L'home misteriós

L’home misteriós

CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE CORNELLÀ CURS 2010-2011 Escola Els Pins 5è nivell Escola Abat Oliba, 5è nivell Escola L’Areny, 5è nivell

Hi havia una vegada un petit i bonic poble de muntanya que estava molt nevat. Per això, els habitants del llogaret, quan arribava l’ hivern i nevava, sempre tenien molt de fred.

Jo era un noi de deu anys que hi vivia en aquest petit poble. Ah! Em dic Jaume i estava amb la meva germana petita que s’anomena Raquel, la meva mare Marta i el meu pare Pep. Amb nosaltres vivia un gos de muntanya que es diu Timbal.

Sempre cuidava les ovelles quan el meu pare, que és pastor, sortia al camp a passejar.

La meva casa tenia una xemeneia molt gran i quan feia fred, ens acostàvem tots al foc per no estar tremolant. A l’ hivern, la teulada estava plena de neu que s’hi acumulava. Teníem un petit estable on ficàvem totes les ovelles, les cabres, un cavall, les gallines i els conills.

La meva mare tenia una botiga on venia els ous de les gallines, la llet de les cabres i la carn de les ovelles i els conills. Sempre hi havia gent comprant i parlant de tot el que passava al poble.

Un dia em vaig posar l’abric i vaig sortir a caminar als afores de l’aldea amb el meu gos Timbal. De sobte,

ens

vam

trobar

un

desconegut que estava al terra inconscient. No sabíem què fer.

Feia molt de fred, vaig intentar reanimar-ho, però no es despertava. Li vaig donar copets a la cara, li vaig posar neu al cap, però no reaccionava, jo cada vegada estava més nerviós . En Timbal el va llepar per tot arreu i quan va arribar a les mans, amb la seva llengua va agafar un anell d’or del seu dit. Com era impossible despertar-lo, vaig dir-li que anés a buscar als pares, i amb l’anell a la boca va arrencar a córrer cap a casa.

Al costat del senyor hi havia un maletí mig amagat per la seva cama. Al vaig agafar i li vaig donar voltes de dreta a esquerra, el vaig sacsejar amb molta curiositat, i com qui no vol la cosa el vaig intentar obrir. No hi havia manera, estava tancat, amb clau suposo!

Buscant la clau vaig veure un botó vermell que em va cridar molt l’atenció. Amb molta curiositat el vaig pressionar, i... el maletí em va parlar!!!

- Contrasenya, si us plau- sonà una veu que sortia del maletí, molt robòtica.

- Estic flipant! Un maletí parlant, que luxós- vaig pensar.

Rumiant, rumiant dels meus llavis va sortir: - Toc-toc- i justament després el maletí tornà a parlar.

- Contrasenya incorrecta, torni a intentar-ho. Em va venir al cap un conte que deia...

- Obre’t sèsam- i una altra vegada va parlar el maletí.

- Contrasenya correcta , però el sistema no reconeix la veu.

- Maleït sigues maletí!- vaig exclamar.

Ja havia passat ben bé mitja hora i al final del camí vaig veure corrents els meus pares darrera d’en Timbal.

Ells van intentar reanimar al senyor que descansava al terra, però era impossible, pel que van decidir emportar-se’l a casa.

Discretament vaig agafar el maletí i me’l vaig endur.

Al arribar a casa el vam estirar sobre un llit. En Timbal va lleparli els peus i tantes pessigolles li va fer que es va despertar rient.

L’home estava desconcertat, no sabia on era, però notava un buit a l’estómac i només volia menjar.

Només tenia al cap com obrir el maletí, pel que vaig agafar una gravadora, i un got de llet i galetes, i vaig anar a parlar amb el desconegut per oferir-li un bon berenar. Mentre menjava em vaig oferir per explicar-li el conte de L’Ali Baba i els quaranta lladres, quan va arribar el moment d’entrar a la cova vaig dir: - Com deien per entrar?- ràpidament vaig connectar la gravadora; el senyor va contestar:- Obre’t sèsam!.

- És veritat! On tinc el cap- vaig exclamar dirigint-me al desconegut. Ja tenia el que volia.

