L’arquitecte d’aquesta obra va ser Antoni Gaudí, aquest edifici Moderniste va ser construït a principis del segle XX. El monument va ser molt criticat per la burgesia, degut a que la burgesia esperava que l’Eixample fos un lloc tranquil i bònic, per ells, i Gaudí obligava a importar la pedra desde el port amb un camió de vapor i després de que fos construïda resultava molt lletja pels burgesos. La fassana uneix dos blocs de pisos, així que la pedrera són dos blocs d’edificis. En quant les finestres i les baranes eren irregulars. Aquest és l’últim edifici civil de Gaudí, després d’aquest edifici Gaudí només farà edificis religiosos. Antoni Gaudí va intentar fer un garatge subterrani a la Pedrera. Els pisos tenen uns 200 metres quadrats i cada planta uns 1000 metres quadrats. En quant al terrat Gaudí va utilizar unes torres nomenades badalots per crear uns accessos, cada badalot té una creu i són les estructures més grans del terrat. Les estructures dels forats són conductes de ventilació i són les estructures més petites. Les torres amb forma de soldat són les xemeneies. En quant a l’estructura del edifici està aguantat per 70 columnes, la fassaa és autoportant i com l’arquitecte és Gaudí les parets són inclinades. En la porta es va fixar amb la closca d’una tortuga, en el terra del servei es va fixar el les colmenes de les abelles.
1 32
activitat Mates:
1.- Hem superposat uns eixos cartesians a l’arc que es veu sencer en primer pla. Hem fet coincidir l’eix d’abscisses amb la base de l’arc, i l’eix d’ordenades amb el seu eix de simetria. Tal com s’han situat els eixos de coordenades, la corba que descriu l’arc es pot aproximar per la paràbola d’equació y = ax2+c, on “a” i “c” són nombres reals que haurem de trobar de manera que la paràbola i l’arc tinguin en comú els punts de tall amb els eixos. Seguiu aquests passos: a) Quines són les coordenades dels punt de tall de l’arc amb l’eix d’abscisses? (-2,0) (2,0) b) Quines són les coordenades del punt de tall de l’arc amb l’eix d’ordenades? (0,5) c) Determina el valor de c . 5=a*0 +c → c=5 d) Troba el valor del coeficient a. 0=22*a+5 a=-5/4 e) Escriu l’expressió algebraica de la funció quadràtica que busquem. y=-5/4*x2+5
33
Completa la taula següent per a la funció que has trobat a l’apartat anterior i representa la paràbola sobre els eixos que apareixen a la fotografia. x -3
-2,5 -2
y -6,25 -2,8
0
-1,5
-1
2,1
3,75
-0,5
0
0,5
1
1,5
4,6
5
4,6
3,75
2,1
2
2,5
0
-2,8
3 -6,25
2.- Aquests arcs catenaris que es veuen a la imatge es troben a la casa Milà. La fórmula de la paràbola que aproxima l’arc que està en primer pla és de: y = -3,35x2+2,75. Les mesures estan expressades en metres, d’acord amb les mides reals. a) Quina és l’alçada de l’arc? el punt més és sempre quan x és igual a 0 y=-3,35*0+2,75 → y=2,75 Volem calcular l’amplada del terra del passadís. Per fer-ho, segueix els passos: b) Calcula el punt de tall de la paràbola amb l’eix d’abscisses. El punt detall amb l’eix X sempre la Y a de ser igual a 0. 0=-3,35*x2+2,75
34
c) Sabent que l’arc a la part esquerra surt de la paret a una alçada de 2,15 m, quina és la seva abscissa en aquest punt? 2,15=-3,35X2+2,75 x=(0,6/3,35)1/2 d) Quina és l’amplada del terra del passadís? x=(0,6/3,35)1/2+(0,6/3,35)1/2 3.- A la casa Milà, penjada del sostre, trobem una reproducció de la maqueta a gran escala (1:10) del projecte de l’església de la Colònia Güell. Aquestes són les representacions de tres de les corbes catenàries que podem trobar en la maqueta. 1. A 2. C 3. B a) Associa cada fórmula amb la corba corresponent (les unitats de les fórmules estan expressades en metres, d’acord amb les mesures reals de la maqueta). A. y = 6x2 – 3,8 B. y = 2x2 - 2,8 C. y = x2 - 2,1 El numero de independent correspon el vèrtex de la corba es a dir el punt on la corba talla amb el eix Y, per tant segons les imatges el que te el terme independent me negatiu es el 1, el segon mes negatiu es el 3 i l’ultim es el dos. b) Quina altura haurien tingut cadascuna d’aquestes torres a la realitat? A.
