XXV jornades
2011
XXV JORNADES CIENTÍFIQUES D’ENSENYAMENT SECUNDARI DE BADALONA Centres participants Centre d’Estudis Secundaris Joan Maragall Col·legi Badalonès Col·legi Maristes Champagnat Col·legi Sant Andreu Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo Escola Mare de Déu de l’Assumpció Institut Badalona 7 Institut Barres i Ones Institut Isaac Albèniz Institut Júlia Minguell Institut La Llauna Institut La Pineda
Desembre de 2011
Comissió organitzadora Ajuntament de Badalona
Àrea d’Educació, Esports i Joventut Àrea de Medi Ambient i Sostenibilitat Escola de Natura Angeleta Ferrer Escola del Mar. Centre d’Estudis Marins
Generalitat de Catalunya
Departament d’Educació Centre de Recursos Pedagògics de Badalona
Secretaria de les Jornades Científiques Escola de Natura Angeleta Ferrer Tel. 933 950 105 escoladenatura@badalona.cat Escola del Mar. Centre d’Estudis Marins Tel. 933 843 674 escoladelmar@badalona.cat CRP de Badalona. crp-badalona@xtec.cat Tel. 934 602 226 crp-badalona@xtec.cat Web de les jornades: www.xtec.cat/crp-badalona
Amb el patrocini de
Il·lustració de la portada: Roser Bosch Maquetació: Albert Navarro
PRESENTACIÓ Les Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona van iniciar-se durant el curs 1986-87 quan el professorat dels seminaris de ciències naturals i de física i química de l’Institut La Llauna va plantejar-se realitzar unes jornades on l’alumnat portés a terme una tasca de recerca seguint una metodologia científica. L’objectiu fonamental que es pretenia era que els mateixos alumnes fossin els responsables de tot el procés, des de la fase inicial d’elecció del tema que treballarien, els objectius, materials i mètodes més adequats, fins a les conclusions i elaboració dels documents necessaris per a facilitar-ne l’exposició davant dels seus companys. En definitiva: es pretenia motivar els alumnes a implicar-se amb la ciència, a aprendre amb més protagonisme i a esdevenir ells mateixos comunicadors de coneixement. En aquell moment, els alumnes presentaven els treballs de manera voluntària, guiats i animats també de manera voluntària pels seus professors, fora de l’horari obligatori, com a complement del currículum ordinari. La proposta va ser molt ben rebuda i, en els següents cursos, altres centres començaren a participar en les Jornades. La col·laboració d’altres entitats en l’organització i realització va ser fonamental. L’Escola de Natura i l’Escola del Mar de l’Ajuntament de Badalona, el Centre de Recursos Pedagògics de Badalona del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i la Secretaria d’Universitats i Recerca del Departament d’Economia i Coneixement també de la Generalitat de Catalunya, van permetre donar el salt definitiu: un gran interès per les Jornades, unes bones instal·lacions on portar-les a terme i la publicació del recull de treballs presentats. Amb la implantació de la LOGSE, la majoria dels treballs van passar a ser exposicions del Treball de Recerca obligatori del batxillerat. Però això no va ser un fet negatiu sinó tot el contrari: la possibilitat que els Treballs de Recerca poguessin presentar-se en un context com el de les Jornades arrodonia el seu valor educatiu. I de cara al futur? La nostra societat, cada cop més sensibilitzada en qüestions referents als nous descobriments científics i tecnològics, demana ser ben informada en tot allò que suposa una novetat. Cal saber explicar, comunicar, compartir i debatre. I les Jornades volen ser, ara més que mai, un d’aquests possibles espais de trobada i comunicació, amb els alumnes com a grans protagonistes: són ells qui presenten, són ells qui debaten, són ells qui comuniquen. L’esforç dels alumnes per dur a terme aquests treballs científics, tecnològics, artístics, filosòfics, històrics o sociològics ha estat gran, així com també ha estat molt alt el rigor en el seguiment de la metodologia científica en tots els casos. De ben segur que tothom n’ha tret un bon aprenentatge, un bon punt de partida per a un futur d’exigència personal, de feina ben feta. Res més adient per a la memòria i estímul futurs que aquest llibre amb el recull de tots aquests treballs. La Comissió Organitzadora de les Jornades Científiques
ÍNDEX Anàlisi de la ciència ficció Daniel Rubio Gálvez / Institut Barres i Ones
9
Bestiaris. Una anàlisi dels llibres d’animals al llarg de la història Clara Linares / EASD Pau Gargallo
11
Bèsties de foc: els volcans Cristina Sánchez Serra / Institut Isaac Albèniz
14
Construcció d’un anemòmetre David García Domíngez / Col·legi Badalonès
18
Demostració de les lleis mendelianes. Drosophila melanogaster Anzhela Shingazdilova / Institut La Pineda
23
Diferents processos d’elaboració de begudes fermentades i destil·lades Diego Alejandro Mazzetta Villanueva / Institut Barres i Ones
25
El camí de Santiago: una ruta mil·lenària Mònica Mochón Bisbal / Col·legi Maristes Champagnat
28
El cost del glamour David Escudero Fernández, Verónica Fernández Cobo, Miriam Pareja Álvarez / Institut Júlia Minguell
31
El español del siglo XXI. La corrección lingüística en el uso de la lengua Javier Pozo Rodríguez / Institut Júlia Minguell
33
El meu primer robot Lihuang Liu, Yan Chen / Institut Júlia Minguell
35
El ressorgiment d’un art: el Renaixement a Itàlia Yi Li Shi / Col·legi Maristes Champagnat
38
El Romànic a la Garrotxa Pau Marguí Anglada / Col·legi Badalonès
41
El tungstat sòdic com a agent antidiabètic Xavier Bada Llibre, David Lobo Prat / Institut La Llauna
44
Electromagnetisme: bobina Telsa Cristian Alcolea Auñón, Alejandro Gil Ramos / Institut Júlia Minguell
46
Els cabells, petits mons per descobrir Marta Olmos / Col·legi Sant Andreu
48
Estudi per a l’adaptació de la línia Manresa-Súria al tràfic de viatgers Martí Tudela i Vidal / Col·legi Badalonès
51
Importància del factor pista Alba Mora Manent / Institut Badalona 7
54
Influeix la ingesta de gelat en els malalts que pateixen càncer? Mariona Gol Giralt / Col·legi Badalonès
57
L’agrupació pàtria i art 1904-1908. El teatre a Badalona Elisenda Fatjó Carreras / Centre d’Estudis Secundaris Joan Maragall
60
L’espai de la música Marc Pérez-Carrasco Montoya / EASD Pau Gargallo
63
L’estalvi energètic a la ciutat de Barcelona Sergi Abiétar Moreno / Col·legi Maristes Champagnat
65
L’evolució dels cànids i la seva intel·ligència Laia Vilardell Octavio / Col·legi Maristes Champagnat
68
L’ull com a sistema òptic Tian Lan / Institut Barres i Ones
70
L’ús de la toxina tetànica en el tractament de les malalties neurodegeneratives 71 Albert Aguilera Padrós, Sara Al-Tamr Al Barazi del Pino / Institut La Llauna La diabetis tipus 1: fonaments i tractament Sergio Gutiérrez Jiménez / Institut Barres i Ones
74
La distància més curta entre dos punts Francisco José Ruiz de la Torre / Institut Badalona 7
76
La dona i la publicitat Celia Abdi Mouloud / Institut Isaac Albèniz
79
La física del rem Aina Cuxart Caballeria / Maristes Champagnat
81
La música més enllà d’un plaer Núria González i Llausí / Institut Badalona 7
84
La natura és una font d’inspiració per Antoni Gaudí Yuan Zheng / Institut Badalona 7
86
La publicitat d’emplaçament Raquel González Rodríguez / Col·legi Badalonès
90
La publicitat: l’art de seduir Nerea Guerrero Rodríguez / Col·legi Sant Andreu
93
La teva respiració pot ser realment una barrera per a tu? Saray Álvarez Roman, Verónica Robles Arufe / Centre d’Estudis Secundaris Joan Maragall
96
Màrqueting viral, cada persona importa Mercè Mallenco Boada / Col·legi Sant Andreu
99
Neotekhna, realitat virtual. Disseny tridimensional d’un vehicle de futur sostenible Albert Buza Fernández, Adrià Romero López / Institut La Llauna
102
Packaging: influència del color i la forma en la conducta del consumidor potencial Júlia Rojo Mas, Désirée Gómez Fusté / Institut La Llauna
106
Petite Coco Chanel Maria Martín Badia / EASD Pau Gargallo
110
Pintando movimiento Irene Camposo Carmona / Escola Mare de Déu de l’Assumpció
112
Pla d’emergència i recorreguts d’evacuació a l’Institut Júlia Minguell Paco Sánchez Águila, Pablo Agut Ruiz, Albert Tejón Berlanga, Meri Sargshyan/ Institut Júlia Minguell
115
Psicòpates de cine Alba Molas Closas / EASD Pau Gargallo
118
Recerca de l’anestèsic local menys invasiu en la viabilitat del peix Guppy Nariman Chahboun El Messaoudi / Institut La Pineda
120
Reconstrucció virtual del Call Major de Barcelona (recorregut de Jaume Colom, senyor eminent) Miquel Vilches Muñoz / EASD Pau Gargallo
124
Satèl·lits en òrbita geoestacionària Marc González García / Institut Badalona 7
128
Síndrome d’Asperger Judith Giménez Alba, Sheila Muñoz Troncoso / Centre d’Estudis Secundaris Joan Maragall
131
Tabac i esport Carla Brighente López / Institut La Pineda
134
Tendències enfrontades: origen i desenvolupament dels alfabets indoeuropeus a través de les grafies Carla Asensio Rodríguez / Institut Isaac Albèniz
137
Teoria de jocs Míriam Cabero Valero / Institut Barres i Ones
141
Un món ple de silencis Laura Giménez Ulloa / Col·legi Sant Andreu
144
Vida truncada. La tragèdia del segle XX i la meva família Sara Cañizares Pasqual / Institut Isaac Albèniz
146
Zurdorium: l’adaptació dels esquerrans i dretans Lídia Merino Rúbio / Col·legi Sant Andreu
149
ANÀLISI DE LA CIÈNCIA FICCIÓ Autor Daniel Rubio Gálvez
Tutor Joan Carles Calpe
La hipòtesi presentada en aquest treball és el fet de que la ciència ficció no és només un gènere destinat a ésser llegit (o vist) per adolescents, joves i freaks; sinó que és un gènere molt extens i complex, amb una gran varietat de subgèneres i de reconeixements per part dels aficionats. El treball està desenvolupat des del punt de vista sociològic, és a dir, s’examinen de forma minuciosa algunes de les societats plantejades a la ciència ficció.
corresponen als capítols que la conformen): Imperis, societats distòpiques i utòpiques i, finalment, altres societats. És en aquesta part en la que es pretén donar una resposta clara a la hipòtesi abans esmentada.
Imatge del HAL 9000, la computadora de la nau Discovery de 2001: Una odisea a l’espai.
Logotip de l’Imperi Galàctic i l logotip de l’Imperi de la Humanitat
Així doncs, el document exposat està dividit en dues parts. La PRIMERA PART té una funció introductòria al gènere, doncs es fa una exposició grosso modo dels components de la ciència ficció. En cadascú dels quatre capítols que la conformen, es tracten respectivament: què és, la seva història, els subgèneres i els premis i guardons que li són atorgats. A la SEGONA PART, trobem exposades les societats escollides per ésser analitzades mitjançant una classificació de tres grups (els quals
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Barres i Ones
No t’absortis amb aquest terror tecnològic que has construït. La possibilitat de destruir un planeta és insignificant comparat amb el poder de la Força. Darth Vader a Star Wars Episodi IV: Una nova esperança.
El primer capítol tracta sobre els imperis (en els que l’epicentre és la humanitat) de la ciència ficció. Els dos escollits per a ésser analitzats sociològicament van ser: l’Imperi de la Humanitat (del joc de miniatures Warhammer 40.000) i l’Imperi Galàctic (de la saga, principalment, cinematogràfica Star Wars); tot i que, com bé s’esmenta, existeixen
9
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
un munt més d’imperis, en alguns dels quals la raça hegemònica no és pas la humana. Al segon capítol es parla sobre diverses societats, les quals tenen en comú que estan englobades dins de les distòpies. Les més rellevants i conegudes són 1984 de George Orwell, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, Starship Troopers de Robert A. Heinlen o Un món feliç d’Aldous Huxley. Les distòpies es caracteritzen per mostrar una societat contrària a la desitjada, on les llibertats quasi no existeixen i les persones viuen sotmeses a un govern totalitari que únicament busca mantenir-se en el poder, a costa del patiment de la població.
Galactica, la Federació Unida de Planetes de la saga Star Trek. També trobem governs de menys ideals com la Confederació Terran del videojoc StarCraft o el nou ordre establert per l’ONU a Neon Genesis Evangelion. Fins i tot, trobem societats anàrquiques com en els universos de Terminator o Matrix. Havent arribat a les conclusions, no podem veure res més que la hipòtesi queda demostrada amb les anàlisis fetes a partir d’anàlisis d’aquestes societats. Així doncs, la ciència ficció, i només parlant des de l’àmbit sociològic, és un gènere molt complex i extens, al contrari del que s’acostuma a pensar popularment. És per això que amb aquest treball també es pretén obrir els ulls a la gent per a que vegin que la ciència ficció és un gènere que poden gaudir tant com qualsevol altre si deixen a un costat els seus prejudicis i li donen una oportunitat.
Piràmide social mostrada per George Orwell, la qual ens recorda a l’estructura social de l’Antic Règim.
Per últim, en el tercer capítol trobem una enumeració d’altres societats que no poden ser englobades dins dels imperis o de les societats distòpiques. Així doncs trobem un govern federal presidencialista com el de les Dotze Colònies de Kobol a Battlestar Imatge de la Santa Terra, capital de l’Imperi de la Humanitat.
La ciència ficció no és només un gènere literari, sinó alguna cosa més: un estat de consciència. René Rebetez.
10
Artwork d’Augustgrad, capital del Domini Terran, govern successor de la Confederació.
BESTIARIS, UNA ANÀLISI DELS LLIBRES D’ANIMALS AL LLARG DE LA HISTÒRIA Autora Clara Linares Ruiz
Tutor Pere Montaner
INTRODUCCIÓ Els animals han estat ben presents a la vida i a la cultura humana des de temps antics; els hem utilitzat en les feines del camp, hem gaudit de la seva companyia i han acabat apareixent a tota mena de manifestacions culturals (pintura, literatura, escultura...). No és estrany, per tant, que sorgís la necessitat de realitzar compendis de bèsties, bestiaris, que recollissin animals de tota mena, fantàstics i reals, amb la intenció de mostrar les seves característiques i singularitats. La tradició dels bestiaris, els llibres d’animals, s’ha estès des de l’antiguitat fins als nostres dies tot i que, com és natural, aquest gènere ha patit una notable evolució. Aquest treball pretén respondre algunes preguntes relacionades amb aquests llibres tan singulars, parant especial atenció en aquesta evolució al llarg de la història; quines característiques té un bestiari? com han evolucionat en relació a la seva forma i funció? o quina relació tenen els bestiaris amb el context de les diferents èpoques? són algunes de les qüestions tractades. A més, el treball consta d’una part pràctica de caràcter creatiu: la realització d’il·lustracions per al bestiari de l’escriptor Javier Tomeo. DESENVOLUPAMENT La part teòrica del meu treball es fonamenta en la lectura de diferents bestiaris i altres fonts bibliogràfiques dedicades a aquests
llibres; he analitzat, per tant, transcripcions i facsímils digitals de bestiaris manuscrits medievals, així com diversos tractats de zoologia naturalistes dels segles XVI-XIX i una quantitat considerable i variada de bestiaris actuals. A partir d’aquesta primera fase d’investigació, he fragmentat el treball en tres blocs: una primera part dedicada als bestiaris medievals, una altra part en la que es tracta l’evolució de la zoologia com a ciència en els tractats de l’època moderna i, finalment, una tercera part on s’analitzen amb detall diferents bestiaris actuals. Els bestiaris medievals sorgeixen al voltant del s. XII, partint d’un antic llibre grec anomenat Physiologus, en el qual es descrivien diferents animals afegint comentaris morals basats en les creences cristianes. Aquests bestiaris, com a llibres propis d’un període teocèntric com és l’Edat Mitjana, tenen una funció didàctico-moral i el seu contingut és intensament religiós i simbòlic. Així, no es limiten a descriure els animals en relació a les seves característiques i costums, sinó que afegeixen dades falses relacionades amb la doctrina cristiana. Vegem un exemple molt clar: en descriure el voltor, els bestiaris ens expliquen que les femelles poden concebre sense necessitat de copulació i, a continuació, com és previsible, compara aquesta fantàstica habilitat amb la concepció de Crist per la Verge Maria. Si el voltor femella pot donar a llum sense unir-se al mascle, per què no ho hauria de fer la Verge Maria? –al·ludeixen els bestiaris–. En definitiva,
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre EASD Pau Gargallo
11
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
els bestiaris medievals són manuals zoològics poc rigorosos, on els animals fantàstics i les dades més extravagants són habituals. Com a complement d’aquesta informació tan poc creïble, els bestiaris medievals incorporen curioses il·lustracions de gran capacitat narrativa que faciliten la comprensió als illetrats medievals.
12
La producció de bestiaris medievals s’estén fins al s. XV. Progressivament, però, aquests es veuen substituïts per tractats de caire més científic en els quals s’obliden les supersticions de la fosca època medieval; els animals deixen de ser usats com a exemples morals per a convertir-se en objectes d’estudi científic precís i rigorós. Els tractats de zoologia de l’època moderna, influïts per la Revolució Científica i les idees dels il·lustrats, recullen tota mena d’espècies, locals o exòtiques, incorporant il·lustracions per tal de facilitar la tasca d’identificació. Durant aquesta època destaquen grans científics i naturalistes com Linné, Buffon o Cuvier i, posteriorment, Darwin, màxim representant de les ciències naturals del dinou. A l’actualitat, per tant, gaudim d’un ampli coneixement del món animal. En observar els bestiaris actuals, però, trobarem que no destaquen precisament per la seva precisió científica sinó que tenen un caràcter més aviat lúdic i artístic. De fet, no solament als bestiaris sinó també a les arts plàstiques, a la televisió, al cinema o a les novel·les contemporànies trobem bèsties de tota mena, sovint allunyades de la realitat. I és que ara que sabem com són realment els animals i ja no temem les supersticions medievals, podem deixar lliure la nostra imaginació i tractar els animals des d’una perspectiva més poètica, més satírica o més creativa, simplement per divertir-nos i sent conscients en tot moment del que és veritat i del que no. Els animals dels bestiaris actuals seran éssers amb passions i emocions, bèsties plenes d’ironies que criticaran la condició humana o bé estranys monstres fruit
de les ments més creatives de l’actual panorama artístic i literari. En relació a la forma, els bestiaris actuals mostren gran varietat: els diferents autors juguen amb la poesia, amb l’ús exclusiu d’imatges pictòriques o fins i tot amb la música. A l’actualitat, però, també trobem bestiaris de contingut més objectiu, que recullen amb erudició animals singulars o éssers apareguts en móns de fantasia. En qualsevol cas, el que resulta ben clar és que els bestiaris actuals no pretenen oferir una visió científica del món animal i que fan ús de tota mena d’animals, fantàstics, exòtics o quotidians, per tal d’entretenir-nos. PART PRÀCTICA La part pràctica del meu treball consisteix en realitzar una sèrie d’il·lustracions per a part del bestiari escrit per Javier Tomeo. L’obra de Tomeo ens endinsa en un univers quasi imperceptible al que els humans no parem atenció, un món on els animals, majoritàriament invertebrats, tenen sentiments totalment humans; trobem escarabats acomplexats, aranyes amb aires de superioritat i cucs que es limiten a acceptar les seves limitacions i tirar endavant com poden. En definitiva, un bestiari de caràcter líric alhora que satíric, que, lluny de voler oferir la vertadera visió que tenen del món aquests curiosos animals, ens porta a descobrir les pors i sentiments més profunds de l’ésser humà amb una gran tendresa i ironia. Amb la intenció de trobar un estil adient per al llibre de Tomeo, vaig realitzar diferent proves. Les primeres proves es basaven en un estil realista i detallista que pretenia exaltar la bellesa dels animals descrits al bestiari però que va acabar resultant poc adequat i massa costós de realitzar. Les següents proves van orientar-se cap a un estil de dibuix més modern que aconseguís transmetre els sentiments i la bellesa amagada en els animals de Tomeo. Finalment, vaig optar per una tècnica mixta amb tinta xinesa, collage, aquarel·les i tocs de pintura daurada i un estil realista però personal i creatiu.
CONCLUSIONS Per concloure, només cal fer una petita reflexió. Amb aquest treball he comprovat com els bestiaris han anat canviant i adaptant-se a les diferents èpoques, passant d’una funció didàctico-moral a una científica i, finalment, convertint-se en llibres d’intenció artística i literària tot i que mantenint al llarg del temps una forma força constant basada en les petites descripcions acompanyades generalment d’imatges il·lustratives. Però he de dir que no solament he après un munt de coses sobre els bestiaris, sinó que aquest treball també m’ha servit per comprendre com ha canviat la mentalitat humana i alhora per a aprendre una mica d’història i cultura general. En relació a la part pràctica, ha sigut una experiència enriquidora a través de la qual he pogut comprovar que el món de la il·lustració és molt més complex del que pot semblar; no n’hi ha prou de saber dibuixar, cal transmetre allò que ens diu l’autor i aconseguir un estil expressiu i original.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
En total he realitzat il·lustracions per a vuit textos: la balena blava, la mantis flor, el cargol, l’espiadimonis, la cuca de llum, el peix volador, l’escarabat hèrcules i el rat-penat. Aquestes il·lustracions han estat presentades en una capseta dissenyada i muntada per mi com si fossin petites postals, impreses i amb el text al darrere.
13
BÈSTIES DE FOC: ELS VOLCANS OLOTINS Autora Cristina Sánchez Serra
Tutora Núria Martí
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Isaac Albèniz
14
PER QUÈ HE ESCOLLIT EL VOLCANS ? Ja des de ben petita m’havia impressionat la força de la naturalesa principalment perquè, per sort, vivim en un país on actualment això no passa i en volia saber la causa ja que fa milions d’anys sí que hi havia volcans com els d’Olot del quals podem gaudir ara sense que representin un perill imminent. HIPÒTESI I OBJECTIUS Jo volia que el meu treball em servís per conèixer més coses sobre el vulcanisme del planeta, saber per què van aparèixer volcans a Olot i no a una altra zona, estudiar les roques volcàniques, aprendre a realitzar làmines primes i construir una maqueta a escala. Per tal de aconseguir tot això vaig partir de la hipòtesi de que el vulcanisme de la Garrotxa era un vulcanisme de Rift ja que no es troba lligat als límits de plaques. COM HE REALITZAT EL TREBALL? Primer de tot vaig buscar informació sobre el vulcanisme en general per tal d’aplicar els coneixements als volcans d’Olot. Vaig començar per conceptes bàsics com la deriva continental, el cicle de les roques, l’origen de la terra… per tal de que el tema s’entengués millor. Seguidament, vaig treballar amb la definició de volcà i els seus productes i un cop tenia això ho vaig relacionar amb la tectònica de plaques i els seus marges. Vaig seguir explicant les diferents activitats eruptives, la morfologia dels edificis volcànics, les seves estructures secundàries, com les calderes,
Torna a l’índex
els riscos que se’n deriven i vaig concloure l’apartat amb algunes curiositats volcàniques del planeta. El segon apartat és el més pràctic i està centrat en el vulcanisme de la Garrotxa del qual explico els antecedents històrics, la situació geogràfica i geològica i els afloraments més importants en els quals baso la meva pràctica. Per realitzar la part pràctica vaig visitar el afloraments més importants, en vaig fer fotos, esquemes i vaig recollir mostres per posteriorment fer-ne les làmines primes i analitzar-les al laboratori. Per últim, per completar el treball, vaig fer una maqueta a escala de dos volcans de la zona. DESENVOLUPAMENT DEL TREBALL Hi ha tres llocs on poden sorgir volcans. El lloc més freqüent es troba en els límits de plaques divergents o destructives, quan una placa subdueix a unes altres majoritàriament oceàniques, en les quals els volcans sorgeixen formant cinturons com l’anell de foc del Pacífic. També hi ha el vulcanisme de hot-spot o punt calent. Són zones on els magmes (plomalls) pugen des de la base del mantell fins quedar atrapats sota la litosfera. Llavors, la van perforant lentament fins que originen els volcans. És típic dels arxipèlags d’illes com les de Hawaii.
Tot i que en el cas d’Olot es va arribar a formar la fossa tectònica i el vulcanisme del rift, el procés es va aturar i no va arribar a desenvolupar-se una litosfera oceànica. La Garrotxa és una comarca Catalana que es troba dins la província de Girona, la seva capital és Olot. Té una superfície de 735 quilòmetres quadrats repartits en 21 municipis. Des d’un punt de vista geològic podem dir que el territori no és homogeni ja que podem distingir dues unitats o “subcomarques” separades per una falla inversa. Al nord d’aquesta falla trobem “l’Alta Garrotxa” l’estructura de la qual és molt complexa ja que hi predominen calcàries molt plegades amb grans encavalcaments degut a la presència de falles paral·leles. És la part més pobra de la
comarca pel que fa la vegetació i la presència d’activitat volcànica. Al sud de la falla hi ha el que anomenem “comarca d’Olot”. Es caracteritza pel seu paisatge suau amb grans boscos (semblants a les valls atlàntiques). La major part de materials són d’origen volcànic i es troben poc plegats i dividits per una sèrie de falles i fosses tectòniques responsables de l’activitat volcànica de la zona. Hi predomina un clima Mediterrani moderat amb estius secs i càlids i hiverns suaus, ja que es localitza a 45 km del mar Mediterrani. Europa, al llarg del miocè superior (fa 7 milions d’anys), es va veure afectada per una fase distansiva que avui en dia encara es considera activa i va formar el que coneixem com a rift Europeu. Durant aquesta etapa es van formar un conjunt de fosses tectòniques que defineixen una alineació de rift des de Eiffel (Alemanya) passant per Alvèrnia (França) fins a Catalunya. Aquest procés tenia un vulcanisme associat ja que el magma aprofita les fractures del rift per sortir. A Catalunya es forma un sistema de falles normals paral·leles a l’actual costa catalana que provoquen l’enfonsament de terres emergides entre les Balears i Catalunya (sorgeix el mar catalanobalear). Les manifestacions del vulcanisme de les Columbretes (Castelló), La Selva, L’Empordà i la Garrotxa són la conseqüència directa del sistema de falles.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
El vulcanisme de la Garrotxa no es troba en un límit de plaques ni és una illa que s’ha originat per un punt calent. Per tant, d’aquí és on proposo la meva hipòtesi de que els volcans de rift són originats per un rift, en el qual el magma arriba a la superfície mitjançant les esquerdes que es produeixen a l’escorça, quan comença un procés de distensió entre plaques. Primer es produeix un bombament i la fractura de la litosfera, seguidament es produiran una sèrie de falles que es faran més profundes fins que el mar entrarà al continent i es començarà a formar escorça oceànica.
La zona volcànica de la Garrotxa està formada per 38 volcans (la majoria presenten activitat estromboliana i hidromagmàtica) els quals són de tipus central ja que la seva activitat es va concentrar en un únic punt de la fissura. Aquest aspecte també va relacionat amb el fet de trobar els cons volcànics arrenglerats ja que segueixen les falles geològiques, tot i que el magma només va assolir la superfície en punts concrets en els quals la falla principal és tallada per una altra transversal. Els edificis volcànics es van formar en el transcurs d’una única etapa eruptiva.
15
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Per comprovar tota d’informació obtinguda vaig visitar 9 zones de la comarca, la cinglera basàltica de Castellfollit de la Roca, La Fageda d’en Jordà, el volcà Croscat, el volcà Santa Margarida, el volcà Montsacopa, la colada de Molí Fondo (Sant Joan les Fonts), la colada del Boscarró (Sant Joan les Fonts), mirador dels Xenacs i el museu dels volcans. De les mostres que vaig recollir vaig realitzar la làmina prima de 4 mostres obtingudes dels volcans.
2. St. MARGARIDA
Primer de tot, per realitzar les làmines primes vaig anar al laboratoris de la UAB . 1. Plagiòclasis, 2. Olivina, 3. Augita, 4. Xenòlit, 5. Plagiòclasis
3. MONTSACOPA primera mostra
Vaig seguir els passos següents: 1.Inclore: Al ser molt poroses necessiten ser englobades amb resina per tallar-les 2.Tallar: Es tallen les roques el més fines possible ( fins arribar a mm) 3.Polir: Les mostres es poleixen amb “Carborundo” i es netegen amb ultrasons. 4.Analitzar: Analitzar les làmines amb un microscopi petrogràfica.
1. Augita 2. Plagiòclasis 3. Bombolla i forat
LES MOSTRES 1. CROSCAT
16
1. Olivina, 2. Augita, 3. Xenòlit, 4. Augita en macla de rellotge
1. Augita
2. Plagiòclasis
3. Forat
4. Olivina
Com he pogut veure en el microscopi, totes les mostres són basalts ja que contenen augita, plagiòclasis, olivina (menys una mostra) i una matriu d’òxids de ferro. El fet de que siguin basalts és un argument més que demostra l’origen dels volcans en el rift europeu ja que són roques típiques d’aquestes zones de distensió. FOTOS DE LA MAQUETA
Castellfollit de la roca
Montsacopa
Croscat
CONCLUSIONS Les roques de la Garrotxa són basalts. Els volcans apareixen en llocs on hi ha fractures. La Garrotxa és una zona distansiva lligada a un Rift i es pot establir una relació entre el Rift Català, el francès i l’alemany. A més el treball m’ha ajudat a saber més coses sobre els volcans, a conèixer el patrimoni volcànic català i la Garrotxa, a aprendre a realitzar i analitzar una làmina prima, a conèixer la UAB i realitzar una maqueta a escala.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
• A la mostra número 2 del Montsacopa no hi ha Olivina, això pot ser degut a que la mostra no pertany a aquest volcà i per alguna raó desconeguda va arribar allà, o bé perquè pertany al volcà però a una etapa eruptiva diferent a la primera mostra.
LLOCS VISITATS
La Fageda
Bombes volcàniques
17
CONSTRUCCIÓ D’UN ANEMÒMETRE Autor David García Domínguez
Tutor Santi Cambray Sala
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Col·legi Badalonès
INTRODUCCIÓ He pogut realitzar aquest treball gràcies al suport de diverses persones, entre les quals he de destacar el meu tutor Santi Cambray Sala que m’ha orientat en l’elaboració i creació de tot el treball i que m’ha ajudat en els moments en què més ho he necessitat. També he de destacar l’ajuda dels meus pares en la subvenció del treball, ja que sense ells no hagués estat possible ni la seva elaboració ni la seva construcció. Com bé explica el títol, el meu treball consisteix en la construcció d’un anemòmetre, del grec “anem” (vent) i de “metron” (mesura). L’anemòmetre és un instrument que mesura la velocitat del vent, però jo també li he acoblat un panell per fer-lo una mica més real. OBJECTIUS • Construir un anemòmetre digital el més real i precís possible tot fent ús de les noves tecnologies i dels meus coneixements en distintes matèries. • Aprofundir els meus coneixements en l’àmbit de la tecnologia, més concretament en el camp de l’electrònica digital, i en el funcionament de components no utilitzats per mi amb anterioritat. • Fer una pràctica de laboratori tot adquirint coneixements i experiències que em puguin ajudar en un futur pròxim. • Intentar que el pressupost màxim del projecte sigui igual o inferior a 120 euros.
18
Torna a l’índex
MÈTODE DE TREBALL Per aconseguir els meus objectius havia de començar a cercar informació sobre les condicions (humitat, fregament, força del vent...) que ha de suportar un anemòmetre comercial, per intentar que el meu projecte també aconseguís solucionar-les. Aquest estudi també m’ajudaria a decidir els materials utilitzats (tot i que aquests serien condicionats pel pressupost establert) i a la vegada em faria establir un conjunt de plànols previs per fer-me una idea de com hauria de ser el meu anemòmetre.
Per acabar amb aquest problema vaig procurar escollir materials poc pesants per fer el panell i les cassoletes giratòries i així deixar quasi nul el fregament. Finalment cal parlar de les varetes. Ja he explicat que en un dels extrems han de ser acabades en punta; però no he esmentat que vaig escollir unes varetes roscades com a eixos giratoris. Aquest fet era per facilitar el muntatge del panell i de les cassoletes giratòries. Com a últim punt a destacar, vaig triar el sistema digital basat en un circuit integrat constituït per portes lògiques, comptadors BCD’s, biestables o flip-flops... que acaben en tres displays de set segments que donen un número de dues xifres i una dècima, que expressen la velocitat del vent en Km/h, tot això iniciat per un optoacoblador CNY70, que és un mecanisme que no crea cap tipus de fregament.
La pintura blanca fa que els colors de la llum rebotin i que, per tant, la temperatura de la caixa sigui baixa, i els components de l’interior no quedin afectats per la calor. També em vaig adonar que hi calia una porta que vaig construir amb unes vies i que s’obria de forma transversal a la part frontal de la caixa. Un punt a tenir en compte era el fregament que produïen els eixos giratoris, els quals rebien la força del vent, i així aconseguir una millor precisió. Per solucionar-ho vaig fer ús d’un parell de rotors de disc dur d’ordinador que ajudaven a girar els eixos; i en la zona del terra on es produeix el contacte entre la vareta que gira i la fusta, hi vaig posar una petita planxa llisa d’alumini amb un petit forat al qual vaig afegir una mica de greix; però encara es produïa un cert fregament i per això vaig tallar cadascun dels extrems dels eixos en forma de punta per tal que coincidissin amb el petit desnivell o foradet de la planxa d’alumini. Això aconseguia una reducció de la superfície de contacte i , per tant, una disminució del fregament.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Paral·lelament també vaig haver de fer una cerca dels diferents components electrònics que em farien falta. Un cop finalitzada la recopilació d’informació vaig decidir que l’anemòmetre havia de ser una caixa de fusta que pintaria amb pintura impermeable blanca, per evitar d’una manera ràpida i econòmica el problema de la humitat i de l’aïllament del circuit integrat.
19
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Per començar la construcció de l’anemòmetre vaig agafar una caixa de fusta dividida en dues parts equitatives, l’una per a l’anemòmetre i l’altra per al panell. En ambdues vaig fer un forat amb el diàmetre d’un rotor de disc dur d’un ordinador. Posteriorment vaig pintar l’exterior de la caixa amb una pintura impermeable blanca.
20
Desprès vaig col·locar un dibuix d’una rosa dels vents en la part del panell, i en cada punta vaig instal·lar un led; i a continuació vaig enganxar amb cola els rotors en el centre de cada part. Tot seguit vaig col·locar una placa d’alumini al terra de l’interior de la caixa, i vaig fer dos foradets, on vaig afegir greix, just per on passaven els eixos giratoris, que estaven acabats en punta. Deixant una mica de banda la construcció de la caixa vaig fer una fletxa de fusta que vaig fixar amb femelles a l’extrem de la vareta del panell. Simultàniament vaig fabricar un CD amb pilotes de ping-pong que vaig fixar a l’altra vareta. D’altra banda, vaig muntar el circuit del panell a la mateixa caixa, basat en un grapat de relés reed que s’accionen amb un imant que està unit a l’eix giratori a partir d’un altre CD agafat amb femelles que rota a una distància molt propera dels relés els quals, un cop accionats, passen el corrent a un led que tenen associat just a sobre, a la superfície de la caixa. També vaig muntar sobre quatre protoboards o plaques de proves el circuit integrat encarregat de la captació i visualització de la velocitat. Vaig posar així en primer lloc l’optoacoblador CNY70 i tot seguit el xip LM311 i, deixant un espai, i hi vaig instal·lar el circuit integrat 555, el 74HC4040 o 74LS4040, el 74LS74 i el 74LS04. En una altra placa de proves vaig col·locar dos 74LS390, i un 74LS374 i, després d’un espai, hi vaig posar un altre 74LS390 i finalment un 74LS374. En acabar vaig enganxar els tres 74LS48 en fila i a sota vaig col·locar tres displays de càtode comú. D’aquesta manera tenim
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
separades les diferents parts del circuit de la part que mesura la velocitat del vent. Amb l’optoacoblador i l’LM311 formem el circuit condicionador de l’anemòmetre; tot seguit, els xips que trobem ordenats componen la base de temps de referència. En la següent placa de proves ensopeguem els xips encarregats de traduir el senyal, comparar-lo i registrar-lo. Així obtenim en l’última o últimes dues protoboards, la unitat de traducció i visualització. Continuarem fent les connexions apropiades seguint l’esquema i les característiques dels xips. Un cop acabat vaig adherir les plaques a una de les parets de la caixa. També sobre l’eix de la part de l’anemòmetre vaig posar un altre CD transparent agafat amb femelles, però aquest està dividit en sis parts iguals en què se n’alterna una de negra amb una de sense color; just a sota d’aquest es posa un led blanc per activar l’optoacoblador. Un cop fet tots els muntatges es procedeix a instal·lar un conjunt de porta piles i a donar corrent a tots els circuits. Arribat a aquest punt és hora d’explicar el funcionament de les diverses parts del meu treball: Si parlem del panell podem dir que consisteix en l’impuls que ens dóna la força del vent que fa moure la fletxa en la direcció en la qual aquest bufa; mentre que la fletxa varia la seva posició, l’eix central o vareta de ferro es mou
al mateix temps, i en estar unida al CD provoca un desplaçament de l’imant contingut. Quan aquest passa sobre un relé reed, produeix el tancament del circuit i l’arribada de corrent al led corresponent que ens marca en la rosa dels vents la direcció correcta. En canvi si parlem de l’anemòmetre, el funcionament es basa en el moviment de les cassoletes a 21
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Però si també tenim en compte que la freqüència del senyal produït per l’anemòmetre, f senyal, és tres vegades mes ràpid que la freqüència de gir del disc, només caldrà determinar aquesta última tot fent ús d’un controlador digital universal configurat de manera que actuï com un freqüencímetre digital, com en el nostre cas. És a dir, si amb un comptador d’impulsos es compta un nombre N de cicles del senyal proporcionat per l’anemòmetre durant un temps de porta t, que escollim nosaltres o el circuit, només caldrà que substituïm l’expressió obtinguda per la freqüència del senyal (f senyal). Finalment, la velocitat del vent en funció del nombre de cicles es pot expressar com: partir de l’energia eòlica. En haver-hi la unió del disc contingent de les pilotes de ping-pong amb la vareta de ferro, un moviment d’aquest provoca automàticament una rotació de l’eix central, que fa girar instantàniament el disc que alterna tres zones blanques i tres de negres uniformement distribuïdes, tot produint detecció d’aquest moviment per part de l’optoacoblador, moviment que, en no haverhi fregament, és proporcional a la velocitat del vent i crea un senyal que no arriba als nivells mínims de voltatge compatibles amb la família lògica del circuit integrat; per això l’LM311 compara els nivells de sortida del CNY70 amb un senyal quadrat compatible, comparat amb el temps de porta establert per la base de temps en el 74LS390 i el 74LS374, on també es registren les dades i donen un senyal diferent al 74LS48 que la tradueix perquè el display mostri el recompte. Sabent que el gir de les pilotes de ping pong, o sigui el de l’eix i al mateix temps del disc pintat, és proporcional a la velocitat del vent, podem extreure que la relació que s’estableix entre un disc de radi r, la velocitat del vent, expressada en km/h, i la seva freqüència de gir (f gir ), és:
22
CONCLUSIONS • He aconseguit fer un anemòmetre digital. • He aprofundit en els meus coneixements sobre electrònica i he tingut una nova experiència de laboratori. • El pressupost màxim ha estat de 120 euros. • El meu anemòmetre em permet fer mesures precises en Km/h.
DEMOSTRACIÓ DE LES LLEIS MENDELIANES “DROSOPHILA MELANOGASTER” Autora Anzhela Shingazdilova
Tutor Josep Giralt
INTRODUCCIÓ L’objectiu del meu treball és investigar la genètica mendeliana mitjançant encreuaments amb mosques de l’espècies Drosophila melanogaster,també conegudes com mosques de la fruita o mosques del vinagre. A la pràctica, he realitzat encreuaments de mutacions, concretament els de l’espècie “salvatge” o tipus silvestre i els de l’espècie “sèpia”. Això s’ha dut a terme fent referència a la dominància d’un caràcter, seguint les tres lleis de Mendel. PART TEÒRICA Les Drosophila melanogaster són uns insectes petits, d’uns 2 mm, amb un cos de color groguenc. Estan àmpliament distribuïts a la natura i s’alimenten de matèria orgànica en procés de descomposició, principalment de fruites o verdures, i també de materials procedents de la fermentació del vi. Són molt utilitzades al laboratori degut a la seva facilitat de manipulació i la velocitat amb la qual es reprodueixen. De les seves característiques anatòmiques internes es pot dir que l’aparell circulatori és obert, la respiració és traqueal i el sistema nerviós és ventral. Per realitzar aquest treball és molt important saber identificar perfectament els mascles i les femelles a l’hora de realitzar els encreuaments. Una de les parts essencials per fer possible la seva distinció entre mascles i femelles és, entre d’altres, la pigmentació de la
part distal de l’abdomen. Pel que fa a l’abdomen de la femella, tal com veiem a la figura inferior, és pigmentada de manera discontínua, formant uns anells foscos que es van alternant amb les bandes clares. El mascle, en canvi, té una taca fosca als últims segments de l’abdomen i la pigmentació fosca d’aquest és més contínua.
PART PRÀCTICA Les mosques amb les quals he experimentat són del tipus mutant, com les sèpies; i les que no presenten cap alteració genètica, les salvatges. La diferència principal entre aquest dos tipus de mosques és la coloració que presenten els ulls de cadascuna d’elles. D’aquesta manera podem estudiar l’herència dels gens.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut La Pineda
23
Torna a l’índex
entre mascles salvatges. Analitzant el resultat obtingut després de fer l’encreuament, utilitzat l’èter per adormir-los, vaig arribar a comptar un total de 2098 mosques entre les quals 1577 són salvatges. Per tant, és un 75,2%, i 521 són sèpia, que és un 24,8%.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
A més, el gen mutant de les sèpia es troba al cromosoma 3, per tant es autosòmic i l’herència d’aquest gen seguirà les lleis de Mendel.
24
Les Drosòphiles adultes es tornen aptes per aparellar-se un cop han passat sis o vuit hores després d’haver sortit de la pupa. Per realitzar els encreuaments es necessiten femelles verges per tal d’assegurar que la fecundació sigui només per part del mascle que ens interessa.
Flascons amb Drosophila en fase pupa.
