El dia de demà és ara i aquí.
I
de sobte tota la “normalitat” de les nostres vides va saltar pels aires. El culpable, un agent infecciós submicroscòpic. Només ha calgut un virus, un dels més de 5.000 que es coneixen, per posar contra les cordes el sistema i la societat capitalistes, evidenciant així la fragilitat de tot plegat, i plantejant el major repte a què les societats modernes haurem de fer front. No és exagerat afirmar que estem vivint en primera persona un procés de transformació amb incalculables repercussions. Encara ens falta la perspectiva i la distància suficient per poder avaluar en la seva totalitat la magnitud d’aquesta crisi global i com ens afectarà. Però és clar que haurà un abans i un després d’aquest març de 2020. D’entrada, hem pogut comprovar com la nostra “normalitat” ha deixat d’existir i hem passat a viure un moment de transició que avança cap una nova “normalitat”, en la qual es posaran a prova moltes coses, entre d’altres la nostra capacitat de mantenir unes relacions socials que no estiguin mediatitzades per una por que serà aprofitada per les estructures de poder existent per augmentar el control social que exerceixen sobre el conjunt de la població. El principal repte a què hem de fer front serà plantar cara a la por: no podem cedir a la por al contagi, deixant que això afecti a com ens relacionem amb la resta de persones, no podem passar a viure sotmeses a la por a la davallada economica. És necessari articular una resposta col·lectiva que posi al centre de les nostres vides aquells elements que ens permetin construir un jo col·lectiu que faci viables les bases materials per fer realitat una existència vital digna, ja que no hi ha sortides individuals a aquesta crisi. No podem cedir a la por que ens genera un escenari incert, i estar disposades a cedir les nostres llibertats a canvi d’una seguretat fictícia, passant a ser geolocalitzades tot el dia, permetent que els poders controlin en tot moment
on som, amb qui ens relacionem, com ens movem… Ara és més necessària que mai la formació, la presa de consciència i també l’anàlisi del moment amb esperit crític i amb la finalitat de donar una resposta adequada. És amb aquesta voluntat que neix aquest fanzín, des de la plena convicció que no ens cal esperar el dia de després de la fi del confinament per començar a lluitar, donar respostes i construir alternatives. És en aquest moment en clau de present on cal començar a fer realitat la nova “normalitat”, aquella que hem de construir en base a uns nous fonaments socials més justos i en equilibri amb el medi que confrontin cara a cara la “normalitat” que ens voldrà imposar la societat capitalista. Només ho farem possible si donem un significat en clau de catarsi col·lectiva al moment d’extrema gravetat que estem vivint. Fem-ho, perquè ja fem tard. El dia de demà és ara i aquí.
És en aquest moment on cal començar a fer realitat la nova “normalitat”, aquella que hem de construir en base a uns nous fonaments socials més justos i en equilibri amb el medi que confrontin cara a cara la “normalitat” que ens voldrà imposar la societat capitalista.
Índex.
Entrevista a Pepa Plana
La pagesia torna al centre
pàg. 08
pàg. 12
Malgrat tot, nosaltres pàg. 14
Deixar enrere l’austeritat, de la propaganda a la nacionalització pàg. 04
La lluita per l’habitatge i la crisi de la Covid19 pàg. 06
Autoorganització i solidaritat entre veïnes per arribar allà on no ho fan les institucions Mitjans: una oportunitat per reconnectar amb la comunitat pàg. 10
pàg. 16
“Deixar enrere l’austeritat”, de la propaganda a la nacionalització ROSER ESPELT Membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa i membre del Comitè de Redacció de Catarsi
S
egons va informar la Comissió Europea, dilluns dia 23 de març es va activar la clàusula general de salvaguarda del Pacte d’Estabilitat i Creixement en el marc d’una estratègia per respondre “de forma ràpida, enèrgica i coordinada a la pandèmia del coronavirus”. Pendent d’aprovació del Consell d’Europa, això vol dir que els estrictes requisits en matèria fiscal queden suspesos fins a nova ordre, de manera que els Estats podran gastar el que sigui necessari per tal de fer front al xoc que pot suposar la pandèmia del COVID19 en les seves economies. Aquest anunci complementava l’anunci del Banc Central Europeu d’un nou programa de compres de deute públic i privat pel valor de 750.000 milions d’euros i calmava els inversors que operen en els mercats financers, permetent a les principals borses europees repuntar després de diverses jornades en caiguda lliure. Aquests anuncis per part dels principals organismes de la Unió Europea han estat rebuts amb entusiasme per part de partits que es situen a l’esquerra de l’arc parlamentari del Congrés dels Diputats de l’Estat Espanyol, que han arribat a proclamar que Europa deixava enrere el dogma de l’austeritat. Certament, Pablo Iglesias va encertar catalogant l’austeritat com a dogma. Un dogma és el punt essencial d’una religió, doctrina o sistema de pensament que es té per cert i no es pot posar en dubte dins del mateix sistema. Aquesta (no)
