L'electricitat - Quaderns de la Revista de Girona

Quaderns de la Revista de Girona. Núm. 59

Sèrie:Guies (Núm. 33)

Primera edició en català: agost 1995

Tiratge: 2.500 exemplars

Edició:

Diputació de Girona/Caixa de Girona

Director de la Ool-tecciá: Joan Domènech

Consell assesor: Gabriel Alcalde, Narcís Jordi Aragó, Joan Badia, Lluís Bayona, Martí Cama, Narcís Castells, Ramon Ceide, Josep Clara, Josep M. Corretger, Marta Franch, Victor Gay, Gaspar Jou, Jordi Mascarella, M. Aurora Martín, Enric Mirambell, Joan Miró, Joan Nogué, Narcís Puigdevall, August Rafanell, Josep M. Rus, Erundí Sanz, Carles Sapena, Montserrat Vayreda, Josep Vicens, Mariàngela Vilallonga, Carme Vinyoles.

Maquetació: Pep Caballé

Redacció i administració:

Pujada de Sant Martí, 5. Telèfon (972) 205700

Apartat de Correus 11, 17080 Girona

Secretaria i distribució: Fina Poch

Fotocomposició i impressió: Alzamora Packaging, SA

ISBN: 84-8067-053-3

Dipòsit legal: GI-1406-95

PORTADA: Canelobre elèctric. (Foto: Carles Pous)

Situació

Les comarques de Girona es poden considerar pioneres dins la cronologia de fets situacions de la història de l'electricitat. Aquestes comarques, properes al Pirineu i al mar Mediterrani, es troben en situació privilegiada per dues raons principals: la proximitat amb la resta d'Europa, que facilitava tenir contacte amb tot allò que estava relacionat amb les novetats i els invents tècnics que es duien a terme a les capitals promotores de l'electricitat, les condicions abruptes del terreny, òptimes per a aquest tipus d'empresa.

Una vegada l'invent de l'electricitat hagué entrat a les comarques de Girona, esva estendre pels municipis amb relativa rapidesa. Tres punts extrems del territori van iniciar, gairebé al mateix temps, les primeres instal-lacions amb èxit. A partir d'aquests punts, sense deixar, però, de comptar-hi alguns casos particulars i aïllats geogràficament, van començar a sorgir les xarxes de distribució d'electricitat que van unir els diferents municipis.

A part la proliferació dels enllumenats al carrer, les indústries situades a la zona del Pirineu gironí van facilitar la utilització de l'energia elèctrica en activitats privades: primer a les mateixes indústries després als comerços i les cases.

lnstal-lació del primer punt d'enllumenat elèctric d'Espanya en una farmàcia de les Rambles de Barcelona.

Primera central generadora que cornercialitza electricitat: Sociedad Eléctrica Española de Barcelona.

Primera prova amb una dinamo instal-lada a la central del Molí, a Girona.

Es funda l'empresa Planas i Flaquer, a Girona.

24 de juliol. Inauguració de la llum elèctrica a Girona.

Primer motor elèctric a la fusteria Canadell, de Castellfollit de la Roca.

Primera línia de transport d'electricitat de l'Estat espanyol, entre Camallonga Sant Joan les Fonts.

Es forma la societat Agustí-Cuffí, a la Garrotxa.

Elèctrica Vaquer lnstalla el primer enllumenat públic de Ripoll.

8 de maig. Se subhasta el servei d'enllumenat públic elèctric de Ripoll.

3 d'agost. Es constitueix la societat Alumbrado Eléctrico de Ripoll.

16 de maig. Primera subhasta de l'enllumenat públic elèctric d'Olot.

Agustí-Cuffí s'encarrega de portar la llum als comerços indústries d'Olot.

Dia 16 de maig. Intent d'inaugurar l'enllumenat públic elèctric d'Olot, que fracassa.

Octubre. S'inaugura l'enllumenat elèctric del passeig del Firal, d'Olot.

29 d'octubre. S'inaugura l'enllumenat públic elèctric a l'Escala.

2 de febrer. Subhasta de l'enllumenat elèctric de SantaColoma de Farners.

11 de juliol. Inauguració de l'enllumenat públic elèctric de Figueres.

29 de gener. Subhasta pública del servei elèctric de la Bisbal d'Empordà.

Contracte per a l'enllumenat públic elèctric de Banyoles.

Figueres augmenta l'enllumenat per gas, vist que es dóna un mal servei de l'elèctric.

Puigcerdà ja té enllumenat elèctric. Un hotel contracta el servei per a l'estiu.

Primera llei que regula el pas de les línies elèctriques per les propietats privades.

Elèctrica Bassols, d'Olot, es fa càrrec del servei elèctric de Banyoles.

7 d'octubre. Es reglamenta l'ús dels comptadors i la seva verificació.

Llicència d'instal-lació d'una línia elèctrica a favor de Ramon

Berenguer, marquès de Garcillán, que uneix la Selva, el Gironès el Baix Empordà.

Es discuteix a les Corts la llei que havia de regular l'activitat el funcionament de les empreses elèctriques.

Novembre. Inauguració de l'enllumenat públic elèctric de Sant Feliu de Guíxols.

Es concedeix la instal-lacio elèctrica de Palamós.

El Govern Civil de Girona estructura el sector elèctric.

Es trenca la presa de Colomers.

13 d'agost. Carles Cusí i altres socis creen Hidro-eléctrica del Ampurdán, S.A.

1 de juliol. A la Bisbal d'Empordà es planteja la possibilitat de celebrar un referèndum, ja que es qüestiona la municipalització del servei elèctric.

L'Hidro adquireix la línia de Cabanes, Peralada Garriguella i dóna electricitat a Sant Climent Sescebes i Espolla.

Enllumentat públic elèctric a Bellcaire d'Empordà.

L'Ajuntament de Girona municipalitza el servei d'enllumenat públic.

Aiguats torrencials destrossen arreu

de les comarques gironines les instal-lacions elèctriques.

L'Hidro guanya l'última subhasta sobre el servei elèctric de Figueres Neix ENHER.

12 de febrer. L'empresa Barcelona Traction és embargada per no pagar els deutes.

Es posa en funcionament la central hidroelèctrica de Sau.

Es constitueix FECSA.

4 de gener. FECSA compra béns de la Barcelona Traction en una subhasta.

Es posa en funcionament la central hidroelèctrica de Susqueda.

ENHER compra Hidro-eléctrica del Ampurdán, S.A.

ENHER compra a FECSA gran part del servei elèctric als abonats de l'Alt Empordà.

Es posa en funcionament la central hidroelèctrica de Boadella.

Pacte de reestructuració del sector elèctric entre ENHER FECSA, que suposa un equilibri territorial.

30 d'octubre. Durant un congrés d'astrònomscelebrat a Lleida es reivindica la foscor durant les nits per talde poder observar els astres

Toti que la història de l'electricitat és coneguda a partir de l'invent de Thomas Alva Edison, l'any 1879, en realitat es remunta a 500 anys abans de Crist. En va fer referència, en les seves exposicions científiques, el filòsof grec Teofrast, deixeble d'Aristòtil, nascut 372 anys abans de Crist. Teofrast va exposar les observacions fetes per Tales de Milet un segle abans. Tales de Milet va experimentar que l'ambre groc, resina fòssil dels vegetals antidiluviants, té la propietat d'atraure els cossos lleugers al fregar-se amb un drap de seda a de llana. Aquesta és la primera experiència amb electricitat que es coneix.

També a Grècia, William Gilbert va designar el 1600 aquest fenomen amb el nom d'electrificació, perquè ambre, que és la matèriaamb la qual experimentaven, en grec es diu electró. Amb el temps, per abstracció de la llengua, ha acabat dient-seelectricitat.

Gilbert va demostrar, però, que aquesta propietat d'atracció també la tenien altres materials com el vidre el sofre.

En 1730, dos europeus, l'anglès Gray, primer, el francès Cisternay du Fay, després, van deduir que tots els cossos es poden electritzar amb fricció que tots poden rebre dos tipus d'electrificació. Els cossos que estan

electritzats amb el mateix tipus es repel-leixen els de diferents tipus s'atrauen.

Es va continuar treballant en aquesta línia de l'atracció de cossos Benjamin Franklin, dels Estats Units d'Amèrica, conegut per ser l'inventor del parallamps, l'any 1752, va explicar la següent teoria: "tots els cossos tenen distribuït un fluid inapreciable sobre ells. Aquest fluid és atret per la matèria encara que els cossos deis que formen part es repel·lin mútuament. Quan un cos conté una quantitat normal d'aquest fluid elèctric no es manifesta cap fenomen. És quan es diu que es troba enun estat neutre. Si es refreguen

Fenomen electrostàtic.

aquestes cossos, un contra l'altre, la fricció produeix el desplaçament d'una part del fluid d'un cos a l'altre. Així es produeix un desequilibri i es manifesten elèctricament." Amb aquesta teoria, Franklin volia explicar, per primera vegada, la raó per la qual es produïa l'electrificació amb la fricció.

La primera mostra espectacular de la reacció elèctrica va tenir lloc a la Universitat de Leiden, a Holanda. L'experiment en el qual treballava Musschenbroek era per aconseguir provocar una guspira. Aquest professor de física va voler electritzar l'aigua. L'experiment va consistir en submergir una vareta de llautó connectada a una màquina de fer electricitat, dins un atuell de vidre ple d'aigua. El professor aguantava

el dipòsit amb aigua amb la mà dreta va posar-hi la vareta que sostenia amb la mà esquerra. El contacte de la vareta amb l'aigua, el fet que el científic toqués a terra sense aïllant, va provocar una descàrrega tan forta en el seu cos que ell va comparar-la a la d'un llamp. Quan es va demanar al professor de repetir l'experiència davant d'altres científics, ell va replicar que no ho tornaria a fer ni que li prometessin la corona de França. A partird'aquell dia els experiments en aquest camp es van continuar amb animals i cadàvers humans. Aquesta experiència, que s'anomenà l'ampolla de Leiden, va ser una de les bases més importants per a arribar als resultats que tenim actualment en el camp de l'electricitat. En molts llibres

Benjamin Franklin

i tractats científics sobre el tema es fa referència a l'ampolla de Leiden.

Vist el resultat que es podia obtenir amb l'aplicació d'una descàrrega elèctrica en un cos humà amb vida, esva experimentar amb el cos d'una granota morta i s'observà que, en donar-li corrent, les extremitats posteriors es van contraure. Aquestaexperiència s'aplicà aun cadàver humà pel professor Galvani, en 1780. La descàrrega li feia moure els membms,�nomenqueesva anomenar galvanisme.

Experiment a la Universitat de Leiden, amb el qual esva obtenir la primera descàrrega elèctrica.

Una vegada s'haviatrobat el sistema de crear descàrregues elèctriques, els científics van seguir treballant per trobar la manera d'emmagatzemar aquesta energia. Més d'una dècada després, Volta va inventar la pila, el primer producte de l'electricitat moderna.

Eprimer pas per a lluitar contra la foscor està relacionat amb el descobriment del foc per part de l'home primitiu. Aquell element no només proporcionava seguretat escalfor, sinò que també podia il-lurninar un entorn facilitar la realització d'activitats una vegada s'havia post el sol. El foc es va utilitzar per a il·luminar, mitjançant les torxes.

Aquestes van anar

evolucionant segons el material combustible que s'aplicava a la part superior que feia que la flama durés més temps i fos més intensa. Així, a l'època medieval els carrers de Figueres estaven il·luminats per teies que se sostenien en unes bases de ferro forjat.

L'expressió de "carrers il-Iuminats", en l'època anterior al segle XIX té un significat molt diferent del que això vol dir en l'actualitat. Els carrers tenien punts molt concrets i aïllats de llum. Una llum poc potent que il-luminava zones molt reduïdes. Era un luxe que s'utilizava per a casas molt concrets que no formava pas part de la vida quotidiana dels municipis.

A la primeria del segle XIX apareix un nou sistema o'illuminació dels carrers de les cases: els llums de llenya; d'oli de cera. Llànties penjades a les parets exteriors, plenes de combustible amb un ble immergit amb un cap que

en resurt donaven llum a les cantonades on hi havia alguna fornícula amb la imatge d'un sant a marededéu.

Dibuix d'un llum de carbó.

Llum d'oli instal-lat a la plaça de l'Oli, de Corçà.

La necessitat d'expandir l'enllumenat dels carrers fa buscar un nou disseny per als llums d'oli. Tenien un dipòsit que contenia el combustible que els serenos s'encarregaven de mantenir. En el govern municipal sorgeix la figura del regidor encarregat de l'enllumenat. Aquest regidor distribuïa els combustibles, dirigia el treball dels serenos decidia les hores que els llums havien de cremar.

Aquest mateix sistema, més perfeccionat, és utilitzat a les cases particulars amb els quinqués.

L'oli, que en una població com Sant Feliu de Guíxols podia costar 7.000 rals anuals, es feia econòmicament insostenible

per als ajuntaments i es buscà un nou combustible que el substituís: el petroli. Donava una llum més brillant, era més econòmic i servien els mateixos fanals. Amb el petroli sorgeix el primer veritable enllumenat públic, amb una distribució molt més àmplia de punts de llum d'hores d'il-lurninació. El període que va entre l'aplicació d'un altre combustible és d'uns deu anys.

Dues dècades més tard (1840-50) sorgeixen les que serien les primeres xarxes d'enllumenat. S'obté una llum més blanquinosa, en lloc de la groguenca dels anteriors sistemes. La llum per gas comporta la instal-Iació de canonades per a la distribució del combustible la construcció d'una central productora emissora del gas a partir del vapor. D'aquesta manera, s'evoluciona des dels punts de

llum aïllats i independents a unes línies (canonades) connectades entre si depenents d'un punt que proporciona el combustible. La fàbrica de gas té dues dependències: a la primera hi ha els gasòmetres i les oficines; a la segona els forns, els purificadors, els condensadors, les xemeneies els dipòsits de carbó. Aquest sistema, però, desprenia molt mala olor, feia que hi hagués temperatures molt altes a les zones properes als punts de llum el grau de perillositat era molt elevat, per la combustibilitat del gas. Calia, doncs, trobar un nou sistema que donés més llum fos més higiènic i segur.

Llum d'oli o petroli.

La Lectura es feia amb la llum de Les espelmes.

Girona

és considerada la primera ciutat espanyola la segona d'Europa que va tenir enllumenat públic elèctric amb bombetes incandescents.

L'any 1883, per iniciativa de l'enginyer gironí Narcís Xifra Masmitjà, es va realitzar la primera prova amb una dinamo instal-lada a la central del Molí, al barridel Mercadal. L'assaig esva fer a la Rambla a la plaça de la Constitució (actual plaça del Vi).

Fins aquell moment Girona estava il-lurninada amb gas, però un seguit de discrepàncies entre l'empresa concessionària

l'Ajuntament van fer que el consistori es plantegés d'incorporar l'electricitat als carrers. Les discussions eren

degudes, principalment, al fet de no pagar, la corporació local, els rebuts de la llum, fins al punt que l'empresa va amenaçar de tallar el subministrament. L'acord relatiu a la utilització de l'electricitat esva prendre amb deu vots a favor tres en contra enun pie municipal. En 1884, el ple aprovà les bases per a la subhasta de la instal-lació, Planas Flaquer, de Girona mateix, fou l'empresa que guanyà la convocatòria. Aquesta decisió de l'Ajuntament va ser durament criticada, per mitjà de la premsa, per part de l'empresa concessionària de l'enllumenat per gas. Consideraven que si l'electricitat fos un producte pràctic barat ja hauria estat instal-tat a la majoria de ciutats

d'Europa, no seria pas Girona una deles primeres en posar-la en pràctica. La segona prova, aquesta vegada per part de Planas Flaquer, es dugué a terme a la mateixa zona, però amb quatre llums d'arc voltaic a la Rambla un a la plaça de la Constitució. Tot les proves positives, seguien les discrepàncies entre els membres de l'Ajuntament.

Per altra banda, els nombrosos molins fariners de propietat municipal entraven en desús eren amenaçats de ser subhastats per l'Estat, emparant-se en una nova llei. Aquests molins havien de ser utilitzats, segons preveia el pla d'instal-Iació de l'enllumenat,

Girona, l'any 1932, amb llum elèctrica al carrer de Jaume 1.

com a centrals productores d'energia. L'Ajuntament va haver de negociar durament amb l'Estat per tal d'aconseguir la propietat d'un d'aquests molins, on es va instal-lar la primera central.

Girona es destaca, a diferència d'altres municipis, per les aportacionseconòmiques que fan els veïns i algunes associacions empreses amb destí a la instal-lació de l'enllumenat públic elèctric. Un mes abans de la inauguració oficial, que tingué lloc el 24de juliol de 1886, ja s'havien recollit 7.185 pessetes. Entre els qui van aportar diners per a aquest projecte hi ha el bisbe Tomàs Sivilla, que va donar 500 pessetes, i la mateixa empresa installadora, que va cot-laborar amb 250. Aquesta no va ser, però, l'única recaptació que es va fer.Pel febrer de 1887, set mesos després de la inauguració del servei, s'havien aconseguit

Disseny d'una làmpada que instal-lava Planas i Flaquer l'any 1886.

9.147 pessetes més. Girona va inaugurar amb una gran festa el seu enllumenat elèctric. Coincidint amb l'onomàstica de la reina regent, Maria Cristina, l'Ajuntament va convidar-la als actes, que se celebraren durant tres dies seguits van tenir lloc en diversos punts, il-luminats, de la ciutat. En sobresurten la benedicció deles oficines de la concessionària de l'enllumenat, per part del bisbe, l'enlairament de globus aerostàtics.

L'any 1890, l'Ajuntament proposà l'ampliació de l'enllumenat, que s'atorgà de nou a l'empresa

Planas i Flaquer. Un any després, el barri de Pedret, la plaça del Carrilet, el Pont Major els carrers del Carme, la Rutlla Figuerola gaudien també de l'enllumenat elèctric. Per l'abril de 1895, el nucli urbà el barri del Ferrocarril es trobaven perfectament il-lurninats, mentre que la resta de la ciutat presentava mancances importants. L'ampliació es feia de forma lenta, per la dificultat que suposava instal-lar el cablatge pels carrers estrets tortuosos que caracteritzen Girona.

La central de Girona en obres; any 1930.

Un grup de veïns emprengué accions contra la decisió de l'Ajuntamentd'atorgar el servei a Planas Flaquer. L'argument base és el fet que una deles clàusules del contracte beneficia de manera important l'empresa en contra de la ciutat. La llei va sentenciar a favor dels veïns declarà nul-la la subhasta de l'any 1890. L'Ajuntament, per tal de no aturar el procés d'instal-lació, féu un contracte internamb l'empresa concessionària. Per tots aquests conflictes, Planas i Flaquer, que s'havia expandit a molts municipis de les comarques gironines, en 1903 cedí la concessió de Girona a Alfons Chopitea, que era el seu cap tècnic. Aquest la detingué durant tres anys, fins que se la va vendre a Empresas Eléctricas. E11918, l'Ajuntament decideix de municipalitzar aquest servei.

Lempresa que va instat-lar el primer enllumenat públic de Ripoll, en 1892, encara subministra electricitat a alguns particulars d'aquesta ciutat. Els més de cent anys de vida d'Elèctrica Vaquer, SA, l'han convertit en la primera empresa de l'Estat espanyol que va donar llum elèctrica a tot un nucliurbà complet.

La família Vaquer residia a la comarca del Ripollès des de l'any 1113, dedicant-se a l'agricultura la ramaderia. Posseïa diverses masies entre el Ripollès el Berguedà. A pocs quilòmetres de Ripoll, a Sant Quintí, hi havia la finca principal, amb un molí que estava en funcionament des de

mitjan segle XIX. El molí, que aprofitava les aigües del riu Ter, servia per a trossejar un arbust típic de la Mediterrània, el roldor. Més tard esva convertir en fariner. Ramon Vaquer, l'any 1890, ja coneixia les noves tècniques d'il-lurninació que s'estaven provant des de feia quatre anys a Girona. Vaquer, que era un home molt catòlic, anava sovint a Ripoll a oir missa. Aquesta població tenia moltes indústries tèxtils i metallúrqiques, que sovint tenien problemes d'energia per al seu funcionament. En aquestes dates l'enllumenat públic era per petroli, cosa que ocasionava molts problemes per la seva mala olor era perillós pel rise d'incendi que

comportava. Vaquer es va plantejar la possibilitat d'aprofitar la força del molí durant la nit, en què romania aturat.

Aquell mateix any, una història parallela succeeix en el nucli de Ripoll. Llorenç Sunyer, comerciant, també coneixedor dels avenços científics en l'enllumenat, proposa a l'Ajuntament la instal-lació d'aquest tot adoptant el sistema elèctric. L'Ajuntament estudià la proposta durant dos anys, en el decurs dels quals s'efectuaren visites a la ciutat de Girona per talde comprovar el funcionament de les noves instal·lacions. El 8 de maig de 1892 se subhasta el servei es

Detall interior del molí de Sant Quintí.

decideix a favor de Llorenç Sunyer, que es compromet a instal-tar l'enllumenat públic elèctric oferir-lo als particulars. La qüestió econòmica per a fer front a una empresa tan important era un problema a resoldre.

Vaquer comptava amb la central disposava d'una part del capital. Sunyer podia installar la xarxa afegir-hi el diners restants. Les particions dels costos es van fer al cinquanta per cententre Sunyer i Vaquer, que el 3 d'agost de 1892 van constituir la Sociedad del Alumbrado Eléctrico de Ripoll. La companyia Planas Flaquer va proporcionar el material necessari per a la central del

molí. Els primers clients de la nova societat són indústries de la comarca. Junt amb cada instal-lació era obligatori, ja que venia concretat en el contracte, instal-tar un telèfon, connectat permanentment amb la central per talde comunicar les possibles avaries. Cinc anys més tard es dissolgué la societat, quedant Vaquer com a explotador propietari únic del servei.

Entrat el segle XX, hi ha una proliferació molt important d'empreses que ofereixen l'electricitat es creen les primeres competències en el sector. Aquest fet va provocar pactes entre la Vaquer altres companyies de la zona a fi d'optimitzar recursos. Un gerent s'encarregava de cobrar els rebuts. Tot que les empreses treballaven independentment, s'oferien ajuda tècnica per tal de cobrir una zona més important. Aquesta mateixa fórmula es va repetir diverses vegades, sense aconseguir bons resultats. El fet de ser pioners feia, però, que estiguessin contínuament millorant les instal-lacions amb els aparells les tècniques més moderns a Europa. L'empresa Vaquer va superar en més d'una ocasió fortesdificultats econòmiques provocades per

Oficines d'Elèctrica vaquer; (/ Ripoll.

Telèfon que connectava directamente la indústria amb l'empresa elèctrica.

les riuades, freqüents a la vall, que van destrossar parts importants de la instal-lacio, com la de l'any 1940, en què la central va quedar malmesa aturada durant dos anys.

