Llibre de 1r i 2n d'ESO - ST JORDI A LES ESCOLES

SANT JORDI A LES ESCOLES 2012

Llibre de primer i segon d’Educació Secundària

XIII JOCS FLORALS BADALONA SUD

Pla educatiu d’entorn Badalona Sud 2012 CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS Llar d’infants Ralet-ralet Escola Baldomer Solà Escola Josep Boada I.Eugeni D’Ors CC Lestonnac CC Mare de Déu de l’Assumpció CC Santíssima Trinitat Escola Maregassa CFA Sant Roc Escola Oficial d’Idiomes Centre de Normalització lingüística AMPA’s

ORGANITZA Comissió de dinamització de la lectura

COL·LABORACIÓ Consorci Badalona Sud

CENTRE

TITOL

AUTOR/A

CURS

Escola M. D. Assumpció

Sant Jordi

Adrián Uriel Ordóñez

1r ESO

Escola M. D. Assumpció

Sentir, viure i somiar

Sandra Frías

1r ESO

Escola M. D. Assumpció

El Regne del cel

Laia Cerrato

2n ESO

Escola M. D. Assumpció

Carles i Carla

Mar Ferreras

2n ESO

Escola S. Trinitat

El nen que va anar a l’Àfrica

Christian Sandía

1r ESO

Escola S. Trinitat

Una trobada casual

Marina López

1r ESO

Escola S. Trinitat

Micròfon original

Maria Hernando

2n ESO

Escola S. Trinitat

La força d’una paraula

Helena Pueyo

2n ESO

El jurat atorga la FLOR NATURAL a: Laia Cerrato Pel seu treball: “El regne del cel ”

El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a: Helena Pueyo Pel seu treball: “La força d’una paraula” El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a: Maria Hernando Pel seu treball: “Micròfon original”

ESCOLA M. DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Adrián Uriel Ordóñez 1r ESO

SANT JORDI

Vet aquí un drac molt poderós, amb la cua molt llarga i la fam d’un ós.

Els nens ploraven, les dones cridaven, els homes lluitaven i la pobre princesa, al seu príncep blau esperava...

Mentre que el drac menjava, la població es desesperava...

A la casa més petita, en Jordi pensava en la lluita, era un xicot menut, contra un drac molt brut.

Quan el drac Sant Jordi va guanyar, de la sang del drac, una rosa va brotar, i a la princesa la rosa li va donar, una rosa vermella per a una princesa molt bella.

ESCOLA M. DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Sandra Frías

1r ESO

SENTIR, VIURE I SOMIAR L’ Anais era una nena sorda amb una història una mica particular.

Es va enamorar d’un noi oient , per ella era una història impossible.

Pensava que mai ningú es fixaria en ella, perquè va pensar que una persona sorda mai podria estar amb un oient. Sovint

l’ Anais

pensava en l’Àlex, no pensava en un altre cosa, s'havia enamorat de veritat.

Un dia l’Anais, tot vergonyosa, es va apropar a parlar amb l’Àlex.

L’Àlex només veure-la es va quedar impressionat, ja que ell no sabia que l’Anais era sorda. Cada dia que es veien es feien la típica mirada dels enamorats; ell cada dia intentava parlar amb ella. Es va adonar que ella li ignorava o això pensava ell, ja que no sabia que ella era sorda. Van passar els dies i ell no parava de pensar-hi, i ella no parava de pensar en ell. Un dia, l’ Anais es va apropar a saludar l'Àlex, i en veure que estava amb uns amics es va anar enrere, els seus amics en veure que la Anais s'acostava, van començar a cridar: Sorda! Sorda!, ja que sabien que l’ Anais no els podia escoltar. En sentir això l’ Àlex es va quedar impressionat, sabent que tot aquest temps l’ Anais no era pas que li ignorava, sinó que no el podia escoltar. Ell es va adonar que la volia de veritat , tan li feia si era sorda, cega, muda, o el que fos .... Només li importava l'interior de l’ Anais. El somni es va fer realitat, i van poder ser feliços, perquè en l’amor les bogeries falten.

ESCOLA M. DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Laia Cerrato 2n ESO

EL REGNE DEL CEL Moltes vegades haureu llegit o haureu sentit dir, que els núvols són la condensació del vapor d'aigua contingut en l'atmosfera. Doncs bé, això no és veritat. El que en veritat són els núvols és una cosa ben diferent, que segur que si algú us ho digués no hi estaríeu gens d'acord, però que és la veritat. Els núvols són els somnis perduts o abandonats de la gent. Quan algú desitja convertir-se en algú molt famós, guanyar un premi, arribar un dia a volar, etc...