04
política, que teòricament buscava reduir l’acció de l’Estat en l’economia (ja que el lliure mercat era suficient per assegurar la gestió més eficient possible dels recursos i assegurar l’estabilitat de preus), s’ha presentat com a inalterable -quasi com a veritat universal- fins que així ho ha exigit el context econòmic advers. Advers pels propietaris del capital, ja que per les classes populars el context era advers des de ja fa anys. L’afirmació del dogma de l’austeritat s’acompanyava de la idea de que aquesta crisi sí que s’està gestionant diferent de la del 2008. Cal tenir en compte l’element propagandístic: Podemos basa tota la seva estratègia i raó de ser en conquerir el poder polític de l’executiu per tal de fer el contrari del que es va fer per gestionar la crisi financera i del deute públic. Ha de justificar la seva praxis present. Però què hi ha de cert en aquesta afirmació? En primer lloc, cal tenir en compte que tant l’Estat espanyol com la Unió Europea, avalant i donant cobertura a aquesta despesa pública per tal de frenar l’impacte econòmic del COVID19, el que ofereixen son noves oportunitats i facilitats a l’endeutament. L’endeutament, que a nivell públic i privat actualment suposa un 322% del PIB mundial, constitueix l’enèssima fugida endavant del sistema econòmic imperant i és una política que ha
LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19
demostrat no tenir un efecte massa rellevant en la dinàmica productiva de la zona euro. El BCE manté una política monetària expansiva des de fa prop de 4 anys amb els tipus d’interès a zero però, per més que s’ha inundat de liquiditat les institucions financeres, aquest diner barat no ha permeat en el teixit productiu estimulant la inversió o el consum. Garantir la liquiditat mitjançant endeutament certament podria assegurar el consum, però només ho faria de forma temporal. El deute s’hauria de tornar tard o d’hora, i l’economia no podria tornar a créixer i a generar llocs de treball de forma efectiva i sostenible en el temps sense la recuperació de la inversió. Per tal que la inversió no sigui especulativa, cal que la producció ofereixi expectatives de guany. Aquest fet enllaça amb el segon element que volia destacar: deixar enrere l’austeritat implicaria que tot el que exigeix fer les coses diferents que a la crisi de 2008 no es plantegés solament en el marc de l’Estat de Guerra, ja que això reforça la idea que el col·lapse del lliure mercat és una anomalia en el mode de producció capitalista. Res més lluny de la realitat: el mode de producció capitalista porta prop de 50 anys tractant de superar la crisi de rendibilitat mitjançant l’expansió del sistema financer, un sistema financer amb dinàmiques procícliques, que fan que l’economia acumuli grans nivells de risc i inestabilitat durant les etapes d’expansió que precedeixen necessàriament les etapes de
FANZINE ONLINE
crisi. Davant l’excés mundial de capital objectivat en estructures tangibles que fa que els guanys tendeixin a la baixa en relació a la capacitat productiva, el diner, que es revaloritza sense cap fonament real, ofereix taxes de guany molt més elevades. Això genera una enorme massa d’actius de valorització dubtosa que escapen de qualsevol control públic. Quan les perspectives de creixement de l’economia mundial no son bones i els preus dels actius financers cauen, l’apalancament de la majoria d’aquests actius precipita les fallides. Per tal de sortir d’aquesta crisi de forma real i fer-ho fent que els rics n’assumeixin el cost, caldrà voluntat política i trencar el marc mental trampós de l’existència de consens social en una societat de classes. Certament, l’explotació del treball essencial del mode de producció capitalista implica que els treballadors reben una petita part del valor total que produeixen amb el seu treball, de manera que una reducció del conjunt de la producció afectarà les classes populars en el seu conjunt i, per extensió, en el consum. Es fa palesa doncs l’exigència d’una solució redistributiva: la nacionalització dels recursos productius i la posterior redistribució del treball i de la riquesa, lluny de suposar quimeres, es perfilen com les opcions més realistes de sortida d’aquesta crisi de rendibilitat que s’arrossega de fa anys i que el xoc del coronavirus està deixant al descobert.
