GRUP 08: CRISTINA ICART MIREIA ESTRADA BETH FONT
MODERNISME CATALÀ A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
•
INTRODUCCIÓ
◦
Expectatives del treball de síntesi
◦
Activitats de socials
◦
Art Nouveau
◦
Activitats de naturals
•
SAGRADA FAMÍLIA
◦
Resum visita i activitats de matemàtiques
◦
Casa Macaya
◦
Casa de les Punxes
◦
Palau del Baró de Quadras
◦
Palau de la Música
◦
Activitats de música
◦
Edifici dels Quatre Gats.
◦
Mercat de la Boqueria
•
HOSPITAL DE SANT PAU
◦
Resum de la visita
◦
L’exposició universal
◦
Arc de Triomf
◦
Passeig monumental de Sant Joan
◦
Castell dels Tres dragons
◦
Umbracle
◦
El Parlament
3
•
LA PEDRERA
◦
Resum de la visita i activitats de matemàtiques
◦
Pla Cerdà
◦
Quadrat d’or
◦
Passatge Permanyer
◦
Torre de les Aigües
◦
Illa de la Discòrdia
◦
Les cases de l’Illa de la Discòrdia
•
COLÒNIA GÜELL
◦
Resum de la visita
•
VALORACIÓ
◦
Text argumentatiu de català
•
ANNEX
◦
Itineraris fotogràfics
4
EXPECTATIVES D’aquest treball de síntesi de tercer sobre el modernisme, espero treure’n moltes coses i aprendre’n moltes altres a nivell de la ciutat i cultural, de com organitzar-se, de com treballar en grup... Jo espero que aquest treball de síntesi m’aporti coses en tots aquests aspectes. A nivell de conèixer la ciutat culturalment em sembla molt interessant ja que moltes de les visites que farem són noves per a mi tot i tenir-ho a la meva pròpia ciutat. També aprendré a moure’m per la ciutat i a veure llocs de la ciutat i barris que potser no veig normalment. Personalment, crec que està molt bé que coneguem més la nostra ciutat i veiem la quantitat de llocs que tenim per visitar i la quantitat de llocs que potser ni sabem que existeixen. Espero que aquest treball em serveixi en aquests aspectes i que culturalment i a nivell de la meva ciutat m’aporti noves coses.
grup de gent que potser no coneixem massa bé però que a l’hora de treballar ens sorprèn i ens adonem que amb ells treballem molt bé. Haurem d’aprendre a coordinar-nos i a repartir-nos la feina, i cadascú haurà d’aportar tot allò que se li dóna millor. Espero no tenir cap problema amb el meu grup de treball i que entre tots puguem fer un bon treball i que alhora gaudim fent-lo. Finalment, d’aquest treball de síntesi espero gaudir fent-lo, conèixer millor la meva ciutat i aprendre a organitzar-me tant a nivell de grup com personalment perquè el resultat sigui satisfactori. Beth Font
Pel que fa a la feina que ens comportarà realitzar aquest treball, sé que ens portarà moltíssima feina i que haurem de treballar i organitzar-nos molt bé. Espero que aquest treball ens ajudi a aprendre a fer treballs i saber organitzar-nos millor quan la feina que hi ha és molta. Un aspecte molt important d’aquest treball també crec que és el treball en grup. Passarem uns dies treballant amb un
5
La veritat és que les expectatives que tinc per aquest treball de síntesi són bastant bones. S'ha de dir que el modernisme no és un tema que m'apassioni, però com més coses s'aprenen millor. Penso que ens l'haurem de treballar molt per obtenir una bona nota i ens tocarà pencar de valent, però també s'ha de reconèixer que els professors que han organitzat tot el tema de pautes i guions que tenim per guiar-nos i organitzar-nos més fàcilment el treball, han sapigut com estructurar el treball perquè ens quedi clar el que hem de fer i ens resulti una mica més fàcil.
Penso que aquest treball de síntesi servirà per aprendre i veure el modernisme i conèixer edificis de Barcelona que potser no hem vist mai tot i viure-hi. Pretenc conèixer millor la ciutat i saber moure'm-hi ja que haurem de fer-ho pels itineraria fotogràfics i per arribar al punt de trobada de cada dia. Espero trencar amb la rutina tot i ser la meva ciutat i tenir bastanta llibertat. Cristina Icart
D'altra banda, m'hagués agradat que algun dia anéssim a un lloc a prop de casa, per no haver-me de llevar tant d'hora, com ara al Parc Güell que té gran quantitat de coses modernistes. Però també entenc que es impossible trobar un lloc que quedi a prop de casa de tothom. En resum, crec que aquest treball si un sap treure-li el suc suficient, deixant la nota a part, es pot arribar a aprendre moltes coses. Mireia Estrada
6
INTRODUCCIÓ Activitats de socials Hi va haver una època en que el modernisme era considerat la nostra arquitectura nacional. Va enriquir tota la ciutat de Barcelona i sobretot, l'Eixample. Per què doncs va ser objecte de despreci? L'esclat del modernisme pel Pla Cerdà va suposar el trencament de la monotonia; cada edifici era únic. Tot un barri amb les cases d'abans hagués estat avorrit. Havia nascut la diversitat i a més d'alt nivell artístic. Aquest canvi es va produir després de la decadència amb l'inici de la renaixença. El moviment modernista va adquirir diferents noms arreu d'Europa: A Alemanya, s'anomenava Jugenstil, a Àustria Sezession, a Bèlgica 1900, a França Modern style, a Itàlia Liberty i a Anglaterra Art Noveau. Aquest art feia por als sectors ultracatòlics, ja que qüestionava el pensament i l'estètica de l'Església. Però les protestes d'aquesta no aturen l'expressió del modernisme a Catalunya. Aquí es dóna la paradoxa que els arquitectes integren elements religiosos a les seves obres. Dintre la ciutat de Barcelona el modernisme s'ubicà a la Ciutat Vella com per exemple el Palau de la Música o un esgrafiat de Pujol que es troba en una façana anònima. A causa dels estrets carrers d'aquesta ubicació, algunes obres queden amagades i es difícil contemplar-les per la poca perspectiva. Estan situades a llocs amagats on no es llueixen. Però gràcies a la excepcionalitat d'una generació d'arquitectes i el seu esclat de colors sense precedents, les arts aplicades amb el modernisme van triomfar. Aquesta arquitectura va esclatar definitivament a Barcelona quan es van començar a construir edificis modernistes a la zona de l'Eixample. Els edificis eren encarregats per una burgesia de procedències molt diverses: uns fugien de Ciutat Vella, la majoria enriquits després d'haver fet les amèbiques i altres fugien de les guerres Carlines i buscaven pau i seguretat. L’Eixample era l'escenari perfecte per lluir i ensenyar-se, calia presumir de la casa més gran, més alta, més ornamentada i la més provocadora. Eren cases originals que causaven rivalitats. Els modernistes havien imposat la moda, l'Eixample era el lloc amb més qualitat i també quantitat d'obres modernistes d'Europa. Però Eugeni d'Ors al 1906 va presentar una campanya contra el modernisme on sentència que no té res a veure amb el que es feia a la terra catalana. Era un art estranger. Eugeni d'Ors proposa un nou art: el Noucentisme, un art més civil, més seriós, més institucional. Una arquitectura més d'acord amb les regles. Tot era més quadriculat. En canvi l'arquitectura que defensaven els modernistes buscava una Catalunya nova. Defensaven la natura, la música, l'art… Moltes obres modernistes van ser objectius d’atacs del Noucentisme. La Pedrera i el Palau de la Música van ser les que més critiques van pebre. Les descrivint com: un gran ou ferrar o un palau de la quinquellena en el caso del Palau de la Música i una pedrera troglodítica o una “delirante y alocada barraca” en el cas de la Casa Milà. Salvador Dalí va ser el darrer artista en fer una defensa aferrissada del modernisme, però no va tenir repercussió. Durant el franquisme es va produir la destrucció sistemàtica de l’arquitectura del modernisme. La Casa Llorach, el Palau Simon, la Casa Juncà dellà i la Casa Sitjar són un exemple de la destrucció arquitectònica després de la Guerra Civil. Es volien canvis
7
estètics imposats per una nova moda. El Palau Güell, per exemple, va ser salvat inextremis, un multimilionari l’havia comprat amb la intenció de traslladar-lo a trossos al seu país, però la Generalitat el frenà. Al 1948 es va crear la “solución vertical”, una ordenança municipal que donava permís per posar dos pisos més als edificis ja que no hi havia espai per a fer altres edificis i la població creixia. Després d’això, al 1963 el modernisme es va reivindicar novament a Barcelona, quan una companyia elèctrica va comprar la casa Fuster per enderrocar-la i construir un gratacel. Aquest fet va fer que un grup d’arquitectes encapçalat per Oriol Bohigues van fer una publicació d’arquitectura i una carta de protesta reivindicant el Modernisme. L’any 1950 a Barcelona hi havia 1200 espais modernistes no gaire modificats com hotels i botigues. El mobiliari modernista que es trobava en aquestes cases va ser destruït o es va perdre. Així doncs, l’autèntic destructor del modernisme és el noucentisme ja que es tractava d’una necessitat de reafirmar un estil propi, diferent al de la generació anterior: “El mal gust, és el de la generació anterior”. Però el canvi de mentalitat internacional sobre el modernisme va venir del estranger com a reacció d’una exposició de Gaudí a Nova York. La destrucció arquitectònica no té remei, edificis enderrocats no podrien ser mai reconstruïts. Es per això que cal saber valorar-los.
8
L´ART NOUVEAU EN FRANCE
L´ART NOUVEAU
L´Art Nouveau en France, se situe dans la première moitié du siècle XIX. Paris, à cette époque était une ville triste, sale, polluée. Cet mouvement artistique est définit comme une petite révolution architecturale. L´élément principal de l´Art Nouveau c´était la nature et les principaux matériaux utilisés par représenter la nature étaient le fer forgé et le verre. C´était une architecture opulente et constipée. Une des plus connu de ces constructions modernistes c´est l´entrée du Métro de Paris, construit par Hector Guimard où on peut voir la légèreté et la fantaisie de son style.
9
HECTOR GUIMARD
Hector Guimard est né en 1867 à Lyon, France. Il a étudié des Beaux-Arts et il est le principal représentant de l´Art Nouveau en France. Il a passé par la Belgique l’Italie et l´Angleterre. Il est connu pour ses constructions des entrées du Métro de Paris qu´il à construit entre 1900 et 1901. En général, l´accueil du public à ses entrées a été bonne, les habitants de Paris ont aimé bien cette création mais a partir des années 30, l´Art Nouveau était considéré démodé.
C´est pour ça qu´il a commencé l´Art Déco, le mouvement créatif qui a suivi l´Art Nouveau.
