XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
XXVII Jocs Florals Escolars 2015 de Ciutat Vella
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
A Prosa Mare, quina olor fa el vent ?
Feia molt de temps que als germans gossets els agradava jugar amb el vent que arribava de lluny. Es preguntaven d’on venia i intentaven saber quina olor feia. Un dia els gossets van voler saber més i van preguntar a la seva mare: - Mare, quina olor fa l’aire ? I la mare va començar a explicar com eren els vents que ella coneixia: - Fillets, la brisa és un aire suau que bufa des del mar i fa olor d’aigua salada tot i que el gos del veí m’ha explicat que hi ha un aire huracanat que ve del tròpic, molt perillós, que fa olor de fum, de foc, de cendra i de ferro. Els gossets es van espantar una mica però volien saber més: - Mare, quina olor fa el vent de Garbí? - El vent de Garbí arriba del Sàhara i porta sorra fina que se’ns fica pel nas. Aquest vent és calent, fa olor de desert i de camells.- va dir la mare gossa. La mama gossa va voler explicar el vent de Tramuntana. Aquell vent feia que l’amo no els portés a passejar i tenien curiositat per endevinar la seva olor. - Fills meus, la Tramuntana arriba de més enllà de la muntanya, és un vent fred i molt fort, fa olor de pins, d’avets i d’herba fresca.- va explicar la mama gossa. Els dos gossets van saltar emocionats i es van imaginar visitant enlairats sobre els vents els llocs d’on venien. - Però, n’hi ha més i bufen en altres llocs del món. Jo no puc explicar quina olor fan. Potser vosaltres algun dia els podreu conèixer i m’ho explicareu a mi. Va, marxeu a jugar una mica! .-va dir la mare gossa. I els dos germans gossets van sortir al jardí de la casa per imaginar viatges on podrien olorar tots els vents del món. Pseudònim: Roc Tamidh Abadullah Escola Rubén Darío Premi de la Categoria A Prosa
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
A Prosa L’Escola poètica Rondalla ve, rondalla a, si no és mentida veritat serà. I vet aquí que una vegada hi havia una escola que no se sap si va existir o no. Hi parlaven amb rodolins i els mestres eren poetes. Era en un camp verd i enorme, l’escola era molt gran i es deia Vola escola. El cap dels mesos, va arribar a l’escola un nen que es deia Miquel. Aquell nen no parlava amb rodolins i a l’escola el van intentar fer fora per què no parlava igual que ells, però no van poder. A la nit es va posar a plorar i just en aquell moment va aparèixer la fada Anna que li va dir: Has perdut la teva veu poètica i per recuperar-la has d’anar a una escola entre la boira. Sense que el Miquel li pogués dir res, va desaparèixer . L’endemà se’n va anar a buscar L’escola entre la boira. Va haver de passar un rusc d’abelles corrent, va haver de passar per sobre d’un rierol amb molta corrent (i no sabia nedar!) i per fi va arribar a l’escola. Va trobar un munt de calaixos amb el nom escrit de les coses que vols aconseguir. Va haver de pujar 50 pisos i va trobar el de parlar amb rodolins i va marxar. Va marxar tranquil·lament i parlava de meravella i molt educadament. Quan va ser gran va ser poeta. I no sé que més va passar, perquè jo allí els vaig deixar i aquí me’n vaig venir per poder-vos explicar, perquè si no hagués vingut no ho hauria sabut. Es canta, es balla Es riu i es fa tabola, La gent per carnaval no està mai sola. El segon mes de l’any es curt de talla, però diverteix molt a la quitxalla. Miquel Martí Pol. Pseudònim : Margarida Erola Farré Baltorns Escola Pia Sant Antoni Accèssit de la Categoria A Prosa
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
A Poesia
El llibre
Sóc un llibre, tots els mestres em llegeixen, fulls plens de lletres i paraules, per totes les aules. Sóc un tresor, sempre puc ajudar i ensenyar, els nens sempre m’empaiten i les lletres no s’espanten.
Pseudònim: Board Daryl Valdez Escola Vedruna-Àngels Premi de la Categoria A Poesia
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
A Poesia
M’agradaria M’agradaria veure el meu gosset pujat en un gran carrusel. M’agradaria trobar el carrer ple de gent contenta i somrient. M’agradaria mirar el cel a la nit i veure estrelles a mil. M’agradaria viatjar i al Marroc anar. M’agradaria pintar les parets de color rosa i d’estels. M’agradaria fer realitat les coses que m’agraden.