Tot això són els somnis de la gent, ja siguin reals o imaginaris, grans o petits, són els seus somnis i no s'han d'avergonyir. Quan aquests somnis, pel que sigui, s'abandonen o es deixen de banda, surten volant cap al Regne del Cel. El Regne del Cel és un món amagat entre els núvols, protegit per la família dels celestials. Els celestials s'encarreguen de recollir tots els somnis i convertir-los en petis àngels fins que vulguin desaparèixer en les seves llàgrimes. És el que nosaltres anomenem pluja.

Els humans abandonem molts somnis contínuament i els celestials tenen sempre molta feina, cosa que no els hi agrada gaire. Però encara que no els hi agradi que abandonem els somnis, no ens han odiat mai, perquè nosaltres també els creem.

Els celestials tenen una antiga llegenda que diu que si un humà i el proper descendent dels celestials neixen el mateix dia, passarà un esdeveniment que canviarà el futur de la humanitat. Això es el que em va passar a mi.

Hola a tots em dic Jordi i tinc 28 anys. Vaig néixer el dia 23 d'abril del 1984, el mateix dia que la Finn. La Finn era la propera descendent dels celestials. Era una nena dolça, atenta i divertida, que no s'enfadava per res. Li agradava molt llegir i escriure, i consolava molt bé els petits somnis,convertits en àngels. No li agradava la violència i era molt intel·ligent i sobretot li encantaven les persones.

Doncs us dic això, perquè per culpa meva aquesta nena tan dolça va haver de fer una cosa que no hauria fet mai, si jo no hagués renunciat al meu somni més fort i profund, el de ser un escriptor molt selecte i famós. I què devia fer? us

deveu preguntar, doncs es va enfadar amb les persones, cosa que mai ni un sol celestial havia fet.

Ara us explicaré tot el que va passar la tarda que va començar tot, si no m'equivoco va ser una freda tarda de Tardor.

Les fulles dels arbres jeien a terra, deixant els arbres despullats. Encara hi havia bassals de la pluja del dia anterior, que ens embrutaven les sabates d'excursionistes. Ja portàvem una hora caminant sense descans, per l'antic camí del monestir del cel. Jo encara estava una mica enfadat amb els meus pares per la discussió sobre la meva carrera.

Em van fer baixar a la sala d'estar i asseure'm al sofà. Em van felicitar per les meves notes de física i llengua. Va ser llavors quan va venir la pregunta del segle: - Jordi, què t'agradaria ser de gran?-em va preguntar el meu pare.

-Doncs, des de sempre el meu gran somni ha estat ser escriptor de novel·les.-li vaig contestar.

-Però què dius fill meu! Això no porta enlloc-va dir la meva mare amb cara de preocupació.

- Per què em dius això mare, què no creus que sigui un bon escriptor?-li vaig dir espantat.

- No fill, la teva mare no es referia a això. El que volia dir era que ,bé, nosaltres preferiríem que fossis científic que estan molt ben pagats i tenen molt més futur que no pas novel·lista.

- Però pare, mare, des de sempre ha estat el meu gran somni. No em podeu demanar que hi renunciï ara!

- Molt bé,doncs no t'ho demanem, t'hi obliguem. Jordi faràs la carrera científica, tant si t'agrada com si no!

- Què! Pare,mare no m'ho podeu fer això, és el meu gran somni des que era molt petit i ara no hi penso renunciar!

- Doncs ja hi pots començar perquè només et pensem pagar la carrera científica!

Doncs per aquest motiu estava enfadat durant la sortida.

Vam arribar al temple del cel a les dotze del matí. Vam fer una parada al pati de davant per esmorzar. Em vaig quedar apartat dels altres una mica moix i deprimit, perquè ja no em podria convertir en un escriptor selecte que és el que sempre havia volgut.

En aquells moments la Finn estava al Regne del Cel intentant consolar un nou somni abandonat que havia arribat. El va deixar de banda un moment al veure que un nou núvol entrava per la porta. La cara li va canviar de sobte al descobrir que aquell angelet era el meu desig de convertir- me en escriptor. La Finn sempre havia estat molt pendent de mi i al descobrir que era el meu somni abandonat es va decebre molt, perquè el que més li agradava de mi és que sempre feia realitat tots els meus objectius. Però aquell sentiment de tristor de seguida es va convertir en ràbia perquè, jo, que lluitava sempre pels meus objectius, per un petit discurs dels meus pares m' havia deixat vèncer a la primera; així que va decidir descendir del Regne del Cel per dir- me molt clarament que no podia abandonar el meu somni més preuat.

