LA ROSA VERMELLA
Rosa vermella, vermella com la sang. Brilles al mig del jardí, i si algú, et volgués agafar, es punxaria la mà.
Si fos hivern, t’assecaries però a la primavera tornaries, de nou vermella i brillant. Les papallones vindrien, i els rossinyols cantarien.
De nit, al teu jardí el vent entraria, i els teus pètals ballarien. Al matí, plouria, i més roses sortirien. Categoria A Autora: Alessia Piantoni Miralles Escola Barcelona
LA PAPALLONA QUE NO PODIA VOLAR
Hi havia una vegada una família de cucs de seda que es van fer uns capolls per dormir dins. Els capolls eren suaus i grocs. Un dia, després de molt dormir, es van despertar i van abandonar els seus capolls. Primer va sortir el pare, després la mare i per últim, la filleta. Però ja no eren cucs, ara eren papallones blanques. El pare i la mare van volar i volar, fins que van arribar a un jardí de flors. Però la seva filleta no podia volar, tenia les ales mullades, tenia la malaltia de les papallones que neixen amb les ales mullades. Els pares estaven molt tristos i van anar a la consulta de la Doctora Papallona. La doctora va veure a la petita papallona i va dir que amb aquelles ales mai volaria i que hauria de caminar pel terra tota la seva vida. La família de papallones estava molt trista i van decidir caminar junts. Van caminar i caminar, fins que van arribar a un jardí que tenia un tanca. A la tanca hi havia un cartell que deia: FLOR ENCANTADA, PERILL, NO PASSAR. La família de papallones va pensar que si entraven volant potser no passaria res, i així podien arribar fins la flor encantada i demanar-li unes ales boniques i fortes per la petita papallona, per volar tots junts. Una nit, en silenci, el pare va agafar amb les seves ales a la petita papallona, junts van volar fins la flor encantada. Quan volaven damunt del jardí van veure una llum que brillava, era la flor encantada. Van aterrar damunt la flor. La petita papallona li va a explicar a la flor la seva trista història, la flor va escoltar en silenci i va acariciar les seves delicades ales amb els seus pètals.
Després va dir: - Petita papallona, ara les teves ales ja no estan mullades, ara les teves ales estan seques i fortes. No tinguis por i vola amb els teus pares, vola alt, vola lluny, vola fins al cel. Què siguis feliç volant ! La petita papallona, tota emocionada, va dir: - Gràcies Flor Encantada, ara sé que puc volar i sóc molt feliç. La petita papallona va sortir volant del jardí, els seus pares la van seguir i van volar junts fins a un arbre. Damunt una branca, la família es va quedar a dormir. Aquella nit va ser la nit més bonica de la petita papallona.
Categoria A Autora: Noa Rasero Saura Escola Barcelona
Fotografies Imatges guardades dins d’un calaix, desperten després de llargs anys. Hi surten melodies d’un contrabaix o claus obrint misteriosos panys.
Vacances plenes d’alegria, una bonica amistat, o un paisatge en ple dia, són un instant gravat.
Sempre recordades en temps passat, en temps estimats. No són mai oblidades, com les dificultats.
Categoria B Autora: Edna Yanay Foguet León Escola Thau Barcelona
TOTHOM ES MEREIX SER ESTIMAT Aquesta història parla d’un nen que es deia Josep. Era un nen que sempre voltava pel món amb el seu diari. Dormia a qualsevol lloc: als arbres, a la gespa, a les roques, a vegades el convidaven a les cases, fins i tot dormia als rius. Tenia una tenda de campanya que servia per tot, fins i tot per dormir a sobre de l’aigua. A cada lloc es trobava amb animals que tenien algunes diferències amb els de la seva espècie: granotes que no salten, coloms que no volen, peixos que caminen, vaques que treuen cafè, ànecs que van per sota terra, talps que no saben excavar, cargols que van ràpids, gossos que parlen, gats que borden, gallines amb pel, cavalls amb plomes fins i tot hipopòtams que volen. En Josep va dibuixar cada un dels animals que va conèixer i també anotava les característiques .Va aprendre molt de tots i es va adonar que podia demostrar a la gent que no s’ha de rebutjar els animals diferents. Els animals li van ensenyar a en Josep que eren especials i que podien fer coses magnífiques: el colom no podia volar però tenia un cant preciós, el peix no podia nedar però podia ballar, el talp que no sabia excavar feia unes construccions precioses... En tornar del seu viatge va anar a casa seva i els va demostrar que tots es mereixen ser estimats. Categoria B Autor: Jan García Medran Escola Lavínia
COMIAT De matinada l’avi m’ha despertat ─Laia, bonica, em vinc a acomiadar. ─On marxes, iaio? ─li he preguntat─, és massa d’hora per passejar. ─Faré un viatge crucial on hi haurà soledat amb un amic especial i no pots venir, per edat.
