dossier, Els arxius a les societats democràtiques: memòria i futur

Els arxius dossier

a les societats democrà tiques: memòria i futur

revista de girona 285 > 71

dossier ELS ARXIUS

Amb motiu de la celebració del congrés Arxius i indústries culturals, organitzat pel Consell Internacional d’Arxius i l’Ajuntament de Girona, que aplega simultàniament tres congressos internacionals a Girona –la II Conferència Anual dels Arxius, la IX Conferència Europea d’Arxius i les XIII Jornades de la Imatge i la Recerca Històrica–, la Revista de Girona ha volgut dedicar un dossier al món dels arxius i de la gestió dels documents.

En aquest dossier presentem set articles, escrits per diferents professionals de camps tan diferents com el dret, la filosofia, la literatura, el periodisme i l’arxivística, que ens mostren com el concepte arxiu té unes dimensions i potencialitats, tant socials com professionals, que van molt més enllà del vessant cultural dels arxius com a centres de conservació del patrimoni documental i d’investigació històrica, que fins ara era el més conegut.

Els autors presenten els arxius des d’òptiques ben diverses: de la filosofia a la literatura de la memòria, passant per la creació i l’art contemporani, fins arribar a contemplar els arxius com a reflex de la maduresa de les societats democràtiques. I aquesta òptica abasta múltiples punts de vista que inclouen els drets humans, la transparència administrativa, l’accés i la desclassificació de documents, la difusió o la preservació i l’accessibilitat dels documents digitals. Fins i tot un dels articles tracta de les implicacions del procés independentista en el sistema d’arxius de Catalunya.

internet archive

/ https://archive.org

Tot plegat té sentit per fer efectiva la reversió a la societat de l’immens coneixement –dades, informació i documents– emmagatzemat als arxius i mostrar la complexitat i les possibilitats d’explotació d’aquests en molts àmbits. En primer lloc, en el de les indústries culturals, que precisament és el tema del congrés que es reunirà a l’octubre a Girona.

70 > revista de girona 285

M. Assumpció Colomer Arcas és la cap del Servei d’Arxius i Gestió de Documents de la Diputació de Girona

dossier ELS ARXIUS

El melic d’Adam Contra l’oblit deliberat: arxius i literatura de la memòria

mari tefre

/ svalbard global seed vault

A l’arxipèlag de Svalbard (Noruega) s’ha construït un magatzem preparat per resistir un holocaust. En el seu interior cuirassat hi ha milions de llavors, conservades a 18 graus sota zero. En cas de destrucció massiva del planeta, aquest magatzem seria el nou punt de partida per a una civilització subsistent. Cal imaginar els arxius i la literatura com a llavors de la memòria i, per tant, com a principis de tota possibilitat de subsistència civilitzant. Els arxius i la literatura de la memòria sempre apunten a un intent de salvaguarda, de restauració, de veritat original.

Busquem, és clar, el melic d’Adam.

>> Svalbard (Noruega).

LLUÍS MUNTADA > TEXT

>> Platja d’Argelers.

oblit és un corc. L’any 2008 es va fer públic un informe que assenyalava que molts estudiants alemanys, de la culta i modèlica Alemanya, creien que la República Democràtica Alemanya no havia estat una dictadura. La història prodiga aquesta mena de sarcasmes. Weimar, la petita ciutat de Goethe, epítom del coneixement, era molt a prop de Büchenwald, un dels camps de concentració més grans de tot el territori alemany. L’exuberant Viena

michiel1972

L’

de principis del xx –la Viena d’Ernst Mach, d’Arnold Schönberg, de Freud, de Zweig, de Wittgenstein...– era també la Viena on es covaven els ous de la serp, on el jove pintor d’aquarel·les mediocres ben aviat deixaria aquella afició inofensiva per bolcar-se de ple en l’ètica de la destrucció.

Són colpidores, aquestes fotografies de banyistes de la costa napolitana, que, al costat dels cadàvers botits de dues nenes gitanes ofegades perquè no sabien nedar, continuen parant el sol amb placidesa, com si res. Són incontestables, les imatges de banyistes a les Canàries untant-se el cos amb protecció solar mentre al seu costat desfila una legió esgotada d’immigrants africans que acaben d’arribar a la costa a bord d’una pastera miserable. Avui, Cap d’Agde, com si la sorra hagués sepultat la sorra, només és conegut per ser un important centre de turisme sexual, especialitzat en la modalitat swinger. Les platges d’Argelers ja han devorat el camp de concentració en què milers

Les platges d’Argelers ja han devorat el camp de concentració en què milers de republicans catalans i espanyols van trobar un destí 72 > revista de girona 285

de republicans catalans i espanyols van trobar un destí, perquè la mort i l’atrocitat són un destí. El camp de concentració de Mauthausen avui presenta la factura d’un parc temàtic: materialitza el triomf de la història com a part museística de la història. Tots aquests exemples són rèpliques de la caiguda incessant dels ideals de la Il·lustració i la modernitat: les cultures més exuberants i fortes, sota la mercadotècnia i les formes oficials de la Memòria, cultiven l’oblit.

La literatura com a forma activa de la memòria i com a complement de l’arxivística L’arxivística, la conservació d’uns materials que han de constituir tota possibilitat de memòria, és una de les tasques més cíviques i primordials de totes les que puguin instituir-se. Els arxius contenen dades matèriques: fotografies, pergamins, il·lustracions, objectes, escrits, correspondències... En aquest sentit hi ha una part

de la literatura que alena l’arxivística, vivificant-la i rubricant-la amb l’esperit de la imaginació real.

«La literatura no és res més que un esforç contra l’oblit», escriu Josep Pla al prefaci de Retrats de passaport. Sense por de l’oblit, potser ni tan sols existiria literatura. Al conte La muralla y los libros, Jorge Luis Borges relata l’empresa de l’emperador Shih Huang Ti, que al mateix temps que ordena l’edificació de la muralla que havia de tancar el vast país de la Xina, també decreta la destrucció de tots els llibres anteriors a ell. Abolir el passat, la memòria del passat, és el propòsit de molts tirans. Jung Chang, a l’inestimable llibre Cignes salvatges, exposa com, a través de la Revolució Cultural, el dictador comunista Mao Zedong va atiar les turbes perquè destruïssin tots els vestigis del passat. I, així, hordes d’estudiants universitaris abandonaven les classes i, excitades, sortien al carrer per destruir ràfecs de teulades, escultures, pintures, escriptures miniades, museus, lli-

>> Manuscrit original de La biblioteca de Babel, de Jorge Luis Borges.

El camp de concentració de Mauthausen avui presenta la factura d’un parc temàtic: materialitza el triomf de la història com a part museística revista de girona 285 > 73

dossier ELS ARXIUS

fons govern civil. ahg.

>> Comunicat de la mort de Walter Benjamin, ocorreguda a Portbou el 26 de setembre de 1940, al governador civil de Girona.

miquel ruiz

/ fons ruiz / inspai

>> Monument a Walter Benjamin, a Portbou. Any 1994.

Va ser encarregat pel govern alemany a l’artista israelià Dani Karavan amb motiu del cinquantenari de la mort de l’escriptor.

bres i qualsevol objecte antic, sospitós de reminiscència i, per tant, culpable de memòria, és a dir, d’involució.

Esbossar un mapa literari amb relació a la lluita contra l’oblit significaria caure en oblits imperdonables. Per això només esmentaré un sol text més, un text colpidor de Maurice Blanchot en què s’exalta un arxiu que es fon amb els magmes de la literatura, de la terra i de la memòria. Blanchot parla dels paperets que es van trobar a prop de les cambres de gas dels camps de concentració nazis. Eren paperets que alguns presoners havien enterrat amb l’esperança que, en el futur, algú descobrís aquells missatges i la humanitat sencera pogués intuir què havia succeït a dins dels camps de concentració. En molts d’aquells missatges es podia llegir: «Mai no ho sabreu», o «Mai no ho descobrireu». D’aquesta manera el llenguatge es constituïa en jutge i reu en el mateix judici. És a dir, el llenguatge servia per apuntar una experiència del mal radical tot remarcant els límits d’expressió d’aquesta experiència.