Per dur a terme el meu treball i demostrar les lleis de Mendel, vaig realitzar dos encreuaments. Primerament, pel manteniment de la soca vaig separar en dos flascons races pures de sèpia i en els altres dos flascons races pures salvatge. Analitzat el resultat obtingut després de creuar els sèpia amb els salvatge, observant el fenotipus dels descendents, dona el 100% salvatges. Això vol dir que el caràcter sèpia no es troba a cap dels cromosomes sexuals, i per tant, l’hereten indistintament els mascles i les femelles seguint les lleis de Mendel. El segon encreuament va ser creuant els descantats de la generació paterna entre ells mateixos, és a dir, femelles salvatges verges
PEDEGREE
ELS DIFERENTS PROCESSOS D’ELABORACIÓ DE BEGUDES FERMENTADES I DESTIL·LADES Autor Diego Alejandro Mazzetta Villanueva
Tutora Carme Estellés
INTRODUCCIÓ En aquest treball s’explica l’origen, la història i el procés d’elaboració de diferents begudes fermentades i destil·lades, que s’obtenen a partir de la mateixa base, esmentant les tècniques que s’utilitzen avui dia per elaborar-les i i envellir-les si cal. PROCESSOS FONAMENTALS 1. La fermentació: La fermentació és un procés físicoquímic que transforma el sucre, contingut en un most dolç, en alcohol. Durant aquest procés s’allibera gas carbònic. És la transformació d’àcid pirúvic en etanol i diòxid de carboni. Es produeix quan determinats fongs unicel·lulars (llevats) que estan catabolitzant, per mitjà de la respiració, un líquid ric en sucres, esgoten l’oxigen disponible i continua el catabolisme per mitjà de la fermentació. En una primera etapa es duu a terme la glicòlisi i es transforma la glucosa en àcid pirúvic, i en l’etapa següent es dóna la transformació de l’àcid pirúvic en l’acetaldehid i diòxid de carboni, i, després de l’acetaldehid en etanol. Els productes resultants de la fermentació són bàsicament alcohol etílic (CH3-CH2OH) i gas carbònic (CO2) a més d’un conjunt de productes secundaris com el glicerol, l’àcid succínic, el butanodiol, aldehids, àcid acètic, àcid làctic, alcohols superiors, àcids grassos i esters, tots amb un paper important en la configuració de l’aroma i el gust del vi.
La fermentació alcohòlica es duu a terme gràcies a enzims continguts en llevats del gènere Saccharomyces, que són anaerobis facultatius, és a dir, que fan la respiració quan hi ha oxigen i la fermentació quan no hi ha. Els anaerobis estrictes són els organismes que mai fan la respiració aeròbica. Segons l’espècie de llevat es pot arribar a obtenir vi (S. ellypsoideus), sidra (S. apiculatus), cervesa, whisky o rom (S. cerevisiae) i pa (una varietat purificada de S. cerevisiae). Per tant no n’hi ha prou amb tenir sucre o una substància ensucrada perquè aquesta fermenti. Per a que això succeeixi calen certes condicions en la nostra matèria primera . Primer de tot , aquesta ha d’estar dintre d’una solució aquosa, a la qual es coneix amb el nom de most dolç. A continuació cal afegir llevats, encara que moltes vegades ja es troben en la matèria primera, i que entrin en contacte amb els sucres del most transformant-lo en alcohol. Quan això succeeix, es produeix un bombolleig en la solució, producte de l’alliberament de gas carbònic. En condicions òptimes de temperatura, pressió i humitat (PTN), aquest procés dura aproximadament 72 hores. Quan aquestes condicions es donen naturalment, sense intervenció de la mà de l’home, és conegut amb el nom de Fermentació Espontània.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Barres i Ones
25
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
El procés de fermentació pot acabar per tres motius: que s’acabi el contingut de sucre del most, que la quantitat d’alcohol hagi arribat al nivell de tolerància dels llevats, que no es donin les condicions de temperatura, pressió i humitat.
26
La quantitat d’alcohol que s’obté en aquest procés és molt limitada i depèn molt de la matèria primera utilitzada. Amb el raïm, que ja conté sucre, es pot assolir fins a un 15% d’alcohol, però en el cas dels cereals, i malgrat les modernes tècniques de fermentació, difícilment se supera el 12%. Aquest procés quan es dóna sense la intervenció de l’home se l’anomena fermentació espontània, però els romans, en el segle II a. de C., es van adonar que controlant les condicions de temperatura, pressió i humitat del most incidien directament en el producte final, podent millorar o canviar aquest producte per a obtenir, per exemple, vins més o menys dolços. A aquest mètode de fermentació se’l coneix com Fermentació Controlada i és el que s’utilitza habitualment per a l’elaboració de la cervesa i el vi, per exemple. Per obtenir alcohol de cereals, és necessari transformar els midons complexos (glúcids complexos) que aquests grans contenen en midons simples (glúcids simples o sucres). Aquesta transformació també és un procés que la naturalesa realitza constantment. Quan una llavor d’ordi germina, al no ser suficients per a la seva alimentació els nutrients de la terra, genera un enzim que trenca la cadena molecular del midó, transformant-lo en sucres simples fàcils d’assimilar per la planta. L’home simplement talla el procés abans que la planta consumeixi aquests nutrients, assecant i molent els grans per a formar una pasta amb la qual elabora un most dolç. A aquest most se li agrega un cultiu d’enzims per acabar de transformar les restes de midó i completar el procés previ a la fermentació. A aquest procés se l’anomena sacarificació.
La fermentació alcohòlica depèn en primer lloc de la qualitat de la matèria primera, ja que, si s’obté el sucre de cereals, s’han d’utilitzar llevats que, de vegades, comporten una sèrie de problemes que s’han de tenir en compte en el moment de la seva utilització. El procés final pel que passen la majoria de begudes alcohòliques, i és aquí on s’acaba la seva producció i elaboració, és l’envelliment, on la beguda agafa el gust, la textura, el color i d’altres aspectes definitius. 2. La destil·lació: La destil·lació és el procés pel qual separem l’alcohol produït durant la fermentació, de la resta de component del most. La destil·lació consisteix en vaporitzar la part volàtil del vi o de qualsevol altra beguda alcohòlica i condensar-la per refredament per obtenir-ne un nou licor de més graduació. A partir dels segle XVII és quan es destil·la amb alambins. L’objectiu de la destil·lació és la separació de l’alcohol del contingut d’aigua del líquid fermentat. El punt d’ebullició de l’alcohol és de 78,5 °C i el de l’aigua és de 100 °C, pel que és possible recollir els vapors d’ambdós i condensar-los per separat. Si bé el procés és senzill i no ha sofert variacions al llarg de la història, les tècniques s’han anat perfeccionant permetent obtenir alcohols de major graduació i millor qualitat. Aquest procés ha de repetir-se almenys dues vegades per aconseguir un resultat acceptable. Amb la primera destil·lació s’assoleix una gran proporció d’alcohol, però amb un nivell alt d’impureses, mentre que en la segona operació s’obté un esperit amb més contingut en alcohol però amb un nivell més baix d’impureses. De la segona destil·lació, el tècnic destil·lador separa el líquid resultant en tres porcions, el “cor” del producte ja llest per a processar, mentre que els “caps” i “cues” del destil·lat
I per poder realitzar tot aquest procés s’utilitza un aparell anomenat alambí de caldeu. En la caldera s’escalfa un gran volum de líquid posat indirectament sobre una font de calor, el vapor puja pel capitell i mitjançant un serpentí es refreda i condensa a diferents temperatures. El refrigerant permet refredar el líquid fins a temperatures que permetin recollir-lo sense perill que s’evapori. Al collector es recull el líquid fred.
Els processos pels que passen les matèries primeres a fi d’obtenir les begudes fermentades corresponents, en el cas del vi, xampany i cervesa, són els següents: Vi: recollida de la matèria primera (verema), desrapament (separació de la rapa del gra de raïm), trepitjat del raïm, escorreguda, premsatge, encubament (col·locació del most en el lloc on es produeix la fermentació) i envelliment. Si després de la fermentació es realitza una destil·lació s’obté aiguardent, o bé conyac, o brandi ,o bé pisco. I fent una doble fermentació del vi, s’obté el vi escumós també denominat Xampany.
Segons es vulgui obtenir un tipus de vi o un altre (blanc, negre o rosat), s’utilitzarà com a matèria primera raïm blanc, raïm negre o dels dos, però el procés d’elaboració dels tres tipus de vins és el mateix, tenint en compte, això sí, tot el que pugui comportar fer servir un raïm blanc o un negre o una barreja d’ambdós. El procés d’elaboració d’una cervesa és també una fermentació, però les matèries primeres varien respecte a l’elaboració del vi. En aquest cas els ingredients són sis: el malt (constituït principalment per llavors d’ordi que han germinat durant un període limitat, fins que han crescut uns dos o tres centímetres, i són retirats i dessecats), aigua, llúpol (planta que dóna sabor i aroma ), llevat (microorganismes que transformen per fermentació els aminoàcids i els glúcids dels cereals en alcohol etílic i diòxid de carboni), arena i sucre. CONCLUSIONS A mesura que he anat fent aquest treball he pogut conèixer els diferents orígens, processos d’elaboració, història i altres aspectes relacionats amb el món de les begudes alcohòliques, a més del que ja sabia com el nom d’algunes d’elles, els seus efectes sobre el cos humà quan s’ingereixen -sobretot en funció de la quantitat-, o quines marques comercials n’hi ha. En acabar el treball m’he adonat que hi ha molta similitud en els processos d’elaboració de les begudes que existeixen, partint de la mateixa base, com per exemple entre els diferents tipus de whisky,i també que totes les begudes passen pel mateix procés d’elaboració, depenent del tipus que sigui, fermentada o destil·lada.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
es barrejaran amb un nou most, doncs malgrat no ser d’una gran qualitat el contingut d’alcohol no és per res menyspreable.
27
EL CAMÍ DE SANTIAGO: UNA RUTA MIL·LENÀRIA Autora Mónica Mochón Bisbal
Tutora Maria Cano
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Maristes Champagnat
HIPÒTESI El Camí de Santiago, representa una tradició mil·lenària que encara està vigent en els nostres dies. Des dels seus orígens, amb el descobriment de les relíquies de l’Apòstol Santiago, la ruta jacobea ha estat transitada per gent de diverses procedències i cultures. Voldria començar el meu treball amb una homilia del Papa Benedicte XVI que va realitzar durant la seva visita a la Catedral de Santiago de Compostela: “”El cansament al caminar, la varietat de paisatges, la trobada amb persones d’altres nacionalitats, obren allò més profund i comú que ens uneix als homes: éssers en recerca. El meu objectiu principal consisteix a esbrinar quin és l’origen i l’evolució històrica, teològica i social del Camí de Santiago al llarg de la seva història, des dels seus inicis fins a l’actualitat. A través de l’estudi d’aquest objectiu, em sorgeixen noves preguntes com quines són les diferents rutes que configuren el Camí de Santiago i quines són les nacionalitats dels pelegrins que transiten aquests camins, ja que cada cop són més els viatgers estrangers que realitzen el peregrinatge a Santiago.
28
D’altra banda, un altre dels aspectes sobre els quals m’agradaria investigar, ja que em sembla un tema de caire místic molt interessant, és sobre la simbologia que hi ha darrere del Camí de Santiago.
Torna a l’índex
Però, el punt de partida del meu treball, serà la següent hipòtesi: Tot i el transcurs de la història, el principal motiu de la peregrinació segueix sent la religió. DISSENY EXPERIMENTAL Santiago el Major va néixer a Betsaida, Galilea i va morir a Jerusalem el segle I. Va ser un dels dotze deixebles de Jesús de Natzaret. Després de la mort del Messies, els seus deixebles es van assentar arreu del món per tal de predicar la fe cristiana. En el cas de l’Apòstol Santiago, va ser a les costes d’Hispània, concretament a Gallaecia (Galícia), terra en la qual es va establir durant tres anys. Tot i això, finalment l’any 44 dC, després d’una prèdica, és martiritzat i degollat per orde d’Herodes Agripa. Després de la seva mort, dos dels seus deixebles, Atanasi i Teodor, van traslladar el cos sense vida de l’apòstol per la mar Mediterrània i per les costes de l’oceà Atlàntic en una barca de pedra, fins arribar a les terres de Galícia, on va ser enterrat el sepulcre. El descobriment de les restes apostòliques es va produir al voltant de l’any 813, per un ermità anomenat Pelayo. A partir d’aquest moment es van iniciar les peregrinacions per tal de venerar l’Apòstol. Tot i això, també trobem una alternativa a la teoria cristiana, que afirma que el cos que es troba enterrat al sepulcre no és de l’apòstol Santiago, sinó de l’heretge Priscilià.
D’una banda, trobem el pelegrí piadós i devot, el qual seguia un model de vida ascètic vivint allunyat de tot allò material. També existien els pelegrins que buscaven miracles i curar malalties, els quals pelegrinaven per agrair o bé buscar ajuda en l’apòstol Santiago. Cal destacar però, la figura dels pelegrins cavallers, els quals realitzaven la ruta per tal de fer els tradicionals torneigs i justes o bé per venerar la figura de l’apòstol Santiago conegut també com a Santiago Matamoros. En menor grau, trobàvem els falsos pelegrins, que es dedicaven a delinquir; o bé els pelegrins penitencials, que complien la condemna establerta pels clergues. La simbologia del Camí de Santiago i el Joc de l’Oca El Camí de Santiago, representa una de les càrregues culturals més importants del nostre país des d’èpoques llunyanes. Els pelegrins medievals, a través de la peregrinació a Santiago, no només aconseguien una pau espiritual, sinó que s’endinsaven en un món ple de signes esotèrics, que tenien origen en antigues civilitzacions. Un d’ells és el Joc de l’Oca, en el qual la seva relació directa amb el Camí de Santiago, s’estableix en el fet que el taulell del joc representa les diverses etapes del camí. De fet, el taulell està format per 63 caselles que representen les 32 fases del camí. De la casella 1 fins a la 32, significa el viatge d’anada, i de la 32 fins a la 63 el viatge de
tornada. Per aquest motiu, també s’anomena el Joc de l’Oca com la guia no escrita del Camí de Santiago. A través dels signes que estan dibuixats en el taulell, es reflectien tant els perills com els llocs segurs de la ruta, representats pel pou i la mort i d’altra banda les oques i els daus respectivament. Geografia del Camí de Santiago En la antiguitat hi havia una dita popular que assegurava que tots els camins portaven a Santiago de Compostela i a Roma, les dues rutes de peregrinació que hi havia a Occident. De fet, aquesta afirmació no és del tot incorrecte, ja que gairebé des de qualsevol punt d’Europa es pot arribar a Santiago de Compostela. Les diferents rutes que existeixen per arribar a la ciutat compostelana són, d’una banda, el Camí Francès, el qual resulta l’itinerari més transitat pels pelegrins. Aquest s’inicia o bé a la localitat de Saint Jean Pied de Port o a la de Roncesvalles, finalitzant a Santiago de Compostela. Altres de les alternatives possibles són el Camí del Nord, la Via de la Plata o el Camí Mossàrab que s’inicia a Sevilla el qual representa la ruta més llarga. També trobem el Camí Portugués o bé el Camí Primitiu, que va ser el primer transitat pels pelegrins medievals.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Pelegrinatge a l’Edat mitjana: perfil del pelegrí Podem definir el concepte pelegrí, com una persona que fa per devoció un viatge a un lloc sagrat. En aquest sentit però, podem diferenciar diversos tipus de pelegrins que van existir durant l’Edat Mitjana i el perfil d’algun d’ells que encara continua vigent.
Treball de camp El procediment que he seguit per dur a terme la meva investigació ha estat elaborar una enquesta de deu preguntes que han respost pelegrins d’ambdós sexes, per tal de resoldre les meves preguntes inicials i acceptar o refutar la meva hipòtesi principal. Amb els resultats obtinguts de les enquestes, he elaborat uns gràfics que analitzen objectivament les respostes dels pelegrins a través de percentatges. En canvi, per les preguntes obertes es realitza una conclusió general de totes les dades obtingudes. 29
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Alguns dels aspectes sobre els quals he volgut investigar en aquest apartat del treball, han estat els motius de la peregrinació a Santiago. El resultat donaria resposta a la meva hipòtesi: l’afluència de pelegrins pels continents i les seves nacionalitats més habituals. També però, per veure l’evolució del pelegrinatge a través dels segles, he indagat sobre quin és l’allotjament dels pelegrins avui en dia.
30
Gràcies a la recollida de dades i amb els resultats obtinguts, s’ha pogut arribar a unes conclusions que seran descrites en el següent apartat. CONCLUSIONS Un cop fet el treball de camp i gràcies als resultats que he obtingut juntament amb tota la recollida d’informació al llarg del meu treball, puc afirmar que la meva hipòtesi inicial queda refutada. Ja que si analitzem les dades obtingudes en el treball de camp en referència a la hipòtesi, és a dir, sobre els motius del peregrinatge, trobem que el motiu prioritari d’avui en dia per realitzar el Camí de Santiago són les promeses o reptes que aquests pelegrins es proposen a l’iniciar el seu viatge i no pas la religió, que tot i no ser la principal motivació, avui en dia encara representa un motiu de pes. Un altre dels aspectes sobre els quals he pogut investigar ha estat les diferents nacionalitats dels pelegrins d’avui en dia en el Camí de Santiago. Aquests majoritàriament són de països europeus com França, Itàlia o Alemanya, tot i que cada cop són més els pelegrins sud-americans procedents de l’Argentina o del Brasil, els que transiten aquestes rutes. Però una de les dades més sorprenents és l’augment de viatgers asiàtics en els últims anys. Com a conclusió final del treball, després d’una llarga investigació sobre el Camí de Santiago i gràcies a la meva experiència personal, he de reconèixer que crec haver acabat el meu treball d’investigació amb gran èxit
EL COST DEL GLAMOUR Autors David Escudero Fernández, Verónica Fernández Cobo, Miriam Pareja Álvarez
Tutors Agustí Guijarro Camacho, Conchi Rayo Valdivia, Juan Chacón
“El cost del glamour” és un treball de recerca poc convencional i innovador que es planteja la posada en marxa de l’activitat empresarial d’una editorial que produeix una revista de moda, “Glam Style”. Per portar endavant el projecte seguirem el mètode científic però amb adaptacions al nostre treball, ja que no volem arribar a saber la veritat o falsedat d’unes determinades hipòtesis, sinó que intentarem demostrar la viabilitat del nostre projecte empresarial passant per una demostració precisa i exhaustiva de la posada en marxa i vida d’una empresa.
Cal donar especial rellevància al factor diferenciador d’allò que venem, la qualitat que únicament té “Glam Style” en tota Espanya: és unisex. Trencant amb els estereotips de que les dones són les úniques interessades en moda o que és incompatible barrejar el públic masculí i femení, entre molts d’altres, apostem per aquesta diferència que ens permetrà disposar d’un mercat d’actuació molt més ampli, gran benefici per a nosaltres com a empresaris emprenedors.
Econòmica. Avaluar si amb els recursos disponibles actualment podem fer front als costos que comporta realitzar un projecte d’aquesta envergadura. O sigui, si al cap i a la fi, l’empresa ens proporcionarà benefici econòmic, ja sigui a curt o a llarg termini. El nostre producte en essència és una revista de moda, o sigui un bé físic i de consum, que pretén satisfer les necessitats d’oci, autoestima i assessorament, principalment. Destinada als joves, “Glam Style” tindrà un disseny vitalista i modern que permeti que el client s’identifiqui tant amb l’estil de la publicació com amb els seus continguts.
El producte que elaborarà la nostra empresa serà real, en format paper, o sigui que podrem mostrar el fruit del nostre treball i no es quedarà només en imatges de format digital. Parlant més concretamente sobre el client de “Glam Style”, a partir de l’anàlisi del target portat a terme, és resident a l’Estat espanyol peninsular (espai on es distribueix la revista), amb una edat d’entre 16 i 35 anys, solter o amb parella però encara vivint en el domicili familiar i amb estudis bàsics i/o universitaris. A més, ha de ser una persona crítica que busqui productes de qualitat, que inverteixi el seu temps lliure en activitats productives com llegir, fer esports, etc i, òbviamente, que tingui un gran interès per la seva imatge i l’actualitat de la moda i les tendències. Internet i les xarxes socials (Facebook, Twitter...), al seu torn, tindràn també un paper fonamental en la promoció de la revista. Aquest tipus de publicitat és ideal per empreses que, com la nostra, volen penetrar en el mercat nacional i que, al ser de recent
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Dins el concepte viabilitat, en podem distingir de dos tipus: Tècnica. Consisteix en avaluar la idea de negoci per determinar si és possible portar-lo a terme correctament amb la tecnología de que disposem.
Centre Institut Barres i Ones
31
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
creació, no compten amb un pressupost molt ampli per invertir en aquest sentit.
32
La tria de les fonts de finançament i les inversions més oportunes i escaients amb el perfil de la nostra empresa també ha estat una de les tasques importants a realitzar. Hem buscat la millor relació qualitat/preu a l’hora d’adquirir la maquinària i el mobiliari, així com en el moment detrobar unes instal·lacions amb un lloguer assequible al nostre pressupost. De la mateixa manera, a l’hora de perfilar els treballadors necessaris per a la societat, hem filat prim a l’avaluar les diferents possibilitats que disposàvem, perquè el personal és una de les despeses més importants per a una empresa per tal d’estalviar el màxim possible però sense deixar de treballar a tot rendiment. Des del punt de vista jurídicolegal, hem comprovat la complexitat de la creació d’una societat i la gran quantitat de tràmits i despeses que s’han d’efectuar abans de poder iniciar l’activitat. “Glam Style” és una societat limitada, ja que és el tipus de societat que millor s’adaptava a les nostres característiques personals com a socis i que, a priori, no era de les més complexes per muntar. Per finalitzar, puntualitzar que amb un preu aproximat de 3 € i una estimació de 30000 exemplars mensuals venuts, els ingressos serien suficients per aconseguir pagar tots els deutes i, a més, obtenir beneficis que es podrien invertir en exercicis posteriors en majors campanyes publicitàries, promocions als client, etc. “Glam Style” sobreviuria el seu primer any de vida i podria continuar creixent com a empresa, tot donant un xic de “glamour” a la vida de moltes persones.
EL ESPAÑOL DEL SIGLO XXI. LA CORRECCIÓN LINGÜÍSTICA EN EL USO DE LA LENGUA. ¿CÓMO ESTAMOS CAMBIANDO EL ESPAÑOL? ¿CORRE PELIGRO NUESTRO IDIOMA? ¿GOZA DE BUENA SALUD? Tutor Julio Martínez Centre Institut Júlia Minguell HIPÓTESIS DEL TRABAJO Considero que nuestro idioma no goza de toda la buena salud que debería, que en general, las nuevas generaciones recibimos un empobrecimiento de nuestra lengua, y que es un tema al que no se le da la suficiente importancia. Partiendo de esta hipótesis, me propongo: • Descubrir el estado de la lengua española analizando el punto de vista sobre este tema de la gente popular hasta el de los académicos o personas ilustres, el estado de la lengua en diferentes ámbitos (medios de comunicación, docencia,...), algunos aspectos normativos del castellano, y los errores más comunes en el uso de las palabras (verbos, sustantivos, adjetivos, adverbios, conjunciones, preposiciones, etc.). • Examinar un conjunto de textos orales y escritos donde, previa explicación del tema, se verán los problemas normativos y los rasgos relacionados con las variedades diastráticas, diatópicas y diafásicas. La finalidad de este trabajo de campo es, por lo tanto, ver cómo influye la zona geográfica o el nivel sociocultural de los hablantes en sus ideolectos. DISEÑO EXPERIMENTAL Lo primero a lo que he de hacer referencia en cuanto a la metodología es a la lectura, que ha significado el pilar de mi trabajo, sobre todo en verano, ya que me dediqué a leer toda la bibliografía que mi tutor me había proporcionado. También recopilé mucha información por inter-
net y la fui seleccionando y transformando. A partir de todas las fuentes he ido elaborando mi propio trabajo siguiendo un índice y un orden. En cuanto al trabajo de campo, una parte fundamental del trabajo, he realizado grabaciones de voz (de las que muestro un ejemplar), en las que varias personas de distintas edades hablan un minuto y medio aproximadamente de un mismo tema. Después de realizar estas grabaciones he transcrito su contenido y finalmente he analizado y explicado mediante transcripciones fonéticas, por una parte, los rasgos diatópicos, relacionados con la zona geográfica, y por otra parte, los rasgos de vulgarismo, de los diferentes idiolectos. CONCLUSIONES Lo primero que quiero resaltar de las conclusiones es que el trabajo ha resultado una experiencia muy enriquecedora para mí. He disfrutado haciéndolo y, aunque me haya costado y en algunos momentos me haya abrumado, me quedo con una buena sensación. También, en relación al trabajo de campo, he de decir que ha sido una tarea entretenida que me ha hecho ver la cantidad de rasgos que se pueden comentar de grabaciones cortas. Seguidamente, en cuanto a la confirmación o negación de la hipótesis, he podido confirmar que nuestro idioma no goza de toda la buena salud que debería, que el uso de nuestra lengua está, en general, empobrecido, y que no se le da la suficiente importancia al lenguaje.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Autor Javier Pozo Rodríguez
33
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Las causas que me han llevado a afirmar esto son: la desidia y el desinterés de los hablantes; el gran nivel de expansión de este problema, que ha llega a los medios de comunicación, políticos y periodistas; y la excesiva ornamentación, el hecho de acumular muchas palabras para expresar pocas ideas.
34
Finalmente, y en relación con el trabajo de campo, he llegado a la conclusión de que en las grabaciones, las personas entrevistadas, que se han expresado con libertad, podrían corregir algunos de los rasgos más extremos que repiten habitualmente con atención y esfuerzo.
EL MEU PRIMER ROBOT Autors Lihuang Liu Chen Yan
Tutors Santiago Piquer Joana Ferrer
HIPÒTESI DEL TREBALL L’avenç tecnològic que més influirà en les nostres vides en el segle XXI serà la incorporació dels robots a la societat, un canvi que els especialistes equiparen al paper de transformació que van tenir els ordinadors al final del segle XX. La integració de la recerca robòtica en totes les àrees, els àmbits de la integració orgànica de la tecnologia, i l’àmplia gamma d’aplicacions fan que la tecnologia robòtica tingui un paper de lideratge important en la indústria de la tecnologia moderna. Aquest fet ens ha permès plantejar-nos la següent pregunta: l’avanç tecnològic dels robots què ha aportat per als éssers humans? Els homes sempre han donat voltes a la idea de donar vida a éssers artificials que l’ajudessin en tasques més o menys desagradables. D’aquesta manera es passa de màquines que tenen com a objectiu exclusiu l’amplificació de la potència muscular de l’home, substituint-lo en el seu treball físic, a màquines o instruments que són també capaços de processar informació, complementant, o fins i tot substituint, a l’home en algunes activitats intellectuals. Els robots actuals són obres d’enginyeria i, com a tals, concebudes per produir béns i serveis o explotar recursos naturals. Aleshores, la nostra hipòtesis és que els robots milloren la qualitat de vida dels éssers humans
i donaran un cop de mà al desenvolupament d’altres sectors d’indústries. Des de sempre, el que busquem els humans és la felicitat, dur a terme una vida còmoda. Així, segons la nostra hipòtesi, els robots ens poden resoldre gran part d’això. És aquest el motiu principal de l’elecció del nostre treball. L’objectiu que ens plantegem és mostrar la nostra hipòtesi mitjançant la construcció d’un petit robot per comprovar si realment ens facilita la feina i ens satisfà.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Júlia Minguell
DISSENY EXPERIMENTAL En plantejar la construcció d’un Microbot és interessant conèixer la classificació. Aquesta classificació està basada en la Torre de Bot, que té sis nivells, cadascun dels quals diferencia un pas en el disseny i construcció del microrobòtica. Aquests nivells són: Nivell físic. Comprèn l’estructura física, les unitats motores i les etapes de potència. És
35
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
possible trobar des de sistemes summament senzills basats en un únic motor fins estructures summament complexes que busquen emular les capacitats mecàniques d’alguns insectes.
36
Farem servir els servomotors, ja que un servomotor està constituït per un petit motor de corrent continu, unes rodes dentades que treballen com reductores, la qual cosa li dóna una potència considerable, i una petita targeta de circuit imprès amb l’electrònica necessària per al seu control. I en part de l’estructura utilitzarem dues plaques de poliestirè blanc de 180 x 13/05 mm, però poden utilitzar altres mesures. S’utilitzen dues plaques per posar les bateries al pis inferior i el circuit de control dels motors i sensors en el superior. El nostre robot utilitzen dos tipus de rodes: • Rodes motrius o de tracció, que estan connectades al motor mitjançant un eix i han de ser capaços d’adaptar-se als obstacles del terreny. • Rodes “boges”, que han de ser capaces de rodar i pivotar sobre si mateixes.
Anem a fer un sistema de control per construir un Microbot reactiu, governat pel microcontrolador PIC16F84A, que sigui capaç de seguir una línia negra sobre un fons blanc. Per poder conformar els senyals dels sensors CNY70 a l’entrada del microcontrolador hem utilitzat portes inversores Trigger Schmitt, que tenen l’avantatge que en el mateix xip 40.106 ens trobem amb sis inversors. • Quan un sensor detecta el fons blanc a l’entrada de la línia del PORTA a què està connectat li arriba un “1”. • Quan un sensor està sobre la línia negra a l’entrada de la línia del PORTA a què està connectat li arriba un “0”. Nivell de control. Inclou els circuits més bàsics que relacionen les sortides dels sensors amb la resta unitats. Partint d’una simple lògica digital i arribant fins potents microcontroladors busquen dotar el Microbot de la capacitat per processar la informació obtinguda pels sensors així com actuar d’una manera controlada sobre les unitats motores. Abans de realitzar un programa cal establir l’estratègia que ha de seguir el Microbot, ja sigui per a un comportament com un robot rastrejador o per qualsevol altra funció. D’aquesta manera podrem fixar l’algorisme de control.
Nivell de reacció. Està format pel conjunt de sensors i els sistemes bàsics per al seu maneig. Aquests sensors cobreixen un ampli marge de possibilitats, així podem trobar des de simples bumpers o finals de carrera, fins a microcàmeres digitals amb sistemes de reconeixement.
En principi sembla raonable pensar en qualsevol de les següents estratègies a l’hora de dissenyar l’algorisme de funcionament: Algorisme per seguir el centre de la línia negra. Depenent de la posició dels sensors podem fer que el Microbot prengui les decisions d’una o altra manera. La lectura del sensor és el corresponent: si és blanc indiquen que detecta fons blanc i si és negre que es troba sobre de la línia negra.
rar amb la màxima cura, de manera que el robot s’ha de convertir en un aliat valuós que alliberi de les feines menys desitjables i més perilloses (cal pensar en robots desactivadors d’artefactes explosius o en els que manipulen materials radioactius.).
A partir d’aquest treball hem ampliat els nostres coneixements, hem après com modificar un servomotor, com programar un pic amb el programa MPLAB, com gravar-lo amb PIC’ BURNER, i veure els seus funcionaments. També hem sabut construir un minirobot seguint una línia negra. En fer el treball, encara que ens havíem entrebancat en alguns llocs, al final hem resolt els problemes. A més a més, en fer les coses amb constància i voluntat ens ha afavorit.
CONCLUSIONS En l’actualitat, els àmbits d’aplicació dels robots han cobert la defensa nacional, aeronàutica, serveis, educació i fins i tot la vida de família normal. El robot de la investigació de noves tecnologies i oportunitats de desenvolupament ha arribat al clímax.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
I podem afirmar que els robots podran millorar la qualitat de vida i millorar el desenvolupament d’altres sectors d’indústries.
Augmentar la base científica de la investigació robot intel·ligent, enfortir la tecnologia de la base de la recerca robòtica, fomentar les perspectives del mercat de la indústria de la robòtica, no només pot promoure el desenvolupament de la tecnologia de robots intelligents en si mateix, sinó també portarà el desenvolupament d’altres d’alta tecnologia. Encara que podem trobar alguns dèficits que pot aportar la tecnologia de la robòtica en el segle XXI, no podem ignorar els beneficis que ens dóna. Per exemple, el robot substitueix un tipus de mà d’obra gairebé sempre molt poc qualificada: aquest aspecte s’ha de conside37
EL RESSORGIMENT D’UN ART: EL RENAIXEMENT A ITÀLIA Autora YiLi Shi
Tutora Anna Maria Freixas
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Maristes Champagnat
HIPÒTESI Les obres dels pintors renaixentistes van influenciar els escriptors de l’època. DISSENY EXPERIMENTAL L’objectiu del següent treball de recerca és ampliar els coneixements sobre el període del Renaixement italià, tant pel que fa a la pintura com a la literatura. El renaixement italià se situa entre els segles XV amb el Quattrocento, i els inicis del segle XVI, al Cinquecento, el moment de màxim esplendor, i finalitza amb el Manierisme, que té lloc aproximadament l’any 1530. Pel que fa al context històric, cal destacar que a partir del segle XIII tenen lloc a Europa una sèrie d’esdeveniments que posen fi a l’Edat Mitjana i donen pas a l’Edat Moderna: • El desenvolupament del comerç, sobretot a Flandes i a Itàlia. • La ciutat es converteix en el centre de la economia, la política, la cultura i l’art. • Burgesia: la classe social cada cop més nombrosa. • Importants descobriments geogràfics, com el d’Amèrica, que marca el fi de l’Edat Mitjana i l’inici de la Moderna. • Aparició d’un nou corrent filosòfic i ideològic, l’Humanisme, que defensa antropocentrisme, en que l’home és el centre del món. • Es comencen a diferenciar i a separar la religió i la filosofia, així com la raó i la fe.
38
Torna a l’índex
El període artístic anterior va ser el Trecento, al segle XIV, una època italiana gòtica caracteritzada per tenir una gran influència bizantina que anirà desapareixent per deixar pas a la cultura clàssica grecoromana. El seu màxim representant és Giotto, que introdueix el concepte tridimensional i trenca, per tant, amb l’art bizantí i serà qui iniciarà el renaixement. L’antecedent del renaixement és l’Humanisme, moviment filosòfic, intel·lectual i artístic originat a Itàlia i concretament a Florència i destaca per l’abandonament del pensament de l’Edat Mitjana. A l’àmbit religiós destaca la reforma protestant del teòleg alemany Martin Lutero, i es proposen noves interpretacions de la Bíblia, diferents de les explicacions donades per l’Església del cristianisme. A diferència de l’Edat Mitjana, hi ha llibertat de pensament, que va afavorir l’impuls de la ciència i el desenvolupament d’universitats. A més, amb la invenció de l’impremta per Johannes Gutenberg es facilita la difusió d’idees i la cultura es torna accessible a tothom, no tan sols als monjos dels monestirs. L’home es converteix en el centre del món (antropocentrisme) i desenvolupa un paper en el món, en la història i en la societat; té consciència de la llibertat i també de la responsabilitat; la raó humana cobra importància i en la pintura s’introduirà la perspectiva, que dona-
‘Renaixement’ prové de la paraula italiana rinascimento, que vol dir renaixement. Va sorgir a Florència, iniciat el 1425 amb Masaccio i que forma el Quattrocento, es va difondre per altres ciutats italianes com Roma i Venècia durant l’època de màxim esplendor del renaixement italià, el Cinquecento. Una de les seves característiques més importants va ser el retorn a l’Antiguitat clàssica. L’acció dels mecenes (els Mèdici a Florència, els Sforza a Milà i els papes a Roma) va ser importantíssima per la difusió del renaixement, ja que els artistes competien entre ells amb una gran rivalitat amb l’objectiu de guanyar-se el reconeixement d’aquests, i per tant obtenir el suport econòmic. El renaixement està dividit en dos períodes: el Quattrocento, que en italià significa quatrecents (1400), i es refereix al primer període que comprèn el renaixement, aproximadament el segle XV. L’anonimat desapareix i es substitueix per la categoria d’autor. L’artista posseirà un taller on complirà amb els encàrrecs que rep dels clients. Florència serà la ciutat on hi apareixeran els artistes més importants d’aquest primer període renaixentista, com per exemple Donatello, Masaccio, Brunelleschi i Alberti, a més de les principals figures del Quattrocento, Fra Angelico, Piero della Francesca i Sandro Botticelli. A aquesta ciutat serà molt important l’acció dels Mèdici. El segon període, Cinquecento, en italià significa cinc-cents (1500), i es refereix al més important del renaixement italià, que comprèn aproximadament el segle XVI, ja que representa el màxim esplendor del moviment renaixentista. S’ubicarà primer a Roma i després a Venècia. Els Mèdici han perdut el poder, i ara els mecenes seran els Papes.
La temàtica de les pintures del Cinquecento ja no tractaran tan sols temàtiques religioses i els quadres adopten naturalisme, suavitzant la perspectiva lineal i geomètrica, i les figures es troben col·locades dins d’un triangle. Destaquen els artistes Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Rafael Sanzio. A la literatura renaixentista destaquen les “tres corones”: Dante Alighieri, poeta, filòsof i pensador polític italià considerat una de les figures més importants i destacables de la literatura universal. La seva obra més coneguda és la La Divina Comèdia. La segona figura és Francesco Petrarca, escriptor i poeta humanista italià, amb el Canzionere. I en darrer lloc, trobem Giovanni Boccaccio, qui l’obra més important és el Decameró. CONCLUSIONS El Renaixement és un dels períodes artístics més complexos de la Història de l’Art. Va tenir lloc arreu d’Europa però va sorgir a Itàlia i abastà tots els àmbits del coneixement. De fet, molts artistes no s’especialitzaran en una sola matèria, sinó que són polifacètics: però no tenen un coneixement general de tot el conjunt, sinó un domini perfecte i absolut de tot. El treball de camp ha consistit en l’anàlisi de set obres pictòriques, un representatiu de cadascun dels artistes més importants de cada període: Fra Angelico, amb Verge de la humilitat; Piero della Francesca amb Història de la Vera Creu; Sandro Botticelli amb La Primavera i El naixement de Venus; Leonardo da Vinci amb La Gioconda; Rafael Sanzio amb L’escola d’Atenes; i Miguel Àngel amb El judici final. En comparar els temes tractats pels pintors i els escriptors, s’ha arribat a la conclusió que les temàtiques que coincideixen a l’art i la pintura són l’amor, la mort, la religió o teologia, la filosofia, la política i la mitologia.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
rà realisme a les obres; i l’optimisme destacarà per sobre del pessimisme medieval.
39
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Com a conclusió, la hipòtesi inicial, “Les obres dels pintors renaixentistes van influenciar als escriptors de l’època”, queda refutada: són les obres dels escriptors renaixentistes els qui influenciaren i inspiraren les obres pictòriques dels artistes.
40
Així mateix, els pintors també es van inspirar en obres clàssiques, en concret la mitologia, per representar les al·legories; tot i que la majoria de vegades, el tema de les obres estan determinades pel mecenes que l’encarregava (com en el cas d’un retrat).
EL ROMÀNIC A LA GARROTXA Autor Pau Marguí Anglada
Tutor Joaquim Molina
HIPÒTESIS INICIALS En començar aquest treball es partia de dues hipòtesis: per una banda, que les esglésies romàniques segueixen un patró en el seu repartiment pel territori de la comarca de la Garrotxa i, per l’altra, que el seguit de restauracions que es duen a terme serveixen per mantenir el patrimoni cultural en bones condicions. MÈTODE DE TREBALL Per tal de realitzar aquest treball, primerament es va dur a terme un estudi geogràfic i social de la comarca de la Garrotxa, en l’actualitat i en l’Edat Mitjana, per tal de situar històricament el fenomen del romànic. Aquests van ser els resultats de l’estudi, mostrats de forma esquemàtica, del context històric del comtat de Besalú en el període comprès del s.IX al XII.
Una vegada ja havíem situat la comarca en el context que li pertanyia, era hora de començar a estudiar l’arquitectura romànica, en un principi els seus trets generals i, posteriorment, la forma com se’ns presenta
a la comarca de la Garrotxa. Cal dir que el romànic va ser un estil tant arquitectònic com artístic que es va estendre per tot Europa. Aquest fet, sumat a la manca de comunicació entre les diferents nacions, va propiciar la gran heterogeneïtat de l’art. Així doncs, les característiques estudiades són les comunes en tots els territoris. També representaré els resultats dels estudis en forma d’esquema.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Col·legi Badalonès
41
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Pel que fa a la Garrotxa, hi trobem quatre tipologies d’esglésies, definides segons el nombre de naus, la seva situació dins la comarca i si han estat ampliades posteriorment, ja sigui a causa dels terratrèmols que van afectar la comarca al segle XV o del gran augment demogràfic dels segles XVII-XVIII.
Una vegada teníem uns coneixements bàsics respecte el romànic i una base per classificar les esglésies garrotxines va ser hora de visitar el màxim de temples per fer una fitxa de cada un. Alhora, preníem fotografies que penjaríem al GoogleMaps per fer més fàcil la cerca d’informació fotogràfica del romànic garrotxí així com estudiar el seu repartiment. D’aquestes visites vam poder observar una comunicació visual entre temples, que en temps de guerra podia arribar a ser molt útil aquest contacte visual. A més, en una entrevista amb el doctor Noguera i Masa, aquest ens va comentar l’existència d’una llei que obligava als pagesos a anar a missa els diumenges sempre que tinguessin un temple a menys d’una hora de camí. Aquest era el patró per al repartiment de les esglésies en el territori, que depenia del relleu i de la situació de la població. Una vegada la primera hipòtesi havia estat corroborada, calia endinsar-nos en la segona, referent a la conservació del romànic. Per a aquest aspecte calia investigar el grup d’Amics de l’Alta Garrotxa. De nou els resultats en forma d’esquema:
42
Pel pressupost del qual parteixen, són moltes les esglésies que han sigut restaurades pels Amics de l’Alta Garrotxa, i aquest fet s’ha d’agrair a les donacions de la Diputació de Girona. Un exemple, entre molts que hi ha, d’església abans de restaurar i després, podria ser la de Sant Andreu de Porreres:
Per altra banda, després de visitar les esglésies i comparar imatges d’algunes d’aquestes abans de la restauració i després, podem dir també que el grau de conservació dels temples romànics a la comarca és acceptable, i són mínimes les que estan en risc d’ensorrarse a causa del seu difícil accés.
Així mateix vaig intentar aportar el meu granet de sorra a les restauracions tot elaborant una perspectiva-reconstrucció de l’església de Santa Magdalena del Coll, actualment en molt mal estat de conservació. La perspectiva real està dibuixada a escala 1/50. Per últim, i després d’haver seguit tots aquests passos i amb les hipòtesis inicials corroborades, calia redactar les conclusions del treball.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
CONCLUSIONS En acabar el treball s’ha descobert l’existència d’una llei que obligava a la població a anar a missa els diumenges sempre i quan tinguessin una església a menys d’una hora de camí, i aquesta servia com a patró del repartiment dels temples en el territori i depenia tant del relleu com del repartiment de la població.
43
EL TUNGSTAT SÒDIC COM A AGENT ANTIDIABÈTIC Autors Xavier Bada Llibre i David Lobo Prat
Tutora Roser Bosch
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut La Launa
PRESENTACIÓ El nostre estudi amb el tungstat va derivar d’un estudi realitzat prèviament amb vanadi, que es va demostrar tòxic i per tant ineficaç per tractar malalts de diabetis. Degut a la seva significativa similitud amb el vanadat i característiques insulinomimètiques vam decidir estudiar el tungstat com a agent antidiabètic, esperant efectes secundaris menys significatius que els que presentava el vanadat. Vam dur a terme la nostra recerca al Parc Científic de Barcelona, a l’Institut de Recerca Biomèdica. OBJECTIUS El nostre objectiu principal va quedar concretat en: • Determinar les propietats antidiabètiques del tungstat sòdic en les cèl·lules hepàtiques. Per tal d’assolir aquest objectiu, vam plantejar i dur a terme un experiment en el que vàrem quantificar la producció de glicogen en cèl·lules hepàtiques de rata cultivades en medis amb presència o en absència de tungstat sòdic. El nostre objectiu principal va requerir, doncs, d’un altre objectiu subsidiari: • Disseny d’una metodologia que permeti fer un seguiment de cèl·lules hepàtiques de rata en diferents medis de cultiu i quantificar la producció de glicogen.