És un lloc sense retorn que ens causa trastorn, deixa espai per a les flors: si pots, porta’n al meu repòs. ─Iaio ─li he dit a l’instant─, ja sé on vas, i perquè sóc petita (o ja no tant) he trencat a plorar: no marxis pas. L’avi s’allunya i es fa petit en la immensitat de la fosca nit. ─Fes bondat, no despertis el teu germà, ja li ho diràs demà. El meu germà s’ha llevat; adéu, avi estimat.
Categoria C Autora: Laia Pérez Morales Col·legi Pare Manyanet
EL SECRET MÉS DOLÇ Quan vam anar a comprar el Txop ja ens ho van avisar, que els afgans són una raça de gossos que van a la seva, no hi ha manera d'educar-los. Però són tan bonics, amb aquell pèl tan llarg que tenen per tot el cos, que quan el vam veure de seguida ens el vam voler emportar. M'encanta raspallar-li el pèl fins que queda ben desembolicat i a ell també li agrada perquè quan li faig un xiulet perquè vingui i em veu amb el raspall a la mà ve de seguida, encara que estigui jugant.
Fa dues setmanes estava intentant ensenyar al Txop que quan jo piqués de mans havia d'asseure's, però no hi havia manera. Fa el que vol. I aleshores va arribar la meva mare amb una notícia: aniríem a la casa gran de la platja, la que havia estat dels meus avis feia molts anys. Jo em recordava molt bé dels avis i els trobava a faltar. De la casa, en canvi, no recordava gairebé res, tret de la cuina, on sempre feia una oloreta molt bona de les magdalenes que feia la meva àvia. No he tornat a tastar unes magdalenes tan bones com aquelles.
El pare va treure el cotxe i tots hi vam pujar de pressa, fins i tot el Txop, que de vegades es fa de pregar quan toca marxar de casa. El viatge va ser llarg i vam arribar cansats, però tenia ganes de tornar a veure la casa dels avis. Vam baixar del cotxe i vam entrar directes a la casa, tret del Txop, que va arrencar a córrer cap al jardí. Jo me'n vaig anar directe al sofà, a estirar les cames. La resta de la família va anar a veure la casa i jo els sentia parlar de lluny, però estava tan cansada que no em vaig moure. Al cap d'una estona va entrar el Txop fet una pena, amb el pèl tot enredat i ple de pols, i bordant com un desesperat. Jo, que ja el conec una mica, sé que quan
es posa així vol que el segueixi i, encara que estava cansada, me'n vaig anar amb ell. Vam sortir al jardí i vam trobar una porta oberta, amb unes escales que baixaven, i el Txop se'n va anar cap avall. El vaig seguir i vam arribar a una sala amb mobles vells. Em va cridar l'atenció una capsa de fusta molt bonica, amb unes flors pintades i la vaig obrir. A dins hi havia un davantal blanc, un batedor de clares, una espàtula, uns motlles de magdalena i diversos estris de pastisseria. I també una llibreta amb receptes escrites a mà per la meva àvia, entre elles la recepta de les seves magdalenes!
No cal que us digui la il·lusió que em va fer. Vaig agafar la capsa i vaig anar a ensenyar-li a la mare; estava tan emocionada que gairebé ensopego amb l'escala quan pujava. El Txop corria darrere meu, sense saber què passava. La mare es va posar molt contenta i va anar directa a buscar les claus del cotxe. No va caler que ens diguéssim res, les dues sabíem cap a on anàvem: a comprar ous, farina, sucre i tot el que calia. I a fer magdalenes!
