SANT JORDI A LES ESCOLES 2012 Llibre de Normalització Lingüística
XIII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn Badalona Sud 2012 CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS Llar d’infants Ralet-ralet Escola Baldomer Solà Escola Josep Boada I.Eugeni D’Ors CC Lestonnac CC Mare de Déu de l’Assumpció CC Santíssima Trinitat Escola Maregassa CFA Sant Roc Escola Oficial d’Idiomes Centre de Normalització lingüística AMPA’s
ORGANITZA Comissió de dinamització de la lectura
COL·LABORACIÓ Consorci Badalona Sud
CATEGORIA
TITOL
AUTOR/A
CURS
GRUP 1
Un dels altres immigrants
Juan Delgado
Intermedi 2
GRUP 1
Un esport vinculant
Dina M.Picatoste
Intermedi 2
GRUP 1
Mirant enrere
Josefina Surià
Intermedi 2
GRUP 1
La primavera
Rosina Vila
Intermedi 2
El jurat atorga la FLOR NATURAL a: Josefina Surià Pel seu treball: “Mirant enrera ”
El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a: Rosina Vila Pel seu treball: “La primavera”
El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a: Juan Delgado Pel seu treball: “Un dels altres immigrants”
CATEGORIA
TITOL
AUTOR/A
CURS
GRUP 2
Mare
Nèstor Ferrer
Intermedi 3
GRUP 2
Amor, poesia, olor
Melània Puig
Intermedi 3
GRUP 2
Un dia de futbol
Joaquín Ruiz
Intermedi 3
GRUP 2
L’olor dels records de la infantesa Francisca Sánchez Intermedi 3
El jurat atorga la FLOR NATURAL a: Francisca Sánchez Pel seu treball: “L’olor dels records de la infantesa”
El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a: Melània Puig Pel seu treball: “Amor, poesia, olor”
El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a: Nèstor Ferrer Pel seu treball: “Mare”
Juan Delgado Castro
Intermedi 2
UN DELS ALTRES IMMIGRANTS Recordo breument quan arribàrem a Barcelona procedents del nostre lloc de naixement, un petit poble de la província de Còrdova, allà pels anys cinquanta. Jo era un petit vailet d’uns cinc anys, bastant esquifit. Fugíem de la fam que havia originat una maleïda guerra i, encara pitjor, una postguerra. El meu pare, treballador de tota mena al camp, va decidir emigrar cap a Barcelona, on vàrem arribar el 1955 tota la família: pare, mare embarassada del meu germà i jo. Els meus avis paterns, que ja eren a Barcelona, ens van acollir a casa seva. Jo dormia en un parell de cadires i el petit, nascut a Barcelona, en un bressol fet amb la maleta de cartró pedra amb la qual vam portar les petites eines de què disposava la família: sóc conscient de com pot sentir-se un nouvingut d’arreu del món. El pare va començar de seguida a treballar d’encofrador al Nou Camp, però com que les altures no li feien el pes, ben aviat canvià de treball i començà de nou en una fàbrica catalana de rentadores, per a mi la millor rentadora feta a tot Espanya, on jo mateix als catorze anys vaig començar a treballar d’aprenent a l’oficina (meritori es deia); allà començà la meva vida laboral l’any 1964 i finalitzà el 2011. Crec que he tingut la sort que a la meva vida laboral només hi hagi hagut dues empreses. La primera des de 1964 fins al 1986. Després d’un any a l’atur, i mitjançant un anunci a La Vanguardia, vaig trobar una nova feina en una altra empresa des de 1987 fins al 2011;
a la primera li va tocar la reconversió
industrial i finalment va desaparèixer, i a la segona li ha tocat la globalització i ara em sembla que és d’uns bancs irlandesos. He après a guanyar-me la vida amb treball, però sobretot el que s’ha de tenir en compte és que hem de fer la feina ben feta. Et donen un sou pel teu treball, però per fer-lo bé. També he aprés a valorar l’esforç per aconseguir millorar com a persona, a estalviar, a no tibar més el braç que la màniga (jo no he col·laborat a fer aquesta maldita crisi) i a miqueta).
