2014 Sant Jordi 3r i 4t ESO

SANT JORDI A LES ESCOLES 2014 Llibre del segon cicle de l’Educació Secundària

XV JOCS FLORALS BADALONA SUD

Pla educatiu d’entorn Badalona Sud 2014

CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS INS Eugeni d’Ors Escola Mare de Déu de l’Assumpció Escola Santíssima Trinitat Escola Maregassa

ORGANITZA Comissió de dinamització de la lectura

COL·LABORACIÓ Consorci Badalona

SEGON CICLE DE L’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA CENTRE

TITOL

AUTOR/A

INS Eugeni d’Ors

Els dissabtes són per estar a Alumne 3r ESO casa

INS Eugeni d’Ors

Una cosa estranya

Alumne 3r ESO

Escola Mare de Déu de l’Assumpció

Els ulls que imaginen

Alumne 4t ESO

Escola Mare de Déu de l’Assumpció

5 centímetres per segon: una cadena d’històries sobre Alumne 4t ESO la seva distància

Escola Santíssima Trinitat

La biblioteca del senyor Hook

Alumne 3r ESO

Escola Santíssima Trinitat

Tempesta a la meva vida

Alumne 4t ESO

Escola Maregassa

La nostra Catalunya

Alumne de PQPI

Escola Maregassa

La vida

Alumne de PQPI

Escola Maregassa

Rosa d’amor

Alumne de PQPI

Escola Maregassa

Somni del meu amor

Alumne de PQPI

Escola Maregassa

Un món d’il·lusions

Alumne de PQPI

PREMIS

El jurat atorga la FLOR NATURAL a: Alejandro Mejía Reinoso Pel seu treball: Els dissabtes són per estar a casa

El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a: Laia Cerrato Martín Pel seu treball: 5 centímetres per segon: una cadena d’històries sobre la seva distància

El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a: Carlos Torres Berdum Pel seu treball: Amor de Sant Jordi I El jurat atorga una MENCIÓ ESPECIAL de llengües estrangeres a: Alejandro Mejía Reinoso Pel seu treball: Forgiven Regrets

INS EUGENI D’ORS Els dissabtes són per estar a casa Alejandro Mejía Reinoso 3r ESO A les 15:28 de la tarda d’un dissabte com qualsevol altre, Pau Martínez va tenir a les mans la possibilitat de, si no bé canviar el seu futur, de no fotre’l. Hagués pogut ser un altre dissabte com qualsevol altre, sí, però mai ho va arribar a ser.

La setmana següent tindria diversos exàmens, i amb la baixada que havia tingut últimament no li convenia suspendre res més. Aquest havia estat al principi el seu pla d’estudi per la tarda: història, fer els deures de geometria, repassar mates i, si li donava tempos, preparar el treball de disseny gràfic, amb algun descans entre mig per veure la tele o picar alguna cosa del rebost. -Cel, vaig a sortit un moment a comprar el regal per la teva cosina Blanca, que el seu aniversari s’acosta, estaràs bé? – Li havia preguntat la seva mare Carmen, obrint la porta de la seva habitació.

–Doncs, tan bé como un pot estar estudiant mates. Però si... Per cert, necessito roba nova, uns pantalons i algunes samarretes.

–Havia dit ell- Jo només ho comento.

-Però si vas anar de compres fa un parell de setmanes . –Va protestar ella- Ja no et queda la roba que vas comprar?

Pau es va arronsar les espatlles tot dient: -No és això mare, i... l’última vegada que vaig anar de compres les bambes de velcro encara estaven a la moda.

-D’acord però jo questa setmana no puc, si vols podem anar-hi ara o hauràs d’esperar fins a final de mes.

Amb entusiasme havia tancat la llibreta de geometria que tant odiava i havia dit somrient: -Estic segur que els meus deures podran esperar fins demà.

Carmen havia proposat al seu fill anar a La Maquinista, ja que els enxampava a prop, però Pau va rebutjar l’oferta amb desgana dient que ja pas podrien anar a Plaça Espanya i aprofitar les rebaixes de Febrer. Així que van agafar el metro a la parada de metro més propera, van fer transbord a Clot i cinc parades més tard van arribar a Catalunya.

Un cop allà, després de haver sortir de la estació, van anar baixant per la Rambla, gaudint les vistes i visitant les parades d’animals que tant li agradaven a Pau. -M’encanten els conills, però i els gatets? –Havia dit ell.

–No és molt bona idea tenir gats davant de tantes peixeres, no creus? –Havia comentat la Carmen.

–És veritat, segur que els malvats peixos i les tortugues farien complots per robar-los el menjar.

Diverses furgonetes de policia estaven aparcades en algunes cantonades del lloc.

Futbol havia pensat Pau per a si mateix.

Futbol havien pensat mols dels turistes que visitaven la ciutat al igual que Pau. Barcelona estava més plena de lo normal , fins i tot sent dissabte. Es devia al partit tant important que estava a punt de d’acabar, els aficionats del futbol ja començaven a sortir dels seus pisos i dels abarrotats bars, llestos per victorejar l’himne dels seus respectius equips demostrant així que encara que haguessin perdut o guanyat, sempre estarien orgullosos de ells. Al igual que ells, a poc a poc molts agents de policia començaven a arribar, sabent per experiència gairebé veterana, que els dies de partir sempre venien acompanyats d’algun altercat. Havien d’estar preparats.