y= 0x -3,8→ y=3,8*10= 38
B.
y=0x -2,8 → y=2,8*10=28
C.
y=0x -2,1 → y=2,1*10=21
Tot això ho hem multiplicat per deu ja que esta a escala 1:10.
35
Pla cerda: El pla cerda es un pla de reforma i Eixample de Barcelona amb una estructura en quadrícula, oberta i igualitària. El seu caràcter Antiautoritari, antijerarquic i racionalista del pla topava amb la visió de la burgesia catalana, la vial volia una arquitectura mes particular. A la burgesia no els hi agradava els carrers mes diferents, que no sembles un exactament igual. L'evolució del pla Cerdà va ser constant, els primers d'ells van ser de carrers de 20 metres d'ample, zona central i amb edificacions baixes, destinats a tallers i petites indústries familiars. Per derrer recurs va augmentar el sol construït i es van unir els dos laterals, unint per complet les mansanes.
Parlant de l'altura, l'alça inicial va ser de 12 m, però es va arugemntar fer-los de 20 amb un sol de 45o il·luminant qualsevol edifici, aquestes rectificacions van provocar que afegeixin el pis d'antic, retirant la façana una litre cop cap enrere.
Les seves vies principals van ser passeig de san Joan i Diagonal, lo cual es pot veer ya que a l’época es construir molt mes ahi, per exemple les cases mes importante están en voltant d’aquestes
36
Biografia Idelfons Cerda i Sunyer: Ildefons Cerdà i Sunyer va ser un Enginyer, urbanista i polític. Va néixer el Cerdà de la Gerga, Centelles (Osona) 23 de desembre de 1815, i va morir Caldas de Besaya, Santander, 21 d'agost de 1876. Cursà els primers estudis de llatí i de filosofia al seminari de Vic, ciutat on s'havia traslladat la seva família, de tradició liberal, en produir-se l'alçament dels Malcontents el 1827. Amplià estudis de matemàtiques i d'arquitectura a Barcelona, i el 1835 es traslladà a Madrid, on ingressà a l'escola d'enginyers de camins, i n'obtingué el títol el 1841. Com a enginyer de l'estat fou destinat, successivament, a Terol, Tarragona, Girona i Barcelona, on s'establí el 1849. Interessat en l'estudi de l'urbanisme, es relacionà amb els medis progressistes i revolucionaris de Barcelona, influïts per les doctrines del socialisme utòpic, especialment les de Cabet, i fou amic de Narcís Monturiol i de Ramon Martí i Alzina. Centra els seus estudis sobre els problemes de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona, de plena actualitat per causa de l'enderrocament de les muralles barcelonines, amb les possibilitats d'expansió urbana que això representava. S'afilià al partit progressista i fou diputat a corts per Barcelona el 1850 i, durant el Bienni Progressista, comandant del batalló de sapadors de la milícia nacional i síndic de la ciutat de Barcelona (1854). El 1855 acompanyà una delegació de treballadors barcelonins que anà a Madrid a discutir els problemes de l'associacionisme obrer. El 1859 aconseguí una ordre reial per la qual era aprovat el seu projecte de reforma de Barcelona, que motivà aspres polèmiques ciutadanes (pla Cerdà). Per aquell temps començà a recollir els materials per al seu estudi, fonamental en la història de l'urbanisme, titulat Teoria general de la urbanització (1867). La Revolució del 1868 el portà novament a la vida pública, i ingressà en el partit federal. Intervingué, com a vicepresident de la diputació de Barcelona, en les discussions per a la proclamació de la República (1873) i en les de la proclamació de l'Estat Català, formant part de la diputació que presidí Ramon Arabia, amb ell i amb Francesc Sunyer i Capdevila de vicepresidents. En 1873-74 fou elegit president de la diputació de Barcelona, càrrec del qual dimití amb el cop d'estat del general Pavía. Amb la salut consentida i en una situació econòmica difícil, per tal com el govern li devia els honoraris, es traslladà al balneari de Caldas de Besaya, a Santander, on morí. L'any 1971, coincidint amb la reimpressió de la seva Teoria general de la urbanització i la publicació de la seva biogra-
