Aisri, l´arbre Faig (passa als Pirineus, el naixement de l´arbre Faig)
-Àvia, per què cada dotze llunes fem una festa en honor al gran arbre? – va preguntar la néta a la seva àvia. -Que no la saps, la llegenda d´aquest arbre? Es va estranyar molt que ella girés el cap fent que no, i ja era hora que la conegués. -Aquest arbre, que es diu Faig, va néixer quan la gran Aisri va ser condemnada pels dimonis... -La gran Aisri? És la noia que hi ha dibuixada a les parets de la cova? -Aquesta mateixa...Molt bé, comencem: “La gran Aisri, quan ballava, ballava d´una manera sobrehumana, i semblava que levités. El seu cabell negre onejava entre el vent, i la seva bellesa no tenia límits. Quan el més poderós dels dimonis va sentir a parlar de l ´Aisri, va obrir una de les set portes que comunicaven amb el nostre món per emportar-se-la a l´infern. La va cercar durant dotze llunes i dotze sols, i a l´últim sol la va trobar ballant al voltant de la foguera. El dimoni es va transformar en un jove que de seguida se li va acostar per contemplar-la de més a prop. Quan va saber el seu nom i en quina casa vivia, va anar a trucar-hi i es va fer passar per un pobre viatger que només volia un llit i una mica de menjar per aquella nit. Aisri, que era molt bona noia, de seguida el va fer passar i li va donar un bol de brou fumejant. -Què és el que més vols, el que més desitges? Vols or? La immortalitat? –li va preguntar el viatger amb veu dolça. -Jo no desitjo coses del dimoni...Jo només vull veure el sol cada dia i la lluna cada nit – va dir l´Aisri una mica desconfiada, però sense deixar de somriure. -Acompanya´m, allà on vaig hi ha molts sols i moltes llunes...- li va contar el dimoni. -Qui sou? –Va preguntar Aisri tota tremolosa. Com a resposta, el viatger es va tornar a transformar en dimoni, i enmig d´un núvol de fum va desaparèixer. Quan Aisri es va despertar, era en un castell fet d´ossos humans i fang, i el dimoni la mirava amb uns ulls de lava i uns ullals capaços de matar un elefant. -Què vols de mi? – va cridar la noia amb una veu forta i ferma. -Vull la teva ànima, vull el teu esperit! Però per això necessito una mica de temps per a
preparar-ho tot. Demà farem la festa, la festa mortal per a tu... Aisri va pensar-hi durant hores fins que va poder fer un pla: la seva tieta era la bruixa del poble, i li havia ensenyat una mica de màgia. Va començar a traçar un cercle i va dibuixar-hi uns quants signes. Va esperar que la vinguessin a buscar a la cel.la on s ´estava. Aleshores va obrir la porta un petit dimoni que, de seguida que va ficar l´urpa dins el cercle va quedar petrificat i es va convertir en cendra, una cendra que va fer obrir la porta dimensional. Aisri no va dubtar, s´hi va llançar i va començar a córrer. Quan el poderós dimoni es va assabentar de la seva fugida, la va anar a buscar fet una fúria, i quan la va veure li va llançar una bola de foc que de seguida la va encerclar. -Si no vols que et tregui l´ànima a l´infern, te la trauré aquí – va riure el dimoni. Però Aisri no l´escoltava, no el mirava, només murmurava màgia negra. Llavors va començar a ballar com mai ho havia fet. Al cap d´una estona el dimoni va comprendre que les flames no l´arribarien a tocar mai, que no la cremarien, i que es quedaria sense aquella ànima tan brillant, màgica. De sobte les flames es van alçar cap al cel, van tornar a fer-se petites i van desaparèixer. Allà on hi havia hagut l´Aisri ballant, només hi havia un gran arbre, un arbre anomenat Faig. Així va ser com l´Aisri va guanyar el dimoni. I en memòria d´això, cada tardor les seves fulles cauen ballant com ho feia quan era una noia.” -Va passar de veritat, tot això?- va preguntar la neta, intrigada. -Tu decideixes el que creus que va passar de debò o no....I ara a dormir. Bona nit, Andrea.