Lluitar en temps de #LaCovid19

Del retorn a la vella “nova normalitat”

L

a “nova normalitat” és això, viure en la incertesa de saber com anirem reprenent antics hàbits i formes de fer, en un trànsit cap a un retorn a unes formes de vida, que com un passat esvaït no tornaran, mentre estem immersos en un procés de reconfiguració de les formes de treballar i relacionar-nos.

Aquesta recuperació de les nostres vides serà feta adaptant-nos a una nova realitat que estarà marcada per una crisi econòmica com a resultat de l’aturada provocada per la Covid19, de la que a dia d’avui no coneixem l’abast definitiu.

Diu l’antropòleg Manuel Delgado, que la por al contagi i la necessitat d’obtenir seguretat explica el sotmetiment voluntari de la població a les normes que han permès confinar la població i que ara aquesta mateixa població està aplicant criteris de distanciament social, configurant aquesta “nova normalitat”. Apunta Delgado que és probable que els mateixos mecanismes operin en l’escenari postconfinament i que, juntament amb unes polítiques econòmiques orientades a garantir l’accés a uns ingressos mínims d’amplis sectors de població, evitaran una forta reacció social enfront del més que probable daltabaix econòmic i les conseqüències que se’n derivaran del mateix.

Tanmateix, les resistències existiran i s’aniran configurant espais on malgrat allò que apunta Delgado, s’articularan respostes, més que res, perquè aquests sectors tindran molt més a guanyar en la resposta que no pas a perdre. I estem parlant d’aquelles persones que han vist com la seva activitat professional ha desaparegut i que en cas de tornar tot apunta que serà en base a unes condicions de precarietat que farà ara més que mai necessària la presa de consciència i la lluita.

Per això en aquest número donem veu al sector editorial i les llibreries per reflexionar

sobre el seu futur; a les lluitadores per la vaga de lloguers, perquè tenir un habitatge digne és un dret i no un luxe; al sector de la creació artística que està veient amb total incertesa la seva continuïtat; a aquells que valoren de forma crítica la voluntat de reprendre les lligues de futbol com si res perquè el negoci és el negoci; a les treballadores del sector de l’hostaleria que donen l’any per perdut a la vegada que veuen aquest fet com una oportunitat per repensar tot el sector. Finalment també volem donar la veu a altres veus de més enllà dels Països Catalans, sobretot a aquelles amb qui compartim anhels i voluntats de construir espais de lluita per fer caure aquest règim i construir un nou món, aquell que portem dins dels nostres cors. Un món que no volem que es limiti a un retorn a una “nova normalitat” que no té res de nou, sinó que és la continuïtat d’un sistema al qual cal contraposar, en tots els àmbits, models de vida realitzables en clau de present.

Un món que no volem que es limiti a un retorn a una “nova normalitat” que no té res de nou, sinó que és la continuïtat d’un sistema al qual cal contraposar, en tots els àmbits, models de vida realitzables en clau de present.

Índex.

Entrevista a Carla Rovira pàg. 08

L’any perdut pàg. 18

La reforma de la reforma del franquismo o la nueva normalidad pàg. 20

Llegir-nos pàg. 04

La millor vacuna: solidaritat, organització i lluita. pàg. 06

Apunts per repensar, també, l’esport pàg. 16

Llegir-nos

JOANA SOTO MEROLA és periodista i antropòloga. Actualment, treballa a Pagès Editors. @Joana_Soto

L

a llibreria Catalonia de Barcelona era una supervivent. Havia derrotat Goliat en diverses ocasions i no va ser fins el 2013 que es va veure obligada a tancar les portes. El motiu? Una devastadora crisi econòmica va ofegar definitivament aquest històric establiment, que havia superat, fins i tot, la guerra civil, un incendi i un conflicte immobiliari. La imatge és poderosa, però encara es presenta més salvatge si tenim en compte que la va substituir un McDonald’s. De vendre llibres a expedir fast food.

D’aliment de l’ànima a... bé, deixem-ho en aliment.

El cas de la llibreria Catalonia no és pas anecdòtic i ens pot servir d’exemple per analitzar la tendència d’un sector, el de les editorials i llibreries independents, que va sortir força mal parat de la crisi econòmica del 2008. Quin futur li espera després d’aquesta segona estocada, provocada per la Covid-19? L’emergència sanitària ha estat dura per al sector del llibre en català perquè ha arribat a les portes de Sant Jordi, el moment més important de l’any per a escriptores, escriptors, editorials i llibreries.

04

LA CRISI ECONÒMICA I EL PROCÉS DE CONCENTRACIÓ EDITORIAL Al món del llibre, la recessió va arribar tard, però la trompada va ser aclaparadora. El Gremi d’Editors de Catalunya va xifrar en un 40% la caiguda acumulada en tan sols 5 anys. Aquesta xifra és demolidora perquè significa que, entre el 2009 i el 2014, la crisi econòmica hauria devorat gairebé la meitat dels ingressos del sector del llibre en català.

Cap a l’any 2015, les dades globals apuntaven a una certa recuperació i ja hi havia qui afirmava que la caiguda lliure havia quedat enrere. Les xifres demostraven una sostinguda tendència a l’alça i, fins i tot, l’exercici 2016 es va tancar amb un creixement moderat i les vendes van augmentar un 3.2%. Malgrat aquestes dades, la immensa majoria del món de la indústria editorial no va notar el canvi. Per què?

Doncs perquè al sector del llibre en català li ha passat al mateix que a la resta de la societat: la recessió ha aprimat la classe mitjana, ha engreixat els peixos grossos i ha multiplicat l’aparició d’on bon grapat d’editorials i llibreries petites, amb una o dues persones al capdavant.

Segons les dades de la Confederació� Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters (CEGAL), la tendència és que la gran majoria dels llibres més venuts pertanyen gairebé sempre als segells que formen el Grup Planeta i Penguin Random House.

LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19

Així doncs, la tímida recuperació ha estat força mal repartida i l’han gaudit els grans grups editorials, amos i senyors del sector del llibre, mentre que la indústria de talla petita i mitjana ha continuat abocada als nervis de final de mes.