En un moment de la sortida em van deixar un temps lliure per poder visitar el temple. Em vaig dirigir a la part posterior des d'on es podia veure el poble de la vall; a més a més de les esveltes muntanyes i extensos prats. Em vaig asseure en una pedra i vaig tancar els ulls per poder escoltar tranquil·lament els sorolls dolços de la natura, quan de sobte un fort vent va fer que les fulles caigudes dels arbres giressin al meu voltant, formant així un remolí que s' alçava fins els núvols i des d'on vaig poder veure descendir un petit àngel de cabells rossos i d'ales blanques, vestit amb una túnica llarga i majestuosa, que em va deixar bocabadat.

- Qui ets tu?- li vaig preguntar.

- Em dic Finn i sóc la guardiana del Regne del Cel- em va contestar amb autoritat.

- El Regne del Cel? I això què és?- li vaig dir sorprès.

- És el regne on hi van els somnis. Els somnis abandonats de la gent. Allà es transformen en petits àngels fins que decideixen desaparèixer en les seves llàgrimes, que és el que vosaltres, el humans, anomeneu pluja.

- Llavors allà hi van tots els somnis abandonats de les persones?- li vaig preguntar amb interès.

- Doncs sí, i a que no saps quin somni m' he trobat avui?

- No. Quin?

- El d'una persona que no m' hauria imaginat mai. A mi sempre m' han agradat les persones, però des que vaig néixer li tinc un cert afecte a un noi el qual mai es rendeix ni abandona les seves fites i, aquest noi, Jordi, ets tu.

- Jo? - Jordi, m' has decebut molt. Ja tenia l' esperança d'haver trobat una persona que no ens enviés cap encàrrec, és a dir, que no enviés cap àngel al Regne del Cel. Per aquest mateix motiu veuràs la fúria dels celestials que caurà sobre la terra, perquè encara que us apreciï molt n'estic farta de que us rendiu tant aviat.

En aquell moment se'n anà volant i uns dies després una tempesta esclatà. A les notícies els meteoròlegs no sabien què dir. Jo molt preocupat per les paraules que m' havia dit la Finn vaig córrer cap al temple del cel i amb totes les meves forces li vaig demanar perdó. La tempesta va cessar. I així va ser com vaig decidir no rendir- me i no permetre que els meus pares escollissin el meu futur.

Doncs aquí em teniu. Aquesta va ser la meva primera novel·la. Només us n'he explicat un fragment, el que per a mi és el més important, perquè demostra que no has de tenir vergonya de somniar en coses impossibles o fictícies perquè els somnis mai, repeteixo mai, se'ls ha de deixar anar.

ESCOLA M. DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Mar Ferreras

2n ESO

CARLES I CARLA En un bosc perdut hi havia una princesa perduda, que estava demanant ajuda.

Ella es trobava sola en el camí, ella acabava de venir d’una festa de princeses i prínceps. Al principi estaven tots feliços i contents, però després va caure una tempesta, que va fer, que tots tinguessin que marxar a casa seva, és a dir, al seu castell. Però aquesta princesa, Carla, és va perdre en el camí al seu castell. Ella no tenia cavalls, ni res que el portés. Llavors, va decidir anar-se’n sola i caminant. Carla no tenia, ni pare, ni mare, ni germans, era una noia orfe. És va criar a casa d’uns veïns seus, que li van obrir la porta, per a que no estigués sola. Carla, tenia el pèl blau, amb els ulls violetes, era molt alta, i els seus ulls eren axinats, les seves orelles eren punxegudes, i sempre portava un vestit rosa. Ella sense remei, havia de seguir caminant per aquell bosc, que semblava, que no tingues sortida, Carla, va veure un raig de llum. I és va anar corrents fins allà. Quan hi va arribar, va veure llum clara, i va decidir passar, però hi havia algú, en Carles, un príncep d’ulls marrons. Ell li va dir: - Hola, em dic Carles.

- Hola, jo em dic Carla, i tinc 32 anys.

Ell sorprès li va dir: - i què fas aquí?

- Anava al meu castell, i m’he perdut, però i tu?

- Jo sóc d’aquí, no tinc castells, la meva vida és a la naturalesa.