-Com és possible que algú pugi cabre en això? –Va preguntar la Carmen subjectant un parell de pantalons.

–Es diuen pantalons de tub mare.... o com en diuen als Estats Units: Skinny Pants. I més em val cabre en ells o me enfadaré.

La seva mare havia agafat un parell de cinturons de la secció de complements i li havia comentat en veu alta: -No entenc perquè la roba d’avui en dia ha de ser tan cara, per exemple, aquest cinturó tan complicat i car, a que vénen aquests pinxos?

-És el que es porta ara, no hi ha perquè entendre-ho, i mira el costat positiu, pots utilitzarlos com a arma defensiva. –Havia dit ell rient- Vinga, anem als provadors.

-Sí que puc anar tota sola però llavors tu que faràs? –Li havia preguntat la Carmen sortir del H&M. –Quant de temps estaràs a El Corte Inglés? 20 minuts? Mitja hora? Dementre jo puc anar a la llibreria aquesta on vam anar la setmana passada, que tinc que encarregar algunes coses més. –Bé, però ves amb compte . Ens trobem aquí en uns 45 minuts.

Somrient per haver-se sortit amb la seva, Pau ja havia començat a anar a creuar el carrer.

–Oh i Cel! Puja’t la cremallera de la jaqueta, que a fresca.

En aquell mateix moment, en una petita habitació de l’Hotel Royal, en Gerard, el líder de la banda PROtestant (havien decidir dir-se així) repassava una vegada més el petit pla que amb sort s’executaria bé.

–Atenció! Escolteu me. Atenció collons! –Va dir dirigint se a la petita multitud que es estenia davant d’ell- Sé i que arribats a aquest punt, tothom es sap l’estratègia de memòria, però per si de cas.... A veure: El partit finalitzarà d’aquí a 11 minuts, moment en què tota la gent sortirà al carrer per celebrar la victòria, i que al seu torn nosaltres ens unirem a ells. Passats uns 10 minuts en Marc, que m’acaba de confirmar que ja està en posició, detonarà alguns petards a la Boqueria y a altres llocs propers, creant una distracció. Fet això la policia es pondrà en moviment pet tots els carrers, nois, serà quest el moment en el què donarem inici a la manifestació.

Tots van escoltar atentament, emocionats de que l’hora en la que expressarien les seves opinions sobre el govern i la corrupció, ja estava arribant.

–Per si de cas –va continuar parlant en Gerard- portarem uns bats de beisbol, no volem que ningú resulti ferit, veritat?

A la menció de bats, una de les integrants s’havia aixecat de la cadira en la què estava tan incòmodament asseguda.

–Bats? Com que bats? –va preguntar ella- No vas dir res d’armes. No son les pancartes suficients?

Gerard, molest per haver sigut interromput va dir-li en veu alta i amb un to agressiu: -No son armes Christina, són només per si de cas. No fotis, ara et dona pena el govern? Es la nostra culpa totes aquestes retallades?

-No! –havia cridat la multitud.

–Treballem com negres per cobrar una misèria, quan la merda de govern que tenim i els polítics es tornen cada vegada més rics a les nostres esquenes, es això just?

-No! -Està bé que el número de persones que ha hagut de ser desallotjades hagi augmentat tan críticament?

-No, es clar que no –havia dit Christina per a si mateixa.

–Estem anant a pitjor, i si els altres estan tant cecs com per no veure res, llavors nosaltres farem alguna cosa, nosaltres farem una mica d’història, esteu a punt?

Entre aplaudiment, tots els integrants havien respost que si amb entusiasme. Gerard, content d’haver obtingut l’efecte que desitjava va agafar un dels molts bats que descansaven al terra i va dir: -Llavors, som-hi!

A poc a poc, Pau havia anat perdent la noció del tempos, feliç d’estar envoltat de tots els llibres i pel·lícules que tant li agradaven. La seva concentració es basava en que llibre comprar, en la següent saga que li agradaria encarregar i en las precioses portades i olors que podien tenir alguns exemplars. Tal era el petit tràngol en el què es trobava, que quan va escoltar el que semblava una explosió, va deixar caure la petita pila de llibres que havia estat fent disposat a emportar-se. Al principi va pensar que el que acabava de sentir procedia de la ràdio que un dels dependents tenia encesa, però el seus dubtes es van esfumar quan va veure a tots els clients sortir corrent del local. Ell no va trigar a unir-se a ells.

Fora, s’havia format una multitud devastadora que venia corrent i cridat del que semblava la plaça. Pau va veure com els turistes fugien sense donar-li importància a la càmera que se’ls havia caigut o la bossa que acabaven de trepitjar, també va veure com avis i pares agafaven els seus fills en braços i corrien com si posessin la vida, podia veure pànic en els seus ulls.

Va ser llavors quan va caure en el compte:

Mare.

I la seva petita revolució havia començat, uns s’havien encarregat d’ajudar a Marc a detonar petards, altres portaven cartells i pancartes on es podien llegir coses com ‘No hi ha tant pa per a tant xoriço!’ ‘No es miris, uneix-t’hi!’ ‘No soms anti-sistema, el sistema és anti-nosaltres.’

Altres com Gerard i en Carles, s’havien col·locat davant la seva multitud, disposat a protegir-los. Ells al mateix temps, contemplava en silenci la seva petita obra d’art, feliços d’haver arribat fins aquí, sabent per tot el que havien passat, entenen que si es necessitaven sacrificis, seria per una dona causa.