Arran del col·lapse, el panorama al món del llibre va canviar de la nit al dia. Per una banda, els gegants editorials van anar comprant, a poc a poc, els més petits. L’última operació va tenir lloc l’any passat quan Penguin Random House va adquirir La Campana, editorial creada per Josep Maria Espinàs i Isabel Martí l’any 1985.

L’altra cara de la moneda són les editorials independents, que es resisteixen a l’absorció.

Gràcies a elles, l’ecosistema del llibre en català és heterogeni, ric i divers. Caldrà fer tots els esforços per preservar aquesta pluralitat perquè en depèn, en bona part, la maduresa i l’esperit crític de la nostra societat. La crisi sanitària ha posat aquesta riquesa en perill. Per què?

HETEROGENEÏTAT EDITORIAL I LA LITERATURA DE PROXIMITAT El sector del llibre en català va reaccionar a l’oligopoli dels grans grups i va veure néixer una gran quantitat d’editorials i llibreries de petit format. En part, el seu naixement és la conseqüència directa de la crisi, que va generar una forta precarització del sector i la multiplicació de fenòmens editorials de talla reduïda. Són iniciatives, que capil·laritzen

FANZINE ONLINE

el territori català i editen en la seva llengua. La importància d’aquestes i de les que han sobreviscut a l’absorció dels grans grups és de vital importància. Una de les seves característiques principals és que, al no estar vinculades als grans grups, poden arriscar en la tria i, per tant, enriqueixen el panorama literari català. Són editorials que acostumen a fer uns tiratges curts i, per tant, poden obrir les portes a aquells autors i autores que altres empreses del sector han deixat de mirar a l’estar subjectes a una gran previsió de vendes.

I és que ara que parlem de sobiranies, resulta interessant reconèixer la cultura com una pràctica d’emancipació col·lectiva més, perquè ella no es mou en un terreny neutre i el que genera no són –o no només– productes de consum, sinó també eines per a la reflexió. Resulta necessari, doncs, que el sector editorial potenciï marcs de pensament divers que distin del raonament hegemònic i que visualitzin també les veus crítiques i allunyades de la centralitat ideològica i territorial, tant en l’àmbit de l’assaig com de la ficció. La cultura permet explicar-nos i, per tant, és important que el relat no sigui segrestat per la llei del mercat ni tampoc pels marcs de pensament dominant.

05

La millor vacuna: solidaritat, organització i lluita.

NÚRIA COMERMA és antropologa, militant de la CUP i del Sindicat de Llogateres de Catalunya @nuniseva

A

ugment - mes d’abril 2020 - de 98.651 persones als Països Catalans condemnades a les llistes de l’atur.

3.386.785 treballadores amb ERTO a l’Estat, més d’un milió són dels Països Catalans. No sabem quantes seran acomiadaments a mig termini.

A l’Estat espanyol, el 77,3% de persones migrants paguen lloguer.

L’any 2019, el Banc Santander, Caixabank, BBVA, Bankia, Banc Sabadell i Bankinter van obtenir un benefici net de 13.592 milions d’euros.

Blackstone, en els mesos de crisi del Covi19, ha aconseguit captar 9.800 milions d’euros per invertir en actius immobiliaris.

Davant d’aquest panorama desolador: organització, lluita i objectius de màxims. Prendre partit, ara i aquí, per fer efectiu el dret a l’habitatge vol dir organitzar-se per fer una vaga de lloguers que sacsegi la tornada a la normalitat i lluitar per: a) aconseguir que caigui el preu de lloguer, almenys un 40%, b) la dissolució dels fons voltors del mercat immobiliari (també de les residències de gent gran i de les asseguradores) i que el seu (nostre) patrimoni immobiliari es converteixi en parc públic d’habitatge de lloguer social, c) reconvertir tots els pisos turístics per ús residencial i que totes les que ho desitgin puguin seguir vivint en el seu barri, d) la fi dels desnonaments sense alternativa habitacional digna, e) el retorn immediat dels més de 65.000 milions d’€ que el PP va regalar a la banca.

Capital o Vida. Pa, sostre, papers i treball. Que ningú es quedi enrere. Aquesta crisi no la pagarem

06

els de sempre. Eslògans, proclames, posicions polítiques o programes. Però, en aquests moments, el que realment necessitem és organització. Organitzar el malestar, organitzar les milers de llars que no podran alçar el cap soles, teixir complicitats entre les precàries, les migrants, les aturades, les desposseïdes, d’ahir i d’avui. En definitiva, posar el nostre granet de sorra per organitzar la classe treballadora d’arreu del món. La pandèmia global de la Covid19 ha mostrat la incapacitat del sistema capitalista patriarcal per poder afrontar els reptes que la humanitat i la naturalesa ens posa davant dels morros cada dia. Algunes veus, com les nostres, les de les anticapitalistes, ho clamen des de sempre; però ara no és l’hora dels saberuts, dels ja ho dèiem nosaltres i quedar-nos al sofà a fer de revolucionàries carques que ho critiquen tot, sense despentinar-se.

Cal arremangar-se, arremanguem-nos, com tantes altres vegades hem fet i siguem brúixola i palanca per organitzar la majoria de la població afectada per totes les mesures neoliberals o socialdemòcrates decretades pel govern del PSOE-Podemos i per la Troika.

