan el pare es disposava a arrancar la furgoneta, es va escoltar un gran BUUM! Corrents van baixar tots i van veure que un collaret amb punxes havia rebentat una roda.

– Quina mala sort, s’ha punxat la roda, ha veure d’on treiem ara una roda de recanvi! - va dir el pare.

La mare va veure que al jardí del veí hi havia una bicicleta nova i va dir – Esteban creus que aquesta roda ens podria servir? – Si i tant, l’hi farem un canvi- va respondre el pare.

Sense fer soroll, van entrar al jardí del veí, van agafar una roda de la bicicleta i li van posar la roda punxada de la furgoneta. – Esteban això no és robar?- va dir la mare, - No mare, això és un canvi- va contestar l’Eloi.

Van arribar a la gossera amb un mal d’esquena terrible, ja que amb aquella roda tant gran van anar tot el viatge de costat.

Quan van obrir les portes per treure els gossos, van veure que aquests havien deixat tot el maleter ple de caques i pipis com si fossin uns nadons. – Els hi hauríem d’haver posat bolquers com els nens petits!- va dir l’Eloi. El pare mig plorant va dir – i ara com rentarem tot aquest desastre?.

L’Eloi va anar a parlar amb el director de la gossera, per explicar-li que havia portat tots els gossos que estaven abandonats al carrer. Van ensenyar-li el dibuix del Pipo per si l’havien vist, però el director els hi va assegurar que no havia vist mai un gos com aquest.

L’Esteban, la Sílvia i l’Eloi van pujar molt i molt tristos a la furgoneta per tornar cap a casa.

De cop i volta, el pare va veure pel retrovisor alguna cosa que corria darrere d’ells. Quan van anar a mirar què era, van cridar tots tres a la vegada: PIPO!.

El primer que va fer l’Eloi en arribar a casa va ser comprar-li una corretja. Mai més va tornar a sortir a passejar sense ella. A partir de llavors, van viure feliços i van menjar plegats anissos.