Vaig sortir corrent cap a la meva habitació amb la intenció d’obrir el misteriós maletí. Estava tant esverat que se’m va caure la gravadora; casualment la meva germana Raquel va entrar en aquell mateix moment, va agafar l’aparell i començà a jugar amb ell.

Quan, vaig arribar a l’habitació vaig deixar el maletí a sobre de la taula d’estudi i, en posar-me la mà a la butxaca, m’adono que ja no tinc la gravadora. Aleshores vaig refer el camí i quan passava per davant de l’habitació de la Raquel, vaig escoltar: “obre’t sèsam”. Ràpidament vaig entrar a l’habitació de la meva germana tot donant un cop a la porta.

- Què fas amb la meva gravadora? – li vaig dir escridassant-la.

- “É meva, Aume”, va respondre la petita Raquel. Aleshores vaig adonar-me que havia d’aconseguir-la per les bones.

- Si em dones la gravadora et compraré un peluix suau i tendre.

- “Val, Aume” – va dir la Raquel, mentre allargava el seu braç dret cap a mi amb la gravadora.

Ara, ja més relaxat, vaig tornar a la meva habitació per obrir el misteriós maletí. En arribar-hi vaig deixar la gravadora sobre el llit. El meu curiós gos, en Timbal, va allargar la seva peluda pota cap a l’aparell i, sense voler, la gravació amb la contrasenya començà a reproduir-se: “contrasenya correcta” i seguidament, el maletí, es va obrir tot sol.

El gos va fugir esparverat d’allà mentre jo, amb els ulls oberts com taronges, mirava l’estrany contingut del maletí. Estava mig ple; hi havia billetes del Monopoly, un ós de peluix, una fotografia en blanc i negre i unes quantes ampolles de xampú. Desconcertat, vaig decidir que havia d’anar a parlar amb l’home.

Vaig dirigir-me cap al saló on es trobaven ara els meus pares amb la Raquel i l’home misteriós. En arribar-hi, abans que ningú pogués dir res, vaig girar-me cap a l’home.

- He de parlar d’una cosa molt important amb vostè.

- De què? – va preguntar l’home.

- Del seu maletí. Vostè ja sap de què parlo.

- Doncs... la veritat és que no... Per cert, em dic Gabriel.

- Ah! Doncs mira, Gabriel; he vist el que portes al maletí.

- “Què pota, Aume?” – va preguntar la petita Raquel.

- Porta un ós de peluix, bitllets de Monopoly, una foto en blanc i negre i xampús.

- “Pegüix, pegüix...” -va interrompre la Raquel.

- Sí, però tinc una bona raó –digué en Gabriel amb seguretat. –Mireu, fa no gaire temps va haver un incendi a casa meva; tot va quedar destruït menys aquestes joguines de la meva infància.

- “I a fotu e sapús?” –va tornar a preguntar la Raquel.

- La fotografia també es va salvar i porto aquests xampús per intentar vendre’ls i aconseguir així diners per menjar, poder comprar una casa on viure i iniciar una nova vida.

Els meus pares es van anar cap a la cuina amb la meva germana i parlaven en veu baixa. Mentre tant, en Gabriel va explicar-me que es dirigia a peu cap aquest indret per tal de repartir els xampús de mostra a les botigues i perruqueries del poble. No sabia què li havia passat exactament però recordava la tempesta de neu i el vent fred que l’anava gelant el nas i la cara. Just m’explicava tot això quan van tornar els pares de la cuina. La petita Raquel començà a jugar amb el peluix que havia tret del maletí. Llavors, el meu pare va dir: - Gabriel, hem pensat que podries quedar-te aquí a casa nostra uns dies, fins que trobis un lloc on viure. En aquest poble no et resultarà difícil trobar-ne un; n’hi ha unes quantes cases a la venda o de lloguer...

Tothom va estar d’acord. En Gabriel ara ja es sentia millor i va respondre: - Us agraeixo la vostra acollida; sou molt amables amb mi. Espero un dia poder correspondre a la vostra generositat.

Jo també vaig quedar-me satisfet; però el desconegut Gabriel tenia ara un aire, una expressió o un no sé pas què... molt misteriós.