BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2014
INICI: CRP Baix Llobregat 5 NUS: 1r C de l’institut Salvador i Pedrol Tutora: Carme Agustí DESENLLAÇ: 1r ESO de l’institut Francesc Ferrer i Guàrdia Tutores: Cristina Fernández i Cris Oliver ALUMNAT: Lachen Obaha, Abderahim Daoui, Nouhaila Zahraoui, Rafeeqoh Akinwale
Els científics de mig món van garantir que era morfològicament, estructuralment i tècnicament impossible, però la realitat els va contradir: la Terra va començar a encongirse el mes de juliol del 2014. Ho vam saber de casualitat, com gairebé tot el que era important. Algun capitost va anarse’n de la llengua i els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i ho van escampar en tots els idiomes. Sembla que (ara ja no import a ningú) per un forat de la capa d’ozó produït per la contaminació a l‘alçada de l’Antàrtida va filtrarse una radiació còsmica d’origen desconegut que va ocasionar canvis en l’estructura dels àtoms. El cas és que les molècules del planeta van miogrumollejarse i es posaren a contreure’s. Se’n va parlar molt, però ningú no va ser capaç de posarhi remei: ja era massa tard. El món engegà a desinflarse i les autoritats (malgrat que ho van intentar) no van poder amagarho perquè un zumzeig permanent de globus foradat va instal∙larse en l’aire per tot arreu. Al Baix Llobregat, el mes de setembre d’aquell any, casa meva ja no existia. Llavors l’exèrcit encara controlava la situació i va buidar tots els pobles amb ordre i precisió. Una persona, una bossa; vam haver de deixarho tot.
Recordo que mentre recollíem el més imprescindible estàvem molt nerviosos. Jo vaig posar l’ordinador dins la meva bossa, com que era petit no pesava... L’Anna, la meva germana petita, no deixava anar la cama de la mare i plorava sense fer gairebé soroll. Pobreta, em feia molta pena. La mare i el pare estaven tan amoïnats que no se n’adonaven de res. Vaig veure que el pare va agafar cordes, la lot que li va regalar l’àvia (que és d’aquelles que no necessiten piles, s’ha de donar voltes a la dinamo) i dues cantimplores. La mare va agafar roba d’abric i ens la va fer posar; va anar cap a la cuina i va omplir dues motxilles de menjar. Ens va agafar pel braç a totes dues i després de mirarse amb el pare, d’una estrebada vam sortir al carrer i quasi corrent vam dirigirnos cap a la boca del metro. Després de passar vintiquatre hores refugiats al metro de Cornellà algú va aconseguir fer funcionar el meu ordinador. Gràcies a l’ordinador vam poder veure notícies de molts llocs del planeta, imatges de la gent d’altres països que molt espantats abandonaven les seves cases i les seves ciutats. Imatges esfereïdores de com el nostre planeta s’anava fent petit i s’arrugava igual que una figa. Va
ser llavors quan ens vam assabentar que els científics ja sabien que passaria aquesta catàstrofe i preveientho havien creat un món artificial i que existia un portal per on s’hi podia accedir. Però el que no sospitàvem era que només hi estaven cridats uns quants, els rics, aquells que havien finançat el projecte. Un noi que en sabia molt sobre informàtica i ordinadors va aconseguir desxifrar les coordenades d’on estava el portal per poder traspassar al món artificial. Estàvem tots molt neguitosos pel que podria passar a l’exterior. Després d’una estona rumiant què fer, una veu valenta va dir: Sortim a veure què passa, no? Què fem aquí com estaquirots? De cop tots vam sentir curiositat per aquesta veu. Ens vam girar cap al noi per veureli la cara i els seus ulls decidits ens van fer pensar que tenia raó. Vam ferli cas i vam sortir. Quan érem fora, el noi de l’ordinador ens va dir que per les coordenades, el portal podria trobarse aproximadament a la desembocadura del riu Llobregat. Ens vam organitzar en petits grups de cerca i ens vam repartir les zones del riu. Vam decidir que si algú trobava alguna cosa sospitosa, pujaria al mirador i faria un senyal. El grup on jo anava ens vam dirigir cap al descampat, on hi ha la zona de tir amb arc. Perdó, encara no m’he presentat, sóc la Itziar i tinc 13 anys tot just fets. La meva aparença fa pensar que sóc una mica entremaliada però ben bé no és així, encara que sóc pèlroja amb els cabells arrissats i tot de pigues a la cara, més que entremaliada sóc decidida i res no em fa por, així que vaig decidir encapçalar la comitiva al costat del pare. Quan vam arribar vora el riu, vam començar a buscar. Llavors va esdevenir el més increïble. L’Andreu, el nostre veí, que anava uns metres darrera meu, va aixecar un roc del riu i per sorpresa de tots, l’aigua va començar a escolarse per un forat que amagava la pedra. Ningú s’ho creia: al mig del riu hi
havia ocult sota l’aigua un portal que anava ves a saber on. Tots estàvem indecisos sense saber què fer, així que jo vaig decidir entrar sense pensarm’ho dues vegades. El forat era fosc, no s’hi veia res. Una força desconeguda ens empentava en la direcció adequada. Quan semblava que els pulmons es quedaven sense oxigen, vam entrar en una mena de túnel que ens deixava el cap fora de l’ aigua: respiràvem! Aquella força ens conduïa a traves del túnel subterrani, i de tant en tant, del sostre començaven a aparèixer uns rajos de llum . El nostre cos , submergit a l’aigua, avançava cap endavant fins que la claror es va fer cada vegada més intensa i el riu va emergir a la superfície d’un paisatge que s’assemblava a la selva. De sobte, l’Andreu va començar a cridar: Mireu, les pedres, les pedres diòriques!!! Vam mirar a tot arreu, i no van veure res, no sabíem de que parlava aquell noi. Ell, va continuar cridant les pedres , les pedres de la profecia! Són al riu! L’Andreu es va capbussar i va treure una pedra del riu. Immediatament tothom va fer el mateix. Vaig capbussarme a l’aigua i en vaig agafar una. Era de la mida d’un ou, blanca, amb una llum interior que resplendia; quan la tocaves era freda com el gel. I llavors, el miracle… a mesura que agafàvem pedres rebíem un missatge al nostre interior ben clar: “Terra i humans tenen el mateix destí”, així com l’absoluta seguretat de tenir una segona oportunitat… les pedres en contacte amb els humans podien “salvar” la Terra, però hi havia una altra condició perquè això s’acomplís: havíem d’estimar i cuidar la Terra com a nosaltres mateixos.
I no us pregunteu que va passar amb aquella terra paral∙lela on només cabien uns pocs privilegiats? Aquella en la que tants diners s’havien invertit? Doncs allà hi seran els que van pagar per arribarhi fins que s’autodestrueixin…. Sí, fins que s’autodestrueixen perquè no han obtingut ni han après el missatge universal d’estimar la Terra ni la Humanitat per sobre de les riqueses materials. I nosaltres? Vam escriure uns “manaments terraqüis” per mantenir en bon estat la Mare Terra: 1) No contaminar 2) No barallarnos entre nosaltres 3) Respectar la llibertat de totes les persones 4) Consumir allò estrictament necessari
5) Respectar l´equilibri de la terra 6) Respectar a totes les persones, tot i que siguem diferents 7) Tenir sempre present que se’ns ha donat una segona oportunitat
Aquells que no compleixin els manaments terraqüis seran enviats al món paral∙lel on la gent que hi viu pensa que els diners són més importants que la vida.