Tot i que hi ha organitzacions dins el moviment per l’habitatge que fan manuals per poder aconseguir la moratòria en el pagament dels lloguers i de les hipoteques, altres pensem que la situació reclama cintura política i propostes de màxims. Deixar les discussions entre nosaltres per discutir-nos amb els veritables enemics. Deixar de fer articles prefigurant escenaris que no sabem si vindran, per gastar l’energia organitzant-nos – intel·ligentment - per afrontar tot el que vindrà. El Sindicat de Llogateres de Cata-

LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19

lunya ha elaborat i promogut estratègies de desobediència, amb l’estratègia sindical d’EnsQuedem, per lluitar contra les expulsions i les pujades de lloguer abusives. Més de mil llars han desobeït i la majoria de casos s’han guanyat. Ara fem un pas més amb la vaga de lloguers, com a resposta ofensiva a la gestió i les polítiques neoliberals decretades per sortir de la crisi de la Covid19, que provocaran un empobriment generalitzat de dimensions encara incertes. El nostre company cupaire, Albert Noguera, parlava del post confinament i proposava crear plataformes per la vida digna, per tenir una posició anticapitalista i d’esquerres. Perquè la transferència de capital públic a privat que s’està fent des de tots els governs, no la tornem a pagar la gent treballadora i perquè la sortida de la crisi anhelada per l’extrema dreta - amb més racisme, feixisme i autoritarisme - no pugui ser aixopluc per les més castigades pel sistema.

Sindicats de llogateres i grups d’habitatge d’arreu de l’Estat espanyol hem impulsat la campanya Suspensió de Lloguers i hem convocat una vaga de lloguers. Si no cobrem, no paguem. Si no podem obrir la persiana, no paguem el lloguer abusiu que pagàvem; si ens han aplicat un ERTO o ens han acomiadat, no paguem el lloguer abusiu que posa en el contracte. S’han creat més de 80 comitès territorials de vaga, un comitè de vaga de locals, un comitè de vaga de treballadores de l’hosteleria. Des de l’abril, hi ha més de 16.000 llars arreu de l’estat espanyol que fan vaga de lloguers. D’aquests, un 63% - 6.651 vaguistes- als Països Catalans, on és vital generar lluites compartides per canviar l’economia basada en el monocultiu del turisme depredador i

FANZINE ONLINE

explotador, causa directa de l’empobriment social generalitzat. De moment, tot i les dificultats d’organitzar-nos a través de la virtualitat, hem vinculat el sindicalisme laboral amb el sindicalisme llogater, hem generat aliances amb els sectors més precaris (les kelly’s i les cuidadores de la llar, els riders, treballadores de base de la cultura, sindicats de músics, etc), amb les xarxes d’aliments i els grups de suport mutu de barris i pobles, amb les comunitats migrants, amb el feminisme de classe. Aquest 1r de maig ens hem organitzat amb sindicats de llogateres de tot el món, per denunciar el capitalisme i l’economia rendista, per afirmar que no pararem fins a tenir un sostre digne per totes. És evident que no sabem quin futur ens espera, però si fem dels impossibles – com la vaga de lloguers - les nostres eines de lluita, ja haurem avançat posicions en aquesta llarga partida per la vida digna.

Hem de generar complicitats com hem començat a fer amb el pla de xoc social, amb més de 400 entitats a tot l’estat espanyol, per lluitar decididament perquè aquesta crisi la paguin els voltors i carronyaires, d’aquí i d’allà. No pot passar el que va passar el 2008, on el capital va esclafar les vides de la gent senzilla, va aixafar la dignitat de la classe treballadora. D’aquest col·lapse sistèmic, n’hem de sortir més fortes, mostrant les alternatives per demostrar que hi ha un altre camí i altres maneres de viure. Venen temps durs, complicats, incerts per moltes; venen temps de lluites i de vagues, de no abaixar el cap, de canviar-ho tot perquè la vida i la felicitat estiguin al centre. Pa, sostre, serveis públics, papers i repartiment dels treballs. La millor vacuna: solidaritat, organització i lluita.

07

08

LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19

FANZINE ONLINE

CARLA ROVIRA ”Crec que no ens en sortirem si seguim amb aquest model d’indústria cultural”

Carla Rovira Pitarch (Girona, 1982) graduada en Interpretació per l’Institut del Teatre és actriu, dramaturga i directora teatral. Autora, entre d’altres de Aüc, el So de les Esquerdes (juntament amb Les Impuxibles), MÀTRIA, Calla, Hamlet, calla i Posaré el meu cor en una safata. Les seves obres parlen sobre les violències sexuals, la memòria històrica, la llibertat d’expressió, el feminisme, la mort i el canvi climàtic. Ha guanyat el premi de l’Aplaudiment a la Creació Emergent 2016 del Premi FAD Sebastià Gasch i el premi L’Apuntador 2017 de la Revista Núvol. Forma part de Col·lectiu de Companyies de Teatre Independent i de Dones i Cultura, espais de militància vinculats a les arts escèniques. El nostre company Hugo Alvira li ha realitzat aquesta entrevista.

Si ens apropem a Carla Rovira, a qui ens trobarem, qui coneixerem?

Sóc una dona feminista que es dedica a la creació escènica. Gironina però ubicada al barri de Sants. Embarassada de 8 mesos per primer cop, amb un embaràs una mica complex, i a sobre confinada. Precària però amb tota una sèrie de privilegis que em fan tenir una situació ambivalent en la vida.

Abans de l’esclat de la pandèmia en què estaves treballant?

Com que surto de comptes al juny, tenia tot un any de feina programat fins a principis de maig. La nostra feina -arts escèniques- és intermitent, ara treballes i ara no. Per això, m’havia garantit encavalcar diversos projectes fins al final de l’embaràs. En el moment d’inici de pandèmia no tenia cap feina programada passat el part i no sabia quin seria el meu futur laboral. Per això, quanta més feina prèvia millor. Tenia un contracte per a una lectura dramatitzada amb el TNC. (el TNC segurament és l’espai teatral que ofereix més garanties laborals de tot Catalunya), tenia uns bolos a França d’un espectacle meu, MÀTRIA. I tenia la direcció de TFG de l’ERAM, que havia de ser l’espectacle final de carrera de les estudiants de 4rt de l’ERAM. I com ho portes tot plegat?

El TNC es va fer enrere el dia abans de signar el contracte. La lectura dramatitzada que havia de fer forma part del cicle Epicentre Pioneres; un projecte de moltes activitats que havia de cobrir la poca paritat de la seva programació amb espectacles, lectures, xerrades sobre dones dramaturgues del s.XX. Finalment el meu grup, l’últim en incorporar-se a la feina, va coincidir amb l’inici del tancament parcial de les sales de teatre i el dia abans ens van dir que no anéssim a signar el contracte. Per un dia, cap de nosaltres ni ha signat ni cobrarà. En canvi, la resta de treballadores de l’Epicentre Pioneres han tingut garantit el seu sou.

