AO 11 de Gener. Educació.

CUP Gràcia – AO11012014 – Argumentari Educació Aquestes pàgines tenen només l’objectiu de contribuir a organitzar el debat de la taula sobre Educació de l’Assemblea Oberta que el nucli de Gràcia de la CUP convoca pel dia 11 de gener a la Violeta, des de les 10h30.

En el primer numero de Perspectives Jordi Mir fa un breu però dens balanç de reivindicacions unitàries del sector educatiu, de pares, assemblees grogues, treballadors i estudiants, de la bressol a la universitat, ressenyant de manera essencial qüestions, models i processos1. De manera paral•lela, el text ressenya les retallades i els paràmetres mínims d’una educació publica i de qualitat. D’aquest enorme esforç de síntesis es pot retenir que en els últims anys les polítiques socialment criminals de l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament, no tenen l’objectiu de reduir despeses i/o gestos innecessaris d’un ampli sistema de welfare sinó, més bé al contrari, fan trontollar un model ja insuficient i, per altra banda, molt generós amb les escoles privades i concertades. Amb lo qual, no es tractaria gens de defensar el model actual sinó més bé de plantejar la seva superació, molt més enllà d’unes mesures en part atorgades i en part conquerides d’ençà la Transició. Potser, l’àmbit on aquesta contradicció es fa més evident és precisament el que se’ns presenta amb més invisibilitat, el de les escoles bressol. Reenviant, pel conjunt de qüestions i àmbits educatius, a la lectura del document adjunt, ens centrarem precisament en allò que es considera pre-escolarització, pel seu valor paradigmàtic de la situació del sector educatiu i les seves directes implicacions de classe i de gènere com a servei públic.

Es dona el cas que l’oferta de places de bressol és la més insuficient de tot el sistema educatiu, cosa d’allò més greu si tenim en compte que és precisament en l’etapa de 0 a 5 anys que es desenvolupa el 90% del cervell. Doncs la relació entre aquesta dada i el volum d’inversió és exactament invers: el 90% dels recursos s’inverteixen a 1

MIR, Jordi, “La nostra educació no pagarà el vostre deute”, en Perspectives, vol. 1 (2013).

l’ensenyament després dels 5 anys. Lluny de ser aquesta una circumstancia casual, té al seu darrere tot un sistema organitzat de manera classista. L’escola bressol és considera com una mena d’aparcament per a criatures de famílies a on els dos pares treballen i no poden ocupar-se dels nens en hores de feina. Ja des de fa temps es va instal·lar en la nostra societat, darrere del concepte mateix de pre-escolarització, l’idea que la bressol fos un privilegi, que pertoca a qui ho consideri necessari i tingui els diners per a pagar-s’ho. És a dir, no es considera com a un dret sinó com a un be preuat que sobre el mercat de l’educació te un cost com si es tractés d’un cotxe o un mòbil, tots en tindran un però no tots tindran el mateix cotxe o el mateix mòbil. Això, és clar, si només tenim en compte aquelles famílies amb com a mínim un sou més o menys digne, circumstancia que arran la crisi comença a ser cada cop més difícil. En una família que no té aquesta mena de sort (que sort no és perquè sabem perfectament quins son els/les culpables), sovint la carrega de la cura i educació de les criatures recau sobre (generalment) les dones casades o les mares soles, que a la precarietat i recerca de feina, hauran d’afegir la difícil tasca d’improvisar-se com a educadores. I, en definitiva, les criatures d’una família de classe popular veuran determinat el propi futur ja des de molt petites. A més a més, atesa l’oferta minsa de places, unes poques famílies tindran accés a una bressol publica i necessitaran acudir al sistema privat. Aquí, les classes altes poden optar per a costoses estructures d’allò més modernes i les classes populars que puguin carregar amb el sacrifici econòmic, hauran en tot cas de conformar-se amb estructures més modestes o, simplement, renunciar-hi, segons els casos.

