BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2014
INICI: CRP Baix Llobregat 5 NUS: 3r B1 de l’escola Pau Casals. Tutora: Mireia Font DESENLLAÇ: 3r B de l’escola Joan Perich i Valls. Tutora: Mª Rosa Triadú
Em dic Maria i la rentadora de casa meva és boja. Segurament no em creureu, potser us penseu que és impossible. Clar! perquè us sembla que les rentadores són unes màquines que s’estan quietes allà on les deixen i que només fan allò que els manen. Doncs aneu molt equivocats. Perquè totes les rentadores del món mengen mitjons. Això ho sap tothom. A casa meva l’encarregat de les relacions amb la rentadora és el meu pare, que la posa en marxa una o dues vegades a la setmana, tot depèn de si el cistell de la roba bruta ja s’assembla més una muntanya. El meu pare primer li posa la roba a dins, després li posa sabó i, finalment, toca uns botons que són les ordres que la rentadora ha d’obeir: per exemple, has de rentar amb aigua calenta, o bé has de centrifugar, que vol dir donar voltes molt de pressa per a assecar la roba. Ho diu el diccionari, el meu germà ho ha buscat. Quan la rentadora acaba de treballar el meu pare estén la roba a les cordes i l’enganxa amb unes agulles perquè no marxi volant. I moltes moltes moltes vegades falta un mitjó. És evident que se’ls empassa la rentadora! No cal ser detectiu per saberho. La meva mare és l’encarregada de plegar i planxar la roba. I també de desarla dins els armaris. Perquè a casa nostra treballem en equip, com diu sempre el meu pare quan renya el meu germà perquè no vol parar la taula. Doncs, la meva mare va decidir un dia que feia patxoca portar els mitjons desparellats. Perquè si desapareix un mitjó de color vermell, què fas amb l’altre que et queda? Llençarlo? Ni parlarne! Maria, te’n poses un de blau i un de vermell em va dir la meva mare i als teus companys de classe els dius que està de moda.
El primer dia vaig passar molta vergonya quan tothom em mirava al pati. Ara m’he acostumat i m’agrada i tot: no és tan avorrit com portar els dos mitjons exactament iguals, oi? I al meu pare li ha passat el mateix. Va protestar molt un dia quan va veure que hauria de sortir de casa amb un mitjó de ratlles i un altre de llis, però a la seva feina tothom va riure tant quan ho van descobrir que, encara ara, se’n recorda i se’n riu. Fins la setmana passada la nostra rentadora es comportava com totes. O és que la vostra no es comporta de manera boja? Doncs la nostra rentadora ja veieu que sovint fa aquestes entremaliadures! Un dia vaig ajudar a la mare a posar la rentadora, vaig comprovar tots els mitjons i cadascun tenia la seva parella, doncs.... sabeu quina va ser la nostra sorpresa quan va acabar de funcionar? Tornàvem a tenir mitjons desparellats: el mitjó de color groc amb el mitjó de color vermell, el mitjó de ratlles amb el mitjó de color taronja. Quin desastre! Vam pensar que potser seria bona idea anar a la botiga on havíem comprat aquella rentadora per explicar el què ens passava. Un dissabte pel matí vam dirigirnos a la botiga d’electrodomèstics, allà vam parlar amb el encarregat i li vam explicar el que ens passava amb la seva rentadora.
L’encarregat va dirnos: Què dieu? Si això no és possible!!! Farem una cosa, vindré a casa vostra a veure què passa. D’acord, moltes gràcies Pep (que és el nom de l’encarregat) El vam esperar uns dies, i jo vaig anar a obrir corrents la porta quan va trucar. Estàvem molt nerviosos per si fallava alguna cosa i la rentadora no tenia cap remei. Però va arribar el Pep amb la seva caixa d’ eines. Vam anar cap a la galeria i en Pep la va posar en marxa. Semblava que tot anava bé… però al final del cicle de centrifugat va veure alguna cosa que es movia. Era una cosa blavosa i fastigosa! I se sentia un soroll molt estrany a dins del tambor. En Pep va aturar la rentadora i va desmuntar la tapa del darrera. Llavors va veure dos braços, dues cames, dues antenes i una cua, però encara no sabíem què era allò. Allò es va desfer en un líquid blau enganxós que va caure pel terra. Tots alhora vam exclamar: Quin fàstic!
No vam tenir temps de fer res més perquè aquell líquid va agafar forma de cos. Es va convertir en un monstre rodó i gran i va començar a escopir tots els mitjons: uns de ratlles de la iaia, els d’entrenament del pare, un parell de la mama i també uns de meus. Mira Maria, els blaus que havies perdut. Va dir la meva mare, tota contenta. El monstre en realitat era bo però una mica trapella. Es menjava els mitjons per evitar que no se n’anessin pel filtre i es perdessin del tot. Al final el monstre s’ha quedat a viure amb la meva família. Cada vegada que posem la rentadora en marxa el monstre es posa els mitjons a la boca, com si fos una bossa per la roba bruta. Així ell es banya, queda net i la roba ja no s’ha perdut més.
Vet aquí un monstre i una rentadora i aquest conte ja té roba.