Tanmateix, enmig d’aquella necessitat de nombrar l’indicible, s’hi podia trobar un missatge d’esperança, un missatge que deia: «No oblideu!».

I no oblidarem. No oblidarem aquells navegants de l’Odissea que van oblidar qui eren, el nom de la seva pàtria i el seu mateix retorn a casa. No oblidarem que la cultura també genera els seus propis mecanismes d’anul·lació, d’autoanul·lació. No oblidarem que els arxius i la literatura són instruments de la consciència, els únics recursos contra l’amnèsia, l’oblit deliberat i el no-res.

Lluís Muntada Vendrell és escriptor i doctor per la Universitat de Girona.

Blanchot parla dels paperets que es van trobar a prop de les cambres de gas dels camps de concentració nazis 74 > revista de girona 285

pere duran

L’art contemporani mira els arxius A què es deu la importància recent de la noció d’arxiu per a tants artistes actuals i per a tants museus d’art contemporani?

Des que el filòsof Jacques Derrida va publicar l’any 1995, en francès, el seu llibre Mal d’arxiu (Mal d’archive), la problemàtica i les discussions al voltant de l’arxiu han esdevingut un tema central en els debats culturals contemporanis. I, de forma molt especial, en el món de l’art. >> Entrada al MACBA.

XAVIER ANTICH > TEXT

D’

un temps ençà, crida poderosament l’atenció la insistència del món de l’art contemporani per la problemàtica de l’arxiu. Artistes tan significatius, en el panorama internacional, com Hans-Peter Feldmann, Tacita Dean, Harun Farocki, Christian Bolstanski, Walid Raad, Antoni Muntadas, Francesc Torres o Pedro G. Romero, entre moltíssims altres, han fet de l’arxiu el dispositiu central de les seves pràctiques artístiques: unes pràctiques basades en la recol·lecció de materials que es refereixen a episodis del passat traumàtic o del passat recent, en l’organització i classificació més o menys sistemàtica d’aquests materials, en la seva reutilització i en la seva formalització, que segueixen, de manera sempre ben peculiar i una mica heterodoxa, els principis del treball arxivístic.

D’altra banda, els museus d’art contemporani, durant la darrera dècada, han dedicat esforços i iniciatives en forma d’exposicions, seminaris o publicacions a mostrar i analitzar la relació entre la noció d’arxiu i algunes pràctiques artístiques recents. L’International Center of Photography de Nova York va presentar, l’any 2008, una exposició titulada Febre d’Arxiu. Usos del documental en l’art contemporani. El comissari, Okwui Enwezor, sostenia que alguns artistes, al llarg del segle xx, s’havien dirigit a l’arxiu fotogràfic per tal de generar noves vies en les pràctiques artístiques per pensar a través dels esdeveniments històrics, mentre que, més recentment, uns altres s’havien fixat en l’arxiu com a lloc de tensió entre la memòria pública i la història privada, o entre l’evidència dels fets i els documents que el registren i li donen forma. Amb això –deia Enwezor– «l’artista opera com l’agent històric de la memòria».

D’un temps ençà, artistes significatius en el panorama internacional han fet de l’arxiu el dispositiu central de les seves pràctiques artístiques revista de girona 285 > 75

dossier ELS ARXIUS

L’arrel de l’interès de l’art per l’arxiu >> Catàleg de l’exposició a Capmany (juny 2014) de llibres d’artista –titulada Exilis– resultat del projecte creatiu de 23 artistes de les nostres comarques que han commemorat el 75 aniversari de l’èxode de refugiats de la república (1939).

La novetat de l’interès de l’art contemporani per l’arxiu, al meu entendre, té a veure amb dos fenòmens. Per una part, una certa reacció, des del món de l’art contemporani, a la noció d’art modern entotsolat i autista, desvinculat de la realitat i de les problemàtiques quotidianes. L’evolució de bona part de l’art abstracte, nascut de les avantguardes i desplegat al llarg del segle xx, va estendre la idea d’un art que es volia pur i autònom, i que, en no referir-se a res més que a ell mateix, acabava configurant un llenguatge autoreferencial i uns problemes que, per ser de l’art, tenien poc a veure amb els de la vida i de la realitat de les societats. Tanmateix, a partir dels anys seixanta del segle passat, bona part de les pràctiques artístiques rebutgen aquesta autonomia i aquest entotsolament, i intenten, per vies molt diverses, establir noves formes per acostarse a la realitat i per nodrir-se dels seus problemes. Així, l’art torna a preocupar-se pel

cos, per la identitat, pel gènere, per la història, per la societat, i pels problemes que aquests àmbits continuen plantejant. És en aquest context d’interès per la realitat i per l’aspecte documental de l’art, com a forma d’ocupar-se dels problemes socials i històrics, que la noció d’arxiu apareix amb força en les dues darreres dècades.

Per altra part, la preocupació per la memòria torna a estar ara, de forma més intensa que mai no ho havia estat, en el centre de bona part dels debats contemporanis. Paul Ricoeur ha parlat d’una època marcada pel «frenesí documental», i això passa no solament entre especialistes: des d’Europa i Àfrica fins a Àsia i Amèrica Llatina, s’ha estès una multiplicat de debats que tenen a veure amb les lleis de la memòria històrica i amb la forma d’articular un relat contemporani respecte al passat, sobretot quan aquest passat, a conseqüència d’esdeveniments traumàtics, corre el perill de quedar sepultat en l’oblit. Formulat com

És en el context d’interès per la realitat i per l’aspecte documental de l’art que la noció d’arxiu apareix amb força en les dues darreres dècades 76 > revista de girona 285

pere duran

una paradoxa, gairebé podríem preguntarnos, com a col·lectivitat, si, en contra del que podria semblar, estem oblidant massa coses i, d’aquí, l’interès renovat per l’arxiu, o si, al contrari, més aviat la preocupació per arxivar-ho tot és la que ha fet aparèixer la sospita que potser estem en perill de saturar-nos de records, ara que tot sembla accessible –de vegades inoportunament– amb un simple clic a l’ordinador. També aquesta preocupació general per la memòria és, penso, al darrere de l’interès de l’art contemporani per l’arxiu.

En aquest sentit, l’artista Isidoro Valcárcel Medina es preguntava fa poc: «No serà que a tota aquesta riuada de l’arxiu li és subjacent una por a oblidar alguna cosa [...]?».

El museu com a arxiu?

Finalment, la noció d’arxiu està sent utilitzada, també, en la renovació d’algunes estructures museístiques. Sobretot en dos aspectes: d’una banda, per impugnar la his-

tòria hegemònica de l’art, que ha fossilitzat una mena de cànon molt restrictiu i que ha condemnat a l’ostracisme i a la invisibilitat certes pràctiques artístiques molt connectades amb diversos aspectes de la realitat històrica i social; i, d’altra banda, per modificar la naturalesa dels museus, encara tan carregada d’aura. En aquest sentit, Manuel Borja-Villel, exdirector del MACBA i actual director del Museu Reina Sofía, ha escrit: «Col·leccionar objectes significa sovint transformar-los en mercaderia. Com exposar-los sense que siguin fetitxitzats?

Com idear un museu que no monumentalitzi allò que explica? La resposta passa per pensar la col·lecció en clau d’arxiu».

Aquest, potser, és el futur per als museus d’art contemporani: unes institucions, com els arxius, de les quals sigui possible extreure i actualitzar nous relats, noves històries i nous sentits per al present del nostre món.

>> Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

Xavier Antich és filòsof.

Paul Ricoeur ha parlat d’aquesta època com d’una època marcada pel «frenesí documental», i això passa no solament entre especialistes revista de girona 285 > 77

dossier ELS ARXIUS

Els nostres drets L’ajuda dels arxius per fer-nos valer i defensar-nos archivo histórico de la policia nacional de guatemala.