La competència va provocar que les empreses estiguessin contínuament denunciant-se possibles il-leqalitats en les instat-Iacions, fins que en 1912 es va estructurar el reglament del sector per part del Govern Civil.

L'empresa Vaquer ha arribat fins als nostres dies, passant de generació a generació, essent una empresa petita dins el sector, però que ha sabut competir amb les qrana companyies nacionals.

Una família de pagesos de Castellfollit de la Roca, a la Garrotxa, tenia la dèria d'aprofitar els recursos naturals per treure'n profit econòmic. Cap a la fi del segle XIX, Joan Gridó va demanar la concessió del salt d'aigua del riu Fluvià que passava pel seu molí de Camallonga, situat a uns tres quilòmetres de Castellfollit. Gridó va cometre l'error de demanar només l'aprofitament de 600 litres cúbics, en lloc de tot el cabal del riu. Aquest fet va provocar disputes amb un veí, que va obtenir la concessió per una altra part del cabal. L'energia era aprofitada per a la maquinària del molí fariner per al seu enllumenat elèctric.

L'energia, però, no era pas aprofitada en la seva totalitat.

L'enginyer de la casa Planas i Flaquer, de Girona, va conèixer el pagès de Castellfollit i li proposà de llogar potència a una empresa filadora de cotó de Sant Joan les Fonts, propietat de Bassols i Xipell.

La mateixa Planas Flaquer es va fer càrrec del projecte de la línia transportadora des de Camallonga a Sant Joan les Fonts. Aquest projecte va tenir èxit econòmic poc temps després es repetí l'experiència amb un tram de línia més llarg, fins a Castellfollit de la Roca, per tal de donar llum a l'empresa Torras, amb una potència de 30 cavalls.

Sortida del salt d'aigua d'un molí.

Per a dur a terme la construcció d'aquesta xarxa, l'any 1890 esva utilitzar material de Budapest i hi van treballar tècnics alemanys italians.

Aquesta va ser, possiblement, en l'àmbit de l'Estat espanyol, la primera transmissió de força transportada elèctricament.

Un empresari de les Planes d'Hostoles va demanar a Joan Gridó que fes arribar la seva llum a l'empresa.

D'aquesta manera les línies eren cada vegada de més longitud i s'anava estenent la primera xarxa de distribució d'electricitat de la Garrotxa, que era utilitzada només per a ús privat.

La família Gridó va anar augmentant les seves possibilitats econòmiques gràcies a la llum elèctrica. Les estades de la família a Olot van fer que diverses persones benestants de la ciutat proposessin a Joan Gridó presentar un projecte d'enllumenat públic elèctric. El projecte era molt ambiciós i Gridó va buscar un soci que el financés, que va ser Agustí Cuffí. Amb ell van formar una societat, el 1892. L'empresa, però, no va pas, aconseguir guanyar la subhasta pública del 23de setembre de 1893, que esva endur, per 356 pessetes menys, la Montañesa de Electricidad, de Joaquim Vayreda, Josep Soler Josep Sitjà, entre altres.

Pocs mesos després, la societat de Gridó Cuffí, anomenada Agustí-Cuffí, decideix de demanar permís per a arrendar el servei de llum elèctrica als

veïns d'Olot que ho sol-licitessin i per traslladar amb una línia el corrent des de Castellfollit fins a Olot. La causa era que les obres del canal, la central el material per a la distribució ja estaven a punt es podien utilitzar. Gridó havia calculat que per 3.200 bugies necessitava 80 cavalls de vapor, potència que ell ja tenia disponible.

La bona qualitat de la llum, els pocs talls en el subministrament el bon servei van fer que augmentés en gran manera el nombre d'abonats i, en conseqüència, faltés molt aviat potència a la central hidroelèctrica del Fluvià. Gridó va prendre la decisió de no renovar els contractes de lloguer de força a les empreses a les quals subministrava des del principi del seu funcionament. D'aquesta manera va aconseguir augmentar la potència de 80 a 150 CV. Amb aquest augment, l'any 1899, li va ser possible oferir aquest servei per a fer funcionar els motors de les indústries, que en aquesta comarca s'havien multiplicat de manera important. Gridó oferia el mateix servei als particulars i empreses de Sant Joan les Fonts Castellfollit de la Roca.

La central de Camallonga el tram del Fluvià, estaven arribant, en aquella zona, al seu límit

Comporta oberta.

Peça de l'interior d'un molífariner.

d'explotació. Contràriament, les demandes les possibilitats de camps d'oferta anaven en augment. Gridó demanà la concessió del riu Fluvià en el seu recorregut per la zona de Senglars, amb la desembocadura de la riera de Toronell. Aquest terreny tenia desnivells molt pronunciats que facilitavenl'obtenció de l'energia. Aquest va ser el lloc onesva construir la central de can Sorribas, que junt amb la potència de la central de Camallonga proporcionaven 650 Cv. Una infraestructura tan complexa no es podia pas permetre que depengués tan directament de la meteorologia, que no sempre proporcionava el suficient cabal d'aigua en els rius. Per això començaren a construir les centrals tèrmiques, que compensaren les deficiències d'aigua en les èpoques de sequera.

Lamajoria de comerciants cases particulars d'Olot tenien, l'any 1893, enllumenat de petroli. Pensaven que aquest era un bon sistema, enfront del nou que se'ls proposava: l'enllumenat elèctric. La Comisión del Fomento es va constituir el 1877 estava formada per empresaris i gent benestant de la població. Aquesta comissió tenia l'objectiu de fer arribar els diferents serveis a Olot, entre els quals hi havia l'arribada del tren, la millora de les carreteres l'enllumenat elèctric. La seva funció era la d'assessorar informar els membres del consistori.

L'Ajuntament d'Olot convocà, el

16 de maig de 1893, la primera subhasta per a l'enllumenat públic amb electricitat. La societat de Joan Gridó Agustí Cuffí havia presentat, anteriorment a aquesta subhasta, un projecte per a aquest servei. La qüestió legal quedà solucionada amb la convocatòria pública. Algun tipus de conflicte degué sorgir, però, entre l'empresa l'Ajuntament, ja que la subhasta va quedar deserta. No és fins al setembre d'aquell mateix anyque es torna a fer una nova convocatòria, a la qual es va presentar l'empresa Agustí-Cuffí. En aquesta segona convocatòria es van suavitzar les condicions fins a pocs minuts abans del

Postal d'Olot, de la dècadadels quaranta.

tancament de la presentació de pliques només hi havia la oferta de Gridó i Cuffí, pel preu de 14.800 pessetes. Una societat formada pel pintor olotí

Joaquim Vayreda, Josep Soler Josep Sitjar -La Montañesa de Electricidad- presentà una oferta 356 pessetes més barata que l'anterior, fent-se aquesta última amb la installació del servei.

L'empresa d'en Vayreda, però, encara havia de construir la resclosa els canals per tal d'adquirir la força en elriu Ter. Les obres eren de gran importància van retardar la inauguració de l'enllumenat públic elèctric. Per altra banda, Joaquim Vayreda, que havia

fracassat en tots els seus negocis, excepte en la pintura, va ser enganyat per un tècnic belga, que li va vendre material de baixa qualitat per bo. Les installacions tampoc no van ser revisades degudament, segons s'indica en la premsa i els documents de l'època. La data màxima prevista per a inaugurar l'enllumenat era, segons el contracte, el 26 de setembre de 1894. La inauguració noes va pas poder realitzar perquè la instal-lactó no va funcionar a causa de falles tècniques. Joaquim Vayreda va morir d'un atac de cor l'octubre d'aquell mateix any. Sembla que Vayreda ja patia problemes cardíacs, que es van agreujar amb l'angoixa

de no poder complir amb el compromís adquirit amb l'Ajuntament. Un mes després, l'empresa de Vayreda inaugurava una part de l'enllumenat al passeig del Firal.

Amb la mort del pintor, l'empresa passà a ser propietat del seu fill, Francesc, que per ser menor d'edat té com a gerent la seva mare, Mercè Casabó, vídua de Vayreda. Mentrestant, l'empresa de Joan Gridó i Agustí Cuffí donava llum elèctrica a les cases particulars, comerços empreses. No hi ha constància a les comarques de Girona de cap altre cas com el de la ciutat d'Oiat, en què la llum elèctrica arribés primer a les cases després als carrers.

A partir del novembre de 1894, no queda constància escrita que permeti determinar el moment en què es va inaugurar, en la seva totalitat, l'enllumenat públic. La premsa de començament de segle recull les queixes de diferents veïns d'Oiat pel mal funcionament de les instal-Iacions.

Aquestes reclamacions eren exposades pels regidors en els plens municipals. El 8 de novembre de 1907, la Comisión de Fomento, presidida per Pere Comptador de llum d'una casa particular.

Bassols, es fa ressò d'una d'aquestes queixes arribades al ple aconsella ampliar l'enllumenat. Aquell mateix any la vídua de Vayreda decideix de vendre la concessió del servei a la companyia Electra Brutau, SA, que es fa càrrec del servei fins al 1935. Hidroeléctrica del Ampurdán SA. és la companyia que compra a Brutau la installació l'explotació elèctrica.

Alfons. làmpada d'arc voltaic installada a la pLatja de les Barques, que feia la funciá defar.

Lapoblació de l'Escala va ser la primera de l'Empordà que va instal-lar l'electricitat en l'enllumenat públic. La central d'aquesta localitat va ser, també, una de les pioneres, junt amb Ripoll, de les comarques catalanes.

La iniciativa del projecte d'enllumenat va ser privada. La marquesa de Dou, propietària del molí on s'instal·laria la primera central, es va casar amb un advocat que va portar a terme el projecte, Luis Fernando de Alós de Martín. El 9 de juny de 1895, l'Ajuntament aprovava en sessió plenària el permís les condicions per a la posada en marxa de l'enllumenat elèctric. La raó que esva consignar en

l'acta és: "oo. el alumbrado por medio dela electricidad es sumamente ventajoso con relación a los demás sistemas hasta hoy conocidos, pues que además delas excelentescondicionesnaturales que reune, tiene la de ser menos peligroso i relativamente más económico que los otros".

Aquest fet, innovador a l'època, va ser notícia al Diari de Girona pel maig d'aquell mateix any. Digué que: "En la villa de la Escala tratose de instalar el alumbrado eléctrico contándose como punto de instalación para la maquinariaproductora del fluido, el Molino, que en aquel término municipal posee el Marqués de Dou".

Les condicions redactades per l'Ajuntament recollien el material, el pressupost l'explotació del servei. Es van instal-lar 113 làmpades, de 10 bugies cada una, que il-lurninaven els carrers i tres focusd'arc voltaic de 1.000 bugies cada un. Una deles condicions obligava el marquès a tallar el fluid de totes les làmpades, excepte els tres focus de la platja deles Barques (antic port pescador) el port d'en Perris, en les nits de tempesta. L'ordre es donava des de l'Ajuntament a la central del Molí. Aquestes condicions els tràmits administratius van servir de patró per a la resta de poblacions que van incorporar la llum elèctrica en els seus serveis. El tècnic italià Marietti va dirigir les obres junt

amb el marquès. L'empresa Planas Flaquer, de Girona, va subministrar els equips de la central.

El 29 d'octubre de 1895, l'Escala inaugurava el seu primer enllumenat públic elèctric amb una gran festa al carrer de la Torre.La central del Molí funcionava amb un salt d'aigua del TerVell -actual rec del Molí. La presa de Colomers, d'on venia l'aigua del rec, es va trencar l'any 1912 es va haver de substituir la força hidràulica per una màquina de vapor alimentada amb carbó de pedra. Aquella avaria no va pas esser solucionada fins al cap d'uns tres anys. Pocs anys després la central del Molí, amb 30 cavalls de potència, es va fer petita i s'hagué de recórrer a la central de Bellcaire d'Empordà, que tenia 100 cavalls. Aquest municipi continuatenint una central que subministra corrent

elèctric a l'Escala el traçat de la línia entre les dues localitats és encara l'inicial.

Luis Fernando de Alós, marquès de Dou, va morir molt jove la seva dona, per mitjà d'un gerent, es va fer càrrrec d'administrar el servei elèctric a l'Escala. El 1916, un grup de famílies escalenques formà la societat anònima Andreu-Callol que, d'acord amb la marquesa, es fa càrrec de l'explotació de la xarxa amb el sotsarrendament de tota la infraestructura. Aquesta empresa s'expandí fent-se càrrec deles instal-lacions de l'electricitat en els pobles veïns de Bellcaire d'Empordà, Viladamat Albons. Els interessos d'expansió de les noves empreses d'electricitat van fer que Energía Eléctrica de Cataluña fes una oferta de compra deles instal-laclons a les marqueses deDou de

Certificat de compra de la xarxa elèctrica, signatpel notari Salvador Dalí.

Sentmenat, aquesta última propietària dela central de Bellcaire. El contracte de venda es va signar el 22 de setembre de 1927 davant el notari de Figueres, Salvador Dalí Cusí, pare del qui seria un conegut pintor empordanès. La venda es va fer per 120.000 pessetes, que es van pagar en dos terminis. En aquell moment, l'Escala comptava amb 117 abonats al servei elèctric.

Dau.

Actualment, el Molí, transformat en restaurant, encara conserva el primer excitador de la central la segona dinamo que hi va haver. També s'han recuperat un antic comptador, el voltímetre, l'amperímetre les làmpades que il-lurninaven la central. En el nucli antic del poble es conserva un braç de fanal d'aquellprimer enllumenat, que es troba a la paret posterior de I'esglèsia parroquial de Sant Pere.

Molí del marquès de

Figueres, com passa en altres localitats, busca un sistema d'enllumenat que no faci malaolor no sigui tan perillós com el gas, instal-lat a la ciutat des de 1860. Enel període de 1891 a 1895, l'Ajuntament rep set propostes diferents, de particulars, per a instat-lar l'electricitat, que ja començava a funcionar a altres comarques de Girona. El consistori, però, no veia clar el rendiment del servei que s'estava imposant i decidí de continuar únicament amb el gas finsa11897. Un any abans, Bonaventura Maria Plaja, de Barcelona, fa una nova proposta per a instal-tar l'enllumenat elèctric, que és acceptada. Tot això, no

s'anul-Ia totalment el sistema d'enllumenat per gas. L'empresa del gas tenia la concessió fins al 1921. Bonaventura Maria Plaja tenia l'explotació d'un salt d'aigua a Calabuig, on s'installà la primera central que va proporcionar electricitat a Figueres. La inauguració oficial es va dur a terme, amb una gran festa, I'll de juliol de 1897.

A partir d'aquell moment es combinen els dos sistemes, l'electricitat el gas, imposant-se el primer per la comoditat l'estalvi. En 1899 comencen els problemes en el subministrament d'electricitat, que s'inicien amb un accident al salt d'aigua de Calabuig, on

mor un nen en caure-hi. En 1903, l'empresa concessionària tanca les portes per problemes econòmics, que s'havien agreujat amb la decisió de l'Ajuntament d'incrementar el sistema per gas, el 1899, atès el mal servei que oferia l'empresa elèctrica.

La concessió se subhastà aquell mateix any va adquirir-la Salvador Alegri, que va cedir-la a Carles Cusí, el qual constitueix l'empresa Alumbrado Eléctrico de Figueres. Cusí adquireix l'explotació d'unsalt d'aigua a Orfes, d'on obté més potència. A Orfes hi munta la central que hi havia a Calabuig hi instal-Ia una línia de transport fins a

Central de Boadella, a Darnius.

Figueres. La central d'Orfes encara existeix en l'actualitat, modernitzada automatitzada. És a partir d'aquest moment, a la primeria del segle XX, que la llum elèctrica es comença a introduir a les cases particulars s'expandeix la instal·lació de la xarxa pública a la ciutat.

En 1910 es crea una nova empresa elèctrica a Figueres, la de Pau Pagès, que feia la competència a la de Carles Cusí. L'any 1911 es realitza unanova subhasta a la ciutat, que guanya Pau Pagès.

L'empresa Pagès comptava amb dos salts d'aigua, a Boadella les Escaules, i una subcentral, situada al carrer de Sant Llàtzer, de Figueres, on hi havia dos alternadors.

La primera empresa, però, recuperà la concessió gràcies a un contenciós que va guanyar que li va permetre de continuar

l'explotació del servei elèctric de Figueres fins al 1916. Aquell any hi hagué una nova subhasta, que tornà a guanyar l'empresa de Pau Pagès, amb una concessió fins al 1921. Coincidint amb aquesta data, acaba el contracte entre l'empresa de gas l'Ajuntament.

Mentrestant, Carles Cusí havia format, el 1913, una nova empresa amb socis de la comarca: Hidro-eléctrica de l'Ampurdán, SA Aquesta empresa forma part de les grans companyies que actualment composen el mercat elèctric del país.

A la resta de l'Alt Empordà, com també a les comarques de muntanya, va arribar l'electricitat a partir de particulars o petites empreses que tenien l'explotació d'un molí fariner. A partir de 1915,

Hidro-eléctrica del Ampurdán, SA comença la seva expansió amb la compra d'aquestes petites centrals. Aquell any va adquirir la línia de Cabanes, Peralada i Garriguella la central de la Farga, que subministrava electricitat a Sant ClimentSescebes Espolla.

Fins ben entrada la dècada dels seixanta, alguns pobles de l'Alt Empordà, com Avinyonet de Puigventós i Vilanant, rebien l'electricitat de petites

Plaça de I 'Ajuntament de Figueres, ,ei en la dècada dels quaranta.

empreses de particulars que havien obtingut la concessió dels ajuntaments. Un cas especial és el de la Jonquera, que havia de subministrar fluid elèctric a la part sud de França, ja que en aquesta zona no arribava la xarxa de la companyia elèctrica francesa.

Fanal de la rambla de Figueres.

A la vila de l'Escala amb motiu d'inaugurar I'enllumenat elèctric

Pàtria dels meus amors oh vila empordanesa, sifins avui t'has vist marcida i com ullpresa, aixeca el cap airosa ja que de bat a bat l'avenç t'obre les portes amb l'electricitat.

Vola, vola ran d'ella i ensenya al món tes gales, ja mai ha aqueixa llum socarrimat les ales delpoble que treballa i espera, confiat, trobar un cel en la terra, trobar la veritat.

Brillant exemple dones als segles que vindran. Fent delpassat memòria i al màgic crit d'avant. Diu que no hi ha en ton terme res més que rocs, millor les pedres s'ablaneixen amb gotes de suor.

El sol ho daura tot, amb ell neix l'alegria, cofoia pots estar tens sol de nit i dia.

Avant, doncs, i no perdis ni voluntat nife si lliure vol ser un poble primer que tot voler.

I que tu vols ho dius amb entusiastaclam. No l'espetec del tro sols la claror deillamp.

Ho diuen eixes noies que com ramell deflors duen la mel als llavis i l'alegria als cors.

Ho diuen eixes mares que donen de bon grat la llet als fills i amb ella sabade llibertat

Ho diuen elsfills dignes que reben d'un tros lluny si amic, amb la ma estesa, contrari, clos el puny.

Hodiuen també els avis de cap blanc com la neu quan veuen al capvespre com, ¡miracle de Déu!

acostant dosfilferros es donen ardent bes, brilleja una guspira i el caos il·lumina l'antorxa del Progrés.

Octubre de 1895

L'impacte que va causar l'enllumenat públic per electricitat va provocar les inspiracions literàries locals, d'on van sorgir poemes com aquest, que es guarden en arxius particulars. Jaume Forn i Ferran va ser el primer farmacèutic que va tenir l'Escala. Ell va dedicar aquestes líniesal seu poble, el dia de la inauguració de l'enllumenat:

Tot i essent l'Escala, vila, i a Figueres sou ciutat, us heu defer la punyeta sense tenir electricitat.

El fet de tenir instal-lat o no aquest servei provocava rivalitats entre poblacions, de manera que la gent dels pobles que tenien ja instal-lat el llum elèctric presumia fent comentaris i interpretant cançonetes populars davant dels qui no en tenien.

"Mirin si es dolenta la nostra electricitat que per conèixer si les bombetes cremen, tenim necessitat d'encendre un misto".

Aquest comentari el va fer Joan Carbona, que fou alcalde de Figueres i advocat de professió. El comentari va sorgir com a crítica irònica al mal funcionament i la poca potència dels fanals instal-lats a Figueres a la darreria del segle XIX.

Port d'en Perris, on hi havia un dels focus d'arc voltaic quefeia de far.

Lasituació geogràfica feia

Palamós poc apte per a obtenir la força hidràulica que li proporcionés la llum elèctrica. A la darreria del segle passat diverses empreses es van interessar per la installació de l'enllumenat públic per electricitat a Palamós. Els germans Matas, la Compañía General de Alumbrado por Acetileno SA., de Barcelona, i Ramon de Berenguer, marquès de Garcillán, són algunes de les que van presentar les sol-licituds d'instal-lació a l'Ajuntament. Una de les propostes, la de la Compañía General, oferia un enllumenat mixt entre el sistema elèctric el de gas acetilè.

Un dels problemes que feia molt costosa l'arribada de l'electricitat a Palamós era la falta de salts d'aigua importants que garantissin els cavalls de potència necessaris per al servei. Per aquesta raó, l'Ajuntament no va concedir la llicència d'explotació a cap dels tres sol-Iicitants fins al 1908; fou un període de tràmits estudis de deu anys.

Per altra banda, Ramon de Berenguer tenia concedits els drets d'explotació del riu Ter en el tram del municipi de Vilanna, a la comarca de la Selva, a la carretera d'Anglès. En el Butlletí Oficial de l'Estat del 14 de febrer de 1908 es fa referència a la concessió, l'any 1905, per a

la instal-Iació d'una línia d'alta tensió al marquès de Garcillán, que enllaçava les comarques de la Selva, el Gironès el Baix Empordà. En el municipi de Vilanna hi havia dos salts d'aigua molt importants, de 8,31 metres i 9,91 metres i amb cabals de 8.000 7.500 litres per segon, respectivament. Aquests salts donaven una força de 1.221 cavalls efectius, suficients per a poder donar fluid elèctric a Bescanó, Montfullà, Salt, Santa Eugènia, Girona, Sant Daniel, Quart, Llambilles, Cassà de la Selva, Llagostera, Santa Cristina d'Aro, Sant Feliu de Guíxols, Castell d'Aro,Fanals, Calonge Palamós. Aquest era el traçat per on passava la línia d'alta

Central de Palamós, installada per Fecsa.

tensió, des de la central situada a Vilanna fins a Palamós. La mateixa central, a través de les diferents estacions receptores que tenia en cadascun dels municipis per on passava la línia d'alta tensió, donava corrent a les poblacions. Cada central estava dotada de tres transformadors per a donar llum al municipi en concret. Aquests transformadors estaven protegits amb parallamps.

La línia de tres fils tenia una longitud de prop de 50 quilòmetres, una distància inferior a la xarxa que s'estava projectant per talde portar corrent elèctric de Queralbs a Vic.