Categoria C Autora: Camila Martín Hinojosa Col·legi Pare Manyanet
El somni Sota la llum matinal i envoltat per la flassada, recordo el vell pensament, que durant la nit m’apodera imponent, tot ell. En aquest lúgubre somni, sorties tu, hi sortia jo, hi érem els dos, i el pensament altra vegada, tan real i irreal alhora fa que ens apropem, lentament, sobre un fons blanc i un cel vermell, marcat per l’Alba. I tan prop que estaves, que podia sentir el teu cor, bategant al compàs de la teva respiració alterada, hi tan a gust que hi érem, sense ordres sense murs, sense fronteres,
sense dir res. Però, abans de fer-te un petó, sonà el maleït despertador, que em retornava al món, allunyat de tu, allunyat de jo, allunyat dels dos...
Categoria D Autor: Martí Doñate Madrid Institut Ausiàs March
ESTIMAT MAL HUMOR - ¡¿Què?! - he rigut, incrèdula - ¿Escriure una carta al meu mal humor? - no ho devia haver sentit bé. Escriure una carta a un estat d'ànim com... Com... ¿Com si es tractés d'una persona? - Sí, ho has sentit bé - ha dit la Clara, llegint-me el pensament altra vegada, i parlant amb aquella veu pausada tan característica d'ella. - Crec que serà una manera d'entendre’l millor, aquest estat d'ànim. He arrufat el nas. ¿Ho havia entès bé? ¿Segur que m'havia dit que escrivís una carta "al meu mal humor"? Tot i que no les tenia totes, he acabat accedint-hi. Ara, a casa, sec davant l'escriptori i destapo l'estilogràfica. No tinc res a fer, i suposo que escriure aquesta carta que m'ha demanat, m'entretindrà una estona. <<Estimat mal humor, jo mateixa estic sorpresa d'estar-te escrivint. Ja fa dies que no em visites, i sento dir-ho, però crec que no et trobo a faltar: estic bastant tranquil·la. No sé si agrair-t'ho a tu, o a mi mateixa i a la meva possible nova capacitat de calmar-me ràpidament. Sempre has estat tu qui, quan jo perdia el control de mi mateixa, prenies les regnes de la situació, quasi sempre per mal, però ara últimament sembla que sóc jo, estimat mal humor, qui aconsegueix dominar-se. I t'asseguro que els infeliços que es plaïen fent-te sortir ho lamenten profundament. Et saluda la teva fidel portadora>>. Rellegeixo la carta lentament, notant com a poc a poc, el meu front va arrugantse fins a semblar el tronc d'un arbre. És un pèl irònica, sí. Però té un nosequè inquietant que m'obliga a plegar-la i desar-la en una capseta sobre la taula. - ¿Què fas? ¿Que ho puc veure? - Merda. Ja és aquí, l'arrogància del meu germà, precís bisturí a l'hora de fer emergir la meva part més perillosa.
- No res - contesto amb aparent despreocupació. - Escrivia... - ¿Escrivies? - si us plau Marcel no continuïs. Saps que no puc aguantar aquest to de sorna. Ah, espera... Una carta d'amor. No, això és impossible. ¿Qui s'enamorarà de tu? - Calla estúpid! - contestem. Sí, plural. Ambdós, el meu mal humor i jo. Quan es posa a riure, ens aixequem sens poder aguantar-ho més, i sortim de l'habitació, fent batre la porta contra la paret, oblidant que això ens comportarà un llarg discurset sobre el comportament adequat. <<Estimat mal humor, ¿tan obvi era que la tranquil·litat durava massa? Ben pensat, sí. Ja t'ho comentava a la primera carta, feia molts dies que no em visitaves, i que jo gaudia d'una inusual calma. Reflexionant (curiosament vaig posar-m'hi a pensar per allò que va dir-me el meu germà sobre si escrivia una carta d'amor), vaig arribar a una conclusió: fixa-t'hi, tu i jo podríem ser parella. Ens complementem perfectament, i no podem viure l’un sense l'altre. No es podria entendre el meu caràcter sense tu, i suposo que tu no podries existir si no tinguessis la meva boca per dir-hi la teva, no series res. Això sí, a vegades no tinc clar si ets el meu aliat o el meu enemic, ja que ets capaç de salvar-me quan les coses van maldades, però també tens una especial habilitat a l'hora de ficar-me en embolics. No ho sé... Reflexions. Però no és això el que pretenia la Clara, ¿que reflexionés?>> Una altra missiva al meu estimat (o no tant) mal humor, a la caixa.