05
La lluita per l’habitatge i la crisi de la COVID-19 BARBARA ROIG i CLAUDIA RUSCALLEDA
L
a crisi de la COVID-19 ha fet evidents algunes de les problemàtiques en matèria d’habitatge i més enllà que ja assenyalàvem des del moviment per l’habitatge fa temps. On t’has de confinar, si no tens casa? On marxes, si l’hostal on estàs allotjada tanca? On vas, si vius amb el teu agressor? Es fa necessari, per tant, posar eines polítiques i organitzatives per tal de fer-hi front, des d’una perspectiva comunitària, feminista i anticapitalista. La previsió d’impagaments de lloguer derivats dels acomiadaments i ERTOs és una de les problemàtiques més cridaneres, però no l’única. Cal una anàlisi global que tingui en compte l’habitatge en el seu conjunt, no únicament la problemàtica llogatera, per tal de posar solucions rellevants sobre la taula. La primera evidència en un moment d’estat d’alarma i confinament és la manca de comunitats sòlides als nostres barris i pobles. En una societat governada per l’individualisme capitalista, on les veïnes no es coneixen i no col·laboren, on el concepte de solidaritat està buit de contingut, un daltabaix com aquest posa de manifest que sense la comunitat no podem sobreviure. La soledat de la gent gran (i no tan gran), la impersonalitat dels barris, els estralls de la gentrificació que fa tants anys que denunciem, es palpen en el silenci i l’aïllament. Quan parlàvem de les conseqüències de l’especulació immobiliària en les nostres vides, no només era per dir que destinàvem més sou per
06
pagar una llar; també ens referíem a això al fet que, el dia que ens necessitéssim les unes a les altres, no ens trobaríem. El 8 de març, les dones del moviment per l’habitatge parlàvem de recuperar el concepte llar, més enllà de l’habitatge com a mercaderia, més enllà de les quatre parets. Tres setmanes després del 8 de març, la mirada feminista, sempre imprescindible, posa el focus en les dones que estan confinades amb els seus agressors. Les trucades al telèfon d’atenció gratuït de la Generalitat s’han incrementat un 20%, i ja hi ha com a mínim una víctima mortal més als Països Catalans. La desmercantilització de l’habitatge implica fer prevaldre i capgirar les relacions que es produeixen dins de les llars, on les dones som les protagonistes; allà on es reprodueix la vida, la primera necessitat per a qualsevol estabilitat. En l’exemple de Barcelona, l’Ajuntament ha pres mesures d’emergència per pal·liar el drama d’aquelles persones que no poden confinar-se perquè no tenen on fer-ho. Però és que no es tracta únicament de donar resposta a l’emergència conjuntural, és que aquesta emergència ja existia i els pedaços no aguantaven l’hemorràgia abans de l’arribada del coronavirus, i ara encara menys, en situació de confinament. L’Ajuntament es gasta milions d’euros anuals en hostals i pensions per a famílies vulnerables, però ha calgut que arribés la COVID-19 per posar 200 pisos turístics a disposició d’aquestes famílies.
LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19
De manera encertada, el moviment per l’habitatge assenyalava que els acomiadaments d’aquestes setmanes seran els desnonaments del futur. Com deia a l’inici d’aquest article, és necessari articular una resposta política i organitzativa, preparar-nos per defensar els nostres drets com a classe treballadora. Els centenars de xarxes de suport mutu que s’han articulat arreu del país posen llum a la foscor del confinament i arriben allà on l’estat no és capaç. Estan servint com a autoorganització del veïnat per cobrir les necessitats de les persones amb més dificultats, per canalitzar denúncies d’abusos laborals i acomiadaments, per posar en contacte les qui veuen que no podran pagar el lloguer amb els sindicats d’habitatge dels seus barris o pobles i per trencar l’aïllament i l’angoixa. Les xarxes de suport són una eina organitzativa que posa fa prevaldre la comunitat. Però, més enllà d’organitzar una resposta conjuntural a les necessitats, les organitzacions de classe que operem permanentment ens hem de posar a treballar des d’ara mateix en una impugnació total d’un sistema incapaç de sostenir la vida, i encara menys quan aquesta està en perill per una pandèmia. El sindicalisme de classe i el sindicalisme d’habitatge són eines imprescindibles per articular una resposta política, sectorial i territorial, que no vagi a reclamar les molles de les mesures conjunturals.
FANZINE ONLINE
La mesura que està sobre la taula és la suspensió dels lloguers mentre duri l’estat d’alarma. Aquesta és una mesura de mínims que el Govern pot aplicar des d’ara mateix, i ni tan sols posa en qüestió l’arrel del problema. Què hi tenim a perdre, si plantegem una impugnació a la totalitat? Les eines polítiques que hauríem de posar sobre la taula són mesures programàtiques que plantegin la necessitat de la gestió comuna dels béns i serveis, nacionalitzacions i control públic. Això, en matèria d’habitatge, concretament, vol dir no desnonar, no pagar, i expropiar. En un moment en què tothom entén que l’habitatge s’ha de garantir, hem de dir que no hi pot haver ni un desnonament més. En un moment en què les dones estan tancades amb els seus agressors i les famílies sense llar no tenen cap alternativa, hem de dir que s’han d’expropiar els pisos turístics, els fons voltors i altres animals especuladors per allotjar-hi la nostra gent. I en un moment en què en dues setmanes s’han produït més acomiadaments que en tot l’any 2009, hem de dir clar que, si no cobrem, no paguem. I punt. I el sentit comú serà aquest, perquè tothom està entenent que les coses, quan són públiques, funcionen millor. I que les comunitats, quan són fortes, són capaces de tot.
07
Pepa Plana: ”La cultura ja fa temps que viu confinada, hem de trobar la manera d’exigir un replantejament dels usos i les normes culturals” Pepa Plana (Valls, 1965) és actriu i pallassa, llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, fundadora del grup Pretèrit Perfecte, i ha estat directora del Festival Internacional de Pallasses d’Andorra. Autora de nombrosos espectacles, ha rebut múltiples guardons i premis, entre els quals destaca el Premi Nacional de Cultura de l’any 2014. En ocasió de l’excepcional moment que estem vivint, la Dayana Santiago li fa una breu entrevista.