Hector Guimard
Entrée du Métro
10
ACTIVITATS DE NATURALS
A l’època del modernisme també es van produir fets relacionats amb la ciència i la medicina. En alguns dels diaris de La Vanguardia de l’època trobem articles científics com: “El observatorio Fabra acerca el cielo a Barcelona” (17 de maig de 1902) La ciència està d’enhorabona a Barcelona. El nou mirador s’instal·larà al Tibidabo i estarà destinat a l’estudi del cel, l’atmosfera i la física del globus terrestre. Barcelona tindrà la seva representació científica. L’observatori es dirà Fabra en honor al seu fundador i formarà part de la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona. Aquest observatori serà construït d’aquí poc temps.
11
“El cáncer se puede curar” (19 de novembre de 1904) El doctor francès M.Leredde fa servir els rajos X en els tractaments de càncers de pell, però el seu company Tuffier comenta que quan el càncer està molt avançat aquest tractament no és eficient. L’especialista anglès M. Reginald Morton opina que els rajos X són molt útils per a tumors que no són operables. Segons diu l’especialista francès Beclère s’ha d’anar en compte a l’hora d’aplicar els rajos X perquè poden arribar a ser perillosos i el més important és poder dosificar-los. Per tant estem davant d’un nou tractament terapèutic de gran importància. “El biólogo Ramon y Cajal gana el premio nobel de medicina” (28 d’octubre de 1906) El doctor Cajal ha obtingut el premi a Madrid amb gran satisfacció. Per a homenatjar al doctor s’està estudiant que el carrer Atocha passi a dir-se calle de Cajal i s’han reunit a l’amfiteatre del col·legi de Sant Carlos estudiants de medicina on s’han presentat diferents projectes per honrar-lo.
! 12
“Los efectos del Radio asombran a los científicos” (5 de març de 1905) Els electrons de radium són capaços de travessar ferro sense disminuir la seva velocitat i després fotografien el que hi ha darrere d’ells. Un sol cristall de radium no només proporcionaria llum durant un milió d’anys sinó que també transmetria aquesta propietat a altres substàncies. Al planeta Urà continuen brillant les partícules de radium i continuen llençant els electrons en totes direccions. Els científics es mostren sorpresos pel descobriment d’aquesta nova substància. Es tracta sens dubte d’un dels majors descobriments de l’època. És per això que el matrimoni Curie (els que han fet els descobriment) ha estat nominat als premis Nobel.
Durant la recerca d’articles periodístics de l’època del modernisme s’han trobat diversos anuncis de diferents tractaments dentals, com per exemple “Elixir Grive” que segons deia l’anunci calmava a l’instant el dolor de queixals i conservava les dents blanques i la boca perfumada. Ens especificava que es venia a farmàcies, perfumeries i drogueries.
“Espectacular eclipse de sol en Europa” (31 d’agost de 1905) Al iniciar-se aquest fenomen la llum del dia va anar canviant de coloració i de matisos, així com les accions dels animals al aparèixer la inesperada nit. A mida que disminuïa la intensitat lluminosa apareixien estrelles deixant visible a Venus i altres estrelles. Al contemplar això, l’home no pot reconèixer la seva insignificança davant de la grandiositat del fenomen. L’il·lustre astrònom Don José Comas es va instal·lar a Vinaròs per estudiar el fenomen.
També eren força comuns els tractaments contra l’obesitat com per exemple “Píldora contra la obesidad del doctor Sender-Paris” que asseguraven corregir la obesitat i ressaltar la bellesa. També informava dels punts de venda.
13
Cridava l’atenció l’anunci de “Las pastillas Géraudel” que afirmaven alleujar i curar amb rapidesa la tos, la bronquitis, els refredats i tot tipus de malalties del coll i del pit. També afirmava que milions de persones d’arreu del món havien estat curades per aquestes pastilles.
LA NATURALESA ES VEU REFLECTIDA DURANT EL MODERNISME Una característica bàsica del modernisme era a inspiració en la naturalesa i l'ús profús d'elements d'origen natural. Va ser un estil arquitectònic i decoratiu caracteritzat per les formes curvilínies, extretes de la flora i en general de la natura. Un exemple molt clar de la utilització de la naturalesa en les obres modernistes seria l’interior de la Sagrada Família on podem observar que els pilars són inclinats i es descomponen en forma de branques i fulles, intentant trobar una similitud amb un bosc.
Comparant aquests anuncis amb els de l’actualitat podem observar diverses diferències. Per començar ara al diari no es troben tan sovint anuncis de medicaments com en aquella època. Podria ser per dues raons: per una banda, en aquella època hi havia més malalties ja que la ciència no estava tan desenvolupada i per aquesta raó hi havia més publicitat sobre aquest tema. Per una altra banda, avui en dia tenim més mitjans de comunicació i els anuncis els trobem amb més freqüència a la televisió o a les pàgines web.
Un altre exemple força clar d’aquest aspecte seria La Pedrera, un edifici modernista amb molts tret naturalistes. La porta principal d’aquest edifici té una estructura que ens recorda a la closca d’una tortuga o bé còdols de varies mides. En conclusió, podem observar que la naturalesa tenia un paper força important en les obres modernistes.
En aquella època els anuncis especificaven el preu i el lloc on trobar els productes; un aspecte que actualment no trobem. Avui en dia els medicaments estan més especialitzats i tracten coses més específiques i en els anuncis d’aquella època trobem exemples de medicaments que asseguren curar una extensa varietat de malalties.
14
SAGRADA FAMÍLIA
15
SAGRADA FAMÍLIA
La Sagrada Família és un dels exemples més coneguts del modernisme català i ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. És una obra inacabada de l'arquitecte català Antoni Gaudí i està situada al barri de la Sagrada Família, al districte de l'Eixample de la ciutat. Els orígens d’aquest temple es remunten l’any 1866, l’any en què Josep Maria Bocabella i Verdaguer va fundar l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep, la mateixa associació que l’any 1874 va promoure la construcció d’un temple expiatori dedicat a la Sagrada Família. Finalment l’any 1881 l’associació va comprar un terreny de 12.800m2 entre els carrers Marina, Provença, Sardenya i Mallorca per construir-hi el temple. L’any 1883 Antoni Gaudí assumeix el projecte i construeix la cripta que acaba l’any 1889. Posteriorment inicia les obres de l’absis i quan es va rebre un important donatiu Gaudí es va plantejar de fer una obra nova i més gran: desestima l’antic projecte neogòtic i proposa de fer un de nou més monumental i innovador, tan pel que fa a l’estructura i les formes com a la construcció.
16
El projecte que planteja Gaudí consisteix en una església de grans dimensions amb planta de creu llatina i torres de gran alçària. Concentra una important càrrega simbòlica tan en forma arquitectònica com escultòrica. L’any 1892 comença a realitzar els fonaments per a la façana del Naixement. L’any 1894 queda acabada la façana de l’absis i l’any 1899 el Portal del Roser, un dels accessos al claustre del Naixement. L’any 1911 projecta la façana de la Passió. Des de l’any 1914 Gaudí es va dedicar exclusivament a construir el Temple Expiatori de la Sagrada Família. Aquest fet explica que no hi hagi altres treballs importants en els darrers anys de vida de l’arquitecte. L’any 1923 va projectar la solució definitiva de les naus i les cobertes i l’any 1925 s’acaba la construcció del primer campanar. L’any 1926 Gaudí mor i assumeix la direcció Domènec Sugrañes, respectant la voluntat de l’idea original de l’arquitecte. Durant la guerra civil es va incendiar la cripta i es va destruir l’obrador. També es van perdre els plànols, els dibuixos... I va quedar esmicolada una part de les maquetes de guix de l’escala. Des de l’any 1986, l’escultor Josep Maria Subirachs és l’encarregat de dur a terme l’obra escultòrica a la façana de la Passió, que va anar executant segons el seu estil personal al llarg de vint anys. Actualment les tasques principals actuals i dels anys vinents es basen en la construcció de la primera sagristia i de les torres centrals. El temple es completarà amb la construcció de la façana principal anomenada façana de la Glòria.
Gaudí va realitzar aquest temple a partir de la tradició de les catedrals gòtiques i bizantines. Amb l’arquitectura i la bellesa d’aquest edifici volia expressar les creences cristianes, ja que era un gran catòlic, i comunicar el missatge evangèlic. Aquest edifici es caracteritza d’una peculiar arquitectura generada per estructures, formes i geometries de gran lògica i inspirades en la natura, amb un important protagonisme de la llum i el color. El significat de la Sagrada Família es comunica amb la forma i l’expressivitat de l’arquitectura, de les imatges i dels conjunts escultòrics. Principalment el temple està dedicat a Jesucrist i la Verge. Aquest temple està format per una església de cinc naus amb creuer de tres que formen la creu llatina. A l’extrem superior de la creu hi ha l’absis i la basílica també conta de tres façanes monumentals: el naixement, la passió, mort i resurrecció i la glòria. La verticalitat també es una de les característiques principals de l’església amb
17
l’objectiu simbòlic d’elevar-se cap a Déu. Podem observar una forma de piràmide des de l’exterior, una alçària elevada de les naus i uns pinacles al cim de les torres. Als portals de les façanes s’expliquen la vida i les ensenyances de Jesús. La llum de l’interior del temple és harmoniosa i ressalta la plasticitat de la nau. Les columnes a més a més de la seva funció estructural, reflecteixen la idea que tenia Gaudí de que l’interior del temple sigues com un bosc. En els espais situats entre les columnes hi ha unes claraboies construïdes amb peces de vidre daurades i verdes per on entra i es reflecteix la llum solar. Els vitralls de l’absis segueixen una degradació tonal. Gaudí defensava que el color és l’expressió de vida i es per això que el va voler fer molt present a la Sagrada Família. A l’exterior del temple Gaudí també va utilitzar la llum per donar esplendor i expressivitat a la seva arquitectura. Els raigs solars fan brillar els pinacles situats al capdamunt de les torres i dels finestrals, el sol il·lumina les portalades de la façana del Naixement. Els materials més utilitzats per l’arquitecte en aquest edifici es la pedra sorrenca de Montjuic, el granit, el pòrfir i el basalt. L'obra realitzada per Antoni Gaudí, és a dir, la cripta, l'absis i la façana del Naixement, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2005.