>> Treballs d’organització del fons documental del Archivo Histórico de la Policía Nacional de Guatemala (1881-1997) que forma part del patrimoni documental del Archivo General de Centroamérica.

Actualment, els drets humans es consideren en general o bé drets civils i polítics (és a dir, limitacions al poder de l’Estat, com per exemple la llibertat d’expressió) o bé drets econòmics i socials (és a dir, la demanda d’accions per part de l’Estat, com per exemple donar facilitats a tothom per accedir a l’educació). Nosaltres, com a individus i com a grups, exercim els nostres drets, els fem valer, els defensem i, amb l’ajuda d’advocats, actuem contra aquells que ens els trepitgen. Els arxius ens ajuden en totes aquestes activitats.

TRUDY HUSKAMP PETERSON > TEXT

E

l 2013 vam saber: Per part d’Alemanya, que companyies farmacèutiques a Europa i Amèrica del Nord havien provat productes en ciutadans d’Alemanya de l’Est, sense que ells ho sabessin, durant els anys vuitanta, segons els arxius de la policia secreta (Stasi) de l’antiga Alemanya Oriental; Per part d’El Salvador, que els arxius de Pro-Búsqueda, una ONG que intentava reunir famílies separades durant la guerra civil d’aquell país, eren considerats perillosos per a algú, ja que uns homes armats van penetrar en les seves oficines, van destruir el 80 % dels documents en paper i en van robar els ordinadors; Per part dels Estats Units, que el Govern estava aplegant quantitats massives de dades de les comunicacions tant dels seus propis ciutadans com de persones residents en d’altres països.

Examinem uns quants exemples de l’ús d’arxius per a cadascun dels casos esmentats.

Exercir els nostres drets En època d’eleccions, un ciutadà va al col· legi electoral i mostra un carnet d’identitat emès pel govern. Un funcionari localitza el seu nom en les llistes dels votants i li entrega la seva butlleta per emetre el vot.

Una dona divorciada es vol casar. Per aconseguir una llicència de matrimoni, necessita un document oficial que acrediti que el seu divorci és definitiu. Va a la seu del govern local, on se li dóna un document que certifica el seu estat civil.

Aquestes dues accions simples i rutinàries depenen dels arxius, de la mateixa manera que en depenen la nostra capacitat de comprar a crèdit (arxius bancaris), de fer la primera comunió (arxius eclesiàstics) o de demostrar a un contractista que tenim un títol universitari (arxius acadèmics).

Exercim els nostres drets, els fem valer i, amb l’ajuda d’advocats, actuem contra aquells que ens els trepitgen.

Els arxius ens ajuden en totes aquestes activitats 78 > revista de girona 285

pere duran

Fer valdre els nostres drets La República de les Illes Marshall disposa d’un tribunal sobre demandes nuclears per compensar les persones afectades per les proves amb bombes atòmiques en superfície que els Estats Units van efectuar en aquelles illes durant el període posterior a la Segona Guerra Mundial. Per fer valdre el seu dret a una compensació, una demandant aportarà arxius mèdics al tribunal per demostrar que la seva salut en va resultar afectada.

A Turquia, una dona d’origen armeni va voler inscriure el seu fill en una escola armènia. Necessitava un certificat en què constés que en el registre de minories del Directori de la Població, depenent del Govern, i que funciona des de 1923, el seu «codi d’origen ètnic» figurés com a armeni.

El Govern espanyol va anunciar el 2012 una reforma per accelerar el procés de naturalització per a persones descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492.

Aquests sol·licitants de la ciutadania espanyola han de presentar un certificat expedit per la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya que confirmi el seu origen per tal de demanar un passaport espanyol.

En tots aquests casos, la persona ha d’emprendre un seguit d’accions més enllà del que és habitual per tal d’assegurar-se l’exercici dels seus drets.

Defensar els nostres drets

>> Congrés Internacional sobre Arxius i Drets Humans.

L’accés i la desclassificació dels documents, celebrat a Sarrià de Ter l’octubre de 2008. Ponència sobre l’Organització dels Arxius i Drets Ciutadans: el cas de l’Stasi alemanya a càrrec de Günter Bormann, cap dels Serveis Jurídics de la Comissió Federal pels arxius de l’Stasi.

És un dret fonamental de les persones conèixer la veritat, especialment pel que fa a accions governamentals que els afecten directament, a elles o a les seves famílies.

Tal com diu el Conjunt Actualitzat de Principis sobre la Impunitat, de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, «Tots els pobles tenen el dret inalienable de conèixer la veritat sobre fets passats referits a la comissió de crims atroços i sobre les circumstàncies que van portar, mitjançant vi-

Poder votar o poder casar-se depèn dels arxius, de la mateixa manera que en depenen la nostra capacitat de comprar a crèdit o de demostrar que tenim un títol revista de girona 285 > 79

dossier ELS ARXIUS

Solidaritat arxivística per a la defensa dels drets humans arxivers sense fronteres

L

archivo histórico de la policia nacional de guatemala

>> Treballs d’organització i tractament de la documentació de l’Arxiu Municipal de Fes (Marroc), que AsF va impulsar des de l’any 2005 al 2012.

arxivers sense fronteres

>>Tasques de digitalització a l’Arxiu Històric de la Policia Nacional de Guatemala. AsF forma part del Consell Consultiu Internacional de l’AHPN.

>> L’Arxiu Nacional de la República Àrab Saharauí Democràtica esdevé el principal referent de la identitat nacional del poble saharaui.

80 > revista de girona 285

es societats democràticament avançades tenen en el seu sistema d’arxius un dels principals elements de garantia democràtica. Constitueixen la baula entre el bon govern i la defensa del drets del ciutadans, serveixen per millorar l’eficiència i eficàcia dels Estats i garanteixen que el dret a la informació sigui una realitat objectiva.

Tot i que és habitual associar l’arxiu als conceptes de patrimoni, identitat i memòria, és inqüestionable que es troba cada cop més vinculat als ideals de justícia i veritat. Aquest vessant dels arxius ha adquirit una especial rellevància i, des de la comunitat arxivística internacional, s’ha treballat per potenciar aquesta dimensió: el Consell Internacional d’Arxius (CIA) disposa d’un grup de treball específic sobre arxius de règims repressius, que va elaborar ja l’any 1995 un primer estudi sobre el tema. L’any 2003, la taula rodona d’arxius del CIA va dedicar-se als arxius en la seva relació amb els drets humans.

Precisament, la defensa del drets humans a través de la correcta gestió dels arxius i de la informació que contenen és, des de la seva mateixa creació l’any 1998, un dels objectius bàsics d’Arxivers sense Fronteres.

L’impuls i la participació en diferents projectes solidaris arreu del món han permès contribuir a aquesta causa. Els diversos models de cooperació portats a terme, bàsicament a Amèrica Llatina i al nord d’Àfrica, han permès avançar en el coneixement de la veritat sobre l’actuació de règims repressius, i consolidar actuacions arxivístiques en països especialment castigats per l’actuació d’aquests règims dictatorials o que han patit situacions de perill o destrucció del seu patrimoni documental.

D’altra banda, el convenciment que calia mantenir aquesta dinàmica en el temps des dels mateixos països va impulsar-hi la creació d’associacions d’Arxivers sense Fronteres. Aquesta dinàmica ha donat lloc a la creació d’AsF Internacional, que avui ja aplega un total de 13 països, en una xarxa d’arxivers solidaris única al món.

Ricard Ibarra és membre d’Arxivers sense Fronteres.

olacions massives o sistemàtiques de drets humans, a la perpetració d’aquests crims».

Aquest dret és col·lectiu («Com ens vam ficar en aquest embolic?») i també individual («Què li va passar al meu germà, que va desaparèixer durant la guerra?»).