44
HIPÒTESI La hipòtesi de la nostra recerca és la següent: • El tungstat sòdic pot actuar com a agent
Torna a l’índex
antidiabètic en les cèl·lules hepàtiques d’una rata. JUSTIFICACIÓ • Degut a la similitud entre les estructures químiques moleculars del tungstat sòdic i el vanadat (un agent antidiabètic), creiem possible que el tungstat pugui actuar també com a agent antidiabètic. Com hem vist en el marc teòric, el tungstat és químicament similar al vanadat: el vanadat (vanadi (V)) i el tungstat (tungstè (VI)) tenen la mateixa configuració electrònica (d0) i els seus anions presenten geometria tetraèdrica, característica comuna en la majoria d’agents antidiabètic. METODOLOGIA Per tal de realitzar el nostre experiment vam dur a terme els següents procediments: • Obtenció de cultius primaris d’hepatòcits d’una rata. • Aplicació de diferents tractaments als cultius d’hepatòcits. • Aïllament del glicogen dels cultius d’hepatòcits. • Quantificació i normalització del glicogen de les mostres. RESULTATS OBTINGUTS Com a resultat del nostre experiment, vam obtenir diverses dades de concentració de glucosa per als diferents medis de cultiu que hem organitzat en forma de taula. El valor que realment ens interessava era la quantitat de glicogen sintetitzat per cada medi. Aquesta dada és la que ens va permetre determinar
(On COBAS és el valor de quantitat de glucosa obtingut de l’instrument COBAS, i Vpaper és el volum de mostra al paper de filtre). ANÀLISI DELS RESULTATS Aquest gràfic ens mostra la taxa de producció de glicogen (expressat en μg glicogen/ mg proteïna) per als diferents medis de cultiu. S’expressa en quantitat de proteïna ja que aquesta quantitat té una relació directa amb el nombre d’hepatòcits. En el medi sense glucosa, la ínfima quantitat de glicogen que observem correspon a la part residual de glicogen que no es va hidrolitzar durant la primera etapa de l’experiment.
En el medi ric en glucosa (25 mM) i sense tungstat, observem que s’han quantificat 13’4 μg glicogen/ mg proteïna. D’aquesta quantitat, 12’5 μg glicogen/ mg proteïna
són els sintetitzats pels hepatòcits durant l’experiment. Podem interpretar aquest resultat de la següent manera: un cop les cèl·lules hepàtiques han consumit la quantitat de glucosa necessària per dur a terme les seves funcions metabòliques, transformen l’excedent de glucosa del medi en glicogen, mitjançant la via anabòlica de la glicogènesi. Aquest glicogen és el que s’ha mesurat i el que es pot observar a la gràfica. En el medi ric en glucosa (25mM) i amb presència de tungstat (12μL necessaris per obtenir una concentració de 1mM), el glicogen quantificat és de 53,7 μg glicogen/ mg proteïna, quantitat que quadruplica la produïda en el medi sense tungstat. CONCLUSIONS Les conclusions més rellevants a les que vam arribar són: • Els resultats del nostre experiment indiquen que el tungstat sòdic actua com agent antidiabètic en les cèl·lules hepàtiques de rata tot fent reduir la glicèmia i augmentant els nivells de glicogen emmagatzemat dins la cèl·lula.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
si el tungstat podia actuar com a agent antidiabètic o no. Per realitzar aquest càlcul i expressar el resultat en μg de glicogen per mg de proteïna vam utilitzar la següent fórmula:
• Hem comprovat que el tungstat sòdic és efectiu com a agent antidiabètic en rates però la literatura especialitzada indica que té efectes secundaris en humans. El tungstè provocava desordres gastrointestinals, deshidratació i pèrdua de pes. Per tant, un camp de recerca molt rellevant i de frontera en l’actualitat és identificar d’altres compostos igualment efectius però sense efectes secundaris per a les persones. 45
ELECTROMAGNETISME: LA BOBINA DE TESLA Autors Cristian Alcolea i Alejandro Gil
Tutor Pep Ibáñez
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Júlia Minguell
46
Construir una bobina Tesla amb materials casolans i reciclats i redactar una petita biografia d’aquest inventor, aquests són els objectius del nostre treball de recerca. El primer punt, l’hem assolit en certa manera. La construcció de la bobina amb materials extrets d’electrodomèstics espatllats i quotidians és factible, però tal com hem comprovat, el seu funcionament no és garantit. La nostra bobina transmet grans tensions a l’anell toroïdal, però no aconseguim produir descàrregues elèctriques. Amb més temps podríem haver realitzat els càlculs pertinents a la freqüència del circuit mitjançant els quals podríem haver assolit les condicions adequades per crear l’espectacular efecte pel que la bobina s’ha fet famosa. En quant al segon objectiu, hem descobert en Nikola Tesla un personatge fascinant, amb una vida plena d’anècdotes i unes habilitats excepcionals. Llegir la seva autobiografia, My Inventions, fou una experiència molt recomanable, plena de moments divertits i fets memorables. L’inventor d’origen croat (Smiljan, 10 de juliol de 1856), aconseguí al llarg de la seva vida més de 300 patents, invents tan importants com la ràdio, els motors d’inducció, la tecnologia sense fils o la investigació dels raigs X, robots o el corrent altern. Després d’una brillant carrera acadèmica i Professional a Europa (Graz, Budapest, París…), el 1884 viatja als Estats Units amb la promesa d’un lloc de
Torna a l’índex
treball al costat de Thomas Edison. El que al principi fou una agradable relació d’amistat acaba en odi quan Edison estafa en Tesla i s’apropia de les seves patents. És l’enfrontament entre el corrent altern i el continu. Després d’abandonar l’empresa d’Edison, Tesla fundarà la seva pròpia companyia, de la que ell mateix serà acomiadat pels inversors a causa del seu projectes de distribució gratuïta d’energia elèctrica sense fils (torre de Wardenclyffe). Els projectes de Tesla seran cada cop més esbojarrats i els inversors li donaran l’esquena al mateix temps que es converteix en símbol del progrés i una figura pública amb una opinió a tenir en compte en qualsevol matèria tecnològica. A la seva mort, el 7 de gener de 1943, els seus documents foren confiscats per l’exèrcit dels EUA, que anys més tard van retornar als seus familiars i actualment són exposats a l’antiga casa de Tesla a Smiljan, convertida en museu. DISSENY EXPERIMENTAL El disseny experimental de la nostra bobina el conformen una sèrie de components connectats entre sí dels quals farem menció ara, a més de mostrar unes taules amb els materials i eines emprades en la construcció de cadascun dels components. La bobina Tesla està formada per un suport principal que aguanta tots els altres components. El nostre suport es una petita taula d’
En aquestes taules podem veure detalladament tot el que vam necessitar per fer els components:
CONCLUSIÓ Realment no vam produir plens efectes elèctrics, però vam aconseguir que hi hagués un voltatge molt superior al donat a la sortida de la bobina primària, i ja estem satisfets ja que va ser un projecte totalment empíric i sense cap tipus de càlcul.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
“IKEA” que vam trobar llençada, doncs el nostre propòsit era aprofitar al màxim materials reciclats o de fàcil accés. Després hi havia un transformador extret d’un microones que ens va cedir molt amablement la sabateria “Manolita” al Passeig de Gràcia. Connectats al transformador hi ha dos components: el condensador, fet de manera casolana amb paper d’acetat i paper d’alumini, i el Spark Gap o explosor, que vam fer amb uns angles de ferro i dos cargols. Aquests dos components, a simple vista bastant senzills, van funcionar amb un alt rendiment. Finalment teníem les bobines: la primària i la secundària. La primària conformada per una garrafa d’aigua amb cable de coure de calibre 8 i la secundària feta amb un tub de paper tamany industrial i envoltada amb filferro de coure esmaltat calibre 22 per ni més ni menys que 690 voltes, i a l’encapçalament hi vam posar l’anell toroïdal, fet simplement amb un metre de tub corrugat d’alumini.
47
ELS CABELLS, PETITS MÓNS PER DESCOBRIR Autora Marta Olmos
Tutora Ana Belen Rodríguez
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Col·legi Sant Andreu
48
INTRODUCCIÓ I HIPÒTESIS Sempre m’he preguntat de què estan formats tots els productes químics, com són les cremes, els desodorants, les pastes de dents, les colònies. Però sobretot els productes per a cabells: xampús, tints, condicionadors… Per què tenen aquelles olors, aquelles textures, aquells colors? Quan vaig a comprar i veig l’enorme varietat de xampús, per a totes les necessitats possibles, sempre m’hi fixo. Quan vaig a la perruqueria i veig la quantitat de colors i combinacions de tints que es poden fer, i els comentaris que es fan com “des que em tenyeixo el cabell, ja mai més ha tornat a estar com quan jo era jove”, sempre penso: és veritat que els productes químics fan que els nostres cabells es debilitin? Doncs, per què no trobar-hi una solució? Llavors, vaig veure la possibilitat de fer xampús naturals amb plantes diverses, fruites, verdures… i comprovar si eren eficaços, si podien solucionar les preocupacions de la societat d’avui dia: el volum dels cabells, l’excés de greix, la caspa… D’altra banda, mai us heu preguntat per què hi ha tants cabells diferents? I tants colors? O per què hi ha gent que té els cabells tant exageradament rossos, que semblen blancs, o per què les persones de color tenen els cabells amb aquells rínxols tan pronunciats que els fan tenir tant de volum? A mi sempre m’ha despertat la curiositat, per això he volgut investigar sobre els diferents tipus
Torna a l’índex
de cabells segons el país d’origen i les diferències entre ells. La meva investigació en aquests dos aspectes i l’elaboració dels xampús naturals i dels experiments per als cabells segons el grup ètnic d’origen, m’ha fet arribar a les següents hipòtesis, amb les quals faré la meva recerca i comprovaré si són verificades o refutades. Segons la part experimental dels xampús naturals, la hipòtesi triada és la següent: “Dels quatre xampús que he elaborat: anticaspa, antigreix, per a la brillantor, i per a cabells secs, el que més eficàcia té, i per tant, més ha solucionat el problema, és l’antigreix”. Pel que fa a la part experimental dels cabells segons el grup ètnic, per a cada experiment he elaborat una hipòtesi: Experiment de la resistència dels cabells: “El cabells més resistents dels tres grups estudiats: asiàtics, caucàsics i afros, són els asiàtics”. Experiment de l’observació al microscopi: “Tant a 200 com a 400 augments del microscopi, no hi ha diferències notables entre els tres tipus cabells”. Experiment de l’elasticitat dels cabells: “Els cabells més elàstics dels tres grups: asiàtics, caucàsics i afros, són els caucàsics”. DISSENY EXPERIMENTAL Com a part pràctica he realitzat dos experiments. El primer consisteix en elaborar dife-
He seleccionat quatre problemes que pateixen els cabells i per a cada problema he elaborat un xampú, amb el qual es rentaran els cabells tres persones.g g g g g g g Ja que he elaborat quatre xampús, en total les persones son dotze, que s’han fet quinze rentats amb el xampú que els hi he proporcionat i han completat una taula segons la millora que notaven, que jo prèviament els hi havia facilitat. La segona part consisteix en l’estudi dels diferents tipus de cabells segons el grup ètnic d’origen, i per fer-ho he configurat tres experiments. 1. Elasticitat dels cabells Podríem definir la resistència com la capacitat que tenen els materials de suportar una pressió fins a un punt màxim, punt a partir del qual pateixen una deformació. Els cabells també tenen resistència amb major o menor grau, per això he configurat aquest experiment per saber quin dels tres tipus de cabell és el més resistent. 2. Resistència dels cabells Aquesta prova consisteix en observar els tres tipus de cabells al microscopi i esbrinar si hi ha diferències entre ells. Per això he hagut d’anar al laboratori per poder dur a terme aquest experiment. 3. Observació dels cabells al microscopi Una goma dels cabells és més elàstica que una goma d’esborrar, i aquesta és menys
elàstica que una moneda de coure. L’elasticitat és la propietat dels materials de tornar a la seva forma inicial després d’haver sofert una deformació. Els cabells també són elàstics, però no tots tenen la mateixa elasticitat. L’objectiu d’aquest experiment és veure quins cabells són els més elàstics dels tres tipus, caucàsics, afro i asiàtics. CONCLUSIONS Abans de triar el tema d’aquest treball, no sabia ben bé en quin què centrar-me, i en què basar-me. Per això vaig pensar en les preguntes que em solia fer del dia a dia, i una d’aquestes preguntes és la que plantejo a la introducció: de què estan fets tots els productes químics que ens envolten? Davant d’aquesta pregunta, vaig decidir investigar sobre l’elaboració dels productes naturals i ecològics per als cabells, de manera que vaig trobar l’portunitat d’elaborar xampús naturals, dels quals en vaig agafar quatre tipus: antigreix, anticaspa, per a la brillantor i per a cabells secs. Gràcies a la informació que vaig trobar, vaig poder decantar-me pel xampú antigreix com el més eficaç, per això vaig voler comprovar-ho i vaig elaborar la hipòtesi: “Dels quatre xampús que he elaborat: anticaspa, antigreix, per a la brillantor, i per a cabells secs, el que més eficàcia té, i per tant, més ha solucionat el problema, és l’antigreix”, que després de fer l’experiment de rentar el cabell amb els xampús elaborats per mi amb quinze persones, ha quedat verificada..nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn kkkkkkkkkkkkkkkkkk D’altra banda vaig voler investigar sobre els tipus de cabells, i vaig assabentar-me que hi havien moltes classificacions per a aquests, entre les quals estava la classificació dels cabells segons el grup ètnic d’origen. Em va semblar tan interessant, que vaig decidir elaborar una part experimental referida a això. En aquesta part vaig incloure tres experiments.ooooooooooooooooookoooooooooooooooooooooooooooi El primer dels experiments va ser el de la mesura de la resistència dels cabells de cada
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
rents tipus de xampús naturals amb diferents característiques i ingredients per comprovar la seva eficàcia en diferents persones i per verificar o refutar la hipòtesi plantejada a principi del treball: “ Dels quatre xampús que he elaborat: anticaspa, antigreix, per a la brillantor, i per a cabells secs, el que més eficàcia té, i per tant, més ha solucionat el problema, és l’antigreix”.vfff
49
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
tipus, per al qual vaig elaborar la hipòtesi: “El cabells més resistents dels tres grups, asiàtics, caucàsics i afros, són els asiàtics”, pel fet que, a simple vista, un cabell asiàtic semblava molt fort i dur, més que els altres. Finalment, després de realitzar l’experiment penjant de cada cabell el pes de monedes d’un euro, aquesta hipòtesi ha quedat verificada.
50
El segon experiment va ser el d’observar els cabells al microscopi i comprovar si hi havien diferències notables entre ells, ja que jo no m’imaginava que es poguessin veure tan clarament. Per això vaig elaborar la hipòtesi: “Tant a 200 com a 400 augments de microscopi, no hi ha diferències notables entre els tres cabells”, que, després de veure les estructures dels cabells, els diferents colors etc, ha quedat refutada.jjfhjfhs d j h f j s f h s j f h s j f h j s Per últim, el tercer experiment va ser el de mesurar l’elasticitat de cada cabell. Vaig elaborar la hipòtesi: “Els cabells més elàstics dels tres grups, són els caucàsics” pensant que, com que els cabells caucàsics no eren tan resistents i durs, serien més fins i elàstics; però, després de dur a terme l’experiment amb els tres cabells, la hipòtesi va quedar refutada, essent l’asiàtic el cabell més elàstic dels tres. Després d’haver acabat tot aquest treball, sento que he après molt més del que esperava gràcies a haver fet recerca de moltes fonts. Per això, ara puc plantejar-me més preguntes de les que abans em podia haver plantejat, pel fet que ara sé més coses d’aquest tema, conec més, i voldria saber-ne més, i això em satisfà. En conclusió, l’haver fet el treball de recerca d’un tema que m’agrada, ha fet d’aquest una gran experiència que em costarà d’oblidar.
ESTUDI D’ADAPTACIÓ PER A VIATGERS DE LA LÍNIA MERCANT DE MANRESA A SÚRIA Autor Martí Tudela i Vidal
Tutor Ramon Duart
La xarxa ferroviària catalana inicià la seva construcció l’any 1848 amb la inauguració de la línia entre Barcelona i Mataró. A partir d’aquí, aquesta xarxa s’expandí radialment des de Barcelona fins a les capitals catalanes i espanyoles, línies que actualment segueixen sent explotades amb serveis que no s’allunyen gaire als dels seus inicis. La concentració de línies a Barcelona actualment causa un cert desequilibri territorial al romandre les altres capitals catalanes poc comunicades, les quals estan només servides per Barcelona i poc pels municipis del seu voltant. D’aquesta manera no hi ha la possibilitat de poder crear petites àrees urbanes connectades entre elles mitjançant una infraestructura de transports públics senzilla i sostenible. El ferrocarril a Catalunya es desenvolupà ràpidament. Tot i la difícil orografia del país, els interessos de les principals companyies ferroviàries en les potents zones industrialitzades, mineres i portuàries facilitaren l’expansió d’aquest mitjà de transport. En un principi sorgiren dos tipus de companyies fortament diferenciats. Les primeres foren aquelles que, amb capital estranger o públic, iniciaren les obres de grans infraestructures i recorreguts, repartint-se entre elles bona part del territori a explotar, i establint punts d’enllaç i serveis conjunts. D’altra banda també coexistien amb d’altres d’iniciativa privada, petites empreses d’empresaris i terratinents que, amb la finalitat de fer arribar els seus productes cap als nuclis urbans, s’aventuraven a provar l’innovador sistema de transport. D’aquestes
iniciatives sorgiren un seguit de línies de concepte més senzill que tenien l’objectiu d’abaratir costos i permetre’s traçats més sinuosos i complicats. Així neixen el que coneixem com a ferrocarril econòmic. L’any 1924, la multinacional química belga Solvay decidí construir un traçat de ferrocarril econòmic des de la boca de la mina de sals potàssiques de Súria fins a Manresa, lloc on enllaçaria amb la línia que conduiria la seva matèria primera fins a la seva factoria de Martorell. Aquesta línia comptaria amb 25km de via de 1000mm i enllaçaria directament amb Manresa-Alta, seguint la vall del Cardener des de les afores de Súria, a la zona minera. Es van construir diversos apartadors i baixadors a Callús i Joncadella. L’any 1996 es remodelà el traçat d’aquesta, eliminant el tram que convivia amb un vial urbà manresà, passant el quilòmetre zero de la línia, al baixador de Sant Iscle, la qual a partir d’aquest, compartiria traçat amb l’altra línia minera de la xarxa, la línia de Sallent. Des d’un primer moment aquesta línia ha estat destinada al tràfic mercant miner, connectant la mina de Súria tant amb el port de Barcelona com amb la factoria Solvay de Martorell. Actualment, encara es realitzen aquests serveis. També cal destacar que, coincidint amb la Segona República, la línia va iniciar un servei de viatgers que aguantà fins l’esclat de la Guerra Civil Llavors, la falta de material ferroviari i el malmetement de l’infraestructura, a causa dels bombardeigs de l’aviació franquista, feren clausurar aquest trànsit.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Col·legi Badalonès
51
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Avui anomenem línia de Súria el traçat d’ample mètric o econòmic que, partint de l’enllaç de Sant Iscle, arriba a Súria creuant la plana del Bages, el poble de Callús i la vall del riu Cardener. Aquesta línia consta de sis viaductes, dos túnels i una estació apartador a Callús. L’empresa explotadora és Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i hi realitza l’intens tràfic mercant tradicional el qual transporta clorur potàssic i clorur sòdic fins a Martorell i Barcelona respectivament. Aquest tràfic mercant comparteix estructura amb el que coneixem com a metro del Baix Llobregat, un intens servei de viatgers el qual és capaç de transportar 40 milions de viatgers anuals. Aquests metro del Baix Llobregat és una xarxa de trens de rodalies que sortint de Barcelona, recorren la línia de via estreta del marge dret del Llobregat fins a Martorell, Manresa o Igualada. Aquest treball tracta de demostrar que es podrien crear importants eixos ferroviaris a Catalunya aprofitant les infraestructures de les primeres aventures ferroviàries. Això és completament aplicable a la petita línia de Súria, la qual construïda al 1924, ocupa ara una estratègica geografia al marge del riu Cardener, en una zona minera que ha crescut molt des de començaments del segle XX. Ara caldria començar a estudiar si, a part de les mercaderies mineres clàssiques poden també transportar viatgers. Això també significaria trencar la radialitat catalana des de Barcelona, creant nous centres d’influència comarcals que exercissin com a petites àrees metropolitanes connectades entre sí, sent el mitjà de transport principal el ferrocarril. Això alliberaria a les ciutats de molts dels problemes de mobilitat actuals i agilitzaria els intercanvis entre zones.
52
Mitjançant unes estadístiques de l’Institut Català d’Estadística vam veure que la relació de persones que, partint d’una zona habitada propera a la línia de Súria, es dirigia
diàriament per motius de feina, estudi o oci cap a Manresa o algun altre municipi dins la xarxa dels FGC, superava les 700 persones. Els mitjans de transport públic d’aquesta zona són completament insuficients ja que existeix únicament un servei d’autobús de la línia Barcelona-Andorra d’horaris limitats i poca capacitat, a part del seu caràcter interurbà. Això fa que el 98% dels usuaris es desplacin al transport privat. Per això, una línia ferroviària de Súria, tindria un important pes alhora de transportar els viatgers que procedents de Súria, Callús i els barris perifèrics de Manresa es volguessin desplaçar a la capital del Bages o, mitjançant un enllaç, a qualsevol municipi de la xarxa de rodalies de FGC, connectant inclús amb Barcelona. Comprovat això, veiem que s’ha d’adaptar la línia per poder oferir un servei adequat al tràfic de viatgers, ja que es necessitaries unes instal·lacions diferents a les que pot necessitar un servei de mercaderies. És així com plantegem la construcció de baixadors, adequació de traçats i senyalització; així com també la construcció d’una nova variant cap a Súria-Centre la qual allargaria la línia des de les mines fins al poble, deixant via lliure a un futur perllongament cap a Cardona i Solsona. L’any 2004 la Generalitat de Catalunya es va fer càrrec d’una línia deficitària de l’empresa estatal Renfe que traça de Lleida a la Pobla de Segur. Aquesta línia ha estat restaurada i cedida per a la seva explotació a l’empresa pública catalana FGC. Aquesta empresa ha aconseguit treure benefici del que en un primer moment era la línia més deficitària de Catalunya. Així doncs podem comprovar que FGC seria capaç de poder obrir el servei de viatgers per Súria comptant que la línia de la Pobla té el triple de quilometratge, d’estacions i de trens en servei. La línia de Súria tindria pocs costos d’explotació i, a més, un centenar més de viatgers previstos diàriament. En definitiva, se’n podria treure més benefici.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Així doncs, concloem que l’obertura per a viatgers de la línia mercant de Manresa a Súria seria beneficiosa, tant per la comarca del Bages com per la pròpia companyia propietària, que és FGC, la qual amb poca inversió aconseguiria posar en marxa un important ferrocarril urbà que, ben aviat, es convertiria en un mitjà de transport competitiu i que seria capaç de transportar centenars de persones diàriament.
53
LA IMPORTÀNCIA DEL FACTOR PISTA Autora Alba Mora Manent
Tutora Iolanda Guevara Casanova
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Badalona VII
INTRODUCCIÓ El fet de poder treballar sobre alguna qüestió relacionada amb el món del bàsquet i les matemàtiques va ser una molt bona oportunitat per aprofundir en aquests dos temes que realment m’apassionen.
OBJECTIU DEL TREBALL L’objectiu d’aquest treball es basa en demostrar si realment l’equip que juga com a local té un avantatge respecte l’equip visitant observant una sèrie de factors presents en els partits de bàsquet. QUÈ ÉS EL FACTOR PISTA? El factor pista, o l’efecte de jugar a casa, significa que en competicions on la meitat dels partits es juguen a casa i l’altra meitat fora, els equips locals obtenen més del 50% de victòries a casa. DISSENY EXPERIMENTAL El treball està estructurat en dues parts clarament diferenciades.
54
bàsquet, els més comunament citats solen ser aquells efectes avantatjosos els quals són difícils de mesurar i, per tant, fins i tot la seva existència es debat. La majoria d’aquests són de naturalesa psicològica, com la familiaritat amb els fonaments de joc, la capacitat d’allotjar-se a les seves cases en lloc d’un hotel, menys probabilitat de viatjar immediatament abans del partit, i el suport psicològic dels aficionats presents. També hi són presents els factors establerts com a condicionants del rendiment al jugar a casa o fora: els viatges, el reglament, el públic, el criteri arbitral i la familiaritat de la pista de joc.
La part teòrica: En la qual he analitzat cadascun dels factors presents en els partits de
Torna a l’índex
La part pràctica: Està formada per diverses parts. La primera es basa en un recull de resultats del DKV Joventut de Badalona dels últims cinc anys de totes les competicions que han realitzat diferenciant els partits guanyats i perduts. Vaig realitzar una sèrie de taules amb totes les dades ja ordenades, amb les quals vam fer diagrames de barres que reflectien molt bé les diferències entre els diversos partits jugats com a local i com a visitant. Amb aquestes gràfiques vam extreure dife-
rents conclusions sobre la relació entre elles i el tipus de competició que eren i els factors que intervenien en cadascuna. L’altra part del treball pràctic era fer entrevistes. Primer vaig proposar fer les entrevistes a jugadors/es i entrenadors/es d’unes certes categories. Després d’obtenir tots els resultats vaig observar que totes les preguntes es responien de manera que se’n podien fer tres categories de respostes per a cada pregunta. D’altra banda, la tutora em va comentar que els estadístics diuen que per sota de cent dades, les estadístiques no són representatives, així que, vaig decidir fer-ne unes cinquanta. No són les cent que semblava que s’havien de fer, però ja era alguna cosa i el temps se’ns tirava al damunt. Així doncs, vaig realitzar enquestes ja reduïdes mitjançant els tres tipus de respostes de les primeres entrevistes i vaig obtenir les cinquanta que ens proposàvem. Amb aquestes dades vaig fer una taula amb l’Excel que permetés posar les respostes que cada persona havia triat per cada pregunta. Així doncs, vaig fer el buidat d’entrevistes i gràcies a la tutora vaig poder realitzar-la de tal manera que es veiés correctament la resposta triada per a cada pregunta ràpidament. Seguidament vaig fer les freqüències relatives i les absolutes, amb les quals obteníem el nombre de persones que havia triat cada una de les tres respostes possibles i també el percentatge obtingut de cadascuna. Mitjançant aquestes dades vaig fer diagrames de sectors
CONCLUSIONS FINALS Finalment, després de fer tot el treball, toca extreure les conclusions d’aquest i dir si la hipòtesi realment és certa o no. Traurem conclusions per dues vies: començarem amb les dades dels resultats dels partits i després passarem a les dades recollides a través de les enquestes. Primer ens basem amb les dades que vam obtenir dels resultats del DKV Joventut on podem observar de manera molt clara que un 73,8% dels partits que ha jugat a casa com a local n’ha sortit vencedor. Així doncs, els factors que hem anunciat a la part teòrica del treball hi influeixen, com el suport del públic, la familiaritat amb la pista de joc... Però no només influeixen els factors d’un partit en la temporada regular, sinó que en els play-
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
per cada pregunta i les vaig analitzar i relacionar.. D’aquesta manera anàvem avançant en el camí de trobar evidències per poder contestar a la pregunta de la hipòtesi de partida: Té avantatge l’equip local?
55
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 56
off també en guanya un 76,9% dels partits, tot i que les dades no són gaire representatives, perquè el nombre de partits disputats és molt reduït. Així, si sumem tots els partits, ordenats per guanyats i perduts, tant a casa com a fora, les dades sí que serien representatives, ja que superarien les cent establertes pels estadístics. Així doncs, en sumar-les i fer els càlculs, vaig obtenir que la penya guanya un 75,67% dels partits jugats com a local. Podem observar doncs que quan la penya juga al seu pavelló guanya tres de cada quatre partits que disputa. Estadísticament, podem afirmar que jugar a casa produeix un avantatge per diversos factors que hi intervenen. D’altra banda, mitjançant les entrevistes que vaig efectuar, he obtingut una sèrie de conclusions: Primer, que tots els jugadors/es tenen aspectes a favor en jugar com a local. Segon, la importància del suport del públic, el qual es podria dir que és estrictament necessari perquè l’equip tingui confiança i motivació per tirar endavant els partits i guanyar-los. El públic a favor es troba principalment en el pavelló on es juga com a local. Tercer, un 76% dels jugadors/es pensen que el factor pista és important i que realment existeix. Es podria relacionar també amb el percentatge que s’obté dels partits guanyats com a local. Aquest treball n’és un més i amb ell he volgut aportar la meva petita part, tot i que sóc conscient de que no puc analitzar extensament tots els factors que intervenen en qualsevol partit de bàsquet.
INFLUEIX LA INGESTA DE GELAT EN ELS MALALTS QUE PATEIXEN CÀNCER? Autora Mariona Gol Giralt
Tutora Montserrat Forcadell
El càncer és una malaltia causada per l’excessiva reproducció d’un grup de cèl·lules que originen un tumor. Aquesta ràpida multiplicació és causada per una alteració en el seu material genètic, que pot tenir diferents orígens – com l’herència, virus, substàncies químiques, etcètera– i que tots portem des que naixem, però alguns desenvolupem la malaltia i altres no. A causa d’aquesta divisió exagerada les cèl·lules adopten formes anòmales i perden la seva funció real. Això es deu a que les alteracions del DNA afecten els gens encarregats de regular el cicle cel·lular, és a dir, aquells que inhibeixen el cicle (gens supressors) o els que l’activen (els protooncogens que esdevenen oncogens). Ara bé, el principal problema d’aquesta malaltia és que no expressa cap tipus de símptoma, fet que dificulta el seu diagnòstic precoç. Quan comença a presentar alguna repercussió per l’organisme, significa que la malaltia s’ha instal·lat al cos amb prou força com per vèncer la batalla.
El que causa, però, els símptomes que tenim identificats amb el càncer són els tractaments. Una vegada s’ha detectat que un pacient té càncer, els experts busquen el tractament més adient per aquesta persona. Però, al ser un món molt extens, en aquest treball només m’he centrat en la quimioteràpia, un dels tractaments més estesos i utilitzats per la cura de la malaltia que estudio. D’aquest tractament n’hi ha moltes varietats, que s’apliquen segons el cas de cada pacient, però totes són a través de fàrmacs. El que fan aquests fàrmacs és matar les cèl·lules que es reprodueixen ràpidament, dificultar la metàstasi a través dels vasos sanguinis o el sistema limfàtic, modificar el medi per tal que sigui desfavorable a les cèl·lules amb formes anòmales per tal de portar-les a la lisi cel·lular, etc. Ara bé, el problema sorgeix perquè no es tracta d’un tractament selectiu, sinó que afecta a totes les cèl·lules (encara que no siguin malignes) que es reprodueixen a altes velocitats, i a les del seu voltant. Cal destacar, però, que a mesura que avancen les tecnologies, la ciència també ho fa, i els tractaments cada vegada són més focalitzats i selectius. A causa d’aquests tractaments, com ja he dit, apareixen una sèrie d’efectes secundaris pel pacient. La majoria d’aquests són físics –com els trastorns nutricionals, la sequedat de boca, la diarrea o el seu contrari, el restrenyiment, la dificultat per empassar, les nafres o úlceres a l’aparell digestiu entre d’altres– que empitjoren l’estat del pacient i,
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Col·legi Badalonès
57
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 58
a més, dificulten algunes activitats bàsiques, com alimentar-se, relacionar-se amb amistats o familiars o, simplement, portar una vida normal. Però també n’hi ha de psicològics, ja que molts pacients no se senten com una persona normal i cauen en depressions. Tots aquest factors porten a la disminució de la qualitat de vida del pacient, concebuda com a la diferent apreciació que fa al pacient abans del tractament i després, a nivell de benestar psíquic i físic. Alguns dels efectes adversos més comuns, relacionats amb la nutrició, són: • La fatiga, ja que durant el tractament es perd molta energia i nutrients que fan sentir al malalt dèbil i sense forces. • L’anorèxia, coneguda com a falta de gana o sensació de sacietat. • La disgèusia o alteració en la percepció del gust del menjar, donant als aliments gustos desagradables o metàl·lics. • La disfàgia o dificultat per empassar els aliments. • La xerostomia o sequedat de boca. • Inflamacions o nafres a la boca. • Nàusees i vòmits. • La diarrea o problemes d’absorció intestinal. • L’empitjorament de l’estat d’ànim, per tots els factors esmentats anteriorment.
El càncer és, per tant, una malaltia que afecta a les dues dimensions del nostre cos (la dimensió física i la psicològica), ara bé, no només afecta al malalt, sinó que també pot repercutir sobre la gent del seu voltant. Les relacions amb amistats o familiars varien, el caràcter del malalt també ho fa i molts altres factors que alteren activitats quotidianes que es fan en grup, són exemples de la incidència de la malaltia a nivell social. Tots aquests fets esmentats anteriorment – justificats amb la informació del treball i amb les entrevistes–, podem dir que són un breu resum de tota la recollida elaborada, però nosaltres volíem corroborar o falsejar la nostra hipòtesi: “La ingesta de gelat influeix en els malalts que pateixen càncer, tenen trastorns nutricionals i són tractats amb quimioteràpia”. Després d’aquest treball podem afirmar que sí, que el gelat influeix en malalts de càncer i, a més, ho fa positivament. Encara ens podem preguntar: per què? Doncs, pels seus nutrients –com greixos, sucres, vitamines, etcètera– i la seva energia, es converteix en un aliment perfecte per a contrarestar alguns efectes secundaris com: la debilitat, els trastorns nutricionals o anorèxia (que necessiten grans quantitats de greixos i proteïnes), la fatiga, etcètera. A més, és un aliment fàcil i agradable de prendre i empassar, amb bon gust, una bona aroma, un tacte cremós i fresquet que el fan idoni per alguns altres efectes secundaris com: les nafres a la boca, les úlceres, la falta de gana, etcètera. Tal i com es diu en el tríptic adjunt al treball, el gelat es converteix en un somriure, ja que ningú en menja cap a desgana, així que fa millorar l’estat d’ànim dels pacients, fent-los sentir més normals, ja que poden prendre aquest aliment sense cap por i com ho fa tothom. Com podem veure, no he descobert res que faci que el gelat no sigui bo pels malalts (excepte els que, per alguna altra patologia, no
Però en som conscients, les persones sanes, de la importància que tenen alguns aliments en la nostra vida diària? Amb els resultats de les enquestes podem veure la importància de menjar en família que té la nostra cultura. Aquest és un factor que queda afectat si hi ha alguna malaltia pel mig, així que poder portar un ritme de vida el més normal possible és molt gratificant pel malalt. També podem trobar-hi el què la població pensa sobre si influeix el gelat en el seu estat d’ànim o no. Penso que s’ha de destacar el fet que les dones enquestades consideraven que els gelats influïen positivament el seu estat d’ànim, en canvi, pels homes l’apreciació era imperceptible. Per aquest motiu em plantejava si el sexe està lligat o relacionat amb la consciència que els aliments ens influeixen durant la nostra via diària. Després dels càlculs puc afirmar, amb més d’un 99% de fiabilitat, que hi ha relació de dependència entre les dues variables.
Per tots aquests factors ja no podem denominar al gelat com a unes simples postres, sinó que s’hauria de considerar un aliment
que tenim necessitat de prendre en qualsevol moment del dia. Al tríptic es poden veure desmentits alguns dels mites del gelat; també hi podem trobar tots els aspectes positius que aporta i com es relaciona un bon gelat amb el petit gra d’ajuda amb el càncer.
No em vull oblidar de les enquestes adjuntes al treball, a l’oncòleg capdavanter de l’estudi, una dona que ha patit càncer i al seu marit. Aquestes m’han permès viure en primera persona els aspectes que afecta el càncer des de diferents punts de vista. Penso que ha estat una de les parts més gratificants del treball. Per acabar m’agradaria fer-ho amb una frase dita al llarg d’una de les entrevistes: “Has vist algú menjar un gelat i que no somrigui?”.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
en poden prendre), sinó tot el contrari. Millora tant aspectes físics, com psicològics i, a més, ho fa de forma agradable. Amb l’estudi adjuntat, encapçalat per l’oncòleg F. Casas, s’arriba a substituir algun suplement nutricional pel gelat. Aquest factor és molt positiu, ja que molts malalts donarien el que fos per poder prendre’s un gelat enlloc d’algun medicament. A més, aquests últims tendeixen a tenir mal gust i no aporten cap satisfacció d’ordre psicològic.
Agraïments: A l’oncòleg F. Casas, la Fundació Badalona Contra el Càncer, a l’Oriol i a tota la família pel suport i l’ajut constant. 59
L’AGRUPACIÓ PÀTRIA I ART, 1904-1908. EL TEATRE A BADALONA Autora Elisenda Fatjó Carreras
Tutora Àngels Jurado
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Centre d’Estudis Secundaris Joan Maragall
INTRODUCCIÓ El treball tracta del grup de teatre amateur badaloní Agrupació Pàtria i Art entre 1904 i 1908. Dels inicis teatrals de l’actriu Margarida Xirgu i de les sales de teatre que funcionaven. HIPÒTESI • A principis del segle XX havien entitats tea trals a Badalona? • Van sortir dels grups de teatre amateur actors i actrius badalonins per treballar professionalment en el teatre? • Quines obres i quins autors es representaven? Societat i cultura a Badalona a principis del segle XX En iniciar-se el segle XX, Badalona era una població industrial amb 19.538 habitants el 1907. Els mitjans de transport públic eren el tren (inaugurat el 1848) i el tramvia elèctric. Malgrat l’índex d’alfabetització baix prolifera l’edició de nombroses publicacions de periodicitat diversa, com per exemple: Gent Nova, El Eco de Badalona, L’Esparvé, La República, El Combate i Juventud Rebelde.
60
Pel que fa al temps lliure, des de 1904 els badalonins van disposar d’un nou entreteniment, el Cinema Mary, a la Rambla. En quan al món teatral, a l’últim quart del segle XIX i al llarg del segle XX moltes entitats recreatives, culturals i polítiques han tingut al seu local una sala de teatre. Una d’aquestes
Torna a l’índex
associacions és l’entitat catalanista Gent Nova que comptava amb el grup de teatre Agrupació Pàtria i Art. A l’entitat va actuar per primera vegada, a Badalona, la actriu Margarida Xirgu. Les sales de teatre En iniciar-se el segle XX els badalonins ocupaven una part del temps lliure en anar al teatre i des de 1904, també acudien al cinema. En aquest moment la ciutat comptava amb tres sales de teatre: el Teatre Badalonès, el Zorrilla i l’Espanyol. La sala més antiga era el Teatre Badalonès, conegut per Can Gim, actual Círcol Catòlic. En els últims anys, per la seva brutícia, se’l coneixia com “la Mardassa”. Actuà per primera vegada, amb només 19 anys, l’actor Enric Borràs representant l’obre Les joies de la Roser de Frederic Soler Pitarra. El 1868 s’inaugurà el Teatre Zorrilla, actualment municipal. L’entrada estava situada al carrer de Mar. I el dia de l’estrena, el 31 d’octubre, es representà Traïdor, inconfeso y màrtir, obra de l’autor dramàtic José Zorrilla, al qual se li dedicà el teatre. I el 1886 s’inaugurà la tercera sala, el Teatre Espanyol al número 20 del carrer de Mar, coneguda per Ca l’Amat. Aquestes sales a més de posar en escena funcions teatrals, organitzaven sarsueles, màgia, balls, varietés i en alguns casos, al segle XIX exhibicions d’esgrima. Les
L’Agrupació Pàtria i Art, 1904-1908 El grup de teatre Agrupació Pàtria i Art pertanyia al Centre Catalanista Gent Nova, adherit a la Unió Catalanista. Tenia la seu al carrer del Canonge Baranera. L’Agrupació es fundà el 1904 i començaren les actuacions el 6 de març de 1904, amb l’escenificació de La resclosa, d’Ignasi Iglèsias, i L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol. Actuaven el diumenge a la tarda i representaven dues o tres obres. Pàtria i Art va desaparèixer a finals de 1908, en fundar-se la companyia Terradas Casas que es constituí amb artistes del grup de Josep Terradas i amb Joaquim Casas Costa que arrossegà artistes de l’Agrupació Pàtria i Art.
vora (Àngel Guimerà), L’endemà de bodes (Josep Pou Pagès), Lo plet d’en Baldomer (Josep Roca i Roca), Lo mas perdut (Josep Feliu i Codina), Àfrica (Antoni Ferrer), Mala nit (Josep Pou Pagès) i El carro del vi (Ramon Ramon i Vidales). La revista Gent Nova La revista Gent Nova (1899-1918) era el portaveu del Centre Catalanista. És la segona publicació íntegrament en català de Badalona. Periòdicament es publicaven notícies de Pàtria i Art. L’entitat Gent Nova es fundà cap a 1899 i en poc temps es convertí en l’associació majoritària. Comptava amb diverses seccions: l’agrupació sardanística, la secció femenina i el grup dramàtic Agrupació Pàtria i Art. Organitzaven també vetllades musicals, conferències i Jocs Florals entre altres activitats.
Les funcions es representaven els diumenges a primera hora de la tarda. A cada sessió es podien veure dues obres i en alguna ocasió tres. Els mesos d’agost i setembre se suspenien les funcions que es reprenien a la tardor. Entre 1904 i 1908 van portar a escena un total de 160 obres. I els gèneres més representats van ser el drama, amb seixanta-dos obres i la comèdia amb quaranta-set obres. No van estrenar mai cap autor ni obra en castellà. Entre els autors catalans més interpretats destaquem: Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Ignasi Iglèsias, Frederic Soler (Pitarra), Josep Feliu Codina, Josep Pous Pagès, Antoni Ferrer Codina, Ramon Ramon Vidales, Lluís Millà i Eduard Aulès. I pel que fa a les obres teatrals més representades sobresurten: La mare eterna (Ignasi Iglèsias), La mare (Santiago Rusiñol), En pól-
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
actuacions es representaven normalment els caps de setmana, concretament el diumenges a la tarda, perquè la majoria de la població que assistia era d’origen treballador.