010

Encara estem en tractes. La quëstió que ens plantegem com a grup és que és un petit pressupost (molt petit tenint en compte els números que sol tocar el TNC) que ja estava acceptat i a nosaltres ens ha marcat una diferència econòmica important.

Pel que fa als bolos de França, es nota el canvi de legislació. Allà, per exemple, ja estan trobant dates per recol·locar la majoria dels bolos de cares a l’any vinent i dels que no es puguin recol·locar, ens pagaran el caixet sencer (sense desplaçaments ni allotjament a no ser que haguem fet la despesa ja). No hem hagut d’al·legar res més. S’entén que si està aparaulat, és el que pertoca perquè nosaltres ja hem reservat agendes i hem fet tota una feina de producció. Feina sobretot invisible que és absolutament necessària però que sovint no es cobra.

Pel que fa a l’ERAM, s’ha recol·locat tot plegat al primer trimestre del curs vinent. S’entén que no només funciona com un espai d’exhibició d’espectacle sinó com un espai de formació i hi intervenen altres factors.

A nivell professional quines perspectives de futur es dibuixen?

A nivell personal ostento el privilegi de tenir una baixa maternal durant 4 mesos. Això em garanteix uns ingressos pels propers mesos que seran terribles i és una circumstància que canvia totalment el meu panorama. Dit això, vull ressenyar que tindré accés a aquesta baixa perquè pago la quota d’autònoms. Fa 2 anys que vaig necessitar fer-me autònoma per accedir a un nif i facturar la feina feta d’alguna manera. A dia d’avui pago 283€ al mes i des del mes de gener que no facturo res. Com us he explicat, totes les feines aparaulades han caigut i per tant tinc zero ingressos. La idea sempre ha sigut aguantar la quota com a mínim fins al part, per poder tenir garantida la baixa. De fet, tant la meva parella com jo estem sense ingressos,

“”

Compaginem carreres laborals, algunes vinculades a les arts escèniques, d’altres gens ni mica, i cobrem com i quan podem.

LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19

pagant la quota i esperant que literalment la criatura arribi amb la baixa -o el pa- sota el braç.

A nivell col·lectiu el panorama és desolador. I de fet, em sembla que és el més destacable, parlar de com col·lectivament tot està fent aigües.

El nostre sector compta amb la particularitat que és intermitent, treballem ara sí ara no, i que moltes de les feines que s’hi fan estan absolutament invisibilitzades i no es cobren. Sovint no cobrem per assajar i l’única remuneració que tenim és quan ensenyem la nostra feina. Malgrat hi ha convenis, aquests no són més que paper mullat que només compleixen les grans empreses que s’ho poden permetre i les grans institucions. La resta malvivim com podem. Finalment, el sector està pensat des de la indústria i això ens deixa fora de joc a moltes. Compaginem carreres laborals -algunes vinculades a les arts escèniques, d’altres gens ni mica- i cobrem com

FANZINE ONLINE

i quan podem. Quan no, finalment, ho fem per amor a l’art i perquè finalment som sempre les treballadores de la cultura les que sostenim la cultura amb la nostra inversió de temps i força de treball. M’imagino que devem funcionar com tants i tants sectors; el greu problema és que hi ha una lectura general de glamour sobre la nostra feina que és inexistent a nivell real. Al tanto, hi ha gent que viu molt i molt bé -grans sous, grans fortunes- i hi ha un mal endèmic de mala repartició dels diners al sector (a tall d’exemple, Lluis Pasqual, ex-director del Lliure, l’any 2013 va cobrar més de 200.000€ mentre que el teatre amenaçava d’ERTO a les seves treballadores) però moltes de nosaltres som pobres i quasi totes precàries.

Les administracions desconeixen en general l’inframon de les arts escèniques i les realitats precaritzades i just ara, veient el poc que ha aguantat el sector amb l’impacte de la co-

vid-19, es comencen a adonar que el seu model de política cultural fa aigües per tot arreu.

Com creus que, des del món de la creació i del teatre, us en sortireu?

No. Crec que no ens en sortirem si seguim amb aquest model d’indústria cultural. La cultura no passa per les empreses ni pel model de compra-venda. La cultura és un dret de la gent, l’accés n’hauria d’estar garantit (accés a reconèixer-se com a agent cultural, com a generadora de cultura o participant d’esdeveniments culturals). Si el model passa per cobrir despeses amb venda d’entrades estem perdudes. El sistema de venda de producte només li funciona a una poca gent amb estructures molt assentades -i algun que altre xiringuito, que d’això també en tenim uns quants-. La resta no ens en podem ensortir. Ja ens poden dir emprenedores, talentoses, que ho donem tot per la nostra voca-

ció, etc… és impossible. Hem de pagar lloguers, menjar, aigua, llum, gas… i fer espectacles per amor a l’art no paga res de tot això.

En moments com aquests costa més crear o és més difícil?

En moments com aquest és difícil per tothom fer tasques de qualsevol tipus. Ara mateix estem totes amb més necessitat de veure com paguem el lloguer que no de veure quin espectacle volem fer. El ministre de cultura va fer una roda de premsa a mitjans de confinament dient que no hi hauria ajudes especials per a la cultura i va citar a Orson Welles dient que “primero va la vida, después va el cine”. I jo tinc ganes de dir-li que no ho sap pas bé, i que amb el seu model de no rescatar la cultura, a veure qui troba que vulgui fer res. Que ja li ensenyarem que ni cine, ni teatre, ni música ni res… que nosaltres també, primer la vida i que es foti.

012

Es bastant probable que una de les herències que quedin d’aquest període siguin la quantitat d’obres de teatre que es facin, no? Parlaran d’esperança o del sense futur?