Pseudònim: Estrella de mar Nora Rahhali Bouaqaiq Escola Rubén Darío
Accèssit de la Categoria A Poesia
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
B Prosa La Rosalina vol caminar En un planeta molt llunyà anomenat Planeta de les Flors, en una ciutat anomenada Ciutat de les Roses, hi vivia una rosa molt petita, la més petita de totes que es deia Rosalina. No era un nom gaire original, perquè totes les roses d’aquella ciutat es deien igual, només canviava l’última vocal. La Rosalina era una rosa molt inquieta i, tot i que estava plantada a terra, volia moure’s, ballar, saltar, córrer i caminar. El seus amics Rosaline, Rosalini, Rosalino i Rosalinu li deien que allò era impossible, que les roses no feien aquelles coses. Tot i així, la Rosalina no es deixava influenciar i es passava hores i hores rumiant i rumiant com podria aconseguir-ho. Finalment, un dia va pensar que entre tots podrien trobar la solució, així que va preguntar als seus amics què podria fer. La Rosaline li va dir:
-
Demana al gegant dels mil ulls que t’estiri fins arrancar-te de terra.
Però, a la Rosalina, aquella idea no li va agradar perquè el gegant tenia molta força i la podria trencar. Així que va preguntar a la seva amiga Rosalini que, tot i ser una mica esbojarrada, a vegades tenia idees originals. - Arrenca’t tu mateixa!!! – va exclamar la Rosalini
-
Però...com? – va preguntar la Rosalina
- Fes un forat al teu voltant i surt – va suggerir en Rosalino Finalment, la Rosalinu, que era la més llesta de totes, li va dir: - Demana a la bruixa que et faci un encanteri. Aquella idea, a la Rosalina, li va agradar molt i tot seguit va trucar a la bruixa perquè l’anés a veure. Al cap de mitja hora, la bruixa es va plantar davant seu. - Aaaaaaaaaahh! Una bruixaaaaaaaa! Que ve una bruixaaaa! – van cridar totes les roses espantades. - Tranquils, tranquils, l’he convidat jo a venir perquè ens ajudi a sortir de terra! – va explicar la Rosalina - Us puc ajudar, però a canvi m’haureu de donar totes una llàgrima del gegant dels mil ulls – va dir la bruixa La Rosalina no s’ho va pensar dues vegades i va trucar al gegant dels mil ulls per demanar-li que vingués a veure-la. El gegant, encuriosit, es va presentar de seguida. Què voleu de mi? – va preguntar el gegant - Volem que ens donis cinc llàgrimes teves, una per a cadascuna – van dir totes les roses a l’hora - D’acord, però primer m’haureu de fer plorar – va dir el gegant Les roses van començar a fer-li pessigolles sense parar fins que el gegant va començar a plorar de riure. - Ha ha ha ha ha ha ha – reia el gegant sense poder parar de plorar Totes les roses van agafar una llàgrima i la van donar a la bruixa. - Haureu d’esperar 24 hores perquè pugui fer l’encanteri – va explicar la bruixa. La Rosalina va pensar que no passava res per esperar un dia si, finalment, acabaria caminant, ballant, esquiant...
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015 L’endemà, a les 9h del matí, la bruixa ja tenia la poció feta i va donar una goteta de la seva poció a cada rosa. Immediatament, les roses van sortir de terra i ja podien caminar i moure’s lliurement. Totes van aprofitar aquell encanteri per marxar a descobrir món. Totes les roses eren lliures per fer i crear el que volguessin. Amb el temps van aprendre a fer cases, gratacels, mercats, piscines, escoles, universitats, oficines... Un dia, després de molts anys, a la Rosalina i a en Rosalinu, que sempre estaven junts viatjant pel món, se’ls va despertar un sentiment d’AMOR cap a l’altre i van tenir moltes ganes de fer-se un petó. Quan es va pondre el Sol, es van donar la mà i van ajuntar els seus llavis. Aleshores, van començar a notar com les seves fulles es convertien en braços amb mans, les seves arrels en cames i peus, la seva tija en tronc, els seus pètals en un cap amb orelles, boca, ulls, nas i cabells... S’havien convertit en humans!!! Quan van tornar cap a casa, els seus amics roses van exclamar:
-
Però què heu fet?
