Ad kalendas graecas

Ad kalendas graekas ©

Carme Jurado i Sayós

Finalista del Premi Vent de Port 2014 Publicat al recull “Shazam! i altres narracions” (Pagès editors) 1

L’AGNÈS No sap perquè va agafar aquella pistola de joguina del costat del contenidor. I encara menys pot entendre perquè rau amagada a la butxaca del seu abric. Tampoc troba cap explicació al fet d’acaronar-la com si es tractés d’un petit tresor mentre l’home de posat altiu i ulls de guineu, protegit darrere d’un taulell, li reitera el que ja ha llegit a la carta certificada, fent palesos i palpables els seus temors. I sense ni adonar-se dels seus actes (o potser sí en el fons del seu cor, qui sap?) treu la seva mà de la butxaca amb la pistola de joguina premuda i apunta a l’individu directament al cap, provocant un concert de xiscles i corredisses que li són ben alienes i llunyanes. Només per veure empal·lidir al bergant que fins aleshores exhibia unes lleis i un posat de superioritat insultants ja ha valgut la pena. I ella somriu. I el somriure li és un gest tan estrany que li tiben les galtes.

L’Agnès, de professió a l’atur o mestressa de casa, com hom prefereixi ja que, total, tan se val, viu en un barri d’aquells que la gent no visita per ganes. Sempre ha estat una dona humil, però neta com una patena, car la mare li va ensenyar, fins que l’aprenentatge se li va ficar ben dedins de l’ossada, que quan no es gaudeix de gaire bens mobles ni immobles, ser net és el que t’atorga la dignitat.

Està casada amb un dropo, com ha de ser en aquests casos tan tòpics. La va deixar prenyada quan encara no rondava la vintena. I així va parir i pujar tres fills (haguessin estat més, perquè el dropo és un dropo amb totes les de la llei, però va descobrir a temps la manera de prendre’s píndoles anticonceptives d’amagat), fent neteges i feines de cosir a casa que, és clar, no cotitzaven a la seguretat social. Mentre això passava, aliè a qualsevol esdeveniment i nu d’una responsabilitat que li anava

2

baldera, el dropo es bevia bona part del seu sou de mecànic d’un taller que anava perdent pistonada.

Sortosament els fills s’han espavilat, però són fora perquè aquí poc els resta per fer. I el més trist és que ella s’hi va deixar la pell perquè arribessin a alguna cosa, però ells, ara mateix, d’això no se’n recorden gaire. I és que avui en dia hi ha una epidèmia d’amnèsia selectiva (que d’altres, no sense raó, titllen de desagraïment i egoisme) que fa por, no trobeu?

Hores d’ara, només li queda el dropo, però aquest fa més nosa que servei. Ni tan sols és capaç de pagar-se el beure ell sol ja que el taller ha perdut pistonada del tot i ha tancat. Així que ella treballa en negre com una esclava perquè ell se li begui el sou. I el pitjor de tot és que estan embargats i endeutats fins al capdamunt. Sap que tard o d’hora perdran el pis, que, si bé és poca cosa, és l’únic que té. Sí, només té el pis i els records que aquest serva.

Havia vist fer-ho a la veïna, però ella no havia gosat fins feia un parell de dies.

L’Agnès és humil, però no volia sentir-se com una morta de gana. Això de cercar entre les deixalles li semblava denigrant. Però al forn ja no la poden fiar ni tampoc als altres llocs.

Ella ho entén, però no deixa de doldre-li que la Maria, a qui coneix des de menuda i als fills de la qual ha donat de berenar quan jugaven amb els seus, anys ha, no sigui capaç de fiar-li una barra més.

Així doncs, una alenada de desesperació va portar a l’Agnès fa un parell de dies, com s’ha dit, a cercar dins d’un contenidor, un que estava ben ple i del que tan sols calia obrir la tapa per veure si hi havia res d’aprofitable. Va ser tímidament, i mirava a banda 3

i banda no fos cas que la veiessin en una situació tan miserable. Hi havia algunes restes de menjar dins l’embolcall i tot, malaguanyades, però el receptacle emanava una bravada tan desagradable que el fàstic va guanyar la partida a la misèria, almenys de moment. Va tancar la tapa i es va arraulir per reprimir el vòmit que li van provocar el neguit i l’angunia. I aleshores la va veure, al terra, al costat del contenidor.