08
Qui és Pepa Plana? Soc una Pallassa. Què estaves fent abans que tot quedés aturat? Estava fent la gira del meu nou espectacle, Veus que no veus, de la qual estem intentant ajornar les funcions que es puguin salvar. També estava organitzant el Festival Internacional de Pallasses d’Andorra, que s’havia de celebrar al maig, i també estem mirant si el podem fer més endavant. I, alhora, treballàvem en dos nous projectes, un que havia de sortir a l’estiu, i ara ja no sé si serà possible, i l’altre, per a principi de l’any vinent. Com portes el confinament? Tenint consciència que estar confinada al mig del camp, aquí al delta de l’Ebre, és un privilegi per la sort que tinc de poder veure l’horitzó, ho porto prou bé. Però penso molt en la gent que ha d’estar tancada en espais petits o que conviuen moltes persones en aquests mateixos espais. La nostra angoixa ve per saber com i quan continuarem.
LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19
Què en penses, de tot el que estem vivint? Que estem vivint un moment excepcional: ningú de nosaltres no ha viscut mai un moment semblant. No se si tot tornarà a ser com abans, de fet, no sé si ens convé que tot torni a ser com era o bé cal que aprofitem i forcem la situació per construir una societat més igualitària. Com veus la reacció de la gent? Un clam que s’ha estès pel territori francès diu que, per defensar la sanitat pública, més que aplaudir des dels balcons, cal anar a les manifestacions. Em meravellen les iniciatives populars d’autogestió. Arran d’aquesta situació, molta gent veu la importància de valorar les polítiques públiques enfront de les privatitzacions que hem viscut fins ara. Què creus que pots aportar tu des del teu àmbit per fer front a l’actual situació? Ser artista no és cap do diví. És tenir la capacitat d’observació i triar de tot el que passa, t’envolta, et mou i commou; trobar la manera d’entendre
FANZINE ONLINE
per explicar-te i explicar-ho al món. La meva manera és fent teatre, és fent humor. En quina situació es troba el teu àmbit de treball? Com diu el mestre Joan Maria Minguet: l’anomalia social genera anomalia cultural. La cultura ja fa temps que viu confinada, hem de trobar la manera d’exigir un replantejament dels usos i les normes culturals. Com creus que reprendrem “la normalitat” en el teu àmbit? Amb la inversió pública que s’ha fet en cultura, ja era com viure en una mena de confinament. Ara, a més, estarem a l’expectativa de com la gent tornarà a seure l’un al costat de l’altre en una platea de teatre. No es tracta de recuperar una normalitat precària, sinó d’invertir de veritat en art i cultura. Aprendrem quelcom de tot el que està passant? Només depèn de nosaltres, hem de prendre una decisió. Com deia el gran Arnau Puig, “hem de decidir si som ramat o consciències inquietes”.
“”
Ser artista no és cap do diví. És tenir la capacitat d’observació i triar de tot el que t’envolta, et mou i commou
Mitjans: una oportunitat per reconnectar amb la comunitat MARC FONT Periodista
A
udiències digitals i televisives disparades, però ingressos sota mínims. Aquesta és la particular contradicció que viuen els mitjans de comunicació aquestes setmanes de confinament conseqüència de l’epidèmia de coronavirus. La publicitat s’ha desplomat a mínims històrics -tant la privada com la institucional-, una part dels punts de venda de les revistes i diaris en paper resten tancats, diverses impremtes també han aturat l’activitat i, per tant, moltes publicacions directament no poden sortir en paper i es limiten a enviar-se en pdf, el tancament de les biblioteques ha eliminat un dels principals espais de consum de mitjans per a bona part de la població,... Podria seguir. El sector, que ja arrossega una precarietat estructural des de fa més d’una dècada, experimenta una tempesta perfecta, que n’ha despullat l’autèntica fragilitat. Una situació, d’altra banda, equiparable a la que pateixen nombrosos àmbits econòmics. Dia rere dia s’encadenen les notícies de nous Expedients de Regulació Temporals d’Ocupació (ERTO) i les diverses associacions del sector s’han abocat a demanar plans d’ajudes públiques. La situació és especialment greu als mitjans independents catalans i els de proximitat, ja amb estructures molt reduïdes. Organitzacions com la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revista i Mitjans Digitals o l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) han reclamat qüestions com el pagament immediat de les sub-
010
