20 Concurs de guions per a curtmetratges 2008

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Pรกgina 1

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Pรกgina 2

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Pรกgina 3

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 4

EDITA

Ajuntament de Quart de Poblet DEP. LEGAL

V-XXXX-2008 DISSENY I IMPRESSIÓ

DISEÑARTE

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 5

JURAT DEL XX CONCURS

Mercedes Zuriaga Cortés, regidora de Cultura Francesc Fenollosa Ten Mario Viché González Fco. Javier Crespo Rico Antoni Vergara Honrubia, actuant de secretari.

GUIONS PREMIATS Primer Premi Títol: Marina Autor: Alex Montoya Segon Premi Títol: Dissociacions Autor: Gonçal Garcia

Meliá

i Ortega

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Pรกgina 6

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

MARINA d’Álex Montoya

13:34

Página 7

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Pรกgina 8

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 9

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

9

01 CALLE. EXT. NOCHE. Es noche cerrada. El mar golpea el puerto de una pequeña población pesquera. A lo lejos se oye la música apagada de un par de locales de copas.

MARINA, diecinueve años, pelo negro, negrísimo, faldita, top blanco, y unos enormes ojos almendrados, está semisentada en una barandilla.

Tiene los ojos enrojecidos, se los seca con el dorso de la mano mientras mira sin mirar la pantalla de su móvil: pulsa teclas de cuando en cuando.

Marina le mira, sin entender. Mira a su alrededor.

Algunas putas están rondando por la zona.

Una negra la observa con cara de pocos amigos.

PABLO

¿Cuánto... cobras?

Marina mira seria a Pablo. Se seca la cara y levanta la mandíbula, desafiante.

MARINA

Trescientos.

PABLO

Unos pies se paran frente a ella.

Marina levanta la vista; zapatillas, tejanos, camiseta, cazadora de pana... es un tipo grande, con pelo, poco, muy cortito, barba de unos días y gruesas patillas. Se llama PABLO, tiene treintaypocos y mirada de perro triste.

Vale.

Marina parpadea. Frunce los labios.

Pausa.

PABLO

¿Tienes sitio?

Marina le mira a los ojos. Pablo se pone nervioso. Duda.

MARINA

No, no tengo. El sitio lo pones tú.

PABLO

¿Cuánto?

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 10

10

PABLO

Vale. N-no estoy en un hotel ni nada. Pero vivo aquí cerca. Si te parece bien.

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

03 ESCALERAS. INT. NOCHE Ambos suben. Marina a cierta distancia de Pablo.

Pausa.

PABLO MARINA

Es un cuarto. Lo siento.

Sí, bien.

MARINA

Marina se levanta y se alisa la falda. Se cruza de brazos y empieza a caminar junto a Pablo.

Es igual.

Caminan un trecho. En silencio, incómodos.

04 RECIBIDOR. INT. NOCHE

02 PORTAL. EXT. NOCHE

Entran en la casa, jadeando del esfuerzo. Es un piso pequeño, humilde, pero acogedor, con un extraño toque náutico, como de faro, con madera pintada de verde y apliques de cobre.

Pablo, nervioso, saca un llavero y rebusca una llave. Marina está temblando.

Pablo cierra la puerta y se gira hacia Marina.

PABLO

Refresca a esta hora, ¿eh?

Se miran un instante. Pablo la coge de los hombros y la besa torpemente.

Marina no responde.

Pablo abre.

Cuando termina, Marina le observa, inexpresiva.

MARINA

¿Me puedo lavar en algún sitio?

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 11

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

11

PABLO

Si sí. Claro. Ahí, ahí al lado.

Pablo le sonríe. Entra en el baño y entorna la puerta. Marina le observa: él abre un grifo y se lava las manos.

En un momento dado, Pablo se queda mirándola a través de la rendija.

05 BAÑO. INT. NOCHE Pausa.

Marina entra y cierra por dentro.

Pablo cierra la puerta.

Abre el grifo. Se apoya sobre el lavabo y se mira al espejo.

Marina queda sentada encima de la cama.

Mira hacia la entrada de la casa.

Está nerviosa. Respira hondo dos, tres veces.

CORTA A:

06 DORMITORIO. INT. NOCHE 07 DORMITORIO. INT. NOCHE Marina sale y entra en el dormitorio, que está al lado. Ambas estancias dan a un pequeño distribuidor.

La habitación es pequeña y acogedora, con una cama de esas altas, cubierta por una colcha hecha a mano.

Se oye el rugido de la cisterna. Se abre la puerta del baño. Sale Pablo secándose las manos. Mira hacia la cama. Sonríe.

Marina sigue allí, sentada.

MARINA

Se sienta en la cama. Los pies casi no le llegan al suelo.

¿Qué pasa?

PABLO

Creí que ya no estarías.