Ella és va quedar molt sorpresa, però també contenta, al saber que no estava sola.

-Bé, i vols que t’ajudi a arribar al teu castell?

-Bé, si em pots ajudar...

Llavors en Carles, va agafar la mà de la Carla, i es van anar a buscar, el castell. Més endavant, després de tres setmanes...

-Mira Carla, i això d’ allà què és?

La Carla, tota sorpresa, li va dir a en Carles: -És el meu castell!!!

Amb les poques forçes que li quedaven, es van anar corrent fins al castell de la Carla. La Carla es va anar a la porta que era oberta, i va entrar molt ràpidament, per agafar menjar, i aigua. En Carles, també va passar al castell de la Carla, i van menjar, beure, es van dutxar...

I quan ja s’anava acabant el dia, en Carles, li diu a la Carla: -Bé, ja me’n vaig al meu bosc!

I la Carla, li va respondre: - I no et pots quedar una mica més, amb mi?

- Tu vols això?

-Sí.

Llavors, en Carles, va decidir quedar-se en el castell de la Carla, a viure junts i ser molts feliços. Després d’un mes, es van casar i ara la Carla es la dona d’en Carles, i viuen junts molt feliços.

Catacric - Catacrac, conte acabat!

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Christian Sandía 1r ESO

EL NEN QUE VA ANAR A L’ ÀFRICA Havia una vegada un noi que es deia Joan, viatjar era la seva dèria. Una de les seves il·lusions era anar a l’ Àfrica perquè volia conèixer aquell país i, de pas, aportar als nens i nenes del país una mica de menjar i una mica de roba.

Una vegada li van oferir al seu pare, Miquel, anar amb algú. El nen va aprofitar per insistir en acompanyar-lo i el pare li va dir que sí. Dins d’ una setmana sortirien i ell faria el seu desitjat viatge.

Un dia abans d’ anar-se’ n, el nen va ficar a la maleta una mica de menjar i roba, com ara: arròs, llegums, patates, carn... També unes sabates i alguns conjunts de vestir.

Quan van arribar a l’aeroport estava nerviós. A l’avió es va adormir una mica i, quan se’n va adonar ja hi era a l’ Àfrica!.

Primer van anar a una casa llogada i van descansar una mica.

En Joan i el seu pare van sortir al carrer i un nens li van preguntar: -D’ on ets? -Van preguntar els nens.

-D’ Europa. -Van dir ells animats per poder entendre’ s en la seva llengua. -Espereu-vos !. Aquí teniu menjar i una miqueta de roba.

- Moltes gràcies, Adéu! -Van dir els nens corrent, emportant-se tot amb prou feines.

Els dos, pare i fill, van anar a menjar i descansar perquè estaven cansats del viatge. I, aviat, es van anar a dormir.

Al dia següent van poder veure com aquells nens venien amb les seves mares per agrair-los l’ ajuda. Allà estaven els nens, amb la roba i unes fruites a les mans.

En Joan i en Miquel estaven molt contents que les mares i els fills estiguéssim satisfets amb els regals.

En Joan li va dir al seu pare Miquel: -Que bé em sento de fer el bé a la gent.

-Jo també fill meu!, però la gana i la pobresa d’ aquesta gent no s’ acaba avui. Nosaltres només hem posat un petit granet de sorra.

Quan ja estaven a punt de marxar van anar les dones i els nens a acomiadar-se d’ en Joan i en Miquel.

No podrien oblidar mai aquells rostres agraïts.

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Marina López 1r ESO

UNA TROBADA CASUAL Un dia a finals de juny, la Paula va quedar amb les seves cinc amigues, eren inseparables i juntes formaven un grup que s’anomenava els Xiclets perquè cada una tenia un caràcter diferent associat a un color. Aquell dia feia molta calor, la Paula portava una faldilla texana i una samarreta de tirants. S’ havia pentinat amb rinxols d’or i s’ havia atrevit amb una mica de pintallavis. A les sis de la tarda l’ esperaven a la porta del centre comercial. Ja eren dos quarts i estava sola com un mussol. Així que, com s’avorria, va entrar a veure el que li oferia aquell aparador amb roba espectacular.

Un noi, apressat i amb la mirada perduda, en passar pel seu costat, es va topar amb ella. Tot el que portaven a les mans va caure a terra i,

en la

confusió, es van intercanviar els llibres.