Avui m'he aixecat amb el peu esquerre. Sembla que des que li escric, el mal humor té la necessitat d'acompanyar-me a tot arreu on vaig. ¿Una cosa positiva? Estic vivint l'experiència d'estudiar-lo de més a prop, amb més deteniment. - Núria, per favor, ¿que pots repetir el que acabo de dir? - alço els ulls amb un gest d’estranyesa. La professora m'està foradant amb la mirada. Sento que busca l'oportunitat de deixar-me en ridícul davant de tota la classe. ¿Perdoni? Veig que els teus pensaments són bastant més interessants que les equacions de segon grau - evidentment que sí, professora -, així que si us plau, surt de la classe. - No em moc. La meitat dels rostres dels meus companys estan girats, mirant-me expectants. - ¿M'has sentit? - silenci. - És clar que sí, professora. Ara recullo les coses. - responc amb un to d'irònica submissió, aixecant-me i sortint de la classe enrabiada amb mi mateixa. Odio... Perdó, ODIO (amb majúscules) com em poso cada cop que estic de mal humor, i algú em crida l'atenció. Especialment si són els pares o professors, em poso insuportable. Sec a terra i trec el mòbil. ¿Saps què? Ara és un bon moment per escriure't una carta. Ja la copiaré a paper i tinta aquesta tarda. <<Estimat mal humor,si que n'arribes a ser d'inoportú, a vegades! No ho dubtis, però, que els meus esforços de contenció estan començant a donant fruit: acabo d'aconseguir no saltar de la cadira deixant anar una resposta impertinent, davant d'una professora. Crec que era una cosa que no havia aconseguit fins ara... Canviant de tema; ¿creus que podríem fer un esforç per no anar de la mà a tot arreu on vaig? Tot i que tu et quedaries sense víctimes, m'evitaries un munt de
disgustos. No sé si tu i jo, que sempre hem estat tan units, seríem capaços de separar-nos gaire temps, però no demano que sigui un adéu per sempre, sols un distanciament, que seria molt beneficiós pel meu caràcter. ¿Què hi dius? Saps que sempre hi serà el meu germà, quan vulguis venir a visitar-me de tant en tant...>> Guardo el mòbil ràpidament, en sentir que la professora obre la porta i em demana que entri. Somric mentre sec al meu lloc. Aquesta tarda haig d'anar a veure la Clara, i estic decidida a ensenyar-li totes les cartes "al meu estimat mal humor". - Passa Núria... ¿Què tal? - la Clara m'obre la porta, i entro, fent un somriure de circumstàncies. Em convida a seure, cosa que no calia, ja que ho fa cada cop que ens veiem, en un còmode sofà davant la seva butaca. Treu la llibreta. - ¿Tens alguna cosa especial per a explicar-me? ¿Has escrit alguna carta d'aquelles que et vaig dir? A punt de posar-me a riure, faig petar la llengua i, evocant mentalment la imatge del sobre que en passar per casa he trobat sobre el meu escriptori, dic convençuda: - El mal humor m'ha contestat. Categoria D Autora: Sofia Roig Escobedo Institut Ausiàs March
NOTES BUIDES Certament, és trist de veure com ha canviat el pianista, aquell qui tothom veia seure molt atentament, amb fixa vista.
Un conjunt d’alens retinguts, les emocions a flor de pell de tots els qui estaven asseguts mirant expectants l’home i el piano vell.
Un sospir col·lectiu se sentia quan les tecles eren acariciades finalment, llàgrimes relliscaven cada dia pels rostres de tota aquella gent.
Va arribar un moment, però, En què les carícies foren cops. Un grotesc rictus ple de buidor Després dels aplaudiments de tots.
Adonant-se de la seva habilitat, la música ja no embolcalla el seu esperit, no és més que un cos i un cap, la seva ànima ja no en treu profit.
Qui fos com el pianista sord que toca tancat dins d’un armari pel simple plaer del record.
