Pel maig cada dia un raig (Tardes de pluja)
EMILI CASALS I PARLADÉ Setembre de 1998
(I)
El xipolleig de les gotes damunt l’asfalt mullat. Les hores que s’esmunyen dins les pàgines gargotejades d’un gastat quadern. Un fil de música giravolta per les parets. Un prim silenci tot nu de record. Un pilot de llibres sobre la taula. El fum que dansa davant la mirada perduda enllà del tedi del crepuscle. L’olor amarga de cervesa fresca. (I de fet ja ho diuen: pel maig cada dia un raig).
2
(II)
Escric un vers sobre el fràgil silenci que regalima des de l’horitzó. La tarda cau com una feble ploma damunt l’asfalt sobri de la ciutat i l’aigua esquitxa els vidres amarant-los de solitud. Miro enllà de la pluja que es desfà sobre la terra que traspua dins el teu somriure. Miro enllà del blau espurnejant dels teus ulls que m’amanyaguen i descobreixo un vers sobre el paper.
3
(III)
Ha nascut un vers rere la cortina d’aquesta tarda i s’esmuny dins l’alè de l’enyorança. El cel és gris com la monotonia d’aquesta pluja que repica a fora. Un dens silenci fecunda la flor del teu record sobre un paper prenyat del teu somrís.
(M’ha nascut un vers de la teva absència).
4
(IV)
Pessigolleixo totes les paraules abans de fer-ne un prim corriol de tinta sobre el paper del quadern i jugo amb elles com si fossin un dels teus mugrons, petits i alhora dòcils. Acarono el poema amb els dits i l’emmotllo amb la teva silueta, i amb el bla tacte de la blanca pell que vesteix el teu cos amb el desig. Beso els mots que em vessen dels llavis plens del teu alè i desbordo dins un vers i m’estenc pel paper tot inundant-lo amb les paraules que adollen del pou del meu enyor.
5
(V)
Plouen humits i perllongats silencis quan s’arbra la tarda al fons de l’esguard. Sargeixo el blanc del paper amb els mots que neixen rere el buit de la finestra. Escolto el dring de les gotes glaçades confondre’s amb el record de la veu que encara dansa per les parets buides d’aquesta cambra. L’olor del teu cos resta dins l’alè d’aquest oblit quan s’esbatana el tro que trenca el tedi. Brollen paraules de la font mecànica que gargoteja damunt el quadern. Creix el poema a mesura que avança aquesta tarda. La tarda minva a mesura que creix aquest poema.
6
(VI)
Resulta fàcil escriure un poema mentre la pluja te’n punteja el ritme, tot embrutant els vidres que eren nets d’ahir mateix. Resulta fàcil escriure un poema quan el teu cos descansa nu damunt el llit, encara tacat de plaer. Resulta fàcil oblidar-se el món sota el coixí quan saps que el temps passa però el record persisteix i et retorna com una llauna d’olives caducada. La llengua em crema i l’alè em fa pudor de tant callar. Escric un vers sota la pluja fràgil d’aquesta tarda mentre tu somies
7
que el temps s’atura al fons del pensament. Dansen les ombres del nostre record, el teu i el meu, just on els mots prenen el color blanc d’aquest silenci que traspua, mut, per entre les escletxes del balcó. Escric un vers per oblidar la pluja i no sentir-me tan sol i poruc. Escric un vers amb el ritme cansat de l’aigua que llisca pels teus cabells amarats i vermells, color de foc i olor de terra, i la textura d’un bes s’escola per l’horitzó blau dels teus ulls distants. Plou i fa sol i cap bruixa porta dol. Plou i fa sol i tu vas escabellada i jo segueixo escrivint poemes
8
impregnats d’aigua i xops de solitud. I les mestresses se’n van a comprar i els seus marits cap a la puta fàbrica, i elles també (i a sobre tota la feina de casa). I així tot gira sempre en el mateix sentit, de fora a dintre i sens parar. La llengua em crema i l’alè em fa pudor de tant callar. Resulta massa difícil escriure un vers quan tens tantes coses per dir.
9