18
APAREIXEN UNS NOMBRES INTRIGANTS A LA SAGRADA FAMÍLIA Durant la visita a la Sagrada Família, les matemàtiques no solien estar presents. Però durant la visita d´uns turistes van poder observar que al costat esquerre de la porta principal, on es troba l’obra de l’escultor Antoni Subirachs: la Passió, hi havia un quadrat quadriculat amb diversos nombres al seu interior. A simple vista semblava un quadrat màgic, que matemàticament és una taula formada per nombres consecutius i diferents començant pel número 1, col·locats ordenadament per files i columnes, de manera que el resultat de sumar els nombres d’una mateixa fila, o d’una mateixa columna és constant (s’anomena el nombre màgic). Si, a més a més, s’obté aquesta mateixa suma sumant els nombres en cada diagonal, aleshores el quadrat màgic es diu que és perfecte. El quadrat màgic de la Sagrada Família és el següent:
En el cas del quadrat de la Sagrada família, les seves files, columnes i diagonal sumen trenta-tres però els nombres es repeteixen i es per això que no es considera un quadrat màgic perfecte ja que la definició ens diu que per a ser-ho els nombres no es poden repetir i en aquest quadrat per exemple el número catorze i el número deu es repeteixen. En el context on està situat aquest nombre té un sentit. El número trenta-tres representa l’edat en que va morir Jesús.
19
Observant el gravat d’Alberto Durero que va ser realitzat al segle XVI titulat La Malencolia podem observar un quadrat màgic d’ordre quatre. Té una gran similitud amb el quadrat de la Sagrada Família. El quadrat màgic d’Albert Durero és el següent:
Els matemàtics no s’han quedat tranquils i s’ha dut a terme una investigació d’aquestes dues obres per entendre aquesta similitud. Donat que si agafem els dos nombres de les dues caselles del mig de la fila inferior, obtenim 1514, deduïm que és l’any en que aquest gravat va ser dibuixat. En aquest cas el nombre màgic d’aquest quadrat és el 34, ja que sumant qualsevol fila, columna o diagonal ens donarà aquest nombre i a més a més cap nombre es repeteix. S’ha descobert que entre aquests dos quadrats hi ha una relació clara ja que el quadrat de la Sagrada Família és el mateix que el quadrat de Durero però girat 180º i amb un nombre de cada fila modificat per tal de obtenir el número 33 en comptes del número 34. Tenint en compte que en un quadrat màgic normal la suma de tots els nombres és igual al número de files multiplicat per la suma d’una fila, s’ha establert una fórmula matemàtica per trobar el nombre màgic d’un quadrat màgic normal. Suma de tots els nombres= nº de files x suma d’una fila Sabent aquesta informació, el nombre màgic d’un quadrat màgic normal d’ordre 5 seria: Suma de tots els nombres= 325 Nº de files=5 Suma d’una fila= X 325=5x 20
x=325/5 x=65 Per tan, el nombre màgic d’un quadrat màgic normal d’ordre 5 seria el nombre 65.
21
CASA MACAYA La Casa Macaya és un edifici modernista construït per Josep Puig i Cadafalch l’any 1901. Aquest edifici es troba al Passeig de Sant Joan, 108 de Barcelona. Va ser un encàrrec de Romà Macaya i Gibert, un ric industrial i empresari, qui va encarregar a l’arquitecte una casa senyorial per establir-hi la seva residència familiar. La façana d’aquest edifici modernista està bàsicament decorada amb estucat blanc, amb esgrafiats d’ocre realitzats per Joan Paradís. També hi figura una obra d’escultura en pedra que dóna riquesa a les finestres i especialment al balcó i també la asimètrica tribuna de la planta baixa. Tot i l’austeritat de la façana, el balcó corregut de la planta principal, les rematades de les finestres i una petita tribuna tenen gran ornamentació de la pedra llaurada. A la part esquerra de l’entrada principal hi ha un capitell on s’aprecia la figura d’un ciclista, que es tracta d’un detall de l’escultor Eusebi Arnau cap a l’arquitecte Puig i Cadafalch, que en aquells moments també estava construint la Casa Amatller i es desplaçava entre els dos edificis sobre una bicicleta. 22
L’interior d’aquest edifici va ser dotat d’una ornamentació molt rica que encara actualment es pot observar al vestíbul i al pati interior on hi ha una espectacular escalinata. Comparteix forces característiques amb la Casa Amatller realitzada pel mateix arquitecte, ja bé per la composició de la façana, la ornamentació i pel seu estil que ens recorda al gòtic civil. El vestíbul es troba decorat amb esgrafiats i rajoles, amb una escala que puja cap a la planta superior, llaurada en pedra amb motius florals. Alguns dels col·laboradors de puig i Cadafalch per realitzar aquesta casa van ser: Eusebi Arnau i Alfons Juyol com a escultors, Manuel Ballarín pel ferro forjat i Joan Paradís pels esgrafiats. Aquesta casa va ser comprada per la Caixa que hi va instal·lar un espai d’exposicions artístiques i posteriorment va acollir el Museu de la Ciència. L’any 2012 va tornar a ser re inaugurat com un centre cultural de la Caixa. El 9 de gener de 1976 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.
23
CASA DE LES PUNXES La casa de les Punxes o casa Terrades és un edifici modernista dissenyat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
propietat. La família terrades era una important família burgesa de començaments del segle XX.
La seva adreça es Carrer del Rosselló, 260, 08037 Barcelona, a l’avinguda Diagonal situada a l’Eixample de Barcelona.
Deu el nom de casa de les Punxes a les sis torres que la presideixen coronades per sis agulles amb una forma cònica que li donen un aspecte gòtic i medieval. Aquestes característiques neogòtiques ens recorden a la Catedral de Barcelona.
Aquesta casa es va construir l’any 1905 per un encàrrec de les germanes Terrades que tenien la intenció d’unificar tres immobles de la seva
L’arquitecte Puig i Cadafalch va projectar un edifici medieval amb elements inspirats en l’arquitectura gòtica europea. 24
A més a més de les torres que la coronen, cal destacar la façana realitzada amb maó i decorada amb plafons decoratius. Un d’ells, com és habitual en els edificis modernistes d’aquella època, hi apareix la imatge de la llegenda de Sant Jordi on hi diu: “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. La decoració en pedra amb dibuixos florals de balcons i tribunes és plenament de caràcter modernista.
Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener del 1976 i al 1975, va ser declarada Monument Històric Nacional. Aquesta casa va ser reformada en el 1980 i segueix sent una propietat privada es per aquest motiu que no se’n pot visitar l’interior.
25
PALAU BARÓ DE QUADRAS El Palau Baró de Quadras és un edifici modernista construït per Josep Puig i Cadafalch entre el 1904 i el 1906. La seva adreça és avinguda Diagonal, 373 de Barcelona. El Baró de Quadras va encarregar a l’arquitecte puig i Cadafalch construir la seva nova residència a Barcelona l’any 1900. La residència del Baró de Quadras era les plantes baixa i primera, ja que en aquella època la burgesia vivia sempre a les plantes baixes. La resta d’edificis estaven destinats a ser llogats. És per això que els elements més importants d’aquest edifici són la façana situada a la Diagonal i els espais i la decoració situats a l’interior de la residència del Baró.
Aquest edifici està en un terreny estret amb una façana a l’avinguda Diagonal i una altra al carrer de Rosselló. Aquestes dues façanes tenen característiques totalment diferents. Es fruit d’una reforma d’una antiga casa de lloguer amb façana al carrer Rosselló. La façana de la diagonal és un exemple de la característica de Puig i Cadafalch de interpretar façanes gòtiques europees. Aquest palau ens recorda a palaus gòtics europeus. En aquesta façana hi destaquen les escultures en forma de bustos de personatges medievals o renaixentistes, les flors i els escuts. La balconada de pedra recorda molt a la balconada també de pedra de la Casa Macaya. A l’interior hi ha un disseny molt heterogeni però amb característiques pròpies de Puig i Cadafalch. Utilitza elements escultòrics d’estil gòtic i també s’utilitza la ceràmica de colors. Es 26
diu que és una autèntica caixa de bombons o de sorpreses gràcies a la seva imaginació i la seva gran decoració. La façana del carrer Rosselló és més convencional i conserva vestigis de l’antic edifici, amb una decoració que ens recorda a l’estil Sezzesion vienès.
Avui en dia és la seu de l’Institut Ramon Llull, un consorci públic de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona per a la promoció internacional de la llengua i la cultura catalanes.
Alguns escultors que van col·laborar amb Puig i Cadafalch van ser Eusebi Arnau i Alfons Juyol. La forja d’aquest edifici és excepcional i va ser realitzada per Manuel Ballarín. Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener de 1976. En 1980 es va restaurar i es va reformar per tal d'instal·lar el Museu de la Música. L’any 2001 aquest museu es va traslladar a l’Auditori.
27
PALAU DE LA MÚSICA
El Palau de la Música Catalana va ser construït per l’arquitecte Lluís Domènec i Montaner entre els anys 1905 i 1908 com a seu de l’Orfeó Català. Està situat al barri de Sant Pere, en concret al carrer Palau de la Música número 4-6. Aquest palau és una perla arquitectònica del modernisme català i un dels màxims representants, i consta de l’única sala de concerts modernista declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO. Actualment és un punt de trobada ineludible de la vida cultural i social de Catalunya. A més a més s’ha convertit en patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història. El preu d’aquest edifici finalment va ser de 240 322,60 pessetes. El projecte d’aquest edifici començà l’any 1904 amb l’encàrrec d’un projecte de l’Orfeó Català, encarregat aleshores pel president de l’entitat Joaquim Cabot.
28
L’edifici s’articula al voltant d’una estructura central metàl·lica recoberta de vidre, que en rebre la llum natural converteix aquest edifici en una caixa de música màgica on es combinen totes les arts aplicades: mosaic, escultura, vitrall i forja. A l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements arquitectònics de caràcter modernista barroc. A l'interior, l'arquitecte va combinar diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre. La sala i l'escenari formen un conjunt harmònic, en el qual un s'integra en l'altre. A la façana lateral del Palau, hi ha representat Sant Jordi sota una figura femenina que representa una al·legoria de la música i envoltada per un grup de personatges que representen el mariner, el camperol, l’ancià i els nens. Altres elements d’aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica. Al primer pis hi ha un balcó que recorre la façana amb catorze columnes cobertes per un mosaic. Al segon pis es troben els busts dels músics sobre les columnes: representen Palestrina, Bach i Beethoven i a la cantonada es troba el bust de Wagner. La façana principal actual va ser realitzada amb una gran riquesa de materials i disseny, l’obra de maó vermell vist, baranes de ferro forjat i capitells esculpits amb vitralls. La Sala de Concerts, una de les més singulars del món, és l’escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional, de la ciutat de Barcelona des de fa més de cent anys. Està presidida per l’orgue sobre l’escenari i amb una lluerna central que representa el sol. La sala gaudeix de llum natural. Es troba repleta de
figures com per exemple les muses que envolten l’escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostres, un bust d’Anselm Clavé a una banda i un de Beethoven a l’altre. També trobem centenars elements que fan referència a la natura com flors, palmeres, fruits, gerros i vitrines plenes de joies. A part de la Sala de Concerts, el Palau disposa de dues sales més on es desenvolupa la vida concertística de la institució. Consta del Petit Palau, un auditori modern ideal per a concerts de cambra o petit format, amb unes condicions acústiques excel·lents. D’altra banda consta de la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català, un espai íntim i acollidor on tenen lloc concerts de petit format, presentacions i on assagen els cors de l’Orfeó Català. En aquest espai es troba la primera pedra que es va col·locar al Palau l’any 1905. Està caracteritzada per unes grans columnes, vitralls i decoració de l’època. Un altre espai representatiu del palau és la Sala Lluís Millet, un gran saló que s’utilitza com a sala de descans i de trobada, dedicada al mestre Millet, fundador de l’Orfeó Català. Consta de dos pisos tancada per uns grans vitralls ornats amb motius florals. La balconada que es veu a través d’aquest vitralls és excepcional, amb una doble columnata amb ornamentació i coloració característiques. Els amplis arcs de maons combinats amb ceràmica vidriada de color verd i flors i també ceràmiques rosades i grogues, donen a aquest espai una tonalitat singular i molt pròpia.