37
Quadrat d’or: els inicis de l'Eixample l'ocupava el Quadrat d'Or, que és el conjunt d'illes situades al voltant del Passeig de Gracia, entre els carrers Aribau i Passeig de sant Joan, la Gran Via i la Diagonal. Aquesta és l'arteria principal d'aquell nou Eixample que neix a partir de 1860 (seguint el Pla Cerdà), el barri es va construir amb els diners de les famílies burgeses acomodades a Barcelona. El governador civil, Ciril Franquet, encarregà els plànols topogràfics mentre s'enderrocaven les muralles; el dels afores, a l'enginyer Ildefons Cerdà, i el de l'interior de la ciutat, a l'Ajuntament perquè el fessin els seus arquitectes. El 1860 es va aprovar per part del govern de Madrid el projecte urbà d'Ildefons Cerdà al marge del concurs convocat per l'Ajuntament de Barcelona on havia estat escollit el projecte d'Antoni Rovira i Trias. Antoni Rovira i Trias (1859) va presentar un projecte inspirat en els models de creixement radial i sectoritzat de l'Eixample. Aquesta proposta aviat va tenir el suport de la nova burgesia catalanista i de la classe política barcelonina. El seu estudi acurat de les condicions de vida a la Barcelona emmurallada, i l'anàlisi comparativa amb altres casos arreu d'Europa, va donar com a resultat el primer tractat modern d'urbanisme: La Teoria General de la Urbanización , escrit el 1858 i que va ser, de fet, part de la memòria del seu projecte d'Eixample. És a dir, Cerdà va elaborar una teoria i després la va aplicar al cas concret que se li plantejava. El projecte de Cerdà tenia una dimensió global, que és la que permet entendre'l en la seva vàlua. Estava dividit en dues grans unitats, que alhora es subdivideixen en quatre sectors, i aquests en quatre petits barris. La dotació d'equipaments correspon a aquesta seqüència: un hospital a cada unitat, un mercat a cada sector i una escola a cada barri. Cerdà estava dissenyant, clarament, un teixit residencial. La unitat bàsica de l'Eixample de Cerdà és l'illa, un quadrat de 113,33 m de costat, que genera una trama regular: la cèlebre quadrícula. Cerdà va estimar 20 m d'amplada als carrers, deu dels quals eren per les dues voreres de 5 m cada una. La quadricula és orientada de manera que els angles de les illes coincideixen amb els punts cardinals. Les illes tenen formal quadrada. El 1850 Barcelona tenia ja uns centenars d'habitants i seguia envoltada de muralles del que impedia la seva expansió.
38
En Cerdà havia aixecat un plànol topogràfic del Pla de Barcelona i va aprofitar-lo per redactar en 1855 un avantprojecte d'eixample de la ciutat. La ciutat planificada per Cerdà era descentralitzada, sense diferència entre centre i perifèria; oberta, amb carrers amples, illes obertes, jardins, edificació baixa i igualitària, sense classes socials separades. Cerdà volia donar prioritat al contingut (les persones) per sobre del continent (els carrers, edificis...). Les dimensions de les illes vénen donades per les distàncies abans mencionades entre els eixos longitudinals dels carrers i la mateixa amplada de les vies. D'aquesta manera, i tenint present que l'estàndard de les vies és de 20 m i que les illes estan formades per quadrilàters de 113, 3 m amb vèrtexs trucats en forma de xamfrans de 15 m, el resultat és una illa amb una superfície d'1,24 ha. Això contradiu la creença popular segons la qual les illes de l'Eixample tenen una superfície exacta d'1 hectàrea. Situat en el context de la riquesa burgesa en la qual cresqué l'Eixample, el Quadrat d'Or té el càrrec de guarda exponents molt importants de l'arquitectura modernista catalana barcelonina de començament del segle XX. Així podem trobar la Casa Batlló, d'Antoni Gaudí i Cornet, etc.
