LA GARRIGA

LaGarriga és un extens paratge repartit entre els termes municipals d'Avinyonet de Puigventós, Llers i Vilanant, que ocupa la vessant sudde la petita serralada de turons que separa les conques de la Muga del ManoI. La part corresponent a Vilanant, que serà la que nosaltres tractarem en el present capítol, se situa a l'angle nord-est del territori municipal, principalment al nord del Rissec. El paisatge és sec pedregós, dominat pel garric pels matolls. Hi ha restes de parets cabanes de pedra seca com a testimoni del curt període de poc menys de cent-cinquanta anys en què aquestes terres foren conreades.

Formen part de la Garriga el següents grups: els Vellaires, les Placetes, els Ovells, els Clots, Coma Forcada, la Devesa el vesant del Rissec. Són un total de 126 finques.

Durant segles, la Garriga de Vilanant fou una extensa zona erma propietat del senyor del castell del poble, i que només s'utilitzava per pasturar els ramats autoritzats. L'any 1643, el castell les terres del baró foren arrendades aun particular. Entre les clàusules del contracte n'hi havia una que establia que l'arrendatari podia tenir cabrits pasturant a la Garriga.

Aquestes terres varen començar a ser artigades dins el primer quart del segle XIX. La manera en què foren adjudicades als diferents conreadors no està gens clara. L'any 1864, el duc d'Híxar i marquès de Vilanant pretenia recuperar les terres de la Garriga que havien estat dividides en diferents lots eren treballades pels diversos usufructuaris de la vila de poblacions veïnes com si fossin de la seva propietat. Davant les pretensions del marquès, l'ajuntament obrí un expedient on es demanava als diferents pretesos propietaris els títols pels quals tenien les seves finques. Cap d'aquestes persones no aportà cap document que certifiqués que les terres que conreaven a la Garriga fossin seves. Només manifestaren el record i la tradició familiar per la qual feien ús d'aquells immobles des de feia uns cinquanta anys, és a dir, a l'entorn de lafi de la Guerra del Francès (cap a 1814).

Un dels dos olivars que encara es treballen a la Garriga.

Els afectats es reuniren formaren una societat per fer front conjuntament a la possible demanda judicial del marquès. No sabem quin va ser el desenllaç d'aquest afer. És possible que no s'arribés a presentar la querella per part de l'aristòcrata a bé que les dues parts arribessin a un acord. El cert és que els usufructuaris aconseguiren finalment títols de propietat de les terres.

En el moment de transformar aquellsterrenys pedregosos en terres conreades, es treien les pedres amb aquestes es marcaven els límitsde la finca amb unes grans parets i, en cas que el terreny tingués molt pendent es feien feixes per a trencar l'aigua que no s'escorregués la terra. Es diu que quan s'arrencaven les garrigues els camperols es venien les escorces per fer tints, d'aquí anaven treient el jornal per viure. Els vells explicaven a la vora del foc que quan arrencaven la primera terra verge de la finca tiraven un tall de pa uns passos més.endavant fins que no hi arrivaven no reposaven ni tastaven ni bevien res.

La majoria de finques tenien la seva barraca de pedra amb un interior semblant aun forn de calç. Per la part de fora podia tenir l'alçada de dos a tres pisos. Quan la garriga es treballava era com un immens jardí ple de camins de carros per poder anar d'una finca a una altra. Cada camp tenia la seva entrada oberta en les parets de pedra seca.

En un principi es van plantar oliveres al voltant de les finques en el centre hi havia vinyes, però en arribar la plaga de la fil·loxera (a partir del 1879), es varen haver de plantar oliveres en tota la finca. Però a l'any 1956 va venir una onada de fred que va congelar totes les oliveres. A partir d'aquesta data només varen sobreviure tres finques, que quedaren com a record. Ara tota la resta són erms plens de bardisses, amb les pedres i barraques abandonades. Malgrat tot, no deixa de ser un paisatge bell i interessant.