La dificultat més important en la instal-lació de la línia va ser l'adaptació al terreny que creuava: carreteres i camins (la carretera de Madrid a França), boscos, xarxes de telègrafs (el servei de Girona a Sant Feliude Guíxols), telèfons, vies de tren (la línia Girona-Olot) propietats privades. La solució que es va aplicar, en el cas concret de les propietats privades, va ser la de servitud, que donava dret a la companyia a utilitzar els terrenys, segons clàusules que constaven a les antigues escriptures de propietat. Moltes vegades aquest dret ja era utilitzat pels serveis de telefonia i ferrocarrils i, per tant, la línia

elèctrica va fer servir el mateix tram de terrenya efectes d'estalviar-se tràmits burocràtics. Aquest dret segueix actualment vigent en les escriptures de moltes propietats rurals i és utilitzat encara per les companyies elèctriques la telefònica.

El suplement literari El Autonomista publicà un reportatge relatiu al període que va entre els anys 1898 1915. En aquest treball també es fa referència a una línia d'alta tensió que obté el corrent del salt del Pasteral, a Anglès (la Selva). Aquesta línia proveiria les poblacions de l'Estanyol, Palafrugell, Cassà de la Selva i la Bisbal d'Empordà.

Palamós va concedir a Ramon de Berenguer, segons el BOE, la instal-lactó de l'enllumenat elèctric l'any 1908. Un document de l'època (contracte de serveis), demostra, però, que l'Ajuntament torna a concedir el permís d'instal.lació elèctrica a l'empresa Germans Matas. En aquest contracte es reflecteix que el municipi no disposava d'enllumenat elèctric que el sistema utilitzat era amb acetilè. Aquestes decisions es prenien per mitjà d'una comissió de la llum, formada per veïns del poble membres de l'Ajuntament.

Central de Palafrugell.

Totsels municipis deles comarques de Girona que volien instal-lar l'enllumenat elèctric redactaven unes basesamb les condicions que havien de regular la relació entre la localitat i l'empresa instal-ladora. En molts arxius municipals es troba correspondència, entre secretaris deles corporacions, tot demanant una còpia deles bases utilitzades per a la subhasta en altres ajuntaments. A l'Arxiu de Banyoles hi hales bases de Santa Coloma de Farners Blanes; a Palamós, les de l'Escala, a Santa Coloma, lesde Palamós Palafrugell. Això feia que les redaccions les condicions variessin molt poc d'un municipi a l'altre. Només en

casos com Banyoles, on s'inclogué una exigència d'exclusiva, SantaColoma de Farners, amb unes bases que afavorien l'Ajuntament davant l'empresa, es localitzen clàusules diferenciadores. En totes les condicions, l'alcalde del municipi tenia decisió absoluta sobre l'horari de funcionament de l'enllumenat en les sancions a imposar a l'empresa en cas d'incompliment del contracte. Tot l'època en què van ser escrites aquestes condicions (darreria del segle XIX o començament del XX), la llengua castellana és utilitzada en tots aquests documents.

Les condicions de l'Escala, redactades pel juny de 1895,

serviran d'exemple general d'aquests redactats:

l/CONDICIONES económicas que servian de base para la subhasta y serviciodel alumbrado público dela vil/a de la Escala, por medio de la luz eléctrica.

PRIMERA: se concede el servicio municipal delalumbrado público de esta villa por medio dela luz eléctrica durante el periodo de quinze años a contar des de la fecha en que se aprueve el remate.

SEGUNDA: quedará el contratista subrogado en los derechosdel Municipio para apoyar en las paredes a fachadas de las casas, los

Foto de la inauguraciá de l'enllumenat de l'Escala, el29 d'octubre de 1895.

aisladores, com utadares, soportes i demás aparatos necesareos para el paso y transmision del fluido eléctrico, mediante convenio, en caso necesareo con los propietarios; y si alguno de estos promoviese oposición, el Municipio resolverá sobre el cambio de emplazamiento de lámparas; pero siempre dentro del radio a perímetro de la población.

TERCERA: Vendrá obligado el contratista a suministrar el alumbrado público por medio de la electricidad, con ciento trece lámparas incandescentes de diez bujias cada una, y para el servicio dela Playa y Puerto de Perris en dias de necesidad habia instalados en sitios convenientes tres focos de arcovoltaico de á mil bugias cada una.

CUARTA: el alumbrado empezará invariablemente, mediahora después de la puesta del sol, según designación científica de los calendariosdel Principado y terminará, a saber; des de 1 Q de octubre a 1 Q de abril, una hora antes dela salida del sol: desde 1 Q de abril a primero de octubre a las dos dela madrugada: debiendo ser en ambas épocas la iluminación de las lámparas a toda intensidad hasta las once de la noche y desde esta hora en adelante a media intensidad.

QUINTA: el contratista tendrá dispuesta la instalacióndel alumbrado eléctrico de manera

que, en noches de temporal a mala mar y previo aviso del señor Alcalde, la corriente eléctrica que alumbrará las ciento trece lámpadas incandescentes pueda cesar dejando a oscuras la población, y se dejaría para la iluminación de los mentados tres focos de arco voltaico, por el tiempo ordenedo por la superioridad.

(. .)SEPTIMA: en cualquier época que el Ayuntamiento deseara aumentar el número de lámparas a sustituir alguna de las de diez bujias por otras de mayor intensidad, podrá hacerlo mediante nuevo contrato que celebra con elmismo contratista. Si además de cumplir el contratista con este servicio municipal, dispusiera de más fuerza motriz, podria utilizar en cualquier época la misma

a servir a mis comfdfièra$, nO podía dejar de haté!t;lo taT/¡ el campeán de las $ del Secretariado hago COil gusto y con n(i han permitido iones del

instalación para el alumbrado particular.

(. .)

Amb aquesta exposició fins a arribar a prop de vint condicions, es redactava el funcionament del servei. Tot això, hi ha localitats com Palafrugell que tenen uns contractes amb cinquanta condicions.

Lafesta major de Sant Feliu de Guíxols va servir d'excusa per a inaugurar un enllumenat elèctric que les presses van fer que no estigués del tot a punt. Per l'agost de 1907 es va fer el primer intent, però va ser pel novembre d'aquell mateix any que es va celebrar la inauguració oficial. Aquest municipi ja comptava amb enllumenat des de 1855, primer per fanals d'oli, després mitjançant el petroli des de 1881 per gas acetilè. La mateixa companyia que explotava aquest sistema el va adaptar per a l'enllumenat elèctric, amb làmpades incandescents d'arc voltaic.

La central es composava de tres

elements principals: els gasògens, la sala de motors el quadre de distribució de la llum de la força. Els gasògens produïen el gas pobre per a l'antracita, que després de diverses elaboracions per a agafar l'oxigen dels saturadors l'entraven als dos motors per aspiració sense necessitat de guardar-lo en dipòsit. Ventiladors de gran potència produïen un intens corrent d'aire, necessari per al funcionament dels forns anteriors. Els motors eren de 160 cavalls cadascun portaven acoblat un generador de corrent continu de 330 volts per 328 ampers, produint 108 quilovats. La maquinària provenia d'una reconeguda casa alemanya.

Estructura d'una làmpada de gas.

A diferència d'altres localitats gironines, la força elèctrica es va canalitzar cap a la zona industrial dela població. En segon terme era utilitzada per a l'enllumenat públic dels carrers principals, el Passeig la Rambla. La xarxa tenia una longitud de25 quilòmetres. El sistema de producció d'electricitat que va adoptar Sant Feliu de Guíxols, que es diferenciava del de les centrals hidroelèctriques, era únic a Catalunya, en aquella època. La reutilització de part del sistema per acetilè el fet de donar prioritat a les indústries abans que al servei públic, podia estar relacionat amb el fet que la iniciativa el projecte eren d'una empresa privada i, per tant, havia de ser una inversió rendible.

Els llums dels carrers havien d'estar encesos durant quatre hores els dies laborables, a partir de les set de la tarda. L'alcalde era qui decidia les hores de llum artificial dels dies festius. Els tres dies de carnaval i els quatre de la festa major eren una excepció l'enllumenat romania obert des de la posta fins a la sortida del sol.

Un cop comprovat que la instal-lació era efectiva, donant una bona qualitat de llum,

l'Ajuntament va acordar de posar tres llums de 32 bugies cada un que illurntnaven els dos extrems de la platja, un altre a l'esfera del rellotge públic de la façana de la casa consistorial un altre de 10 bugies per a il-Iuminar el quarter de la Policia Municipal.

Dos anys abans, el 24 de gener de 1905, l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols posava a subhasta la instal·lació de l'enllumenat públic. El consistori es trobava davant d'un problema pressupostari relacionat amb el manteniment de l'enllumenat públic per gas acetilè. Aquest problema ja havia sorgit anys abans, amb el cost important de l'oli i el ble dels quinqués, alimentats amb aquest líquid,

que il-lurninaven els carrers. La partida del pressupost municipal destinada a l'enllumenat es va desequilibrar amb la compra d'una escala per a poder arranjar els fanals dels carrers.

El sereno era un personatge que intervenia directament en el control de l'enllumenat. En 1863 es pagaven a Sant Feliu de Guíxols 900rals a cada un deis tres serenos, a part el sou, pel manteniment el fluid dels fanals.

El fet que Sant Feliu de Guíxols fos la pionera en combinar el sistema d'enllumenat elèctric amb el d'acetilè va fer que altres ajuntaments que utilitzaven aquest gas consultessin els

Dibuix d'un sereno encenent un llum d'oli.

tràmits burocràtics les condicions de contracte amb les empreses que havien de compartir un mateix servei però amb diferents formes de funcionament. Aquesta és la raó per la qual es troba documentació de Sant Feliu de Guíxols en diferents arxius comarcals municipals de fora del Baix Empordà.

Plànol de la central Sant Feliu de Guíxols.

Trobar dades de les diferents etapes d'enllumenat a Sant Feliu de Guíxols és fàcil, ja que hi ha nombrosos articles de premsa en les revistes diaris comarcals locals. Tant les empreses privades que instal-laven i explotaven els serveis com l'Ajuntament posaven molta cura a convocar convidar la premsa a cada una de les inauguracions oficials, amb els corresponents banquets i festes populars.

Diverses

poblacions de la comarca del Baix

Empordà van tenir polèmiques, en diferents èpoques, entre els ajuntaments les empreses privades que distribuïen, installaven i explotaven el servei d'electricitat. Les controvèrsies van arribar fins al Govern Civil de la província a diputats a Corts, de Madrid. Les causes d'aquests conflictes eren principalment econòmiques.

AI començament del segle, les installacions que s'havien posat en marxa anys abans començaven a demostrar les possibilitats d'un bon rendiment econòmic les mancances tècniques ocasionades pel desgast del material. Tots els organismes -privats públics-

pensaven tenir la millor fórmula per a oferir un bon servei als municipis explotar-lo de manera positiva. L'acció i opinió dels veïns, pel que fa a la gestió funcionament de l'enllumenat públic, era molt activa i participaven en campanyes de protesta referèndums.

Concretament, una de les primeres discrepàncies esva donar a la capital de la comarca, la Bisbal d'Empordà.

La installació de l'enllumenat es va fer a partir de 1897, any en què l'empresa Compañía Torroellense de Electricidad, de Torroella de Montgrí, sol-licità un permís a l'Ajuntament per tal de començar a treballar en aquestes obres. No és fins al 29 de gener de1898 que es fa una

subhasta pública per a adjudicar el servei. La mateixa companyia és l'única que es presenta a la subhasta la que s'encarregarà de l'explotació fins al 1914.

Just en començar el segle, però, els usuaris fan arribar queixes a l'Ajuntament per la no protecció del cablatge d'alguns carrers.

Les protestes s'inicien després d'un accident ocasionat per un cable sense protecció que caigué a la via pública. En aquell mateix període es produeixen també un seguit de tallaments del corrent de llarga durada.

Fins tot, una vegada la Bisbal va quedar-se un mes sense llum elèctrica.

L'Ajuntament, fent-se portaveu dels 344usuaris que es van

Central de la Bisbal d'Empordà.

Amb molt gust faré present al Mini tre de la Geber-nac ó que crec de justicia lo petició per Ve. f�rmulada.interes!!ant una re solució favorable als ,"lesitjes del Ajuntamen de La Bisbal.

S$C de V. affmo a. y s.s.q.e.s.m.

queixar, demanà a la companyia una ràpida solució. La Torroellense va recórrer al governador civil de Girona, emparant-se en el seu contracte de 1897, que no l'obligava a protegir el cablatge. Les diferències entre l'Ajuntament la companyia van perdurar fins al 1914, en què el consistori plantejà la municipalització del servei convocà un referèndum, que es va celebrar 1'1 de juliol al cinema Mundial, amb un resultat positiu a la tesi municipal.

L'Ajuntament es féu càrrec del servei elèctric llogà només el subministrament de l'electricitat a l'empresa Viuda Fills de Burés, que produïal'energia al Pasteral (la Selva) la feia arribar fins a la Bisbal d'Empordà.

Mentrestant, ja havien entrat en el mercat noves companyies com Energía Eléctrica de Cataluña, que havia absorbit La Torroellense en aquella zona de la Bisbal. Aquesta absorció no va pas resoldre les discrepàncies de funcionament entre les companyies privades i l'Ajuntament els usuaris.

En el transcurs de la dècada dels trenta va sorgir de nou la polèmica, basada en les mateixes raons econòmiques de competència de gestió del servei. Energía Eléctrica de Cataluña, que tenia per objectiu principal la monopolització del servei a la zona de les comarques de Girona, absorbia els possibles petits competidors

que li sorgien en els municipis. En 1935 i 1936 finalitzaven els contractes de la companyia amb el Molí de Bellcaire d'Empordà el Molí de l'Escala. Es plantejà, en aquests municipis, la creació de cooperatives per a gestionar el servei elèctric o fer la gestió directa des dels ajuntaments. Per altra banda, la companyia La Torroellense, per la seva proximitat geogràfica amb Bellcaire l'Escala, també mostrà interès per fer-se càrrec de la gestió. Ens trobem, de nou, amb un conflicte entre empreses privades administracions que, en aquest cas, va guanyar la companyia més gran, Energía Eléctrica de Cataluña.

Sr. Don Marian de Linares. Alcalde-President del Ajuntament de LA BISBAL.

Honorable Sr:He rebut la c.municacill de l"'Ajuntalllent de la seva digna pr-e s Ldenc La junt amb La copia dels t.ef egr e-, mes cur-s a t.e al Ministre de la Gebernacl¡ pe el Diputat a CClrta d"'aquelx d19tricte.Dlpu� tats pr.vincial� i r-epr-eeent.enrs de Corpora c êns deLa Bisbal.

Carta d'un diputat a Corts a l'Ajuntament de la Bisbal.

Carta d'un senador a l'Ajuntament de la Bisbal.

Molí de Bellcaire d'Empordà.

EI primer document on es fa referència a l'enllumenat elèctric de Puigcerdà duu data del 27 de març de 1895 l'alcalde de la població hi exposa la possibilitat de poder-lo instal-lar. El fet que aquesta localitat es trobi situada en una zona elevada (més de50 metres) feia pensar que això facilitaria la producció hidroelèctrica. En aquest document ja s'esmenten les possibles condicions per a instal-lar l'enllumenat elèctric públic i particular. Aquest últim cas és produeix l'any 1899, en què un hotel contractà el servei elèctric per a la temporada d'estiu.

El problema de manca de bones comunicacions que patien algunes deles comarques de muntanya, com la Garrotxa la

Cerdanya, esva fer més evident quan les poblacions d'aquestes zones van iniciar els seus projectes d'enllumenament elèctric. La necessitat de transportar la maquinària de la central es veia dificultada per les distàncies el terreny abrupte. La solució que es va aplicar, sobretot al començament del segle XX, va ser la del ferrocarril de vapor, que en aquella època s'havia estès millorat notablement. Aquest és el cas de Puigcerdà, l'any 1905, on el Sindicato del Alumbrado Eléctrico preveu fer una ampliació de la xarxa que tenia installada. Fins aquell moment l'electricitat només era distribuïda en el nucli urbà de la població, quedaven les barriades masos sense servei.

Tren de vapor, mitjà que s'utilitzava per a transportar peces a la central.

Les peces que pensaven fer arribar a Puigcerdà, des de Madrid, havien de fer escala a Barcelona i, posteriorment, a Ripoll, des d'on s'havien de transportar fins a l'estació de tren de Puigcerdà.

Aquesta teoria, però, no esva pas portar a la pràctica, tot que feia dos anys que l'Ajuntament el Sindicato volien dur a terme l'esmentada ampliació. El 21 de juny de 1905 es redactà un contracte per a la compra del nou material a Juan Wenzel y Cia., de Madrid, però uns documents de 1906 demostren que aquell any les ampliacions encara estaven per resoldre i, fins tot, es tenien dubtes sobre quina

companyia subministraria la maquinària per a la nova central. La de Madrid no va pas ser l'única empresa que esva oferir per al projecte. Algunes societats com la Thomson-Huston, que ja havia treballat per Sant Feliu de Guíxols; la Planas Flaquer, que havia subministrat les màquines a la majoria de municipis de l'Empordà del Ripollès, altres de menys conegudes es van mostrar interessades en aquest projecte del Pirineu fronterer.

La idea d'ampliació del servei s'inicià el 1903. Puigcerdà tenia un embassament d'aigua en el riu Carol, de 370 litres de cabal, que desguassava amb un saltant de 54 metres d'alçària. La poca quantitat d'aigua important dificultava l'obtenció de la màxima potència per a l'electricitat. Per aquesta raó, Claudio Baradat, de Barcelona, que projectava, assessorava informava el Sindicato, aconsellà de canalitzar l'aigua per tal d'augmentar la pressió i el rendiment. A partir d'aquesta idea, nombroses propostes, que tracten del material les dimensions d'aquesta canalització, arriben a Puigcerdà. Entre els documents d'aquest any es troba l'única referència a l'anomenat canal internacional de Puigccerdà. La central prevista en aquest projecte, que tenia un pressupost de 1.080 pessetes, estava ubicada en el riu Carol.

Aquest riu neix a França, travessa el Pirineu passa per Puigcerdà.

Finalment, a Puigcerdà, però, es va portar a terme l'esmentada ampliació per mitjà d'una línia que portava l'electricitat que es produïa a Bellver de Cerdanya, la demarcació de Lleida. Aquesta central estava situada a uns 12

Catàleg d'un motor semidièsel per a la central.

quilòmetres en línia recta. El propietari de la central lleidatana era Antoni Costa Pallarès, que signà el contracte amb el Sindicato del Alumbrado Eléctrico pel juny de1916.

Tot aquest procés, des de l'any 1903 al 1916, torna a repetir-se amb escreix el 1924, moment en què Puigcerdà es planteja la necessitat d'una nova ampliació. Altra vegada s'observa molt d'interés per a participar en aquest projecte. Prop de deu empreses envien pressupostos, publicitat propostes per a l'ampliació. Tot que no hi ha constància de quina va ser l'empresa que esva fer càrrec de l'ampliació, sí que es pot suposar que la millora va ser realitzada, ja que en 1925 es fa una comanda de 600 comptadors per a particulars.

Carta d'una empresa proveïdora d'aparells elèctrics, dirigida a l'Ajuntament de Puigcerdà.

Motores lemi-diesel Reform "Clam RMZ - RMD - RMV" '¡ parD. pclrólcos brutm de dos, fres y cuatro dlindros - Fijos. :�

Una altra de les empreses elèctriques que ha perdurat en aquests últims tres quarts de segle també es troba situada a la comarca del Ripollès.

La Eléctrica de Ripoll va celebrar en 1994 els 75 anys de la seva fundació. Aquesta empresa, que encara actualment subministra llum a més de 4.000 abonats, va ser fundada el 5 d'agost de 1919 per vuit empresaris comerciants del Ripollès. El promotor de la idea principal accionista, amb el cinquanta per cent del capital aportat, va ser Modest Sayós. Un dels socis era Llorenç Sunyer, que l'any 1892 va obtenir la concessió de

l'enllumenat públic de Ripoll i va formar societat amb Ramon Vaquer. Aquesta societat es va dissoldre, però, al cap de cinc anys.

Modest Sayós va ser l'empresari que va convertir el seu projecte en una realitat. Sayós tenia diverses empreses. En 1920 tenia registrades activitats en la venda de carbó, vins olis,fabricava anís, venia alfals palla, tenia una serradora un salt d'aigua amb el qual proveïa els tallers de teixidors. Va tenir 21 fills, essent alguns d'ells alcaldes de Ripoll. Aquest actiu empresari va convèncer la resta d'amics perquè formessin La Eléctrica de Ripoll.

Acció de La Eléctrica de Ripoll, any 1919, L'empresa es va constituir davant l'augment de la demanda d'electricitat que hi va haver a la primeria del segle. Es dedicaven al principi a subministrar a la indústria del Ripollès, que era el sector que més demanava el canvi del gas i el carbó a l'electricitat. Les comarques catalanes han estat sempre poc riques en carbó i, per tant, els nous recursos energètics s'expandien ràpidament al començament del segle. Per a aquesta expansió era necessària una forta inversió de capital, que no es va pas trobar entre els capitalistes catalans i, per això, s'hagué de recórrer a grups estrangers. Amb aquestes inversions exteriors es van

crear societats mixtes catalano-estrangeres, com la Barcelona Traction Light and Power (la Canadenca).

La Eléctrica de Ripoll ha patit adversitats meteorològiques, polítiques socials, aillarg de la seva història, que han dificultat la consolidació de l'empresa. En el moment de la seva creació, la Lliga Catalana acabava de guanyar les eleccions generals intentava complir els ideals autonomistes. Aquest fet, afegit aun molt mal moment econòmic, augmentava el desconcert social. Ripoll, que basava la seva economia en la indústria, tenia en aquells anys només dues fàbriques que treballaven deu hores al dia durant mitja setmana. Hi havia més de 1.000 persones en atur. Els preus del mercat s'havien apujat en tres anys el quaranta-cinc per cent, mentre que els salaris només havien augmentat el setze per cent. Aquest poc poder adquisitiu feia difícil el creixement de la indústria elèctrica.

Les fàbriques tancades tenien un consum zero d'energia les actives reduïen les despeses al mínim, tot evitant ampliar les potèncieselèctriques. Un dels problemes que es va afegir a la precària situació econòmica del sector elèctric fou l'inici de l'explotació del carbur com a energia alternativa.