Categoria E Autora: Sònia Monfort Fabregat Col·legi Pare Manyanet
Southwest Light El viatge per la costa Mexicana era tan llarg que ens vàrem veure obligats a fer una parada per passar la nit i recuperar forces. Escollírem un petita localitat costanera anomenada Dorado: quatre cases velles, i una petita església amb parets blanques. Només il·luminat per la llum de les estrelles i d’un petit far, que resistia ferm desafiant les poderoses onades que, bramant, impactaven contra les roques i els esculls als seus peus. Cansats, en Cristian i la Marina van optar per quedar-se a l’hostal mentre en Lucas i jo anàrem a prendre una cervesa. Vam encaminar-nos cap a un petit bar que el meu amic havia vist des del cotxe. Ell es va aturar uns segons davant del cartell que deia Southwest Light i, seguidament, hi vàrem entrar. Després de seure a la barra i demanar dues cerveses al bàrman, en Lucas, que s’havia mostrat més callat que de costum, va començar a parlar: - El Southewest Light de Dorado, coneixies aquest lloc? Vaig fer que no amb el cap i ell va seguir: - Quan era petit i no podia dormir, el meu avi sempre m’explicava històries de la seva joventut, quan estava de servei a la marina americana. Totes m’agradaven, però, una que recordo més s’ambientava en un poble mexicà, a la vora del mar, en un bar amb el mateix nom que aquest. Penso, que si el seu relat era cert és molt possible que hagués succeït aquí. Vols que te l’expliqui? M’agradava escoltar les històries d’en Lucas, gairebé tant com ell havia gaudit escoltant les del seu avi. Vaig dir que sí i vaig somriure. -Una de les maniobres de la marina, –va continuar ell - portà el vaixell del meu avi al port d’un petit poble a la costa de Mèxic. Mentre els marines descansaven, uns quants varen decidir anar a fer una copa al Southwest Lights. Ple de gent,
amb l’aire carregat de tabac i amb la música que un grup local proporcionava, l’ambient poc s’assemblava al que ara ens envolta. Va fer una pausa en veure que el bàrman ens portava les cerveses i ens preguntava si volíem alguna cosa més. Vaig mirar al meu voltant. En Lucas i jo érem els únics clients a part d’un vell que fumava tabac mirant l’horitzó a través d’una finestra. Quan el bàrman es va allunyar vaig demanar a en Lucas que continués amb la història i així ho va fer: - Aleshores, l’avi va veure una noia. Amb elegància i personalitat, parlava i reia amb els clients, fent-se notar davant de tots els homes del bar, els quals es perdien en els seus ulls i embogien amb el seu somriure. Fumava tabac, col·locant la punta del broquet sobre els seus llavis grans i rojos, deixant anar el fum amb classe... El meu avi va perdre el cap per ella. Va acostar-s’hi, hi va parlar, però ella preveient les seves intencions se’n separà, apartant la mirada i intentant dissimular un somriure. Quan el meu avi menys s’ho esperava la noia va desaparèixer de la seva vista. Va pensar que se n’havia anat i va decidir deixar-ho córrer i seguir gaudint de la música i la beguda amb els companys. Una estona més tard, va decidir sortir al balcó de la taverna que, segons havia sentit, tenia unes vistes increïbles de la costa. - Endevines a qui s’hi va trobar? En Luke va aturar la seva explicació en veure que jo no l’escoltava. En comptes d’això, mirava amb curiositat cap a l’esquerra on hi havia una porta que semblava l’entrada a un balcó. Potser la història era certa? Vam decidir sortir-hi amb les cerveses. A fora, les vistes eren increïbles. A primera línia del mar, des del balcó gairebé podíem tocar l’aigua de les onades que s’alçaven colpejant amb força les roques just de sota, creant una sintonia relaxant que es repetia cíclicament. El far a la
nostra dreta, il·luminava la llunyania amb el seu feix lluminós, i sobre els nostres caps les estrelles dibuixaven constel·lacions, compartint amb la blanca lluna plena, un lloc al cel nocturn. Feia molt vent. També feia fred. En Luke em va deixar la seva jaqueta blava i me la va passar per sobre l’espatlla. Era suau. Me la vaig posar i m’hi vaig abraçar. L’olor de la colònia d’en Luke m’envaïa. Recolzats a la barana del balcó, mirant el mar en Luke va seguir amb la història: - La noia era aquí mateix amb la mirada perduda en la distància. L’avi es va acostar situant-se al seu costat. Ella va ser la primera a parlar, explicant-li al soldat de la marina els motius que l’havien portat a apartar-se de la festa. No li agradava l’exèrcit, aquells “homes entrenats a matar”, com ella els anomenava. Ella defensava la pau i el respecte per damunt de totes les altres coses i els marines no n’anaven precisament sobrats. Van parlar de la pau, de la justícia i de la igualtat. Potser perquè aquells temps era el que més necessitaven. També va parlar-li d’ella. Tancant els ulls somiava amb arracades de diamants, xocolata suïssa, un viatge pel Mediterrani o a cridar a ple pulmó des del cim d’una muntanya. Desitjos inabastables per una noia d’una família humil de Dorado als anys 30. De sobte es van quedar en silenci observant el Pacífic des de la barana del balcó. El meu avi va girar el cap per mirar-se-la. El vent jugava amb els seus cabells foscos i ella se’ls apartava de la cara amb les seves petites mans. Ara ella també el mirava amb els seus profunds ulls obscurs. Es van apropar lentament i es besaren. En Lucas aturà el seu relat. Ara era ell qui em mirava. Un calfred em va recórrer l’esquena.