-
Només ens hem fet un petó... És dolent? – van preguntar la Rosalina i en Rosalinu a l’hora - No, no! Sempre ens havíem preguntat què passaria si ens féssim un petó, però mai ens atrevíem a provar-ho – va dir la Rosaline emocionada En aquell moment, després d’un petit silenci, totes les roses es van fer un petó i van començar a transformar-se en persones. Des d’aquell precís moment, van decidir canviar el nom del planeta i li van posar de nom Planeta Terra. I conte contat, planeta acabat.
Pseudònim: Miralda Pasión Baltra Escola Vedruna-Àngels Premi de la Categoria B Prosa
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
B Prosa El cactus de la flor guepard Hi havia una vegada una bonica botiga en la qual només es venien cactus. Un bon dia els hi va arribar un de molt especial. Aquest cactus s’anomenava “el cactus de la flor guepard”. Era tan, i tan bonic que costava una fortuna!. Era el millor cactus del món. Però vet aquí que un lladre ben espavilat es va assabentar d’aquesta notícia. Sense pensar-s’ho dues vegades, va decidir robar-lo per treure un munt de diners per a ell i dit i fet, el cactus era seu! La pobre botiguera es va desmaiar en veure que li havia desaparegut el seu meravellós tresor. A casa seva, el lladre mirava intrigat la planta. “ Què és el que té d’especial, aquest cactus?”, es preguntava contínuament. Fins que una estona després va trobar la resposta: era un cactus viu, es movia una mica quan li parlava, com si l’estigués escoltant; també canviava de color segons el que sentia el lladre: es posava de color groc quan el lladre estava content; de verd molt fosc quan el lladre estava preocupat, de taronja quan el lladre cantava, etc. L’home va decidir cuidar-lo molt bé perquè el cactus estigués preciós, i així poder vendre’l per molts euros. Quan el cactus ja va ser prou meravellós, el senyor va muntar una paradeta al carrer, i es va posar a esperar a veure qui li comprava la planta. Aleshores, es va apropar una senyora i li va preguntar quant costava aquell cactus. Ell li va respondre: - Aquest cactus costa 100,59 euros. -Oh!, com és que costa tant? – va preguntar la senyora sorpresa pel preu. El lladre li va respondre: - Doncs, val tants diners perquè no és un cactus normal, és un cactus que té vida, pot sentir tot el que nosaltres estem sentint. No pot parlar, però el seu llenguatge és amb colors. Ja ho veurà vostè. És meravellós, i té uns colors!!!... - D’acord. M’ha convençut. Me’l quedo. – Va contestar la senyora. Aleshores, li va donar els diners al lladre i es va emportar el cactus cap a casa seva. Però, de camí cap a casa, la senyora es va adonar d’una cosa molt estranya! Quan el cactus estava a la paradeta tenia un color verd claret. En canvi, durant el passeig, el cactus s’anava tornant d’un color verd molt fosc. Oh!, i sabeu per què? Perquè el cactus li havia agafat afecte al lladre i estava una mica trist. Com acaba aquesta història? Això és una altre conte que un altre dia us explicaré. I conte acabat, conte explicat i el cactus us està esperant.. Pseudònim: Lebi Biel Sánchez Ballesteros Escola Sant Joan Baptista Accèssit de la Categoria B Prosa
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
B Poesia El porteràs
Tant si plou com si fa sol a mi m’agrada el futbol. És una bona activitat per estar ben preparat. Sempre que he guanyat, li explico al veïnat, i quan he perdut sempre em quedo mut. Com que és un joc d’ equip, és molt divertit. I encara que l’àrbitre no piti bé, jo sóc un bon porter.