29
Lluís Domènec i Montaner va comptar amb l’ajuda dels artistes: Lluís Bru com a mosaïcista, Josep Orriols i Modest Sunyol com a ceramistes, els vitralls van ser realitzats per la casa Rigalt i Granell. Finalment els escultors van ser Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Massana i Pau Gargallo. El Palau de la Música Catalana va ser declarat Monument Nacional l'any 1971.
30
JOSEP ANSELM CLAVÉ I CAMPS “El món germànic té un gran prestigi entre els modernistes catalans.”
Josep Anselm Clavé i Camps va néixer a Barcelona el 21 d’abril 1824. És polític, compositor i escriptor català i el fundador del moviment coral a Catalunya. També va fundar, j u n t a m b a l t re s p e r s o n a t g e s c o n e g u t s com Narcís Monturiol i Abdó Terrades, el primer diari comunista de Catalunya. Bon dia senyor Clavé, ja fa uns anys que està familiaritzat amb l’àmbit de la música. És per això que ara li farem un seguit de preguntes sobre el tema. Doncs bé, comencem. -Quin va ser el primer cor que va fundar? Ens podria explicar algunes coses sobre aquest? Sí. Doncs miri l’Aurora és el nom del primer cor que vaig fundar. Vam cantar pel Carnestoltes de Barcelona de l’any 1846 i no va ser fins l’any 1857 que aquest va canviar de nom i va passar a dir-se Euterpe. -Molt interessant... Per altra banda, sabem que vostè ha estat, i és, un pioner molt important del Wagnerisme a Catalunya. Ens podria explicar una mica en què consisteix aquest moviment? Oi tant! El wagnerisme és un corrent musical que s’ha estat estenent per Europa cap als finals d’aquest segle, el segle XIX.
Aquest corrent musical difon l’obra de Richard Wagner que fins ara no havia estat gaire ben acceptada entre els cercles musicals ni entre els sectors més conservadors del públic. També cal dir que aquest moviment ha arrelat amb força aquí a Barcelona.
-Ens podria explicar el perquè d’aquest fet? Possiblement perquè el moviment nacionalista català s’identifica amb la filosofia i l’obra de Wagner. Però per altra banda també hi contribueix el fet que el món germànic té un gran prestigi entre els modernistes catalans.
31
-Doncs aquí finalitzarem l’entrevista. Senyor Clavé moltes gràcies per haver-la fet possible. A vostès. Fins aviat.
“Gràcies a aquells estudis a Brusel·les vaig poder adquirir una sòlida preparació tècnica” Enric Morera i Viura és el compositor més representatiu de l’època modernista. Va néixer a Barcelona el 22 de maig de 1865, dos anys més tard, a l’any 1867 se’n va anar a viure a Buenos Aires, Argentina amb els seus pares. No va ser fins al 1881 que s’instal·là de nou a Barcelona, on va fer amistat amb Isaac Albéniz i va estudiar piano amb Carles Vidiella i harmonia amb Felip Pedrell.
-I a quin any fundà vostè la Societat Coral Catalunya Nova?
Més tard se’n va anar a viure una temporada a Brussel·les on estudià cinc anys al conservatori.
Oi tant! Doncs miri jo vaig estudiar amb el senyor Felip Fiévez i amb el senyor Paul Gilson. Gràcies a aquells estudis a Brussel·les, vaig poder adquirir una sòlida preparació tècnica.
Avui tenim al senyor Morera aquí amb nosaltres per poder realitzar-li un seguit de preguntes. -Bon dia Senyor Morera. Ens podria dir per quins músics va compondre música, vostè? Jo vaig compondre música per a obres d’Àngel Guimerà, de Santiago Rusiñol i també per a les Festes Modernistes de Sitges.
Jo vaig fundar-la a l’any 1895 i fins l’any 1900 no vaig deixar de dirigir-la. -Molt bé, senyor Morera, tenim entès que vostè va anar a viure a Brussel·les durant cinc anys. Ens podria explicar amb qui va estudiar?
-És per això que vostè ha pogut realitzar tantes obres. Ens en podria nomenar algunes que fossin de producció popular? Sí. Suposo que es refereix a obres com La Santa Espina, el text de la qual és del senyor Àngel Guimerà; La Cançó nostra; Al mar llatí; L’Empordà, el text de la qual és del senyor Joan
32
Maragall; La Cançó dels catalans; i , finalment La Sardana de la pàtria. -Bé. Senyor Morera, quantes obres ha fet vostè aproximadament? Jo he realitzat unes vuit-centes obres entre les quals hi ha òperes, música escènica, obres simfòniques, corals, concerts, sardanes corals i instrumentals i fins i tot una Missa de rèquiem. -Caram! Doncs bé senyor Morera haurem de finalitzar aquí aquesta entrevista, moltes gràcies pel seu temps. A vostès i que vagi bé.
“L´Orfeó ha creat el seu propi repartori musical bàsicament amb cançons populars catalanes” L’Orfeó Català és una societat coral que va ser fundada a l’any 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives inspirats i animats per l’èxit que van tenir els cors de Clavé. L’Orfeó Català va ser capdavanter del moviment orfeonístic català. Avui tenim aquí al senyor Amadeu Vives i el seu company, el senyor Lluís Millet. -Bon dia senyors, començarem per vostè senyor Millet. Ens podria explicar on va ser el primer local fix de l’Orfeó Català?
Doncs miri, en un principi era al carrer Lledó, però després es va instal·lar al Palau de la Música Catalana, que tot just s’havia acabat de construir. Actualment l’Orfeó és la societat propietària del Palau de la Música. -I què va passar durant la dictadura de Primo de Rivera? No va haver-hi més remei que clausurar-lo durant uns mesos fins que les coses es calmessin. -És del tot comprensible. Senyor Vives, als inicis de l’Orfeó quins cors hi havia? Vam començar amb un cor d’homes, més tard vam crear un cor infantil, i posteriorment vam 33
introduir la secció de dones. Actualment manté l’ensenyament de nens i nenes i té una rica biblioteca per a l’ús dels seus socis. Ha enregistrat diverses gravacions. -Quina revista va crear l’Orfeó? La Revista Musical Catalana. -Senyor Millet, l’Orfeó ha cantat només a Catalunya? No. Ha visitat diverses ciutats europees, on ha actuat amb èxit. -Molt bé doncs, em diuen que l’any 1962 va ser un any important per l’Orfeó Català. Quins en són els motius? Els motius són ben senzills, ja que a l’any 1962 l’Orfeó estrenava a nivell europeu l’oratori de Pau Casals El Pessebre.
Sala de juntes de l'Orfeó al Palau, imatge de 1910
-Quin tipus de cançons ha cantat l’Orfeó Català, senyor Vives? Doncs bé, l’Orfeó ha creat el seu propi repertori Musical bàsicament amb cançons populars catalanes i amb grans obres de J.S. Bach, Händel, Haydn, Mendelssohn i Beethoven que sempre ha interpretat amb el text en versió catalana. -Molt interessant senyors, haurem de deixar aquí l’entrevista. Un plaer haver parlat amb vostès i esperem que l’Orfeó català segueixi tenint l’èxit que ha tingut fins ara. -Gràcies, esperem-ho!
34
EDIFICI DELS QUATRE GATS La història d’aquest edifici modernista comença a París a finals del segle XIX. Pere Romeu treballava com a cambrer i animador al cabaret Le Chat Noir. Pere Romeu estava seduït per aquest ambient i es per aquesta raó que va decidir crear un restaurant semblant a Barcelona. Va ser recolzat econòmicament per alguns companys com Ramon Casas i Santiago Rusiñol. La intenció era que fos com una taverna: menjar barat i música de piano. Els Quatre Gats va ser inaugurat el 12 de juny de 1897 situat al carrer Montsió, en un local situat en un edifici projectat per Josep Puig i Cadafalch. Aquest local cridava l’atenció perquè era insòlit, es podien veure detalls refinats i artístics combinats amb objectes característics d’un hostal tradicional. Molts dels turistes que visitaven Barcelona també visitaven aquest local. També es feien espectacles i Ramon Casas pintava cartells per anunciar-los seguint la moda de l’època. Va ser en el seu moment una aposta per portar a la ciutat de Barcelona els ambients més bohemis de París.
35
Té un estil que ens recorda una mica a un estil gòtic, un estil que es veu reflectit en diversos edificis de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch com la Casa Amatller, la Casa de les Punxes o el Palau Baró de Quadres. Hi destaquen els finestrals ogivals amb vidrieres i l’exterior realitzat amb ferro forjat i amb estàtues. Picasso va començar a freqüentar el local i va realitzar la seva primera exposició a la sala gran. També va realitzar el cartell que es va utilitzar com a portada del menú de la casa. També van passar-hi músics com Enric Granados i Lluís Millet i arquitectes com Gaudí. Tots ells donen fe del que va succeir durant uns anys a Barcelona on va vibrar el sentiment artístic i un local ple d’inspiració. El local tingué com a icona representativa el quadre de Ramon Casas El Tàndem, on figuraven el pintor i Pere Romeu en aquest vehicle. El juny de 1903 va tancar el local. A partir de l’any 1989 el restaurant va començar a funcionar i la “Casa martí”, on està ubicat, va ser restaurada l’any 1991. Darrerament aquest edifici va ser escollit per el director de cinema nord-americà Woody Allen per ser un dels escenaris de la seva pel·lícula dedicada a Barcelona. 36
MERCAT DE LA BOQUERIA El Mercat de Sant Josep, conegut com la Boqueria, és un mercat municipal que es troba al costat de la Rambla de Barcelona. A part d'un lloc per comprar tot tipus de productes frescos també és una atracció turística. El projecte del mercat de La Boqueria fou de l'arquitecte Josep Mas Vilà. És el mercat més gran de Catalunya, el més variat en oferta alimentària, i també el més visitat pels turistes. L’adreça d’aquest mercat és Les Rambles, 91, 08001 Barcelona. Aquest mercat va ser inaugurat l’any 1840, però té els seus orígens a l’aire lliure, com un mercat ambulant, a l’esplanada del Pla de la Boqueria on venedors ambulants i pagesos dels pobles i masies properes s’hi instal·laven amb la intenció de vendre els seus productes. Es feien fora de les muralles de la ciutat per estalviar-se l’impost d’entrada de les mercaderies.