Als seus ulls verds, que tan freds sempre m’havien semblat, hi vaig veure una lluminositat inusual. Vaig mirar els seus llavis prims que no es movien, però en canvi s’apropaven més i més als meus. Vaig tenir por i el vaig aturar. - Lucas, i què va passar després? El noi es va enretirar avergonyit, amb el rostre completament vermell. Va empassar saliva i amb la mirada en direcció al mar va respondre: - Bé, el meu avi no m’ha explicat gaires detalls però el matí següent l’avi va despertar amb ressaca i un únic desig: trobar la noia, creia haver-se’n enamorat... Va demanar per ella als seus companys i al cambrer del bar. Com un boig també va recórrer a alguns locals més. Tot i escoltant les detallades descripcions de l’avi ningú semblava recordar d’haver-la vist. - Vaja, quina mala sort - vaig dir- Sincerament, no esperava aquest final... - Bé, a vegades les coses no acaben com un espera – va dir en Lucas amb resignació, clarament apartant la mirada furiosa del meu rostre. No vaig poder evitar un somriure. - Lucas... – vaig dir-li, abans d’envoltar-lo amb els braços i besar-lo sota l’influx d’aquella nit estrellada i del reflex dels llums del Southwest Lights. Categoria E Autora: Núria Urbar Quer Institut Ausiàs March
LA DANSA NOCTURNA DE LES FLAMES Llum de lluna que s'abraça al fred llençol, adormit; on en fil d'or és brodada una cançó de bona nit. Lenta melodia s'entrellaça amb la calor de dos bandits -que han robat l'esperançamentre busquen junts, el paradís.
És un cor que els delata, que ressona seguint els seus dits, és un pols que es dispara amb les campanes de mitja nit. I no es pas seua, la seva errada, que del seu ja s'han despedit, sent l'amor la seva causa, i el seu himne un sol t'estim.
Resseguint-se amb la mirada mil espurnes han sorgit i en la foscor han fet flamarada on han cremat tots els desigs, i mentre el ritme augmentava, el llençol s'ha fet fonedís que en tal passió no suportava sentir-se sol i infeliç.
Culpeu la cançó que s'escola sota la pell, per les venes allà on tot remou i tot ressona; on és l'amor qui duu les regnes. Categoria F Autora: Montse Flores Garcia Institut Joan Boscà
LLETRES, CARES I FIGURES
La calor de l’interior de la terra és molt intensa, és més forta que la dels rajos de llum impactant plenament a la pell, però no té aquella sensació de serenitat i llum que ens transmet el sol, és una calor fosca, negra i angoixant. Alguns fluorescents intenten dissimular aquesta sensació de tancament però la llum que donen no està a l’alçada de la claror celeste. Se sent una sintonia musical a través de la megafonia i una veu femenina avisa de la possible presència de lladres, per tant, hem de vigilar les pertinences; aquests avisos van dirigits més aviat a aquella gent que es convenç que totes les males passades acaben passant als demés, per estadística. Oblidem que les coses que succeeixen han de passar a algú, i aquest algú és una persona equiparable a nosaltres. L’andana està deserta i únicament jo romanc assegut en un dels bancs, la tranquil·litat i la soledat absolutes de l’estació creen una atmosfera densa i carregada de mirades que no existeixen que semblen venir de totes les direccions, això sumat a la forta calor em fa sospirar; l’espera del metro es fa eterna. L’avorriment em fa fixar l’atenció en unes pintades a la paret de l’andana oposada, moltes estan fetes amb colors vius i cridaners i tenen lletres inintel·ligibles, d’altres contenen cares extremadament deformades que em causen fins i tot rebuig i, finalment, sempre hi ha aquelles pintades que no s’entenen per més que t’esforcis en fer-ho, és el cas d’unes figures geomètriques que representen un rectangle damunt d’una rodona petita i al costat un nombre escrit, el 2308.