Pseudònim: Futbolero Pau Corella Martín La Salle Comtal Premi de la Categoria B Poesia
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
C Prosa Una mort anunciada
Ell sabia que quan es fes fosc moriria. A poc a poc va començar a treure el cap per l’horitzó, va sentir-se alleujat de veure el mateix paisatge de sempre i això el va animar a continuar sortint més i més. Deixava rastres, petjades que l’identificaven com a gran rei del món. A mida que ell s’anava despertant, el món es començava a engalanar amb la seva llum i energia. Passaven els segons, els minuts, les hores i ell anava pujant més i més, quan va arribar el migdia, es va col·locar just al centre del fons blau. En aquell moment va sentir-se segur, orgullós de ser qui era, important. Va continuar el dia i aleshores va començar a baixar, però aquest cop per l’altre costat i a mida que baixava, el cel s’anava enfosquint, fins que va arribar a la ratlla de l’horitzó. Aleshores va difuminar el cel amb una tènue llum vermella que va desaparèixer quan ell va amagar-se del tot rere les muntanyes. Li havia arribat l’hora.
Pseudònim: Soldemitjanit Joana Cruzate Agustí Escola Àngel Baixeras Premi de la Categoria C Prosa
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
C Poesia
M’estic fent gran?
Quan miro al meu voltant i veig nens petits jugant, penso... M’estic fent gran? Quan em poso a endreçar les joguines per guardar, penso... Estic canviant? Quan la roba no puc portar perquè petita se m’ha quedat, penso... Què està passant? Quan la mare em diu “M’ajudes?” i jo ho faig sense protestar, penso... No rondino? Què estrany! Quan a l’hora de comprar sé mirar sense tocar, penso... Això és brutal! Resumint una miqueta arribo a la conclusió que... Sí! Ja sóc gran! Pseudònim: Aural Laura Casaña Pardo La Salle Comtal Premi de la Categoria C Poesia
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
C Poesia El ballarí més antic
T’escolto venint i tornant et toco amb el cor i el nas et veu salat. Tres arbres de fulles blanques, en balancí blau i daurat, també a mi em bressola, el teu moure mullar. Tendre avui és el teu ball, potser demà serà enfurismat: Gira, volta i salta, Oh tu! mar estimat Pseudònim: Savina Íngrid Rúbio Miró Escola Sant Felip Neri Accèssit de la Categoria C Poesia
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
D Prosa Ulls innocents Per a l’àvia. El veí del costat de casa em va agafar a coll i va començar a córrer. Una sirena sonava allà a la llunyania i la gent que hi havia pels voltants de la plaça de toros de Las Arenas de Barcelona estava alterada. Amb només 6 anys jo no entenia el per què de tot aquell rebombori. Des dels braços del meu veí veia la meva mare córrer com podia, agafada de la mà de la Nuri, la meva germana gran. Uns avions van sobrevolar el cel i el temor va augmentar. Lluny es veien unes coses rodones i negres caure del cel, i que en contactar amb el terra desprenien un fort soroll. Em feia gràcia veure com les llambordes ballaven sota els peus de la gent i aquell soroll que em recordava els petards de les nits de Sant Joan. Una riallada se’m va escapar i el veí em va escridassar sense deixar de córrer. No entenia el comportament dels adults, eren estranys i apagats, sense imaginació. El pensament em va venir tan ràpid com l’aigua que s’escola per un forat, potser jo seria igual de freda i seriosa, només em dedicaria a un sol ofici i també somriuria encara que no em vingués de gust. Ràpidament vaig fer fora aquell pensament amarg i em vaig tapar la boca amb les mans per ofegar una altra riallada en veure que una de les llambordes que el meu veí havia trepitjat s’havia trencat. Era una visió curiosa la de la guerra. Aquest és el nom amb el qual la mare anomenava el que per mi era com una fira. Els carrers de Sants passaven molt ràpid entre l’espectacle de llums i sons sota un cel ennuvolat que semblava tret d’un dels contes que llegia vora la llar de foc. Les rialles ofegades no van durar gaire estona. Ens vam endinsar per la boca del metro i algú va tancar les comportes de la parada. Dins l’andana hi havia tanta gent que a mi em va semblar que hi era gairebé tota Barcelona. Entre l’olor de suor i el