La Comissió per a la Veritat i la Reconciliació al Canadà està investigant l’antic sistema d’Escoles Residencials Índies, els seus «efectes i conseqüències (que inclouen danys sistèmics, seqüeles intergeneracionals i l’impacte en la dignitat humana) i el llegat encara en funcionament de les escoles residencials». Es calcula que uns 100.000 nens aborígens van ser separats de les seves famílies i forçats a passar per alguna de les 130 escoles residencials, durant més d’un segle, des de la dècada de 1880 fins a l’any 1996. La majoria d’aquestes escoles estaven dirigides per organismes de l’Església Catòlica, una quarta part per l’Església Anglicana, i la resta pels Presbiterians i per l’Església Unida. Els arxius de totes aquestes esglésies, igualment com els del govern, són fonts d’informació vital per als treballs de la Comissió.

Les empreses tenen arxius crucials. El 2012, la xarxa nacional de ferrocarrils francesa (Société Nationale des Chemins de fer Français) va digitalitzar i posar en la seva pàgina web pública tots els seus arxius del període de la Segona Guerra Mundial, per respondre a una demanda de les víctimes de la guerra pel paper que la companyia podia haver tingut en les deportacions als camps de concentració nazis.

Els arxius de les ONG són importants, també, com és el cas dels de Pro-Búsqueda a El Salvador, i que van ser destruïts.

Actuar contra qui ataca els nostres drets En la seva història del moviment internacional a favor dels drets humans, Aryeh Neier, antic director de Human Rights Watch i de l’American Civil Liberties Union, escriu que durant el segle xx «la idea que els tribunals havien de jugar un paper decisiu en la salvaguarda i l’expansió dels drets va arribar a ser acceptada en un nombre considerable de països».

Els tribunals –locals, internacionals, «híbrids» (com el Tribunal Especial per a Sierra Leone i les Cambres Extraordinàries als Tribunals de Cambodja)– accepten

com a proves una gran varietat d’arxius si és que poden ajudar a determinar la resolució d’un cas. L’octubre de 2010, per exemple, un tribunal de Guatemala va condemnar dos policies per la «desaparició» d’un home durant la guerra civil d’aquell país.

De les 750 proves presentades, més de 650 procedien dels mateixos arxius de la policia guatemalenca. El Tribunal Penal Internacional per a Rwanda va obrir diligències contra els líders de l’emissora governamental Radio Télévision Libre des Mille Collines, per haver incitat al genocidi de 1994 amb les seves emissions. Les gravacions dels programes van constituir-ne una prova. És clar, doncs, que les gravacions usades com a prova, les del procediment judicial i les de l’acusació i de la defensa són totes importants per entendre les violacions dels drets humans que van tenir lloc i que en fan responsables els instigadors.

Els arxivers i les institucions arxivístiques protegeixen materials que tenen a veure amb els drets humans i que són essencials per assegurar drets i beneficis. Els arxivers ordenen i classifiquen aquests arxius, defensen el dret a accedir-hi segons el que diuen els Principis d’Accés als Arxius, adoptats pel Consell Internacional d’Arxius l’agost de 2012, i fan que estiguin disponibles sense cap mena de discriminació.

Per ajudar els governs i les institucions no governamentals en la seva feina de protegir la correcta activitat dels arxivers en suport dels drets humans, el Grup de Treball per als Drets Humans del Consell Internacional d’Arxius està treballant en l’esborrany dels Principis Bàsics del Paper dels Arxivers en Suport dels Drets Humans. Aquests Principis s’haurien de tenir en compte en el marc de la legislació nacional i la seva aplicació, i caldria que fossin respectats per les institucions no governamentals que disposen d’arxius. Els punts d’aquest document seran debatuts en la trobada del Consell Internacional d’Arxius que tindrà lloc aquest 2014 a Girona, per tal d’elevar el nivell de consciència respecte a la importància dels arxius i dels arxivers en la tasca d’exercir, fer valdre i defensar els drets humans, i actuar en contra dels que els violen.

>> Documents d’identificació personal de l’exposició sobre els «Papers de Salamanca», que es va fer a Sarrià de Ter l’any 2008. La mostra explicava com es va efectuar la confiscació dels documents catalans i l’ús repressiu que en va fer el franquisme.

Trudy Huskamp Peterson és arxivera diplomada.

Els tribunals –locals, internacionals– accepten com a proves una gran varietat d’arxius si és que poden ajudar a determinar la resolució d’un cas revista de girona 285 > 81

dossier ELS ARXIUS

Solidaritat arxivística per a la defensa dels drets humans arxivers sense fronteres

L

archivo histórico de la policia nacional de guatemala

>> Treballs d’organització i tractament de la documentació de l’Arxiu Municipal de Fes (Marroc), que AsF va impulsar des de l’any 2005 al 2012.

arxivers sense fronteres

>>Tasques de digitalització a l’Arxiu Històric de la Policia Nacional de Guatemala. AsF forma part del Consell Consultiu Internacional de l’AHPN.

>> L’Arxiu Nacional de la República Àrab Saharauí Democràtica esdevé el principal referent de la identitat nacional del poble saharaui.

80 > revista de girona 285

es societats democràticament avançades tenen en el seu sistema d’arxius un dels principals elements de garantia democràtica. Constitueixen la baula entre el bon govern i la defensa del drets del ciutadans, serveixen per millorar l’eficiència i eficàcia dels Estats i garanteixen que el dret a la informació sigui una realitat objectiva.

Tot i que és habitual associar l’arxiu als conceptes de patrimoni, identitat i memòria, és inqüestionable que es troba cada cop més vinculat als ideals de justícia i veritat. Aquest vessant dels arxius ha adquirit una especial rellevància i, des de la comunitat arxivística internacional, s’ha treballat per potenciar aquesta dimensió: el Consell Internacional d’Arxius (CIA) disposa d’un grup de treball específic sobre arxius de règims repressius, que va elaborar ja l’any 1995 un primer estudi sobre el tema. L’any 2003, la taula rodona d’arxius del CIA va dedicar-se als arxius en la seva relació amb els drets humans.

Precisament, la defensa del drets humans a través de la correcta gestió dels arxius i de la informació que contenen és, des de la seva mateixa creació l’any 1998, un dels objectius bàsics d’Arxivers sense Fronteres.

L’impuls i la participació en diferents projectes solidaris arreu del món han permès contribuir a aquesta causa. Els diversos models de cooperació portats a terme, bàsicament a Amèrica Llatina i al nord d’Àfrica, han permès avançar en el coneixement de la veritat sobre l’actuació de règims repressius, i consolidar actuacions arxivístiques en països especialment castigats per l’actuació d’aquests règims dictatorials o que han patit situacions de perill o destrucció del seu patrimoni documental.

D’altra banda, el convenciment que calia mantenir aquesta dinàmica en el temps des dels mateixos països va impulsar-hi la creació d’associacions d’Arxivers sense Fronteres. Aquesta dinàmica ha donat lloc a la creació d’AsF Internacional, que avui ja aplega un total de 13 països, en una xarxa d’arxivers solidaris única al món.

Ricard Ibarra és membre d’Arxivers sense Fronteres.

dossier ELS ARXIUS

pere duran

El rar periodisme basat en documents desclassificats Informar a partir dels arxius és encara un exercici complicat a l’Estat espanyol La consulta documental és un fet gairebé excepcional en el periodisme espanyol, a causa de la manca de suport de la societat civil i els desitjos d’immediatesa de les empreses mediàtiques, que busquen resultats ràpids i barats. Ara com ara, l’accés als arxius de l’Estat que poden tenir més interès periodístic no resisteix la més mínima comparació amb els dels Estats Units o els del Regne Unit.

>> Els documents desclassificats permeten explicar nous detalls de gran interès periodístic.

EDUARDO MARTÍN DE POZUELO > TEXT

P

er a un periodista, la consulta d’arxius externs al seu propi mitjà és un fet poc habitual, gairebé excepcional. En el moment que escric aquestes línies, a la fi de març de 2014, amb prou feines hi ha mitjans de comunicació a Catalunya, a Espanya i m’atreviria a dir que a gairebé tot Europa –excepte al Regne Unit i eventualment a Alemanya i Itàlia–, que puguin finançar –i, si poden, que s’hi atreveixin– el salari d’un periodista que pretengui passar hores furgant en uns arxius a la recerca de no se sap què, però que en el pitjor dels casos serà antic i inservible i, en el millor, una font de problemes. Per què buscar si segurament no trobarà res, i tot és temps i diners perduts? Que ho facin els historiadors! Aquest és el discurs no verbalitzat que impera en les redaccions, al qual cal afegir un «et pago

perquè portis notícies i no perquè et passis el dia ficat en un arxiu».