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 12

12

Pablo se acerca, torpe. Se miran.

Pablo empieza a desnudarse. Marina duda un instante y le imita.

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

Marina ríe por la nariz, entre burlona y halagada.

MARINA

Bueno, ¿vamos a lo que vamos?

MARINA

¿Y por qué no iba a estar? Esto es un trabajo.

PABLO (cortado)

Vamos, vamos.

PABLO

No sé, cosas mías. Pero me alegro.

Marina, de espaldas a Pablo, sonríe por primera vez.

Los dos empiezan a besarse.

Y a tocarse.

Marina baja su mano por el cuerpo de Pablo.

Pablo se mete bajo las sábanas. Marina le sigue.

MARINA

A esto... habrá que echarle una mano.

Se miran. Pausa.

Pablo se ríe. Marina también.

PABLO

Eres guapísima MARINA (sonríe)

Marina se incorpora, se sienta en la cama.

Suavemente, empieza a masturbar a Pablo.

¿Sí? ¿Te gusto?

Se agacha sobre el pene y, tapada por la colcha, se lo mete en la boca.

PABLO

Se incorpora.

Más que el mar.

MARINA

¿Así mejor, eh?

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 13

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

13

Pablo la coge y la tumba.

Pablo, boca arriba, también sonríe.

PABLO

PABLO

Ahora yo.

No. Quédate, quédate. (duda)

Pablo se mete bajo las sábanas.

PABLO

Hmmm... aquí huele a mar Marina se muere de la risa.

Al poco entrecierra los ojos y empieza a gemir.

¿Quieres que te pague ahora?

MARINA (somnolienta)

Ya me pagas por la mañana.

A Marina se le cierran los ojos. Un intenso azul eléctrico se filtra por las cortinas, anunciando el amanecer.

PABLO (susurra, lejano)

CORTA A:

¿Cómo te llamas?

08 DORMITORIO. INT. NOCHE. Marina está acostada de lado, le da la espalda a Pablo. Sonríe.

Una suave luz de una lámpara de faenar inunda la habitación.

CORTA A NEGRO: EN UNA BREVÍSIMA SECUENCIA DE CRÉDITOS APARECE EL NOMBRE DE MARINA, QUE SE ABRE, DELICADAMENTE, COMO UNA FLOR SUBACUÁTICA. LA MÚSICA MUERE, EL NOMBRE FUNDE A NEGRO Y CUANDO PARECE QUE VAN A APARECER LOS TÍTULOS FINALES...

MARINA

¿Te importa que me quede? A estas horas hace frío.

SE OYE EL JALEO DE UNA PELEA. EN LA CALLE.

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 14

14

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

CORTA A:

CHICA (off screen)

09 DORMITORIO. INT. NOCHE.

¡¡¡YA ESTÁ BIEN!!! ¡¡¡VALE YA!!!

Pablo se despierta sobresaltado. Enciende la luz.

Sale una chica del local, gritando rabiosa, al borde de las lágrimas.

Mira hacia el otro lado de la cama, que está vacío. En la mesilla de ese lado hay un despertador. Pablo alarga el brazo y lo coge; son las 4:37 de la madrugada.

Se lanza hacia la pelea y se interpone entre los dos. Tiene el pelo negro, negrísimo, top y faldita blanca: ES MARINA. Desde el salón, Pablo observa la escena.

Es noche cerrada.

MARINA

¡¡¡YA VALE, MANU!!! (se pone a llorar)

10 SALÓN/CALLE. INT. NOCHE. Pablo sale al salón, arrebujado en la colcha.

Se acerca a un ventanal que da a la calle.

Desde él ve cómo se desarrolla una pelea: dos chavales jóvenes se están gritando a las puertas de un local de copas. Los seguratas siguen el enganche interesados.

Uno de los chavales, vestido de blanco, camisa y pantalón, se saca el cinturón de gruesa hebilla. El otro, en tejanos y camiseta negra, hace lo mismo. Empiezan a golpearse con ellos, a modo de látigo.

¡SIEMPRE IGUAL, COÑO! ¡SIEMPRE IGUAL! El otro chico se aparta y retrocede hacia su grupo.

MANU

¡¿QUÉ TE PASA, JODER?!

Manu la coge por los hombros. Marina se zafa.

MARINA

¡¡¡SUÉLTAME!!! ¡¡¡DEJA!!!

Se separa, llorando.

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 15

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

15

MARINA

MANU

¡¡¡HASTA LAS NARICES ESTOY DE NIÑATOS!!!

¡¡¡ANDA A TOMAR POR CULO!!!

Manu vuelve hacia la discoteca.

En el salón Pablo se ríe.

MARINA

Marina llega cerca del mar, saca su móvil y empieza a teclear.

¡¡¡HASTA LAS NARICES!!!