Un impuls inconscient, infantil fins i tot, va fer que l’agafés i se l’amagués a la butxaca del seu rònec abric de fa, almenys, deu temporades. Semblava una pistola de debò, però quan va sospesar-la va saber que era de plàstic. I és que ara fan joguines tan ben fetes!

La carta certificada ha arribat pels volts de les dotze. Poques paraules, text administratiu del que només entén el que cal entendre: perdrà el pis. Automàticament, agafa l’abric i la carta i se’n va cap al banc. Sap que no hi ha sortida ni solució.

A l’entrada, just davant de la porta d’accés, un guarda jurat grassonet, possiblement de l’Amèrica central o del sud, endrapa alegrement i amb fal·lera un entrepà de pernil. La saluda amb un somriure franc i ella li fa un gest magre amb el cap.

Li vénen unes ganes ferotges de prendre-li l’entrepà. Té fam.

L’ERNESTO S’estrena avui. Està d’allò més cofoi amb la feina, tot i que sap que hi ha certs riscos. La senyora Concepción, que li lloga l’habitació i és de l’Equador com ell, li ha preparat el seu entrepà preferit. De fet se l’està menjant a fora, just davant de la porta, aquella estona tranquil·la d’un matí marcat pel no-res fins aleshores, quan veu entrar la dona que aviat trencarà aquella pau enganyosa. Una dona que no sembla per res perillosa: uns cinquanta anys mal portats, cabells que fa dies que no veuen tisores ni 4

perruquera, espardenyes d’estar per casa sense mitges malgrat un fred que pela, abric desgastat i sargit per mil batalles, pell magre i grisa...

La saluda com ha fet amb els altres i continua menjant encara content de la seva sort, de la nova feina, de l’entrepà tan bo. Però l’Ernesto no ha nascut amb bona estrella, la mamà sempre li ho recorda.

L’Ernesto ha lluitat molt pel que té. Primer va ser la doble nacionalitat. Després el curs preparatori. Finalment, les proves que va aconseguir superar al segon intent i pels pèls, ja que les físiques se li resistien. Entremig, la Roberta el va deixar per un altre que no estigués tan ocupat en cursos, gimnasos i somnis que aleshores semblaven impossibles. Però l’Ernesto va tirar endavant malgrat el desengany de la Roberta, el pessimisme de la mamà i els pocs euros que aconseguia en mil feines mal pagades. I ara és un guarda de seguretat, un agent de l’autoritat, un home que es mereix el respecte que mai havia tingut.

Però de sobte se li ennuega l’última mossegada que ha fet a l’entrepà, car a dins de la sucursal hi ha moviment: sent xiscles, corredisses i aviat algú surt escopetejat i crida: - Aquella beneita té una pistola! Una pistola!!!

El company, que avui fa festa, ja el va avisar abans de començar: “No te’n refiïs.

Sempre ve algú emprenyat pel tema de les preferents, pel fet de ser desnonat o per qualsevol cosa. Que els bancs han fet molt mal i la gent està que trina!” Però no li va explicar mai res de beneites amb pistoles. Si almenys la beneita s’hagués esperat a que s’acabés l’entrepà...

5

Resignat, recupera l’embolcall, l’embolica i el deixa mig camuflat en un ampit que hi ha a l’entrada, darrere del caixer automàtic. Però no té temps de pensar gaire, ja que quan va per entrar a poc a poc i sense fer fressa, amb l’arma a les mans, algú surt a tota velocitat per la porta del banc, l’envesteix i el fum per terra. Darrere d’aquella exhalació que l’ha estabornit, algú altre també corre, però no va massa enllà i recula amb cara de pocs amics. Quan s’adona que l’Ernesto és allà abatut i en una postura gens digna, el segon corredor, que no és ningú més que l’home de posat altiu i ulls de guineu que acaba de ser atracat, l’increpa: - Que no saps fer la teva feina, tu! Corre darrera d’aquella dona! Acaba de robar-nos!!!