Teatre Badalonès, l’actual Cèrcol Catòlic
Margarida Xirgu i l’Agrupació Pàtria i Art Margarida Xirgu Subirà va néixer a Molins de Rei el 1888. Va viure a Girona i des de 1896 a Barcelona. El 1900 abandona la escola i entrà a treballar en un taller de passamaneria. Actuà en diversos grups de teatre d’aficionats de Barcelona. I el 1905, amb 17 anys, debutà amb l’Agrupació Pàtria i Art de Badalona amb dues obres: El pati blau de Santiago Rusiñol i L’himne d’en Riego de Pau Parellada. El gener de 1906, començà a tenir un tracte especial en situar-la en la programació com
61
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
1914 es traslladà a Madrid, on estrenà amb gran èxit obres d’Alejandro Casona i, sobretot, de Federico García Lorca. El 1925 amb 37 anys s’instal·la a Badalona amb la seva família. Quan esclatà la Guerra Civil estava de gira per Amèrica. I la seva posició, favorable a la República, va fer que no pogués tornar a Espanya, un cop acabat el conflicte. El 1942 fundà l’Escola d’Art Dramàtic del Teatre Municipal de Santiago de Xile; fundà l’Escola d’Art Dramàtic del Teatre Municipal de Santiago de Xile (1942), des de 1949 dirigí l’Escola Municipal d’Art Dramàtic de Montevideo i codirigí la Comèdia Nacional de d’Uruguai fins el 1957. Morí el 1969 a Montevideo.
Margarida Xirgu
a «senyoreta Xirgu». La jove actriu tingué la seva primera actuació destacada dins de l’Agrupació Gent Nova en l’obra Tristos amors, de Giuseppe Giacosa, que s’estrenà el dia de Sant Josep, de 1906, al Centre Catalanista badaloní. Xirgu va fer el paper d’Emma, la dona que, amb gran dolor, sacrifica el seu gran amor per la seva filla estimada. Amb l’entrada al Teatre Romea de Barcelona en que es consagrà definitivament com actriu professional, el desembre de 1906, la presència de Margarida Xirgu a l’Agrupació Pàtria i Art es va fer cada vegada més esporàdica, fins a col·laborar només en funcions molt excepcionals.
62
En anys posteriors, quan ja era una de les actriu més prometedores de l’escena catalana, tornà a Badalona, sobretot, als estius per actuar. Consagrada dins del teatre català, el
L’ESPAI DE LA MÚSICA Autor Marc Pérez –Carrasco Montoya
Tutora Alicia Santos
INTRODUCCIÓ Hipòtesi i objectius La hipòtesi que he plantejat per dur a terme el treball de recerca, és comprovar si és possible dissenyar una estructura eficient d’un escenari per a un festival de rock, amb els coneixements assolits al llarg del treball.
Els objectius són: • Aprofundir en les construccions d’espectacles a gran escala.
gies cada cop evolucionen més ràpid i va ser difícil trobar informació actual a causa de la impressionant expansió del sector. Festivals i concerts mes importants • The wall – Pink Floyd • 360º tour U2 • FIB • Glastonbury ·• Woodstock
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre EASD Pau Gargallo
• Dissenyar i realitzar una maqueta d’un escenari estàndard per un festival de rock. • Aprendre nous conceptes i assolir més experiència, tant en l’àmbit de cerca d’informació, com en l’àmbit de maquinaria escenogràfica enfocada al món dels festivals. FESTIVALS DE MÚSICA Historia dels festivals de música En aquest apartat s’explica una mica per sobre tota la història de la música relacionada amb els escenaris, des de l’antiga Grècia fins a l’actualitat tot i que les noves tecnolo63
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
L’ESCENARI A L’ACTUALITAT Sistemes d’escenari • Interiors i exteriors En aquests apartats podem trobar informació sobre tots els tipus d’escenaris o tarimes per l’ ús musical en la actualitat. PARTS DEL GROUND SUPPORT (GS) Truss • Estructura de terra i aèria (roof sistem) • Il·luminació • Sonorització Entarimat Sistemes d’unió i fixació i seguretat El ground support és el sistema més important de l’estructura d’ un escenari i aquest apartat explica a fons les diferents parts que formen i construeixen aquest sistema.
SISTEMES D’ESCENARI GROUND SUPPORT (GS) Companyies i empreses de comerç d’estructures Sistemes més comuns de ground support DISSENY D’UN ESCENARI Primers esbossos Esbós definitiu Mides i cotes
64
Escala El disseny de l’escenari va ser començar a portar a la pràctica tota la recerca feta anteriorment des de la història de la música fins al ground support amb el qual es veurien manifestats tots els coneixements assolits al llarg del treball i també quedaria reflectit el procés imaginatiu anterior a la construcció de la maqueta. MAQUETA Materials • Entarimat • Truss • Procediment. • Procés d’elaboració La maqueta va consistir amb la culminació final del projecte. Aquesta es caracteritza per estar construïda amb fusta de balsa i cola blanca i per les seves mesures de metre aproximadament. CONCLUSIÓ Les conclusions del meu treball de recerca son les següents: He adquirit coneixements i informació totalment desconeguda i he tingut l’oportunitat d’aprofundir i indagar en la maquinària escènica en l’àmbit d’estructures per a espectacles o concerts musicals. També he assolit els coneixements i he sigut capaç de dissenyar i construir una maqueta per a un festival Standard de rock o alternatiu. Finalment, m’agradaria destacar que aquest treball de recerca m’ha ajudat a decantar-me cap a una dedicació de la maquinaria escènica en al meu futur laboral.
L’ESTALVI ENERGÈTIC A LA CIUTAT DE BARCELONA Autor Sergi Abiétar Moreno
Tutora Sara Bagès Muñoz
HIPÒTESI • L’estalvi energètic, en general, requereix una inversió inicial relativament elevada, que amortitzarem a llarg termini en la majoria dels casos. • Estalviant energia estalviem diners, a curt o a llarg termini. • La situació mediambiental actual pot millorar significativament com a conseqüència de l’estalvi energètic que es produeixi i de la sensibilització de la població i dels governs. • L’estalvi energètic requereix un cert sacrifici quant a qualitat de vida, ja que la millor manera d’estalviar sovint és l’abstenció. DISSENY EXPERIMENTAL Què és l’estalvi energètic? L’estalvi energètic es defineix com l’optimització del consum energètic, que té com a finalitat reduir l’ús d’energia obtenint, però, els resultats finals desitjats. Consideracions de l’estalvi energètic L’eficiència energètica L’eficiència es defineix com la relació entre la quantitat d’energia consumida per un electrodomèstic i el producte o el resultat que ens dóna. Quanta més energia elèctrica transformi un electrodomèstic per desempenyorar la seva funció, menys pèrdues tindrà i el seu rendiment serà més alt.
Classificació: • Eficients: A++ – C • Consum mitjà: D – E • Alt consum d’energia: F – G Models d’edificacions de baixa energia • Edifici de baixa energia: Aquest tipus d’edifici es descriu com aquell que consumeix la meitat d’energia que una edificació convencional de les mateixes característiques. • Edifici d’energia zero: L’aportació d’energia externa de l’edifici ha d’estar al voltant del 0%, i per tant l’edifici haurà de produir la seva pròpia energia; la dependència aproximada d’aquests serveis per aquest edifici no ha de passar del 10%. • Edifici d’energia plus: Aquest tipus d’edifici produeix més energia de la que en demanda. Per tant, es produeix un excedent energètic que pot ser font auxiliar de demanda energètica.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Maristes Champagnat
TREBALL DE CAMP Càlculs matemàtics aplicats a l’estalvi energètic en general i a la ciutat de Barcelona Comparativa bombetes – LED: L’objectiu d’aquesta pràctica és, mitjançant una maqueta que comprengui una bombeta convencional, una bombeta de baix consum i una bombeta de díodes LED, obtenir les intensitats d’aquestes amb un tèster i extreure’n, d’aquí, conclusions oportunes del seu consum. Dades dintensitat (en Ampers) obtingudes a la pràctica
65
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
• Bombeta convencional Philips (60 W): I = 0,27 A • Bombeta de baix consum de (12 W): I = 54 mA = 0,054 A • Bombeta de díodes LEDs: I = 23 mA = 0,023 A Partint de l’expressió: P=V·I On: P: Potència elèctrica (W) V: Voltatge o diferència de potencial (V) I: Intensitat del corrent elèctric (A) En aquest cas, sempre he treballat amb un valor de voltatge V = 220 V. Calcularé quant costaria mantenir encesa una bombeta convencional i una de baix consum 4 hores durant tot un any, sabent que el preu del kW (impostos inclosos) = 0,33 €, a més d’incloure el consum d’una bombeta de LEDs.
• Semàfors per a vehicles: Vermell, ambre i verd: 8 hores diàries • Segon semàfor ambre (independent, a l’entrada de l’illa): 8 hores diàries Voltatge: 230 V Intensitats: em basaré estrictament en els resultats abans obtinguts. P total = ∑ P x 4 carrers x 330 illes x preu kW Focus de díodes LED: P total = (129,96 + 42,32 + 169,28 + 84,64) W x 4 carrers x 330 illes x 0,33 € = 185,65 € diaris
Bombeta convencional Philips (60 W) on I = 0,27 A P = V · I = 220 V x 0,27 A x 4h x 365 dies = 87,6 kWh anuals x 0,33 € = 28,9 € anuals
Bombetes convencionals: P total = (1,505 + 0,501 + 2,0073 + 1,0036) kW x x 4 carrers x 330 illes x 0,33 € = 2185,84 € diaris
Bombeta de baix consum de (12 W): on I = 0,054 A P = V · I = 220 V x 0,054 A x 4h x 365 dies = 16,06 kWh anuals x 0,33 € = 5,3 € anuals
Estalvi energètic i econòmic ∆kW = 6623,76 kW – 562,59 kW = 6061,17 kW estalviats diàriament x 365 dies = 2212,32 kW anuals
Bombeta de díodes LED on I = 0,023 A P = V · I = 12 V · 0,023 A = 0,276 W Estalvi econòmic = ∆€ = 28,9 € - 5,3 € = 23,6 € anuals estalviats per unitat canviada
∆€ = 2185,84 € - 185,65 € = 2000,19 € estalviats diàriament x 365 dies = 730073 € anuals
Estalvi energètic a l’Eixample L’objectiu d’aquest apartat és donar una idea aproximada de l’estalvi energètic diari que obtindríem amb el canvi de tots els semàfors d’una zona com l’Eixample (330 illes aprox.) que estiguessin il·luminats amb bombetes convencionals i, per altra banda, il·luminats amb LED, i extreure’n una dada numèrica. 66
Suposició del temps que funcionen els diferents focus (previ raonament): Semàfors per a vianants: • Vermell: 18 hores diàries Verd: 6 hores diàries
CONCLUSIONS • L’estalvi energètic, en general, requereix una inversió inicial relativament elevada, que amortitzarem a llarg termini en la majoria dels casos. Hipòtesi acceptada. El preu inicial d’elements eficients és superior al dels elements convencionals, però serà una diferència que amortitzarem en forma d’estalvi energètic.
• Estalviant energia estalviem diners, a curt o a llarg termini. Hipòtesi acceptada.
• La situació mediambiental actual pot millorar de manera significativa com a conseqüència de l’estalvi energètic que es produeixi i de la sensibilització de la població i dels governs. Hipòtesi acceptada. Si consumim menys energia, les centrals cremaran menys combustible fòssil i aquesta reducció implicarà, a la seva vegada, un descens de les emissions de gasos hivernacles. Això seria un bon argument per creure en el descens de la velocitat del canvi climàtic. • L’estalvi energètic requereix un cert sacrifici quant a qualitat de vida, ja que la millor manera d’estalviar sovint és l’abstenció. Hipòtesi refutada. L’estalvi energètic requereix, en la majoria de casos, un canvi d’hàbits, que no ha de ser considerat mai injustament com un sacrifici quant a qualitat de vida. L’abstenció, tal com hem vist a la definició inicial, no es pot entendre com estalvi energètic. L’enginy dels dissenys que ens facin estalviar serà determinant en el futur, que anirà íntimament relacionat amb la mesura en la qual s’inverteixi en la investigació i en la recerca científica.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
L’estalvi energètic implica necessàriament un estalvi econòmic.
67
L’EVOLUCIÓ DELS CÀNIDS I LA SEVA INTEL·LIGÈNCIA Autora Laia Vilardell Octavio
Tutora Isabel Jódar Aguilera
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Maristes Champagnat
68
HIPÒTESIS Les hipòtesis plantejades a l’hora de realitzar aquest treball són: 1. El fet que s’utilitzin només determinades races com a gossos d’assistència i d’ajut cap als humans, és degut a que aquestes races són les que més s’adeqüen a totes les tasques en que són necessàries la intervenció dels gossos, per les seves aptituds físiques i mentals. 2. Els gossos mestissos, al ser una barreja entre races, són més intel·ligents que les races pures. 3. El comportament dels gossos està íntimament relacionat amb la seva intel·ligència i la raça a la que pertanyen. DISSENY EXPERIMENTAL Per començar a treballar vaig haver d’investigar sobre l’evolució de les diferents races canines. A partir del Canis lupus, van aparèixer quatre varietats diferents del Canis familiaris, que són: el Canis familiaris intermedius, amb races com el gos de les torberes, de la qual més tard va aparèixer el Samoyedo o el Chow-Chow; el Canis familiaris inostranzewi, amb races com els molossos, que és l’avantpassat de races com els mastins o els dogos; el Canis familiaris leineri, amb races com els llebrers, dels qual han aparegut races com els galgos o els Salukis i finalment, el Canis familiaris metris optimae, que és d’on provenen races com el pastor alemany o la família dels collies.
Torna a l’índex
Gràcies a la feina feta pels nostres avantpassats, els gossos van poder ser domesticats, és a dir, van passar d’un estat salvatge a un estat més submís, domèstic. Hi ha tres tipus d’intel·ligència canina: La intel·ligència adaptativa és aquella que permet al gos adaptar-se al seu entorn i la que proporciona aptituds per modificar el seu medi ambient d’acord amb les seves necessitats, és a dir, està relacionada amb el coneixement, les habilitats i les aptituds generals que un gos pot adquirir al llarg de la seva vida. Dins d’aquesta n’hi ha de dos tipus: la capacitat d’aprenentatge i la capacitat de resoldre problemes. La intel·ligència funcional o d’obediència es podria comprendre com la capacitat d’ensinistrament d’una raça concreta. La diferència que es dóna entre les races, es basa en la facilitat que té cada una en assolir un determinat nivell de rendiment i en la capacitat màxima de rendiment que és capaç d’aconseguir un gos d’aquella raça específica. Llavors, es pot dir que és més fàcil ensinistrar una raça amb un gran nivell d’intel·ligència funcional i d’obediència. Dins d’aquesta classificació, la raça amb una major intel·ligència funcional serà el Border Collie, i el menor, el galgo Afgà. La intel·ligència instintiva és aquella intelligència que comprèn totes les qualitats i conductes que formen part de la disposició genètica. És per això que les facultats que hereta un gos, a través de la manipulació genètica o bé per part dels homes o selecció natural,
Els gossos d’assistència són criats i ensinistrats per associacions que fan que aquests animals duguin a terme tasques útils pels éssers humans. Es poden ensinistrar de manera que puguin fer servei a persones invidents, minusvàlides, per a què alertin d’atacs epilèptics o simplement per fer més agradable la vida de les persones que han de passar llargues temporades a hospitals, com poden ser els nens o la gent de la tercera edat. Aquests gossos realitzen moltes tasques com l’ajut de la gent amb alzheimer, els invidents o inclús la detecció de drogues i explosius. La investigació sobre la qüestió que es planteja en aquest treball ha estat la realització d’un test d’intel·ligència sobre diversos gossos. Aquest test s’utilitza només per valorar un dels tres tipus d’intel·ligència, en aquest cas l’adaptativa. He realitzat aquest test de dotze proves a 7 gossos de diferents races, i d’edats que oscillen entre 3 i 8 anys. Es tracta de 4 gossos de races pures: Bòxer, Yorkshire Terrier, Golden Retriever i Canitx, i 3 gossos mestissos de: Golden amb Llaurador Retriever, Canitx amb Pomerania, i Chihuahua de pèl llarg amb Pequinès.
Aquests resultats es poden comparar amb la taula de classificació de les races segons la seva intel·ligència funcional i d’obediència. El fet que una raça determinada tingui una baixa intel·ligència adaptativa no significa que no sigui útil per a realitzar altres feines. Potser una raça que té una elevada intelligència funcional i d’obediència té l’adaptativa baixa. És per aquest motiu que per a cada treball s’utilitzen unes races específiques, amb les qualitats que poden ser explotades i que poden ser útils per als éssers humans. 1. La primera hipòtesi queda corroborada, ja que com he tractat en els punts que parlen de la intel·ligència i dels gossos d’assistència, hi ha determinades races, com el Golden Retriever, el Llaurador Retriever i el Pastor Alemany, que disposen d’una elevada sociabilitat i això els fa aptes per a realitzar tota mena de tasques. 2. La segona hipòtesi queda refutada, com he explicat en la intel·ligència adaptativa el gos serà tan intel·ligent com ho sigui la raça a la qual s’assembli més físicament. 3. La tercera hipòtesi no pot ser corroborada ni refusada, però per tot el que s’ha tractat durant el treball, es pot arribar a la conclusió que com més intel·ligent sigui un gos d’una raça determinada, més reptes mentals i físics necessitarà, per això estarà més neguitós i això influirà en el seu comportament.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
es converteixen en les característiques que determinen les diferències entre cadascuna de les races. És a dir, que són aspectes de la composició mental del gos que poden transmetre’s de generació en generació a través dels mecanismes de l’herència biològica.
Una vegada fetes les proves, s’han de sumar els punts aconseguits, i segons la puntuació obtinguda, el gos tindrà més o menys intelligència adaptativa. CONCLUSIONS Els resultats obtinguts pels gossos que han realitzat el test tenen un coeficient d’intelligència adaptativa elevat, independentment de la raça o la mida.
69
L’ ULL COM A SISTEMA ÒPTIC Autor Tian Lan
Tutora Gemma Muñoz
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Barres i Ones
HIPÒTESI L’ull és un dels òrgans més importants dels éssers humans, és la finestra de la nostra ànima que ens permet observar i conèixer el món en el qual estem vivint. He triat aquest de tema sobre l’ull simplement perquè m’interessa. DISSENY EXPERIMENTAL Totes les parts del meu treball estan referides directament a l’ull o a aspectes que hi estan relacionats i està dividit en dues parts: PART BIBLIOGRÀFICA L’índex del meu treball segueix aquest ordre: • L’ull a punt de vista físic – en aquest apartat s’ha donat una definició de l’ull en un sentit físic • Les parts de l’ull: les parts generals de l’ull, es destaquen el cristal·lí, la retina i la còrnia. • Les parts extres de l’ull • Petita explicació del funcionament de l’ull en virtut de l’enfocament. • Els aspectes interessants que estan relacionats amb l’ull: per què parpellegem, visió de colors, exploració i esport, els ulls d’alguns animals, per què els gats mengen les rates, per què podem veure el color. • Els defectes més comuns dels ulls: la mio pia, la hipermetropia, l’astigmatisme i la prescíbia. • Altres malalties de l’ull.
70
Torna a l’índex
PART PRÀCTICA • Índex de refracció: una petita explicació de l’índex de refracció. Pràctica Índex de refracció dels diferents líquids. És una comprovació prèvia per assegurar que en el sistema de muntatge es pot treure el valor acurat. Segona pràctica Albúmina de diferents concentracions. Es tracta de treure el valor d’índex de refracció d’una concentració determinada d’albúmina amb aigua que sigui semblant a l’índex de refracció del cristal·lí humà (1,42). CONCLUSIÓ • Gràcies a aquest estudi he après com funciona l’ull, quines són les seves parts més importants i moltes coses curioses. • He comprovat que el cristal·lí es comporta com una dissolució de proteïna entre 2g/l i 4g/l pel que fa al seu índex de refracció.
L’ÚS DE LA TOXINA TETÀNICA EN EL TRACTAMENT DE LES MALALTIES NEURODEGENERATIVES
OBJECTIUS I HIPÒTESI DEL TREBALL Volem estudiar possibles substàncies d’ús terapèutic enfront les malalties neurodegeneratives i comprovar si un determinat fragment de la toxina tetànica anomenat Hc actua sobre les cèl·lules de la medul·la espinal fent que sobrevisquin en una situació que normalment els produiria la mort cel·lular, ja que creiem que aquest fragment de la toxina tetànica actua sobre les cèl·lules de la medul·la espinal fent que sobrevisquin enfront una mort semblant a la que es produeix en la malaltia d’atròfia muscular espinal. Si això es dóna, llavors l’Hc seria un possible fàrmac per tractar les malalties neurodegeneratives. MARC TEÒRIC NECESSARI El sistema nerviós El sistema nerviós és un sistema de cèl·lules especialitzades que transmeten informació entre l’entorn d’un animal i entre ell mateix. Processa aquesta informació i envia un senyal ràpidament perquè s’ocasionin reaccions en altres parts del cos. El sistema nerviós es pot dividir en dos grans blocs per facilitar-ne l’estudi: • El sistema nerviós central, on recauen totes les funcions superiors de l’home format per l’encèfal i la medul·la espinal. • El sistema nerviós perifèric, constituït pels ganglis nerviosos i els nervis. Les neurones són les principals cèl·lules que formen el teixit nerviós. Cada neurona està formada per un cos cel·lular, on es troba el nucli
Tutora Roser Bosch Mestres Centre Institut La Llauna
i el citoplasma, i és des d’ on creixen els dos tipus de prolongacions, les dendrites curtes i amb ramificacions arborescents per on entren els impulsos, i l’axó, que és per on surten els impulsos nerviosos. Els cossos neuronals es troben principalment a la medul·la espinal i a l’encèfal i estan en contacte amb tot el cos mitjançant els seus axons, principals components dels nervis. La funció principal de les neurones és transmetre l’impuls nerviós. Aquest es propaga al llarg del sistema nerviós de diferents maneres: amb senyals químics, senyals elèctrics, o el que és més freqüent, la complementació dels dos que es dóna a la sinapsis entre neurones. Les malalties neurodegeneratives Les malalties neurodegeneratives són les malalties que afecten el sistema nerviós. Per una banda hi ha les que afecten les neurones del encèfal, com la malaltia de Parkinson o l’Alzheimer, i per una altra banda les que afecten les motoneurones, és a dir, les neurones de la medul·la espinal, com són l’esclerosi lateral amiotròfica o l’atrofia muscular espinal.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Autors Albert Aguilera i Padrós Sara Al-Tamr Al-Barazi del Pino
Totes aquestes malalties tenen unes característiques comunes, la principal de les quals és que en totes elles es produeix una progressiva mort neuronal. Encara que coneixem les alteracions que aquestes malalties provoquen en l’organisme, es desconeix l’origen de la majoria d’elles. Per això, encara que moltes d’aquestes malalties
71
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
poden rebre un tractament simptomatològic, cap d’elles té una cura que aconsegueixi radicar-la.
tres mostres. A continuació vam realitzar el tractament farmacològic creant tres situacions diferents pel teixit neuronal extret.
Actualment existeixen diversos grups de recerca que treballen amb diferents hipòtesis per trobar un fàrmac capaç de curar aquestes malalties. Una d’aquestes hipòtesis consisteix en la utilització d’un fragment de la toxina tetànica com a possible fàrmac.
En el primer cas, no vam alterar les neurones, per tant hauria d’haver-hi supervivència. En el segon cas, no proporcionàvem a les neurones els nutrients que aquestes necessiten per viure i, per tant, els causàvem una mort de manera semblant a la que es dóna en algunes malalties com l’AME. I en l’últim cas, reproduíem la circumstància anterior de mort cel·lular, però alhora afegíem Hc, el possible fàrmac, a les nostres mostres.
La toxina tetànica La toxina tetànica és una de les substàncies més tòxiques del planeta i és la que produeix la malaltia del tètanus. És sintetitzada pel Clostridium Tetani, un bacteri anaerobi estricte, i es caracteritza per causar una forta rigidesa muscular. Aquesta toxina es pot dividir en dues parts: la cadena lleugera o cadena L, que produeix la toxicitat, i la cadena H o pesant, que és la responsable de l’entrada de la toxina a l’interior de les neurones. A més, aquest fragment es pot dividir en dues parts: la cadena Hn i la cadena Hc. Aquesta última és la part encarregada de la unió específica a les membranes neuronals, a més és una part no tòxica i és capaç de viatjar retroaxonalment, és a dir, dels axons de qualsevol part del cos fins als cossos neuronals fins arribar al sistema nerviós central.
Resultat i Anàlisi
Aquest fragment podria ser un possible fàrmac per a les malalties neurodegeneratives, i en la nostre part experimental, és el que vàrem voler demostrar. DISSENY EXPERIMENTAL Per saber si el fàrmac ajuda o no a la supervivència de les neurones hem de mirar si hi ha una proteïna anomenada ERK activa o no en les nostres mostres. Aquesta proteïna forma part d’una cadena d’activació que es realitza a les neurones perquè puguin sobreviure. Llavors per veure si hi havia supervivència, havíem de trobar la proteïna ERK activa.
72
A continuació mitjançant una electroforesi, observàvem si les nostres mostres contenien presència de la proteïna ERK activa, o no.
Per fer-ho, vàrem extreure un fragment de medul·la espinal de rata i vàrem dividir-la en
• Tal com s’esperava, en la franja del control positiu es veu una forta presència de ERK fosforil·lada, ja que la franja és molt intensa. Es tracta d’un cultiu de neurones que no se’ls ha fet patir un canvi ni se’ls ha produït cap estrès, i per tant, la franja que ens indica la presència de ERK fosforil·lada és ben visible, fet que indica supervivència cel·lular. • En el cas del control negatiu gairebé no trobem presència d’ ERK fosforil·lada. Les neurones d’aquest cultiu havien estat sotmeses a un medi amb manca de sèrum i per tant en
• Les franges que corresponen a les mostres problema on havien imitat una situació de mort neuronal, però on alhora havíem introduït el fàrmac, es troben tal com esperàvem, amb presència d’ERK fosforil·lada. Això ens indica que s’ha produït supervivència cellular en les neurones d’aquest teixit. Per tant, podem afirmar que el fàrmac ha actuat de la mateixa manera que la neurotrofina NGF, possibilitant la supervivència de les neurones. CONCLUSIONS Podem arribar a la conclusió que l’Hc podria ser utilitzat com a fàrmac per a les malalties neurodegeneratives. Tot i haver obtingut els resultats esperats, no podríem assegurar totalment l’eficàcia de l’Hc com a fàrmac futur ja que aquestes proves s’haurien de repetir diferents vegades més per assegurar del tot la conclusió. A més, actualment s’està provant l’Hc en rates i encara no se sap si podrà ser emprat en humans ni els possibles efectes secundaris d’aquest. Dit això, voldríem destacar la importància de la investigació ja que gràcies a aquesta es podrà trobar la cura a malalties que avui dia afecten a un elevat nombre de persones.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
absència de nutrients i neurotrofines. Efectivament, en aquest cultiu no trobem d’ERK fosforil·lada, fet que ens indica que les neurones es dirigeixen cap a la seva mort programada, l’apoptosi.
73
LA DIABETIS TIPUS 1: FONAMENTS I TRACTAMENT Autor Sergio Gutiérrez Jiménez
Tutora Virgínia Costafreda
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Barres i Ones
El treball tracta sobre la diabetis tipus 1. L’objectiu és explicar que és la diabetis tipus 1, informar sobre la malaltia, esmentar de què tracta i explicar quin és el tractament. La diabetis és una malaltia crònica i en el treball s’esmentarà quin és l’impacte social d’aquesta malaltia i s’explicarà com canvia la vida d’un diabètic en relació a una altra persona, tant pel que fa a la dieta com a d’altres activitats. QUÈ ÉS LA DIABETIS? La diabetis és un trastorn del metabolisme que es manifesta per una elevació anormal dels nivells de glucosa a la sang. Això pot passar per una producció insuficient d’insulina o un mal aprofitament de la insulina de l’organisme. Hi ha dos tipus de diabetis: la diabetis tipus 1 (o diabetis juvenil) i la tipus 2.
PÀNCREES (INSULINA I GLUCAGÓ) El pàncrees és una glàndula abdominal que es localitza darrere l’estómac. El pàncrees té dues funciones, la funció endocrina i l’exocrina. La funció endocrina s’encarrega de produir insulina i glucagó (hormones) a partir d’unes estructures que es diuen illots de Langerhans. Aquí, les cèl·lules alfa produeixen glucagó, que és el que fa que els nivells de glucèmia augmentin; les cèl·lules beta produeixen insulina, que fa que els nivells de glucèmia disminueixin; i les cèl·lules delta produeixen somatostatina, que intervé indirectament en la regulació de la glucèmia.
La diabetis tipus 1 es presenta en persones menors de 30 anys. Es caracteritza per una destrucció de les cèl·lules productores d’insulina (cèl·lules beta) que fa necessària l’administració immediata d’insulina, per això al pacient se l’anomena com insulinodependent. La diabetis tipus 2 acostuma a presentar-se en edat adulta. En aquest cas es manté la capacitat de la cèl·lula beta de produir insulina, però no resulta prou efectiva
74
• Perdre pes. • Al principi es té molta gana (polifàgia). • Després, es perd la gana i apareix l’esgotament (astènia)
SÍMPTOMES DE LA DIABETIS Els principals símptomes de la diabetis són: • Tenir moltes ganes d’orinar (poliúria). • Tenir molta set (polidípsia).
Torna a l’índex
TRACTAMENT DE LA MALALTIA El tractament de la diabetis té com a objectius que el pacient pugui fer una vida normal, amb els mínims signes possibles d’incomoditat. Per poder tenir un bon autocontrol de la malaltia, els valors de la glucèmia haurien de ser
els següents: • Dejú: 80 – 120 mg/dl • Abans de l’àpat : 80 – 120 mg/dl • 2 h després de l’àpat: 100 – 145 mg/dl
DIABETIS I ALIMENTACIÓ L’alimentació en un diabètic és molt important, igual que en la resta de les persones. Per tal que l’alimentació sigui equilibrada, el total de l’energia ingerida hauria de ser la següent: • En un 50 - 60 % d’hidrats de carboni. • En un 12 - 15 % de proteïnes. • En un 30 - 35 % de greixos. La diabetis en la nostra societat A Europa, la diabetis es considera la segona malaltia crònica més freqüent en la infància i en l’adolescència, després de l’asma. A Catalunya, es diagnostiquen entre 120 i 130 casos de diabetis l’any en persones de menys de 14 anys, i unes 150 persones entre 15 i 29 anys. Això suposa uns 13 casos nous a l’any per 100.000 habitants. En el món hi ha una incidència d’uns 4,9 milions d’habitants amb diabetis tipus 1. CONCLUSIONS Aquesta malaltia, amb els avenços, deixarà de ser crònica. Una persona amb diabetis pot fer una vida totalment normal. El pacient ha de tenir un autocontrol constant.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
El material necessari per tractar la diabetis és el següent: • Màquina calculadora dels nivells de glucèmia, punxador i tira reactiva.
75
LA DISTÀNCIA MÉS CURTA ENTRE DOS PUNTS Autor Francisco José Ruiz de la Torre
Tutora Iolanda Guevara Casanova
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Badalona VII
FORMULACIÓ DE LA HIPÒTESI En primer lloc cal explicar que vaig escollir aquest treball perque em donava l’oportunitat de conèixer una mica més de l’història de les matemàtiques. El meu treball de recerca consisteix en explicar quina és la forma més ràpida de viatjar d’un lloc a un altre, i en trobar una explicació científica i aclaridora amb la qual poder donar una raó lògica del perquè els avions fan trajectòries aèries corbes per viatjar d’un punt a un altre del planeta. La meva primera impressió en tenir aquesta idea per al meu treball era que la resposta era evident: la recta seria la forma més ràpida d’unir dos punts, ja que tota la meva vida havia escoltat aquesta afirmació i a mi em semblava molt lògica. “La forma més ràpida per unir un punt amb un altre o per anar d’un lloc a un altre és la recta, donat que és la forma més curta d’unir dos punts”. INTRODUCCIÓ En aquest apartat explicarem què és la geometria, i posteriorment, la dividirem en dues parts: abans i després d’Euclides.
76
La paraula geometria és d’origen grec i significa la mesura de la terra. La geometria és la branca de les matemàtiques que estudia i recull les propietats de les figures geomètriques en qualsevol superfície.
Torna a l’índex
1. La geometria abans d’Euclides: va ser utilitzada a Egipte, on es va desenvolupar un gran treball geomètric i on es va començar a dominar els triangles de 3, 4 i 5 unitats. A Babilònia es va desenvolupar l’ús del teorema de Pitàgores i es conserva una gran quantitat de documents. A Grècia es van conservar, millorar i difondre els coneixements del egipcis i dels babilònics. 2. La geometria posterior a Euclides: La geometria, actualment, és una part molt important de la cultura de l’home, això es nota a l’investigar una mica, ja que la geometria es troba present en la majoria d’activitats que realitzem habitualment. PART TEÒRICA 1. Geometria Euclidiana Aquesta geometria va ser explicada per Euclides en la seva obra més coneguda:”Els elements”. Aquesta obra està composta per tretze llibres, que en total reuneixen 465 proposicions, 372 teoremes i 93 problemes i una gran quantitat d’axiomes. En aquest llibre es demostren totes les proposicions pas a pas. Per tal de poder explicar la seva geometria, Euclides va resumir la seva obra en cinc postulats: Postulat I: Per dos punts diferents passa una única recta. Postulat II: Un segment rectilini pot ser prolongat. Postulat III: Només hi ha una circumferència amb un centre i un diàmetre donats.
Postulat IV: Tots els angles rectes són iguals entre ells.
Postulat V: Per un punt exterior a la recta r només passa una única recta paral·lela. 2. Geometria hiperbol·lica Aquesta geometria es basa en la geometria Euclidiana, però canviant el cinquè postulat per un que diu que per un punt exterior a una recta passen més d’una paral·lela, donat que, tal i com ells ho expliquen, dues rectes es poden apropar molt i no tallar-se. Aquesta afirmació és fàcilment demostrable si pensem en les hipèrboles, que, en apropar-se a l’infinit, ens adonem que cada cop s’apropa més i més a la seva asímptota, encara que mai arriba a tallar-la. Si considerem el pla com la rodona, la recta l donada i el punt P com a punt exterior a la recta, qualsevol recta que passi pel punt P i que no talli l dins del pla (rodona), ha de ser considerada paral·lela a la recta l, encara que aquesta geometria es representa en una pseudosfera.
Aquesta geometria es pot explicar mitjançant una esfera, com ara la terra amb els meridians i paral·lels, encara que aquesta geometria es representa amb una figura amb la forma de dos cons oposats units pel vèrtex. 4. Diferències més característiques entre les geometries
PART PRÀCTICA La meva part pràctica consisteix en trobar una explicació lògica a la trajectòries aèries que fan els avions i en comprovar quina és la forma més ràpida d’anar d’un lloc a un altre per tal de poder establir si la meva hipòtesi és certa o no.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Postulau V: Si una recta talla dues rectes de forma que els angles interiors d’un mateix costat són menors que dos angles rectes, les dues rectes tallades, si les prolonguem indefinidament, es troben en el costat en el qual els angles són menors de dos angles rectes.
Per poder fer-ho vaig decidir anar d’una ciutat a una altra, que en aquest cas van ser Barcelona i Tokio.
3. Geometria el·líptica La geometria el·líptica es basa en la geometria Euclidiana, però canviant el cinquè postulat per un que diu que per un punt exterior a la recta no hi passa cap recta paral·lela a la donada, ja que totes les rectes es tallen en un o dos punts.
La distància entre aquestes dues ciutats unides per una recta és aproximadament d’uns 14870 Km, mentre que aquestes ciutats unides per la geodèsica, que és la corba de menor longitud sobre una esfera, donava aproximadament uns 10420 Km. Per tant, queda demostrat que sobre una esfera, és a dir en la geometria el·líptica, la for-
77
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
ma més curta d’unir dos punts és una corba, concretament, la geodèsica, encara que en la geometria Euclidiana la forma més curta d’unir dos punts sigui la recta.
78
CONCLUSIONS Tal i com es demostra en aquest treball, la meva hipòtesi era incomplerta, ja que cal indicar en quina superfície es troben aquests punts als quals es fa referència. Per tant, espero que hagi quedat demostrat que la meva teoria inicial és totalment certa si la completem diem que aquests dos punts es troben representats en un pla, encara que, al mateix temps ha quedat demostrat que aquesta hipòtesi és falsa si la superfície sobre la qual estan representats és qualsevol superfície esfèrica.
LA DONA I LA PUBLICITAT Autora Celia Abdi Moloud
Tutor Toni Bons
HIPÒTESI Partia amb la idea de trobar els diferents estereotips que té la dona dins la publicitat, tant en la publicitat occidental com la publicitat del món àrab. DISSENY EXPERIMENTAL Abans d’acabar el curs em vaig posar en contacte amb el meu tutor i vam parlar de com enfocar el meu treball. Des d’un principi el volia fer sobre la publicitat, ja que és un tema que m’interessa molt i que m’agradaria estudiar l’any vinent a la universitat. Però el tema era molt extens i l’havia de concretar. La meva primera tutora ja em va aconsellar de fer-ho d’un tema relacionat amb la publicitat i que m’agradés. Vaig pensar en la publicitat dels perfums de la televisió i va ser en Toni Bons, el meu actual tutor, qui em va aconsellar d’enfocar el treball en la dona i la publicitat. Gràcies a la informació que em va facilitar el tutor, vaigmodificar el treball. Podríem dir que el treball consta de dues parts: una teòrica i una pràctica. La part teòrica consistia en fer una recollida d’informació, seleccionar-la i utilitzar-la de la millor forma al treball. No vaig seguir l’ordre de l’índex per fer-ho sinó pel tema que més em cridava l’atenció. Vaig començar amb la imatge de la dona que en un primer moment era l’apartat dels estereotips de la dona, però em vaig adonar que realment era un recull d’ imatges de dona en diverses societats, cultures i grups. Vaig continuar amb els estereotips de
la dona en la publicitat que en són tres els més destacables: dona i bellesa, dona i sexualitat i dona i la llar. Vaig continuar amb el naixement de la publicitat, que si l’enfoquem de forma d’anunci podem dir que els anuncis existeixen des de l’antiga Grècia clàssica. La part pràctica consistia en buscar diferents anuncis que mostressin en imatges la part teòrica, mostrant els diferents estereotips tant en la nostra publicitat (Europa i Amèrica) com en el món àrab i oriental. Buscar anuncis àrabs em va ser complicat pel fet que no tenia televisió en àrab i la única manera de trobar-ne era pel youtube. També ho va ser pel fet que només entenc l’àrab que es parla a Algèria i no pas el que es parla als altres països, però per això la meva mare em va ajudar i m’ho va traduir. Per tant, em va ser més fàcil buscar els anuncis d’Algèria que no pas els dels altres països, però vaig tenir una petita ajuda de la meva cosina que viu a Algèria.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Isaac Albèniz
Gràcies a que la meva cosina coneixia la publicitat àrabmés oriental, jo la vaig poder incorporar al treball.
79
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 80
CONCLUSIÓ Amb la recerca que vaig fer a l’inici del treball vaig descobrir que la publicitat occidental presentava tres estereotips que destaquen dels altres i que són; la dona i la bellesa caracteritzada per noies joves perfectes que es cuiden amb productes com per al cabell o cremes per a la pell. La dona i la sexualitat és un dels altres estereotips i el més representat en la publicitat televisiva. És una dona objecte sexual que vol atreure l’atenció de l’home.
que he dit anteriorment mostrant una dona sexual, una dona lliure, exactament igual a la Europea. Utilitzant sobre tot a les famoses del país, normalment cantants, podem dir que són dones perfectes i envejades per totes les altres.Aquests famoses es mostren de manera molt sexual i atrauen els homes, tant se val de quina manera: nues o semi nues, ballant, cantant, etc.
I per últim, la dona i la llar. És una dona que es preocupa pels fills, pel seu marit, i per la neteja de la casa.
Un altre aspecte important és l’evolució de la publicitat, l’evolució del capitalisme nord-americà i europeu. El prototip de dona no sempre ha estat el mateix. Remuntant des de l’antiga Grècia i arribant fins l’actualitat, veiem canvis. Al Renaixement donaven més importància als diners i per tant a les noies grasses que demostraven que tenien una bona alimentació i no pas una noia prima que volia dir una noia no sana. En canvi, en l’actualitat, el prototip és tot el contrari: la noia prima que es cuida, amb una bellesa casi impossible. L’obsessió per un cos perfecte dóna com a resultat la correcció de totes les “imperfeccions”.
Però la publicitat no és igual a tot arreu i tampoc segueix els mateixos estereotips. Per això he fet un estudi de la publicitat del món àrab. Trobem diferències notables però poc a poc aquests països es van desenvolupant i volen assemblar-se a nosaltres i això es mostra en la dona i la publicitat. La dona vol ser més lliure, vol estudiar, vol treballar i formar una família com qualsevol europea i no com les dones del seu país que són dones nascudes per ser sempre controlades pel pare o pel marit, sempre sota domini d’un home. La publicitat que es mostra en el Magreb, o els països com Yemen, Aràbia Saudita i Dubai tenen molta influència religiosa i es veu clarament reflectida. Les dones mai mostren el seu cos com a objecte sexual i sempre es mostren responsables i madures. Però les dones del Magreb i les dones de Mashreq no són iguals, l’única relació que tenen és la religió i la llengua. El Líban trenca amb el
Això comporta un canvi en el mon publicitari.
La publicitat té una gran influència i pressió sobre la imatge del cos, que varia en intensitat segons l’edat. Aquesta imatge és un recull de moments d’un vídeo en càmera ràpida d’una campanya que va fer Dove al 2006. Aquesta campanya vol fer veure a les dones que la dona perfecta no existeix, que la dona que veiem en un anunci, en una revista, en un cartell està retocada i que una persona perfecta no existeix.
LA FÍSICA DEL REM Autora Aina Cuxart Caballeria
Tutora Sara Gómez
HIPÒTESIS La primera hipòtesi diu el següent: “Una embarcació flota a causa de la seva forma. El material no influeix en la seva flotabilitat.” L’altra hipòtesi del treball és: “Quan més llargs siguin els rems, més s’aprofitarà la força que fan els vogadors per a moure el llagut.” DISSENY EXPERIMENTAL El llagut català és una embarcació propulsada per rems i s’utilitza per a la pràctica de l’esport. El casc del llagut està fet de fusta i de fibra de polièster, i els vuit remers també es poden anomenar vogadors. Aquests se situen de dos en dos a la barca i tan sols utilitzen un rem, uns per babord1 i els altres per estribord2. Els remers van asseguts a sobre de la bancada i els peus es recolzen sobre la pedalina. Els vogadors estan asseguts d’esquena a la direcció de l’embarcació, per propulsar-la. Perquè el llagut es mogui amb agilitat és vital la coordinació entre els remers: el moviment ha de ser paral·lel i igual en tot moment. Per aconseguir-ho tots segueixen el vogador de la seva banda assegut més a prop del timoner, el marca. El rem està unit al llagut. S’uneix a ell per l’escàlem que és un barrot cilíndric que sobresurt de l’orla3 de l’embarcació. L’altre tripulant de l’embarcació és el timoner. La seva funció és moure el timó per dirigir l’embarcació i anar donant indicacions als remers.