Just en aquest moment, en el qual m’entretinc amb les pintades, el comboi de de la direcció contrària arriba a l’estació, no ve gaire carregat de gent però les aparences dels viatgers que baixen per l’andana central són curioses i em fan canviar de distracció. Un equip d’esport juvenil amb les seves jaquetes de l’equip canten i fan enrenou, possiblement degut a l’eufòria que els provoca la victòria recent d’una disputa esportiva. Em fa patir que algun d’ells pugui ensopegar i caure a la via, ja que, encara que no vingui el metro, l’alçada del solc és considerable. Una dona d’uns trenta anys parla per un telèfon mòbil amb una pressa que estressa més que els crits dels nois de l’equip, sembla que parla d’unes operacions financeres amb gran delit i satisfacció però, de sobte, li canvia l’expressió facial i comença a esbroncar amb fúria la persona de l’altra banda del telèfon, els seus crits ressonen per la volta de l’estació: «Com? Què vol dir que no tindràs la documentació llesta fins el 23 d’agost?!». Durant un moment es fa silenci però immediatament els joves comencen a riure, ella, però, no els fa cas, sembla que ni els ha sentit. De fet, no es digna ni tal sols a mirar si els seus tacons avancen alineats amb el perímetre de l’andana. Els personatges abandonen l’andana ràpidament mentre el comboi marxa de l’estació, és un tren dels moderns que fa poc que han estat introduïts per la companyia de transports, accelera amb més suavitat i no fa aquell glissando melòdic perforant que acostumen a fer els motors elèctrics vells. Mentre s’allunya veig el número adjudicat a la seva unitat, el 2308. Amb la gent fora i el metro ja lluny de l’estació tornen a quedar al descobert les pintades de la paret en les què m’estava fixant, em quedo bocabadat al comprovar que el número 2308 apareix encerclat, juraria que això no estava així abans que vingués el tren de l’andana oposada. Començo a alarmar-me i penso en el número del comboi que acaba de marxar. Reflexiono i penso també en els
crits de la dona financera, no tindria els documents llestos fins el 23 d’agost, el vuitè mes de l’any. Normalment no crec en les senyals que pot donar el futur o una entitat intangible, ja sigui amb bones o perverses intencions. Malgrat tot, miro el rellotge, són les 23:07. Arriba el metro a l’estació, és dels models antics. Va buit. En quan es deté fa un esbufec; una força m’impedeix pujar-hi, sento que és el meu taüt en forma de vagó. No puc. Cap porta s’ha obert però tot i així sona la sirena de tancament de portes. Quan la sirena ha cessat el tren comença accelerar produint el so del glissando perforant i miro el rellotge, són les 23:08. Quan el tren porta pocs segons dins del túnel, se senten espurnes de la catenària i una explosió monstruosa que produeix una bola de foc que il·lumina l’estació com la claror celeste, el terra tremola i cauen coses del sostre, entre les quals hi ha un dels cartells de la parada, que em cau al cap. * * * Obro els ulls i em trobo assegut a la parada, estic il·lès. Miro el rellotge i són les 23:07, la dona financera està asseguda al meu costat obrint una capsa de paracetamols. No hi ha ningú més a l’estació. El tren arriba i la dona es dirigeix a obrir la porta, abans d’entrar, però, veu que no pujo i nota la meva angoixa. -Que no puges? El següent tardarà molt més- diu serena i amablement. Després d’uns instants de vacil·lar faig cas del seu consell i pujo dubtós al vagó buit. Mentre el tren abandona l’estació, a través de les finestres veig a la paret les pintades de les lletres, les cares i les figures; res més.
Categoria F Autor: Enric Calvera Martínez Institut Les Corts