perfum de diverses dones em vaig marejar. De cop i volta tothom va callar. Era un silenci sepulcral, només interromput per les bombes. Cada cop eren més i més a prop, una esgarrifança em va recórrer l’espinada i la por i la serietat dels més grans se’m va encomanar com s’encomanava la pesta negra. Amb els meus ulls foscos vaig buscar la mirada tranquil·litzadora de la mare, però ella estava més distant i més morta de por que mai. Tothom al túnel feia la mateixa cara que ella. Uns miraven el sostre, d’altres només feien que menjar-se les ungles, n’hi havia que ploraven en silenci, però sobretot hi regnava la por i la tristesa. En aquell precís instant vaig adonar-me que la guerra no era res més que això: temor, mort i fam. Aquells sorolls eren sobre nostre, preparats per foradar el sostre i esclafar-nos allà mateix. -Sents els gegants, petita?- Em van xiuxiuejar a cau d’orella amb veu ronca quan les llàgrimes començaven a brollar-me dels ulls. En girar-me vaig poder apreciar un rostre massacrat, ple d’arrugues i uns ulls blaus i petits que em miraven. -Gegants?- Vaig preguntar jo amb en veu baixa perquè ningú m’arribés a sentir. -Oi tant! No sents les seves passes?-vaig assentir- Vénen a visitar els carrers de Barcelona i diuen que s’hi quedaran una temporada. -De debò?- Vaig dir jo contenta mentre l’home em senyalava la seva orella indicant-me que
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015 escoltés. Unes passes de gegant se setien sobre el metro, eren irregulars i n’hi havia que eres mes fortes que altres. L’home es va treure un llibre mig trencat de la butxaca i me’l va oferir. -Guarda’l bé, i cada cop que els gegants surtin del seu cau i vinguin a visitar la ciutat, llegeix-lo. Vaig assentir amb el cap i el vell em va picar l’ullet mentre feia mitja volta i marxava. Immediatament em vaig posar bé la faldilla i vaig jeure a terra a llegir i a desconnectar d’aquell lloc inhòspit. No el vaig tornar a veure mai més, però vaig seguir les instruccions del vellet. Llegia el llibre una vegada i una altra sense cansar-me’n. Els anys van passar i la guerra transcorria. En aquella estació vaig aprendre a suportar el dolor i la fam, vaig aprendre a aguantar-me les llàgrimes i a estar en silenci.
Pseudònim: Pingu Rut Martínez Soriano Escola Vedruna-Àngels Premi de la Categoria C Prosa
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
D Poesia Quins polítics!! Els polítics d'avui en dia Són una ximpleria En Mas deia que ens trauria D'Espanya com podria Tots plegats Estem ben arreglats! En Junqueres va de guaperes Només fa que enrabiar a les feres I prendre el sol amb les ulleres. Què esperes Junqueres? Tots plegats Estem ben arreglats! L'Alícia del PP Sempre fent el "peripé" Amb els “morritos” moldejats Cada any més apujats Tots plegats Estem ben arreglats! El Rajoy i el seu “show” Quin gran enrenou Tots li farem adéu amb la mà Per veure’l marxar Tots plegats Estem ben arreglats!
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
L'Aznar l’ha ben espifiat El bigoti s'ha afaitat Jo estic ben espantat De la seva cara d'emprenyat Tots plegats Estem ben arreglats! La Rita i el seu “caloreta” A fet a València posar dret Per fer-la fora d'aquest indret I allà fer el seu numeret Tots plegats estem ben arreglats! El de la Cup ha estrenat samarreta I no s'ha cordat la bragueta Ell amb la seva arracadeta Fent callar la genteta Tots plegats Estem ben arreglats! En Joan Herrera independent Esperant que el voti la gent Anant amb bicicleta Per la Barcelonesa Tots plegats Estem ben arreglats! Pablo Iglesias diu Podem-los I nosaltres “Aya varem-los” Amb la seva cua a veure si actua
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
Tots plegats Estem ben arreglats! Catalunya serà independent? Això ho dirà la gent Tothom impacient Per veure que diu el president Tots plegats Estem ben arreglats! Pseudònim: Anurs
Núria Serra Borrell Escola Pia Sant Antoni Premi de la Categoria D Poesia
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