intentar comprendre els altres (això encara em costa un
Penso humilment que he donat tot el que he pogut i he sabut per Catalunya i ella m’ha tornat amb escreix tot el poc que li he donat. Vaig néixer a Andalusia, però Catalunya em va acollir i de mica en mica em vaig enamorar; m’agrada el seny i la solidaritat del poble català, malgrat que avui en dia ens queixem massa sovint (crec que amb raó) que potser Madrid i, en especial, el Govern Central ens espolien massa. Com que vam patir una dictadura durant quasi quaranta anys i no es permetia aprendre català a les escoles (menys a les “Nacionals” on anàvem els pobrissons), ara que disposo de més temps lliure m’he proposat aprendre la llengua del meu país. El més important per a mi ha sigut la sort de trobar una bona dona amb qui comparteixo la meva vida des de fa més de 34 anys i una filla nascuda el 1981 i que és el nostre orgull com a pares. La Sònia va néixer al febrer de 1981 (data del Tejeretazo) i des que era ben petita era conscient a què es volia dedicar quan fos adulta: amb poc més de sis anys ja posava les nines en front de la paret de la seva habitació i els donava classes. Ella volia ser “senyoreta”, com diuen els petits, d’educació infantil i ho va aconseguir, no perquè fos una noia força estudiosa, sinó perquè crec que té un do especial per als petitons i a més posa tota la seva ànima en el seu treball; fa que els petits vailets mengin del seu palmell. Em fa nosa no poder descriure millor les idees i pensaments que em vénen al cap, però el meu català encara es troba en bolquers, aquesta llengua és molt rica i té un munt d’accepcions i vocabulari. Continuaré les classes, llegiré diaris, llibres, aniré al cinema i al teatre i faré tot el que m’ajudi a assolir aquest repte i millorar el meu català.
Dina M. Picatoste
Intermedi 2
UN ESPORT VINCULANT La nostra ciutat no té el bàsquet com a únic representant, sinó que també té el futbol, el futbol americà, el patí de vela i el llagut, entre d'altres. Avui vull fer referència a un esport marítim que està creixent amb força, com és el rem, especialment el llagut català. La realitat és molt lluny de les imatges que ens mostren al cinema anglès, amb joves tocant-los el sol, sempre arribant victoriosos. Al nostre costat tenim mares, pares i joves, amb les mans plenes de butllofes, el cos endurit després de l’entrenament, a més a més d’ algun
timoner
distret
que
es
creua, el
fred, fins
i
tot el
fort onatge, patint tots plegats darrere d' un somni. Un somni que apropa generacions, integra nouvinguts, i enfronta escoles; tots amb la mateixa meta, la d’aixecar un trofeu en el què es pugui llegir el nom de la nostra ciutat, Badalona.
Josefina Surià
Intermedi 2
MIRANT ENRERE Davant l’ordinador, pensant, buscant on és la inspiració, els pensaments volen, mirant enrere..., han passat molts anys, quan de matinada qualsevol diumenge més d’hora que un dia de feina m’aixecava, em vestia de pressa i en penjar-me la motxilla a l’esquena sortia de casa camí d’agafar el tren, m’esperaven els companys, m’esperava ell, tot quasi de nit; les primeres llums volien sortir, els fanals s’anaven apagant, les ombres dels arbres semblaven fantasmes esperant-me a cada pas, el camí es feia llarg; jo cada cop caminava més de pressa, sentia el silenci i m’omplia de una estranya soledat. Això tenia un premi, en arribar al nostre destí, veies la muntanya que t’esperava, els boscos vestits de verds i al cim el castell envoltat de boires que li donaven un caire misteriós; en acostar-te a les suposades finestres, mirant cap a la vall, no es veia res, un mar de núvols ho cobria tot; era com estar per sobre del món, se t’omplia l’esperit d’una sensació de felicitat que no puc explicar, era com tenir-ho tot. Encara algun diumenge em penjo la motxilla a l’esquena, surto de matinada, el dia és va aixecant, les ombres dels arbres em fan companyia, sento
el
silenci
i
m’
acompanya la soledat, que ja no m’ és estranya; es fa de
dia,
m’esperen
companys.
Quan
els
arribem
torno a trobar la muntanya amb un ventall de colors verds, tot despertant a la nova primavera; encara hi ha
neu
al
cim
de
les
muntanyes llunyanes, el cel és d’un blau intens, em torno a omplir d’aquella sensació màgica dels silencis quan estàs quasi tocant el cel, i aixeco els braços buscant ... retrobar- ho tot.
Rosina Vila Urquizu
Intermedi 2
LA PRIMAVERA La primavera ja ha arribat i s’ha despertat del seu llarg son. Amb els peus càlids, desfà la neu de les muntanyes i aconsegueix omplir de vida els rius. Els boscos s’aixequen imponents davant de qui ha gosat mirar-los i els arbres alcen les seves branques per poder tocar el cel. Tan bella com sempre, amb el seu vestit de colors vius, perfumada amb olors, un dia de gessamí i un altre de violeta, avança pel camí pintant el paisatge amb flors de tots colors, ballant al compàs dels crits de les orenetes, que omplen el cel d’alegria i soroll. La gent surt al carrer, desa l’abric al fons de l’armari i espera les festes que celebren la seva arribada. Els capgrossos, els gegants ballen i salten i els castellers fan torres esperant que l’anxaneta faci un petó i aixequi la mà cap al cel. I sortint del fred de l’hivern, de sobte ens adonem que ja ha tornat i s’ha despertat del seu llarg son.