La carrega de injustícia determinada per les condicions socioeconòmiques de partida de les famílies, dels pares i de les mares, té conseqüències ja des de la formació del esser humà durant els primers anys de vida. A les privacions i/o renuncies determinades per les condicions econòmiques s’hi afegeix un sistema educatiu discriminatori. És extremadament important subratllar aquest fet per dues raons. En primer lloc, per a contrarestar el discurs general que

presenta els problemes del sector educatiu com a una circumstancia recent suposadament determinada per una crisi que, sempre segons aquest discurs hegemònic, intervindria en una situació optima, presentada com a un dels millors sistemes educatius d’Europa.

Aquesta perspectiva descansa sobre la mentida segons la qual abans de la crisi tot funcionava, tota anava molt bé i Catalunya era una mena de socialdemocràcia avançada a la sueca. Tot al contrari, es tractava de un sistema ja profundament desigual, potser menys que d’altres, on seguia existint, per exemple, l’anomalia antisocial i discriminatòria de les escoles privades i concertades enfront d’un sistema públic subdimensionat en recursos i infraestructures. En segon lloc, per a treure de l’imaginari col•lectiu la idea de la reformabilitat i viabilitat de l’actual sistema (en aquest cas) educatiu mitjançant la retòrica de la feina ben feta. Segons aquesta idea, les causes de l’empitjorament de les condicions de vida en general serien en la convergència de la crisi i la descoberta de casos de malbaratament de recursos i corrupció. Amb lo qual, la solució de tots els nostres problemes estaria en una bona administració, sortida de la crisis a traves de tot tipus de sacrificis i, finalment, en la desaparició de la dichosa corrupció. Tot i així sense tocar cap dels nous essencial de les contradiccions de base, que son les lògiques mercantilistes, el paradigma del benefici econòmic aplicat fins i tot els drets fonamentals (educació, salari, sanitat, cultura, habitatge, nutrició, llum-gas-aigua, etc.), l’enriquiment a traves de la venda de serveis bàsics i, en definitiva, el capitalisme.

En aquesta perspectiva, tot i les diferencies sectorials, aquestes lògiques i plantejaments acompanyen l’estudiant durant tota la seva vida escolar-formativa, a les escoles, als instituts i, en el cas molt improbable que hi arribi, a les universitats. És més, sobre la base de condicions anteriors ja discriminatòries, la nova onada ultra-liberal amagada darrere raons de viabilitat econòmica aparentment neutres, suposa un pas més en la carrera al benefici màxim: la transformació de l’educació (com tots els altres drets fonamentals) en una mercaderia més i de l’estudiant en usuari/client sense cap

subjectivitat ni consciencia cultural. Tant les dades seleccionades per Jordi Mir com el Mapa escolar de 2013 de la Coordinadora d’AMPA de Gràcia 2 , mostren un panorama força clar: per una banda, es retallen places publiques i, per l’altra, puja la demanda de places publiques, amb la demanda d’educació i formació. Efectivament, l’objectiu de les institucions estatals, autonòmiques i municipals, no sembla ser ben bé el de reduir l’oferta educativa i formativa sinó de traslladar-ne la gestió de la dimensió publica del welfare a un panorama d’explotació privada segons els paradigmes del mercat i del benefici. De la bressol fins a la universitat, doncs,la qüestió avui no és ni la defensa ni la millora dels nivells existents sinó la visibilització d’una oportunitat definitiva de ruptura amb el model capitalista del benefici a tota costa; una oportunitat de lluita per a superar un estado de las cosas que ja generava, i segueix generant, injustícies perquè essencialment classista i anti-popular.

Entre els serveis que afecten a drets fonamentals, el de l’educació té una especial caracterització. Com en tots els casos afecta també als treballadors del sector, víctima de retallades de tot tipus, però toca un element essencial en la construcció d’un horitzó hegemònic revolucionari i anticapitalista. L’educació, entesa com a formació cultural i desenvolupament personal, és fonamental per a construir persones lliures i conscienciades i trencar les barreres entre classes socials que volen els fills dels rics a les universitats i la resta de la població al taller o les cures domèstiques. L’educació no és només un dret sinó un element de formació (en potència) revolucionaria i trencadora. Un poble conscient serà també un poble més lliure i menys manipulable. La cultura, el coneixement, son abans de tot, eines de ruptura però no tota cultura porta a l’alliberament. Cal plantejar-se, doncs, quin tipus de formació volem pel nostre jovent.