E Prosa Des del món petit 1 de febrer de 1976 Avui ha mort en Desenverga. O potser ahir. He rebut una carta: “Ha mort W.Heisenberg. Enterrament demà. Sentides condolences.” Però això no vol dir res. Potser va ser ahir. Si en aquest món hi ha alguna cosa realment segura, aquesta només pot ser la meva presència en un enterrament tan especial. Des de la punta d’aquesta creu de fusta, hi ha unes vistes esplèndides sobre el cementiri. Ja n’estava ben fart d’assistir a tants actes funeraris, però ara tot ha canviat. És la primera vegada que estic tan impacient per compartir aquest plàcid silenci amb un gran físic com ell. Ja han passat més de 40 anys, però encara no sé com agrair-li tot el que ha fet per la comunitat electrònica, tot i que ell segurament diria que únicament la meva captivadora existència ja és suficient. Ell va demostrar que jo no sóc una simple partícula banal i, a més a més, va descobrir que tan sols un fotó i jo ja podríem omplir tot un circ junts. Va obrir la porta cap a un nou camí que va dur a la creació de l’electrodinàmica quàntica, que va desenvolupar en Richard Feynman més tard, dedicada exclusivament a tota la meva gran família. Jo no entenc les equacions matemàtiques. De fet, em maregen. Però puc apreciar la seva increïble bellesa en l’entusiasme dels físics. En l’actualitat els físics ja només es poden treure el barret davant d’una mina espai - temporal tan abarrotada de partícules precioses. Asseguren que la meva existència és realment divertida i jo ho confirmo. Per a mi, l’espai - temps és un immens camp de futbol ben abonyegat sense límits, però, enlloc de pilotes, jo jugo amb fotons. Tot i això, la diferència més notable crec que és que, en un veritable camp de futbol per a homínids, els espectadors escridassen els jugadors i, fins i tot, es barallen entre ells. Jo, aquí, al cementiri, estic força més tranquil, però no es pensin que estic més sol. Al meu voltant, hi ha bilions de bilions de partícules com jo, que convivim agradablement, mentre veiem passar batalles interminables que omplen els cementiris. Molt sovint xuto els fotons ben lluny amb totes les meves humils forces. Fins i tot, de vegades, aconsegueixo que vagin més ràpid que la mateixa velocitat de la llum que va predir el gran Einstein com a velocitat límit. He de dir que sóc molt més hàbil fent tocs de fotó que no pas qualsevol d’aquells futbolistes que guanyen tants milions fent tocs de pilota. Veurem a mi sí que és un veritable espectacle. Crec que hauria d’estar una mica més valorat. Per pròpia naturalesa, no hauria de poder escriure tot això, però sí que puc dictar els meu comportament a tots aquells físics que m’estudien. Per si encara no han acabat d’endevinar la meva identitat, els he de confirmar que jo sóc un pobre electró Pseudònim: Matemàtiques
Pau Picas Gil Institut Verdaguer Premi de la Categoria D Prosa
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
E Poesia Jo també sé viure sola
M'he passat mitja vida en un lloc sense horitzó, en una habitació enfosquida tota sola en un racó.
No ho puc entendre encara segueixo buscant l'error, vull recordar com si fos ara quan m'abraçaves i em treies la por.
Ara sé que els ocells volen però abans han caigut del niu, que quan els grans mars es formen és perquè primer s'ha creat un riu. Intentaré volar com les orenetes i buscar nous llocs per fer el niu, ha arribat l'hora de fer les maletes i començar a crear el meu propi riu. Pseudònim: Mar
Clara Conangla Torres Escola Pia Sant Antoni Premi de la Categoria D Poesia
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
F Prosa
Una tarda de tardor
Trepitjo, parsimoniosament, les fulles seques. De sobte, sento un resplendor sobtat, acompanyat d'una pluja forta i vigorosa. La tempesta em cobreix d'un cel malhumorat. Observo els carrers buits i interminables. Sobtadament, escolto el ronroneig d'un ocell, que acompanyat per l'harmonia de la tempesta, creen una simfonia desconcertant. No obstant això, segueixo deambulant. Durant un moment, em fixo com cada gota diminuta cau sobre un bassal, creant ones interminables i extenses. Així mateix, es reflecteix, en una imatge desmuntada i difuminada, el passeig humit. La consciència del temps segueix el seu curs davant l'ambient ters i serè. I en aquest transcurs, l'absència fortuïta i el silenci humit s'apoderen d’una tarda de tardor...