Carmen, havia seguit buscant el regal perfecte en la secció de dona, aliena del que succeïa a l’exterior. Almenys fins que va escoltar una explosió, seguida d’una altre i una altre més.

No va passar gaire fins que tos els turistes que es trobaven comprant, juntament amb els dependents, es van dirigir a les portes d’emergència, per trobar fora una espècie de caos.

Sabia el que passava, protestants, els havia vist a les notícies fat just uns dies. Últimament estaven fent moltes vagues i manifestacions, però sempre les anunciaven amb unes setmanes d’antelació, no així. Va saber a l’instant el que havia de fer. Cercar al seu fill.

Va córrer amb impotència, amb ràbia i al mateix temps amb tristesa. Desesperada de no poder cridar al seu nom enmig d’aquell enrenou. La pólvora del que semblaven una mena d’explosius s’havia mesclat amb la forta brisa de la tarda, per crear una capa gruixuda de fum que ho tapava tot. Només podria pensar en el seu fill, Pau, havia de trobar-li, fos com fos.

Però semblava que el destí tenia altres plans per a ella. Amb prou feines distingia el que hi havia a 10 cm davant seu, amb prou feines veia les pilotes de goma que els policies llançaven sense saber molt bé a qui, amb prou feines va veure la vorada que se li acabava de posar davant seu, o al menys si el va veure, quan va voler parar, va ser massa tard. Va intentat posar-se dreta en el moment que va tocar terra, però la gent espantada que venia del darrere no va parar atenció a la persona que es trobava desplomada al sol. Cop rere cop, i trepitjada rere trepitjada, Carmen va anar perdent la consciència, furiosa de no haver arribat al seu fill i al mateix temps alleujada de que aquest no hagués hagut de presenciar a la seva mare defallir.

Pseudònim: Alec Maraj

INS EUGENI D’ORS Una cosa estranya

Fariha Aslam 3r ESO

La casa era a prop del riu, un bloc de deu plantes no gaire antic ni massa lluny. Estava molt cansada i el cap em feia mal, venia d'una festa. Encara faltava un bon troç de camí per arribar-hi.

A aquelles hores, era difícil trobar un taxi. I com sempre, la meva mala sort no em deixava mai en pau, va començar a ploure. Genial! Com que tampoc portava cap paraigües ni cap jaqueta amb la qual em pogués cobrir, vaig haver de caminar a baix d'aquella pluja fins arribar al meu portal. Vaig pujar a casa.

Estava tota xopa de cap a peus, així el primer que volia fer era canviar-me la roba i dutxarme. Vaig anar cap a la meva habitació. Vaig intentar encendre el llum, però cada intent que feia, no servia de res. Quina mala sort! Se n'havia anat l'electricitat. No vaig tindre altre remei que posar espelmes per tota la casa. Un cop posades, em vaig canviar la roba després de dutxar-me.

Després, vaig anar a la cuina per preparar un cafè. Tenia molt fred i a més, a fora el vent no parava de fer-se cada cop més fort. Quan ja tenia fet el cafè, la porta de la cuina es va tancar amb un estrèpit. Vaig girar-me ràpidament. Havia d’haver-se tancat pel vent. Vaig passar la tassa de cafè a la taula, seguidament vaig tancar totes les finestres i després vaig asseure'm a beure el cafè.

Era la una de la nit. La casa només esta il·luminada per la llum de les espelmes. Després.

Vaig anar al lavabo per rentar-me les dents, per després anar a dormir.

Mentre agafava el raspall de dents, els meus ulls van anar a parar al mirall, on un fil de sang lliscava pel vidre. Estava agafant por. Quan vaig apropar-me per observar el fil, de cop, vaig sentir que una cosa s'havia mogut darrere meu. Vaig girar-me com un tremolí. Però tot estava en ordre. Vaig anar al saló, no havia passat res.

Vaig tornar al lavabo per mirar el fil, però aquest ja no hi era. Vaig tenir un calfred. Era la meva imaginació a causa de com estava de cansada? Podia ser.

Em vaig ficar al llit, amb l'MP3 connectat i els auriculars a les meves orelles. Quan la música va començar, de cop i volta, només les quatre espelmes que no les havia apagat, es van apagar ràpidament. No feia vent a dintre de casa, ja que les finestres estaven tancades. Em vaig aixecar i vaig agafar una llanterna.

Vaig anar directament al saló, tot estava desordenat. Si em punxen, no em treuen sang.

No m'ho podia creure!

Només jo estava en aquella casa. Però qui havia sigut el responsable d'aquell desastre? Vaig tornar a la meva habitació tremolant.

Quan vaig entrar, no podia ni respirar de la por que tenia. Una cosa, no la podia descriure, però estava a sobre del meu llit. Podia ser sòlida, però s'anava fent líquida i fent-se cada cop més transparent.

No tenia cap ni peus, I no, no tenia color. Era com una massa invisible que es movia d'un lloc a l'altre amb molta rapidesa.

Em vaig apropar una mica per mirar. Però va anar ràpidament cap a la finestra i va saltar trencant el vidre de la finestra cap a fora. Vaig poder localitzar aquella cosa, que es va anar allunyant ràpidament del bloc i va desaparèixer. De la por que tenia, vaig notar una altra vegada que no podia respirar. Vaig beure aigua per calmar-me.