Suposo que totes aquestes experiències donaran els seus fruits; veurem cadascuna com filtra les seves circumstàncies a l’hora de crear. Sí que és veritat que hi ha hagut experiències i propostes vinculant la creació artística al confinament; per exemple, els coronavirusplays impulsats pel Jordi Casanovas i alguna altra experiència de creació. A mi em sembla que l’impacte general és tan heavy que trigarem un temps en poder-lo relatar.

No creus que ja estavem avisades del que podria passar i que hem anat ignorant tots els avisos?

Sí, penso que el sistema està col·lapsant des de fa dècades. De fet, l’emergència climàtica que estem vivint de manera molt real en els úl-

tims temps demostra que tot això ja és aquí. No que està arribant sinó que ja és aquí. Hi ha un informe australià sobre la crisi climàtica que si fa o no fa, parla d’experiències semblants a la crisi de la covid-19. Al cap i a la fi, tenim un món que és el que és i no sustenta més la nostra explotació. També penso que com a europees hem de fer la reflexió sobre el nostre privilegi.

Som al cor de la bèstia que en diu la Maria Mies al seu llibre d’ecofeminisme (co-escrit amb la Vandana Shiva).

Portem segles explotant el planeta sense haver de patir conseqüències.

Hem viscut sobre un model colonial en què no ens costa res dir que si la resta del planeta és pobre i viu pandèmies (la malària? el dengue? l’èbola?) és perquè allà son així i aquí som aixà.

I no. A nosaltres ens ha tocat el rebre ara, però el sud global fa anys que viu els estralls d’una explotació de la qual nosaltres ens beneficiem. I això és necessari aturar-ho ja.

LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19

FANZINE ONLINE

que n’han fet dogma dels drets i el treball. Quanta gent perd la casa, els ingressos,... perquè emmalalteix i ha de pagar despeses a les assegurances de salut? És una bestiesa. La teva vida no val menys perquè no siguis un ésser productiu. I qui digui el contrari, s’està cavant la seva pròpia tomba.

“”

No se’ns pot arrabassar la cultura com a dret fonamental. És una eina d’emancipació, generadora de pensament i per sobre de tot, experiencial i vivencial.

La Covid i les seves conseqüències han vingut a evidenciar l’enorme fragilitat de les nostres vides i d’aquest sistema capitalista?

Sí. Tal qual. El sistema és un desastre de proporcions majúscules. Ara portem 50 dies confinades i sembla que la lectura catastrofista està legitimada però la pregunta és quanta gent se’n va anar a “pique” només en els primers 15 dies de confinament? Molta i molta i molta gent. Aquests sistema només aguanta per grans capitals i gent molt rica. La resta vivim en un castell de cartes que a la primera bufada, se’n va a terra. I això no té cap sentit. Però tampoc té cap sentit vincular el dret i el valor de la vida a un salari.

Ara més que mai estan sortint moltes veus i més contundents sobre la Renda Bàsica Universal. I en el fons, la RBU només demana que com a ésser humà tinguis garantits un drets i que aquests no estiguin vinculats a la feina. Només cal anar a mirar als EEUU,

Quins aprenentatges creus que hauríem de treure de tot plegat? Hi ha alguna lliçó per ser apresa?

Crec que el model ha de canviar.

Crec que ha de desaparèixer la idea de salari com a garantia d’accés a la vida. Crec que hem de pensar models de reproducció de la vida. La sanitat, l’educació, la cultura són aquests punts de reproducció de la vida. Crec que hem de repensar els fonaments que ens mantenen com a societat i protegir-los al màxim. I de passada, expropiar a l’Amancio Ortega.

I tanmateix no et sembla que la gent només aspira a recuperar les seves vides abans de l’esclat de tot plegat com si aquí no hagués passat res?

A mi em fa la sensació que la gent no aspira a tornar a la seva vida anterior perquè la seva vida anterior ja no existeix. Crec que, en general, som més conscients que el passat no existeix i que per molt que en volem parlar, ja només és un record. No podem pensar en quan podré tornar a fer turisme a Venècia quan hem vist que els canals estan més nets sense nosaltres, no? A mi el que em fa por és no apro-

fitar l’avinentesa, el canvi de paradigma, per fer-nos amb la dignificació de la vida. No sé, jo no tinc pressa per tornar a fer una canya en un bar. Jo vull trobar-me amb gent i compartir temps, no consumir. No tinc necessitat de pensar en quan podré viatjar a aquell país que em tenia el cor robat sinó en com fer que les sales de teatres estiguin plenes de gent que no hagi hagut de pagar l’entrada. No vull comprar-me roba per anar moníssima, vull que les sanitàries tinguin un espai per elaborar el trauma al que les estem sometent. Vull generar espais de trobada i que el món vagi més lent.

Aquest fet és una mostra de que no haurem d’esperar grans catarsis i canvis a nivell col·lectiu?

Jo vull pensar que sí. A mi em sembla que l’abisme individual que tenim per davant és tan gran que o tenim una gran catarsis col·lectiva o la vida ha perdut tot el sentit. Tanmateix també es dona el fet que encara estem al centre de l’huracà i des d’aquest costa veure les coses amb perspectiva.

Jo penso que hem de reapropiar-nos dels relats, començant a poc a poc, no cal fer grans soflames que encara no estem preparades per assumir.

Per tant, què creus que hauria de passar per canviar-ho tot sense que les coses continuïn igual?

Penso que segurament el canvi serà lent, o potser no lent, però sí que no serà evident. I que ens ho hem de currar molt. També penso que hem de mantenir una idea al cap: no passa res si no veiem el canvi, però hem de lluitar perquè el vegin d’altres aviat. I això és el més important; no rendir-nos

014

perquè el moviment continuï, avanci imparable i acabi guanyant.

Dit això, val la pena recordar i posar el focus en el fet que col·lectivament ja estem canviant. Tots els grups de solidaritat barrial, totes les iniciatives col·lectives que JA estan passant. Això també és important. Són canvis que generen noves estructures. Com a Col·lectiu de Companyies, una assemblea de companyies i professionals independents, estem trobant-nos més que mai, generant política cultural i trobant estratègies de solidaritat.

