BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2014
INICI: CRP Baix Llobregat 5 NUS: 3r B de l’escola Espai 3 tutora: Sílvia Prada DESENLLAÇ: 3r A de l’escola Pau Casals tutora: Mireia Font
E
m dic Maria i la rentadora de casa meva és boja.
Segurament no em creureu, potser us penseu que és impossible. Clar! perquè us sembla que les rentadores són unes màquines que s’estan quietes allà on les deixen i que només fan allò que els manen. Doncs aneu molt equivocats. Perquè totes les rentadores del món mengen mitjons. Això ho sap tothom. A casa meva l’encarregat de les relacions amb la rentadora és el meu pare, que la posa en marxa una o dues vegades a la setmana, tot depèn de si el cistell de la roba bruta ja s’assembla més una muntanya. El meu pare primer li posa la roba a dins, després li posa sabó i, finalment, toca uns botons que són les ordres que la rentadora ha d’obeir: per exemple, has de rentar amb aigua calenta, o bé has de centrifugar, que vol dir donar voltes molt de pressa per a assecar la roba. Ho diu el diccionari, el meu germà ho ha buscat. Quan la rentadora acaba de treballar el meu pare estén la roba a les cordes i l’enganxa amb unes agulles perquè no marxi volant. I moltes moltes moltes vegades falta un mitjó. És evident que se’ls empassa la rentadora! No cal ser detectiu per saberho. La meva mare és l’encarregada de plegar i planxar la roba. I també de desarla dins els armaris. Perquè a casa nostra treballem en equip, com diu sempre el meu pare quan renya el meu germà perquè no vol parar la taula. Doncs, la meva mare va decidir un dia que feia patxoca portar els mitjons desparellats. Perquè si desapareix un mitjó de color vermell, què fas amb l’altre que et queda? Llençarlo? Ni parlarne! Maria, te’n poses un de blau i un de vermell em va dir la meva mare i als teus companys de classe els dius que està de moda. El primer dia vaig passar molta vergonya quan tothom em mirava al pati. Ara m’he acostumat i m’agrada i tot: no és tan avorrit com portar els dos mitjons exactament iguals, oi? I al meu pare li ha passat el mateix. Va protestar molt un dia quan va veure que hauria de sortir de casa amb un mitjó de ratlles i un altre de llis, però a la seva feina tothom va riure tant quan ho van descobrir que, encara ara, se’n recorda i se’n riu. Fins la setmana passada la nostra rentadora es comportava com totes. O és que la vostra rentadora no es menja un mitjó de tant en tant? Però vet aquí que dimarts tot va canviar. I ara estem sorpresos, i astorats, des que vam descobrir el que s’havia menjat.
El meu pare havia posat aquell dia la roba a rentar i d’entre les diferents peces hi havia els seus calçotets i els del meu germà. Quan va treure la roba per estendrela, es va adonar que li faltaven, que no apareixien per enlloc, els va buscar, rebuscar i res… ni rastre dels calçotets!!! El cap de setmana va tornar a posar la rentadora, i… una altra vegada el mateix, ni rastre dels calçotets!!! El meu pare, molt enfadat, va decidir arreglar aquella maleïda rentadora que es menjava els mitjons i ara els seus calçotets. Així doncs, va agafar la seva capsa d’eines i se’n va anar tot decidit a arreglarla. Quan va ficar la mà a dins, va notar que alguna cosa l’arrossegava i l’estirava cap a dintre. Es va trobar de sobte en una mena de gran bugaderia on samarretes, camises, pantalons, calcetes, bufandes, abrics… i els seus mitjons i calçotets desapareguts estaven vius i de festa!!! Saltaven, ballaven, es banyaven, s’eixugaven… semblava que s’ho passaven d’allò més bé.
“Què és això?” es va preguntar el pare “On sóc?” Un dels seus calçotets, que semblava molt content, es va apropar al meu pare i li va dir: “Estàs a la SuperBugaderia Fantàstica, on totes les peces de roba estan vives”. Mentrestant, la meva mare, preocupada perquè ja feia una estona que no veia el meu pare, va començar a cridarlo. Va començar a buscarlo per tota la casa i, quan va arribar al safareig, va adonarse que la porteta de la rentadora estava oberta. I que al costat hi havia una de les sabates del pare. Va mirar dins i… no s’ho podia creure: semblava que dins de la rentadora hi havia una festa, però qui podia estar dins??? Va començar a cridar el nom del pare i aquest li va contestar que estava dins de la rentadora parlant amb un dels seus calçotets.
La mare va ficar el cap i va quedar bocabadada de veure als mitjons i els calçotets ballant, saltant, parlant i fent una festa. La rentadora va agafar la mà de la mare i la va estirar fins que també va caure dins. El pare parlava amb els seus calçotets i a la mare li feia una mica de vergonya
parlar amb les seves samarretes, però poc a poc es va anar animant i cada cop s’ho estava passant millor. la festa de la bugaderia hi havia molt xivarri, jo cridava als meus pares perquè sortissin però no em feien cas, seguien ballant i jugant amb tota la roba. Va sortir un mitjó i em va dir que entrés a la festa però jo volia que els meus pares sortissin perquè tenia molta gana i volia sopar. Finalment vaig apagar la rentadora i va sortir tota la roba i els meus pares, que enfadats em van dir: Ara que ens ho estàvem passant bé!!! Ells es volien quedar més estona. Des d’aquell dia els mitjons, les samarretes, les calcetes, els calçotets… no van desaparèixer mai més. I els meus pares es barallaven per posar la rentadora, ja que aprofitaven i entraven dins a la festa.
Catacric, catacrac el conte està acabat i catacrac, catacric el conte ja està dit.