37
Abans d’aquest mercat hi havia un convent amb el mateix nom. Quan es va destruir el convent, es va construir una plaça amb grans columnes i envoltada de porxos. Es va decidir traslladar-hi el mercat de manera temporal al seu interior, però finalment en va ser l’emplaçament definitiu. Les obres del mercates van iniciar el dia de Sant Josep l’any 1840. Amb el temps, el mercat de la Boqueria de Barcelona va anar transformant-se en un mercat modern. La coberta metàl·lica actual es va inaugurar l’any 1914. Aquesta coberta metàl·lica a més de protegir aliments, venedors i compradors, dóna caràcter al mercat. L’última modificació arquitectònica que es va dur a terme en el mercat va ser l’any 2000. El col·lectiu de venedors, l’estructura i situació del mercat el converteixen en un lloc de visita per als compradors i els turistes. El mercat de la Boqueria és tot un espai de vida, història i arquitectura de valor inqüestionable.
38
HOSPITAL DE SANT PAU
HOSPITAL DE SANT PAU
Sant Pau, el recinte modernista més gran d’Europa, és una de les obres més importants de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Visitar Sant Pau és endinsar-se en la plenitud del modernisme i en la història d’una de les institucions hospitalàries més antigues d’Europa. A finals del segle XIX l'antic edifici de l'Hospital de la Santa Creu que hi havia al barri del Raval de Barcelona, quedava petit i obsolet; calia reubicar-lo. Lluis Domenech va construir el conjunt hospitalari seguint una trama urbanística propia, diferent de l´Eixample, amb un 40
desplaçament repecte la quadrícula octogonal. Tot i que el projecte inicial preveia la construcción de quaranta-vuit pavellons finalment en van ser vint-i-set, dels que només setze són modernistes. Com tots els projectes d´aquest arquitecte, el Recinte Modernista se Sant Pau té connotacions simbòliques. Va crear la planta al voltant de dos eixos que confor men una creu patent, l´emblema de l´antic hospital de Santa Creu. Els pavellons, aillats per especialitats mèdiques, es comunicaven entre ells per unes galaries subterrànies. El terreny va obligar a l´arquitecte a dissenyar pavellons d´un o dos pisos. Els materials escollits per fer el recinte van ser els millors i més perdurables i adequats per la funció hospitalària. Entre aquests materials trobem el maó, la pedra la ceràmica el mosaic, la fusta, el marbre, el vidre, el metall i el ferro. L´arquitecte va tenir en compte també la natura a l´hora de construir el recinte i així va donar un aire alegre, optimista que alleugeria el dolor dels malalts. Era una funció no sols decorativa sinó també per fixar les bactèries, purificar l´aire i també tenia una acció sobre el clima, conservava la humitat i evitava la dessecació. La ceràmica és l´aportació colorística que atorga una espectacular nota de lluminositat amb rajoles acolorides pintades a mà. El Recinte Modernista de Sant Pau és, actualment, un espai patrimonial protegit.
41
L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL
Exposició Universal és el nom genèric que se li dóna de diverses exposicions que es van realitzar a tot el món des de la segona meitat del segle XIX. L'organització que s'encarrega oficialment la designació de les seus d'aquests esdeveniments és l'Oficina Internacional d'Exposicions (BIE). Aquestes exposicions mostren els millors productes naturals, tradicions culturals i folklòriques de cada país, així com els seus avenços tecnològics. La segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, van estar fortament marcats per les exploracions i les invencions. Les exposicions universals van originar en la tradició francesa d'exposicions a nivell nacional, una tradició que va culminar amb l'Exposició Industrial Francesa de 1844 celebrada a París. Aquesta fira va ser seguida per altres exposicions nacionals a l'Europa continental i el Regne Unit. L'Exposició Universal de Barcelona 1888 va ser la primera exposició universal que es va realitzar a Espanya i va tenir lloc des del 8 d'abril al 9 de desembre. Es va rebre un total de 400.000 persones de tot el
42
món. Barcelona va organitzar aquesta exposició universal perquè era una gran oportunitat per al desenvolupament econòmic de la ciutat i donava un alt prestigi internacional. L'exposició va tenir l'Arc de Triomf, realitzat per Josep Vilaseca i Casanovas com a entrada principal a l'Exposició. Es va expandir pel Parc de la Ciutadella, el zoo, i part de l'estació de França fins al lloc on es troba avui l'Hospital del Mar de la Barceloneta. Es va dur a terme al Parc de la Ciutadella ja que era un lloc entre el vell centre de la ciutat i el nou districte de l'Eixample que s'estava desenvolupant. Actualment només queda en peu de l'Arc de Triomf, el Castell dels Tres Dragons, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, que era el cafè-restaurant de l'exposició i que ara és el Museu de Zoologia, el Museu de Geologia Martorell i l'Umbracle. La celebració de l'exposició serveix com un estímul per acabar el treball començat molts anys abans que no havia estat acabat, i d'altra banda, serveix per posar en marxa noves infraestructures i serveis que no només milloren la vida dels ciutadans, sinó que també donen una imatge moderna de la ciutat per als visitants. Com a conseqüència de l'exposició hi va haver algunes innovacions com ara: - El desenvolupament del parc de la Ciutadella - Finalitzar el desenvolupament de tot el passeig marítim de la ciutat: Passeig de Colom
43
- La construcció de l’Hotel Internacional, Palau de Belles Arts, Monument a Colom i Mercat del Born. - Es va donar la primera il·luminació elèctrica als carrers de Barcelona Es va considerar un èxit tan pel nombre de visitants i el rendiment econòmic com per l'impacte internacional que va donar Barcelona. També va ajudar a urbanitzar una àmplia zona de la ciutat. L'exposició també va ser criticada. Una part de la societat de Barcelona no estava d'acord amb l'organització de l'exposició perquè van pensar que seria perjudicial per als interessos catalans. La segona Exposició Universal de Barcelona es va celebrar l’any 1929 des del 20 de maig fins al 15 de gener. Es va celebrar a Montjuïc. Un cop més, l'exposició va originar la renovació de part de la ciutat, en aquest cas de la muntanya de Montjuïc i les zones properes, especialment la plaça d'Espanya.
44
L’ARC DE TRIOMF L´exposició universal de 1888 que es va celebrar a Barcelona, tenia com a porta d´entrada l´Arc de triomf, que va ser creat per a l´ocasió per Josep Vilaseca Casanoves . En l´antiguitat, a Roma els arcs triomfals es construïen per commemorar el triomf en alguna batalla i s´aixecaven normalment a l´entrada de la ciutat. Acostumaven a tenir un arc tot i que alguns arriben als tres.
Però a diferència dels romans i de la majoria d´arcs d´altres ciutats que són de caràcter militar, el de Barcelona presenta un caràcter civil, es a dir, els motius que hi ha esculpits fan referència a la indústria, l´agricultura, el comerç o les arts. Aquesta façana, va ser esculpida per diversos autors. Josep Reynés va esculpir al fris superior l´escut de la ciutat i de la monarquia española 45
representant així la rebuda de Barcelona als participats de l´Exposició; Josep Llimona va realitzar al revers de la part superior La Recompensa; al costat dret Antoni Vilanova va confeccionar el que representa la Indústria, l'Agricultura i el Comerç; a l'esquerra, Torquat Tasso va elaborar un homenatge a les Ciències i les Arts; i per últim Fuxà i Pere Carbonell van crear dotze escultures femenines : les Fames que simbolitzen la gloria de la ciutat. Les ornamentacions que decoren l´arc, van ser fetes per un altre esculptor.
Aquesta ornamentació, es característica del modernisme català, pel que es considera que l´arc és modernista.
46
PASSEIG MONUMENTAL DE SANT JOAN
El Passeig monumental de Sant Joan se situa sota el Passeig de Gràcia, passa pels districtes de Gràcia i l’Eixample (Pla Cerdà) i és d’estil modernista. Es va construir bàsicament per remodelar l’eixample i rep aquest nom en record a l’ antic Passeig de Sant Joan o Passeig Nou, que vorejava la Fortalesa de la Ciutadella i que va ser començat l’any 1795 i acabat al 1802. Aquest tenia una gran importància, ja que és un carrer ample pensat en el seu dia per facilitar la comunicació. El monument a Rius i Taulet situat al passeig Lluís Companys de Barcelona (que és la continuació del passeig de Sant Joan després de l’Arc de Triomf) va ser construït entre 1897 i 1901 i va ser dedicat (com bé diu el nom) a Francesc de Paula Rius i Taulet, alcalde de Barcelona durant l'Exposició de 1888. Aquesta escultura és considerada bé cultural d’interès local. El monument està format per un obelisc a sobre d'un pedestal que, a la part de davant conté el bust de bronze de Rius i Taulet, i una figura metafòrica que s'ha d'interpretar com la ciutat que ret homenatge a l'alcalde.
47
A la part de darrere hi trobem una imatge alada de la fama i tres genis que simbolitzen l'Art, la Ciència i la Indústria L’autor d’aquest monument és Eusebi Arnau i Mascort, l’arquitecte és Pere Falqués i l'escultor Manuel Fuxà. Eusebi Arnau i Mascort, va estudiar a l’escola de Belles Arts, va seguir els estudis a Roma i finalment va entrar a l’acadèmia Francesa de París. L’autor del Passeig de Sant Joan va ser Josep Vilaseca i Casanovas.
48
EL CASTELL DELS TRES DRAGONS El castell dels 3 dragons es l'edifici modernista construït els anys 1887-1888 com a cafè-restaurant per motiu de la esposició universal. L'any 1891 va ser museu d'història i el 1920 museu de zoologia. Ara és la casa del conte, un espai per promoure la lectura de joves i grans. Es diu aixi en honor a una obra de teatre de Serafí Pitarra, que era el pseudònim de Frederic Soles Hubert. La obra es deia el castell dels 3 dragons. L'edifici rep aquest nom ja que en diverses parts de l'edifici s'hi veien representades imatges de dragons. L'arquitecte és Lluís Domenech i Montaner amb una petita colaboració d'Antoni Maria Gallisà. Durant la guerra civil va estar tancat a causa dels bombardejosde l'aviacció franquista. Durant aquest temps va rebre alguns desperfectes, i als anys 80 va ser restaurat pels arqiutectes Cristian Silici, Pep Bonet i Carles Bassó. Per això es diu que n'hi ha més d'un. Es un edifici de planta quadrada coronat de merlets, amb quatre torres als angles. Està construit amb maó vist i ferro laminat. La decoració està a la part alta, en uns escuts de ceràmica blancs i blaus, amb plantes i animals representats, a més de licors.