vencions concedides durant el 2019, l’increment de la publicitat institucional o que es faciliti l’accés a crèdit. Avisen que si no arriba aquest pla de xoc -que involucra des del Govern estatal fins a la Generalitat, passant per organitzacions supramunicipals i ajuntaments-, diverses capçaleres podrien abocar-se a la desaparició. La situació, òbviament no desitjada, retrata les diverses dependències del panorama mediàtic de casa nostra i com una davallada sobtada de la publicitat deixa gran part dels mitjans al caire de l’abisme. Alhora, però, té un punt d’oportunitat. De forçar la transició cap a un model on el gruix dels ingressos provinguin de les subscripcions dels lectors, una via que ja exploren cada cop més mitjans, però que encara obté un èxit limitat entre la població. I sí, sostenir un ecosistema de mitjans variat i independent -en la mesura del possibleés responsabilitat del conjunt de la societat, però prèviament els diaris, revistes, ràdios o televisions han de demostrar que realment són útils a aquestes societats. I això passa per abandonar determinades inèrcies comunicatives, deixar d’autocensurar-se a l’hora d’abordar informacions que poden generar un conflicte amb aquell que t’aporta una part dels recursos -sigui una empresa privada o una administració-, exercir realment la funció de fiscalitzar el(s) poder(s) -i això aquests dies tant valdria per recordar constantment les retallades en salut portades
LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19
a terme durant dècades pels diversos governs de la Generalitat com per retratar la recentralització competencial portada a terme pel militaritzat «Govern de progrés» espanyol- i acabar amb la mala praxis de notícies poc treballades, quan no directament falses en els pitjors casos, etc... El confinament ha disparat el consum de mitjans i ha tornat a demostrar que en situacions de tensió -sigui política, econòmica o social- la societat encara hi recorre en massa. I sí, hi ha males pràctiques periodístiques aquests dies, però també centenars i centenars de bones peces informatives, que exposen el que passa amb rigor, sense posar el focus en debats interessats. Potser, i només potser, la pandèmia i tot el dolor que malauradament comporta pot ajudar els mitjans a reconnectar amb les seves comunitats. I fer-se mereixedors d’aconseguir una base econòmica que permeti plantilles suficients, amb unes condicions dignes, amb una remuneració com cal als col·laboradors freelance -com sempre, la baula més feble en una situació de crisi- i estalviar-se dependències polítiques o empresarials. Que, al cap i a la fi, sempre limiten que el periodisme estigui al servei de la gent. Que és on hauria d’estar sempre.
FANZINE ONLINE
Cal abandonar determinades inèrcies comunicatives i exercir realment la funció de fiscalitzar el(s) poder(s).
011
Malgrat tot, nosaltres
LLUÍS RIERA Pastisser, poeta i regidor de la CUP a Olot
A
viat farà 12 anys que vaig decidir autoocupar-me en el meu ofici de pastisser. Obrir el 2008, en plena crisi (una entre tantes, cíclica i sistèmica), no va ser fàcil. I menys en un carreró sense comerços ni trànsit, enmig d’un barri vell de capital de comarca deixat, esperant temps millors per gentrificar i especular-hi de nou. Parlo d’Olot, però podria ser Valls, Manresa, Tortosa, Perpinyà, Elx o Ciutat de Mallorca. Amb el temps, esforços, noves incorporacions, cooperació i la determinació de l’ofici, i la implicació social i política corresponents, vàrem créixer. Hem crescut amb una idea que es resumeix en artesania o barbàrie. A Cacau Pastisseria, treballem conjuntament i compartim decisions en situacions diverses (autònomes- assalariades).
hipotecat una de les dues campanyes més importants de l’any; tanmateix, no auguro cap possibilitat a l’acció plantejada per la resta. Les treballadores han cobrat una part del sou, hem demanat un ERTO i un cessament d’activitats. Pendents de resoldre’ls i sent conscients que comerços pròxims no essencials han vist com no s’acceptaven els seus, ens veiem desemparats. Ni creia ni crec en un estat que no és el meu ni en uns governs autonòmics més buits d’autonomia que mai, però que més enllà de paraules buides i gesticulacions vàries, tard o d’hora hauran de salvar les persones o s’hauran d’enfrontar a un percentatge elevat de població en situació de pobresa o amb tan poc a perdre que estaran disposades a la revolta.
Així doncs, vàrem entendre que no érem primera necessitat i vàrem decidir, per principis com la solidaritat, la salut i la responsabilitat col.lectiva, tancar i confinar-nos pel bé comú.
Per això mateix, no tinc clar, encara ara, que el compromís col·lectiu pugui mantenir-se en el temps, i menys encara amb la constatació que res es resol amb un dualisme de la pastisseria tancada o de la pastisseria oberta, ambdues amb un element comú, la deficitat.
Hem batallat amb el gremi i ens hem discutit i decepcionat amb companys d’ofici que han engegat una campanya per dur mones de Pasqua a domicili. Nosaltres no estem per a mones. Entenem que primer és la salut i després la mona entesa com a trobada comunitària i familiar. Decidint això, hem
Així doncs, mentre segueix la pandèmia sanitària i es projecta la pandèmia social, som moltes les autònomes, assalariades i precaritzades que, més enllà de veure clarament en perill les llibertats individuals i col.lectives, veiem com els nostres projectes i les nostres opcions de vida es tallen en sec.