El nostre objectiu és trobar el centre de masses quan a l’embarcació hi ha els nou tripulants, vuit remers i el timoner, per tant necessitarem les mesures i el pes d’aquests. Com que cada equip és diferent, per a fer els càlculs he agafat les mides de l’equip juvenil femení de la temporada 2010 del Club Nàutic Bétulo. Per estudiar des d’un punt de vista físic la flotabilitat d’una embarcació o de qualsevol objecte, ens hem de recolzar en el principi d’Arquímedes. Aquest, estudia les forces que actuen sobre un objecte quan està flotant. Aquestes forces actuen sobre el centre de masses. El centre de masses d’un cos és el punt lligat al cos que viatja amb un moviment rectilini uniforme quan el cos és llançat en un espai lliure de camps de força4.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Maristes Champagnat
La fórmula de la posició del centre de masses és:
on
és la posició del centre de masses, és el sumatori de cadascuna de les és la posició de masses de les partícules, cada partícula i és la massa total. Per a poder trobar la posició del centre de masses del llagut català quan els remers i el timoner estan a l’embarcació, hem de
81
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
conèixer el centre de masses dels tripulants i de la barca. Per començar a fer càlculs, ens fan falta les mesures tant de la barca com dels tripulants. Com que tant el llagut català com els tripulants no tenen una forma gaire geomètrica, calcularem el centre de masses com si tinguessin forma de prisma rectangular. Després de mesurar les diferents parts de l’embarcació i dels tripulants, de fer una sèrie de càlculs per trobar les mesures dels “prismes”, i d’idear unes fórmules per trobar la posició del centre de masses del nostre sistema, he pogut calcular el centre de masses del llagut català quan a sobre hi ha els nou tripulants. El resultat obtingut ha estat el següent:
Ara que ja sabem on actuen les forces, podem començar a estudiar-les mitjançant el Principi d’Arquímedes. El Principi d’Arquímedes diu el següent: Un cos que està parcial o totalment submergit en un fluid és empès cap a dalt per una força de mòdul igual al pes del fluid desallotjat i dirigida verticalment segons una línea que passa a través del centre de gravetat del fluid5. I la fórmula del principi és :
E = ρgV on E és l’empenyiment, ρ la densitat del fluid, g la força de la gravetat i V el volum de fluid desallotjat. En un cos que està en repòs submergit en un fluid, només hi actuen dues forces, l’empenyiment i el pes. A l’estudiar aquest principi, observem que l’únic factor de l’embarcació que influeix en la seva flotabilitat és el seu volum ja que, a part d’aquest i de l’empenyiment, no hi ha cap altre component 82
que pertanyi a la barca, sinó que o bé depenen del fluid que l’envolta o bé són una constant. A l’analitzar aquest principi, veiem que l’únic factor influent en la flotabilitat que depèn de l’embarcació és el volum submergit. Aquest factor depèn de la forma del vaixell, ja que per trobar un volum, utilitzem les mesures de l’objecte estudiat. I també depèn del material del que està fet, ja que segons la densitat d’aquest, la part del cos que es submergirà serà més gran o més petita Els rems en banc fix, tenen la pala plana i estan fets de fibra de carboni. Aquest material els fa resistents i lleugers. La llargada dels rems pot oscil·lar uns centímetres. Intentarem estudiar com influeix aquesta en el moviment. Els rems són palanques de segon grau. Primer de tot cal saber que les parts d’una palanca, són: el fulcre o punt de suport, el braç de potència i el de resistència que són la distància des del fulcre al punt on s’aplica la potència i la resistència respectivament. La palanca de segon grau és aquella en que el fulcre se situa en un extrem, i la resistència es situa entre el punt de suport i la força. En aquest tipus de palanca, la resistència sempre és més gran que la potència. A continuació relacionarem les parts de la palanca amb les del rem: L’aigua és el punt de suport, perquè és el punt on descansa el rem i on s’acaba transmetent tota la força. I l’escàlam és la resistència, perquè quan s’aplica la força és ell qui provoca que el rem es mogui seguint el comportament d’una palanca. Després de fer un estudi de les forces dels rems, podem deduir que quan més llarg sigui el tronc dels rems més gran serà el rendiment de la nostra força. Per comprovar els resultats obtinguts analíticament al llarg de tot el treball, vam realitzar una sèrie de llargs de cent metres en els quals vam cronometrar el temps que trigàvem.
de comprovar-ho experimentalment, podem afirmar que amb una major llargada dels rems, més s’aprofita la força. Per tant, la hipòtesi queda confirmada. Tot i això, s’ha de fer una petita apreciació. Si que és cert que s’aprofitarà més la força a mida que augmenti la llargada dels rems, però ha d’augmentar el tronc, que és la part corresponent al braç de la resistència. Si allarguem la part que va de l’escàlam a l’empunyadura, provocarem l’efecte contrari, disminuirà el rendiment de la força.
En uns llargs vam utilitzar els rems més llargs, i en els altres uns de més curts. Al calcular el temps i relacionar-lo amb la velocitat vam comprovar que amb els rems més llargs la velocitat era major, per tant deduíem que s’aprofitava més la força. CONCLUSIONS La primera de les hipòtesis plantejava que “una embarcació flota a causa de la seva forma, el material no influeix en la seva flotabilitat”. Després de realitzar un estudi detallat sobre el centre de masses i sobre el Principi d’Arquímedes, el qual ens parla del perquè flota una embarcació, hem vist que un dels factors que influeixen en la flotabilitat d’un vaixell és el volum del cos que està submergit. Aquest volum pot variar amb diversos factors. Un d’ells és el pes que hi ha a bord del vaixell, un altre és la mida de l’embarcació i l’últim factor és el material del qual està feta la barca, ja que depenent del material que sigui, tindrà una densitat o una altra i per tant un pes més o menys elevat que farà que se submergeixi més o menys. Per tant, aquesta hipòtesi queda refutada, ja que el material influeix tant com la forma en la flotabilitat d’una embarcació.
1
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Als primers llargs vam intentar relacionar la variació del centre de masses amb la velocitat. Per modificar el centre de masses vaig canviar la localització dels tripulants, però a l’hora de calcular aquesta variació vaig observar que per molt que canviés la distribució de les vogadores, el centre de masses no variava. Per a que aquest canviï, hauria de canviar les vogadores, i en aquest cas no tindria la certesa que la força fos la mateixa. Així doncs no vaig poder estudiar la relació entre el centre de masses i la velocitat.
Babord: Part esquerra del vaixell, mirant de popa a proa.
2 Estribord: Part dreta del vaixell o embarcació, mirant de popa a proa. 3 Orla: Murada o part del costat del vaixell que es perllonga més amunt de la coberta i forma una mena de barana.
Definició extreta de http://baldufa.upc.edu/baldufa/ lbindex/lbindex.htm?url2=http://baldufa.upc.edu/ baldufa/parti/d0/d0d050/d0d050.htm
4
La segona de les hipòtesis suggeria que quan més llargs són els rems, més s’aprofita la força que fan els vogadors per moure el llagut. Després de determinar el tipus de palanca que són els rems, d’estudiar-ho amb profunditat i
5 Extret de la pàgina 384 del llibre GETTYS, W.Edward; KELLER, Frederick; SKOVE, Malcolm: Física clàssica y moderna. McGraw-Hill. Clemson university, 1991. 83
LA MÚSICA, MÉS ENLLÀ D’UN PLAER? Autora Núria González i Llausí
Tutora Núria Bordas
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Badalona VII
HIPÒTESI L’actuació dels efectes beneficiosos de la música serveix i actua a molts nivells diferents. Per tal que es pugui aplicar correctament en cada situació, s’haurà de tenir en compte factors com: l’edat, les condicions físiques i emocionals del pacient, el tipus de patologia i els centres on aquesta hi actua. MATERIAL I METODOLOGIA Realització del disseny d’una entrevista model que consta de 5 preguntes (2 d’opinió personal i 3 més fent referència a la seva feina com a especialistes) amb l’objectiu concret d’aconseguir la màxima informació sobre la feina que realitzen com a professionals, basant-nos en que treballen amb diferents tipus de pacients. Aquesta entrevista va ser dirigida a dos especialistes en musicoteràpia de dues arrels diferents. Un musicoterapeuta que treballa en un geriàtric, i una músicoterapeuta que exerceix la seva feina en un centre per a nens autistes, i també treballa en una escola de música des de la vessant de l’educació especial. Les preguntes es van anar adaptant al llarg de l’entrevista a mida que aquesta anava emprenent camí, sempre sense perdre el fil conductor de l’entrevista model.
84
L’anàlisi del treball de camp es duu a terme tenint en compte dues fonts d’informació: per una banda, les entrevistes realitzades als
Torna a l’índex
especialistes, i per l’altra, les observacions descrites d’una classe de música amb nens especials. És així com, un cop recopilada tota la informació, es realitza la descripció dels resultats obtinguts en cada pregunta en funció de les patologies amb les que tracta cada especialista en musicoteràpia. Aquesta és l’entrevista que vaig usar com a model: • Què és per tu la musicoteràpia? • Quina diferència hi ha entre musicoteràpia i psicoaudiologia? • Quin és l’objectiu que us proposeu usant la música? • Amb tots els nens voleu arribar a la mateixa finalitat? • Quina capacitat creus que té la música, que permet agrupar tantes patologies? CONCLUSIONS Els resultats obtinguts mostren que realment la música influeix en molts aspectes humans, tant a nivell cognitiu, com motriu, com emocional. Permet treballar molts àmbits diferents del cos i de la ment. I, a més a més, ens permet accedir a la memòria emocional de les persones, eina molt útil per esbrinar la causa d’una depressió, o alhora treballar la memòria en un Alzheimer (en el cas de la gent gran), i la comunicació amb nens autistes, per exemple. La música és un recurs, una eina, que ens ajuda a créixer si aconseguim gaudir amb ella, trobar la música com una font de plaer i vitalitat, implicar-se amb ella, per tal que
pugui actuar en els mecanismes del nostre cos per a regalar-nos efectes beneficiosos. Per això és imprescindible que l’especialista, el musicoterapeuta, pugui connectar amb la persona, que el pacient pugui sentir que la música li ofereix una ajuda per superar les seves limitacions, recollir les seves necessitats i intentar superar-les. La música permet que tothom hi trobi el seu lloc, que tothom pugui gaudir, aprendre i créixer d’una forma activa i rigorosa. La música ens dóna l’oportunitat de satisfer, crear, créixer i descobrir. Sabent això, prenem consciència de la importància que té el fet que el musicoterapeuta conegui la situació emocional, física, psicològica ... del pacient amb el qual tracta, perquè són les claus per a avançar en la feina que es realitza, en el camí que s’emprèn. El més important quan treballem amb la música per a fer teràpia és poder donar veu a aquells que els costa expressar-se mitjançant la música com a canal de comunicació. És per això que ens permet treballar amb persones que no tenen parla, que tenen dificultats sensorials, motrius, mentals o emocionals greus. Per les seves característiques, la música és una eina educativa “d’alta potència”. És alhora un llenguatge molt estructurat, organitzat i complex, i un llenguatge lliure, directe i emotiu. Ens permet treballar tant la comunicació i la relació amb els altres, com la construcció de la realitat interna, l’estructuració de la ment. Els recursos que ofereix la música permeten treballar amb rigor dificultats concretes molt diverses. La música és un element amb un va-
Les diferents manifestacions musicals, establint connexions amb d’altres llenguatges artístics i amb els contextos social i històric als quals cada ésser humà està arrelat, permeten establir una sèrie de connexions amb el so que són personals i intransferibles. Hi té molt a veure l’experiència externa, les vivències de la persona en qüestió. És així com la música influeix en tants àmbits diferents que cal tenirlos tots en compte per arribar a entendre la persona a la qual estem prestant ajuda. Dependrà d’aquests factors el fet que la mateixa feina sigui útil per a un pacient, i no per a un altre. Cal, per tant, individualitzar la feina. El joc que caracteritza la música es basa en l’experiència personal, és a partir d’aquí on ens adonem de tots els àmbits que abraça. Juga un paper important, permet adquirir habilitats per expressar idees, experiències o sentiments de forma creativa, especialment presents en continguts relacionats amb la interpretació, la improvisació i la composició, tant individual com col·lectiva, que a la vegada estimulen la imaginació i la creativitat. La música té una capacitat especial per a acaronar les nostres emocions. Però el més curiós és que he pogut comprovar que va molt més enllà, perquè permet treballar i mou tot un ventall d’altres disciplines que no són gaire reconegudes. És una bona eina de treball, un bon canal per a arribar a les persones perquè ens fa lliures. Ens dóna la llibertat que necessitem per “dir el que sentim, sense dir res”, per “parlar sense parlar”, perquè a vegades no hi ha paraules capaces d’expressar el que sentim. La música va molt més enllà de tot això, suposo que aquí està la clau.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
lor molt gran en la vida de les persones. Permet crear, interpretar, comunicar, transmetre, emocionar. Descriu el que és la persona, un ésser, la seva essència, les seves qualitats. Cal poder reflexionar, de manera crítica, sobre la realitat sonora del nostre món.
85
ÉS LA NATURA UNA FONT D’INSPIRACIÓ PER ANTONI GAUDÍ? Autor Yuan Zheng
Tutor Carles Bigas Salardrigas
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Badalona VII
INTRODUCCIÓ Aquella visita al temple expiatori de la Sagrada Família va ser el meu primer coneixement sobre l’arquitecte Antoni Gaudí. Amb una imaginació molt rica, vaig analitzar les meves primeres observacions sobre el temple. Era com un bosc ple de vegetacions, animals i personatges. Cada detall d’aquella arquitectura em fascinava: els grans troncs d’arbres subjectava les torres, els animals corrien i volaven al votant del bosc, etc. Aquests últims anys no he deixat de descobrir les obres de Gaudí a Barcelona, cada vegada que passo pel Passeig de la Gràcia m’entretinc a fer una ullada a la Casa Batlló i a La Pedrera. Simplement és una satisfacció per mi, ja que aquestes arquitectures en la meva ment es poden reconèixer com un paisatge i tots els detalls arquitectònics dels edificis poden tenir una certa semblança amb un element de la naturalesa tant en estructures com en colors. Anteriorment ja volia realitzar un estudi sobre aquest tema, però no tenia suficient coneixement teòric i pràctic. Per aquesta raó, ara que ja tinc l’oportunitat de fer un treball tan important, he d’aprofitar l’ocasió per realitzar un estudi ampli sobre la font d’inspiració d’en Gaudí aplicada en les seves obres i demostrar si és cert l’existència de la natura en les seves obres. HIPÒTESI Gaudí s’inspirava de la natura per dissenyar els elements de les seves obres arquitectòniques?
86
Torna a l’índex
METODOLOGIA La metodologia que he utilitzat a l’hora de realitzar les recerques i les investigacions està basada en tres processos: 1. Observar els elements arquitectònics de les obres. 2. Analitzar si els elements tenen alguna semblança amb un ésser viu de la natura. 3. Expressar amb les meves pròpies interpretacions les anàlisis de les comparacions dels elements arquitectònics amb els éssers de la natura. DISSENY EXPERIMENTAL Esquema estructural sobre l’estudi del tema central
Els primers contactes d’en Gaudí amb la natura En Gaudí va viure en un poble mediterrani i durant la seva infància va investigar detalladament el bosc mediterrani. Observar la natura i interpretar-la. es pot considerar com la principal afició que tenia. Durant l’etapa
Quins tipus d’espècies representen els elements arquitectònics? Com hem dit al principi, els arbres i el mar Mediterrani, les muntanyes, les flors i els animals van ser una important font d’inspiració tant en la decoració com en les estructures dels seus edificis. Les referències botàniques i animals que poblen les seves obres formen part d’un “màxim” creatiu que culminarà amb els seus treballs de maduresa, en els quals va aconseguir una identificació perfecta entre arquitectura i naturalesa, de manera que es poden distingir dos grans tipus d’éssers que hi ha a la natura: • Vegetacions Són infinites les ocasions en què Gaudí va incorporar elements vegetals als seus edificis i projectes. Com, per exemple, a la Casa Vicens (1883-1888), la primera obra d’estil oriental, va utilitzar per primera vegada els gira-sols ceràmics com a element decoratiu.
Un detall de les reixes que envolta la Casa Vicens.
• Animals El conjunt d’animals que apareixen en la decoració dels edificis de Gaudí és tan ampli que es podria fer un “bestiari gaudinià”. Cargols, tortugues, camells, serps, salamandres, llangardaixos i també dracs. Curiosament, el Park Güell (1900-1914), projecte de “ciutat-jardí” als afores de Barcelona i el treball més paisatgístic de l’artista, concentra molts d’aquests animals de característiques mítiques i gran simbolisme. En l’escalinata central va col·locar Gaudí les escultures de dues bèsties fabuloses: la serp i la salamandra. En aquesta ocasió, a més de ser el suport d’una font, el drac és Pitó, el guardià de les aigües subterrànies.
Drac simbòlic del Park Güell.
On es representen? En aquest apartat analitzem on estan representades les inspiracions de Gaudí en les seves obres. Estructures arquitectòniques La paraula ‘estructura’ en el àmbit de l’arquitectura, significa un conjunt d’elements resistents, convenientment vinculats entre sí que accionen i reaccionen sota els efectes de les càrregues dels materials que composa tota l’arquitectura. En les obres d’en Gaudí, en general, la forma de les estructures arquitectòniques es pot assimilar amb un element de la natura. Així doncs, hi ha dues estructures inspirades de la natura: el famós arc parabòlic, descobert pel propi arquitecte, i les columnes.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
professional, l’arquitecte va estudiar amb profunditat les formes orgàniques i anàrquicament geomètriques de la naturalesa, buscant un llenguatge per poder plasmar aquestes formes en l’arquitectura. Tot això gràcies a les inspiracions de la muntanya de Montserrat, les coves de Mallorca, la Cova del Salnitre (Collbató), els congost de Fra Guerau en la serra de Prada de Conflent prop de Reus, la muntanya Sant Miquel del Fai a Bigues i Riells, etc.
87
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Les grans columnes de la nau central de la Sagrada Família.
La figura del drac forjat en la porta del Finca Güell.
Ornaments En arquitectura, ornament és un detall decoratiu que s’utilitza per embellir parts d’un edifici o per equipar el disseny interior. L’ornament pot estar format de metalls, de pedres, de fustes i de qualsevol tipus de materials preciosos. Hi ha una varietat àmplia d’estils decoratius i adorns que inclouen ceràmiques, mobles, metalls i tèxtils.
d’en Gaudí, l’expressió “tres dimensions”, la utilitzem per identificar les construccions de les estructures i dels ornaments inspirades en la natura que estan desenvolupades en un determinat volum i grandària, imitant els elements reals de la natura.
L’ ornament de la Palau Güell. Aquí tenim una serp obrint la seva boca bestialment.
Com estan representats? Ara que ja hem descobert d’on venen les inspiracions d’en Gaudí, quines són i on són introduïdes, ja podem concretar l’últim factor: com estan representades aquestes inspiracions que es veuen en les obres d’en Gaudí. Poden estar representats en: Tres dimensions (volum) Diem que un objecte està representat en tres dimensions, o que és tridimensionals, si aquest conté tres dimensions: l’amplada, la llargada i la profunditat. És a dir, que podem observar el volum i les profunditats d’un objecte quan aquest està representat en tres dimensions. A l’hora d’analitzar les obres
88
Dues dimensions (pla) Els objectes dels quals només podem veure la representació de la seva amplada i la llargada, els anomenem representacions en dues dimensions. Podem veure que les representacions en dues dimensions només hi apareixen en els ornaments, com per exemple, les rajoles, les decoracions de portes, parets pintades, trencadís, gravats, etc.
Un detall del trencadís del famós banc del Park Güell, que representa una papallona.
Formes significatives i les seves metàfores En les obres de Gaudí trobem bells exemples de figures al servei d’una metàfora per transmetre un missatge o donar concreció formal a
CONCLUSIONS • Gaudí s’inspirava en el paisatge mediterrani i en els principals parcs naturals de Catalunya que havia visitat. • La natura és una de les fonts d’inspiració d’en Gaudí, perquè ja introduïa aquests elements en la seva primera obra. • Els principals elements de la natura que en Gaudí utilitzava eren animals i vegetacions. • Els motius de la natura apareixen en forma d’estructura arquitectònica o d’ornament. • Els elements poden estar representats en tres dimensions (elements que desenvolupen un volum determinat) o en dues dimensions (elements representats en forma d’imatge a sobre d’un pla o d’una superfície determinada). • Les formes dissenyades i inspirades en la natura poden ser imitacions exactes o modificades per la imaginació pròpia d’en Gaudí.
L’escultura d’un cargol en la Sagrada Família.
• Forma basada en la pròpia imaginació d’en Gaudí Són les estructures i ornaments arquitectònics basats en la imaginació de l’arquitecte o en una imaginació que només el propi arquitecte pot explicar o interpretar els significats originals de les formes. Poden tenir més d’un significat, és a dir, les formes idèntiques només en trobem una còpia semàntica d’una espècie a la natura, però les de les imaginacions d’en Gaudí en trobem molts fragments semàntics de diferents espècies.
La porta de forja de la Casa Milà, amb la seva transparència, facilita la fluïdesa de la comunicació entre el carrer i l’interior.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
un significat que l’observador ha de descobrir, encara que l’arquitecte també pot representar explícitament el que vol dir. Així, trobem dos graus de concreció en les seves obres: • Forma idèntica amb la naturalesa Són aquelles estructures i ornaments arquitectònics que representen una comparació idèntica i directa amb la natura, és a dir, aquelles figures que tenen la mateixa forma i el mateix caràcter d’una espècie determinada que es pot trobar a la natura. Com si fos una còpia de l’espècie i el penja en l’arquitectura. De fet, amb aquesta mínima representació de formes orgàniques a les obres, ja podem dir que la natura era una petita part de les inspiracions d’en Gaudí.
A partir de les conclusions anteriors que he tret, ja puc respondre finalment a la pregunta clau del meu treball de recerca o la hipòtesi global: És la natura una font d’inspiració per a Antoni Gaudí? Sí, realment la natura és una de les principals fonts d’inspiració d’en Gaudí perquè les observacions i les anàlisis que he fet sobre les seves obres compleixen amb les conclusions anteriors que he tret.
89
LA PUBLICITAT D’EMPLAÇAMENT Autora Raquel González Rodríguez
Tutora Montse Luna
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Col·legi Badalonès
L’objectiu d’aquest treball de recerca és poder confirmar la hipòtesi que es formula a continuació: és efectiva la publicitat d’emplaçament? Un cop escollit el tema i plantejada la meva hipòtesi vaig establir una metodologia de treball seguint les següents etapes: • En primer lloc, vaig realitzar una part teòrica en la qual s’analitza a fons el concepte de publicitat d’emplaçament. • En segon lloc, vaig realitzar una part pràctica seguint dos mètodes: el primer consisteix en analitzar tots i cadascun dels capítols de la segona temporada de la famosa sèrie Médico de Familia detectar els diferents casos de publicitat d’emplaçament que hi apareixen. El segon consisteix en realitzar una enquesta per conèixer l’opinió d’una mostra de la població i després extreure’n resultats i conclusions. • En tercer lloc, es recullen les principals con clusions relatives al marc conceptual analitzat en la primera part, així com les relatives als estudis analítics de la segona part. Aquesta part finalitza amb la validació de la hipòtesi inicial de la investigació. • Finalment, els annexos recullen les taules i els resultats gràfics que deriven de la part empírica.
90
Torna a l’índex
TEORIA DE LA PUBLICITAT D’EMPLAÇAMENT La publicitat d’emplaçament és una forma de publicitat que consisteix en col·locar marques o productes en un espai ben visible per a l’espectador, en sèries de televisió, pel·lícules i altres suports importants. Va néixer als Estats Units durant els anys quaranta, concretament s’estableix com a punt de partida la pel·lícula Mildred Pierce, on Joan Crawford beu Jack Daniel’s Whisky. Però els productes ja havien aparegut feia molt de temps en pantalla mitjançant el que es coneix com a cessió de productes i que consisteix en cedir o prestar gratuïtament els productes que un actor tingui necessitat d’utilitzar en escena. Les aparicions més o menys informals van anar creant una relació basada en el benefici mutu que s’anirà desenvolupant al llarg del segle XX des de la cessió de producte fins al pagament per la inclusió en escena. Hi ha diferents tipus de publicitat d’emplaçament: PASSIVA: Aquí la marca forma part del decorat però ningú la utilitza ni cap personatge l’anomena. ACTIVA: Existeix la manipulació i interacció entre la marca i l’actor. No existeix valoració ni menció de la marca. VERBAL: La marca s’anomena expressament i és indiferent que a més a més es vegi o no.
La publicitat d’emplaçament presenta certs avantatges i inconvenients. Pel que fa als avantatges destaquem: • L’atenció de l’espectador. L’audiència del cinema i de la televisió presta més atenció al que apareix en pantalla durant l’emissió d’una pel·lícula o sèrie que durant els blocs publicitaris. • Les marques apareixen en un entorn sense competència. • És el millor anti-zapping per a la marca. La publicitat d’emplaçament no vol interrompre un programa que estem veient en el moment més inoportú, sinó que apareix integrada dins de l’acció facilitant el desenvolupament de la trama. • El cost de l’acció és inferior al de la publicitat convencional. • Es paga per l’emplaçament però no per la realització. Entre els inconvenients que presenta la publicitat d’emplaçament destaquen alguns riscos: • Desconeixement de la marca. Si la marca no és identificada pels espectadors, l’acció de recórrer a aquest tipus de publicitat pot ser un fracàs ja que ningú no associarà valors a alguna cosa que desconeix. • Els excessos i defectes de presència. El protagonisme innecessari d’una marca, sol provocar el rebuig en l’audiència. El contrari és el risc per defecte, que el muntatge o la realització redueixi la percepció de la marca fins a fer-la pràcticament inservible.
ANÀLISI DE LA PUBLICITAT D’EMPLAÇAMENT A MÉDICO DE FAMILIA Per realitzar aquest estudi vaig decidir analitzar cadascun dels dotze capítols que conformen la segona temporada de la sèrie Médico de familia, ja que té rellevància televisiva i propensió a la tècnica de la publicitat d’emplaçament. Aquesta temporada va tenir una mitja de set milions d’espectadors. En cadascun dels episodis, d’aproximadament setanta minuts (el que suposa catorze hores de televisió) vaig realitzar una sinopsi argumental indicant els moments en què són emplaçats els productes i després vaig elaborar una sèrie de taules amb les dades bàsiques de cadascun dels emplaçaments. A partir d’aquest estudi vaig poder concloure que el primer que crida l’atenció en els emplaçaments d’aquesta sèrie és la preeminència dels productes alimentaris en tots els arguments. La major part dels emplaçaments que pertanyen a la categoria d’aliments es concentren, fonamentalment, en un escenari i en una seqüència típica: la cuina-menjador i la seqüència de l’esmorzar. Són destacables també els emplaçaments de les marques de cervesa Buckler, Heineken, Mahou i Amstel, les quals apareixen alternades en tots i cadascun dels capítols. La majoria dels cops són emplaçades en escenes on hi apareixen molts personatges per tal de transmetre alegria i diversió. El producte Bollycao està clarament dirigit al públic infantil, ja que sempre apareix en mans dels personatges més joves; al contrari que Donuts, el qual és consumit tant per grans com per petits, especialment durant l’esmorzar. En el conjunt dels altres emplaçaments destaquen les mencions de la sèrie Power Rangers, la qual s’emetia a la mateixa cadena que la sèrie (Telecinco) durant aquella època; i l’aparició de pel·lícules Disney sempre en mans d’Anita, la petita de la casa, cosa que demostra que s’orienten cap al públic infantil.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
HIPERACTIVA: És el nivell màxim de publicitat d’emplaçament. A més d’interactuar amb la marca, l’actor la menciona.
91
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Finalment cal mencionar la gran quantitat de minuts (74) que ocupen els emplaçaments de les diferents marques durant tota la temporada. ANÀLISI DE LA PUBLICITAT D’EMPLAÇAMENT: L’ENQUESTA Per fer l’enquesta, primer de tot vaig consultar el padró d’habitants de Badalona per tal de recollir una mostra proporcional a la població de la ciutat. Vaig segmentar la mostra per sexe (home, dona) i per grups d’edat (15-24; 25-44; 45-64; 65 o +) i vaig fer els càlculs necessaris per conèixer quantes enquestes havia de realitzar cada grup tenint en compte que el total d’enquestes a realitzar eren cent. A partir de l’enquesta realitzada vaig poder observar que el 95% de les persones totals enquestades afirmaven que algun cop havia seguit alguna sèrie de televisió. La majoria d’aquestes persones recordaven algun cas d’emplaçament concret, essent el grup de les dones de 15 a 24 anys les més capaces de recordar, ja que totes van saber dir com a mínim un cas concret d’emplaçament publicitari. Tan sols en el grup pertanyent a més de 65 anys, tant en homes com en dones, hi va haver persones que van afirmar que mai havien vist cap cas de publicitat d’emplaçament. Això em permet concloure que les persones majors de 65 anys a penes se n’adonen de l’existència de la publicitat d’emplaçament. A partir d’aquesta enquesta, es pot concloure que el millor públic objectiu per destinar els emplaçaments publicitaris és el que comprèn de 15 a 44 anys, en concret el femení, ja que recorda i es mostra més disposat a comprar que els altres grups. Per tant, és potser per aquest motiu que molts dels emplaçaments que es produeixen en les sèries i pel·lícules actualment son dirigits a un públic jove i en moltes ocasions femení.
92
CONCLUSIONS FINALS Tot i que he tingut dificultats per trobar resultats econòmics d’aquest tipus de pràctica degut
a la irregularitat jurídica que hi ha hagut en la publicitat d’emplaçament fins l’any 2010, he sabut trobar els indicis necessaris que em permeten validar la meva hipòtesi. Són nombrosos els avantatges que presenta la publicitat d’emplaçament i, en aquest context, no és d’estranyar que cada cop més marques desitgin aparèixer, de manera rigorosa, continuada i exclusiva, en les seqüències i en les trames de les sèries i pel·lícules. Influeixen alguns factors, com l’alt poder prescriptor i modelador dels actors i personatges que interactuen amb les marques, així com la major versemblança i credibilitat que aconsegueix l’emplaçament al protagonitzar seqüències de la vida quotidiana. Que cada cop més patrocinadors es decantin per utilitzar la publicitat d’emplaçament com una alternativa a la publicitat tradicional és un fet que es fa patent en l’actualitat, ja que només cal veure les noves sèries que s’incorporen a la televisió o les ja existents per demostrar que la publicitat d’emplaçament està creixent, és només un indici de la seva efectivitat. I això ho corroboren els resultats obtinguts en l’enquesta realitzada en el present treball, a partir dels quals es demostra que gran part de la població es fixa en la publicitat d’emplaçament que apareix en les sèries i pel·lícules. Tot i així, és ben segur que la publicitat d’emplaçament, des dels seus inicis a Espanya en la sèrie Médico de Familia, ha anat creixent i ho seguirà fent en el futur participant en un rol més actiu i decisiu, que permetrà ampliar el públic objectiu i beneficiar a empreses, productores i consumidors.
LA PUBLICITAT: L’ART DE SEDUIR Autora Nerea Guerrero Rodríguez
Tutora Teresa Duch
INTRODUCCIÓ Allò que va despertar el meu interès a l’hora de fer el treball va ser la gran quantitat de publicitat que ens envolta i de la qual no som conscients. Ens trobem en contacte amb ella contínuament, a tots els mitjans de comunicació i cada vegada més, la pregunta que em vaig formular va ser la de quines conseqüències podia causar tal quantitat d’anuncis i si aquest efecte seria positiu o negatiu per a la societat. Una altra justificació del tema del meu treball és que el grau de Publicitat era una de les meves opcions un cop acabat el batxillerat i tenint en compte el treball podria descartar o no aquesta possibilitat. El meu treball estarà dividit en una investigació a fons de l’origen de la publicitat i la seva evolució, tenir consciència dels seus mecanismes i estratègies i la necessitat d’una normativa ja que la publicitat pot sobrepassar els seus límits. També tractarem els efectes que causa en la societat i a partir d’aquí el treball es basarà en una pràctica: anàlisi d’anuncis, recerca en revistes, enquestes, entrevistes, entre d’altres. Caldrà tenir en compte la contrapublicitat: aquella que s’encarrega de fer una crítica de la publicitat. En conclusió la meva hipòtesi del treball és la següent: La publicitat té una gran influència en la societat i en cada persona. La majoria de la població compra a conseqüència de veure-ho anunciat a la televisió, a Internet, a les tanques publicitàries, i no per una necessitat, és a dir, s’encarrega de crear necessitats artificials. La societat no està
d’acord que la publicitat sigui en massa ja que, a més d’informar, aconsegueix ser una incomoditat en la vida diària; encara i això, no s’adona del gran poder que alhora està exercint sobre ella. PART TEÒRICA Basada en un seguit de apartats en els quals destaca l’evolució de la publicitat, la qual sempre ha estat un llenguatge visual i sempre ha aconseguit canviar el rumb de la societat a l’hora d’escollir. És important conèixer quins són els seus mecanismes, allò primordial és posar capdavanter l’empresa o el producte que anuncien mitjançant l’incentivació a la compra o la diferenciació davant dels competidors. Tindrem consciència de les estratègies publicitàries ja que algunes no respecten la normativa reguladora de la publicitat; ho justifiquem perquè existeix aquella publicitat il·lícita que va en contra de la dignitat de la persona, o un altre exemple seria la publicitat deslleial, la qual menysprea la competència. A continuació tractarem el tema clau del treball: la publicitat i la societat. Dividit en diferents apartats destaquem els efectes que pot causar en la societat, un exemple seria la concepció hedonista i materialista de la vida. També, la publicitat s’encarrega de condicionar el comportament humà ja que imposa un perfil de persona al qual la majoria de persones hi vol arribar. A més, la dona és utilitzada com a instrument publicitari ja que el patró de dona ha de ser de cos deu i perfecte.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Col·legi Sant Andreu
93
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 94
PART PRÀCTICA La part experimental del meu treball comença amb l’anàlisi d’un seguit d’anuncis publicitaris i el missatge que podem interpretar. Un gran exemple d’anuncis consumistes és Oliviero Toscani, el qual utilitza l’agitació social com a forma d’impactar per tal de vendre. A més, analitzarem un seguit d’anuncis de campanyes de prevenció els quals poden ser positius o negatius per a la societat. Tot seguit, la contrapublicitat, aquella que realitza una crítica de la publicitat convencional mitjançant l’alteració dels seus missatges, serà el nostre objecte d’anàlisi i donarem el missatge que interpretem. La segona part és la creació d’un anunci contrapublicista, un anunci d’aquest caire el pot realitzar qualsevol, es basa senzillament en una crítica o ironia de la publicitat. En el meu cas, he volgut fer el Pare Noel el qual porta al seu sac blackberrys, iphones, entre d’altres, he volgut destacar la societat consumista amb aquest anunci ja que el Nadal és una època de compra massiva i últimament aquests aparells han estat de moda. La tercera part, titulada “Buscant estereotips” es basa en la recerca d’anuncis en una revista del cor, de la moda i de la televisió: la Cuore. L’objectiu era fer una anàlisi dels anuncis que apareixen i formular un determinat estereotip que es dóna en aquesta revista enfocada al sector femení. En conclusió, destaquem els anuncis dedicats a la cosmètica i a l’estètica, aquells que anuncien les plataformes vibratòries i els dedicats a les begudes alcohòliques. La conclusió és clara: la dona ha de tractar la seva pell i la seva bellesa per tal de no envellir i mantenir-se sempre jove, és a dir, ha de seguir el patró de dona deu. A més, amb les plataformes vibratòries s’encarregarà de mantenir un cos perfecte i les begudes reflecteixen el món de lleure. La publicitat sap com ha d’actuar segons el sector, ho veiem clarament ja que és una revista enfocada cap el sector femení.
La quarta part de la meva pràctica són unes enquestes als joves (16-18 anys), ja que seran les generacions futures i és interessant saber la seva opinió i tenir-la en compte a l’hora d’extreure conclusions. Obtenim que la majoria dedica entre 3 i 6 hores als mitjans de comunicació, a l’hora de fer la compra dóna importància al preu, ja que al ser el sector jove de la societat no disposa d’un gran sou. Responen que compren per necessitat, però aquesta qüestió és dubtosa ja que la publicitat s’encarrega de crear necessitats artificials. A més, opina que la publicitat no serveix i que és exagerada en la vida diària. Per finalitzar la meva part experimental vaig fer una entrevista a la publicista per tenir una visió de la publicitat des de dins i no des de fora: resulta ser que qualsevol publicista se n’adona dels efectes de la publicitat i alhora no és més que un comprador més influenciat per la publicitat. CONCLUSIONS Per tal de extreure conclusions del treball, primer recordarem la hipòtesi: La publicitat té una gran influència en la societat i en cada persona. La majoria de la població compra a conseqüència de veure-ho anunciat a la televisió, a Internet, a les tanques publicitàries, i no per una necessitat, és a dir, s’encarrega de crear necessitats artificials. La societat no està d’acord que la publicitat sigui en massa ja que, a més d’informar, aconsegueix ser una incomoditat en la vida diària; encara i això, no se n’adona del gran poder que alhora està exercint sobre ella. Veiem que la publicitat té una gran influència en la societat, ja que tenint en compte què el 60% de la població dedica entre 3 i 6 hores als mitjans de comunicació, trobem la contrapublicitat, sector de la població que s’adona de la influència que causa la publicitat en la societat ien fa una crítica. També ens adonem de que hi ha hagut anuncis els quals els han prohibit per la
prendre mesures criticant els estereotips i els productes innecessaris. La publicitat, com hem vist al llarg del camí de la seva història, segueix avançant i desenvolupant-se…, per tant ens podríem formular la pregunta: Com serà la publicitat d’aquí a uns anys? Sorgiran noves estratègies més efectives per augmentar la societat de consum i el desenvolupament de la publicitat o aquesta serà radicada d’un cop amb un nou sistema econòmic, deixant de banda el capitalisme? Puc dir que aquest treball m’ha estat útil, no únicament en qüestions de coneixement sinó per decidir sobre el meu futur, ja que he descartat completament aquesta opció de grau: podem dir, en general, que la publicitat causa efectes negatius en la societat.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
poca ètica que presenten i per la influència que en la societat poden causar, per tant, la mateixa societat se n’adona que la publicitat pot influir en les persones i la normativa actua censurant aquest vessant publicitari. La publicitat d’una empresa té com a principal objectiu destacar entre les altres i no els hi importa el mètode ni el ressò en la població. Ens adonem que la publicitat ha estat sempre un llenguatge visual i a mesura que avança i que les noves tecnologies es desenvolupen, la publicitat va fent passos al seu costat: la trobem a Internet, al cinema, al carrer, etc. I cada vegada li dóna més importància a impressionar i a impactar sense tenir en compte la població i el sentit que causarà aquesta influència, si bo o dolent: la qüestió és destacar. Segons les meves enquestes la majoria pensa que compra perquè ho necessita i no perquè ho veu anunciat o perquè li ho han recomanat, per tant la meva hipòtesi no queda ni afirmada ni refutada, ja que la necessitat de la qual tractem és una necessitat artificial que la població no se n’adona que realment no li fa falta. La hipòtesi queda afirmada quan diu que la majoria de la població pensa que la publicitat és exagerada, amb un 57,5%. És per això que la publicitat té l’oportunitat d’accedir a les nostres ments, perquè està constantment en contacte amb les persones per mitjà dels medis de comunicació. En la meva hipòtesi afirmava que alhora que la societat admetia que hi havia una gran quantitat de publicitat en la vida diària, no se n’adonava de la influència que estava causant en ella: aquesta part de la hipòtesi queda refutada ja que actualment vivim en una societat de consum de la qual som conscients i de la qual cada persona sap que cada cop que compra un producte està contribuint a augmentar aquesta societat i a augmentar el desig de les empreses de vendre. Per tant cada cop, la publicitat seguirà fent passes a mesura que nosaltres comprem els productes del mercat. La contrapublicitat ajuda a refutar la hipòtesi ja que fins i tot, ha sorgit un sector de la població que vol
95
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
LA TEVA RESPIRACIÓ, POT SER REALMENT UNA BARRERA? Autores Saray Álvarez Roman Verónica Robles Arufe
Tutora Rosa Maria Pardo Centre Institut Isaac Albéniz
INTRODUCCIÓ Els pulmons Els pulmons són l’òrgan més important de l’aparell respiratori, amb forma de “con”, formats per un teixit esponjós rosa grisenc. Ocupen la major part del tòrax. Estan coberts per la pleura i separats un de l’altre pel mediastí. Cada pulmó està dividit en lòbuls, el pulmó dret en tres, i l’esquerre en dos lòbuls.
• Espirometria La espirometria és aquella tècnica que mesura els fluxos i volums respiratoris útils per al diagnòstic i seguiment de patologies respiratòries. Pot ser simple o forçada.
2. Malalties infeccioses víriques 2.1 Refredat comú El refredat comú és una infecció catarral d’origen víric o al·lèrgic de l’aparell respiratori, normalment sense febre, que es manifesta amb inflamació de les vies respiratòries. TREBALL DE CAMP Capacitat pulmonar i malalties
96
1. La capacitat pulmonar Les capacitats pulmonars es refereixen als diferents volums d’aire característics en la respiració humana. Un pulmó humà pot emmagatzemar al voltant de 6 litres d’aire al seu interior, però una quantitat significativament menor és la que s’inspira i expira durant la respiració.
Torna a l’índex
2.2 Virus de la grip El virus de la grip és una infecció vírica de les vies respiratòries molt contagiosa. El virus de la grip es contagia a través de les gotetes procedents de la tos i els esternuts de les persones infectades. 3. Malalties infeccioses bacterianes • Asma i al·lèrgies “La cèl·lula de la pols és menys activa en els pulmons d’un fumador.”
• Amigdalitis (angines) Algunes amigdalitis bacterianes s’acompanyen de vermellor a la cara i picor, que es coneix amb el nom d’escarlatina.
4 Malalties principals de l’aparell respiratori • Alveolitis fibrosa Malaltia que causa cicatrització i engrossiment dels alvèols.
Les pneumònies i broncopneumònies han estat durant molts segles la causa de mortalitat més important entre nens i ancians, apareix ja d’entrada com a complicació d’una altra malaltia. En l’actualitat són un problema molt greu estadísticament, i gran part de la mortalitat senil es deu a això. Les broncopneumònies, la tuberculosi i el càncer de pulmó són les malalties pulmonars més destacades. • Pleuritis La pleuritis és la inflamació de la pleura. Provoca que la superfície de contacte entre una fulla pleural i l’altra es torni aspra. Es poden classificar en pleuritis seques i pleuritis humides.
5. Càncer de pulmó El càncer de pulmó és un creixement incontrolat de les cèl.lules del pulmó. Si es produeix una segona mutació, les cèl.lules cancerígenes aprenen a reparar el dany causat per la teràpia i esdevenen resistents. Els tumors poden bloquejar les vies de pas de l’aire i fan que el pulmó deixi de funcionar correctament.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
• Asbestosis L’asbestosi és una malaltia que es produeix per haber consumit fibres d’asbest (material de la natura) que provoca cicatrització i engrossiment de les pleures.
La MPOC provoca bronquitis crònica, tos amb expectoració excessiva que facilita les infeccions i els refredats de pit. És ja la quarta causa de mort en el món.
Bronquis normals
Bronquitis
• Bronquitis La bronquitis és una inflamació de les vies baixes. Succeeix quan els bronquis s’inflamen. Es poden distingir entre bronquitis aguda (de curt termini) o bronquitis crònica (de llarg termini i freqüents). 97
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
6. Malalties pulmonars laborals L’exposició repetida i perllongada en el treball a certs irritants suposen un major risc per a les malalties laborals pulmonars. Els miners de carbó no són els únics que poden contreure una malaltia laboral pulmonar, treballar en un garatge o en una fàbrica tèxtil exposa a la persona a productes que poden provocar malalties.