49
UMBRACLE Es tracta d'una construcció coberta per branques, fulles o per qualsevol cosa que permet que l'aire passi a través de les plantes per mantenir-les fora del sol. En una umbracle, es poden veure plantes que normalment creixen en els boscos tropicals o hàbitats ombrejats. El de Barcelona es va construir entre 1883 i 1887 per Josep Amargo i Samaranch inspirat en un projecte de Josep Fontsaré.
En primer lloc, va ser construït per ser un umbracle, però es va convertir en un lloc perquè les persones es reunissin per a festes. Després, durant l'Exposició Universal de 1888, es va convertir en un umbracle de nou. L'estructura de la umbracle es fa per pilars i bigues de ferro i corbes unides per bigues de ferro. El secret és una ronda de cinc arcs amb llistons de fusta transversals. 50
La volta central és més gran i més alta, i en els altres costats hi ha dues voltes més petites, una més més baixa que l'altre. Tot això fa d'una barreja de llums i ombres que recrea bastant bé les condicions del bosc on les diferents espècies de plantes creixen. I veient els diferents tipus de plantes que es troben en l'Umbracle, es veu bastant clar que l´umbracle compleix la seva funció.
51
EL PARLAMENT Tenia una funció original d'arsenal de la ciutadella aixecat per Felip V. Al 1900 va tenir funció de museu de Belles Arts. La reforma la va fer Pere Falqués, el qual va obrir 3 balcons a l'altura del primer pis, va decorar la façana amb esgrafiats i va alçar el cos central de l'edifici i va colocar al mig de lfa façana l'escut de pedra de la porta de la ciutadella.
Desconsol, de Josep Llimona, el 1903. La que hi ha al parlament, és una còpia, la de veritat està exposada al museu nacional d'Art. La obra original es trobava a la colecció del senyor Sanllehy: Hivernacle, Umbracle, Parlament.
Per exemple va fer el monument a Serafí Pitarra i la Torre de les aigues del besòs, a mes a mes del mercat de Sants, entre d'altres... Va ser el dissenyador dels característics fanals del passeig de Gràcia, que hi ha molta gent que els atribueix a Gaudí.
52
LA PEDRERA
LA PEDRERA
La Pedrera, situada al carrer Provença número 261 – 265 de Barcelona, és un edifici d’estil modernista construït entre els anys 1906 i 1912. Actualment té quatre pisos habitats. Els materials que van ser utilitzats per edificar l’edifici van ser bàsicament la pedra, el maó, la ceràmica i el ferro forjat. Va ser encarregada pels senyors Milà al conegut arquitecte Antoni Gaudí, després del gran èxit que tingué la casa Batlló. Va ser la senyora Milà la que va posar els diners per construir la casa. Però la pedrera no va tenir el mateix èxit que la casa Batlló, i va rebre vàries burles des de tot el món. Gaudí no va seguir els plànols, sinó que s’inventà algunes coses. I com en totes les seves obres, s’inspirà en la natura i en les corbes que aquesta conté. Per altra banda, Gaudí va incomplir la normativa, ja que per una banda ocupà més vorera del que tocava i del que era permès, i a més a més l’alçada no era legal. Per no haver de tirar l’edifici a terra, l’ajuntament declarà la Pedrera com a monument (així no va caldre que complís la normativa). La distribució de l’edifici era la següent: Sota la Pedrera hi havia un pàrquing soterrani, novetat per l’època, igual que els dos ascensors que hi havia que només podien ser utilitzats per a la burgesia, ja que el
54
servei havia de pujar a peu per les escales. L’edifici constava d’un entresòl, cinc pisos sobre d’aquest i al capdamunt unes golfes i el terrat. Els senyors Milà vivien al primer pis després de l’entresòl, que per a l’època era el més ben valorat i la burgesia sempre l’ocupava. A més a més, la Pedrera constava de 6 celoberts i dos patis. El terrat constava de dos badalots que es feien servir com a sortida de les escales al terrat. També hi constaven unes escultures que poden recordar a cascs de guerrers però que la seva veritable funció era fer de xemeneia. També hi havia dos figures estranyes plenes de forats d’una forma ondulada que eren emprades com a torres de ventilació. S’ha de contemplar que Gaudí era un home molt religiós és per això que a cada una d’aquestes escultures hi apareixen creus representant el cristianisme. A més a més, Gaudí va construir la Pedrera de manera estratègica perquè que des del terrat es contemplessin dos esglésies importants de Barcelona: una és la del Tibidabo i l’altre la Sagrada Família. Encara avui en dia es poden observar aquestes dues construccions des del capdamunt de la Pedrera.
55
Sovint, l’arc catenari es confon amb l’arc parabòlic per a la seva gran semblança. Alguns arquitectes modernistes com ara Gaudí van utilizar aquest arc en les seves construccions. La catenària és la corba que adopta una cadena, corda o cable ideal perfectament flexible, amb la massa distribuïda uniformement per unitat de longitud, suspesa pels seus extrems i sotmesa a l'acció d'un camp gravitatori uniforme. La forma d’una catenària és similar a la forma d’una paràbola.
Un exemple de la utilizació d’aquest arc seria la casa Milà. El seu àtic està constituit per una successió de 270 arcs catenaris amb diferents altures que distribuixen el pes del terrat. Superposant uns eixos cartesians a l’arc fent coincidir l’eix d’abcisses amb la base i l’eix d’ordenades amb l’eix de simetria s’obté una corb que es podia aproximar a la forma d’una paràbola.
La corba que descriu l’arc es pot aproximar a l’equació de la paràbola y=ax2+c on “a” i “c” són nombres reals. Les coordenades dels punts de tall de l’arc amb l’eix d’abcisses són (-2,0) , (2,0) La coordenada del punt de tall amb l’arc amb l’eix d’ordenades és el punt (0,5). Per tan sabent aquests punts podriem dir que 5=a·02+c i per tant c=5.
56
El valor del coeficient “a” seria: y=ax2+c 0=a·22+5 0=a·4+5 a=-5/4 a=-1,25 Per tant, l’expressió algebraica de la funció y=ax^2+c es trobaria substituida per: y=-1,25x^2+5
La representació d’aquests valors sobre els eixos de la fotografia seria la següent:
57
Aquests arcs catenaris que es veuen a la imatge es troben la casa Milà. La fórmula de la parábola que aproxima l’arc que està en primer pla és de: y=-3,35x2+2,75. Les mesures estan expressades en metres, d’acord amb les mides reals d’aquest arc. L’alçada d’aquest arc és de 2,75 metres, correspon amb el valor “c”.
A part també podem calcular altres dades com per exemple l’amplada del terra del passadís. Els passos a seguir per trobar aquest valor són els següents: Primer de tot, hem de calcular el punt de tall de la paràbola amb l’eix de les abcisses. Aquest valor el trobem substituint el valor de y per 0:
58
Sabent que l’arc a la part esquerra surt de la paret a una alçada de 2,15 metres, hem de trobar la seva abcissa en aquest punt substituint la y per 2,15:
Un cop trobats tots aquests valors, fent la suma dels resultats obtenim l’amplada del terra del passadís: 0.91+0,42=1,33 metres El passadís té una amplada de 1,33 metres. Per últim, a la casa Milà també hi trobem penjada del sostre una reproducció de la maqueta del projecte de l’Església de la colònia Güell a gran escala (1:10).
y=6x^2-3,8!
!
y=x^2-2,1!!
!
!
y=2x^2-2,8
A la realitat, tenint en compte que la maqueta està a escala 1:10 i que les unitats de les fórmules están expressades en metres la mida real que haurien tingut cadascuna d’aquestes torres hagués estat la següent: Figura 1: 38 metres (3,8·10) Figura 2: 21 metres (2,1·10) Figura 3: 28 metres (2,8·10)
59
PLA CERDÀ
No és gens fàcil imaginar la Barcelona de 1850, tant diferent a l´actual. L´espai de la ciutat s´havia esgotat, es construïa en arc sobre de les vies públiques, les places havien desaparegut i també els petits cementiris de les parròquies. Les condicions de salubritat eren pèssimes. Es feia inevitable, per tant, ampliar l´espai ciutadà. La ciutat es trobava emmurallada i la possibilitat de enderrocar aquestes muralles es negava ja que el Ministeri de la Guerra les considerava encara d´utilitat estratègica, però finalment es va dur a terme el projecte. Aquest projecte annexionava a la ciutat les poblacions d´Horta, Gracia, Sant Andreu...Al 1860 la reina posà la primer pedra de la primera casa de l´Eixample. Es va convocar un concurs per a la planificació del nou espai, van destacar la Rovira i el Cerdà. Finalment el pla cerdà va venir imposat des de Madrid que va suposar el rebuig de molts estaments de la ciutat a un pla excel·lent. El pla Rovira era de molta més acceptació local ja que proposava una estructura semblant a una teranyina i el pla Cerdà proposava una quadrícula de blocs i illes de cases. L´amplada dels carrers i entre cases era bastant amplia, el que va provocar crítiques ja que no hi estaven acostumats.
60
QUADRAT D’OR
El Quadrat d'or era un conjunt de cases situades al barri de l’Eixample de Barcelona que, com bé diu el nom, estaven disposades en forma de quadrat. Les cases que el componien estaven molt ben valorades arquitectònicament parlant. Estava situat al voltant del passeig de Gràcia i ocupava els carres d’Aribau, Passeig de Sant Joan, i des del que avui dia són les rondes de Sant Pere i Universitat fins a la part superior de la Diagonal. Al Quadrat d’or hi podem trobar cases d’estil modernista com ara la Casa Batlló, d’Antoni Gaudí; la Casa Amatller, de Josep Puig i Cadafalch; la Casa Lleó Morera, de Lluís Domènech i Montaner; la Casa Milà (o La Pedrera) que és també obra de Gaudí; la Casa Terrades (o Casa de les Punxes) dissenyada també per Josep Puig i Cadafalch; la Casa Macaya, també obra de Josep Puig i Cadafalch,... Entre d’altres.
61
PASSATGE PERMANYER El passatge Permanyer està format per un conjunt de casetes de tipus anglès que consten d’un semisoterrani i planta baixa sobrealçada, amb un petit jardinet al davant. Uneix els carrers Pau Claris i Roger de Llúria. Va ser projectat poc després del Pla Cerdà, l’any 1864 per Jeroni Granell i Barrera.