Marina arranca a caminar hacia el paseo marítimo. Manu le sigue, le coge de la muñeca.

MARINA (se suelta)

¡QUE ME SUELTES, JODER! Manu se queda parado. Levanta los brazos teatralmente.

Se apoya en una barandilla y se seca los ojos con el dorso de la mano: pulsa teclas de cuando en cuando.

Pablo la observa. Una sonrisa juguetea en su boca.

De pronto, se gira, coge una cazadora de pana y va hacia la puerta.

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Pรกgina 16

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Pรกgina 17

DISSOCIACIONS de Gonรงal Garcia i Ortega

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Pรกgina 18

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 19

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

19

SEQÜÈNCIA 1. INTERIOR. DIA. ESTUDI DE TREBALL

Sembla mentida, Paula, que no et reconegues a tu mateixa.

L’acció del curtmetratge es desenvolupa íntegrament en una mena d’estudi reduït on treballen dues guionistes, Paula i Raquel. Els canvis de seqüència vindran determinats per la inclusió de dues històries al marge de la principal, que corresponen a cadascú dels guions proposats per les protagonistes. L’escenari té tots els ingredients característics d’un lloc de treball propi d’una Productora audiovisual: ordinadors, taula gran de reunions, màquina de café, fulls i carpetes pertot arreu, cendrers, una caixa de cartró amb restes de pizza, pòsters i cartells al·lusius al món de l’audiovisual, algun que altre diploma acreditatiu de premis i mencions...

Paula i Raquel, malgrat la seua edat (a penes tenen 25 anys), ja arrosseguen una important trajectòria com a guionistes freelance. La seua relació, tant la professional com la personal, està plena de daltabaixos, però, malgrat tot, la seua tasca resulta profitosa... almenys ho ha estat fins al moment de començar esta història.

PAULA: Je… je… molt graciosa!… Com si tu

Qui es pot creure que algú estiga tan boig com per a tenir al·lucinacions i no saber destriar-les de la realitat.

PAULA:

RAQUEL (davant l’ordinador)

estigueres totalment equilibrada!

Dona, reconegues almenys que les meues històries no són tan… absurdes.

RAQUEL:

I tant!… com que resulten sempre massa previsibles.

PAULA:

Sempre amb la mateixa dèria: les històries previsibles!… Doncs et diré una cosa… Molt sovint les millors pel·lícules no són aquelles en què se sap el que passarà, sinó tot el contrari.

RAQUEL:

Ah…sí?… I quin interés pot despertar en l’espectador?

PAULA:

Diguem-ne que... l’orgull personal d’haver esbrinat el desenllaç.

RAQUEL:

Això em sona a cinema comercial: tu et plegues als interessos del gran públic, busques la seua complicitat… No has sentit parlar del «cinema d’autor»?

PAULA:

RAQUEL: Això ho deixe per als pedants… El cinema és espectacle.

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 20

20

PAULA:

El cinema és art.

RAQUEL:

I una merda! …El cinema és

PAULA:

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

Per exemple.

RAQUEL:

En pitjors situacions ens hem

negoci.

vist.

Ja… no ho diràs pel que guanyem nosaltres?

Dis-li-ho a Ivan… D’ací… (mirant els seu rellotge de polsera) …quatre hores vol el guió.

PAULA:

L’ofici de guionista està molt mal reconegut.

PAULA:

RAQUEL:

PAULA:

I pitjor remunerat…

Aleshores, deixa que desenvolupem la història que t’he proposat.

RAQUEL:

RAQUEL:

Tens tota la raó… Veus com és ben fàcil estar les dues d’acord!

PAULA:

No canvies de tema: podem estar d’acord en el miserable que resulta el nostre treball de guionistes, però no en la visió que tenim de la història que volem plasmar.

RAQUEL:

PAULA:

Quina? …La de la tia que pateix al·lucinacions?

La de la tia…, com tu dius, …que pateix «dissociacions psíquiques».

PAULA:

Ah...! Ara se li diu així?

No et fiques borda, Paula… Per què no em deixes que et conte la meua història.

RAQUEL:

Paula, no ens ha anat tan mal…

Quant anys portem juntes escrivint guions? …Tres? …No, quatre anys!

RAQUEL:

PAULA:

Sí… i sembla que hem esgotat totes les idees.

Està bé… Tu guanyes… Endavant!

PAULA:

RAQUEL: Ho dius perquè portem tot un dia

sense haver escrit ni una línia?

Val… Escolta… Havia pensat que l’acció es desenvolupara en un hospital psiquiàtric… dins… no: millor fora, als jardins que l’envolten… Un hospital d’eixos d’alt estànding.

RAQUEL:

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 21

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

21

Què interessant! (asseguda en una butaca, s’encén un cigarret).

PAULA:

RAQUEL: PAULA:

Deixa’t d’ironies, Paula.