98
CONCLUSIÓ Aquest treball ens ha ajudat a resoldre molts dels dubtes que teníem. En una espirometria no sabíem la correspondència de les dades, a més a més, vam aconseguir un espiròmetre per practicar. El que ens va sobtar molt, va ser l’existència dels nivells pulmonars, ja que pensàvem que l’aparell respiratori era més simple. De totes les malalties estudiades destaquem les que no coneixíem, com l’albeolitis fibrosa i l’asbestosis. Sobre el càncer vam veure que hi ha molts més factors externs dels que coneixíem, com alguns materials irritants amb els qual estem en contacte a diari . Finalment i en resposta a la nostra hipòtesi, descobrim que la capacitat pulmonar, la qual depèn de factors externs com la contaminació, el tabac; de malalties..., si que pot ser una barrera per a nosaltres, ja que segons el percentatge de capacitat pulmonar tenim més o menys alteracions en la nostra respiració.
EL MÀRQUETING VIRAL, CADA PERSONA IMPORTA Autora Mercè Mallenco Boada
Tutor Josep Torrents
Els últims 10 anys els mitjans de comunicació han experimentat una gran revolució a causa de la cobertura gratuïta i immediata que proporciona Internet. Aquesta transformació s’ha donat, també, en la publicitat i la seva forma d’atreure l’atenció de la gent, és a dir, gràcies a Internet han aparegut conceptes com el Màrqueting Viral. El tema del meu treball de recerca. El Màrqueting Viral és un tipus de màrqueting que els últims anys ha pres molta popularitat. Vaig decidir escollir aquest tema principalment perquè és innovador i està molt relacionat amb la publicitat, una publicitat econòmica i accessible a persones com jo, sense cap formació en publicitat ni un gran equip de gravació. A més, el Màrqueting Viral es troba de forma inconscient a la nostra vida diària i és un fenomen que nosaltres mateixos afavorim el seu creixement cada cop que passem un enllaç a un amic, publiquem quelcom a les xarxes socials, etc. Per tant, era important per mi saber quins són els factors que fan que nosaltres formem part d’aquesta publicitat gratuïtament i sense adonar-nos. Durant aquesta investigació, vaig intentar entendre als creatius que realitzen aquestes campanyes, fent recerca d’allò que es necessita per fer un anunci i un viral. La recerca no va ser fàcil, vaig haver de seguir una sèrie de passos per aconseguir els meus objectius. En primer lloc, amb l’ajuda del meu tutor Josep Torrents, vaig escollir un llibre que tractava
explícitament del màrqueting viral per llegir-lo amb atenció i extreure conceptes que m’ajudessin a seguir la investigació. Seguidament vaig consultar altres llibres i pàgines web. Com és un tema molt nou, la major part de la informació l’he trobat en anglès i havia de fer un procés acurat de traducció. També era molt important per aquest treball visitar diàriament notícies sobre màrqueting i pàgines dedicades especialment a aquest fenomen i comptar amb l’experiència de professionals que han viscut aquesta revolució de mitjans de forma molt propera. Tot aquest procés d’investigació ha servit, per una part, per augmentar els meus coneixements sobre un tema molt interessant i innovador, relacionat a més a més amb el món de les audiovisuals i la societat, i a més per refutar o verificar la meva hipòtesi: El Màrqueting Viral té la capacitat d’un cobertura social més elevada que no pas la publicitat convencional. Per demostrar la meva hipòtesi he dividit la part pràctica en dos parts. En primer lloc, he realitzat una anàlisi comparativa entre un anunci i una campanya viral esmentant en detall quines característiques tenen en comú i els trets diferencials entre ells. En segon lloc, jo mateixa he elaborat un anunci i un viral per després poder comparar els resultats que ofereixen cadascú, En la seva elaboració he avaluat una fitxa tècnica perquè es vegi clarament quins criteris he seguit per realitzar-los i comparant-los.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Col·legi Sant Andreu
99
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Ha resultat un treball interessant i molt pràctic ja que m’ha permès endinsar-me’n en les curiositats d’Internet, la tecnologia del futur i el mitjà de comunicació més popular entre la joventut. CONTINGUT DEL TREBALL La part teòrica emfatitza en el procés viral, els aspectes que fan que es propaguin com un virus i a la vegada consta d’una comparació amb la publicitat viral. Un dels meus objectius principals era esbrinar quin és el secret de l’efectivitat del màrqueting viral, per aquest motiu, era necessari explicar en què consisteix el boca-orella i la transformació al word of mouse. El boca orella és el que nosaltres hem determinat sempre com a rumor, la capacitat de fer que un comentari o una informació viatgi, no amb l’objectiu de criticar o beneficiar (aquest és l’objectiu de la persona que li transmet a una altra). Qui crea l’efecte bocaorella ho fa amb la intenció que en parlin, que es doni a conèixer el producte. Avui dia es coneix amb el nom de word of mouse perquè quan enviem un enllaç d’una pàgina web a un amic o un programa o el busquen a la web utilitzem el ratolí, per tant és tracta d’un lloc de paraules. En la part teòrica també era necessari cercar la informació que em fos útil per duu a terme una part pràctica, per aquesta raó un dels punts més importants és el procés viral que consisteix bàsicament ens els següents passos: En primer lloc cal “identificar el buit per omplir”, és a dir, cal prendre la decisió si en aquest cas el producte o la idea que es vol comunicar té realment possibilitat d’èxit en la web. En segon cas, cal preveure també a quin públic anirà adreçat, quin és el seu perfil i l’objectiu que l’interessa a l’anunciant.
100
En tercer lloc, s’ha de seleccionar els sneezers1 més poderosos per al virus: qui són els líders
d’opinió, les xarxes socials més importants i què pertanyen aquests líders i aconseguir que participin i s’interessin pel virus. Llavors s’han d’establir les recompenses que rebran el sneezers en cas que participin, en molts pocs casos cap a on i si és necessari se’ls remunera econòmicament. És per aquesta raó que aquesta etapa també se l’anomena etapa de sembra, ja que s’escull on i amb qui es treballarà. El quart pas és definir amb exactitud què han de comunicar els sneezers i com ho han de fer. És la fase de creació. En cinquè lloc s’estableix la direcció cap a on s’apuntarà la campanya i a quins col·lectius anirà dirigida i per tant com s’ha de fer perquè només vagi cap el col·lectiu determinat i quines eines són necessàries per a la propagació. El sisè pas consisteix en establir els Canals de resposta i un mètode de tracking (registre de propagació), el principal objectiu és preveure el nivell de resposta i així si és necessari fer modificacions sobre el missatge inicial. El setè pas, es comproven les dades que avalen l’èxit de la campanya i que són imprescindibles per mesurar els resultats. És la part més complicada ja que en molts casos només es poden mesurar uns mínims. Encara així hi ha un seguit de tècniques que ens poden afavorir en aquest procés, el nucli és: Fer el missatge tot el senzill que es pugui perquè d’aquesta manera l’usuari o l’enviï sense que suposi una pèrdua de temps, amb la senzillesa del missatge el que aconseguim és que no s’interrompi el virus. La part pràctica del meu treball és el que dóna més dinamisme i alhora suport al contingut, ja que la informació sobre el tema en ocasions era massa subjectiva però les dades i el procés pràctic han esta la veritable prova per demostrar els coneixements teòrics.
La segona part consisteix en l’elaboració d’un anunci convencional de moda i un viral. L’anunci convencional de moda va ser gravat amb l’ajuda de 6 companys que es van oferir a participar com a models a la Rambla de Badalona. L’eslògan de la campanya és molt senzill: “Això sí és moda!”. En el espot, els joves caminen al ritme de la música d’actualitat mentre llueixen roba juvenil. Per tant, es tracta d’un anunci senzill de 30 segons. D’altra banda, en l’elaboració del viral vaig haver de tenir més en compte els conceptes apresos en la part teòrica. En aquest cas el vídeo va ser filmat a la classe de 2n de Batxillerat Social del Col·legi Sant Andreu i també amb l’ajuda de tots els meus companys que s’exposaven de forma indirecta com a futurs integrants de la sèrie adolescent Física o Química. Aquest tema el vaig escollir perquè coincidia amb la fi de temporada de la sèrie i ja es començaven a rumiar nous actors per a la pròxima temporada. Però en realitat el que estava promocionant aquest vídeo és el col·legi, ja que el títol és “Adivina, El Sant Andreu!” i tots els integrants són alumnes, a més, no fa falta esmentar que les instal·lacions on es van rodar pertanyen al centre. Ambdós audiovisuals es van introduir a la web de la mateixa forma, amb la publicació dels enllaços en una de les xarxes socials més importants dels moments: Facebook. Cada setmana realitzava un seguiment de les
visites que obtenien els vídeos en el canal de Youtube Hmmh STORE. Realment es tracta de publicitat viral i màrqueting viral ja que vaig utilitzar el mateix canal d’emissió en tots dos audiovisuals: Youtube i Facebook per promocionar els enllaços a aquests vídeos. Encara així no tots dos van tenir el mateix nivell de visites. El dia 7 de desembre vaig enganxar els enllaços dels vídeos només en el Facebook dels 6 participants de l’anunci, per fer-ho va ser necessari crear un compte Youtube on penjar els vídeos. També vaig posar en pràctica el blog màrqueting en el vídeo nº2, és a dir, el viral, afegint la URL de video a un fòrum de televisió el dia 10 de gener a les 22h, per incrementar el número de visites i comentaris, cal dir que la majoria de comentaris eren negatius però el meu objectiu que era pujar les reproduccions del vídeo, es va complir. “El Màrqueting Viral”, el procés de transmissió és molt difícil de controlar, però com que era un viral bàsicament escolar el visitava setmanalment i a la mateixa hora, observava les visites que tenien els vídeos i les anotava. Finalment, la hipòtesi del meu treball ha quedat verificada: “El màrqueting viral té més cobertura que la publicitat convencional” i a més va quedar constància d’un altre principi del màrqueting viral: No importa si parlen bé o malament, sinó que parlin.
1
Seneezers: Impulsors de transmissió més potents.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
La primera part de la pràctica és una anàlisi comparativa entre una de les campanyes virals amb més èxit que és: “Amo a Laura” de MTV amb l’anunci viral de Trina “Lo natural se hace querer”. En les seves fitxes tècniques tant objectiva com subjectiva, observem com tenen grans trets en comú però d’altra banda els resultats de visites i els reconeixements en el món de la publicitat i el màrqueting clarament se’ls emporta la campanya de MTV.
101
NEOTEKHNA, REALITAT VIRTUAL. DISSENY TRIDIMENSIONAL D’UN COTXE DE FUTUR SOSTENIBLE Autors Albert Buza Fernández i Adrià Romero López
Tutora Elena Seba Font
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut La LLauna
INTRODUCCIÓ Nombrosos projectes (prototips de tot tipus, artilugis, edificis...) han de seguir un procediment concret des que sorgeix la idea original fins que s’utilitza per primera vegada per part de qualsevol consumidor. Una sèrie de passos estan marcats estrictament per garantir la utilització correcta i segura d’innombrables productes. Fins no fa gaire, aquest procés era molt extens, i en molts casos arribaven a passar anys des que el producte era dissenyat inicialment amb un esbós fins que sortia al mercat. Afortunadament, gràcies a persones que treballen dia rere dia, la tecnologia esdevé cada cop més avançada, i això repercuteix positivament en la societat. Pel que fa als processos industrials, en els últims anys han sorgit múltiples tècniques que permeten reduir-los de manera considerable. El món del disseny tècnic és molt ampli i comprèn aspectes molt diversos que ajuden a concretar qualsevol idea fins a l’últim detall. És per això que el nostre projecte ha estat realitzat d’acord amb uns paràmetres i uns límits concrets.
102
El producte dissenyat és un vehicle, concretament un cotxe. Aquest està dissenyat entorn de dues idees: que sigui original, aspecte propi de qualsevol vehicle que sigui futurista, i que sigui totalment sostenible. Es tracta, doncs, d’un projecte de disseny tècnic industrial que
Torna a l’índex
inclou per una part el disseny del vehicle pròpiament dit, i per l’altra, l’anàlisi del mateix. Finalment, i com a curiositat, cal afegir que el vehicle porta per nom Neotekhna, que és una paraula composta per dues parts. La primera, “neo-“ que significa “nou”, i la segona, “tekhna”, que prové del terme grec tekhné i que significa “art”. Per tant, el nom del vehicle es tradueix com a “nou art” (en relació a les idees innovadores i futuristes). EL DISSENY ASSISTIT PER ORDINADOR (CAD) El món del CAD conté un extens programari, però en funció de l’objectiu concret de cada enginyer o dissenyador, es pot escollir d’entre diversos programes. Concretament per aquest projecte, s’ha escollit l’Autodesk Inventor Professional, una variant que permet treballar fàcilment amb estructures tridimensionals, ja que conté una àmplia diversitat d’aplicacions que hi estan relacionades. Autodesk Inventor es basa en les tècniques de modelatge paramètric més noves i avançades. Els usuaris comencen dissenyant peces que es poden combinar en acoblaments. Corregint peces i acoblaments, poden obtenir-se diverses variants. S’utilitza en disseny d’enginyeria per produir i perfeccionar productes nous. Els blocs de construcció crucials d’Inventor són les peces. Es creen definint les característiques, les quals al seu torn es basen en esbossos (dibuixos en 2D). L’avantatge d’aquest
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
jecció del vehicle. Un plànol per cada peça o acoblament (segons com s’hagi dissenyat), tot indicant el nombre d’unitats que calen de cadascuna. També s’inclou un llistat de les peces normalitzades. Aquestes no necessiten plànol, ja que són peces universalitzades per l’Organització Internacional per a l’Estandardització (ISO).
programa és que tots els esbossos i les característiques es poden corregir més endavant sense haver de fer de nou la partició sencera. Aquest sistema de modelatge és molt més intuïtiu que en ambients antics de modelatge, en els quals per canviar dimensions bàsiques era necessari generalment suprimir l’arxiu sencer i començar de zero. Com a part final del procés, les parts es connecten per fer acoblaments. Els acoblaments poden consistir en peces o altres acoblaments. Les peces són acoblades agregant restriccions entre les superfícies, vores, planes, punts i eixos. EL DISSENY DEL VEHICLE El disseny del conjunt de les peces del vehicle s’ha realitzat seguint un ordre concret. Individualment, i peça a peça, s’ha dissenyat començant per les parts més mecàniques corresponents a l’eix i direcció davanters. A continuació les parts del xassís i l’eix posterior. I finalment les peces constituents de la carrosseria i els detalls exteriors i interiors del vehicle. A més, s’han realitzat tots els plànols corresponents a les peces que s’han dissenyat per a la pro-
SELECCIÓ I ESTUDI DE MATERIALS DEL VEHICLE L’estudi que s’ha fet se centra en els diferents tipus de materials que es fan servir en la indústria automobilística, juntament amb els criteris que s’han de seguir per seleccionarlos. Finalment, i com a conclusió del nostre estudi, s’ha fet una tria adient de cara a la construcció de cada peça del vehicle Neotekhna. En la tria de materials per a cada peça del producte que es vol construir intervenen molts factors diferents i, per tant, cal tenir en compte diferents criteris de selecció. Aquests són les propietats, les qualitats estètiques, el
103
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
procés de fabricació, el cost, la disponibilitat, l’impacte ambiental i per últim, l’ètica (referent al procés d’obtenció d’aquell material). S’ha donat especial importància a aspectes com, per exemple, les propietats, les qualitats estètiques (ja que es tracta fonamentalment de disseny), i també l’impacte ambiental (ja que els aspectes ecològics són de vital importància en un vehicle que és totalment sostenible). La diferent importància que es vulgui donar a cada criteri de selecció respecte dels altres depèn de les característiques que volem ressaltar dels materials d’aquell producte; i això en la majoria dels casos sempre canvia. Malgrat això, sempre hem de considerar-los mínimament i respectar la importància individual de cadascun. Pel que fa als tipus de materials, s’ha de dir que hi ha un ampli ventall relacionat amb l’àmbit de la fabricació de vehicles. És important conèixer-los bé, per posteriorment efectuar-ne una selecció adient. Els materials més corrents a l’entorn del cotxe són els metalls, els polímers i els compostos.
• Elements de màquines: Ho són els eixos, molles, engranatges, transmissions, etc. Necessiten ser d’un material que tingui molta resistència mecànica per aguantar els constants esforços que se li apliquen. També han de ser dúctils i tenaços. El material seleccionat és l’acer aliat, ja que, entre d’altres coses aporta una gran resistència mecànica. • Carrosseria: la carrosseria és la part que protegeix i suporta els passatgers del vehicle. També és la part encarregada de suportar alguns elements de màquines. Han de ser materials durs, tenaços i en alguns casos plàstics. Necessita ser visualment molt vistosa, és a dir, s’hauran d’aplicar diversos tractaments químics per aportar color als materials seleccionats. L’elecció recau sobre els polímers per la seva lleugeresa, la capacitat d’aplicar additius, el seu baix cost i, sobretot, per la facilitat en trobar plàstics reciclats. Exemple d’una de les taules de selecció de materials que s’ha realitzat:
Els materials del Neotekhna: Per a la selecció de materials per a les peces del vehicle, s’ha tingut en compte (a més dels criteris de selecció) el tipus de material que es desitja i quins tractaments es volen aplicar. De forma general, el vehicle està dividit en tres parts. Aquestes tenen característiques diferents, així doncs, estan fetes de materials diferents: • Xassís: El xassís és l’esquelet que aguanta tot el pes i que aporta rigidesa al vehicle. Cal que sigui fet d’un material molt resistent als esforços de tracció, compressió, flexió i torsió i alhora sigui molt lleuger. El material que compleix aquests requisits és l’alumini ja que aliat amb altres metalls té resistència mecànica i és un dels metalls més lleugers que existeixen.
104
LES CARACTERÍSTIQUES DEL VEHICLE Per finalitzar l’estudi del vehicle s’han descrit les característiques importants que té el Neotekhna. Les que més es volen potenciar en aquest vehicle són les de sostenibilitat amb el medi ambient i el fet de ser un vehicle futurista. És per això que es dóna especial importància al motor elèctric. A més, el disseny
El Neotekhna és un vehicle futurista biplaça. El seu disseny està pensat perquè sigui un vehicle urbà, amb facilitat per moure’s a les grans ciutats del futur. És totalment aerodinàmic, aspecte que facilita l’estalvi d’energia. I a més, destaca la il·luminació LED i el logotip del vehicle que representa les inicials de les partícules que formen el nom del vehicle Neo-Tekhna (NT). Com a vehicle innovador, està adaptat a les noves fonts energètiques, ja que funciona mitjançant el motor elèctric. Cal afegir que és un cotxe sostenible i respectuós amb el medi ambient. Les plaques solars d’alta eficiència instal·lades produeixen prou energia per moure el biplaça sense la necessitat de dependre d’una font energètica exterior. En el cas d’un dia de poc sol, com que la radiació serà insuficient per a moure’l, hi ha la possibilitat de connectar les bateries a un generador d’electricitat convencional. A més, en el disseny d’aquest vehicle s’han inclòs tecnologies molt actuals, com és el cas del navegador GPS o la tecnologia LED d’il·luminació. Aquests elements fan que el Neotekhna adquireixi un caràcter molt modern i innovador.
les peces del vehicle s’ha realitzat seguint un ordre concret. Des de les parts més mecàniques, seguint per les parts del xassís, i finalitzant amb la carrosseria i amb els detalls exteriors i interiors. • El Neotekhna és un vehicle futurista, degut al seu disseny original i innovador i a la utilització de noves tecnologies que s’hi incorporen; és sostenible, ja que funciona a partir d’electricitat i està fet de materials reciclats o reciclables majoritàriament; i que ha estat dissenyat a partir d’eines informàtiques punteres en el disseny tècnic tridimensional.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
i les innovadores tecnologies que s’han aplicat en aquest vehicle són fonamentals per aconseguir un producte competent, adaptat a la societat i fàcil de vendre.
CONCLUSIONS • El CAD (Computer Aided Design) (en aquest cas s’ha utilitzat l’Autodesk Inventor) és una eina informàtica moderna que permet dissenyar projectes virtuals i en tres dimensions vinculats a qualsevol branca tecnològica. • Per dissenyar el Neotekhna s’han seguit una sèrie de criteris concrets i pel que fa al procediment del disseny, el conjunt de 105
PACKAGING. INFLUÈNCIA DEL COLOR I LA FORMA A LA CONDUCTA DEL CONSUMIDOR POTENCIAL Autors Júlia Rojo i Désirée Gómez
Tutor Josep Manel Martínez
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut La Llauna
HIPÒTESI DEL TREBALL La nostra intenció és entendre com afecten, concretament el color i la forma d’un envàs, en l’inconscient de les persones i de quina manera els dissenyadors de packaging manipulen el nostre inconscient i ens convencen per comprar el seu producte i no un altre. Ens adonem de la importància del disseny d’aquest i hem arribat a la conclusió de que el moment clau per a la publicitat és quan el producte arriba al punt de venda i s’ha de promocionar per si sol. Per això, no és tan important la publicitat que s’hagi fet prèviament sinó que en el moment en el qual el possible comprador, al que anomenarem consumidor potencial, es trobi davant del producte, es decantarà a comprar el que li sembli més atractiu, el que li entri pels ulls. Degut a això, volem aprofundir en el coneixement d’aquests elements que possibiliten que el consumidor potencial es fixi en el producte en concret. DISSENY EXPERIMENTAL Per poder confirmar que tant el color com la forma són dos elements claus quan escollim un producte, hem realitzat una recerca teòrica sobre la psicologia del color, la forma de l’envàs i la influència que ambdues coses tenen sobre el consumidor potencial en el moment de compra conjuntament amb altres factors que també hi intervenen.
106
Posteriorment hem fet un treball de camp per confirmar la veracitat del que havíem recercat
Torna a l’índex
teòricament i veure com aquests factors afecten a les persones de manera més o menys conscient. Per ampliar el nostre treball, hem visitat empreses dedicades al disseny de packaging on ens van informar sobre el procés que es segueix a l’hora de realitzar el disseny i l’elaboració dels envasos. A continuació presentem una petita síntesi del desenvolupament teòric del nostre treball: Packaging El màrqueting és el conjunt de tècniques que utilitzen les empreses de productes i serveis. Les variables amb les que treballa el màrqueting són quatre polítiques que ja coneixem. Aquestes són: producte (product), preu (price), promoció (promotion) i distribució (placement). Doncs bé, el packaging forma part de la política de distribució perquè la funció principal de l’envàs és contenir el producte, però al mateix temps, el packaging és un instrument fonamental de la política de promoció, perquè actua, també, com a element promocional. El marketing no és una batalla de productes, és una batalla de percepcions que es lliura a la ment del consumidor. L’envàs és el primer que veu el públic abans de prendre la decisió de compra. Per això, una de les funcions que té és la de comunicar eficaçment els beneficis del producte. També ha de comunicar la idea de posició de lideratge en el seu segment o sector i ha d’estar vinculat amb la imatge global de
Merchandaising El que pretén el merchandaising és afavorir la relació que s’estableix entre el producte i el consumidor en el punt de venda. El que es vol aconseguir amb les estratègies de merchandaising és: 1. Satisfer les necessitats i els desitjos dels consumidors mitjançant les dimensions objectives i subjectives de l’assortiment. En aquest cas, la funció visual del merchandaising consisteix a dissenyar el packaging dels articles que comercialitza, amb el principi fonamental de que puguin vendre’s per sí mateixos en el punt de venda. La finalitat és que els productes es converteixin en “objectes de desig” a través dels seus atributs físics i psicològics. 2. Transmetre la imatge del que és i el que ven l’establiment comercial mitjançant l’arquitectura exterior. L’arquitectura comercial exerceix una important influència psicològica en el comportament del consumidor recurrent directament als seus sentiments, emocions, actituds i creences. 3. Generar fluxos de circulació de clients dirigits per tota la superfície de l’arquitectura interior. L’arquitectura interior de l’establiment comercial i la decoració dels espais, unida als elements ambientals, pot crear atmosferes coercitives amb el fi de provocar el desig de compra. 4. Provocar vendes per impuls a través de la gestió estratègica del lineal. Els productes no tan sols es venen degut als seus atributs essencials, sinó també per al-
tres factors extrínsecs i psicològics que l’envolten, de manera que el resultat d’un producte preparat per a la venda és la suma de les característiques que posseeix, més els valors afegits que li atribueix l’atmosfera del format comercial que els comercialitza. El color El comportament del consumidor potencial davant un producte obeeix múltiples raons que faciliten, dificulten o impedeixen que, en un moment determinat, es realitzi la compra o el consum del servei. El color és l’ànima del disseny ja que té una gran influència sobre les emocions humanes que, al cap i a la fi, són objecte d’estudi de la publicitat. Cada color pot produir molts efectes psicològics diferents, sovint contradictoris. Per tant, és la barreja de colors que provoquen un sentiment o una emoció en les persones. Amb l’ús correcte del color és possible generar sentiments, suggerir accions i crear efectes aconseguint la integració total dels colors. Simbologia dels colors: Blau. És el color preferit, generalment, i simbolitza la simpatia, l’harmonia i la fidelitat, tot i ser un color fred i distant. Vermell. El simbolisme està determinat bàsicament pell foc i la sang. Foc i sang tenen, en totes les cultures, un significat existencial. Per això, els seus símbols són universals. Simbolitza totes les passions, l’alegria i el dinamisme.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
l’empresa. Per tant, podríem dir que una de les funcions més importants de l’envàs està directament relacionada amb el màrqueting.
Groc. El groc és un dels colors primaris. El groc està relacionat amb el Sol, la llum i l’or. Malgrat això, és un color poc apreciat. És el color de l’optimisme. però també de l’enuig, la mentida i la enveja. És el color de la il·luminació, però també dels traïdors. Verd. A grans trets, podem afirmar que el verd és el color de la fertilitat, de l’esperança i de la burgesia. També és conegut com el color intermedi. Pot tenir connotacions eròtiques.
107
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Negre. És el color més fosc i més suggeridor. És el color del poder, de la violència i de la mort. També és el preferit dels dissenyadors i de la joventut. Correspon a la negació i a l’elegància. Blanc. És el color femení de la innocència, el color del bé de l’espiritualitat, i el color més important dels pintors. El blanc és el color més perfecte i pur. Això és perquè no hi ha cap connotació del blanc que sigui negativa. Taronja. És el color de la diversió. És exòtic i cridaner, però subestimat. Violeta. El violeta pot representar el color de la teologia, la màgia, el poder, el feminisme i el moviment homosexual. Rosa. El rosa pot simbolitzar quelcom dolç i delicat i, d’altra banda, allò escandalós i “cursi”. Per això és un color femení. Daurat. Representa tot allò relacionat amb els diners, la felicitat i el luxe. Plata. El color plata ha adoptat els significats de la tecnologia, dels diners i de la lluna. Marró. Simbolitza tot allò que és acollidor, corrent i natural, però com a aspecte negatiu, simbolitza la brutícia. Gris. El gris és el color de l’avorriment, de les coses antiquades i de la crueltat La forma Paral·lelament hem realitzat un estudi sobre la forma de l’envàs, element que també influencia en el moment de compra.
108
La forma d’un envàs constitueix l’estímul visual que permet delimitar tant el contorn dels elements gràfics com la estructura percebuda del missatge gràfic. La forma delimita el contorn dels objectes i aquesta influeix en la percepció de l’aspecte en conjunt. Independentment de que la percepció de la forma d’un envàs
sigui conscient o inconscient, es dóna per suposat que representa alguna cosa i, per tant, que dóna una estructura a un missatge gràfic. Així doncs, es pot afirmar que la forma serveix, abans que res, per transmetre la informació gràfica que es transmet en un primer moment. Psicologia En aquest apartat es pretén entendre per què el consumidor potencial tria un determinat producte amb unes característiques específiques i no pas un altre. La sensació i la percepció tenen lloc quan nosaltres observem un producte. Totes les sensacions visuals, que nosaltres percebem, tenen lloc en el cervell, Aquestes, conscients o inconscients, es combinen entre sí mitjançant els processos d’associació d’idees que donen lloc, conjuntament amb la memòria, a la percepció visual complexa. La psicologia del consumidor explica el comportament d’aquest consumidor en el moment de compra. CONCLUSIONS • El color és determinant pel que fa a l’elecció de compra del consumidor potencial. Les conclusions que vam extreure del nostre treball de camp diuen que només un 50% dels enquestats reconeixen que el color de l’envàs és decisiu. Tot i així, podem afirmar que el color té la capacitat de cridar l’atenció i de convèncer el possible comprador, ja que transmet sentiments i sensacions que nosaltres associem a determinats colors. • Cada color té adjudicat una tipologia de productes diferent en la ment del consumidor. Amb el temps, cada color ha anat adquirint un simbolisme diferent de manera que tots i cadascun d’ells els associem amb productes
concrets. Fins i tot, hi ha marques que han acabat “sent propietàries” d’un color o un acord de colors com és el cas de la Coca-Cola amb l’acord vermell i blanc. Per aconseguir convèncer el consumidor potencial, s’ha de jugar amb els colors.
La forma de l’envàs condiciona més la col·locació en l’espai dels palès a l’hora de transportar-la tot i que en alguns casos és un condicionant vital, ja que pretén captar l’atenció del consumidor. Un cop en el supermercat, si l’envàs del producte és inferior a 30cm, aquest passa inadvertit pels consumidors. També, s’ha de tenir en compte, quina és la col·locació del producte en el lineal. Per tant, la forma no condiciona però pot determinar la decisió. • Un bon disseny de packaging és imprescindible Un bon disseny de packaging és vital per a vendre productes, ja que el packaging, en concret el facing de l’envàs, és en allò que ens fixem quan anem a comprar.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
• La forma de l’envàs no és tan important com el color.
• En el punt de venda, es venen emocions, no productes. Generalment, la publicitat busca crear el desig i la necessitat en l’individu de manera que doni lloc a l’acció de comprar. Per tant, el consum és una emoció. El producte s’acaba convertint en un estil de vida o en una possibilitat d’arribar a ser com un vol ser.
109
PETITE COCO CHANEL Autora Maria Martín Badia
Tutor Josep Folch Rull
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre EASD Pau Gargallo
110
OBJECTIUS Aquest treball tracta de moda. Quan vaig començar a interessar-me pel món de la moda hi havia un personatge que em cridava molt l’atenció: Coco Chanel. I vaig decidir fer el treball de recerca sobre ella. Per fer-ho em vaig marcar una sèrie d’objectius: • Comprovar si la vida i obra de Coco Chanel va influir de manera determinant al s. XX i si la moda d’avui en dia encara s’hi veu influenciada. • Investigar les relacions que va tenir amb altres personatges importants que la van ajudar. • Buscar una font d’inspiració per crear la meva pròpia col·lecció. DESENVOLUPAMENT El meu treball consta de dues parts, la primera part és la teòrica, on analitzo la vida i l’estil de Coco Chanel i en la segona part, la practica, creo una col·lecció dibuixada de vuit vestits inspirats en un model d’aquesta gran dissenyadora. A la part teòrica vaig llegir-me diferents biografies, articles i revistes; vaig veure documentals per fer-me una primera idea de la vertadera vida d’aquesta dissenyadora, extreure els punts en comú de les fonts d’informació i buscar les veritats sobre la seva vida, que no constaven a tot arreu. D’aquesta manera vaig trobar uns punts fonamentals
Torna a l’índex
en la moda de Chanel, vaig veure les innovacions que ella va aportar, com va marcar en aquella època el seu estil i la seva forma de viure la vida. Quan ho estava fent, em vaig adonar que Gabrielle Chanel havia sigut tan important, gràcies en bona part, al seu treball, a l’ambient on havia viscut, a les amistats que la van ajudar, a la sort i a la seva gran astúcia, així que vaig trobar pertinent incloure aquella part de la seva vida en el meu treball. Un cop analitzada la seva vida, vaig iniciar la meva pròpia col·lecció. Per fer-la vaig agafar un vestit de Coco Chanel de l’any 1926, i ins-
Vaig provar diferents tècniques i materials, i diferents estils de dibuix, fins que finalment vaig trobar un estil que m’agradava. Vaig utilitzar tinta xinesa amb aquarel·la i llapis. A partir d’aquí vaig començar a dibuixar, fins que vaig obtenir uns resultats que em van agradar. Tot i que la inspiració era d’un vestit Chanel, la meva intenció era fer uns vestits amb el meu estil.
CONCLUSIONS Després de realitzar el treball he pogut confirmar, que Coco Chanel va intervenir de manera determinant a la moda del s XX. Va revolucionar la moda de la seva època i es va avançar a les futures tendències. Gràcies a la seva astúcia i el seu oportunisme, l’ajuda de grans icones i treballant com cap dona ho havia fet fins a aquell moment, va arribar a convertir-se en una de les més grans dissenyadores que mai han existit. Va ser imatge de la nova dona, la dona que només depenia d’ella mateixa. Gràcies a aquest treball, he pogut realitzar la meva primera col·lecció, he gaudit fent-ho i he pogut assegurar que m’agradaria dedicarme al disseny de moda en un futur.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
pirant-m’hi vaig crear una col·lecció. Per tal d’aconseguir el meu objectiu amb èxit, vaig assistir a unes classes durant l’estiu a l’escola de teixits de Canet de Mar.
111
PINTANDO MOVIMIENTO Autora Irene Camposo Carmona
Tutor Oriol Díaz
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Mare de Déu de l’Assumpció
HIPÓTESIS Y OBJETIVOS ¿Sería capaz de enseñar a manejar un programa de animación 3D del cual yo también parto de un nivel cero? ¿Sería capaz de realizar ese tutorial de nivel inicial que para mí no encontré? ¿Sería entonces capaz de enseñar cómo funciona el mundo de la animación para un aficionado?
En una gran pantalla esto se refleja como animación, pero en el momento en el que tengo que darle un nombre, yo lo llamó Pintando movimiento. CONCEPTOS ESENCIALES El término animación hace referencia a la aplicación de velocidad a un conjunto de imágenes con el fin de simular un movimiento. Es sin duda, animación, también, todo aquello que mediante movimiento nos crea un ilusión óptica de las imágenes.
Pintando movimiento es un trabajo cuyo objetivo es conseguir transmitir los conocimientos adquiridos a lo largo de su desarrollo y como objetivo final se propone demostrar que personas con un nivel de informática básica pueden llegar a desarrollar, mediante tutoriales realizados por mí, una serie de animaciones. INTRODUCCIÓN Alguna vez nos hemos sentido como Cenicienta en busca de su príncipe azul, otras en cambio hemos sido más niños y hemos jugado por casa como lo hacía Andy con Woody.
112
otros tantos nos sentimos como Shrek, capaces de ser el mayor ogro del mundo.
Por otro lado, muchos días somos ese pez azul tan olvidadizo de la película Nemo y
Torna a l’índex
La animación 3D cumple con las mismas características que la animación en dos dimensiones, pero a diferencia de esta última, la animación 3D cuenta con una dimensión más, lo que nos permite añadir características de volumen y profundidad a la imagen ofreciendo un resultado mucho más real.
quienes yo intento llegar puedan resultarles también interesantes esas partes del programa. De esta manera se llevan a cabo los cuatro tutoriales, en los cuales se observa que cada tutorial cuenta con unos conocimientos específicos:
Un gráfico, cuando se intenta crear bajo una objeto no-prediseñado, que serían con los que se trabajan en el tutorial, sería realiza con la creación de una malla sobre un dibujo de base y más tarde esta malla se rellena con el fin de conseguir las características que dan personalidad a los gráficos en 3D, propios de la animación 3D. Diseño Experimental La parte práctica de pintando movimiento cuenta con la realización de un tutorial del programa Studio Max 3D. Studio Max 3D es un programa que cuenta con grandes características a la hora de trabajar con principiantes, y es que gracias a su multitud de herramientas y sobre todo a la simplicidad con la que nos permite transmitir los conocimientos deseados.
Los tutoriales fueron puestos a prueba con nueve colaboradores, tres de cada margen de edad seleccionado, de manera que cada rango de edad probó cada uno de los tutoriales ofreciéndome una valoración del trabajo realizado.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Es necesario explicar que hoy en día todo funciona mediante los ordenadores, de manera que la creación de las animaciones se realiza también gracias a este tipo de soporte. Para la creación de las animaciones se realizan gráficos, es decir, imágenes generadas, manipuladas y representadas mediante un ordenador.
Este tutorial está compuesto por cuatro tutoriales separados según el nivel y los conocimientos aplicados. La elección de los conocimientos a tratar en los tutoriales se basa en aquellas cosas que personalmente me interesaban conocer, de manera que si yo como principiante tengo una serie de expectativas, probablemente las personas a 113
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
CONCLUSIONES Tras la puesta a prueba del tutorial y gracias a las valoraciones de los colaboradores me di cuenta de que habían ciertos aspectos de la parte práctica que podían ser mejorados, es por ello que se realizaron nuevas explicaciones puntuales para aquellos puntos que no cumplían las expectativas propuestas. Otras de las cosas que se hicieron fue la ampliación del trabajo, de manera que se realizan unos videotutoriales como soporte visual para ayudar a la persona que está realizando los tutoriales ofreciendo así comodidad, sencillez en la comprensión y un aprendizaje visual, el cual es mucho más sencillo de seguir en un campo como este. La inversión de tiempo en la ampliación del proyecto con los videotutoriales permite que se consiga llegar al objetivo de manera satisfactoria. En el momento en que el trabajo queda completado yo comprendo que sí que he llegado a conseguir los objetivos iniciales y por tanto llego a considerarme capaz de responder de forma afirmativa a todas aquellas hipótesis que un principio me había formulado.
Pintando movimiento es un trabajo que me ha ofrecido llegar a unos conocimientos de los cuales me siento orgullosa, puesto que sin la oportunidad de la realización de este traba114
jo probablemente no me hubiese planteado el hecho de aprender sobre este mundo, pese a que me interesaba. Es por ello, que me siento completamente satisfecha del trabajo realizado y que espero que puedan disfrutarlo ustedes también.
PLA D’EMERGÈNCIA I RECORREGUTS D’EVACUACIÓ A L’INS JÚLIA MINGUELL
HIPÒTESI Com es podrien millorar els recorreguts d’evacuació del nostre centre docent amb l’ ajuda del dibuix tècnic assistit per ordinador. El nostre projecte de recerca pretén resumir els principals aspectes i factors d’anàlisi relacionats amb la Seguretat Integral en els centres docents, basant-se, per a la realització d’aquest, en el Manual d’Autoprotecció, document que estableix l’ordre, l’estructura i els processos a l’hora de realitzar l’evacuació d’un centre educatiu. MANUAL D’AUTOPROTECCIÓ L’operativitat del Manual d’Autoprotecció es basa en la comprovació, revisió i actualització dels següents aspectes: • Instruccions d’actuació dels equips d’autoprotecció. • Quadrant d’assignació de funcions de l’estructura d’autoprotecció. • Llistat de telèfons d’urgències. • Programes de formació per al desenvolupament del pla. • Manteniment dels equips de protecció. • Plànol del punt de trobada. La implantació del Manual d’Autoprotecció conclou amb la realització del simulacre, el qual haurà de repetir-se periòdicament. El
Tutor Toni Soler Centre Institut Júlia Minguell
simulacre consisteix en l’activitat fingida del Pla d’Emergència, amb l’objectiu de comprovar el següent: • Ensenyar als alumnes a conduir-se adequadament en situacions d’emergència. • Conèixer les condicions dels edificis en els que s’allotgen els centres per aconseguir l’evacuació d’una forma ordenada, sense risc per als seus ocupants ni deteriorament dels edificis ni del mobiliari escolar, havent de realitzar tot això en el menor temps possible. • Mentalitzar als alumnes, als seus pares i als professors de la importància dels problemes relacionats amb la seguretat i emergència en els centres escolars.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Autors Pablo Agut Ruiz, Paco Sánchez Águila, Albert Tejón, Mery Sargsyan
L’Ordre del Ministeri d’Educació i Ciència de 13-11-1984 estableix l’obligatorietat de la realització de simulacres d’evacuació. Les pràctiques d’evacuació en els centres docents han de constituir un component més de l’educació dels alumnes, tant des del punt de vista individual com des del punt de vista social i comunitari. CARACTERÍSTIQUES DE LA EVACUACIÓ 1. El temps màxim per a l’evacuació de l’edifici haurà de ser de 10 minuts. El temps màxim per a l’evacuació de cada planta haurà de ser de 3 minuts. La durada màxima d’un simulacre d’evacuació haurà de ser de 30 minuts, és a dir, la interrupció de les acti-
115
Torna a l’índex
vitats escolars no hauria de ser superior a aquest temps.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
2. El simulacre pretendrà detectar les principals insuficiències de l’edifici, així com definir les mesures correctores particulars per a cada edifici.
116
3. El simulacre haurà de realitzar-se en la situació de màxima ocupació del Centre, en la seva activitat escolar, amb el mobiliari en la seva disposició habitual i sense avís previ per als alumnes. El dia i l’hora la fixarà el Director del Centre, segons el seu propi criteri i responsabilitat. 4. El simulacre es realitzarà sense ajuda exterior (Bombers, Policia Local, Sanitaris...), ja que en situacions reals, l’evacuació s’inicia sense aquest auxili. Davant la realització d’un simulacre, l’adreça del Centre informarà els pares d’alumnes sobre l’exercici que es pretén realitzar, a fi d’evitar alarmes o efectes de pànic, però sense precisar el dia, ni l’hora de realització de l’activitat. Si s’escau, l’adreça del Centre comunicarà per escrit als pares sobre la realització d’aquest, per si existís alguna objecció per impedir la participació dels seus fills en aquest simulacre, i indirectament, obtenir el seu consentiment. CONCLUSIONS Després d’un llarg procés de dibuix tècnic per ordinador, hem pogut arribar a diverses conclusions del que ha estat en nostre treball en grup. Després d’haver assolit els objectius proposats al principi del projecte, hem adquirit una gran habilitat a l’hora de fer el plànol de l’edifici i un gran coneixement teòric, a la vegada que pràctic, del que suposa el bon manteniment, funcionament i actualització del que són els plànols d’evacuació, és a dir, els recorreguts que hauria de fer qualsevol persona que es trobés dintre l’edifici, en cas d’emergència, per a no posar en perill la seva integritat física. Després de contrastar la nostra informació
en diferents fonts, hem arribat a la conclusió que el fet de tenir una sèrie de normes aplicables a la seguretat és essencial, sobretot el fet de conscienciar els més vulnerables, que en aquest cas són els alumnes i tot el cos directiu i el professorat. Per tant, podem dir que aquest tema forma part de l’educació que aquests dos “col·lectius” han de rebre per tal de poder seguir una sèrie de passos i, d’aquesta manera, evitar possibles aglomeracions o lesions a l’hora d’evacuar el centre. Ha estat un treball força interessant, constructiu i pràctic, ja que ens ha donat una idea molt precisa del que és anar més enllà del propi problema que suposa haver de recórrer a l’evacuació d’un centre educatiu com és el nostre, i així poder veure tot el treball i tot l’esforç que tota una sèrie de persones han de fer per poder mantenir en bon estat un element indispensable en qualsevol centre docent com ho són els recorreguts d’emergència esmentats, ja que cada any poden aparèixer situacions noves com la convivència amb persones amb mobilitat reduïda, que immediatament provoquen que els plànols hagin d’ésser actualitzats a les noves condicions necessàries del propi institut. Distribució de les tasques Per controlar una situació de perill en un centre docent és necessari que el conjunt de persones que el formen ofereixin una resposta organitzada. És indispensable, per tant, assignar responsabilitats i funcions a tots els membres del centre. Cap d’emergència Habitualment, serà el director/a del centre, encara que també ho pot ésser algun membre de l’equip directiu. Ha de decidir les mesures que cal prendre en cada situació, ser la persona interlocutora amb les ajudes externes, disposar d’un llistat de tots els alumnes per classe i ser informat de totes les incidències per part de la resta de coordinadors del pla d’emergència.