39
PASSATGE PERMANYER El podem trobar al carrer Consell de cent, Roger de la Llúria, diputació i Pau Claris. Planificat en 1864, amb l’idea de crear un passatge d’us privat que travessarà les illes. Al seu costat es van construir 10 cases. Aun que no estiguessin plantejades aquests conten amb dos pisos i alguns amb un sotan, també amb un jardí privat. El projecte va ser començat per Jeròni Granell amb l’idead’un carrer londinense, però ho va acabant fent Idelfons Cerdà.
PASSATGE MENDEZ I VIGO Aquest passatge a ser construït en 1853, les cases son mes altes que les del Passatge Permanyer, i aquestes han sigut transformades, no com les altres que no ho han sigut, si no han sigut substituïdes per unes noves. El passatge te un secret i es que conte un del arbres mes vells de la ciutat.
40
torre de les aigues: Aquesta estructura va ser construida per Josep Oriol Mester i Antoni Darder el 1870. Aquesta torre servia per distribuir aigua potable als primers edificis de l’Eixample. El 1987, l’Ajuntament de Barcelona va iniciar ľembarguement dels terrenys per deutes i un any més trad van ser expropiats i reconvertits en interior ďilla recuperat a espai públic de l’Eixample. Les portes de la torre són fetes per ferro i disenyades per Rober Llimón. Desde 1987 és un jardí públic. S'hi pot accedir des del carrer de Roger de Llúria, entre el carrer de la Diputació i el carrer del Consell de Cent. El 1862 Josep Cerdà va demanar la llicència per edificar una de les primeres cases en el nou districte de l'Eixample, no obstant això i malgrat ser una zona notable pels seus recursos aqüífers.l'Ajuntament no tenia resolt el proveïment d'aigua potable a tots els habitatges, la qual cosa va obligar al fet que els propietaris s'organitzessin per trobar solucions. El 14 d’octubre de 1862 Jaume Safont i Lluch, intendent honorari de província, va concedir un terreny situat en l'illa 31, 32, LL, M a la Societat Eixample i Millora de Barcelona, els qui van encarregar a l'arquitecte Josep Oriol Mestres la construcció d'una torre prou gran com per garantir el proveïment d'aigua potable a la zona. El projecte original contemplava la construcció d'una torre de planta hexagonal de 24 metres d'altura amb capacitat per emmagatzemar 730m³ d'aigua, però l'arquitecte municipal no va aprovar el projecte al·legant que sobrepassava els 20 metres d'altura màxims permesos a l'Eixample. El 30 de maig de 1867, l’alcalde Lluís Rodríguez Téllez va signar el permís per poder realitzar el dipòsit després de considerar que no es podia garantir el fluid als edificis alts si el punt més elevat de la torre mesurava el mateix. En un edifici adjacent es va instal·lar una màquina de vapor de 20cv, que posteriorment es va electrificar, per fer pujar l'aigua del pou a la part superior de la torre, on estava situat el dipòsit. Amb la construcció acabada, es va iniciar la xarxa de canonades per repartir l'aigua a les zones properes. El 15 de juny de 1870 el terreny que ocupada la torre, a les mans de Crèdit i Foment de l'Eixample de Barcelona, va ser adquirit per l'Associació de Propietaris d'Aigua de l'Eixample. Aquest mateix any, la torre va ser elevada un pis més per poder augmentar la pressió de l'aigua.
41
illa de la discordia: La mansana de la Discòrdia o, més modernament, illa de la Discòrdia, és el nom que rep un tram del passeig de Gràcia de l'Eixample de Barcelona situat entre els carrers d'Aragó i del Consell de Cent. Es tracta d'un conjunt de 5 edificis: casa Lleó i Morera de Domènech i Montaner, casa Mulleras d'Enric Sagnier, casa Bonet de Marcel·lià Coquillat, casa Amatller de Puig i Cadafalch i casa Batlló d'Antoni Gaudí. Si bé totes són d'arquitectes reconeguts del modernisme, l'apel·latiu popular de “mansana de la Discòrdia” es referia a la rivalitat professional entre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí i, molt especialment, a les façanes dels seus edificis. Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec de la casa Batlló ja sabia el que havien fet els altres dos. De fet, la presència de l'arquitecte més sorprenent de tots ells era l'element que hi provocava aquest nom.