La Eléctrica de Ripoll té dues centrals: la de Montagut, situada a Ribes de Freser, i la de Perramont, a Campelles. Les dues aprofitenl'aigua del riu Freser. La total dependència hidràulica ha fet que, en les èpoques de sequera del riu Freser, l'empresa limités la producció d'electricitat i, per tant, hagués de recórrer a la compra d'energia d'empreses de l'altre costat del Pirineu, tot que la distribució sempre ha anat a càrrec de l'empresa de Ripoll.

contratemps naturals polítics. Els aiguats, els incendis i la Guerra Civil han estat uns trasbalsos a superar. El fort aiguat de l'any 1940 provocà la destrucció de les centrals de les dues empreses. Un any abans, el 1939, les tropes republicanes cremaren la central de Montagut a fi efecte de deixar Ripoll sense electricitat. Per talde superar els efectes negatius, les dues empreses elèctriques efectuaren una unió administrativa que dura des de fa trenta anys, a més d'utilitzar la mateixa xarxa dels primers temps del contracte.

Comandament d'una central, a Ribes de Freser.

Banyoles, dècada dels quaranta.

Laciutat de Banyoles va convocar subhasta per a enllumenat elèctric l'any 1898. Aquest municipi no tenia cap central hidroelèctrica de la qual poder obtenir l'energia necessària per a alimentar una possible xarxa. Aquest fetfeia més dificultosa la presentació d'empreses al concurs. El 20de maig del mateix any es va atorgar la concessió a l'empresa Gallart Companyia, de Girona, que va fer pagar un dels preus més baixos de l'època pel que fa a les bugies de les làmpades: 25 cèntims per bugia. Un any més tard, Banyoles inaugurava el seu enllumenat pel sistema elèctric, després que l'empresa concessionària hagués

construït la central instal-tat la xarxa. Buenaventura Gallart va formar societat mercantil col-lectiva amb una empresa de Barcelona, formada per un enginyer industrial un enginyer militar.

L'empresa estava interessada a oferir, en primer lloc, l'enllumenament elèctric als particulars a les indústries, així ho sol-licità a l'Ajuntament quan va presentar-se a la subhasta. AI mateix temps oferia la possibilitat d'lnstallar el mateix servei als carrers edificis públics. Una vegada installada la central hidroelèctrica, l'empresa va subministrar corrent a alguns particulars de forma

experimental, abans d'obtenir el permís municipal. Enel contracte que se signà l'any 1898, sobresurt la clàusula en la qual l'empresa exigeix de l'Ajuntament una certa exclusivitat. Segons aquesta clàusula, I'Ajuntament no podrà concedir el mateix servei a altres empreses que ho sol-licitin i, en cas de concedir-lo, no permetrà que es puguir fer passar la línia a menys de sis metres de distància de la que ells havien installat en la via pública. És una prova de la competència que començava a créixer en el sector amb la creació de noves empreses que es dedicaven a l'explotació de la llum elèctrica en els municipis.

Aquest procés de confluència d'interessos, per part de les empreses privades les institucions públiques, provocà un seguit d'esdeveniments canvis de titularitat del servei que arribenfins al Govern Civil de Girona, que ha d'intercedir a favor d'una o altra part. El 1901, l'empresa d'Angela Carbó, vídua de Bassols, d'Olot, accepta la concessió que li traspassa Gallart Ubach Cia. En un període de tres anys, l'enllumenat de Banyoles té tres titulars diferents. Aquests canvis van provocar enfrontaments, pel fet que alguns pactes entre empresa Ajuntament noes recollien de forma escrita eren simples tractes verbals. Aquest era el cas de l'empresa Gallart, que

tenia problemes per cobrar el subministrament a l'Ajuntament de Banyoles. Les dues parts van arribar a l'acord d'installar una làmpada de categoria, que aniria a càrrec de l'empresa, de la quall'Ajuntament pagaria la despesa del fluid. AI mateix temps, l'empresa es comprometia a instal-lar un comptador a la planta baixa de la casa de la vila sense cobrar res. Àngela Carbó, que continuàtenint problemes de cobrament amb el consistori banyolí, no va pas reconèixer la seva obligació d'instal-lar el comptador no cobrar la làmpada. Elèctrica Bassols va portar el cas al Govern Civil de Girona, exposant la pèrdua important que per a l'empresa suposava el retard en els

pagaments. En aquestes mateixes dates, segons un document que Angela Carbó dirigí a l'alcalde de Banyoles, es va tallar el subministrament elèctric a tot el municipi per ordre (deia la vídua Bassols en la carta) del governador civil. Les raons d'aquesta ordre podien ser dues: la falta de pagament de l'Ajuntament a l'empresa i el caràcter perillós de la línia de Besalú a Banyoles, que es trobava en mal estat a causa d'una bretolada. L'any 1916 el cas continuava obert en mans del governador civil, ambnoves denúncies per part d'Angela Carbó. L'empresa encara no havia aconseguit cobrar de l'Ajuntament, que ara li devia prop de 8.000 pessetes. Aquest mateix any, l'Ajuntament decideix fer una nova subhasta, pel fet que l'empresa olotina no complia les parts marcades en el contracte. La concessió s'atorgà al veí de Banyoles Joan Oliveras Pujol.

Actualment, lallei protegeix les institucions públiques davant les empreses elèctriques, de manera que mai no es pot tallar el subministrament d'electricitat aun edifici públic per falta de pagament. Això provoca que les empreses elèctriques tinguin una forta càrrega econòmica per les quantitats, molt importants, que els deuen els ajuntaments les entitats públiques.

Ala darreria del segle XIX, la comarca de la Selva estava a l'expectativa de les modernes installacions d'enllumenat que s'estaven estenent per les comarques veïnes. La capital, Santa Coloma de Farners, comptava, el 1896, amb enllumenat de petroli en els seus carrers. Una companyia elèctrica de Girona, Ramon Matas, que ja s'haviafet càrrec deles instal-Iacions d'altres municipis, ofereix a l'Ajuntament la posada en marxa de l'enllumenat elèctric. L'oferta abraçava els àmbits públic privat. L'empresa concessionària seria l'encarregada d'instal-Iar l'enllumenat públic tindria dret, també, a oferir els seus serveis

a les cases particulars, fent directament els tractes amb els interessats.

L'Ajuntament de Santa Coloma de Farners establí les bases d'una subhasta per a atorgar la concessió de l'enllumenat públic elèctric al començament de 1896, subhasta que es va celebrar el 2 de febrer. La va guanyar Ramon Matas, l'únic que presentà oferta. L'adjudicació fou pel període de vint anys.

Santa Coloma es caracteritzà, al principi del seu enllumenat elèctric, per la duresa en les condicions de les bases de la convocatòria. El primer contracte ja contemplava

clàusules poc habituals amb referència a les condicions establertes per altres ajuntaments a l'època. Una d'aquestes condicions era el termini per a la instal-lació, de set mesos, molt inferior als dotze que s'exigien en altres contractes. També es requeria disposar d'una dinamo amb una potència màxima de 40.000 vats, tot que no es preveia necessitar tanta força, al principi. L'empresa concessionària havia de facilitar l'enllumenament gratuït a la casa consistorial i l'escorxador municipal. Les sancions que podia rebre l'empresa per l'incompliment del servei no quedaven especificades en el contracte, essent l'alcalde el qui

Indústries de Santa Coloma de Farners.

decidia la multa a imposar en cada cas concret.

Poc abans que expirés el primer contracte amb l'empresa Matas, l'Ajuntament de Santa Coloma començà a treballar en la redacció de les bases que havien de regir la nova subhasta. Aquestes bases, vint anys després de les primeres, seguien mantenint la mateixa duresa a favor del contractant.

La subhasta esva dur a terme el 25 de novembre de 1915, però va quedar deserta, ja que no es va presentar cap oferta.

L'Ajuntament va decidir de convocar-la de nou amb les mateixes condicions va obtenir el mateix resultat: quedà deserta. Arribats a aquest punt, Santa Coloma va demanar al governador civil de Girona que declarés l'excepció de la subhasta, per tal de poder adjudicar el servei directament a una empresa per acord consistorial. Finalment, va ser Energía Eléctrica de Cataluña, SA, amb les condicions que ella mateixa va marcar, la que va instal-tar explotar

l'enllumenat elèctric a partir de 1916 per un període de deu anys. Aquesta empresa també signarà contracte, per a la prestació del mateix servei, amb l'Ajuntament de Caldes de Malavella. L'empresa exposà el fet que cap altra societat no es mostrava interessada a oferir la

instal-lació elèctrica en aquest municipi i, per tant, el consistori havia d'acceptar les seves condicions de contracte o quedar-se de nou sense empresa.

La complexitat administrativa de les subhastes adjudicacions, com també la complicada redacció de les condicions dels contractesentres ajuntaments i empreses elèctriques, van fer que alguns municipis aprofitessin els contractes ja establerts vigents encara amb les companyies per a demanar un canvi tècnic en el seu enllumenat. Aquest és el cas de Blanes, que tenia contractada l'empresa Augusto María de Borrás-Jalpí, que li proporcionava llum per gas i a la qual encara, l'any 1896, li quedaven vint anys de contracte. Borrás-Jalpí va

demanar instal-tar i pagar l'enllumenat elèctric.

L'Ajuntament li va concedir aquest canvi en el servei.

I d"&¡t:7"--;;r-1 (j,,¡_896 Expedient de Santa Coloma de Farners. Any 1896.

LIaparició del servei d'electricitat; la instal-lació d'infraestructures; la relació de comerç internacional, amb la importació des d'Alemanya, Itàlia, Anglaterra Hongria de les peces; la utilització de terrenys privats per a ús públic; el manteniment; les empreses el cobrament del servei van posar en evidència un buit legal. Leslleis s'aprovaven sempre després d'haver-se produït alguns problemes motivats per enfrontaments entre les parts interessades, que se solucionaven segons cada cas concret.

També han aparegut, al llarg de la història de l'electricitat, nombroses fórmules per a

saltar-se les lleis o regles establertes.

Enla publicació local L'Olotí, del 12 d'agost de 1894, es denuncia una irregularitat entre l'empresa de l'enllumenat públic algunes famílies benestants d'Olot. Tot que la irregularitat no s'especifica, es dóna a entendre que és rellevant que té relació amb la poca qualitat del servei que l'empresa donava.

"Nostre lt-tustret colega La Publicidad, de Barcelona, reproduheix ensa edició d'avans d'ahir un pàrrafo d'una correspondencia de nostre actico i queridísimo corresponsal en Olot, qual

párrafo demostra á las claras que entre la Empresa del allumbrat públich d'Aquella població, per la electricitat, yalguns deis "factotums" de la molt Ileal vila, tenen en porta un chanchullo que hade causar marejada".

"Cert y evident es, que la instalació del allumbrat públich deixa molt que desitjar, per qual motiulos contractistas andan de Zoca en Colodra buscant protecció, que trobarán segons se'ns assegura, mediant alga que particularment han promés".

Una de les trampes que han utilitzat molts particulars

Comptador d'una central; /895.

empreses en el transcurs de tota la història, encara en l'actualitat, ja que se'n poden trobar alguns casos, és la manipulació dels comptadors de la llum. Amb aquesta pràctica, aplicant diverses enginyoses tècniques, s'aconseguia rebaixar el consum de quilovats i, per tant, pagar menys a les companyies. Els primers fraus foren localitzats en alguns comptadors de Puigcerdà l'Escala. L'any 1923 té lloc la denúncia d'un inspector que, en el moment de comprovar el consum elèctric en el comptador d'una empresa de Puigcerdà, enxampa el propietari traient de darrera l'aparell un objecte amb un

cable. Aquest mateix tipus de peça esva trobar en el comptador del Molí de l'Escala. La peça servia per a alentir el marcador.

Les empreses elèctriques les que gestionaven el servei tampoc s'escapaven de les pràctiques fraudulentes. En una notificació del Jutjat de Primera Instància Instrucció de Puigcerdà, del 19 d'octubre de 1926, es condemna a pagar 95 pessetes 68 cèntims el Sindicato del Alumbrado Eléctrico, per no estar al corrent del pagament de l'assegurança obligatòria dels seus treballadors.

La primera llei que va aparèixer ésde 1900 i era per a regular el pas de les línies elèctriques per les propietats privades. No és fins al 1907 que es discuteix a les Corts, a Madrid, una llei d'administració local que regulava l'activitat el funcionament de les empreses elèctriques aparegudes al final del segle XIX al començament del XX. En aquest sentit, pel juny d'aquell any La Unión Eléctrica Española -agrupació de fàbriques elèctriques-, fent-se ressò de la inquietud generalitzada en el sector, es posa en contacte per escrit Comptador d'una casa particular.

43 amb totes les empreses d'electricitat. En aquesta carta s'explica que La Unión està buscant tots els noms dels diputats senadors a Madrid que tinguin interessos i participacions econòmiques en el sector elèctric. Per això es demana a les empreses que col-laborin, aportant la informació que disposin al respecte. Aquesta agrupació es compromet a pactar amb cada un dels diputats i senadors el seu vot desfavorable a l'aprovació de la llei.

Carta enviada a les empreses elèctriques per tal de conèixer el nom dels diputats que tenien accions en aquest sector.

Pertalde poder oferir una cronologia de les installacions d'enllumenat elèctric, cal fer referència, abans de tot, a una distinció important. Les primeres experiències no es van pas realitzar en l'enllumenat públic, sinó en cases particulars i, sobretot, en comerços.

Aquestes primeres experiències no requerien grans centrals generadores ni xarxes transportadores de l'energia i, per tant, eren econòmicament tècnicament més assequibles. Pel que fa als enllumenats públics, caldria també distingir dos casos diferents: aquelles localitats que tenien llum elèctrica en uns punts concrets, com alguns

carrers, parcs, places els nuclis urbans que, amb la installació del seu propi enllumenat, il-luminaven amb l'electricitat tots els carrers del municipi.

Espanya es troba entre els primers països que adopten el sistema d'il·luminació elèctrica per als seus carrers. Entre aquests països hi ha Alemanya, França, Itàlia, Gran Bretanya els Estats Units d'Amèrica.

La primera instai-lació elèctrica a Espanya va començar a funcionar el 20 de juny de 1852, a la botiga del farmacèutic català doctor Masó Arumí, situada a les Rambles de Barcelona. Aquesta altres

que la van seguir es consideraven instal-lacions molt artesanals. Hi predominaven els petits generadors per al subministrament. Tenien molt poca potència la transmissió de corrent a baix voltatge comportava grans pèrdues als usuaris. Les primeres xarxes eren d'extensió molt reduïda i subministraven fluid a pocs usuaris. El 1875 es pot considerar la data en què va sorgir la primera central generadora que comercialitzava amb electricitat. Els enginyers Xifra Dalmau van crear la Sociedad Eléctrica Española. La seu estava situada al número 10 de la rambla de Canaletes i, tot que subministrava energia

Barcelona, dècada dels quaranta.

elèctrica a diferents comerços de la zona, es pot considerar que el seu únic client era La Maquinista Terrestre y Marítima, empresa que en els tractats d'història de l'electricitat és considerada el primer client oficial d'Espanya d'una empresa elèctrica.

Uns anys abans, el 20 de novembre de 1858, es va promulgar el Decret Llei que instituïa una nova assignatura en el programa d'estudis de l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona, que es deia Aplicaciones de la electricidad y de la luz. El director d'aquesta escola va potenciar al màxim aquest nou camp d'experimentació l'any 1873 va visitar l'Exposició Universal de Viena. De resultes d'aquella visita, l'escola, un any més tard, va fer portar una màquina Gramma, de les més modernes del moment, per a treballar en el laboratori. Molt aviat Barcelona va comptar amb els primers enginyers del país, que, a més, estaven al corrent de les noves i més modernes tecnologies.

Madrid va ser la segona ciutat que va tenir llum elèctrica, utilitzant-la per a il-luminar el Parque del Retiro la Puerta del Sol. L'any 1881, funcionava una central productora per talde donar llum a aquests dos punts de Madrid. Dos anys més tard, el 1883, el port de Bilbao era

il-Iurninat elèctricament. En 1890 es posava en aquesta mateixa ciutat l'enllumenat públic. Abans, però, des de la central del Molí, encara en funcionament, Girona donava llum a alguns dels seus carrers places. Era l'any 1886. Girona és considerada la segona ciutat d'Europa que instal-là l'enllumenat públic elèctric amb bombetes incandescents. Ripoll podria ser el primer municipi pel que fa a il-lurninar tot el seu nucli urbà. La instal-lació la va portar a terme, l'any 1892, l'empresa Vaquer, que encara actualment subministra electricitat a la comarca del Ripollès. Un altre dels municipis de les comarques gironines, l'Escala, l'any 1895 va il-Iumlnar tots els

carrers de la localitat amb la seva primera instal-lacio elèctrica. A partir d'aquests dos punts, una la plana empordanesa l'altre als Prepirineus, l'extensió de l'electricitat pública i privada a les comarques de Girona va ser ràpida.

Segons una estadística oficial, publicada el 1901 pel Ministerio de Industria, Comercio, Obras Públicas y Agricultura, hi havia llavors en funcionament 861 centrals, que produïen 94.132 kW. El trenta-nou per cent d'aquesta quantitat era d'origen hidràulic el seixanta-un per cent restant era tèrmic.Només 211 d'aquestes centrals produïen energia per a l'ús privat o domèstic.

Primer punt de llum elèctrica a Espanya. Rambla de Barcelona l'any 1852.

EIs serveis de Thomas Alva Edison (investigador de l'electricitat) van ser reclamats des de Londres el 1873. A la capital anglesa necessitaven unir dos punts de llarga distància a través del telègraf que havia perfeccionat l'inventor en el qual estava encara treballant, en aquells moments. Les dues ciutats britàniques de Londres i Liverpool van aconseguir comunicar-se a través del telègraf amb la installació de la líniamés llarga que existia fins aquell moment. Aquest va ser el primer contacte d'Edison amb Europa.

Després de la invenció de la bombeta incandescent, l'any

1879, esva precipitar la proliferació del nou producte en alguns sectors socials. Nova York va ser la primera ciutat del món interessada a tenir aquest sistema d'il-luminació. Concretament va ser sol·licitada pel diari New York Herald, que va demanar una installació completa en el seu edifici. Sense moure'ns d'aquesta ciutat, on Edison tenia instal- lades part de les seves empreses, trobem el segon edifici per al qual es demanà la llum elèctrica amb bombeta incandescent. Aquest va ser l'hotel Blue Montain Home, que era d'una alçària important. L'hotel va necessitar 125 làmpades, en la seva instalIació, un any més tard

va inaugurar el primer ascensor elèctric. El primer teatre il-Iuminat amb la llum d'Edison va ser el Bijou, de Boston, que tenia 630 làmpades al voltant de l'escenari. AI centre de la sala lluïa una làmpada d'aranya que produïa una gran expectació entre el públic.

L'any 1880 s'inicià la ínstal-Iació de la primera línia elèctrica que havia de portar la llum als carrers i cases particulars d'una barriada de Nova York. La zona, d'un quilòmetre quadrat, anava des de Wall Street fins a Broadway. Aquesta obra va ser econòmicament arriscada per a Edison, pel fet que el cost era molt elevat no hi havia garanties sobre la contractació

Nova York de nit, en l'actualitat.

del servei per part dels veïns, un cop estigués funcionant. Un dels problemes més importants a resoldre era fer passar les línies, perquè l'espai estava ocupat per altres xarxes de serveis, com el telègraf el telèfon. La solució plantejada per Edison fou la de soterrar les línies. Tot la forta oposició dels nombrososcomerciants de la zona, Edison va inaugurar aquest enllumenat el 1881. Nova York, i més concretament aquests dos barris, són actualment coneguts per la seva emblemàtica imatge plena de lluminositat.

Les primeresmàquines per a la producció elèctrica de Menlo Park, on hi havia el taller experimental d'Edison, van viatjar a París l'any 1881. A la capital francesa se celebrava l'Exposició Internacional de

l'Electricitat. La dinamo el seu motor, que eren considerats en el sector dels enginyers la vuitena meravella del món, pesaven 27 tones alimentaven 1.200 làmpades. Edison va ser convidat a participar i, segons consta en els documents de l'època, va ser aclamat admirat pel seu gran invent pel seu domini en el camp elèctric. Aquest fenomen esva repetir el 1889, any en què París va celebrar l'Exposició Internacional que va acollir invents diversos. En aquesta ocasió, a més de la bombeta incandescent, Thomas Alva va presentar tots els invents més utilitzats en el sector elèctric.

AI començament del segle XX, vint anys després de l'invent de la bombeta incandescent, l'empresa d'Edison proporcionava corrent a

108.500 clients alimentava 4.600.000 làmpades incandescents motors elèctrics, amb una potència total de 287.000 CV.

A Europa aquest sistema d'tl-lurninació havia entrat per la capital britànica. Poc després de 1879, l'església City Temple, va ser la primera en disposar d'aquest servei. A partir d'aquest edifici religiós la xarxa es va anar estenent, primer per Anglaterra després per la resta d'Europa. A Espanya entrà per Catalunya, i a les comarques de Girona per Ripoll, l'any 1892, amb l'empresa Vaquer, posteriorment a l'Escala, el 1895. La ciutat de Girona va illuminar parcialment els seus carrers places l'any 1886, mentre que Barcelona no va tenir llum elèctrica fins al 1896.

Girona de nit.

Londres, al captard.

500 aC - Tales de Milet, filòsof grec, intenta explicar la naturalesa de l'atracció de cossos petits per l'ambre després de friccionar-lo amb seda o llana.

1603 - William Gilbert, físic anglès, va donar el nom d'electricitat al fenomen de l'atracció dels cossos. Va demostrar que no només l'ambre tenia aquesta propietat electritzant.

1629 - Niccola Cabeo, jesuïta italià, observa que els cossos es poden atraure i, a la vegada, es repel·len.

1660 - Otto von Guericke construeix la primera màquina generadora d'una càrrega elèctrica, millorada quaranta-nou anys més tard per l'anglès Francis Hawksbee.

1730 - Stephen Gray, franciscà anglès, descobreix la conducció de l'electricitat

Amperimetre de ta darreria del segle XIX destinat a mesurar els ampers.

Telègraf Aparell per a enviar missatges a llarga distància utilitzant la corrent elèctrica. l. Pila; 2. manipulador; 3. línia; 4, receptor.

i demostra que n'hi ha de dos tipus: la positiva i la negativa.

1745 - Pieter van Musschenbrok, físic de la Universitat de Leiden, descobreix la forma d'obtenir una gran descàrrega elèctrica.

1746 - Benjamin Franklin exposa la seva teoria del fluid únic i proposa partir de la base dels termes positiu i negatiu.

1747 - William Watson envia una càrrega elèctrica a través d'un fil de 3.200 metres de llargada i comprova que és transmesa al moment.

1752 - Benjamin Franklin inventa el parallamps.

1795 - Tiberio Cavallo publica una història de l'electricitat editada en tres volums.

1796 - Alessandro Volta inventa la primera pila, que passa a ser coneguda per pila voltaica.

1801 - El químic anglès Humphry Davy comença a treballar amb alguns elements ai1lants.

1812 - Es realitza el primer telègraf accionat per mitjà del corrent elèctric.