Així és com a l’Ernesto aquell dia meravellós se li gira de cap a peus i ha d’encetar una carrera que dubta molt poder guanyar. Mentre persegueix l’exhalació enfundada en l’abric sargit per mil batalles, que per sort no ha perdut de vista, es dol d’aquell entrepà tan bo, del qual en prou feines n’ha gaudit de la meitat, que ha deixat abandonat a l’ampit que hi ha darrere del caixer automàtic. Lluny, les sirenes s’atansen i es plau perquè aviat tindrà reforços. No té gens clar això de detenir una lladre armada ell sol, encara que sigui una dona magra.

La mamà té sempre raó, maleït sigui! Ell no té bona estrella.

LA NOTÍCIA UNA DONA ROBA 100.000 EUROS D’UNA SUCURSAL BANCÀRIA El guarda de seguretat que la perseguia ha desaparegut en estranyes circumstàncies i no es descarta cap hipòtesi Barcelona, 23 de gener de 2014. La veïna de Barcelona A.G.M, de 48 anys va entrar ahir a la sucursal bancària ? del carrer ?? i va amenaçar amb una pistola a un dels seus 6

empleats, el qual es va veure obligat a donar-li en efectiu els diners que aleshores hi havia a la caixa. Mentre això succeïa, el guarda de seguretat E.L.T. estava a fora esmorzant, la qual cosa va incidir negativament en la detenció de la dona, que va escapar-se. El guarda de seguretat, suposadament, va començar a perseguir-la quan l’empleat li va cridar l’atenció al respecte.

Els mossos d’esquadra van arribar al lloc dels fets passats uns minuts i van iniciar la recerca de la dona. Fins ara no s’ha sabut res més del guarda de seguretat ni de la dona, que han desaparegut. No es descarta que ambdós individus fossin còmplices de l’acció, tot i que també es tenen en compte altres possibilitats.

EL PARADÍS Cent mil euros no són res, però de vegades ho poden significar tot.

El perquè un empleat de banc de posat altiu i ulls de guineu és un covard rematat, malgrat les aparences, i només per apuntar-lo amb una pistola de joguina, amb la intenció tan sols d’espantar-lo i fer-lo patir encara que sigui només una dècima part del que et fan patir a tu, et posa al davant una bossa plena de diners i t’obliga a marxar corrents no l’acabaràs d’entendre. Però vés per on que tens un bon feix de bitllets i l’única cosa que penses és en quedar-te’ls. I si no qui li manava donar-te’ls.

El perquè el guarda de seguretat grassonet que es menjava l’entrepà t’ha perseguit fins aconseguir atrapar-te, i el que li ha costat al pobre home, en un carreró sense sortida on ningú us ha vist i quan et poses a plorar i li expliques les teves misèries i li ensenyes que la pistola era de joguina i que només volies espantar a l’home de posat altiu i ulls de guineu, el bon home s’emociona i diu que t’ajudarà també és un misteri.

Com és un misteri que el cop de mà que t’ha donat el porti a renunciar a tot allò que li 7

ha costat tan d’aconseguir i, contra pronòstic, desafiï la seva mala estrella i fugi amb tu ben lluny sense pensar gaire en les conseqüències.

Ara estàs en un lloc enmig de l’oceà pacífic. Tens bon aspecte, llueixes un morè tropical i saludes a la gent que s’atansa al teu negoci. Nova identitat i nova vida. No ets rica, i és clar que no, però vius el teu temps amb alegria i això no ho poden dir gaire persones. I gaudeixes d’un nou amor una mica grassonet, però vint anys més jove, que comparteix amb tu negocis, somnis i postes de sol.

I el dropo que s’espavili, que ja és prou grandet!

8