Premi categoria F poesia. Samanta Peláez OCELL ENGABIAT Una volta vaig conèixer un bell ocell engabiat. I per ell tan sols van créixer aquests versos dedicats. De plomatge acolorit nascut per a la llibertat va buscantli algun sentit al fet de restar tancat. El seu cant podrà ser trist però és molt maco d'escoltar. El seu cant no és impedit per les tanques de metall. Tot sentintlo m'imagino com hauria de sonar tot això que ara us explico si estigués en llibertat. Però, ai carai, la vida injusta no li deixa pas volar. I nosaltres, toquem fusta perquè res el pugui aturar el vol lliure de la pensa que et parla amb sinceritat. Mentrestant, el nostre ocell tan petit, senzill i tendre prova de fernos saber que existeix i té consciència.
Premi categoria F prosa. Neus Busquets de Jover Traficants de records Un punt brillant. Això és l’únic que puc veure ara mateix del meu món. De fet, el punt lluminós no és pròpiament el meu planeta natal, sinó l’estel al voltant del qual orbita; ja fa dies que no puc distingir en la immensitat de l’univers el món on he nascut. Sé que aquest és un viatge sense retorn. Sé que mai més tornaré a trepitjar el planeta que m’ha vist créixer, però curiosament no estic trista, al contrari, em sento forta i lliure. Fa unes setmanes, al principi del viatge, em pensava que no ho suportaria i que el cor se’m partiria de pena. Ara ja he assumit la realitat: he de buscar un futur millor pel meu petit Andrei. I a més, què importa el que deixi enrere si, al cap i a la fi, ningú dels que estimava em recordaran? Vaig créixer en un país on es traficava amb records. La gent comprava i venia records feliços i tristos, dolços i amargs, clars i difusos. Ens deien que el comerç de records era quelcom bo: tothom podia tenir accés a les mateixes memòries i al mateix coneixement , a l’amor, a la felicitat i a les aventures. Ens deien que gràcies a això, la igualtat del país era absoluta. Però, com sempre, ens enganyaven. Jo sóc de les poques que encara recorda com d’injust i fals era el sistema en el que vivíem i aquestes memòries les hi dec a la mare. Gràcies a ella conservo el tresor més preuat: la memòria. Jo era molt petita quan la mare va arribar per primer cop a casa amb la mirada buida. Recordo com la vaig abraçar, feliç, com cada vespre quan la veia arribar a casa. Recordo com ella es va quedar immòbil davant la meva abraçada, sense reaccionar. Suposo que deuria posar-me a plorar perquè la veïna del pis del costat va picar a la porta i es emportar la mare a casa seva. La mare va tornar al cap d’un parell d’hores i semblava la mateixa. Només ho semblava. “Estic cansada per la feina” em digué. Jo era massa petita per ser conscient que la mare no tenia feina i que els diners a casa escassejaven. Després d’aquest primer dia en van venir molts altres. La mare sempre arribava a casa amb la mirada perduda, la veïna se l’emportava a descansar mentre es feia càrrec de mi, i la tornava poques hores més tard, ja recuperada. Curiosament, durant aquells dies mai va faltar menjar a casa. Vaig descobrir la veritat als dotze anys. La mare no recordava les cançons de bressol que em solia cantar de petita, no recordava les vacances que vam
passar juntes a la vora del mar, no recordava el dibuix que li havia fet pel seu aniversari. La mare venia els seus records a canvi d’un plat a taula i d’un llit per la seva filla. Quan vaig fer els quinze vaig suplicar a la mare que em deixés vendre els meus records. No em semblava res tan horrible i tan sols volia deixar de ser una càrrega per ella. No volia obligar-la a vendre quaranta anys de memòries només per mi. Però ella es negà rotundament. Crec que mai l’havia vist tant espantada. Em va mirar, amb el terror flotant al fons de les pupil·les i em va fer jurar-li que mai vendria la meva memòria. Aquesta promesa em va fer perdre la mare però també em va permetre lluitar pel meu fill Andrei. Per culpa d’aquest jurament vaig veure com la mare s’apagava lentament, com una flor que es panseix abans d’hora. Després d’anys i anys de vendre trossos de la seva vida, els seus ulls van quedar buits. No sabia qui era ni què hi feia allà. L’única cosa que recordava, l’únic record que no va voler vendre va ser el meu: durant tota la meva vida, no va passar ni un dia que no em digués que m’estimava. No val la pena parlar del pare de l’Andrei. Suposo que la bonica història d’amor que vam viure ja pertany a algú altre. Suposo que algun milionari deu estar estirat al llit, recordant unes dolces paraules que no anaven dirigides a ell. El punt brillant ha desaparegut. Ara estic rodejada de diminutes espurnes lluminoses, i en alguna d’elles s’oculta el meravellós món on l’Andrei creixerà. Aquesta vella nau ens ha portat molt lluny, més del que mai hagués imaginat. Aquesta nau, aquest viatge va ser l’últim regal de la mare. No vull saber com va aconseguir prou diners per comprar-la si en prou feines en teníem per menjar. No vull conèixer la veritat que, en el fons del cor, ja conec: la mare va vendre el seu últim record, el meu, per fer-me lliure. Gràcies a ella l’Andrei viurà en un món on no es veurà mai obligat a vendre els seus records i on podrà conservar el passat, viure el present i lluitar pel futur.