Ho sent, Raquel… Continua.

Dissociació # 1 SEQÜÈNCIA ÚNICA. EXTERIOR. DIA. JARDINS D’UN HOSPITAL PSIQUÀTRIC. ESCENA 1. BANC DEL JARDÍ.

Bé… Una xica, a la que anomenarem Marta, es troba asseguda en un banc mentre s’entreté fent l’encreuat... d’una revista del cor… Al seu costat, una xica, que es diu, per exemple, Sònia, llig una novel·la, marcant així un contrast molt significatiu amb l’aparent superficialitat de Marta…

Una xica, a la que anomenarem Marta, es troba asseguda en un banc mentre s’entreté fent l’encreuat.. d’una revista del cor… Al seu costat, una xica, que es diu, per exemple, Sònia, llig una novel·la, marcant així un contrast molt significatiu amb l’aparent superficialitat de Marta…

Tot seguit, assistim a la visualització dramatitzada de la història referida per Raquel.

Tot seguit, Marta deixa la revista sobre el banc i trau d’una butxaca de la jaqueta un cigarret. Quan es disposa a encendre´l, escolta la veu de Sònia.

RAQUEL:

«Dis-so-cia-ció…

Dissociació»! … Clar… com no se m’havia acudit abans?

MARTA (parlant en veu alta):

SÒNIA (amb to admonitori):

Per favor… Ací no

es pot fumar!

Marta alça la mirada buscant algun cel·lador. No el troba, però no vol problemes i decideix tornar a guardar el cigarret.

MARTA:

Ho sent molt… Pensava que…

Sònia a penes l’escolta. La seua mirada està clavada en el llibre que llig, El vigilant en el camp de sègol. Quan torna a mirar a Marta, intenta encetar una conversa.

SÒNIA:

…Em diuen Sònia …Què tal?

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 22

22

Jo sóc Marta… Ja veus… ací …esperant….

MARTA:

Sí… com fem tots els qui som ací…

Jo odie esperar… No hi ha cosa que odie més.

SÒNIA:

Sí, no és gens agradable… Però a tot s’ha d’acostumar una.

MARTA:

SÒNIA: La gent pensa que fent-se esperar pot resultar… com diria jo… més interessant. En una ocasió vaig llegir que sempre, des de l’antiguitat, les autoritats feen les seues esperes més llargues per tal de posar als subordinats en situació d’impaciència, d’inferioritat emocional…

Com una manera de fer-se els importants…

MARTA:

Sí… en això potser que tingues raó.

A Marta li resulta realment estranya la conducta de Sònia. Sobretot per la seua mirada, pertorbada, però profunda alhora. Es tracta d’una xica aparentment tranquil·la, però amb uns ulls que no deixen de moure’s.

SÒNIA:

A tu no et molesta?

MARTA:

Sí… com a tot el món, supose.

SÒNIA: A mi és que… em fot moltíssim…

(Cada volta es mostra més irascible) …fins al

punt de donar-me ganes d’acabar amb la persona que em fa esperar… o desesperar.

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

Marta no es creu el que acaba de sentir, i pensa que Sònia deu tenir greus problemes.

MARTA:

Bé… Tampoc no serà per a tant…

Que no és per a tant? … Que no és per a tant, dius?

SÒNIA:

MARTA (intentant fugir dissimuladament)

Disculpa… he d’anar al lavabo.

SÒNIA (cada cop més ofesa, agafant-la del braç):

Com que no és per a tant!!! …De segur que tu ets una d’eixes persones de qui estic parlant… A que sí? ...Arribaràs tard a les cites, entraràs a les sales de cine amb la pel·lícula ja començada… perdràs el torn quan quedes amb els metges… i el que és pitjor: el faràs perdre als altres… Si no hi ha més que vore’t! (Marta realment està espantada).

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 23

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

23

ESCENA 2. CAMÍ ENTRE JARDINS.

DRA FERRANDIS:

No, Marta, no… Em referisc

a mi.

Just en eixe instant arriba la Doctora Laura Ferrandis, abillada amb una bata blanca i un distintiu amb el seu nom. Veiem altra vegada un pla general del banc i ens adonem que Marta és l’única persona que n’hi ha.

DRA FERRANDIS:

Què fas, Marta?

MARTA: No res… Anava al lavabo (mirant a un costat i a l’altre, com intentant trobar Sònia).

DRA FERRANDIS: Vinga, Marta, vinga… Vine amb mi, pegarem un passeig (agafant-la maternalment del muscle i amb veu agradable)… Ja saps que hem d’acabar d’una vegada amb eixe problema…

Totes dues comencen a caminar, mentre Marta no deixa de mirar a un costat i l’altre, com intentant trobar Sònia.

El meu problema, doctora Ferrandis, és que no sé realment quin problema tinc.