012
LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19
Més enllà de governs, més enllà de promeses i teòriques ajudes, què ens queda? Ens queda Mad Max o Economia Social i Solidària. Per què dic això? Ho dic perquè mai més res no serà igual i ja no parlo només d’economia familiar, autònoms i petites empreses; parlo de tothom, parlo dels nostres ajuntaments que veuen en perill la seva capacitat present i futura. Més enllà de discursos i retòriques, ens caldrà aplicar més que mai la vella (i bella) cançoneta de cooperar i compartir. Estic convençut que només així sortirem més persones i més determinades al final d’aquesta etapa. Haurem de fer de nou campanyes, mobilitzacions i accions. I aquest cop més radicals. Haurem de teixir més encara la extensa xarxa d’economia de barri, de proximitat, amb valor afegit, d’arrel social i solidària. I de ben segur, i més encara, ampliarem i aplicarem els principis del mai més. El poder dels diners a les nostres mans, per pocs que siguin, serà molt més gran i determinant per a desplegar el suport mutu. Per damunt de bancs, IBEX 35, exèrcits i estats, més enllà de la immoralitat i les retallades, ens tenim a nosaltres. No ens en sortirem competint, sinó cooperant. Cooperant i amb algú al volant. Que aquest algú sigui totes i cadascuna de nosaltres.
FANZINE ONLINE
Ens queda Mad Max o Economia Social i Solidària
013
La pagesia torna al centre
ROBERT SABATER Pagès, agricultor i ha estat alcalde de la CUP a Viladamat
M
entre la humanitat s’atura el món segueix rodant, en aquests dies en què sobretot a les grans ciutats, la gent troba grans canvis en els hàbits de la seva vida quotidiana, al món rural no es percep amb tanta duresa aquest canvi. De fet la feina a l’agricultura i sobretot la ramaderia no poden parar. Mentre a molts llocs les fàbriques paren, les centrals fructícoles van a tot drap intentant abastir la demanda desmesurada de mercats, botigues i supermercats. Mentre els creuers desapareixen del port de Barcelona, molts ramaders petits i grans, pateixen perquè arribin els vaixells amb cereal de Sud América, ja que a l’època de l’any que la major part de cereal del país, està més que consumit per una industria del porc més que sobredimensionada. Així doncs, mentre tot s’atura, allò essencial ha de continuar, i és que aquest maleït virus el que farà també, és fer-nos veure com d’important i estratègic, són l’agricultura i la ramaderia d’un país. Venim d’un temps de bonança, d’un temps on una bona part de la societat, malgrat tot i en perspectiva històrica i geogràfica, podríem dir allò que, lligàvem els gossos amb llonganisses. Un temps de bonança i de hedonisme consumista i dels sentits que ens ha portat a desconnectar
014
d’allò més essencial i més bàsic, la vida i allò que la sustenta. La relació camp ciutat, no ha sigut una excepció a aquesta desconnexió, de fet només calia veure el model de vida de qui relacionava el canvi climàtic amb les ventositats de les vaques, o les excursions organitzades de gent de ciutat a veure camps de fruiters florits, els assalts a les granges per part de grups animalistes, els robatoris de fruita per part de turistes a plena llum del dia, o la manca de respecte de la societat al món rural i a la pagesia en general. Ben cert és que les campanyes criminalitzant la pagesia de ser l’únic responsable de la utilització de determinats productes fitosanitaris (herbicides, fungicides, insecticides...) i introduir-los a la cadena alimentaria, com si no fos responsabilitat del model de societat en el que vivim, tampoc ha ajudat massa a crear una opinió pública diferent. Però moltes vegades aquests són els únics inputs que arribaven a la gent de ciutat, bé i la pudor de purins o fems quan venien al poble. La realitat és que és un debat inacabat però que aquests dies ha desaparegut i no ha desaparegut per no ser important i transcendent sinó perquè s’ha evidenciat un de segurament complementari però ara mateix, més transcendent a ulls de l’opinió publica i que ha posat al centre l’activitat del sector agrícola i ramader quan a la sobirania alimentària. La sobirania alimentària entesa com la capacitat que tenim com a país d’auto abastir-nos.
LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19
Mentre a molts llocs les fàbriques paren, les centrals fructícoles van a tot drap
FANZINE ONLINE
Ja sabem que la gent se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona, però fa temps que la gent que treballem el camp, anem veient l’abandonament de l’activitat ramadera convencional que passa a mans de grans capitals de l’agroindústria, veiem com els petits agricultors de cereal i farratges, van plegant per falta de relleu generacional i com les ajudes són insuficients tant per compensar la baixada de preus que ha comportat la deslocalització; de l’agricultura al continent americà, com per atraure noves generacions a l’activitat. El cert és que durant anys s’ha abandonat un sector essencial i estratègic com el de l’agricultura i la ramaderia, amb unes polítiques d’ajudes en forma de subvencions basades en l’acumulació de terres de cultiu i de caps de bestiar i molt poc basades en canvi, en mantenir o promocionar l’activitat agrària familiar, en promocionar segons en quin territori es desenvolupa (muntanya o plana, zones més o menys despoblades, zones més o menys productives) o en quin model productiu s’utilitza (extensiu o intensiu, convencional o orgànica). Malauradament, ha hagut de ser una pandèmia d’abast mundial la que ha re valoritzat, social i culturalment un sector silenciat, abandonat i menyspreat com el de la pagesia i l’ha tornat al seu lloc, al centre.