Professorat El professorat que en el moment de l’emergència tingui alumnes al seu càrrec ha de seguir les instruccions de la persona que actua com a cap de planta, mantenir l’alumnat en ordre, comprovar que pot realitzar-se l’evacuació, tancar les portes i finestres de l’aula, contar els seus alumnes en el punt de trobada i informar al cap d’emergència. En cas de confinament, ha de fer entrar l’alumnat a l’aula o espai de confinament, contar als seus alumnes i tancar portes i finestres. Alumnat Si un estudiant detecta un perill, com pot ser un incendi, ha d’avisar ràpidament al professor que estigui més a prop i esperar les seves instruccions. En cas d’evacuació, els alumnes que estiguin fora de la seva aula quan soni l’alarma hauran d’incorporar-se a la que estigui més a prop. Els alumnes, sense agafar els seus objectes personals, seguiran al professor que actuï com a guia i es presentaran en el punt de trobada. Els alumnes que surtin de l’edifici en un grup que no sigui el seu, es presentaran en el lloc on es trobi el seu grup-classe una vegada arribin al punt de trobada. • D’altra banda, cal assignar responsables que puguin donar els avisos inicials d’alarma (desconnectar les instal·lacions,
donar l’alarma i cridar els bombers, i ferse càrrec de les persones discapacitades o amb problemes de mobilitat) per poder així començar el procés d’evacuació.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Cap de planta Serà el professor o professora que ocupi l’aula més allunyada de la sortida d’una planta concreta de l’edifici. En cas d’evacuació, ha de controlar que es faci de forma ordenada, revisar que en les dependències de la planta no quedi ningú, assegurar-se que les portes queden tancades i ser l’últim a sortir. En cas de confinament, ha de comprovar que l’alumnat de la planta estigui confinat en les aules o en els espais protegits del centre i que les portes i finestres quedin tancades.
117
PSICÒPATES DE CINE Autora Alba Molas Closas
Tutor Pere Montaner
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre EASD Pau Gargallo
Quant sentim la paraula “psicòpata” ens venen de manera inevitable un munt d’imatges a la ment. Quant ens demanen què diferencia a un criminal de un psicòpata, no sabem què dir, pensem que són sinònims. Quan ens diuen que hi ha una pel·lícula al cinema sobre un psicòpata, directament ens imaginem una pel·lícula sanguinària, amb un assassí en sèrie en la qual patirem molt. Tots aquest tòpics que s’han creat entorn a la figura del psicòpata han causat la desinformació sobre aquest personatge i per tant, l’error constant a l’hora de presentar-lo a través dels mitjans de comunicació i també en el cinema. En el meu treball he intentat desemmascarar el psicòpata, aclarint la seva definició i característiques, de manera que puguem entendre les peculiaritats d’aquest personatge. Després he vist una sèrie de pel·lícules protagonitzades per psicòpates i he fet una anàlisi profunda de tres d’elles per descobrir com s’ha portat aquest personatge al cinema i amb quina intenció.
118
Torna a l’índex
El meu treball consta de dues parts: • A la primera part, faig una caracterització del psicòpata explicant les seves peculiaritats, els tipus de psicòpates i les causes que poden haver-lo portat a convertir-se’n. • La segona part consisteix en l’anàlisi d’algunes pel·lícules de psicòpates. Per aconseguir una idea clara sobre el que són els psicòpates vaig llegir alguns llibres rellevants sobre el tema i vaig veure algunes pel·lícules protagonitzades per psicòpates. El primer que vaig descobrir en els llibres va ser que el psicòpata no és un malalt mental, no perd el contacte amb la realitat en cap moment, tot el contrari, el psicòpata és una persona que, a diferència dels malalts, és conscient del que fa i de per què ho fa. La característica fonamental d’un psicòpata és el fet d’estar mancat d’empatia cap els altres i de remordiments, també mostra una tendència constant cap a la manipulació i a les mentides i acostuma a ser una persona molt impulsiva. A diferència dels malalts mentals, que poden acabar tancats a centres de salut mental, els psicòpates poden acabar a la presó. El següent punt que vaig descobrir als llibres és que un psicòpata no ha de ser necessàriament un assassí. Hi ha gent que maltracta els altres, a la dona, als fills, als seus treballadors o subordinats, fins i tot hi ha polítics que maltracten el seu poble (els dictadors poden servir d’exemple) i podrien ser considerats com a psicòpates. És a dir, no totes les
Per últim, vaig cercar les causes i el tractament de la psicopatia i vaig descobrir que les causes de la psicopatia no estan clares. Actualment, la majoria de psiquiatres apunten que la principal causa és genètica, tot i que l’ambient és també un factor important en el desenvolupament del trastorn. No es coneixen tractaments efectius, entre d’altres raons perquè el psicòpata no es detecta amb facilitat i, per tant, pot ser valorat com un sociòpata i no rebre tractament. Per tant no és estrany que quan un psicòpata surt de la presó, torni a reincidir. ANÀLISI DE PEL·LÍCULES A fi d’estudiar com s’havia portat la figura del psicòpata al cinema vaig analitzar algunes pel·lícules i en especial les tres següents. En primer lloc, “La mala llavor” (1956) de Melvin Leroy, una pel·lícula que tracta sobre una nena que mata un company de classe per haver-la guanyat en un concurs de cal·ligrafia. En aquesta pel·lícula, la nena és presentada com una veritable psicòpata, ja que compleix gairebé totes les característiques estudiades i dóna a entendre que les causes de la psicopatia en el seu cas són genètiques. La següent pel·lícula que vaig analitzar va ser “A sang freda” (1967) de Richard Brooks, una pel·lícula basada en fets reals que tracta sobre el brutal assassinat de la família Clutter per dos ex convictes. Després de analitzar-la vaig arribar a la conclusió que un dels dos criminals era un psicòpata però l’altre no. En Richard (un dels assassins) el vaig con-
siderar psicòpata perquè complia moltes de les característiques i en el film es veia com manipulava en Perry (el seu company) perquè fes el que ell volia. En canvi, en Perry deixava veure que tenia molt problemes psicològics i que havia crescut en un entorn de violència i a més també mostrava remordiments, una característica que no és pròpia dels psicòpates. Tanmateix, en el film i en la realitat, es va considerar que aquests assassins sabien perfectament el que es feien i van ser comdemnats a mort. Per últim, la tercera pel·lícula analitzada va ser “L’estrangulador de Rillington Place” (1970) de Richard Fleischer també basada en fets reals, i que narra els crims d’un estrangulador en sèrie. Amb aquesta pel·lícula vaig arribar a la conclusió que el protagonista (l’estrangulador del títol) era un psicòpata, ja que, no mostrava cap signe d’empatia ni remordiment pels seus actes, a més de ser una persona manipuladora i mentidera. CONCLUSIONS • La paraula “psicòpata” és un terme que es presta a confusió i s’usa malament, tant pels medis de comunicació com per la gent del carrer en general. • El psicòpata no pateix cap malaltia mental, és completament conscient del que fa i no sent empatia ni remordiments.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
persones amb psicopatia són assassins en sèrie, tot i que els d’aquesta varietat són els que protagonitzen moltes pel·lícules de por. Una persona que mostra manca d’empatia i manca de remordiments pel mal que produeix està posant de manifest una conducta psicopàtica. Val a dir que unes característiques així el predisposen a dur una vida criminal, ja que, és molt difícil que una persona mancada d’empatia i de remordiments sigui capaç de dur una vida completament normal.
• La figura del psicòpata s’ha portat moltes vegades al cinema però no per explicar la seva psicologia. La majoria de directors només la utilitzen per atemorir a l’espectador. Pensem, per exemple, en el personatge d’Anibal Lecter (“El silencio de los corderos”, (1991) de Johnatan Demme o en el més recent de “La huérfana” (2009) dirigida per Jaume Collet-Serra. Gràcies a aquest treball he descobert el que és realment un psicòpata i m’ha servit per relacionar el món de la psicologia i del cinema, ja que he pogut veure moltes maneres diferents de presentar aquest personatge al cinema.
119
RECERCA DE L’ANESTÈSIC LOCAL MENYS INVASIU EN LA VIABILITAT DEL PEIX GUPPY Autora Nariman Chahboun El Messaoudi
Tutor Josep Giralt
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut La Pineda
INTRODUCCIÓ Durant segles l’home ha buscat recursos per obtenir un benefici a nivell de salut amb substàncies que pal·liaven o contrarestaven els símptomes d’una malaltia. Però la manifestació patològica que més ha capficat a la humanitat durant tota la seva història ha sigut el dolor. Avui dia hi ha una àmplia gamma farmacològica amb aquesta finalitat, però malgrat la gran efectivitat que els anestèsics locals i altres fàrmacs presenten, cap d’ells mostra un prospecte lliure d’efectes adversos o contraindicacions. Així doncs, en aquest assaig es va voler comprovar l’efecte negatiu que els anestèsics locals poden arribar a manifestar sobre l’organisme d’un peix Guppy controlant l’alteració que pot patir en les seves funcions vitals per a una possible extrapolació posterior a l’àmbit humà. PART TEÒRICA El peix Guppy o Poecilia reticulata és una espècie originària de les aigües dolces de Centreamèrica i Les Antilles. El Guppy és un peix petit de cos fusiforme i una aleta caudal molt característica i vistosa, cosa que ha afavorit la intervenció humana en la genètica per augmentar la coloració de l’individu i la seva venda a particulars.
120
Durant l’experiència, als Guppy se’ls hi ha administrat anestèsia local.
Torna a l’índex
Des de 1872 s’ha administrat anestèsia local per a la insensibilització d’alguna zona del cos, però hi ha moltes tipologies d’anestèsics locals: tòpiques, injectables, orals... L’acció farmacològica de l’anestèsia local esdevé bloquejant la bomba de sodi-potassi del nervi per a que la bipolaritat de la membrana cel·lular es neutralitzi impedint l’intercanvi d’electrons i, consegüentment, l’impuls nerviós fent que no es senti dolor ni temperatura, però no inutilitzant la capacitat motora del múscul. Per això, la finalitat de l’anestèsia local és mantenir-se en el lloc d’acció el major temps possible sense ser absorbit pel torrent sanguini, a diferència de la majoria dels fàrmacs. Hi ha dos grans grups d’anestèsics classificats segons la seva estructura química: els de tipus éster, que contenen un enllaç éster, i els de tipus amida, que contenen un enllaç amida. Els anestèsics locals utilitzats per a l’experiència pertanyen al grup amida, ja que els éster estan restringits a l’ús tòpic per la seva alta toxicitat.
A l’assaig es va fer una comparació entre l’articaïna i la mepivacaïna. L’articaïna és l’únic anestèsic que conté els dos enllaços en la seva estructura química, cosa que augmenta la seva metabolització al torrent sanguini. Per això, cal afegir-hi un vasoconstrictor com l’epinefrina, per a que s’estrenyin els vasos i el fàrmac es fixi més temps en la zona anestesiada. La mepivacaïna conté en la seva estructura química un anell de piperidina que li dóna una certa capacitat vasoconstrictora en presència d’altes dosis. Així doncs, no cal una barreja de la solució anestèsica amb cap vasoconstrictor ja que és un anestèsic que per sí sol ja té una durada acceptable en la zona a anestesiar.
Així, la hipòtesi de l’assaig consisteix en esbrinar si l’articaïna amb epinefrina interfereix en major grau en la realització de les funcions vitals dels Guppy que la mepivacaïna sense cap tipus de vasoconstrictor. PART PRÀCTICA En la realització de l’assaig, els Guppy es van obtenir en el moment del seu naixement per assegurar la seva virginitat. Seguidament, es van dividir 12 peixos en 3 aquaris mantenint una proporció de 3 femelles i 1 mascle. A més, es va intentar una simulació del seu hàbitat natural per a que els peixos no presentin cap tipologia d’estrès ni transtorn anormal que pogués interferir en la conclusió de l’assaig: aquaris de la mateixa grandària per als tres grups, control periòdic del pH i la temperatura de l’aigua, oxigenació, alimentació estricta i regulada, instal·lació d’una paridora flotant per al part de les femelles i aïllament sonor i lumínic artificial.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
HIPÒTESI Les peculiaritats que van fer que s’escollís aquest organisme per a l’experiència van ser les referents a la seva anatomia interna molt semblant a la humana; a més, aquest organisme és omnívor i té un ràpid metabolisme que l’obliga a fer diverses ingestes diàries. L’aparell respiratori fa la respiració branquial pròpia dels peixos i la respiració pulmonar, ja que tenen un pulmó desenvolupat de la bufeta natatòria. Aquests peixos presenten unes qualitats peculiars. En els peixos es presenta la seva fecundació interna, fent una còpula semblant a la mamífera, i ovovivípara. A més, aquests peixos viuen en societats jerarquitzades mantenint una proporció de 3 femelles per cada mascle per a la seva possible reproducció.
121
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
El dos anestèsics presenten una via administrativa parenteral. En el cas d’aquests anestèsics, la injecció ha de ser per via subcutània. Per a la injecció tant de l’articaïna com de la mepivacaïna es van seguir una sèrie de passos per a la correcta administració. Després de l’extracció farmacològica es va procedir a injectar l’anestèsic sota la fibra nerviosa que afecta a la motricitat inferior del Guppy, un lloc lliure d’òrgans que garantitza la seguretat de l’individu durant l’administració. La realització d’aquest procediment es va dur a terme durant 64 dies amb una periodicitat d’una administració diària. L’administració es va dur a terme cada dia a les 15:00 hores. Es van anestesiar amb la mateixa tècnica i amb la mateixa periodicitat els 6 Guppy sotmesos a aquesta experiència, exceptuant els de control, independentment de la solució anestèsica emprada en cada grup. Per al control dels Guppy es va traçar una pauta on hi consten les funcions vitals del peix observat i les hores a les quals s’ha realitzat l’observació. Entre les 16:00-17:00, 18:00-19:00 i 20:00-21:00 es van controlar les vegades de presa d’aire atmosfèric, la quantitat d’aliment ingerit, la freqüència d’aleteig, la quantitat de secrecions, la detecció de moviment sensible a la llum, la detecció de moviment sensible als cops, el temps de procreació, el temps de criança i altres dades extraordinàries com el comportament o la mort d’algun individu. Per al registre del funcionament de l’aparell respiratori es va fer un recompte del nombre de vegades que l’individu respira aire atmosfèric ja que és possible la visió del procés respiratori pulmonar. La freqüència de respiracions es va prendre per hores i, finalment, es feia una mitjana de les dades recollides a les tres hores per calcular el promig de la freqüència respiratòria del Guppy durant aquell dia. Per al càlcul de la freqüència l’aleteig es va fer un recompte de les vegades que aletejava l’aleta dorsal del peix en un minut en intervals de 30 minuts. A continuació, és va realitzar un
122
promig de les dades recollides cada dia per a la comparació de la freqüència diària. Per al control de l’aliment ingerit es va utilitzar la mateixa quantitat d’aliment en tots els grups: 0.5 grams d’aliment per cada individu en cada àpat. Es van alimentar els peixos sis vegades al dia, entre les 10:00 i les 20:00, en tandes de dues hores. Al cap d’una hora exacta del subministrament de l’aliment, es recollia el substrat alimentari de la superfície de l’aigua que no havia estat ingerit. Per a la recol·lecció de l’aliment no ingerit es fa fer servir un paper de filtre. Aquest aliment es dipositava sobre una balança de laboratori que mostrava el pes exacte del substrat sobrant. Per al càlcul de secrecions, en el moment del canvi d’aigua, cada aquari s’inclinava sobre una de les cantonades i es tapava l’aquari amb una tela filtrant l’aigua. Així, l’aigua s’abocava al desaigua i les excrecions quedaven dins l’aquari. Seguidament, s’extreien les excrecions i es dipositaven sobre una balança de laboratori per saber-ne el pes. El moment de la còpula es pot saber gràcies a que segons després de la fecundació interna de les femelles Guppy, a aquestes els hi apareix un punt negre minúscul en la zona anal, lloc on hi ha els ous i on han de ser fecundats. Així es va poder saber exactament el dia en el qual es va produir la fecundació. En el moment del part, els nous individus són expulsats del cos de la femella per l’orifici urogenital i immediatament es mouen i viuen. Això és un avantatge per al seguiment de l’assaig ja que és un procés molt visible i que es pot controlar fàcilment gràcies a la llarga durada del part. La major part de les alteracions en el sistema nerviós central s’exterioritzen mitjançant canvis en el comportament de l’individu, com espasmes musculars o nerviosisme no justificat, alteració en els sentits externs, com pèrdua de visió, a causa del desgast de la vaina del nervi. Per tant, es van controlar la presència
RESULTATS I CONCLUSIONS La freqüència respiratòria dels peixos anestesiats, tant amb articaïna com amb mepivacaïna, és molt inferior a la normal. L’anestèsic amb vasoconstrictor afecta a la freqüència cardiorespiratòria de manera ràpida produint un greu descens d’aquesta. La mepivacaïna ho fa de manera més gradual i, en un dels casos, no s’ha produït cap problema d’aquest tipus. A més, va aparèixer metahemoglobinèmia en un dels Guppy anestesiats amb articaïna. La capacitat motora no s’ha vist afectada de manera significativa exceptuant una petita alteració amb la articaïna. Tots dos anestèsics van tenir una forta repercussió en l’alimentació. Els individus van disminuir considerablement la quantitat de matèria ingerida des de l’inici de l’assaig fins al final sense diferències entre grups.
Els anestèsics també van provocar efectes en el conjunt sensitiu del seu organisme disminuint la seva capacitat de detecció i resposta sensible. A més, l’epinefrina va provocar un efecte fotofòbic no descrit en la mepivacaïna abans de manifestar-se els mateixos efectes que aquesta. L’articaïna va comportar als organismes l’aparició d’una simptomatologia característica d’una etapa preconvulsiva en el 75% dels individus i posteriorment va derivar en una etapa convulsiva. Aquesta mateixa patologia es va donar en un 50% dels peixos anestesiats amb mepivacaïna que, fins i tot, va remetre. L’articaïna amb epinefrina va ser l’única solució anestèsica que va comportar la mort del 100% dels individus als quals se’ls hi va administrat. Per contra, l’articaïna no ha presentat cap mort.
El nivell de la capacitat van disminuir considerablement en els dos grups respecte del grup de control de manera equitativa.
Així doncs, es confirma la hipòtesi: l’articaïna amb epinefrina interfereix en major grau en la realització de les funcions vitals dels Guppy que la mepivacaïna sense cap tipus de vasoconstrictor.
Les femelles anestesiades amb articaïna o mepivacaïna van presentar una tardança anormal en el temps de procreació deu dies superior al dels individus de control. També es va produir un perllongament en el temps de gestació de les Guppy anestesiades amb articaïna 20 dies superiors al normal, mentre que les anestesiades amb mepivacaïna van tenir una gestació correcta i dins del període estipulat. A part, es va aconseguir un percentatge d’aberracions fetals i morts intrauterines molt superior al normal magnificat amb l’epinefrina.
El vasoconstrictor afegeix els seus propis efectes adversos a l’anestèsia a més d’agreujar els de la mateixa solució anestèsica en tots i cadascun dels sistemes funcionals de l’organisme: el cardiovascular, el respiratori, el digestiu, l’excretor, el locomotor, el reproductor i el sistema nerviós central. Crea una disfunció extrema que pot comportar la mort immediata, extrem al qual no arriba la mepivacaïna. Així es demostra la major seguretat per al pacient amb l’administració d’anestèsics sense vasoconstrictor que amb ell.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
d’alteracions en la visió mitjançant la detecció de moviment per part dels Guppy a causa de l’aparició de llum. Aquest control es va fer a les 7 del matí prement el llum. També es va controlar si hi havia moviment sensible a cops en la peixera, ja que els peixos detecten les vibracions de l’aigua, mecanisme del qual se n’encarrega el sistema nerviós.
123
RECONSTRUCCIÓ VIRTUAL DEL CALL MAJOR DE BARCELONA: RECORREGUT DE JAUME COLOM, SENYOR EMINENT Autor Miquel Vilches Muñoz
Tutor Cinto Santamera
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre EASD Pau Gargallo
124
MOTIVACIÓ Les motivacions que he tingut han sigut quatre: Motivació antropològica: tinc gran interès per les cultures foranies, i aquest treball m’ha ofert la possibilitat d’estudiar una cultura tan llunyana però tan propera com és la jueva. Motivació estètica: sóc estudiant de batxillerat artístic, és a dir, que l’estètica és quelcom important per a mi i aquest treball m’ha permès deixar anar la meva creativitat. Motivació tecnològica: avui dia és indubtable que les noves tecnologies són el futur. I jo he volgut participar d’un avenç tecnològic com pot ser la representació virtual (3D). Motivació lúdica: aquesta va ser la motivació principal. Tenia molt clar que volia fer un treball que inclogués les altres tres motivacions, però encara em faltava el tema. Llavors, un dia d’estiu que passejava pel barri Gòtic de Barcelona, vaig deixar que els peus em guiessin i vaig acabar als carrers de l’antic Call. Allà, vaig veure grups turístics que rebien una classe d’història al carrer sobre el barri i, ràpidament, va venir-me una idea al cap: per què intentar imaginar-se una descripció que et feia un guia sobre el barri quan de tot això se’n podia gaudir visualment? Tot va encaixar. Tenia la motivació i finalment, el tema. OBJECTIU L’objectiu del meu Treball de Recerca és fer una reconstrucció virtual del Call Major de Barcelona en època medieval però a més, com
Torna a l’índex
que els programes que permeten treballar i visualitzar les estructures tridimensionals són molt específics i poc divulgatius, faré una animació en la que puguem apreciar un recorregut pel barri jueu. MÈTODE El mètode emprat per assolir l’objectiu ha seguit dues línies d’acció: Línia d’acció històrica. Per poder dur a terme la reconstrucció he hagut de basar-me en referents històrics que he trobat a fonts escrites (ja sigui publicacions, tesis o articles), consultar els autors d’aquestes mitjançant l’entrevista directa (Jaume Riera i Sans, Victòria Mora Pous i Miquel Laffa) i consultar fonts pictòriques de l’època (retaule i hagadà).
LÍNIA D’ACCIÓ TECNOLÒGICA Paral·lelament, duc a terme la segona línia d’acció, basada en l’autoaprenentatge de disseny gràfic i 3D (tutorials que fàcilment po-
RESULTAT El resultat de tot el procés d’investigació i creació ha estat un vídeo on es mostra el recorregut que fa el cobrador d’impostos del senyor eminent Jaume Colom i que es troba plasmat a uns llibres de censos del 1400.
Carrer de Sant Honorat, antigament conegut com a carrer de la Font.
Carrer de Sant Honorat, tocant amb el carrer de Sant Sever.
Una curiositat! Totes aquestes imatges mostren uns carrers il·luminats per la llum estival d’un hipotètic 5 d’agost de 1391, dia de l’avalot o assalt al Call de Barcelona.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
den trobar-se a Internet) seguit per l’aplicació d’aquesta tecnologia per aixecar un barri virtual. La vessant tecnològica del treball consta de dues parts (el 3D i l’animació) i aquesta darrera ha estat possible gràcies a l’assistència a unes classes d’animació virtual a càrrec del sr. Llogari Casas que s’exerceixen al Pau Gargallo de Badalona i que estan destinades a estudiants de grau.
D’esquerra a dreta: primer i segon llibre de Jaume Colom. Copyright © Arxiu Catedral de Barcelona, Drets reservats.
Com que el resultat està en format digital, illustro l’apartat amb unes quantes captures de pantalla:
Carrer de Sant Sever, antigament conegut com a carrer que duia cap a la Volta d’en Salamó Escaleta.
125
CONCLUSIONS Arran del treball, he pogut extreure una sèrie de conclusions, positives algunes, negatives altres i algunes merament informatives: • El treball sobretot m’ha aportat coneixement sobre la petjada jueva a Barcelona.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
• El treball ha estat una mena de repte no tan sols acadèmic sinó que també personal.
Carrer de l’Arc de Sant Ramon, antigament anomenat carrer que duia a la Volta de Colom en honor del primer propietari de censos del Call, Guillem Colom, qui tenia un casal al carrer
• La proximitat de la cultura a qualsevol que s’interessi per ella. Això, en el meu cas es concreta en la facilitat que he tingut d’aproximament a documents històrics de primera mà i a personalitats del camp cultural gràcies a l’entrevista personal. • La necessitat per part dels estudiosos històrics de deixar de banda la crítica entre ells i canviar-la per la col·laboració mútua, que a fi de comptes, sempre conduirà a més resultats que no pas que cadascú vagi pel seu camí.
Carrer de l’Arc de Sant Ramon, tocant amb una androna interna de les cases del Call, avui dia tapiada per un hotel.
• L’eficàcia dels funcionaris amb que he tractat. Casi sempre, els funcionaris dels estaments públics als quals he acudit per tal d’adquirir informació m’han tractat amb respecte i com a un investigador seriós, facilitant-me la feina, dins de les seves ocupacions, de la millor manera que han pogut i amb els millors mitjans dels quals han disposat. • La possibilitat d’encetar un treball com aquest. Realment, quan vaig començar, em van assaltar els dubtes de si realment era factible fer-lo, ja fos per la magnitud de la informació a processar com per la capacitat tècnica que requeria. • La professionalitat i les grans actituds pedagògiques de tots els erudits que he consultat per tal d’encetar el treball.
Carrer de Sant Domènec, antigament conegut com a carrer de la Sinagoga Major o de la carnisseria.
126
• La bona conservació del patrimoni històric barceloní. Des de sempre, els barcelonins
• El desconeixement popular de la seva història. Desafortunadament encara no s’ha pogut arribar a una societat que sigui plenament conscient de la seva història i de la petjada, tant històrica com cultural que aquesta ens ha legat. Això bàsicament ho concreto en el desconeixement per bona part de la població de Barcelona de l’existència d’un barri jueu encastat a ple barri Gòtic. • Desafortunadament, la Història és un camp del saber molt relatiu en quant a qui té la raó, o si realment allò és cert, o bé si ho seguirà sent dintre d’uns anys... A més, moltes vegades, la història queda enterbolida per afers polítics o personals. Aquesta conclusió, la qual he extret de les meves investigacions a més de les meves experiències personals, ha despertat en mi les ganes de conèixer i d’investigar per aclarir moltes coses. Poden ser això els primers passos d’un periodista d’investigació?
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
han estat un poble orgullós de la seva història, i això mateix ho he pogut presenciar durant les meves incursions regulars cercant qualsevol informació que pogués tenir algun interès pel treball. Tant els mètodes de conservació de documents històrics com l’estat de les infraestructures que els vetllen fan gala d’aquest desig de preservació.
127
SATÈL·LITS EN ÒRBITA GEOSTACIONÀRIA Autor Marc González García
Tutor Lluís Vidal Millán
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Badalona VII
128
Una òrbita és la trajectòria que realitza un objecte al voltant d’un altre mentre està sota la influència d’una força centrípeta, com la força gravitatòria. Al voltant de la Terra hi ha infinites òrbites, però la més coneguda i també la més útil per situar-hi satèl·lits, gràcies a les seves característiques, és l’ òrbita geostacionària. Una òrbita geostacionària és l’òrbita que se situa directament damunt de l’equador terrestre, amb una excentricitat nul·la, una òrbita circular a 35.768 km des del nivell del mar. L’òrbita geostacionària té la particularitat de que és geosincrònica, és a dir, que és una òrbita geocèntrica que té el mateix període orbital que el període de rotació sideral de la Terra (23h56’4’’). Des de la Terra, un objecte geostacionari sembla immòbil en el cel i, per tant, és l’òrbita de major interès per als operadors de satèl·lits artificials (satèl·lits de comunicació ). La idea de l’òrbita geostacionària va ser publicada per primera vegada en l’article Extra-Terrestrial Relays d’Arthur C. Clarke, 12 anys abans del llançament del Sputnik per la URSS. Col·locar un satèl·lit en una òrbita geostacionària (GEO) comporta una sèrie de dificultats. Una vegada el satèl·lit està situat en la correcta posició, aquest sofreix pertorbacions constants ocasionades per la influència de la no uniformitat esfèrica del cap gravitacional de la Terra, la gravetat de la Lluna i el Sol, entre d’altres. A més a més el satèl·lit està sotmès a unes condicions poc favorables: una densitat de matèria molt baixa propera al buit, una
Torna a l’índex
temperatura molt inestable deguda al Sol, radiacions molt violentes, partícules còsmiques i molts altres factors que s’han de tenir en compte a l’hora de preparar un satèl·lit per posicionar-lo en òrbita geostacionària. En condicions ideals, es mantindria en aquesta òrbita indefinidament sense cap tipus de rectificació orbital. No obstant, això no és possible, per la qual cosa s’haurà d’anar fent una sèrie de maniobres de reposicionament. Ara bé, com podem situar aquest satèl·lit exactament on volem? Com podem situar el satèl·lit en l’òrbita geostacionària? El sistema per fer-ho és posar primer el satèl·lit en una òrbita terrestre baixa, és a dir, fer una injecció directa en aquesta òrbita i després utilitzar una òrbita de transferència fins a l’ òrbita geostacionària. Aquesta òrbita de transferència és també coneguda com a transferència de Hohmann, en honor a la persona que la va descobrir. El primer pas, la injecció a la
LEO, es fa aplicant una acceleració al coet per provocar una paràbola suficientment inclinada per tal que el satèl·lit acabi situant-se a la LEO desitjada. L’ òrbita de transferència és la meitat d’una òrbita el·líptica i toca tant l’òrbita inicial que es desitja deixar (en verd en la figura ), en el nostre cas una LEO, com l’òrbita final que es vol aconseguir (en vermell en la figura ), en el nostre cas la GEO. És a dir, el perigeu és un punt en LEO i l’apogeu és un punt en GEO. L’òrbita de transferència GTO (en groc en la figura ) s’inicia amb el satèl·lit situat en LEO, en la que, disparant el motor de la nau espacial es provoca una acceleració a la tangent de la LEO (punt A), de manera que es crea una nova òrbita el·líptica, GTO; això afegeix energia a la nau espacial. Quan la nau aconsegueix l’òrbita final (punt B), la seva velocitat orbital s’ha d’incrementar de nou, de forma tangent a la OTG, originant una nova òrbita circular, GEO, on romandrà el satèl·lit. La teoria de l’òrbita de transferència de Hohmann es basa, doncs, en canvis de velocitat instantanis per crear òrbites circulars. S’han de generar 2 impulsos: • en el punt A, quan la nau espacial passa de la LEO a la GTO • en el punt B, quan la nau espacial passa de la GTO a la GEO
Aquesta òrbita s’utilitza per a satèl·lits d’observació del medi ambient, meteorologia, cartografia, entre d’altres aplicacions. Són satèl·lits que s’utilitzen per observar la Terra directament. Amb ells, podem veure i predir o determinar diferents factors (meteorològics, cartogràfics, etc.). I també per als satèl·lits artificials de comunicacions, que són molt útils , ja que amb el sol fet de tenir posicionat el satèl·lit en el lloc apropiat i tenint una antena que capti els senyals que transmet, es pot rebre informació retransmesa per una altra antena molt allunyada. El senyal arriba amb major o menor intensitat de cobertura segons on es trobi l’antena receptora i el satèl·lit. El primer satèl·lit de comunicacions, el Telstar 1, es va posar en òrbita baixa, LEO, el 1962. La primera retransmissió televisiva via satèl·lit es va dur a terme el 1964, amb motiu dels Jocs Olímpics de Tòquio i va ser possible gràcies al satèl·lit Syncom 3, el primer satèl·lit geostacionari. Per dur a terme altres aplicacions, normalment, s’utilitzen altres òrbites més baixes, i no la GEO, perquè hi compleixen millor les tasques designades o són més econòmiques.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Per assegurar que el satèl·lit es posicionarà en el punt desitjat es fan càlculs molt acurats que tenen en compte, principalment, en quin moment s’ha d’impulsar el satèl·lit des de la LEO a la GTO i el nombre de voltes que ha de donar el satèl·lit en la GTO fins que es canviï de velocitat en l‘apogeu.
Una òrbita geostacionària és una òrbita única i els satèl·lits que es poden col·locar en aquesta són limitats. La qüestió provoca una sèrie de problemes arreu del món , ja que cada estat vol tenir una part corresponent de l’òrbita. L’adjudicació i gestió dels llocs en aquesta òrbita, anomenats slots, és establerta per la ITU, un organisme especialitzat de la ONU. Des que, el 4 de setembre de 1957, el Sputnik es va convertir en el primer satèl·lit artificial, la humanitat no ha deixat d’abandonar la seva brossa en l’atmosfera terrestre, on pot
129
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 130
romandre centenars, milers i fins a milions d’ anys. El firmament està ple de deixalles, fragments de coets, naus fora d’ús, etc. Es tracta d’un camp de brossa de proporcions gegantesques. Només un 6% dels objectes que circulen al voltant de la Terra són útils. Les òrbites terrestres més afectades són, evidentment, aquelles que són més utilitzades, on es llencen més quantitats de brossa. La GEO és per tant l’òrbita més perjudicada després de la LEO, a uns 2.000 km de l’escorça terrestre, que és amb diferencies l’òrbita on hi ha més brossa espacial. En l’actualitat, els inconvenients de la contaminació espacial són ja reals. Els enginyers han hagut de protegir els satèllits que per la seva grandària i el seu temps d’estada a l’espai -més d’una dècada- xocarà de ben segur amb milers de partícules. La solució més viable fins ara és reservar una mica de combustible, la que necessitaria durant aproximadament tres mesos per al manteniment de la seva posició en estació, perquè abans de morir definitivament els satèl·lits situats a major altura puguin pujar fins a òrbites inútils, les anomenades òrbites cementeri. L’òrbita cementeri és una zona orbital per sobre de l’òrbita geostacionària on es col·loquen els satèl·lits al final de la seva vida operacional. Estaria uns pocs centenars de quilòmetres sobre l’òrbita operacional.
LA SÍNDROME D’ASPERGER Autores Sheila Muñoz Troncoso i Judith Giménez Alba
Tutor Jordi Puigdomènech
INTRODUCCIÓ En un primer moment, volíem haver realitzat el nostre treball de recerca sobre les psicopatologies més comunes entre la infància i l’adolescència, però després de parlar-ho amb el nostre tutor vam pensar que seria millor centrar-nos en un únic tema i no pas en diversos. Tanmateix, i després de rumiar-ho bé, vam creure que seria important dedicar la nostra recerca a una psicopatologia poc coneguda, doncs d’aquesta manera podríem donar-la a conèixer entre algunes persones que no n’haguessin sentit a parlar mai. Finalment, ens vam decidir per la Síndrome d’Asperger, una patologia poc coneguda però que afecta de tres a set de cada mil nounats. El treball està dividit en diversos punts, per tal que el lector tingui una percepció més lleugera i entenedora del tema tractat.
ge especialista en el camp de la Pediatria que va assolir el grau de doctor amb una tesi doctoral on descrivia a quatre nens amb un trastorn de personalitat, als que anomenava els petits professors perquè tenien molts coneixements en els seus temes d’interès. Hans Asperger va morir sobtadament el 1980, mentre elaborava un treball clínic. La seva investigació va restar arraconada durant trenta anys, fins que Lorna Wing va reprendre-la per desenvolupar un treball titulat “La Síndrome d’Asperger: un relat clínic”, fent així ressorgir el tema i aconseguint que s’investigués de nou.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Centre d’Estudis Secundaris Joan Maragall
Què és la síndrome d’Asperger? És un trastorn profund del desenvolupament cerebral caracteritzat per deficiències en la interacció social i en la coordinació motora. Forma part dels anomenats desordres autístics, i presenta una triada de símptomes en diferents camps, que són: • Alteració primària de la interacció social. • Rigidesa mental i comportamental. • Trastorns de les característiques pròpies del llenguatge i de la comunicació. Qui va ser el seu descobridor? Aquest síndrome va ser descobert per Hans Asperger, nascut a Àustria el 1906. Era met-
131
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 132
Què causa la Síndrome d’Asperger? En la majoria dels casos no hi ha una única causa identificable, però és molt probable que sigui producte d’una anomalia al cervell. També es valora l’opció de l’existència d’un component genètic, freqüentment procedent del pare, que afavoriria l’aparició d’un quadre de Síndrome de Asperger. En ocasions hi ha antecedents d’autisme en parents propers, però tot i aixó no es coneix un gen específic. Per tant direm que l’únic segur és que la Síndrome d’Asperger no és una psicopatologia adquirida, sinó que es tracta d’un trastorn innat. Què és el que el diferencia d’altres tipus d’autisme? El que distingeix la Síndrome d’Asperger d’altres problemes autístics és la gran habilitat en comunicar certes qüestions que presenten els seus pacients, i que pot coexistir amb desordres comunicatius en altres àmbits, amb incapacitats per a l’aprenentatge de certs hàbits i amb dificultats en l’àrea psicomotora. Són nens que tenen camps d’interès reduïts i absorbents que sovint es tornen obsessius. En general són bons en les habilitats relatives a processos de memòria. DIAGNÒSTIC Un diagnòstic de Síndrome d’Asperger es pot fer en diferents etapes del desenvolupament. De vegades un nen ha estat diagnosticat com autista i després s’ha canviat el pronòstic a Síndrome d’Asperger. Alguns professionals tenen l’opinió què aquest síndrome no es pot diagnosticar abans que el nen comenci l’etapa d’escolaritat. Sigui com sigui, és important establir un diagnòstic primerenc per poder prescriure un tractament adequat i controlar els símptomes el més aviat possible. Els criteris
diagnòstics estan dictats per l’Associació Americana de Psiquiatria (DSM-IV). EVOLUCIÓ Aquesta part està dividida en les tres etapes següents: • El nen a Preescolar Cal tenir en compte que alguns d’aquests nens poden no presentar cap retard en el seu desenvolupament primerenc, a excepció de certa malaptesa motora. A pesar que poden relacionar-se d’una manera aparentment normal amb el seu entorn familiar, els problemes de relació apareixen quan entren en l’entorn preescolar. • El nen a primària Habitualment ja ha presentat prèviament una certa problemàtica en la conducta, encara que el nen pot anar aconseguint progressos importants a l’escola en certes àrees. La majoria de nens Asperger mostren un interès especial en fer noves amistats, però tenen dificultats a mantenir-les.
• L’adolescència En aquesta etapa els problemes principals són l’adaptació social i de conducta. A causa que els nens Asperger en general acudeixen a centres escolars normalitzats, els seus problemes específics poden passar més fàcilment desapercebuts, ja que els professors no tenen ocasió de conèixer bé els símptomes de la malaltia; per això, a vegades el nen sol ser marginat i fins i tot ser objecte de burla
que un trastorn, aquest o qualsevol, tingui una incidència minoritària, no per això deixa de merèixer un tractament i una avaluació adequades. No s’ha de discriminar cap d’ells pel nombre de persones que el pateixen, ja que tothom té el dret de rebre un reconeixement i de poder optar a una curació o a un tractament. Per tant, creiem que la societat s’ha de mentalitzar i ha de canviar el xip davant de situacions quotidianes on constantment es veuen persones que pateixen qualsevol discapacitat, tant mental com física. Pensem que si aquest canvi de mentalitat es realitzés, tothom se sentiria integrat en la societat i no hi hauria discriminacions ni exclusions de cap mena.
TRACTAMENT El tractament d’aquest síndrome consisteix en establir rutines, tant de normes com de suport en activitats en les quals els pacients mostren interès. És un tractament psicològic, i tot i que la medicació estigui contraindicada en aquest procés de tractament, en situacions on es presenti ansietat, depressió, hiperactivitat o dèficit d’atenció es necessita recórrer a la medicació, sempre i quan sigui amb la orientació d’un metge o psiquiatra. CONCLUSIÓ Gràcies a aquest treball i a la recerca d’informació associada, ens hem adonat què la Síndrome d’Asperger no és gaire coneguda, ja que és una psicopatologia què pel seu grau d’incidència podria considerar-se minoritària. Per tant, estem orgulloses d’haver aprofundit en la definició d’aquest trastorn i, en certa manera, preparar-nos per donar suport a persones que el pateixen. Tanmateix ha resultat força grat contribuir a difondre la informació sobre la patologia entre persones que encara no la coneixien.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
per part dels companys. L’adolescent Asperger pot establir amistat amb altres estudiants, però sempre que comparteixin els seus interessos concrets
Tornant al tema que es pot considerar una psicopatologia minoritària, creiem que tot i 133
TABAC I ESPORT Autora Carla Brighete López
Tutor Didac Cano
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut La Pineda
134
BREU HISTÒRIA DEL TABAC S’ha acceptat que l’ús del tabac a Europa, com narcòtic, es va originar en la introducció de les fulles d’aquesta planta a Espanya des d’Amèrica. El 1492, Colom va contemplar per primera vegada, a Cuba, el costum de fumar cigars, però no va ser fins uns anys més tard que un monjo espanyol va identificar la planta, anomenada Tabaca, en una província de Santo Domingo. En 1510, Francisco Hernández de Toledo va dur la llavor a Espanya. Cinquanta anys després la va introduir a França el diplomàtic Jean Nicot, a qui es deu el nom genèric (Nicotiana). En 1585 la va dur a Anglaterra el navegant Francis Drake. L’explorador anglès Walter Raleigh va iniciar en la cort isabelina el costum de fumar el tabac en pipes com a símbol d’elegància, aristocràcia i distinció. COMPONENTS El tabac està format per més de 4000 substàncies químiques, entre les quals més de 40 són cancerígenes i moltes altres són tòxiques,verinoses o fan malbé els gens. Creiem que una cigarreta està formada bàsicament per nicotina, però no és així. El major component del tabac no és la planta de nicotina sinó el quitrà, que forma entre el 88% i el 99% de la cigarreta. En una cigarreta trobem, també, substàncies radioactives altament cancerígenes, com és el cas del Poloni-210, dissolvent, butà, acetona, benzopirè, uretà, cianur, entre d’altres.