Seguidament, vaig agafar el mòbil i vaig trucar inmediatament a la policía. Els vaig explicar el que acabava de passar. Primer no em van creure i després van dir que ells mateixos vindrien com abans poguessin.

En deu minuts ja hi havien sis cotxes de policía, dos ambulàncies i tres cotxes de bombers davant del bloc. Van pujar fins al meu pis i em van preguntar una altra vegada el que acabava de veure, però aquesta vegada, més detalladament.

Un cop els vaig dir tota la història, em van fer un anàlisi de sang en l'ambulància per si de cas no m'havia contagiat d'aquella cosa extranya. Vaig tenir sort que no m'havia passat res.

Ells després de fer-me l'anàlisi, van començar a evacuar tot l'edifici.

Els meus veïns no paraven de queixar-se que perquè havien de sortir tots i amb les seves pertinences. Però finalment van cedir.

Un cop tots a fora amb les seves pertinences, van començar a tancar l'edifici i el pisos, tancant totes les possibles entrades i prohibint l'entrada amb un cartell que van posar al portal.

Un cop que van estar segurs que tothom era a fora, van començar a dir allò que ningú volia sentir. Van dir que ningú podia entrar al bloc i que tots s'havien de mudar o viure a un altre lloc més segur, ja que en aquest edifici hi havia perill. Perill? Quin tipus de perill? Van començar a cridar tots.

I la policía va respondre, pero la resposta no va treure a ningú dels seus dubtes ja que ni la policía estava segura del perill però ells havien de complir la seva feina i per tant, necessitaven salvar a la gent de qualsevol mena de perill.

Van dir que feia aproximadament sis mesos, a Andorra, hi va haver un cas igual, però que aquella vegada un home es va anar a coma pel que va veure.

No sabien que era aquella cosa que jo l'havia tinguda davant dels meus ulls, tampoc sabien de on venia ni cap a on anava i perquè estava amb vida.

Van dir que encara faltava per investigar i que fins que no poguessin arribar fins l'arrel d'aquest cas, no podien posar en perill a la gent.

I així ens van donar un edifici a prop de Glòries-Barcelona. Perquè fins que ells no poguesin investigar, nosaltres no podiem entrar ni a l'edifici ni a les nostres cases.

Hi van haver moltes queixes per part dels meus veïns cap a la policía, però finalment, vam haver de mudar-nos a un altre edifici, deixant enrere el nostre barri, els nostres pisos, però que a partir d'ara, serien uns blocs de pisos abandonats en comptes de ser cases nostres.

Pseudònim: Red Rose

ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Els ulls que imaginen Judith Bravo Luque 4t ESO Des que vaig quedar cega de petita, vaig voler experimentar la sensació de posar-li imatge a tots aquells paisatges que havia estat capaç d'imaginar, colors a tots els dibuixos que havia fet... Intentava recordar les coses que havia vist per poder acostar-me a la realitat de la imaginació. Somiava amb poder veure tots els objectes que sempre tocava, passejava la mà amb molta cura per cadascun, intentava imaginar com serien i què sentien les persones que estaven al meu voltant quan les miraven. Encara que jo preferia parlar de la sensació que provocava el seu tacte, ja que era una cosa que coneixia, m'agradava escoltar les versions dels altres, això m'obria més portes a la imaginació. Em sorprenia com una descripció d'un mateix paisatge, d'un objecte o d'una imatge podia ser descrit tan diferent pels "ulls que miren", mot que enfadava molt a la mare, ja que sempre feia el possible perquè no em sentís diferent , per fer-me veure que jo tenia les mateixes capacitats que la resta i, encara que jo mai m’havia sentit inferior, sempre havia tingut la necessitat de poder sentir la satisfacció de veure tot allò que m'havia imaginat. La mare sempre em definia com els "ulls que imaginen" i em deia que molta gent mancava d'aquest sentit, que no veien més enllà del que els seus ulls rebien. Jo mai havia pensat que la imaginació era important per a tothom.

No creia que la gent que podia veure, tenia la necessitat d'imaginar i de somiar amb altres coses si ja tenien allò del que jo mancava, i per l'única cosa que jo volia imaginar, el sentit de la vista.

La mare feia el possible per buscar solucions, per aconseguir que algun dia pogués veure. I com sempre deia que estava segura que ho aconseguiríem, em va regalar una cartolina i em va dir que posés com m'imaginava els paisatges, els objectes i les imatges i una vegada que pogués veure, ens riuríem de com pot canviar la imaginació de la realitat.

Vaig tenir moltes amigues però solament una va fer que em sentís especial i entesa.

Mancava del mateix sentit que jo, teníem els mateixos somnis i quan parlàvem semblava que fóssim una única persona, ja que ens enteníem a la perfecció. Ens inventàvem infinitat de jocs, entre els quals destaco aquell al que jugàvem quan menjàvem i que feia enfadar tant la mare, ja que li demanàvem que ens fes menjar diferent. Provàvem el nostre i explicàvem que ens recordava el seu gust, després ens ho canviàvem i comentàvem si estàvem d'acord.

Rèiem molt, ja que de vegades no enteníem el que ens explicàvem.

I passat alguns anys, per fi va arribar el dia que en obrir els ulls, vaig veure llum, mirava a diferents costats i tot canviava. De sobte vaig veure una imatge que sempre tindré gravada i que abans de poder veure mai havia pensat que seria tan fascinant, per fi vaig poder posar cara a la mare, em mirava i li brillaven els ulls mentre em deia que ho havíem aconseguit. És aquí quan vaig comprendre que poder mirar no només té a veure amb la vista, sinó que a través dels ulls podem sentir coses que van molt més enllà, sentiments i sensacions que, de vegades poden ser impossibles de descriure.