Premi categoria E poesia. Mar Caballé Junquera ART Es pot entendre de moltes maneres, uns l'adoren, molts no li troben sentit, Teles, figures, obres sense barreres. Parlo de l'art, un concepte indefinit. Estius, tardors, hiverns i primaveres, es resumeixen en el mot més petit. Com expressar sensacions sensibleres, d'autors enamorats o amb el cor partit. Aquesta paraula de sols tres lletres, pot fer referència a mil conceptes i transmetre tot el que vulgui explicar. No fa falta recórrer quilòmetres per poder apreciar aquests grans reptes, ja que l'art es troba quan se sap buscar.
Premi categoria E prosa. Laia Alfoncea Antequera SEIXANTA SEGONS 19 d'agost, 23:16pm Tot és fosc al meu voltant. Sento molt de soroll, no ho distingeixo del tot però diria que és la Sara, la meva parella, que crida repetidament el meu nom. Fa fred, i per més que ho intento no puc obrir els ulls. És una sensació estranya, com si algú me'ls estigués apretant. Intento moure els llavis pero d'ells no en surt cap paraula, i per més que vull, no puc moure'm, estic com paral∙litzat. Cada cop sento més soroll: sirenes de policia, i gent que plora i crida. Una veu desconeguda diu que ho sent, que ja no hi ha res a fer, i en aquell moment sento la mare qui, amb una veu molt tremolosa, crida: “El meu fill! El meu fill!” No sé què pasa i ningú no m'ho diu. És com si ja no hi fos; ningú em dirigeix la paraula. Sento una veu d'home que pregunta què ha passat. Jo no ho recordo pas. Tan sols sé que havia passat un dia meravellós, amb la Sara, la Clàudia i en Marc. Havíem estat fent una barbacoa i prenent el sol al costat de la piscina, i teníem pensat anar a la inauguració del restaurant del Jordi aquesta nit. Em dirigia cap a casa amb la moto pel carrer Aragó, de Barcelona, a vestirme per l'ocasió ja que anava amb roba esportiva i no em podia presentar així a aquest esdeveniment. I ara em trobo en un lloc fosc on ningú m'escolta, on ningú em diu què passa, on ja no sóc res. És un lloc nou per a mi on mai m'hi havia trobat, on per més que vulguis no pots moure't, i tampoc pots dir ni tan sols una paraula. Suposo que ha arribat el meu moment. He viscut 23 anys, i és increïble com, en un instant, pot canviar tota la teva vida. Passar de tenirho tot, a no tenir res. És increïble que en dècimes de segon, els teus records s'esfumin, i amb ells també se'n vagin els teus sentiments. Ni tan sols puc pensar com hagués estat la meva vida si hagués durat dues hores més, potser hagués conegut a algun home que m'hauria ofert el millor treball del món, o qui sap si m'hagués tocat la loteria. Ningú pot controlar el destí, ningú sap que serà de tu en tres hores, on estaràs, ni què faràs. 19 d'agost, 23:17pm
Tot és fosc al meu voltant, sento molt de soroll, no ho distingeixo del tot però diria que algú crida d'alegria. Fa fred, i em costa obrir els ulls, és una sensació estranya. Intento moure els llavis i d'ells només en surten crits. Em posen al pit d'una dona que m'abraça i em fa petons, i en aquell moment, començo a sentir; començo a estimar. Sento com una noia diu que tinc la cara del pare, i una altra diu que no, que tinc la boca i el nas de la mare. Noto com tothom m'observa i diu coses boniques sobre mi. Diuen que sóc una nena molt guapa i que tan sols he pesat 2'34kg. Ara em trobo amb una nova vida, on tot és nou per a mi, on no recordo el meu passat, i tampoc sé d'on vinc exactament. Tan sols sé que queda molt per viure i que aquest només és el començament del meu camí, que ara tot està en mans del destí.