Ara es parla de “nova normalitat”: distància social, reduir els contactes físics...quina vida estem construint?

A mi em sorprèn per sobre de tot, que he començat a fer cas molt ràpidament. Des del minut zero he fet cas a totes les indicacions del govern i m’he tancat a casa sense massa problema. A més, no és precisament que s’estigui gestionant tot plegat amb

“”

És importantíssim pensar en la cultura com un bé comú, com un dret de totes les persones i batallar contra la lectura del consum i la indústria cultural.

LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19

transparència. Em fa por que m’he tornat obedient molt ràpidament. I que això també ha comportat judici o desconfiança cap a les altres persones. De fet, la distància social i la reducció del contacte físic és finalment un mecanisme de desconfiança, no?

Qualsevol em pot contagiar. Haurem de generar estratègies creatives. I capacitat crítica.

I com a societat, ens en sortirem?

Vull ser positiva perquè sinó no li trobo sentit: ni a ser aquí ni a fer res.

Sí, ens en sortirem (i insisteixo, val la pena posar el focus en les noves dinàmiques que ens demostren que ja ens en sortim). Però també val la pena recordar que ens en sortirem si ens en sortim totes; si tornem a un paradigma del privilegi d’unes per sobre d’altres, no anirem gaire lluny. Ens en sortirem si lluitem per totes, si cedim espais, si reconeixem opressions, si reconeixem quan oprimim.

FANZINE ONLINE

Des del teu àmbit, quines aportacions pots fer per construir una societat millor?

Penso que només el fet que existeixi la cultura, ja de per si fa una societat millor. I penso que no som conscients, moltes vegades, del lloc que ocupa la cultura en el nostre dia a dia.

Moltes vegades em demano com hagués sigut aquest confinament sense cultura a les cases? Sense música, llibres, cinema, sèries, videojocs, teatre… el que sigui. Penso que les vàries formes de cultura tenen la capacitat de generar comunitat reconeixent la teva particularitat. Quants cops hem experimentat la sensació de ser l’única que està vivint una cosa, tot i que saps que moltes persones l’estan vivint tant com tu? En un concert, per exemple, escoltant el teu tema preferit; que sents que va per tu i a la vegada va per tothom. Comunitat i reconeixement dels individus.

També és quelcom que pot oferir

a generar relat; no un relat dogmàtic sobre com són les coses; sinó que et planten davant teu una lectura d’un tema i tu, contraposant-te amb aquella lectura, veus on et situes, quin és el teu punt de vista.

Penso que és importantíssim pensar en la cultura com un bé comú, com un dret de totes les persones i batallar contra la lectura del consum i la indústria cultural. No se’ns pot arrabassar la cultura com a dret fonamental. És una eina d’emancipació, generadora de pensament i per sobre de tot, experiencial i vivencial.

Apunts per repensar, també, l’esport RAMON USALL és professor, sociòleg i historiador, va ser diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya. És l’autor, entre d’altres, dels llibres “Futbol per la llibertat (Pagès Editors, 2011)” i “Futbolítica. Històries de clubs políticament singulars (Ara Llibre, 2017)”.

L

a pandèmia de la Covid-19 ha sacsejat les nostres vides fins al punt de forçarnos a replantejar l’organització de tots els àmbits de la vida. A l’obligada reflexió sobre la sanitat, l’educació o la seguretat, de la que el fanzín que esteu llegint és una bona mostra, el coronavirus ens força també a replantejar-nos altres aspectes de la nostra existència que, a priori, podrien semblar-nos més trivials.

La cultura, l’esport, l’oci i el lleure, que s’han revelat tan importants a l’hora de fer més suportable la situació de confinament, seran alguns dels sectors d’activitat més castigats per una pandèmia que alhora que sanitària esdevindrà també social i econòmica. Tot i així, com argumentava en Raül Romeva una de les primeres vegades que vaig poder escoltar-lo, tota crisi o conflicte ha de ser interpretat també com una oportunitat.

En aquest sentit, la pandèmia de la Covid-19 és una circumstància molt propícia per replantejar la nostra existència, també en l’àmbit esportiu.

Segurament, si fem un cop d’ull a la nostra història més recent, l’episodi més semblant a la passa vírica que vivim actualment va ser, en termes de vides manllevades, el conflicte bèl·lic que Catalunya i l’Estat espanyol van viure entre 1936 i 1939. Aquella fatídica guerra contra el feixisme va provocar gairebé 60.000 víctimes mortals en territori català, si excloem el nombre de defuncions degudes a insuficiències mèdiques i alimentàries derivades

016

del conflicte bèl·lic. Una xifra llunyana de les 10.000 víctimes de la Covid-19 que acumulem però no pas tant si tenim present que la guerra va allargar-se durant tres anys mentre que l’actual pandèmia fa tot just dos mesos que ens castiga.

Curiosament, aquella guerra contra la barbàrie feixista va semblar també una oportunitat per repensar l’esport en un temps en què aquesta disciplina avançava a marxes forçades cap al professionalisme i el negoci en què a dia d’avui s’ha convertit. A risc de semblar hispanocèntrics, un bon exercici memorístic és comprovar com els sectors revolucionaris que entre 1936 i 1939 es van enfrontar al feixisme entenien que l’esport d’elit havia de ser transformat.

El personatge més rellevant en aquest sentit és segurament el coronel Antonio Ortega, el militar republicà de filiació comunista que, en plena guerra del 36, va assumir la presidència de l’actual Reial Madrid. Una figura que va esdevenir d’allò més incòmoda per a la memòria madridista que des de l’accés del franquista Santiago Bernabéu a la presidència estava profundament associada al règim feixista.

D’entre les propostes que el coronel Ortega va formular de cara a repensar el futbol en uns temps difícils, de patiments però també d’oportunitats tal i com apuntarien en Raül Romeva i la resta de científics socials de la seva escola, destacava la seva idea d’allunyar el futbol de la creixent mercantilització. De fet, el militar comunista va arribar a afirmar

LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19

que “el futbol del futur no s’assemblarà en res al que es practicava abans del 18 de juliol. Em refereixo, naturalment, a la seva organització. ” No es comerciarà amb les fitxes ni amb les ‘estrelles’ ni amb la joventut”.