Ara que ja he vist nombrosos paisatges i imatges, entenc la importància de la imaginació i m'adono que tot el que deia la mare era veritat.

Avui, sóc jo la que em defineixo com "els ulls que imaginen".

Pseudònim: La noia dels ulls marrons

ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ 5 centímetres per segon: una cadena d’històries sobre la seva distància Laia Cerrato Martín 4t ESO Els records d'aquella primavera quan et vaig veure per primer cop, quan vaig sentir per primer cop les teves llàgrimes lliscant per la meva espatlla. El teu plor d'angoixa ressonava entre les branques, d'aquells arbres ja florits. En una primavera plena de color, et vaig conèixer, i ja no et vaig poder oblidar.

Els glaçons ja eren fosos dins del refresc, que més que a llimona sabia a aigua. Sota l'ombra intermitent dels núvols i sentint el zum-zum del mar, tu em cridaves des de un món de somnis on tornàvem a ser altre cop a l'estació; jo abraçant-te i ambdós plorant. Mentre empaitava el tren que t'allunyava de mi, podia sentia la fredor als meus ulls d'on encara brollaven llàgrimes de tristesa i desesperació.

Per a Jordi: Ha passat molt de temps. L'estiu és molt calorós aquí, però comparat amb el d'allà és més agradable. Ens vam veure per últim cop a l'estació i ja ha passat mig any des de llavors.

Escolta, Jordi, encara te'n recordes de mi?

Les cartes que li escric sempre em costa començar-les. Preferiria tenir-la al meu costat altre cop.

El bolígraf dóna uns quants cops al paper i sempre deixa uns punts marcats. Suposo que ella deu riure al veure'ls; quan se n'adona que, en realitat, no se pas que escriure.

Si els somnis es fessin realitat aniria al mateix lloc on fos ella. No hi hauria res que no pogués fer, ho deixaria tot per abraçar-la.

Per a Jordi: Gràcies per respondre la meva carta, em va fer molt feliç. Ja som a la tardor. Les fulles comencen a canviar a uns colors preciosos. Vaig tenir que posar-me una jaqueta fa un parell de dies per primera vegada. De fet t'escric aquesta carta des del tren, l'entrenament ha començat més aviat. Em vaig tallar els cabells l'altre dia. Ara els tinc tant curt que fins hi tot se'm veuen les orelles, així que potser si em veiessis no em reconeixeries.

Segur que tu també vas canviat a poc a poc.

La seva imatge és un record amarg que no vull oblidar.

Sempre estic buscant la seva figura en algun lloc. A l'andana del tren, a les finestres de les cases... Encara, sabent, que no la veuré mai.

Hola: Com et trobes? Aquí ja ha començat l'època de pluges. L'altre dia em vaig oblidar el paraigües a casa, vaig tronar tota xopa i la mare em va renyar. Encara no ha plogut allà, oi?

Tot i que em vaig traslladar segueixo tenint el costum de veure el clima d'aquella zona.

Resulta estrany.

No m'agrada gens la pluja. No crec que m'hagi agradat mai. Però quan sóc a casa i obro les cortines encara puc sentir els petits cops que les gotes d'aigua feien contra el vidre aquell dia a la llar d'infants i nosaltres, innocents que érem, escoltàvem els diferents sons que aquestes feien.

Me'n recordo d'aquest moment fins hi tot quan no plou, quan fa calor, quan estic sol... perquè és un rècord on ella hi apareix i mai hi deixaré de pensar.

Estimat Jordi: Estic molt contenta de saber que ens veurem el 4 d'Octubre. Ja feina un any que nos ens veiem no? Estic molt nerviosa, però eufòrica al mateix temps. M'alegra que vinguis fins l'estació més propera, però és un camí molt llarg, vés amb comte si us plau. T'esperaré a la parada a les set. Fins llavors.

Després de la cinquena parada els edificis es van esvair. A causa de les condicions climatològiques el tren s'aturava a cada parada, i l'espera per veure-la es feia eterna.

El vagó es buidava a cada estació i la poca gent que pujava ho feia amb les sabates ven molles.

L'hora fixada ja havia passat i ella es podia començar a preocupar.

A la meva butxaca portava una carta que li vaig escriure pocs dies després de que se n'anés. En ella reflectia tot el que vaig sentir, des de el primer moment que ens vam conèixer fins la nit en que em va trucar per dir-me que es traslladava. A través de l'auricular pressionat a la meva orella podia sentir el seu dolor. Però no podia fer-hi res.

Ja era molt tard i encara em quedava un bon tros. De totes maneres no tenia més opció que anar a la parada on m'esperava.

Vaig arribar al meu destí. L'estació era completament deserta i allà la tempesta havia amainat. La nostra trobada no va ser possible fins quatre hores més tard i jo no esperava trobar-la encara allà, esperant a que arribés. Em va fer molt feliç.

Quan ens vam veure, encara desconec la raó, però vam començar a plorar. Les meves llàgrimes queien fins tocar les seves mans, que s'aferraven a les meves.

Vam sortir de l'estació per caminar pels camins plens de bassals i respirar aquell ambient nocturn. Aquell moment que només era nostre.