1820 - El francès André Marie Ampère explica la naturalesa del corrent elèctric i la seva semblança amb el magnetisme. Es va donar el seu nom, amper, a la unitat d'intensitat del corrent elèctric.

1820 - El físic danès Hans Christian Oersted

Els tres quilòmetres de cable utilitzats per a enviar corrent elèctric l'any 1747 han quedat àmpliament superats per les actuals xarxes que enllacendiversos municipis.

descobreix que un corrent elèctric produeix un camp magnètic.

1820 - L'astrònom anglès Warren de la Rue inventa i construeix una làmpada, utilitzant com a cremador una bobina de fil de platí.

1821 - Michael Faraday, químic i físic anglès, descobreix l'electromagnetisme que conduiria al motor elèctric.

1823 - Els físics alemanys Johann Schweigger i Thomas J. Seebeck inventen el primer galvanòmetre per a mesurar la intensitat del corrent que circula per un circuit.

1827 - Georg Simon Ohm crea i dóna nom a la unitat de resistència, l'ohm.

1832 - Faraday descobreix el principi de la inducció, base de les bobines, els motors, els transformadors i els generadors.

1834 - Hermann de Jacobi va construir un gran motor elèctric.

1845 - L'americà Starr i l'anglès King fabriquen una làmpada elèctrica utilitzant un element de carbó dins d'un globus de vidre buit.

1879 - Thomas Alva Edison inventa la bombeta d'incandescència.

1879 - Es crea la California Electric Ligth

Company, dels Estats Units d'Amèrica, primera empresa que fabrica i ven corrent elèctric.

1881 - Es posa en marxa la primera línia de tramvies elèctrics, a Berlín.

1886 - S'Instal-la el primer sistema comercial d'enllumenat per corrent altern a Massachusetts.

1887 - L'alemany Heinrich Hertz detecta ones magnètiques que circulen a la velocitat de la llum. Principi de la radiodifusió.

1897 - Joseph John Thomson descobreix l'electró.

1909 - Leo-Hendrick, químic belga, inventa la baquelita, utilitzada com a ai1lant en la indústria elèctrica.

1914 - Inauguració del canal de Panamà.

1938 - Es fabriquen les làmpades fluorescents, dues vegades més lluminoses que les de filament.

Model dels primers aparells de ràdio.

ThomasAlva Edison va néixer a Milan, poble de l'estat d'Ohio, als EUA, l'any 1847. Des de molt petit Edison va mostrar el seu caràcter inquiet curiós. Aquest caràcter feia perdre molt sovint la paciència al seu pare, però la seva mare l'adorava. Aquest ambient la personalitat bohèmia de Thomas van fer que al llarg de la seva vida busqués la sort fora de casa seva. Només hi tornava quan aconseguia algun enginy inventiu o necessitava començar de nou la fortuna.

Edison es posà a treballar a l'edat de dotze anys com a venedor de diaris en les diferentsestacions de tren. Thomas Alva compaginava la

seva feina amb els estudis i lectures molt variades, que l'ajudaven a ampliar els coneixements que havia adquirit amb la seva mare, que era mestra. A casa seva tenia instal-lat un petit laboratori, amb el qual experimentava aplicava aspectes que aprenia en els llibres. El seu caràcter observador el va portar a pensar que si era capaç de fabricar el seu propi diari de contingut local guanyaria més diners, que podria invertir en nous experiments.D'aquesta manera aprofitava els trajectes entre estació estació, a més de ser el propietari el venedor, redactava, editava, compaginava muntava el Weekly Herald. El periòdic venia cent exemplars cada

setmana, fins que Edison es va adonar de l'interès que tenien les persones per estar informades de les darreres notícies.Ja en aquella època, l'inventor utilitzava els telègrafs per a transmetre informacions d'una estació a l'altra, que feia servir per a la seva publicació. D'aquesta manera va pensar que podria arribar a vendre mil exemplars del seu periòdic, així ho va exposar als caps de redacció d'un important diari de l'Estat, que van acceptar la proposta.

Dos esdeveniments fortuïts van marcar la vida el futur d'Edison. El primer està relacionat amb el fet de salvar el fill d'un telegrafista que havia caigut a la via del tren.

Edison en el seu laboratori.

L'incident va fer que el telegrafista prometés ensenyar tots els secrets de la professió a Thomas. El segon incident va ser l'explosió d'un producte químic en el laboratori que tenia instal-lat en el vagó. Tot va quedar cremat va perdre la feina. Aquesta situació el va fer recórrer a la promesa del telegrafista, per entrar en aquest món de la comunicació. Aquest camp li va oferir un seguit de noves possibilitats.

Una vegada va dominar el telègraf, més que el seu propi professor, va iniciar una etapa de viatges, èxits fracassos. Als setze anys va començar a treballar com a telegrafista nocturn en una empresa del Canadà. La feina era monòtona i les hores dedicades a l'estudi durant el dia feien que sovint s'adormís. Això el portà a inventar un despertador que enviés un missatge cada mitja hora a la central, d'aquesta manera els seus superiors comprovaven que seguia al lloc. A partird'aquí, Edison va aplicar els invents a les diferentsnecessitats que se li plantejaven per millorar serveis aconseguir estalvis comoditats.

Thomas Alva esva oferir per tal de superar la incomoditat del recompte de vots a mà alçada de la Cambra de Representants de Washington

amb l'adopció d'un sistema automàtic a través de polsadors. L'invent, però, no va pas ser acceptat. La seva estada a Nova York li desvetllà l'interès pel funcionament de la Borsa. Una avaria en els aparells indicadors dels preus va fer que Edison s'oferís per arranjar-la; d'aquesta manera va entrar a treballar a l'empresa. En aquest període va inventar l'indicador electrònic les màquines enregistradores d'operacions bursàtils. També va treballar en la millora del telègraf ja existent va aconseguir enviar dues comunicacions a través d'una sola línia, invent que es va anomenar díplex. Enel camp

Sistema elèctric del tren de Ribes de Fresa

de la telefonia va posar en funcionament l'aparell que fins al moment no havia aconseguit transmetre la veu, a conseqüència d'això va inventar el micròfon. Continuant el seus treballs amb el so, va aconseguirenregistrar per primera vegada la veu humana, que posteriorment va reproduir amb el fonògraf. El seu invent més conegut, que li va proporcionar el premi Nobel de Física el 1915, va ser la bombeta d'incandescència per a la llum elèctrica. Edison va morir el 18 de desembre de 1931 a West Orange, prop de Milan. A diferència de la majoria de genis, ell va morirsentint-se professionalment personalrnent realitzat, essent reconegut a nivell mundial.

Programa de cinema sobre un repartidor de diaris.

Làmpades d'arc voltaic.

Esomni del mag de la llum sempre consistia a trobar un sistema d'illurninació que fos el més perfecte possible. Edison tenia ciar que el camp per a aconseguir-ho era el de l'electricitat. Fins al 1878 existien diversos sistemes d'enllumenament: oli, petroli i gas. No eren higiènics el de gas, segons el mateix Edison, "era molest, dolent per a la salut dificultós d'instal-Iar". AI final dels setanta començava a sorgir l'anomenada bombeta d'arc voltaic, que ja funcionava amb electricitat. El mecanisme, encara complicat, requeria constants reparacions en la lnstal-Iació control per a aconseguir la intensitat màxima de la il·luminació. Dos carbons en contacte proporcionaven la

llum. Amb la utilització es produïa el seu desgast calia reajustar-los contínuament. El sistema per arc voltaic necessitava molta energia, no es podia aplicar a l'ús domèstic la gran calor que desprenia el feia molt perillós.

Calia, per tant, trobar un sistema que permetés rebaixar al màxim la despesa de corrent utilitzar làmpades amb molta resistència i llarga durada de funcionament. Edison va destinar una part de la seva empresa a treballar totalment en la recerca de la llum elèctrica amb aquestes condicions. Un fil de cotó carbonitzat va ser el material que van utilitzar per al primer experiment. El problema més dificultós de superar va ser

posar el filament en una bombeta al buit, ja que per la seva poca consistència el filament es trencava amb facilitat. El treball esva allargar mesos, fins que el 21 d'octubre de 1879 ho van aconseguir. En aplicar l'electricitat, la bombeta es va encendre al primer intent. El sistema de bombeta de 1879 és el que utilitzem habitualment en les nostres làmpades.

Edison noes va pas aturar aquí i va continuar la recerca d'un material millor per al filament de les bombetes incandescents.

Després de voltar mig món de provar diversos materials va trobar el bambú del Japó, que, segons l'inventor, era el que millor funcionava. Aquest tipus de filament fou l'utilitzat per a

fabricar les bombetes en sèrie en la seva empresa Edison Lamp Company, que va distribuir el nou producte a tot el món. Una vegada aconseguit l'invent, només calia tenir prou capacitat per a convèncer la societat del bon funcionament del producte, fent-li saber, ensems, que no era perjudicial per a la salut.

Una altra meta a superar fou la d'unir dos punts per mitjà dels quals es pogués fer la conducció de l'energia elèctrica. Així va construir les xarxes d'electricitat. Edison va treballar amb el coure com a material transportador del fluid. Els primers interessats en la nova llum elèctrica van ser alguns propietaris d'edificis

empreses privades de Nova York. En aquesta mateixaciutat esva iniciar l'enllumenat públic elèctric l'any 1880. Quan s'arribà a aquest punt, Edison va constituir una empresa que li permeté, de forma legal, oferir el servei de llum elèctrica. La Edison Electric Illuminating Company of New York va treballar a nivell internacional.

L'inventor va decidir d'aplicar l'electricitat a altres camps, com els mitjans de transport. El tren, el primer mitjà amb el qual va treballar, anava encara amb vapor. Edison va trobar el sistema per a fer funcionar els ferrocarrils amb energia elèctrica. El sistema va tardar a implantar-se,perquè els empresaris de trens no veien factible la possibilitat d'electrificar la totalitat de les vies existents. Pensaven que l'invent els podria portar grans pèrdues econòmiques. Una cosa similar va succeir amb el cotxe elèctric. Edison va dedicar grans esforços a aquest nou mitjà de transport, però l'aparició, quasi paral-lela, deis motors de benzina, més ràpids autònoms, va fer fracassar l'invent.

època. Thomas va dir, en una tertúlia: "Aquesta joguina és un disc obert, en posició horitzontal, que gira sobre un eix amb tota la seva superfície foradada discontínuament. En la secció inferior es posa una cinta de paper amb dibuixos de cossos en moviment. En rodar es confonen les imatges donen la sensació que s'estiguin movent en realitat. Doncs bé, només cal substituir la cinta de dibuixos per una cinta o pel-licula amb les corresponents fotografies". D'aquesta teoria en va sortir, el 1889, el Kinematograph, que aconseguia mostrar imatges amb moviment enun petit vidre.

A l'esquerra un electroimant; a la dreta una doble pila voltaica en sèrie.

Dela mateixa manera que va enregistar el so, Edison tenia pendent el propòsit d'aconseguir enregistrar la imatge en moviment. L'any 1886 començà a treballar-hi, cosa que constituïa una gran proesa en aquella

Bombeta de filament metal-lic.

Lamajoria de pioners dels canvis que s'han anat introduint al món han estat personatges peculiars no sempre ben acceptats per la societat. Per talde poder gaudir en l'actualitat d'alguns invents, com l'electricitat, ha estat imprescindible que els iniciadors tinguessin un caràcter emprenedor una constància desmesurada. Aquests personatges han lluitat treballat convençuts dels seus objectius, prescindint de l'etiqueta de "boig" que sovint els era col-locada.

Dins el sector de científics que han treballat per l'electricitat, en destaca un pel seu caràcter forma de fer extremadament introvertida. Tal com exposa

Luis Martínez Barrios, a Historia de las máquinas eléctricas, una publicació de la UPC, Henry Cavendish (1731-1810) va avançar-se en les seves investigacions quaranta o cinquanta anys en alguns invents que s'han atribuït a altres científics.Cavendish va estudiar a la Universitat de Cambridge, tot que havia nascut en una clínica de repòs a Niça. El científic no va pas poder aconseguir mai el títol, a causa d'un complex que no li permetia de parlar amb més d'una persona a la vegada. Aquest problema va impossibilitar que es presentés davant d'un tribunal d'examen. La bona posició econòmica de la seva família li va permetre que es

dediqués exclusivament a allò que més l'apassionava: la investigació. Va treballar especialment en tres branques de la física. Una d'elles va ser l'electricitat, a la qual es va dedicar especialment entre el 1770 el 1780. Aquesta dècada és plena de descobriments experiments que mai van ser publicats ni comunicats verbalment a ningú. Mig segle més tard, un físic matemàtic escocès va trobar en unes golfes vint paquets de manuscrits que Cavendish havia deixat. Una vegada ordenats per apunts, va adonar-se dela importància que tenien per al món científic els va publicar, tot que els descobriments havien estat ja adjudicats a altres persones.

El marqués de Dou.

Martínez Barrios es pregunta, en la seva publicació, què hauria passat si aquests descobriments s'haguessin conegut posat a disposició del món científic cinquanta anys abans, quan Cavendish els va conèixer per primeravegada.

Cavendish no tenia habilitat per a la construcció dels aparells destinats a mesurar aquesta energia, a la qual cosa s'ha d'afegir la seva impossibilitat de demanar ajuda als altres. Per això va experimentar comprovar sobre el seu propi cos, establint una escala de danys dolor com a mesura de les descàrregues elèctriques.

Entre els seus descobriments hi ha: determinar la capacitat d'un condensador, el càlcul de la conductibilitat dels fils metàl-lics la força d'atracció de dues càrregueselèctriques, que es coneix com la llei de Coulomb, en honor al seu descobridor reconegut. Sense arribar a aquestpunt malaltís d'introversió, Edison tenia les mateixes idees de curiositat experimentació, com també esperit de lluita convenciment de la possibilitat d'avançar en el camp de l'electricitat.

A casa nostra, a més petita escala, trobem persones com

Joan Gridó, a Castellfollit dela Roca; el marquès de Dou, a l'Escala, en Vaquer en Sunyer, a Ripoll. Tots ells van ser empresaris o treballadors del camp que buscaven una forma d'aprofitar l'energia dels rius que tenien a prop, sigui per a facilitar els seus treballs personals o bé per talde solucionar els problemes de l'enllumenat per petroli. En moltes ocasions aquests personatges locals van tenir factors en contra, que van poder superar gràcies al seu caràcter fort actiu. En altres ocasions ho van apostar tot amb l'aportació del seu propi capital econòmic, com és el cas d'en Vayreda, a Olot.

Joan Gridá.

Ramon Vaquer i Alivès.

Carles Cusi de Miquelet. 55

L'electricitat, ultra la seva utilitat, també va suposar, en el segle XVIII, un espectacle que va divertir la noblesa i la cort. Més endavant, una vegada es van començar a instal·lar les primeres línies elèctriques i els enllumenats públics, es van suscitar entre el poble creences en fenòmens estranys i pors. S'atribuïen a aquest invent efectes que no hi estaven gens relacionats. Era la falta d'explicació comprensible a un avançament tècnic.

Estava de moda, a mitjan segle xvm, convidar els científics a participar de les

La gentfugia del nou fenomen sense endevinar algunes de les comoditats que els proporcionaria.

reunions i trobades dels cortesans i els nobles. Se'ls demanava formar part de les converses i tertúlies, a les quals aportaven els seus últims descobriments i teories. L'electricitat va formar part dels temes exposats i, a més, demostrats, per l'espectacularitat que proporcionaven els experiments en aquest camp entre els profans de la ciència. L'electricitat aconseguida per frotació era aplicada a cossos ai1lats, dels quals després es feien sortir guspires. Un exemple d'això és el joc que s'organitzava en la cort francesa. Un jove penjat del sostre, en una plataforma, es carregava d'electricitat estàtica mitjançant una màquina elèctrica de frotament. Les persones que l'envoltaven "jugaven" a fer-li saltar guspires del nas i altres punts del cos mitjançant el contacte d'una mà o un bastó. El mateix noi podia atraure petits paperets, dipositats sobre una base, amb l'aproximació de la seva mà. Un altre espectacle conegut era el que portava el nom de "petó elèctric". Consistia en obtenir electricitat estàtica per frotament en una bola de vidre. Una vegada carregada es passava la càrrega als llavis d'una noia, situada sobre un escambell per a aconseguir I'aillament. Es proposava, llavors, que algun senyor fos capaç de fer un petó als llavis de la noia i aguantés el màxim temps possible, encara que s'enrampés.

Es va demostrar, en aquesta mateixa època, que el cos humà era un excel·lentconductor de l'electricitat. Nollet va provar aquesta conducció posant davant del rei de França cent vuitanta soldats agafats els uns amb els altres.

Va aplicar a un soldat de l'extrem una descàrrega elèctrica que es va transmetre a la resta de soldats de la fila, que van anar saltant convulsivament. L'experiència es va repetir més tard amb una cadena de tres quilòmetres, però amb frares.

Un segle més tard, a la darreria del XIX, moment en què I'electricitatja s'aplicava a l'enllumenat públic i particular, es van crear unes pors populars relacionades amb el fenomen.

Quan Joan Gridó va instal-lar part d'una xarxa destinada a transportar electricitat a una fàbrica de la Garrotxa, hagué de fer passar la línia per propietats agrícoles. Els pagesos de la zona culpaven aquells fils de coure, lligats a xicres de porcellana sobre pals de fusta, de la falta de pluja que malmetia les seves collites. En el transcurs de tres o quatre anys, coincidint amb aquella instal-lació, no va ploure ni una gota i el propietari de la línia tingué serioses dificultats per demostrar que un fet no tenia cap relació amb l'altre i, així, poder mantenir la instaHació.

Els primers corrents elèctrics servien de diversió en ser utilitzats com un. espectacle per a l'alta societat.

La pluja, finalment, va arribar en forma de temporal i es va comprovar que la línia i la central no eren culpables de la sequera. Per altra banda, en alguns pobles de les comarques de Girona pensaven que el fenomen de la llum elèctrica era cosa de bruixes. Als municipis que ja la tenien instal-lada, algunes persones evitaven passar per aquells carrers íl-luminats, per tal que no els pogués succeir cap desgràcia. Aquest cas es va produir a l'Escala, el 1895, en el carrer de la Torre, on es van fer les proves abans de la inauguració.

El llum sobtava fins a espaordir CI tos els que el veien per primera vegada.

Enel moment de transportar l'energia elèctrica des d'un punt generador fins a un punt receptor van començar els problemes provocats per la dificultat de la distància entre un altre. Quan més gran era la distància entre els dos punts, majar era el problema.

Les pèrdues de voltatge durant el recorregut eren molt importants, fins a l'extrem que es perdia la major part. Això feia que per a donar una quantitat de potència determinada des de la central s'hagués de generar una potència moltmés elevada. Les pèrdues que es produïen eren molt oscillants i, per tant, incontrolables. Aquest fet és conegut com caiguda de tensió. Els científics de la

darreria del segle XIX van trobar una manera d'augmentar la potència per talde poder transportar l'energia, però no aconseguiren controlar les pèrdues ni disminuir-les.

La primera demostració pública de transport esva fer a l'Exposició Universal de Viena, l'any 1873. Hippolyte Fontaine va dur a terme l'experiència unint dues màquines amb un cable de 2.000 metres.

La potència és el producte entre la tensió (o voltatge) la intensitat d'aquesta que es transmet per la línia. Calia, doncs, augmentar un dels dos elements per a aconseguir un resultat (potència) més alt. Si es donava més intensitat feien falta cables molt

gruixuts per a aguantar el pas, mentre que pujant el voltatge no calia cablatge ample s'aconseguia una potència alta. Tots aquests experiments es realitzaven amb el corrent que es coneixia en aquell moment, el continu. Aquest corrent té una intensitat constant a amb molt poca variació. És un circuit tancat que té una sola direcció, de negatiu a positiu. Alguns exemples utilitzats en l'actualitat són les piles les bateries dels cotxes. En la dècada dels vuitanta del segle XIX es començava a teoritzar sobre un nou corrent, l'altern, a través del qual era moltmés fàcil transportar energia entre dos punts distants. Apareixien en aquell moment els primers

Transformador a Bellcaire d'Empordà.

transformadors que permetien passar del corrent contínu a l'altern per al transport.

El corrent altern canvia ràpidament de sentit, passant de positiu a negatiu amb relativa facilitat. Aquest canvi és produït per una tensió que varia periòdicament, per exemple de -15 a +15 volts, això fa que durant el transport no es perdi voltatge. Aquesta nova fórmula va provocar enfrontaments entre els científics ja consolidats reconeguts els innovadors. Els primers defensaven l'ús del corrent continu els segons el corrent altern. Entre els primers hi havia Thomas AlvaEdison entre els segons un dels fills de la casa Siemens, Willyam von Siemens. Les demostracions que es van dur a terme van

acabar per donar la raò als defensors del corrent altern. El 25 d'agost de 1891 es va inaugurar una exposició en la qual s'experimentava amb l'aplicació del corrent altern. Els cartells la il-luminació de la mostra eren alimentats per corrent altern, generat a 175 quilòmetres de distància. Una comissió estudiava avaluava els resultats, que van ser d'un rendiment del 75 per

cent en el transport de l'energia. Els resultats eren moltmillors. Colònia va ser una deles primeres ciutats d'Europa que va tenir il·luminació per corrent altern.

Actualment encara es treballa amb els dos tipus d'electricitat. El corrent altern s'utilitza majoritàriament per al transport el continu per als petits electrodomèstics motors. Un dels casos en què el corrent continu es fa servir en el transport és el del tren elèctric. Per això es poden observar grans estacions transformadores en els recorreguts delavia. Aquestes estacions equilibren les pèrdues que té el corrent continu. En els nostres dies, s'està estudiant l'aplicació d'aquests dos tipus de corrent elèctric en camps diferents, amb la finalitat d'aconseguir, però, resultats més òptims.

Dinamo.

Unia de corrent continu per als trens.

Laplicació de l'energia elèctrica a la força motriu esva començar a experimentar al principi dels anys trenta del segle XIX. Una de les dificultats que van trobar els investigadors fou la desproporció entre el desgast de l'energia necessària el poc moviment que aconseguien. Aquesta i altres raons van endarrerir la seva utilització en el camp industrial. A partir deis anys cinquanta es començà a treballar en la utilització del corrent elèctric en la llum. Els èxits i la ràpida evolució en aquest camp van fer que, en pocs anys, es trobessin diferents sistemes d'il-lurninació elèctrica, que s'aplicaren a la vida quotidiana.

És l'empresa dels germans Siemens la que aportà la base per a l'evolució correcta del motor elèctric. El 1866, es construeix una dinamo que permet no haver d'utilitzar bateries per a moure un motor. En 1870, Gramme inventa la màquina coneguda amb el seu nom: una dinamo que produeix emmagatzema l'electricitat. Tres anys més tard es comencen a substituir les màquines de vapor en els processos industrials.