El periodisme d’avui té un excés de pressa, circumstància que s’afegeix a la por de la societat a la nostra pròpia història. No fos cas que no sigui tan bonica com ens la van explicar o que no coincideixi amb els interessos dels que en mouen els fils! Memòria històrica? Magnífiques investigacions de premsa, ràdio i TV sobre el nostre recent passat han caigut en l’oblit. Un exemple que m’afecta: a La Vanguardia, jo mateix he reprès amb fonts verbals i documentals l’assumpte de les execucions i desaparicions després de la Guerra Civil, diverses vegades. La reacció civil (en forma de cartes i trucades) a la publicació dels reportatges ha estat sempre de crítica contra el tema, mentre que els lectors a favor no han donat senyals de vida. Temor a la nostra història? Per a mi no n’hi ha dubte.

El periodisme d’avui té un excés de pressa, circumstància que s’afegeix a la por de la societat a la nostra pròpia història 82 > revista de girona 285

Ni temps ni diners per consultar arxius Hi ha un mal periodisme escrit que pretén competir amb la ràdio i la televisió –mitjans als quals mira abans de decidir la seva portada– i n’hi ha un altre que simplement busca donar suport a un missatge polític concret, de manera que s’apropa perillosament al concepte goebbelià de propaganda. En aquests casos, per què indagar durant hores en un arxiu si el resultat és incert i, a més, resulta més fàcil batejar un reportatge amb el segell «d’investigació». De fet, tot treball periodístic és susceptible de consulta documental, però això implica personal, temps i diners, una implicació que xoca frontalment amb un «si amb el que tinc ja venc, per què indagar en uns avorrits arxius en els quals a priori no sembla que hi hagi res d’interessant per a la primera pàgina de demà?».

No hi ha temps per rebatre amb la memòria –eina i arma del periodista– el desvergonyiment de moltes persones públiques. Només n’hi ha per sobreviure. És la trista caricatura d’un periodisme en el qual un tertulià de televisió, durant un programa en què tots criden alhora, mostra un mòbil,

i diu alguna cosa així com «he investigat i les meves fonts em diuen que la indivídua tal es va deixar la seva roba interior a casa de…». També hi ha periodistes de títol amb vocació d’ensenyar política als polítics, i que solen oblidar que hi ha ciutadans als quals els agradaria més confiar en algú que li expliqui amb honestedat què succeeix, i que no s’excedeixi tot explicant el que s’imagina que succeeix o el que li agradaria que succeís. En aquests supòsits, un arxiu documental és un misteri sense resoldre ja que, com a molt, si hi ha papers pel mig, es tracta habitualment d’un informe filtrat o d’un dossier ja preparat. El cas és que, enmig d’aquest dur panorama professional, hi ha moltíssima excel·lència periodística desaprofitada, i fins i tot alguns periodistes hem tingut el tremend privilegi –amb dificultats, però privilegi– de treballar per a mitjans que ens han fet costat pel que fa a la consulta documental. Hi ha mitjans, com La Vanguardia, que han comprès que investigar documentalment necessita un temps que no sempre dóna resultats periodístics immediats.

>> Articles d’investigació, a partir de fonts verbals i documentals, publicats a La Vanguardia per l’autor d’aquest treball.

De fet, tot treball periodístic és susceptible de consulta documental, però això implica personal, temps i diners revista de girona 285 > 83

dossier ELS ARXIUS

que els últims fets que ha succeït desbanquen els anteriors. El cas és que succeeixen tantes coses i a tal velocitat que els periodistes de qualsevol mitjà tenim la nostra bona dosi d’angoixa diària només per decidir quina notícia es publica i quina es deixa de banda. Totes no hi caben. Cal escollir.

Així que, si els responsables dels mitjans de comunicació ja se senten desbordats pel que succeeix cada dia, imaginin-se què poden pensar quan un company els proposa escriure sobre fets que van succeir fa seixanta anys i dels quals se suposa que ja s’han escrit desenes de narracions.

pc

>> Diversos documents, algun de desclassificat, de l’arxiu de l’autor del reportatge, per a la seva consulta.

Els explico la meva experiència de quatre dècades en aquest diari català de propietat privada. No sabria dir quina és la raó última d’aquest model de comportament tan inusual a Espanya que m’ha permès com a periodista passar setmanes bussejant en arxius a la recerca de fets noticiables que afectessin el segle xx per després explicar-los als lectors.

Ho he fet amb temes tan diversos com la Màfia, els desparecidos a Xile i Argentina i fins amb l’enfonsament del Titanic. Ho he fet amb els afusellaments del franquisme després de la guerra espanyola o, simplement, per indagar sobre la nostra pròpia història, imaginant que amb sort trobaríem alguna cosa que desconeixíem. I la veritat és que sempre ha aparegut alguna cosa per explicar, i ha resultat que la Història ha estat notícia.

En essència, l’espai disponible per publicar una notícia en un diari és molt limitat i està subjecte a allò que denominem actualitat, de tal manera que podria afirmar-se

Recerques amb premi Un any abans que es complissin els 30 anys de la mort de Franco, tots els diaris van començar a pensar les pàgines especials per recordar i fins i tot explicar aquell període a les generacions que no el van viure. El resultat de la reflexió és que tots publicaríem reportatges molt semblants. Va ser llavors quan vaig plantejar la possibilitat d’acudir a algun arxiu i, amb ulls de periodista, buscar documentació que oferís una perspectiva que diferenciés La Vanguardia dels altres mitjans. Un breu reflexió i unes consultes ens van empènyer cap a The National Archives and Records Administration (NARA), a Washington. Preparem unes mil paraules clau (keywords) tals com «Franco», «Suñer», «nazis i Espanya» («Spain-Franco»), «Hitler», «Carrero Blanco», la relació de ministres de Franco… La consulta va ser senzilla i sorprenent. Van aparèixer centenars de documents desclassificats que permetien explicar nous detalls del dictador. Però aquella recerca havia estat només una prospecció, com aquell que va un supermercat i repassa ràpidament les seccions, desorientat. Així que vam traduir professionalment gran part de la documentació trobada (molta estava en espanyol i d’altra en alemany, italià i francès), la vaig classificar cronològicament i també per temes, i d’allò va sorgir una nova llista de paraules clau amb molta més intenció que la primera. Nou rastreig en els NARA, més documents, més traduccions i el resultat va ser la publicació d’una sèrie de 60 reportatges sobre el franquisme en els quals expliquem fets relatius a Espanya que van des de 1934 fins a la mort de Francisco Franco

Arran d’unes consultes a arxius de Washington, van aparèixer centenars de documents desclassificats que permetien explicar nous detalls del dictador Franco 84 > revista de girona 285

el 1975. Va ser un èxit periodístic premiat internacionalment. Part de la mateixa documentació va ser la font per a una altra sèrie més breu sobre Franco i per a un ampli reportatge sobre el comportament clandestí pro aliat de La Vanguardia durant la II Guerra Mundial, explicat a través de documents dels serveis secrets angloamericans.

Mentre escrivia els reportatges vaig veure que quedava un buit sobre el qual no tenia documentació específica, per bé que n’havien aparegut algunes pistes inconnexes. Em refereixo a l’Espanya de Franco i la seva relació amb els jueus i l’Holocaust.