Ens vam aturar sota un cirerer sense flors quan va començar a ploure. Cap dels dos va obrir el paraigües. Encara recordo aquell instant com si fos ahir. Podia sentir els seus llavis junt amb els meus sota aquella pluja de tardor. En aquell moment sabia que no estaríem junts per sempre. La incertesa del temps davant nostre. No li vaig dir que vaig perdre la carta que tenia per a ella, va ser perquè després d'aquell petó podia veure com el meu món havia canviat.

Començava l'institut en una nova ciutat. I durant els sis anys que aquella estada va durar no deixava de tenir somnis d'una llarga caminada, amb una noia sense rostre, en un planeta llunyà i per alguna estranya raó, l'aire es sentia nostàlgic.

Les cartes ja no arribaven, ja no eren enviades i així fins que l'únic que em quedava, era mirar amb tristesa, l'interior d'una bústia buida.

Escrivia missatges per algú, però mai li enviava. Tampoc estava segur de qui era aquell algú.

Ja no ho estava.

Aquells anys queien sobre meu com la neu més pesant, quan mirava enrere i no veia res més que les meves petges sobre la neu, soles, fredes i esborrades amb el pas del vent.

L'aire primaveral inundava tota l'estança. Vaig tornar a la meva ciutat, a la nostra ciutat.

On vaig viure la meva infància i on jo crec, que també la meva vida.

Els carrers a mitja tarda són els més agradables i més en aquesta estació florida.

El tren es sentia a la llunyania i mentre creuava les seves vies vas passar pel meu costat sense adonar-te'n. Creia fermament que si em girava tu també ho faries.

Ahir vaig tenir un somni, un somni de fa molt de temps. En aquell somni, encara teníem tretze any. Estàvem parats en un camp tot cobert de neu. En la distancia, les llums de les cases llunyanes. Tot el que quedava a la neu acabada de caure eren les nostres petjades. I així desitjàvem, tots dos, que un dia poguéssim veure els pètals dels cirerer, caient a cinc centímetres per segon altre cop, com si fos el primer.

Pseudònim: Nora Aguilé

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT La biblioteca del senyor Hook David Lozano Jiménez 3r ESO Biblioteca del Senyor Hook posava a l’entrada...

En Charlie no havia arribat, així que no feia cap mal a ningú entrant en aquella vella biblioteca, amagada en un carrer només il·luminat per un fanal. En quant va obrir la porta, va sentir una brisa vella, com si ningú hagués entrat des de feia temps. Va donar dues passes i va arribar al taulell, en veure que no hi havia ningú va fer una passejada per aquells papers enquadernats fins arribar a la prestatgeria més endinsada d’aquell bosc de papers i folres. De tots els llibres arrenglerats, es va fixar en un, amb una portada de coure i daurats a les puntes. El va obrir i va començar a llegir... “I entre les ombres de la nit va aparèixer ell, el malvat...” De sobte, un ombra antropomòrfica va sortir de la penombra de la rebotiga... Un vell bibliotecari, encorbat pels anys, va dirigir una mirada fulminant al llibre de puntes daurades i, de pas, a la dona que el sostenia. Després de revisar-la cap per avall, va fer un petit somriure i li va preguntar -Què, li agrada?

-Bé... en realitat només li feia un cop d’ull. Però ja l’anava a deixar...

-Emporti-se’l - va dir sense deixar-la terminar la frase.

- Veurà, ara no tinc diners i, a més, seria una molèstia per vostè que jo...

-Se’l regalo – va dir interrompent-la de nou -Bé, si insisteix... - va dir, a la fi, rendida per la insistència de l’home Quan anava a traspassar el llindar de la porta, la veu de l’home li va fer fer un gir improvisat.

-Vagi molt en compte, senyoreta Wendy, les lletres no sempre són només lletres....

La Wendy es va quedar tan pensativa que només es va adonar que l’home havia endevinat el seu nom. Quan va ser fora, en aquell precís moment, en Charlie va aparèixer i va sentir un calfred.

La nit havia estat freda a la ciutat, la Wendy i en Charlie havien estat sopant fins tard i ella s’havia quedat adormida al sofà, amb el llibre tancat sobre els genolls.

En Charlie, encuriosit per la brillantor que emanava de les puntes daurades del vell llibre, el va agafar suaument de les mans que el sostenien, es va asseure i el va començar a llegir sense ganes... “Diari del Capità James Hook” Estrany, va pensar ell, el mateix nom de la llibreria... Però no li va donar més importància i va començar a llegir de nou. A mida anava deixant les paraules enrere, les lletres, com petites i primes branques s’ anaven agrupant formant un camí que conduïa fins al paràgraf...

“11 D’abril de 1840 el Jolly Roger’s ha salpat del port de Londres en busca de millor fortuna, i la meva tripulació ha aconseguit la Pegaso, així que serà fàcil arribar fins al nostre destí..... I tu m’ has d’ acompanyar! Apressa’t! T’ espero!”

Quan la Wendy va despertar, el vell llibre, obert a la pàgina 10, deixava llegir aquestes paraules, acompanyades per una atraient, fascinadora il·lustració del que semblava un poderós vaixell navegant mar endins: “La Pegaso obria el mar amb el seu capità, Charlie, al timó.....”.

Pseudònim: Diesel

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Tempesta a la meva vida Nettah Hanan 4t ESO L’ època del fred, de la pluja i del mal temps, on tot és gris i trist, és ara quan comença la tempesta a la meva vida....