L'aplicació és lenta, pel cost que suposava a les empreses el canvi de la maquinària vella per la que duia incorporat el nou sistema. Aquest fet s'ha constatat també a les empreses centenàries de les

L'aplicació de l'electricitat va fer millorar la produccio de les empreses, com és el cas dels/oms de pa. comarques de Girona, que van tardar molt temps a aplicar l'electricitat en la producció industrial. Les primeres aplicacions es van fer en la il-Iuminació dels tallers de treball. Segons recorda una treballadora jubilada, Maria Diumenjó, de Vichy Catalán, a Caldes de Malavella les il-luminacions es feien, al principi de segle, amb llums de carbur, cosa que comportava un control molt estricte dels gasòmetres. Per altra banda, la fusteria Canadell, de Castellfollit de la Roca, existent des de 1888, ha confirmat la

instal-lacio del primer motor elèctric de la zona. El motor, de tres cavalls de vapor, donava força a una serradora de cinta a partir,dels anys vint d'aquest segle. Es en aquesta dècada, doncs, que apareixen per primera vegada, en el taller, documents que fan referència a l'electricitat. No és, però, fins a una generació més tard que es realitza el canvi gairebé total de la maquinària, adaptant-la al funcionament per electricitat.

A la resta d'Europa, en 1879 ja s'estava aplicant l'electricitat a les feines del camp. Es van llaurar tres o quatre hectàrees en deu hores, portant la potència desde la central amb un cable de dos quilòmetres de llargada. La mateixa empresa ho va aplicar, més tard, a la càrrega descàrrega de mercaderies en vaixells i vagons de tren. Tot i el bon camí que portava l'electricitat, un dels problemes més importants va ser la poca unitat de criteris a l'hora de dissenyar motors construir peces a ells destinades. Això feiadifícil que els invents poguessin traspassar les fronteres. Per això ens trobem que, en les dècades dels cinquanta seixanta algunes empreses combinen les màquines manuals les elèctriques. A l'Escala, tot tenir poques indústries, noes va aplicar de forma general, fins al 1936,

Electrodomèstics, Resultat de l'aplicació de l'electricitat als motors.

l'electricitat en el sector tèxtil el de la fusta. A Caldes de Malavella, Eycam SA combinava les politges i corretges manuals amb la força dels motors elèctrics.

En altres llocs, en canvi, l'empresa, com a client consumidor d'electricitat, era el punt de partida per a la creació d'algunes petites centrals. Joan Gridó, a la comarca de la Garrotxa, va utilitzar la potència sobrant del seu molí per a proporcionar força a una

filatura de cotó de Sant Joan les Fonts. A Meranges, a la Baixa Cerdanya, va ser un ferrer qui anà a buscar la força d'unsalt d'aigua per talde facilitar la seva feina al taller. A partir d'ell, el poble va poder comptar amb enllumenat públic. Una de les centenàries empreses productores d'electricitat, Vaquer, de Ripoll, va tenir com a primers principals clients les indústries de la zona, que ben aviat van comprovar que el servei era avantatjós per a la seva producció.

El motor elèctric es consolidà el 1901, però no es perfeccionà fins al 1950, en què s'aconsegueix més potència i millors prestacions. A partir d'aquell any ja entra en el mercat l'electrònica.

Motor de dos cilindres.

Els rius són la base per a poder obtenir energia hidroelèctrica, la primera

que esva conèixer amb la qual esva treballar en el camp de l'electricitat. Les comarques

de Girona tenen rius amb cabals irregulars, en funció de les precipitacions de les diferents èpoques de l'any. Són rius curts ràpids.

Aquestes dues qualitats els fan molt adients per a obtenir potènciesimportants quant a la pressió, però poc constants pel que fa al canvi del nivell dels cabals, secs a l'estiu abundants a la primavera a l'hivern.

Aquests rius han determinat els llocs d'ubicació de les centrals hidroelèctriques. El fet de tenir poca longitud feia que no sempre es trobés el punt idoni de salt amb el terreny adequat per a la construcció.

Mapa de la pluviositat anual.

Aquesta és la raó que va motivar que en moltes de les

Riu Onyar:

primeres centrals es construïssin canals artificials que canalitzaven l'aigua per tal d'augmentar el salt la pressió.

Per altra banda, algunes de les preses construïdes per alimentar les centrals tenen més d'un ús. Aquesta és la problemàtica que pateix la central de Boadella, situada a Darnius, a l'Alt Empordà. El riu Muga, on està construïda la presa, és utilitzat per al regatge dels conreus propers a la zona. A més, la presa

proporciona aigua potable a la ciutat de Figueres. No en totes les èpoques de l'any, especialment en temps de sequera, la presa té suficient volum d'aigua per a atendre aquestes tres finalitats.

AI final del segle XIX es van iniciar els primers tràmits per a aconseguir legalment el dret d'explotació del riu amb la finalitatd'obtenir energia. El permís es demanava per parts del recorregut o bé per la totalitat. En el primer cas

s'ocasionaven disputes per conflictes d'interessos entre particulars, tal com va passar a Joan Gridó, de Castellfollit de la Roca. Actualment, el conflictecontinua existint, però centrat en el tema del regatge de conreus. El control del cabal en una zona del riu repercuteix en tot el seu recorregut posterior.

Mapa dels rius i aprojitament de les seves aigües.

Riu Muga.

Lescentrals hidroèlectriques són la base tècnica d'on s'obté l'energia elèctrica de l'aigua. Aquesta energia és coneguda popularment, entre els professionals del sector, amb el nom d'hulla blanca. Una de les primeres centrals de la qual es té constància documental és la que va instal-lar Joan Gridó, de Castellfollit de la Roca, abans de 1890. La central obtenia l'energia del riu Fluvià i era utilitzada per a ús propi en el molí fariner de la família, situat a Camallonga. Aquestes centrals, utilitzades per a l'obtenció d'energia destinada a ús particular de la pagesia, eren com un reflex llunyà de les actuals, però els coneixements

bàsics de funcionament segueixen essent els mateixos.

Per a la instat-tació d'una central cal tenir en compte diversos factors, relacionats amb la meteorologia l'orografia del terreny, per tal que la central no sigui costosa de construir i esdevingui productiva. Els primers factors, no controlables, estan relacionats amb la pluja la temperatura ambiental. Una escassetat de pluja farà que el riu tingui menys cabal i, per tant, menys pressió. Si aquesta pluja es converteix en neu proporciona més quantitat d'aigua, però més concentrada a la primavera a l'estiu. Els llacs naturals de les valls també s'utilitzen per a detenir l'aigua

que es recull en els períodes de pluges. Quant a la ubicació, és important que s'estudiï la constitució del terreny. No pot ser sorrenc ni tampoc gaire pla, ha d'estar a prop dels cursos dels rius.

L'energia s'obtenia gràcies als salts d'aigua naturals que tenia elriu. Amb el temps, els homes van aprendre a variar favorablement aquest curs per aconseguir una major pressió de l'aigua canalitzar el cabal, així com detenir el sobrant aprofitar-lo en les èpoques de menys volum en elriu. Això va promoure la construcció de preses, pantans canals de conducció. L'objectiu principal d'aquestes obres ha estat

El pantà de Susqueda.

sempre aconseguir la major pressió possible, independentment de la velocitat la quantitat d'aigua. Hi ha dos tipus de centrals, segons la distància que les separa de la presa. Una és la situada al costat mateix de la construcció i que quasi sempre aprofita la pressió que origina directament el salt d'aigua. L'altra està separada de la presa aprofita el desnivell del terreny, ones construeix un canal, per a obtenir una major pressió de l'aigua.

Pel que fa als tipus de construcció de les preses, aquestes es diferencien entre les d'arc i les de gravetat. Aquestes últimes foren les primeres en ser construïdes, però els murs de contenció són poc segurs. Són exemples d'aquest tipus de construcció la presa de Boadella, a l'Alt Empordà, la de Tous, a València, que en la dècada dels vuitanta es va trencar provocà

ZO�DttG"'BLL \

inundacions a diversos municipis de la zona. Actualment encara es construeixen, però només en llocs on hagin de detenir poc volum d'aigua. Les d'arc són més modernes tenen més amplada. La seva forma còncava els permet d'aguantar molta més pressió, sobretot a la part de la base. Aquesta mateixa forma, però, també presenta perill siel terreny on es construeix no és suficientment ferm, com és el cas de la presa de Susqueda.

Les tres centrals més importants, en la xarxa hidrogràfica gironina, són la de Boadella, a Darnius (Alt Empordà), situada en el riu Muga que va ser construïda el 1984; la de Susqueda, a la Selva, al riu Ter, que va entrar en funcionament el 1966, i la de Sau (Osona), també al Ter, que va començar a produir el 1949. Les tres centrals són explotades per la companyia

Secció i planta de la central del Molí, en l'etapa de funcionament com a central hidroelèctrica i molifariner.

Hidroelèctrica de Catalunya, SA. La central de Boadella té una capacitat màxima de turbina de 6 metres cúbics per segon, Susqueda Sau de 37 metres cúbics per segon. Aquestes màximes de potència depenen totalment dels salts d'aigua, que poden variar, segons l'època de l'any, entre 30 50 metres cúbics per segon. Aquestes tres centrals funcionen poques vegades a la seva màxima potència.

Plànol de la zona regable del pantà de Sau.

Una central elèctrica obté l'energia d'una font o recurs natural com el carbó, el gas, algun combustible líquid, com el petroli, el moviment cíclic de les marees, el sol, el vent l'energia nuclear. En el nostre cas ens centrarem en l'aigua, pel fet de tractar-se de centrals hidroelèctriques.

La font d'energia s'obté enun salt d'aigua del riu que mou una turbina connectada a un generador, el qual obté l'electricitat. La turbina mou, concretament, un rotor -peça del centre del generador- que crea, amb el moviment i el fregament, camps magnètics. Els primers generadors van ser

aparells de laboratori que acumulaven o multiplicaven l'energia elèctrica obtinguda, però no tenien cap tipus d'aplicació pràctica. Aquestes màquines elèctriques -tal com se les anomenava- van servir per a experimentar avançar en el control i creació de l'electricitat d'utilitat pública particular. En 1860 ja existien els primers generadors aplicats a l'enllumenat. Aquests generadors pertanyien a particulars servien per a l'ús domèstic.

L'excitador és una peça, generalment formada per imants, que ajuda a induir un tipus d'electricitat. De bon principi era una peça situada

fora del generador. Amb l'evolució i dins la línia de reduir la mida de les peces d'una central, l'excitador s'ha construït dins les parts que formen un generador.

Els primers generadors d'enllumenat públic són coneguts per dinamos. Aquests tipus generaven corrent continu, que tenia grans pèrdues quan era transportat en línies de llarga estesa de cable. L'any 1873 es van aplicar les primeres dinamos a l'enllumenat públic, tot que ja havien estat inventades el 1866 per Siemens. Un any més tard, el 1867, el mateix Siemens inventava la dinamo elèctrica amb l'excitador incorporat a

Excitador.

l'interior. La primera gran central del món es va construir a Godalming, a la Gran Bretanya, per la mateixa empresa Siemens.

Els problemes en el transport d'energia elèctrica van fer que els científics comencessin a treballar en un nou tipus de corrent, l'altern. El conflictes entre els seguidors d'un altre corrent fan que primer s'inventessin els transformadors posteriorment els generadors alternadors. Els primers transformen el corrent continu en altern, mentre que els segonsgeneren directament corrent altern. La diferència de construcció entre la dinamo l'alternador es troba en el sistema interior de cables. Les connexions el bobinatge són més complexos en el segon. El transport d'aquest corrent altern aconsegueix més gran voltatge amb les línies de tres fases, (trifàsiques). La primera central de corrent altern trifàsic es construeix entre el 1887 el 1889, al riu Tàmesi. Aquesta central proporcionava 10.000 volts per a l'enllumenat públic de Londres. Uns anys abans, el 1886, Roma Girona disposen d'enllumenat pel sistema de transformadors màquines de vapor.

La història no ha pogut aclarir qui va ser l'inventor del transformador i del sistema de

distribució en paral-lel. Les empreses Edison, als EUA, Ganz & Company, d'Hongria, es van disputar la paternitat de l'invent. L'empresa americana, però, va aconseguir la concessió en exclusiva als EUA, com també la patent. La disputa va provocar moltes

demandes judicials, entre les quals destaca la de l'any 1890, en què la Ganz & Company demanà danys perjudicis a l'Edison perquè en lloc d'explotar el sistema es dedicava a desacreditar l'altre.

Peces.

Quadre de connexió.

Deixant de banda els inventors internacionals que van destacar per les seves invencions en el camp de l'electricitat, a les comarques de Girona tenim també figures que hom troba esmentades biografiades en els llibres tractats d'història de l'enllumenat a casa nostra. Noms com Narcís Xifra, Tomàs Dalmau i Planas Flaquer destaquen en els textos documents de l'època pel fet d'haver-se professionalitzat en aquest nou món de l'electricitat. Altres personatges, però, romandran en l'anonimat només constaran en els documents d'alguns arxius municipals, amb les signatures al peu de pàgina, tot formant

part de la petita història quotidiana. La diferència entre els dos grups rau en la distinta situació social i econòmica a què pertanyien en l'accés fàcil, per part dels primers, a uns estudis reconeguts que els proporcionaven una base sòlida per als coneixements científics.

Narcís Xifra va néixer a Girona l'any 1850. Cursà la carrera d'enginyersuperior industrial a l'Escola d'Enginyers Industrials de Catalunya, a Barcelona, es va llicenciar l'any 1871.

D'aquesta escola tècnica va sortir el primer enginyer de l'Estat espanyol en el camp industrial. També va ser la primera en incloure, dins el seu

programa d'estudis, l'assignatura d'electricitat. Xifra es va centrar en l'estudi l'experimentació dels aparells elèctrics de la darreria del segle XIX. En 1877, investigà féu les primeres proves telefòniques entre Girona Barcelona, basant-se en les teories de Graham Bell. A partir d'aquí, Xifra aconsegueix mantenir una conversa telefònica entre dues aules de l'Institut Vell de Barcelona, on explicà el funcionament les característiques del nou aparell. Poc després se li encarregà la instal-lació de la primera xarxa telefònica de la ciutat comtal.

Pel que fa al camp elèctric,

voliimeire de la casa Planas i Flaquer.

l'enginyer gironí esva centrar en intentar resoldre les oscil-lacions els talls del corrent elèctric, molt freqüents en les primeres dinamos de Gramme. En 1881 es formà la primera Sociedad Española de Electricidad, a partir de la desaparició de la companyia Tomàs Dalmau fill. L'empresa fou dirigida per Xifra. En aquesta etapa, l'enginyer patenta una dinamo, que va anomenar Gramme Nyster, que evitava els talls del fluid. Narcís Xifra va formar un equip de tècnics que creà escola. Es van especialitzar en la construcció de màquines aparells elèctrics

que formaven part de les xarxes d'installació d'enllumenats. Aquests tècnics treballaven en instal-lacions d'arreu de l'Estat espanyol.

La dinamo de Xifra es va installar a la central del Molí, de Girona, el 1883, a partir de la qual s'inaugurava, tres anys després el primer enllumenat elèctric de la ciutat. El 1891, deixà la pràctica a les empreses es va dedicar a la docència, primer a Conca i després a Girona. Set anys abans havia desaparegut la Sociedad Española de Electricidad.

En 1884 sorgeix un dels noms més lligats amb les instal-lacions de les centrals de la darreria del segle XIX començament del XX: Planas i Flaquer. L'empresa es funda a Girona, on instal-len els primers tallers oficines. En 1903 es trasllada la central a Barcelona, deixant el seu cap tècnic, Alfons de Chopitea, com a regent a Girona. Ell va fer-se càrrec del servei de la concessió de l'enllumenat fins al 1907. Els tallers de Girona van restar oberts encara un any més, fins al 1908.

Planas Flaquer esva especilalitzar en la construcció

de turbines del sistema Fontaine en la construcció d'aparells elèctrics que competien, a nivell d'Europa, ambaltres indústries elèctriques. Aquesta empresa va realitzar les primeres instal-lacíons a les principals ciutats espanyoles. En 1895 va obtenir el projecte d'enllumenat del Palau Reial de Madrid. Aquell mateix any instal-lava la central del Molí, a l'Escala.

Factura de Planas i Flaquer:

L'any 1914, entrà en el mercat de les comarques gironines Energía Eléctrica de Cataluña, que, a poc a poc, va guanyant terrenya les petites empreses locals. Un any després de la seva aparició aconsegueix l'autorització per a instal-lar la línia elèctrica des de Girona a Celrà Pals.

Retrat de Narcís Xifra.

Larribada de l'electricitat i de la llum elèctrica va suposar grans canvis socials econòmics. Un dels sectors que més ràpidament s'hagué d'adaptar fou el laboral. A Puigcerdà, l'any 1906, amb la primera ampliació de l'enllumenat elèctric, es dóna un dels primers casos de competència laboral amb la creació d'una figura especialitzada en el manteniment del servei: l'electricista. Des de l'Ajuntament, es demana a l'encarregat de la llum (tal com s'anomenaven en aquella època) de Palafrugell que vagi a treballar al Pirineu.

La proposta s'acompanyà d'una bona oferta econòmica

de condicions d'habitatge que facilitessin el trasllat.

La figura del sereno ha estat totalment relacionada amb la història de l'enllumenat públic els diferents sistemes de fanals (oli, petroli gas). Des de la primeria del segle XIX, aquest treballador de nit vigilava els carrers, anunciava les hores el temps es feia càrrec del manteniment dels llums de la via pública. A cada sereno, a les grans ciutats, li corresponia una barriada en concret; a més del sou, cobrava un plus destinat a la compra dels combustibles. El sou les condicions del contracte es van haver d'adaptar amb la supressió del gas i l'aparició de

Construccio d'una central a Girona, l'any 1930.

les bombetesd'arc voltaic. Aquestes últimes necessitaven el control deis carbons que produïen les guspires. Aquesta feina també va desaparèixer amb l'arribada de les bombetes d'incandescència. La revista Àncora, de Sant Feliu de Guíxols, publicava en els números 1721-24, l'any 1981, les subhastes els contractes que feia l'Ajuntament ambels serenos, d'acord amb els canvis introduïts en l'enllumenat públic. Les companyies elèctriques es van fer càrrec del manteniment de les installacions de l'electricitat amb la consegüent desaparició dels serenos a la segona meitat del segle XX.

Aquestes companyies, al principipetites, van anar creant una plantilla de treballadors especialitzats. Una d'aquestes especialitzacions o ofici era la dels coneguts cobradors de rebuts de la llum. Aquest treball té un antecedent a Puigcerdà, l'any 1909, amb una subhasta pública que féu l'Ajuntament per talde cobrir la plaça de recaptador del servei d'enllumenat als particulars. La figura del cobrador va ser substituïda, al principi dels anys setanta pel cobrament directe dels rebuts a través dels comptes bancaris. Un fet similar ha passat amb les oficines d'atenció al públic, on abans es contractaven comptadors, es realitzaven altres tràmits administratius.

Aquestes oficines, amb el control del sector per part de les grans empreses nacionals, han desaparegut amb la prestació del servei a través del telèfon. Els anomenats punts de servei constitueixen, ara, un dels sistemes intermediaris amb atenció personalitzada. Es tracta d'electricistes del municipi que gestionen, a part de fer les tasques tècniques, alguns contactes entre l'empresa i el client.

El punt de partida de les centrals les xarxes de distribució sempre ha estat el disseny tècnic realitzat pels enginyers. Aquests, que ja existien, es van haver d'especialitzar en el nou camp de l'electricitat. Un exemple d'això el trobem en la revista interna del sector elèctric, La Energía Eléctrica, de Madrid.

L'any 1918, en la seva secció d'ofertes demandes, inclou anuncis d'oferiment de treball, per part de la casa Siemens, a enginyers especialitzats en el transport d'energia i en instal-lacions elèctriques.

Dels enginyers als electricistes hi ha tot un seguit de feines oficis que s'adapten a les noves tecnologies necessitats del mercat, com l'adquisició de nous materials i productes. Es creen fàbriques de bombetes, de comptadors, de làmpades, de fanals d'electrodomèstics.

L'electricitat, incorporada a les nostres vides, és anomenada popularment llum ("anem a pagar el rebut de la llum"), englobant, amb aquesta generalització, tot el seguit de canvis d'hàbit de feines que ha comportat aquest nou invent.

Operaris treballant amb cab/es d'alta tensió.

Aprincipi, els contractes de les primeres indústries d'electricitat amb els ajuntaments les empreses

eren determinats segons el nombre de bugies de

làmpades que tenia l'abonat. En el cas dels ajuntaments, els preus eren fixats en les bases de la subhasta. A l'Escala s'adjudicà el primer servei d'enllumenat elèctric al marquès de Dou per l'import de 1.000 pessetes anuals, que es pagaven del fons municipal per mensualitats vençudes.

Llibreta de control per a l'abonat; any]935.

Aquesta quantitat corresponia a 113 làmpades incandescents, de 10 bugies cada una, tres focus d'arc voltaic, amb 1.000 bugies cada un. Aquests preus es mantenen són molt equiparables als de cada una de les localitats que contractaren aquest servei al final del segle passat.

Comptador de la darreria del segle XIX.

Comptador més evolucionat.

A la primeria del segle XX es comencen a utilitzar els comptadors destinats a registrar el consum exacte d'energia per part de cada abonat. Els primers comptadors registraven el consum en unes petites bobines de paper, similars a les del sistema de detectors de terratrèmols. Aquests comptadors s'instal-laven en les centrals productores de llum elèctrica i eren controlats pel Ministeri d'Energia, que cobrava les tarifes a la central.

El 7 d'octubre de 1904, un reial decret reglamentà l'ús dels comptadors, així com la forma de ser contruïts verificats. Aquest decret, però, va ser modificat en diverses ocasions fins al 1908, ja que no s'aconseguia trobar l'homologació correcta. Cal dir que els comptadors han estat sovint il-leqalment modificats pels usuaris, a fi de pagar menys consum del que havien gastat. Era necessari, doncs, trobar el model que dificultés aquestes pràctiques. Els nous

Contracte entre l'Ajuntament de Palamós i La Electra; any 1915.

comptadors han anat adoptant al llarg dels anys millores per a superar les pràctiques fraudulentes.

potència que en aquell moment passa per la línia on és connectat. Si la potència no varia, la velocitat del disc serà fixa; si augmenta o disminueix, també el disc girarà en proporció a més o menys velocitat. Aquest disc té acoblat un comptavoltes anomenat integrador.

Bàsicament, podríem definir un comptador com un aparell per a mesurar l'energia elèctrica que passa per una línia. El comptador té un element mòbil, un disc fixat enun eix, que gira d'acord amb la Rebut de la llum, de l'any 1971.

FUERZAS ELECTRICAS DE CATALUJ'lA, S. A.