D’aquí va sorgir la idea o, més ben dit, la necessitat d’abordar l’assumpte. I llavors rastregem en els Arxius Nacionals del Regne Unit (The National Archives o TNA) atès que les pistes procedien d’una notes xifrades de l’ambaixador Jacobo Fitz-James Stuart i Falcó, XVII duc d’Alba, que va representar el règim de Franco a Londres des de 1937 fins al 1945. En aquest cas les keywords de recerca es van centrar exclusivament en termes com «jueus», «Espanya», «Alemanya», «nazis», «Shoah», «refugiats»… cosa que va produir una allau d’informació enorme i desconcertant. La seva traducció, especialment la dels impactants documents alemanys nacionalsocialistes, van ser la base per a una altra sèrie de reportatges en els quals presentem l’oculta complicitat activa i passiva del règim de Franco amb Hitler i l’Holocaust. Novament es fa el rastreig en arxius desclassificats. I el resultat és que la història recent explicada per periodistes –amb totes les limitacions que això implica– va ser notícia d’impacte internacional, i premiada, fins al punt que el tema segueix vigent amb fermesa en el moment d’escriure aquest text.

La conseqüència de tot això exposat és lògica: si fets del segle xix o del xx han pogut ser notícia en el segle xxi és evident que els mitjans de comunicació tenim l’obligació professional de rastrejar allò que va succeir i explicar-ho. I el mateix argument es pot aplicar als poders públics, obligats a recopilar i preservar la nostra història documental i posar-la al servei dels ciutadans amb la mateixa facilitat d’accés que els britànics, per esmentar un exemple. Com vaig escriure en una altra ocasió, la memòria és una arma de llarg abast que, quan es de-

senterra, s’esgrimeix i s’usa amb rigor, pot impedir que es repeteixin velles vileses i errors, o aconseguir que es col·loquin en el seu lloc persones i fets. Crec que la investigació documental no és un terreny exclusiu per a historiadors. Descartar el periodista seria una falsa coartada i una sortida fàcil per a molts mitjans. No obstant això, i malgrat que hem avançat en l’accés als arxius, encara queda camí per recórrer. Un exemple per acabar: no és possible investigar correctament l’anomenada «memòria històrica» espanyola si sobre la carpeta dels sumaris de consells de guerra dels anys quaranta, i sense més pistes, només es pot llegir: «José Pérez y 39 más».

>> Document secret desclassificat pels EUA, en aquest cas de l’FBI. Les anotacions del text són dels responsables dels diferents departaments en què es treballà aquesta informació. Aquest document, localitzat per l’autor del reportatge, conté dades sobre les connexions entre el franquisme i els nazis.

Eduardo Martín de Pozuelo i Dauner és periodista.

La memòria és una arma de llarg abast que, quan es desenterra, pot impedir que es repeteixin velles vileses i errors revista de girona 285 > 85

dossier ELS ARXIUS

pere duran

Transparència i transferència d’informació pública El paper dels arxius en l’equilibri democràtic de la quantitat i de la qualitat de la informació La informació és poder, i si s’acumula en mans de les administracions públiques es desequilibra encara més el sistema de relacions entre els ciutadans i els poders públics. Es podria mesurar el grau d’evolució democràtica d’una societat computant la quantitat i la qualitat de la informació que efectivament es transfereix a la societat. En tot això els arxius juguen un paper determinant.

>> Digitalització documents essencials a l’arxiu administratiu de l’Arxiu General de la Diputació de Girona.

JOSEP MATAS > TEXT

I

maginem per un moment que tenim un document important a les mans, per exemple una carta, un informe, un plànol, una fotografia o una escriptura notarial, i que tenim la sorprenent capacitat de predir el futur i de saber que mai ningú el voldrà consultar; que, en el futur, amb tota certesa, ningú el voldrà llegir o veure. Aleshores el millor que podríem fer amb aquest document o, més ben dit, el que hauríem de fer de seguida, és eliminar-lo, per més important que sembli.

Disculparà el lector aquest plantejament tan absurd que em serveix, però, per subratllar la importància del tema que em correspon tractar. La informació que generen les organitzacions, els particulars o les administracions només té interès o valor si serveix, si ha de ser utilitzada per qui l’ha creat, o reunit, o bé per altres persones. Un document

no té un interès per ell mateix sinó que ho és només en la mesura que és útil. D’aquí la importància dels serveis d’arxiu i dels seus esforços per posar a l’abast de la societat la documentació que custodien.

Un nou model En aquest àmbit, en el de la transparència i de la transferència d’informació a la societat, estem entrant en un nou model, el quart d’una sèrie de models o paradigmes que podríem resumir o caracteritzar de la manera següent.

Primer. Inicialment, en societats predemocràtiques, la informació servia únicament al poder.

Segon. En un segon moment es va admetre que els arxius s’obrissin parcialment als ciutadans, especialment la documentació de caràcter històric.

Un document no té un interès per ell mateix sinó que ho és només en la mesura que és útil 86 > revista de girona 285

pere duran

Tercer. Més tard, la possibilitat de sol·licitar accés s’ampliaria a documents contemporanis, però preservant interessos públics o de particulars. i Quart. Avui comencem a avançar cap a un nou horitzó, un nou model que s’hauria de fonamentar en aquests tres principis: 1 - La informació no és de l’administració que la genera sinó que és de la societat.

L’administració no en pot fer qualsevol ús, ni un ús privatiu, sinó que és només la usufructuària. Pertany a la societat.

2 - La informació no l’ha de sol·licitar el ciutadà, sinó que l’administració l’ha de tenir a la seva disposició.

3 - La informació ha de ser accessible al ciutadà en formats que en facilitin la seva usabilitat, fins i tot la seva reutilització i explotació: formats oberts, exportables, intercanviables.

En aquest nou paradigma, l’administració ja no ha de decidir o autoritzar la consulta sinó que l’accés a la informació per part

dels ciutadans passa a ser un aspecte substancial i justificador de la pròpia existència del document. Deixa de ser un aspecte secundari o a plantejar o valorar posteriorment. Els arxius i la gestió documental han de mirar ja cap a aquest nou horitzó. En realitat ha de ser un objectiu assumit per tota l’administració, però avançarem amb més o menys rapidesa en funció de la implicació dels arxivers i gestors documentals. Deia que han de mirar cap a aquest nou horitzó malgrat que en algunes administracions encara perduren actituds més pròpies dels models segon i –sap greu dir-ho– primer.

>> Presentació del programa ACTUAL (Actes Unificades de l’Administració Local), un servei per als ajuntaments gironins de consulta, ús i arxiu de les actes del ple i de la junta de govern a través d’Internet.

La informació és poder En els temps actuals interessa molt parlar d’aquestes qüestions. Vivim en societats democràtiques avançades en les quals, malgrat la seva maduresa, es constata una crisi en el sistema de representació política i un elevat grau d’escepticisme o de desconfiança en el paper dels poders públics i dels seus gestors.

La informació no és de l’administració que la genera sinó que és de la societat revista de girona 285 > 87

dossier ELS ARXIUS

pere duran

>> Sala de consulta de l’arxiu administratiu de l’Arxiu General de la Diputació de Girona.

La informació, com tantes vegades s’ha dit, és poder. Si la informació no s’obre i no es transfereix a la societat les administracions acumularan encara més poder davant la ciutadania, un desequilibri impropi de societats democràtiques. En aquesta obertura i transferència convindria diferenciar dos aspectes o dues dimensions molt relacionades, com es veurà, però diferents: Transparència. Que les administracions informin de quina documentació i dades tenen exactament, de com la utilitzen internament, a què la destinen, quines dades es tenen de cada ciutadà i com es tracten, com es relacionen o creuen les dades, quina informació es conserva i quina s’elimina, o bé quina documentació es posa a l’abast dels ciutadans i quina es reserva, és un exercici de transparència, efectivament, que ja té un gran valor però que en el fons és incomplet, limitat, si no va acompanyat d’una bona pràctica en l’aspecte següent.

Transferència o comunicació. Que existeixi transparència no vol dir que estigui garantida la comunicació als ciutadans, l’accés efectiu per part d’aquests a la infor-

mació. Detalls aparentment menors limiten molt aquesta transferència. Ho fan per exemple l’exigència de formalitats excessives i, sobretot, l’existència de terminis de resposta excessivament llargs. La millor llei de transparència pot fracassar si a la pràctica el ciutadà ha de saltar, un rere l’altre, un seguit d’obstacles burocràtics.