Realment, no era la seva tarda. Va seguir esperant- les quan, al lluny, va veure unes noies que es venien rient i fent el pallasso, eren elles: la Marta, la Monica, la Ona i la Cristina. La Paula va fingir estar enfada amb elles, i va dir que no els tornaria a dirigir la paraula, però ninguna s’ ho va creure.

Quina sorpresa en entrar a casa, quan va pensar a llegir una estona! El llibre no era el d’ ella! A dins hi havia un número de telèfon on posava Àlex, va agafar el mòbil, nerviosa, i el va trucar. Li va contestar un noi que, després d’ agrair-li la seva atenció, va quedar que es trobarien la tarda següent, al mateix lloc on es van topar.

L’ Alex l’ estava esperant amb impaciència,

no sabia per què però tenia

curiositat per aquella noia de veu tremolosa. Quan la va veure aparèixer, el cor li va fer un volt, i això que només l’ havia entrevist un cop i ni tan sols la recordava. En veure-la arribar es va riure de la motxilla infantil que portava però, en realitat li va agradar. Es van saludar, van parlar de moltes coses, dels seus gustos, dels estudis, de lectures... Tenien molts punts en comú i quedarien més dies per continuar xerrant.

A poc a poc la relació es va anar fent més estreta, fins que es van fer inseparables perquè les trobades casuals poden portar a una bona amistat.

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Maria Hernando 2n ESO

MICRÒFON ORIGINAL Hola! Em presento.

Sóc el micròfon d’ una de les estrelles més grans d’aquest moment, sabeu quina? Ara no tinc temps d’explicar-vos-ho, de fet el que importa és com vaig arribar a ser el seu fidel acompanyant.

La meva vida va començar com la de qualsevol de la meva espècie, a la fàbrica de micròfons de Barcelona. Els meus inicis en el món dels instruments no van ser prou bons, ja que vaig sortir defectuós i em vaig haver de sotmetre a una duríssima operació. Era una operació a vida o mort però al final tot va sortir bé.

I fet i fet, em vaig veure a l’aparador d’una botiga, entre desenes d’aparells; jo, un micròfon negre com els altres... a qui l’interessaria? Però el meu futur estava ple de coses espectaculars.

Un dia assolellat, com qualsevol d’altres, una dona va aparèixer per la porta de la botiga, era una dona alta, prima, tenia els ulls i els cabells marrons, i mirant el seu estil de vestir semblava una noia molt alegre. La dona necessitava un micròfon i jo estava desitjant que em triés, no suportava més l’ ofec d’ aquell tancament, però a ella se la veia molt interessada per un cridaner micròfon de coloraines. Aleshores em vaig desanimar molt perquè jo era tot negre, quasi invisible a la seva vista.

Quan la dona va passar pel meu costat vaig començar a xiular. La dona molt espantada es girà i en veure que no hi havia ningú, seguí caminant cap a endavant. No havia captat la seva atenció per molt que ho havia intentat, i ella ja se n’anava molt orgullosa de la botiga amb el seu cridaner micròfon de coloraines. L’esperança que m’agafés se n’anà esvaint... Tanmateix no hi ha res impossible.

Quan va posar el peu al carrer, el micròfon de coloraines que la dona portava a les mans va esclatar, i ella tota espantada va fer un bot. D’ immediat, les seves passes van girar cua cap a la botiga per comprar-ne un altre. Ara la dona es va fixar molt em mi i alguna cosa vaig sentir per dintre quan la vaig sentir preguntar al venedor coses sobre mi. Ara tornava a tenir més esperances.

I llavors va succeir. La dona em va agafar amb les seves mans delicades. El venedor em va embolicar amb paper i després em ficà suaument en una bossa de plàstic.

Vaig notar el suau gronxar de la bossa que em transportava, i una estranya sensació d’alegria i de força em va omplir. M’ havia triat a mi!!. Què seria tot el que m’esperava?

Des d’ aquell dia vaig aprendre que res no és impossible, que sempre ha de restar una espurna d’esperança.

Ara vaig de poble en poble, de ciutat en ciutat, de país en país, de continent en continent...

Això és com un somni fet realitat !

±±±

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Helena Pueyo 2n ESO

LA FORÇA D’ UNA PARAULA Fins fa pocs mesos tot tenia pinta de ser normal per a mi. Tenia la meva colla d’amics, sortia de festa, quedava... i no hi havia cap impediment pel mig que fes que no pogués ser feliç.