Lapublicitat esva haver d'adaptar als nous invents de l'electricitat. Anteriorment a l'arribada de la llum elèctrica, molts ajuntaments rebien ofertes d'instal-lacions d'altres sistemes, com el gas i el petroli, per mitjà de catàlegs que presentaven, alhora, el producte els serveis de l'empresa. S'ha de dividir la publicitat en dos tipus: la que arribava als ajuntaments, que eren de bon tros els clients més importants de les empreses instal-ladores d'enllumenat, i la que es publicava en els diaris, dirigida als clients de domicilis particulars en la qual s'anunciaven els productes i les installacions per a les cases.

Catàleg.

ll-lustraciá d'un catàleg.

Aquest segon tipus de publicitat no va pas ser efectiva entre la majoria de la gent fins després de la Segona Guerra Mundial. S'anunciaven, en el primer cas, turbines, dinamos i motors, en el segon, timbres elèctrics, bombetes, làmpades, etc.

Coincidint amb l'expansió de les línies elèctriques a les comarques de Girona, al principi del segle XX, els ajuntaments també rebien llavors un gran nombre de catàlegs d'empreses, sobretot

d'aquelles que feien pública la intenció d'instal-Iar una nova central o ampliar l'existent. Un fet curiós és que les empreses feien constar, en els seus catàlegs, la participació en les exposicions internacionals o universals que s'organitzaven a tot Europa. Els catàlegs eren redactats en les llengües del país d'origen de les empreses. Per això es localitzen catàlegs en diversos ajuntaments, com és el cas del de Girona, en alemany francès. Aquest fet demostra que Catalunya es Catàleg.

trobava dins el cercle de pioners en el sector elèctric, que era tinguda en compte per part de les grans empreses europees en el moment d'expandir el seu producte.

D'altra banda, un cop consolidades algunes de les grans companyies que oferien electricitat apareix un altre tipus de publicitat, aquella on s'oferta el servei. Les llibretes en les quals es registraven els consums particulars, que eren penjades al costat del comptador, portaven a la contraportada a l'interior publicitat, en la qual es feien destacar els avantatges d'aquesta energia. Amb els eslògans s'incitava la gent a utilitzar aparells que funcionaven amb electricitat que suposaven una millora en la qualitat de vida a les llars.

La premsa escrita existeix des del començament del segle XVIII (el Daily Courant, el primer diari del món, aparegué a Anglaterra el 1702). Rellegint les planes dels diaris és possible seguir l'inici i l'evolució de l'electricitat, des del moment de la seva entrada a Catalunya. El problema més important, però, rau en la desaparició de la majoria de les publicacions que, en el segle XIX, van relatar les inauguracions d'enllumenats elèctrics en els diferents municipis de les comarques de Girona. Només La Vanguardia iel Diari de Girona es compten entre els diaris, encara actuals, que han complert més de cent anys d'existència.

La premsa comarcal i local és la que ha recollit més àmpliament, des de la darreria del segle XIX, què passava a cada poble amb la incorporació de l'electricitat. En aquest tipus de publicacions hi podem incloure El Ampurdanés, Àncora, la Revista de Palafrugell, ElAutonomista, L'Olotí i el Eco de la Montaña, entre d'altres.

La informació es pot trobar en diferents apartats de les publicacions. Cartesal director per part de lectors que s'assabentaven al carrer de les notícies referents al proper enllumenat i ho comunicaven en forma d'opinió al diari. Articles dels corresponsals de cada localitat, que, amb les seves cròniques, exposaven també allò que havia suposat la instal-lació i els canvis en el municipi. La majoria d'articles de redacció recullen molt concretament la inauguració, amb tota mena de detalls, dels enllumenats públics. Això provocava més la sensació d'una notícia de caire social que no pas de la incorporació d'un gran avançament tècnic. Aquest últim fet no es troba exposat ni analitzat en gairebé cap mitjà de comunicació de l'època. Per contra, els actualshan recollit com a fet històric de gran importància l'entrada de l'electricitat, cent anys després d'aquelles primeres ínstal-lacíons.

La premsa comarcal va tenir un paper molt important pelfet de recollirfil per randa les inauguracions dels enllumenatselèctrics.

Els qui utilitzaven amb més freqüència els diaris de I'època eren els usuaris del servei elèctric. Les cartes i els articles es basaven en el mal funcionament de les xarxes i dels talls de fluid que els municipis patien a la primeria del segle XX i que van continuar fins fa poc temps. En alguna ocasió s'havien produït conflictes entre l'empresa concessionària del subministrament i un mitjà de comunicació que denunciava el mal funcionament del servei, com és el cas del diari Los Sitios, de Girona, que el 30de desembre de 1961 va publicar el seguit d'avaries que va patir la gent de l'Escala.

Tot i la sovintejada aparició del sector elèctric

CUJfinws

La premsa nacional recollia sovint les notícies que, sobre el tema elèctric i les dificultats de la instal-lacio, es publicaven a la premsa local i comarcal.

en les pàgines dels diaris, aquests es fan poc ressò dels conflictes entre les concessionàries idels problemes interns de les mateixes empreses. Una de les raons podria ésser la novetat del tema i la necessitat de dominar-lo tècnicament i legalment per part dels redactors que haurien d'haver-lo tractat. El sector elèctric, segons es pot comprovar en alguns arxius, és especialment propens a les distensions, per la forta competitivitat vinculada amb la consecució del monopoli.

Tot i la importància de la incorporació d'aquest invent, la literatura no l'hi ha pas dedicat espais concrets. Es molt difícil de trobar

Els diaris eren utilitzats pels usuaris del servei elèctric com a mitjà de difusió de les seves queixes.

llibres que expliquin la història de l'electricitat i l'arribada de la llum elèctrica als carrers i a les cases particulars. En tot cas, les obres, molt tècniques i concretes, es troben a les biblioteques especialitzades de les facultats universitàries. Per altra banda, també les iniciatives privades de les petites empreses elèctriques encara existents han proporcionat una part d'aquesta història. Amb motiu de la celebració d'aniversaris d'empreses com la Vaquer i la Eléctrica, totes dues de Ripoll, i els 75 anys d'Hidro-eléctrica del Ampurdán, s'han publicat llibres que recullen el procés d'electrificació des del seu inici.

':�a.y,á:#??,� ¿'h�'

Hidro-eléctrica

del Ampurdán, SA és una de les empreses de les comarques de Girona, creada a Figueres el 13 d'agost de 1913, que ha subsistit fins a l'actualitat. Actualment dóna llum a Figueres a la majoria de pobles de I'Alt Empordà, tot que és una empresa subsidiària d'ENHER. Aquesta última va comprar el 100% de les seves accions, però n'ha conservat el nom.

La fundació de I'Hidro, com s'anomena popularment, té lloc després que el seu promotor, Carles Cusí, es fes amb la concessió de l'enllumenat elèctric de Figueres, el 1912. L'empresa es va fer càrrec del

servei a Figueres, però perdé la concessió en una subhasta pública l'any 1916. Un any abans havia iniciat la seva expansió, oferint el servei elèctric als pobles confrontants amb Figueres. Iniciava, així, la seva primera expansió comarcal, que va ser econòmicament fructífera.

L'any 1919 ja donava llum a quaranta-un municipis dels seixanta-vuit que hi ha a l'Alt Empordà. El 1920, a més, comprà l'empresa concessionària del gas a la mateixa ciutat. L'acció financera es veie afavorida per l'ordre ministerial del 1917, que determinà la supressió del gas a favor de l'electricitat. Aquesta ordre va ajudar a incrementar la

crisi del sector del gas provocà que moltes localitats es decidissin finalment per l'adopció de l'electricitat en els enllumenats públics.

Hidro-eléctrica recuperà, l'any 1921, l'explotació de l'enllumenat públic elèctric de Figueres va ampliar millorar la de Castelló d'Empúries. A partir d'aquest moment començà l'expansió a altres comarques veïnes, com el Baix Empordà i el Gironès, amb pobles com Bordils, Flaçà, Sant Jordi Desvalls, Cervià de Ter, Verges, la Tallada Tor. Aquesta expansió fou constant fins al començament dels anys trenta. En 1933 va signar un contracte amb Energía Eléctrica de

Oficines de l'Hidra. a Figueres.

Cataluña, S.A., amb el qual aquesta subministra a I'Hidro la potencia que li feia falta per tal de continuar l'expansió comarcal. Aquell mateix any comprà la fàbrica productora de llum de Llançà, d'Antoni Bisbal, que subministrava electricitat a Llançà, Vilajuïga, Palau-saverdera, Pau i Garriguella. La compra de petites empreses evitava la competència i portava cap aun control total de la comarca empordanesa.

Dos anys més tard es repetí l'operació de compra a Portbou, on hi havia una empresa local que proporcionava el servei elèctric des de 1919. L'any 1935, I'Hidro s'espandeix cap a la

Garrotxa compra l'empresa Electra Brutau, que, entre altres, subministrava a la ciutat d'Olot.

En 1936, coincidint amb la Guerra Civil, les milícies ciutadanes intervenen es fan amb el control total de la companyia, que ja gestionava Alfons Cusí, descendent de l'anterior promotor. Controlar l'energia elèctrica suposava disposar d'un important element de poder, en aquell període de guerra. En 1939, quan les tropes franquistes es proclamaren guanyadores, Alfons Cusí reclamà la presidència del Consell d'Administració de l'empresa elèctrica, que recuperà.Aquell mateix any, I'Hidro va renovar el

Làmpada de l'Hotel París, de Figueres (Museu del Joguet).

seu contracte amb Energía Eléctrica de Cataluña, que continuà proporcionant-li potència. Aquesta relació havia quedat interrompuda durant el període bèl-Iic.

La guerra havia provocat una pèrdua de coure a tot el país, ja que aquest metall es va destinar a la fabricació de material bèl-lic. Les empreses elèctriques van patir de ple aquesta crisi. No es podien construir xarxes ni peces de centrals hidroelèctriques. Això va portar a una manca de fluid. A aquesta crisi s'hagueren d'afegir les pèrdues de material, ocasionades per les inundacions dels anys quaranta.

Central automatitzada de Calabuig.

En 1946 es féu l'última subhasta pública per al subministrament elèctric a l'enllumenat públic de Figueres, subhasta que guanyà de nou la Hidro-eléctrica del Ampurdán, S.A.

Undels casos més memorables de conflicte internacional en el sector elèctric és el de Barcelona Traction (BT). És un tema que s'estudia a totes les classes de dret internacional com un exemple jurídic que va arribar al Tribunal Internacional de I'Haia. El cas, en principi, s'hauria d'haver resolt entre les empreses els accionistes implicats, però va arribar a provocar litigis entre governs.

La Barcelona Traction era una empresa de capital anglocanadenc legalitzada a Toronto, l'any 1911. De fet, el capital l'havien aportat socis de la Gran Bretanya, França, Suïssa, Bèlgica i Espanya. La

relació jurídica, però, entre els accionistes la Barcelona Traction no era demostrable, ja que operava a través de filials a tot el món. A Espanya, la filial capdavantera era la companyia Riegos y Fuerzas del Ebro, SA BarcelonaTraction defensava la total independència econòmica i administrativa de les filials i no les reconeixia com a propietat seva. D'aquesta manera aconseguia que els beneficis obtinguts per Riegos y Fuerzas del Ebro, en l'explotació elèctrica, es convertissin en pagaments cap a la Barcelona Traction. Amb aquesta fórmula, l'empresa anglocanadenca podia eludir els impostos espanyols fingir que no tenia

guanys, sinó deutes pendents de les filials. Els beneficis reals s'escapaven, com a divises, cap a la Gran Bretanya. Els accionistes inversors, petits obligacionistes, tampoc no cobraven mai la part proporcional d'aquests beneficis, ja que aquests no existien des del punt de vista fiscal.

Un funcionament similar existia a Texas, als EstatsUnits d'Amèrica. La mateixa empresa havia creat una companyia filial a Amèrica. A la primera ocasió que tingué dificultats econòmiques, que havien de solucionar els seus inversors, el Govern dels EUA la va fer desaparèixer per il-leqalitats fiscals, l'any 1916.

RIEGOS Y FUERZA DEL EBRO, S. A.

Carta interna de Riegos y Fuerzas del Ebro, S.A., de l'any /927.

A l'Estat espanyol començà el conflicte amb la publicació de la llei de control de canvi.

A partir d'aquell moment, les empreses havien de presentar informes clars de la seva activitat econòmica per talde poder obtenir les divises que sortirien del país. BT demanà el canvi de pessetes a lliures, però nova aconseguir aportar informacions clares de la seva gestió, la qual reflectia pèrdues importants que feien que no pagués els seus accionistes durant els últims onze anys. No quedà demostrada l'autenticitat de les empreses estrangeres, que, suposadament, invertien a l'Estat espanyol a través de la BT.

Un grup d'obligacionistes espanyols que fins aquell moment no havien estat en contacte, reuneix les seves accions per evitar que segueixi sortint el seu diner del país cobrar, a la vegada, allò que l'empresa els devia com a inversors. L'Estat espanyol proposà una comissió internacional d'experts per a estudiar el cas. Gran Bretanya Canadà, que pertanyien a la comissió, renunciaren al litigi donaren la raó al Govern espanyol la seva decisió de no voler concedir les divises a la BT. L'empresa, que fins al moment s'emparava en el Canadà, va recórrer ara al Govern belga, argumentant que

els seus principals accionistes eren d'aquesta nacionalitat.

El 12 de febrer de 1948, el jutge de Reus embargà la Barcelona Traction pel no pagament dels seus deutes. El 4 de gener de 1952 es féu la subhasta pública de béns de l'empresa, que compra FECSA per 1.110 milions de pessetes.

espanyol per una expropiació poc clara, alleqant que a la subhasta només es va presentar un sol postor que el preu de compra fou simbòlic. Aquesta demanda va ser retirada i es tornà a interposar el 1962, al-leqant que els socis belgues no havien cobrat les seves accions. El Tribunal Internacional de I'Haia dictà sentència a favor del Govern espanyol.

El 1958, Bèlgica posà la primera demanda al Govern

Titulars de diversos diaris.

Era una pràctica habitual, entre les empreses més importants del sector elèctric, la compra de petites productores d'electricitat que hi haviainstal-lades a nivelllocal.

A partir de 1915, mentre la Hidro-eléctrica del Ampurdán s'estenia per la rodalia de Figueres, Energía Eléctrica de Cataluña comprava les centrals de l'Escala Bellcaire d'Empordà.Aquesta mateixa

empresa comprà, el 1950, la de Hijo de Pablo Pagés, de Figueres, competidora de I'Hidro. En aquell moment es creà un conflicte, ja que

Energía Eléctrica donava potència a I'Hidro, però no li concedia cap ampliació. D'aquesta manera, una

s'espandeix més ràpidament que l'altra.

Energía Eléctrica de Cataluña, S.A. es constituí en Fuerzas Eléctricas de Cataluña, SA (FECSA) l'any 1951. Mesos més tard, pel gener de 1952, comprà els béns, en subhasta pública, de la Barcelona Traction.

L'any 1946 es creà una empresa nacional hidroelèctrica que va actuar a la conca ribagorçana, al Pirineu lleidatà, l'ENHER. Aquesta empresa pertanyia a l'Institut Nacional d'Indústria (INI). Dues empreses de les comarques de Girona que tenien necessitat d'ampliar potència, l'Hidra, de

I'Alt Empordà, i Elèctrica

Bassols, de la Garrotxa, inicien contactes comercials amb ENHER. En 1956 se celebra una reunió de l'INI, l'Hidra, Bassols, ENHER FECSA per a decidir quina de les dues grans empreses subministraria a les altres dues d'àmbit comarcal. Finalment, l'Hidra la Bassols contracten amb ENHER5.000 kW, però aquesta última necessita les línies de FECSA per a transportar el fluid des del Pirineu de Lleida fins a les comarques de Girona, de manera que hade pagar un lloguer.

L'any 1977, ENHER compra totes les accions d'Hidro-eléctrica del Ampurdán,

Estació receptora de Palafrugell.

però manté el nom l'autogestió. En 1983, ENHER compra a FECSA un mercat de 315.000 abonats, entre els quals hi ha tots els que FECSA tenia a l'Alt Empordà. Tres anys més tard, les empreses pacten una reestructuració que permet un equilibri territorial amb una divisió més clara de la distribució de l'electricitat. Les comarques de Girona, menys la Cerdanya, passen a dependre totes d'ENHER i la seva filial, I'Hidro. En aquell moment, ENHER efectua un intercanvi d'abonats amb I'Hidro. La primera es queda amb tots els que no pertanyen a I'Alt Empordà.

En l'actualitat, aquestes dues grans empreses tenen el control del subministrament d'electricitat a Catalunya.

Installacions de FECSA; primera meitat del segle Xx.

Tot això, segueixen existint les primeres empreses, productores d'algunes comarques, com el Ripollès la Garrotxa, si bé donen serveis

molt localitzats servint-se de les línies de les grans companyies. A vegades es produeix el cas contrari: les grans empreses utilitzen les locals com a receptores distribuïdores de la seva energia per tal d'arribar a uns municipis concrets.

Amb més de cent anys d'història, s'ha passat d'aquells pioners que buscaven la utilitzaciód'una energia per a facilitar la seva feina en el taller familiar o el mas aun gran control d'explotació d'energia que continua facilitant les feines oferint comoditats a les llars, però que ha provocat un canvitotal en la societat, l'economia i les lleis de mercat.

Treballadors d'ENHER.

Els últims vint-i-cinc anys del segle XIX són els més importants pel que fa a donar l'impuls definitiu a la producció el consum d'electricitat. AI principi del segle XX, l'electricitat deixà de ser un luxe, i en alguns casos un espectacle, per a anar-se convertint,lentament, en una gran indústria allà on arribava. Entrem en l'anomenada cultura del consumisme. Tothom aspira a trobar la fórmula que faci la vida mésfàcil les empreses aprofiten aquest objectiu, que coincideix amb un moment científic culminant, per a servir articleselèctrics molt innovadors. Calia només trobar la fórmula adequada per a introduir aquests accessoris en

�ám��r�Hll�����t IUn��RAM

Ya es unlversalmente 'conocido que la lámpara TUNGSRAM irrompible de-hilo estirado, procede de la misma fábrica de las lámparas de carbón BUDAPEST (Hangrta), Fijarse-en la marca TUNTSRAM. el número uno de [as mejores. que ha lomado carte! de naturalización en España.

NOVEDAD: La famosa lámpara TANGO (filamenlo en forma de estrena).

Intensivas ele %vatio, 200, 400,600, 1.000, 2.000blljías

SOCIEDAD T U N G S R A M

_.,.�-=-=---,---,_�ont��! o___:__",�_��r;_�� DE VENTA EN LA H01ALATERtA y LAMPISTERIA DE L M A R I A CALLE CABALLERS, 30 PALAFRUGELL

el mercat. Apareix, en aquest moment, la publicitat el disseny. A partir d'aquí les empreses tenen en compte, a més de les funcions dels aparells, la seva forma externa la seva conjuminació amb l'entorn. El 1919 comencen a sorgir els professionals del disseny als EUA. Els electrodomèstics són els primers productes quant a aplicar aquests criteris industrials. L'empresa alemanya AEG contractà, en 1907, el director de l'Escola d'Arts Aplicades de Düsseldorf per tal que supervisés l'estètica dels seus productes. Les campanyes publicitàries acompanyaven qualsevol nou producte que sortís al mercat.

La competició per al mercat feia que qualsevol

Inici de la publicitat d'aparells elèctrics per a les liars.

Publicitat, a la premsa, de les n.oves làmpades sortides al mercat.

descobriment científic o nou invent s'apliqués a algun producte tot buscant-ne la utilitat. Un motor, amb una tècnica determinada ja existent, s'instal-lava en una màquina de cosir oa una nevera,

GARANTIA DE �------� CALIDAD

LlÍM�RRJl OH MOOR :.: TRHS PRLflBRRS

convertint-los així en electrodomèstics depenents de l'electricitat.

Tot que la publicitat va proliferar al principi del segle XX, un dels primers aparells elèctrics que fou anunciat a través dels mitjans de comunicació escrita fou el timbre destinat a les cases. Empreses instal·ladores d'aquest aparell en feien publicitat, l'any 1895, al Diari de Girona en d'altres publicacions comarcals locals.

El mercat ofereix, durant la primera dècada del segle XX, aspiradors elèctrics, rentadores, rentavaixelles, afaitadores, etc. Les dècades dels trenta quaranta són conegudes per la comercialització de les neveres elèctriques, que s'introdueixen junt amb un gran nombre de petits aparells elèctrics, com molinets de cafè, batedores, ventiladors, estufes Tots ells funcionaven amb unes bases tècniques científiques similars, però amb resultats que s'adequaven a necessitats diferents i que van fer donar un tomb a la vida quotidiana dels consumidors. Aquest va ser un canvi social similar al que es produí durant la Revolució Industrial, però amb la diferència que l'electricitat va influir més directament en cada individu, en els seus costums en la seva economia. Una de

Publicitat quefeien les empreses en els llibres de contra/ dels abonats.

les dades més significatives d'aquest canvi es pot trobar en el nombre de dos milions de dones de fer feines que treballaven a les cases de Gran Bretanya l'any 1910. Trenta-cinc anys més tard, aquest nombre s'havia reduït a la meitat a conseqüència de la incorporació dels electrodomèstics, que facilitaven les feines de les mestresses de casa.

L'energia elèctrica no només esva aplicar als aparells de les cases particulars, sinó que va entrar també a les grans empreses, com també als hotels magatzems comercials.

Els ascensors, muntacàrregues i escales elèctriques, així com els grans cartells lluminosos, posats en els grans edificis, formaven l'altra cara de la moneda pel que fa a l'ús de l'electricitat en el camp comercial.

En menys de cinquanta anys, aquelles ciutats que es van plantejar d'instal-Iar l'enllumenat elèctric als seus carrers es van convertir en tot un símbol de la llum. Barcelona, París, Londres Nova York, amb els seus cartells, edificis monuments il-luminats, esdevenen unes imatges presents i habituals en la ment de tothom.

Laincorporació de nous sistemes d'enllumenat en el mercat va obligar a buscar uns dissenys de fanals,

làmpades bombetes que s'adeqüessin a les noves tècniques. Els pals on hi havia col-tocats els focus destinats a

Fanal de paret que illuminava l'interior de la central del Molí, de l'Escala, e11895. Aquest any s'efectuà la inauguracio de l'enllumenat elèctric. En. l'actualitat el fanal encara es conserva.

Dibuix al carbó sobre un paper de seda. El disseny de Ia làmpada va acompanyat d'un pressupost de l'enllumenat de Palamós. Primera dècada del segle xx.

la ü-lumlnacíó del carrer van ser, primer, uns braços fixats a les façanes de les cases. Després es van substituir per pals verticals que van anar canviant, a la vegada, cap a formes més simples, amb aplicació de materials resistents i poc pesants. Els fanals de la darreria del segle XIX tenien una doble funció: la d'il-Iuminar la de decorar el carrer on es posaven. Per talde no desentonar amb les façanes dels edificis de l'època,

Làmpada que ideniifica la primera oficina de l'Hidro a la Bisbal d'Empordà.