Pseudònim: Cel Amal El Allame Institut Miquel Tarradell Premi de la Categoria F Prosa
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
F Prosa Jo encara cuino per a dos Recordo aquell dia perfectament, una Barcelona grisa i mullada on no parava de ploure. Només sentia el teu nom per tot arreu, i veia el meu reflex a cada bassal, però tu ja no hi eres. Cada gota que queia era una història, una de les nostres aventures que vam viure i que mai es tornarien a repetir. Et vaig perdre, cada dia hi penso, cada dia imagino com seria la meva vida amb tu. Poc a poc la meva por per no recordar-te es va fent realitat, tanco els ulls per imaginar com eres i com series, gairebé no recordo la teva veu i el record de la teva cara és borrós. Em desperto i encara oloro l’aroma d’aquell cafè que preparaves cada matí, mentre de fons sento la teva veu cridant el meu nom per despertar-me, i el fred que entra per la finestra que sempre obries només aixecar-te, acaricia el meu cos com ho feies tu. Recordo el dia que tot va començar; em vas mirar als ulls i em vas dir que m’estimaves, que jo era el teu món. Encara sento la teva mirada com si fossis ara davant meu, la mirada d’aquells ulls verds i grans, aquell ull esquerre que es diferenciava amb un puntet negre al costat de la pupil·la. Els meus records i la meva imaginació no paraven de volar, però una gota cau sobre mi i torno a la realitat, on no hi ha més històries per viure, on no hi ha temps per a nosaltres. Cada 6 de novembre vaig a visitar-te, aquell lloc tan fred i gris, on tu ja no sents, ja fa 3 anys que te’n vas anar, però jo encara cuino per a dos.
Pseudònim: SHEREZADE Judith Domènech Pujades ETP Xavier
Accèssit de la Categoria F Prosa
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
F Poesia Temps de viure
El refrec de les rodes emet un so encisador, fora cauen les fulles vermelles de la tardor. Poso els dits sobre el vidre gèlid i lluent, una capa fina que em separa del meu turment. Observo els passatgers de mirada perduda. Sembla que en les seves vides cap somni té cabuda. No vull creure que estic fugint, que sóc covard, o que en llocs inhòspits cerco resguard. Simplement deixo enrere la tristor, un fat terrible, obscur i esfereïdor. Passa davant meu la ciutat de fums i rebombori. Anhelo poder viatjar, veure temples de marbre i ivori. Contemplar les ones acaronades per rajos de foc, i nens de galtes tendres atrafegats en el seu joc. Perdre'm entre la tinta d'algun llibre antic i sota la copa d'un arbre fer del silenci el meu amic. Retenir a les meves mans l'aroma dels narcisos i del món poder gaudir cadascun dels seus matisos. A poc a poc, com en una il·lusió, va canviant el paisatge. Suposo que és aquí on acaba el meu viatge. Baixo del tren amb pas ferm i decidit, se m'omplen els pulmons com si volguessin fer un crit. Sento el cos més lleuger que un somriure. Al cap i a la fi , ha arribat el temps de viure. Pseudònim: The Classic Sònia Cussó Canales Institut Verdaguer Premi de la Categoria F Prosa
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
F Poesia Record de sal La teva ànima closca de caragola escardada un dia va estar plena de blaus llampants. Del mateix blau encens que cremava les teves hores a la voreta de la platja. Mentre la remor d'ones, lenta i plàcidament ens adormia. De la mateixa sal que amb paciència i insistència d'ones han colpit aquestes roques plenes de foradats, on s'amaguen els crancs entre la salabrosa escuma de sons de cisterna. Sal i blaus llampants forjaren l'ànima de mariner que has portat tota la vida. Ara tot tenint la malaltia de la mort la malaltia de l'oblit, que s'ha empassat tota la blavor tota la sal i també aquelles temors d'adolescents d'humitat de fusta. Avui, ni tan sols reconeixes aquella olor. No recordes res, ni tems que la tempesta et tombi la barca i provar
XXVIII Jocs Florals Escolars de Ciutat Vella 2015
el gust salat de la mort. Si fossis conscient, et neguitejaria recordar tot allò, ni que fos per un instant. La memòria és el perfum de l'ànima, diuen, i la teva ànima un dia va estar plena de sal i blaus llampants. Quin contrast amb el blau tan apagat d'aquests llençols on t'has ancorat als batecs necessaris que encara et queden. Avui per dinar t'he fet brou... encara notes el gust salat? Pseudònim: Pattinaggio Samanta Peláez Institut Miquel Tarradell Accèssit de la Categoria F Poesia