015
Autoorganització i solidaritat entre veïnes per arribar allà on no ho fan les institucions LAURE VEGA CUP Sant Boi
E
l coronavirus és una d’aquestes emergències que posen a prova les eines de les que ens dotem com a societat per garantir la vida. És una obvietat que un virus, com a tal, no entén de classes més enllà de la retòrica discursiva, però és encara més obvi que la salut sí n’entén. Com exposava Amartya Sen, la variable més determinant en la salut és la renda, equivalent a condicions materials de vida, prova d’això és la diferència entre barris de Barcelona d’esperança de vida, el 2015 fixada en onze anys. Les retallades en sanitat, dutes a terme de forma reiterada tant pel govern espanyol com per la generalitat, són una sort d’après moi, le déluge del mecanisme de defensa de les classes populars, on cadascun dels Mas, Bois Ruiz o Arturos Fernández de torn, ens apropen una mica més a l’abisme, tot esperant que la responsabilitat de la caiguda succeeixi quan estiguin lluny. Després de la crisi de 2008, les mesures de rescat i les polítiques d’externalització que avui paguem amb morts, es van donar un seguit de respostes de lluita popular en clau de deslegitimació del govern, de les quals el seu màxim exponent va ser
016
el 15M. Aquest moviment va deixar en herència la socialització d’un discurs de crítica directa a les elits i al sistema representatiu però que, tot i una evident aposta en la importància de les condicions materials per l’exercici de la llibertat, pressupòsit necessari de democràcia, no van aconseguir sintetitzar una proposta d’organització social integral. Tanmateix van contribuir a l’organització de les Marees per la sanitat i l’educació, les marxes per la dignitat i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, entre d’altres, així com a una major politització de part de la societat. En paral·lel, les mesures d’austeritat econòmiques i les retallades en drets socials, van cronificar la precarietat de la població i dels béns públics que garanteixen la vida, normalitzant una situació de fallida continuada i equilibri catastròfic. La pandemia del coronavirus ha representat un esclat, del qual encara no coneixem l’abast de la seva expansió, que ha mostrat per enèsim cop la cruesa del capitalisme com a sistema de relacions socials. Mentre encara resten llits buits a la sanitat privada, els professionals sanitaris, treballant sense les proteccions mínimes i amb escassetat de recursos, han de valorar les possibilitats de vida dels
LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19
Ens convé restar atentes i no menystenir la facilitat del capitalisme per adaptar-se als canvis
FANZINE ONLINE
pacients com a condició per tramitar el seu ingrés o dispensar medicació. En un primer moment, quan es decreta el tancament de centres educatius, desperta l’instint d’una classe que deien obsoleta. Qui cuidarà els nens, possibles portadors asintomàtics, a aquells nuclis familiars en els quals mai s’arriba a final de mes i és impensable contractar un servei privat de cures? Les classes populars no tenen cap més opció que, en el millor dels casos, exposar a la seva gent gran a la contracció d’un virus que els pot ésser letal? Donant resposta a aquestes preguntes neixen les primeres xarxes de suport, com l’enèsima demostració de solidaritat popular organitzada, que mai deixa d’existir però que pren diferents formes en funció de la conjuntura socioeconòmica. Ràpidament, davant la crescuda exponencial de les vulneracions de drets laborals i dels expedients de regulació promoguts pel govern de l’estat espanyol, aquestes passen de la mera repartició comunitària del treball de cures, a la posada a punt d’espais d’assessorament laboral i habitacional en coordinació amb sindicats i organitzacions de defensa de l’habitatge digne. Davant els pics d’ansietat, provocada per la irresponsabilitat
017
// “DEIXAR ENRERE L’AUSTERITAT”, DE LA PROPAGANDA A LA NACIONALITZACIÓ
dels mitjans de comunicació i un confinament sense preavís, l’acompanyament emocional. Davant l’escassetat de material sanitari, la confecció de mascaretes. Davant la solitud i l’aïllament, programacions culturals col·laboratives. Milers de persones posant els seus coneixements, sovint professionals, al servei de la comunitat sense que mediï cap relació mercantil, en una petita representació del vell aforisme: “Cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”. Així, reafirmen el que empíricament ja sabíem: El gruix de la societat no rebutja el treball abstracte, el treball com a acció en si mateixa, rebutjen l’alienació i l’anul·lació a la que es veuen sotmesos en el treball concret, aquell mediat per les relacions capitalistes als seus centres de treball. Una bona lliçó pels que s’escuden en aquest argument per rebutjar la Renda Bàsica Universal, una de les propostes cabdals que hem de defensar políticament. Les xarxes de suport no neixen com un espai de fòrum i debat, és la seva mateixa pràctica diària la que les converteix en propositives en si mateixes. El seu objectiu d’abastir el conjunt d’activitats i recursos necessaris pel manteniment de la vida, allà on la institució no es fa càrrec, entranya la potencialitat de superar la falsa disjuntiva entre lluites parcials i completes, hibridant-se amb les organitzacions preexistents. Les xarxes, davant la necessitat, són un clam per la república del valor d’ús. La seva proposta de gestió col·lectiva de les necessitats, en el marc d’una crisi sobtada, és la demanda a socialitzar, amb l’objectiu de possibilitar a l’imaginari
018
La necessitat d’ordre i seguretat és un factor històric d’implantació de mesures de restricció de drets i d’ascens de governs totalitaris.