Croquis d'un braç de ciment pel' {/ unjanal de carrel; a Ripoll, de l'anv 1919.

tenien uns dissenys molt abarrocats.

L'enfocament dels pàmpols també varià, d'acord amb la moda l'adaptació al canvi de dissenys. Hom troba illumtnacions amb làmpades enfocades directament a terra, enlaire, en forma de globus, de campana, amb pantalla, etc.

Les bombetes són un altre cas similar. Des de les primeres d'arc voltaic, fins als actuals focus halògens, passant per les d'incandescència d'Edison.

Braç de fanal (any 1895) instal-lat amb motiu del primer enllumenat elèctric de L'Escala. Es conserva al carrer de l'Església.

Ambla producció d'hidroelectricitat, el país incrementà de manera important el consum d'energia. El desenvolupament energètic d'una nació en determina l'evolucióeconòmica. Aquest desenvolupament produeix un augment del sector industrial i un creixement de la demografia. AI món existeix un desequilibri entre les necessitats energètiques i els combustibles que les proporcionen. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, els EUA, Europa el Japó tenen el trenta per cent de la població mundial consumeixen el setanta-vuit per cent dels recursos energètics i el vuitanta-cinc per cent del petroli

disponible al planeta. La proliferació de la indústria la tecnologia en les societats actuals ha fet que s'intentés l'optimació dels recursos energètics naturals per tal d'obtenir més rendiment.

Una tona de carbó dóna set vegades més energia ara que l'any 1900. Per altra banda, les fonts d'energia no són renovables en un noranta percent.

Una de les fonts d'energia amb més polèmica és l'apareguda �n els darres anys: la nuclear. Esla tercera en l'explotació del sector elèctric, després de la hidroelèctrica les que utilitzen combustibles. L'energia nuclear s'obté per la transmutació dels

nuclis atòmics de diferents substàncies, principalment de l'urani. Es manifesta en forma de calor, assolint temperatures molt més elevades que les produïdes amb combustibles. Les centrals nuclears construïdes a Catalunya són sis: dues a Vandellós, dues a Ascó, una a Cubelles l'altra a Almenar. Aquests tipus de centrals només són rendibles econòmicament en el cas de grans reactors que proporcionin grans potències. La seva perillositat desaconsella, però, que les centrals nuclears funcionin a ple rendiment, com també que les tancades no siguin desmantellades. L'altre gran problema existent són els

Parc eòlic de Roses.

residus que generen, afegint-hi la seva eliminació trasllat.

La central tèrmica va ser la primera de sorgir després de la hidroelèctrica. Es útil pel que fa a compensar la falta de potència en èpoques de sequera dels salts d'aigua. La necessitat d'energiaja estava creada la demanda era creixent. Calia trobar una altra forma alternativa de produir-la, la tèrmica va ser una de les solucions més utilitzades. Funciona, tècnicament, de manera molt similar a la hidroelèctrica. Obté l'energia del vapor d'unes calderes, vapor que fa girar les turbines.

La resta de centrals que produeixen electricitat basen les seves fonts en recursos naturals, com el vent, el sol, la temperatura de la terra i les marees.

La central eòlica aprofita l'energia del vent i una de les seves peces fonamentals és l'aerogenerador. Aquest tipus de central dóna poca potència la seva dificultat més important és controlar les diferents velocitats del vent. A les comarques gironines tenim el cas del parc eòlic de l'Empordà, situat a Garriguella, que ha estat aturat aquests últims anys per causes tècniques. Els molins aguanten una velocitat màxima del vent,

molt inferior a la que normalment té la tramuntana, molt freqüent en aquesta zona.

La central geotèrmica aprofita l'energia tèrmica del subsòl. Les úniques instal-lacions que tenen un rendiment important es troben a Itàlia i als EUA.

La central d'heliotèrmia aprofital'energia solar per a escalfar els fluids que es fan servir per a la producció d'electricitat. El sistema tècnic és similar al de les centrals tèrmiques. Tenen un sistema de miralls que concentren els raigs solars sobre un mirall

parabòlic de gran poder de concentració. Aquest mirallestà enfocat a una caldera. Actualment és una de les energies alternatives més investigada.

La central mareomotriu aprofita el desnivell produït per les marees. Té un funcionament similar al de les centrals hidroelèctriques, però amb la diferència que el seu salt d'aigua (oscil-lació del nivell del mar) és de poca altura i gran cabal. L' única en funcionament de manera estable es troba situada a la Gran Bretanya.

Central d'energia solar a Font-romeu.

Els molins han representat, dins la història d'aquest país, una possibilitat d'explotació econòmica i, per tant, d'un cert poder. Això queda demostrat en les pàgines d'un llibre del primer arqueòleg d'Empúries, el doctor Martín Almagro, on es fa referència als molins fariners que hi havia a Empúries. "Acabadala guerra en 1472, sólo sabemos que en 1474 el rey don Juan 11 concedía desde Castellón de Ampurias al ya citado yfiel caballero Pedro Torroella, recordando seguramente sus antiguos servicios, unos molinos en la misma Ampurias, que suponemos sean los mismos que aun hoy día existen cerca de las Corts, aprovechando las aguas del Ter Vell". El Molí on s'ínstal-la la primera central elèctrica de l'Empordà, l'any 1895, és una d'aquelles construccions a què fa referència el doctor Almagro en aquest text.

La propietat d'aquests vells molins fariners de les comarques de Girona va passar a mans de la noblesa, que els va aprofitar per a obtenir energia elèctrica. Aquest fet origina un canvi social, ja que la noblesa no havia pres mai part activa en la vida econòmica i laboral del país. Amb aquesta inversió, dirigida cap a uns coneixements científics sorgits al final del segle XIX, es col·labora en el naixement d'un nova classe social, la burgesia.

No tots els primers pioners de la indústria elèctrica eren nobles. Alguns pagesos que tenien molins per a l'obtenció de farina també van utilitzar aquest recurs per a aconseguir l'energia elèctrica, primer per a ús propi i després com a negoci, el qual a poc a poc s'amplia amb l'ajuda econòmica d'algun burgès. Això, a la llarga, els converteix en empresaris.

Una altra classe social a la qual va afectar el coneixement i l'aplicació de l'electricitat va ser la científica. Els estudiosos i els

experimentadors es van popularitzar i van entrar a formar part del conjunt social com si es tractés d'una peça indispensable de cara al progrés i el benestar de la vida quotidiana i una bona producció en el camp industrial. Els seus treballs figuraven en les pàgines de la premsa i eren tema de conversa a les tertúlies. L'arribada de l'enllumenat elèctric, primer als carrers i després a les cases, va suposar, també, un canvi d'hàbits en els horaris dels ciutadans. Ja no calia aprofitar les hores de llum del sol per a treballar o relacionar-se socialment. Es podia assistir a teatre, fer sopars, tertúlies i xerrades d'hostal amb molta més comoditat. La gent es podia desplaçar per

Cinema de Torroella de Fluvià, amb els comptadors elèctrics.

L'ordinador; uri dels aparells més corrents en la nostra societat, 110 existiria sense el pas previ de l'invent de l'electricitat.

les diferents estances de les cases sense anar amb l'espelma o el quinqué.

El naixement de les primeres centrals que podien proporcionar electricitat als nuclis urbans i als grups d'indústries va significar un canvi molt notable en el disseny dels edificis. El fet que la indústria no hagués d'allotjar la seva pròpia central, com passava al principi, comportà l'aprofitament total dels seus locals i una possibilitat econòmica més, a nivell de competència, per a les petites indústries que no podien permetre's elluxe d'ínstal-lar les seves pròpies centrals. Els carrers, molt il-lumínats, van presentar també una nova estètica amb la incorporació d'un nou disseny de fanals

i amb els cables aeris sostinguts per xicres.

Deixant a part la incorporació dels electrodomèstics a les llars, l'electricitat també va permetre el naixement del cinemailaràdio.La llum elèctrica va suposar millorar l'exposició d'imatges i la comunicació a través de l'aire. La informació era més ràpida i va passar a formar part de la vida de la gent.

En definitiva, l'electricitat, des del temps dels grecs fins a l'actualitat, ha provocat un seguit de canvis i ha obert grans possibilitats als nous camps d'investigació que s'han anat succeint, primer de forma lenta i des de fa poc de manera molt més ràpida, els quals han anat directament lligats a la vida i el benestar de la humanitat.

Retransmissiá radiofònica de Ràdio Nacional a Girona.

Nebulosa de la constellaciá d'Andròmeda.

Una associació d'astrònoms d'Espanya proposà, el 30 d'octubre de 1994, en un congrés celebrat a Lleida, la defensa la necessitat de recuperar la possibilitat d'observar els astres els estels durant la nit.

S'afirmà que, des de la més remota antiguitat, el cel fosc ha estat per a tota la humanitat com una finestra oberta a la resta de l'Univers. Antigament, l'observació dels astres va servir als homes per a determinar el pas del temps. Actualment permet saber què hi fa la humanitat dins de l'Univers, com també conèixer-lo. "Nosaltres som els hereus deillegat d'aquells que, nit rere nit, contribuïren a

configurar el coneixement actual de la naturalesa de l'Univers. Tenim, per tant, la responsabilitat de fer possible que el seu esforç pugui continuar present a través d'altres".

Aquesta reivindicació astronòmica es dóna per l'efecte que provoca l'enllumenat públic elèctric, que dispersa la llum pel cel i no deixa observar adequadament els astres i els estels. Els astrònoms afeccionats els professionals tenen seriosos problemes per classificar i situar els punts lluminosos naturals del cel amb els seus aparells, ja que la potent llum artificial minva la visibilitat. La

contaminació lluminosa, nom que s'ha donat a aquest fenomen, és definida com la brillantor o resplandor del cel, durant les hores nocturnes, produïda per la llum artificial. Les boirines el cel enterbolit per la contaminacióatmosfèrica potencien aquest fenomen. S'esténsobre les ciutats una capa gris, similar a un núvol, que obstaculitza la visió del cel. Sila il-luminació artificial té un angle ample d'emissió, el seu efecte empitjora el fenomen.

Aquest cas també es dóna si les radiacions de longitud d'ona dels astres són idèntiques a les de la llum del fanal. Als observatoris hi ha seriosos

problemes per a poder distingir els cossos de llum natural dels artificials.

El disseny dels fanals va relacionat amb la dispersió de la llum cap al cel. Els més adequats són els que tenen una pantalla superior de forma cònica, que eviten que la llum s'escampi cap amunt. Els que no tenen aquesta forma desaprofiten un vint-i-dos per cent de la llum. Els de globus, molt de moda en els anys vuitanta, són els que provoquen més contaminació lluminosa. Desaprofiten més del cinquanta per cent de la llum que radien.

No dispersar la llum suposa evitar la contaminació lluminosa, però també un estalvi energètic i, per tant, econòmic. Si tracem una vertical des de la bombeta d'un fanal fins a terra, s'aprofita la llum enun angle de 700 fins a 900; la llum enlluerna fins als 1800 és una llum que es perd, es dispersa cap al cel. El tipus de bombetautilitzat també té influència en el grau de contaminació lluminosa. Les més perjudicials, alhora més usades, són les de vapor de mercuri. Les menys contaminants són les de vapor de sodi de baixa pressió.

Per altra banda, l'eliminació de les bombetes i els fluorescents

per mitjà de les escombraries suposa l'abocament de residus tòxics com el mercuri, l'estronci el plom. Aquestproblema provoca un efecte negatiu en el medi ambient.Cada any es llencen dotze tones d'aquests residus, o sigui, en bombetes fluorescents. L'efecte de la contaminació lluminosa en els animals també ha estat comprovat. S'ha observat un canvi d'actitud en algunes espècies. Una au protegida de Canàries, la pardela, mor a

causa de l'enlluernament que li produeixen els fanals.

L'Associació d'Astrònoms Espanyola proposa aprovar una llei que obligui els promotors de les noves urbanitzacions a instal-lar un disseny de fanal que no contamini, equipat amb les bombetes adequades. També demana que, lentament, es vagin canviant totes les instal-lacions d'enllumenat públic ja existents.

Fanal amb diverses làmpades.

Bibliografia

Revista interna de FECSA, Gran Geografia Comarcal de núm. 133. Catalunya, vol.3. Fundació

ZOPPETTI JÚDEZ, G.: Centrales Enciclopèdia Catalana.

VIDAL ESPAÑO, M.: Energía hidroeléctricas, su estudio, Gran Enciclopèdia Catalana. Eléctrica. Historia, generación y montaje, regulación yensayo. aplicaciones. Ed. De Gassó Editorial Gustavo Gili,SA.; KNEIFEL, Hanns: La tierra, Hnos; Barcelona, 1970. Barcelona,1979. planeta de las maravillas. Editat

URTEAGA, Luis: Producció pel Círculo de Lectores. Enciclopèdia Universal. tèrmica i extensió de la xarxa Geografia de Catalunya. Editorial

MARTíNEZ BARRIOS, L.: elèctrica a Barcelona AEDOS, Barcelona. Historia de las máquinas (1896-1913). eléctricas. Edicions UPC, 1995.

T. CANBY, Edward: Historia de la Estudis Geogràfics sobre Catalunya. Vol. 17.

ALBERCH FUGUERES, Ramon electricidad. Editorial Continente, altres: L 'enllumenat elèctric a SA.; Madrid, 1965. Girona, 1883-1930. Editat per Informesobre la contaminació

l'Ajuntament de Girona. lluminosa. Societat Astronòmica

1892-1992. Elèctrica Vaquer. 100 de Figueres.

Agraïments

Arxius: Municipal de l'Escala; 94 anys. Editat per l'empresa VERDEJO, Carmina: Figuras. Municipal de Torroella de Vaquer. Biblioteca Hispania. Editorial Montgrí; Municipal de Girona; Ramón Sopena, SA Municipal d'Olot; Municipal de CONTE, Jesús: La Eléctrica de Ripoll; Municipal de Puigcerdà; Ripoll, S.A. Història d'un repte. FECSA XXV Aniversario 1952- Comarcal de Banyoles; Comarcal 75é aniversari, 1919-1994. Editat 1977. Editat per FECSA. del Baix Empordà; Comarcal de per Elèctrica de Ripoll, SA. l'Alt Empordà; Comarcal de la

GALCERAN VIGUÉ, S., SOLÉ

Memoria 1989 ENHER. Editada Selva; Nacional de Catalunya; per ENHER. Nacional de París.

SAGARRA, J.: Història de la vall La Vanguardia, Diari de Girona, de Meranges. Editat per Edison. Editat per les El Punt.

l'Ajuntament de Meranges. companyieselèctriques de FECSA,ENHER, Elèctrica Catalunya. Vaquer, Elèctrica Ripoll, Elèctrica

CLARA, Josep: Trensi carrilets. Bassols, Restaurant El Molí, Collecció Quaderns de la Capçalera, Revista del Col-leqi Junta d'Aigües de la Generalitat Revista de Girona, núm. 13 de Periodistes de Catalunya, Ajuntament de Editat per la Diputació de Girona Meranges, Ajuntament de la Caixa de Girona. Cultura. Revista editada per la l'Escala. Generalitat de Catalunya.

Biblioteques: Marià Vayreda, BERNILS MACH, J.: 75 anys de Núm. corresponent al mes de d'Olot; Fages de Climent, de la Hidro-Eléctrica del Ampurdán, maig de 1992.

Figueres; Casa de Cultura Tomàs S.A. (1913-1988). de Lorenzana, de Girona.

Editat per Hidro-Eléctrica del El Fantasma del Palau, de

Persones: Roser Coll, Mònica Ampurdán, SA l'Editorial Cruïlla. Marull, Carles Pous Puig, Carles

Pous Sabadí, Eva Callol, Joaquim Armengol, Josep Pujol, Pere Guanter, Roser Sabadí, Rosa Maria Sau, Carles Gri, Francesc Targa, Josep Maria Pagès, Maribel Santafé, Robert Carmona, Carme Roura, Maribel Gonzàlez, Susanna Caselias, Dolors Duran, Josep Puigbó, Josep Murlà, Enric Roig, Joaquim Alós, Josep M. Bernils Mach, Pere Cortés, Maria del Mar Pous, Josep Sabadí i Jordi Horno.

Procedència de les fotografies iii-lustracions

Són de Carles Pous Sabadí les fotografies de les pàgines 8, 11 (dalt), 47 (dalt), 61 (dalt), 62 (dat), 91 (esquerra) 93.De l'Enciclopèdia Universal les de les pàgines 9 (dalt) 10 (baix). De Mònica Marull les de les pàgines 10 (dalt), 11 (baix), 15, 16, 17, 19, 21, 23 (dalt), 30, 33, 42,43,45,49 (dalt), 58 (baix), 59,60, 66, 68, 72 (dalt), 78, 79 (dalt), 86 (dalt), 87 (baix) i 90.De l'Arxiu Nacional de Catalunya les de les pàgines 12, 13 (baix), 26, 27,32,37,51 (dalt), 58,70, 82 83 (dalt). De l'Arxiu de Santa Coloma de Farners la de la pàgina 13 (dalt). De Eléctrica Vaquer-100 anys les de les pàgines 14, 55 (centre) i 67 (dalt). De l'Arxiu de l'autor, les de les pàgines 18, 23 (baix), 28, 38, 47 (baix) i 51 (baix). De l'Arxiu Municipal de l'Escala les de les

pàgines 20 25. De Josep Callol les de les pàgines 22 63 (dalt). De la revista Tallaferro la de la pàgina 31 (dalt). De Trens i carrilets, de J. Clara, la de la pàgina 34. De l'Elèctrica Ripoll les de les pàgines 36 67 (baix). De l'Arxiu Comarcal del Baix Empordà les de les pàgines 39 86 (baix). De la Gran Geografia Comarcal de Catalunya la de la pàgina 40. De la revista Cultura (maig 92) la de la pàgina 44. De l'Agència I.T.P. la de la pàgina 46. De la Gran Enciclopèdia Catalana la de la pàgina 48 (dalt). De la revista Capçalera la de la pàgina 49 (baix). De la Biografia d'Edison la de la pàgina 50. De la Història de l'electricitat lesde les pàgines 52 53. De l'Arxiu del marquès de Dou les de les pàgines 54 56. De la Biblioteca Municipal d'Olot la de la pàgina 55 (esquerra). De 75 anys de Hidro-eléctrica del Ampurdán les de les pàgines 55 (dreta) 79 (baix). De la col-lecció Vaixell de Vapor les de les pàgines 56 i 57. De l'Arxiu Municipal de Puigcerdà la de la pàgina 61 (baix). D'Estudis Geogràfics sobre Catalunya les de les pàgines 62 i 63 (baix). De la revista 25 aniversari FECSA les de les pàgines 64,71 (dalt) i 89. De Història de l'enllumenat elèctric a Girona la de la pàgina 69.De l'Enciclopedia Espasa la de la pàgina 71 (baix). De la Memòria d'ENHER 1989 les de les pàgines 83 (baix) 88.De l'Arxiu Municipal de Ripoll la de la pàgina 87 (dalt). D'Anna Boixareu la fotografia dela pàgina 91 (dreta).

Quaderns de la Revista de Girona és una publicació de periodicitat bimestral dedicada exclusivament a temes de les comarques gironines. S'estructura en dues sèries, que es distingeixen pel color de la portada per les planes interiors: Guies, en vermell, Monografies locals, en verd. La primera és dedicada al tractament de qüestions d'abast general relatives a la història, l'economia, la cultura les tradicions. La segona vol anar oferint una panoràmica sobre el passati el present de les ciutats i dels pobles gironins, amb especial atenció a l'època contemporània.

Monografies locals

Títols publicats Figueres

Guies

Títols publicats Els maquis per A. Romero i J. Ruiz per J. Clara

Cornellà de Terri Crespià

Els jueus a les terres per Jaume Portella per J. Busquets gironines Els monuments

La processó de Verges Lloret de Mar per Ramon Alberch megalítics per Jordi Roca i Narcís Jordi Aragó per J. Tarrús i Júlia

Anglès per Joan Domènech Chinchilla Banyoles Rutes d'art sacre per Pau Lanao (1939-1985) El pessebrisme

SantFeliu de Guíxols per J. Grabuleda i J. Tarrús per Josep Maria Marquès per J. Dalmau i Corominas per Àngel Jiménez Puigcerdà

Llagostera per Sebastià Basam

Les havaneres, La ceràmica el cant d'un mar per Dolors Grau Begur per Xavier Febrés per Andreu Bover

Castelló d'Empúries per Lluís Costa La farga per Miquel Planas Viladrau

Els estanys eixuts per Jordi Mascarella per M. Feliu, I. López, per Josep Matas

Tossa X. López iLI. Pagespetit Castells vius per JaumeLleonart El món del suro i Maria del Pilar Mundet Camós per S. Hernàndez i Bagué per C. Vinyoles, M. Torns per M. Duran i P. Lanao

Palamós EITer

96 per Rosa Maria Medir Camprodon per J. Boadas, La pesca i Carles Sapena per Sílvia Planas J. M. Oliveras i X. Sunyer per J. Sala i J. Domènech

Besalú Maçanet de la Selva per Joan López per El Taller d'Història

Trens carrilets La ramaderia

Les Planes d'Hostoles Sant Jordi Desvalls per Josep Clara per P. M. Parés i T. Vilaró per J. Campistol, J. Canal per S. Planas

Canvistes i banquers Els protestants i M. Soler i N. Puigdevall per NarcísCastells per Josep Clara

Agullana Ribes de Freser

Màgiques, pors i La tramuntana per Enric Tubert per MiquelSitjar i Serra supersticions

Olot Salt per Carme Vinyoles per Jordi Canal i Morell per X. Alberch i J. Burch

Els volcans

Llegendes i misteris de SantJoan de les

Girona Abadesses per Josep M. Mallarach per Carles Vivó per J. Albareda i J. Ferrer

Els indians

J. M. Dacosta, X. Febrés

El Montseny

J. M. Rueda i J. Tura

L'electricitat

Palafrugell per Rosa Maria Gil per M. Pous i J. Callol per Xavier Febrés

Els Pirineus, La Jonquera Propers títols del Puigpedrós al per Albert Compte Puigneulós

La Cellera de Ter La Vall de Bianya per Josep Clara per J. Murlà Giralt per D. Pujol i LI. Llagostera

Cristians de Girona

Capmany

Cassà de la Selva per A. Egea iM. Roig per Josep M. Marquès per E. Bagué, o. Gutiérrez, Gualta

J. Carreras

L'estany de Banyoles

Propers títols per Ramon Alberch per M. Coma i J. Gratacós

Hostalric per M. Duran, J. Juanhuix Platja d'Aro

Els rellotges de sol El periodisme

iR. Reyero per Pere Barreda per M. Gil per LluísCosta