La documentació posada al servei dels ciutadans ha de servir de base per a finalitats molt diverses, entre les quals la participació ciutadana en els afers públics i el control de les administracions, la recerca, la defensa d’interessos i drets particulars dels ciutadans o la utilització amb finalitats comercials. La informació pública posada efectivament, i intensament, al servei dels ciutadans ha d’actuar com a element equilibrador i regenerador de les relacions entre els ciutadans i els poders públics.

Es podria mesurar el grau d’evolució democràtica d’una societat computant la quantitat i la qualitat de la informació que efectivament es transfereix a la societat. I en tot això, no cal dir-ho, els arxius tenen un paper fonamental.

Josep Matas és advocat.

Si la informació no s’obre i no es transfereix a la societat, les administracions acumularan encara més poder davant la ciutadania 88 > revista de girona 285

Els arxius de la Catalunya independent Implicacions del procés d’independència sobre el sistema d’arxius

pere duran

>> Llibre de Comptes donat per Jaume Padres, Notari y Procurador del Hospital, de tot lo bienni de 1684 y 1685.

Fons Hospital de Santa Caterina.

Arxiu General de la Diputació de Girona.

Si Catalunya s’arriba a separar de l’Estat espanyol per constituir un nou estat, fins on s’eixamplarà el poder de les institucions catalanes sobre els arxius del país? Quines solucions caldrà aplicar als arxius de l’Estat espanyol i, en particular, als arxius de titularitat estatal situats a Catalunya?

XAVIER BERNADÍ GIL > TEXT

n les etapes en què Catalunya ha gaudit d’autonomia, les seves institucions han estat titulars d’un bon nombre d’arxius i han disposat d’amplis poders per regular i gestionar aquests i altres arxius. Però aquests poders sempre han estat envoltats de mancances importants.

La situació de partida

>> Caplletra E de les Cròniques dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona, escrites al segle XIV.

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, un dels més rellevants, és un arxiu de titularitat estatal.

El mateix passa amb l’Arxiu Reial de Barcelona i, també, amb els arxius històrics provincials i el Dipòsit d’Arxius de Cervera. La gestió d’aquests darrers fou traspassada a la Generalitat, però amb unes limitacions que han impedit gestionar-los de forma realment autònoma. A això cal sumar-hi el fet que l’Estat mai no ha arribat a crear l’Arxiu Històric Provincial de Barcelona, el dèficit d’inversió en els arxius de titularitat estatal

i l’existència de diversos fons documentals propis de Catalunya encara dipositats fora del seu territori.

La Generalitat regula i gestiona els arxius que té atribuïts en exclusiva amb una llibertat notòria, però igualment condicionada per la legislació de l’Estat aplicable en àmbits directament relacionats amb els arxius, com ara el patrimoni històric o el règim propi de les Administracions públiques i del personal que hi presta serveis.

El cas és que la situació descrita no deriva necessàriament de la Constitució i l’Estatut d’autonomia, sinó de l’aplicació concreta que n’han fet les institucions centrals de l’Estat. Sota aquestes mateixes normes, el poder de la Generalitat sobre els arxius emplaçats a Catalunya o propis d’aquest territori podria haver arribat a cotes molt més elevades, inclosa la transferència dels fons propis custodiats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i la transferència total de la titularitat i la gestió dels arxius històrics provin-

La Generalitat regula i gestiona els arxius que té atribuïts en exclusiva amb una llibertat notòria, però igualment condicionada per la legislació de l’Estat revista de girona 285 > 89

dossier ELS ARXIUS

pere duran

duran

>> Sala de consulta de l’Arxiu Històric Provincial de Girona. Aquest arxiu és de titularitat estatal i actualment està gestionat per la Generalitat de Catalunya.

La Diputació de Girona hi té dipositats els fons històrics del seu Arxiu General. >> Lligall de pressupostos municipals de 1925. Fons Diputació de Girona. Arxiu General de la Diputació de Girona.

cials i del Dipòsit de Cervera. La manca de voluntat política de l’Estat per fer-ho possible és el que explica que, en aquest i altres camps, les reivindicacions tradicionals del poble català no es podran assolir a l’empara del sistema legal vigent, sinó únicament per altres vies que permetin superar-lo.

La sobirania arxivística La independència de Catalunya tindria dues conseqüències principals en el camp dels arxius. En primer lloc, i pel que fa als arxius que actualment ja són de competència exclusiva de la Generalitat, passaríem d’una capacitat de decisió autònoma a un poder decisori pràcticament complet (només limitat per les normes internacionals o europees aplicables), l’exercici del qual podria tenir intenses repercussions en el sistema arxivístic català. D’entrada, les nombroses lleis de l’Estat que avui s’apliquen a tots els arxius deixarien d’aplicar-se als arxius catalans, almenys després d’un període transitori que

permetés a les institucions del país dictar les normes pròpies que les haurien de substituir. També podrien variar els nivells de govern i administració del territori (desaparició de les províncies, implantació de les vegueries, constitució d’altres entitats territorials) i el repartiment del poder sobre els arxius entre tots aquests nivells.

En segon lloc, l’accés de Catalunya a la condició d’Estat constituiria un supòsit de successió d’Estats (una part del territori d’un Estat se’n segrega per formar-ne un altre), procés que requereix iniciar una negociació intensa i complexa per acordar, entre altres qüestions, el repartiment de tots els actius i els passius entre els dos Estats, inclosos els arxius i els fons documentals. Aquest repartiment es regeix per regles del Dret internacional no del tot consolidades (principalment, per la Convenció de Viena de 1983 sobre el repartiment d’arxius), per la pràctica seguida en casos precedents i, principalment, per la voluntat política de les dues

pere

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, un dels més rellevants, és un arxiu de titularitat estatal 90 > revista de girona 285

pere duran

parts, emmarcada en l’obligació d’ambdós Estats de negociar l’acord de bona fe.

La feblesa de les normes internacionals i la prevalença de la voluntat de les parts implicades no permeten determinar amb exactitud els arxius, els fons documentals i els recursos associats que haurien de passar a Catalunya. Tanmateix, d’acord amb els principis i la pràctica internacional, considerem que es podrien aplicar les solucions següents.

Entenem, així, que haurien de passar a Catalunya els edificis on es custodien arxius de titularitat de l’Estat (Corona d’Aragó, Dipòsit de Cervera, Arxius Provincials), els fons històrics dipositats en aquests arxius (sempre que siguin «fons propis» o que «concerneixin directament» el territori català) i els fons ubicats en arxius estatals fora de Catalunya (com els dipositats a l’Arxiu Històric Nacional i els que encara es troben pendents de restitució a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola). Catalunya tam-

bé tindria dret a rebre una part equitativa dels fons comuns o compartits amb la resta de l’Estat i la majoria dels fons custodiats per òrgans estatals, dins i fora de Catalunya, que afectin directament el seu territori o siguin necessaris per a la seva administració. En molts casos convindria procedir a la digitalització de fons, per al seu intercanvi o ús compartit. En tots els casos caldria preveure el traspàs del personal directament afectat, així com la distribució dels recursos pressupostaris destinats als serveis d’arxius. També caldria tenir en compte el dèficit inversor de l’Estat en els arxius de la seva titularitat emplaçats a Catalunya.

En definitiva, l’operació no seria gens fàcil. Els beneficis tampoc no estan completament perfilats, però la sobirania arxivística ens situaria davant d’una situació ben diferent a la que coneixem.

>> L’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) conté el fons documental de l’Arxiu Reial de Barcelona i els fons de les institucions de l’antiga Corona d’Aragó, entre d’altres. Actualment es troba al carrer dels Almogàvers de Barcelona però, anteriorment, des de la seva fundació l’any 1318 i fins al 1994, era al Palau del Lloctinent dins el Palau Reial Major de Barcelona.

Xavier Bernadí Gil és professor de dret administratiu (UPF).