MARTA:

Ja t’ho he explicat un fum de vegades: pateixes esquizofrènia, una dissociació psíquica certament dura…

Imagines coses que no passen… i veus persones que no existeixen…

DRA FERRANDIS:

MARTA: …Que no existeixen? …Et refereixes

a Sònia, la xica que era amb mi al banc?

MARTA: Què? …Aleshores, en qui estic parlant ara?

DRA FERRANDIS: Bona pregunta, Marta, …bona pregunta!

Un moment, doctora, un moment: …I no serà vosté la que està boja de veres… i s’imagina parlant amb mi, que no sóc més que un producte dels seus deliris?

MARTA:

Tampoc no cal descartar eixa possibilitat, Marta.

DRA FERRANDIS:

MARTA:

Vol confondre’m, doctora.

DRA FERRANDIS:

Ja ho estem tots.

La doctora solta definitivament Marta i se’n va mentre no deixa de mirar-la amb un somriure enimgmàtic. Tot seguit hi apareix en escena el Doctor Gómez.

DR GÓMEZ: Què passa, Marta... Amb qui se suposa que parles?

MARTA:

Amb la doctora Ferrandis.

DR GÓMEZ:

Qui?

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 24

24

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

SEQÜÈNCIA 2. INTERIOR. DIA. ESTUDI DE TREBALL

RAQUEL:

Finalitzada la narració anterior, reprenem l’acció on l'havíem deixada, és a dir, la polèmica dialògica entre Raquel i Paula.

T’assegure que el nostre nom no figurarà mai a l’Enciclopèdia Britànica.

Què opines? ...No resulta tan previsible el final de la història!

RAQUEL:

PAULA:

Reconec que té el seu puntet...

Però...

RAQUEL (molesta):

...Però... què?

Això ho han de jutjar altres, no

creus?

PAULA:

Estàs molt negativa... A veure...

Què és el que no t’agrada exactament de la meua història?

RAQUEL:

De «DISSOCIACIÓ»? ...Per començar, no m’agrada el nom: és massa tècnic...

Però sobretot rebutge el tractament que hi fas.

PAULA:

Explica’t

PAULA:

RAQUEL:

RAQUEL:

El personatge de Marta és molt autodescriptiu. Hi ha molt de tu en ella.

No sé com dir-ho... Té alguns «tics» que no acaben de convéncer-me.

PAULA:

«Tics»? ...Què vols dir?

Que es nota clarament que és obra

teua.

I què té de dolent? ...No parlaves abans de «cinema d’autor»?

RAQUEL:

No sigues tan pretensiosa! ... Els teus guions... els nostres guions... no passaran a la història del Seté Art precisament per la seua originalitat.

PAULA:

PAULA:

Natural... Sempre s’ha dit que l’escriptura és un exercici de catarsi.

RAQUEL:

PAULA: Potser... però, quan tots els teus personatges femenins estan tocats pel mateix patró de conducta, resulten ja fastigosos.

Anem a veure... Penses que jo estic boja com el personatge de Marta... que patisc una «dissociació psíquica»?

RAQUEL:

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 25

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

25

Reconéixer això seria només una mostra de superficialitat... Voràs: Marta no és a soles un personatge esquizofrènic, amb al·lucinacions i tot això... Marta és també un personatge frustrat en la seua vida, sense una identitat definida, qui s’autoenganya imaginant dones ...i recalque allò de «dones»... que puguen satisfer les seues mancances afectives.

PAULA:

d’enveja, de que almenys jo encara tinga idees per a escriure un bon guió!

Je..., un bon guió, dius! ...Està clar que necessites refermar la teua autoestima... T’ho hauries de mirar... No hi ha res més ridícul que intentar autojustificar-se menyspreant els altres.

PAULA:

RAQUEL:

Espera... espera... espera... Estàs diguent-me que Marta és una lesbiana reprimida?

RAQUEL:

Això mateix. El teu guió de «DISSOCIACIÓ» és, ben mirat, un «rotllo bollo».

PAULA:

I goses a dir que el personatge de Marta és una projecció de la meua personalitat?

RAQUEL:

PAULA:

I tant!

RAQUEL: PAULA:

...Que jo sóc lesbiana?

Ja era hora que te n’adonares.

Ets patètica! (alçant-se de la cadira, la que està enfront l’ordinador) Em consideres lesbiana... perquè estàs morta

RAQUEL:

Com de fàcil et resulta ser

odiosa!

El que et fa ràbia és que siga tan sincera (encarant-se a aquella, tot i asseguda) Les-bi-a-na...

PAULA:

RAQUEL (encoleritzada, li propina una galtada):

Calla ja d’una puta volta!

Després de rebre la galtada, Paula s’alça de la butaca i, agafant Raquel del rostre amb les seues dues mans, li dóna un fort bes als llavis. Raquel tarda a reaccionar.