Casa Lleó Morera: La Casa Lleó i Morera és un edifici modernista de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner situat al número 35 del Passeig de Gràcia de Barcelona. El projecte va ser un encàrrec fet el 1902 per Francesca Morera per a reformar l'antiga Casa Rocamora construïda el 1864. A la seva mort, l'any 1904, el seu fill Albert Lleó i Morera va continuar les obres i va donar nom a l'edifici. L'obra finalitzà el 10 de març de 1905. És un dels tres edificis fets per grans arquitectes modernistes -Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner- que formen part de l'anomenada Mansana de la Discòrdia, juntament amb la Casa Batlló i la Casa Amatller. La Casa Lleó i Morera és l'única que va aconseguir el premi del Concurs anual d'edificis artístics atorgat per l'Ajuntament de Barcelona, en concret a l'edició de 1906. Es tracta d'una obra modernista que Lluís Permanyer qualificà com “un Palau de la Música Catalana a escala reduïda”.
42
Casa Bonet: La Casa Bonet és un edifici al municipi de Vilafranca del Penedès inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquesta casa és dins del recinte fortificat a la Guerra dels Set Anys i entre construccions estèticament heterogènies. Edifici entre mitgeres i de tres crugies. Consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teula àrab a dos vessants. La façana presenta una distribució simètrica i una gran sobrietat decorativa. La planta baixa té tres obertures d'arc rebaixat. Als pisos superiors s'obren balcons (primera planta) i finestres (segona planta) de forma rectangular.
Casa Amatller: La casa Amatller és el tercer gran monument modernista del passeig de Gràcia, a Barcelona, projectat per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch entre els anys 1898 i 1900. A causa de la proximitat amb la casa Lleó Morera i la casa Batlló, el lloc on es troben aquests tres edificis modernistes s'han conegut com l'Illa de la Discòrdia. L'any 1898, l'industrial xocolater Antoni Amatller i Costa, va voler transformar un edifici vell del 1875, que havia comprat per traslladar-s'hi. L'industrial va encarregar les obres a Puig i Cadafalch, que va apostar per donar-li l'aparença de palau gòtic urbà, amb una façana plana i un pati central amb una escala que dóna accés a l'habitatge principal, tot i que l'immoble havia de ser habitat per diverses famílies.
43
Puig i Cadafalch va crear la casa Amatller amb una lectura molt personal del gòtic; hi barreja influències del gòtic català amb el gòtic dels palauets urbans dels Països Baixos, en què finalment són presents els típics detalls d'inspiració de l'edat mitjana. El més sorprenent de l'edifici és l'esglaonada façana de reminiscències nòrdiques, que recorda una tauleta clàssica de xocolata. El conjunt escultòric va ser realitzat principalment per Eusebi Arnau, tot i que també hi col·laborà Alfons Juyol. El pis principal és un dels pocs de Barcelona que encara conserven la riquesa ornamental i l'atmosfera daurada i opulenta d'aquella burgesia de l'Eixample. Els treballs de serralleria són obra d'Esteve Andorrà i
Farràs. Acull les ofici-
nes de l'Institut Amatller d'Art Hispànic.
CasaBatlló: La Casa Batlló és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1904 i 1907. Està situat al número 43 del passeig de Gràcia de Barcelona, l'ampla avinguda que travessa el barri modernista de l'Eixample. Va ser un encàrrec de Josep Batlló i Casanovas, un empresari tèxtil vinculat amb la família Godó per matrimoni. La seva part més coneguda és la façana, considerada una de les més creatives i originals treballs de l'arquitecte; combina la pedra, el ferro forjat, el trencadís de vidre i la ceràmica policromada. Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració dels arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió i Bellver per la realització de la façana, amb els artesans de la forja els Germans Badia, els fusters Casas i Bardés, el ceramista Sebastià Ribó i Josep Pelegrí, realitzador dels vitralls.
44