Premi categoria D poesia. Clara Conangla Torres MOTIUS PER VIURE: Creus que tot és negre, sents que caus del niu, no sé com dirt'ho, aixeca el cap i viu. Un estel s'apaga, una pedra al camí. No sé com dirt'ho: no pots pararte aquí. El desig s'esborra, tot desapareix. No sé com dirt'ho: no t'aturis, segueix. Penses que estàs sol, ningú t'acompanya. No sé com dirt'ho: escala la muntanya. I dic: “Per què he de viure?” i dic: “Per què recordar?” Per què? si en qualsevol moment pots caure i no tornarte a aixecar, Pregunto per què tu. Pregunto per què estimar. Per què? si en qualsevol moment s'acaba i no torna a començar. Hi ha tantes preguntes sense resposta... Espero que, soles, algun dia piquin a la porta. Hi ha tantes coses que encara em fan por... Espero poder obrir els ulls i veure llum a la foscor.
El rellotge corre; no es pot aturar el temps. No ho oblidis: estima tot el que tens. Un nen que somriu, un únic record. No ho oblidis: la vida és com un tresor. Ara la llum blanca: el final és clar. No ho oblidis: la paraula és estimar. La vida és real, no tot fantasia. No ho oblidis: has de viure amb alegria. I dic: “Per què he de viure?” I dic: “Per què recordar?” Perquè també a la foscor queda algú amb qui creus que pots volar. Pregunto: “Per què tu?” Pregunto: “Per què estimar?” Perquè quan em mires i somiem junts tot es pot realitzar. Sempre viuré amb més d'un interrogant, però no penso aturarme i els continuaré enfrontant. Sempre hi haurà monstres sota el llit, però no penso plorar: els clavaré una espasa al pit.
Premi categoria D prosa. Marina Salomé Gabañach I faig un petit somriure... Un cotxe, un refresc, les ulleres, una dona, dues filles, una feina i tres vides i mitja. Això és el que vaig perdre en aquell tràgic accident. Ningú en tenia la culpa, només jo. Si li hagués comprat les sabatilles a la meva dona, la Maria, no aniria descalça i per tant no hauria relliscat per les escales. No s'hauria torçat el turmell i hauria pogut anar a buscar les nenes a l'escola. I jo no hagués hagut de córrer tant per arribar a la reunió més important dels darrers deu anys. Però no, aquella tarda no vaig saber escollir les sabatilles. Després de vuit mesos de depressió, avui comença el primer dia de la resta de la meva vida. Amb l'ajuda d'aquells que realment m'estimen m'he adonat que la pena i la nostàlgia ha de durar un cert temps, no importa quant. Amb el pas dels mesos s'ha de superar, fins que arriba el dia en que recordes, que aquells ésser estimats, van prendre un altre camí i van marxar sense dirte adéu, i pots somriure. Oblides tots els mals moments que vas passar amb ells i només revius les experiències i sentiments, que solament ells, van ser capaços de ferte sentir. I com he dit abans, avui comença el primer dia de la resta de la meva vida. Avui abandono casa meva, la meva ciutat i em trasllado. Avui començo una nova feina amb companys nous i noves vides que conèixer. Avui estreno un cotxe lluent que em durà a molts llocs. Obro un refresc, sec al sofà, em poso les ulleres, obro l'àlbum familiar i faig un petit somriure. Recordo els dilluns, les bessones mig adormides i amb aquell mal humor que m'encantava. Recordo les classes de dansa dels dimarts i dijous i les tardes de divendres al parc. Recordo els caps de setmana amunt i avall, i les nits de diumenge on la Maria i jo podíem gaudir de nosaltres mateixos. I torno a somriure... i em dic a mi mateix el que durant la meva infància havia escoltat dir a la meva àvia : “noi, encara ets jove, aprofita l' avui!” ...i sempre acabava amb un “Carpe Diem”. I així torno a començar, amb tres vides i mitja perdudes, però amb un gran demà, que prometo aprofitar.