No cal dir que la desfeta republicana en la contesa de 1936, que va acabar amb l’execució al garrot vil d’Antonio Ortega a l’alacantí castell de Santa Bàrbara, va impossibilitar que es materialitzés el somni del coronel del PCE, que anava en una línia força similar a la consigna “d’esport i ciutadania” que havia defensat el president del Barça Josep Suñol, director del setmanari esportiu La Rambla.

Ben al contrari, l’evolució de l’esport a l’estat va seguir el camí de la professionalització i de la mercantilització, una via de la que, tot sigui dit, ni tan sols van escapolir-se els estats europeus que, arran de la Revolució d’Octubre o del resultat de la Segona Guerra Mundial, havien optat per un model de desenvolupament econòmic de caràcter socialista.

Per si algú pogués pensar que l’arquetipus esportiu que des d’aquestes línies es pregona té un caràcter hispanocèntric en adoptar com a referent al coronel Ortega, caldria dir que el model allunyat de la comercialització de l’esport que el militar del PCE defensava hauria de ser completat amb una concepció de la pràctica esportiva similar a la que l’Associació Atlètica Gaèlica (GAA) defensava per a l’illa d’Irlanda. Una idea basada en els esports populars irlandesos, el futbol gaèlic i el hurling, i en

FANZINE ONLINE

una estructura organitzativa fonamentada en els comtats fins al punt de defensar que un esportista només podia lluir els colors del territori de naixement o, en el seu defecte, del comtat d’origen dels seus pares. Una fórmula destinada, precisament, a evitar aquell comerç amb els jugadors que el mateix coronel Ortega ja havia denunciat als anys 30.

Certament, en el moment actual, tant la solució irlandesa com la proposta d’Antonio Ortega semblen de difícil aplicació a l’esport català. Tot i així, el seu esperit pot guiar l’organització de les diferents disciplines esportives d’acord amb un principi bàsic, el de situar l’esport en el just indret que a nivell social li pertoca. Aquesta mesura ens conduiria, de manera indefugible, a la limitació salarial i al control financer dels diferents clubs esportius, especialment d’elit, per tal d’evitar greuges vergonyosos com és el cas que un sol jugador pugui percebre cada any una xifra similar al cost que implica el manteniment d’una regió sanitària catalana.

Una mesura que hauria d’anar encaminada, d’acord amb allò que el pres polític Raül Romeva ens ha manifestat des d’un injust empresonament en el que la reflexió al voltant del paper social de l’esport ha estat al seu ordre del dia, a posar en valor que la pràctica esportiva és un obrador de virtut cívica. Un taller d’uns valors republicans que avui es fan més necessaris que mai. Perquè repensar l’esport és, també, una forma de repensar el món en què vivim.

017

L’any perdut De ser el punt d’inflexió en la recuperació a l’inici d’una profunda recessió

JESUS ELIAS és militant de la CUP Lloret i treballador en el sector de l’hosteleria

E

ns preguntarem com ha estat possible, que el 2020 es preveiés fa un any com un punt d’inflexió en la recuperació de la indústria turística a casa nostra i finalment acabarà sent l’any perdut.

Absolutament perdut. Els establiments i els operadors han perdut tot marge de maniobra en un mercat tancat i completament confinat. Els auguris per aquesta temporada són decebedors i imprevisibles: sense data d’obertura, amb una ocupació mitjana prevista rondant el 50% inferior a temporades anteriors i amb la perspectiva d’haver de ser molt imaginatius per atraure els pocs clients que “s’aventuraran” a fer unes vacances clàssiques de sol i platja. Es preveuen estades molt més curtes i concentrades en pocs mesos.

Com veiem, una temporada molt curta que castigarà, per sobre tot, la classe treballadora. Una classe molt maltractada per les polítiques neoliberals dels darrers anys, amb congelació de salaris i un conveni laboral desfasat. A més, cal afegir-hi les noves lleis que permeten la intrusió d’empreses de serveis dins del sector, fent créixer la precarietat en aplicar altres convenis per a les mateixes feines. Un fet que pot arribar fins i tot a situacions de semi-esclavatge en ple segle XXI (inexistència d’horaris, incompliment salarial i manca de jornades de descans… entre d’altres).

I amb tot aquest panorama, què han fet les administracions? Grans campanyes de màrqueting per atraure més visitants i poc més, tot per continuar fent el mateix, polítiques d’especulació sobre els

018

escassos recursos naturals que queden al nostre litoral: més sobre-ocupació amb més construccions, més infraestructures viàries innecessàries… Una nova versió actualitzada de la ‘política del totxo’ del darrer segle.

Darrera d’aquesta primera línia, existeix tota una segona línia dedicada al turisme (bars, restaurants, botigues, petits industrials, espectacles, centres culturals i esportius, espais d’oci, logística alimentària, serveis i subministres) que queden molt malparats amb el cessament d’activitat i sense cap mena de previsió realista per enguany. I els que seran més afectats, un cop més, seran els treballadors d’aquests sectors.

Tota una classe treballadora que depèn d’uns mesos de treball per a sobreviure tot l’any i que ara, en funció del seu contracte, es troben sense data d’inici de treball o immersos en un ERTO. Sense ingressos o amb ingressos limitats.

I tot perquè de sobte, tot es va aturar. Inexplicablement l’“espècie dominant” es veu immersa en una guerra contra uns “insignificants” virus. El com es duu la resposta a aquesta situació està sent diferent, en funció de l’estat que l’aplica. Temps tindrem en un futur per analitzar cada cas.

El que revela aquesta crisi és la nostra total dependència de la natura i n’hauríem d’aprendre de cara a com ha de ser el nostre model turístic en el futur immediat. Ens cal respecte per l’entorn.