TORRE DE LES AIGÜES La Torre de les Aigües és una torre d'aigua de Barcelona que va ser construïda l'any 1870, per l’arquitecte Josep Oriol Mestres i l'enginyer Antoni Darder i la seva funció era la distribució d'aigua potable als primers edificis de l'Eixample. El sistema fet servir per dur aquesta funció a terme era bombejar l’aigua. Des de l’any 1987 és un jardí públic. S'hi pot accedir des del carrer de Roger de Llúria, entre el carrer de la Diputació i el carrer del Consell de Cent.
62
En quant els jardins, l’any 1987, l'Ajuntament de Barcelona va iniciar l'embargament dels terrenys per deutes i un any més tard, van ser expropiats i reconvertits en el primer interior d'illa recuperat com a espai públic de l'Eixample. Hi destaquen les portes de ferro realitzades per Robert Llimós. De cara a la torre, podem dir que el projecte original contemplava la construcció d'una torre de planta hexagonal de 24 metres d'altura amb capacitat per emmagatzemar 730m³ d'aigua, però l'arquitecte municipal no va aprovar el projecte ja que sobrepassava els 20 metres d'altura màxims permesos a l'Eixample. Més tard, en un edifici adjacent es va instal·lar una màquina de vapor de 20cv, que posteriorment es va electrificar, per fer pujar l'aigua del pou a la part superior de la torre, on estava situat el dipòsit. Amb la construcció acabada, es va iniciar la xarxa de canonades per repartir l'aigua a les zones properes. El 15 de juny de 1870 el terreny que ocupava la torre, pertanyent al Crèdit i Foment de l'Eixample de Barcelona, va ser adquirit per l'Associació de Propietaris d'Aigua de l'Eixample. Aquest mateix any, la torre va ser elevada un pis més per poder augmentar la pressió de l'aigua.
63
ILLA DE LA DISCÒRDIA L’illa de la discòrdia és un tram del passeig de Gràcia del barri de l'Eixample de Barcelona situat entre els carrers d'Aragó i de Consell de Cent. Es tracta d'un conjunt de 5 edificis: La casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, la casa Mulleras d'Enric Sagnier, la casa Bonet de Marcel·lià Coquillat, la casa Amatller de Puig i Cadafalch i la casa Batlló d'Antoni Gaudí. L’illa de la discòrdia rep aquest nom a causa de la rivalitat professional entre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i
Antoni Gaudí i, molt especialment, a les façanes dels seus edificis. Està situada al Passeig de Gràcia ja que aquest va ser un eix important dins el projecte d'Eixample de Cerdà i, entre els anys 1860-1890, el Passeig es va definir com a un nucli residencial de baixa densitat format en gran part per edificis unifamiliars, grans mansions amb jardins i palauets. Més tard, entre els anys 1900 i 1914 el Passeig de Gràcia va consolidar-se com el principal centre residencial burgès.
64
CASA BATLLÓ
La casa Batlló és un edifici dissenyat per Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català i la casa va ser construïda entre el 1905 i el 1907. La seva adreça és Passeig de Gràcia número 43 d Barcelona, per tan esta situada a l’ampla avinguda que travessa el barri modernista de l’Eixample. La casa Batlló va ser un encàrrec de Josep Batlló i Casanovas, un empresari tèxtil amb diverses fàbriques a Barcelona i vinculat amb la família Godó per matrimoni, i per tan també vinculat al diari La Vanguardia. Tant Josep Batlló com la seva dona tenien un caràcter obert a la innovació i no van limitar la creativitat de Gaudí en cap moment. És el resultat de la reforma d'una antiga casa convencional construïda l'any 1875 per encàrrec de Lluís Sala Sánchez. L’obra consta de planta baixa, planta principal amb pati, quatre plantes senceres, golfes i terrat, accés privat a la planta noble o principal.
65
En total, aquesta casa té més de 5.000 m2 amb la façana al Passeig de Gràcia i la façana posterior al pati d’illa.
L’edifici està obert al públic.
La part més coneguda és la façana, on l’arquitecte combina la pedra, el ferro forjat, el trencadís de vidre i la ceràmica policromada. També utilitza elements orgànics i de la natura. Aquesta façana està considerada una de les més creatives i originals realitzades per Antoni Gaudí. També hi va afegir uns finestrals de grans dimensions i amb una forma ovalada. L’interior, a la planta baixa, que era la planta noble i la primera planta, la façana incorpora columnes esveltes de pedra provinent de Montjuïc, que per filen for mes òssies decorades amb elements florals típicament modernistes. Les golfes són un dels espais més singulars, una combinació exquisida d’estètica i de funcionalitat. Formades per espais ventilats, recorden l’arquitectura mediterrània a través del color blanc i per l’omnipresència de la llum, i criden l’atenció per l’estructura d’arcs. Podem observar el meravellós món orgànic de Gaudí. S’hi pot apreciar l’estructura de costelles i estèrnum que creen els arcs parabòlics. En total, les golfes estan formades per seixanta arcs. L’ e d i fic i e s t à c o ro n a t p e r u n a t e u l a d a espectacular que, conformat per grans escates, simula el llom d’un drac. Per a aquesta construcció, l’arquitecte va comptar amb la col·laboració dels arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió Bellver per a la façana, i amb els Germans Badia per a la forja.
66
CASA AMATLLER
La casa Amatller és un monument modernista projectat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch entre els anys 1898 i 1900. La seva adreça és Passeig de Gràcia número 41 de Barcelona, per tan hi ha una gran proximitat entre les cases de la Illa de la Discòrdia. L’industrial xocolater Antoni Amatller i Costa, que portava el negoci d’una fàbrica de xocolata artesanal al Born, anomenada Xocolates Amatller. L’any 1898 va voler transformar un edifici vell de 1875 que havia comprat per instal·lar-s’hi. Va encarregar les obres a Puig i Cadafalch, i aquest va apostar per donar-li a la casa una aparença d’un palau gòtic urbà, amb una façana plana i un pati central amb una escala que donava accés a l’habitatge principal. L’immoble havia de ser habitat per diverses famílies. La reforma de la casa Amatller va constituir una transformació radical dels criteris establerts en el Plà Cerdà de l'eixample de Barcelona. Amb la seva intervenció, Puig i Cadafalch va trencar els esquemes compositius basats en la simetria i la regularitat, va superar els 22 metres de l'alçada de la normativa.
67
Puig i Cadafalch va crear la casa Amatller amb característiques pròpies del gòtic: va barrejar influències del gòtic català amb el gòtic dels palauets urbans dels Països Baixos.
El pis principal és un dels pocs de Barcelona que encara conserven la riquesa ornamental i l’atmosfera daurada d’aquella burgesia de l’Eixample.
La intervenció de Puig i Cadafalch va donar lloc a una transformació radical de l’edifici comportant:
Actualment acull les oficines de l’Institut Amatller d’Art Hispànic.
-L’enderroc i recomposició de la façana
L’any 1976 va ser declarat bé cultural d’interès nacional.
-La construcció d’un estudi fotogràfic al terrat -La reestructuració i redecoració de la planta baixa -Canvis substancials en la distribució i redecoració del pis principal -La incorporació d’un ascensor elèctric i la instal·lació d’una plataforma giratòria per a l’automòbil del propietari. -La rehabilitació de cuines i quartos de bany de tots els habitatges Un dels trets més sorprenents d’aquest edifici és l’esglaonada de la façana que ens recorda a una tauleta clàssica de xocolata. L’arquitecte buscava per a la façana una sensació de asimetria equilibrada. Puig i Cadafalch va donar a la façana un important i innovador component cromàtic (esgrafiats a base de blanc, ocre i mangra / rajoles vidriades i de reflex metàl·lic / fusteria verda / forja negra / pedra grisa de Montjuic. El conjunt escultòric va ser realitzat principalment per Eusebi Arnau amb alguna col·laboració d’Alfons Juyol.
68
CASA LLEÓ MORERA
La casa Lleó i Morera és un edifici modernista de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. La seva adreça és número 35 del Passeig de Gràcia de Barcelona. El projecte d’aquest edifici va ser en encàrrec fet l’any 1902 per Francesc Morera per reformar una antiga casa construïda l’any 1864. Quan va morir Frances Morera l’any 1904 el seu fill va continuar les obres i va donar nom a l’edifici. L’edifici es va finalitzar el 10 de març de 1905. Cal destacar la feina duta a terme per diversos artesans sota la direcció de Domènech i Montaner: -Eusebi Arnau: escultor, va realitzar les escultures de la façana de la casa. -Gaspar Homar: va ser decorador i ebenista -Lluís Bru: ceràmiques i mosaics -Mario Maragliano: mosaics de la casa 69
-Antoni Rigalt: va realitzar els vitralls -Antoni Serra: ceràmica -Josep Pey: mobiliari de la casa -Alfons Juyol: tota l’escultura decorativa de la façana i de l’interior -Joan Carreras: escultor i tallador en fusta Lluís Domènech i Montaner va fer una remodelació de l’anterior edifici aconseguint una autèntica obra modernista. Va enderrocar i reconstruir la façana, va col·locar tres tribunes i balcons als diferents pisos i també va fer obres a l’interior. La façana i l’entresol de l’edifici van ser decorats per diferents ornaments. A la façana hi trobem diverses al·lusions al cognom de la família, com la representació de la flor de la morera amb diferents materials, o les al·legories dels invents del segle XX. Els trets més distintius a l'interior de l'edifici són els delicats elements ornamentals de línies sinuoses inspirats en la natura, que estan desenvolupats amb una gran diversitat de materials gràcies a la intervenció de mestres i artesans. L’esclat del Modernisme el trobem a l’interior de la casa, amb un dels conjunts més ben conservats de la ciutat: vitralls, mosaics, escultura, ceràmica, fusta, marbre, esgrafiat... El vestíbul i l’escala mostren les diferents arts modernistes aplicades que els artesans van saber plasmar.
A diferència d'altres cases on el pis principal era molt ric en decoració en contrast amb la majoria dels pisos de lloguer, en aquest edifici es va mantenir de forma destacable l'activitat dels artesans i tots els pisos gaudeixen d'elements ornamentals, vitralls, mosaics romans a terra, sanefes esgrafiades, llars de foc decorades amb fusta tallada i mosaic i una distribució i dimensions similars. Per haver estat considerada com una de les millors obres modernistes per la intensa aportació artística dels millors artesans de l'època, fou víctima de l'odi que els noucentistes professaven envers el modernisme. L’any 1943, Pablo Loewe va llogar els baixos per a instal·lar la botiga de moda que encara existeix, i va encarregar un projecte poc respectuós amb la façana i l'interior de la planta baixa. L'any 1992, l'afectació de la planta baixa va ser parcialment recuperada -columnes i capitellsquan la botiga Loewe va voler fer obres a l'interior del local i l'Ajuntament de Barcelona les va condicionar a la recuperació de la façana. En aquesta ocasió es van recuperar els lleons i les flors de morera originals que decoraven l'entrada. De les tres cases de la Illa de la discòrdia, la Casa Lleó i Morera és l’única que ha aconseguit el premi del Concurs anual d’edificis artístics atorgat per l’Ajuntament de Barcelona.