Era un dimecres 3 de desembre, la pluja queia sobre els vidres de la meva cambra amb suaus regalims i les branques dels arbres feien unes tènues ombres al terra que semblaven persones. Tot d’una, va sonar el despertador, vaig buscar-lo amb la mirada, ja eren les 7:00 h. Havia passat una nit esgarrifosa, on el meu somni es perdia entre aquells profunds llamps. No tenia ganes de llevar-me.

En un moment, s’escoltà el taloneig d ’algú pujant les escales: era la mare.

-Andrea? Estàs desperta?

-Sí ! - vaig contestar-li amb el to dèbil.

-Va, aixeca’t ! Que arribaràs tard...i jo avui he d’anar ben d’ hora a la ciutat amb el teu germà!

Després de sentir les últimes paraules de la mare baixant les escales, no vaig tenir més remei que llevar-me. El terra estava glaçat i em vaig posar de puntetes mentre corria a obrir la porta del balcó; hi va entrar una estranya olor a terra mullada. El meu germà estava assegut al seu balcó amb el rostre pensatiu. El vaig mirar i, de sobte, em va somriure.

-Bon dia, Andrea! Com has dormit?

-La veritat que molt malament. I tu Xavier?

-Després de jugar el partit de bàsquet, vaig caure d’un cop al llit.

El Xavier era el meu germà de 18 anys, i la seva vida era el bàsquet. Aquell dia era molt important per a ell, ja que tenia un partit i unes proves per entrar en un equip .

Caminant per aquells estrets i llargs carrers en direcció al col·legi, m’ esperava l’Anna, una companya de classe. Estava tremolant i la vaig intentar tranquil·litzar, però la situació va empitjorar. Portava a la mà un diari i senyalava el requadre d’ una notícia impresa. De reüll vaig llegir el contingut : no funcionaven els trens i la carretera nacional estava tallada a causa de l’ aigua i el vent. La tempesta s’ apropava i afectaria perillosament al poble. Em vaig quedar glaçada. L’Anna m’ avisava que aquell dia no hi hauria classes, però jo ja no li prestava molta atenció.

Vaig tornar d’ immediat a casa. Entrant per la porta vaig tenir un pressentiment, sabia seguríssim que la tarda no acabaria bé. A casa no hi havia ningú. Estava tot silenciós quan un dring m’ avisà que m’ havia arribat un missatge de la mare al mòbil: ‘’ Andrea, estic amb el teu germà a la ciutat fent les proves. Hem pogut arribar, amb prou feines, per la carretera comarcal. A la cuina hi ha el berenar. El teu pare arribarà d’aquí a res del treball.’’

No tenia ganes de menjar. Vaig decidir dormir una miqueta, ja que aquella nit no ho vaig poder fer suficientment i els ulls se’ m tancaven.

El timbre em va fer sobresaltar del sofà, ressonà com una diana. Era el pare.

-Filla meva, on està la mare i el Xavier?

-Al camp de basquet de la ciutat, fent unes proves.

-A quina hora tornaran?

-No m’han dit l’hora, però crec que no trigaran gaire.

Eren les 10:00h de la nit i encara no havien tornat. La cosa anava malament. Enviava missatges però ningú donava senyals de vida. Estava nerviosa. Anava d’un costat a l’altre. El pare assegut, callat sense dir cap paraula i amb la mirada fixa en aquella trista paret. Les hores passaven i la situació continuava igual. De sobte, el timbre va sonar. El pare i jo ens vam aixecar i el somriure d’ esperança va començar a aparèixer, però no eren ells......

El pare, glaçat després de sentir aquella terrible notícia, ofegava els plors. Jo, recolzada a la paret, sentia com el meu cos començava a caure lentament a terra. M’havia desmaiat.

Vam pujar a l’hospital. Mentre el pare parlava amb els metges, jo, asseguda en aquell passadís i contemplant aquelles tristes parets, em preguntava com pot canviar la vida d’un dia per l’altre. Intentava convèncer-me que hem d’ estar oberts a l’ inesperat.... i em prometia que no deixaria d’estar mai amb les persones que estimo, ja que, en un instant, la tempesta, fosca, freda, pot esquerdar-te la vida.

Pseudònim: Andrea

ESCOLA MAREGASSA La nostra Catalunya Mariona Niubó Balcells PQPI En un indret de la costa mediterrània on hi regna el pa amb tomàquet i la senyera.

I on les sardanes és el nostre ball.

Després d’una bonica i trista historia com una comunitat d’Espanya s’ha quedat però tots els catalans saben de memòria que les coses no eren així al passat.

Ara hi ha un país que ens ofega una crisi que no ens deixa destacar però si fem un bon cop de falç tots units ho aconseguirem.

Junts lluitarem sota la onejant senyera i honorarem els herois del passat per una Catalunya més lliure per una Catalunya amb llibertat.

Pseudònim: Shakespeare

ESCOLA MAREGASSA La vida

Sergi Mateo Millan PQPI

La vida és un cicle de superació i experimentació de tu mateix que et dóna sensacions d’emoció alegria, tristesa,melancolia, admiració, decepció i satisfacció.

Cada etapa de la vida la vius d’una manera diferent: en la infància només penses en gaudir de cada moment , divertir-te i res més sense preocupar-te de res. Quan arribes a la adolescència, penses més en centrar-te, madurar i arribar a ser algú, amb futur.