A dia d’ avui, estic esperant un fetge a l’hospital de Barcelona, ja que el meu està ferit, no tinc amics, no surto, simplement no visc. De vegades perdo les esperances que me n’ arribi un, però la meva família i les infermeres em diuen que sí, que en qualsevol moment pot arribar-hi.

Avui ha estat un dia esgotador. Estic a casa, estirada al sofà, no tinc ganes de fer res. Sona el telèfon, la meva mare l’agafa, parla, fa una pausa i, d’acte seguit, em mira i somriu. Per la seva expressió ja sé el motiu d’aquella trucada.

Què s’ esperava que fes? Em vaig aixecar i em vaig tancar al lavabo. Tenia por. Vaig trucar la Clàudia, li havia de dir el que estava passant. Li vaig explicar, em va dir que no sabia perquè estava en aquell estat si realment era una bona notícia. Li vaig dir que tenia por, por a què l’operació no sortís bé, por a no tornar-la a veure, por a no tornar.

Vam anar cap a l’hospital, ja era l’hora. Em van dir que demà m’operarien, a la matinada tindria un nou fetge, si tot anava bé.... Per tant era l’últim dia que podria estar lliure, durant unes setmanes estaria connectada les 24 hores del dia a cables, presonera i lluitant per la vida.

Vaig decidir donar un volt per l’hospital, volia estar sola, per un instant em sentia millor. Seguia caminant sense saber on anava quan, de cop, algú va fregar el seu braç amb el meu. Va ser una sensació diferent, no ho sé... Em vaig girar, era noi d’uns 15 anys, alt, amb cabell morè i ulls clarets. Em va somriure, el vaig imitar i li vaig tornar un de més gros. No sé per què, però seguia caminant i la meva cara anava dibuixant un nou somriure que va durar poc, m’ estremia l’operació de demà, el somriure es va transformar en una ganyota d’amargura. Vaig tornar a l’ habitació. Al llit, a poc a poc, vaig anar tancant els ulls, sabia el que em tocaria demà.

Em van despertar sense presses i em van portar amb la llitera fins a la porta de la sala d’operacions. Allà es van aturar un moment. Havia de dir una petita cosa als meus i a la Clàudia, a qui li baixaven unes petites gotes per la galta, però només ens vam donar una forta abraçada. Just després d’això, vam entrar a la sala d’operacions. No volia sentir res, i el que vaig fer va ser tancar els ulls. Als pocs segons, no sentia res, absolutament res, però podia sentir la preocupació dels que estaven darrere la porta.

Vaig veure entrar al metge, em va examinar i em va dir que, en aquell moment, l’operació havia anat molt bé, que ara el que tocava era fer repòs absolut, passaria allà unes tres setmanes.

Van anant passant els dies, avorrits i grisos, no em podia moure connectada als cables mentre el nou fetge s’ acostumava a la seva nova llar.

I un bon dia me’ls van treure tots. El nou inquilí s’havia adaptat al meu cos còmodament. En sentir-me lliure vaig fer com el primer dia que vaig arribar, anar a passejar per l’hospital fins arribar a la terrassa que s’ obria a l’ exterior.

Anava a poc a poc, encara no em sentia del tot preparada. Però el que no m’esperava era això....

Allà estava, una altra vegada, aquell noi. Estava allà, assegut en un banc de la terrassa, tot i que estava plovent. Vaig tenir curiositat per saber el perquè estava allà, sota la pluja i em vaig apropar sense importar-me l’ aigua que m’ esquitxava. Ara sí, estava darrere d’ ell, encara no s’havia adonat de la meva presència. Em vaig anar apropant fins a asseure’ m al seu costat. Va aixecar la cara, estava vermell, amb els ulls plorosos i les llàgrimes baixaven per les seves galtes.

No sé per què ho vaig fer, però sentia que ho havia de fer: el vaig abraçar perquè sentís el meu calor i suport. Vam estar així una estona fins que, a poc a poc, ens vam separar.

Ens vam presentar, es deia Carles. Vam parlar molt, de la por, del coratge, de la vida i de la mort. ... Li vaig comentar que les pèrdues poden ser guanys i que, de vegades, no es necessita de persones que estiguin amb tu dient coses que potser et facin sentir millor, sinó d’ algú que segui al teu costat a compartir el teu silenci, sense jutjar-te.

El vaig tornar a abraçar abans d’ acomiadar-nos i ens vam quedar una bona estona així, abraçats. Ja quasi no plovia, aquell dia gris deixava entreveure una escletxa de tènues colors, l’ arc de Sant Martí.