El nostre entorn és allò que ens diferencia d’altres indrets i que atrau els nostres visitants. El respecte pel nostre entorn només s’aconseguirà amb políti-

LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19

ques orientades a una indústria turística sostenible: limitació de la sobre-explotació, potenciació de l’economia i indústria de proximitat, formació de la classe treballadora, implantació d’energies renovables i/o de proximitat, prioritzar la qualitat vers la quantitat, polítiques de reutilització i reciclatge continuades i establiment d’uns salaris dignes per a viure (no per a sobreviure).

L’any 2020 pot ser l’any perdut… o no. Podria ser l’any en que vam repensar i vam començar a canviar el nostre model per prioritzar les persones davant del mercantilisme capitalista que hem arrossegat fins aquí. Tenim encara marge de maniobra, som a prop de l’abisme, però si tenim l’empenta necessària serem capaces de superar totes les limitacions que ens han imposat.

FANZINE ONLINE

El respecte pel nostre entorn només s’aconseguirà amb polítiques orientades a una indústria turística sostenible. 019

La reforma de la reforma del franquismo o la nueva normalidad ELENA MARTÍNEZ es socióloga, miembro de la Coordinadora 25S y militante de Izquierda Castellana

C

omo si estuviéramos en una distópica novela de nombre Covid-1984, la guerra es la vida, la dictadura es salud y los Pactos de la Moncloa… vuelven a ser los Pactos de la Moncloa.

Así que, comencemos yéndonos casi a ese 1984 sin Covid, pero con otros peligrosos virus, o más bien parásitos, que la Transición nos impuso, políticas neoliberales y la II Restauración Borbónica. “La normalidad”, que se diría ahora.

La primera Reforma del franquismo, con esos Pactos de la Moncloa, la LOAPA reconduciendo la cuestión nacional hacia el modelo autonómico, la imposición de la monarquía, el plan ZEN, cuya zona especial se iría extendido más allá del Norte, el golpe del 23F y todos los elementos y grandes hitos de sobra conocidos, iban pasando al ritmo machacón de la amenaza de la derecha, otro golpe que hiciera volver a una dictadura, ¿La vieja normalidad?. Otra constante, el ataque político-ideológico, el intento de deslegitimación de la militancia, la cooptación de gente del movimiento popular hacia cargos e instituciones… y para quien aún así siguiera luchando en la defensa de la ruptura, la represión.

Ya de vuelta a nuestros días, el “ahora no toca”, que más bien es un ahora tampoco toca, el “que viene Vox”, “cuidado con criticar que es hacer el juego a la derecha”, “no hay ideologías ni territorios, ahora todos unidos contra la Covid”… es

020

nuestra machacona melodía para la reforma de la reforma del franquismo.

Hoy también, ahora con el espantajo de Vox y la Covid, intentan frenar cualquier movimiento de oposición critica, hay un ataque político-ideológico… y sí, para quien aun así siga luchando y en la defensa de la ruptura democrática, la represión.

Un discurso de estamos en guerra, en vez de en lucha por la vida; una ley mordaza, mil veces prometido que iba a ser derogada y no solo sigue en uso sino en absoluto abuso, 1 multa cada 5 segundos durante el Estado de Alarma, que es más bien un Estado de excepción encubierto; un avance en la censura y el control, no olvidemos que este Gobierno entró por la puerta grande aprobando la ley Mordaza digital; suspensión de derechos y libertades como la de reunión y manifestación, con la excusa de lo sanitario, como si quisieran decirnos que ejercer derechos no es sano y una dictadura es mucho más saludable..

Y es que el “Gobierno progresista” no deja de ser Régimen, y están más preocupados por la izquierda y los movimientos populares, que por su derecha.

Al final cabo, como todos los organismos, el Régimen también busca la eficacia. En estos momentos, que hubiera un gobierno de PSOE y Unidas Podemos les era mucho más útil en su plan de salvación del Régimen. Habría que ser más que incauto para ilusionarse con que el régimen era reformable con un gobierno del PP y Vox.

LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19

La extrema derecha, por su parte, les está siendo de gran una gran utilidad. Mientras nos dicen “Cuidado que viene Vox” protegen a la Monarquía, vuelven a salvar a la banca, los fondos buitre y las grandes empresas, mientras para las familias es la deuda, recentralizan, condecoran a los policías del 1 de Octubre, nos aplican la Ley mordaza, montan ruedas de prensa con militares y guardias civiles, nos vigilan los móviles, censuran e investigan a la oposición política, hacen una mala previsión y peor gestión de la Covid...y todo esto, con la machacona melodía de “ahora no toca”, cualquier crítica es un bulo…

Sí, especialmente la gente de Unidas Podemos han certificado la búsqueda de eficacia del Régimen. No solo, por supuesto, no han trabajado al servicio del movimiento popular, sino que se han dedicado a boicotearlo, a tratar de impedir caceroladas por la sanidad pública, de denuncia por lo que ocurría en las residencias, campañas contra Ley mordaza y por la dimisión de Marlaska…

El Gobierno ha usado la Covid para una deriva autoritaria. Además de confinar nuestros cuerpos, también quieren poner nuestras luchas y derechos en cuarentena. Y frente a ello, la mejor manera de defenderlos sigue siendo ejercerlos.

Sin duda, esas medidas represivas son pensando ya en la grave crisis socioeconómica en la que entramos y el gran malestar social que generará.

Frente a los nuevos Pactos de la Moncloa, la

FANZINE ONLINE

reforma de la reforma del franquismo o “la nueva normalidad”, la militancia, la lucha, la defensa de la ruptura, de las Repúblicas ahora es más necesario que nunca. Viendo la pésima gestión que han hecho de la crisis sanitaria, que nos permite hablar de catástrofe especialmente por cierto en las provincias castellanas, podemos decir que las Repúblicas son una cuestión vital, de acuciante necesidad.

Para derrocar a esa estaca a la que estamos atados, que mientras no nos deshagamos de ella no podremos caminar, sin Covid o con Covid, tirar fuerte sigue siendo el camino. ¡Así que sí, toca luchar! Salud y Repúblicas.

021

Segueix-nos a les xarxes socials