Quan som grans valorem la amistat, viure tranquils, sense portar una vida accelerada.

Coneixes gent nova i amics antics però sempre tindràs aquells amics fidels que estaran amb tu i mai t’abandonaran perquè tens un vincle molt fort que t’ajuda encara que a vegades hi haurà discusions, entrebancs, però tot té una solució, ja que la amistat és per tota la vida.

La família se’n té una estimació que no se’n té amb una altre, perquè tens molta confiança i una fidelitat única. Formen part de tu i sempre pots contar amb ells.

Quant tens una relació d’amor que comparteixes la teva vida amb una altra persona, tens una sensació de satisfacció, perquè estàs amb aquell/a que et fa sentir únic i especial i gaudint cada moment amb ell/a, explorar el món, aprendre cultura ,conèixer gent nova, adquirir experiència i saviesa i per cada adversitat que se’t presenti afrontar-la amb valentia i fer-te més fort, la vida és una aventura intricada, que mai saps com se’t presentarà, que et passarà, i amb qui acabaràs destinat ja que el destí no esta marcat.

Pseudònim: Bart Simpson

ESCOLA MAREGASSA Amor de Sant Jordi Carlos Torres Berdum PQPI

Sant Jordi arriba i m’enganxa enamorat Qui m’ho anava dit el curs passat Per mi la noia és como una princesa Y sempre té el meu cor amb una flama encesa No en tindré prou amb una rosa per ella Hauré de buscar totes les del planeta I Sant Jordi passarà Però jo seguiré enamorat.

No em faran falta ni dracs ni cavallers Per demostrar-te el meu amor sincer.

Pseudònim: Rosa d’amor

ESCOLA MAREGASSA

Somni del meu amor Felipe Orriols Olanrewaju PQPI Amb tu vaig aprendre a estimar a la gent I per estar amb tu faria el que fos.

Al poder estar amb tu vaig tornar a ser feliç En aquells temps et vaig trobar.

Tu em fas perdre el control Visc un nou amor amb tu.

Una il·lusió de somiar amb el teu amor.

Em vas dir t’estimo, em vas dir t’adoro Em vaig adonar del molt que t’estimava I el meu cor s’omplia d’amor i jo per tu plorava.

Pseudònim: WJ

ESCOLA MAREGASSA

Un món d’il·lusions Rosa Salguero Flores PQPI Un món d’il·lusions per a compartir-lo amb dos amors El món està fet de vida, De moments d’alegria i de tristesa, d’il·lusions, de felicitat i de desesperacions.

Comparteix la teva alegria sense tristeses, ni enyorança. Que tot sigui bonic

l’amor que tu em vas donar amb dolor, em va defraudar, ara estic aquí esborrant les meves penes quan estaves a prop meu

L’amor és bonic, quan estàs prop meu Sento un alè fresc Comparteix les il·lusions de la teva vida, no et tiris enrere, Perquè al teu costat hi ha algú que t’estima de veritat.

Pseudònim: DELL

INS EUGENI D’ORS (menció especial) Forgiven Regrets Alejandro Mejía Reinoso 3r ESO Hey you can tell the world That you're leaving And you can pack your bags And spread your wings And you can tell them all That it's over.

‘How did you sleep?’ asked mum. ‘I didn't rest that much, this goddamn headache has been bothering me all night long.’ I said trying to put me on my feet.

‘Go back to sleep!, the nurse who took your pressure said that you shouldn't make any efforts until you get better.’ She reminded.

So I went back to the uncomfortable bed and rest my tired head on that cold pillow.

I wasn't about to disobey, I was still very dizzy.

‘I think I'm gonna die of dehydration, can I take some water please?’ I asked.

‘Yes, but not too much, your body does not assimilate food or liquids yet.’ she said handing me the small bottle of water that rest on her lap.

The water went falling through my throat in a smooth way, as saying 'FINALLY!'. But the fact that I was happily drinking fresh and cold water, after an entire night of puking, didn't mean my body was enjoying it as well.

‘Grab the bottle mom ‘ I said getting out of bed ‘I'm going toI didn't finish my sentence, but thanks God I arrived to the bathroom just in time.

Puking was just disgusting, and when you've been puking all afternoon and night long, you get to hate it. Seriously.

After washing my hands, I took off my wrinkled t-shirt and stared at the mirror.

I never have seen me in this shape, you almost could see the bones on my chest, literally, I count them. I looked really pale, and skinny. All the colour on my face was gone, was I really there? On a hospital? After having attempted suicide?

God. I was sick.

We came at 1 am, and like everything was off, I did not see anything except my bed, so when I returned from the bathroom I observed for the first time where I had slept. Or at least tried to.

It was a medium-sized hospital room, with a few chairs, an old tv, a lot of weird wires and medical stuff; two beds, a wrinkled one (mine) and another with a boy sleeping in it, with a woman that probably was her mother right by his side.

When I got inside the bed, I faced my mum and asked her: ‘Mum? ‘ ‘Yes?’ she asked.

‘I am sorry, I wasn’t feeling all right, I was alone and -’ She cut me off ‘Don’t worry, honey, we’ll talk about it tomorrow okay? Now try to get some rest.’

And I tried, but obviously I failed. Whenever I tried to close my eyes, it all was like reminders of what I had done.

I just wanted to sleep and forget everything and everybody for a second. But it seemed like my conscience wasn't about to help.

So I started to think about how I got here and why.

Pseudònim: Tercero