RAQUEL:

A què ve esta estupidesa?

PAULA (torna a seure): RAQUEL: PAULA:

riscos.

M’abellia simplement.

T’agrada que et peguen?

La veritat sovint comporta estos

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 26

26

Mira, Paula, ...deixem-ho còrrer! ...Està clar que, després de divuit hores ací tancades, fem i diguem coses desafortunades, fora de lloc, ...però tot és imputable al cansanci (calmant-se, amb to conciliador) Segur que ni jo sóc tan reprimida... ni tu tan sincera.

RAQUEL:

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

Pel que t’he comentat abans: qui no està «desequilibrat» avui dia? ...Ho estem nosaltres, no? ...Què hi ha de nou en una història que reflecteix, amb massa versemblança, el que passa al nostre voltant?

PAULA:

Discutiria amb tu un altre dia les distintes concepcions que tenim de l’escriptura audiovisual... però ara hem de ser pràctiques i escriure i lliurar un guió en menys de tres hores... Segur que tu tens alguna història al cap.

RAQUEL: PAULA (ja més calmada):

Probablement.

RAQUEL (després d’una pausa):

I bé... què fem

ara?

PAULA (amb veu lànguida):

No sé, Raquel.

Almenys, ja que no t’agrada el meu guió, podries proposar un altre.

RAQUEL:

No m’agrada treballar per encàrrec. Et lleva llibertat, anul·la l’espontaneïtat...

PAULA:

Ja..., però ens vam comprometre amb Ivan que li lliuraríem el guió per a esta vesprada. Vivim d’açò! ...No estem per a rebutjar res.

RAQUEL:

És que no m’agrada gens el tema que ens han encomanat: «desequilibris psíquics i emocionals».

Tenia una... però no sé si resultarà interessant.

PAULA:

Deixa que siga jo... no, millor Ivan, qui ho decidisca.

RAQUEL:

PAULA: Està bé... La meua història, continuant el títol que le has donat a la teua, es diu «DISSOCIACIÓ # 2»... Sí, ja sé que no és gens original, però el títol ara no és important.

RAQUEL:

I de què va?

PAULA:

RAQUEL:

Per què?

Bé... Imaginem que estem, com en la teua història, en els jardins que envolten una clínica psiquiàtrica d’alt estànding. Dos metges... no, millor dues PAULA:

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 27

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

27

metgesses, Clara i Anna per exemple, passegen i discuteixen sobre malalts i diagnòstics clínics...

Tot seguit, assistim a la visualització dramatitzada d’allò que està referint Paula.

Dissociació # 2 SEQÜÈNCIA ÚNICA. EXTERIOR. DIA. JARDINS D’UN HOSPITAL PSIQUÀTRIC. ESCENA 1. ESCALINATES I BANC DEL JARDÍ.

Dos metges... no, millor dues metgesses, Clara i Anna per exemple, passegen i discuteixen sobre malalts i diagnòstics clínics...Totes dues, qui no superen els 25 anys, porten bata blanca i vaquers. Anna porta la bata impecablement botonada, i un distintiu a la solapa indica que es tracta de la Doctora Anna Gomis. Pel que fa a Clara, porta la bata blanca desbotonada. El distintiu de la solapa, que no arribem a veure amb claredat (per raons que després esmentarem), ens dóna a entendre que es tracta del Doctor o Doctora Vidal.

En començar l’acció, Clara i Anna parlen confidencialment, mentre baixen una llarga escalinata envoltada d’arbres.

...I dius, Clara, que has tingut problemes últimament amb Jaume?

ANNA:

Sí… S’encabota continuament a deixar-me aïllada, lluny de la resta de companys. Es nega a contrastar els meus arguments clínics, obvia els meus informes… Vaja, com si jo no fos ningú…. (acostant-se una mica més a Anna) …Jo pense que és un clar símptoma de paranoia.

CLARA (parlant amb solvència):

ANNA:

Segur?

…En primer lloc, adopta un paper que no li correspon: tan bon punt fa de CLARA:

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 28

28

cel·lador, com d’infermer o, fins i tot, del mateix director de la clínica en persona…

Supose que encara no és conscient d’on es troba… i que la teràpia que apliquem als pacients no podem aplicar-nos-la els metges.

ANNA:

Entenc.

CLARA: …Per altra banda, pateix un deliri de

persecució, obstinant-se a vigilar i tancar tots aquells que, al seu parer, suposen una amenaça per a ell.

Tal com ho descrius, sembla tractarse indubtablement d’una paranoia amb mania persecutòria. Un quadre clínic molt interessant.

ANNA:

No he conegut casos tan clars com el del Doctor Jaume Vidal. Fixa’t, Anna, com tracta als interns: els sotmet fent servir la jerarquia… les coses s’han de fer perquè ell ho mana… i punt …. Vaja, que tots el temen.