70
COLÒNIA GÜELL Les fabriques tenen molins de tres tipus fins que es va inventar la màquina de vapor. Era una novetat es van començar a construir fabriques amb maquina de vapor de tot arreu. Portaven el carbó (combustible) de fora per mar. Per això les fabriques es van col·locar a prop del mar. Però la qualitat i condicions de treball eren dolentes. Era una feina dura, perillosa amb condicions dolentes, bruta, moltes hores i cobrant poc. Es comencen a crear problemes econòmics, les fabriques s’allunyen de Barcelona buscant un lloc ample i clar seguint un riu. Ja no s’utilitzava el carbó com a combustible. Utilitzaven aigua del riu com a combustible , feien preses i moviment turbines gracies a aigua. El combustible ja no provocava despeses econòmiques. Qualitat de vida una mica millor pels obrers. Es van crear Colònies: comunitats obreres al costat duna fabrica ( unes 100 colònies industrials a Catalunya). L´any 1860 la família Güell va comprar la masia de Can soler de la torre com a segona residencia. Era un espai molt ampli que equivaldria a 100 camp nous de terreny.
71
L´any 1872, mor Joan Güell, cap de família i Eusebi güell hereta totes les pertinències. Eusebi Güell decideix tancar la colònia de sants i crear-la a Can Soler. Vol oferir millors serveis millors habitatges i millor educació. En comptes de fer edificis el que fa es construir cases que per un obrer eren luxoses. Cases baixetes , carrers amples, mes llum i qualitat de vida. Va fer llocs de lleure, esglésies i una escola per nens i una per nenes. Tot això perquè els obrers no haguessin de sortir i els treballadors de fora volguessin i poguessin treballar aquí. Els obrers havien de pagar un lloguer però molt econòmic. Al 1976 la va comprar la família Bertran i Serra. Al 1973 va tancar i els obrers vam comprar les cases i es van quedar a viure aquí. Actualment hi ha oficines a la fabrica tèxtil. Hi ha diferents edificis, on destaquen Ca l'ordal: Tres famílies de pagesos dedicats a l’agricultura per portar productes a la botiga de consum. La va construir un col·laborador de gaudi( Joan Rubio i Bellve).Tres habitatges en una mateixa masia. Pedra i maó.
72
1990- es declara be d’interès culturall´escola on Monges feien de professores de nenes i cuidaven als malalts. La importància de l'església de la Colònia Güell en l'obra de Gaudí es deu a que és la primera vegada que utilitza de forma unitària les seves innovacions arquitectòniques. Tal com va dir el propi Gaudí si s'hagués finalitzat hauria estat "una maqueta monumental de la Sagrada Família". A l’església trobem els arcs de catenària que, al mateix temps que simplifiquen el problema de les càrregues, determinen l'ús de murs exteriors amb forma de paraboloides hiperbòlics. Al mateix esperit integrador es deuen el tractament dinàmic i fluid de l'espai interior o els mecanismes de fusió de l'edifici amb el mitjà natural els diferents nivells de les naus s'adapten al pendent del turó i els materials són de colors i textures similars als del sòl i la vegetació.
73
VALORACIONS
Aquest Crèdit de Síntesi m´ha servit sobretot per descobrir més la ciutat de Barcelona. Al principi, pensava que al ser a la meva ciutat seria més avorrit i menys interessant, però ens hem mogut per llocs i zones on no havia estat abans i a part de haver-me hagut d´espavilar per arribar cada dia a un punt de la ciutat diferent, he pogut conèixer-la millor. Les visites guiades van estar bé en general tot i que prefereixo les que van ser exposades per els nostres companys ja que eren més senzilles. Però per altra banda, penso que seria millor que cada grup fes una exposició oral cada dia i no les tres el mateix dia ja que s´han d´aprendre totes tres senceres i d´aquesta manera se n´hauria d´aprendre només una, cosa que facilitaria una mica la feina i ajudaria a recordar-ho millor. Trobo que per la feina que hi ha en aquest treball de síntesi, el temps que ens han deixat per fer-lo es força escàs tenint en compte que hi ha bastantes tasques de totes les assignatures. En general, aquesta setmana ha estat molt dura, tot i que s’ha de dir que jo i les meves companyes de grup ens n’hem sortit força bé i hem portat la feina el dia. No em tingut problemes a l’hora d’organitzar-nos i totes hem treballat per igual. No em puc queixar del grup que m’ha tocat. Finalment, agrair a tots els professors la seva dedicació i esforç en aquest treball, i la llibertat que ens han donat. Tot i que alguns professors degut al poc temps que teníem per fer cada recorregut anaven una mica de bòlit. També cal destacar, que alguns recorreguts tenien edificis molt separats l’un respecte l’altre. Això feia que caminéssim molt i explica la rapidesa en que alguns professor ens feien anar. Cristina Icart
En aquest treball de síntesi he après moltes coses que no sabia sobre la meva ciutat, Barcelona: des de com era a l’època del modernisme, fins a l’ambient que hi havia al segle passat. També, com és lògic, he après moltes coses sobre el modernisme, que suposo que és el que es pretenia des de l’escola a l’hora de plantejar aquest treball. En quant als desplaçaments penso que tampoc hem caminat tant com la gent esperava. Penso que potser hi havia recorreguts que s’havia de caminar una mica per anar d’un edifici a un altre, però prefereixo caminar que estar tancada a una classe treballant tot el dia. Això sí, cal puntualitzar que l’últim dia a la colònia Güell se’m va fer bastant pesada la visita. De cara a l’any que bé es podria mirar de sintetitzar-la o buscar alguna altra manera de fer-la. Una de les coses que m’ha agradat ha estat tenir dos tardes lliures per, o bé fer l’itinerari fotogràfic, o bé, avançar el treball, ja que almenys al meu grup ens han servit per no anar tan atrafegades amb el treball i ens hem pogut repartir una mica la feina per no haver de fer-ho tot als últims dies.
75
Però per altra banda penso que hi ha feina del treball de síntesi que ens la podríem estalviar i que està posada molt a la força, com per exemple la part de matemàtiques. Ja sé que dins del treball s’han d’incloure totes les matèries, però un crèdit que va sobre el modernisme no li trobo gaire sentit que haguem d’incloure-hi les matemàtiques. Un o dos exercicis d’acord. Però és que a part que són difícils, són molt llargs de fer. Bé, per acabar vull precisar que aquest treball de síntesi m’ha agradat més que el de l’any passat tot i que no ens hem mogut de Barcelona. Potser és perquè el tema m’agrada més ja que el trobo més interessant. Tot i que, com ja he dit, hi ha algunes coses que es podrien millorar. Mireia Estrada
Aquest treball de síntesi sobre el Modernisme crec que ha estat molt beneficiós per a mi i he aprés moltes coses noves i a més a més d’això, he gaudit realitzant-lo. Aquest crèdit de síntesi va començar dimarts. Al meu grup el primer dia ens va tocar anar primer de tot a la Boqueria, on els nostres companys ens van fer una explicació i vam poder entrar a dins i veure més d’a prop aquest mercat. Aquest mercat, encara que no vam poder-hi estar massa estona, em va semblar molt maco tot i que era un lloc que ja havia visitat anteriorment, però jo crec que val la pena visitar-lo més d’un cop. Després, vam anar als Quatre Gats, on vam poder entrar a l’interior també. D’aquest edifici jo no sabia gairebé res, es per això que em va encantar visitar-lo i a més a més veure’l per dins ja que és molt peculiar i la seva història em va semblar molt interessant també. Posteriorment vam veure el Palau de la Música i, tot i que no vam poder entrar al seu interior, veure’l des de fora ja val la pena i és un edifici que si visites Barcelona, l’has de veure almenys des de fora. Aleshores, vam agafar un metro que ens va portar fins la zona on vam visitar la Casa Macaya, la Casa de les Punxes i el Palau Baró de Quadras. Aquestes tres cases tot i no poder-les visitar per dins, em van semblar molt interessants ja que mai abans les havia visitat, i l’explicació que ens van fer les nostres companyes em va servir per conèixer més sobre elles. I finalment, vam visitar la Sagrada Família, que va ser de les visites que més em van agradar d’aquest crèdit i que vam tenir l’oportunitat de visitar-la per dins, quelcom que mai havia fet. La visita guiada la vaig trobar excel·lent, ja que el guia explicava tot molt clar i ens mostrava exemples per que ens quedés més clar i a més a més podíem participar activament ja que teníem unes tabletes per anar fent activitats, es per això que crec que la nostra actitud va ser correcta i participativa. La visita no es va fer gens llarga, i quan vam acabar vam poder marxar per a la tarda realitzar els itineraris fotogràfics. Dimecres, el meu grup vam començar visitant la Pedrera. La guia que ens va tocar ens va explicar les coses d’una manera molt clara i dinàmica i em va agradar i interessar molt. La Pedrera tot i que ja l’havia visitat, trobo que és un edifici emblemàtic del modernisme i visitar-la per segona vegada va ser molt interessant. Després vam visitar la Casa Batlló, la Casa Amatller i la Casa Lleó Morera, tres edificis on es veu reflectit molt el modernisme. Personalment, la Casa Batlló em va encantar i, tot hi 76
haver-la visitat abans, sempre que hi vaig m’encanta. Després vam visitar el Quadrat d’or, la Torre de les aigües i el Passatge Permanyer, tres llocs que no havia visitat abans i no sabia massa sobre ells i em va semblar molt interessant conèixe’ls. A la tarda vam fer treball a l’escola, quelcom que valoro molt positivament i crec que s’ha d’aprofitar molt ja que et permet avançar molta feina i no tenir tanta per fer a casa. Dijous, vam visitar primer de tot el Parc de la Ciutadella, l’Arc de Triomf, l’Umbracle, el Castell dels tres dragons i el Parlament. Tots aquests llocs els havia vist, però mai m’havia parat a observar-los bé i conèixe’ls bé i em van semblar molt interessants. Vam seguir les visites anant a l’Hospital de Sant Pau, on la visita no va ser massa interessant ni massa dinàmica, però l’edifici em va semblar espectacular. Finalment divendres, vam visitar la Colònia tots els grups junts i crec que és un lloc que s’ha de visitar almenys una vegada i la visita va ser força interessant tot i que potser una mica massa llarga. En conclusió, crec que aquest crèdit m’ha aportat moltíssims aspectes nous culturalment sobre la meva ciutat, he aprés també a moure’m per Barcelona gràcies als diferents recorreguts, i he aprés a organitzar-me millor i ha treballar en grup. Beth Font
77