Premi categoria C poesia. Júlia Tomàs Fernández
La lluna de paper Avui m’han ensenyat a fer una cosa molt estranya: És una lluna de paper. La meva sembla una aranya. L’he pintat de molts colors és com l’arc de Sant Martí, l’he decorat amb quatre flors, m’hi he passat tot el matí. Amb un llaç lila l’he penjat a la finestra perquè vegin que bonica m’ha quedat grans i petits quan passegin. Al matí, quan m’he llevat la meva lluna no he trobat i el pare m’ha explicat: que un fort vent se l’ha emportat Però jo prefereixo imaginar que una oreneta eixerida, al seu niu se l’ha emportat per tenir la casa guarnida.
Premi categoria C prosa. Laura Cadena Coll LA PRINCESA D’AYNEDRAS L’Elvira s’avorria el diumenge a la tarda. Els seus pares havien anat al cine i no se l’havien endut perquè anaven a veure una peli “per a grans”. Per això, s’havia quedat sola amb la seva cangur, la Cecília, que no li feia gens de cas, perquè es passava l’estona enviantse missatges amb el seu xicot. Quan es va cansar de donar voltes per la casa sense saber què fer, se’n va anar a la seva habitació i va engegar l’ordinador. La seva mare era informàtica i li havia ensenyat a ferlo anar. Fins i tot tenia un compte de correu electrònic, des d’on enviava correus als seus avis, que vivien molt lluny de Barcelona. L’Elvira esperava trobar un correu amable dels avis, però en lloc d’això, va trobar un missatge estrany d’algú que no coneixia: “Estimada Elvira, Perme’tme que em presenti: sóc la princesa d’Aynedras i t’he escollit per confiarte un tresor preciós. Però abans et vull conèixer per saber si realment te’l mereixes. Explicam’ho tot de tu. Amistosament, Princesa d’ Aynedras.” L’Elvira es va quedar molt sorpresa davant el missatge, i el va llegir vàries vegades per assegurarse de que havia entès bé el correu. Qui era aquella princesa d’Aynedras? Quin devia ser el seu tresor? Per què l’havia escollit a ella per donarli? Com coneixia el seu nom i la seva adreça de correu? Només hi havia una manera de saberho. L’ Elvira va clicar “respondre” i va començar a escriure: “Estimada princesa d’ Aynedras, No sé qui ets, ni de què em coneixes, però ja que preguntes qui sóc, t’ho explicaré. Com ja saps, em dic Elvira. Visc al carrer Sardenya i m’avorreixo com una ostra. Si ets una princesa, tindràs cavallers al teu servei. Per què no els envies a buscarme i ens avorrim plegades? Impacientment, Elvira.” Va clicar a sobre d’enviar. Es va quedar pensarosa. Aquella princesa, o qui fos, devia estar avorrida per enviar correus el diumenge a la tarda. Així doncs, no trigaria a contestar. De sobte, va sentir un “cling” i va saber que la princesa havia contestat. Va obrir el coreu i deia el següent:
“Estimada Elvira, Els meus cavallers no vindran a buscarte perquè estan molt ocupats vigilant el meu castell, que es tot rosa amb safirs. Te’l ensenyaré i et lliuraré el meu tresor si descobreixes com arribarhi. L’única pista que et dono es el meu nom. Ell et durà fins a mi. Misteriosament, Princesa d’Aynedras.” El primer que va pensar l’Elvira es que Aynedras devia ser molt lluny. Malgrat que no tenia esperances de reunirse amb la princesa, va consultar l’enciclopèdia. Potser hi hauria un foto d’aquell indret tan misteriós. Però no va trobar Aynedras. I si li havia pres el pèl? Potser Aynedras, senzillament no existia. L’ Elvira estava furiosa. S’havia assegut davant l’ordinador per escriureli quatre coses a aquella farsant, quan de sobte, es va adonar que, AYNEDRAS s’escrivia a l’inrevés que SARDENYA que podia significar que vivia al seu carrer. O al davant. Entusiasmada amb la decisió, l’Elvira va córrer cap a la finestra i efectivament, a la finestra del davant hi havia una nena vestida de princesa que la saludava amb la mà. Li feia senyals perquè hi anés. Com que la cangur no la vigilava, va sortir del seu bloc de pisos i va creuar el carrer. Els pares de la princesa també se’n havien anat i estava amb el seu avi què dormia al sofà amb un diari a la mà. —Ensenya’m el teu castell —va dir l’Elvira exigent. La princesa la va guiar fins a la seva habitació, i li va ensenyar un castell en miniatura rosa amb safirs. Llàstima que no aixeques mig pam de terra. Al seu voltant, uns quants cavallers de joguina custodiaven el castell. Era realment bonic, i mentre l’Elvira s’ajupia per veure’l millor, va recordar el refrany: “ qui té un amic, té un tresor ” . De sobte va entendre el que havia vingut a buscar. Aquell era el millor trofeu que podia rebre: des d’ara, cap diumenge jugaria sola.