Torna a l’índex
EFECTES SOBRE L’ORGANISME Fumar cigars és la causa principal de morts que es poden evitar. Com a mitjana, la gent que fuma mor de 5 a 8 anys abans que la que no fuma. Els que fumen, i les persones que viuen amb els fumadors, presenten quasi tot els casos de càncer de pulmó, leucèmia, pneumònia, cataractes i periodontitis. El seu risc de desenvolupar càncer de gola, boca, esòfag, pàncrees, ronyó, bufeta i coll d’úter és unes quantes vegades més gran que les altres persones que no estan regularment exposades al fum del tabac. El fumar és la causa principal de emfisema, una malaltia pulmonar debilitant que destrueix lentament la habilitat d’una persona de respirar normalment. RAONS PER AL CONSUM EN ELS ALUMNES DE BATXILLERAT DE L’INS LA PINEDA Segons les dades obtingudes després d’enquestar els alumnes de 1r i 2n de batxillerat, es pot dir que de 5 nois fumadors, 2 comencen a fumar per curiositat i 3 per altres mo-
Per què continuen fumant ara? Segons les dades obtingudes, puc dir que els nois continuen fumant per plaer (2 de 5) i per altres motius (3 de 5) i cap continua fumant per alleujar problemes quotidians o per autoestimulació, en canvi, les noies, 3 continuen fumant per alleujar problemes quotidians, 3 per plaer, 1 per autoestimulació i 5 per altres motius com ho són relaxar-se, fumar per costum, entre d’altres motius. L’ESPORT I EL TABAC EN ELS ESTUDIANTS DE 1R I 2N DE BATXILLERAT DE L’INS LA PINEDA Segons els resultats obtinguts, es pot afirmar que tant en nois com en noies predominen els que no fumen i realitzen esport. I que tant en un com en l’altre grup el que menys predomina és el grup de fumadors no esportistes. Ara bé, si ens fixem podem observar que al gràfic dels nois el segon grup més gran és el de fumadors i esportistes seguit del grup de no fumadors i no esportistes. En canvi, en les noies, és a l’inrevés: en segon lloc està el grup de no fumadores i no esportistes i, després, fumadores i esportistes. Per tant, podem dir que la gran majoria dels alumnes esportistes de 1r i 2n de batxillerat de l’INS La Pineda no fumen. Fer activitat física condiciona el no fumar? De 19 nois no fumadors i esportistes, 17 estan d’acord en que el no fumar és degut al fet de fer esport. En canvi, de 29 noies esportistes no fumadores, cap d’elles pensa que el fet de no fumar és degut a la realització d’ esport. Per tant, tant en nois com en noies predominen els que pensen que el fet de fer esport condiciona el no fumar.
Fumadors que creuen que el seu cansament esportiu és degut al tabac De 4 nois fumadors i esportistes, dos estan d’acord amb el títol del gràfic i dos no ho estan. En canvi, de 7 noies fumadores i esportistes, sis pensen que el seu cansament sí que és degut al tabac i una en pensa que no. Per tant, podríem dir que sabent que el tabac està afectant el seu rendiment esportiu, ells continuen amb el mal hàbit de fumar, potser és que no tenen prou esperit esportiu. Fumadors que creuen que al deixar de fumar millorarien el seu rendiment esportiu Segons els resultats, de 4 nois fumadors i esportistes, tres creuen que sí i un que no. En canvi, de 7 noies fumadores i esportistes, sis pensen que sí i una que no. Per tant, en els dos casos, la majoria pensa que sí que milloraria el seu rendiment esportiu si deixessin aquest mal hàbit. QUÈ ÉS MÉS FÀCIL, DEIXAR DE FUMAR AMB AJUDA DE L’ESPORT O SENSE? Durant el mes d’Agost, vaig realitzar l’experimentació per veure si era més fàcil deixar de fumar amb ajuda d’esport o sense i ho vaig fer amb la col·laboració del meu pare i la meva mare. I els resultats van ser els següents: Com et trobes? Tant l’un com l’altre van evolucionar positivament. El dos, del pas de la setmana 1 a la setmana 2, disminueixen el seu estat, és a dir, es troben pitjor però, després, tornen a trobar-se millor.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
tius. I, d’11 noies fumadores, 3 comencen a fumar per curiositat, 1 perquè els amics ho feien i 7 per altres motius. Això ens demostra que la majoria de nois i noies comencen a fumar per sentir-se més grans, per diferenciarse, per rebel·lar-se, etc.
Pes Tant l’un com l’altre, en deixar de fumar, han augmentat de pes. En Narcís va començar amb 69.4kg i la Teresa amb 55.3kg però en Narcís a partir de la tercera setmana va començar a baixar el pes; en canvi, la Teresa va continuar augmentant fins a la setmana 4, que en va disminuir. Necessitat de fumar La primera setmana els dos tenien una gran necessitat de fumar, la qual cosava anant
135
disminuint durant les quatre setmanes. Cal destacar que entre la segona setmana i la tercera, els dos pateixen un augment de les ganes de fumar.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Temptació de fumar Tant l’un com l’altre han evolucionat correctament tot i que de la primera setmana a la segona hi ha un fort increment en els dos casos.
136
Canvis d’humor En Narcís va patir uns grans canvis d’humor de la primera setmana a la segona, en canvi, la Teresa es va mantenir. Després, els dos van evolucionar correctament. Els canvis d’humor es notaven amb mal estar, nerviosisme... CONCLUSIONS Després d’haver analitzat cada gràfic i veure l’evolució dels dos subjectes ,els resultats obtinguts s’acosten força als que jo preveia: és més fàcil deixar de fumar amb ajuda de l’esport que sense. També, reforço la meva conclusió amb ajuda de les dades obtingudes de les enquestes ja que segons aquests resultats puc observar que la majoria d’alumnes de l’INS La Pineda no fuma degut a la pràctica d’algun tipus d’esport, tot i que, caldria destacar que aquest pensament és més comú en els nois que en les noies. Amb les dues persones de l’experimentació és més fàcil deixar de fumar amb ajuda de l’esport que sense aquest i els resultats de les enquestes ens mostren que el tabac i l’activitat física són incompatibles, ja que els alumnes són conscients de que el tabac afecta el seu rendiment esportiu provocant-los més cansament.
TENDÈNCIES ENFRONTADES - ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DELS ALFABETS EUROPEUS A TRAVÉS DE LES GRAFIES Autora Carla Asensio Rodríguez
Tutora Teresa Devesa
INTRODUCCIÓ La llengua fa que un individu es pugui comunicar amb un altre mitjançant un codi que el receptor pot comprendre i així entendre allò que l’emissor intenta expressar. Enriqueix una persona perquè, com a instrument, pot ajudar a crear idees complexes i transmetre a nivell oral els aprenentatges que es volen fer perdurar. Malgrat això, molts d’aquests conceptes es perden, ja que la memòria no és eterna. És per això que cal alguna cosa més que una llengua per evolucionar. L’escriptura és l’element clau, la forma de fer que un pensament es reflecteixi en un lloc i que molta gent ho pugui veure sense que l’autor estigui present. Un seguit de símbols gràfics ordenats que han estat adaptats de les antigues figures de tribus indígenes i que tenien en el seu origen un significat són el que anomenem avui en dia l’alfabet. L’objectiu del meu treball és saber quin tipus d’alfabet fan servir les llengües europees actuals, veure quina és la diferència entre elles i esbrinar per què hi ha grafies modificades en cada llengua. Per aquest motiu, el meu
treball tracta sobre les llengües europees actuals i fa una anàlisi en profunditat sobre els seus alfabets que ens porta al seu punt de partida, per tot seguit veure quines són les diferències que marquen els límits entre un i un altre. Com mostrar aquests canvis de forma senzilla i entenedora? Ben fàcil: creant unes taules comparatives que incloguin les grafies base més les grafies modificades i on s’assenyali quines llengües de cada grup lingüístic les inclouen i quines no, com a l’exemple que segueix. HISTÒRIA DE L’ALFABET L’home va començar a fer les primeres manifestacions fonològiques fa uns 30.000 anys aproximadament, però no va ser fins fa uns 5.000 o 6.000 que va utilitzar l’escriptura. Les primeres pintures fins ara descobertes daten del Paleolític. Eren signes de caràcter màgic que es dibuixaven per desitjar sort abans d’una cacera o augmentar la fertilitat. És l’escriptura pictogràfica. Amb el pas del temps, els pictogrames es van convertir en ideogrames, símbols que representaven una idea concreta sobre la vida quotidiana. Es pronunciava la primera síl·laba per enunciar l’objecte representat, creant un conjunt de sons compostos de dos fonemes anomenat sil·labari. Temps després, segons les últimes taules de cera trobades a Umm el- Qaab (sud d’Egipte), l’aparició de l’escriptura cuneïforme data del 3300 a 3200 a. C aproximadament. Aquesta forma d’escriure provenia d’Uruk, una ciutat de Mesopotàmia, per la qual
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Isaac Albéniz
137
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 138
cosa es va anomenar alfabet sumeri, i es va estendre pel nord d’Àfrica i la zona de l’oest asiàtic. Requeria massa temps dibuixar cada detall dels signes, així que van fer una versió de l’escriptura jeroglífica per ensenyar-la al poble i fer-la servir en documents de papir de caràcter religiós o administratiu, més simple i clara, anomenada hieràtica. L’alfabet fenici deriva dels jeroglífics, van seguir amb el registre fonètic encara més simplificat. Això és degut a la intensa activitat econòmica dels fenicis, ja que cada comerciant havia d’anotar amb facilitat la informació de les seves transaccions. La majoria dels textos originals hebreus de la Bíblia van ser transcrits en fenici perquè l’egipci jeroglífic, el demòtic i el hieràtic eren massa difícils i lents d’escriure, és l’escriptura més simple i internacional del món antic. Conté 22 consonants i cap vocal (introduïdes més tard) i s’escriu de dreta a esquerra horitzontalment. No hi havia espai entre paraules, a vegades es trobaven punts o ratlles entre elles en les inscripcions posteriors, del 1000 - 700 aC. DESCRIPCIÓ DELS ALFABETS EUROPEUS ACTUALS Alfabet grec A Grècia es va emprar una escriptura de sistema sil·làbic anomenada Lineal B, utilitzat durant l’època micènica (segles XV – XIII aC). Els fenicis van comerciar amb els grecs pels volts del segle IX aC, i això va fer que els grecs s’apropiessin del sistema més simplificat, al qual van introduir una sèrie de canvis fonètics i ortogràfics, al qual van anomenar alfabet. És clarament el primer alfabet europeu, i elimina les lletres qoppa ( ) wau ( ) La sam ( ) heta ( ) sho ( þ) i sampi ( ) fenícies. Després es va dur a terme l’anomenat βουστροφηδóν, que consisteix en escriure de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta de forma alternativa. Finalment es va decidir que era millor d’esquerra a dreta, cosa que va condicionar també l’escriptura llatina. Actualment s’utilitza a Grècia i a la part occidental de Xipre. Hi ha una sèrie de vocals i
diftongs que es pronuncien [i]: ι,ει,η,οι,υ i una modificació dels diftongs amb ípsilon final que canvia la seva pronunciació en [v]. Aquesta pronunciació s’anomena roicliniana, derivat del humanista renaixentista filòleg alemany Johannes Reuchlin (29 de gener 1455 – 30 de juny 1522), o itacisme en referència al so en qüestió. El problema ha perdurat al llarg dels segles, i la polèmica sobre la pronunciació itacista prové de la conquesta de Constantinoble l’any 1453.
Alfabet grec
Alfabet llatí
Alfabet llatí Els habitants de la península itàlica utilitzaven l’etrusc, l’alfabet d’Etrúria (un territori extens des de la Toscana fins al sud del Laci). Cap al segle V aC van patir invasions celtes, gregues i cartagineses, però les gregues van portar el canvi d’escriptura. L’alfabet grec de Cumes va adaptar-se a l’idioma etrusc: Hi ha lletres que es van perdre pel fet de no tenir equivalència fonètica en l’idioma d’arribada, i algunes van canviar de direcció. Amb l’Imperi Romà el nou alfabet es va estendre per la majoria del continent europeu a través d’invasions. Cap al nord es van eliminar vells alfabets i es va instaurar el llatí, també anomenat abecedari. Més tard alguns sons estrangers van crear lletres noves, ajuntant o modificant les bàsiques (és el cas de la “C” i la “G”, la “I” i la “J” i la “V” amb la “U” i la “W” segles després). Avui en dia és utilitzat per l’italià, cors, sard, espanyol/castellà, portuguès, gallec, provençal/occità, català, francès, romanx o retoromànic, romanès, alemany, neerlandès, anglès, escocès, feroès, islandès, danès,
Alfabet ciríl·lic Els alfabets glagolític i ciríl·lic tenen un origen purament eclesiàstic. L’any 892 el príncep Ratislav I de Moràvia va convidar els germans Sant Ciril i Metodi a propagar el cristianisme en llengua eslava a la Gran Moràvia. Van
inventar un alfabet per traduir la Bíblia i altres textos religiosos: el glagolític, terme que prové de la paraula glagolъ (parla, pronunciació). 24 de les 41 grafies estan basades en el grec medieval, tret de tres lletres obtingudes de l’hebreu. Sant Climent d’Ohrid, un eclesiàstic búlgar, va dedicar la seva vida a l’escriptura. Va seguir els ensenyaments de Cirili Metodi per crear l’alfabet ciríl·lic. Va ser un desenvolupament de l’escriptura anterior, que conserva l’essència de l’alfabet grec i glagolític i només afegeix caràcters per als sons eslaus que no estan inclosos. L’alfabet ciríl·lic estàndard consta de 33 lletres i la majoria d’elles tenen el seu equivalent grec sense canviar molt la forma de la grafia. En l’actualitat és l’alfabet oficial en el búlgar, rus, macedoni, rutè i ucraïnès (recordem que bielorús, serbi i bosnià n’utilitzen dos). Entre tots, les grafies modificades són ë ы э ѓ ѕ ј љ њ ќ џ ї i і (les tres llengües d’alfabet doble tenen grafies equivalents llatins i ciríl·lics per representar els mateixos fonemes: Љ, Њ i Џ = Lj, Nj, Dž, Ђ i Ћ = đ i ć) “Ñ” I “Ç”: EL SIGNE INTERNACIONAL ESPANYOL I LA GERMANOR FRANCOHISPÀNICA La “ñ” és una de les lletres més famoses internacionalment, només incorporada per les llengües indoeuropees gallega i espanyola, però no són els únics idiomes que podran justificar el seu origen. La llengua llatina contenia uns determinats grups consonàntics que van adoptar un so nasal palatal que va marcar una de les diferències en les llengües posteriors respecte de la d’origen: -gn-, -nn-, -mn-, ni- + vocal o ne- + vocal. Les altres llengües van conservar el dígraf “gn” (francès i l’italià), “ny” (català) i “nh” (en portuguès i occità). El castellà estava en el punt intermedi, dubtant entre ”nn” i “ny”, tal i com mostren els documents més antics. A l’any 1492 es va corroborar la seva aplicació amb l’obra més famosa de l’humanista Antonio de Nebrija (1441- 1522) amb la primera gramàtica
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
noruec, suec, croata, eslovè, polonès, txec, eslovac, letó, lituà i maltès (el serbi, bosnià i bielorús fan servir el llatí i ciríl·lic), classificades en llengües europees occidentals (conjunt Itàlic, franco-hispànic i germànic) i llengües europees orientals. El primer grup conté com a grafies modificades à, è, ì, ò, ù, chj, ghj, ch, ll, l·l, Œ, ç, ñ, æ, ä, å, ø, ö, ï, Þ, Ð, ý, ă, â, î, ş i ţ , mentre que el segon grup Ā, Ē, Ī, Ū, á, é, í, ó, ú, Ą, Ę, Į, Ų, Ķ, Ļ, Ņ, Ń, Ś, Ć, Ń, Ó, Ś, Ź, č, ř, š, ž, ň, Ŭ, Ď, Ģ, Ł, Ė, ď, ť, l’, ů, Għ, Ħ, ch, Ie, lj, nj, Dz, Dž, Dź, Ż, Ė, Ċ i Ġ.
139
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 140
d’una llengua vulgar que es va escriure a Europa, Gramática castellana, dedicat a la reina Isabel I la Catòlica. Encara que en portuguès no es faci servir, perquè tenen els dígrafs “lh” i “nh” per als fonemes [ ] i [ ] respectivament, també ha normalitzat en la seva llengua l’ús de una petita “n” a sobre d’altres lletres, la norma es compleix per paraules que contenen una “n” final. No s’acaba de perdre el so, però la forma d’escriure-la és una forma de mostrar la tendència a muntar unes lletres sobre altres. També el gallec té textos datats del 1228 on es nota la substitució de “n” per la titlla. La “cedilla” és una lletra llatina modificada que actualment es forma a partir d’una “c” amb una titlla a sota. El seu nom és un diminutiu de “zeda” i en català s’anomena “ce trencada”, amb so [s] en francès, català, portuguès i occità. Ens hem de remuntar al segle IV dC amb la creació de l’alfabet ulfilà o mesogòtic, que constava de 25 lletres, adaptades de runes, caràcters grecs i llatins, que van derivar oficialment en l’alfabet gòtic, amb base en la grafia uncial. Encara que després es va desenvolupar l’escriptura carolíngia, a tot arreu va imposar-se el model pur llatí. En els segles VII a XII aproximadament, aquells gots convertits que havien emigrat a Hispania i sud de l’actual França van substituir l’escriptura carolíngia per l’escriptura visigòtica. D’aquest alfabet, una de les grafies que es va modificar més va ser la “z”, basada en la “ζ” grega. No es troba en l’espanyol per una modificació de la RAE.
CONCLUSIONS Finalment, puc reafirmar la meva opinió sobre la importància dels pobles més antics en la nostra evolució fins a l’actualitat. No només parlem llengües derivades dels antics savis, sinó que encara conservem l’essència dels seus ensenyaments. Cada mínima unitat de paraula té el seu sentit, i això mateix permet que la història dels avantpassats quedi intacte, no es pot canviar la història sense canviar l’alfabet: Les grafies només han estat modificades depenent de les mans que les han escrites. Queda demostrada la fermesa de les nostres arrels lingüístiques, ja que l’alfabet és l’eina de transmissió d’una cultura. Totes les modificacions han sorgit pel préstec de lletres o bé un alfabet sencer, sigui per influència a través del comerç o bé de les conquestes de territoris amb sistema alfabètic diferent. La tria d’alfabet de vegades té lloc per raons purament polítiques, com passa en les llengües bielorussa, sèrbia i bosniana, però mantenen l’esperit de la seva creació.
TEORIA DE JOCS Autora Míriam Cabero Valero
Tutor Javier Martínez
INTRODUCCIÓ La solució dels problemes pràctics s’obtenen per mitjà d’anàlisis en les quals existeixen dos (o més) bàndols oposats i el resultat de qualsevol acció d’un dels bàndols depèn de les accions de l’altre. Per tant, quan trobem aquests casos parlarem de situacions antagòniques. Qualsevol situació que es presenta en els negocis, en la guerra és una situació antagònica perquè cada bàndol mai voldrà que guanyi el seu oponent i farà tot el possible per evitar la victòria del seu oponent. Les situacions abans esmentades s’analitzen per mitjà del desenvolupament de tècniques matemàtiques que sorgeixen de la teoria de jocs. En la vida real trobem situacions antagòniques. Aquestes són molt complicades i difícils d’analitzar per la quantitat de factors. Per tant, l’anàlisi matemàtica realitza models formals simplificats, aquests models s’anomenen jocs. Quan parlem de la teoria de jocs, diem que és una branca de les matemàtiques que s’ ocupa principalment de la presa dedecisions. Es pot aplicar a tot tipus de situacions, sempre i quan hi hagi un conflicte en el qual les persones implicades han de prendre decisions més favorables als seus interessos sense conèixer les que prendran els seus adversaris. La formulació de la teoria es basa en jocs abstractes. Aquesta teoria es pot aplicar quan els individus juguen racionalment, és a dir, funciona quan es aplicada per persones que saben el que fan.
ORÍGENS La primera persona que va establir i demostrar el teorema general va ser Ernst Zermelo (1871-1956). Aquest teorema diu que un joc finit d’informació completa (explicat a l’apartat dos) té una solució òptima amb estratègies pures. Sobre el 1820 el gran matemàtic Èmile Borel també es va interessar per la teoria i va introduir la idea de estratègia mixta (amb intervenció d’elements aleatoris). Posteriorment, John Von Neumann va començar a treballar en ella i va formular i demostrar l’ element clau per al desenvolupament de la teoria de jocs, el teorema minimax. A mitjan del anys vint fins als anys quaranta, John Von Neumann va investigar l’estructura matemàtica del pòquer i altres jocs. A mesura que els seus estudis podien aplicar-se a l’economia, la política, els afers exteriors i a altres àmbits va realitzar una de les atribucions fonamentals que es va donar en l’àmbit de la matemàtica aplicada a l’economia: l’establiment de la teoria de jocs amb l’obra Theory of Games and Economic Behavior (Teoria de Jocs i Comportament Econòmic). Realitzada amb Oskar Morgenstern i publicada en Princeton en 1944, aquesta obra és considerada com la més important contribució a aquesta branca de les matemàtiques, que, a partir de la dècada de 1950, s’aplicaria a un gran nombre de situacions per l’anàlisi de la realitat.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Barres i Ones
141
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
John Nash també va realitzar una gran contribució a la teoria de jocs. El 1950 va presentar la seva tesi, un treball breu i molt original sobre jocs no cooperatius, que aviat va tenir un gran reconeixement per part dels experts en teoria de jocs. Aquesta tesi contenia definicions i propietats del que posteriorment es va anomenar “l’equilibri de Nash”. PRINCIPI MINIMAX Maximín Si volem ser cautelosos adoptarem la estratègia Ai per la qual és un màxim. El valor màxim es designa: de i la seva fórmula és:
Minimax Ara mirarem la situació que tindria el nostre oponent. Ell està interessat en minimitzar els nostres guanys, per tant, primer buscarà el guany màxim per a cada una de les estratègies. Així, el guany màxim per la estratègia és:
es designa amb
:
El valor s’anomena valor superior del joc (minimax). La estratègia minimax és la estratègia més conservadora del nostre oponent. Si el contrari sempre utilitza aquesta estratègia, el nostre guany mai serà major que , per molt que canviem d’estratègies, 142
El principi minimax té a veure amb escollir les estratègies més conservadores tant les del nostre bàndol com la del nostre oponent. EXEMPLE Cada un dels jugadors A i B pot treure, 1 moneda, 2 monedes o 3 monedes, simultàniament i independentment. Si la suma de les monedes és parell, B paga a A la suma en euros; si la suma dels nombres és imparell, A paga B. Apliquem el principi minimax amb la matriu següent:
El valor és el valor inferior del joc (maximín). Aquest és el guany màxim que pot ser garantit en el cas de seguir una estratègia, i d’aquesta manera ens assegurem un mínim si sempre seguim la mateixa estratègia. En conclusió, el maximín vol dir escollir el valor màxim d’entre els mínims de cada fila. Aquesta seria l’opció escollida pel nostre bàndol si volem ser molt cautelosos.
El valor inferior de
el nostre guany serà inferior. D’una manera resumida el minimax és escollir el mínim valor dels màxims de cada columna.
Veiem que el valor inferior del joc (maximín) és i el valor superior (minimax) és β=4. Nostre estratègia maximín és Ai, per tant, treure una moneda, si l’apliquem moltes vegades tindrem la certesa que els nostres guanys no seran menors que _3. Les estratègies minimax del nostre oponent en aquest cas poden ser dues B1 i B2. Si aplica una d’aquestes dues estratègies pot estar segur que no perdrà més de 4 en cada jugada. Dilema del presoner Com ja he dit abans, la formulació de la teoria es basa en jocs abstractes i el dilema del presoner és un dels “jocs” més famosos de la Teoria de Jocs, a més, és un joc que es pot comparar amb la guerra freda. El joc es formula de la següent manera:
La matriu numèrica per aquest cas seria:
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
La policia arresta dos sospitosos. No hi ha proves suficients per condemnar i, després d’haver separat, els visita a cada un i els ofereix el mateix tracte. Si un confessa i el seu còmplice no, el còmplice serà condemnat a la pena total, deu anys, i el primer serà alliberat. Si un calla i el còmplice confessa, el primer rebrà aquesta pena i serà el còmplice que surti lliure. Si ambdós confessen, ambdós seran condemnats a sis anys. Si tots dos ho neguen, tot el que podran fer serà tancar-los durant sis mesos per un càrrec menor.
Aquest joc està molt relacionat amb la guerra freda. El confrontament entre la URSS i els EE.UU podria haver causat una guerra a nivell mundial. Si finalment la URSS no hagués cedit i no hagués retirat les rampes possiblement ara estaríem parlant d’una Tercera Guerra Mundial. Per tant, a la conclusió a la qual hauríem d’arribar és que, a vegades, seguir els interessos immediats porta a resultats catastròfics per al conjunt. 143
UN MÓN PLE DE SILENCIS Autora Laura Giménez Ulloa
Tutor Enric Gil García
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Col·legi Sant Andreu
144
INTRODUCCIÓ El propòsit d’aquest treball de recerca és acostar-nos a un col·lectiu, possiblement, desconegut per la majoria de nosaltres. Així, es pretenen verificar dues hipòtesis: d’una banda vull verificar que parlar de sordmuts és incorrecte, podem parlar de sords o de muts; d’altra banda m’agradaria demostrar que el fet de patir pèrdues auditives no afecten al normal desenvolupament de les facultats intel·lectuals, de manera que trobarem persones sordes o mudes que han triomfat a les seves professions encara que potser amb un esforç superior. La idea que em va motivar a realitzar el treball de recerca sobre aquest tema fou un article publicat a la Vanguardia el dissabte 2 de febrer del 2008 per Pepita Cedillo (autora del llibre Parla’m als ulls): “Sóc sorda no sordmuda” era el titular. “El mot sordmut té, actualment, per a molts sords, un sentit pejoratiu: el que no parla s’assembla, històricament, més als animals que no pas a les persones. Els sords parlem, amb veu o amb llenguatge de signes. Admiro la gent lluitadora i l’article em va impressionar considerablement; tant és així que encara sense tenir cap contacte amb aquest sector de la societat vaig decidir que en algun moment de la meva vida aprendria aquest llenguatge i potser ara és el moment. Espero que aquest treball serveixi per poder ensenyar a tots una manera de fer més fàcil la vida quotidiana d’aquest col·lectiu: veurem els obstacles que han de superar, coneixerem persones que no es donen per vençudes.
Torna a l’índex
També aprofundirem en el problema físic: en les conseqüències socials, en l’adaptació social, en l’educació especial... Per a tot això intentarem parlar amb especialistes i amb persones amb aquesta dificultat que ens facin comprendre la seva problemàtica i poc a poc, aniré coneixent tot allò que els envolta. D’altra banda, intentaré introduir-me en el llenguatge de signes que em sembla una forma important per tal de poder crear una connexió amb aquest col·lectiu. Tenint en compte aquestes qüestions, a partir de la part pràctica es podran refutar o verificar les meves hipòtesis. Aquesta part pràctica constarà d’una sèrie d’entrevistes amb especialistes de l’audició: un otorinolaringòleg, un audioprotesista, un logopeda... D’altra banda com a experiment m’agradaria passar un dia com a sordmuda: l’experiment el viuré en primera persona i també el faré a membres de la meva família per tal de treure’n conclusions tot comparant impressions. Finalment passaré un dia amb un sordmut per veure com és el seu dia a dia i veure si realment l’experiment a recreat una realitat semblant. M’interessaria també visitar algunes associacions per veure quina és la seva funció i a la vegada pugui aconseguir informació de primera mà mentre responen els meus dubtes. En resum, em sembla un treball molt extens i interessant i és per això que em sento molt incentivada. M’agradaria que no només fos un treball sinó una guia per a tots: per al col·lectiu i per a la societat. D’altra banda
CONCLUSIONS Després de comparar i contrastar tota la informació recopilada amb un altres tipus d’informació sorgida d’una profunda i amplia recerca i investigació sobre el camp he pogut arribar a la conclusió que avui dia els sords ponen exercir qualsevol tipus de treball, excepte aquelles professions en les quals una bona audició és indispensable. Entre els sords hi ha metges, advocats, mestres... Això em porta a la conclusió que la sordesa no afecta a la capacitat intel·lectual de l’individu tal i com en un principi em vaig plantejar i és per això que la meva hipòtesi, almenys en aquest aspecte queda verificada. Cal dir que la sordesa tampoc afecta la capacitat d’aprenentatge, sempre que tinguin la oportunitat de tenir un aprenentatge correcte i com més aviat millor. Tot i així la dificultat més considerable és la d’aprendre un llenguatge a través del qual puguin comunicar-se amb els altres; ells aprenen a llegir els llavis i utilitzen el llenguatge de signes per tal de comunicarse i és per això que per a ells és de vital importància la difusió d’aquest llenguatge. La investigació lingüística sobre la llengua de signes està vivint un auge vertiginós davant l’acord entre diversos països. Tot i això encara avui dia romanen una sèrie de prejudicis socials i lingüístics que distorsionen la realitat de la llengua de signes, aquesta no és mimo ni pantomima si s’utilitzen bé les mans. La majoria de sords amb els quals he tingut contacte no deixen de senyalar-me que no són sordmuts, un terme que consideren erroni perquè ells parlen i per tan són només sords. Em corregeixen constantment perquè és molt difícil que es doni el cas de sordmut i ells ho tenen clar. Per tant, de nou la meva hipòtesi queda verificada: parlem de muts o de sords; el terme sordmut és correcte en casos excepcionals.
Gràcies a la meva visita a la Llar de Persones Sordes de Badalona he pogut comprendre que és un món tancat però per la impossibilitat de comunicació. Per dir això em baso en el fet següent: si quan vaig anar a la festa de Nadal hagués conegut el Llenguatge de Signes és molt probable que l’aïllament que vaig sentir a l’arribar s’hagués evitat perquè hauria iniciat una conversa, com hauria passat a qualsevol reunió d’oients. A partir de l’experiència viscuda aquell dia a la Llar comprenc perfectament que davant la dificultat de comunicació es tanquin, perquè al cap i a la fi ells no poden fer-hi res, tot està a les nostres mans; vull dir, resulta molt més fàcil que un oient aprengui el llenguatge de signes que no pas que un sord aprengui el català o el castellà o qualsevol altre idioma. Som els oients qui tenim la clau de la comunicació i és per això que estic totalment decidida a aportar el meu granet de sorra: faré tot el que estigui en les meves mans per aprendre el llenguatge de signes tot i que és molt probable que acabi el meu treball sent només una principiant, però amb paciència i esforç estic ben segura que ho acabaré aconseguint.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
hi ha un objectiu a complir: la demostració d’unes hipòtesis que cal refutar o verificar.
145
VIDA TRUNCADA. LA TRAGÈDIA DEL SEGLE XX I LA MEVA FAMÍLIA Autora Sara Cañizares Pascual
Tutor Toni Bons Borràs
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Institut Isaac Albéniz
HIPÒTESI El meu treball es tracta d’una recerca familiar, del meu besavi per part de mare, en Juan, que va morir al camp de concentració de Mauthausen (Àustria). La meva hipòtesi al principi del treball no era gaire concreta, ja que tot depenia de la documentació i informació que trobés al llarg del procés de recerca. El meu objectiu en tot moment era aconseguir documents per a corroborar la informació de transmissió oral i trobar dades noves.
146
Torna a l’índex
DISSENY EXPERIMENTAL El meu Treball de Recerca consta de dues parts: per una part la redacció del context històric que emmarca la vida del meu besavi i la recopilació d’informació prèvia; i per una altra part, i la veritable pràctica: la recerca de documents. • Contextualització: Primerament em calia una base sòlida de tot el context històric en el qual es trobà el meu besavi. Vaig decidir, doncs, presentar el treball dividit en sis apartats que són els pilars de la seva vida: l’Aragó de principis del segle XX, la Barcelona dels anys vint, la República, la Guerra Civil, i per últim, l’exili i l’internament al camp de concentració. Aquesta recerca s’ha basat sobretot en una prèvia lectura de llibres i articles relacionats amb les parts del treball, i la posterior redacció de tota la història que va des dels principis del segle XX fins l’any que va morir el meu besavi (1941). Això ha comportat la seva dificultat a l’hora de resumir i centrar-me en uns fets concrets, a més de redactar d’una manera clara i entenedora que permetés seguir tot un fil al llarg del treball. Gairebé tota la informació l’he extreta de llibres especialitzats en cada tema tractat en el treball (sobre Ejulve, el poble natal del meu besavi; la història d’Aragó, Barcelona, les democràcies europees, la Revolució bolxevic a Rússia, la dictadura de Primo de Rivera, la
una acta de defunció del Registre Civil de Mataró, sé que la meva besàvia morí amb dos dels seus fills a Mataró, en un intent de fugir cap a França.
• Recerca de documents. La investigació: Possiblement aquesta part del meu treball és la que queda més “amagada” del treball imprès, però ha estat la més costosa i la més interessant, també.
• Exili i camp d’extermini: No he pogut saber a quin camp de refugiats francès va estar el meu besavi, però a Alemanya i a Àustria m’han facilitat uns documents molt interessants: els Arxius del Memorial de Mauthausen (Àustria). Em van enviar per correu electrònic dades sobre l’internament al camp del meu besavi i un escaneig de la llibreta on un dels SS del camp apuntà la seva defunció i la causa d’aquesta. I el Servei Internacional de Recerques (ITS) m’envià directament a casa els documents escanejats del registre a Mauthausen que es troben a l’arxiu Bad Arolsen, a Alemanya.
• Els primers anys a l’Aragó: En aquest apartat he aconseguit la partida de naixement del meu besavi, facilitada per l’ajuntament d’Ejulve, amb l’ajuda de Juan M. Calvo. Aquest document m’ha permès saber la situació de pobresa en la que es trobava el meu besavi i la seva família, en ser declarat al néixer “pobre de solemnitat” del seu pare. • La joventut a Barcelona: Amb una notícia publicada a “La Vanguardia” l’any 1935 he pogut saber on vivien els meus besavis a Barcelona: a la barriada “El Coll”. També he recuperat de casa un certificat de matrimoni, i un del naixement del meu avi Rafael del Registre Civil de Barcelona. • La República: Gràcies a la hemeroteca de “La Vanguardia”, he aconseguit unes notícies (una de l’any 1933 i dos de l’any 1935) que m’han permès saber l’activitat del meu besavi com a afiliat a la CNT. Aquesta activitat va fer que el vigilessin i el perseguissin, a ell i a la seva dona, fins al punt que va haver de fugir. En conseqüència, la meva besàvia va ser detinguda per amagar a la casa on vivien un arsenal d’armes. • Guerra civil: Segons unes declaracions jurades del meu avi a Ejulve, dos fills del meu besavi van quedar-se a Ejulve durant els anys que va durar la guerra amb els meus rebesavis. Mentrestant, el meu besavi Juan marxà com a voluntari al front d’Aragó com a milicià de la CNT. Per
Així doncs, la recerca de documents ha estat variada, ha anat des de “rescatar” vells documents de casa meva fins a contactar
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
República, l’exili francès, la vida als camps de concentració, el camp de Mauthausen... entre d’altres). A partir d’aquí, m’he dedicat a seguir la pista del meu besavi.
147
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
amb altres països. La majoria dels contactes els he pogut realitzar gràcies a Internet. Un cop en mà aquesta documentació, l’he inserit en el redactat de manera que quedés el més integrat possible dins del context nacional i internacional en el que li va tocar viure al meu besavi.
148
He de dir que he tingut algunes dificultats per aconseguir certs documents, sobretot la documentació que es troba a Espanya i a França. Contràriament, el personal dels diferents arxius d’Alemanya i Àustria han tingut un tracte impecable amb mi, enviantme tota la documentació que han pogut. CONCLUSIONS El meu treball m’ha fet comprendre millor les raons per les quals milers de persones, com el meu avi, van fugir a l’exili un cop esclatada la guerra, deixant-ho tot enrere. He tret força conclusions amb la recerca, com que hi ha encara molta documentació per sortir a la llum, i he pogut comprovar el silenci que hi va haver a Espanya durant la transició de tot allò relacionat amb els exiliats. També m’he adonat de la importància de la transmissió oral en aquest tipus de feines. En aquest treball la informació via oral ha estat una peça clau per poder portar a terme la meva investigació. Moltes persones van morir
durant i després de la Guerra Civil espanyola per defensar unes idees, i penso que és molt important retre homenatge a aquestes persones i no passar pàgina. El treball sencer ha estat molt interessant i profitós, però, sobretot, ha estat una gran lliçó històrica i, per davant de tot, una lliçó moral.
ZURDORIUM: L’ADAPTACIÓ DELS ESQUERRANS I DRETANS Autora Lidia Merino Rubio
Tutora Rosa Rosell Pardo
HIPÒTESI “Els esquerrans s’adapten de manera més eficaç a objectes per dretans que els dretans a objectes per esquerrans”. DISSENY EXPERIMENTAL El meu treball consta de dues pràctiques: 1-Estudi comparatiu dels esquerrans i dretans al col·legi Sant Andreu Aquesta part de la pràctica té com a objectiu fer un estudi dels esquerrans i dretans al col·legi Sant Andreu de Natzaret i realitzar una comparació amb altres estudis, tenint en compte l’edat i el sexe de l’alumne. Aquest col·legi està format per dos edificis: l’edifici antic que inclou des de P3 fins a 6è de primària i l’edifici nou on s’imparteix des de 1r d’ESO fins a 2n de batxillerat. Ambdós consten d’un total de 1094 alumnes, dels quals 540 són nois i 554 són noies. A cada curs hi ha tres línies (A,B,C), excepte a batxillerat que només n’hi ha dues segons la modalitat escollida. Per obtenir els resultats d’aquesta pràctica he formulat diverses preguntes a totes les classes de l’escola (9 de parvulari, 18 de primària, 12 de l’ESO i 4 de batxillerat): • De quants alumnes consta la classe? • Quants nois/es hi ha en total a la classe? • Quants nois/es són esquerrans/es? 2-Estudi de les habilitats dels esquerrans i dretans si canviem la seva manualitat Aquesta segona pràctica està basada en la tècnica de l’observació. L’objectiu és deter-
minar si una persona, dretana o esquerrana, s’adapta més fàcilment a utilitzar objectes quotidians contraris a la seva manualitat. Segons el diccionari de la RAE, eficàcia vol dir la capacitat d’aconseguir el que es desitja o s’espera. A més, també he tingut en compte el temps i/o la qualitat. Per confirmar o refutar la meva hipòtesi he realitzat quatre proves de manera individual a 24 persones en total, 12 esquerranes i 12 dretanes, en les quals s’han tingut en compte tres factors: l’edat, el sexe i els estudis. Les quatre proves i l’ordre amb que les han realitzat són les següents: • Prova 1: tallar una figura amb les tisores Consisteix a tallar amb les tisores (un dretà amb les tisores per esquerrans i un esquerrà amb les tisores per dretans) una fletxa de dues puntes igual a la imatge de la dreta. En aquesta prova he valorat la qualitat de la figura retallada.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Centre Col·legi Sant Andreu
Material utilitzat: tisores per esquerrans i per dretans. • Prova 2: fer punta amb la maquineta Es tracta d’un objecte que tothom desconeixia la seva existència per a persones esquerranes. Per tant, els esquerrans agafen el llapis amb l’esquerra i realitzen un moviment que no és natural per la mà a l’hora de fer punta amb una maquineta per dretans. L’objectiu és observar qui (esquerrans o dretans) aconsegueix fer punta i qui ho fa més ràpidament.
149
Torna a l’índex
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
Material utilitzat: maquineta per esquerrans.
150
• Prova 3: pelar una patata amb el pela patates Aquesta prova consisteix a pelar una patata sencera amb un pela patates per esquerrans si és una persona dretana o per dretans si és una persona esquerrana. A l’hora d’anotar els resultats, he distingit entre les persones que no aconsegueixen realitzar la prova i les que sí, i d’aquestes, la mà amb que han agafat el pela patates i la direcció del moviment (des de d’alt cap a baix o al revés). Material utilitzat: patates de 150-250g i pela patates per esquerrans i per dretans. • Prova 4: escriure una frase En aquesta prova no s’utilitzen utensilis especialitzats per esquerrans i dretans, sinó estàndards. L’objectiu és escriure una frase: “Al col·legi Sant Andreu hi ha més d’un 10% d’esquerrans”. He triat aquesta frase ja que és representativa en aquest treball i inclou diverses majúscules, un accent, un apòstrof, una ela geminada, un símbol i números. Material: bolígraf, llapis. Les 24 persones que han realitzat la prova només han estat informades que les activitats que havien de realitzar eren per dur a terme un treball de recerca sobre els esquerrans i dretans. Pel que fa a la maquineta, he decidit que els enquestats no fossin conscients que fer punta a un llapis formés part de la pràctica ja que esbrinarien fàcilment el seu mecanisme. CONCLUSIONS Els esquerrans han estat presents des de l’antiguitat, tot i que l’esquerra era relacionada amb quelcom dolent i la dreta amb l’habilitat. Aquesta concepció ha quedat reflectida per la societat en frases fetes, cites literàries, costums...fins al punt d’arribar a prohibir l’ús de la mà esquerra per sobre de la dreta, com va passar en el franquisme.
A l’hora de confeccionar la part teòrica m’he adonat que malgrat els pocs estudis que s’han realitzat, molts d’ells es contraposen. A part del procés de lateralització, he arribat a la conclusió d’una altra veritat: els esquerrans som una minoria. Pel que fa al primer estudi realitzat al col·legi Sant Andreu, el tant per cent d’esquerrans es troba entre el 7% i el 11%. El percentatge d’esquerrans és gairebé el doble que el d’esquerranes, per tant, podem dir que influeix el sexe en el fet de ser esquerrà. Alguns estudis realitzats anteriorment coincideixen amb els meus resultats, però d’altres es contraposen i afirmen que no és un factor determinant. El tant per cent d’esquerrans de cada edat es irregular. En algun petit període d’anys, a mesura que augmenta l’edat augmenta la proporció, però en general no segueix els resultats obtinguts en un estudi, que afirma un creixement fins a l’adolescència, quan ja ha finalitzat la lateralització. En la primera prova realitzada a les 24 persones, totes les persones s’han adaptat. Cal destacar que les figures dels esquerrans generalment han estat més ben retallades que les dels esquerrans. La causa principal és que la majoria dels esquerrans que han fet la prova tallen normalment amb tisores per dretans. La segona prova en que havien de fer punta a la maquineta. Tot i que dos esquerrans i un dretà no han aconseguit fer la prova, aquesta diferència no és gaire significativa. Podem dir que ambdós s’adapten igual, encara que cal destacar que els tres que no han fet punta estan cursant batxillerat i és un estri que utilitzen més que altres persones. La tercera prova consistia en pelar una patata. Excepte un esquerrà que també està cursant batxillerat, tots han pelat la patata però alguns no ho han fet de forma correcte. En aquest aspecte predominen els dretans
La quarta i última prova era escriure la mateixa frase amb la mà dominant i amb la mà no dominant. Malgrat les dificultats d’alguns, en especial d’una persona sense estudis, tots han aconseguit escriure-les. El fet que gairebé tots l’han escrit més gran i irregular confirma que s’han adaptat de la mateixa manera. Aquests resultats indiquen que no hi ha diferència en l’adaptació i també que influeixen altres factors com l’experiència i la formació acadèmica. Després d’aquestes conclusions, la meva hipòtesi: “els esquerrans s’adapten de manera més eficaç a objectes per dretans que els dretans a objectes per esquerrans” queda refutada.
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona
que han utilitzat el pela patates correctament enfront els esquerrans. Les persones majors de 30 anys l’han pelat d’aquesta manera, fins i tot, algunes d’elles fent el raonament en veu alta de com s’ha d’utilitzar sabent que és contrari a la seva manualitat. Per tant, podem dir que no hi ha diferències en l’adaptació, però si en la manera de fer-ho.
151
152
XXV Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona