Gent gran i contes 2017 by CRP Les Corts

Els grans fem contes per als nens i les nenes Les Corts 2017 1

“A q u e s t s c o n t e s s ó n e l r e s u l t a t d ’ u n t r e b a l l col·laboratiu entre la gent gran i les escoles de les Corts. Els contes han estat escrits per gent gran i il·lustrats pels nens i les nenes. Amb aquesta activitat s’han fomentat les relacions intergenracionals i cada col·lectiu ha pogut desenvolupar i aprendre diverses habilitats lligades a la narrativa. P e l s r e a l i t z a d o r s d ’a q u e st c o n t e s é s u n a satisfacció mostrar-los a la comunitat, ja que més enllà de la feina creativa i il·lustradora desenvolupada té la riquesa del diàleg intergeneracinal. “

Índex

La princesa enamorada del seu poble... La escuela de la vida El sac de farina El noi que volia ser diferent El niño y el conejo Mercedes y Manolo. Una historia para.. Coses de l'àvia El grillo cantarín Black Mi compañera Fosca El árbol urbano Una noche ,unas sandias y unos muchachos Un día de lluvia El Martí i la Cadernera Gracias Ana L'Ocell Blanc L'Aina El ratolí Llunasol El pescador i el seu nebot Un dia per no oblidar Clara Xixarro El pollet aventurer La finestra del món Cuento del Moncayo Rosa dels Vents

04 10 13 18 23 26 30 35 38 44 46 50 54 60 65 71 76 79 84 87 92 95 98 102 107

LA PRINCESA ENAMORADA DEL SEU POBLE I DE LA BELLESA DE LA NEU

Autor: Sanitas Residencial Les Corts Il·lustradors:Alumnat de 4art de l’Escola Barcelona Tutora:Elena Villarreal

Una vegada hi havia en una ciutat molt gran, una noia que compartia pis d’estudiants a Lleida, Blanca era el seu nom. La Blanca estudiava 3r de Medicina, estava molt il·lusionada amb els seus estudis i vivia amb les seves amigues de la infància. Tot i així, trobava a faltar els seus orígens, ella era una princesa d’un poble petit d’alta . muntanya: Vuit cases. Estava molt arrelada al seu poble i a la seva gent, que era noble i treballadora i sempre l’havien tractat com una habitant més del poble. Estava acostumada a què tot li fessin: cuinar, rentar la roba, planxar…, etc; ara s’havia hagut d’acostumar a les noves tasques i no li agradaven gaire, però li compensava poder viure pel seu compte, estar amb les seves amigues tot i estudiar coses diferents: l’Elena havia decidit estudiar magisteri musical, l’Anna estudiava biologia i ella medicina. La Blanca tenia un sentit de l’amistat molt profund i sempre confiava en elles.

Durant l’època de vacances d’estiu i d’hivern aprofitaven per tornar al poble i retrobar-se amb les seves amistats, però, sobretot la Blanca, a qui més trobava a faltar era en Miquel, un noi una mica més gran que ella amb el que des de ben petita havien jugat pels carrers empedrats de Vuit cases i amb qui havia compartit els seus jocs d’infància i del que s’havia enamorat. També era cert, que de tant en tant, anaven els caps de setmana per retrobar-se amb els seus familiars i amics, amb aquesta excusa la Blanca intentava veure al Miquel. Les seves amigues ja estaven al corrent de què estava enamorada del Miquel, però als seus pares no els faria molta gràcia que comencés una relació de festeig perquè no pertany a la reialesa ni té cap títol nobiliari. Vuit cases li transmetia felicitat i melancolia, però ella sabia que un cop finalitzés els seus estudis exerciria la seva professió al poble, doncs era el que sempre havia somniat des de ben petita. Vuit cases és un poble d’alta muntanya, petit i acollidor. Es pot visitar tant a l’estiu com a l’hivern doncs tens moltes activitats que pots realitzar en família o amb amics. Durant la temporada d’hivern pots gaudir de les seves pistes d’esquí que són conegudes arreu del món, per la seva grandiositat, les seves pistes llargues i abundant neu. Durant l’estiu, per altra banda, hi ha un llac on pots passejar en barca, en família, amics i/o parella. És una altra atracció turística pels forasters, a part de les pistes d’esquí. A més a més, durant l’hivern el llac queda gelat i és maco de poder-lo contemplar a manera d’estampa nadalenca. El poble té molt d’encant, el que més agrada als vilatans és l’ermita de la Misericòrdia. En ella, tothom del poble s’hi ha cassat: avis, besavis, rebesavis…i, la il·lusió de la Blanca és que ella un dia ho pugui arribar a fer, li encantaria casar-se a l’Ermita del seu poble i fer un convit per la gent del poble i no fer-ho de la manera tradicional de la reialesa invitant a reis i reines, prínceps i princeses que tan sols veu un cop cada dos o cinc anys. Aquestes intencions únicament estan en el seu cap, doncs, els seus pares (el rei i la reina) no ho saben perquè no els hi faria molta gràcia, ja que són molt conservador.

El poble té petits comerços dels de tota la vida, que han passat de generació en generació, però que ara s’estan perdent perquè el jovent estudia i marxa a fora de la ciutat i no volen seguir en els negocis familiars. Podem trobar: sabateria, ferreteria, farmàcia, pastisseria, forn de pa, bodega, carnisseria, merceria, tot el necessari pel poble.

La Blanca aquest hivern, durant les vacances de Nadal ha tornat al seu poble i ha aprofitat per anar a esquiar durant aquells dies, doncs és una de les seves aficions preferides. És una bona esquiadora, ja que des de ben petita havia après amb monitors particulars per a ella, perquè tot i ser una princesa,als seus pares els hi agradava que practiqués aquest esport perquè així en un futur, qui sap, podria anar a altres països amb altres persones de la reialesa, doncs era un esport que practicava molt amb la gent de la reialesa i noblesa. Un d’aquests dies que va anar amb les seves amigues a esquiar, va tenir un ensurt, algú es va abalançar a sobre d’ella sense poder frenar. En ajudar-la a aixecar, va veure que era un noi que mai havia vist al poble, deuria ser un visitant doncs a l’hivern les pistes d’esquí estaven plenes de gent forastera que aprofitava per venir a esquiar i visitar al poble que era molt acollidor.

En un primer moment la Blanca estava atordida del cop, però després va reaccionar quan el foraster li va preguntar si estava bé i si li havia fet mal. Ella estava adolorida però no s’havia fet res greu. Els seus guardaespatlles la van portar a asseure per descansar i el noi la va voler acompanyar. Ell es va disculpar i es va presentar. - Em dic Eduard. La Blanca va notar un accent estrany quan pronunciava el nom i va voler saber-ne més. -D’on ets?- va preguntar la Blanca -Sóc de Suïssa.- respongué ell. La Blanca va començar a parlar amb ell i van conversar durant una bona estona. Finalment, ell es va adonar que ella era algú important del poble, doncs tothom la parava i li preguntava què li havia passat i que si estava bé. Definitivament ell es va interessar per ella i volia conèixer més d’ ella i del poble, doncs, ell li va explicar que havia vingut per passar uns 15 dies perquè li havien parlat molt bé de les pistes d’esquí i de l’encant del poble de Vuit cases. Ella també mostrava interès per ell i li va agradar que s’interessés pel poble i van decidir quedar més tard, per explicar-li més coses i fer una petita ruta per diferents indrets. Quan es van acomiadar, les seves amigues li van dir que semblava interessant conèixer aquell noi estranger, el tal Eduard, que tenia “classe”. Tant va ser així, que quan van quedar més tard, ell li va explicar que era un Duc, de la noblesa de Suïssa. Li va explicar que volia aprofitar els 15 dies que estigués per conèixer les tradicions del poble i els llocs amb més encant.

Mentrestant, al seu amic Miquel, ja li arribaren veus de què un foraster estava amb la Blanca passejant pel poble i que resultava ser un Duc que havia anat a parar a Vuit cases perquè li havien recomanat les pistes d’esquí i l’encant del poble. De sobte, el Miquel es va posar gelós i es va adonar del que sempre havia sabut però que el seu cap però no el seu cor ho negava, estava enamorat perdudament de la Blanca. Després de passar una tarda tan especial, el Duc Eduard es va adonar que volia que durant aquells dies la Blanca li expliqués més coses de la gent del poble, de les seves tradicions... la Blanca hi estava d’acord doncs estava sorpresa i encantada com era d’educat el Duc i de com la tractava, es sentia molt a gust al seu costat i això que únicament havien estat un parell d’hores conversant. Quan els seus pares es van assabentar que el Duc potser la volia pretendre, s’il·lusionaren, doncs, potser la seva filla finalment podria casar-se amb algú que tingués un títol nobiliari, perquè ells volien que la Blanca es casés amb algú d’aquest entorn (duc, ambaixador, marquès ..., etc). Van passar 15 dies extraordinaris, fins i tot, van arribar a fer-se algun petó i ja era hora de què el Duc Eduard tornés a Suïssa i va proposar-li a la Blanca, que l’acompanyés. La Blanca s’ho havia de pensar, doncs, si marxava amb ell, hauria de deixar els seus estudis que tant li havien costat, la medicina, hauria de deixar a les seves amistats, els seus orígens, en definitiva, les seves arrels. Sabia també que els seus pares els disgustaria la decisió de no poder adquirir un títol nobiliari, però també els angoixaria que la seva filla marxés tan lluny a viure, però hi estaven d’acord. Tot i així la reina no mostrava tant d’interès perquè ella marxés tan lluny, doncs, ella notava que la seva vida estava arrelada a Vuit cases.

Després de rumiar uns dies la Blanca va decidir quedar-se a viure al poble i no deixar les seves arrels, creia que per molt feliços que pogués fer als seus pares, ella no seria feliç si abandonava els seus amics, els seus somnis de ser metgessa i el seu poble.

Mentre estava rumiant totes aquestes coses i pensava com dir-li als seus pares, va aparèixer el seu amic Miquel. Li va agafar la mà, es va agenollar i li va ensenyar un anell: Blanca, em podries fer l’honor de casar-te amb mi? Sé que no sóc Duc, ni de la reialesa, però sé que cada dia, només lluitaria per fer-te feliç la resta de la teva vida. La Blanca es va quedar perplexa, però el somriure que li sortia a la cara, no podia dissimular la il·lusió que aquelles paraules li havien emocionat, no podia creure que el Miquel també, estigués enamorat d’ ella. Ella es va agenollar davant d ’ell i li va fer un petó.

Faltava dir-li als seus pares la bona nova i veure si això ho aprovarien, la sorpresa va ser que la seva mare, amb el neguit de què podia anar-se’n ben lluny, es va alegrar que es quedés al poble. Encara que en Miquel no fos de la reialesa sabia que era un bon noi. Finalment, es va casar després d’acabar la carrera, l’any vinent a l’ermita del seu poble, amb tots els amics i familiars propers... Com sempre ho havia somniat!

LA ESCUELA DE LA VIDA

Autor: Centre de dia Neuroamunt Escola St Ramon Nonat Il·lustradors:Lucia Trejo,Laura Calvache,Pol Redondo i Abril Perez. Tutora:Anna Muñoz Fernández

Una mañana de septiembre, en un centro de día para gente mayor, recibieron una visita muy especial. Unos chicos y chicas de un colegio cercano al centro tenían muchas ganas de conocer y ver que hacían esas personas que se reunían todos los días a la misma hora. Habían oído muchas cosas sobre estos sitios, pero no se imaginaban nada de lo que les iba a suceder.

Solo entrar ya se quedaron sorprdidos al ver tanta vitalidad y ganas de hacer cosas. Todas las mañanas, a la misma hora, realizaban la gimnasia grupal y a continuación tenían una serie de actividades pautadas. Emilio, un señor de 84 años, viendo a tanta juventud les dijo guiñándoles un ojo de manera cómplice: “Bienvenidos a nuestra pequeña escuela del saber y el hacer!”. Los jóvenes sonrieron y entendieron que aquello era como su escuela, un lugar dónde aprender y hacer amistades.

Una vez finalizadas las actividades de la mañana empezaron las presentaciones. En ese momento se creó una atmósfera mágica. Se acumulaban un montón de preguntas, besos, abrazos… era como si todos se conocieran de toda la vida. Una de las abuelas les quiso enseñar todos los rincones de aquel sitio y así comenzó todo… Primero fueron las salas de actividades, a continuación, la enfermería, el patio y, por último, la cocina, pero de repente al abrir la puerta de esta no sabían lo que les esperaba… 10

“Pero ¿dónde estamos?”, dijo sorprendida María la guía; “¿Qué sitio es éste?”, continuó Javier un señor de largos bigotes. Todos miraban boca abiertos a su alrededor, nadie sabía qué había sucedido. Sin darse cuenta, se encontraban en un lugar que les era familiar, la ropa, la música les traía recuerdos del pasado, de su juventud… En cambio, los jóvenes atónitos no entendían nada ni reconocían el lugar.

Al no saber qué hacer, y después de que ambas generaciones sospesaran los pros y los contras, Raúl un chico de 15 años tomó las riendas y se dirigía a una de las parejas que bailaba al ritmo de “dos gardenias para ti con eso quiero decir, te quiero, te adoro mi vida…” “Disculpen ¿nos podrían decir qué día es hoy?”; la señora les miró extrañada y les respondió: “Pues 24 de septiembre de 1970”. ¿Todos al unísono exclamaron “Como?” Sin palabra alguna, se miraron entre sí, y gritaron “¡hemos viajado en el tiempo!”

Se oía revuelo en la plaza colindante y aun medio emocionados y asustados, decidieron acercarse. Al llegar allí, se dieron cuenta que estaban celebrando el día de “La Mercè”. Había carteles que lo anunciaban, puestos de comida, niños jugando, atracciones de feria y un ambiente muy festivo. Pero rápidamente se percataron de que faltaba algo. Se veía un escenario en medio de la plaza, lleno de instrumentos, pero nadie tocaba. La gente estaba inquieta porque sin banda no había fiesta.

Emilio, con esa vitalidad que le caracterizaba dijo: ¡Venga chicos podemos hacerlo!!!! María contestó: ¡Es verdad en el centro hacemos musicoterapia! Laura una chica de 14 años añadió: “algunos de nosotros tocamos instrumentos y formamos parte de la coral de la escuela” Jorge un señor de pelo blanco como la nieve dijo: “¡además, Sara canta de maravilla y yo podría hacerle los coros!”. Con un poco de timidez, pero muchas ganas, subieron todos al escenario y se presentaron. Los vecinos expectantes veían como cada uno de ellos cogió un instrumento. De repente empezó a sonar “rossinyol” una canción para la que no existe el tiempo, ya no parecía que estaban ni en el futuro ni el pasado sino todos eran el presente. Y así pasaron la noche entre canciones populares, risas y bailes. Cuando sonó la última canción el público se levantó y aplaudió con todas sus fuerzas. Y de repente sonó el despertador de Raúl, “ring, ring”. Con una sensación extraña se lavó la cara como todos los días y bajó a desayunar y le dijo a su madre: ¿mama es hoy cuando el abuelo Emilio empieza en el cole? Y su madre sorprendida, pero con una gran sonrisa le respondió: ¡Si Raúl el abuelo empieza sus clases hoy! Raúl se despidió de su madre y emprendió el camino hacia la escuela del saber y el hacer.

EL SAC DE FARINA

Autor: Centre de dia Il·lustradors:Alumnes 5è de l’Escola Sta Teresa de Lisieux Tutora:Susanna Carreras

Aquesta història va passar fa molt de temps, tot i així, quan ara la recordo em costa creure què va passar. Generació rere generació, la família de l'Antònia era l'encarregada de fer el pa per als veïns del petit poble de catorze cases, amagat entre les muntanyes, on sempre havia viscut. Al seu forn artesanal feien el pa amb la farina molta a la pedra i la massa mare conservada des de molt antic. Quan van morir els seus pares, l'Antònia va heretar la tradició familiar i el seu amor pel pa, a qui dedicaria la vida. Però els temps canvien i quan va arribar el pa industrial, més ràpid i econòmic, els veïns van deixar d'anar al forn de l'Antònia fins que va arribar el dia en què no va tenir més remei que tancar. Fou el dia més trist de la seva vida.

Quan era petita i el pa la va salvar de passar gana es va prometre que mai no deixaria de fer-ne. I ara havia de tancar el forn que durant tants anys havia estat de la seva família. Se sentia avergonyida i va decidir anar-se'n del poble sense dir res a ningú. Una nit va recollir tot el que podia aprofitarse de l'obrador i ho va posar al carro que tenia al pati del darrere de la casa. Mentre carrega els sacs de farina, la pastera, el sedàs, les pales, les safates i els cistells, pensava en la Isabel i en Lluís, dos nens del poble que cada tarda anaven a berenar amb ella i a qui ensenyava els secrets del pa.

Aleshores el seu dolor es va fer més gran, però la decisió d’anar-se’n sense acomiadar-se era ferma. Quan encara era negra nit va començar a fer camí, es va dirigir cap al bosc fins que va arribar a una caseta de fusta que el seu pare havia construït quan ella era petita. Allà es va instal·lar, allunyada de tot i de tothom.

Els primers que s'adonaren que l'Antònia se n'havia anat foren en Lluís i la Isabel. - On serà?- va preguntar en Lluís - Al forn no hi ha res!– va exclamar la Isabel. Al poble ningú no coneixia la caseta de fusta, i no podien imaginar-se on se n'havia anat l'Antònia. Al principi van preocupar-se, però de mica en mica la van anar oblidant. Ara bé, els que mai van deixar de pensar-hi van ser els dos nens. I l'Antònia tampoc va deixar de pensar en els seus dos petits amics. Tenia tantes ganes de veure'ls que va decidir acostar-se al poble a la nit i deixar molletes de pa pel camí com un senyal, amb l'esperança que un dia els nens les veiessin. I tal vegada, va ser així.

Una tarda, setmanes després de la desaparició de la fornera, la Isabel i en Lluís van decidir que ja no podien esperar més i s'endinsaren al bosc sense que ningú se n'adonés. - Què és això? - va dir la Isabel. - Són molles de pa! – digué Lluis.

De seguida van reconèixer el pa de l'Antònia. Malgrat ser petits, el coneixien prou bé. Seguint les molletes van trobar la caseta de fusta. Quan es van retrobar, es van abraçar emocionats. L'Antònia els va explicar què havia passat. Els nens van decidir ajudar-la a refer el forn a la caseta de fusta per tal que pogués tornar a fer pa. Quan va veure'ls tan decidits es va posar molt contenta i els prometé ensenyar-los l'ofici: - Sereu els millors forners del món! I així fou: als matins els dos amics feien la seva vida al poble i a la tarda, d'amagat, s'endinsaven al bosc per ajudar a la fornera a convertir la seva caseta de fusta en un veritable obrador de pa. El més difícil fou construir el forn de fang. Però un cop fet i amb la llenya a punt, l'Antònia els mostrà el seu secret més preuat: el petit pot on guardava la massa mare que havia rebut de la seva mare, igual que la seva mare l'havia rebuda de la seva. Així que el pa que mengem és una part en miniatura dels últims segles, els confessà.

La Isabel i en Lluís, amb només onze anys, van aprendre a fer pa, deixant-se guiar pels cinc sentits, tal com els va dir l'Antònia. El pa té a veure amb tots i cadascun d'ells i per fer-lo cal saber sentir-lo, tocar-lo, olorar-lo i assaborir-lo. Des d'aleshores van tornar a berenar junts cada tarda i als capvespres els nens tornaven a casa.

Així va passar el temps, fins que una tarda d'hivern núvols i més núvols es van anar acumulant sobre el poble. Una gran pedregada va descarregar sobre la zona durant dies i un matí es va sentir un gran terrabastall. Una allau terrible va deixar el poble totalment incomunicat. Els núvols seguien atrapats entre les muntanyes i el poble va quedar totalment a les fosques. Tots els camins estaven tallats i al cap de pocs dies van començar a escassejar aliments i al cap de poc els veïns van començar a passar gana. Quan la situació esdevingué desesperada, la Isabel i en Lluís van tenir una idea: Arriscant la seva vida van anar a buscar l'Antònia per demanar-li ajuda. No us amoïneu, els va dir, durant el dia farem pa i de nit el repartirem per les cases sense que ningú ens vegi. I així ho van fer, utilitzant la farina que els quedava i confiant que la tempesta marxaria al cap de pocs dies. Però no va ser així i la situació es va allargar durant setmanes. Un matí s'adonaren que el darrer sac de farina estava quasi buit. Van mirar-se preocupats. Però van seguir fent pa mentre va durar el temporal. I, sorprenentment, del darrer sac va continuar sortint la farina necessària per fer el pa que els va salvar la vida a tots.

Durant els mesos que va durar l'aïllament, cada cop que posaven la mà al sac, en podien treure prou per fer una nova fornada que a la nit deixaven a les cases, fins que els núvols van desaparèixer.

Un cop oberts els camins, l'Antònia va tornar al poble i va tornar a obrir la fleca. La Isabel i en Lluís es van posar a treballar amb ella i amb el temps es van convertir en els forners del poble, però mai no van tornar a parlar d'aquell sac de farina que havia d'haver-se buidat molt abans de poder fer tants pans.... Que com sé que això va passar, doncs, perquè el petit Lluís sóc jo.

El noi que volia ser diferent

Autor: Pilar Castro Alsina Il·lustradors:Ona Bienert Gràcia Alumnes de 6è de l Escola Pau Romeva Tutor:Manel Niñerola

Era una ciutat molt bonica, no recordo el seu nom. Amb carrers amples i avingudes plenes de flors i arbres. Estava situada al peu d’unes majestuoses muntanyes i banyada per un gran mar d’un color blau intens. Era un lloc ideal per viure feliç.

Cada persona tenia els seus somnis, les seves inquietuds, obligacions i il·lusions, diferents gustos, com a qualsevol altre lloc. Tenien lleis i normes pel bon comportament. Tot estava pensat perquè la vida fos el més agradable possible tant pels més grans com pels més joves. Doncs com us deia, en aquesta ciutat hi havia un noi que tenia dotze anys i que vivia amb els seus pares i la seva àvia en un pis acollidor com moltes altres famílies. Aquest noi es deia Miquel. Poques vegades estava satisfet de res, per tot es queixava i protestava; era un noi rebel. El que li passava a en Miquel és que volia ser diferent de la resta de la gent. Jo crec que diferents ja ho som tots. No he trobat fins avui dues persones iguals. Com us anava explicant, en Miquel feia tot el possible per diferenciar-se dels seus companys i amics.

No volia rentar-se els cabells, sempre els duia embrollats, la camisa mig fora dels pantalons, seia en mala postura, a l’hora de dinar feia servir els dits, no respectava els semàfors, no volia fer els deures de l’escola ni tampoc les feines que li manaven a casa.

Podeu imaginar com de preocupats estaven els pares i professors, perquè en Miquel era intel·ligent i era un bon noi, però se li havia ficat al cap la mania de voler ser diferent. Tots els amics se li burlaven, els mestres ja no sabien com tractar-lo. I què dir dels pares... la mare estava molt trista i el pare cada dia que passava estava més enfadat. Un dia que en Miquel es va quedar sol a casa amb la seva àvia, aquesta li va dir: —Miquel, seu una estona al meu costat. Voldria parlar amb tu. En Miquel que estimava molt i molt a la seva àvia, va seure al seu costat. —M’agradaria que escoltessis una història que em va explicar el meu avi quan jo tenia aproximadament la teva edat. Jo també era rebel, però no tant com tu. Vols que te l’expliqui? —D’acord àvia, no sé de què pot servir però m’agrada escoltar les teves històries. —Doncs escolta. Fa molt temps en un lloc molt i molt llunyà , quan els animals parlaven (uns volaven, uns caminaven i altres s’arrossegaven per terra) i tots eren amics hi havia un petit ocell amb plomes de colors i que igual que tu, volia ser diferent dels altres ocells. Tu saps que hi ha ocells de moltes espècies, mides i colors, però ell volia ser més diferent encara. Així que va anar a trobar al Gran Mestre, el totpoderós. Quan va ser davant d’ell li va dir: 19

—Jo voldria tenir orelles, com els gats. El Gran Mestre li va contestar: —No estàs content tal com ets ara? Doncs vine d’aquí de tres dies i et donaré orelles. Transcorreguts els tres dies, l’ocell va anar a trobar al Gran Mestre i aquell li va donar orelles. Ja tenim un ocell amb orelles com un gat. Però no va quedar aquí la cosa. Passats uns dies va tornar a anar a demanar un altre desig: —Què et passa ara? Què vols ocellet? I l’ocell li va respondre: —Voldria tenir dents, com un gos. —Si és això el que vols, torna d’aquí a tres dies i et donaré dents. Al cap de tres dies li van concedir el desig. Ja tenim un ocell amb orelles i dents... Aleshores va voler no tenir plomes i ho va demanar al Gran Mestre i novament li va concedir el desig després de tres dies. Ara pots imaginar un ocell amb orelles, dents i pèl en lloc de plomes?

Com ets pot imaginar, cada cop que apareixia amb un nou canvi, els amics reien de la seva extravagància. Però l’ocell encara no estava satisfet. Va tornar a visitar al Gran Mestre i aquest cop saps què li va demanar? 20

En Miquel que escoltava amb molta atenció a la seva àvia, va dir: —Què més pot canviar un ocell? I l’àvia va continuar el seu relat. -Aquest cop li va dir al Gran Mestre: —Oh! Gran Mestre, jo no vull tenir cul. El Gran Mestre es va sorprendre més que en les anteriors ocasions en què li havia demanat coses. —Segur què és això el que vols? Aquesta és l’última cosa que em podràs demanar... —Sí, n’estic molt segur. Al cap de tres dies, li va concedir el nou desig. Quan l’ocell es va trobar amb els seus amics, tot orgullós de no tenir cul, tots van quedar astorats, com s’ho faria ara per fer “caca”? En Miquel no podia obrir més els ulls escoltant aquell relat. I l’àvia va continuar: —Des d’aquell dia havia de fer “caca” per la boca, i com és natural a tothom li feia molt de fàstic estar al seu costat. Tots, de mica en mica, el van deixar de banda. Trist i avergonyit, va fugir i va anar a amagar-se al fons d’una gran cova, només sortia de nit a buscar menjar i allà va viure tot sol la resta de la seva vida.

En Miquel va quedar impressionat i pensatiu. L’àvia li va dir: —Miquel, està bé encara que siguis diferent, però que aquestes diferències no siguin per allunyar-te dels altres, com li va passar a l’ocell. Sigues un noi net i polit, treballador i fes cas als pares i professors, ells sempre et donaran els millors consells. I quan una cosa no t’agradi o pensis que no és justa, lluita per intentar canviar-la, però sempre amb educació i respecte cap als altres. Tu et sentiràs bé, seràs més feliç i les persones que estan al teu voltant et respectaran i t’estimaran. En Miquel va pensar molt en tot allò, i a partir d’aquell dia va canviar el seu comportament. En fer les coses bé i esforçant-se per millorar, es va sentir diferent i satisfet. No volia pas ser com l’ocell! I conte contat, conte acabat. Desitjo que us hagi agradat.

El NIÑO Y EL CONEJO

Autor:Ángela Heredia Il·lustradors:Josep i Marina Lavinya Alumnes de 4art de l’ Escola Pau Romeva Tutora:Sònia Bajoz i Pilar Garcia

Erase una vez la historia de un niño que vivía en una cabaña en el bosque, junto a su madre y a su padre, que era cazador. Por las tardes, después de la escuela, el padre se llevaba al niño al bosque, para enseñarle el noble arte de cazar. Caminando por el bosque, vieron a un conejo que estaba tranquilamente dando saltos, persiguiendo a una mariposa. El padre, le dió la escopeta al niño y le dijo: - Dispara al conejo! Es una presa fácil. Esta noche, comeremos arroz con conejo.

El niño, estaba aterrado. No había disparado nunca antes una escopeta y no quería matar a ese conejo tan lindo. El padre, cada vez más impaciente, le pedía al niño que disparara antes que el conejo se diera cuenta y se marchara corriendo. -Venga hijo mío, dispara de una vez. El niño, temblando, apuntó bien lejos del conejo y falló el disparo. El conejo, al oír el disparó, salió corriendo bien rápido. -Lo siento padre. La próxima vez intentaré hacerlo mejor - dijo el niño.

Al día siguiente, el niño estaba dando un paseo por el bosque, cuando se encontró dos lobos hambrientos. Los lobos, mirando fijamente al niño, pensaron en la suerte que habían tenido y en el festín que se darían. Salieron corriendo detrás del muchacho.

Como salido de la nada, apareció el conejo al que el niño había salvado la vida el día anterior. El conejo conocía muy bien todos los recovecos del bosque, guió al niño por lugares donde los lobos no podían pasar y acabaron perdiendo de vista a los voraces animales.

¡Esta vez había sido el conejo el que había salvado la vida del niño! De regreso a casa, el niño le explicó la historia del conejo al padre. El padre entonces entendió que su hijo jamás sería cazador, que amaba a todos los animales del bosque, y ya nunca más le pidió que le acompañara a cazar.

El niño y el conejo se hicieron grandes amigos, y cada tarde corrían, saltaban y reían por el bosque, sin miedo a que les pasara nada malo, ya que juntos, sabían que estarían seguros.

¡Colorín colorado, este cuento se ha acabado!

Mercedes y Manolo. Una historia para recordar.

Autor: Soledad Galán Nuñez Il·lustradors:Zeltia Riobeo Dominguez Alumnes de 3r de l’Escola Barcelona Tutora:Fina Romero Barcos

Esta es la historia de una niña llamada Mercedes, conocida en su pueblo como la “Morena”. Las personas mayores, que allí vivían, la llamaban así por su cara y su pelo negro. Mercedes era una niña muy buena y valiente y vivía en una gran familia de 11 hermanas y hermanos, que desde muy pequeños y pequeñas trabajaban. Los y las mayores cuidando de los hermanos y hermanas pequeñas y el resto, Mercedes y sus hermanas, fregaban la casa, iban a buscar agua a la fuente para cocinar, compraban en la única tienda (ultramarinos) que existía en el pueblo, araban la tierra, etc.

En su familia, al igual que en otras familias del pueblo, las mujeres también cosían su propia ropa y la lavaban en el río; que llevaba un agua tan fría, que en el invierno las manos se les quedaban heladas. A pesar de eso, los ríos y los pilones se convertían en espacios libres donde las mujeres cantaban, hablaban y se reían.

A los 14 años Mercedes, la Morena, marchó de su pueblo a la ciudad, donde estuvo trabajando de camarera en un bar de un primo. Todo lo que ganaba, que no era mucho, se lo enviaba a su familia. Y aprovechaba las propinas de la clientela para comprar su ropa. Aunque era muy joven, tenía poco tiempo para divertirse, porque trabajaba toda la semana, de lunes a domingo. Mercedes conoce a Manuel a los 17 años, y empiezan a quererse. Manuel era un hombre bueno, tímido y tranquilo. Mercedes era una mujer seria y con un fuerte carácter. Como veis, personas muy diferentes, pero que eran felices estando juntas. Mercedes y Manuel se casan y mientras Manuel trabaja en una fábrica de madera en la ciudad; Mercedes deja su trabajo en el bar y se dedica a cuidar a sus 12 hijos/as, 6 niñas y 6 niños y a trabajar en su casa y en el campo. También a vender en la ciudad los productos que recogía en su huerta: patatas, lechugas, tomates, cebollas, etc. Para eso, tenía que caminar más de dos horas al día.

Un día a Mercedes le ofrecen un trabajo en la ciudad y deciden mudarse a un piso familiar con su hijo y su hija más pequeña, Luis y Carmiña. El resto: Manola, Pili, Mercedes, Isabel, Soledad, Bartolo, Lorenzo, Paco, Moncho y Lolo, ya eran mayores y ya vivían en otros hogares y habían formado otras familias. En la ciudad vivían muy bien, con todas las comodidades. Fueron pasando los años y Mercedes y Manuel fueron abuela y abuelo. Sus numerosas nietas y nietos, iban de visita. Y también, muchas veces Manuel iba a visitarlas/os a sus casas, porque le gustaba mucho pasear, en cambio a Mercedes, no le gustaba nada.

Un día Manuel enfermó y Mercedes finalmente se quedó sin su compañía, pero siempre pudo contar con las visitas de sus hijos e hijas, nietos y nietas, bisnietos y bisnietas, que para llenar ese vacío siguieron acompañándola, visitándola y haciéndola feliz, por mucho tiempo, porque la querían mucho. Un día Mercedes ya no se pudo levantar más de su cama y se pasó allí acostada más de 8 años. Durante ese tiempo, no podía hablar, pero escuchaba y entendía lo que le decían, y podía comunicarse con su familia a través de sus manos y de sus ojos. Y así, un día conoció a su bisnieta, Zeltia. Es una pena, que no llegara a conocer a su hermano Xoel. 28

Al igual que Mercedes, muchas niñas y niños del todo el mundo trabajan desde muy temprana edad para contribuir a la economía de sus familias y, en muchos casos, son millones los niños y niñas que por motivos económicos, políticos, sociales o bélicos (las guerras) se ven obligados/as a emigrar o refugiarse en otros países. ¡Queremos un mundo libre y justo para todas las niñas y todos los niños! ¡Un mundo sin barreras, ni muros, ni fronteras!

C O S E S D E L'À V I A

Autor: Imma Amorós Macau Il·lustradors:Marc Arque Espuñes Alumnes 5è del Col.legi Santa Teresa de Lisieux Tutora:Susanna Carreras

En Marc, l'altre dia que ens varen trobar... - Àvia, a l'escola ens han dit que a veure si els avis ens podríeu escriure un conte per a presentar-lo a la classe, i he pensat que a tu, que tant t'agrada d'escriure, ... - I tant, Marc, em ve molt de gust... Serà basat en uns records que jo guardo i en unes persones i paisatges que tu coneixes. Aquí ho tens. "Jo, de petita, vivia en un poble anomenat l'Albi, on el meu pare havia nascut i llavors n'era el metge. Allí s'hi fa el millor oli del món, i per tant hi ha molts camps d'oliveres. Era un dissabte, festiu a l'escola. Al mes de desembre és quan es comencen a collir les olives; feia un bon solet i encara que el fred era viu, amb les ganes de saltar i córrer, no el notàvem. Els meus germans: en Jaume, que tenia 12 anys, i en Pep, que en tenia 10, varen demanar al pare d'anar a passar el dia amb els treballadors que collien les olives a la finca El Regueret; entretant, jugarien i farien aventures pel camp.

Una cosa que agradava molt als dos nois era pujar al carro: "lo" Cosme menava la mula i li deia: "Arri, arri, Morena, camina de pressa, que ens espera molta feina al dia d'avui". Els sotracs eren divertits i a estones l'home deixava als nois les regnes de l'animal. El carro es va aturar a la vora del camí, no gaire lluny d'una cabana feta de pedra, com moltes de les que hi ha en aquella comarca; no era gaire gran, més aviat poc alta, i les parets eren de pedres llises i ben afilerades. Varen deixar els dos xicotets vora de la cabana. La Pepeta, la dona del Cosme, estava encarregada de vigilar-los poc o molt i de què dinessin, amb les menges que ja duia preparades; de vegades ho escalfaven en un petit foc que feien amb les branques esporgades dels olivers.

Allò els semblava el màxim de la llibertat; tret de jugar a pilota, que al mig dels terrossos no era possible, tot era seu: pujaven i baixaven pels marges, anaven a posar el nas a veure com ho feien els collidors d'olives, que tenien una mena de pinta metàl·lica i corbada (en diuen arpa) per a fer saltar les olives de les branquetes... que queien cap a la gran borrassa estesa als peus de l'arbre. Allí varen ajudar una mica a posar les olives als sacs... 31

Aviat se'n cansaren i van tornar cap a la cabana. A prop d'un marge hi havia uns ametllers que, al seu temps (setembre) no havien estat collits. S'hi van enfilar i es van omplir les butxaques d'ametlles, que després van trencar amb una pedra. També van trobar en un recó, sota uns arbres, una gàbia amb una trampa parada i menjar, per atraparhi un conill o un altre animal de cacera.

Tot i que feia fred, ells no el notaven, ja que duien un jersei de llana molt gruixut que els havia teixit la seva mare, i de tant en tant, a escalfar-se a la foguera a prop del grup que estaven collint les olives, i van pensar que a ells també els agradaria fer foc. Duien llumins (mistos, en deien) a la butxaca, pel que pogués ser. I varen fer una bona foguera, amb les branques seques que van arreplegar, aquesta ben a prop de l'entrada de la cabana, així s'escalfaven els dits i s'il·luminava l'interior. Aquella setmana, a l'escola havien estat estudiant els homes primitius... Se'ls va acudir que podrien fer com ells: convertir la cabana en una cova prehistòrica; al netejar un xic el terra van arreplegar uns quants óssos grossos (algú els degué deixar allà havent menjat...). En farien un enterrament, com aquells que es troben en les excavacions; una olla escantellada que hi havia en un recó s'assemblava a aquella figura de ceràmica que hi havia al llibre d'història.

Sortiren al de fora a cercar uns carbonets (d'alguna foguera anterior) i començaren a pintar les parets interiors: que si un Home amb un arc, uns animals amb banyes, una dona amb un nen a la mà i, en cercle, un grup de persones que semblava que fessin una dansa, agafades de les mans... Tot això amb quatre gargots senzills, semblants als que havien vist al llibre.

Estaven engrescats creient-se uns artistes del temps de la prehistòria, quan uns lladrucs ferotges, a la porta de la cabana, els van deixar garratibats: un gossot gran i rabassut els mostrava una boca oberta i amb uns ullals blancs terribles, tot bordant i fent grrrrr... semblava disposat a escometre'ls, i seguia allí a l'entrada... Els dos nois creien que la bestiota aquella els saltaria a sobre i els devoraria... No cridaven ni res, doncs, encara atraurien més el gos cap a dins. Abraçats, els dos germans, un d'ells es va pixar a sobre, de tanta por que tenia. Per uns moments s'imaginaren ser com aquells homes prehistòrics atacats per un monstre d'aquells temps.. doncs el gos seguia bordant fort, però no entrava... i és que aquella foguera que van fer arran de la cabana de ben segur que el va deturar d'entrar-hi. (Potser va ser com fan a la selva, que encenen fogueres al voltant dels campaments per a fer fugir les feres...).

Mentrestant, la Pepeta, que havia sentit el gos, s'atansava amb una branca i el feia fugir cap al camí, d'on havia vingut, segurament extraviat. - Au, fillets, veniu, que aquest gossot ja no tornarà més... Us donaré un bon berenar, que us farà passar l'espant: pa amb botifarra, tanta com en vulgueu, i després, quan el Cosme hagi carregat els sacs d'olives, pujareu al carro i us deixarà menar la mula una estoneta: vaja, com si fosseu uns "cow-boys de l'oeste".

34 34

EL GRILLO CANTARÍN

Autor: Maria Adela Atoche Sousa Alumnes 5è del Col.legi Santa Teresa de Lisieux Il·lustradors:Marc Montonyà Coma Tutora: Susanna Carreras

Elena era una chica a quién le gustaban mucho los animales pequeños, sobre todo los insectos. Cada verano iba en tren a Sevilla para pasar el verano con sus abuelos, tíos y primos. Lo pasaba muy bien con todos ellos. Coincidía que, cuando iba para el mes de septiembre, era la feria de Utrera, provincia de Sevilla. Se divertía mucho, montaba a caballo, bailaba sevillanas. Total que se lo pasaba en grande.

Un día, yendo de excursión por el campo con sus primos, oyeron el canto de un grillo. Lo buscaron, lo cogieron y lo pusieron en una jaulita pequeña especial para grillos. Esto no tendría más importancia si no fuera porque al día siguiente se iba para Barcelona en tren y como no quería dejarlo se llevó grillo y jaula, metiéndolo en una bolsa.

Como ya era mayorcita iba sola y se sentó en un sillón de primera, en un departamento. Estos trenes eran así, con departamentos en los que cabían seis personas. No existía el AVE y se tardaba veintisiete horas en ir de Utrera a Barcelona, pasando por Madrid. Total, que tenía que pasar la noche en el tren. Todo iba muy bien sino fuera porque, a media noche, el grillo se puso a cantar. Todo el mundo dormía. Elena estaba más despierta que dormida pues tenía miedo que los demás viajeros, que eran cinco, empezaran a protestar. Pero, afortunadamente, no fue así.

Cuando amaneció y los viajeros se despertaron comentaban entre ellos: “esta noche ha entrado un grillo que no nos ha dejado dormir”. Elena….calladita, calladita. Llegaron a Barcelona y ya en su casa lo puso en el balcón; por supuesto en su jaulita, y le dio de comer tomate, porque a los grillos les gusta mucho.

Pasaron los días y, una mañana, cuando fue a verlo a su jaulita, el grillo se había escapado. La chica tuvo un gran disgusto.

Un día, yendo por la calle, al pasar por un restaurante en el que había varias macetas, oyó cantar al grillo ¡qué alegría! Pero no lo encontró y eso que miró por todas las macetas. Estaría en una de ellas pero ni rastro del grillo. Entonces Elena pensó: “Ya veo que al grillo le gusta más la comida del restaurante que la mía”. Esta es la historia verídica de un grillo cantarín.

B L A C K

Autor: Vicenç Siré Alumnes 5è del Col.legi Santa Teresa de Lisieux Il·lustradors:Pau Pourtau Siré Tutora: Susanna Carreras

Anna vivía con sus padres y hermano en una casa situada en un barrio a las afueras de Barcelona, en la parte Nord-oeste de la ciudad. Desde que fueron a vivir a esta casa siempre habían tenido perros. Primero fue un pastor alemán, “Lobito”, después una perrita de la raza Terrier, “Kity”, luego una perrita de caza “Fineta” y un segundo pastor alemán, al que le pusieron Black. Éste último enfermó, de una enfermedad muy dolorosa que afecta a los perros llamada “moquillo”, y tuvieron que sacrificarlo ya que el pobre animal sufría mucho. En un principio la familia decidió no tener más animales en casa, ya que la pérdida de ellos (en el caso de los perros viven mucho menos que las personas, se considera que cada año de vida de una persona, equivale a 6 o 8 años de un perro) son siempre muy tristes, como sabéis se llegan a querer muchísimo, y más con la última experiencia de haber tenido que sacrificarlo por la dolorosa enfermedad que os acabo de contar. No obstante y con el paso de los días, encontraban la casa vacía, faltaba la alegría que estos animales aportan en el día a día, faltaba un componente de la familia, y tras un consenso familiar, decidieron adoptar un nuevo amigo, sobre la raza no había ninguna duda, sería un pastor alemán, y sobre el nombre tampoco “Black”. Anna fue con su madre a comprarlo y de entrada se enamoraron de un “bebé” de un mes de vida, todo negro con unas manchas marrones encima de los ojos, que daba la sensación que tenía cuatro ojos.

Era un perrito muy cariñoso y juguetón que se incorporó rápidamente a la familia, era el terror de las zapatillas de la casa, ya que cuando veía unas, empezaba a jugar con ellas, las mordisqueaba y las escondía, no habiendo luego nadie que las encontrara. A medida que se fue haciendo mayor, cambió el esconder las zapatillas, por los huesos que le daban, haciendo unos agujeros en el jardín, con el consiguiente enfado del padre de Anna, ya que le levantaba la tierra y las plantas que tanto cuidaba.

Anna y su hermano se casaron y ya no vivían en la casa, no por ello, el cariño de Black hacia ellos decreció, ya que cada vez que iban a ver a sus padres, el recibimiento que disfrutaban por parte del perro era sensacional. Unos minutos antes de que llegaran a la casa, la madre de Anna sabía que uno de sus hijos venía a verles, porque Black se ponía muy contento y se iba rápidamente a la puerta del jardín ladrando y moviendo rápidamente la cola. La vida no obstante va avanzando y nos hacemos mayores y el destino va marcando sus pautas, el padre de Anna murió y en la casa se quedaron solos la madre de Anna con Black, la mujer decidió continuar, con la ayuda de su hijo, el negocio que tenía su marido, pero ello conllevaba el estar todo el día fuera de casa, a lo que Black no estaba acostumbrado, y se pasaba el día llorando, el problema era por partida doble ya que aparte de la pena que sufría, estaba las molestias que ocasionaba a los vecinos. . 39

La madre de Anna habló con sus hijos y después de consensuar que esta situación no era buena para el perro, decidieron donar a Black a un centro de recogida de animales, donde las personas que necesitan uno, van a buscarlos y llevárselo a casa. Este local está situado en el Tibidabo, que está en la parte norte de Barcelona, y se trata del mismo centro donde fue adquirido en su día Black. Fueron con el coche y en la misma puerta se encontraron con una persona que iba a buscar un perro para que vigilara su furgoneta de transporte, mientras realizaba el reparto, cuando vio a Black rápidamente se encariñó de él ya que vio un perro muy casero y muy bien cuidado. Prometió que lo cuidaría como si fueran ellos mismos y que no le iba a faltar de nada, sentía un profundo cariño hacia los animales. A Anna y su madre les pareció que Black estaría muy bien cuidado y con todo el pesar y lágrimas en los ojos accedieron a que se lo llevara.

Pasaron aproximadamente tres semanas y una noche que la madre de Anna estaba con ella y su esposo en su casa, leyendo el periódico vio una nota que un lector publicaba que decía: “Perro pastor alemán perdido en la zona del Guinardó,(el barrio del Guinardó está situado en la parte Nordeste de Barcelona) le falta un dedo de la pata delantera (se lo había roto en una de sus escapadas por la montaña donde vivía) y lleva una cadena con una placa con el nombre grabado “Black”. La madre de Anna rápidamente se dio cuenta que se trataba de su Black , “Que hacia Black en el Guinardó? Si la persona que se lo llevó vivía en Terrassa (Terrassa está aproximadamente a 40 Km. de Barcelona) como podía estar en el Guinardó. Aunque como comentábamos ya era de noche, la madre y el marido de Anna y lógicamente también ella, fueron hacia el Guinardó y contactaron con la persona que había publicado la nota, les explicó que era un animal que llevaba unos días al lado de una escuela, y que comía lo que los niños del colegio le daban. Junto con esta señora fueron hacia el lugar donde comentaba que estaba el perro, pero allí no había nadie, estuvieron buscándole y llamándole, pero sin éxito, Black no estaba allí, en vista de la hora que era, decidieron volver a casa y le dejaron el teléfono a la señora con el ruego que si volvía a aparecer por allí que les llamaran. Pasaron tres o cuatro días y un vecino del barrio donde vivía la madre de Anna, la llamó, indicándole que Black estaba en la puerta de casa. Rápidamente subieron y lo encontraron medio muerto, temblando y casi en los huesos, cuando vio a su “familia”, no tuvo fuerzas de ir hacia ellos, como hacía siempre. Entraron en casa, lo lavaron y le dieron de comer. Al día siguiente lo llevaron al veterinario que normalmente lo atendía, para que lo hiciera una revisión. Para que os hagáis una idea de cómo estaba el perro, os comentaremos que normalmente cuando lo llevaban periódicamente al veterinario, lo tenían que sujetar entre dos personas y con el bozal bien apretado, para que no atacara al veterinario, ya que no le gustaban las batas blancas (lógicamente en más de una visita le habían tenido que pinchar y como sabéis eso duele), pues bien en esta ocasión cuando estaba en la mesa para la revisión y vio al doctor se hizo caca encima de miedo.

Fueron pasando los días y Black fue recuperando fuerzas.

Después de esta gran demostración de cariño hacia sus dueños, la familia decidió que Black se quedaría en casa, como así fue, hasta que con el paso de años envejeció y murió. Podéis imaginaros y contestar a estas preguntas; -¿Cómo pudo Black volver a casa? Él, hasta que se lo llevó la persona que coincidió con la familia en el Tibidabo, nunca había estado en Terrassa. Nunca había estado en el barrio del Guinardó, no pudo seguir el rastro de sus dueños ya que la persona que se lo llevó no era ningún miembro de la familia y fue en su coche. -¿Cómo pudo orientarse para desde Terrassa volver a Barcelona (40 Kilómetros de distancia)? Podemos imaginar que entró por la zona Nordeste, llegó al barrio del Guinardó exhausto y sin fuerzas, y una vez se recuperó algo con lo que los niños de la escuela le dieron, emprendió el camino por todo el norte de Barcelona, de Este a Oeste, hasta la casa de la madre de Anna.

Que demostración de cariño tan grande la que tuvo Black hacia sus dueños ya que jugándose la vida consiguió volver a casa con su “familia”.

Mi compañera Fosca

Autor: Agustín Juli Goicoechea Alumnes 5è de l’Escola Sta Teresa de Lisieux Il·lustradors:Pau Juli Vallet Tutors:Enric Sales i Maria Fuster

Tengo siempre el buen recuerdo de la perrita Fosca de mi abuela que me hacía mucha gracia y con la que siempre jugaba cuando era pequeño. Era de pelo rizado negro, de pequeña estatura y con un flequillo que casi le tapaba los ojos. Siempre correteaba por casa, jugaba con ella a la pelota en el pasillo y todo lo husmeaba cuando íbamos al parque.

Un día, cuando ya me fui haciendo mayor y ella también, jugábamos en el parque le lancé la pelota para que fuera a recogerla y no supo encontrarla. Me extrañó porque siempre me la devolvía. Otro día me di cuenta que no supo encontrar el escalón al entrar en casa… Este y otros detalles se los comenté a mis padres y decidimos llevarlo al veterinario y nos dijo que estaba perdiendo la vista. Quedaron en que había que operarla y decidieron la fecha para dentro de unos días.

El domingo nos fuimos a una excursión a la montaña y como siempre la llevamos con nosotros, pero con la mala fortuna que estando jugando y correteando se nos perdió.

Al darnos cuenta empezamos a buscarla todos –mis padres, mi hermano pequeño y yo –cada uno por su lado sin encontrarla. La llamábamos por su nombre, pero no respondía con ladridos. Se fue haciendo de noche y empezamos a temer que con tan poca vista como tenía, no sabría encontrar el camino hacia nosotros. Así estuvimos buscándola con gran preocupación, siempre temiendo lo peor, hasta que con mi linterna la encontré al fin. Estaba encogida y quieta junto a unas matas y muy asustada creo –saltó de alegría al acercarme a ella –la abracé i fue un momento feliz para mi después del miedo que pasé por perderla.

EL ÁRBOL URBANO

Autor: Tomàs Piqué Ardanuy Alumnes 5è de l’Escola Sta Teresa de Lisieux Il·lustradors:Pol Riu Piqué Tutors:Enric Sales i Maria Fuster

Yo podría haber sido un árbol como tantos otros. Haber nacido en la selva, vivir libre dando cobijo a los pájaros que anidan en mí, o siendo lugar donde se esconden y encuentran refugio los animalitos indefensos que huyen de sus depredadores naturales o que se resguardan de las inclemencias meteorológicas. Yo podría haber sido un árbol productivo como los almendros, los olivos, los cerezos, o tantos otros, que cuidados por las manos profesionales de un agricultor da frutos que alimentan a los animales del bosque y también a los niños y adultos de los pueblos o ciudades. Yo podría haber sido un árbol desconocido, como casi todos los árboles del mundo, que nacen, crecen y mueren sin que nadie, salvo los animales del bosque, se hubiera dado cuenta de mi existencia ni hubiera valorado mi presencia. .

Podría, podría, podría,…, pero no soy un árbol selvático y salvaje; tampoco un árbol productivo, cultivado para dar frutos; tampoco soy un árbol anónimo, todo lo contrario, soy muy conocido y visitado a lo largo de todo el año y, como veréis cuando os cuente mi historia, soy un árbol privilegiado porque soy muy querido

Veréis, soy un árbol urbano, pero no de los que crecen en el zoo ni en los parques. Soy hijo del asfalto, plantado o nacido (nadie me ha hablado ni me ha contado mis orígenes) en medio de una acera. Afortunadamente, alguien pensó que moriría de pena o de asfixia rodeado de tanto asfalto y decidió rodearme de unas grandes piedras de río que me acompañan y que, a la vez que protegen mis espectaculares raíces visibles, me dan un cierto aire salvaje. Las piedras y yo, o yo y las piedras, formamos un conjunto inseparable, y somos punto de reunión y diversión de centenares de niños que a lo largo de los años han jugado con y en nosotros. Las piedras y yo hemos sido testigos mudos de generaciones de niños, algunos ahora ya adultos e incluso padres, que han acudido a nosotros en busca de aventuras y juegos. Hemos sido también testigos de los temores, cuando no miedos, de padres y abuelos que os veían subidos a mí o saltando las piedras que hay a mis pies. Yo observaba callado esos temores, callado pero no impasible porque yo siempre he ofrecido una rama a la que el niño pudiera agarrarse para evitar su caída y un tronco rugoso para evitar resbalones peligrosos.

Y hemos sido también lugar de sombra y resguardo de decenas de padres, madres y abuelos que vigilaban los juegos de los niños. Tras una presentación tan exhaustiva, seguro que ya todos sabéis quién soy. Soy el árbol enorme y frondoso, de grandes raíces visibles, en el que juegan las niñas y niños de dos colegios vecinos del barrio de Les Corts de Barcelona: Itaca y Santa Teresa de Lisieux. Todos los niños que estudiáis o habéis estudiado en esos colegios me conocéis, ¿pero sabéis como me llamo? Seguro que muchas y muchos de vosotros no. Me llamo ombú (en catalán “arbre de la bona ombra”).

Como os he dicho soy feliz siendo lugar de encuentro, juegos y aventuras de centenares de niños que a su vez se sienten felices subidos a mí como aventureros avanzados en la jungla del asfalto. Y es que entre tantos coches, motos y bicis mi presencia representa un oasis de paz en el que relajarse de tanto ajetreo urbano. 48

Sí, he sido y sigo siendo feliz de jugar con y entre los niños. Pero… en los últimos tiempos, sin dejar de ser feliz, estoy muy triste. Unos niños, o no tan niños, maleducados y gamberros han aprovechado mi tronco para hacer unas pintadas que han afeado mi aspecto y han puesto en peligro mi salud. Lloré sin poder defenderme de tan incívica agresión. Incívica y estúpida moda que no tan sólo me ensucia y afea a mí sino también a la ciudad en la que vivo. En fin, que espero durante muchísimos años poder seguir siendo lugar de encuentro, juego y aventuras de generaciones de niños y que muchos de vosotros encontréis en mi un compañero gigante con el que podáis sentiros felices, libres e importantes por poder conquistarme y escalarme. Pero sólo hasta una cierta altura ya que, si no, puedo convertirme sin querer en un compañero peligroso en vuestros juegos. Espero también poder volver a mi estado de presencia original y que los profesionales que cuidan de los árboles de Barcelona puedan quitarme de encima la mancha que me afea. No os digo adiós, queridos niños, sino hasta pronto. Os espero todos los días lectivos a la salida del cole para sentirme feliz viéndoos y haciéndoos felices. Ah, y no permitáis que ningún maleducado me dañe ni ningún gamberro me ensucie. Quiero seguir estando frondoso y hermoso para todos vosotros. ¡¡¡ Feliz Navidad a todos y espero seguir siendo vuestro compañero de juego en el año 2017 y durante muchíííísimos años más!!!

UNA NOCHE, UNAS SANDÍAS Y UNOS MUCHACHOS

Autor: Vicente Garcia Gil Alumnes 5è de l’Escola Sta Teresa de Lisieux Il·lustradors:Kenya Renedo Tutors:Enric Sales i Maria Fuster

Villarmuertos, un pequeño pueblo de la provincia de Salamanca, a ocho kilómetros de Vitigudino, de donde han surgido grandes toreros. Una tierra de secano y de gente tranquila. Ahí es donde corre nuestra historia. Un cuento del pasado y del presente. Una historia de niños y mayores. Un pequeño esbozo de una época y de un lugar... Al atardecer, en la era, tres muchachos, de entre ocho y diez años, cansados por haber trabajado todo el día, hablaban, mientras terminaban de comer: -Oye, ¿habéis visto las sandías que hay en el cuarto del tío Paco? – dijo el más avispado, un pequeño y travieso muchacho llamado José.- ¡Son enormes ¡ -El cuarto del tío Paco, ¿no es el que está al lado del huerto de tu madre, Pedro?,- preguntó el segundo muchacho, Alberto. -Sí, linda con el huerto de mi madre.- contestó Pedro -¿qué os parece si las vamos a probar cuando baje el sol? . Hay tantas que seguro que no lo nota y ¡deben estar buenísimas!,- comentó José.¡sólo de pensarlo, se me hace la boca agua!

Y así fue como los tres muchachos quedaron para ir a probar las sandías del tío Paco esa noche, al abrigo de la oscuridad que todo lo esconde, a veces… Era noche cerrada. Las estrellas brillaban en el cielo salmantino como un manto que cubre el cielo e ilumina la tierra. Los tres muchachos salen de sus casas a escondidas; la emoción y la aventura pueden más que el cansancio por todo un día de duro trabajo en el campo: -¡Vamos, vamos y silencio! No nos vayan a oir.- dice José.

Todos saltan al cuarto del tío Paco, saltan por encima del pequeño muro de piedras que hace de separación entre los trozos de tierra o cuartos, como los llaman allí. Ya están dentro del sandial. Cada uno va a por una sandía, la abre y la prueba. Están deliciosas, pero, quizás aquella de allí esté más dulce, vamos a ver… Poco a poco van partiendo sandías, más de las que en un principio habían pensado; ya no pueden más…. -Vamos al huerto de tu madre a comer estos últimos trozos. Allí estaremos más tranquilos y yo ya no puedo comer más.- dice José -De acuerdo. – dice Pedro.- Yo tampoco puedo más. ¡Voy a reventar! -Sí, a mí me empieza a doler la barriga.- comenta Alberto, mientras se desabrocha el primer botón del pantalón.

No se les ocurre recoger los destrozos y después de saborear los últimos bocados de las deliciosas sandías, vuelven a sus casas felices y saciados.

Esa noche, todos tienen problemas al dormir, demasiada sandía… A la mañana siguiente, la madre de Pedro, como cada día, se dirige al huerto muy temprano. Pedro aún duerme. La mujer llega al huerto y ve los restos de sandías. Más allá de su huerto, ve el destrozo en el sandial del tío Paco… -¡Demonios de chicos!.- dice entre enfadada y pensativa. Ni corta ni perezosa se dirige al pueblo de vuelta y en la puerta de su casa, se lo comenta a una vecina. -¡¡¡Oye María, dile al tío Paco que alguien ha destrozado su sandial y ha dejado las muestras en mi huerto!!!,- grita . - ¡seguro que han sido muchachos! ¡demonios de chicos!. Hay que tener en cuenta que la madre de Pedro era bastante sorda, por lo tanto, cuando hablaba con alguien, gritaba, como en este caso. Pedro, estaba arriba y al oir a su madre, se quería morir de vergüenza; el calor le subía por las orejas y se tapó hasta la cabeza; no quería salir de la cama, ¡qué vergüenza!. ¡Todos sabrían que eran unos glotones!¡ ay, Dios mío , que iba a pasar! 52

Finalmente, tío Paco fue a su sandial y evaluó las pérdidas. En un pueblo tan pequeño, se descubrieron pronto los pequeños infractores, a los tres les seguía doliendo la barriga y sus caras se volvían rojas como las sandías, cuando oían hablar del tema…

Tío Paco exigió de cada una de las familias involucradas dos pesetas para cubrir los gastos y los tres muchachos siempre lo recordarían, sobre todo Pedro, ¡nunca volvería a sentir tanta vergüenza! Y a bien seguro , ¡nunca más se meterían en un campo a comer algo que no era suyo!.

UN DÍA DE LLUVIA

Autor: Antonio Gallardo Il·lustradors:Mirlene Montero Gallardo Alumnes de 4art de l’Escola Lavinia Tutora:Marisa Foix

Había una vez un pueblo pequeño de 500 habitantes situado en la falda de una montaña a cierta distancia de una estación de esquí, rodeado de hoteles, restaurantes, tiendas, donde se vendían artículos de deporte, alimentos, zapatos, etc..y donde en temporada de invierno, había una gran cantidad de gente.

En la calle Riereta de este pequeño pueblecito, en el número 5 cerca de la plaza, vivía una familia compuesta por Miguel y Bárbara, padres de una niña llamada Nigeria y un niño llamado Fin de 10 y 8 años respectivamente. El padre era de profesión electricista y trabajaba en el pueblo y en invierno trabajaba mucho en el complejo turístico. Los dos habían decidido que mientras sus hijos fueran pequeños, su madre estaría con ellos. Vivían modestamente pero eran una familia feliz. Los niños iban bien en el colegio, eran buenos niños y sus padres estaban muy contentos con ellos. A la niña le gustaba la Educación Física, el dibujo y trabajos manuales y al niño le gustaban preferentemente las matemáticas. Los dos colaboraban en los quehaceres de la casa. Todo iba muy bien, sus padres comentaban que tendrían que buscar un colegio en la población cercana, a 7 km. de su casa, donde podrían continuar sus estudios, ya que en el pueblecito el curso actual de Nigeria sería el último al que podría asistir por su edad. 54

Con esta idea, decidieron que su madre y los niños se desplazarán al pueblo vecino, en el autobús que bajaba una vez por la mañana y regresaba por la tarde y visitaran los colegios. Al día siguiente, decidieron realizar el viaje y muy temprano estaban los tres en la parada, esperando el autobús. Como tenían tres días de puente y no había colegio, allí se encontraron con otras familias que iban al pueblo cercano a gestionar asuntos o bien pasar el día, Fin y Nigeria se encontraron con compañeros y compañeras de colegio que también iban con sus madres y sus padres y esto les agradó mucho, ya que durante el trayecto fueron hablando de sus cosas y contándose anécdotas ocurridas en el patio.

Al llegar al pueblo, fueron a visitar los dos colegios de los cuales ya tenían referencias e información. En el segundo visitado, quedó concretado que sería al que asistirían el próximo curso, muy contentos los tres, se fueron a comer al restaurante que su padre les había recomendado.

Una vez en el restaurante, acabando la comida, comenzó a llover, llevaban ropa de abrigo, pero no paraguas. La lluvia no cesaba, cada vez llovía con más intensidad, el restaurante se encontraba en una calle pendiente por la que bajaba gran cantidad de agua, los tres estaban muy preocupados, ya que el autobús salía para su pueblo a las 4 y ya era casi la hora. Nigeria y Fin estaban junto a su madre y ésta, los tenía abrazados, pasando un brazo a cada uno apretándolos a su cuerpo, intentado darles confianza con este gesto y que nada iba a ocurrir. En su fuero interno, ella estaba muy preocupada, había intentando llamar desde el teléfono del restaurante a su marido, pero le dijeron que a consecuencia de la tormenta las líneas no funcionaban. El tiempo pasaba inexorablemente y la lluvia no cesaba, su reloj marcaba las 16:16, por tanto el autobús ya había partido de regreso a la ruta. ¿Qué hacer? Pensaba la madre, mientras trataba de animarlos, Nigeria y Fin le habían propuesto salir corriendo hasta la parada pero ella desechó la idea, ante la cantidad de agua que bajaba por la calle.

Fin y Nigeria que tenían un espíritu muy inquieto, pensaron que si salían a la calle a ver lo que pasaba en la esquina de un poco más abajo, podrían ver una posible solución. El dueño del restaurante les recomendó que no lo hicieran, sin hacer caso de las recomendaciones que les hacían los dos, se lanzaron calle abajo hasta la esquina y allí se resguardaron en el marco de una puerta que bien poco les protegía. Su madre toda preocupada, quiso ir a buscarlos, pero en ese momento se cruzó un contenedor en la puerta y no podía salir , verdaderamente la pobre madre estaba pasando una situación muy delicada y angustiosa. Mientras en el pueblo, el autobús ya había llegado a su destino y en la parada se encontraba el Sr. Miguel que había ido a esperar a su familia, cuál sería su sorpresa, cuando bajaron todos los pasajeros y su familia no aparecía. Todo preocupado se dirigió al conductor, preguntando por sus seres queridos y éste le dijo que antes de partir el autobús esperó 10 min. sobre el horario establecido y viendo que no venían, decidió emprender el regreso, pensando que su familia, como llovía tanto, se habría se quedado en casa de algún familiar y que regresarían al día siguiente. El Sr. Miguel intentó llamar al restaurante, pero se encontró que las líneas no funcionaban a causa de la lluvia.

La madre, mientras tanto, se encontraba muy preocupada, al cabo de un rato pasó un coche de la policía municipal por la puerta del restaurante a muy poca velocidad y vieron a una señora y a otras personas consolándola, acto seguido se interesaron por lo qué pasaba y cuando se lo explicaron se pusieron en marcha y emprendieron el rescate de los niños. Éstos se encontraban resguardados en el mismo sitio, al ver el coche de la policía se pusieron en el centro de la pequeña calle, levantando los brazos con lo que les indicaban que les llamaban, acto seguido se acercaron al coche, bajaron los policías, mojándose hasta las rodillas y los subieron al coche de regreso al restaurante. Al llegar a la puerta del mismo, Bárbara los vio dentro del coche, en ese momento el agua que había en la calle, arrastró el contenedor y la madre salió corriendo a abrazarlos, era tanta la alegría que sentían al estar los tres juntos que no se percataron que el agua les llegaba casi hasta la rodilla. Hasta el propietario del restaurante se había contagiado de la alegría, por encontrarse todos reunidos.

Cuando el Sr. Miguel vio que sus seres queridos no habían llegado en el autobús pensó que algo habría ocurrido, así que sin pensarlo y pese a la lluvia que ya estaba amainando, subió a su furgoneta y emprendió la marcha dirección al pueblo donde estaba su familia, su referencia para localizarlos se centraba en el restaurante recomendado, así que se dirigió hasta allí. Cuando estaba próximo a dicho lugar, observó que en la puerta del restaurante se encontraban parado un coche de la policía municipal y algunas personas, al lado del coche. Al acercarse aún más paró su coche, cuando se dio cuenta que las personas que estaban con los policías era su familia, bajó del coche y salió corriendo a abrazar a su esposa e hijos. Una vez en el interior, el propietario del restaurante, se ofreció a ir a una tienda a comprar ropa y zapatos para los tres, ya que la que tenían estaba toda mojada y celebraron lo bien que había terminado todo

EL MARTÍ I LA CADERNERA

Autor: Victorio Hernández Il·lustradors:Martí Hernández Alumnes de 4art de l’Escola Lavinia Tutora:Marisa Foix

Sento la mare que em crida: - Martí, lleva’t, que són les vuit i hem d’anar a l’escola! - Ja vaig, un moment.- Poso els peus a terra, em rento la cara i em trec les lleganyes dels ulls. M’espavilo de pressa. Tenim una terrassa gran al nostre pis d’uns 15 metres, amb varietat de plantes. Al ficus que dóna a la finestra del lavabo, sento un piu- piu molt feble, quasi silenciós. Surto a la terrassa i entre les fulles trobo un ocell molt petit piulant amb molta pena. Té uns colors preciosos: cap blanc , negre i escarlata, ales negres i grogues i cua negra. M’hi acosto i veig que no es belluga i es deixa acaronar per les meves petites mans (Només tinc nou anys).

El contemplo amb molta curiositat i veig que té una ferida a la seva ala esquerra, el vull deixar marxar, però no pot volar. Vaig a la meva habitació. Tinc una caixa de sabates on guardo els cromos repetits de la col·lecció Adrenalyn que m’encanta perquè sóc molt “futbolero”. Els trec, faig uns deu forats a la tapa de la caixa, agafo un got petit,li poso aigua i unes molles de pa. Fico l’ocellet a dins, tapo la capsa i me’n vaig a l’escola.

Tot el matí estic pensant en ell i les seves ferides. Decideixo que serà el meu amic secret. No ho diré a ningú. Ni als pares, ni a la meva germana, ni als companys de classe. Jo sol seré el que el salvarà . Quan torno a casa li dic a la mare que no em molesti perquè tinc molts deures i estaré molt de temps a l’habitació i que només em cridi per sopar. Vaig al lavabo, agafo la farmaciola que tenim i me l’emporto a l’habitació. Trec l’alcohol, l’esparadrap i les tisores i li faig una primera cura. Amb la tableta que tinc li faig una foto. Entro a Internet i després de molta estona buscant, descobreixo que l’ocell és una CADERNERA. Diu que menja llavors de cards i altres plantes. També m’assabento que són uns ocells molt cantaires. 61

No gaire lluny de casa hi ha una botiga que tenen tot tipus de coses per animals. Trec els meus estalvis que no són gaires, però sí suficients per poder comprar menjar adient per a caderneres. Les dues setmanes següents quan torno de l’escola segueixo curant-lo. Li poso menjar, té molta gana, s’ho menja tot molt bé. Em passo molta estona al seu costat fent-li companyia. Ens fem molt amics. Ho noto per el content que es posa quan em veu. Sempre batega les ales, comença a fer algun refilet, comença a saltar amb els seus petits peus de l’escriptori al llit, del llit a la tauleta de nit i d’allà sobre la meva cama. Jo l’acarono molt dolçament . Al setzè dia, quan arribo a casa i obro l’habitació veig que està volant pel sostre. Ha sortit ell sol de la caixa. Quan em veu, se’m posa sobre la meva espatlla i comença a donar-me copets d’agraïment amb el bec al costat de l’orella. El deixo que voli tota l’estona i ens ho passem d’allò més bé, tots dos. De cop es posa a cantar amb uns refilets tan aguts que se senten molt. S’obre la porta i entra la mare. Es queda aturada en veure’ns als dos jugant tan contents.

Li explico la història. La mare se sent molt contenta i em diu que comprarà una gàbia de peu ben gran perquè la cadernera se senti còmode i es pugui bellugar amb molta llibertat i deixarem la gàbia a la terrassa. Li dic que li he posat el nom de Messi, perquè és el meu ídol com a jugador i com a persona. Li sembla molt bé. L’endemà ja està a la seva gàbia a la terrassa, no para de volar ni de cantar.

Quan arribo de l’escola el trec i el deixo volar. No para de posar-se sobre la meva mà, l’espatlla, el cap i donant voltes al meu voltant. Tots dos som molt feliços. Al cap d’un parell de mesos, quan torno de l’escola, em trobo a la terrassa una altra cadernera una mica més gran. El Messi està molt nerviós i esverat donant moltes voltes per dins de la gàbia. El trec a fora i es posa molt content i se’n va al costat de l´ altra cadernera que comença a passar-li el cap amb molta dolçor, per tot el seu cos. Me n’adono que és la seva mare. Ell se’m queda mirant molt trist. Li cau una llàgrima, es posa sobre la meva espatlla i amb el bec em dóna tres o quatre copets al costat de l’orella i se’n va volant al costat d’ella. Els dos marxen junts.

Em quedo molt trist. És com si m’hagués quedat orfe. Al meu cos li falta una peça. Passen tres o quatre mesos i arriba la primavera. Un matí en llevarme per anar a l’escola, surto a la terrassa i... Sorpresa! Al ficus, veig que un ocell ha fet un niu amb unes branques molt petites. L’endemà arriba el Messi, es posa a volar al meu voltant molt content i se’n va directament al niu i es queda tot el dia quiet a dins. Us imagineu el que vaig trobar l’endemà al matí? Doncs sí! Hi havia dos ous molt petitons. Al cap de dos dies van néixer dues caderneres més. El Messi venia i els hi portava menjar cada dia.

Quan van poder volar se’n van anar tots tres. Ah!! Una cosa molt important i que m’omple d’orgull: cada any el Messi ve al seu ficus a fer néixer els seus pollets i a veure’m a mi.

GRACIAS ANA

Autor: Pepa Beotas Aldecoa Il·lustradors:Ana Gibert Leria Alumnes de 4art de l’Escola Lavinia Tutora:Marisa Foix

Es un día de invierno, en mi casa. El fuego está encendido y mi nieta Ana está tumbada en una alfombra peluda. Me tumbo a su lado, nos abrazamos y a las dos se nos nublan los ojos. Siento su cariño y ella el mío y quisiera eternizar este momento.

Soy una abuela de 73 años, con cinco nietos. Me muero por ellos. Para mí son el último regalo de la vida y quisiera transmitirles lo que yo sé. Sobre todo, ayudarles a diferenciar lo importante de lo superfluo. Me preocupa que se dejen influir por esta sociedad absurda donde reinan las niñas princesas, la pasión por el consumo y la superficialidad. ¿Dónde está la felicidad? Reflexiono con Ana sobre este tema. Ella dice que no desea nada, que tiene todo, el cariño de su familia. Ana es una preciosa niña de 9 años. Ella no sabe que es guapa, ni le importa. Yo me quedo ensimismada mirándola, sus ojos son de mirada limpia e inteligente. A pesar de su edad, por suerte aún es una niña que solo piensa en jugar. Cuando salimos por la calle vamos abrazados y yo me siento la abuela más feliz del mundo. En compensación, yo le dejo hacer todo lo que quiera. Le gusta revolver los cajones, donde encuentra cosas que le fascinan y a mí me encanta dárselas. Nunca me pide nada material, ni juguetes ni ropa, no es nada caprichosa, solo quiere ser feliz y hacer feliz a sus seres queridos. 65

Dice que quiere ser médico para cuidarme a mí ¡qué preciosa!

No se preocupa nada por su aspecto físico. Es normal verla con botas de la nieve en pleno agosto, o descalza en invierno. Sorprende que viva ajena a lo que hoy es tan normal, niñas vestidas como mujeres que celebran su cumpleaños en salones de belleza. A Ana hay que irle detrás, si quieres que se peine o se vista. Puede ser una pesadilla porque nunca sabes cómo se disfrazará. Soy una abuela que no he entrado en la era tecnológica, mi cultura es del siglo pasado. Me gusta leer, pintar, tocar el piano, coser, la naturaleza... Me pregunto muchas veces ¿qué mundo le dejaremos a nuestros nietos? ¿Cómo se defenderán en esta sociedad tan materialista? ¿Los veré enganchados al mundo virtual, sin vivir la realidad, conectados a extraños?

¿Seré capaz de transmitir a mis nietos lo que aprendí de la vida? •¡Ana! Ven ahora mismo. •Ya voy. •¿Te has vestido? •No, ya voy... ¿dónde están los zapatos? •Yo qué sé, eres un desastre... Ana, ¿sabes qué hora es? •Ni idea. •Vamos, no seas pesada, recoge todo que los primos están esperando para ir de excursión. •Ya estoy, abuela, ¡tampoco he tardado tanto! •¡ANA! ¡Estás hecha un adefesio! Es invierno, y vas con sandalias. Ponte un jersey y unos calcetines. •Es que no sé dónde los puse. •No puedo contigo, Ana. •Bueno, abuela, no te enfades, ya voy... ¿Dónde están los zapatos? •No lo sé, eres una pesada. Ana, ¿dónde estás? Lávate los dientes, péinate, ponte los zapatos... Me voy. •Ya voy, pero no encuentro los zapatos...

Lo dejo por imposible, una hora después va vestida de cualquier manera, si es invierno, de verano, si es verano, de invierno. Pero estoy tan cansada que la dejo finalmente que vaya como quiera. A ella le da igual, no tiene manías y yo tampoco. Al final nos reímos las dos. Ana se adapta al colegio bien, aunque no entiende a las niñas princesas, prefiere pasar tiempo con las que aún juegan. Sus primas son muy amigas suyas. Ana vive en Barcelona, pero los fines de semana viene a Castellar del Vallés, donde yo vivo. Disfruta con sus primos y sobre todo me hace feliz a mí. ¡Ana! Los deberes. Ya voy. ¡Ana! Los dientes. Ya voy, pero no encuentro el cepillo. ¡Ana! Los zapatos. No sé dónde están. ¡Ana! La cara. Sí, sí, sí, ya voy, ya voy, ya voy...

Así es mi nieta, divertida, cariñosa, simpática, buena, despistada, a veces un poco vaga, pero siempre con ganas de disfrutar de la vida. Ojalá pueda estar mucho tiempo a su lado para que me transmita todo lo bueno que tiene y que sabe dar. 10 años después... Ana está trabajando en un hospital. -¡Ana! -¿Qué pasa, abuela? -Me duelen mucho las piernas, ¿qué crees que será? -Ahora voy, te llevaré a un especialista amigo mío que te examinará. -Ana, tengo miedo. Soy muy vieja, tengo 83 años, necesito tu ayuda. -No te pongas nerviosa, que ya voy. -Ana, corre, corre... -Tranquila, abuela, tranquila.

En el hospital, a un médico amigo de Ana: -Te traigo a mi abuela, que está asustada... -A ver, a ver. No tiene nada. Solo que es muy vieja, cuídala. -Bueno, me quedo tranquila. Abuela, te llevaré a Castellar y me quedaré a dormir contigo. ¿Te parece bien? -Gracias, hija. ¡Qué buena eres! Al día siguiente: Abuela, tengo que ir a trabajar, luego te llamo. Perfecto, ya estoy bien. ¡Gracias Ana! El tiempo pasa, meses más tarde: Ana, ¿cómo estás? Quiero que me expliques cómo te va con tu novio. Bien, abuela, soy muy feliz. Tengo un trabajo que me encanta. Si todo va bien, nos gustaría tener dos hijos. Serán mis primeros biznietos. ¡Qué ilusión, Ana! Viviré para conocerlos y disfrutar de ellos. Sí, ya verás como con el nuevo tratamiento no te dolerán las piernas. Lo importante es que estés bien mentalmente. En eso te puedo ayudar, que para algo soy neuróloga.

Tres años después... Ana, ¿cómo están las niñas? Ayer cumplió un año, es preciosa y muy buena. El sábado te la llevo para que la veas. ¡Qué bien! Gracias, Ana.

L’OCELL BLANC

Autor: Josep Maria Vaqué Vidal Il·lustradors:Mar Gonzalez Vaqué Alumnes de 4art de l’Escola Lavinia Tutora:Marisa Foix

A casa dels meus pares, on vaig néixer, hi ha un terrat de planta quadrada. No és el terrat que cobreix moltes cases de Barcelona; és un terrat que s'obre a l'exterior des de la primera planta de l'edifici. El terra està cobert per rajoles 10x20 cm. de color terrissa entre les que s'intercalen unes petites rajoletes quadrades blanques, amb símbols d'animals de color blau. A una part del terrat hi ha unes jardineres de pedra trabucades a la paret i sostingudes per unes petites columnes que els hi donen suport. Les jardineres d'obra estan cobertes per unes gelosies amb dibuixos simètrics i sanefes de colors blaus, taronges, violetes, grocs i blancs. En les jardineres hi creixen i hi viuen geranis, lliris, campanetes, arracades de la reina, cactus i atzavares i unes grans fulles verdes que enamoraven als meus avis. La meva mare i el meu pare s'encarregaven metòdicament de regar i tenir cura dels seus tresors botànics.

Un dia del mes de juny de 1997, va aparèixer amagat darrere un dels pilars de les jardineres un ocell petit, un ocellet sense gairebé plomes; només tenia un borrissol al caparró amb una ploma i unes plometes a les ales.

Els ocells, els pardals de Barcelona no caminen, sinó que fan saltirons amb les dues potetes juntes; doncs aquell ocellet no; aquell ocellet corria com un atleta alternant les potes de la mateixa manera que ho fa un velocista dels 100 m. a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. El meu pare li donava cada dia i sovint farina blanca, i pa mullat amb aigua i aquell bitxo s'ho menjava tot; i en un platet de joguina bevia aigua aixecant el cap cap al cel.

Com que l'estiu i la calor havien arribat, l'ocellet s'amagava a l'hora de dormir dins la caseta de fusta de la tortuga grega, que està situada sota l'escala que comunica des del terrat, amb el pis que hi ha al damunt de casa els meus pares. Al cap d'uns dies ens vam adonar que una ploma, la més llarga de cada ala era blanca, d'un blanc immaculat de neu acabada de caure del cel. I de tant en tant vèiem l'ocellet enfilat a la closca de la meva tortuga, que ja té 70 anys, mentre ella caminava pel terrat, com si ell fos un explorador que descobria noves parts del món.

Un dia a mitja tarda vaig sortir al terrat a veure quina n'estava fent l'ocell, doncs, ja feia dies que saltironant s'enfilava als graons de l'escala de pedra del terrat, i primer des del segon, després el tercer, el quart..., es llançava al buit fent petits vols de prova, que més d'una vegada els calculava malament i anava a parar contra les jardineres. Però aquella tarda, l'ocell que ja li dèiem blanc per les plomes de les ales i que ja tenia plomes al cap, va aixecar el vol des del darrer graó de l'escala, va superar la barana de separació amb l'edifici del costat, i volant com un autogir de l'inventor De La Cierva, va arribar al pati inferior de l'edifici del costat, un pati de botiga en el que hi havia un test circular amb una planta al mig. Com que sabia a quina botiga pertanyia el pati, vaig baixar tot seguit, però com que érem a l'estiu feien horari intensiu de matí i a la tarda estava tancada. Aquella nit gairebé no vaig poder dormir i a les 9:00 h. ja era a la porta del comerç. Em vaig donar a conèixer i davant la mirada de sorpresa del botiguer li vaig explicar el vol del meu ocellet i que sabia que estava en el seu pati, i li demanava poder entrar-hi per intentar emportar-me l'ocell. Sortosament em va comprendre i tots dos vam accedir al petit terrat. L'ocell estava damunt la planta del test rodó intentant aixecar el vol. Em vaig acostar parlant-li dolçament i amb un mocador a la mà; vaig aconseguir que l'ocell baixés del test i caminés cap a un angle del terra; li vaig llençar el mocador al damunt i dolçament el vaig agafar. Amb l'altra mà li vaig descobrir el seu petit cap; ell em va mirar i li vaig fer un petó.

Per altra banda em vaig adonar que el noi de la botiga, ell, encara no sabia si estava despert o dormint i amb veu tremolosa em va dir que, mai no havia viscut una experiència com aquella. Jo li vaig respondre que a mi tampoc m'havia passat res de semblant i esperava no haver-la de repetir. Així doncs l'ocell blanc i jo vam tornar a casa, jo molt emocionat i el vaig deixar al terrat i li vaig donar menjar i beure. Un dia a finals de juliol, en sortir a la tarda al pati, em va envair una sensació estranya. Els meus ulls buscaven l'ocell blanc; no el veia, no el trobava ni pels racons, ni sota les jardineres, ni a casa de la tortuga; vaig baixar al carrer a un descampat proper; no hi era. Se'm quedà el cor congelat, encongit, i vaig mirar al cel blau per si el veia volar. Res, no hi era. I així l'endemà, i l'altre, i l'altre..., fins que de mica en mica, com la millor cançó d'en Serrat, em vaig acostumar al seu record en el més profund del meu cor. Però l'estiu del 1998, juliol, un any després, abans de dinar, miro per la finestra el terrat i de cop i volta hi aterren un ocell amb quatre ocellets més petits i voladors. Són a prop de les jardineres, i el gran avança amb els petits al darrere, arriben a l'alçada de la caseta de la tortuga, el gran hi entra, els petits s'esperen. L'ocell gran té les dues ales blanques i els petits també i m'adono que és el meu ocell blanc amb els seus petits 74

Al cap d'un instant un altre pardal morè baixa volant i es posa al costat de l'ocell blanc protegint els cinc ocells. És quan m’adono que l'ocell blanc no era un ocell; era una ocelleta, la meva Ocelleta Blanca. Al cap d'una bona estona van volar tots sis, cap al cel blau, lluent, d'aquell migdia d'estiu, mentre una llàgrima feliç em rodolava per la galta i em salava els llavis, com si la meva Ocelleta Blanca em tornés el petó dolç que li vaig fer al seu cap rodonet el dia que vam tornar a casa.

L’ AINA

Autor: Anna M.Torrent i Urgell Il·lustradors:Júlia Bromley Mas Alumnes de 4art de l’Escola Lavinia Tutora:Marisa Foix

L’Aina tenia deu anys. Era una nena alegre i divertida. Vivia en una petita ciutat amb els seus pares i dos germans més petits que eren bessons, el Quim i l’Eloi, als que sempre ella feia bromes. -Quim, compte tens una aranya al cap! -Eloi, mira darrera, hi ha un fantasma! Ells moltes vegades s’espantaven i acabaven plorant.

--Mare, mare l’Aina ens espanta --Oi que no hi ha fantasmes? -- Oi que les aranyes no es posen al cap dels nens? Llavors la mare els consolava i renyava a l’Aina --Els nens són petits encara i s’ho creuen tot. No és bo que els espantis! Amb els seus germans s’ho passava molt bé. A l’escola, tot i que hi tenia molts amics, no li agradava gaire anar perquè com ja era una mica més gran, la feien treballar bastant . --Mare no em trobo bé! --Mare em fa mal de panxa!

Aquestes eren les excuses que posava l’Aina per no anar a l’escola. La mare ja ho sabia i li feia anar.

Un dia que de veritat estava malalta va veure un documental sobre nens que no podien anar a l’escola per diferents motius i això la va fer pensar una mica. Al cap d’uns dies la mestra va proposar pensar entre tots un tema que els interessés per fer un treball tots plegats. Van sortir diferents temes i l’Aina va parlar sobre el documental que havia vist. La mestra va dir que era un tema molt interessant i després de fer votacions va guanyar el d’ella. L’endemà els nens havien de portar pensat algun motiu pel qual alguns nens no podien anar a l’escola. - Hi ha nens -deia la Carla- que han de fer cada dia molts kilòmetres, moltes vegades a peu, per anar i tornar de l’escola. - Hi ha països molt pobres que els nens no tenen ni llapis ni llibretes, ni taules ni cadires -explicava el Joan. Seuen a terra. - Hi ha llocs que no deixen anar a l’escola a les noies- comentava un estranyat Martí. - Hi ha guerres i els nens no poden anar a l’escola ni jugar- deia una trista Anna. 77

Els següents dies van estar treballant on passava totes aquelles coses. Els nens estaven interessats i van aprendre molt. L’Aina estava satisfeta, ja que ho havia proposat ella. Un dia a casa tot sopant va estar explicant a la família el treball que estaven fent, de com l’havia proposat ella i que, tot i que el tema els entristia una mica, hi estaven treballant tot junts amb moltes ganes. Els pares van estar molt contents de veure l’Aina tan motivada. Els petits no entenien res. -Per què no poden anar a l’escola? Hi ha aranyes? -Estan malalts? -A mi m’agrada més estar a casa amb la mare! -A mi també! L’Aina els va contestar, com a germana gran, que tenien molta sort de viure on vivien i poder jugar, riure, menjar, tenir amics i anar a l’escola.

Ells no ho van entendre però l’Aina ja mai més va dir que no volia anar a l’escola, encara que més d’un dia pensava que al llit s’hi estava molt bé.

EL RATOLÍ LLUNASOL

Autor: Oriol Sisquella Cusó Il·lustradors:Laia Sisquella Farrés Alumnes de 4art de l’Escola Lavinia Tutora:Marisa Foix

Aïllat en un forat d´un soterrani, havia nascut i hi creixia un ratolí que aviat es va trobar sol, sense la mare rata que el cuidés. Era de mida normal, amb les seves orelletes sempre obertes i atent a les petites remors, uns ulls xafarders que fitaven tot l’entorn i dues vistoses dents capaces de rosegar tot el que trobava.

Un dia, per sorpresa, volgué donar un passeig pel soterrani, que era molt gran i que semblava ser d’un magatzem, doncs hi havia moltes deixalles: fustes velles, ferros, cadenes i moltes andròmines més. Va ser en aquesta primera sortida que es va trobar altres companys que devien ser ratolins com ell. El nostre ratolí es va afegir al grup. Els primers dies corrien i s’escapolien junts, menjaven junts el que trobaven i feien corredisses per tot aquell cau. Però el nostre ratolí va notar que aquests ratolins companys li feien unes riotes despectives i ell es preguntava “per què?” i es tornava a repetir: “per què?” Passaven els dies i cada dia es preguntava el mateix: “per què s’enriuen de mi?” “per què tenen aquest comportament de rebuig?” Aquest motiu el feia sentir trist i apartat dels seus companys. 79

Fins que un dia, sortint del seu cau, es va trobar que corria per la vorera d’un dels carrers d’un barri molt concorregut. Havia plogut molt el dia abans i estaven els carrers plens de tolls d'aigua. S'acostà a un dels tolls i va xarrupar un glop d'aigua. Però mentre estava xarrupant, es sorprengué del que veia. L’aigua feia mirall i va veure la seva imatge reflectida. “Què veig?” - va pensar. Aleshores, va notar que era diferent dels seus companys ratolins. Tenia un bony al seu llom, era una gepa. “Sóc geperut!!” - va exclamar, “i per això s’enriuen els meus companys?” “Soc geperut!!” - va repetir amb certa confusió. Però ell, enlloc d’entristir-se, es va conformar a ser diferent dels altres ratolins. Es veia amb el llom sobresortit amb un perfecte gris envellutat, aspecte que li donava més ànims per córrer i presumir davant dels altres ratolins, que a poc a poc li van confiar amistat i no li van fer més riotes.

En una de les sortides a ple sol va passar allò pitjor. Una brigada municipal de neteja anava perseguint els ratolins i atrapant-los amb unes trampes que desprenien olor a formatge com a esquer.

Alguns s’afartaven i morien escanyats, altres van córrer per salvar-se, i el nostre ratolí es va entaforar per sota d’una porta de ferro que donava a un bonic jardí ple de plantes, flors i arbres fruiters i que envoltava una bonica torre no gaire pròpia de l’humil barri en què estava situada. Ja fora de perill, s’amagà primer sota una atzavara del jardí, però va notar que aquesta planta l’esgarrapava. Va cercar un altre lloc i el va trobar en una vella olivera que tenia la soca esberlada, amb un bon forat, lloc on podia amagar-se amb més seguretat. A la nit contemplava la lluna i de dia es deixava acariciar pel sol. I així cada dia…

Qui hi vivia en aquella mansió? Una família benestant: el pare, la mare, un avi i una nena de nou anys. Aquesta nena es deia Gisela, i és ella qui va notar que sota l’olivera passava alguna cosa. Les olives caigudes de l’arbre estaven rosegades i a l’interior de la soca va veure el ratolí atemorit amb uns ullets suplicants , com dient: “No et vull espantar”. La Gisela va perdre la por i guardant-se el secret de la troballa el va cuidar com si fos la seva mascota.

A partir d’aquell dia li va fer un llit de palla ben dissimulat procurant que no es veiés des de fora. Li portava menjar, formatge i nous per rosegar i també tenia les olives madures que queien de l´olivera. Va pensar de posar-li un nom, per què no ? Els hàmsters estan engabiats i no paren de donar voltes i més voltes, els ocells siguin canaris, periquitos o caderneres no paren de cantar però engabiats també, i peixos tropicals neden en petites peixeres. En canvi el nostre ratolí estava lliure i feliç. Per tant el ratolí geperut es diria Llunasol, sortiria de nit per veure la lluna i les estrelles i de dia a ple sol esperaria que la nena el contemplés una estona.

Passaven els dies i les nous del rebost s’estaven acabant i el formatge de la fresquera minvava perquè la Gisela anava alimentant el ratolí. La mare, estranyada de com podien acabar-se aquestes provisions, va indagar que la nena feia molts viatges a l´olivera fins que va trobar-ne el motiu.

Un dia va seguir a la nena i la sorprengué: - Gisela, que hi tens aquí a l'olivera? - Mare, no t’enfadis , és la meva mascota. - Quina mascota? - T’ho volia dir. És un ratolí . Es diu Llunasol i no és agressiu, ni et farà por. El cuido com si fos un gat o un hàmster o qualsevol animalet. - Però nena!, no deixa de ser un ratolí! - Mira-te’l mare, quina bestiola més educada. Li he fet un llacet. Deixa-me’l tenir. No el deixaré entrar a casa. Davant la insistent súplica de la nena, la mare s’entendrí i acceptà a contracor. El ratolí va fer un xisclet d'agraïment. La Gisela el vigilava i el cuidava, i així en Llunasol va passar uns anys feliços, sense la por que l’atrapessin. Passats uns anys, la Gisela es va casar i es va emportar el ratolí Llunasol a la seva nova casa que també tenia plantes, flors i una olivera amb la soca esberlada i amb un llit fet de palla on el ratolí Llunasol viuria feliç com sempre havia estat

EL PESCADOR I EL SEU NEBOT

Autor: Xavier Artisó Amils Il·lustradors:Laia Madrid Artisó Alumnes de 4art de l’Escola Lavinia Tutora:Marisa Foix

Era un dimarts de Setmana Santa. El Xavier era un nen que vivia a Barcelona i sempre anava a passar les vacances a casa dels seus tiets, a Vilanova i la Geltrú. El seu tiet, en Miquel, era pescador i, juntament amb altres pescadors, sortia cada matí a pescar. En Xavier quan el veia marxar li deia: Tiet, quan em portaràs amb tu?

En Xavier sempre el volia acompanyar, però el tiet no se l’havia endut mai perquè deia que ja hi hauria temps per a fer-ho, que encara havia de menjar “moltes sopes” per fer-se gran i fort. Però en Xavier, era molt tossut i, tot i saber que es podia marejar, tant va insistir, que el tiet un bon dia se’l va endur. Era un matí assolellat i amb la mar plana.

Així doncs, en Xavier, el tiet Miquel i els altres pescadors, van agafar, com feien sempre els pescadors, dues barques: una de gran que duia motor i que arrossegava a l’altra, un bot amb rems. D’aquesta manera, i amb les dues barques, els pescadors tiraven la xarxa i així pescaven. Un cop al mar, i feta la feina, el bot amb rems tornava sol a la platja ple de peix.

Cap al migdia i mar endins ja, l’oncle i el seu nebot, amb una bona mar, van anar recollint la xarxa carregada de peixos. En Xavier estava la mar de content, tot i que ja començava a estar una mica marejat. Un cop carregat el peix al bot, es van acomiadar dels altres pescadors que van seguir treballant. Era el moment de tornar, i ho havien de fer remant. Tot haguera anat bé si no fos perquè es va girar un vent amb fortes onades i l’oncle Miquel, tot sol, no va poder dominar el bot (a aquelles hores en Xavier ja estava marejat com una sopa i no podia ni remar ni ajudar en res).

Les onades els van acabar arrossegant fins a una cala llunyana entre Vilanova i Sitges.

Ja queia la tarda i començava a fer-se fosc quan des de la cala, per sort, van veure una embarcació. Fent força senyals, finalment, els van veure, i els van poder socórrer i arrossegar fins a la platja de Vilanova. Allà a la platja, la tieta, les cosines i una pila de gent estaven esperant-los força alarmats i ja s’estaven començant a mobilitzar per sortir a buscar-los amb les embarcacions.

No cal dir que, l’endemà, tot el poble n’anava ple, i com que eren les festes de Setmana Santa, els vilanovins, tot passejant pel poble, quan es trobaven en Xavier, fent brometa, li deien: Què Xavier, quan tornem a sortir a pescar? I ell pensava “un cop només i no més”

UN DIA PER NO OBLIDAR

Autor: Jaume Padrós i Enamorado Il·lustradors:Laura Moreno Padrós Alumnes de 4art de l’Escola Lavinia Tutora:Marisa Foix

Era el migdia i totes i tos sortien de classe per anar a dinar. Una professora demanava l'ascensor, s'obre la porta i... es posa a cridar! La Laura va mirar a dins de l'ascensor i va veure el cos d'un home, que va reconèixer com el de l'instructor de gimnàstica. El professorat va disposar que tothom baixés al pati i que ningú restés dins de l'edifici de l'escola. La Laura, que era una nena molt observadora, va dir als seus amics tot el que havia vist a l'ascensor. Tots van estar d'acord que estava ben mort! L'Enric va afirmar que l'havien matat al soterrani perquè l'ascensor pujava. La Berta va dir que espantada: "tenim un assassí al cole! Quina por!" Tots van mirar al seu voltant, per si apareixia de cop i volta l'assassí! La discussió va ser general i cadascú deia la seva.

La Laura i la seva amiga Roberta es van allunyar dels altres, i li va dir a rau d'orella: "Roberta, l'ascensor baixava, no pujava tal com diu l'Enric. Si vols, després de dinar pugem al quart pis a donar una ullada, què et sembla, em vols acompanyar?" La Roberta molt sorpresa, va comentar que el quart pis està prohibit anar-hi. Però la Laura molt segura va exposar que pel soterrani hi passava molta gent, i a més hi ha les cuines, i queda clar que l'únic lloc "tranquil per matar algú" només podia ser el quart pis! I que era necessari anar a treure al nas doncs, segur que hi trobarien quelcom interessant per a resoldre'n el misteri 87

La Roberta va quedar garratibada per la lògica de la seva amiga. Al cap d'un moment la Roberta va declarar triomfalment: "l'ha matat la Directora! És l’ única que té claus de tot l'edifici!". La Laura va reaccionar tot d'una dient "No cridis! Ja veurem qui l'ha mort!". En aquell moment van sentir arribar els Mossos i una ambulància. La directora va anunciar als alumnes que totes les classes de la tarda quedaven suspeses, i per tant tothom després de dinar marxaria a casa seva. La Roberta va decidir acompanyar a la Laura a "investigar" i van acordar tots els passos que farien. L'Enric que era a prop les va sentir i els va dir decididament "jo també em quedo, sinó em xivo!" Res a fer! Van haver d'acceptar un nou membre a l'equip de detectius! Van dinar sense perdre el temps, van recollir les seves coses i van sortir els darrers de l'aula. Amb el gran desori que hi havia els fou molt senzill pujar al quart pis sense ser descoberts per ningú. El cor els bategava amb força, seria l'assassí allà dins?, es preguntaven amb mirades perdudes.

La porta del quart pis no estava tancada, sinó ajustada! Tots estaven blancs de por! La Laura va empènyer la porta i es va sentir una fressa estrident, l'esgarip d'unes frontisses rovellades per la manca d'ús..., una esgarrifança va recórrer la pell i els ossos de tots tres.

L'habitació era a les fosques, intuïtivament la Laura va palpar la paret cercant un interruptor, i es van encendre tots els llums! L'ensurt va ser notable, la Roberta mig esporuguida va assenyalar un gran bassal de sang just davant de la porta de l'ascensor i regalims més al fons de la sala. Es confirmaven les intuïcions de la Laura: La mort s'havia produït al quart pis! La Laura una mica més refeta que els altres, va anar entrant a poc a poc i es va adonar que en una taula hi havia menjar per a una persona, aquell mateix menjar que servien al menjador! L'Enric va fer el comentari "aquí s'han barallat de debò" tot assenyalant cadires de potes en l'aire, i un desordre evident! La Laura va preguntar en veu alta, com és que els del tercer pis no han sentit res? La Roberta va contestar que devia haver ocorregut just a l'hora de química, perquè les classes tenen lloc al laboratori del segon pis. La Laura contenta se la va mirar i va dir-li: "Molt bé Roberta, bona observació! Ara ja sabem a quina hora va ser la batussa i potser fins i tot la mort..." Va seguir avançant i van veure un llit! Si, si! Un llit i a mig fer! A més vestits d'home i francament força bruts! I una motxilla grossa. L'Enric va declarar: "Aquí viu o vivia algú!". Van seguir endavant i van trobar més roba, estris personals... tot deixat de qualsevol manera! Quin desordre, allò era una cort de porcs!

Amb aquestes que van sentir unes veus que venien de l'escala més propera a la porta d'entrada. Esverats es van amagar, i van prémer un interruptor proper, i malgrat el risc d'encendre més llums..., tot es va quedar a les fosques! L'Enric, amb veu baixa, va fer observar que al fons de la sala hi havia encara una escletxa de llum! Amb molta cura de no entrebancar-se, es van acostar sigil·losament cap a la llum. Fins que van arribar a una nova porta, era la porta d'emergència! Van mirar si els de les veus els podien veure des de l'entrada... però ja no hi eren! Es van decidir per obrir la porta d'emergència, però en posar la mà al pany van comprovar que la porta estava ben tancada i barrada. En aquell moment, van sentir darrere seu unes veus més fortes i clares. L'Enric va palpar sota del pany i va trobar una clau, amb l'excitació del moment va girar-la ràpidament i la porta es va obrir de bat a bat. Tots tres es van precipitar... quasi es maten els tres! Aquella escala no tenia replà! La Laura àgilment va saltar un munt d'esglaons, la Roberta semblava que ballava entre els esglaons, baixant-los d'un en un; i l'Enric, el darrer, va aconseguir tancar la porta darrere seu! Malauradament entre els brams que feia la Laura i el cop de porta de l'Enric... van sentir les veus sorpreses dels seus perseguidors! Van baixar a tota velocitat sense mirar enrere, mentre sentien clarament el crit d'algú: "algú baixa, atureu-lo!" En arribar a la porta de sortida van obrir-la i van accedint al pati! Un pati desert! Van buscar la porteta que donava a un carreró estret, forçant la porta es va obrir! Per fi lliures

Lluny del perill, a peu d'entrada de casa de la Laura, van asseure's a descansar i comentar aquells moments viscuts. Una mica més tranquils, la Laura va dir: "ja sé qui ha matat a l'instructor", els altres dos es van mirar sorpresos i van dir d'uníson: Qui?. El cuiner! Va sentenciar tot ensenyant-los un bolígraf molt particular. "Aquest bolígraf és del cuiner, li he vist moltes vegades a la butxaca de la bata! L'he recollit de sobre la taula de menjar!" Què podien fer ara? Aquesta era una prova que havien de donar als Mossos! Però això descobriria la seva aventura... aquesta idea no agradava a ningú. La Laura va proposar que divendres quan arribi li diria al seu pare que... però els crits dels seus companys es van sentir a la lluna! "És massa tard! Es pot escapar abans!" I encara més coses per l'estil se sentien. Però la Laura no va canviar d'opinió. Una mica a contracor van quedar així, es van prometre no dir res a ningú de la seva investigació. Dijous al matí van trobar a l'escola un notable guirigall! Els Mossos s'enduien el cuiner acusat d'assassinat. En la reunió de pares de la tarda, els van comunicar que sense permís de direcció el cuiner s'hi havia instal·lat a viure al quart pis. El motiu era un, amagar-se pels deutes de joc. El professor de gimnàstica va descobrir un dia l'amagatall i tripijocs del cuiner, i per això li va manllevar la vida!

La Laura i els seus amics mai van dir res de la seva aventura detectivesca, i la Laura va conservar sempre més aquell bolígraf tan particular. Aquell dia, aquell dimecres, el van recordar tota la seva vida!

CLARA XIXARRO

Autor: Rosa Oniret Guimart Il·lustradors:Gerard Alcalde Riuet Alumnes de 3r de l’Escola Barcelona Tutora:Vanessa Arcos Benite

La família Xixarro viu en un poble de muntanya, petit però molt bonic. Clara Xixarro, de 10 anys té el cabell ros i els ulls blaus, és filla única , voluntariosa però amb idees pròpies. A Clara sempre li sembla que les seves idees són millors que les dels superiors: pares, professors, amics....i aquesta és la causa de les històries que li passen.

A l'estiu és quan se celebren les festes al poble, perquè fa bon temps i perquè està ple d’estiuejants. Aquest any, els organitzadors de les festes van decidir, entre altres coses, fer dues curses de ciclistes: una per a gent gran de 20 km. i l'altra per a nens i nenes de 7 a 15 anys , de 5 km., lliurant un trofeu a cadascun dels guanyadors per edats. –Papa jo vull anar-hi –On nena? – A la cursa, vull anar amb la meva bicicleta nova i penso guanyar. –Però Clara, si no domines la bicicleta. Si quan has de frenar ho fas de cop i caus a terra. Pensa que el recorregut té revolts, pujades i baixades. –Mama digues al papa que practicaré molt. Jo vull anar-hi. Tant va insistir que li van donar permís. 92

Clara, decidida, es va inscriure a la cursa . Ella ja es veia guanyadora. A la vigília de la cursa va ploure molt i el terreny estava molt moll i lliscós. Va arribar EL DIA tan important per a Clara, feia un bon sol després de la pluja del dia abans. Les nenes i nenes, protegits tots amb casc, estaven preparats Donen la sortida. Els grans, en un tres i no res , es van distanciar tant que no se'ls veia. Clara intentava avançar , però quan venia una baixada esverada treia els peus dels pedals, obria les cames i cridava.

–DÉU MEU quina castanya em pegaré. Amb les cames esteses, el que feia era pegar cops als altres participants que passaven pel seu costat. Uns queien a terra, altres li deien: –Clara posa els peus als pedals! –Nena mira què fas.! Clara es va quedar l'última, el camí es feia feixuc i......Clara va tenir una idea. Va veure una drecera, un camí estret amb arbres que li podia fer avançar en sense tant esforç. I.... el va agafar, feia baixada, el terra estava lliscós i.... La bicicleta va topar amb una pedra , ¡PLAF! Va saltar per sobre la bicicleta, va caure de panxa i lliscant va anar a parar per on passava el grup de ciclistes. Sort del casc, que la va protegir, però els braços i les cames semblaven un mapa d'esgarrinxades . 93

Pobre Clara ! Tenia el cos dolorit però més dolorida tenia la seva moral. Quina vergonya!

Els organitzadors la van recollir, la curaren i van preguntar-li –¿Què volies fer trampa? –Qui jo no, no, el què volia era avançar una miqueta, però trampa NO. Finalitzada la cursa, els guanyadors van rebre el seu trofeu i tots els participants van rebre un diploma, Clara també va rebre el seu diploma, tot i que estava molt i molt avergonyida pensant que ningú voldria saber res d'ella. Però escoltà unes veus que li deien: –Clara anem al refrigeri, véns amb nosaltres? –Em fa mal tot el cos però ... Si m'ajudeu .... –Clara no et preocupis de la teva caiguda , nosaltres t’ajudem , anem-hi tots plegats. –Ho van passar molt bé , menjant i rient de les idees de Clara. Us penseu que els amics no sabien les intencions de Clara ? i ... TANT ! que ho sabien. Perquè Clara SÍ volia fer trampa, però les bones amistats obliden i perdonen fàcilment.

9494

EL POLLET AVENTURER

Autor: Lydia Serralabós Domingo Il·lustradors:Marc Brizuela Guardiet Alumnes de 3r de l’Escola Barcelona Tutora:Vanessa Arcos Benite

Un petit pollet groc i suau volia corre aventures però, com era petit, havia d’anar darrere la seva mare, junt amb els seus germans. Un dia, però, es va despistar i tots van marxar sense ell.

Estava sol! Ell no es va espantar, al contrari, va pensar: -Ara és la meva! Correré aventures! Caminant, caminant, va trobar un gat prenent el sol. Va pensar: - Pot ser un bon company d’aventures! Vaig a parlar amb ell! – Però, quan es va apropar, el gat li va saltar a sobre per menjar-se’l. Era un bon esmorzar per un gat afamat. Per sort va poder escapar-se corrent.

9595

Però no penseu que el pollet es va rendir. Ell era molt valent! Volia seguir buscant aventures! Tot d’una va començar a notar una sensació estranya a la panxa. Tot li donava voltes, era com si tingués un buit a l’estómac... Era gana!! Va començar a posar-se força nerviós. On podria trobar menjar? La seva mare sempre s’encarregava d’això. Es va anar fent fosc i el pollet va sentir-se molt sol i trist. A més tenia encara més gana. Van començar a donar-li voltes al cap i va pensar que potser s’havia equivocat. Tant de bo estigués a casa amb la seva família. Per sort, la seva mare no l’havia deixat de buscar i abans que es fos nit tancada, el va trobar en raconet del bosc, tot tremolós.

El pollet en veure la seva mare es va posar molt content. La mare el va acaronar i consolar i tots dos junts van tornar cap a casa.

9696

Després, ja a casa, ben menjat i calentet, van pensar: -Quan sigui més gran viuré grans aventures! Ara de moment les començaré a planificar en somnis! I amb aquests pensaments d’aventura, es va adormir abraçat a la seva família.

9797

LA FINESTRA DEL MÓN

Autor: Carme Guisado Il·lustradors:Gael Bassolas i Saül Sequià Alumnes de 4t de l’Escola Barcelona Tutora:Teresa Sumalla Gómez

La casa era molt lluminosa i sempre s’omplia de sol i alegria. Les finestres donaven gairebé totes a un jardí arbrat i només hi havia un racó, la cantonada, on les finestres eren petites i amb menor visió. Una d’elles quedava com solitària i no deixava veure gaire perquè de seguida apareixia la casa del costat. Era la pitjor finestra i ningú li feia cas. En Lluís si hagués pogut, la feria desaparèixer i així la llibreria que estava tot just a sota, podria ser més alta i els llibres i les caixes de jocs podrien estar més ordenades i no a punt de caure. I això és el que havia passat aquella tarda. Un amic li deixava per uns dies tres jocs de la PSA i ell els recolzà ràpid per tal de començar a jugar. Els va deixar tan malament, que van caure. Apa! Tot per terra! I ara a recollir-ho perquè la mare havia sentit el soroll i li va faltar temps per avisar que abans d’asseure’s a jugar calia recollir-ho tot. Ja hi som! – va pensar en Lluís. I es va posar mans a la feina. Va ser en aquell moment quan una petita resplendor va fer-li tancar els ulls. En obrir-los, no s’ho podia creure! Era impossible! Ell estava a casa seva, però davant dels seus nassos tenia una família xinesa , molt polida i somrient. El pare mirava orgullós a la nena i la mare servia el te. Tot seguit, la mare va treure un plat d’holotúries o cogombres de mar i va començar a fer-ne trossets per donar-li a la nena que feia palmes molt contenta.

En Lluís sabia que allò eren holotúries perquè havia vist un reportatge a la televisió. I ara, vet aquí tenia al davant una família que en menjava un bon plat. La nena era menudeta i molt alegre i s’empassava bocins d’holotúries i reia i mig ballava encara que els pares semblava que li diguessin que parés quieta perquè no es menja i es balla alhora.

9898

De sobte, les imatges s’enfosquiren i sense adonar-se es va trobar palplantat davant dels vidres de la finestra. Es refregà la cara i els ulls; no entenia res quan va sentir la veu de la mare: Lluís, a sopar! És la tercera vegada que et crido! Què passa? Estàs sord o què? No havia jugat gens ni mica però no estava descontent, estava astorat, no s’ho podia creure! Era molt estrany tot el que havia passat. Aquella nit va somiar amb la Xina i la Gran Muralla. L’endemà i durant tot el dia no podia deixar de pensar en la família xinesa, però també que no havia jugat a la PSA i si continuava així, hauria de retornar els jocs sense haver-ne gaudit. A les sis ja estava a punt i, tot just abans d’introduir el joc a la consola, va pensar a treure el cap un moment i mirar la finestra. Dit i fet. Sospirà satisfet perquè era una finestra normal i corrent, més aviat lletja i estreta. Estava a punt de girar cua quan aparegué la resplendor. No podia ser! Tancà els ulls i en tornar-los a obrir, tenia davant seu una caseta de fusta molt agradable, envoltada de neu i d’un cel baix i grisós.

. Es va adonar que asseguts a un banc de fusta dins de la casa, estaven dos nens molt rossos vestits amb jerseis de llana gruixuda i una senyora que servia unes tasses plenes de xocolata. Sortia fum de les tasses i els nens reien i tocaven la seva superfície amb ganes de començar a beure. La senyora, alta i rossa, tallava un tros d’un gran pastís i donava un plat i una cullera a cada nen. Quina sensació més càlida va tenir aleshores en Lluís. Un moment després, una boira densa va esborrar les imatges i es va trobar sol i a les fosques a la seva habitació. 9999

Aquella nit va dormir molt tranquil i va somiar amb els països nòrdics. L’endemà estava fresc com una rosa i tan content que no sabia si explicar-li al seu millor amic. Al llarg del dia se’n va oblidar, però en entrar a casa i anar a deixar la motxilla a la seva habitació, hi va pensar. I així va ser com la finestra meravellosa es va convertir en un costum del final del dia. Cap a la tarda i quan ja havia acabat la feina, en Lluís un dia estava a una illa grega de pescadors que recollien les xarxes plenes de sardines i les rostien a la brasa a una bonica terrassa blanca i blava que semblava penjada del mar. I un altre dia estava en un redós de la selva veient com uns nens indígenes, molt morenets i de cabells llisos jugaven a la porta d’una casa baixa amb persianes mig pujades que deixaven veure una àvia que cuinava. Per precaució, en Lluís no havia gosat explicar-ho a ningú. Primer volia dir-li al seu millor amic, en Marc, encara que dubtava si el creuria o no. I als seus germans, ni parlar-ne. Eren més grans i, segurament, esclatarien a riure i li farien bromes. Descartat. Per tant, va continuar sol el seu viatge privat als indrets més inesperats. Era bonic tenir un secret tan especial.

100 100

Avui era divendres i a l‘escola tot havia anat bé. Aquesta tarda jugaria un partit de futbol i, després, quan sortís de la dutxa i abans de sopar, aniria ràpidament a trobar-se amb alguna família del món i a conèixer costums nous i diferents dels seus. En arribar a casa, va veure la mare passant l’aspiradora. Que estrany a aquelles hores! Potser no havia tingut temps!. Ja s’havia posat el pijama net i un jersei al damunt, quan va anar cap a la seva finestra màgica. Però..., no podia ser! No hi era! Què havia passat? En el seu lloc hi havia un requadre gris de ciment. Va córrer a dir-li a la mare: Què ha passat avui a la meva habitació? Què heu fet? On està la finestra petita? Què és això de la paret? Home! Rei, tantes preguntes alhora no puc contestar-les. Què no te’n recordes que aquest estiu vàrem parlar de tapiar-la com ja han fet molts veïns i guanyar un bon pany de paret? Com no és de la façana principal es pot fer i ara tindràs lloc per uns prestatges nous i per posar el que vulguis. En Lluís no va poder articular cap paraula. No sabia què dir ni què fer. Estava desconcertat i sorprès. Què faria ara? A quina casa i a quina finestra anirien a parar les seves famílies i amics del món? Volia plorar i volia cridar. Va tapar-se la cara amb les mans i va pensar que en tornar a obrir els ulls, veuria la seva finestra. No va ser així i, molt a poc a poc, va anar a taula a sopar. La mare, tota contenta, li va fer un petó a la galta tot passant amb una safata plena de patates i croquetes. Ara sí que estaràs feliç a la teva habitació, oi, Lluís? T’hi cabrà de tot: jocs, llibres, carpetes i copes de futbol quan en guanyis alguna...! Què podia respondre en Lluís? Què explicar a taula? . Aquell vespre es va fer gran de cop i va comprendre que les fantasies reals o irreals són part dels somnis i que potser aquella nit la finestra meravellosa estava projectant la vida de la seva pròpia família

101 101

CUENTO DEL MONCAYO

Autor: Esperanza González Freixa Il·lustradors:Clàudia Ariza salvador Alumnes de 3r de l’Escola Barcelona Tutora:Fina Romero Barcos

Os voy a explicar una historia que sucedió hace muchísimos años, cuando vosotros aún no habíais nacido. Sucedió en un pueblecito de Aragón, donde se alzaba una gran montaña que se llamaba El Moncayo. Allí, en unas casitas pintadas de blanco con sus ventanillas azules, uno al lado del otro vivían Lalala y Lalalito, dos amigos inseparables. Los niños conocían bien la gran montaña porque habían subido varias veces, aunque siempre acompañados y advertidos de que jamás lo hicieron solos, que allí las tormentas eran muy peligrosas y se presentaban cuando uno menos lo espera. Pero un día mientras jugaban y corrían de aquí para allá, Lalito dijo: ¡Mira qué día tan bonito! Seguro que no hay ninguna tormenta a la vista. No, claro que no… Pero ¿En qué estás pensando? ¡Pues en qué subamos ahí! ¿Estás loco? ¡Si mi madre se entera se pondrá furiosa! ¡Buff, y la tuya! ¡No me lo quiero ni imaginar! Lo tenemos prohibido. Claro por las tormentas, pero mira qué sol…

102 102

Este argumento convenció a Lalala y los niños muy contentos emprendieron la subida, que fue larga y muy costosa. Al llegar a la cumbre se sentían felices y empezaron a coger flores sin darse cuenta de que a lo lejos un enorme nubarrón negro, que traía una tormenta, se acercaba bastante deprisa. ¡Qué bonito! ¡Fíjate! ¡Fíjate! Casi vemos aquella otra montaña. ¿Cuál? Una que vimos en Barcelona con piedras muy extrañas. Pero bueno, es igual, ésta es muy bonita.

Y siguieron charlando y jugando sin darse cuenta de que la negra nube se iba acercando, hasta que, de repente, se hizo casi oscuro y sonó un trueno terrible y el cielo se iluminó con un relámpago. Se llevaron tal susto que, sin darse cuenta, se abrazaron. Al momento empezó a llover, caían unas enormes gotas y los relámpagos y truenos los aterrorizaron. ¡Oh! ¿Qué hacemos ahora? Es imposible bajar, y nuestras madres ya nos estarán buscando para que nos pongamos los impermeables y las botas. ¡Ay! Qué asustadas deben estar, -se lamentaban los niños- ¡Y la bronca que nos caerá! Estoy muy arrepentida –dijo Lalala llorando- mi pobre mamá debe estar muy preocupada… ¡Y todo por nuestra culpa! ¡Ellas confiaban en nosotros! Nunca más volveré a desobedecer… ¡Si salimos de ésta! Y yo ¡Nunca más lo haremos! Pero ahora el problema es bajar… Lástima que no existan las hadas. 103 103

De repente un gran paraguas de cristal, tan grande como una tienda de campaña, los cubrió y en su interior el sol seguía brillando. ¿Alguien ha llamado a una hada?- Preguntó una extraña anciana que apareció frente a ellos con unas botas rojas y un gran bolso azul. Yo…Yo… Nosotros- decían los niños a trompicones- ¿Quién eres tú? ¿Qué está pasando? Chicos, soy un hada, parecíais necesitarla. Bueno, las hadas de los bosques están pasadas de moda, ahora vivimos en los ordenadores, pero tengo poderes de los de antes y como he oído que estabais arrepentidos, me he dicho “¡Ay! Estos niños están necesitados de mi ayuda” Y aquí me tenéis. Los niños no podían ni hablar al ver lo que estaba sucediendo, tan solo miraban pasmados al hada de las botas rojas. Entonces… ¿Existen? ¿Eres de verdad? ¡Hombre! Tenéis que reconocer que los humanos no pueden plantarse aquí y meteros bajo un paraguas de crista. ¡Mirad! ¡Mirad! ¡Cómo cae el agua ahí fuera! ¡Qué buena eres! No nos lo merecemos, pero… Eso, es verdad, pero como estáis arrepentidos y esto os servirá de lección, voy a sacaros de aquí. Ahora callaos y dejadme que me concentre. ¡Tengo un plan! 104 104

Los niños enmudecieron y el hada, muy concentrada, abrió su gran bolso azul y de allí salieron dos enormes águilas que ella acarició mientras les hablaba de una manera que los niños no comprendían. ¡Ya está arreglado! Saben lo que deben hacer. Ahora subiros cada uno, en una de las estas amigas mías. ¡No hombre! Así no- dijo cuando los niños, obedientes, se montaban sobre los pájaros- ¡Qué tienen que volar! No le apretujéis las alas con las piernas! Tumbaos encima y apoyar la cabeza junto a la suya. Los niños se tumbaron y se agarraron al cuello con un poco de miedo, pero el hada Matilda –que así dijo que se llamaba- los tranquilizó diciendo que no pasaría nada. De repente el paraguas de cristal desapareció, pero las águilas con sus colas, desplegaron unas grandes capotas y los cubrieron de la lluvia. ¡Buen viaje muchachos!- dijo el hada Matilda antes de desaparecer y de que las águilas mágicas decidieron darles un paseo y hasta llegaron a ver las arenas doradas de un gran desierto que estaba en África y donde vieron además un precioso río azul larguísimo.

105 105

A todo esto, en el pueblo las mamás los buscaban por todas partes, porque allí había empezado a llover, pero pensando que eran muy responsables se dijeron que seguro se habrían metido en algún portal y regresarían pronto. Cuando llegó la noche ellas ya estaban muy preocupadas buscándolos hasta que la mamá de Lalala entró en su habitación y la encontró en la cama dormida. Sin despertarla, avisó a su vecina que también vio como Lalalito dormía tranquilamente en su cama. Por la mañana los niños estaban un poco resfriados, pero no demasiado y cuando les preguntaron dónde habían estado durante la lluvia, resultó que ninguna de los dos recordaba nada de lo sucedido.

No sabemos, estábamos jugando y luego nos despertamos aquí.

106 106

ROSA DELS VENTS

Autor: Elías Solé Falcó Il·lustradors:Júlia Muria Solé Alumnes de 4rt de l’Escola Barcelona Tutora:Teresa Sumalla Gómez

Aquella nit, el mateix somni va tornar a despertar l’Asor a les tres de la matinada. Era un somni ben estrany, que s’anava repetint cada dia des que la nena tenia ús de raó. L’Asor s’abraçà a Daurat, un Golden Retriever de 4 anys que dormia plàcidament al seu costat.

L’endemà la mare la va despertar ben d’hora, doncs, havien d’anar a la ciutat a comprar. - Mare! –digué l’Asor. Aquesta nit he tornat a tenir el mateix somni… - Prou, Asor! –cridà la mare-. Estic cansada de les teves fantasies! - Però, mare, deixa que t’expliqui –li pregà l’Asor. - T’he dit que prou! No en vull sentir parlar mai més, sinó no et deixaré sortir de casa durant un mes! –sentencià la mare mentre donava un cop de puny a la taula. L’Asor es va aixecar sobtadament de la cadira i va baixar enrabiada i plorant les escales que donaven al jardí darrere des d’on es veia l’entrada al bosc. - La mare no m’entén, Daurat! Mai vol escoltar el meu somni! –exclamà mentre acaronava el cap del seu company inseparable. 107 107

Ara l’Asor ja tenia 11 anys, però aquell somni l’havia visitada des que era ben petita. Sempre era el mateix: ella era a la punta del penya-segat al costat d’un vell roure, quan el sol començava a amagar-se darrera el cingle més llunyà. Tot d’una, començava a notar com el vent li arribava de totes direccions i, quan anava a tombar-la, es despertava espantada. Vivien a una petita casa de muntanya del Pirineu molt allunyada de la ciutat. Els seus pares eren molt grans i, tot i que la ramaderia no els havia permès guanyar molts calés, a l’Asor mai li havia mancat res per ser feliç. I sempre s’havia sentit molt estimada. Però aquell dia l’Asor estava ben enrabiada i se sentia incompresa, pel que va decidir desobeir la seva mare, que sempre l’havia advertida de no endinsar-se al bosc sola. - Anem, Daurat! –li digué mentre començava a caminar entre els arbres atapeïts. Aquella vegetació era fascinant, els arbres eren gegants i semblava que toquessin el cel. Tots dos portaven més de 5 hores caminant quan l’Asor es va començar a posar nerviosa. Havia estat tan enrabiada que no s’havia fixat per on havien anat i ara no sabia com tornar a casa.

108 108

Els nervis es van anar convertint en por a mesura que passaven les hores. L’Asor estava molt cansada i, tot i no parar de caminar, semblava que sempre estaven al mateix lloc. - Daurat, tinc molta por! –exclamà la petita mentre abraçava el cadell. Ens hem perdut i no tardarà a fer-se fosc. Què serà de nosaltres? Hagués hagut que fer cas a la mare! Tenia tanta por que es va posar a plorar i a cridar els seus pares. Però l’única resposta que obtenia era l’eco de les seves paraules i alguna llepada a la galta del Daurat. Estaven en perill i l’Asor ho sabia... Sobtadament, el gos es va posar a bordar i va saltar darrere d’uns arbustos. - Torna aquí, Daurat! –cridà la nena mentre el seguia. En creuar els arbustos es va quedar petrificada. Tot i que ja es començava a ser fosc, el seu gosset estava il·luminat com si li toqués el sol del migdia. A mesura que es va acostar, va veure que aquella llum la feien centenars de cuques de llum que volaven en cercle al seu costat. Cada cop que en Daurat o l’Asor es movien, les cuques de llum els seguien. De cop i volta, aquells insectes van començar a volar en fila, com si els indiquessin un camí. La nena no sabia què fer, ja que podia ser perillós, però tampoc tenien gaires més opcions. - Anem, Daurat, seguim les cuques de llum! Sembla que ens marquen un camí! -exclamà l’Asor atabalada. Van seguir aquella llum durant molta estona fins que l’Asor es quedà parada de cop com si un martell l’hagués clavada a terra. Just davant seu, un vell roure al costat d’un penya-segat... 109 109

Daurat, aquest indret és el que surt sempre al meu somni! –digué amb veu tremolosa mentre es pessigava per comprovar que estava ben desperta. El sol començava a amagar-se darrere el cingle més llunyà, igual que al somni. L’Asor es dirigí a la punta del penya-segat i, tot d’una, va començar a notar fortes ràfegues de vent que li arribaven de moltes direccions. Era com si la Tramuntana, el Gregal, el Llevant, el Migjorn, el Garbí, el Ponent i el Mestral bufessin amb tota la seva força a sota dels seus peus. L’Asor s’aferrà espantada al Daurat, mentre aquella conjunció de vents els elevava com si estiguessin sobre un llit d’aire. Tot va anar molt ràpidament, notaven que s’estaven movent a gran velocitat, com si fossin àligues, però l’Asor era incapaç d’obrir els ulls. De cop i volta, va notar que els seus peus tocaven el terra i el vent desaparegué com per art de màgia. Quan l’Asor obrí els ulls, no donava crèdit a què estava veient: una vall fantàstica plena de tot tipus d’arbres i animals, tot i que molts no sabia què eren.

El que sí que va reconèixer just al seu costat, va ser una colla de cabres pirinenques o Bucardos, una espècie que ja s’havia extingit feia anys al Pirineu i de la que el seu pare li havia parlat des de petita.

110 110

Alguna cosa tocà l’espatlla a l’Asor... - Socors!!! – cridà espantada mentre el Daurat començava a bordar com un boig. - Tranquil·la, no tinguis por –digué una veu gruixuda i tranquil·la. No us farem mal, ans al contrari! Quan l’Asor es va girar, al seu davant hi havia dos figures gegants, amb uns ulls enormes i molt peludes. Eren de color marró clar i les seves mans eren tan grans com la mateixa Asor. Una d’aquelles criatures baixà la mà i la nena i el Daurat hi van pujar dalt. - Qui sou? Què sou? –preguntà l’Asor ja més tranquil.la. - Som en Gregal i la Tramuntana –digué un d’ells. Som d’una espècie desconeguda pels humans, els Gorocs. I ara, camí al palau de la Vall Pirinenca Secreta dels Vents t’explicarem qui ets tu! L’Asor es fregava els ulls... No es podia creure que allò fos cert. Durant el camí, li van explicar que aquesta vall existia des de feia milers d’anys, que només s’hi podia accedir des del penya-segat del vell roure i que havia estat creada per protegir les espècies d’arbres i animals del seu pitjor enemic: l’home!

111111

Feia 7 anys, uns investigadors malvats van accedir-hi per casualitat i van voler caçar tots els animals de la vall. Va ser llavors quan la Governant de la Vall i el seu espòs van decidir treure a la seva filla a l’exterior per protegir-la. Li va donar a una parella de ramaders i els va fer prometre que mai li revelarien aquest secret a la nena.

- I aquesta nena ets tu! –li digué la Tramuntana mentre l’acaronava. La Rosa, la Rosa dels Vents com et deia la teva mare. - Rosa? No! Jo em dic Asor! No sóc pas jo! Us equivoqueu! –contestà la nena. -Asor, escriu el teu nom, posa’l davant d’un mirall i descobriràs el teu nom real –digué en Gregal. Era cert! Asor a la inversa era Rosa! -Ara ho entenc tot! I Ara més que mai entenc a la meva mare... Vull dir a la mare que m’ha criat –sospirà la nena. Què els va passar als meus pares? Vull dir als d’aquí? -Malauradament, van morir defensant aquesta vall. Però per sort, van aconseguir alliberar-nos per sempre dels malvats. Havien estat uns prestigiosos científics a l’exterior que havien descobert l’entrada a la vall ja feia 25 anys i van decidir quedar-s’hi –digué amb veu trista la Tramuntana. Quan van aixecar la mirada, ja eren a palau. Una gran festa esperava a l’Asor! Milers d’animals desconeguts ballaven al so d’uns instruments molts estranys que tocaven els fills de la parella de Gorocs celebrant que la filla d’aquella parella que sacrificà la vida per ells era a la vall. Quan acabà la celebració, els Gorocs i l’Asor van xerrar tota la nit. Van decidir que el millor seria que la nena tornés a casa dels seus pares i lluités des de l’exterior per protegir i conscienciar al món de la importància de salvaguardar la natura.

112 112

Ara bĂŠ! Tant ella, com els seus pares, com el Daurat podien anar sempre que volguessin a la Vall Secreta Pirinenca dels Vents.

113 113

Organització:

Participació: Escola Lavínia, Escola Pau Romeva, Escola Barcelona, Escola Santa Teresa Lisieux, Escola Sant Ramón Nonat, Centre de dia Aviparc, Sanitas Residencial Les Corts, Centre de dia Neuroamunt.

114