Premi categoria B poesia. Mar Ribera Wallace EL MEU SALT DE TRAMPOLÍ Un, dos, tres, quatre pujo les escales cinc, sis, set vuit, ho veig tot molt més petit, així fins el vintivuit, arribo a dalt, veig el buit tanco els ulls, em concentro no sé si és por el que sento, no m’ho penso més i salto.
Premi categoria B prosa. Cristina Sandu ESTHER I LES ULLERES A l’ Esther no li agradava gens posarse les ulleres, de manera que, quan al matí es feia el llit, les amagava sota el coixí. La mare li deia: Esther, has ficat les ulleres a la motxilla? I la petita deia que sí amb el cap. Però la pobra Esther, quan arribava a l’escola, entrava ràpidament a la classe per evitar les preguntes i comentaris de la professora Carla: Ja t’has tornat a deixar les ulleres a casa?, On tens el cap, no t’adones que no veus bé la pissarra?, Hauré de tornar a posarte una nota a l’ agenda perquè la mare sàpiga que no les portes! Esther sempre trobava una resposta: S’ha trencat un vidre i són a la botiga. He dormit a casa de l’àvia i me les he deixat allà. Segurament les ha agafat el meu germà petit per jugar! La senyoreta Carla s’imaginava que l’ Esther no volia posarse les ulleres, perquè no era el primer dia que passava el mateix. La tutora va pensar que potser la solució era que l’Esther anés de representant a la reunió de delegats del divendres següent. La Carla va aprofitar que en Ferran, el delegat, estava malalt per demanar a l’Esther que anés a l’assemblea de l’escola i que llegís les aportacions que havien fet els companys de classe. Va arribar el dia i l’Esther estava molt preocupada perquè no podria llegir el resum de la reunió, sense equivocarse i volia ferho bé. L’Esther, a casa, va agafar les ulleres i les va ficar a la motxilla. A la tarda, quan va haver d’ anar a la reunió les va posar a la butxaca de la bata. Durant la reunió va començar a escoltar els delegats i va esperar el seu torn nerviosa. Sabia que el seu càrrec era important i estava
nerviosa. Quan va arribar el moment de la seva lectura es va posar les ulleres i no va cometre cap error. Tothom la va felicitar al final de l’assemblea i ella estava molt feliç. L’ Esther es va adonar que amb les ulleres veia i llegia millor i això era molt més important. A partir d’ aquell dia mai se les oblidava a casa.
Premi categoria A poesia. Martí Ruiz Ibror El cuiner Sóc un ca, que, qui, co, cuiner Que els dilluns fa lla, lle, lli, llo, lluç. Els dimarts fa pa, pe, pi, po, puré de patata Els dimecres ba, be, bi, bo, bunyols de bacallà. Els dijous menja fa, fe, fi, fo, fuet. Els divendres fa pa, pe, pi, po, puding de maduixa. Els dissasbtes sa, se, si, so, suc de raïm. I els diumenges xa, xe, xi, xo, xurros per tothom.
Premi categoria A prosa. Lluc Guarné Sebastià “El cavaller que va inventar un joc” Fa molts i molts anys en un país molt llunyà hi havia un cavaller que era molt valent i molt simpàtic. També li agradava molt lluitar. Però un dia va arribar la PAU. Llavors ell es sentia avorrit . Per tal de distreure’s es va inventar un joc de guerra. El joc es deia escacs i el cavaller jugava molt amb el seu fill, era molt divertit. Li va agradar tant el joc d’escacs que ja no va voler lluitar mai més, perquè va pensar que la PAU era millor que la guerra. I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte s’ha acabat.