CLARA:

ANNA:

Tu creus?

I tant! …Per això crec que hauríem de prendre mides i mantenir-lo allunyat de tots. Si la seua malaltia avança, podria ser perillós fins i tot.

CLARA:

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

Certament els malalts paranoides poden arribar a ser un perill, però…

ANNA:

CLARA (interrompent-la) …I tant que ho són!...

Perdona que t’interrompisca… Mira, seré franca amb tu, Anna. El Doctor Vidal està obsessionat amb mi i tinc por que algun dia puga agredir-me. La seua imponent forma física, a més, constitueix un agreujant, que augmenta el factor de risc d’una possible agressió…

ANNA:

Exageres, Clara…

Temps al temps… Jo no estic disposada a quedar-me de braços creuats mentre un individu així ronda lliurement per l’hospital… I ja no ho dic a soles per mi… Tu mateix estàs en perill… La ment d’un pertorbat és imprevisible.

CLARA:

En arribar a l’alçada d’un banc de pedra, mig amagat entre arbres, totes dues s’aturen i hi seuen.

Clara, crec que estàs traient les coses de polleguera.

Comprenc els teus temors, però puc assegurar-te que el Doctor Vidal no suposa cap risc per a tu, ni per a mi, ni per a cap dels pacients.

ANNA (intentant tranquil·litzar-la)

CLARA: No hauries de desestimar les meues advertències tan categòricament. Si he vingut a buscar-te, és per a advertir-te del

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 29

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

29

risc potencial que correm tots, encara més quan parlem no d’un pacient, sinó d’un metge, que com a tal gaudeix de total impunitat per fer tot el que vullga.

ANNA: Sembla que el que vols dir-me és que un metge, a força d’estar envoltat de bojos, acaba sent un d’ells.

No és un diagnòstic molt professional… però sí, es podria dir així.

CLARA:

Vinga, Clara, vinga… (amb un somriure afable) No et preocupes tant. Has de confiar més en mi i en els sistemes de seguretat de l’hospital. Sempre s’ha dit que estem més segurs ací dins, que ahí fora.

ANNA:

CLARA (somrient per primera vegada): Mira… en això tens raó…. (Breu pausa) …Ben mirat, el que de debò em preocupa ets tu (Anna desvia tímidament la mirada) …No suportaria la

ESCENA 2. BANC ENTRE ARBRES. En adonar-se de la presència del Doctor Jaume Vidal, Anna es mostra inquieta. Clara, pel seu costat, es gira donant-li l’esquena i mirant de gairell.

DR VIDAL: Bon dia… Espere no interrompre res important.

Què va, Jaume! …Precisament estàvem parlant de tu.

ANNA:

Això explica per què em feien mal les oïdes.

DR VIDAL (bromejant):

No serà tant! …Estava dient-li a Clara que, vivint ací, és normal que malinterpretem certes situacions i que pensem que tots, metges i pacients, patim les mateixes… «anomalies».

ANNA:

idea que poguera passar-te res de dolent…

CLARA (acostant-se a Anna i parlant-li en veu baixa, mentre no deixa de donar l’esquena al Doctor Vidal) Però què estàs fent, Anna… Què

Clara, tu sempre

pretens?... No t’adones que és un malalt…

No pots raonar amb ell…

ANNA (agafant-la de la mà):

tan considerada.

CLARA: No es tracta a soles de consideració…

(Sigil·losament posa l’altra mà en el mentó d’Anna i s’acosta a ella amb la intenció de besar-la).

Just en eixe instant, hi apareix per un costat el Doctor Jaume Vidal, abillat impecablement amb una camisa blava i corbata.

ANNA (també en veu baixa, però no tant com per a què el Doctor Vidal no puga escoltar-la): …No

estic raonant amb ell… Només li seguisc el corrent…

Ah, ja entenc! …Li estàs donant la raó, com als bojos.

CLARA:

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 30

30

DR VIDAL:

Uhmm… us recorde que encara

estic ací.

Perdona, Jaume… Voràs, m’estava comentant Clara que ets massa brusc en el tracte amb ella.

ANNA:

No n’estic d’acord. Només faig el meu treball.

DR VIDAL:

Clara mira Anna i li fa un gest de complicitat. Esta assenteix.

No ho dubte, Jaume… Però, per tal d’evitar malentesos i fer la convivència més agradable, et demanaria que tractares esta xica amb especial amabilitat.

ANNA:

Molt bé, Doctora Gomis. Així serà a partir d’ara.

DR VIDAL (amb un somriure comprensiu):

Vés amb ell, Clara… Ja no tindràs de què preocupar-te… Ara el Doctor Vidal t’acompanyarà a la teua cel·la…, perdó… habitació… Comporta’t com la persona assenyada que ets.