LLUITAR EN TEMPS DE COVID-19
col·lectiu que la producció ha d’estar al servei de les personesi no del capital, amb el canvi radical en matèria econòmica que això suposa. L’agregació social que es donava en moviments anteriors com el 15M, a través de la l’abstracció programàtica i l’enemic identificable (polítics i banquers), apareix aquí com a resultat de l’acció directa col·lectiva. El marc que se’ns obre és Capital vs Vida. Entès el capital com un enemic comú, encara que no sigui nombrat com a tal, a totes les esferes, dibuixant-se així un mapa polític absolutament material que situa d’una banda la immensa majoria de la població sota la bandera de la vida al centre i d’altre banda capitalistes i rendistes. La brusca aturada és una oportunitat de tractar de posar en escac la construcció ideològica capitalista i l’atomització de l’individu, que es descobreix de nou en la lluita com l’ésser social que tants anys de lògiques mercantils no poden esborrar. S’identifiquen almenys dos factors determinants en les decisions preses pel govern que desemboquen inevitablement en l’aparició de les xarxes de suport. D’una banda la hipocresia que, en la disjuntiva entre mantenir la producció i aturar el contagi, seguia arriscant les vides de la majoria dels treballadors, obligant-los a vendre la seva força de treball mentre entonava el: “Quédate en casa”. D’altra, la seva incapacitat, reiterada en el temps, per cobrir les necessitats materials de la població, amb la conseqüència històrica d’aparició d’organitzacions que les cobreixin, obrint la possibilitat de fer política a partir de les mateixes.
FANZINE ONLINE
Però aquesta possibilitat no és patrimoni exclusiu de l’esquerra. Un dels trets característics dels feixismes guanyadors, entesos com aquells que van arribar al poder, va ésser el desenvolupament de tasques pròpies de l’estat en un estadi previ. Un episodi il·lustratiu és el desplegament de l’squadrisme a la Vall de Po al 1920, després del desastre electoral de Mussolini un any abans. On el socialisme implantava polítiques de millora de condicions laborals pels jornalers i el campesinat enfront elsterratinents, els squadri van desballestar violentament la seva xarxa d’espais comunitaris, que sustentava la vida de les treballadores. Al mateix temps, van assignar petites parcel·les de propietat, cedides pels terratinents, als camperols que els van brindar suport. En dos anys eren un poder de facto a gran part d’Itàlia. Davant la precarització exponencial del gruix de la població, aquesta requereix de mecanismes que garanteixin la vida amb independència dels càlculs cost-benefici i aquests són impensables sense un canvi econòmic radical que redistribueixi propietats i riquesa. Davant d’això, el feixisme ja va ésser la reacció violenta que va canalitzar la frustració social envers governs que no van aplicar mesures estructurals. Identificar el virus com l’enemic, fent servir una retòrica bel·licista, invisibilitza que aquest només ha mostrat com opera el capitalisme com a sistema de relacions socials i recorda l’estetització de la política -de la que ens advertia Benjamin- que ens apropa a l’estetització de la guerra. Ens convé restar atentes i no menystenir la facilitat del capitalisme per adaptar-se als canvis, essent la necessitat d’ordre i seguretat un factor històric d’implantació de mesures de restricció de drets i d’ascens de governs totalitaris. Davant la situació d’emergència, que també posa sobre la taula la irrealitat del discurs neoliberal que presenta a l’individu com a únic responsable del seu propi desenvolupament, per a la població es comença a dibuixar una dicotomia entre individualisme salvatge i col·lectivitat. Vigiles la resta del veïnat o t’exposes per dur medicines al veí que les necessita? Acapares paper higiènic o fas la compra a la noia que cuida sola de les seves criatures? Aquesta pugna que ens pot semblar anecdòtica s’haurà de traslladar, un cop acabat el confinament, a l’escenari polític. L’actual situació pot servir com a revulsiu que ens faci entendre la importància de la vida i de tot el que necessitem per garantir-la o un desencadenant de noves formes de sotmetiment al capital. Acceptem les regles del joc del capitalisme, on només tindrà accés a aquells béns de màxima necessitat qui els pugui pagar o apostem per la nacionalització dels sectors estratègics i la planificació de l’economia en base a les necessitats de totes? La confrontació és clara, si entre drets iguals decideix la força, organitzem-nos, la necessitarem tota.
019
Segueix-nos a les xarxes socials