Anecdotari

.......... a: o a

(.) LU <:

Detalls en la seva construcció, en el posterior emplaçament o bé conceptes erronis de tota mena, han motivat anècdotes de tot tipus en els rellotges de sol ja des del seu començament.

El comediògraf Plaute manifestava, 200 anys aC, la seva protesta pel control del temps escrivint: "Que els déus destrueixin el primer que inventà l'hora, i situà el rellotge de sol que fa a trossos el meu dia. Fins ara, el meu rellotge havia estat sempre la meva panxa, el millor i més segur entre tots. Arreu em cridava per a menjar, fins i tot quan no tenia res per a portar-me a la boca. Però ara, malgrat tenir vianda, no puc menjar si al sol no li plau encara".

Segons les escriptures, l'home utilitzava inicialment la seva ombra com a rellotge, i la media per peus. Això donà lloc que el vell Filoxenes hagués d'escoltar del seu metge aquesta terrible sentència: "Si encara vols arreglar algun negoci, fes-ho tot seguit, ja que dins de set peus moriràs".

Una altra situació anòmala es produí, segons conta Plini el Vell, quan, l'any 263 aC, un quadrant grec agafat com a botí de guerra fou portat a Roma, on fou instat· lat per a conèixer l'hora. Canviaren els números posant-n'hi de romans i fou utilitzat durant noranta-nou anys --o almenys hi va romandre- en el mateix lloc fins que s'adonaren oficialment que, havent estat construït per a Catània, allà no es donava la mateixa latitud. Roma es troba més al nord, a més graus, motiu pel qual el rellotge no assenyalava l'hora exacta. Aquesta fou una avaria de muntatge.

EI mateix Juli Cèsar, l'any 47 aC, n'havia portat un d'Alexandria. Es tractava, en realitat, d'un obelisc-gnòmon. El va fer instaHar a la plaça de Mart, i fou l'expert Maulius qui el condicionà com a rellotge de sol en aquella latitud.

.M.ARTIVS

L'obelisc que Roma importà d'Egipte (gravat italià del s. XVII).

L'arribada dels rellotges mecànics creà algunes situacions ambigües. Alguns, amb el seu flamant rellotge a la mà, en passar per davant d'aquell rellotge de sol que hi havia a la plaça o a l'església, no podien renunciar a la curiositat o tafaneria de mirar si coincidien. Si no concordaven plenament pensaven que el seu s'avançava o es retardava. Acudien al rellotger. Un d'ells, Peter Clarc, després de mirar-se'l deia: "El rellotge que us he venut és bo. Es el sol el que falla". No els deixava molt convencuts, atès que ells seguien creient amb fermesa en el rellotge de sol, més que en les màquines, un xic diabòliques, que havien inventat. Seguien fidels a la coneguda frase de Virgili: "Qui gosa titllar el sol de mentider?"

Fou cosa de molta burleta el fet que va succeir, fa sols un parell de generacions, en un poblet del Maresme. L'ajuntament, seguint l'exemple d'altres indrets, decidí posar un rellotge de sol a la façana de la casa de la vila. Calia estar al dia. Llavors, a un se li acudí, i així ho manifestà, que per tal que l'aigua de la pluja no esborrés la pintura dels números, el millor seria posar-hi al damunt un petit teulat en forma de visera. Així ho feren. No hi arribava l'aigua quan plovia, però tampoc el sol, quan en feia, per a poder assenyalar les hores. A correcuita desmuntaren la visera, perquè era com un rellotge mecànic al qual s'hagués tret el mecanisme que el feia funcionar.

Allò que diuen, que "no hi ha res nou sota el sol", aplicat a aquest sol dels rellotges resulta que és també veritat. Un dels precedents d'aquest fet que acabem d'explicar, en aparença inversemblant, el trobem en una poesia del clàssic Hartzenbusch, que a començament del segle passat escrivia:

"Un reloj de sol hicieron los indios alia de Quito: parecióles tan bonito, que un tejado le pusieron. De lluvia lo guarecieron; pero el sol ya no le dió: sin él de nada sirvió. No sirve una ley madura por alguna añadidura que un celo ton to inspiró."

Malgrat tot s'ha demostrat, una vegada més, que les coses fetes amb seny aporten possibilitats i millores.

En lloc d'una visera llarga o ampla, en alguns casos se n'hi posa una de petita, d'uns dos dits o dos centímetres que, sense tapar el desvia l'aigua i fa que s'escorri pels costats. Es per això que aquesta petita cornisa sol ser corbada. També s'empra especialment en els rellotges de sol de ceràmica, amb la qual cosa s'impedeix que es produeixin filtracions d'aigua entre la majòlica i la paret, evitant que el ciment o material que l'aguanta es deteriori i s'esllavissi i el rellotge no acabi, irremissiblement, caient com d'altres.

A la solitària Platja d'Aro dels anys cinquanta hi havia un petit mas amb el seu rellotge de sol a la façana. Era senzill, però aportava a la casa una nota tradicional. A començament de la febre del turisme, aviat construïren al seu davant un dels ,.'P'> primers gratacels que deixà el mas en l'ombra permanent i conseqüentment també el rellotge. Fins que la casa es vengué per fer en aquell solar un nou edifici alt. Els gratacels de Platja d'Aro es construïren amb tant d'afany que si aquell primer ombrejava el rellotge de sol, els nous que s'anaren bastint projectaven l'ombra a la platja des de primera hora de la tarda, tapant aviat el sol, just quan per trobar-lo vénen turistes de lluny. Són coses del sol i dels homes; o dels homes i el sol.