ANNA:

Anna li dóna un bes a la galta i l’alça del banc, agafant Clara dels muscles. Tot seguit li lleva la bata amb certa tendresa. Li la dona al Doctor Vidal, el qual se la posa.

Ara sí arribem a veure l’indicatiu de la solapa: DR. JAUME VIDAL, DIRECTOR. Tot seguit, el Doctor Vidal agafa del braç Clara i la condueix cap a la porta de l’hospital.

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

Per què eixa mania, Clara, de llevar-me tots els dies la bata?

DR VIDAL:

El Doctor Vidal es gira cap a Anna i li fa l’ullet. Esta li llança un bes a l’aire.

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 31

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

31

SEQÜÈNCIA 3. INTERIOR. DIA. ESTUDI DE TREBALL Finalitzada la narració anterior, reprenem l’acció on l’havíem deixada, és a dir, el diàleg entre Raquel i Paula. Assistim al desenllaç de la història.

PAULA: No cal que em digues res... Ja sé que la història té pocs atractius.

Dona, per a tractarse d’una persona com tu, que presumeixes de buscar finals «inesperats»,... la història de «DISSOCIACIÓ # 2» sembla més que previsible.

RAQUEL (un pèl perplexa):

Sí... et done tota la raó... Comprens per què deia abans que hem esgotat totes les idees... Almenys avui no farem res de profit.

PAULA:

Mira, Paula, ...se m’acudeix una idea: li lliurem a Ivan els dos guions, el teu i el meu, les dues «DISSOCIACIONS», i que ell trie el...

RAQUEL:

PAULA:

...el millor?

No anava a dir això...: el guió que li semble més adient a les seues «necessitats de producció».

RAQUEL:

PAULA: Reconec que ets única fent servir eufemismes: «necessitats de producció»!

RAQUEL:

Intente ser positiva.

Paula roman muda, com absorta... No sols està cansada... Se li veu també trista, molt trista. Raquel no s’està d’intentar animar-la.

Què et passa, Paula? ...Tant et preocupa que a Ivan no li agraden les nostres històries?

RAQUEL:

No és això, Raquel... La pregunta correcta seria dir: m’agraden a mi les nostres històries?

PAULA:

Xica... has rebut moltíssims premis pels teus guions (assenyala alguns diplomes que

RAQUEL:

figuren a la paret).

La vanitat de l’artista! ...Però la vanitat no dóna la felicitat.

PAULA (somrient forçadament):

RAQUEL: PAULA:

Que la dóna, aleshores?

L’amor, supose.

Tu tens nuvi: Manel... El xic que més m’ha agradat en esta vida... i va i te l’emportes tu! ...Com voràs, no sóc gens rancorosa.

RAQUEL:

Fa ja dues setmanes que Manel i jo no eixim junts.

PAULA:

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Página 32

32

No m’havies dit res... Heu trencat definitivament?

RAQUEL:

PAULA:

S’ha trencat a soles.

RAQUEL:

Per això estàs tan trista i...?

Vinga... no te talles... Dis-ho...: «insuportable», no? (Raquel assenteix

PAULA:

tímidament amb el cap).

RAQUEL (solidària):

Puc fer alguna cosa?

PAULA (mirant-la fixament): Estaries disposada

Paula emmudeix i mira al terra. El seu semblant revela una pena immensa. No pot evitar que alguna llàgrima furtiva li rellisque per la galta. Raquel s’alça de la seua cadira i s’acosta a Paula. Es posa a la gatzoneta, amb una mà sobre el genoll de Paula i l’altra al seu mentó.

RAQUEL (tendríssima): PAULA:

Estic embarassada, Raquel.

RAQUEL: PAULA:

No tingues por... Em referia a si estaries disposada a no escriure cap història.

RAQUEL:

I què li diguem a Ivan?

Importa tant? ...No estem en nòmina... Treballem de freelance... Podem triar perfectament els temes que ens atrauen... i desenvolupar-los sense cap pressió... Sense imposicions... Al nostre ritme... Al nostre gust.

PAULA:

Sona meravellós: fer allò que vols i viure feliçment... Tota una utopia!

RAQUEL:

El voldrem moltíssim.

A qui?

RAQUEL:

PAULA:

Què et passa, carinyo?

Raquel li posa ara l’altra mà al mentó. Amb les dues mans l’alça el rostre i li besa llargament i tendra als llavis.

a fer qualsevol cosa per mi?

No m’espantes... Un numeret com el d’abans i me’n vaig corrents.

XX concurs de guions per a curtmetratges quart de poblet 2008

RAQUEL:

Al nostre fill.

FI

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Pรกgina 33

XX Concurs curtmetratges

23/9/08

13:34

Pรกgina 34