L’accés de Catalunya a la condició d’estat iniciaria una negociació complexa per acordar el repartiment de tots els actius i els passius entre els dos Estats revista de girona 285 > 91

dossier ELS ARXIUS

pere duran

Els arxius del futur Qualitat i autenticitat dels documents.

Gestió eficient de la informació

Preservació de la memòria digital. Compromís social i evolució positiva: i és que som més que cultura. A hores d’ara ja no hauria de ser agosarat parlar de futur quan parlem d’arxius i gestió de documents. Res ja no sembla indicar que els arxius siguin una cosa del passat i s’ocupin només del passat. Això ja no és així, i no ho és perquè els arxius han fet un immens esforç d’actualització i d’ampliació d’horitzons, funcions i competències.

JOAN SOLER JIMÉNEZ > TEXT >> Arxiu General de la Diputació de Girona.

Consulta en línia de les actes històriques del Ple digitalitzades.

E

ls arxius ja no són estrictament cultura, ni la seva vocació és merament cultural, ni volen seguir ancorats en una visió historicista o lligada als afers de la memòria. Aquesta rebel·lia, mostrada habitualment entre el col·lectiu professional, i mirada de transmetre entre la ciutadania en general, és el nostre punt d’atac cap a una innovació creativa en el sector dels arxius. Una innovació ineludible a fi i efecte de no haver de competir contra models disruptius que consideren la informació quelcom que està en una fase final de digitalització, arribant a un nou paradigma de predomini i imperi de la «dada» digital. Parlar del futur dels arxius vol dir parlar d’un pas endavant en la gestió de la informació, de la producció de documentació de qualitat i autèntica, i de la distribució de coneixement per a usos ben diversos.

Dades, informació i documents Els arxius del futur seguiran ocupant-se de documents, però també de dades i d’informació. Existeix una genètica que relaciona els tres conceptes i que no permet dissociar-los en el món real. Les dades combinades produeixen informació, i aquesta, fixada en un suport, esdevé document. Els arxius ens hem ocupat sempre de documents, però ara ens haurem d’ocupar de la informació i de les dades. Però no només de gestionarho, sinó sobretot de garantir-ne la qualitat i l’autenticitat. Perquè allò que diferencia els arxivers dels altres professionals que gestionen informació i exploten dades és que disposem dels mecanismes per demostrar en tot moment si allò que ve transmès als ciutadans, amb independència del canal que sigui, té o no té garantia de genuïnitat, si és atendible, si és la font bona, si és creïble i fiable, i si efectivament és allò que diu ser.

Els arxius ja no són estrictament cultura, ni volen seguir ancorats en una visió historicista o lligada als afers de la memòria 92 > revista de girona 285

pere duran

Ho hem fet sempre en el món analògic, en el món «paper», però ara ho continuarem fent també en el món digital. I això té una incidència directa en l’ús que actualment i que en el futur es farà de les anomenades Dades Obertes. Res no tindrà valor per ser merament exposat a l’abast dels ciutadans.

Un portal de la Transparència haurà de permetre veure l’original que n’ha produït el contingut exposat. Tot tindrà valor si n’és verificable el seu origen legítim.

Inocular eficiència des de les organitzacions a l’arxiu personal Els arxius del futur seran agents fonamentals en la transformació i millora de les organitzacions. Afavoriran amb els seus mètodes la simplicitat administrativa, l’eficiència i l’eficàcia de les activitats, i permetran disposar en tot moment d’aquella informació neces-

sària i útil. Evitaran el creixement exagerat dels documents, reduint-los a documents recapitulatius, enriquits en informació, pertinents i ajustats a les necessitats. Potenciaran les capacitats del reporting. Els arxius seran els garants d’una bona gestió de documents, i d’una bona transició des de l’actual món híbrid, on conviuen paper i digital, cap a entorns plenament digitalitzats. L’ordre, el retrobament i la reutilització dels documents i la seva informació és un objectiu de qualsevol organització, i també de qualsevol ciutadà que revisa la documentació que disposa a casa per posar ordre a les seves idees.

I no cal ser gaire organitzat: només cal tenir algun tipus d’organització, disposar de «sistema», fins i tot aquell sistema anomenat ordre del desordre; destinar-hi temps i, si cal, confiar en els professionals; organitzar, per retrobar, per reutilitzar. Hi ha algun plantejament més sostenible?

>> Pergamins del fons de l’Hospital de Santa Caterina de l’Arxiu General de la Diputació de Girona.

Els arxius ens hem ocupat sempre de documents, però ara ens haurem d’ocupar de la informació i de les dades revista de girona 285 > 93

dossier ELS ARXIUS

marc ferrés

>> Els documents electrònics s’emmagatzemen en els repositoris de les institucions.

Preservar la memòria digital Els arxius del futur preservaran la memòria del present, és a dir, de l’ara i del demà; s’ocuparan de la preservació digital dels nostres dies i dels que vindran. O és que estem disposats a oblidar tot el que ha passat i està passant en aquests darrers anys de penúries? Els arxius seran garantia de memòria de qualitat d’allò que ha succeït als nostres avantpassats i d’allò que ens està passant a nosaltres. I perquè això sigui així, cal un doble procés. D’una banda, una dessacralització dels arxius. Això vol dir que els arxius del futur no seran concebuts com a «temples» sinó com a espais d’intercanvi lliure de coneixement. De l’altra, una aposta tecnològica decidida. Això vol dir que els arxius del futur s’adaptaran a les noves exigències del món digital, tant preservant allò que neix digital com procedint a digitalitzar tot allò que segles i segles de vida en societat ha produït en altres suports. I és que parlar

de present o de futur no vol pas dir deixar de banda el passat. Però el passat cal que sigui comunicat en el present amb claredat a fi i efecte que produeixi evolució positiva i experiències de coneixement que promoguin la innovació, la regeneració democràtica i el dinamisme social. Parlar de tecnologia vol dir potenciar un camí ineludible a fi i efecte que no siguem contemplats com a mers museus de paper. Tots aquells que passin pels arxius ara i en el futur s’adonaran que la imatge clàssica de pols i paper vell és un lloc comú injust, no exempt d’un cert glamur, però allunyat clarament del que els arxius aportem i aportarem a la societat.

Un compromís més enllà de la cultura, un compromís social La societat, les persones, el país: som fonts d’informació que permetem la creació d’identitats. No d’una sola, sinó d’aquells qui la necessitin. En això som i serem plurals,

Els arxius seran garants d’una bona gestió de documents, i d’una bona transició cap a entorns plenament digitalitzats 94 > revista de girona 285

torkild retvedt

oberts, transversals i democràtics. Els valors que emanen de la informació que gestionem permeten que ens enriquim com a persones, que fomentem la cooperació en un món desigual i que compartim la millora i els beneficis. Sona bé. El que volem dir és que els arxius s’allunyaran de la cultura elevada, sense menystenir-la; popularitzaran els seus fons i informació, per compartir-los; promouran la creació de nous negocis i l’emprenedoria amb processos de reutilització de la informació transparents i de qualitat; ajudaran els creadors, artistes i pensadors, però també els ciutadans mitjançant un accés obert a la documentació; es guanyaran la transversalitat a les organitzacions per tenir la capacitat d’oferir informació a qualsevol persona, col·lectiu o empresa que la necessiti per, com hem dit, promoure l’evolució positiva.

En conclusió, en un futur no gaire llunyà sortirem del jou actual dels departaments de Cultura que ens menystenen amb

els pressupostos més exigus, i prendrem possessió d’una posició més centralitzada i competitiva. I això passarà perquè la informació que custodiem no és només per a contemplació o consum cultural, sinó per a una reutilització social i compromesa. Aquest és el nostre compromís, i estem convençuts que així serà.

>> Sala de servidors del CERN (Suïssa).

Joan Soler Jiménez és president de l’Associació d’Arxivers – Gestors de Documents de Catalunya.

La informació que custodiem als arxius no és només per a contemplació o consum cultural, sinó per a una reutilització social i compromesa revista de girona 285 > 95