Nèstor Ferrer García
Intermedi 3
MARE Hola,mama, T’escric aquesta carta perquè la senyo ho vol. A classe hi ha molts nens i nenes nous, estic molt content, tots són simpàtics, riuen molt i saben moltes coses, i no són presumits. N’hi ha un que sempre porta una maquineta i cada vegada que la senyo diu alguna cosa, ell l’hi ensenya, hi deuen sortir moltes coses maques perquè se la miren molt. També n’hi ha d’altres països, són nenes, ho fan molt bé, jo no sé si seria capaç de fer-ho; són molt valentes. L’escola ens ha demanat que els qui parlem català a casa podríem fer de voluntaris per ajudar els que s’esforcen a parlar-lo, i els costa; a mi m’ha tocat una nena que parla molt, molt i molt. També farem una visita a una fàbrica que hi ha un senyor molt lleig, sembla un mico. Allà fan una beguda que diuen que es beu a tot el món. La senyo de vegades ens espanta molt, però tot seguit, ens diu: això...és broma. Mama, els nens s’aixequen i se’n van a fer un pipí i no demanen permís a la senyo. Bé, ja t’explicaré més quan torni a escriure’t. Adéu, mama, un petonet,
El teu nen
Melània Puig Suñer
Intermedi 3
AMOR, POESIA, OLOR Con cada any, en Carles i la Mercè van entrar a la botiga, passejant la mirada amunt i avall; estava plena de flors: begònies, camèlies, dàlies…. i roses, les reines del dia; hi havia roses de moltes classes i amb una gran varietat de colors: roses blanques, grogues, blaves, de color rosa; a quina més bonica; una, però, els va cridar l’atenció: sola, dempeus al taulell, eixerida, alta, esvelta , lluïa amb orgull la seva pell, una pell suau i envellutada que els va enamorar. S’hi van apropar, ella, però, mirava a un altra banda; darrere la parella estava ell, petit, atractiu, no li treia els ulls de sobre, uns ulls que parlaven d’amor, de desig, de compartir la vida amb la més bonica de la botiga, i ella mirant-lo pensava que era el company que sempre havia esperat, les seves mirades ho deien tot; ella va dedicar-li una intensa, però suau fragància; ell li va dedicar una de les seves poesies. Tots dos sabien que la seva vida seria curta, però intensa. En Carles i la Mercè van sortir de la botiga després de passar per caixa. Dies després, quan en Carles va obrir el llibre, hi va trobar uns pètals, secs, però molt olorosos: no havien perdut la fragància. La Mercè, com cada any, els havia posat entre mig dels fulls del llibre. L’amor de la Mercè per en Carles perdurava d’aquesta forma en l’amor sorgit entre el llibre i la rosa.
Joaquim Ruiz Cardona
Intermedi 3
UN DIA DE FUTBOL Bé, qui no té un fill que juga a futbol no sap del tot com és aquest dia. Un dia de futbol no és anar a veure el Barça i tornar a casa més o menys content: és molt més que això. Per començar, durant la setmana
dia sí dia no, l’has d’acompanyar
perquè entreni i després passar-lo a recollir a les tantes de la nit; o sigui, que vas a dormir amb el sopar al coll. Després ve el dia del partit, normalment no pots fer plans, ja que l‘horari, si és que està convocat, no el saps fins divendres a la nit. A la millor dines a les dotze, o ho fas a les cinc de la tarda. Resumint, des que comences fins que tornes a casa han passat més de cinc hores. Si ha jugat i a sobre ha guanyat, fantàstic!, però si no ha anat bé perquè ha perdut o li han fet mal ja tenim morros la resta del dia. A les grades crits, insults a l’ àrbitre i baralles entre els pares: tot un espectacle. Sort que sempre ens queda allò que millor que jugui que així està ocupat i no fa altres coses pitjors.
Francisca Sànchez
Intermedi 3
L'OLOR DELS RECORDS DE LA INFANTESA Malgrat que els éssers humans no tenim altament desenvolupat el sentit de l'olfacte, em sembla que les olors són grans evocadores de records molt intensos. A vegades, el sentit de l'olfacte porta a la ment records més forts que la vista o l'oïda. Els records de la meva infantesa estan connectats amb una sèrie d'olors que sense dubte encara són a la meva memòria. L'olor de sabó amb el que la mare ens rentava als meus germans i a mi, l'olor de tabac negre que el meu avi fumava, l'olor de les potes del seu gos, l'olor a pa calent...Quins records! Si ara hagués de triar un entre tots aquests records relacionats amb l’olor, escolliria l'aroma de pa acabat de fer. Cada dia, agafada de la mà del meu avi Antoni, anava a buscar pa al forn del poble. Pel camí sempre m’explicava històries increïbles, emfatitzant el valor de les coses petites. Tots els meus avis han sigut importants a la meva vida i m'han ajudat a adquirir
valors
fonamentals
per
ser
una
persona
com
cal...,
especialment l'avi Antoni que amb un munt d’afecte, tolerància i una paciència exquisida, és a qui li dec part de les poques virtuts que hagi pogut assolir a la meva existència. Aquesta memòria em desperta una enorme tendresa i em fa sentir una emoció tan real, com si hagués viatjat enrere en el temps, tornant a la meva infantesa de nou.