Una formació que no determini els rols en funció del sexe/gènere, de la procedència de classe, de l’origen etnocultural, etc. Doncs, és necessària la construcció d’un sistema educatiu que, de la bressol fins Coordinadora d’AMPA de Gràcia, 2013, Mapa escolar: Estudi sobre escolarització a Gràcia (novembre 2013).

2

a la universitat, a més de garantir-hi l’accés lliure i gratuït, sigui eina i factor d’alliberament de gènere, de classe i nacional. Hauríem d’omplir amb aquesta profunditat la reivindicació d’una educació publica i de qualitat, per a no quedar-nos en la superfície només defensiva del conflicte. Valorant l’excepcional transcendència de la marea groga i l’extraordinària feina feta fins ara, s’haurien de tenir molt en compte també les contradiccions de fons d’algunes reivindicacions, tant a nivell global com de barri/districte. Obtenir finalment que des de les institucions arribi el desbloqueig de la qüestió de l’Escola L’Univers, per exemple, no pot suposar la desmobilització d’aquella experiència de lluita. Sobre tot si això passa per lliurar a mans privades una part del solar per a fer-ne un aparcament i no pas equipaments escolars. En fi, per una banda, els nens i les nenes de L’Univers han de poder estudiar en condicions i, per l’altra, no ens poden colar solucions d’aquest tipus.

Als estudis que aborden la qüestió de l’educació com a dret social generalitzat hi ha sovint una crida encoberta al valor d’aquesta com a una mena de inversió que la societat hauria de fer de cara al futur.

Segons aquest plantejament, el lliure accés a una formació de qualitat per a tota la població seria la millor garantia per al desenvolupament econòmic d’una nació. Ara bé, tenint en compte que qualsevol progrés social i millora en les condicions de vida del poble és en principi positiu, hi ha exemples a on un sistema educatiu molt avançat, també des del punt de vista del currículum i del contingut progressiu, en absolut ha introduït cap element de contradicció en el sistema de domini de classe, de la burgesia sobre totes les nombroses parcel·les en que avui el proletariat està desestructurat. Allà a on els paràmetres d’una millora en la garantia a l’accés de tothom a l’educació han fet forat (com a Finlàndia, el país amb el millor sistema educatiu en el rànquing mundial, on la figura del mestre/ensenyant/professor gaudeix d’uns nivells de reconeixement sense comparació), no sembla que la bona gestió socialdemòcrata de la societat, hagi suposat cap desestructuració de l’hegemonia de les lògiques capitalistes. Altra cosa és plantejar que avui (potser) el model del

welfare s’ha acabat per sempre més i que la seva mateixa reivindicació pugui posar en crisi el sistema de dominació capitalista i la seva lògica del benefici com a motor del progres de la humanitat.

Efectivament, hi ha raons per a pensar això: avui dia anar a la universitat ja no garanteix tenir una professió de prestigi ni un sou garantit. Tanmateix, no hauríem de deixar de plantejar-nos aquest tipus de qüestions.

Sobre aquest horitzó de qüestions obertes, el nucli de Gràcia de la CUP fa una crida als pares i mares, treballadors i treballadores, estudiants i estudiantes del Districte a participar a la taula sobre Educació de l’AO del dia 11 de gener. Per a generar un programa participatiu de cara als propers cicles electorals que tingui un contingut tàcticament realitzable i estratègicament revolucionari; per a plantejar la convergència dialèctica de les lluites contra la depredació de les interessos públics pels particulars; per a pensar les possibilitats de síntesis de les lluites en una perspectiva de conjunt, donant el panorama complert (i no ja sectorial) de l’articulació del robatori organitzat per les classes dominants que el sistema capitalista els hi fa possible i còmode.